ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CONSULTA ANTIDEMOCRÀTICA

Segons les paraules del president espanyol “La consulta es profundament antidemocràtica”, contraria a la Constitució i la sobirania es patrimoni de tots els espanyols. Ens diu que la llei es garantia d’igualtat i de drets i llibertats dels ciutadans. Alhora diu que la consulta ens divideix i ens allunya de la resta d’Espanya i d’Europa. Amb aquesta base i via express els dos recursos ja son una realitat al TC, que ràpidament ha admès per suspendre cautelarment la consulta.

Realment la democràcia ahir va patir un altre cop per part de l’Estat. Una visió propia d’altres temps i d’altres règims, que sembla no han quedat a l’oblit, i segueixen ben vius a les mentalitat del poder espanyol. Una consulta per definició mai pot ser antidemocràtica, de fet es la base de qualsevol democràcia. Ens parlen de la Constitució que sembla feta com a garantia de no poder exercir el nostre dret a decidir mai. També fa gracia el tema de la sobirania, resulta que com que la nostra pregunta afecta a tothom, hauria de ser a nivell estatal, un argument ridícul, ja que també afectaria a Europa i a ningú li passa pel cap que també votin a la Consulta. Realment mai ha passat que un problema d’una nació com Catalunya la voti algú fora d’aquest àmbit.

Diuen que ens allunya d’Espanya i d’Europa, cosa que ja es fals d’entrada, ja que la nostra relació amb Espanya ha de continuar sent de veïnatge i positiva, i respecte Europa no s’ha pronunciat oficialment, per tant no es pot dir el que no es.

Les presses per anul·lar la democràcia son una prova més pel món del tipus de sistema que realment patim. El món ho mira amb sorpresa, però el nostre procés es de la gent, i per tant no te aturador, el poden endarrerir o momentàniament aturar amb la nul·la divisió de poders que han demostrat entre l’executiu i el judicial, una mateixa cosa a l’Estat espanyol, però no poden aturar el procés que lògicament seguirà el seu curs fins poder exercir el nostre dret fonamental a decidir el nostre futur.

VOTAR, SIMPLEMENT VOTAR

El dissabte vam viure un dia historic amb la signatura de la convocatòria de la Consulta amb un acte impecable que ha donat el tomb al món i que demostra la normalitat en que es viu el procés. Tot l’engranatge s’ha posat en marxa per desplegar i fer possible saber l’opinió de la ciutadania catalana i posteriorment el govern actuar en conseqüència, en definitiva democraticament impecable i que no hauria de portar cap tipus de problema en cap democràcia occidental que es vulgui dir com a tal.

Tanmateix parlem d’Espanya, i els Populars víctimes de la seva histèria ja ens han dit que la signatura es pròpia de règims totalitaris, potser a De Cospedal se li hauria de dir que aquests règims que suposo enyora ja que els esmenta tant sovint els importa moltes coses, però entre elles no esta la d’escoltar la opinió de la ciutadania els hi asseguro. Per altra banda tot un eurodiputat Popular com Carlos Iturgaiz en ple deliri febril ens diu que ETA es un aliat de Mas, sobren els comentaris. Per part de Soraya Saenz de Santamaria amb una roda de premsa amb cara seriosa ens adverteix que un cop suspès haurem de tornar cap a casa amb la cua entre cames i problema resolt, així deu ser com afronta els problemes l’Estat, però naturalment no es la manera, i demostren un cop més no estar a l’alçada ni de la democràcia, ni dels càrrecs que ocupen.

Ahir a la nit veiem l’entrevista de l’Ana Pastor de la Sexta al President, una cadena i una periodista que venen amb l’etiqueta de progressistes i ahir vam poder comprovar que apart de mostrar-se incisiu amb l’entrevistat, cosa crec positiva, les preguntes van anar moltes amb l’embolcall dels tòpics del Govern espanyol, cosa que denota falta d’objectivitat, i sobretot destacaria dues preguntes basades en una falsedat, cosa que s’escapa de qualsevol ètica periodística, una ” referint-se a una consulta il·legal”, cosa que en el moment que estem evidentment es una falsedat de totes totes, o es que ens diuen que l’opinió del Govern espanyol es la mateixa que el Tribunal, i l’altra barrejar l’opinió de Van Rompuy contrari al nostre procés amb la posició de la Unió Europea que encara no sabem. Això desmereix aquesta entrevista.

Per altra banda el President va ser clar, en defensar el vot com la millor forma en democràcia per resoldre els problemes, i alhora va sortir molt be de l’intent de barrejar el cas Pujol amb el nostre procés.

En definitiva, i com deia Julia Otero al principi del programa, no es un problema de Mas, es de la societat catalana que vol votar igual que ella, en el seu cas per dir No, com marca la normalitat democràtica, tot això sembla molt difícil d’entendre en una democràcia que fa aigues per tot arreu.

SER COLPISTA TE PREMI

Aquest estat que tant ens recorda que respecta les lleis i defensa la democràcia, per això vol impedir que els ciutadans catalans votin el dia 9 de novembre, suposo que paradoxes de la vida.

Per donar més pistes del seu gran tarannà democràtic, veiem el Ministre de l’Interior ascendeix a Coronel a Antonio Tejero Diaz, recordo fill del Colpista Tejero, i cessat en el seu temps per celebrar a la seva caserna el 33 aniversari del cop d’Estat del 23 F.
Ara segons recull el BOE ha estat ocupant satisfactòriament les seves funcions, i apart ho justifica per necessitats del servei.

Cal dir que aquest personatge va organitzar una paella a la seva caserna convidant el seu pare i altres implicats en el cop d’Estat, inclòs algun condemnat pels fets, o d’altres detestables personatges com el torturador franquista Antonio Gonzalez Pacheco. La seva substitució no va ser per infracció disciplinària per celebrar un cop d’Estat, sinó per pèrdua de confiança, la qual cosa va permetre deixar sense efecte la seva sanció.

El Ministre Fernandez Diaz un cop més demostra les seves preferències i un personatge que en qualsevol estat mínimament democràtic hagués estat expulsat del cos militar, crec que no es pot defensar el feixisme dins una democràcia, a l’Estat espanyol te premi, i el seu càstig anterior ni tant sols era una infracció.

Aquest es el tarannà d’una democràcia que fa aigues per tot arreu i que en el seu interior guarda sorpreses ràncies com aquesta que els inhabilita per donar cap tipus de lliçó democràtica a ningú, i ens posa en la cruïlla de triar entre aquest tipus d’Estat i un nou Estat modern i amb profund respecte per la societat i la democràcia. No cal dir que la decisió es clara i cap Tribunal podrà impedir-ho.

DEMOCRÀCIA A LA CARTA

Avui hem sabut que el President Mas signarà el decret de Convocatòria de la Consulta aquest mateix dissabte, i es posarà en marxa la maquinaria electoral. Alhora a l’ONU escoltem com Obama ens diu que la gent ha de ser capaç de decidir el seu propi futur, i que els Estats grans no haurien d’intimidar als més petits. Tot això quan el Rei Felip VI explicava un comte de fades on hi havia un Estat mil·lenari amb respecte per la seva pluralitat que es deia Espanya. La diferència entre un demòcrata i un cínic ha quedat molt clara. El mateix podem dir de Van Rompuy, president de la Unió Europea i que també ha demostrat que la paraula democràcia li va molt gran, tal com explica magistralment en Vicent Partal.

La vergonya d’Europa

Herman Van Rompuy és encara, per poc de temps, president de la Unió Europea. I ahir es va atrevir a respondre a una pregunta de Carles Boix sobre la independència de Catalunya amb aquesta frase: ‘La democràcia no serveix per a canviar fronteres.’ Ja estem bastant acostumats a aguantar estupideses prepotents per part de la mediocritat insultant que governa a Brussel•les, la mediocritat que fa perillar de debò la construcció europea. Però la frase de Van Rompuy ha anat més enllà d’on ningú no s’havia atrevit a anar fins ara i és simplement intolerable.

Què vol dir que la democràcia no val per a canviar les fronteres? Què es pensa que van fer els estonians o els eslovens? Com es pensa que formen part de la Unió Europea els eslovacs? Com s’ho faria Malta, per tenir un lloc al consell, si no fos perquè la democràcia li va permetre de canviar les fronteres? I Merkel, com hauria arribat a cap del govern de la RFA, ella que va néixer ciutadana de la RDA, si no fos perquè la democràcia fa possible de canviar fronteres?

Espere que no pronunciàs aquesta frase amb coneixement exacte d’allò que deia. Altrament, Herman Van Rompuy hauria d’aclarir-nos com és que ell en persona ha signat l’entrada de Croàcia a la Unió Europea. Vol dir, senyor Rompuy que la democràcia no serveix per a canviar les fronteres, però la guerra, la neteja ètnica, els crims en massa i la destrucció d’un país sí? Aquest és el missatge que Europa vol enviar al món? El meu vot val menys que un cadàver, cent o mil a les trinxeres de Vinkovci, senyor Van Rompuy? Vergonya! Vergonya en el nom dels pares fundadors d’Europa! Vergonya en el nom de tots els qui han lluitat durant decennis per fer de la Unió un espai de pau, llibertat i estabilitat.
Vicent Partal

ICV: LA PUTA I LA RAMONETA TORNA

La campanya pel SI SI a la Consulta del 9 N ja es prop de començar, sembla que CDC, ERC i CUP la farien conjunta amb el paraigües de la societat civil. De totes maneres no sembla que tothom tingui tant clar que ara es temps de política en majúscules i de moments cabdals pel país que superen en molt qualsevol tàctica partidista de poca volada.

Efectivament, ICV no consultarà a la militància el sentit del vot de la consulta, i ho farà sobre la proposta de la direcció “de ruptura, però inclusiva”. Camats ho justifica com a democràcia interna, que la direcció faci proposta a l’executiva i Consell Nacional i aquesta sigui la votació a la militància. Descarta la campanya conjunta, ja que diu tenen raons o arguments diferents. Som lliures. Catalunya= llibertat, seria el lema que aniria conjunt amb el Votar per canviar-ho tot.

Realment, a aquestes alçades del procés no fa de bon veure tupinades democràtiques com aquestes, que donen a entendre més falses expectatives electorals que entendre que la situació no te res a veure amb el que hem vist fins ara, i cal estar a l’alçada de les circumstàncies. A 1 mes i mig del dia que hem de decidir el nostre futur no es pot estar jugant encara entre l’ambigüitat calculada i els recomptes electorals, es com ressuscitar la famosa puta i la ramoneta que semblava ja havíem acomiadat.

Ens parlen de democràcia directa, quan no es deixa triar a la militància amb el parany de la proposta que prèviament presentarà la direcció, no em sembla que sigui massa directa.

Ens diuen que descarten la campanya conjunta per raons diferents, crec que no estem parlant del país que volem, sinó precisament de tenir-lo i aquí tots haurien de poder fer servir els mateixos arguments. El tema de canviar-ho tot està molt bé, però el que volem primer es l’eina per decidir entre tots de quina manera la podem fer servir.

Per últim, els resultats de les enquestes castiguen aquesta indefinició obstinadament, i per tant encara s’enten menys aquesta postura.

En definitiva, cal visió de país, i això exigeix deixar els jocs per un altra ocasió, la societat catalana ho exigeix.

FEIXISME CONTRA DEMOCRÀCIA

La imminent convocatòria de la Consulta per decidir el nostre futur i la organització de la Campanya pel si condiciona aquests missatges furibunds que ens arriben de determinats personatges de l’Estat espanyol i que demostren que allunyats que estem.

Els Ajuntaments catalans s’aboquen a donar suport a la Consulta catalana, es preveu que a finals de setmana uns 700 ja ho hauran fet amb Barcelona al capdavant. Al mateix temps coneixem l’enquesta del CEO que ens diu que prop d’un 75% de la població està d’acord amb un referèndum, un 88 % acceptaria el resultat com no pot ser d’altra manera, i també que un 59% estaria a favor d’un Estat propi.

A l’altre costat gent com la secretaria general del PP De Cospedal considera insà en democràcia que un govern insti a consultar als ciutadans i denuncia agressions als membres del seu partit. La lider d’UPyD encara va més lluny i ens deixa anar que sort que a Catalunya no maten, sinó seria pitjor que lo d’ETA. També el periodista d’ABC i Telemadrid Hermann Terstch crida a que els enèmics de l’Estat siguin jutjats pel seu procés delirant i segrest de milions de catalans.

Com es pot veure, els comentaris van pujant de to, i es justifica pel nerviosisme que els provoca la simple democràcia i la decisió del poble català, alhora que la fermesa en les decisions que com es pot comprovar per les enquestes i pels mateixos plens municipals son inqüestionables i plens de valor. Pel contrari barbaritat i al·lèrgia al vot es inaudit en persones del Govern espanyol, que per reblar el clau en les seva ment malaltissa inventa agressions que malauradament pels seus objectius son fantasies i que sap no es produiran, l’excusa ETA per imposar no els funcionarà. Per altra banda Rosa Diez superant cada setmana els seus registres i desitjant aquesta violència que no arriba, esclar que per ella la simple democràcia ja es violència. Per altra banda Terstch no mereix comentari, més que constatar una afició pels processos judicials delirants preocupant i una imaginació desbordada sempre en la mateixa direcció.

En definitiva, culminem el procés, que la gent decideixi i deixem enrere aquest context de falsa democràcia i règim ranci que mai pot ser el nostre camí.

LES INSENSATESES DE PEDRO SANCHEZ

Aquest cap de setmana, per sí algú no ho tenia clar i desprès del gran pas fet pel Parlament amb l’aprovació del marc legal que ha de permetre la Consulta del 9 N. A la Festa de la Rosa del partit socialista, el seu nou líder, va fer bo, allò que deia en Pla, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Pedro Sanchez, ens diu que aquí s’ha defensat els drets dels treballadors i la llibertat amb sang d’andalusos, extremenys i castellans recordant que hi ha carrers a Madrid i altres ciutats espanyoles amb noms de personalitats nascudes a Catalunya. Acusa ERC de pactar amb CIU, o sigui pactar amb la dreta catalana i ho contraposa als ideals socialistes que volen construir ponts i no dinamitar-los. Ha criticat que Mas sacrifiqui l’atenció als més dèbils i faci retallades amb educació o sanitat per entregar-se a la independència. Ha titllat Mas d’insensat per fer triar entre ser català o espanyol, i en un últim acte de cinisme ha recordat Maragall i la seva malaltia.

No hi ha dubte, o encara no s’ha assabentat de res, o pot canviar de partit quan vulgui, ningú no notarà la diferència. Ens parla dels drets dels treballadors, com si aquí no es consideres català a tothom sense distinció d’origen, cosa que no es pot dir igual de l’Estat espanyol amb els catalans, i ho certifica quan posa com un mèrit els noms de carrers de catalans a l’Estat, com si fos una cosa extraordinària, no hauria de ser normal si ens consideren espanyols.

Parla de pactes Esquerra i dreta a Catalunya, quan el seu partit a pactat contra la consulta i normalment contra Catalunya amb els Populars sempre que fa falta. Ens parla de ponts de diàleg, quan es precisament el que ha demanat Catalunya des de l’inici del procés i s’ha trobat amb la negativa absoluta per resposta. Ha utilitzat al demagògia barata amb les retallades sense explicar el tracte fiscal rebut pel Govern Central, els molts incompliments amb Catalunya tant amb el seu Partit com ara, i el tracte discriminatori constant que ha portat a les retallades com única alternativa, per no dir les que el tripartit amb el seu partit al capdavant ja va executar, crec que se’n diu memòria selectiva.

Parla de triar entre ser català o espanyol, quan un 80% de la població vol votar a la consulta i no es un problema identitari, ni de sentiments, es un problema de supervivència com a poble i amb respecte a tota la resta. Sobretot un problema de democràcia.

Per últim, donar suport al President Maragall a aquestes alçades, quan van ser els que el van empenyer a la seva caiguda pel tema estatutari, francament es tenir molta barra.

En definitiva, i com deia, cap canvi a l’horitzó, i incomprensió per variar amb Catalunya.

LLIÇÓ DE DEMOCRÀCIA

Escòcia ha guanyat, el Regne Unit ha guanyat, Europa ha guanyat i sobretot la democràcia ha guanyat. Sentir en David Cameron dir que estima el Regne Unit, però que també es un demòcrata i havia de fer el possible per donar la veu al poble escocès que la reclamava. Per altre banda escoltar Salmond valorant l’1´6 de milions de votants per la independència i demanant acceptació dels resultats com no pot ser d’altra manera.

Ha guanyat una nova manera d’entendre Europa, unes nacions que volen ser elles mateixes i deixar enrere aquests macro estats que s’han convertit molts cops en taps per la democràcia i la mateixa construcció europea. S’ha demostrat que el poble decideix i el resultat ben bo es, i sobretot s’ha demostrat que el tarannà democràtic, lleis a banda es simplement donar la paraula a la ciutadania, altra cosa no es democràcia i els moviments que van sorgint en aquest camí ho demostren, deixant ben clar que dret a decidir no vol dir independència com ens volen vendre.

Ara ens toca a nosaltres, i cap estat del segle XVII, ancorat en el passat i sense voler evolucionar ho podrà aturar. Es la força de la gent i aquesta decidirà el seu futur com no pot ser d’altra manera.

Sap greu, Escòcia. És l’hora de Catalunya

Finalment no hi ha hagut el miracle escocès. El resultat del referèndum no és pas cap mal resultat, comparat amb el que anunciaven les enquestes ara fa poques setmanes, però és cert que la passió d’aquests darrers dies de campanya havia fet pensar que tot era possible.

No ho ha estat pas. Tanmateix, ni el Regne Unit ni Europa no seran mai més com eren. La perspectiva de la independència d’una part de la Unió s’ha fet real i tangible, i tant Londres com Brussel•les han entès que no es podia ajornar un debat que el govern espanyol pretén fer veure que és inexistent. Els escocesos han fet el primer pas, un pas que, malauradament per a ells, no han pogut completar en aquesta avinentesa, però que la història sempre servarà com l’inici d’una nova era política: la del debat democràtic sobre les fronteres.

I aquesta nova era avui mateix té continuïtat al Principat. Aquesta vesprada, el Parlament de Catalunya oficialitzarà l’aprovació de la llei de consultes i marcarà el punt d’eixida cap a la consulta del 9 de novembre. No haurà passat ni un dia, doncs, entre la resolució del referèndum escocès i l’anunci del referèndum català. Les diferències entre l’un cas i l’altre són tan òbvies que no cal ni remarcar-les. Però alerta: ho són en bé i en mal.

En mal, perquè l’actitud del govern espanyol és lamentable –i segurament en aquest sentit el no escocès és una bona notícia per a nosaltres, car se’n derivarà més pressió per a resoldre el conflicte català. Però també en bé, perquè tots som conscients que ací la victòria del sí-sí és molt més que una hipòtesi, és gairebé una certesa.

Des dels Països Catalans, doncs, una abraçada als amics d’Escòcia. Avui mateix us prenem el relleu, conscients de la responsabilitat que assumim. I segurs que, guanyant, us farem guanyar també d’alguna manera a vosaltres.
Vicent Partal

YES SCOTLAND, SÍ CATALUNYA

Avui Escòcia està decidint el seu futur democràticament i civilitzadament, amb la força del vot i les urnes, com se suposa hauria de ser en aquesta part que anomenem primer món. De moment no hi ha hagut cap cataclisme mundial, ni cap desgracia estratòsferica que alguns van pregonant. Simplement es la normalitat en el segle que vivim, on les persones som importants, tenim drets i deures, apart de ser els protagonistes i autèntics factors de decisió d’un país.

A Catalunya amb la resolució aprovada ahir amb 89 diputats de 135 de suport, i donant llum verda a la consulta del 9 de novembre i la preparació de les estructures d’Estat urgent en cas de victòria del Si, es dona un pas més, per una banda es torna a deixar en ridícul aquells ancorats en el passat i que guiats per la seva ideologia segueixen dubtant de tal o qual partit. Per altra banda es dona un missatge molt clar que la democràcia no es pensa arronsar davant un Estat ancorat en el passat i amb el dret de conquesta com a principal llei a complir.

Vull destacar com esportistes de la talla de Gerard Piqué, Xavi Hernandez o els germans Gasol s’han destapat les últimes hores donant suport a la Consulta i al dret a decidir amb frases com “Necessitem votar” o “Dret a expressar-se”. Es un pas endavant i que com fruita madura anirà en augment, ja que qualsevol demòcrata no pot parlar d’altra manera, independentment de la seva posició final a l’urna.

A l’Estat tenim personatges com Pio Garcia Escudero que ens diu que tot tornarà a la normalitat, suposo que la normalitat seva es deu referir més prop de la imposició i el pensament únic que de qualsevol gest democràtic, o els intents de Populars i Ciudadanos al Parlament amb excuses absurdes per intentar evitar una resolució com l’esmentada tant majoritària i abandonant la sala cuita-corrents, hauríem de preguntar si es que no creuen en les majories, segurament tenen un gran problema.

El mateix problema del president espanyol i els seus negres auguris per qualsevol nou Estat creat, com si fos una cosa estranya en els temps.

En definitiva seguim avançant, independentment del resultat escocès, ningú entendria que uns ciutadans puguin gaudir de més drets que els altres, i en aquest cas Catalunya no ho pot permetre.

OBEDIÈNCIA A LA LEGALITAT CATALANA

L’Hora de la veritat s’acosta, i davant aquelles persones que fan mil i una interpretacions interessades o no i que sempre troben tots els fantasmes de la marxa enrere i la renúncia prop de treure el cap, veiem com la realitat es tossuda i les forces pro consulta han pactat seguir endavant i fer tot el possible per preparar la consulta i el full de ruta a partir del 10 de novembre en cas de victòria del SI SI. Per tant en aquests moments decisius per la nostra història recomanaria calma i viure com es mereix aquestes pàgines de la nostra nació amb la confiança que fins ara ens ha demostrar el nostre Govern i les forces que li donen suport.

Que saltin junts!
Vicent Sanchis
Ho declarava Oriol Junqueras en una entrevista ahir a El Mundo: “Ha arribat el moment de saltar-se les lleis espanyoles”. Potser a aquestes alçades encara hi ha algú que no se n’ha assabentat. Sordeja temeràriament. Caldrà saltar-se les lleis espanyoles, substituir-les per un marc legal menys hostil i propi, per arribar a votar, primerament, i a la independència després. Sempre ha estat així i sempre s’ha fet així. Sempre s’haurà de fer així mentre una de les parts en litigi no reconegui l’altra. L’Estat britànic pot fer totes les trampes del món i llançar l’escopeteria bancària i financera contra la independència d’Escòcia, però a Escòcia no li caldrà saltar-se la legalitat britànica perquè les lleis fetes per la majoria anglesa respecten els escocesos. Espanya no és el cas i ací caldrà saltar.

El problema és el com i el quan. N’hi ha que no ho veuran clar mai. És aquell salt impedit del que fa una correguda enorme i després s’ho repensa en el darrer moment i s’atura. Encara sort si no cau i es trenca el nas amb tant d’ímpetu. Aquest és el paper que els dirigents d’Esquerra atribueixen als de Convergència. “Prendran tot l’impuls del món i no saltaran”, reneguen. També n’hi ha que ho veuen clar massa aviat. Són els que ara exigeixen que es posin les urnes al carrer ni que sigui per demostrar que els Mossos d’Esquadra obeiran les ordres d’un tribunal espanyol. Els que repiquen que aquest és el millor moment sense haver mesurat bé si realment ho és. Els temeraris que poden fer fracassar l’intent per una impaciència agressiva. Aquesta és la intenció que els dirigents de Convergència atribueixen a Esquerra. “Volen que ens estimbem nosaltres i ens estimbaran a tots”, es queixen.

Tot plegat no s’acaba d’entendre. No s’entén la desconfiança crònica dels uns i dels altres. La història recent sembla no haver servit de res. Convergència té els seus errors originals. Esquerra no és la Immaculada Concepció. Hi va haver un moment en què els odis els rossegaven. Això és cert. Com també ho és que només es pot explicar on som perquè els uns i els altres els han deixat de costat per entendre’s estratègicament. L’entesa s’ha de mantenir. No cal que s’estimin, però tampoc no poden tornar al foc ni que sigui soterrat. Convergents i republicans han de ser conscients que caldrà saltar. I que ho hauran de fer plegats. Per respecte a la gent que els vota, per instint de supervivència nacional, només s’han de posar d’acord en el moment en què les conseqüències del salt portaran a l’altra riba i no al riu. El principal error de partida, el que desestabilitzarà el salt o l’impedirà, és la desconfiança desbocada. Com es poden desequilibrar dos que salten junts?

EL XOC DE TRENS

Voldria destacar del discurs del President Mas d’ahir al Parlament, que no hi haurà el sempre esmentat xoc de trens, ja que circulem per vies diferents. Em sembla que reflecteix perfectament la nostra posició i la de la paret que tenim al davant del nostre nas.

Entre moltes altres reaccions, sentim el Ministre Margallo parlant fins hi tot de suspensió de l’Autonòmia o el Ministre Fernàndez Diaz tant curos amb segons quins continguts a la xarxa i que ara amb una amenaça des d’un partit polític cap a un President ho resol demanant un perdó.

Aquestes son les vies diferents i no d’altres. Un ministre ens amenaça en clausurar les nostres institucions pel simple i gran atreviment d’exercir el nostre dret a vot en una suposada democràcia. Crec que ha quedat clar que hem de fer el possible per arribar a les urnes el 9 N amb les condicions exigides, si aquestes no son possibles, llavors podríem parlar d’unes eleccions i posterior declaració, però no abans. Les mascares han caigut i molts han obert els ulls i tornant al passat amb imatges ja oblidades. Per altra banda comprovem com una amenaça de mort per part d’un partit no provoca com a mínim la substitució del militant o càrrec popular que l’ha realitzada, simplement per higiene democràtica.

Insistir amb l’acord es una bona cosa, però siguem conscients i segurament el desembre passat al acordar data i pregunta ja intuíem que això no seria possible, per tant no mostrem sorpresa i ensenyem el món quin tipus d’Estat ens governa i quin tipus de democràcia ens pretenen fer empassar.

Per altra banda i veient personatges com Monago a Extremadura i les seves paraules que ens reafirma en que som una simple colònia i no podem aspirar a res més. Per tant desmuntem la teoria de que el dret a l’autodeterminació nomes era pels estats colonials, que som realment?.

Encara n’hi ha que pretenen dividir families i crear traumes allò on no n’hi ha. Cal mantenir la unitat política i la pressió civil, crec que amb això n’hi haurà prou per arribar a bon port.

LA UNITAT I LA DESOBEDIÈNCIA

El procès ja posa la directa per la recta final cap a la Consulta, la societat cívil va exhibir una unitat d’acció envejable i ferma per posar un nou impuls al mateix. Ara es demana aquest mateix procediment a la nostra classe política. Aquesta va donar una lliçó amb l’acord de data i pregunta, ara toca un pas més i hem de veure que l’enèmic es fora i mai pot ser dins.

La picabaralla per la xarxa del cap de setmana per les declaracions de Junqueras al Mundo i la corresponent resposta de Duran per twitter no fa cap bé, i crec que la responsabilitat que ha d’assumir cada representant es tant alta que no podem permetre aquests espectacles depriments com a notícia.

Segurament, concedir una entrevista a El Mundo ja no es una gran idea, sabem tot el que han difamat, insultat i adulterat com per poder dir no a aquest mitjà sense cap intenció de fer periodisme de veritat i sense cap garantia de professionalitat en una entrevista. Per altra banda esmentar el terme Desobediència Civil en aquests llocs seria de tot menys prudent, i tampoc cal esvalotar més el galliner del que ja esta, s’hauria d’explicar molt bé, i esperar una actitud d’atenció per l’altre part que ara per ara no es veu per enlloc.

Per altra banda, en Duran segueix fent política autonomista i de curta volada, amb el partit per davant i sense adonar-se que l’escenari ha canviat totalment. Sembla que es molt savi per criticar els camins per arribar a la consulta amb oposició o no del Govern central, però potser algú li hauria de preguntar que si no es vol saltar la legalitat espanyola, i tenin en compte el NO del Govern, el NO del principal partit de l’oposició, i uns recursos preparats sense conèixer encara ni tant sols la llei, com vol arribar a la consulta, o potser la pregunta es si hi vol arribar.

En definitiva, un gran repte que mereix unes persones a l’alçada del mateix, i sobretot responsables dels seus actes, tot un país els vigila i no ens poden decebre.

EL POBLE HA PARLAT

La gran demostració del poble de Catalunya amb la Senyera formada per prop de 2 milions de persones, i no cal entrar en cap guerra de xifres ja que les imatges que donen la volta al món parlen per si mateixes, i com diu aquell no hi ha més cec que qui no vol veure. En qualsevol cas deixen clar que el poble està preparat i vol votar el 9 de novembre, es democràcia i es una nació que vol exercir el seu dret a decidir el seu futur sense complexos, com molts altres ja han fet abans.

A l’altre costat trobem un Estat espanyol, que ja podem dir obertament no ha superat el règim dictatorial de 40 anys i amb un tel anomenat democràcia que francament ja fa llastima. Ahir sentiem Sanchez Camacho dient i repetint que la mobilització va de baixa i que la gent legitima de l’acte a Tarragona representava la majoria silenciosa i la pluralitat. Potser n’hi ha prou de dir a la gent estúpida a la cara. Aquesta senyora va veure la V de Barcelona, no va veure on es la majoria visible, i no la seva majoria invisible, i encara més ens vol vendre en la seva paranoia que 5 mil persones representa la pluralitat i 2 milions no. Francament potser el problema es que no esta preparada per representar un partit en un sistema democràtic.

El mateix podríem dir de Carme Carme Chacon o Albert Rivera parlant d’aixecar fronteres i de fractures socials, per cert un discurs idèntic. Uns altres que tampoc semblen a l’alçada d’un Estat democràtic que es regeix per les seves majories i que fa de la discrepància una riquesa, però sempre amb respecte a la majoria.

Ahir vam veure com el poble ha dit la seva paraula i espera que els seus polítics amb el President Mas al capdavant no ens fallin, i tinguem les urnes i una jornada totalment impecable per validar la consulta amb el món de testimoni. Com diu la campanya Ara es l’Hora.

CINISME EN EL CAS PUJOL

El cas Pujol, ens va portar ahir el cinisme sense fronteres i la mesquinesa d’un personatge que sense pudor, amb un partit al darrere ple d’imputats i de corrupció, va aprofitar per barrejar el procés independentista amb el cas Pujol amb total impunitat, i donant a entendre que aquest cas especialment abocaran tots els esforços, curiosament amb tota la resta sembla que l’amnèsia es la tàctica preferida com be diu en Vicent Partal.

Tanmateix veiem les tres querelles contra el President Pujol, una del sindicat ultradretà Manos Limpias, del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i ara els Guanyem, Podem, ICV en conjunt. De fet les 3 son semblants i amb arguments molts d’ells basats en les informacions sortides a la premsa. Francament trist i un cop més la constatació de que els interessos polítics passen per davant del que seria el rigor i la seriositat d’un Estat democràtic.

Vicent Partal

Ruptura contra indecència

Al final del franquisme no vam poder guanyar. Els demòcrates no vam ser prou forts per a fer allò que en dèiem ‘la ruptura’. I en comptes d’això vam fer, acompanyant el règim, ‘la reforma’. La reforma de l’estat franquista, s’entén. D’allò ve aquest desastre que tenim.

No cal que repetesca les mil i una escletxes per les quals el franquisme, la seua manera de pensar i fins i tot d’actuar, ha renascut a Espanya des de l’arribada d’Aznar al poder. Però ahir vam assistir a un espectacle vomitiu al congrés de Madrid que dubtava que pogués arribar a veure.

Cristóbal Montoro va fer un ús polític del cas Pujol que repugnaria en qualsevol estat democràtic. Perquè aquesta gent no té ni la més mínima vergonya a l’hora de fer un ús selectiu i partidista de l’estat i els seus instruments i institucions, en funció no del bé públic general sinó del seu interès polític partidista. L’estat és d’ells, en l’accepció més primària, casernària i limitada del terme. I per això l’usen impunement contra els qui no són ells, contra els qui no són amb ells o contra els qui deixen de ser-hi un dia. Lluny, molt lluny, de la idea i la pràctica d’allò que hauria de ser un estat europeu del segle XXI.

Però igual que va passar als primers setanta cal que siguem conscients que no hem d’aguantar això necessàriament. I de fet el Principat és ara de nou la punta de llança de la ruptura. Amb importants contradiccions internes, com aleshores. Amb interessos contraposats com aleshores. Amb personatges lamentables, com aleshores.

Però, també com aleshores, d’Assemblea en Assemblea, amb la força d’una població que protagonitza una autèntica revolta democràtica als carrers i a les urnes, que trenca tots els pactes, esquemes, complicitats i tripijocs. Una revolta en què la demanda d’autogovern, concretada ara en la independència, és sinònim de la demanda d’un govern decent. Contra totes les indecències, per tant, dels de dins i dels de fora.

Han passat quaranta anys de la reforma i si hi ha una cosa evident ja ara és que l’estat espanyol, amb les bases que té actualment, no és reformable. Al contrari: cada dia anem més cap enrere. I és evident també que amb aquesta estructura d’estat és pràcticament impossible un govern decent. N’hi pot haver de discrets i d’escandalosos –segurament mai com el cínic govern del PP que tenim ara. Però si existeix tot això que tant ens irrita és perquè es permet que existesca, gràcies a un sòlid entramat administratiu, legislatiu, polític, militar…

En definitiva, si passa això que passa és perquè, a diferència d’ara, a final dels setanta no vam poder guanyar. Ara tenim la segona oportunitat.