ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES VERITATS I LES FORMES

Aquest dissabte vam assistir al final del sainet espanyol i amb el resultat de Mariano Rajoy al capdavant d’un nou Govern espanyol amb el suport de la seva marca blanca Ciudadanos i la col·laboració del PSOE per arribar a bon port.

Si una cosa volia destacar es com ha arribat el grup socialista en aquest moment, i el discurs de Gabriel Rufina destapant les vergonyes injustificables d’aquest partit molt allunya de qualsevol formació socialdemocrata europea i fill de la falsa transició espanyola i un sistema estructural espanyol que no entén d’ideoloògies, ni dit sigui de passada, de democràcia.

Volia dir que el discurs de Rufian en general no seria el meu ideal, ni pel to, ni per les formes, ni moltes vegades per un aire de superioritat moral que francament no trobo, ni étic, ni del que jo espero d’un representant de la societat amb voluntat de servei. Dit això i si passem al fons del discurs, realment va retratar amb cruesa i alguna paraula fora de lloc el que tots sabem i molts segurament no s’han atrevit a dir en públic. El sistema espanyol de partits deixa dues estructures arcaiques i que com deia res tenen a veure amb els partits conservadors i socialdemocrates de les democràcies europees o de la seva majoria.

El PSOE critica molts cops la corrupció Popular, quan en el seu partit tenim el cas dels ERES andalusos que deixa per les quantitats desorbitants que parlem els casos del PP en un no res. Al mateix temps critiquen les maneres autoritaries Populars en molts aspectes, però no tenen en compte que mai han fet terrorisme d’Estat amb les mans tacades de sang i un tal Felipe Gonzalez al capdavant i sense cap sentència judicial pendent. Son dos exemples però que escenifiquen molt bé del que estem parlant.

Nomes cal veure les declaracions constants dels anomenats Barons pel que fa al procés català i veurem que res tenen que envejar als Populars, sinó les superen amb mancança de democràcia i deixant el que entenem per Obrer i per esquerra en un calaix tancat amb pany i clau.

En el fons el discurs agressiu de Rufian els ha anat molt bé, per amagar un capítol de vergonya pels seus actes les últimes setmanes i la estafa als seus electors, que han vist com les promeses de canvi, recordo es deien també el canvi, i el fem fora a Rajoy, i un secretari general que defensava el no, però on la seva feblesa democràtica no li va permetre afrontar la qüestió catalana i finalment deixar en safata als poders factics del partit donar aquest cop d’Estat encobert i posar en safata el Govern de Mariano Rajoy, traint els seus votants i deixant passar l’oportunitat d’un Govern a l’esquerra i amb sentit d’Estat que dones un pas endavant amb un Estat arcaic i caduc.

Com deia en Pla “no hi ha res més semblant un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, i malauradement segueix vigent i ben viu.

MENTIDA COM ARGUMENT

Quan no hi ha arguments coherents per assumir un posicionament, veiem com freqüentment i amb una actitud impròpia de segons qui, s’utilitzen les mentides per assolir objectius i de pas tergiversar la realitat amb un cinisme que hauria de ser sancionable com a càrrec públic que son.

Ines Arrimadas en un programa televisiu espanyol i davant la pregunta de Marhuenda “si els espanyols han de tenir esperança sobre la situació del Principat”, va respondre “Jo la tinc i no soc ingènua, que porto escorta a Catalunya perquè ja sabem que passa”.

En la línia de Ciutadans de vendre una imatge catalana agressiva, violenta i amb un constant conflicte que simplement no existeix, de fet es doblement i intencionadament fals, ja que com a Cap de la Oposició li correspon i sempre ha portat sigui del color polític que sigui una escorta oficial. Sense anar més lluny el seu líder natural Albert Rivera ja ha incorporat al seu discurs molts cops la dificultat de parlar en castellà al carrer per exemple, un altra mentida recurrent.

Es d’un cinisme esfereïdor, veure com es poden dir respostes o afirmacions a la lleugera per crear un determinat estat d’opinió, com a representants del poble, s’hauria de poder exigir la petició de perdó, o la sanció si es el cas, ja que no poden representar a ningú en base a disfressar una realitat virtual que senzillament no existeix i ho saben perfectament.

Tanmateix, aquests últims dies veiem com el tot s’hi val contra Catalunya es la norma habitual. Ahir veiem com en Pedro J Ramirez a preguntes de Josep Cuní confirmava que Jose Zaragoza (PSC) va filtrar l’informe de suposats comptes opacs del pare d’Artur Mas, i que posterioment es va demostrar fals, però amb un efecte per aquelles eleccions que ja mai podrà ser reparat, o per exemple el President de la Ligua de Futbol, en Javier Tebas acusant els jugadors del Barça de fingir o exagerar una agressió, deixant en segon terme que l’agressió va ser real, i això era el tema important.

El que anomenem l’ase dels cops ha arribat a un extrem trobo intolerable, sobretot quan s’intenta manipular la opinió de la societat amb arguments falsos i que posteriorment son comprovats sense cap conseqüència pels autors o autor. La fútura República Catalana també ha de prendre nota d’aquesta manera de fer que ha de ser clarament rebutjada i motiu de dimissions per incapacitat de representació.

CAP NOVETAT “ATADO Y BIEN ATADO”

Realment fa riure per no plorar sentir ahir el futur president espanyol, Mariano Rajoy parlant del més greu problema de l’Estat, en forma de la proposta catalana i oferir vagament una reunió de presidents autonòmics per mira de millorar el finançament. Per cert un tema que ja s’hauria d’haver fet el 2014 i que pot te a veure a les alçades que ens trobem amb la demanda de democràcia expressada per les institucions catalanes. Com diu en Pere Cardus els que encara volien agafar un últim tren espanyol que pensin que l’Estació es buida i no s’espera cap novetat. La mateixa manca de democràcia, el mateix sistema estructural amb dues eines com el partit socialista i popular alhora i sempre al servei d’aquesta farsa.

Potser que comencin a extreure’n conclusions

Per: Pere Cardús Cardellach

Falten tan sols quaranta-vuit hores per a l’hora més fosca de l’Espanya diferent. ‘Una altra Espanya és possible’ en una altra galàxia. Això de la investidura de Rajoy és molt bèstia. Molt. La connivència (o la col•laboració imprescindible) del PSOE en l’execució d’aquesta ensarronada democràtica ha sorprès alguna gent. A mi, gens ni mica. Entre el PP i el PSOE hi ha poquíssimes diferències. I ja fa molt de temps que es pot veure, això. Perquè són dos partits que tan sols existeixen i s’expliquen pel poder. Per l’alternança i el repartiment. Res més. No hi ha pràcticament ideologia, ni voluntat de servei. Són sistemes de poder. Són com aquestes grans empreses que viuen de la mamella del BOE. No funcionarien sense parasitar les institucions.
I així s’entén això que passa aquests dies a Madrid. Rajoy era tan candidat del PSOE com Pedro Sánchez. Són el mateix projecte polític. I el PP faria exactament igual en la situació inversa. Es necessiten i s’alimenten. Ara tu, ara jo. Aquí jo, allà tu. Ens les fotem perquè, si no, no ens creuria ningú. Però la dependència és absoluta. I encara més quan apareixen nous actors que poden fer perillar el plat a taula. I encara això caldria demostrar-ho. Vull dir que no sé fins a quin punt Podem fa perillar aquest plat, si estava disposat a servir-lo a un dels dos comensals. De Ciutadans, ja no cal ni parlar-ne. Ha fet un paper prou galdós. I em sembla que sóc massa generós fent servir aquest adjectiu.
El sistema de poder espanyol no perilla encara. Entra en petites crisis. Té convulsions. Tremola una miqueta. Però no es mou ni un mil•límetre. Ja hi ha qui s’ocupa de centrar-lo cada vegada que es desvia una mica. La irrupció de Felipe González ha estat la viva imatge d’això que dic. I els barons que han alçat la veu quan el nou se’ls ha descontrolat lleugerament.
Ara mateix no sé dir què era millor per al projecte dels independentistes catalans: si unes terceres o quartes eleccions o un govern de Rajoy sense cap força ni estabilitat que durarà tan poc com permeti el reglament, abans de poder tornar a convocar eleccions. Catalunya ha començat el compte enrere per al referèndum i Espanya comença ara el compte enrere per a les noves eleccions. L’estabilitat política del govern i els grups parlamentaris independentistes a Catalunya es reforça. L’estabilitat del govern espanyol del PP és cada dia més precària. Però, segurament, unes terceres eleccions a Espanya haurien estat encara més incomprensibles als ulls de la comunitat internacional.
Amb tot, jo no repicaria en senyal de victòria, encara. I això del PSC ja veurem com acabarà. Perquè allò que queda del PSC ja és un partit que s’ha anat desprenent dels elements disposats a plantar cara. Ningú del PSC no pot dir que se sorprengui del xoc amb el PSOE si no compleixen les ordres dictades. Seria molt descarat que el PSC s’independitzés ara dels vincles amb el PSOE quan ja n’han marxat tots els qui ho havien anat demanant en el curs dels anys. Sóc molt escèptic sobre el significat real de l’escenificació d’aquests dies. Em fa l’efecte que neix més de la intenció d’acontentar els votants que no pas de la voluntat política sincera i de fons.
Si l’espectacle que ens han ofert de Madrid aquests dies (i el que encara faran) serveix per a consumir l’últim indici o la darrera esperança de l’Espanya diferent que prometen alguns encara a casa nostra, ja haurà servit d’alguna cosa. Però hi ha autèntics masoquistes, a la política catalana. Gent a qui, dient que lluita per al benestar de les persones i l’eradicació de la injustícia, no li fa res de continuar estavellant-se (i estavellant-nos) contra un mur de pedra granítica. El mur del sistema de poder espanyol que tan sols farà implosió quan Catalunya l’hagi abandonat per sempre. I els que seguiran aquest camí, als Països Catalans o al País Basc.
Escoltem què diu Rajoy, què fan els socialistes, com apuntalen els del ‘Frente Naranja’, i la impotència dels qui no poden ni podran. I traguem-ne conclusions duradores. I útils.

FRIVOLITATS DE BAIXA VOLADA

La política espanyol va pel camí de la frivolitat permanent i la burla als mateixos ciutadans que no semblen adonar-se de res o de poca cosa en general.

Un especialista en frivolitats i ridículs de l’alçada d’un campanar, es el Ministre d’Exteriors espanyol, Garcia Margallo, el mateix del principat volant per l’espai sideral, o el de plantar la bandera a Gibraltar per damunt de la voluntat dels seus ciutadans. De fet amb la seva lluita contra el procés legitim català, i concretament al diari el Milenio de Mèxic argumentava per desacreditar el procés que el dret a l’autodeterminació no està recollit en cap Constitució Democràtica excepte Etiòpia i dues illes antillanes. La resposta al mateix diari del Conseller Romeva va ser demolidora ja que va desvetllar que la mateixa Constitució mexicana recull aquest dret i el mateix principi ha estat cabdal durant 100 anys.

Crec que es difícil fer més el ridícul, i sembla que l’odi o la falta d’argumentació no es excusa per caure de quatre grapes amb un discurs retòric i usual repetitiu sense parar a contemplar la realitat, que en definitiva es la principal. Ha fet be Romeva de desemmascarar aquest farsant i les seves misèries escampades pel món sense solta ni volta i amb un crèdit cada cop més esgotat.

Per altra banda la Comissió gestora del PSOE lamenta el trencament unilateral de la unitat d’acció, en referència a la decisió ferma del PSC de votar No a Rajoy en la seva investidura, i demana que com no te grup propi ha d’obeir al Comite Federal i apel·la a la sensatesa i historia comuna, així com a la democràcia interna.

Es curiós veure com el trencament unilateral dels representants respecte els seus votants o militants es passa per alt, i en canvi la coherència en aquest sentit es considerada com a tal, apart cal considerar que de moment sobre un 25% dels diputats expressen ja el seu sentit de vot amb el no, per tant sobrepassa Catalunya que ja sabem es l’enemic preferit. Tanmateix barrejar democràcia amb obediència cega i sensatesa quan precisament i sense consultar precisament qui els ha votat o qui sustenta el mateix partit han decidit defenestrar l’antic secretari General i ara aplicar allò que venien “Si tu no hi vas, ells tornen” amb sentit contrari, requereix molt de cinisme.

La frivolitat instal·lada a la política espanyola en majúscules.

JOAN COMA I LES CONTRADICCIONS DEL SISTEMA

El gest de desobediència del regidor de la CUP a Vic, Joan Coma ahir, no anant a declarar a l’Audiència Nacional a Madrid i negant la validesa d’aquest tribunal i el delicte que se li suposa en forma de coartar la seva llibertat d’expressió individual pot tibar encara més les contradiccions del sistema i del mateix procés.

Aquesta desobediència, ben raonada i amb tota la legitimitat es lloable. De totes maneres i com ell mateix ha reconegut, sense la unitat de totes les forces independentistes i en aquest cas democràtiques conjuntament amb les entitats i la societat civil serà un gest inútil. Suposo hem de ser conscients que passem un altra pantalla on l’enfrontament i el xoc institucional, conjuntament amb la voluntat repressiva que el nou Govern Popular amb el suport de PSOE i Ciudadanos exercirà per no afrontar un problema polític que els supera en el seu món aturat el 78, serà inevitable.

Arribats en aquest punt, crec cauriem en una errada i un mal favor, si per exemple els mossos per ordre judicial van a detenir el regidor per entregar a la Justícia espanyola i provoca creuament de declaracions més o menys afortunades. Encara no som un Estat independent i per tant les estructures estatals segueixen fent la seva feina amb tota la virulència, i finalment les persones no poden ser llençades al buit sense xarxa i sense un sistema estructural i legal que els ampari. Tampoc seria bo seguir repartint carnets de bons i dolents independentistes segons les reaccions d’aquest o d’aquell i basar els atacs en el passat, un passat que ja no tornarà per sort.

Cal unitat, i una estratègia detallada per avançar en un procés que clarament haurem de fer sols, i amb la complicitat de tothom fins al final. Un final en format de referèndum on potser l’Estat podria començar a girar la seva tàctica suicida per escoltar, espero també fruit de la pressió cada cop més forta internacionalment. Per sort estem en l’època de la informació i la transparència del nostre procés arriba a tots els racons del planeta, cosa que dificulta la opacitat en que es podria amagar l’Estat per fer i desfer a la seva conveniència.

Per tant, suport a tots els Joan Coma, però també gestió de les conseqüències dels gests, i sobretot no imposar a ningú com ha d’actuar en base als nostres desitjos. Unitat, fermesa i cap ens portaran a l’objectiu final.

PSOE: SENSE FRE CAP A L’ABISME

El vodevil ha acabat de moment, i l’abstenció socialista permetrà als Populars amb Mariano Rajoy al capdavant formar un Govern. Tot plegat com diu Vicent Sanchis i per la part socialista costa d’entendre. Un partit que s’esbudella i demostra que fent cas a la caspa capitanejada per Felipe Gonzalez i fa difícil distingir quines diferències ideològiques hi ha entre els dos partits, però que fa fàcil veure que son dos partits que no passarien el filtre democràtic més elemental amb molts llocs del planeta. Ara veurem com van ben junts contra Catalunya i contra les urnes. Son dues gotes bessones.

Cremar-se com els bonzes
Vicent Sanchis
Davant de cada dilema a què s’ha hagut d’enfrontar en els darrers mesos, el PSOE s’ha decantat cada vegada per la pitjor opció. Sal o pebre a la ferida? Ahir el comitè federal del partit va revalidar el liderat de Susana Díaz i va decidir, com era del tot previsible, que els seus diputats al Congrés s’abstinguin en la investidura de Mariano Rajoy. El resultat final no va permetre cap alegria a la presidenta andalusa. Els socialistes espanyols estan ben dividits i la bretxa que els separa no permet augurar cap tranquil•litat per a ningú en els pròxims mesos. Les ferides són ben obertes i supuraran molt de temps.

Miquel Iceta va sortir de la reunió encès com un coet, amb l’ànima encetada i obert com una magrana. La flegma de sèrie britànica que exhibeix el líder del PSC no va aguantar la tensió. Ni la derrota. Els socialistes catalans, a contracor, hauran de mantenir-se ferms i hauran de trencar la disciplina de vot del PSOE. La rebel•lia no és la seva especialitat i pateixen. Com pateixen també els seus “germans” espanyols.

El PSOE no en traurà cap profit, de tanta brega. Ahir alguna enquesta descarada ja els anunciava que perden intenció de vot, una fuita de gas per la part esquerra de l’electorat que se’n va cap a Podemos. I això només acaba de començar. Pablo Iglesias és feliç. Poc li costarà ara convèncer la tropa socialistes més inquieta que ell és l’esquerra i que els altres són beates escalfacasulles.

Tota aquesta història no s’entén. No s’entén que el PSOE s’hagi desbudellat per permetre la investidura d’un candidat a qui després no pot deixar governar. Si el PP fos un partit civilitzat d’una tirada conservadora homologable amb la dreta progressista europea, els socialistes haurien d’haver anat més lluny. Com els alemanys, haurien d’haver fet un acord d’estabilitat amb Mariano Rajoy, dins o fora del govern. Però això no ho pot fer ningú. Perquè el Partit Popular és salfumant. La pitjor dreta del continent, la més autoritària i la més podrida. Quaranta anys de dictadura han marcat quaranta anys de democràcia. I potser en marcaran quaranta més de vés a saber què.

El PSOE, un partit de dreta civilitzada més enllà d’Andalusia, per tant i en bona lògica, haurà d’amargar la vida al nou govern de la dreta més bèstia del continent. Si no ho fa, tota la seva parròquia canviarà de campanar i s’encomanarà a la confraria del beat Pablo Iglesias. No és segur que ni Rajoy pugui aprovar els pressupostos de l’any que ve. Per tant, quin sentit té tant de patiment? Si al remat les terceres eleccions seran inevitables i imminents, per què el PSOE ha decidit cremar-se com els bonzes.

LA CAIGUDA DEL DICTADOR

Final esperpèntic per un despropòsit que tard o d’hora podia acabar així. El cavall amb el Dictador decapitat ha caigut i ha recordat aquelles imatges del dictador Saddam Hussein a l’Iraq fa uns quants anys.

Un petit homenatge a les víctimes amb un Estat que no ha superat la Dictadura i segueix protegint als torturadors i amagant una historia on les victímes son oblidades i fins hi tot posades al bàndol de la culpabilitat. Tanmateix l’Exposició posada com excusa s’ha demostrat insuficient per validar una barbaritat com aquesta. El lloc te una simbologia que evidentment i nomes per sensibilitat havia de persuadir l’èquip municipal de treure la pols a aquesta estatua del Dictador interpretada per molta gent com una provocació i una burla intolerable.

El final no es molt educatiu, però dona idea de com moltes vegades la societat va per un costat i els seus representants per uns altres.

El mateix podem dir de d’aixecar la prohibició als toros per Catalunya. El TC ho ha tornat a fer i Fernández Diaz ens diu que es un avís per navegants, ho justifica per la hispanofòbia catalana, obviant el maltracte animal i la ILP presentada per la gent, alhora que acusa d’agradar molt prohibir al Govern català. Tot un despropòsit en la línia que deia abans de no valorar el rumb de la societat i anar en una realitat virtual. La interpretació política interessada es mesquina, ja que la llei per protegir els animals i el civisme pot tenen a veure amb nacionalismes absurds. Per altra banda criticar el prohibir, quan el Govern espanyol dona com a resposta al problema polític català la prohibició o anul·lació via TC de cada llei que aproven els representants del poble de Catalunya, es vertaderament d’un cinisme grandiós.

La historia desmenteix aquestes tàctiques caducades. Els toros son prohibits per voluntat popular i adaptar-se a la idea que un món civilitzat no pot veure la crueltat contra els animals amb total satisfacció per molta barreja cultural que es vulgui prendre i vingui don vingui aquest espectacle macabre. Pel que fa al Dictador, no es pot exhibir un monstre d’aquest tipus davant de tothom amb excuses barates i ferint la memòria de la gent no respectada per l’Estat que tenia l’obligació de reparar-la.

En definitiva una caiguda que es un símbol dels nous temps que vivim.

TOT AL SEU TEMPS

Ahir el Parlament va donar veu a le víctimes del franquisme, cosa que l’Estat espanyol no ha fet, ni se l’espera. Una restitució als assassinats amb judicis falsos i injustos. Cal destacar que nomes un partit no hi donava suport, el Partit Popular, cosa que en una suposada democràcia hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’una persona. Segurament es un gest simbòlic ara per ara, però necessari.

Hi ha un altre àmbit, com es el internacional que requereix habilitat i lluitar contra la diplomacia espanyola que posa i posarà totes les traves possibles. Encara un fet més important es no caure en la desesperació si cap Estat posa la mà al foc per Catalunya, ja que això no passarà fins que fem el nostre gest de sobirania i sigui un fet. Com diu en Josep Lluís Carod Rovira, silencis fora, fets dintre.

Silencis fora, fets dintre
Josep-Lluís Carod-Rovira

Un procés d’independència és, per definició, un fet complicat i amb múltiples dimensions, totes les quals han de preparar-se adequadament. Entre aquestes, la internacional és, al costat de la seguretat, la comunicació i l’energia, essencial. Perquè algun dia, algú, ens reconegui com a estat, abans cal que ens conegui com a nació. Per aquest motiu, l’estat espanyol, que ho sap prou bé, torpedina tots els passos que es van fent en aquest àmbit, com ja havia fet quan, en el període 2006-2010, es posaren les bases d’una arquitectura institucional pròpia en l’àmbit d’exteriors, amb la creació del càrrec de Viceconseller, obertura de delegacions, signatura d’acords internacionals, atenció permanent i personalitzada al cos consular i visites institucionals de caràcter no sols econòmic i cultural, sinó també polític. En aquell moment, les crítiques van venir de fora, però també de dintre, per part d’alguns que ara, amb el pas del temps, han acabat defensant i practicant unes posicions llavors objecte de rebuig. Per això cal celebrar el desplegament en matèria d’afers exteriors dut a terme, aquests darrers temps, amb el conseller Romeva, després d’uns inicis de dècada amb clar retrocés en matèria internacional.

Sovint sentim a dir, amb un aire un xic pessimista, que fins ara no hi ha hagut cap estat que ens hagi fet costat en les nostres legítimes aspiracions nacionals. Però hem d’anar adonant-nos que així serà fins que nosaltres no fem alguna cosa decisiva, políticament parlant, més enllà de grans i virolades manifestacions multitudinàries cada 11 de setembre. Si encara no ens hem proclamat independents, com podem pretendre que algú ens reconegui allò que encara no som o que encara no hem manifestat a les urnes que volem ser, amb fets a l’interior del país, des del govern i el parlament? Ningú no farà, per nosaltres, allò que nosaltres encara no hem fet. Per tant, és bo que no fem passar l’arada davant dels bous. Això no obstant, crec que sí que s’han produït fets prou significatius com els silencis diplomàtics, silencis que no es que parlin, sinó que criden. Amb tota la mà esquerra possible, els estats no han pres posició contra les aspiracions catalanes, sinó que s’han limitat a dir que aquest és un afer que correspon resoldre a l’estat espanyol i Catalunya. I que cal que entre uns i altres hi hagi converses. I punt. Algun, fins i tot, ha anat més lluny, com és el cas del primer mandatari d’un país bàltic que sí que va prendre partit a favor de la causa catalana. La mateixa presència de deu ambaixadors, acreditats a Madrid, a la conferència pronunciada pel president Puigdemont a la capital espanyola és una evidència de l’interès internacional per allò que aquí ocorre, amb evident disgust del govern espanyol que hauria preferit un boicot i una absència a l’acte com la que ell va protagonitzar.

L’acció exterior necessita molta, molta, molta discreció, perquè en el moment decisiu totes les peces del trencaclosques vagin encaixant, cadascuna al seu lloc i en el moment adient. Hi ha països més sensibles a les reivindicacions democràtiques com els escandinaus, altres que han accedit fa pocs anys a l’estatalitat, com al Bàltic i als Balcans, altres a qui pot convenir de tenir aliats en un indret tan ben plaçat com la Mediterrània nord-occidental i encara alguns més que tenen, per la història, causes pendents amb Espanya i ganes de passar-li factura, de manera impecable. No cal dir noms. Però mirar la llista de federacions nacionals de patinatge que van fer costat a la catalana, a Fresno i a Roma, en contra de la posició espanyola, segurament ens hi podria ajudar. I la mateixa Unió Europea, com en el cas d’Escòcia, no podrà aclucar els ulls davant d’un territori europeu que vol continuar sent-ne, amb tradició, cultura i vocació europea i democràtica, i, sobretot, sent-ne contribuent nat, a diferència d’Espanya. I fent bé les coses, de manera pacífica i política, a les urnes, en referèndum, que és l’instrument més clar perquè, dins i fora, tothom ho entengui. I un referèndum no són unes eleccions. Ja no hi haurà més silencis quan nosaltres, definitivament, parlem com a poble

DINAMITAR L’ESTAT

Els nervis a l’Estat no tenen aturador. Alhora que miren de formar aquest Govern amb Mariano Rajoy al capdavant i com gestionen el suport socialista al mateix, segueixen donant cops a l’aire per aturar un procés que simplement els ha fugit de les mans. Alló que diuen de matar una mosca a canonades seria un exemple perfecte.

La Fiscalia acusa Carme Forcadell de dinamitar l’Estat, ja que diuen era conscient que impulsava un tràmit constitucionalment il·legítim, per falta de competencia en el mateix. Acusada de delictes com desobediència i prevaricació, al·legant que les actuacions arbitraries de la President anaven encaminades a desvincular Catalunya del sistema constitucional.

Per altra banda la diplomàcia espanyola segueix una croada per boicotejar actes de Diplocat que fa riure a mitja Europa. Ahir a Brussel·les on la Conferència “Catalunya: nou Estat d’Europa?” va portar al ridícul en el torn de preguntes una persona entre el públic identificada primer com estudiant i posteriorment com diplomàtica espanyola matisant les dades i percentatges de la gent a favor del dret a decidir i a favor de la independència i parlant en nom dels espanyols i 52% catalans, acusant Amadeu Alfataj de parlar en nom dels catalans.

Son dos exemples ben clars, de com la manca de democràcia porta a utilitzar mètodes que no fan res més que agreujar el conflicte. La Presidenta de qualsevol Parlament te unes funcions molt clares com es permetre el debat dels representants del poble allà escollits. Aquesta es la funció de la cambra, el debat previ a aprovació de lleis, resolucions i d’altres. Es la base de qualsevol democràcia. Evidentment per si l’Estat encara i donada la seva sordesa no ho ha entés. El Govern sorgit de les urnes va guanyar amb un full de ruta ben clar i un compromís amb la societat catalana que simplement com es normal porta a terme, i amb aquesta base trobem el debat que Forcadell amb bon criteri va permetre i que entra dins aquesta normalitat, això en diuen dinamitar l’Estat, altres ni diuen democràcia.

Pel que fa la diplomàcia espanyola, no hi ha dubte que viu ancorada en segles passats que xoquen frontalment amb la realitat del segle on vivim, i actes com el descrit deixen ben clar quin tipus d’Estat defensen i sobretot aquest sentiment imperial de voler i atorgar-se la representació de tothom, això si, sense voler posar les urnes per veure si efectivament es així.

Realment, ells si que porten segles dinamitant un Estat i el més greu es que no pensen canviar.

EL FEIXISME SOCIOLOGIC

Un gran exemple, de com el franquisme sociologic i les seves estructures ho van deixar tot lligat després de la mort del Dictador ho podem veure amb l’exposició de simbològia franquista al carrer amb total normalitat. El cavall amb el dictador damunt davant del Born es un insult a la memòria i a les victimes i te molt de contrast amb el que passa en altres llocs d’aquest planeta.

Efectivament, alhora que Austria enderrocarà la casa on va neixer un altre gran monstre de la humanitat, Adolf Hitler precisament per evitar la peregrinació de persones amb aquesta mentalitat feixista i xenofoba, o per exemple a Alemanya es prohibida la simbologia nazi als carrers, ens trobem com l’Estat espanyol segueix ancorat en el passat. Una fundació en honor al Dictador rep subvencions públiques, el partit del regim dictatorial, la Falange es perfectament legal, el partit de Govern a l’Estat encara no ha condemnat el franquisme, tampoc ho ha fet l’Estat, alts càrrecs de la Dictadura han exercit carrecs de poder a la Democràcia sense cap vergonya, es deneguen les extradicions demanades des d’Argentina per jutjar torturadors coneguts, igual que els morts enterrats a les voreres de les carreteres que segueixen al mateix lloc, en contrast al gran mausoleu del Dictador, el Valle de los Caidos en plena forma i per exemple la simbologia franquista es pot veure per moltes ciutats sense cap recança. Tot un contrast d’aquella “Una grande y libre” que ara han actualitzat negant el dret a decidir dels catalans.

Per si no fos prou, a Barcelona, l’estatùa del Dictador al Born per ordre de l’èquip municipal de Colau ha posat la cirereta. Res a dir per l’exposició que pot tenir el seu interés, però el lloc triat i el que representa, aquella derrota de 1714 i la perdúa de llibertats, no admet exhibicions de Dictadors sanguinaris com aquest. Si afegim, com deia abans el tracte a la Dictadura i la seva versió 2.0 en forma de transició democràtica a l’Estat, deixa les víctimes un cop més i sobretot la dignitat d’aquells que creuen en els valors de la democràcia i la llibertat del poble un altre cop sota terra.

No hi veig disfressa possible per justificar aquesta decisió, i demostra que cal encara una consciència clara del significat de cada gest i cada acció amb un lloc del planeta on la memòria historica sembla escrita nomes per una part, i on la llei per anul·lar els judicis franquistes, un altre vergonya de l’Estat al nostre Parlament en pot ser un bri d’esperança.

Com deia aquell, tot va quedar “atado y bien atado”.

LA SITUACIÓ CURIOSA DEL PSC

Com diu en Vicent Sanchis, els seus militants han triat l’opció conservadora, amb un polític hàbil com Miquel Iceta i que ara haurà d’afrontar una batalla amb el PSOE precisament pel que menys es podien esperar, investir la dreta rancia Popular o mantenir el perfil ideològic. No tinc clar com acabarà la cosa, però si tinc clar que Susana Diaz i les altes esferes no consultaran la militancia socialista i que la decisió ja esta presa amb més o menys teatre. Aquesta es l’Espanya constitucional i unes estructures de partits ja caducada i que avorta la decisió de la ciutadania en benefici de les el·lits de sempre.

Una opció «conservadora»
Vicent Sanchis

En una entrevista que Núria Parlon va donar al setmanari El Temps la setmana passada l’aspirant a la primera secretaria del PP explicava què la diferencia de Miquel Iceta: “Mentre que Miquel és un clar defensor, el guardià, de les essències dels acords del 78, jo, com a representant d’una generació que es va beneficiar de la millor part d’aquells acords, ara tinc clar que estan esgotats. I que cal des del socialisme a Catalunya tornar a agafar la bandera de liderar els canvis que s’han de fer en relació al marc del 78, que no són les taules de Moisès, i que s’ha de transformar si realment volem enfortir la nostra democràcia. Això vol dir que hem de prendre una sèrie de decisions i que hem d’arriscar com a partit. Crec que estic en condicions de fer-ho i que el Miquel, en aquest aspecte, és més conservador”.

“El marc del 78” és un eufemisme de la Constitució espanyola actual. Núria Parlon representa això: una actitud decidida i arriscada a favor del canvi, que situaria el PSC, si hagués guanyat ella les primàries, en una òrbita allunyada del tot del Partit Popular i més acostada a Podem. Quan a Parlon li pregunten si el que ella proposa s’identifica amb els valors del partit que lidera Pablo Iglesias, respon de manera contundent: “No, això [el que ella proposa] és socialisme pur i dur”.

“Socialisme pur i dur”, socialdemocràcia com Déu mana, integra la fórmula de Parlon “per transformar al realitat, perquè la política està per transformar la realitat”.

Les diferències entre Núria Parlon i Miquel Iceta, doncs, eren evidents. El primer representa l’equilibri absolut, el pragmatisme, la intel•ligència irònica i també la resignació davant la realitat, la renúncia a canviar-la, l’administració d’una realitat hostil ara, pel costat esquerre, al PSC. Perquè els socialistes catalans han perdut el lideratge de l’esquerra, que han pres, cofois, els integrants de la tropa de Podem, les restes d’Iniciativa i els comuns, és a dir, els partidaris d’Ada Colau.

Núria Parlon els volia arrabassar aquest lideratge. Volia que el PSC recuperés el protagonisme d’un cert canvi social a Catalunya i a Espanya. Contra Podem i fins i tot contra el PSOE. Per tornar a ser alternativa real enfront del Partit Popular. En certa manera, tal com insinuava, molt més poruc i reticent, Pedro Sánchez.

Per tot això precisament Miquel Iceta ha guanyat les primàries del PSC.Representa la continuïtat relativament inquieta i hàbil. No sotragarà el partit, però tampoc farà que decaigui més. O almenys aquesta és la intenció. Ha guanyat l’opció “conservadora” al PSC. La que tan bé representen Àngel Ros i la majoria dels alcaldes del Baix Llobregat. La que aguanta com pot el poder municipal en l’àrea metropolitana. L’ombra de l’antic imperi. I ha perdut l’atreviment descarat.

Però paradoxalment aquesta majoria conservadora haurà de plantar cara al PSOE. I no ho haurà de fer per una qüestió nacional, sinó per una discrepància social. Per ideologia socialista “en estat pur”. Per impedir la investidura de Mariano Rajoy. Aguantarà el pragmatisme de Miquel Iceta l’agressivitat autoritària de Susana Díaz? Núria Parlon sí que ho hauria fet…

UNA ONA DEMOCRÀTICA

La Unió Europea ha viscut molts canvis des de la seva creació, murs que queien, Estats que s’han incorporat, altres que es mantenen amb vincles però des de fora, ara el Brexit britànic, que d’una manera o altra acabarà amb un acord de les dues parts i així moltes situacions que han forçat a trobar solucions en tots els casos fora de la norma. De fet Estats com l’espanyol neguen aquesta realitat i venen i viuen en una realitat inalterable amb el pas del temps i pels segles dels segles.

El referèndum anunciat per Catalunya pel proper setembre, ja sabem que ha estat combatut via judicial i amb un menyspreu i negació de dialeg democràtic com a bandera. De totes maneres la partida catalana no es jugarà nomes a l’Estat, sinó també a Europa, que ara veu com Escòcia plantejarà un nou referèndum per via independència demanar la pertinença a la Unió que el Regne Unit ha rebutjat.

Son dos focus, dos casos que amb paralel poden obrir noves vies. Dos referèndums sense acord amb els seus Estats, però amb tota la legitimitat democràtica que poden donar unes urnes i la decisió dels seus ciutadans, evidentment sempre amb les garanties necessàries. Veiem com demanen veure al banc dels acusats al President Mas i les conselleres Ortega i Rigau pel gran delicte d’escoltar el poble, complir un mandat electoral i un compromis amb la ciutadania, en definitiva un despropòsit.

De totes maneres la realitat es tossuda, i el nou pas en el segle que ens trobem es no coartar per part dels Estats la voluntat dels ciutadans, no posar les lleis i les estructures del mateix en contra dels administrats que precisament han escollit uns representants perquè juguin al seu favor i evidentment consultin les grans decisions o reclamacions com en aquest cas es el dret legitim del poble català ha decidir el seu futur en pau.

Les estructures caduques de l’Estat ancorades en un passat que no han esborrat, i les grans estructures europees amb unes lleis standard per situacions viscudes fins la seva creació, ara s’han vist desbordades i com diu la dita “renovar-se o morir”. Intentar posar portes al camp es inútil i sense sentit. La ona democràtica ha arribat per quedar-se i donar protagonisme als ciutadans per damunt de sistemes que els anul·lin.

LA DESOBEDIÈNCIA FINAL

El cas de Badalona es simptomàtic de com està l’Estat espanyol. Una festa nacional que s’ha d’imposar a cop de llei mereixeria una reflexió o un replantejament per part dels organitzadors. Com sempre la força abans que la raó, el menyspreu abans del dialeg i el manar abans que escoltar. Res de nou.

El consistori badaloni ha fet el que ja va dir que faria amb tot el seu dret, igual que prop de 40 consistoris més catalans, i per tant amb la intervenció de Llanos de Luna, recordo diners públics al servei de la no llibertat de la ciutadania i els jutjats totalment polititzats i al servei de l’executiu de torn deixant la separació de poders al calaix, esclar que si això fos separat seria una democràcia, i malauradament cada cop es més allunyat de la realitat.

Com deia, els regidors badalonins nomes podien fer el que van fer i ho han de defensar fins al final, d’altra manera seria una farsa que ens fa més mal que bé. Son gests que donen entendre que les coses han canviat encara que des de Madrid segueixin negant el problema. Com deia el Ministre Margallo avui, amb un nou finançament i respecte a la cultura problema resolt. Encara no ha entés res i fa tard, molt tard. Això si, ens podria reconèixer com a nació cultural o històrica, sense dret a secessió. Cal donar-li les gràcies per aquest privilegi que ens ofereix. Seria com dir-li a un adolescent que pot fer la seva vida, sempre que estudii el que li marquis, treballi del que tu vulguis, visqui on tu vulguis i formi una família que ja tens escollida. Una espècie de presó amb règim obert. Vertaderament esperpèntic i amb la senyal que observem en altres actors, que comencen a veure com Catalunya marxarà sense remei i ells ens tindran una gran part de responsabilitat.

Tanmateix com diu en Pere Cardús avui en el seu article la desobediència final o obediència al Parlament ha de ser nomes una, ben planificada i pensada, i ha de durar un segon escàs, ja que desprès la desobediència ha de canviar de bàndol immediatament, això haurà estat un èxit. Crec visualitzar com PP, Ciudadanos i PSC abandonaran el Parlament quan no vulguin assumir un resultat favorable a la independència en el referèndum, si es produeix, i hem d’estar preparats, ja ha passat en altres llocs, i en aquell moment com deia la desobediència haurà canviat de bàndol.

La obediència als nostres representants, a la democràcia i a la voluntat popular sempre ha de ser un lema a conservar i no ho podem pas oblidar.

UN ESTAT QUE NO ESCOLTA

Desprès de l’oferiment del President Puigdemont ahir a Madrid donant tota mena de facilitats a l’Estat per negociar tots els termes del Referèndum i donar la veu al poble, ens hem trobat amb algunes declaracions amb el no per resposta com sempre. De fet el Ministre Fernandez Diaz ens deia que el President va perdre una oportunitat per parlar amb Mariano Rajoy ahir, caldria preguntar-li sobre que i com es pot parlar amb algú que mai es vol asseure a l’altre costat de la taula i amb la negació al diàleg per bandera.

De fet la no presència de persones del Govern espanyol a la Conferència ja es simptomàtica, sort que el món es mou en altres parametres, diguem-ne democràtics i alguns ambaixadors van driblar la pressió per no assistir de la diplomàcia espanyola i com diu en Germà Capdevila segur en van prendre bona nota. De fet veiem com la forma d’actuar espanyol no canvia i es denega el visat a un grup de policies kosovars que havien de participar en un congrès de la dona policia a Barcelona, pel simple fet que no reconeixen un Estat que fins hi tot Serbia, recordo al que pertanyia ja ho ha fet, i de pas s’han saltat la lliure circulació per l’espai Schengen aquell del qual també ens amenacen sortirem els catalans, veure per creure.

Notícies d’un ambaixador
Germà Capdevila
“A l’atenció de la Cancelleria: En representació de la legació diplomàtica del nostre país a Madrid, vaig assistir a la conferència que el president de Catalunya, Carles Puigdemont, va fer davant d’un nombrós auditori en aquesta capital. El líder català ha fet un oferiment molt concret al govern de l’Estat, per pactar la forma i el contingut d’un referèndum a Catalunya.”

“He vist entre els assistents a col•legues i agregats diplomàtics de diferents estats europeus, com ara Gran Bretanya, França, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Irlanda i Grècia, entre d’altres. Una presència destacada, bo i considerant les gestions discretes però intenses del ministeri d’Afers Exteriors local per evitar la nostra presència a la conferència. M’ha sorprès molt especialment l’absència de qualsevol representat oficial o oficiós del govern espanyol, així com dels dos principals partits polítics de l’Estat.”

“La mà estesa del president català, obert a pactar la data, la pregunta i fins i tot les majories necessàries per validar el referèndum, contrasta amb la total ignorància per part de l’Estat, que només respon per via judicial. M’aventuro a pronosticar que Catalunya es veurà empesa cap a la proclamació de la república per la negativa espanyola a seure en una taula de negociació, o a oferir una alternativa plausible a la independència.”

“Seguirem els esdeveniments amb atenció. Salutacions cordials. L’ambaixador a Madrid.”

—–

És probable que aquesta carta fictícia s’assembli molt als informes que avui sortiran de moltes ambaixades madrilenyes cap a les respectives cancelleries. La presència de tants representats estrangers ahir a Madrid és una prova fefaent que Europa observa amb atenció el que passa i passarà a Catalunya. Catalunya ofereix diàleg, Espanya respon amb persecucions judicials, i el món en pren nota.