AMNÈSIA COL·LECTIVA
Escoltant els partits bascs aquesta campanya i escoltant els catalans ara, una cosa queda clara, han fet i fan mans i manigues per allunyar la independència i convertir-la en aquella farsa utòpica que fins abans del començament del procés nomes apareixia en algun discurs abrandat i quedava en l’oblit.
Hem vist clarament, i deixant clar que és un altre context com tant PNB com Bildu han oblidat completament la independència i s’han centrat en els temes socials com a eix de les seves campanyes. Segurament és pot dir que ells tenen la clau de la caixa, cosa bàsica i moltes més competències que no pas Catalunya, i això pesa. Segurament en el PNB i deixant de banda el Pla Ibarretxe és un tema folcloric a l’estil de la Convergència antiga i on el poder amb l’estatus actual els afavoreix i no donaran un pas encara que entre els dos partits siguin més d’un 70% del Parlament, cal dir que a Catalunya amb aquestes xifres tampoc farien res i algú diria que hem de ser el 80% com excusa. Pel que fa Bildu i el seu creixement ha vingut precisament de centrar-se en la gestió i l’eix social abandonant l’objectiu primordial de qualsevol partit independentista i superant la creu d’ETA que l’Estat mai deixarà morir del tot.
Si mirem Catalunya escoltem Junqueras aquell que va dir “doneu-me 68 diputats i serem independents” dir coses en referència a Junts “la unitat no es practica abandonant governs” o en referència al PSC “La corrupció és una línia vermella” en referència al cas Koldo. Els dos partits principals, la CUP segueix en estat de desaparició, ens donen la mateixa proposta per la propera legislatura, demanar un referèndum acordat amb Espanya, és tant com dir que no faran absolutament res, ja que saben que això és impossible, i te la virtut de deixar en res l’octubre del 2017. Es a dir la independència al calaix i tancada en clau amb un esforç gran per fer oblidar aquets anys viscut i el frau de la independència promesa.
Escoltar Junqueras per exemple utilitzant la unitat com arma contra l’altre partit quan ells no han volgut practicar-la mai, és d’un gran cinisme, cap paraula sobre els objectius d’aquell Govern, ni molt menys com explicar el frau del 2017 a la societat catalana. A l’altre costat el President Puigdemont, lluitant a l’exili i aconseguint victòries judicials per preparar un retorn on la promesa es demanar un referèndum impossible i seguir els pactes a Madrid com si res hagués passat.
Amnesia col·lectiva.