ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA FACCIÓ SOBIRANISTA POPULAR

Sense categoria
Els problemes de salut son imprevisibles, i en aquest cas no m’han permés seguir l’anàlisi pràcticament diari del procés sobiranista.  Moltes coses han passat les dues darreres setmanes, i dins aquest caldo de cultiu em crida l’atenció l’errada a la votació a favor de la consulta i d’acabar amb el dèficit crònic català de la meitat del partit Popular a la cambra catalana, cosa que per altra banda dona entendre el grau de seguiment i atenció d’aquests diputats i la seva total manca de fidelitat per ser representants del poble. Quan parlem de quin país voldrem, se’ns dubte la nostra classe política mereix canvis profunds i un nivell molt més alt per representar tot un Estat.

Efectivament, 9 parlamentaris populars votant a favor de la consulta i de reconèixer el dèficit fiscal crònic que pateix Catalunya amb una determinació lliure i democràtica per definir el seu nou marc polític. Aquesta errada de l’Enric Millo aixecant el dit uns segons amb equivocació ha fet que la suma final favorable de 91 diputats sigui més de dos terços de la cambra i indica com deia la desconnexió amb els afers de la mateixa dels diputats esmentats.

Es simptomàtic veure més enllà de l’anècdota el tractament que des de la part espanyola es fa del tema. Aquests dies on hem vist en el debat de l’Estat de la Nació a Madrid com el no a tot era la consigna i com les apel·lacions de diàleg eren rebutjades ja que s’ha posat la unitat com un valor per damunt de qualsevol cosa en el planeta i el nostre dret a decidir en un no res. De totes maneres encara es més greu tota la legió d’opinadors que en la forma o en el fons no volen de cap manera que decidim el nostre futur com plantegen aquest diàleg precisament per evitar el mal de tots els mals que es la independència, es un parany en el qual no es pot caure.

Per la nostra banda cal seguir fent camí, no parlar de plans B quan estem centrats en un Pla A com es la consulta que el poble espera el dia 9 de novembre. Veiem clar que dins la legalitat espanyola difícilment serà possible, per tant la llei de consultes catalana pren tot el seu valor, i tot hi ser impugnada quan vegi la llum ha de ser el nostre marc legal per donar paraula a les urnes sense complexos i com  a missatge al món. Una data pot ser clau en aquesta decisió que alguns anomenen xoc de trens i que simplement es optar per la democràcia, aquesta es l’11 de setembre proper, on sigui el format que sigui la població ha de demostrar massivament que vol ser consultada i donar aquest missatge al món i internament als nostres representants per no fer un sol pas enrere. No volem eleccions, ni plebiscitàries ni de cap tipus, volem un referèndum que hem de fer entre tots possible i naturalment vinculant, altra cosa seria un frau de grans proporcions, o una societat que no ha estat a l’alçada del moment que se li demana.

En definitiva la facció sobiranista popular hauria d’entendre que la seva errada per inhibició de la seva responsabilitat es una de les coses que un nou estat ha de canviar i això poc te a veure amb sentiments.


DURAN SENSE REMEI

Sense categoria
El líder d’Unió torna a atacar el Govern català des de Madrid, diu que la política exterior no li agrada i no entén algunes de les nostres actituds, i ràpidament s’ha desmarcat per seguir al seva tàctica de catalanet obedient a Madrid i sense cap perspectiva nacional. Ens diu que no te res a veure amb això, ja que Homs es el responsable a la Generalitat, per altra banda aprofita l’exemple d’Ucraïna, per aferrar-se en el seu desacord, i curiosament no en diu res del Memoràndum de Margallo. Tard  o d’hora caldrà preguntar-li de quin bàndol esta i apartar-lo de segons quines informacions, no podem jugar amb l’enèmic a casa.

El líder d’Unió té la mosca darrera la orella amb la diplomàcia catalana, ell com a President de la Comissió d’Exteriors del Congrés, per tant una autoritat espanyola que hauria d’aclarir per qui treballa amb la seva agenda internacional, cosa que amb la seva acció i declaracions queda fora de dubte. En pocs dies hem vist dos accions desconcertants tant d’Homs i ara de Duran. Crec que no es pot endarrerir massa més la resolució d’aquest tema i deixar les coses clares per no confondre la gent i evitar alhora que des de fora no ens prenguin seriosament.
Com deia aquell, quan ha de durar la broma. Cal actuar amb la seriositat d’un Estat si realment ho volem ser, i els nostres representants que fins ara han viscut amb aquesta xarxa autonòmica que ben poques responsabilitats reals atorga i un victimisme com excusa perfecta per no poder afrontar els problemes, ara es troben amb el que alguns volen anomenar xoc de trens, no m’agrada la expressió,  ja que uns tenen el tren sencer i els altres en prou feines poden decidir el color dels bitllets. 
Aquesta es la crua realitat i el terreny que trepitgem, per tant no podem cometre errades, la resposta ràpida al memoràndum m’ha semblat una bona reacció, i deixant clar que no volem arribar a la situació ucraïnesa ja prou complicada, però tampoc volem seguir acotant el cap i acceptar tot el que ens cau damunt sense dret a replica per no molestar. Ser un estat o voler-ho ser es fer sentir la teva veu per tu mateix, i alhora crear uns vincles molt especials amb la ciutadania per anar tots en la mateixa direcció i un full de ruta ben clar i impecablement democràtic. En Duran segueix sense voler entendre el context on es trobem i segueix fent el joc com si poca cosa hagués passat. No podem deixar que es mal interpreti el nostre missatge quan es parla a Madrid, i ho ha de fer gent de confiança, evidentment en Duran no ho es  i l’estirada d’orelles hauria de ser una constant.  El seu partit sap que es el següent a fracturar-se, aquesta indefinició fa que les fugues siguin grans i l’acostament al sector Popular seria el seu nou lloc, veurem quants militants volen fer aquest viatge.
El procés te la  virtut també de clarificar el nostre sistema polític, on les victímes i els canvis seran substancials, i la famosa puta i la ramoneta quedarà a l’oblit per molt que li pesi a Duran. Ucraïna segurament no es el model, però mai parla de Txèquia, Noruega, Escòcia i molts d’altres que sembla no li interessen, tampoc li desperta curiositat la historia, i segueix validant el gran enèmic espanyol.
En definitiva, cal actuar i començar a definir posicions per posar cadascú al lloc que li pertoca sense embuts.

LA VERITAT SUPERA LA FICCIÓ

Sense categoria
Ahir la Generalitat va emetre un informe per deixar ben clar les falsedats de l’informe Margallo enviat a totes les ambaixades espanyoles contra el procés català. Entre les moltes aberracions que es relaten en el mateix, crec que n’hi ha una que delata a que ens enfrontem, es veu que la Generalitat penja del fil de la Constitució, pràcticament com si les institucions catalanes i Catalunya en sí no existís abans del 1978. Realment es pot intentar manipular la història, però no amb aquests nivells. Per altra banda el ministre Montoro es mostrava trist al haver descobert que experts econòmics haguessin participat en un vídeo que denuncia el maleït espoli fiscal, i difonen “Espanya ens roba” en tres o quatre segons.  Caldria aclarir-li que el vídeo es del setembre del 2012, i la Fundació Cat Dem el torna a difondre, i es la presentació de Stop Espoli amb la col·laboració de diverses entitats i experts de prestigi com podreu comprovar, tot un bon regal pel Ministre.

CONSULTES I UNIÓ EUROPEA

Sense categoria

Juan Rosell, president de la CEOE ha tornat a advertir de la destrossa de les relacions humanes, i la sortida d’Europa com a conseqüències del procés sobiranista, que ens diu una majoria de catalans no vol. Alhora 60 empresaris alemanys han posat en marxa la plataforma “¿Catalunya sense Europa?” per alertar de la nostra expulsió de la mateixa. Com era previsible hi ha trampa i mala intenció en aquestes iniciatives.

En Rosell al més pur estil Fernandez Diaz alerta dels riscos familiars d’una independència, suposo que el món deu estar ple de famílies destrossades degut a la quantitat de nous estat que han anat sorgint, i alhora parla de majoria de catalans que no vol la independència, com ho sap ell, que ha vist la Via Catalana, la gran manifestació de Barcelona, totes les enquestes i moltes altres coses, suposo que no, el millor que podem fer per resoldre el tema es votar i ho sabrem, segur que no està d’acord. Pel que fa als empresaris alemanys no representen ni el 6% del 45% d’empreses alemanyes a l’Estat espanyol que actuen a Catalunya. Tanmateix molts d’ells assidus al Circulo Ecuestre i alguns a la campanya electoral de Sanchez Camacho. En definitiva un nou frau, ja que les principals empreses multinacionals en el seu dia ja van deixar clar que han viscut moltes situacions i no els afecta en el seu negoci, es a dir no es cap drama per ells.

 

En Jofre LLombart relaciona tot això amb destresa i ironia amb una reflexió perfecte del tema que ens ocupa i les contradiccions espanyoles per aturar la democràcia.

 

 

Suïssa, les Canàries, Catalunya

Jofre Llombart

Agradi el resultat o no, Suïssa ha votat a favor d’imposar quotes d’entrada d’immigrants provinents de la Unió Europea. Gràcies a aquest referèndum celebrat el cap de setmana passat ha estat possible recordar dues coses: que els suïssos voten el que els dóna la gana quan els dóna la gana i que un país europeu no membre de la Unió Europea disposa, almenys fins ara, dels dos principals beneficis de ser-ho: la lliure circulació de persones i la lliure circulació de mercaderies (és a dir, absència d’aranzels). El motiu que existeixi aquesta lliure circulació és que a la Unió Europea i a Suïssa els hi convé que així sigui. Tant és així que ara, la Unió Europea s’està replantejant aixecar aquesta llibertat com a represàlia pels resultats del referèndum.

Sense entrar al fons de la qüestió (la immigració, la ultradreta, els sous dels europeus, etc, etc…), el que sí queda clar és que el funcionament quotidià d’Europa (com a continent, no com a institució) depèn molt més de la realpolitik que de l’estricta literalitat dels tractats. De fet, la Unió Europea està negociant l’entrada al club de Sèrbia i Kosovo malgrat hi ha cinc països de la UE (entre els quals, oh sorpresa, Espanya) no és que estiguin en contra de la seva entrada, sinó que directament no en reconeix l’existència. Però la voluntat de pacificar per sempre els Balcans ha prevalgut a la rigorositat que exigeix unanimitat dels socis.

Però aquesta setmana no només hi ha hagut un referèndum a Suïssa (per als suïssos la notícia està en el seu resultat, no el fet que es facin), sinó que les Illes Canàries n’hagi demanat fer un. El govern de Paulino Rivero ha demanat al de Mariano Rajoy que autoritzi una consulta per demanar als seus ciutadans si estan d’acord amb què Repsol faci prospeccions de petroli en aigües canàries. Desconec els motius íntims que han portat l’executiu illenc a convocar aquest referèndum. Possiblement s’hagi vist atrapat entre el debat de l’ecològicament correcte i la pressió empresarial amb la consegüent pluja d’inversions al territori. És igual, aquest no és el debat: el cas és que forçat per contradiccions internes o simplement mogut per un instint sobrevingut de democràcia, Paulino Rivero ha decidit descansar aquesta important decisió en el poble. Seria fàcil ara utilitzar la demagògia en forma de boomerang. Per exemple: 

– Si Canàries és Espanya, suposo que la decisió de si a les Canàries s’hi fan prospeccions la prendran tots els espanyols, inclosos els veïns de Calatayud.

– Els canaris que estan a favor que se’ls pregunti són uns nazis. O uns terroristes. 

– O uns hòbbits. Han perdut la capacitat de raonar i s’han deixat emportar pel lideratge messiànic d’un president que els vol portar cap a un bosc de plataformes petrolieres.

– M’imagino que els socialistes canaris deuen ser contraris a la convocatòria de la consulta perquè al govern canari se li ha acudit plantejar-la sense demanar el permís de Madrid. Ho han fet just al revés: han plantejat la consulta i ara estan a l’espera de l’autorització, mira que arriben a ser estranys.

– Segurament sorgeixin canaris per la tercera via: que ni es posin plataformes ni es deixin de posar, sinó que ho resolguin els governs canari i espanyol en un despatx però en què la última paraula sigui el què digui Madrid i la Constitució.

Ben mirat, millor que no facin la consulta. Ho dic per evitar que el Nadal vinent, els familiars favorables a la instal·lació de les plataformes deixin de parlar-se amb els familiars que en són contraris. 

 

EN DEFENSA DE LA NOSTRA LLENGUA

Sense categoria

La concentració ahir de Somescola.cat en contra de la sentència que  dona la raó a cinc famílies i obliga a les seves escoles a fer el 25% de les classes en castellà, una clara mostra d’aquest amor que diuen te Espanya amb nosaltres. El tema no es nou, des de fa 300 anys, l’Estat espanyol intenta destruir la llengua catalana amb totes les mesures possibles, i ara de pas intenta crear aquest enfrontament que afecti frontalment a tot el procés català, i serveixi d’excusa per arribar a determinats escenaris ja augurats i desitjats per formacions com Ciudadanos que sembla desitgen voler trencar la societat catalana, ja que per la via democràtica no poden aturar el moviment.

Tanmateix, les imposicions de la justícia no poden trencar un sistema d’èxit com la immersió lingüística, i única eina per garantir la supervivència del català, alhora ningú pot entendre que els drets d’un alumne siguin superior als de tota la resta de la classe que curiosament han de renunciar als mateixos, Com molt be diu Enric Vila  el castellà no està en perill, però el català sense estat no te massa sortida.

 

 

El castellà en perill

Enric Vila

A mesura que passa el temps i s’acosta el referèndum l’ogre espanyol va encabritant-se i, encegat, persegueix cada dia amb més fervor els vells fantasmes de la història i del franquisme. Era de calaix que qualsevol camí cap a la independència ens obligaria a travessar el foc de la persecució linguística. Si després de la dictadura Madrid va permetre la immersió és perquè creia que el català estava tocat de mort i perquè no podia organitzar una democràcia que fos creïble sense la complicitat de Catalunya. 

 

La judicialització de l’educació és un cop molt fort per al país però també és una conseqüència dificil de dissimular del fracàs del discurs espanyolista, de la seva propaganda i de les seves mentides. Observi’s que les famílies que han portat la immersió als tribunals han hagut d’imposar per la via judicial el que els seus representants polítics no han aconseguit introduir per la via democràtica. Realment transmet molta confiança aquesta justícia espanyola que, en afers tan delicats com ara l’educació, és capaç d’abolir d’un dia per l’altre uns costums refrendats pels electors durant més de trenta anys. 

 

El problema d’acabar amb la immersió és que hi ha molts nois que no agafaran prou seguretat per utilitzar el català si no l’aprenen bé a l’escola. Generalitat no es pot insubordinar, perquè la Moncloa podria aprofitar-ho per retirar-li les competències en educació i per desencadenar el conflicte polític abans d’hora. A l’Estat li interessa arribar al nou de novembre havent creat un clima caòtic i crispat. Per això els polítics unionistes criden tant i per això la prioritat del nostre govern  ha de ser protegir les criatures i actuar amb prudència i discreció. 

 

Durant 40 anys, l’Estat ha fet tot el possible per mirar d’idiotitzar la immigració i utilitzar-la per fer les funcions que els jutges i la policia no podien fer en una Espanya democràtica. El resultat és l’abraçada entre la Forcadell i el president de Súmate. I que el defensor més decidit dels Països Catalans al Parlament és un diputat que es diu Fernàndez. Ah, sí i que el millor columnista d’El Mundo és un català separatista educat amb la immersió.

 

Jo, com més espanyols sento dient que el referèndum no es farà, més em fa l’efecte que el 9 de novembre acabarem votant. Cada dia cal ser menys intel.ligent per veure que si a la llengua castellana l’amenaça algun perill no ve precisament de l’independentisme.

ELS PROJECTES DE PAÍS

Sense categoria
Quan nomes queden pocs mesos per poder votar el nostre futur i amb una perspectiva força clara en forma de Catalunya independent, toca pensar quin model de país volem i com ho volem fer. De fet hi ha projectes que marquen la singularitat i la capacitat d’atracció del mateix. Un d’aquests podria ser el futur Bulli1846 que en forma de megaprojecte ens ha presentat en Ferran Adrià i que per la seva ubicació necessita una adaptació ràpida de les lleis vigents per anar endavant. La batalla es servida i la discrepància també. Segurament la maduresa com Estat  pot ajudar a relativitzar aquests debats, però ara cal treure el cap al món i de la millor manera possible.

Efectivament, el projecte necessita la tramitació d’una llei específica per la seva construcció i algunes veus en qüestionen el procediment. El cuiner Ferran Adrià presenta a través de la Bullifoundation aquest objectiu amb una inversió de 9 milions d’eurosi previsió pel 2016. Un gran centre d’investigació amb molts cuiners i ubicat al mig del Parc de Creus, un parc natural que obligaria a una lenta tramitació de lleis, que es vol escurçar amb l’advertència dels sectors que abans esmentava de ser una pràctica perillosa i que requereix de consens de totes les veus del territori. Dos espais situats a Cala Montjoi amb la rehabilitació d’un antic restaurant i una part nova amb una previsió de 3500 m2 d’obra nova, amb una bona part de les instal·lacions soterrades i adequades al paisatge, juntament amb una residència per l’èquip creatiu. Tota una joia de la corona amb polèmica servida.
Com deia abans, els territoris o els estats, i sobretot si son nous, s’han de donar a conèixer pel que son, explotant les seves potencialitats, amb la seva veu, i no com fins ara amb la d’un altra que no coincidia amb els nostres interessos. En el cas català, sense riqueses naturals que destaquin, però amb un  capital humà que es el nostre valor més preuat. No cal dir que hem donat grans genis al món, i segurament molts més dels que ens tocaven per la petita població que som. Ara ens cal singularitzar-nos, fer-nos atractius. Una manera òbvia son els projectes de país, autòctons i sense repetició en altres bandes. Sí parlem de cuina, en Ferran Adrià es considerat un d’aquells pocs genis de la especialitat a nivell mundial, i aquest nou projecte no tinc cap dubte que serà un bon exemple de tot allò que dèiem. Un espai singular per un gran pol d’atracció i de prestigi del que podem donar al món.
Tot aquest capital mereix que el govern d’un país modifiqui les lleis i les adapti per poder fer-lo realitat, evidentment que s’ha d’escoltar a tothom, però l’interès de país i per tant general hauria d’estar per davant de tota la rigidesa de lleis i altres qüestions que finalment no permetrien fer evolucionar un estat i el farien competir en inferioritat de condicions amb la resta, cosa que no ens podem permetre. Tot ha de guardar un equilibri, però sempre hi ha d’haver excepcions de les coses, altrament estaríem tirant pedres al nostre terrat, i en aquest cas el projecte d’un dels nostres catalans il·lustres no pot ser avortat per tramitacions legislatives eternes.
Segurament amb l’Estat ha tocar, cal començar a pensar com un estat, i crec no equivocar-me si dic que cap deixaria passar aquesta oportunitat i aquest pol econòmic i de prestigi. Ser un estat també implica això, i jugar a primera divisió vol dir desenvolupar el que s’anomena sentit d’estat.

MARGALLO ENS DIU QUE NO POT

Sense categoria

El dia que les enquestes de la TV del Grup Godo han vist la llum, un grup per cert gens sospitós de tarannà independentista i que intenta amagar amb les diferents preguntes i opcions una victòria clara i en augment del SI SI a la independència, el ministre Margallo ens aboca a una declaració unilateral com única possibilitat ja que una consulta diu que no es que no vulgui es que no pot autoritzar-la. Una nova demostració de la divergència entre els anhels democràtics de la societat catalana i la intransigència sense sentit espanyola.

Efectivament, malgrat la doble pregunta i la metodologia de l’enquesta del grup Godò, el SI a la independència s’acosta al 60%. De fet no calculen el percentatge d’abstenció i no distribueixen els que no saben i no contesten, per tant no distribueixen el 31% de blancs, abstenció i nul com es fa en qualsevol referèndum. Segons les seves dades 48,1 SI a la primera pregunta i d’aquests un 85% SI a la segona, amb tant sols un 24 % de NO. Davant d’aquest seguit d’enquestes tossudes a favor de l’augment de l’independentisme. El ministre Margallo ens diu que haurà de ser la declaració unilateral i rebutja qualsevol pacte per la consulta amenaçant que no hi haurà cap reconeixement internacional, en definitiva la cantarella de sempre.

 

Primer de tot, i com sempre donar les gràcies per ser des del primer moment el ministre d’afers estrangers el que tracta el tema català, per aquesta banda ho tenen molt clar i la seva actitud no fa més que pujar el percentatge de si a la independència com demostren les enquestes, al final apart de sentiments la gent no vol combregar amb el no per sistema i la negació a la democràcia amb arguments ridículs i amenaces d’altres temps totalment fora de lloc. Ens diu que no es que no vulgui, es que no pot. Francament es com hem dit sempre voluntat política, i aquesta  no vol dir que no pugui, vol dir que no vol, precisament a l’inrevés del que ens vol vendre. Cap democràcia de qualitat entén que no es deixi votar un poble en un sistema com aquest, i més quan venim d’un referèndum d’un Estatut on el vot popular va ser anul·lat per un tribunal polític, cosa que ja dona idea del valor que li donen a l’opinió i veredicte de la societat que governen, més d’un ciutadà espanyol hauria de reflexionar sobre això. Ens aboca a la DUI, el que no diu es que es el sistema més normal en la majoria d’Estats independents i aquesta amb un ampli suport popular no te cap inconvenient legalment i internacionalment.

 

De fet els resultats de la consulta, hauran de venir seguits d’una proclamació al Parlament si aquest es positiu, i sobre això negociàrem amb l’Estat, evidentment no sobre el resultat com volia expressar ahir el conseller Homs. Pel que fa al reconeixement, sap que no te cap sentit el que diu, ja que no som diferents a ningú i molts estats ens donaran la seva aprovació, ho sap perfectament, independentment del que faci l’Estat, que m’atreveixo a pronosticar que també ho farà ja que el deute acumulat es un argument de pes que no entén de fals orgull i com sempre diem aquest posa “Regne d’Espanya”.

 

Aquesta nova enquesta no fa res més que refermar una tendència que deixant de banda les xifres ja prou importants dona motius i ales per seguir fins al final sense recança i saben que nomes depèn de nosaltres aquest triomf clar que encara cohesionarà més la nostra societat al voltant d’un nou projecte que necessita a tothom i que es per tothom.

HOMS: LA CONSULTA NO ES UNA ENQUESTA

Sense categoria

El Conseller Homs en una entrevista a la Cadena Cope ha embolicat encara més la troca, i crec que ha confós ser prudent amb carrejar la veritat i la mentida. No es pot dir que la consulta nomes serviria per saber l’opinió de la gent i que la decisió vindrà després d’una negociació amb l’Estat. Crec que com deia aquell, per aquest viatge no calien tantes alforges. El dia 9 de novembre el conjunt de Catalunya prendrà  una decisió bàsica pel seu futur, i aquesta serà ferma, a partir d’aquí es negociarà amb l’Estat, però sempre amb aquesta decisió de partida. Altrament seria un frau fonamental.

El Portaveu del Govern diu que el procés podria acabar amb una votació dels ciutadans de tot l’Estat espanyol, perquè caldria modificar la Constitució. Parla del 9 de novembre com simple eina per saber l’opinió dels catalans per començar una negociació. Comenta que la llei no preveu la independència catalana, per això es vol saber amb exactitud l’opinió catalana sobre el tema i negociar amb l’Estat amb una posició que fixarà el conjunt de la sobirania que representa l’Estat espanyol. Ha acabat afirmant que se sabrà l’opinió no la decisió, i aquesta vindrà de la modificació de la Constitució en determinats articles que correspondria al conjunt del cos electoral espanyol.

Realment, n’hi ha un tip. Alguns sembla o que els comencen a tremolar les cames, que no han entés res o que simplement segueixen jugant al joc de sempre com si la situació fos la mateixa. Crec que amb una entrevista d’àmbit espanyol s’ha de mostrar una imatge el més oberta i dialogant possible, però alhora ferma en quant els conceptes. No podem enganyar per mostrar una situació que es falsa i molt menys caure en l’entrevista del Conseller Homs.

La consulta o referèndum, que legalment vol dir vinculant o no, no es una enquesta telefònica o d’un digital com moltes de les que veiem cada dia. Es la votació més important i transcendental que ha viscut aquest poble en els últims 300 anys i per tant mereix un tractament a l’alçada d’aquesta magnitud. El seu resultat no es per saber una opinió que també, exactament igual que tots els referèndums o eleccions, però apart i més important, es per dictar el que els nostres representants polítics tenen que fer realitat i gestionar com un mandat del poble. Per tant una victòria del si, implica que la societat catalana ja ha dictat sentència i vol ser un estat independent. Els nostres polítics han de proclamar això, i negociar amb l’Estat espanyol el repartiment de bens, el deute, l’entrada als organismes internacionals, el reconeixement i moltes coses més, però en base a que la sobirania tal com ja va aprovar la declaració de sobirania al Parlament català es del poble de Catalunya, cosa que sembla haver oblidat Homs deliberadament. No s’ha de modificar cap Constitució, una llei que ja no serà nostre i per tant dependrà dels espanyols si la volen modificar o deixar com esta.

Mai una independència l’han decidit el conjunt de l’Estat anterior, es totalment ridícul, precisament crear un Estat pertany al territori que opta per aquesta opció i nomes a ell. Caldria que el conseller sabes que tard o d’hora la Constitució deixarà de ser la norma fonamental del poble de Catalunya i aquest tindrà la seva pròpia.

Efectivament, i amb la posició negativa de l’Estat espanyol, hi haurà un moment que la legalitat espanyola es trencarà en el nostre territori, i la democràcia passarà a guiar els nostres passos fins si el poble ho desitja constituir la nostra pròpia legalitat, es a dir un nou estat.

En definitiva, prou d’aquesta mesquinesa, i de jugar amb un procés que ha demanat el poble i que no permetrà que cap polític maldestre interpreti en contra del mateix.

 

 

 

 

 

LES MISÈRIES AL DESCOBERT: LOS MORANCOS

Sense categoria
La intolerància espanyola no coneix límits, i aquests últims dies veiem un cas molt exemplar amb les declaracions del grup Los Morancos a la televisió catalana que al ser interrogats sobre el dret a votar dels catalans, van respondre amb naturalitat dient que es cosa nostra, i que la solució es molt simple en forma de referèndum i votar. Això que qualsevol demòcrata signaria i entraria dins de totes les normalitats, a Espanya va generar una reacció contrària que al dia següent va haver de ser rectificada pels mateixos protagonistes apel·lant a la Constitució i a la seva espanyolitat per amansir les critiques que havien rebut, i que per més curiositat assimilen votar amb independència, com si la papereta del no s’hagués esborrat. Com diu la Marta Lasalas en referència a aquest cas, crec que superarem aquest suport perdut, i els seguidors d’aquest grup, entre els que no m’incloc ho podran seguir sent amb un Estat Català o no, i per damunt de la baixesa democràtica que es respira en aquests moments.

Marta Lasalas 
El món de la cultura i l’espectacle d’Espanya ja pot estar tranquil. Les darreres ovelles artístiques esgarriades han tornat al corral: Los Morancos no són independentistes! I tota Espanya respira alleugerida després de viure durant aquests darrers dies amb l’ai al cor. El gran dels Morancos, un cop desfet el dramàtic error, fins i tot va retreure a TV3 que els hagués preguntat sobre aquest tema tan perillós que ara els obliga a proclamar als quatre vents la seva fidelitat a la Constitució.
Confiem que la reivindicació del dret a decidir i, en general, el procés sobiranista pugui superar la trista pèrdua d’aquest suport. El que el procés tindrà moltes més dificultats per superar és allò que apareix rere aquesta tempesta que ha torturat els pobres Morancos fins amargar-los el cap de setmana, segons han explicat a Onda Cero. Es tracta del mateix núvol negre que persegueix qualsevol dels –pocs, molt pocs, de fet costa recordar-ne més d’un parell- membres del món de la cultura o la intel·lectualitat espanyola que gosa pronunciar-se a favor de la reivindicació catalana.
Quines possibilitats reals té l’apel·lació constant al diàleg quan un comentari innocent de dos humoristes desinformats encén una reacció com la que ha perseguit a aquesta pobra gent? Què esperen en realitat tots aquells que des de la política espanyola el defensen després de deixar clar que no acceptaran cap de les demandes catalanes? Quins marges li atorguen a un diàleg que ha de sobreviure en un context amb aquest nivell d’intransigència?
Un cop d’ull al diccionari de la Real Academia de la Lengua (RAE) no projecta cap llum especial al tema. Sota l’epígraf de “diálogo” es parla de converses entre persones o de discussions per buscar avinences. És això realment allò que demanen els defensors del diàleg, com ara la presidenta d’Andalusia, que abans de convidar a buscar aquesta avinença dibuixa unes línies vermelles gruixudes i fondes com la del metro de Virrei Amat?
Hi ha una accepció de diàleg a la RAE segurament més escaient, que és aquella que es refereix a una “obra literaria, en prosa o verso, en que se finge una plática o controversia entre dos personajes”. El diccionari, que és una autèntica mina, ens parla també de diàleg de “besugos” i de sords. Segur que aquí s’hi sentiran molt identificats aquells qui s’omplen la boca demanant diàleg tot i que no tenen el més mínim interès per buscar un acostament que faci possible cap mena d’acord.
Així les coses, i vist el que veiem, és possible que la RAE hagi d’incorporar una nova accepció de la paraula diàleg. Vindria a ser –més o menys, sempre es podria polir una mica-: “Ante un problema político muy gordo, acción y efecto de marear la perdiz confiando que el tema escampe por sí sólo o por agotamiento del interlocutor o rival”. Hi ha un problema? No pateixin, el diàleg serveix per a tot, si més no, per passar l’estona.

SUSANA DIAZ: NO VOL TRENCAR ESQUEMES

Sense categoria

La visita de la presidenta andalusa a les nostres terres ha estat previsible, i amb una concepció del problema que no es trenca ni trepitjant la realitat. Un discurs aprés amb la paraula de moda, i que en el context que ens trobem poca cosa vol dir, diàleg, evitar un xoc de trens que com a responsables de les vies i la locomotora en son totalment responsables, i qualificar d’absurd la decisió lliure i sobirana de votar el nostre futur amb l’opció independentista dins les possibilitats. De fet no ha volgut contestat que opina dels ciutadans andalusos i espanyols que son a favor de la creació del nostre propi estat, ja que això no entra dins els seus esquemes mentals, i quedaria pràcticament anul·lada. Alhora ha dit que dret a decidir i socialisme no poden anar junts, cosa que deixa a la corda fluixa el tarannà democràtic d’aquest partit i d’aquesta ideologia concreta. Per això la petició de reunió amb Sumate  no va ser del seu agrat, com tampoc ho seria aquest vídeo  dedicat amb ella. La desposta d’Eduardo Reyes al diàleg trampós que proposen es “Ja es tard pel diàleg. No hi ha altre camí que la independència”.


FELIPE GONZALEZ I LES AMENACES DEL NACIONALISME ESPANYOL

Sense categoria
Veient ahir a la nit el cara a cara entre l’expresident espanyol Felipe Gonzalez i el president català Artur Mas, va quedar molt clar que el progressisme espanyol no existeix i que som considerats poc més que una possessió per l’Estat on simplement estem condemnats a no pode sortir, encara que hi hagi una clara majoria que ho demana i per metòdes totalment democràtics. Viuen ancorats en un passat i on els drets dels ciutadans i dels territoris sempre estan en quarantena amb amenaces com no despertar el nacionalisme espanyol, que va deixar molt clar que la por per damunt de  la democràcia. Francament es trist perdre el temps amb personatges de tant baix nivell i tant poc respecte pel mateix sistema democràtic.

Va quedar molt clar que no hi ha res a negociar, reclamen diàleg, però es un diàleg de sords, ja que precisament no volen parlar del tema, que titllen d’impossible, de fractura social catalana i amb la cultura de la por d’un possible despertar del nacionalisme espanyol com si mai no haguès estat despert, i un cinisme macabre recordant els morts dels balcans. Com es natural una prohibiciò de la Constitució i afirmacions interessades en forma de que els líders europeus son contraris al nostre procès. Per altra banda ens diu que si tenim dret a decidir, ell també i tots els espanyols, ja que la unitat espanyola no es discuteix, i fins hi tot ens diu que el principi de majories i minories nomes te legitimitat dins les regles de joc. Demanant diàleg sense parar alhora que tanca qualsevol porta. Com deia Pla, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres, sabia veritat.
Realment es picar en ferro fred, la gallina dels ous d’or, aquella que han pogut espoliar, de fet ara no s’atreveixen a publicar un altre cop les balances fiscals perquè saben de l’escàndol que suposen, i aquella que han tingut sempre enganyada i com a  locomotora de l’Estat com a gran objectiu final, ha dit prou. Un procès impulsat pel poble amb amples majories i que s’ha traslladat al Parlament, un pas que buscar ser acordat i impecable a tots els nivells. La resposta de la minsa democràcia espanyola es la que estem veient, i Felipe Gonzalez no es una excepció, el seu govern va aprovar la LOAPA per exemple, o el seu govern va crear un grup terrorista els GAL per combatre ETA. Aquest es el personatge que ahir pretenia marcar distàncies amb els Populars, i que va caure en el mateix caldo de cultiu.
La negació de la democràcia per sistema i de pas dels nostres drets. Primer es la llei, i tant els fa que el 100% de la població demanes alguna cosa que seria irrellevant. Treu l’espantall dels morts dels balcans, com si el procès català tingues res a veure, curiosament totes les independències pacífiques del món son el seu gran oblit. Posteriorment ens reclama diàleg per solucionar el nostre encaix, sense adonar-se que aquesta formula ja ha passat a la historia, 300 anys d’enganys no donen per més. Fins hi tot intenta enganyar amb les opinions internacionals que barroerament han intentat manipular sense aconseguir-ho. Ja que molts estats a diferència seva els pot fer més o menys gracia la nostra independència, però davant de tot respecten la democràcia.
De fet del seu partit han vingut els pitjors insults i les comparacions amb el nazisme, i ara amb el seu desembarcament amb Susana Diaz al capdavant ens volen donar lliçons de democràcia i de no ruptura amb reunions amb moltes entitats, excepte amb Sumate, ja que tota la seu guió caducat saltaria pels aires, aquest es l’Estat que ens ofereix des de Gonzalez fins a Rajoy. Francament es pot quedar les seves pors que triem la democràcia.

POPULISME SENSE REALITAT

Sense categoria
Aquesta setmana hem vist les explicacions sobre el projecte Barcelona World, i un com més hem vist aquest fals progressisme d’esquerra posant mil i un inconvenients sobre un projecte que com diu en Marc Arza es una aposta que no es pot perdre i que es compatible amb altres models del país. No es poden deixar escapar oportunitats com aquestes per una ceguesa i una negativa a mirar la realitat econòmica catalana. Un futur Estat ha d’actuar amb intel·ligència i amb tota la informació que calgui no pot viure del cultiu ecològic del camp com a font principal, per posar un exemple. Cal jugar a primera divisió i això implica estructurar una economia basada en diferents fronts i amb mirada al progrès.

Doble sí a BCN World

Marc Arza 

L’aposta del projecte BCN World per la Costa Daurada compensa els dèficits principals d’aquell Eurovegas que havia d’aixecar-se al Baix Llobregat. Un projecte més petit, més allunyat de Barcelona i menys centrat en el joc. BCN World és un projecte ambiciós i de gran abast que vol convertir un dels principals nodes turístics d’Europa en una referència global. Contribuint a equilibrar el país i desestacionalitzant l’oferta turística. Un projecte d’impacte que crearà milers de llocs de treball adreçats, en molts casos, a aquell perfil d’aturat que ara engreixa l’atur estructural. Una oportunitat de dinamització econòmica valuosa i gairebé indispensable.

Catalunya viu una autèntica situació d’alarma social. Amb l’atur per sobre el 22% i sabent que quatre de cada deu joves no aconsegueixen trobar feina sorprèn la facilitat amb què alguns arrufen el nas i juguen al morro fi. Per molta gent del Camp de Tarragona la tria no és entre treballar de crupier o d’enginyer sinó entre fer de crupier o continuar a casa amb les mans a la butxaca. Potser seria millor que aquesta gran inversió fos de perfil industrial i tecnològic però no ho és. Si renunciar a acollir BCN World hagués d’ajudar a impulsar l’economia del coneixement potser tancant tots els hotels l’endemà seríem Silicon Valley. La cosa no va ben bé així. El teixit econòmic del Camp, com el del conjunt del país, s’aixeca sobre un equilibri valuós que combina indústria i turisme. La petroquímica a tocar de les platges i un teixit dens de PIME competitives que des de Reus s’estira fins a Valls i Montblanc. Un equilibri que cal mantenir i que BCN World no trencarà.

Hi ha interrogants i dificultats però res que justifiqui oposar-se al projecte com pretenen alguns grups del Parlament. Com faria qualsevol gran inversor els impulsors busquen avantatges fiscals i ajustos normatius. Sembla lògic que portant nous ingressos al país juguin amb aquesta fortalesa i demanin una reducció del tipus impositiu. Hi ha marge per negociar. Potser el senyor Bañuelos no és un angelet però els grans projectes financers no estan fets pels angelets. Sense Javier de la Rosa probablement no existiria Port Aventura. Que es pugui jugar a crèdit, com demanen els impulsors esperant canviar la llei, no fa massa goig i els experts coincideixen a veure-ho com un factor de risc de ludopatia. Però la Generalitat té el deure de protegir els catalans i no pas els xinesos, russos o àrabs que vinguin a jugar. N’hi hauria prou de vetar l’endeutament als residents a Catalunya per desbloquejar la negociació. Hi ha marge per travar un acord i cap absolut no hauria d’impedir que les obres engeguin abans de l’estiu.

Per necessitat i per potencial, doble sí a BCN World.