ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA RODA DEL HAMSTER

Es poden fer molts análisis de la Moció de Confiança i aquest final proposat i pactat en mode de referèndum, com de fet fan les nacions civilitzades. De totes maneres i veient el debat televisiu ahir amb representació de tots els partits catalans a la televisió catalana em queda la imatge sobretot dels tres partits clarament en contra de que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur parlant alhora i trencant les minimes normes d’un diàleg interessant per l’espectador.

La tàctica d’interrompre constantment va ser utilitzada sempre pels mateixos actors i dona idea del nivell argumentari que l’acompanya. Per altra banda dos idees seran dites un cop i un altre des d’aquests partits esperant que tinguin cabuda a l’imaginari col·lectiu, cosa que hauriem d’evitar. La primera la divisió de la societat catalana i la majoria contraria a Catalunya per la independència. Tanmateix cal dir que la democràcia no genera divisió com a tal, contraposa idees i el joc de les majories i minories dicta sentència, res a veure amb cap trencament ni res similar. La suposada majoria contraria es una invenció sense fonaments. Es clar que al carrer els darrers anys el clam majoritari es favorable i insistent i també ho es la majoria al Parlament independentista. Dos arguments que desmuntarien per si sols la teoria. Per altra banda i amb els resultats del 27 S a la ma, el que es clar que un 48% de vots era favorable al full de ruta actual i nomes un 39% contrari, deixant l’altre 13% en una posició diferent. Per tant la victòria es clara, altra cosa es creure que amb aquests resultats es podia fer una Declaració Unilateral, jo crec que no, però en cap cas podem qüestionar la victòria i aplicació del full de ruta de Junts pel Sí.

La segona gran argumentació es la marxa enrere amb el referèndum i aquest bucle tancat, dient que ja s’ha fet el mateix. Cal aclarir que el 9N no era un referéndum, ja que ni tenia les condicions del mateix, ni era vinculant, cosa que aquests mateixos partits van defensar, ara o pot haver canviat de la nit al dia, el 27 de setembre eren unes eleccions dites plebiscitaries precisament perquè no es podia fer un referèndum en condicions i poder veure el suport amb un programa i un full de ruta cap a l’Estat propi damunt la taula i que va ser majoritari. Per tant referèndum vinculant i reconegut no s’ha fet cap. Per altra banda sempre ha estat la primera reclamació i la solució ideal, amb els diferents intents legals a l’Estat per fer-lo possible i el menyspreu per resposta. Ara lógicamente no podem fer una reclamació infinita amb el temps i amb el país preparat cal posar un final, el pla A que ja hi era, el B ara ha estat explicat, i es la màxima norma democràtica.

De totes maneres no podem esperar gaire d’un Estat on el seu Ministre d’Exteriors ens compara posar les urnes amb el 6 d’octubre del 34, i ho qualifica de gran desafiament. Simplement es democràcia i entenc que per l’Estat les urnes i el vot no son el seu ideal.

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

A falta de fer una valoració general amb les intervencions de la jornada d’avui i la votació final, com diu en Pere Cardús al final es qüestió de confiança, sobretot als independentistes. No podem ser els primers en posar pals a les rodes i acusar a tothom i fer d’un projecte ja amb dates concretes i sólid com ens va presentar el President Puigdemont ahir, sembli fireta. Cal fermesa i convenciment de que la resolució final s’acosta. El món ja ho sap i l’Estat en plena descomposició també. Sentirem barbaritats, amenaces, insults i tot tipus de jugades brutes aquests propers mesos, però de la nostra fermesa com a poble depén l’èxit del projecte. Els partits i el Parlament a l’alçada i la societat catalana també.

La fetor de l’antic règim… tic-tac, tic-tac, tic-tac…
Per: Pere Cardús Cardellach

L’antic règim és en descomposició. Ja res no s’aguanta dret del tot. I les fustes i els bastiments que sostenien el vell edifici es podreixen inexorablement. La nova política es fa vella de cop i la vella s’aferra als pocs vestigis que romanen d’allò que un dia va ser. La desintegració no respecta res ni ningú. I els voltors s’aproximen quan ensumen els cadàvers que ha deixat la devastació.
El PP aguanta fent tentines entre parets brutes de corrupció, caciquisme rural i autoritarisme. El PSOE es col•lapsa a marxes forçades (quin espectacle, ahir!). Segueix fil per randa les passes de la delegació catalana. Podem s’esquerda per dins i la brillantor d’allò que era nou comença a deslluir-se i deixa veure la capa vella i rovellada d’una estructura antiga. Ciutadans fracassa estrepitosament en l’intent de ser l’Espanya renovadora edificada damunt l’odi nacionalista espanyol de sempre. O pitjor.
Tot lliga. Tot quadra. És la degradació d’un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent. I l’una cosa ha portat l’altra. L’independentisme català conseqüent ha estat l’esca d’aquesta caiguda? Ha estat la pudor de putrefacció que ha despertat els catalans per trobar una sortida? És també una mena d’ou i gallina. I ja sabeu qui és l’ou i qui és la gallina.
El referèndum. Sí. El canvi de ‘unilateral’ per ‘vinculant’ o –encara millor– referèndum i prou és absolutament decisiu. Perquè el fet important no era el com, sinó el què. I ara aquest què activa molts processos paral•lels. D’entrada, irrita i esperona l’estat espanyol, que pot cometre algun error definitiu contra un procediment democràtic. Si el referèndum fa saltar la cabra, ja haurà complert una bona funció. Després també compromet els comuns, que han heretat el paper i les maneres de Duran i Lleida dient que volen allò que no fan res per aconseguir. El referèndum (i sobretot la data en què es farà) activa molts mecanismes diplomàtics a les cancelleries d’Europa i el món. Les carpetes de Catalunya han passat aquest vespre del mig de la pila al capdamunt.
I tinc la impressió que la proposta i les formes d’ahir del president Puigdemont van fer una altra cosa que era tan important o més que totes les anteriors: insuflar força, aire i esperança als cossos una mica desinflats dels independentistes de la quotidianitat. Aquells que no viuen ni del procés ni pel procés i que ara pensen que tot l’esforç no caurà finalment en terra eixorca. Ningú no estava cansat, sinó impacient. I aquesta impaciència venia en bona part de no tenir l’horitzó prou clar. I diria que Puigdemont ahir va bufar molt fort per esvair la boira i deixar un cel ben ras.
Tot lliga. Tot quadra. I mentre l’antic règim defalleix, aquí s’activa més que mai la revolta democràtica més gran i més important d’Europa i bona part del món. Qualsevol Sunzi prou atent diria que ara és el moment d’anar a totes. Shakespeare diria que alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d’Espanya. I el fet cert és que se sent aquella fetor de la Unió Soviètica. Aquella pudor de resclosit, d’humitat, de florit… d’antic règim. Aquell tuf de poder quan se sent –i se sap– impotent. Mentre sento aquesta fortor, també sento el tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac del compte enrere que ahir es va activar. O, més ben dit, que avui activaran els diputats que premin el botó del sí de la qüestió de confiança. Perquè és això i no res més: qüestió de confiança.

REVISIONS HISTÒRIQUES A LA CARTA

La proposta de la CUP de Barcelona per retirar l’estàtua de Colom de les Rambles per enaltiment de la conquesta d’America i substituir per un símbol de la resistència americana contra l’imperialisme i la segregació, es vertaderament intentar revisar la història des de criteris actuals com a model de societat i per dir-ho suaument absurd.

Alhora crea greus contradiccions com la seva abstenció recent per exposar les dues estatues del Dictador Franco davant el Born recents, sembla que eticament no son reprobables, o si anem més enllà arribariem a una paranoia de grans dimensions com les estàtues de Jaume I el Conqueridor per exemple amb campanyes militars, ja ho diu la paraula gens pacífiques, o noms de carrers de Barcelona com el carrer Almogàvers que van tenyir de sang les seves conquestes, i així podríem anar fent i reculant segles i segles sense cap tipus de sentit, i sobretot donant arguments als seus votants per dubtar d’una representativitat que no aportaria cap benefici a la societat representada.

De fet i citant un historiador com Jordi Bilbeny, dona moltes de les claus del tema. Tots sabem que la nostra historia ha estat silenciada, esborrada i manipulada sense pudor, tant l’Estat espanyol com la Inquisició van fer i desfer sense vergonya eliminant les autories dels nostres escriptors, científics, navegants o altres matèries rellevants. Aquesta falsa historia fa entrar el desconeixement a la població actual, i conseqüentment la fàcil manipulació en base a uns fets que no van ser els reals. En Colom no va ser cap esclavista, vers el contrari, hi ha cartes de l’època que ho demostren, i la seva preocupació perquè els indis fossin tractats com a súbdits del Rei. Una dada definitiva que ens dona es la seva detenció per la Corona acusat de crims contra sa majestat i entre la seva arribada al Nou món i l’empresonament amb prou feines hi ha un any i mig, cosa que l’invalida per ser el cap de turc de tots els crims americans.

Per tant, la part histórica també desmenteix la manipulació a que volen sotmetre el personatge. En definitiva una autèntica absurditat que ens fa avergonyir de determinada classe política que no fa cap favor al país que representa. Us adjunto enllaç de l’escrit abans mencionat http://www.inh.cat/articles/Cristofor-Colom-i-el-respecte-al-coneixement.

PREMER L’ACCELERADOR

Una pausa llarga i estiuenca ha de donar pas a allò que ja fa tanta rabia de dir, un no dia historic. Demà el President Puigdemont es sotmetrà a la moció de Confiança en el Parlament. Més enllà que el resultat sembla assegurat, el més important es precisament el contingut.

Aquest ha de marcar el futur d’aquest Govern, recordo un cop més amb majoria independentista per primer cop. Les claus que anirà descobrint del full de ruta ja establert seran primordials, i suposo ja acordades amb la CUP i assegurades amb el seu recorregut. Sembla vital i normal que es verbalitzi el final del procés. Referèndum pactat amb Espanya, Referèndum vinculant unilateral o Eleccions Constituents semblen l’ordre lògic per validar democràticament el pas a l’Estat propi. La impossibilitat d’un ha de donar pas al següent i marcar be els passos a fer en cada moment en forma de les lleis bàsiques aprovades i una nova legalitat que no doni buits a la ciutadania que en tot moment ha de sentir seguretat. Per altra banda caldria deixar un Pressupost per fer-ho possible i poder governar en el dia a dia i les qüestions socials amb una millora que sense ell es impossible, no es pot repetir un vodevil en les properes setmanes.

La ciutadania com ja ha confirmat està a punt, esperem que els nostres partits també. Ara toca accelerar la marxa i visualitzar davant la ciutadania que el procés deixa fora confusions. Alhora caldria evitar declaracions com les del Conseller Vila i l’alegria per la victòria de posicions moderades a Euskadi. Es legitim que pensi el que vulgui, ara be, ha de ser conscient que forma part d’un Govern amb un encarrec de la ciutadania que res te a veure amb el programa electoral del PNB a Euskadi, amb un context diferent i uns objectius que poc tenen a veure amb Catalunya. Tampoc seria necessari cap estirabot per la part cupaire amb models socials que ara per ara son minoritaris a la societat catalana i que per tant no poden ser linies vermelles per davant de l’objectiu comú.

Estiguem preparats per l’ofensiva d’un Estat desorientat i amb mancances democràtiques alarmants que anem veien cada dia, i que els porta a resoldre problemes polítics per la via judicial i l’amenaça, amb un màxim exponent en el Ministre de l’Interior que encara s’indigna quan es vol portar una mica de llum als crims del franquisme.

Es l’hora de la valentia, estem sols, però depén dels passos que fem i com els fem que la companyia serà cada cop més gran.

LES URNES HAN PARLAT

Els resultats a Galicia i País Basc nomes han fet que confirmar un suport als Governs anteriors. Euskadi manté al PNB amb un vot fidel, i aquest no canvia gaire el discurs, de fet seria absurd que ho fes. Un concert econòmic i una bona gestió l’avalen. Els dos partits espanyols predominants continuen sent rediduals i Bildu amb Otegui resisteix força be l’empenta de Podemos, però ha de veure que la seva aposta per l’Estat propi en aquests moments no es majoritària al País Basc. A Galicia la majoria Popular amb Feijoo es clarissima i no te discusió, enfonsament del PSOE també que es veu superat per En Marea que de totes maneres tenia una expectativa encara més alta que no s’ha vist reflectida. Menció apart Ciudadanos, un partit creat per anar en contra de la llengua catalana i l’independentisme i que crec ja ha fet el servei a l’Estat i comença a estar amortitzat pel mateix. Com diu en Vicent Sanchis “Què n’esperaven?”, ja no hi ha excuses electorals i ara les terceres eleccions espanyols s’apropen amb força i amb un partit clarament favorit.

Què n’esperaven?
Vicent Sanchis

Mariano Rajoy i Pedro Sánchez van decidir, després de la investidura frustrada del candidat del PP, donar-se un temps de pausa. Per veure què passava amb les eleccions basques i les gallegues. I què ha passat? Res que pagui la pena destacar. Podien haver-se estalviat la referència.

Iñigo Urkullu ha repetit la majoria còmoda del PNB i la caiguda del PSE-PSOE encara li permet format un govern còmode. Més còmode encara se sent Alberto Núñez Feijoo, que conserva la majoria absoluta i ha tornat a arrasar a Galícia. Als dos territoris les enquestes a peu d’urna aquesta vegada no han errat i més o menys han respost als esquemes que ja havien avançat setmanes abans. Fins i tot Albert Rivera ha constatat que els horribles resultats que li havien pronosticat els sondejos no han estat una broma demoscòpica macabra. Potser només caldria comentar que la Marea gallega es pensava que venceria amb moltíssima més comoditat el PSdG-PSOE. I no ha estat del tot això.

D’aquí a unes poques setmanes, doncs, hi haurà govern a Galícia i a Euskadi.El mateix govern amb les mateixes virtuts –més aviat escasses– i les mateixes misèries –que són bastants més en el primer cas que en el segon. Núñez Feijoo podrà continuar fent el que vingui de gust i Urkullu, també. Això vol dir exactament que bascos i gallecs es troben tan a gust que no es volen moure? I que duri, segons han ratificat les urnes.

I tot això afectarà la política espanyola? Per què ho havia de fer? El PP sabia que repetiria la majoria absoluta a Galícia i que es mantindria residual al País Basc. I així ha estat. El PSOE esperava una caiguda més o menys continguda en els dos territoris en benefici de Pablo Iglesias i els seus aliats domèstics, i també ha estat així. Quines posicions ha guanyat Mariano Rajoy? Cap. I quines ha perdut Pedro Sánchez? Cap tampoc. Susana Díaz i la tropa hostil a Sánchez no tenen cap argument nou per obligar-lo a l’abstenció o a anar-se’n a casa. I ell tampoc en té cap per intentar un govern “de progrés” només probable en l’aritmètica.

A partir d’avui la política espanyola continuarà exactament igual que fa un mes. Perdó, pitjor, molt pitjor. Perquè ara no hi ha eleccions gallegues ni basques que puguin servir com a tallafocs en l’incendi que han atiat els uns i els altres.

PREGONS EN LLIBERTAT

La polémica dels pregons a Barcelona per la Mercé crec que ha sortit del seu lloc natural, que es la llibertat d’expressió i la normalitat. Perez Andujar es condemnable per l’article que va escriure amb un menyspreu i insult als independentistes, però com diu en Pere Cardús la seva trajectòria no nomes es això. No podem escoltar sempre el que ens agrada com idea bàsica i cal ser obert de mires com la nova República que a tots ens agradaria, plural, oberta i respectuosa. Per tant endavant amb el Pregó oficial i amb el de Toni Albà alternatiu. Aquesta es la riquesa de Catalunya.

La foguera, el pregoner i la llibertat
Per: Pere Cardús Cardellach

La qüestió aquesta del pregoner d’avui a Barcelona, què voleu que us digui… No em preocupa gaire. Jo vull viure en un país on cadascú pugui dir allò que pensa sense por de sentir-se assenyalat i sense por del boicot ni l’escarn. En aquest cas, el pregoner l’ha triat un grup que sí que és partidari dels escarns i dels boicots contra el qui pensa diferent. Però això és una altra cosa. La política paga sovint amb la mateixa moneda. També em sembla perfecte que qui vulgui faci pregons alternatius. No és que caigui en l’actitud relativista que em neguiteja tan sovint, sinó que crec fermament en la llibertat. Especialment, la llibertat d’expressió. Dels uns i dels altres.
Em molestaria molt de viure en un país on sempre escoltés els discursos que em satisfan. On tothom pensés com jo. Quina cosa més avorrida i més uniforme! Com ens ho faríem per millorar, per evolucionar? Quins estímuls intel•lectuals tindríem? Com afinaríem els nostres arguments? No ens sorprendria res. Tot seria previsible.
Ep! Tampoc no dic que hàgim de fomentar les idees amb què no creguem. Però el combat d’idees és la cosa més apassionant que conec.
És cert que Pérez Andújar va insultar els qui som independentistes. I que va mentir descaradament en un article. Però aquest home ha fet moltes més coses, a banda aquell article. I estic segur que es mereix de ser valorat per tot plegat. M’agradaria que l’independentisme es caracteritzés pel fet de saber afinar i posar tots els elements a les balances. Que no es deixés endur pel pim-pam-pum habitual. Que fos contundent quan se n’ha de ser. Que es defensés amb dents i urpes quan calgués. Que actués amb més determinació en els moments decisius. Però que no caigués en les fogueres de la Inquisició ni en les caricatures fàcils i simplificadores.
Quin és el missatge de l’independentisme per a aquells que encara no han fet el pas? Ja he dit moltes vegades que d’indecisos no crec que n’hi hagi. Em sembla que seria més precís parlar d’aquells que han ajornat la decisió per al moment que sigui de veritat. I també d’aquells que no se senten interpel•lats per la pregunta. En parlarem algun dia amb un cert detall. Però ara em demano quin missatge reben uns i altres dels independentistes quan envien a la foguera algú que els ha criticat? És així com tractarà l’estat català aquells que no pensin com ells? Se sentiran atrets o allunyats del projecte sobiranista?
És evident que de crítiques al pregoner oficial n’hi ha hagut de moltes menes. N’hi ha hagut de prou ben raonades i afinades. M’han interessat especialment les que anaven dirigides a assajar els motius de la tria per part del govern municipal. I m’han desagradat les que pretenien sentenciar qui eren els bons i qui eren els dolents. Perquè han caigut en el mateix error que va caure el pregoner d’enguany el dia que va escriure aquell article insidiós.

LA MANCA D’ARGUMENTS

Trist, molt trist les declaracions de Lluis Rabell (Catalunya si que es pot) en esfera internacional, vinculant violència i independència com espantall i premonició d’un argument sense cap fonament.

Francament, ofen la capacitat intel·lectual de la societat catalana que un dels seus representants escollits democràticament, busqui i no trobi arguments per defensar les seves idees. És legitim que defensi una Catalunya dins Espanya, faltaria més. El que no ho es de cap manera es disfressar això amb referèndums impossibles i màgics, pactes i acords amb aquells que no volen parlar, i barreja de l’eix dreta i esquerra com objectiu nacional. Tanmateix quan es traspassa la línia vermella es quan s’utilitza la por sense fonaments amb tot el cinisme agafant les idees més casposes i antidemocràtiques que hem sentit a personatges sinistres com alguns ministres que coneixem i donar ales a una idea a la força.

No hi ha cap base per la seva vinculació, i ho sap perfectament. No hi ha violència a Catalunya. La societat al carrer pot tenir diferents formes de pensar, nomes faltaria, però no hi ha cap divisió. Actualment una part voldria la independència i segurament es majoritària com ja ha demostrat al carrer i les urnes però espera el seu moment i sempre amb la urna com element definitiu. El dia que la realitat s’imposi no hi ha cap motiu per pensar que l’altre part no ho acceptarà igualment.

En Rabell hauria de saber que els ciutadans mereixen un respecte, i no es la millor forma intentar crear alarma social per combatre una idea. Aquesta no es la seva feina, la seva es sumar amb idees i arguments la seva defensa en tots els terrenys i no escampar mentides compulsives amb tot el cinisme per distorsionar la democràcia en si mateixa i posant colze a colze amb Fernandez Diaz o Margallo per posar dos exemples.

La societat catalana espera dels seus representants maduresa i rigor, com correpon a una societat adulta i amb responsabilitat. Cal clarificar els posicionaments, ja toca, el procés entra a la recta final, i tothom hauria de saber estar a l’alçada que el moment mereix, tant d’un costat com de l’altra.

LES ESTÀTUES DE LA VERGONYA

La proposta per eliminar les dues estàtues franquistes davant el Born Centre Cultural amb motiu de l’exposició “Franco, Victoria, República. Impunitat i espai urbà” a l’Ajuntament ha perdut amb els dos únics partits favorables com CDC i ERC, en contra Barcelona en Comú i PSC i abstencions de CUP, Ciudadanos i Populars. El primer tinent d’alcalde ho justifica dient que es vol discutir quina ha estat la historia d’aquestes estàtues i una reflexió sobre la impunitat del franquisme. Per l’altre costat es diu que es una arrogància intel·lectual i intentar imposar criteris d’art en una exposició de memòria històrica amb les ferides encara obertes i el menyspreu que pot representar a les víctimes.

Crec una greu errada aquesta exposició de les dues estàtues en homenatge al Dictador, i encara més una provocació la seva ubicació. El monstre va morir fa més de 40 anys, temps suficient perqué una vertader estat democràtic hagués reconegut les victimes, condemnat les atrocitats de la Dictadura, condemnat als botxins sense passar per Argentina, eliminar simbols com El Valle de los Caidos o instaurar el model legitim enderrocat per la força, es a dir la República amb una Constitució moderna i oberta on les nacions existents tinguessin opcions de llibertat si així ho volguessin una majoria dels seus ciutadans.

En comptes d’això, veiem com els morts segueixen enterrats a les cunetes de les carreteres, com es neguen a destapar cap part de la història i molt menys a comprometre cap botxi del règim dictatorial. El partit del franquisme es legal, gran quantitat de símbols segueixen per les nostres places. Partits teòricament democràtics son incapaços de condemnar la Dictadura, i les estructures de la mateixa es segueixen mantenint amb una capa de vernís, monarquia inclosa, entre moltes altres coses.

Ara amb excuses de mal pagador exposem estàtues en honor al Dictador com si tal cosa, i per si no fos prou al Born on tots sabem el que va passar fa 300 anys amb la perdúa de les llibertats catalanes. Es com si al barri jueu de Berlin hi hagués una exposició amb Hitler com estrella convidada. Cal més cultura democràtica i sobretot respecte a unes víctimes que ho segueixen sent i que l’Estat espanyol segueix considerant culpables i sense cap dret.

Una anomalia de la història no pot ser acaronada d’aquesta manera, i alhora fer el joc aquesta caspa que mai ha perdut el relat del temps i que segueix jugant amb la anormalitat com si fos el més normal.

LA RODA DEL HAMSTER

El dia que Francesc Homs va a declarar a Madrid amb la greu acusació en una democràcia, de posar les urnes, i que Rabell posa com a condició per donar vot afirmatiu a la moció de confiança el suport al referèndum pactat, i veiem com les declaracions d’ICV amb Marta Ribas al capdavant gira i gira la roda del hamster al més pur estil dreta catalana de fa uns anys per no avançar ni un milimetre. Tant els fa el que reclama el carrer, no els preocupa els problemes i greuges greus que patim. Tant sols fer el joc a la dreta i esquerra més rancia espanyola per evitar que Catalunya decideixi, quina llàstima.

Sherezade Ribas

per Antonio Baños
Llegeixo (de forma mandrosa, admeto) unes declaracions de la coordinadora nacional d’ICV, Marta Ribas cridant, com li és propi a aquest partit d’esquerres, a la moderació, la calma, el seny i el pactisme. Seguint les consignes tardor/hivern que ha donat el politburó del Nou Subjecte Polític Català (aka el Partit de Colau) Ribas repeteix el discurs que ja vàrem haver de sofrir durant tota la Diada. Sí, home!, aquell dia en el qual els indepes vàrem posar la feina, les hores, l’empenta i la gent i ells van sortir a les fotos i a La Sexta.

Aquell discurs, dic que ens demana als indepes que, ara que ja tenim la feina enfilada i anem de cara a barraca, que girem cua cap a la casella de sortida. Que anem rescatar a Joan Herrera perquè torni, amb Turull i Rovira, a pidolar clemència al Congreso. L’esquerra sensata que, amb Lara, Fainé, Oliu, Godó i altres artistes del puenting, clama per refer ponts i més ponts com si fóssim manobres de ACS.

Se’ns amonesta perquè no som prou per fer res, quan ells governen Barcelona des d’una força exigua (11 regidors) amb una casta forta (PSC) i guanyen eleccions espanyoles amb un vint i pico per cent dels vots. Se’ns ofereix, (Playitagainsam) pujar a la vella roda d’hàmster on viu de confortable ICV des de fa un grapar d’anys per anar fent “polítiques” en lloc de fer República.

Sherezade Ribas ha parlat que “tornem a establir ponts i espais amplis, diàleg i aliances” sense (oh misteri) dir amb qui les hem de restablir. El que semblaria lògic és que els ponts i espais amplis s’establissin amb l’independentisme, però molt em temo que vaig errat.

Després del “no se puede” del 26 de juny, queda clar que a ICV et altera, una revolució no els hi ve bé aquesta temporada. Potser necessiten més hores lectives per anar tornant el deute que arrosseguen amb els bancs, ves a saber.

Com aquell personatge immortal, Sherezade Ribas no te pressa. No te pressa en què Rodalies arribi a temps, gestionem ports i aeroports. No té gens de pressa en engegar una constitució popular en què l’exèrcit no tuteli les nostres vides. No té gens de pressa, de la roda de hàmster estant, en què marxi el Borbó, en què refem l’organització territorial, puguem recaptar i repartir impostos o fer lleis des del poder sobirà del Parlament. Cap presa. Abans que tot això, no fos cas, es veu que ara sí toca tornar als temps de la polka, als “ponts de diàleg”. Amb qui?, amb Margallo?, amb Susana Diaz?, amb Felipe VI? Ah, misteri…

Nit rere nit, gronxant-se a la roda de hàmster de la fraternitat immòbil, del diàleg paralitzant, fan seves aquelles paraules del General Prim “catalans voleu anar massa de pressa” i de l’oracle Pujol que insistia en què la “independència és inviable”. Ai las, quins referents gasta la nova política centrista moderada. L’ecosocialisme d’ordre i assossec.

NO TOT ÉS VÀLID

La dona amb tres fills recentment desnonada a Barcelona, segueix provocant polèmica. Ara hem sabut que ja va avisar de la seva situació als Serveis Socials el passat mes de juny demanant un habitatge i la Mesa d’Emergència Social encara no havia tractat el cas encara que podia saber la data del desnonament. De fet el cas ja tenia un llarg recorregut judicial marcat per la situació dels menors del mateix.

Tanmateix, son més proves del cinisme de l’alcaldesa de Barcelona que davant l’acció va acusar a la Generalitat i els Mossos de l’afer i va demanar protegir les criatures i defensar el consistori que diu va fer tot el que va poder per evitar l’assumpte. De fet els Mossos ja han mostrat la seva indignació ja que compleixen ordres judicials i el Govern ja ha dit que evita molts desnonaments amb els seus ajuts.

Realment no tot s’hi val per treure un rèdit polític, com ha fet Colau en aquesta ocasió. Recordo que quan liderava la PAH acusava l’Ajuntament de Trias de no fer res per evitar aquest drama i l’acusava com a part del sistema. Ara, ella lidera el sistema i els resultats en aquest cas son a la vista. Això no pot fer que per sortir de l’atzucac disparar a tort i a dret evitant responsabilitats. Els mossos son servidors públics i compleixen ordres, no son en cap cas culpables dels desnonaments i la Generalitat te les competències que te i amb els seus ajuts a moltes families evita situacions com aquestes. Curiosament no hi ha hagut retrets cap al Govern espanyol.

Ja sabem, i segurament ella també ho sap que una cosa es el populisme de carrer i un altre governar les institucions. Ara ha estat als dos costats i acusar a determinats col·lectius o institucions per sortir del pas o desviar l’atencio utilitzant el tema sensible de les criatures es mesquí.

Tanmateix, anem descobrint més sobre aquest cas, com el que he descrit primer i no deixa molt ben parat al Consistori i la seva alcaldessa. Per tant a assumir la part de responsabilitat que pertoca i deixar el populisme al calaix que quan es buit de continguts o de fets nomes respón a un cinisme desmesurat que no te cabuda amb una democràcia de qualitat.

CONFIANÇA

Alhora que veiem com Rita Barberà es l’últim estel de la corrupció espanyola que esta de moda, a Catalunya hem d’anar per feina, i passar de les mil i una paraules i derivades als fets i com diu en Pere Cardús, llavors ja no sortirem amb un somriure, sinó amb fermesa per defensar la nostra República de tots els intents barroers d’avortament per part de l’Estat espanyol.

El nou objectiu de l’independentisme: evitar un SMI
Pere Cardús Cardellach
Sempre he opinat que el debat és una mena de llevat que ajuda l’independentisme a créixer. I ho continuo pensant. Quan ho dic, normalment penso en el debat sobre com serà la Catalunya independent i com es poden millorar tantes coses que demanen una actuació ràpida i sobirana. Crec que aquesta mena de debats són enriquidors i acosten la idea d’estat lliure a la gent, el fan palpable i real.

En canvi, hi ha debats que s’han de fer amb més mesura i càlcul. Per exemple, els debats tècnico-polítics propis del ‘processisme’. Perquè tant processisme és estirar per aquí com estirar per allà i acabar tots plegats encallats en un com que deixa enrere el què i el per què. Aquesta classe de debats dels més addictes al procés, ple de retrets i de desconfiances, refreda i allunya la gent. És un debat que s’ha de poder fer, però no se’n pot abusar.

El 28 i 29 d’aquest mes veurem si la cosa va endavant amb força o si continuem encallats en debats d’aquesta segona mena. La qüestió de confiança va ser una jugada arriscada però valenta del president Puigdemont. I sembla que li pot sortir bé. I quan se sàpiga si la cosa rutlla, amb empenta i més ben coordinada, la nova preocupació només pot ser una: serem capaços d’aguantar i defensar la independència?

Si la majoria independentista és sòlida, el juny o el juliol de l’any que ve s’aprovarà una llei que porta un nom molt lleig (‘transitorietat jurídica’), però que en qualsevol país normal s’anomenaria llei d’independència o llei constituent. I tot allò que hem vist fins ara, totes aquestes impugnacions judicials i amenaces d’inhabilitació, ens semblarà que són pessigolles. Quan el parlament aprovi aquesta llei, ningú no pot endevinar què vindrà després. Perquè tota la força de l’estat espanyol s’abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no.

Aguantarà el moviment independentista? Sabrà aprofitar la força de l’atac ferotge de l’estat espanyol per guanyar suport, com faria un bon judoka? O molta gent s’espantarà? S’haurà sabut explicar prou bé que aquest període incert és una inversió per a un futur molt millor que el present? La mobilització dels cinc últims Onze de Setembre s’haurà de repetir probablement sense tanta festa ni tanta coreografia. Estarem preparats? L’ANC i Òmnium hauran previst bé aquests ‘escenaris gandhians’ (Junqueras dixit)? Aleshores la cosa no consistirà pas a posar-se samarretes ni a alçar punts o fletxes. Ens discutirem sobre la següent ‘pantalla democràtica’? (quines paraulotes que ens inventem)

Aquesta és i ha de ser d’ara endavant la gran preocupació de l’independentisme si vol tenir cap opció d’èxit. Perquè qui es pensi que això serà fàcil i que algú ens regalarà res, que hi reflexioni seriosament. La nova missió hauria de ser no convertir el tram final en un SMI (Sidral Multilateral d’Independència). La independència, com l’autodeterminació, no es compra ni es regala, sinó que s’exerceix i es defensa. Amb un somriure, però també amb dents i urpes.

EL TARANNÀ DEMOCRÀTIC

La líder de Ciudadanos, Ines Arrimadas responia a la pregunta de si reconeixeria el resultat d’unes eleccions amb victòria independentista de vots i escons o un referèndum amb victòria independentista, i les conseqüències que ens portarien. La resposta ha estat que no. Posteriorment Neus Munté des del Govern català s’ha referit el tema dient que la diferència es que ells si que acceptarien un resultat negatiu.

En una democràcia consolidada i normalitzada, que una líder d’un partit, en aquest cas cap de l’oposició a Catalunya diu que no acceptaria el resultat de les urnes si no es del seu gust es inaudit i desproporcionat. La Sra. Arrimadas hauria de saber que la base de qualsevol democràcia no son els resultats personals, son la decisió de la societat i les urnes com a mitjà per expressar-ho.

El que ens vol dir, es que tanca la porta a la decisió ciutadana, ja que la seva preval sobre els ciutadans que representa. Crec que això l’hauria d’invalidar per fer aquesta tasca. Cal que toqui de peus a terra, i ella sap millor que ningú ja que trepitja el terreny que el carrer ha tornat a parlar amb força, que es una majoria al carrer sense discussió, i sap que les passades eleccions van donar una majoria d’escons als partits per la independència. No es pot posar com escut lleis, normes o dogmes que puguin esborrar això.

Aquest procès va començar a les urnes i si l’acord amb l’Estat no es suficient madur per acceptar la democràcia, o simplement no la vol aplicar amb totes les seves conseqüències, lògicament no es culpa de la societat catalana que ha de canalitzar les seves demandes, no capritxs amb alguna sortida. Aquesta amb la seva acceptació o no, evidentment serà vinculant, i pot actuar amb maduresa i acceptar resultats, encara que no sigui la seva opció com passa en qualsevol elecció o referèndum o formar part d’aquesta part ancorada en un passat on els ciutadans no tenen ni veu ni vot.

LES RESPONSABILITATS

El proper esdeveniment que esperavem era la decisió del TC sobre la inhabilitació de Carme Forcadell, i ho veiem com un punt més favorable a mantenir els nostres interessos i la tensió de la gent, però ara ens diuen que anirà per llarg, entre 2 i 6 mesos, per tant cal passar al següent punt i vertaderament transcendental, com es la Moció de Confiança i el full de ruta clar cap al final del procés amb totes les conseqüències.

Tanmateix no cal patir, l’Estat mai ens fallarà, com ho ha fet fins ara, i seguirà amb els seus fets i actituds donant ales al procés. El silenci de Rajoy ahir sobre la manifestació de la Diada, segueix en la linia de menyspreu habitual i la inopia política. Us imagineu que 7 o 8 milions d’espanyols sortissin al carrer per una causa concreta durant 5 anys consecutius i el Govern de torn mires cap un altre lloc, doncs així estem.

Per altra banda els instruments inventats per l’Estat per anar en contra de la independència i finançats per aquest, com es Sociedad Civil Catalana, ens deien en boca del seu president que l’independentisme parlava de xifes fisicament impossibles i que així s’independitzaven de la realitat. La resposta de David Fernandez ha estat clara recordant l’assistència als actes unionistes l’11 de setembre, en total 723 segons organitzadors. Em sembla que no cal dir gaire més i posar en dubte qui es el que fuig de la realitat.

La paranoia espanyola arriba a tal punt, que un mitjà volen desinflar les xifres de participació i amb titulars a tota plana de baixada de participants, ha posat xifres superiors a les que ja van posar per la Diada passada. Tot un desgavell sense sentit per voler amagar una realitat que es ben viva.

De tot plegat en traiem que la clau es a casa nostra i les decisions que el nostre Govern i partits prenguin a partir d’ara. Com deia ahir trobo correcte fer un últim intent de referèndum acordat, però la legitimitat per prendre decisions a partir de llavors la tindrem tota i la responsabilitat de l’Estat espanyol en les mateixes serà màxima als nostres ulls i als ulls internacionals.

Seguim junts com a poble i això es impossible d’aturar.

UNA DIADA DIFERENT

Ja han passat unes hores de les cinc grans mobilitzacions de la Diada, les imatges parlen per si soles, de cap de les maneres ningú ha de perdre un segon en fer un ball de xifres que no ens porta enlloc. El món i la mateixa societat catalana ha vist amb els seus ulls un nou allau independentista, una nova demostració de força amb el somriure a la cara i el mateix tarannà de sempre. La diferència apart de no ser centralitzada es el convenciment que desprès de “A Punt”, no hi ha un altre Diada possible. Ara toca els nostres representants demostrar que també son a punt per arribar fins al final.

Per descomptat no vol dir que no sortim més cops al carrer, però serà per defensar les nostres institucions o representants legitims dels atacs de l’Estat espanyol, però crec que una sisena Diada amb el mateix format i la mateixa reivindicació no seria creible ni convenient.

El poble ha tornat a fer la feina, la seva part del contracte, ara cal ser més ferm que mai i exigir a la nostra majoria parlamentària al Parlament que aclareixi en un full de ruta clar i nitid aquesta darrera etapa dels 18 mesos de legislatura i on finalment el poble ha de decidir a les urnes tancant el cercle, no hi ha res més democràtic. Cal també eliminar indefinicions, no s’hi val esta a favor d’un referèndum pactat i si no es possible posicionar-se en contra del mateix. Aquesta maldestre teoria ha de ser eliminada pel be del procés.

Segurament tots voldríem un referèndum pactat, oi tant, però les reaccions espanyoles a la darrera Diada ja les hem vist comparar independentisme i terrorisme, tornar a escampar la brama del desinflament del soufle i les mateixes insinuacions de cada any amb xifres i un relat propi d’Estats totalitaris i d’un altre època. Com ha dit el President cal un últim intent, ningú ens pot negar la nostra voluntat, però si fracassa estarem plenament legitimats per poder fer el nostre referèndum si es possible o unes eleccions constituents si arriba el cas amb una Declaració immediata si els resultats son positius, no veig altres solucions possibles.

Ahir com deia aquell sonava a “fin de ciclo”, ara la fermesa del poble es posarà a prova i les dificultats seran més altres ja que l’arribada es propera i nomes val la victòria. Així doncs preparem els mesos méa apassionants de la historia recent de Catalunya i com normalment acaben els contes que el final sigui feliç.

A PUNT I SENSE POR

Segurament aquest post te un component de cor inevitable. Som a menys de 48 hores per un altre demostració històrica al carrer, on la societat catalana tornarà a donar una imatge al món amb una reivindicació clara sobre el que volem. Ho farem amb il·lusió, amb un somriure i convençuts que estem a la recta final del procés sense aturador.

Avui llegeixo la Carina Mejias de Ciudadanos relacionant a David Fernandez amb el terrorisme aprofitant una reunió amb els mossos del mateix i en referència a la seva col·laboració amb l’esquerra abertzale, quanta mesquinesa intel·lectual haurem de suportar més. Llegeixo també com Sociedad Civil Catalana diu que substituir la democràcia per manifestacions porta al totalitarisme. Segurament el seu concepte de democràcia es tant ranci que tenen aquestes confusions. De fet el dret de manifestació es reconegut a la Constitució com no pot ser d’altra manera, i es una eina que la ciutadania responsable i pacifica utilitza per expressar les seves queixes o peticions als seus representants, segurament el totalitarisme els deu venir d’aquell que mai esmenten quan parlen dels grans monstres o dictadors, un tal Francisco Franco.

De fet escoltant i veien aquestes reaccions, aquestes si que son la roda del hamster, sempre el mateix en diferents formes però amb el denominador comú del menyspreu a la democràcia i l’atac a Catalunya per defensar aquell lema de “Una grande y libre” que alguns porten marcat al front amb sang i que no pensen esborrar.

Aquest diumenge desafiant aquells de fora i els seus mitjans poderosos que han insistit un cop i un altra amb un fracàs anunciat i una desmotivació, com si tot hagués estat una febrada passatgera, i també aquells de dins que un cop i un altre intenten fer veure que tot es un joc sense sentit o un engany colossal buscant culpables i intentant trencar aquesta transversalitat que ens ha fet forts sigui com sigui.

Ara no toca, com deia aquell, ara cal tornar a sortir al carrer, a fer una gran demostració de civisme i dir-li als nostres representants que els exigim el tram final del procés i que nosaltres hi serem darrera, tots junts, de dreta, d’esquerres i del mig, un sol poble i un sol objectiu. Així s’aconsegueixen els grans reptes i ara tenim la gran oportunitat de demostrar al món i a nosaltres mateixos que la nova República Catalana es a tocar i que nosaltres la volem construir com millor sabem fer-ho.

Estem a punt.