ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MALTRACTE INFINIT

Hem conegut l’execució de les inversions previstes a Catalunya el 2021, i l’Estat nomes ha executat un terç, en concret 739 del 2068 milions previstos. La comunitat més castigada. A l’altre costat Madrid amb una inversió del 184% del pressuposat, 1229 previstos i 2089 invertits. Oh, sorpresa.

Efectivament, el Ministeri d’Hisenda ens ha donat aquesta informació. Si mirem enrere aquest espoli des del 2013 al 2020, l’execució a Catalunya ha estat del 67% amb un dèficit proper als 3070 milions i ara ho hem rebaixat amb un escàndol majúscul com es el 35,8%. De fet segons la Patronal de Foment del Treball el dèficit ascendeix a 35 mil milions d’euros en 12 anys. Per habitants a Catalunya rebem 95 euros, la tercera més baixa, per exemple Múrcia amb 383 euros o Madrid amb 307 donen idea del drama que parlem. Segons el Conseller Giró aquesta execució pressupostària es pot qualificar de decebedora i humiliant ja que nomes s’ha rebut el 9% quan s’aporta el 19% del PIB.

Hem escoltat algun escarafall, però tampoc una cosa exagerada, ja s’ha normalitzat aquest espoli sistemàtic i els partits, sobretot els que han pactat els Pressupostos amb el Govern espanyol anomenat més progressista de la història a canvi de res, tampoc en poden fer molta cridoria, per no passar vergonya. De fet han acceptat que aquest es el paper que Catalunya economicament te en l’Espanya autonòmica, això també ho sabien el 2017 quan van decidir no anar fins al final amb la independència, acceptar aquest maltracte infinit era una conseqüència i ara no valen lamentacions, ni qualificacions de decebedor i humiliant que sonen a gran falsedat. La pregunta es que esperava el Conseller, que no sap la relació econòmica històrica amb Espanya, crec que ho hauria de saber i no seguir prenent el pel als catalans, que aquest si que han tornat a ser humiliats.

Son unes xifres d’escàndol, i no fan més que veure la inviabilitat de la Catalunya autonòmica i el resultat de haver fet marxa enrere i acceptant posteriorment tota la repressió i la col·laboració amb l’Estat per validar un Estat corrupte com aquest, on no hi ha excuses de partits de dreta, ultradreta o suposada esquerra. Quan parlem de Catalunya el tracte es exactament el mateix i els nostres representants no poden fer escarafalls de cara a la galeria quan en son co-responsables per haver-ho acceptar any rere any sense vergonya i donant aire amb el victimisme de sempre que no deixa de ser el cinisme de sempre.

Un maltracte infinit.

VOX A ANDALUSIA CONTRA CATALUNYA

Sense categoria

En un sistema corrupte com Espanya, que un partit xenòfob i d’ultradreta com VOX pugui participar amb normalitat a la vida pública i no tant sol no es aïllat, sinò que es buscat per fer pactes de poder, ens porta a veure com a la campanya andalusa, la seva principal promesa al programa electoral, es suspendre l’autonomia catalana.

Aquest odi i atacs al blanc català, no es exclusiu del partit d’ultradreta, la resta evidentment utilitzen la catalanofobia sempre que poden per arreplegar quatre vots. Tot es tant surrealista, que la proposta sigui la primera per Andalusia ja ho és, però també que no posa com es duria a terme. També parla d’il·legalització de partits, associacions i tot allò que atempti contra la unitat territorial. Cal dir que la cap de llista ja ha dut polèmica pel seu padró sospitós al territori que no s’aguanta per enlloc. Tanmateix cal dir que en la Desfilada de les Forces armades, el monarca va fer-se foto amb dos diputats del partit ultra com si tal cosa per acabar d’arrodonir el cercle.

Aquesta Espanya es la que alguns encara ens volen vendre que s’hi ha de dialogar fins al final dels temps. El cinisme ja sabem que no té límits. La proposta estrella de VOX per Andalusia fa honor a la seva ideològia feixista, aquesta que sembla tant d’èxit té en aquest Estat. Coincideix amb la resta que la unitat territorial es la base sobre la qual desapareixen els drets fonamentals i qualsevol element democràtic, no es patrimoni de VOX i ho hem vist amb la gestió que ha fet Espanya amb el procés de Catalunya i tot el que ha arribat a fer per damunt de qualsevol legalitat o idea democràtica. De fet això s’en diu feixisme, autoritarisme o Dictadura, ells en diuen Democràcia plena. Un sistema tant corrupte que deixa que caps de llista puguin ser portats d’altres territoris amb falsos empadronaments i permet que els partits no hagin de presentar propostes concretes sobre la ciutadania i el territori on es presenten, sinó que simplement poden fer servir el seu odi a Catalunya.

Un partit que ja veiem com el Cap de l’Estat valida amb la seva foto, no hi havia dubte i que en qualsevol Estat seria inimaginable, menys aquí. Quan el feixisme es blanquejat passen aquestes coses. Hi ha certs valors que no es poden tolerar si es vol dir Democràcia, quan es fa, vol dir que el sistema en si els comparteix i els explicita més o menys segons la cortina de fum que es vulgui vendre.

DEIXA D’ANAR TANT A WATERLOO, VINGA

Sense categoria

Aquesta frase va ser dita ahir al Congreso a Madrid pel Gabriel Rufian a Jaume Asens amb l’aplaudiment de la claca d’Esquerra i es una prova més de la utilitat d’aquest personatge que havia de marxar amb 18 mesos i ara es la crossa del PSOE i ha oblidat completament igual que el seu partit la seva finalitat allà, traslladant la batalleta de partidets catalans a la capital espanyola.

Com a curiositat el President Aragonés va ser precisament a Waterloo la setmana passada, i crec que es del mateix partit que Rufian. De fet aquest odi sense sentit i divisió independentista infinita que nomes serveix per perpetuar l’autonomia per sempre, intenta amagar un suport al Govern de Pedro Sanchez a canvi de res i una petició de diàleg que mai arribarà, ja que senzillament no existeix.

Tal com li va comentar el President Puigdemont a la xarxa, no se si serveix anar a Waterloo, però anar a Madrid no es veu que doni massa rèdits, excepte en el seu compte corrent suposo. Ahir mateix vam veure com Pedro Sanchez en l’afer gravissim de l’espionatge donava unes mesures ridícules, posava en dubte l’informe de Citizen Lab, negava el seu coneixement, per cert desmentit pel CNI, i per si no n’hi havia prou justificava 18 casos per la situació apocaliptica que comentava que havia passat a Catalunya posteriorment a la sentència dels presos polítics. Alhora aprovaven la Llei de l’Audiovisual amb l’abstenció de Populars i Ciudadanos, una llei que com va vendre Rufian a canvi d’aprovar el Pressupost blindava el Català als mitjans i que finalment amb una quota ridícula, apart d’incorporar una esmena que protegeix les grans productores i deixa les petites i que més fan per la llengua amb productes com recentment hem vist amb “Alcarràs” abandonades.

Tot això amb un dia, però Rufian seguirà amb la seva batalleta partidista cap al no res que no sigui el seu futur econòmic assegurat. Cal tenir molta barra per seguir justificant aquest suport a Madrid a canvi d’engany rere engany que el Govern espanyol executa sense oposició.

La societat catalana, o bona part està farta de tant de cinisme interessat i que davant tant menyspreu i atacs constants per liquidar el poc poder autonòmic existent i de pas donar un cop mortal a la nostra identitat aprofitant que els nostres partits col·laboren amb la mateixa. Veure els tuits enginyosos o pretesament enginyosos de Rufian i com la claca de partit aplaudeix amb les orelles, dona fe de l’esperpent de la societat catalana.

TAMPOC EXISTEIX LA VIOLÈNCIA DE GENERE

Sense categoria

Un nou episodi de la Justícia espanyola. Si fa uns dies parlem de l’atac a la llengua catalana amb l’acceptació vergonyosa dels nostres partits, ara veiem com avalen que la violència de genere es una invenció de quatre il·luminats.

La Justícia retira la multa de l’Ajuntament de Barcelona a “Hazte oir”. Es considera que els missatges negant la violència masclista estant dins la llibertat d’expressió. Els missatges del Bus d’aquesta entitat eren “No és violència de gènere. És violència domèstica” i “Stop Feminazis”. Altres missatges anaven acompanyats d’una foto de Hitler amb maquillatge i iconografia feminista, banalitzant el nazisme. El consistori va imposar una multa per incomplir la normativa municipal. La jutgessa ha retirat al moviment d’ultradreta els 60 mil euros per difondre missatges que atempten a la dignitat de les persones i una de 3500 per fer una activitat publicitària perjudicial per als interessos generals. Es justifica dient que es pot estar dacord o no però que no menysprea a ningú i nomes creen una cotrovèrsia sobre una qüestió discutida com la violència de genere i domèstica. Tot amparat en la llibertat d’expressió.

Una nova vergonya judicial d’aquest Estat podrit, dir que la violència de genere es una qüestió discutida i que no es menysprea a ningú, bàsicament es una gran mentida i els hi podrien dir a la gran quantitat de dones mortes cada setmana per les seves parelles. Evidentmen que també hi pot haver violència cap al genere masculí, però en línia general, el percentatge de morts femeninas es molt majoritàri, per tant no es cap qüestió inventada, es una realitat contrastada que nomes ments malaltas com aquesta associació d’ultradreta pot dubtar, de fet ja sabem com tracta la dona aquesta ideològia. Per altra banda la foto de Hitler barrejant amb el moviment feminista, crec que primer es banalitzar l’horror del nazisme, cosa intolerable i en segon lloc barrejar amb un moviment que defensa un col·lectiu com en aquest cas els drets de les dones, és una aberració que cau per si sola.

El problema, es que Espanya com estat corrupte i hereu del règim franquista amb unes estructures que el conserven, el feixisme i les ideològies que li donen suport tenen garantida la seva veu i una protecció que una democràcia mai hauria de donar. Ja ho hem vist massa cops com son tractats diferent a altres col·lectius i realment sempre reben un tracte de favor que nomes fa que ratificar el tipus d’Estat que parlem on sembla que també s’avala que la violència de genere no existeix.

UN FRAU A LA LLENGUA

Sense categoria

La primera presa de pel no va ser la bona, ja que Junts per qüestions tàctiques i veient les reaccions va retirar el suport, però ara els quatre partits ens presenten la bona, aquella que ens diran que salva el català i nomes es una cortina de fum, amb l’afegit que ara ens hi juguem la nostra llengua.

Quan Rufian al Congreso ens va dir tot cofoi que la Llei Celaa era una assegurança pel català, i tots sabem com ha acabat la cosa, ara en veiem la versió 2.0 amb la sentència del 25% de castellà a les nostres aules i un decret per modificar la llei de Política lingüística que ens diuen es la salvació i tots veiem que simplement es una nova cortina de fum per conservar les cadires autonòmiques a canvi d’afeblir la nostra llengua.

Ha semblat que el consens era més important que el contingut i això no es cert, el consens es important si les postures i acords son acceptats i vàlids per tot, si no es així i els objectius no es compleixen els consensos son buits de contingut. De fet aquest acord veiem en formen part Socialistes i Comuns. Especialment els primers ja podem intuir que el partit de la repressió, del 155 i contra el dret a decidir de la ciutadania no signarà res que blindi el català, cal ser molt cínic per fer creure el contrari. De fet aquest acord dona una estocada al català i ja ha estat advertit pels Tribunals que no serviria per esquivar la sentència i el mateix Govern espanyol ha dit que s’havia de complir. Per tant es paper mullat i ho saben perfectament.

De totes maneres, no acaba aquí la hipocresia, ja que el contingut es interpretat diferent per les quatre formacions (Esquerra, Junts, PSC, Comuns), i quan això passa en una llei, vol dir que es poc clara o que simplement es fum. Alhora trenca la immersió ja que posa el castellà com a llengua curricular o dit d’un altra manera vehicular i això no havia passat mai. Apart de la reacció positiva incomprensible d’Òmnium, la resta d’actors i sindicats en son contraris i queda en el paper d’un acord polític simplement. Apart es posa el qualificatiu de normal pel català en la llengua emprada, no vol dir de cap manera que sigui única, ni blindada i per tant obre la porta al castellà en el mateix paper.

Tota una declaració d’intencions on els nostres teorics partits s’han venut la nostra llengua per fer veure que no obeeixen el que acaten totalment. Un nou frau en aquest cas amb la nostra llengua i que ja traspassa totes les linies vermelles que una societat hauria de permetre.

LA LLISTA CIVICA

Sense categoria

La proposta de l’ANC sobre la Llista Civica de cara a les Eleccions de la Generalitat de Catalunya, és una opció que necessita del suport majoritàri de la societat i que bona part d’ella deixi els seus carnets de militants o simpatitzants de partit al calaix encara que sigui per un sol cop.

Donada la perspectiva del Govern actual i la deriva dels nostres partits clarament en direcció contrària a la independència i fent el joc clarament a un autonomisme sense límits amb col·laboració total amb l’Estat que precissament ens envia com a recepta la repressió, la fractura amb la societat i sobretot els votants d’aquestes formacions ha de ser cada cop més gran i profund. De fet com veiem ja no nomes és la independència, un tema tant cabdal com la llengua tampoc no son capaços de defensar-lo i encara molt menys els drets i la sobirania del mateix Parlament i diputats, com hem vist trepitjats diversos cops sense resposta.

Davant aquest desori, la meva decisió era fins ara el vot nul a les properes eleccions i esperant fos massiu per deixar-los en evidència, i com a càstig amb l’únic llenguatge que entenen, la retirada del vot i la victòria anècdotica del bloc nacionalment espanyol amb el PSC al capdavant com a conseqüència. De totes maneres hi ha una alternativa que de fet nomes pot impulsar l’ANC un cop superada l’època de pandèmia i amb prou capacitat de mobilització, com es l’Assamblea, que ha de marcar la culminació del procés com a fita i una llista on aquest sigui l’objectiu i on les patums de la societat civil han de tornar a fer un servei per la causa i fugir de les teranyines dels nostres partits que si es veuen amenaçats ja sabem que faran el possible per foragitar l’invent, desacreditar-lo i coaccionar part de la societat amb un xantatge emocional que en el cas dels que viuen dels càrrecs dels partits es pot entendre, però amb els simples simpatitzants no es pot comprendre, a no ser que per ells sigui més important el partit que el país i en aquest cas la llibertat del mateix.

Una llista clara i fugint de l’autonomisme, per prendre una decisió clara i amb la ma oberta als partits, que no vol dir deixar que prenguin les regnes per no caure un altre cop al parany de les seves cadires autonomistes. Una llista com un Junts pel Sí amb nomes els independents i amb una societat al darrera per donar el pas i conscient del que suposa amb un Estat com Espanya al davant. Evidentment si aquest risc no s’asumeix ja no val la pena intentar res mai més.

Cal aprendre de les lliçons rebudes i sobretot assumir les dificultats que no es poden disfressar i aquest cop no enganyant la gent. Una nova opció.

PRESA DE PEL

Sense categoria

La broma d’aquesta democràcia plena que cada dia escoltem ja és un insult per la ciutadania i una farsa que no s’aguanta per enlloc. Aquest cap de setmana ho hem viscut amb la tornada del Borbó emerit, aquell nomenat a dit pel Dictador i que es posat com exemple democràtic.

Un nyap on els mitjans hi han dedicat una cobertura fora de mida, inclosos els catalans i que ja dona idea del nivell de que parlem. Ha tornat com si res amb olor de multituds i amb la casa reial fent creure que mantenia unes distàncies que no son tals dins aquesta anacronia de la història.

De fet el personatge avui preguntat per si donaria explicacions. Ha respost “Explicacions de què, amb un somriure”. Per un cop dono suport al mateix, quines explicacions li demanen. Segons el sistema espanyol, la justícia li ha netejat les causes judicials, encara que digués que es perquè ja havien prescrit i per la seva inviolabilitat, per tant es un home lliure. Aquests que demanen explicacions les haurien de fer a un sistema corrupte i podrit com l’espanyol on la monarquia es la part de dalt de la piramide i la resta de tentacles de la mateixa en aquest cas han fet la feina bruta des del comenaçament com un sol home.

Tots aquests mitjans, col·laboradors i part del règim entren en totes les contradiccions fent passar fets puntuals com la noticia important, quan en realitat es el mateix sistema el que ha propiciat aquests casos. La monarquia va ser impulsada per la Dictadura a dit i posteriorment va ser inclosa amb aquell tractat anomenat Constitución i també pactat amb el mateix règim del terror que va durar 40 anys, per tant, res de democràcia per cap banda. Posteriorment les institucions de la mateixa son hereves d’aquells temps i simplement se`ls hi ha netejat la cara per fora, des dels Tribunals fins als mateixos partit polítics. De fet, aquests fa riure per no plorar el paper de Podemos amb aquest assumpte com si fos oposició, quan ells son Govern i per tant responsables com el que més.

Ara l’emerit per molta incomoditat que pugui generar vindrà molts cops i sense cap imputació, això no es culpa directa d’ells, sinó del mateix sistema i per tant tants escarafalls son una burla a la ciutadania d’un Estat de pandereta que no ha evolucionat i per descomptat, no te una democràcia plena, de fet el que no te es una democràcia.

Dit això, i deixant constància, que a mi com independentista no em preocupa que Espanya tingui reialme o no, però calia dir aquest frau.

LES COSES CLARES

Sense categoria

El títol del post amb el clares, tant podrien ser per la claredat com per la Clara Ponsatí que ha lliurat una carta al President Aragonès aprofitant la seva visita a Brussel·les i on aquelles veritats incòmodes que es volen silenciar surten a la llum.

De fet, el frau o engany al 2017 es atribuible a tot el Govern de llavors, encara que cadascú amb la seva mesura justa, pel pes que hi podia tenir en aquell executiu. Segurament la persona que més legitimitat pot conservar es la Clara, el seu pas efimer de 3 mesos era bàsicament per assegurar les escoles pel Referèndum, cosa que va fer i no se li pot acusar de participar en el frau de la independència invisible i sense preparació feta, ni tant sols en la desobediència a la llei mateixa aprovada en el Parlament i que deixava ben clar les conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre i els passos a seguir.

Per tant la seva veu critica perquè ens entenguem no es com el frau de Podemos ara per exemple criticant i posant les mans al cap per la visíta del Monarca emerit com si fossin a l’oposició, quan en realitat son part del Govern i per tant coresponsables de totes les decisions. Com deia a la carta demana un canvi d’estratègia ja que la desescalada fins ara no ens acosta a la independència, ni tant sols la te com objectiu. S’hauria d’haver esmenat les errades que van impedir culminar-la al 2017, i per contra feu un retorn a l’autonomisme amb la ficció d’una negociació entre iguals que no existeix. Espanya evidentment ho ha aprofitat per seguir l’assimilació de Catalunya i retallar encara més les nostres llibertats. Un clar exemple es la petició de diàleg una paraula buida de contingut i que nomes ha denotat feblesa i deixar de ser un problema per l’Estat sent encara més dèbils. Ha afeblit la nosta posició a Europa ja que ja no ens presentem com un problema. Es mostra contrària a uns Jocs Olimpics espanyols que encara afavoriran més la sensació de que el problema ha acabat, i ho rebla dient que la democràcia espanyola fa aigues per tot arreu i ara seria el moment d’aprofitar-ho amb una revolta generalitzada que no es podria aturar. Si seguim el camí actual la Generalitat no serà un aliat, sinó un entrebanc per l’autodeterminació.

Paraules clares cap un Govern autonomista a la deriva que cada cop enfonsa més el nostre procés nacional, les coses clares.

LA CLAVEGUERA DE VILLAREJO

Sense categoria

Les revelacions que anem escoltant cada dia amb els famosos audios de Villarejo no fan res més que confirmar la nul·la democràcia espanyola, i també haurien de fer posar vermell la societat catalana per haver caigut de quatre potes en totes les trampes posades per l’Estat per dividir l’independentisme i accentuar les barralles, apart de manipular els resultats electorals, cosa d’una gran gravetat.

De fet, en aquest últim apartat recordem que l’Alcalde Trias de Barcelona va ser difamat per la premsa sobre pressumptes comptes a Suïssa que posteriorment van ser un dels motius per donar la victòria a Colau, i així tergiversar unes eleccions municipals i que posteriorment amb la demostració de la mentida mai van ser rectificades pels mateixos mitjans i el silenci va ser total. També trobariem acusacions d’aquest tipus pel President Mas i que van ser una de les causes de perdre 12 escons a la Generalitat o del mateix President Pujol i uns comptes a Suïssa que mai van ser demostrats posteriorment. Tots aquests fakes van alterar segur els resultats electorals sempre amb la mateixa finalitat alterar l’ascens del projecte independentista i dividir el mateix. De totes maneres apart de l’autor, també cal un col·laborador necessària que cregui la notícia i la difongui com a certesa, en aquest cas els nostres partits i bona part de la societat catalana que va actuar de corretja de transmissió per fer efectiva els seus desitjos sobre Convergència en base a falsedats i crear un corrent d’opinió, tot amanit pels adversaris polítics que evidentment van utilitzar això com argumentari en benefici propi.

Estem parlant de que l’Estat, o millor dit les seves clavegueres van alterar la voluntat real popular, la base de qualsevol democràcia, i parlem que un cop més el poble va anar amb el lliri a la mà per caure de quatre potes en aquest parany.

Tanmateix, amb aquests audios de Villarejo, podem veure que molt abans d’explotar l’anomenat procés, l’Estat ja preveia aquesta possiblitat i utilitzava tot el seu poder per evitar que fructifiques encara que fos a canvi d’alterar les eleccions. Això també explica que a mesura l’amenaça aparentment era més real les seves solucions han estat més agressives fins arribar a la repressió actual. Alhora havent aconseguit que determinats partits posin per davant la seva pretesa ideològia a la independència catalana. Nomes Junts pel Sí va intentar trencar aquesta maledicció i tots sabem com els partits van actuar perquè el seu pas fos efimer i les batalletes de partit i el poder autonòmic tornes a ser l’objectiu.

QUAN NO TENS RIVALS

Sense categoria

El President espanyol Pedro Sanchez va tornar a despatxar la sessió de control a Madrid amb el seu cinisme habitual i segur que no tindrà contestació, ja que no te cap rival a l’altre costat, i així tot es més fàcil.

Sanchez va retreure els Populars fer servir les institucions de l’Estat per perseguir adversaris polítics. Per la seva part, es vanta d’haver millorat el clima dient que els Populars enviaven piolins a Catalunya i amb ell la selecció espanyola ha tornat a jugar en territori català sense problemes, apart el 70% no considera la independència com una prioritat, i s’ha mostrat a reprendre el diàleg quan la part catalana ho consideri.

La vella tàctica de fer creure la diferència entre la teorica esquerra representada per ell i la dreta Popular, quan en realitat son el mateix sistema, dues cares de la mateixa moneda. Cal recordar que els dos partits van assumir el 155, un autèntic cop d’Estat a la democràcia i que els segons han fet ulls tancats a la repressió brutal contra Catalunya i contra els atemptats als drets de la ciutadania més elementals. Ara s’han vist esquitxats per l’escàndol més gran d’espionatge a Europa sense assumir cap responsabilitat, impedint la comissió d’investigació i fent marxar de cara a la galeria la directora del CNI com si no anes amb ells. Davant totes aquestes actuacions diu que ha millorat el clima, cosa fàcil, primer a cops de porra, i desprès amb la repressió judicial per bandera, això no es millorar, es diu imposar per la força. Alhora treu pit d’una enquesta sense cap context per donar-li una validesa real i basar la seva victòria en uns percentatges que evidentment no son equiparables a la realitat i poden ser molt esbiaixats. Per últim està disposat a reprendre un diàleg que no ha existit mai, que s’ha reunit dos cops en 2 anys sense cap resultat i afirmant sempre per activa i per passiva que mai parlaran dels temes fonamentals com son l’autodeterminació i l’ammistia.

Una farsa amb majúscules que lògicament per poder reeixir necessita els col·laboradors necessàris, com son els partits catalans i en especial Esquerra que hi donen perfecte validesa i que aviat veurem com obliden l’espionatge i tornen a treure salivera per una futura reunió de la Taula de la vergonya que ens vendran com la vuitena meravella del món i com diu la dita catalana “qui dia passa,any empeny”.

LA FARSA AUTONÒMICA

Sense categoria

Com molt bé diu en Jordi Galves en el seu escrit, ja es pot tancar la Generalitat, o deixar d’enganyar la societat catalana. Tal com va dir el President Torra, “l’autonomia es un obstacle per la independència”. Ho sabem i ho hem vist, es una part més de la teranyina institucional d’Espanya en un sistema molt allunyat de qualsevol democràcia normal i amb un poder centralitzat que mai han cedit.

Per tant, si aquesta farsa es la que defensen i no pensen canviar els nostres partits i Governs, caldria pensar que la societat potser vol originals reals que males còpies per benefici d’uns quants.

Va, tanqueu la Generalitat

Jordi Galves

Si és veritat que l’autonomia és un obstacle per a la independència ja podeu tancar la Generalitat. Que és un obstacle, i dels grossos, ho ha dit molta gent, per exemple, el president Torra, en un d’aquells atacs de sinceritat que té de tant en tant. Al capdavall, la Generalitat és l’Estat espanyol a Catalunya, és Espanya i només Espanya. El president de la Generalitat és el representant ordinari de l’estat a Catalunya, el senyor virrei. I tots els funcionaris de l’autonomia són tots funcionaris de l’Estat espanyol, començant pels Mossos que apallissen activistes LGTBI, - que van estar a punt d’arrestar el president Puigdemont - i acabant pels dòcils funcionaris que cobren del Parlament de Catalunya sense anar a treballar, acabant també pels dòcils funcionaris d’Educació que volen acceptar la sentència d’almenys un 25 % d’espanyol a la nostra escola. A tothom li sap molt de greu el que està passant, arronsa les espatlles, mira al cel i toca l’ase. Però és que no hi poden fer res. Hi ha una llegenda urbana que assegura que, quan ets funcionari, es veu que ho sacrifiques tot per arribar com sigui al cap de setmana, als ponts festius, a les vacances. Heroicament. El calendari és sagrat. Et sap tot molt de greu, però la platja t’està esperant i la teva negra consciència tampoc no pesa tant com perquè no puguis nedar una mica i acabis al fons de la Mediterrània.

La llei, a Espanya, és clara i rotunda. És la llei de l’embut, de gran qualitat. Una llei pura d’oliva. No serveix de res el que digui o pugui dir la Constitució, ni l’Estatut ni la Llei de Política Lingüística ni la llei d’Educació. Re. Aquí l’important són els exegetes, els intèrprets de la llei, els torsimanys, els bruixots de la tribu, els savis. I si aquests senyors, els jutges, que van vestits foscos com els bruixots, avui proclamen que la llei diu blanc, aleshores dirà blanc. I si demà diuen que la llei diu negre, dirà negre. És el més semblant a un miracle perquè això ho fan sense necessitat de canviar la llei. El que canvia, diuen, és la doctrina del tribunal, canvia la interpretació de la llei. I es queden tan satisfets. D’aquesta manera hem arribat a l’absurd segons el qual, avui, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es considera competent per determinar quina ha de ser la política lingüística a casa nostra. Legalment competent i tècnicament competent, com si quatre jutges fossin equivalents a quatre sociolingüistes, a quatre pedagogs. Com si l’amenaçador poder legal que tenen d’enviar-te la policia a casa i d’empresonar-te, de destrossar-te la vida, fos equivalent a tenir raó. Pensem en Valtònyc i en Pablo Hasél. Com si el poder que tenen de clausurar un diari o de condemnar un periodista - jo vaig estar a punt de neu- volgués dir que tothom renunciarà a fer política o a expressar la seva opinió.

El pacte constitucional, en el qual participà la immensa majoria del nacionalisme català, establia un principi de reconeixement mutu i de reconciliació entre excombatents de la guerra civil. Així, Espanya reconeixia la legitimitat de la Generalitat de Catalunya a l’exili a canvi del reconeixement de l’Espanya constitucional com a democràcia. Per això el restabliment de la Generalitat del president Tarradellas és anterior a la Constitució espanyola de 1978. Perquè els franquistes necessitaven legitimar-se internacionalment per poder entrar en l’aleshores Mercat Comú i l’OTAN. I, per legitimar-se internacionalment, també havien de reconèixer les minories nacionals. Per això Euskadi i Catalunya obtingueren l’autonomia. Una descentralització administrativa acompanyada de contingut polític. La del País Basc protegia, blindava, el concert econòmic. La de Catalunya protegia, blindava, la llengua catalana.
Tothom sap avui què passaria si l’Estat espanyol suprimís el concert i fes que el poble basc pagués impostos a Espanya com paguen tots els altres espanyols. Tot el nacionalisme basc, PNB i Bildu, diria que s’ha trencat l’acord constitucional, que han rebentat l’autonomia i que no estan disposats a acceptar-ho de cap de les maneres. Euskalerria tornaria a posar-se en peu de guerra, sense terrorisme, però bloquejarien i sabotejarien tot el que poguessin perquè Madrid reculés.

A Catalunya acaben de fer això mateix, destruir l’autonomia catalana, el contingut polític de l’autonomia i aquí no passa res de res. Perquè la classe política independentista està disposada a acceptar qualsevol cosa mentre no perillin les nòmines que alimenten els partits polítics i les organitzacions que en depenen. L’independentisme català està distret en l’escàndol de l’espionatge, en la noia cubana d’Eurovisió i considera que la protecció de la llengua catalana és una qüestió sectorial, que és cosa dels mestres i prou. Que el pobre González i Cambray s’espavili.

Quan el que hauria de passar és que el president de la Generalitat hauria de dir que prou. Pere Aragonès hauria de sortir i dir que, en aquestes condicions, s’ha acabat el bròquil i que queda anul·lat el pacte constitucional. Que retornem totes les competències a l’Estat. Que si volen decidir-ho tot des de Madrid, que si volen manar els jutges i els polítics de Madrid, que ho facin. Però sense la cobertura dels polítics catalans. Sense la complicitat dels polítics catalans. Oi que l’autonomia és una enganyifa? Doncs digueu-ho al poble i deixeu de blanquejar aquesta estafa política. Ho fareu els partits polítics independentistes? De cap de les maneres. Aleshores, per què demano que ho feu? Perquè aleshores, a les pròximes eleccions al Parlament espanyol, l’únic parlament amb autèntic poder, us podríem tornar a votar massivament. Amb només trenta diputats independentistes bloquejaríeu Espanya. Ja n’hi ha ben bé prou.

JUNTS O RES

Sense categoria

Aquest Junts o res, s’explica perfectament per aquest Estat que s’autoanomena constantment de Democràcia plena, i que cada dia s’esforça a demostrar que l’actualització de la Dictadura de 40 anys, es simplement això, una actualització.

Ara veiem com un lloc tant important com la capital catalana també va ser manipulat per les clavagueres de l’Estat per evitar que un alcalde independentista fos la seva cara visible amb tot el que això comporta per la imatge del moviment. De fet recordem aquelles acusacions a Xavier Trias de Convergència sobre els seus diners a Suïssa i que van ser ràpidament acceptades per l’actual alcaldessa Colau i la resta de partits per enfonsar la seva imatge. De fet posteriorment es va descobrir que era una falsedat, però ni els mitjans evidentment, i molt menys les formacions polítiques van demanar disculpes i com moltes altres falsedats ja han quedat a l’imaginari col·lectiu amb una taca sense rectificació. Aquells pocs milers de vots a les eleccions van fer pedre l’alcaldia a Trias i en molta part ho podem atribuir a aquesta jugada bruta de l’Estat.

Ara sabem que les eleccions darreres a Barcelona, el mateix CNI va autoritzar les escoltes telefòniques als candidats, especialment Ernest Maragall per Esquerra van servir per manipular aquelles negociacions privades, que ja eren sospitoses amb el candidat Manuel Valls que va venir de Paris i encara ningú sap molt bé per quin motiu, ja que mai es va adaptar a la ciutat i no va semblar que li preocupes massa, més enllà de donar els seus vots a Colau per impedir de nou un alcalde independentista a Barcelona. La prova es que ja ha marxat altre cop i sense que es recordi que hagi fet res, ni proposat res per la ciutat.

Tornant a les escoltes, veiem com l’Estat ha fet i farà tot per impedir la seva única obsessió que es la unitat d’Espanya que van veure trontollar i que ara sembla tenen més controlada, encara que continua la seva preocupació, ja que més enllà de controlar als partits i les institucions amb la por, el joc brut i els Tribunals, la gent continua allà i pot estar més decebuda, però no crec hagi canviat d’idea.

Aquest es l’Estat que tenim, i tard o d’hora hem d’obligar als nostres representants a seguir el camí marcat per la societat i oblidar aquest partidisme vergonyós i col·laboració amb l’Estat repressor.

TARDÀ I EL SEU OBJECTIU

Sense categoria

La piulada de Joan Tardà desprès de conèixer la decisió de Junts de no donar suport a l’acord per reformar la Llei de Política Lingüística, ha estat de dir als Republicans que han de continuar donant suport a aquesta entesa amb PSC i Comuns.

Res de nou amb aquest personatge, amb els seus objectiu republicans, però de República espanyola. Per sort ja els coneixem i amb el temps s’han anat desemmascarant ells solets i fent caure mascares d’independentista de país per davant del partit que en podiem tenir. Per evitar confusions i per aclarir als hooligans de partit, no soc militant de Junts ni d’Esquerra i per tant puc opinar amb total llibertat de pensament.

Crec que la decisió de Junts de no donar suport es basa en certeses, com es que no hi ha consens amb qui hauria d’haver com son linguistes, entitats defensores de la llengua i el sector educatiu que serien els referents per qualsevol canvi amb aquest àmbit, quants cops hem escoltat que no hem de polititzar la llengua i ara aquest consens que defensa Tardà nomes es polític, una gran contradicció. En segon lloc el Tribunal ja diu clarament amb la seva ordre del 25% que la reforma de la llei que es preten no influeix en res, ni canviarà la mateixa, per tant a la pràctica no tindrà cap conseqüència per modificar la mateixa i en tercer lloc una cosa molt greu com es que la reforma per arribar al consens amb PSC sobretot introdueix per primer cop el castellà com a llengua vehicular, un pas enrere que mai hem donat.

Per tant, li diria al Joan Tardà que malgrat els seus desitjos, no ens podem tirar un tret al peu, hem d’escoltar el sector i els experts, no als polítics i buscar consensos diferents, aquest no es inamovible encara que ens ho vulgui vendre així, de fet l’alternativa a pactar amb els del 155, cosa que veig que li sembla perfecte, si mirem el món independentista en aquest moment, qüestions partidistes a banda, tant la CUP com Junts van per un costa i Esquerra per un altre amb minoria de diputats en aquest cas dins aquest bloc.

La contradicció a Junts es que primer hi donava suporta i finalment escoltant les reaccions va canviar de parer, però encara que sigui per partidisme parlem de la supervivència de la nostra llengua, i benvingut sigui. Aquesta passa molt per davant de les questions partidistes d’en Tardà i les seves ganes de fer nous blocs conjuntament amb els del 155 que tant li agraden.

NORMALITZANT LA INJUSTÍCIA

Sense categoria

Quan s’ha renunciat a plantar cara i a acceptar amb sumbmissió qualsevol cosa que vingui de Madrid, el problema entre d’altres es normalitar el que no es normal ja que l’ocupació principal de Govern i partits es intentar fer una cortina de fum per tapar les vergonyes constants.

Ara veiem com el Tribuna imposa la segona inhabilitació al President Torra per 15 mesos de durada i 24 mil euros de multa. La mateixa es per la pancarta penjada al balcó de la Generalitat en defensa dels presos polítics i a favor del retorn dels exiliats amb un fet que ha passat desapercebut, que aquesta era fora del periode electoral, el principal argument per la primera inhabilitació per la pretesa neutralitat política. Alhora les reaccions dels partits han estat pràcticament zero, un nou fet de vergonya aliena. Al mateix temps veiem com el TS ara si podria admetre a tràmit els recusos sobre els indults dels presos polítics pels canvis de majories en el mateix Tribunal i arrel de les reclamacions del feixisme d’entitats com Convivència Civica Catalana, partits com VOX o PP i persones individuals com Arrimadas, Millo o Carrizosa entre d’altres.

El cas del President Torra es simptomàtic. Tots sabem que va quedar-se força sol en el seu periode de Govern, tant pel seu partit, com sobretot les desavinences amb Esquerra, però aquestes barralles de curta volada que caracteritzen els nostres partits, no haurien de ser raó per no declarar contundentment la injustícia a tot un President de la Generalitat. Aquesta segona condemna encara te menys raó de ser. La primera es totalment fora de lloc en qualsevol democràcia, però la segona fins hi tot contradiu els arguments de la primera, ja que com deia abans aquesta pancarta apart del contingut era fora de periode electoral i per tant no era subjecte d’aquesta pretesa neutralitat que el Tribunal va argumentar. Tot un desgavell que els partit han acatat amb normalitat i pràcticament sense cap comentari, o sigui amb normalitat absoluta.

Respecte el segon tema, es un nou cop a l’independentisme de conseqüències imprevisibles pels presos polítics i que tampoc sera cap causa per seguir col·laborant amb el Govern espanyol i reclamar Taules de diàleg inexistents, exactament igual que amb l’afer de l’espionatge i seguint aquest camí de la submissió permanent sense fissures.

Normalitzar la injustícia, es el climax d’aquesta manera de fer i una manera de validar aquesta democràcia de fireta espanyola.

EL 75%?

Sense categoria

Si parlem de l’última vergonya que el Govern ens ha obsequiat amb la nul·la defensa del català i les seves sentències contràries, hi ha una pregunta incòmoda com ens diu el Bernat Dedéu, i es perquè mai s’ha controlat el 75% de català que li correspondria en els Centres segons el TSJC. Que han fet els inspectors de la Generalitat per fer el seu compliment i quina política ha portat la institució per donar certesa que aquest percentatge era un fet. La resposta, es senzilla, no han fet res i això fa vergonya aliena.

Un 75% en català

Bernat Dedéu

Davant dels enèsims planys mortuoris per la immersió i el català a l’escola, posarem una mica de llum a la histèria fúnebre de la tribu. Comencem amb el més elemental: la imposició del 25% d’espanyol a les aules (com, de fet, totes les sentències precedents de la judicatura enemiga pel que fa a la llengua) no es complirà mai. Puc assegurar que l’amenaça del TSJC no serà efectiva pel simple fet que l’administració espanyola compta només amb dos inspectors per vigilar i auditar els programes escolars dels centenars d’instituts que hi ha al país. Aquest parell d’ànimes funcionarials deixades de la mà de Déu són un producte del pacte del Majestic entre Pujol i Aznar: reduint els inspectors quasi a la nul·litat, el 126 s’assegurà que l’administració espanyola mai no podria grapejar la immersió i el presidente que els jutges anirien corregint l’omnipresència del català a l’escola (que el PP català, per cert, trobava la mar de bé), bo i emparant casos molt aïllats.

Cal aturar-se en aquest punt del pacte del Majestic, car explica molt bé el nucli procedimental de com Barcelona i Madrid aprofitaren l’autonomia per vendre les respectives motos, fer una mica de soroll, i que ningú no acabés prenent mal. Pujol sabia que la millor forma de contrarestar la legalitat espanyola era fortificar una idea de poder immune a Catalunya mentre intentava que CiU fos imprescindible al Congrés (per això mai gosà canviar l’Estatut d’Autonomia i sempre va intentar arrasar al Parlament, fent-se necessari a Madrid). Aznar va entendre perfectament que el tema de la immersió era un afer menor en la política espanyola i escoltà molt bé la perfecta transició musical de les seves bases quan passaren del “Pujol, enano, habla castellano” al “Pujol, guaperas, habla lo que quieras”. El 126 sabia que no podia contrarestar la força de Madrid i les seves togues a través d’una administració espanyola com és la Generalitat; l’important era tenir poder.

La història mai no es repeteix de la mateixa manera; en l’actualitat, i amb Ciutadans preparant el seu propi funeral, el PP ha abanderat la lluita contra la immersió (que es practica religiosament, by the way, al país del seu màxim mandatari), els partits catalans no tenen cap mena d’idea de país ni de poder que sustenti la seva demagògia, i els convergents envien a Madrit unes noies ben estranyes que no servirien ni per cambreres. L’estructura de l’autonomisme, al seu torn, es repeteix amb el plus d’una judicatura molt més polititzada que fa lustres. Però dels fantasmes de la repetició del passat emergeixen les particularitats d’un nou present. Sense referents polítics i trinxada per les mentides del procés, la població catalana ha rebut la notícia del 25% amb una maduresa i determinació molt positives: tant la comunitat educativa com els pares de la nació han entès que això de la nostra llengua, com sempre ha passat, ho salvarem els ciutadans.

De fet, sabem del cert que molts instituts del país (especialment de l’Àrea Metropolitana de Barcelona) caminarien de genollons a Montserrat si la nostra patrona fosqueta els assegurés que l’espanyol només té un 25% de presència a les seves aules. Si ens allunyem del focus ploricó del processisme amb aquest famós percentatge (la immersió, insisteixo, no perilla per un quart del temari en espanyol ni per afegir una troncal en l’idioma de l’enemic al pla d’estudis, com servidor la tingué en cada un dels seus anys formatius), aquí l’important és parlar de l’altra cara de la moneda de la qual tothom calla: a saber, un 75% de català a les aules que sabem del cert que la Generalitat no està fent respectar. Aquesta és la pregunta incòmoda que cal fer a la classe política. Per què no es compleixen els percentatges que marca la llei? Quines directrius segueixen els inspectors de la Generalitat —que no són dos, ni tres, ni quatre— perquè la immersió s’acabi complint a les aules?

Si parlem de xifres (tema menor, insisteixo; car la llengua no respon a quotes, sinó a una idea de fons que la fortifiqui, provinent de la política), a mi el que m’exalta és aquest 75% de català que tothom sap fictici però que l’administració no pot ni assumir sense que li quedin les costures a la vista. Si us preocupa el català, en definitiva, pregunteu als vostres responsables per aquest 75%. Entenc que faci molta mandra de xerrar amb els farsants que, tot just fa quatre dies, havien aprovat els pressupostos al PSOE a canvi de blindar la llengua i de no sé quina conya dels subtítols a Netflix. Tot seguit, quan la resposta sigui el silenci, prepareu-vos per no votar-los mai més i procedim com més aviat millor a una regeneració de la classe política tribal. Car si la mesura del nostre poder la marca aquesta genteta, com us podeu imaginar, serà molt millor que ens anem apuntant a classes de xinès. Que compleixin el 75% i, si no poden, que cardin el camp.