Ara ha estat el Financial Times que desmunt les teories de populars i socialistes espanyoles per rebutjar el concert econòmic català, i el rotatiu assegura que pot ser part de la solució, per contra intervenir les autonomies per força portarà Espanta a un problema polític real. També l’agencia Moody’s diu clarament que el problema principal català es l’espoli econòmic de 20 mil milions anuals, que es malbaraten fora sense retorn possible. De fet des de dins, l’ultima acció indignant es presentar el pla de retallades a Madrid que controla fins l’ultima xifra, i on han inclòs els 211 milions corresponents al 2009, que per part del ministre Montoro ja ha ratificat que no pagaran, precisament aquest personatge es el protagonista de l’escrit de Salvador Cardús que us adjunto, i que dona idees del que properament podem viure en aquest país.

Segons paraules de l’expresident Pujol, està molt preocupat perquè la Generalitat està en perill, ja que Catalunya podria ser intervinguda en breu, per la seva banda el president veu impossible el pacte fiscal, i convida a la societat catalana a un acte unilateral sobre la hisenda pròpia, un camí segons ell desconegut. De veritat creuen que gairebé 300 anys desprès hi haurà una mobilització general per un objectiu tant pobre. Crec que encara no s’han assabentat de res o no volen viure la realitat del país.

Aquestes paraules van ser dites pel portaveu del govern català per justificar la tercera onada de retallades, i avisant que a final d’any s’han de quadrar els números, per no acabar amb un caos absolut. La llàstima es que no se n’adona o vol ignorar, que amb la tàctica del govern d’assumir tots els mandats de Madrid, i no plantar cara pels fets i pels deutes impagats, aviat arribarem a ser Grècia, però per la nostra culpa, i la nostra falta de dignitat absoluta.

El president Mas ha presentat una nova fornada de retallades, i per suposat ha traspassat totes les culpes a les exigències de Madrid. Ha fet exactament el que han manat des del govern espanyol, i ho amaneix tot amb el típic victimisme, com si no hi hagués cap altra sortida possible.  Si segueix a aquest ritme deixarà Catalunya com un solar, i passarà a la historia com el president amb menys dignitat de la Generalitat. Crec que  la seva vàlua es molt més elevada que fer aquest paper tant miserable, fins quan?.

Aquest cap de setmana hem tornat a veure manifestacions del 15 M, just un any desprès de les acampades massives a les nostres places i carrers. Francament es un moviment que crec s’ha anat degradant en el seu fons i formes, segurament bones intencions en molts dels seus integrants, però que el mateix sistema ha acabat per engolir. Em sembla interessant l’article que us adjunto de Melcior Comes, on ens fa una bona reflexió sobre aquest moviment, i la realitat de voler canviar aquest món.

Com era previsible, en Duran i Lleida continuarà el seu mandat de més de 30 anys a Unió, lícit evidentment, però nociu per qualsevol democràcia. L’alternativa independentista ha arribat prop del 20%, i es una bona xifra per començar a fer soroll dins del mateix partit o pensar en altres coses més contundents. En Duran ens ha deixat un altra perla en el discurs de comiat, “El més important per un poble no es tenir drets, sinó la capacitat d’exercir-los”, no hi ha dubte que si depèn d’ell mai a la vida s’exerciran.

Aquest cap de setmana hi ha un Congrés important, com es el d’Unió Democràtica, i la validació o no de la tirania d’en Duran que ja dura prop de 30 anys. Hi ha una alternativa en forma de l’alcalde de Vic, en Vila d’Abadal, i que vol portar l’objectiu de la independència en aquest partit. De moment en Duran ja ha parlat de submissió a CDC si es pren aquesta determinació, que segons ell no ens convé, i aposta per aquesta fantasia ridícula de la Confederació, amb un menyspreu cap a la opció independentista que potser ja passa de mida, i hauria de fer pensar a més d’un de la conveniència de mantenir aquest personatge que nada a contracorrent de la llibertat de Catalunya, i es un perfecte aliat del nacionalisme espanyol.

L’Estat espanyol te dos problemes principals dins del seu mateix estat artificial, un es Catalunya, on la tàctica de l’ofec econòmic, i els aliats interns que han treballat i segueixen per fer creure una realitat virtual que ara els esta caient a trossos sense remei, i l’altre problema nacional es el País Basc, on la fi de la violència, que era la seva coartada perfecta, els fa entrar en un escenari democràtic que els fa por, i no volen de cap manera, les últimes decisions judicials en el cas Otegui ho deixen ben clar, i us adjunto la carta escrita des de la presó per ell mateix per fer-nos càrrec de la situació, i aprofito per mostrar tota la meva solidaritat per ell i la seva causa, que en certa manera també es la nostra.

Gairebé els 60% de ciutadans espanyols creuen Catalunya com a privilegiada amb el seu finançament, segons un estudi de la Fundació de Caixes (Funcas), es curiós veure com el País Basc amb el seu concert econòmic es situa en segona posició amb nomes un 34%. Es el món vist a l’inrevés, i amb una estratègia ben clara, i que deixa en evidencia aquells que encara volen fer pedagogia, i intentar no se sap ben be que. Us adjunto un escrit del Toni Aira que crec ho exemplifica molt be.

Segons el portaveu del govern de la Generalitat, Francesc Homs, diu que arribarà un moment que ens trobarem entre l’espasa i la paret, llavors haurem de prendre decisions rellevants. La frase sona a broma, i suposo que des de Madrid més que tremolar  de por s’estan fent un fart de riure veient el panorama, i la falta de reacció davant els atacs que rebem dia si i dia també amb el total desconcert de les forces catalanes, que no volen o no saben com reaccionar per afrontar el repte, suposo que deu ser la falta de costum.

Aquesta entitat bancària dirigida per Rodrigo Rato, rebrà ajuda del govern espanyol, i naturalment amb diners públics, una nova entitat financera que entre tots haurem d’ajudar a salvar, amb una mostra més de com es fan les  coses a l’Estat espanyol, i concretament amb una política dels Populars al País Valencià basada en la bombolla immobiliària per crear una riquesa virtual que finalment hem de pagar entre tots.  Es veu que per això si que hi ha diners.

La llei aturada des del 2004 per homogeneïtzar peatges, es la que defensaran aquest dimecres a la Junta de Portaveus extraordinària els grups parlamentaris de CIU, ICV, ERC i PSOE-C, per contra SI, vol simplement suprimir aquests mateixos, ja que les vies han estat amortitzades molts cops,  i ha arribat el moment de dir prou, no cal dir que defenso la segona opció, alhora que trobo una nova presa de pel la primera.

Aquest dissabte llegint les portades del diaris, veig que totes van plenes del pla B del govern català, per si fracassa el pacte fiscal, podria ser una noticia interessant, però a mesura que la lectura va avançant la sensació de vergonya aliena es va apoderant del lector i pensa que, o be ens prenen per idiotes totals, o be hem decidit viure en un espai virtual on tot es possible, i on els nostres representants ens volen vendre un engany o frau històric que no podem permetre de cap manera.

El partit popular encapçalat per Sanchez Camacho espera viure un congres plàcid amb un canvi de nom, i la senyera en el seu logo, de fet li diuen refundació, que es una cosa que els partits fan cada cert temps quan les seves estratègies ja han tocat fons, i han de renovar idees, que molts cops son simples evolucions de les que ja tenien però amb un format més atractiu. Res que no s’hagi inventat abans, i que ara ens voldran vendre com la novetat mundial.