ALBERT CORTES MONSERRAT

Tots hem vist les imatges de l’atemptat contra Donald Trump i les conseqüències del mateix. Moltes incògnites per resoldre encara que segurament quedaran en l’oblit, a no ser que algú s’atreveixi a fer un altre Julian Assange que ja hem vist com acaba.

Si Trump tenia la victòria a tocar bàsicament per un rival com Biden que ofereix cada cop més dubtes sobre les seves capacitats per ostentar un càrrec de tanta responsabilitat degut a la seva avançada edat i les seves errades que ho confirmen, sortir i de la forma que ho va fer d’un atemptat atorga un plus que dificilment perderà.

Les teories poden ser varies, també esmentar la reacció tant tebia d’altres mandataris que sembla no els ha importat gaire la vida del personatge i donen idea del seu baix nivell. Com deia és molt estrany que un expresident i candidat principal a tornar-hi al lloc més poderós de la Terra en un miting no tingui un sistema de seguretat que garanteixi que a molts metres a la rodona no estigui tot controlat i vigilat, i un jove pugui des d’un edifici a tant sols 130 metres de l’escenari enfilar-se en un terrat i disparar diversos cops amb una fallada total de la seguretat. Un jove que en tot cas demostra no ser un gran expert en les armes ja que no ha encertat el seu objectiu, encara que malauradament ha provocat la mort també en l’esdeveniment.

Costa molt de creure això quan hi ha precedents d’atemptats a presidents amb el de Kennedy a la memòria, i per tant no seria descabellat una maniobra fosca del servei d’intel·ligència per eliminar Trump i afavori l’altre candidat o un substitut en el seu cas, aquesta seria una teoria i l’altra que la maniobra fos del mateix Trump per aconseguir la imatge que volia i assegurar una victòria definitiva, encara que el risc era evident ja que la bala va passar a pocs centimetres del seu cap amb el risc mortat que això suposa.

Cap de les dues es descartable coneixent el que precisament Assange ens va ensenyar de les intervencions militars americanes i els seu nul respecte pels drets humans. De fet a ell li ha costat un calvari i gairebé la vida, per tant sembla que difícilment sabrem la veritat, però la hipocresia i la mentida son les clavegueres dels Estats i aquestes sempre son a punt per manipular la societat.

Atemptat?

Aquesta imatge del retorn de Marta Rovira, entre d’altres avui a Catalunya desprès de 6 anys d’exili, segurament es aquella més emotiva, l’abraçada als pares i el retorn al seu poble.

No hi ha dubte que l’alegria no es completa, ja que encara hi ha 3 exiliats Puigdemont, Comin i Puig, amb el primer com a punt de mira d’un Estat sense cap respecte a la democràcia. De totes maneres avui Rovira ens deia que això era una victòria, hem vingut a acabar la feina que vam començar. Diu que l’exili els ha fet més forts i amb més energia per seguir la lluita.

Un discurs que segurament hauria d’aixecar els anims de la societat catalana, però que evidentment no ho ha fet, ja que aquest be acompanyat de fets que no li donen valor i de falta de gests cap aquest camí cap a la llibertat. Rovira com a secretaria general d’Esquerra ha avalat la política del partit de submissió absoluta els darrers anys, i encara ara valora donar suport al representant del 155 com a President de Catalunya, per tant poca credibilitat en aquest sentit. Per altra banda acabar el que has començat seria l’ordre natural de les coses i el desitjable en qualsevol aspecte de la vida, però desprès del 2017 i de tot el que ham vist posteriorment i sabut anteriorment caldria un aval, uns fets que donessin fe que el gir és de veritat. Podriem posar molts exemples, un que ara se m’acudeix seria la retirada dels diputats a Madrid o trencar els pactes dels dos partits en diferents institucions amb el partit del 155. Uns fets que segurament podrien avalar unes intencions amb credibilitat.

De fet les paraules per si soles tenen el valor que els hi vulguem donar i celebrar com a victòries el final dels càstigs injustos patits no seria la millor solució per aixecar els ànims d’una societat encara perplexa i que espera dels seus partits un gir radical i no nomes de paraules.

Acabar el que vam començar.

Avui en una conversa he tornat a escoltar alló de la visió dels dos partits independentistes principals, on un sempre ha estat independentista, els republicans i l’altre Junts o Convergència s’ha afegit sense credibilitat i crec que quan els fets passen per sobre, les opinions no els poden deixar de costat.

ERC ha fet gala de l’objectiu de la independència sobretot quan la seva força era minsa i l’objectiu un desig sense realitat possible, no cal recordar les proclamacions des del balcó de Palau on al final sempre s’ha renunciat a l’objectiu original, també cal recordar les decisions de fer un tripartit on un partit clarament espanyol com el PSC ostentava el poder i on l’ambició nacional no era el tema, més aviat el repartiment de poder entre els dos i Iniciativa, Ja en els darrers temps vam veure com les estructures d’Estat encarregades eren fum i com posteriorment mai van tenir la intenció de fer possible el resultat del referèndum, amb l’afegit de la seva submissió mental amb l’entrega a la justicia espanyola que com tots sabem juga amb les cartes marcades i sempre disposada a expressar el seu odi contra Catalunya i el pensament lliure. Ja en els darrers 6 anys una submissió total al PSOE a canvi de res que dona idea que una cosa es parlar i l’altra els fets.

Per la seva banda el President Mas no crec per convicció però si per astúcia política va haver de fer un gir quan va veure els milers i milers de persones que reclamaven una sortida concreta al carrer i es va haver d’adaptar abraçant l’independentisme que posteriorment amb el President Puigdemont va arribar al límit tot hi que dins el mateix partit no hi ha via unanimitat en el tema. El final tots el sabem, les relliscades polítiques ja reconegudes també i com a mínim la dignitat de l’exili ha mantingut una flama petita però viva amb tots els clars i foscos que vulgueu i també amb pactes amb els del 155 a canvi també de fum a vendre a la parroquia.

Ja no parlo del tercer actor la CUP que ha demostrat que és més important el caire ideològic que la qüestió nacional en un viatge ple d’anades i tornades que ningú ha acabat d’entendre.

Per tant les etiquetes cal demostrar-les i sobretot quan aquestes son possibles o son una realitat a l’abast, i aquí tot ha grinyolat.

La decepció és profunda i costarà molt donar-hi el tomb, això si ara sense etiquetes i amb els fets damunt la taula.

El jutge Aguirre envia la causa judicial entre d’altres al President Puigdemont per la trama russa i els delictes d’alta traició i pertinença a organització criminal. La farsa continua, i la dirigeixen aquests farsants decidint o més ben dit inventant sense cap control.

Un cop acabada la causa surrealista de terrorisme, ara obre una nova paranoia amb l’objectiu clar del President i la trama russa que serveix per denegar la seva amnistia. El jutge és el mateix que vam escoltar uns audios on estava cofoi d’aturar la llei d’amnistia, tot un despropòsit en una democràcia de fireta com l’espanyola. En aquesta peça hi ha altre gent com el President Mas, Gonzalo Boye o el periodista Carles Porta. Els acusa de contactes amb actors russos per fer possible la infiltració de Rússia per influir en estructures financeres i desinformació, inclus una amenaça efectiva i real contra la integritat territorial que al darrer moment van ser aturades des de Catalunya per por. Parlariem dels famosos 10 mil soldats russos que ens havien d’ajudar a consolidar la independència. Tota una paranoia.

Crec que tot cau pel seu propi pes, però unes persones que es vantaven de preparar unes estructures per ser un Estat que no van existir mai, que van aprovar unes lleis per fer efectiu el resultat del referèndum i que no es van atrevir a fer el pas acabant a la presó o a l’exili, sembla prou difíci que anessin més enllà buscant suport internacional tant econòmic com militar per cobrir totes les possibilitats de sorgir com a nou Estat amb l’oposició espanyola. Apart no hi ha cap prova del que diuen i la mateixa Rússia evidentment ho ha negat, per tant tot deriva d’una nova farsa de jutge que ningú controla i que te al President Puigdemont entre cella i cella sense més i retorçant qualsevol estat de dret, en aquest cas inexistent a Espanya.

Si la independència hagués anat a totes evidentment i davant d’un Estat tant poc democràtic com Espanya calia buscar aliats tant en la part econòmica com la de defensa en cas d’haver de fer front a una intervenció militar, però no crec que això estigués al cap de cap dels nostres lideratges.

Un nou escull que per altra banda no impedeix que la relació amb els partits espanyols continui per part dels nostres partits com si tal cosa, tot un desgavell que sembla no acabar mai.

La imaginació al poder.

La manera com ha acabat la causa de terrorisme del Tsunami es tant surrealista com la causa mateixa, però el cas es que segurament Marta Rovira tornarà a Catalunya lliure desprès de més de 6 anys i això ja es una bona notícia.

Més enllà d’això, avui escoltavem una entrevista amb ella on quan parlava del seu partit, el qual es el cap visible ara mateix fins el Congrés i ens ha deixat alguns missatges preocupants. Lloar abans de tot que entengui que anirà a una segona línia per deixar pas a una nova fornada de lideratges que esperaria no fos també una cortina de fum per seguir dirigint els de sempre. Dit això i parlant sobre les negociacions amb el PSC per fer Illa President, ens diu que van bé i que ara espera el PSOE compleixi compromisos pendents posant el finançament singular en primer terme per poder investir-lo.

Que ens hem begut l’enteniment. Parla de fer President al líder d’un dels partits pels quals ha anat a l’exili i abanderat de la repressió a Catalunya sense mesura, que ha perdut la perspectiva o la dignitat, o potser les dues coses alhora. On està ara el cordó sanitari, per altra banda parla de compromisos del socialisme espanyol com a condició, un partit que fins ara no n’ha complert mai cap, i ara no serà cap excepció, que ens tracta d’estúpids i rebla el deliri amb un finançament on recaptem el 100% dels impostos fora del sistema comú com una cosa possible, quan sap perfectament que això mai serà. La Consellera Mas ja ha dit que assistira al Consell de Política Fiscal per defensar-lo i veure la rebuda que te, un altre que ens pren per imbècils, que no ho sap la resposta dita mil i un cops, cal perdre encara més la dignitat ja tan minsa.

Tornant a Rovira, i quan parla del cas dels cartells de l’Alzheimer, tira pilotes fora i utilitza un eufemisme com campanya de contrast per definir ser un gran miserable, un altra gran ensarronada on fa gala d’un partit com exemplar i que com veiem no en te res d’exemplar.

Com deia, alegria pel seu retorn, però políticament ja veiem per on va la cosa i el rumb cap al pou sense fons on tots plegats ens han portat sense remei.

Rovira i el seu missatge.

Avui amb el resultat de les eleccions franceses, hem vist com el primer ministre fins ara ja ha presentat ràpidament la dimissió per responsabilitat, fa poc a Londres vam escoltar el primer ministre sortint desprès de la derrota i malauradament res a veure amb aquesta pseudo democràcia que hem de patir en el nostre territori.

Efectivament Rishi Sunak sortint del 10 de Downing Street i amb una gran derrota a l’esquena ha repetit que li sabia greu i assumia una derrota aplastant, un senyal que el Govern havia de canviar. Ens deia que prenia nota de l’enuig de la societat i ha demanat perdó amb aquells que han fet esforços de campanya al seu costat.

Ha posat el país al capdavant i ha encoratjat al nou Primer Ministre a fer bona feina per ell tal com ha decidit la població lliurement.

Aquests detalls, que no son poc importants, son impensables aquí, on normalment ningú accepta la derrota i molt menys encoratja al guanyador a fer una bona feina pel país, molt menys demana perdó a la societat per la seva gestió i molt menys admet que el color polític del Govern havia de canviar. Simplement és una democràcia amb tots els seus encerts i errades, però amb vocació de servei a la societat que representa, uns valors que s’han perdut totalment a Espanya i de retruc a Catalunya. Seguint aquest exemple a casa nostra els lideratges del procés ja haurien d’haver demanat perdó i s’haurien d’haver retirat de la primera línia amb una mica de dignitat. La realitat és que tots els que poden segueixen al poder i intentant mantenir-se dins el mateix al preu que sigui i per damunt de qualsevol promesa o valor existent i sense cap pensament de demanar perdó a la societat catalana per la gestió posterior de l’1 d’octubre del 2017 i un final tant trist que va il·lusionar bona part de la societat i que finalment la va deixar caure sense contemplacions, i posteriorment amb humiliació inclosa col·laborant amb aquells que voliem deixar enrere per sempre.

No hi ha dubte, que hi ha moltes coses per canviar, i Catalunya com a territori petit tindria més facilitats per aconseguir-ho i tornar a la via correcta de la democràcia i no de la partitocracia actual.

Sergi Sabrià ahir en la seva compareixença de dimissió admitia sense rubor les campanyes sense logo de partit que eren autoritzades i que eren el joc brut on el tot s’hi val per intoxicar i crear decisions a la ciutadania basades en fets que no son veritat.

Aquesta normalització com hem vist enviant uns mariatxis a cantar a la seu de Junts quan la seva sortida del Govern, la difussió de notícies falses per incidir en les opinions de la gent, els cartells de l’alzheimer que han aixecat la catifa, les contradiccions dins la mateixa Esquerra en aquest cas i extensible a la resta de partits amb diferents versions de la mateixa cosa, ens fan adonar del podrit que arriba a estar la política.

Evidentment no es patrimoni nostre, però això tampoc es una excusa perquè les eines de representació de la ciutadania que surten dels partis estiguin cada cop més allunyades de les seves funcions, i les organitzacions simples eines de poder al preu que sigui i amb males pràctiques per endavant. En teoria els partits la seva funció hauria de ser donar el seu missatge sobre els temes que ocupen a la societat i les seves propostes, això seria l’ètica i els valors que ens representarien i que cada ciutadà hauria d’escollir en base a informacions no manipulades i amb totes les eines per prendre bones decisions o raonades.

La realitat, ja veiem quina és, la falsedat en els mitjans i sobretot a les xarxes s’escampen a gran velocitat i evidentment manipulen els resultats electorals com ja hem vist repetidament, no tant sols de l’extrema dreta que domina aquest sistema, sinó de tots els partits i dels mateixos representants que un cop demostrat un tema, seguiran insistint com si res en la mentida creada com si no anes amb ells.

No hi ha dubte que s’ha de revisar aquest sistema de partits si no volem que la societat acabi deslligant-se del tot dels seus representants a les institucions en una mena de doble Estat on cada part vagi pel seu compte i no hi hagi vinculacions aparents.

La pròximitat dels representants als seus ciutadans i aquests amb el control per donar suport o vetar en cas de que les promeses no siguin complertes en seria la clau, i segurament una llibertat dins els partits més en funció del territori que representen i menys del logo que els lliga i crea aquestes estructures falses de poder al preu que sigui.

Caldria repensar el sistema per no caure en la intoxicació de la democràcia.

Encertada reflexió de José Antich sobre la realitat de la democràcia espanyola i els suposats acords o lleis que puguin afavorir als catalans, que simplement son un engany i no existeixen. Es tant greu com que qualsevol llei aprovada si la justícia no hi està d’acord serà paper mullat. Així de bestia i de simple. El que haurian de veure els nostres partits seria la reflexió final “Potser el missatge que està enviant Madrid és que els acords s’han de fer en un altre palau, perquè amb la Moncloa el final sempre és el mateix.

Les dues vares de mesurar la malversació

José Antich

Només 48 hores després que el Tribunal Suprem se saltés la llei d’amnistia anant clarament contra la voluntat del legislador, el Tribunal Constitucional, en aquest cas controlat pels socialistes, està anul·lant o rebaixant les penes als dirigents del PSOE andalús condemnats pel frau dels ERO. En aquest fangar anomenat justícia, PP i PSOE es reparteixen els tribunals de manera impúdica i, al final, no passa res. Uns titulars de diari, unes declaracions pujades de to amb acusacions creuades i una mica més de descrèdit de les institucions espanyoles, encara que això últim sembla que importa més aviat poc a tothom. La gran pregunta ningú gosa formular-se-la a Madrid i, al final, és al centre del debat, que no hauria d’afectar només els catalans en parlar de la llei d’amnistia: el Tribunal Suprem pot anar contra la decisió del legislador i la voluntat dels representants de la sobirania popular de concedir una amnistia a tots els implicats en els fets de l’1 d’octubre de 2017?

Perquè si s’accepta aquesta premissa, no hi ha llei que es pugui tirar endavant si la justícia no hi està d’acord. Així de fàcil. S’argumenta, en veu baixa, que si la llei hagués estat més ben redactada, això no hauria passat i el Tribunal Suprem no hauria tingut més remei que aixecar les ordres de detenció de Puigdemont, Comín i Puig, així com cancel·lar la inhabilitació de Junqueras, Turull, Forcadell, Romeva i Dolors Bassa. Suposo que ningú no deu pensar que els dirigents independentistes i els seus advocats són tan ximples per creure-s’ho. Es pot fer servir aquest argument com a pell de plàtan, per convèncer l’ampli bloc d’ingenus o aquells que sempre tendeixen a veure certa equitat quan es tracta d’avaluar l’actuació de la justícia espanyola amb els independentistes. Aquells que posen per davant frases com “és que el que van fer…” i obliden que l’amnistia no era un judici sobre el que van fer, sinó una reparació sobre l’injust càstig que tenien. Això i res més.

Diu el govern espanyol que la llei d’amnistia és clara i els jutges l’han d’aplicar. Té raó, encara que calli que, per a ells, començant per Pedro Sánchez, és una autèntica rebolcada de dimensions colossals. Ja sé que amb un jugador de pòquer com el president del govern espanyol també existeix la possibilitat que pensi que ha fet formalment el que ha pogut i si no surt bé, tampoc li va malament. Amb l’autoestima tan alta que té, podrà explicar en petit comitè que ell és president des del 2 de juny de 2018 —ja ha començat el seu setè any— i els independentistes passen el temps en l’embolic judicial que ha teixit l’estat espanyol i que, a cada pas que fan per intentar arribar a la meta, el final està dos passos més enllà.

Una última reflexió: ja es pot dir que la llei d’amnistia és l’últim fiasco dels acords amb l’estat espanyol. Es repeteix, a un altre nivell, el que ja va passar amb l’Estatut: el que s’acorda a les Corts generals entre uns i altres, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional ho acaba trinxant. No hi ha una gran diferència entre acordar les coses o no, perquè el final sempre és negatiu. No té cap valor l’acord polític, ja que la justícia l’acabarà rectificant i deixant-lo en paper mullat. Que això passi, a més, en plena investidura d’un candidat a la presidència de la Generalitat, acaba sent un exemple més de la fiabilitat dels acords que es puguin assolir. No sé ben bé, per exemple, qui es pot creure a Catalunya, més enllà dels que necessitin creure-s’ho, que el govern espanyol arribarà a un finançament singular de Catalunya o a un concert econòmic per facilitar l’arribada de Salvador Illa al Palau de la Generalitat.

El Suprem ho ha deixat ostensiblement clar: acordeu el que vulgueu que, al final, la decisió serà meva. I sempre hi acaba havent un camí per judicialitzar-ho tot, com el temps ha demostrat. Potser el missatge que està enviant Madrid és que els acords s’han de fer en un altre palau, perquè amb la Moncloa el final sempre és el mateix.

Esquerra sempre havia fet bandera de no presentar cap cas de corrupció com la majoria de partits, i d’una ètica, valors i unitat interna que avalava el seu cicle victoriós, però finalment sembla que rera aquesta façana la guerra bruta era evident.

El tema dels cartells del seu candidat a Barcelona amb el lema tant menyspreable com “fora l’alzheimer” ha esclatat i delata que no tot s’hi val en política, recordo la pugna per l’Ajuntament i aquest episodi tant denunciat pels republicans segur va influir en els seus resultats. Ara sabem que provenien de dins del mateix partit en una maniobra matussera i molt miserable. De fet ningú ha assumit responsabilitats i aquestes s’han derivat cap avall al Director de Comunicació, que evidentment ja ha amenaçat a dir de qui eren les ordres. De fet hem vist com el mateix Oriol Junqueras deia que no en sabien res i la mateixa Marta Rovira negava les disputes de grups diferents dins el partit.

Ja han anunciat una investigació, però sembla prou clar que la direcció estava al cas d’aquest fet i que la guerra bruta dins el mateix partit era un fet. Moltes coses fan pudor en aquest partit i sembla que no s’acabarà ja que els bons resultats que posaven la cortina de fum s’han acababat i la dimissió sense dimissió del lideratge d’Oriol Junqueras també ha augmentat la guerra interna sense fre en les diferents faccions.

Aquest i qualsevol partit dels que coneixem en sabem que els cops de colze interns per accedir als llocs de direcció son freqüents i també sabem que la democràcia interna és molt dubtosa, ja que les famoses primaries per escollir candidats no son més que una cortina de fum totalment dirigida. Un altra cosa que no tot s’hi val per guanyar punts amb unes eleccions i més jugant amb la sensibilitat d’una enfermetat com l’alzheimer com la que té el President Maragall, germà del candidat i que evidentment te molt més importància que qualsevol resultat electoral.

La degradació de la nostra democràcia, evidentment porta a la degradació dels nostres partits i la seva dinamica interna on els lideratges es poden tornar messianics com el cas de Junqueras i que acaben segrestant la mateixa organització sense que els protagonistes que haurien de ser els militants comptin per res.

La puresa que no era tal.

Els 46 policies processats per la seva violència desmesurada el dia 1 d’octubre del 2017 conttra la població i com és preveia han estat amnistiats, i això malauradament a Espanya ja entra dins la normalitat.

Tots sabem que el Règim del terror, aquell que durant 40 anys va assassinar, torturar i tot tipus de crims contra la humanitat va quedar amnistiat per la mal anomenada transició. No nomes això, els assassins protegits fins el dia d’avui i dissimulats davant la història i les víctimes encara avui en el paper de culpables i enterrades als vorals de les carreteres. Això es Espanya.

Per tant no podiem esperar altra cosa, que aquells que van traspassar totes les línies vermelles existents i que va anar molt més enllà d’intentar impedir el dret legítim d’una societat a expressar la seva opinió amb la força del vot. Encara recordem les agressions injustificades d’aquests miserables amb pistola llençant gent per les escales, colpejant a gent gran o mil i un abusos sense fre fruit d’una ira sense cap tipus de remordiment i evidentment amb totes les responsabilitats per complir d’un Estat contra la seva propia gent.

Aquests no poden entrar en cap amnistia, els atemptats contra els drets humans no hi poden entrar, tots ho sabem i la reacció del Govern català afirmant que la llei es igual per tothom, fa riure per no plorar. No es pot caure més baix, una nova presa de pel a l’independentisme amb la col·laboració d’aquest defensant el que no te defensa. Els drets humans son sagrats i no, la llei no s’aplica igual per tothom, que els hi preguntin al President Puigdemont, Toni Comin o Marta Rovira per exemple entre d’altres, on uns jutges decideixen no complir la llei i seguir la seva croada dins un Estat boig i tant poc democràtic com Espanya.

La humiliació no podia acabar aquí, i desprès de les decisions que vam veure ahir amb diferents representants catalans, ara tocava deixar nets als botxins per si algú no ho tenia clar. Mentrestant els partits anomenats independentistes segueixen imperterrits donant suport a Madrid un Govern que ho fa a canvi de res i sense cap pressió.

Ara, si hi ha repetició electoral ens demanaran el nostre vot, per no se quines majories s’inventaran, potser el poble hauria de dir ja prou a aquesta presa de pel des d’allà i sobretot des d’aquí.

Els botxins com a víctimes.

Desprès de la primera volta de les eleccions franceses, sembla clar que l’extrema dreta de Reagrupament Nacional pot aspirar a formar Govern de moment amb el 33% dels vots.

Evidentment per una democràcia mai es una bona notícia que aquests tipus de partits obtinguin resultats tan espectaculars. De totes maneres la societat decideix i ningú pot dir que s’equivoca quan li convé, ja que precisament això no seria gens etic ni democràtic.

El partit ara al Govern de Macron ha fracassat i queda lluny de qualsevol opció. De fet nomes una retirada de candidats dels grups anomenats d’Esquerra podria evitar que Le Pen guanyes clarament, però això hores d’ara es incert i ja sabem com les esquerres sempre defensen el seu partit i molt poc la teorica ideològia davant la dreta que normalment va molt més unida davant un objectiu.

El que encara ningú s’ha preguntat es com ha estat aquest fenomen i com hem arribat fins aquí, més enllà d’eslogans i de mans al cap intentant frenar aquesta tendència quan segurament ja es massa tard. De fet no es estrany que aquest auge sigui a nivell mundial i el populisme i l’extrema dreta guany terreny a la majoria de llocs, i caldria dir que la culpa és del progressisme que ha fet dels seus llocs de poder la seva fortalesa a protegir deixant a la societat que havien de servir en un segon pla, en benefici del poder a guardar. Per altra banda polítiques naif amb la immigració o la delinquència per exemple que han acabat amb la paciència d’una part de la societat, ja que una cosa és el món ideal i l’altra la realitat, i davant d’això la gent vol solucions i no eslogans que res tenen a veure amb la vida real per molt que els mitjans el repeteixin.

El tema de la immigració i el volem acollir a tothom ha esta i és un fracàs per una societat. Cal mirar per tota la societat i no nomes uns quants i per tant cal regular aquest tema com cal per ser sostenible i amb unes normes de convivència que marquen una societat i no el tot s’hi val. Si parlem de la religió, aquesta és evident ha de quedar en segon pla en benefici de la societat, i qui no entengui això no pot formar-ne part, ja que els seus valors sempre seran diferents. El tema de l’habitatge i la desprotecció de la part privada en benefici de l’ocupació protegida com veiem en molts casos i així aniriem seguint una llarga llista que conjuntament amb els bunkers que han convertit la seva casta política porta als resultats que veiem a França i en molts llocs.

És l’auge de l’extrema dreta provocada per la part teoricament contrària.

En el dia de l’orgull LGTBI, la policia irromp a l’Ajuntament de Toledo per treure una bandera LGTBI per ordre de l’alcalde Popular amb l’argument que no es poden mostrar banderes al ple.

Primer va ser València, i ara Toledo, una croada absurda contra aquest moviment on els socialistes havien posat l’esmentat símbol i on finalment ha cridat les forces policials per la seva retirada. El PSOE diu que es una bandera que ens representa a tots i que defensa els drets humans. De fet s’ha demostrat que el 2021 el PP va treure la bandera espanyola per protestar contra els indults. De fet a València l’alcaldessa popular ha sortit de les critiques per no penjar la bandera dient que tampoc ho fa amb la bandera del càncer o l’Alzheimer per posar exemples.

Primer de tot cal dir que la utilització d’aquestes banderes per part dels partits ja es prou penosa ja que representen col·lectius que no son polítics o ideològics. També cal dir que utilitzar la mentida de Toledo quan l’hemeroteca l’ha desmentit i sense cap rectificació, és a dir la mentida per la mentida sense vergonya ja diu prou de que parlem. Aquesta bandera no ens representa a tots, en tot cas el col·lectiu que defensa, aquesta afirmació del socialisme a Toledo es demagògia total. Ja es prou trist que banderes defineixin l’orientació sexual que hauria de ser privada i lliure sense que ningú posi el nas allà on no toca.

A València posar el mateix nivell una orientació sexual lliure amb una malaltia ja ens diu de que parlem i com per alguns els segles no avancen i tot allò que surt dels seus estandards de vida que els vol fer oficials per tothom s’ha d’eliminar, una gran definició del que és el feixisme.

Aquesta persecució absurda ens mostra clarament com la imposició és el camí d’aquesta gent i no la lliure decisió de cada persona, és la persecució del feixisme.

Reprodueixo aquest article de Montserrat Dameson sobre la catalanofòbia que pàtim cada dia des de fa ja uns quants segles, i crec interessant les maneres que durant la història hem anat fent d’aquest fenomen una normalitat, que mai hauria d’haver arribat.

Els catalans i la catalanofòbia

Montserrat Dameson

L’odi als catalans és l’aglutinant primari de l’espanyolitat. L’anticatalanisme i la catalanofòbia són, en el fons, la mateixa cosa: la voluntat de tallar de soca-rel qualsevol cosa que pugui semblar massa catalana, que pugui explicar que la catalanitat és una identitat que pot existir sense dependre de l’espanyolitat, que pugui prioritzar uns interessos que no encaixin amb l’escala d’interessos castellans. L’una és la cara política de l’altra. M’hi van fer pensar les declaracions d’Isabel Díaz Ayuso, dissabte passat, en les quals feia passar els seus desitjos per fets històrics: “Ni Catalunya, ni el País Basc, ni Navarra han sigut una nació ni ho seran”. També m’hi ha fet pensar el “me cago en los muertos de todos los catalanes” de José Manuel Calderón Portillo, jugador del Còrdova Club de Futbol, en un moment de celebració eufòrica.

La catalanofòbia és l’excusa de l’espanyolisme per justificar la seva dinàmica homogeneïtzadora i convertir-la en una necessitat a cobrir si es vol aspirar al bé comú. Més enllà de la psicoanàlisi a l’espanyolisme i l’anàlisi política de totes les formes que pren la catalanofòbia dins del sistema democràtic, el que em sembla rellevant de disseccionar és la distància entre com els catalans pensem que l’odi dels espanyols ens llisca sobre la pell —sempre des dels atacs estupends de dignitat— i com el seu odi històric ens ha acabat desfigurant el caràcter. És a dir, com ens hi enfrontem des del que és públic i com ens n’impregnem en el que és privat.

“L’anticatalanisme, igual que l’antisemitisme o qualsevol altra forma de racisme, es pensa millor amb l’estructura de la gelosia. La gelosia sempre és patològica independentment del que la teva parella faci o senti (…) En termes polítics, l’odi a l’altre és una fantasia que et xiuxiueja que tot seria tan ideal i tan perfecte si els catalans / els jueus / els immigrants no existissin”. Quan m’interessa explicar d’on surt la catalanofòbia, m’enmirallo en aquesta idea del filòsof Joan Burdeus a “Amnistia i gelosia”. Davant aquesta patologia política en què més o menys tothom hi suca pa, els catalans ens hem acostumat a convertir la nostra catalanitat en una habilitat per moderar-nos. Volent protegir-nos, volent fugir de l’odi quan el tenim als nassos —indignant-nos o denunciant-lo des d’uns valors democràtics que no fan ni pessigolles—, hem convertit l’instint de supervivència en el nostre tret més genuí. Fent-ho, però, hem oblidat per què és que maldem per sobreviure.

Políticament, hi ha qui confronta l’anticatalanisme obviant-ne la part patològica i alimenta l’esperança d’un reformisme impossible. Ens mesurem per convertir l’odi espanyol en alguna cosa que, almenys intracomunitàriament, pugui jugar-nos a favor. Calculem per esquivar-lo públicament. Rere aquest càlcul, però, la catalanofòbia ens atrapa íntimament: pensant que podem vorejar-la sense saltar-la ens en fem presoners. Precisament, si ens trobem graduant com contenir-la públicament amb les conseqüències menys pernicioses, és que ja no estem disposats a tallar-la de soca-rel. Els catalans ens hem especialitzat a trampejar l’espanyolisme patològic per poder seguir existint fins a convertir el trampeig en un dels nostres trets de caràcter més distintius. Més enllà dels casos d’autoodi evidentíssims, del fàstic a la barretina, d’aquest mateix lloc en surten les covardies polítiques més òbvies i els canvis de llengua sovintejats més discrets.
La nostra identitat és una cambra on fa massa segles que hi ressona el mateix eco en la mateixa direcció. Tal com les parets d’una habitació es deformarien si hi rebotés una pilota sempre a les mateixes zones, així s’ha anat desfigurant el caràcter català en el que és profund. Al capítol “Que la somio completa” de La supèrbia (Fragmenta Editorial), el filòsof Jordi Graupera hi escriu: “Els costums socials són sempre una expressió de la violència soterrada en la memòria de generacions”. Deslligar-nos de la patologia espanyola és l’única manera de bastir un caràcter propi —o retornar-hi— que no s’expliqui majoritàriament per la violència suportada i llegada. No em refereixo a obviar la catalanofòbia —repressió política violenta i no violenta— que ens ha deformat fins avui, sinó a deslligar-nos-en psicològicament des de l’autoconsciència. El nostre instint està fet d’allò que, durant generacions, han estat les nostres pors. Si seguim empenyent a força d’instints, no farem més que perpetuar-les. Patirem atacs de dignitat cada vegada que algú ens digui fills de puta per ser catalans, mentre per dins ens reconfigurarem perquè deixin de dir-nos-ho, per trobar la cura d’una patologia que no vol cura: vol sotmetiment. Adaptar-nos al seu odi en silenci, reestructurar-nos el caràcter com si hi hagués la possibilitat de ser catalans sense patir catalanofòbia, és la manera més perillosa d’odiar-nos.

Ahir veiem com Miquel Buch i el sergent Escolà que va fer d’escorta a l’exili pel President Puigdemont eren els primers en ser beneficiats de la Llei d’Amnistia i així anirem coneixent nous casos de persones condemnades que serguiran el seu camí i iniciaran aquesta fase de blanqueig d’un Estat que ha traspassat totes les linies vermelles de qualsevol democràcia.

Efectivament, els dos tenien una condemna de quatre anys de presó i 9 anys d’inhabilitació per càrrec públic per prevaricació i malversació. El motiu l’escorta al President català a l’exili quan l’Estat espanyol ho havia prohibit. En la resolució es diu que no hi va haver cap mena de benefici personal de caràcter patrimonial que pogués fer que quedessin exclosos de la llei. Pel que fa el sergent també l’han inclos ja que son actes del denominat procés independentista.

Aquesta es una de les fases finals de la submissió i finalització del procés acceptat per aquells que precisament havien de culminar el procés cap a la independència. Van acceptar el 155 col·laborant dins les institucions ocupades, posteriorment es van presentar a les eleccions convocades precisament pels del 155, i les van validar amb aquesta presentació a les mateixes. Posteriorment nomes hem vist el deteriorament d’un objectiu en forma de posar com objetiu la lluita contra la repressió i la normalització institucional amb l’Estat i la gestió autonòmica normal com si res hagués passat. Ara faltava esborrar aquestes condemnes degudes al procés per tornar a deixar tot tal com estava. De fet el cas que ens ocupava entrava dins la legalitat més estricta ja que qualsevol expresident te dret a una escorta, i no ser tractat com un criminal qualsevol. La normalitat institucional va ser tractada com un delicte per dur-te a la presó, aquest és el nivell d’un Estat venjatiu i tant poc democràtic, però que ha aconseguit amb la col·laboració dels nostres partits castigar severament els responsables i ara blanquejar les seves accions indefensables com han demostrat diversos tribunals europeus amb la seva cacera al President Puigdemont.

Veurem com la farsa culmina amb la tornada dels exiliats perdonats per un Estat magnanim i que vendrà aquesta imatge fora de les nostres fronteres sense complexos.

Es el blanqueig de l’Estat.

Avui hem rebut la notícia de que Julian Assange ha sortit de presó desprès d’un pacte amb els Estats Units i sembla ja pot ser lliure, havent passat 5 anys en una presó d’alta seguretat britànica.

Ha arribat a un acord amb el Departament de Justicia americà per posar fi a més d’una dècada de conflicte judicial. Evita el 18 delictes que li volien imputar i que l’haguessin mantingut tota la vida entre reixes i a canvi reconeix culpabilitat amb una pena que ja ha pagat a Londres. Les acusacions eren per violar la llei d’espionatge amb la filtració d’informació classificada més gran mai feta sobre la guerra a l’Iraq, Afganistan o de la base de Guantanamo. Finalment Assange es podrà reunir amb la seva família en un periple de més de 10 anys i on ha estat lloat per defensar la llibertat de premsa.

Ell va ser el fundador de Wikileaks per publicar material filtrat. Entre tot aquest material per exemple hi havia un video d’un atac a Bagdad d’un helicopter americà que va matar 11 persones, inclosos 2 periodistes i que va indignar el món. USA es va inventar unes denúncies per agressió sexual a Suècia per poder demanar la seva extradició i Assange es va tancar en l’ambaixada de l’Equador amb un asil polític, on va estar més de 7 anys fins la retirada de l’asil polític i la detenció fins avui.

Aquest és un cas, i un exemple perfecte de com la manipulació i el cinisme dels Estats domina totalment el que hauria de ser sagrat, com és la llibertat d’informació. En aquest cas Assange va destapar com el que sempre parlen com a bressol de la democràcia i la justícia Estats Units, podia fer aberracions en diferents guerres on ha participat, deixant els drets humans i quasevol ètica o justícia sense efecte. El cas de l’helicòpter ès un gran exemple, però evidentment hi ha moltes més violacions flagrants dels drets humans i llocs tant macabres com Guantanamo on les persones han rebut tortures sense aturador i amb total opacitat.

Tot això i molt més ho va posar a disposició del món Wikileaks i evidentment la resposta americana aquests anys ha posat damunt la taula com la transparència o la llibertat de premsa ha estat una nosa a combatre per no destapar l’autèntica manera de fer i les atrocitats comeses.

Finalment un acord de culpabilitat, que torna a la llibertat a Julian Assange, en un món on no hi ha cabuda al no seguiment dels filtres establerts.

Llibertat vigilada.