ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN BON EXEMPLE

Llegeixo la noticia que un policia britànic que formava part d’un grup neonazi ha estat condemnat a quatre anys de presó i expulsat del cos policial metropolità.

Efectivament en Benjamin Hannam, així es diu el ja expolicia formava part del grup neonazi National Action. Una organització considerada grup terrorista per les autoritats britàniques. Aquest individu arran del pirateig d’una base de dades va ser vinculat a un fòrum virtual d’extrema dreta anomenat Iron March. Apart en el mòbil de l’agent si va trobar una fotografia seva en la qual hi havia afegit un bigoti com el de Hitler a la seva foto i una creu gammada.

En una democràcia consolidada, com l’anglesa passen aquestes coses i son una bona teràpia pel conjunt de la societat i la confiança amb la justícia. Ja se que les comparacions son odioses, però en els cossos policials espanyols, quants cops hem vist fotos amb tatuatges, clauer o d’altres amb simbologia franquista, crec que moltes. Recordem aquells que cantaven “a por ellos, que nos dejen actuar” ara fa tres anys, el policial que va agredir al fotograf i periodista Jordi Borràs, el xat franquista que volia exterminar la meitat de la població o aquell tuf de feixista amb cossos com la Guàrdia Civil. Com deia aquell no fa falta dir res més.

Pel que fa a les consideracions de grup terrorista, la Falange es perfectament legal, el partit del dicatador, l’extrema dreta segueix campant al seu aire com els assaltants de Blanquerna o els assassins de Guillem Agullò per exemple. Manifestacions amb banderes amb el pollastre i tot perfectament en ordre i legal.

La diferència entre un Estat i un altres evidentment és molt gran, i amb el que fa a base democràtica, senzillament un en te, amb tots els defectes que hi pugui haver, i altres gens ni mica. Les mateixes etructures, els mateixos botxins, tots protegits i les mateixes víctimes amb un context i un inici molt clar. A l’Estat Espanyol el feixisme va guanyar i per tant es va fer amb el control del relat i del país sencer, cosa que no ha deixat mai i on una condemna com la citada a Londres seria un fet impossible de presenciar, on la impunitat segueix a l’ordre del dia sense treva.

REUNIONS A LLEDONERS

Sense categoria

Fa mal els ulls, veure com les reunions d’alt nivell per poder formar el nou Govern a la Generalitat han d’anar al context real de la presó per trobar solucions. Diuen que ja han parlat de les estructures del mateix però tant en el pla B a la Taula de diàleg com el paper del Consell de la República no sembla haver-hi acord.

Crec que el context esmentat ja es prou revelador de les circumstàncies excepcionals que ens trobem, i que ens ha dut a les mateixes. Aquests dos elements, la presó, l’exili i el com hem arribat en aquest panorama hauria de ser suficient per destriar el gra de la palla. Evidentment en un context de normalitat, l’estructura d’un Govern i qui ocupa el que, sobretot si aquest es de coalició és cabdal, però aquest no es el cas de Catalunya. No hi ha dubte que el pla per culminar el que ha quedat a mitges amb les greus conseqüències descrites passa a primer pla, per davant de partits i institucions, ja que es un problema global de tota la societat i una injusticia continuada no mereixedora de ser un Estat de la Unió Europea.

La submissió, el diàleg amb uns botxins satisfets de venjança ha estat la recepta els darrers 3 anys amb els resultats que tots sabem. Seguir insistint amb aquesta mena de suicidi nacional es un insult al poble i un descredit total de les institucions i partits. Crec que cal assumpció de responsabilitats, analisi del que no hem fet bé, i un pla consensuat i realista, evidentment el dialeg fictici amb l’Estat no ho seria per anar endavant amb un compromís ferm de tots els actors polítics i una coordinació amb les poques engrunes de llibertat no tutelades que ens queden, com pot ser el Consell de la República. Dir les coses pel seu nom, no validar amb la col·laboració institucions i relats espanyols com si tal cosa i sobretot assumir que l’època autonòmica tal com la coneixiem ja ha passat i no pot tornar.

Nomes així podrem anar endavant amb sinceritat i credibilitat. Tota la resta es una comèdia on els damnificats son els de sempre, una societat astorada que veu com tot el que ha passat es pretén esborrar amb falses receptes que ja no poden tornar mai més.

Tant a Lledoners com a Brussel·les ja es hora d’assumir aquests fets i tornar a il·lusionar la gent amb moral de victòria.

ELS “A POR ELLOS” AMB PREMI

Sense categoria

El TSJC ha donat un termini màxim de 10 dies al Govern per reprendre la vacunació a policies i guàrdia civils i arribar a la mateixa proporció d’agents vacunats que els Mossos, en una nova decisió que segueix polititzant la salut a favor dels de sempre, esclar.

Ha estimat les reclamacions dels sindicats policials i fins hi tot demana un informe de la Conselleria per comprovar el seu compliment, considerant justificada la petició de vulneració del dret a la igualtat i la no discriminació ja que es segueix vacunant cossos d’emergències.

De fet Josep Maria Argimon, ha qualificat de ridícula la ordre judicial. Cal dir que la justificació es senzilla, no es discrimina mai per edat, gènere o creença, i molt menys per la seva professió. Es vacunen les persones que reben en una llista i en el cas dels servidors públics hi va haver una aturada ordenada pel Govern espanyol de la vacuna d’Astrazeneca que encara que amb desacord es va complir i va impedir seguir amb la vacunació d’aquests col·lectius. Ara s’haura de complir i endarrerir la vacunació de gent de 70 anys per poder complir la politització de les vacunes.

Cal dir, que aquesta nova cacicada d’un Estat corrupte, no es res més que la continuació de tot un seguit de decisions i mesures accentuades els darrers anys amb el consentiment i acceptació de la víctima, que un Estat corrupte i amb decadència utilitza a Catalunya. El sentit comú ens diria clarament que entenem que les persones grans de més risc fossin per davant d’altres col·lectius, i ara canviar aquest ordre per la deria nacionalista espanyola d’uns col·lectius que tots recordem especialment com a contribució a la societat catalana, va ser actuar com animals, i amb perdó pels animals utilitzant amb desmesura el seu monopoli de la violència contra la població indefensa indiscriminadament sense que això els hagi comportat cap tipus de investigació per part estatal. Evidentment no tots son així, però amb aquests fets poden veure que per una bona part dels catalans mai més seran benvinguts i molt menys perdonats. Ara pot ser que pugui haver algun mort més per la pandèmia en sectors de risc per posar-los amb el privilegi de passar per davant en la vacunació, i això tampoc te perdó.

En definitiva, el tracte colonial de les sentències judicials amb ciutadans de primera i de segona amb diferents drets continua, pel que fa a Catalunya, i el que encara és més trist, la total acceptació per part de la nostra classe dirigent incapaç d’aixecar la mà dient que fins aquí hem arribat.

Els “a por ellos” amb premi.

CAP LLÀSTIMA

Sense categoria

El clima que es viu a Madrid amb les seves eleccions es d’alta volada, i no hi ha dubte que moltes de les coses que hem vist i escoltat si haguessin estat a una Campanya a Catalunya no em vull ni imaginar les reaccions que escoltariem.

Aquestes amenaces i enviaments macabres que han rebut polítics de l’anomenada esquerra, com Pablo Iglesias o la Ministra socialista Reyes Maroto, i la total impunitat de la dreta extrema ha aixecat polseguera. Escoltar Rocio Monasterio o la mateixa Ayuso faria vomitar en qualsevol democràcia normal. A l’altre costat aquesta anomenada esquerra que ara es posa les mans al cap i fa el paper de víctima escandalitzada, no hi ha dubte que s’hauria de preguntar que han fet per alimentar aquesta bestia de la dreta extrema feixista, no hi ha dubte que en tenen una gran responsabilitat ja que no han actuat com una esquerra moderna i demòcrata mai.

Per altra banda, i deixant clar que la condemna és clara evidentment. Aquestes mateixes víctimes no han mostrat cap tipus de solidaritat i condemna per la repressió que ha viscut Catalunya, cap mena de solidaritat amb els polítics catalans independentistes quan han rebut amenaces, insults o ara presó i exili per exemple. Cap condemna per la violència policial el dia 1 d’octubre, i cap mena d’intenció d’aturar aquesta venjança d’Estat i cap intenció de resoldre el conflicte per vies democràtiques.

Maroto, per exemple ens diu que està en risc la democràcia, i no nomes a Madrid. Afegiria que no li ha preocupat massa que a Catalunya la democràcia ha esta violada repetidament i precisament per les estructures de l’Estat i amb el suport del seu partit en primer pla. Ara aquesta medicina que mentres anava contra l’independentisme aplaudien amb les orelles,ara que la tenen damunt seu ja és una preocupació. Donç si, es en risc, i de fet a l’Estat espanyol la democràcia mai ha estat cap objectiu. Des de la falsa transició dirigida pels mateixos que ostentaven el poder a la Dictadura i seguint per la seva reacció amb el procés democràtic català i unes estructures d’Estat hereves del passat i que ja veiem que simplement estan al servei d’un sistema allunyat de qualsevol estandard democràtic europeu.

Per tant, cap llàstima amb els fets que a Madrid es van multiplicant i donen idea del nivell del que parlem i del poc que podem confiar en qualsevol mena de diàleg.

ULTIMÀTUMS DE FIRETA

Sense categoria

Aquesta mena d’ultimàtum del candidat Pere Aragonés per la formació del nou Govern autonòmic a Junts abans de l’1 de maig amb l’alternativa d’explora noves vies en forma de Govern en solitari, francament es intrascendent i fa llàstima vist des del món independentista.

Crec que desprès de 2 mesos de suposada negociació i dues investidures fallides, el més rellevant es quin horitzó nacional ens proposen per aprofitar aquest 52% de vots. De moment el que sabem es continuar 2 anys amb la farsa de la Taula de diàleg, no crec que ningú hagi fiat tot a un diàleg amb un Estat amb un tarannà plenament feixista com veiem dia rera dia amb les seves accions i repressió contra Catalunya, donant-li la victima aire a l’opressor amb una patina de normalitat i oportunitat en una Taula que ja sabem que governi PP o PSOE no arribarà a cap lloc.

En segon lloc aquest menyspreu constant al referèndum del dia 1 d’octubre on la societat ho va donar tot i va parlar sota la violència policial, per ara proposar un de nou, que evidentment es inviable, innecessàri i un altre cop legitimant el relat de l’opressor sota la nul·la legalitat i efectivitat del mateix.

Alhora, intentant de totes maneres deixar el President Puigdemont, encara legitim, ja que va ser destituit per un cop d’Estat anomenat 155, ell i la resta del Govern. Intentant deixar-lo en fora de joc al seu exili, vist com una amenaça partidista en les batalletes de curta volada existents.

També, veure com seguim parlant dels presos polítics com a martirs, quan amb tota la pena del món pel seu estat actual, van col·laborar a legitimar una farsa de judici com si d’un judici de debó es tractes, alhora que van renúnciar a seguir la lluita com a Govern de Catalunya a l’exili. Us imagineu la repercussió i legitimitat que hauria estat això al cor d’Europa.

Escoltar dir que no permetran que cap organisme que no ha votat la gent com el Consell de la República, cosa que no paren de repetir aquests hooligans de partit pot estar per sobre, quan alhora menyspreen el vot de la societat catalana el 2017, es cínic i miserable.

De fet, aquests darrers anys amb l’actitud dels nostres partits, nomes han legitimat un Estat totalment fraudulent i la seva política, col·laborant amb les seves institucions, acatants les seves sentències i deixant les nostres institucions buides del poc poder que ostentaven.

Per tant, aquests ultimàtums son de fireta i irrellevants.

AVANCEM

Sense categoria

Ahir ens va arribar la notícia de que Jordi Turull és el primer dels nostres presos polítics que podrà anar a la Justícia europea a portar el seu cas i per extensió de la resta de condemnats per un Estat, i això no es menor, ja que es una segona oportunitat que ara si caldrà aprofitar.

Efectivament, veiem pasos com el que ha fet el Consell de la República amb la publicació de la Declaració d’Independència en 26 idiomes feta pel Parlament el 27 d’octubre del 2017, i es l’inici d’una sèrie de publicacions relatives al nostre procés d’autodeterminació, això conjuntament amb una possible sentència europea d’anul·lació del judici als nostres presos polítics i que deixarà l’Estat en una situació insostenible i que molts dels nostres partits diran que ens carrega d’arguments i de força per especulatives negociacions futures.

Tanmateix, aquest parany, es precisament el que hem d’evitar des de la societat civil per no perdre una nova oportunitat que no passa cada dia. La declaració divulgada pel món està molt bé, però precisament quan la rebin els interlocutors si nomes es un text retòric i sense cap efectivitat demostrada, vindria ser un relat que ningú entendrà i que per suposat ningú hi donarà suport, ja que la seva posada en marxa com seria normal d’un Parlament es inexistent i amb protagonisme de la marxa enrere pels mateixos que ara la divulguen a bombo i plataret, una situació difícil d’entendre per qualsevol i menys per agafar suports sense fer el pas.

Els arguments que vindran d’Europa per una anul·lació segur que seran molt sòlids donat les greus irregularitat dels procesos judicials espanyols, però això no pot ser motiu tampoc per servir d’excusa pels nostres partits i esgrimir que amb aquestes proves podem tractar l’Estat espanyol validat com qualsevol democràcia i simplement per tornar a prendre el pel a la societat catalana. De res serveixen els arguments si no hi ha una acció decidida que sobretot no validi la legalitat vigent i tingui la voluntat d’arribar fins el final. Aquesta acció entenc que la ciutadania te un paper clau per fer-la efectiva amb la seva desobediència i exigència sense excuses i on tant els presos polítics com els exiliats ja retornats haurien de tornar al Govern destituit pel cop d’Estat espanyol i culminar la feina deixant el Govern autonòmic de torn en un segon pla i deslligant totes les vinculacions estatals deixant de formar-hi part.

Com sempre, si la societat unida vol, avancem.

CONFIANÇA CEGA

Sense categoria

Les negociacions eternes dels partits independentistes per formar Govern segueixen amb el secretisme habitual. Allò que llegim a la premsa, reunions de coordinació no sabem de que, problemes que a ulls de la societat no haurien de ser cap problema, com el Consell de la República, o l’objectiu final i fins hi tot la unitat d’acció a Madrid per exemple. Tal com diu Àstrid Bierge la pregunta es si es pot saber que negocieu, més que res perquè la confiança que demanen no es infinita.

Es pot saber què negocieu?

Àstrid Bierge

Que els partits no expliquin res sobre quines qüestions discuteixen a les seves negociacions de despatx, és carn de revolució. Puc entendre que les negociacions poden ser complicades, peludes, crispades, i que és contraproduent explicar els rampells propis dels esports de contacte, els detalls morbosos que només poden servir perquè se’n faci safareig o perquè l’altra part se t’emprenyi per coses que no tenen res a veure amb el contingut de les negociacions. Ara bé, aquest exercici de contenció, de fair play, no pot servir d’excusa per a no explicar absolutament res. Els votants tenen dret a saber què s’està discutint de fer amb el seu vot i què defensa cada part. Res, ni piu.

Potser d’aquí a uns anys algú ho explicarà en un llibre que escriurà per fer-se l’honest i de passada guanyar diners amb informació que no tenia dret a retenir al seu gust. És ara, que volem saber què passa, no d’aquí a uns anys. És ara que és rellevant saber, per exemple, si Junts està negociant conselleries o si està posant com a condició per entrar al Govern que s’aixequi la suspensió de la DUI, que va ser el seu principal compromís de campanya en cas que l’independentisme superés el 50% dels vots. És ara que volem saber si ERC està intentant blindar els dos anys de taula de negociació amb Espanya que ha acordat amb la CUP, o si està lluitant per poder triar el pròxim director de TV3 o les mesures socials ics.
Com sempre, per a ERC, Junts i la CUP, la gent només és mereixedora de conèixer el veredicte de les seves negociacions. Després, com que ens hem perdut tota la part del mig, poden explicar-nos les milongues que vulguin sobre els motius de la seva decisió final, esperant, amb tota la descaradura, que hi confiem.

En el cas que Junts decidís no entrar al Govern, és evident que, sigui pel motiu que sigui i hagin anat com hagin anat les negociacions, donaran a entendre que passen a l’oposició perquè Esquerra no és prou independentista. Quim Torra segur que organitzarà cosetes per anar-ho escampant. Esquerra dirà que això no és veritat i cap dels dos aprofundirà gaire sobre el tema per no tirar realment de la manta, que aquesta part la tenen consensuada i claríssima. Si, per contra, Junts entra al Govern, és evident que els tres partits anunciaran un acord relacionat amb la independència, però els votants, que només hauran tingut dret a veure el final de la pel•lícula, no podran saber si el nus que s’ha desfet entre ells té a veure amb la independència o amb la gestió de l’autonomia. És a dir, no podran saber quins plans reals tenen els partits per a aquesta legislatura. Per protegir-se d’haver de demostrar les seves intencions, ens amaguen informació. Això sí, els mateixos que no ens expliquen mai res, tornaran a demanar-nos confiança.

EL SENAT, EL PARLAMENT I VOX

Sense categoria

Moltes preguntes ens pot portar la manera de tractar un partit com VOX quan la societat el fa entrar a les institucions. Ara veiem el Parlament com canvia els seus criteris per no enviar el senador que li correspondria.

Crec que un cop més no es respecta les decisions de la societat i que el sistema permet que els representants no ens representin i si actuin com si els seus càrrecs no fossin voluntat del poble. Tots sabem que la ideologia de VOX, com a partit d’extrema dreta rància, te molts punts que una societat moderna i madura no pot compartir, de fet, en aquest sentit tenen la representació que tenen, però hauriem de veure si es de rebut , que un cop el sistema democràtic te el llistó tant baix que els valida, els nostres representants poden intentar discriminar la seva opció i en conseqüència els seus votants, entenc tant vàlids com els de qualsevol altra, o es que tenen menys drets.

La perversió del sistema per part dels partits catalans es molt alta, ja que tant Populars, socialistes o Ciudadanos per exemple no son tractats igual i tots sabem que van ser particeps del cop d’Estat del 155 i de la repressió que patim, per tant seria lògic que ho tots o ningú, i encara una segona pregunta com es perquè enviar per part del Parlament representants a una cambra com el Senat i no mostrar el rebuig a la mateixa, tant per la seva inutilitat com pel que hem viscut els darrers anys.

Quan es valida les institucions o els vots, s’han de respectar en la seva totalitat i un altra cosa es un parany. Les ideològies, el rumb o el full de ruta en bona manera el marquen els vots dels ciutadans no les preferències d’uns o altres. El cordó sanitari com li diuen hauria de ser per tots o ningú. De fet hem vist com el PSC per exempla no s’ha sumat a la decisió d’evitar la representació de VOX, per tant es una prova més del que parlem.

Ens pot no agradar a una gran majoria les idees de VOX, però al mateix temps si participen i son validats hem de respectar com els altres candidats el seu paper a les institucions amb els mateixos drets que la resta. La pregunta hauria de ser que han fet els que exhibeixen aquesta superioritat moral per arribar a transmetre tant malament uns valors que han fet que part de la societat pugui escollir opcions com VOX. Es una pregunta que no es faran, ja que els acusa directament.

Per tant jo com a democrata i amb un Parlament que compleix escrupolosament amb tot el que se li demana des de Madrid, sigui just o injust, hauria d’enviar la representació que pertoca, altrament desvirtua i emmascara un comportament que amb aquests gests simbòlics no es suficient.

EL RELAT DEL PODER

Sense categoria

La creació de la Superlliga ha fet aixecar moltes ampolles en els estaments internacionals que tenien el control absolut del negoci. Alhora veiem com alguns dels caps d’Estat més poderosos ja han mostrat la seva disconformitat amb la novetat.

Aquestes manifestacions polítiques contraries suposo que enterren ja per sempre el relat aquell de no barrejar política i esport que escoltavem sovint quan per exemple a les finals de Copa es xiulava l’himne espanyol i la presència reial. De fet l’esport en aquests nivells es una eina més del sistema dominant per controlar el poble i seguir fent negoci per nomes els de sempre esclar, que alhora s’omplen la boca ara de solidaritat, les arrels que no es poden perdre dels clubs amb el poble i altres frases que el seu cinisme inesgotable no para de crear per seguir alimentant el relat de la hipocresia, acusant els altres d’egoisme i falta de respecte.

La veritat, suposo es que els grans clubs, afeblits per la pandèmia més que mai i generadors d’aquest immens pastís, ara el volen gestionar amb millors condicions per ells mateixos i generar més recursos que ara van a parar a les butxaques d’aquells que es fan els ofesos. Tanmateix crec no es pot anar contra l’evolució de les coses. Arribats amb aquests nivells, crear una espècie de NBA a l’europea amb els millors clubs competint cada setmana seria un espectacle molt més atractiu que la situació actual. No es dolent reconèixer que les lligues nacionals es mantenen amb els seus contractes milionaris precisament per la presència d’aquests clubs de l’el·lit i on els més modestos poden aprofitar aquesta situació i sobreviure, cosa que sols evidentment no farien, això genera que els que generen evidentment hagint de gaudir d’uns drets que els que reben no poden demanar.

Suposo que els puristes ens diran que el futbol es un negoci, i en part tenen raó, però com tot a la vida que genera i belluga aquesta quantitat de diners al seu voltant i que genera un interès global a tots nivells, ni més ni menys. Es el model de societat que hem acceptat i on els poders econòmics evidentment no desaprofiten l’oportunitat.

Les amenaces dels que ostentaven el monopoli son ridícules ja que saben que sense les seves millors eines no tenen negoci i per tant l’entesa ha de ser la solució inevitable. Pel que fa als Governs, crec haurien de ser al marge i deixar l’esport en el terreny de l’esport i no col·laborar en aquest relat del poder.

PLANTEJAMENTS ESTRANYS

Sense categoria

La Cup en boca de la seva diputada Mireia Vehi diu que condiciona la seva entrada al Govern a la meitat de la legislatura amb la qüestió de confiança, valorant la feina feta de Pere Aragonés.

Ha deixat clar que l’acord es de mínims amb ERC, i vàlid nomes per la investidura, justificant la no entrada a l’executiu, ja que el document pactat no es suficient. Dona pressa a ERC i Junts per formar Govern ràpid ja que diu la situació es límit i no es pot tirar a la paperera el 52% dels vots independentistes assolits.

Parla de la predisposició de Junts i de no tornar a repetir el desgavell de la passada legislatura que no es viable. Alerta que si les negociacions amb Junts modifiquen aquest acord, hauran de tornar a validar el mateix i parla dels pressupostos que no els vincula a donar-hi suport. Per la unitat a Madrid la veu bé en els temes fonamentals, no en la resta, igual que la Taula de diàleg on es mostra escèptica i no creient que sigui la solució.

Cal veure l’estat on ens trobem, i aquestes declaracions de la responsable cupaire ens dona idea del desgavell que parlem. Per una banda diu que no es pot llençar el 52% del vot, i sembla ser que el tant anunciat acord nomes es per la investidura, ni tant sols pels pressupostos, que tots sabem es la llei principal de qualsevol Govern. Per això tanta propaganda del mateix, de les polítiques d’esquerres i no se quantes histories més. Si es tant important aquest percentatge i culminar la independència no haurien d’entrar a l’executiu des del primer minut. Dona pressa a Junts i ERC com si la seva responsabilitat fos d’espectador pur i simple. Alhora amenaça dient que si es modifica l’acord hauran de tornar a valorar el mateix, suposo que no pretén fer un acord a dos i que el tercer molt més nombros no pugui negociar i simplement acatar, seria inaudit i una jugada força mesquina i maquiavèl·lica.

Tanmateix, en aspectes tant fonamentals pels Republicans com la Taula de diàleg, tampoc es mostra favorable, però dona 2 anys de marge, de repressió espanyola gratis i validada, i alhora torna a parlar de fer possible un referèndum, deixant enrere l’1 d’octubre com una anècdota del passat.

Aquest es el nivell dels nostres partits i les seves intencions, no hi ha dubte que la societat no els mereix.

PARANOIA INFINITA

Sense categoria

La causa contra els membres de la sindicatura electoral del Referèndum de l’1 d’octubre ha arribat a la seva fi, en aquest cas sense condemnes i encara amb possibles recursos al TC. No hi ha dubte que és la farsa més paranoica de tots els acusats per la repressió espanyola.

La seva maldat i mesquinesa arriba al límit d’acusar d’usurpació de funcions a uns ciutadans que van rebre un encàrrec de la Generalitat per ser l’autoritat de l’esmentat procés electoral amb petició de condemnes de prop de 3 anys. De fet quan l’autoritat espanyola va invalidar el nomenament sota les seves amenaces habituals i com a tàctica per intentar impedir i deslegitimar el referèndum. De fet no van arribar a prendre possessió dels càrrecs, i lògicament no van desenvolupar cap funció del mateix davant el requeriment del TC i l’advertència de la multa diaria de 12000 euros. Per tant no hi havia tema, ja que els implicats no van tenir oportunitat de desenvolupar l’encàrrec que ni tant sols van començar.

Veient això, i segons la justicia espanyola, caldria saber on coi és el delicte, que finalment per falta de proves o arguments ha portat a l’absolució pendent de recursos posteriors. Diuen que no s’ha pogut acreditar cap activitat, ni cap desobediència al requeriment, i és lògic, senzillament perquè no hi es, no hi ha cas.

No hi ha discussions sobre posicions del que es legal o no segons l’Estat com passa amb altres repressaliats, aquest cas son uns ciutadans que van rebre un encàrrec que no van arribar a exercir i que al ser prohibit ho van deixar estar immediatament. És una demostració clara a pesar de la resolució del cas de moment, que com diu la Justícia Belga, la ciutadania no te garantit els seus drets davant la justícia, un simple braç de la repressió ideològica i violenta sense cap escrúpol.

Tanmateix, és un cas més dels molts acusats que segueix havent i que tenen que suportar una acció judicial viciada i amb total indefensió per la seva part. Aquesta es la part espanyola de la Taula de diàleg que es belluga per la venjança, la rancúnia i aprofitament de la rendició d’un poble que no va ser prou valent per culminar el seu procés democràtic i que el que es pitjor, segueix tractant l’Estat com si fos un subjecte democràtic normal.

Això també es una paranoia infinita.

EL DNI DE LA REPÚBLICA

Sense categoria

El carnet que el Consell de la República ha posat en circulació mereix tot tipus de comentaris. Evidentment per part espanyola el rebuig i la mofa del President Sanchez dient que no serveix per a res però val 9 euros.

Cal posar les coses en context i veure que el carnet de moment i fins que no es demostri el contrari es dins la política dels símbols, una mena de recordatori del que podria ser i no ha estat de moment, encara que evidentment no te cap tipus d’utilitat pràctica i el cost a que es refereix Sanchez s’uneix a tot aquell marxandatge que el procés ha generat i que en anys on cada passa era un apropament a l’objectiu podia gaudir d’un sentit i el tenia, però amb la situació actual evidentment l’ha perdut.

El carnet del Consell de la República, es si voleu la mostra de que la flama encara és viva, però també de que el simbolisme no porta a alliberar pobles i que les accions han de ser efectives i palpables. Nomes amb símbols, paraules o intencions no s’allibera un territori d’un Estat tant allunyat de la democràcia com pot ser Espanya, i ho hem vist amb les propies carns. Caldria que els nostre prenguessin nota d’això, ja que segons quins gests o proclames sonen a burla a la ciutadania ja farta d’enganys i incompliments flagrants de tot tipus.

El Consell de la República no dubto ha de ser una bona eina, però de res serveix, si totes les forces no hi son, o si des de les pobres institucions catalanes no s’assumeix que s’ha de delegar segons quines accions o debats fora de l’Estat amb un context de repressió i d’haver declarat una República en base als resultats d’un referèndum avortades per la violència policial i judicial amb presos polítics i exiliats.

Dins aquest marc, el carnet pot tenir un sentit, ara bé, si escoltem els nostres representants, els seus discursos i fets evidentment no en te cap. Pel que fa Pedro Sanchez, simplement amb les nostres actituds li posem amb safata les seves burles, esclar que si parlem de costos, potser s’hauria de preguntar tot els que ens suposa seguir amb aquest sistema corrupte espanyol a tots els catalans, segurament no li interessa aquest debat.

ELS DRETS I LLIBERTATS

Sense categoria

La ministra d’Exteriors espanyola Arancha González Laya en una entrevista internacional ens diu que el President Puigdemont gaudeix dels mateixos drets i llibertat que tothom i fa unes consideracions democràtiques que reflecteixen el tarannà del sistema espanyol.

La ministra espanyola es un clar exemple que res ha canviat des del Govern de Mariano Rajoy al de Pedro Sanchez. Mateix tarannà i limitacions democràtiques per protegir un règim que evidentment no ho es. Laya ha concedit una entrevista a la televisió d’Estònia i ha menyspreat la majoria independentista a Catalunya dient que es insuficient i ha rebutjat la comparació de Puigdemont amb el dissident rus Navalni. Ens diu que te tots els drets com eurodiputat, i que Catalunya es una part d’Espanya, que alhora es una democràcia amb una Constitució que ens hem donat entre tots i per tant tots han de decidir. També diu que no tots els catalans pensen igual i nomes un 35% de les darreres eleccions volen aquest camí nou i alhora pot ser un efecte contagi amb altres territoris espanyols. Nega els presos polítics i diu que ho son per violar la llei.

Tot l’argumentari antidemocràtic dels representants espanyols ara amb boca d’aquesta ministra, segueix jugant amb els percentatges com si Europa fos un parvulari, cal dir un altre cop com a lliçó de primer de democràcia, que unes eleccions el percentatge es sobre la gent que ha exercit el dret a vot, no sobre el total de la població. D’altra manera el suport del PSOE per exemple a les darreres eleccions espanyoles també seria molt més curt del que diuen, i per altra banda tothom pot participar, per tant el que no ho fa simplement assumeix els resultats i punt. Dit d’altra manera negar el 52% independentista es miserable i per cert llastimosament alguns dels nostres tampoc el consideren suficient, això ja es més preocupant. Dir que la Constitució no ho contempla i la societat que es regida per la mateixa ha de ser la perjudicada es miserable, i dir que amb aquesta lògica maquiavelica ho han de decidir tots els espanyols, cosa que no ha passat mai en el món també es miserable.

De fet dir que podria ser un efecte contagi si fos permés, es indignant, ja que la ciutadania es lliure i ella no es ningú per posar els seus interessos per damunt del que decideixi la societat en cada moment. Pel que fa a Puigdemont, els presos polítics i Navalni, efectivament es una comparació des del punt de vista que des d’Europa ja han negat les extradicions per dubtar de les garanties de l’Estat de dret espanyol i veient el judici farsa fet als nostres representants, efectivament es digne de les millors dictadures.

Apel·lar els drets i llibertats des d’aquests posicionament antidemocràtics efectivament es miserable.

L’EGO DE LA COLAU

Sense categoria

Aquest anuncia a bombo i plateret de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau abandonant twitter amb un pla victimista sobre la seva persona que defineix molt bé la trajectòria i l’ego d’aquest personatge.

Ens diu que tanca el Twitter ja que esta farta de gent que intoxica i incita a l’odi. Manté això si el seus comptes de Facebook i Instagram. Justifica que l’allunya dels objectius de fer bona política i millorar la vida de les persones ja que la xarxa ocupa molt de temps, a sobre diu que deformen la realitat i acabes convençut que la humanitat es dolenta, desconfiada i egoista. Va fer una prova pilot el dia del seu aniversari i ara ho deixa definitivament.

Sort en tenim d’ella per il·luminar-nos amb les seves reflexions. Es curiós com critica les xarxes i manté dues plataformes actives com Facebook i Instagram on es veu tot son bones persones. Alhora la seva justificació cau pel seu propi pes i no amaga aquesta nova operació de propaganda i un ego inflat que no cap a les xarxes. Twitter en si, permet informar, argumentar i debatre en uns ràpids instants i es un avenç per la societat, un altra cosa es l’ús que les persones en fan, i molt en particular els polítics que com a representants públics tenen que estar preparats per rebre tota mena de critiques, va en el seu càrrec, com diu aquell, si no vols pols no vagis a l’era. Tanmateix aquest temps que perd per dedicar-lo a tota la ciutadania, es veu que fins ara no li havia importat, i sobretot per llençar les seves campanyes a favor seu, on també la mentida i la manipulació son a l’ordre del dia, però es veu que llavors no passa res.

La humanitat es com és, i podem trobar de tot, però els representants escollits per la societat, han de saber que les seves accions son públiques i tenen conseqüències que lògicament no agradaran a tothom, i s’ha de saber gestionar. No pot ser presentar-se com una víctima, quan trobem molts exemples de manipulació del seu partit o persones que porten les seves xarxes per presentar la realitat de la manera més favorable als seus interessos.

Aquest anunci no fa més que veure la trajectòria d’aquest personatge que ha demostrat sobradament com es pot passar com a plataforma personal de ser un activista de la PAH a rebre i acceptar els vots de Manuel Valls per governar. Un exemple de personatge del sistema.

UNILATERALITAT: EL CAMÍ

Sense categoria

Hem sabut aquest dies que el Quebec va aprovar la llei 99 que regulava el dret de secessió unilateral. Aquesta va ser combatuda als Tribunals del Canada que finalment han validat l’esmentada llei, tot un altre exemple que els nostres partits sembla que volen ignorar.

Efectivament, el Líder del ja desaparegut Partit de la Igualtat va recorrer als Tribunals i finalment el Tribunal d’Apel·lació ha validat la llei. Els articles de la mateixa que es va aprovar 5 anys després del Referèndum sobre la independencia quebequesa, ens diu que el poble quebequès té el dret inalienable d’escollir lliurement el seu règim polític i l’estatus legal del Quebec, i estableix el criteri del 50% +1 del vot per validar la independència. De fet el líder del Partit Quebequès, troba trist que això necessiti una llei especifica i dues decisions judicials per finalment ser reconegut.

La queixa del líder quebequès faria riure en el nostre país, ja que aquí ni tant sols es contempla aquesta base democràtica tant clara i es combatuda ferotgement i rebutjada deixant la societat en simplement res i la democràcia en un instrument del sistema per fer i desfer sense cap poder real pels qui te que anar aplicada, es a dir els ciutadans. Evidentment la democràcia al Canada es avançada i la seva societat també. Independentment dels objectius polítics i els desitjos de les el·lits, el sistema valida la democràcia per damunt de tot, això no vol dir que en el referèndum del Quebec, la part unionista no utilitzes tot i més que estava en el seu abast per portar el no a la consulta, però això ja seria un altre tema.

Aquest exemple tant clar, que es podria unir al recent de Kosovo, ens diu que la via unilateral es perfectament valida ja que tracta a la ciutadania com adults lliures i no com a simples joguines. Es interessant que l’eina es el referèndum i el resultat validat la meitat més un. Aquesta lògica democràtica que vergonyosament els nostres partits sembla ignoren i amaguen la seva covardia buscant majories impossibles i validant que la minoria pot gaudir de més drets que la majoria i excusa perfecte per amagar la seva covardia per anar endavant. A Catalunya ja es van legislar les lleis, es va fer el referèndum i es va guanya ampliament. Ara falta que els nostres partits no juguin més amb nosaltres i simplement apliquin la democràcia, res més que això.