ALBERT CORTES MONSERRAT

En el debat de política general al Parlament i com sempre amb emoció i èpica en diuen ells Junts i Esquerra ens volen vendre que han augmentat l’aposta sobre el fet principal que haurien de posar damunt la taula, l’autodeterminació i de pas ens retornen a una pretesa unitat tant demanada per la societat catalana.

De fet, la resolució aprovada ens diu “El Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”. Una ambiguïtat totalment calculada, que ja ha trobat resposta del Govern espanyol amb una nova negativa, la sorpresa de Sumar que diu que aixó no es seriòs per la negociació i Salvador Illa pel PSC que ha tret el manual del negacionista de la democràcia en forma de que un referèndum divideix i per tant no hi donarà suport.

Respecte les reaccions que comentava poca cosa a dir, els deficits democràtics i interessos els delaten, res de nou a l’horitzó. De fet la sorpresa son els teorics partits independentistes, amb un referèndum fet i guanyat fa 6 anys i una declaració d’independència al congelador, la lògica diria que la petició simple hauria de ser el reconeixement d’això i prou. Tots sabem que han maldat aquests darrers 6 anys per fer oblidar els fets del 2017 i amb una lògica autonomista total ens venen una amnistia com a petició que amb la independència no caldria i que simplement blanquejara un Estat com Espanya internacionalment, un despropòsit, al que ara afegeixen aquesta resolució que realment no compromet a res, ja que treballar per fer efectives unes condicions es simple fum que es pot anar evaporant amb el temps i que no deixa clar que haurien d’assumir el resultat de l’1 O o taula amb mediador internacional per acordar un referèndum que validaria tothom i que nomes seria el cas que pogues substituir l’anterior. Això no es volen comprometre, i no ho fan perquè el seu objectiu es marejar la perdiu per conservar els vots i de pas avalar la candidatura de Sanchez com a president espanyol.

Una nova presa de pel que no ens mereixem, això no es unitat, bé es unitat per l’autonomisme, per qui dia passa any empeny, res més. Allargar al màxim en el temps per fer oblidar, un objectiu compartit de PSOE, Sumar, Esquerra i Junts, però que mai podrem assumir.

El regidor de Cultura de VOX a Borriana segueix la seva política de censura com a base de la seva democràcia, i segueix amb els ulls posats a la Biblioteca i les obres que te a disposició de la ciutadania.

Si primer van voler retirar unes revistes infantils amb llengua catalana com Cavall Fort per exemple i que finalment va fracassar, ara toca llibres de tematica LGTBI afirmant que protegeix els nens de continguts pornogràfics i escandalosos. De fet volen retirar els llibres infantils d’educació sexual enfocats per aquest sector. Ens volen vendre la seva preocupació per protegir la infància amb contingunt no adequats i acusen a l’esquerra d’oferir continguts sexuals explicits que no son educatius.

Aquest comportament feixista d’un partit que no amaga la seva política, ja va intentar prohibir revistes en català per promoure el separatisme i expressant que no eren catalans de segona, i si valencians i espanyols de primera. La pressió social va tornar les coses al seu lloc. Recorda una mica la crema de llibres a l’època nazi que segur seria el seu desig, però prohibir la cultura es el primer pas per imposar qualsevol ideologia a la població amb facilitat, i voler arraconar una llengua el primer pas de la seva lluita per esborrar una identitat i imposar la seva. Evidentment un nen a Borriana per llegir una publicació en català es tant de primera o de segona com vulgui ser, i la lògica es va acabar imposant. Ara toca imposar el seu model sexual i amagar als futurs adults les diferents opcions existents que no son ni més bones ni més dolentes que qualsevol, simplement hi son i formen part de la nostra societat.

Una dictadura imposa un model de convivència i un model de societat que no permet cap alternativa, hi ha el correcte i legal, i tot el que s’aparta d’allà cal lluitar contra ell i destruir-lo o amagar-lo. Aquest es el model del regidor de VOX que poc te a veure amb la protecció de la infància, ja que precisament aquesta es garanteix difonen la cultura i la realitat en que vivim sense censura, i sense voler crear una bombolla artificial, es tracta de normalitzar la realitat en aquest cas sexual.

Aquesta es la recepta de la dreta extrema que un cop i un altra xoca amb la realitat i una societat que ja no ho admet tot i molt menys aquesta censura d’altres temps.

Si veritablement ens creiem el terme democràcia i la base d’una societat madura que no pot deixar les decisions sobre ella en mans d’altres, sinò que pren la responsabilitat com hauria de ser.

Tothom sembla veu normal que ara que parlem de la llei d’Amnistia, sigui una decisió i una negociació entre partits, posant les normes en base als interessos de cada grup i finalment una votació entre ells per fer les modificacions pertinents i la societat mirant des de la barrera. Ens estem acostumant a ser una nosa sense dret a decidir sobre allò que ens influeix. Una cosa son els nostres representants a les cambres polítiques on la gestió ha de ser la seva aportació, però quan parlem de lleis que afecten a tota la ciutadania, com Educació, Habitatge, Emigració o altres, crec que no n`hi ha prou fer-les en base als interessos d’uns quants i sense un refrendament popular que li donaria molta més legalitat i participació col·lectiva.

Com deia tots els que vam estar el dia 1 d’octubre defensant les urnes, votant o participant de diverses maneres sota la repressió enviada per l’Estat en forma de violència sense fre per impedir-ho, més tots aquells que no van exercir els seus drets precisament coaccionats per aquests salvatges, crec que tindriem alguna cosa a dir. Amnistia vol dir que aquesta acció de l’Estat quedarà blanquejada davant les instàncies internacionals i sense cap resolució contrària als seus interessos com Estat que es va comportar com una Dictadura sense escrúpols i molt lluny d’allò que vol vendre en forma de democràcia. Com deia molts segurament diriem no, ja que aquest comportament mereix un escarni i condemna internacional, alhora que mostrar la vertadera cara de la farsa democràtica espanyola. Per tant es una llei que implica a tota la ciutadania i més enllà dels interessos mesquins dels nostres partits, hauria de ser validada per aquesta per ser una vertadera democràcia.

Aquest cas és molt clar, però així podriem seguir per altres lleis que passades pel sedàs de la validació ciutadana serien millors, més justes i sobretot decidides pels vertaders protagonistes del sistema, que no haurien de ser els partits, ni la fiscalia, ni les el·lits a l’ombra. Hauria de ser la societat que precisament s’ha dotat d’aquestes eines per la seva convivència i no per ser un esclau de les mateixes com es el cas.

Simplement, ser el centre del sistema.

Avui el President Aragonès afronta el debat de Política General en el nostre Parlament i ens parla d’uns objectius que ja son una burla a la ciutadania, una mena de dia de la marmota que realment no ens mereixem.

Tot marcat per les negociacions per l’investidura espanyola i la competició entre partits independentistes per fer veure qui exigeix i aconsegueix més per Catalunya. De fet es un inici de curs estrany marcat per un Govern amb tant sols 33 diputats de suport de 135 i que en qualsevol país normal ens portaria a eleccions i donar la paraula a la ciutadania, evidentment aquí no. De fet amb aquesta minoria han preferit estar a les mans del PSOE aquí i allà que ser coherents. El resultat sempre serà cedir com per exemple en l’aeroport de Barcelona a canvi del manteniment de la cadira.

Ara ens volen vendre unes negociacions quan els seus vots esclaus al socialisme espanyol ningú dubta que ja tenen destinació assegurada més enllà de la xerrameca, i ho avala la seva trajectòria dels darrers anys sense cap fruit per cert. El president com ja van dient dona per feta l’amnistia i fixà un altre cop l’horitzó amb un referèndum i per això es compromet a arrencar el compromís de Sanchez per arribar-hi. Una burla sense precedents.

El dia de la marmota apareix i quan han acabat les parodies en forma de Taula de diàleg, avenços amb el català i altres invents, ara toca amb interés mutu amb l’Estat defensar l’Amnistia per deixar al calaix la independència i blanquejar un Estat davant les autoritat judicials a Europa i que tot quedi amagat sota una catifa. Això ho posen com a punt de partida, i per si el cinisme no fos prou, posteriorment torna a posar en el futur un referèndum recurrent que ja sap i li han dit mil cops que no negociarà ningú des de l’Estat, un caramel vergonyós sense cap credibilitat, que te l’objectiu com l’amnistia de fer oblidar el 2017 i el resultat d’un referèndum, aquest si que ja realitzat i que tant incomode els resulta.

Francament la societat catalana no es mereix aquesta presa de pel. Crec que la honestedat i dignitat ens marcaria no voler blanquejar un Estar repressor amb aquesta llei de farsa, i tampoc esborrar el 2017 com pretenen fer des del minut zero que es van tancar les escoles per començar el recompte.

Objectiu: presa de pel.

Aquest acte organitzat pels Populars en contra de l’Anmistia amb aquell lema tant vist i cansat de “Se rompe España” i personatges tant democràtics al capdavant com Aznar, xifres a banda torna al blanc i negre del nodo i ens torna a repetir la història.

Una manifestació amb una assistència pobre que com es sabut aquesta no es discuteix ni es dona importància cosa que ja sabem passa a les manifestacions independentistes encara que siguin d’un altra dimensió. De fet les assistències a Catalunya fora de comparació segurament al món i que son sistemàticament atacades i ignorades, ara una simple manifestació sense pena ni gloria serà posada dalt de tot per molts mitjans i donaran per fet que la seva demanda es majoritària i fora de dubte, la manipulació es simplement això. De fet un debat juridic o tècnic com podria ser l’amnistia portat amb les grans banderes i els cantics de la legió sense la cabra els portaven a un altre terreny que viu a les ments malaltes d’aquests personatges..

Tanmateix el més curiós del cas es que ens tornem a trobar com en el darrer Estatut de Catalunya on aquests mateixos i també la teorica Esquerra que pensa exactament el mateix hi estava en contra i una bona part de l’independentisme també, encara que per raons molt diferents, uns per no voler donar absolutament res a Catalunya i els altres per denunciar el procés de la llei orgànica catalana i la seva retallada humiliant que no es podia justificar de cap manera.

Ara ens hauriem de trobar igual, aquest espanyolisme ranci de sempre contra tots els que per la repressió han estat perseguits o condemnats i no volen deixar de fer-ho infinitament i des de Catalunya hauriem de veure que acceptar-la o demanar-la es voler amagar l’autodeterminació al calaix, amb la qual ja sabem no caldria cap amnistia i per altra banda blanquejar un Estat feixista que ara serà condemnat als Tribunals Europeus i que si aprova aquesta mesura quedarà totalment fora de la via judicial i els que han patit la repressió, apart de la seva absolució, no podran perseguir aquesta injusticia i condemnar els agressors culpables.

Per tant les dues parts hauriem d’estar d’acord per motius oposats amb una mesura, que com veiem interessa al Règim espanyol de cara la seva imatge internacional i als nostres partits que ja han renunciat a l’objectiu pels quals van ser votats i per tant han de trobar alguna cosa per justificar la seva existència.

El blanc i negre permanent.

Aquest parell de personatges que donen fe que la Transició va ser una farsa i que va ser dirigida i traspassada a persones com aquestes, un amb les mans tacades de sang i sense cap escrúpol i els dos contra qualsevol element democràtic que vingui de Catalunya amb un odi irracional fora de dubte i que marquen un PSOE còmplice de tot. Tal com diu José Antich son corrosius i sense careta i afegiria amb una gran dosi de cinisme com demostra Pedro Sanchez dient que la politica mai havia d’haver marxat de la mateixa amb l’assumpte català, quan la historia el delata pels seus actes.

Felipe i Guerra, corrosius i sense careta

José Antich

Quan l’organització d’un partit diu deslleials als seus referents històrics, això vol dir dues coses: que s’ha obert una greu crisi en l’organització i que el passat no es resigna al pas del temps i que no els importa passejar com uns morts vivents pel país dels vius. Ja sense caretes i al descobert, Felipe González i Alfonso Guerra han decidit obrir la terra sota els peus a Pedro Sánchez per mirar d’impedir que tanqui un acord amb el president a l’exili, Carles Puigdemont, i que avanci en el compromís històric que el dirigent independentista li va oferir a començaments de setembre en la seva ja famosa conferència de Brussel·les. Amb amics així per a què vull enemics, deu pensar el calculador Sánchez, mentre mira d’avançar cap a una investidura que encara està molt lluny de tenir lligada.

Ningú no li va dir al president del govern espanyol en funcions que seria fàcil, els obstacles perquè els set diputats de Junts li garanteixin els seus vots són tan importants que la possibilitat d’anar a una repetició electoral és una hipòtesi més que real. Que el Partit Popular, les dretes espanyoles, el bulliciós Madrid que rendeix homenatge a Aznar i a la seva aplicada deixebla Isabel Ayuso i el poder mediàtic i una part molt important de l’econòmic i del financer estarien en contra seva, ja ho sabia. El torcebraç que li han presentat aquests últims anys no tenia per què mitigar-se amb l’incert resultat electoral del 23 de juliol. Però que el PSOE de la Transició, el del règim del 78, el dels GAL, el 23-F i la LOAPA tindrien la intenció de tombar-lo i apartar-lo i iniciarien una pugna que només beneficiaria el PP i Vox, no estava en el guió.

Felipe i Guerra deuen pensar que tenen molt a perdre per haver sortit tan en bloc com ho han fet i acceptant tots els altaveus mediàtics per mirar de dinamitar qualsevol acord de Sánchez amb els independentistes. Certament, no s’havia viscut mai al PSOE una cosa així, ni res que se li assembli. Escoltar el seu secretari d’organització, Santos Cerdán, dient-los deslleials és un punt de no retorn i són les mateixes paraules que es van fer servir per expulsar fa una setmana Nicolás Redondo Terrenos. I en un mateix matí veure la ministra portaveu, la també socialista Isabel Rodríguez, instant-los a respectar l’actual direcció del PSOE, és més del que ningú havia fet amb aquests gerros xinesos socialistes.

Han sortit tan en bloc i amb un discurs tan deslleial com vell, que Alfonso Guerra encara es pensava que el temps no havia passat i les seves maneres corrosives contra tothom trobarien acceptació encara que digués veritables barbaritats. En una de les quals es va passar tant de frenada que va sortir el Guerra masclista i prepotent d’altres èpoques per referir-se a la vicepresidenta Yolanda Díaz i les crítiques que li havia fet per la seva posició reaccionària en el tema de l’amnistia. “La vicepresidenta criticant falta de rigor polític i jurídic? Ella? En deu haver tingut temps entre una perruqueria i una altra, deu haver tingut una estoneta per estudiar”. Poca cosa s’ha d’escoltar a partir d’aquí d’un personatge tan masclista, més proper a un Rubiales de torn qualsevol i sense cap mena de decòrum.

A hores d’ara, és evident que Sánchez ja no podrà tornar-los al silenci, perquè han decidit que és millor, en aquests moments, el PP que l’actual líder del PSOE. Ara veurem, de veritat, la naturalesa de l’aspirant. Però potser sí que en el camí cap a la investidura, el de retorn a la casella de sortida acaba sent, realment, un viatge impossible.

Llegim que per primer cop la Fiscalia demana investigar els crims del franquisme en el cas Vallejo detingut i torturat a Via Laietana. De fet ha anunciat obertament que els crims del franquisme s’han d’investigar. Pot ser un pas.

La sala de Drets humans i Memòria democràtica faran admetre a tràmit la querella de Vallejo pels fets de 1970 i 1971 quan va ser detingut i torturat a la comisaria de Barcelona. De fet el juny passat la Fiscalia va sol·licitar el contrari argumentant que havia prescrit, que no existia el delicte de tortures llavors i que la Llei d’Amnistia del 77 no permet remoure el passat sense citar mai la llei de Memòria democràtica. Ara diuen que aquesta supera la jurisprudència existent i per tant ordena investigar els delictes comesos pel franquisme i com el de tortures que no prescriuen mai. Una acusació contra 7 policies del règim que van cometre aquestes barbaritats i com diu la nova llei s’han de fer processos de reparació i justícia restaurativa a les víctimes.

Potser es una anècdota, però recuperar uns drets mai ho hauria de ser. Aquesta època fosca de la Dictadura ha deixat molts assassinats, torturats i enterrats als vorals de les carreteres amb una impunitat que simplement deixa al torturador com heroi i la victima com a culpable i això mai pot ser una llei d’amnistia com el 1977 feta precisament pels torturadors i simplement per la seva protecció amb la falsa democràcia que van instaurar. Sabem que despres de Cambodja, Espanya te el dubtos honor de conservar més morts enterrats als vorals de les carreteres i les atrocitats d’una dictadura sagnant com la del franquisme que han pretés esborrar de les memòries de tothom com si res haguès passat i aquests monstres puguessin seguir la seva vida com si res fins al final dels seus dies i protegit contra qualsevol iniciativa judicial com ja ha succeït amb la defensa d’un Estat als seus assassins per la seva vergonya.

Vallejo, nomes es un cas, però hi ha molts Vallejos que van patir la barbarie d’aquests assassins i amb llei o sense això mai pot prescriure o quedar impune. No es pot viure amb aquest xantatge permanent del soroll de sabres que 45 anys desprès ja no es de rebut i nomes ens porta a pensar que el poder segueix en mans dels mateixos i així veiem els crims comesos amb impunitat.

Avui llegim a molts mitjans els termes historic per descriure el primer cop que es parla català al Congreso a Madrid i pràcticament o equiparan a la independència, sobretots els mitjans més autonòmics. Un nou parany que hem d’aturar.

La normalitat mai pot ser un èxit quan es triga 45 anys a fer-la possible com es el cas del reconeixement de les llengues fora del castella a Espanya, i per tant el context es molt important. La reacció cavernaria de la dreta espanyola es el sentiment prioritari dels partits espanyols, la teorica esquerra simplement s’empassa el gripau sense creure amb ell en aquest cas per configurar la Mesa de la cambra, res més. Nomes cal recordar recentment l’antiga presidenta Batet com gaudia amb el seu odi a la llengua catalana tallant micros i advertint com tots els seus predecessors. Aquesta qüestió serien els mínims d’una anormalitat fins el dia d’avui. A Europa ja hem vist que de moment no han aconseguit l’objectiu i dubto que ho vulguin fer, ja que no es la seva intenció ni ho han volgut mai.

Ara tocaria negociar per la investidura i aquí hi ha una qüestió central i que no es l’amnistia, és l’autodeterminació i on els Acords de Divendres Sant a Irlanda poden ser un referent, ja que la paraula la va utilitzar la ciutadania i una part segueix formant part de Gran Bretanya i l’altre es un Estat d’Europa. Això es el moll de l’os. No podem perdre més el temps amb polítics com Joan Tardà que ens vol vendre que el castellà també es llengua catalana per no perdre vergonyosament cap vot. De fet cal recordar que els partits en aquesta qüestió es plantejaven la oficialitat de les dues amb una Catalunya independent, fins aquí la broma macabra d’aquests representants de si mateixos.

Cal negociar ara com donar sortida al dret d’autodeterminació i la gent aquí es la clau i el seu vot sagrat. D’una manera o altra això ha de ser signat i respectat o no hi pot haver cap acord mai. No ens podem deixar enganyar. Hi ha un problema nacional i la resolució en una democràcia es el vot, bé respectant el resultat de l’1 d’octubre o bé amb un referèndum acordat i validat per tothom. No hi ha més. La resta es seguir amb l’autonomisme per part de tots i fer el joc als partits espanyols amb tota normalitat, alhora que enviant un missatge al món equivocat sobre els nostres objectius.

Ara toca menys retòrica ploranera per parlar català en una cambra de representants de l’Estat i anar per feina sense embuts.

Aquest odi irracional espanyol amb la llengua catalana avui viu un altre capítol a la seva cambra legislativa on la simple normalitat de poder utilitzar les llengues oficials d’alguna part del territori ha aixecat la visió cavernaria per la seva utilització.

De fet, son 300 anys de lluita per eliminar una llengua i imposar-ne un altra a la força i com sigui fa que la normalitat com deia avui a les institucions espanyoles i que en el context actual tampoc ens hauria d’importar gens, ja que tots sabem que la salvació i protecció de la nostra llengua nomes serà possible amb un Estat propi i uns partits que deixin el tacticisme de sempre i posin el català com a única llengua oficial com ha passat a tot el món en circumstàncies semblants. Tanmateix molts dels discursos tallats bruscament en català a la cambra han estat actuacions de cara a la galeria que ara ja no seran possibles per la seva utilització, que crec no serà per sempre, nomes per necessitat de la investidura, però que serà reversible en un altre context, ja que la mentalitat imperialista i de pensament únic del poder espanyol no canviarà pas, que no ens venguin cap moto.

A Europa hem viscut un paper semblant amb un Estat sense cap ganes presentant una proposta d’oficialitat que de moment ha estat ajornada i per tant de moment en via morta i que hauria de provocar el trencament de les negociacions i el camí cap a unes noves eleccions, no hi ha res més que fum i Espanya com sabem no es de fiar, i menys amb temes relacionats amb Catalunya. Cal mirar enrere la història i veure que l’obsessió per destruir la nostra identitat, la diferència ha estat la seva lluita constant. La llengua ès bàsica per això i ningú pot creure que si no es per questions tàctiques i de necessitat per la investidura mai si hagués arribat. De fet els mateixos actors ja han rebutjat aquestes propostes infinitat de vegades i per tant ni son creibles, ni possibles en el temps.

La lluita del català es lligada a la lluita per l’Estat propi.

Aquella famosa frase “Espanya ens roba”, es pot explicar fàcilment amb el dèficit fiscal de Catalunya xifrat amb 20772 milions el 2020 i 21982 milions el 2021, una sagnia dificil de trobar en el planeta.

Aquestes xifres els ha explicada la Consellera d’Economia i Hisenda. De fet els ingressos aportats per Catalunya a l’Estat el 2020 van ser 72216 milions, un 19,3% del total i les despeses rebudes van ser de 51444 milions, un 13,7% del total. Aquest deficit representa un 9,8 del PIB català el 2020 i el 9,6% el 2021. Concretament per habitant 2831 euros. Cal dir que el dèficit calculat equival a un 50% del pressupost de la Generalitat enguany. Evidentment ho ha qualificat d’ofec financer sostingut i deliberat, un greuge i un càstig per tots els catalans. La consellera ha demanat una relació bilateral de l’Estat amb Catalunya en finançament i una proposta de nou model.

Realment la marxa enrera del 2017 amb la denuncia d’aquestes xifres nomes es pot qualificar de cinisme. Això es la normalitat del tracte financer amb Catalunya, invariable en el temps, per tant cap sorpresa i un dels arguments més demolidors per voler un Estat propi. Cada cert temps presentar-nos aquest escàndol financer amb xifres concretes i denunciant la injusticia que suposen i el greuge per tots els habitants de Catalunya es una burla que ja fa massa temps que dura. Saben perfectament que aquest es el nostre destí com autonomia espanyola i no depén del Govern de Madrid ni de cap bona voluntat, es estructural i premeditat. La burla ja es fa insult quan es reclama un tracte bilateral que no ha existit mai, ni existirà com autonomia mirada amb lupa per la resta que com hem vist mai permetran cap tracte de favor, el mateix parlariem de nous models, ja n’hi han hagut uns quants i per un costat o altre el resultat sempre va a parar al mateix lloc.

Per tant, l’espoli fiscal nomes es pot acabar amb un Estat independent, que no estan disposat a assumir com hem vist des del 2017. No cal ens facin creure que podem actuar com a tal dins Espanya o que tindrem un tracte just i igual que altres, perquès sabem que es mentida. Per tant aquest teatre dolen no cal i en son corresponsables directes.

Parlem del robatori indefinit.

El que en diuen justícia espanyola ha tornat a presentar-se com el que es, res a veure amb un poder democràtic i res a veure amb el servei a la ciutadania, i si als poders fàctics que segueixen controlant Espanya, per la falta de transició a una vertadera democràcia.

Aquest cop ha estat l’exconseller Buch condemnat a 4 anys i mig de presó i 10 i mig d’inhabilitació, igula que l’agent dels Mossos Lluís Escolà amb 4 i 19 anys respectivament. El seu gran delicte diuen fer d’escorta al President Puigdemont a Brussel·les. Espanya en estat pur.

No hi ha proves del suposat delicte, ja que el conseller el va contractar com assessor amb una plaça amb oferta totalment normal i en la qual Escolà va fer una tasca encomanada amb prop de 14 informes avalats de la seva feina, ni que algun dels mateixos es consideres deficient, això no es cap delicte. Alhora amb el temps lliure, permisos i altres aquesta persona podia anar a veure al President Puigdemont o qui vulgués sense haver de donar cap explicació. Una autèntica vergonya i barbaritat més.

Cal dir que el President Puigdemont, com expresident te dret a escolta per llei i per tant ja es una vergonya la prohibició d’assignar-li. No es culpable de res ja que no hi ha cap sentència, i no es un fugitiu de la justícia com intenten fer creure, ja que en diferents Estats i particularment on resideix a Bèlgica sempre que aquesta l’ha cridat, ell s’ha presentat i mai ha estat declarat culpable. Dit això jutjar o dubtar d’una plaça pública oferta no te cap sentit, dubtar dels informes que avalan la tasca per la seva millor o pitjor redacció o forma tampoc te cap sentit i ja en darrer terme que jo sàpiga cap tribunal pot jutjar o fiscalitzar el que fa una persona individual en el seu temps lliure o permisos adquirits com es el cas on l’agent no te ni que donar cap explicació.

Aquesta persecució al President Puigdemont i aquest odi malaltís no pot enviar a la presó dues persones que senzillament han complert amb les seves tasques sense cap delicte pel mig, i menys a la falta de proves posar en dubte coses oficial i comprovables per arribar a una condemna totalment desproporcionada per una justícia que evidentment no ho és, ja que si ho fos sense dret a replica la ciutadania estaria indefensa com es el cas i aquesta te tot el dret a defensar els seus drets fins hi tot del poder judicial creat per servir-la no per coaccionar-la com es el cas.

En diuen justícia.

La primera prova del cotó de les negociacions per la investidura de Pedro Sanchez serà com acaba la sol·licitud d’oficialitat a la UE, i pel que comencem a veure acabarà en un calaix com ja ens esperavem.

Suècia es mostra reticent a l’oficialitat de la nostra llengua amb l’argument que hi ha moltes llengües minoritàries a la UE que no son oficials. Alhora el pressupost que implicaria i el funcionament i viabilitat per fer-ho possible. Cal dir que actualment hi ha 24 llengues oficials i que qualsevol canvi requereix unanimitat dels 27 estats membres. Tanmateix cal dir que altres Estats sembla mostren reticències pensant en els territoris que tenen amb llengues minoritàries i que podrien també demanar la seva oficialitat.

Tot això, crec que ja ho sabiem i els negociadors també, i qui baixi ara de l’arbre o de la seva innocència que desperti. La Unió Europea es un club d’Estats, no es un esplai, i com a tal cada Estat defensarà els seus interessos i en aquest cas es licit i normal que no vulgui assumir més costos o que no vulgui generar un problema en el seu propi territori en aquesta matèria que no desitja. De fet el primer que no ho vol es l’Estat que ho demanarà, Espanya, ara obligat per la necessitat del vot per la investidura però te una excusa perfecta davant els partits independentistes d’haver tramitat la petició però per culpa d’altres Estats no tiri endavant, cosa que celebrarà com ja sabem. Aquesta serà la seva venda del producte, un nou frau per la societat independentista i on els nostres partits podran també treure el manual del victimisme i fer veure que tot això no ho esperaven.

Un nou frau a la vista, on no podem caure, recordeu allò de cobrar per avançat, en aquest cas hi haurà la prova que la paraula o el compromís espanyol es paper mullat com sempre i la constatació que els nostres partits no volen admetre, que tal com passa amb l’amnistia, nomes amb un Estat independent i que formi part de la Unió Europea oficialment, la seva llengua serà reconeguda tingui deu o un milió de parlants.

Arribats a aquest punt i si no ens volen fer passar més vergonya, tallar aquesta farsa de negociacions ha de ser l’única opció viable i veritable. Aquells interessats començant pels partits i els seus mitjans afins que volen seguir jugant amb un joc on sempre perdem, han de quedar un cop més en evidència.

Res a negociar.

Una de les coses que pot definir un poble i una persona es el seu sentit comú, i la resposta a la petició de descongelació de la DUI del President Aragonés es de traca i mocador i provoca vergonya aliena.

Efectivament, davant la petició de l’ANC sobre la descongelació de la DUI del 2017 que segueix al congelador i que era fruit del resultat del referèndum de l’1 d’octubre, la resposta ha estat que no serviria de res perquè no hi ha reconeixement internacional, segurament ens prenen per estupids i això encara és més greu.

Crec que no cal ser un gran politoleg, ni un gran expert amb relacions internacionals per veure que els reconeixements o suports internacionals nomes es donarien en el cas que en aquest cas Catalunya actives la DUI amb tot el que comporta d’assumir el poder i el control del territori, al mateix temps que demanes aquests reconeixements a la comunitat internacional com un nou actor en el context mundial, nomes llavors els Estats donarien o rebutjarien la petició, que com en tots els casos de la historia hi hauria les dues reaccions i es començaria a caminar. Aquest primer pas imprescindible es el que mai fins ara s’ha materialitzat i funciona amb aquesta direcció no pas en ordre contrari que no tindria cap sentit. Per tant prou d’excuses de mal pagador, una DUI depèn bàsicament del que la realitza i la seva capacitat de mantenir-la, cosa que com veiem ni s’han atrevit, ni tampoc s’atreveixen ara, buscar excuses tant infantils i falses no es de rebut i menys venin d’un Govern o del seu President personalment.

Prou de prendre el pel per la seva incapacitat de culminar el procés iniciat i validat l’1 d’octubre, un altra fita que amb la petició continuada de nous referèndums acordats volen també deixar sense efecte ni validesa.

Es veu molt clar que el problema el tenim al nostre Parlament i amb aquesta suposada majoria del 52% independentista que ni ha complert ni sembla que pensa fer res més que buscar excuses i intentar esborrar el procés independentista per seguir endavant amb la lògica autonomista de sempre.

Son excuses sense sentit.

La Diada va tornar a ser un mostra del carrer i la seva clara reivindicació. Simplement acabar el procés interromput i arribar a la independència sense més excuses. No cal entrar amb cap ball de xifres ridícul, ja que les imatges deixen ben clar la multitud concentrada i el volum que cap altre reivindicació pot trobar. En un context difícil per les actuacions dels nostres lideratges el carrer ha tornat a parlar.

Molt trist la imatge del President i el seu Govern entrant per la porta del darrera a la cua d’una de les columnes per fer fer un recorregut de 300 metres i sortir a les imatges de les cameres amb una operació de propaganda indigne d’un partit que es diu independentista i un Govern que lògicament ho te com objectiu i que en una manifestació pel mateix motiu ha de participar amb aquestes condicions i simplement per una operació d’imatge. Tot plegat hauria de fer pensar a més d’un. També trist les critiques de Carme Forcadell a l’actual secretariat de l’ANC per no representar a tothom, un paper trist ja que tots recordem el seu lideratge i ara amb el vestit de partit ha entrat a la dinàmica de posar davant un partit que el mateix país i els seus objectius.

Dolors Feliu ha plantejat que independència o eleccions. Ha insistit que qualsevol negociació la prioritat es el reconeixement de l’1 d’octubre i que a partir d’aquell moment el Parlament actui amb conseqüència complint el mandat donat pels votants, alhora ha tret la llista electoral que podria competir si la incapacitat dels partits no va amb aquesta direcció sense més excuses. De fet el mateix Presiden ja ha respost que una DUI no serviria de res si no hi ha suport internacional, tot això nomes es fa amb la negociació amb l’Estat i l’amnistia com a punt de partida.

Crec que la deriva dels nostres partits i ara la negociació tòxica per l’investidura de Pedro Sanchez ho ha contaminat tot molt. Negociar amb un Estat que saps que mai acordarà res amb tú referent a votar o reconèixer el referèndum fet per la independència ja fa de mala olor, si afegim el tema amnistia que tots inclosos els nostres partits i els mitjans donen com a solució per tots els problemes amagant el tema principal com ahir deia la presidenta de l’ANC. Es un nou parany ja que amb la independència no cal demanar cap amnistia, i tots sabem que no es senzill però cal la voluntat per fer-ho i negociar autonomisme amb el nostre botxí no porta enlloc. La nova excusa del reconeixement internacional del President es el peix que es mossega la cua, no hi haurà mai cap reconeixement si tu no dones el pas abans i demanes llavors aquest reconeixement. Una nova excusa que dona idea de la poca predisposició dels nostres partits per complir el mandat de la ciutadania.

No es pot allargar indefinidament, i mereixem una resposta que es pot resumir amb Independència o eleccions pèr tornar a donar la paraula a la ciutadania, així de senzill.

Avui veiem com ANC, Òmnium, Consell de la República, AMI i Intersindical impulsen el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència, un nou element en el tauler de joc per si no n’hi havia pocs.

Diuen que es per mostrar a la societat catalana la força i unitat d’acció necessàries per estendre la necesssitat de la independència. Una xarxa per potenciar la mobilització i debatre sobre l’Estat del país. Diuen que es el resultat d’un any de feina i un acord de país que volen sigui el més gran possible.

Realment ens hem convertit en experts a la creació d’entitats, les creem i som capaços de dividir-les o crear-ne de noves amb les mateixes finalitats que les anteriors i els mateixos protagonistes amb diferents color. No dubto de la bona fe de la gent, però crec que aquest Pacte i les seves finalitats ja figuren en els objectius d’altres entitats com la mateixa ANC per exemple. De fet el motor del procés ha estat la mobilització ciutadana i el principal protagonista ha estat l’Assemblea i la seva capacitat de recollir molts dels grups de les consultes i conjuntament amb Òmnium portar la societat al carrer amb accions espectaculars. El debat que diuen ja s’ha fet en diversos ocasions amb Congressos i altres forums que serveixen per aixó. Quin país volem?, Com el volem?, Com ho podem assolir?, preguntes repetides fins el cansament i on experts de diverses arees han anat escampant els seus arguments per tot el país repetidament.

Per tant el que cal es veure com podem arrossegar aquells que precisament han perdut el nord, els partits i institucions i que han renegat de l’objectiu principal fent marxa enrere. També internacionalment per ser un actor i un problema latent i observat, apart de la feina que es fa a l’exili evidentment cal visualitzar un conflicte que ara no es veu per enlloc, més aviat al contrari, i això nomes seria possible amb manifestacions constants com vam veure a Hong Kong i accions constants per desestabilitzar el règim i esborrar aquesta imatge de normalitat donada per Espanya i malauradament dels nostres partits que ja no podrien mirar cap un altre costat com ara.

Segurament calen lideratges nous i potents i unes accions que aconsegueixin tornar a revifar la flama que mai havia d’haver minvat.

Evidentment no tinc la vareta màgica per arribar en aquest punt, però com sempre veig molt clar, que si vols ser un problema, has de ser un problema i ara per ara no ho som, la creació infinita de Moviments es un bon exemple.