ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL DIÀLEG ESPANYOL ES SINÒNIM D?IMPOSICIÓ

Sense categoria

En una democràcia com l’espanyola amb tantes mancances i vicis enquistats, passen coses com les que es van sentir ahir al Congrés de Madrid, on el dos partits majoritaris, i nacionalment com dues gotes d’aigua, van acordar aquesta imposició financera i retallada autonòmica, amb l’excusa de les pressions europees, i un cop presentat l’acord, i sense voler tocar ni una coma, ofereixen diàleg a les demes formacions, caldria preguntar per parlar de que. Es una prova més per preguntar-se que hi fem en aquella cambra volent fer esmenes, pactar lleis, i donant suport a pressupostos que sempre acaben a la nostra contra.

El numeret de CIU amb Duran al capdavant sense votar cap posició amb la seva admissió a tràmit, i avisant que si es deixa la federació fora de la reforma constitucional hi pot haver un xoc de trens que no es positiu, diu que ells fan i desfan sols, i que han trencat el pacte constitucional, ja que no s’ha convidat als nacionalistes catalans al debat, tot hi així va anunciar que presentarien esmenes de cara a la votació definitiva, avisant que estant d’acord en una limitació del dèficit públic, però fixada pel Parlament, i on aquests siguin competents per la emissió de deute per minimitzar l’agressió autonòmica financera, i no donar la semblança de que es tracta d’un estat unitari.

Realment, la hipocresia d’en Duran no te límits, fa el número, però segueix negociant, alhora diu que un xoc de trens no es positiu, caldria que expliqui, per qui no es positiu, crec que Catalunya fa temps que ha de dir prou, i el xoc es inevitable, els problemes si no s’afronten, mai deixen de ser problemes, un cop es decideix posar fil a l’agulla, l’enfrontament esta servit, però per arribar a la solució, diu que trenquen el pacte constitucional, es pot saber de quin pacte parla, es deu referir el que van fer les forces sortints de la dictadura militar per intentar posar una cortina de fum democràtica, i vetllar pels seus interessos per damunt de tot, per cert els nacionalistes catalans mai han tingut el poder d’obrir boca en la sagrada constitució, en tot cas els nacionalistes espanyols com ell mateix, que no s’equivoqui, no hi hem estat convidats, i tenim un paper molt definit i concret reservat. També ens diu referint-se a socialistes i populars que fan i desfan sols, potser no sap que son el 90% de la cambra, i per tant ho poden fer, a més i sumem el factor de que nacionalment son idèntics, i per tant, posen per davant l’estat abans que el seu partit, se’n diu tenir sentit d’estat, cosa que els catalans en tenim ben poc, per no dir gens, difícilment posem els nostres interessos com a poble per davant del partidet o personatge de torn, i així ens va. En Duran es un clar exemple, un poble que no pot decidir res, que no pinta res, com ell mateix diu, que viu espoliat, i pagant bona part de la festa espanyola, amb un sacrifici descomunal, i ell com si tal cosa, segueix negociant pressupostos, lleis espanyoles, i tot  tipus de reglaments, que la majoria acabant anant a la nostra contra, aquest es el sentit d’estat del personatge, que es conforma i accepta fer unes propostes per minimitzar l’agressió, no per rebutjar-la, simplement fer-la més digerible, reblant el clau, quan diu que si no semblarà un estat unitari, es que sempre ho ha estat, que no ho sabia el Sr. Duran, mai hi ha hagut la més mínima intenció de no ser-ho, es completament coherent, les autonomies son una farsa que cal combatre, i anar afeblint progressivament i amb la crisi, la oportunitat esta servida  amb safata.

En definitiva, i un cop més, aquesta misèria que ens arrossega permanentment, i un estat espanyol que segueix la seva línia, el problema es nostre, i no seu, no ens oblidem d’això.

EL QUE ENS QUEDA, QUAN ELS MILLORS ENS DEIXEN

Sense categoria

La mort del President Barrera, ha deixat un buit, que costarà molt d’ocupar, ja que la distància entre els pocs homes brillants com ell, i la mediocritat interessada majoritària es massa gran. Catalunya ha perdut un referent, i encara assistíem a la capella ardent on els mossos retiraven ràpidament una estelada de damunt del fèretre per la normativa existent, i Iniciativa amb un discurs del segle passat, i totalment passat de rosca no assistia a la cerimònia fúnebre, un ridícul més que podem sumar recentment a les protestes per l’actuació de la cantant israeliana Noa per la Diada, tota una filosofia que referma encara més les paraules que abans esmentava.

Com deia, la baixa qualitat dels nostres representants queda en evidència davant la mort d’aquestes excepcions, a la mesquinesa d’Iniciativa, i la seva caducada ideologia, que posa per davant del país i de la memòria dels que l’han dignificat, i podem afegir a Duran i Lleida, i la seva proposta en la reforma de la Constitució espanyola de delimitar  la solidaritat, o sigui admetent l’espoli com a normalitat, cosa que el president extremeny ja ha contestat, dient que hi ha de ser mentre sigui necessària i no a caprici de ningú, en resum que hi serà mentre ells vulguin, o sigui sempre, i decidint ells la quantitat per poder pagar la festa espanyola amb el nostre esforç, esclar.  Es la realitat que els nostres volen amagar fruit de la seva incapacitat, i que crec queda molt ben expressat en el següent escrit d’en Xavier Roig que us adjunto.

 

 

 

Heribert Barrera i les elits

Hi ha qui pensa que els catalans som pitjors que qualsevol altre país. De fet, en alguns aspectes clau, sí. En d’altres, no. En mitjana podem dir que estem dins dels paràmetres normals, quantitativament. Ara bé, resulta que en els aspectes claus en què punxem, ens hi va el futur com a nació. És veritat que un país democràtic és allò que la seva població desitja. Però tots els països compten amb unes elits (un percentatge petit, que jo no sabria quantificar) que marquen el camí i dicten tendència. La resta, amb matisos, els segueixen. Els països espavilats aconsegueixen col·locar al capdavant del país (i no estic parlant de la política, precisament) els més brillants. Les elits més convenients. Aquells l’opinió dels quals pesa, es té en compte i comporta que molts els segueixin.
 
Catalunya, això, no ho sap fer bé. En aquest sentit la desaparició del president Barrera és doblement trista. Amb la seva mort s’apaga un dels pocs membres importants i representatius que creia en el país. Era un dels estranys casos en què hem sabut col·locar un individu brillant i útil al capdamunt d’aquesta escala social que denominem elits.
 
A les conclusions que va arribar el president Barrera, ja de jove, hi arriben molts personatges importants, però tard. Quan les seves accions ja no tenen efectes remarcables. Uns hi arriben tard perquè creien que una Catalunya dins d’Espanya era possible. Altres, per por al què diran. Altres no hi arriben mai per pura comoditat. Perquè els convé que els seus interessos particulars no es vegin perjudicats. Aquests darrers són especialment perniciosos. I si Catalunya està on està (és a dir, cada dia pitjor) és perquè hem col·locat com a elits massa personatges d’aquestes darreres característiques. A la política. A les finances. A les empreses importants. Arreu.
 
Durant la seva vida, el senyor Heribert Barrera ens va recordar de forma permanent i sostinguda que hi ha coses més importants que caminar a quatre potes. Que no tot s’hi val per sobreviure còmodament.
 
Em sap greu haver de recordar unes paraules que va pronunciar Felip de Borbó (l’hereu de l’actual rei d’Espanya) una de les vegades que ha vingut a Catalunya. Les tinc gravades, perquè tenia raó: “Els catalans seran allò que vulguin ser”. I, per ara, no volem ser independents. Sobretot perquè les nostres elits (que, tot sigui dit de passada, són primes i mediocres, i no arriben a la sola de la sabata de les que corren per Europa, ni tant sols per Espanya) majoritàriament no ho volen. Per això la desaparició del senyor Heribert Barrera és tant i tant trista. Tant i tant perjudicial per al país.

XAVIER ROIG

 

ELS PARTITS CATALANS DAVANT LES ELECCIONS ESPANYOLES

Sense categoria

Els dos partits nacionalment espanyols ens presentaran a Carme Chacon, per part socialista, i segurament l’Alicia Sanchez per part popular, i son tot una garantia que els postres interessos estaran a la cua dels seus respectius programes, per part d’Esquerra les primàries decidiran, i pel be de l’independentisme esperem que l’opció Ridao quedi descartada, CIU i en Duran fa temps que fan propaganda un dia si i un dia també, i exigeixen un protagonisme que a l’estat espanyol no els pertoca, i Iniciativa segurament farà primàries, però segueixen amb el discurs caducat de les dretes i les esquerres per bandera. Pel que fa a Solidaritat, crec que encertadament no es presentaran en solitari, i buscaran una Coalició per anar endavant. En definitiva tot un panorama.

Efectivament, el socialisme català, ha confirmat que votarà si a la reforma constitucional, com si tothom no sabes que aquesta seria l’opció, i un cop més assistirem a la vergonya de la submissió dels seus 25 diputats a Madrid, votant contra Catalunya sense cap rubor, i demostrant un cop més que la seva única prioritat es diu PSOE, per si algú encara no ho havia vist, per altra banda gairebé han confirmat la Carme Chacon com a candidata, la mateixa que va aplaudir la retallada estatutària per part del TC, i que ha oblidat completament Catalunya els últims 4 anys jugant a soldadets a Madrid, tota una garantia de llençar el vot a les escombraries. Per part Popular, l’Alicia  ens diu que esta disposada a negociar que els catalans no segueixin pagant tant, ja que Catalunya te un dèficit fiscal molt elevat, encara que dona marge per baixar impostos interns i gestionar millor el pressupost.  Ha parlat de la millora del finançament, però primer sortir de la crisi, i respecte la reforma de la Constitució, ha demanat els partits no aprofitar per encabir-hi coses que no venen el cas. O sigui que amb tot el cinisme del món, admet que paguem molt, o el que es el mateix patim un espoli fiscal brutal, davant d’aquest descobriment que sembla li sembla be, vol baixar impostos, quan precisament els ingressos de la Generalitat s’han reduït, i sense diners no es poden fer polítiques reals, això si demana no parlar de dret a decidir o limitació de l’espoli a la reforma del llibre sagrat, es veu que son temes que com deia aquella ara no toquen, en canvi  retallar autogovern es veu que si que toca, tot plegat  ja es veu que son les dues cares de la mateixa moneda. Esquerra es debat entre Bosch i Ridao, el primer pot donar pas a una coalició unitària, el segon es encara  un defensor de l’eix esquerra i dreta, abans de l’eix nacional, i rebutja les formacions sobiranistes que no son la seva, tot un exemple a no imitar, i que pel be de l’independentime ha de quedar definitivament desterrat, i obrir la porta a l’aire fresc, i una gran unió amb l’objectiu fonamental de  l’estat propi com defensa Solidaritat.  Davant la reforma, en Joan Tardà i davant tantes propostes miserables, presenta abandonar l’escó en el moment de la votació com a mesura de protesta, i amb alta càrrega simbòlica, crec que es la decisió més encertada, ja que demostra que nosaltres res hi podem fer, que no hi haurà referèndum, ja que legalment no cal i amb el si dels dos partits majoritaris, seria una victòria clara, i demostrar que nosaltres rebutgem aquesta Constitució, i no ens hi volem barrejar més. Pe la part convergent, en Duran no para de reclamar un protagonisme que no li pertoca, i encara estant pensant el seu sentit de votació a  Madrid, amb la seva típica actitud  que delata el frau del pacte fiscal, i el peix al cove que prepara per tornar a enganyar la població, i seguir mantenint la nostra submissió a l’estat pels segles dels segles, es una vertadera llàstima que pugui ser el nostre representant a Madrid, ja que no ens defensa  a nosaltres, sinó als interessos personals i del seu partit.

En definitiva, el panorama es força desolador en un lloc on hi tenim poc a guanyar i molt a perdre, com venim fent des de fa molts i molts anys.

 

 

HERIBERT BARRERA: UN EXEMPLE PER TOTS

Sense categoria

Ahir no va ser un dia agradable per Catalunya, ens deixava a l’edat de 94 anys un patriota de pedra picada, i primer president del Parlament de la recuperada Generalitat, Heribert Barrera, una vida política de lluita clara per la independència amb un trajectòria impecable, i que mereix el respecte fins hi tot de les persones molt allunyades dels seus postulats. Desprès de les paraules oficials de la classe política per les morts recents de feixistes homenatjats vergonyosament com Samaranch i Sentis, ara veiem com moltes declaracions delaten un cinisme, ja habitual a la classe política catalana.

Francament, el meu interès per la política i per la independència del meu país com objectiu a nivell col·lectiu de la meva vida, va donar com a primer referent a la personalitat d’en Barrera, un home que sempre he seguit i escoltat amb atenció, cada declaració o pas que anava fent amb la seva extensa carrera, i on la lluita per l’estat propi va passar per davant de qualsevol partidisme com va demostrar amb els últims anys amb el seu allunyament d’Esquerra, i un apropament a l’aposta d’una candidatura independentista unitària per assolir l’objectiu, deixant els postulats esquerra i dreta en segon lloc. Hem vist declaracions de tot tipus, com dins del seu partit, en Joan Puigcercos que va agafar el rumb del poder amb el nacionalisme espanyol present al Parlament, enlloc de la via que proposava Barrera, en Duran parlant d’ell com un patriota, suposo que no es deu referir a la seva de pàtria, en Bosch per Iniciativa criticant la seva tria per la dreta en els anys 80 amb Pujol al capdavant, quan sap perfectament que lluitava per les llibertats del país, i no per atorgar el poder a un partit nacionalment espanyol com el PSOE-C, per molta esquerra que gasti, i finalment el President Mas que el titlla de mestre de patriotes, a veure si es un bon alumne, de moment no ho demostra gaire, i el recorda a la manifestació del 10 J, llàstima que no anomena la recent del 9 J, on el seu últim discurs va ser dalt d’una camioneta amb una imatge deplorable, i que demostra el respecte que te aquest país per les persones integres com ell. En definitiva una gran pèrdua d’una persona que no podrà veure el seu somni fet realitat, i de nosaltres depèn fer-lo possible, seria el millor homenatge. Adjunto el vídeo de la seva última aparició pública l’esmentat 9 de juliol on vaig tenir el goig d’escoltar-lo.

 

 

 

CHAVES, CESC I AENA: SIMPLEMENT VERGONYA

Sense categoria
Potser alguns es preguntareu que tenen en comú aquestes dues persones i aquesta entitat, però amb els fets que explicaré tenen una connexió molt clara, el vicepresident espanyol Chaves dient que el nostre model de finançament ja esta a l’Estatut, i no ens en cal cap més, Aena mantenint Aeroports com el d’Osca, on el mes de juliol hi va haver 15 viatgers, i pagat amb els impostos de tots, i per últim Cesc Fabregas i la seva estelada en la celebració blaugrana de la Supercopa, i on davant els atacs cavernícoles i xenòfobs  espanyols, ha hagut de demanar disculpes, suposo que per existir. Tot plegat força trist.

En Chaves considera que els populars tornaran a parlar català en la intimitat, ja que negociaran un sistema semblant al concert econòmic per Catalunya, i afegeix que el seu regim queda establert a l’estatut català, i això ens hem d’atenir, sense cap altre model, deixant clar que el desenvolupament d’aquesta llei es totalment normal. Per altra banda AENA, no tancarà l’aeroport d’Osca, on el juliol 15 persones van ser els seus usuaris, i on els treballadores eren 32, i durant el 2010 tant sols 2700 viatgers en van fer us. Aquesta infraestructura evidentment mai ha estat rendible, inaugurat fa quatre anys amb un cost total superior als 100 milions d’euros, i on per exemple un aeroport semblant com el de Reus – Tarragona va rebre més de 800 mil passatgers, però la companyia ha decidit mantenir tota la plantilla, tot hi els avisos del ministre de Foment, admetent que sense ajuda de fons comunitaris no es pot pagar el manteniment i finalització de l’alta velocitat. Per últim el jugador blaugrana Cesc, que va lluir l’estelada ahir a Mònaco per celebrar el triomf, i davant les critiques de la caverna espanyola, es va disculpar per si havia ofès algú, i es va excusar dient que es pensava que era una bandera catalana, es veu que a twitter l’etiqueta “cescmuerte” va triomfar, i alguns mitjans van comentar que podia ser il·legal ja que es una bandera inconstitucional.
Realment en Chaves, i el seu intent d’atiar la por contra els populars i els seus pactes, demostra que el veritable perill es ell i el seu partit, ja que critica un pacte amb uns beneficis per Catalunya, cosa que si per exemple fossin per Andalusia, no crec que digues res, i ens insta a un Estatut que ja ha quedat demostrat que amb les moltes retallades es una eina força inútil per Catalunya, i que a més no hi ha res que hagi de ser per sempre, i les necessitats o la justícia poden fer evolucionar les coses, i ell i la seva fòbia anticatalana no son ningú per imposar o deixar d’imposar un model, què sap perfectament que junt amb l’espoli, fa inviable l’economia i el futur català. Per altra banda AENA manté un aeroport totalment deficitari i ridícul, com moltes altres infraestructures fetes per inflar unes quantes butxaques i fer negoci, però sense cap tipus de control, i en contrapartida demanant sacrificis per complir un dèficit a les autonomies, quan l’estat per una altre costat fa aquests negocis foscos amb unes pèrdues que hem de pagar entre tots, i que sembla no provoquen cap escàndol, quan amb un estat seriós les dimissions serien a l’ordre del dia, però en un estat on l’especulació i l’estructura radial son les que manen, es pot no donar suport al Corredor Mediterrani per exemple, i fer obres com l’aeroport de Ciudad Real, aquest d’Osca o autovies gratuïtes pel mig d’Extremadura, en zones on pràcticament no hi ha mobilitat, aquest es l’esforç que ens demanen, pagar la festa i callar, tot un clàssic de la relació catalana amb l’estat. Per últim Cesc Fabregas ha fet el que mai es pot fer, perdre la dignitat d’ell, i del que representa aquesta bandera, i demanar perdó pel simple fet d’existir, la pressió de quatre cavernícoles de l’Espanya de sempre, pràcticament l’ha titllat de delinqüent per sortir amb la bandera que segurament pot representar els seus sentiments, no veig que hagin dit res d’altres banderes de diferents llocs que es van poder veure, però esclar quan parlem de Catalunya la cosa canvia, i no tenim dret a expressar el que sentim, es francament lamentable, i l’acceptació d’aquesta vergonya per part del jugador com si s’hagués de justificar per ser don es indignant, i faria be de demanar igualment disculpes els que ens sentim ofesos per menysprear un símbol que el sentim ben nostre, i que no va contra ningú, sinó a favor nostre, aquests no son els valors a exportar, i algú li hauria de dir.

 

 

QUI DEFENSA LA DIGNITAT DEL BARÇA

Sense categoria

Com a seguidor i cor blaugrana pels quatre costats, crec que cal dir quelcom sobre els fets que  últimament van succeint i el comportament indigne i mesquí de l’equip de la capital espanyola, que a la seva pèrdua de valors, si es que mai els ha tingut, ara hi afegeix una oda a la violència atiada pel seu entrenador i amb el suport de la institució i com es va veure l’altre dia bona part de l’afecció. Es una conducta rebutjable i on l’excel·lència blaugrana no pot caure en el parany, però on la directiva amb el seu president al capdavant no pot seguir amb aquesta permissivitat i prudència les respostes al club esmentat.

Davant del que es considerat el millor equip del món, no tant sols pels seus triomfs, que es una part important i que esta marcant una època com en el seu dia ho van fer altres equips, i que el Barça a nivell europeu i mundial mai havia assolit amb tanta assiduïtat, si suma el seu joc que enamora i els valors que transmet en forma d’humilitat, esforç, i on fins hi tot el millor jugador del món sembla un principiant amb fam de victòries.  Es una situació que l’equip de la capital espanyola no estava acostumat, ja no parlaré d’èpoques passades on les victòries eren gairebé per decret, però tampoc en aquests temps moderns on inversions descomunals res han pogut fer davant els nois de la casa blaugranes i la seva fam sense límits. Constatat que en el terreny de joc les distancies eren insalvables, van decidir engegar la maquinaria que rodeja aquest equip, anomenada popularment “central lechera” i campanya rere campanya, cadascuna més vulgar i miserable que l’anterior intentar sobre la base de la mentida tapar les pròpies misèries i esgotar el rival, els arbitres amb el famós “villarato”, el calendari de partits, els entrenadors que es deixen guanyar, les acusacions de dopatge, tot s’hi valia per intentar desestabilitzar,i on el punt culminant va ser els quatre enfrontaments gairebé seguits la passada temporada on les males arts, la violència i el menyspreu del seu entrenador a les victòries i títols blaugranes amb el suport de la seva institució, arribant a intentar una sanció de varis jugadors per no disputar la final de Wembley, a pesar de que ells no hi tenien res a guanyar, van provocar la reacció ferma, però educada del nostre entrenador i una amenaça per part d’en Rossell sobre un trencament de relacions si això es tornava a repetir.

 

Arribem a la Supercopa de fa uns dies i els fets s’han repetit i fins hi tot pujat un graó més amb la defensa de la violència per part del seu entrenador, en una actitud cínica i covarda que ha vist tot el mon i defensada curiosament per la seva entitat conscient del fang per on s’arrossega i on els valors que hauria de transmetre una entitat com aquesta han passat a millor vida. La resposta ha tornat ha ser prudent per no crispar més l’ambient, cosa que en part es certa, però també cal complir la paraula donada i defensar el club, no s’ha de contestar a  ningú, fer-ho al camp, on ho fan tant be els jugadors, però institucionalment el club no pot tenir relacions amb clubs que han arribat a aquests nivells de mesquinesa i on algú ha de defensar la dignitat de l’entitat i per afegit dels seus socis i seguidors. Es un trencament que no comporta cap gest violent i on el següent pas es ignorar qualsevol fet que vingui d’aquest club i no caure en cap provocació, girar full, però no tornar a trepitjar institucionalment el camp madrileny, fins que la situació sigui un altre cop normalitzada, i aquest es un problema que nomes es seu, i de cap manera nostre.

 

Crec que seria un gest que el soci en la seva majoria aplaudiria i que refermaria la defensa del club de la directiva actual, que vol aplicar aquest fals seny que a altres nivells tant poc ens ha funcionat. Cal dir prou amb ma ferma i no seguir amb aquesta espiral que seguirà creixent encapçalat per la paranoia d’un personatge que no mereix mes portades a casa nostra, i on volem parlar de futbol i gaudir del nostre moment, i no de fets miserables i indignes que es van desmuntant pel seu propi pes. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

 

XOC DE TRENS I DRET A DECIDIR

Sense categoria

Aquestes ultimes hores, hem vist com l’expresident Pujol ens parla de que si no hi ha un gir de la relació de Catalunya amb Espanya, aquesta caurà en una situació d’involució, i que aquest punt difícil ha de portar amb un xoc de trens. Per la seva banda, en Felip Puig ens parla de que no es partidari d’incloure el dret a decidir en la reforma constitucional, cosa que el PNB  vol incloure, i que entre tots es fer volar coloms, ja que saben perfectament que mai s’avindran a reflectir aquests temes en una Constitució impositiva i uniforme, sense cap reconeixement plural.

 

L’expresident parla de situació molt difícil, i el xoc abans esmentat, fonamentalment ara per la modificació constitucional, on la capacitat operativa catalana quedarà limitada, i quan es posen d’acord PSOE i PP, alguna cosa negativa va per Catalunya, i ressalta que alguna cosa esta passant, i de fet comunitats populars i socialistes ja estant retornant competències al govern central, també opina que no es pot provocar aquest xoc alegrement, i cal estar preparat. Per la seva part en Puig, rebutja aprofitar l’obertura del meló constitucionals per introduir el dret a decidir com han demanat grups com el PNB, i te clar que això no vindrà d’una reforma de la Constitució, ni cap negociació a Madrid. Creu que Espanya es troba en un final d’etapa, i Catalunya nomes te la via del dret a decidir. En Junqueras demana un límit a l’espoliació fiscal que patim, si es limita la despesa.

 

Realment, i com ha proposat en Tardà per part d’Esquerra, el més coherent per la part catalana es marxar de la cambra en el moment de la votació, per demostrar que no en volem saber res, i no ens podem embolicar ara amb un text, i una llei que ja sabem com va estar creada, i quines finalitats i mancances te, nosaltres hi som exclosos, es més, un objectiu es deixar-nos com una anècdota, donat el nul reconeixement de les diferents identitats nacionals que composen per imposició legal l’estat espanyol. Un cop acabada la dictadura, hi havia una bona oportunitat per demostrar que l’obertura democràtica era total, i que les nacions tindrien el seu reconeixement, i les seves eines per decidir el seu futur, però clar, un text amb la supervisió dels mateixos que van validar la dictadura militar, pot ser qualsevol cosa, menys democràtica, i valorant les llibertats del poble. Ara simplement es un pas més espanyol per reduir el pes de les autonomies de fireta que tenim, i bàsicament fetes per acontentar el País Basc i Catalunya, no podem demanar límits a l’espoli fiscal com diu en Junqueras, que tot hi ser en un estat normal lloable, a l’estat espanyol mai es rebaixaran aquests números, ja que el nostre paper es aquest, pagar la festa d’altres territoris, a costa del nostre deteriorament, tampoc es pot barrejar el dret a decidir com parla en Puig, ja que aquest no es reconegut per l’estat espanyol, i en un dels seus famosos articles ja posa com a funció de l’exèrcit, mantenir la unitat interna, amb això queda dit tot sobre el tema. Te tota la raó el conseller, quan diu que això no es decidirà  per una reforma de la llei espanyola, ni de una negociació a Madrid, caldria assumir que això vindrà de la nostra pròpia decisió i determinació, per tant la responsabilitat es solsament nostra, i el conseller en aquests moments caldria que es preguntes quan donaran el pas, i si no el donen expliquin sense sopars de duro, el perquè no el donen, ja que sembla que la majoria social pot ser una realitat. Es aquest xoc de trens que parla en Pujol, però que com sempre, un es un tren ràpid i modern, i l’altra es una vella locomotora, què fa molt soroll en moments determinats, per acabar anant a un ritme lent i feixuc que no porta enlloc.

 

Caldria pregunta per la típica ambigüitat de dret a decidir, xoc de trens,  per no atrevir-se a dir les coses pel seu nom, sabem la malaltia i els seus símptomes, i també sabem la seva curació, tot hi així preferim retallar el nostre estat del benestar a límits indignants, abans  de fer servir el tractament adequat, i això poc te a veure amb reformes constitucionals espanyoles, i si molt amb actituds covardes i indignes, què delaten una manca de responsabilitat sense límits.

 

 

 

 

 

.

COM PITJOR, MILLOR

Sense categoria

Aquesta frase aplicada a Catalunya, ha rebut diverses critiques de diversos mitjans, què encara busquen un encaix, una sortida, o una píndola màgica que guareixi el malalt o com a mínim el mantingui estable, el cert es que la població catalana amb el seu seny mal interpretat, i la seva cautela i subordinació, pocs beneficis n’ha tret, i del poc que encara es conservava es comença a esquerdar per la nostra pròpia inèrcia, així sentim moltes propostes, però de fet crec que l’única esperança, es que com més perjudicats i més clarament estem, més fàcil serà la reacció, per tant, i per trist que sigui, jo si que m’apunto a que com pitjor estem, millor per la reacció, i amb aquesta tesi un govern per majoria popular espanyol es el millor que ens podria passar.

Realment desprès de l’anunci de proposta de modificació constitucional per controlar el pressuposta autonòmic des del govern central, les propostes son moltes, en Joaquim Nadal pels socialistes catalans, i davant l’anunci de reconversió de les diputacions, aprofita per poder analitzar el nostre mapa administratiu, per poder suprimir els dos organismes extres, com son els consells comarcals i vegueries, i deixar clar a la ciutadania a quina finestreta ha d’anar, la vicepresidenta Ortega per la seva banda demana prudència, i esperar en ferm la proposta, mentrestant Duran diu compartir l’esperit de la reforma en contradicció amb el portaveu del grup català. Per altra banda Ciudadanos treballa amb els pares que van guanyar la sentencia, per forçar perquè el castellà sigui llengua vehicular en l’ensenyament.

Com deia abans, ens han de collar molt més per esgotar els arguments conciliadors, i afrontar definitivament la trista realitat, en Nadal aprofita per demanar la supressió dels consells comarcals,  res en diu per exemple del Ministeri de Cultura a Madrid, què ha traspassat les seves competències, i segueix vigent, o dels milions gastats en línies d’AVE en plena crisi, quan hi ha infraestructures molt més urgents a Catalunya mateix, es una actitud cínica, ja que demostra un cop més la seva visió, que no encaixa amb els nostres interessos. Catalunya es divideix en comarques, i per tant han de tenir aquests consells amb unes funcions concretes, i que una mica aglutinin interessos comuns de la comarca, i  que deixin als Ajuntaments els assumptes estrictes de la seva població, alhora han de ser organisme amb mínims càrrecs polítics, i si administratius i tècnics per mancomunar aquests projectes, pel que fa a les vegueries, de moment no es pot parlar, ja que no en tindrem si no som un estat, els límits provincials esta clar que no es poden modificar, i per tant es fer volar coloms, de totes maneres podrien complir a gran escala per la dimensió del seu territori, una funció semblant als consells comarcals, i agrupar projectes comuns de diverses comarques, i crear una xarxa pública eficient, i que doni respostes properes al ciutadà, alhora que delimitar les competències de cadascun dels nivells, es evident que les diputacions en aquest context poca cosa tenen a fer, apart de repartir càrrecs, i un finançament als ajuntaments que ara hauria d’assumir un altra organització, previ pagament de l’Estat, ja que del contrari es escanyar més els ajuntaments i la Generalitat de pas. Es increïble sentir el nostre home a Madrid dient que està d’acord amb la proposta de control de despesa, com deia aquell amb amics com aquest no fan falta enèmics, o la disbauxa del govern català parlant pel personatge esmentat, i pel portaveu que parla de liquidació de l’autogovern. Per últim destacar als Ciudadanos, que amb qüestions d’identitat o nacionals catalanes sempre esgrimeixen que no son importants, i que primer es la crisi, evidentment sempre no, quan es tracta de perjudicar la nostra llengua, sembla que la crisi ja no importa tant, quan entendran que la nostra llengua pròpia es una, i que per tant ha de ser la vehicular a l’ensenyament, per altra banda un sistema lloat per  Europa multitud de vegades, i que per la xenofòbia d’aquest grup, i uns pares que no accepten aquesta realitat lingüística, sembla volen modificar per la via de la imposició, per altra banda una via habitual en el tarannà espanyol.

 

 

 

ZAPATERO VOL MARXAR DEIXANT LES AUTONÒMIES COM UNA ANECDOTA

Sense categoria

El president espanyol vol esgotar el seu mandat, modificant la sagrada Constitució, per aprovar un sostre de despesa per totes les administracions públiques, cosa ben vista pel líder de l’oposició, i que a la pràctica vol dir una retallada de l’autogovern, en especial el català, que ja ha mostrat la seva indignació al respecte, ja que sembla que junt amb la proposta per suprimir diputacions de Rubalcaba, cosa que semblava impossible amb el tema de les vegueries, volen deixar les autonomies totalment controlades, i amb un poder encara menor del que ara tenen.

De moment Mariano Rajoy s’ha mostrat favorable a la mesura, i Duran vol veure la lletra petita, per part d’Esquerra, la seva portaveu insisteix a unir el catalanisme a Madrid amb un grup amb els diputats de CIU, PSC, ICV i ERC ,pensat per lluitar pels grans temes de país, com ara el concert econòmic o les infraestructures. Per part de CIU, Homs es mostra indignat, ja que diu que ningú ens ha de donar lliçons de control de despesa quan s’ha fet una retallada pressupostaria del 10%, i que la mesura limitaria la capacitat financera de Catalunya, i la capacitat de decidir sobre els nostres pressupostos, o sigui liquidar l’autogovern català.  Per altra banda el candidat socialista Rubalcaba, vol transformar les diputacions, i deixar-ho en un consell d’alcaldes sense estructura política, amb les comunitats assumint bona part de les competències, amb un estalvi d’uns mil milions d’euros, i un miler de càrrecs polítics, tot sense modificar la constitució, i amb una organització diferent de la província, cosa que contrasta amb l’oposició a la llei de vegueries, i no parla del finançament als ajuntaments que es perdria. Per últim es recorda que la unió dels diputats catalans provocaria la dissolució de les corts, i un referèndum per blocar aquesta proposta.

Cap sorpresa amb aquesta nova mesura per afeblir encara més l’organització autonòmica, i reforçar el control de l’estat central, la crisi es una excusa perfecta, i saben perfectament que controlant la despesa, tenen lligat de mans i peus a qualsevol territori, en especial Catalunya, que seguirà regalant els seus 20 mil milions anuals a fons perdut, i a sobre veurà com el seu pressupost es controlat per Madrid sense resposta possible, vull recordar que la proposta es socialista, hi ho dic per aquells que encara creuen en el poli bo i el dolent. Per part dels partits catalans, en Duran sempre receptiu i atent del que be de Madrid, es perfectament capaç de donar suport a la mesura, donat que per ell el territori català forma part d’un tot que es el que vertaderament l’importa, per part d’Esquerra, be la proposta més innocent amb un gran partit  per agrupar les forces catalanistes, i lluitar pels temes del país, i curiosament incloure el PSC, què com tots sabem es caracteritza precisament per no defensar els interessos catalans, cosa que ara ningú esperi que ho faci, no pot lluitar pel concert econòmic, ja que no hi es favorable, i les infraestructures si son realitzades pel PSOE sempre les defensarà, es una presa de pel incloure aquest grup amb el que anomena catalanisme. Homs ho veu com la liquidació de l’autogovern català, ja era hora que prengués consciencia que això es ni més ni menys que el pa de cada dia des de la creació d’aquesta autonomia de fireta i virtual, i no dona més de si. La proposta de Rubalcaba ho es ara de candidat, però curiosament de ministre ni en parlava, parla de transformar les províncies i reduir personal polític, però no parla del finançament de les diputacions als ajuntaments, què ara reben o de l’augment de nomines dels funcionaris traspassats amb les seves competències, una espècie de frau de rodalies, per posteriorment poder criticar la gestió catalana, per cert, aquest nou ent si, les vegueries ni parlar-ne, crec que se li veu el llautó pels quatre costats, i que ningú esperi cap unió dels diputats catalans per frenar la mesura, ja que populars i socialistes no estan per la labor, i la seva guerra es un altra. Mentrestant seguim donant voltes per trobar solucions que tots sabem, però que ningú s’atreveix a pronunciar, quin país!.

 

 

LA REALITAT ESBIAIXADA, ACABA SENT UNA MENTIDA

Sense categoria
La vicepresidenta Joana Ortega, tal com va fer el líder del seu partit, s’ha queixat amargament que l’executiu català no hagi estat convidat a la festa catòlica del cap de setmana, i que la pluralitat tant sols hagi estat PP i PSOE. Per altra banda ha reiterat que el trasllat del Memorial democràtica a Montjuic portarà un nou enfocament amb totes les víctimes amb el mateix tractament, cosa absurda i inaudita com el seu prec anterior. Per altra banda el president de l’associació de vehicles a motor espanyol, ha qualificat de perillós posar el CAT a les matrícules, en una nova mostra de xenofòbia sense resposta.

Ens diu que l’exclusió de Catalunya de la trobada de la joventut catòlica amb el Papa, respon a una visió totalment esbiaixada per part de la Conferència episcopal, que sembla nomes reconeix dos partits, i nega qualsevol pluralitat. Per altra banda Juan Antonio Sanchez, president de l’associació espanyola de venedors de vehicles, ha alertat que el CAT a les matricules dels vehicles catalans es molt perillós, i perjudicaria la venda de cotxes usats procedents de Catalunya, per les fòbies existents amb diferencies politiques, veïnatge poc tranquil o l’antagonisme esportiu, també ens diu que depreciaria el seu valor davant alhora de registrar-lo per la possibilitat que el clima provoqui més corrosió entre el seus components. Per últim, Josep Cruanyes president de la Comissió per la dignitat, ha criticat la vicepresidenta catalana per reorientar el memorial democràtic, cap a l’equiparació entre víctimes republicanes i franquistes, amb el seu trasllat a Montjuic, i on Ortega diu que es tractaria de parlar de víctimes i aquestes son totes les que van morir.
Crec que la vicepresidenta va una mica confosa, començant pel seu fals currículum, que tanta polseguera va fer corre, i que per molt menys hi ha hagut dimissions als estats seriosos d’Europa, ara va de declaració desafortunada a declaració desafortunada, es fa la indignada perquè Catalunya no existeix per la Conferència episcopal i les seves festes, de fet hauria de saber que tampoc existeix per res al món, ja que nomes els estats tenen una visualització, i tenen veu, per tant el territori català no en te, així de simple, em sembla que això ha ho hauria de saber, i amb aquesta qüestió religiosa no es una excepció, apart que parla d’un organisme, normalment fan incondicional d’aquella frase que deia “una grande y libre”, i que amb Roucco Varela al capdavant, i les seves declaracions sempre contra qualsevol llibertat individual o col·lectiva, no fan res més que ser coherents, com sempre dic, no es pot voler ser, sense ser-ho, somiar es gratis, però tant sols es un somni, si es vol fer real, la cosa es diferent. Per altra banda vol equiparar les víctimes feixistes i republicanes fent el joc als defensors del franquisme, i el seu regim del terror, esbiaixant la historia, i esborrant el vertaderament interessant, com ha dit Cruanyes, les víctimes no son iguals en aquest conflicte, les republicanes defensaven la llibertat, i un sistema escollit per la població amb llibertat, el franquisme per la força militar, i fent milers d’actes de l’horror, i morts i repressió durant 40 anys, evidentment no son iguals, per altra banda les víctimes feixistes van poder ser honorades pel regim durant tot el període esmentat, les republicanes evidentment no, a ningú se li passaria pel cap posar al mateix sac les víctimes dels camps de concentració i les de l’exèrcit nazi, seria una cosa de sentit comú, un es el botxí i l’altra la víctima, i Ortega amb el seu tarannà, els posa al mateix nivell, i potser ja n’hi ha prou d’aquest color indigne, les coses son com son, i no la fantasia que ens volen vendre. Per últim, i sense cap vergonya ens diuen que les fòbies anticatalanes perjudicarien el sector del vehicle amb el CAT a la matrícula, crec que mes xenofòbia es impossible, que més ens han de dir per deixar-ho corre, no ens volen i ens odien, i la nostra mesquinesa fa que encara parlem d’un encaix impossible, n’hi ha per llogar-hi cadires.
 
 

 

 

 

 

 

 

EL MÓN IMAGINARI CATALÀ

Sense categoria

Uns dies de descans sempre donen perspectiva a les coses, però la realitat al tornar, et transporta a les misèries habituals, i que ara com no poden ser d’altra manera van molt marcades pel 20 N i les eleccions espanyoles, i on pel que es veu i juguem un paper cabdal o almenys això es el que donen a entendre entre uns i altres.  Jo que soc partidari de tot el contrari, no puc fer més que reflectir aquest cercle viciós on sembla no volem sortir.

Per part de la sucursal socialista, i la seva cantarella amb un grup propi que no es creuen ni ells, i més amb la més que probable candidata Carme Chacon, ministra de defensa espanyola, i que es va mostrar tant satisfeta per la retallada estatutària del TC, i que ara ens voldran vendre que va a defensar els nostres interessos, i algun passerell encara hi caurà de quatre grapes. Per part Popular, la Sanchez Camacho demanant als convergents que s’oblidin del pacte fiscal, ja que la prioritat es ajudar a sortir de la crisi a Espanya, aquesta si que es bona, que ho sap que portem molts anys regalant el 10% del nostre PIB a fons perdut en nom de la festa espanyola, i que ens porta a un declivi clar i sense fons, i encara vol que ara ajudem, segurament també ens pren per idiotes. Per un altra banda CIU i el seu pacte, que no deixa de ser una gran estafa en forma de peix al cove modern, i on Duran es permet dir que els populars tot i negar-ho ara, s’avindran a parlar del pacte posteriorment, i que lògicament el resultat del seu partit es fonamental, tot hi dir que la prioritat es l’economica, que jo sàpiga el pacte fiscal anava d’això no. Aquest català modèlic a Madrid per la seva submissió, es pensa que juga a primera divisió, quan en realitat no es ningú, i a l’estat espanyol ni un partit ni l’altre el necessiten veritablement per res. Per últim els independentistes amb l’oferta del líder de Reagrupament Joan Carretero, per formar coalició amb ERC i defensar els interessos nacionals de Catalunya a Madrid, crec que no se n’adona que teòricament es el que hi anaven a fer, encara que tots sabem, i més escoltant Ridao, que la seva prioritat es l’esquerra i no la part nacional,  i que de moment els republicans encara busquen que volen ser, i precisament molts dels que han portat aquest partit a l’abisme hi tenen molt a dir. Coincideixo  en que la Catalunya autonòmica s’ha acabat, i aquesta es decadència, estic completament d’acord, i precisament per això poca cosa hi tenim a fer en aquest parlament on els nostres interessos importen ben poc, per no dir gens, i on sempre hi tenim les de perdre, ja que mai serem escoltats, i al final caiem en l’error de col·laborar amb partits que res tenen a veure amb nosaltres, i fer el que més ens encanta, el victimisme i rebutjar responsabilitats, quan les tenim totes, i això ens porta com diu Carretero a no afrontar la realitat i somiar. Malauradament, caldria despertar i veure que ja n’hi ha prou de posar l’altra galta, com si fos una heroïcitat. Us adjunto un article del Quico Sallès a Nació Digital, què crec reflecteix amb altres paraules el sentit del meu article.

A pastar fang, Vicens Vives!

L’independentisme -el catalanisme de debò– mai no ha tingut prou força per capgirar la situació de derrota continuada. I no és que no hagi estat capaç per manca de raons o arguments, sinó perquè els enemics sempre han estat més i han anat més ben armats. Aquesta tragèdia ha portat a una altra tragèdia: fer com els cristians però en format low-cost. És a dir, inventar-se un heroi pacifista com Jesús de Natzaret per tapar el fracàs de la seva lluita a cop d’espasa.

Amb la intenció de reformular el catalanisme com un moviment pactista, de mel i mató i caramelles, Vicens Vives va escriure Notícia de Catalunya. I molts se’l van creure. De fet, encara n’hi ha molts que se’l creuen. La voluntat d’ésser com a mòbil primari de la psicologia catalana. Gran descobriment! Com si els espanyols, els hutus i els xukis no tinguessin voluntat de ser-ho.  

Aquesta abstracció pactista s’ha barrejat amb components tan perillosos com el club Súper Tres, els Bobobops i els casals d’estiu on es fan tallers de reciclatge d’envasos de iogurt. El resultat final d’aquest magma és oblidar que tots els estats neixen per la confrontació directa amb l’enemic amb més o menys nivell de bel·ligerància – que anirien des de la brutalitat de la substitució ètnica a una pau paccionada després de llargs processos bèl·lics soterrats o a pit descobert-.

Sense caure en l’ara o mai, el 20N s’enceta una nova etapa en què podríem posar en dubte tots aquests subproductes dels quaranta anys de la darrera dictadura i dels darrers trenta de dominació majoritària. Tota aquesta farfalla del “no farem mai res sinó portem els espanyols a la nostra causa” podria ser substituïda per la de “qui ha volgut, ja ha tingut prou temps per afegir-se”. És la meitat més un, i a qui no li agradi que foti el camp.

Ara bé, les opcions són poques, magres i improbables. Per una banda, una força catalanista que no acaba d’entendre que mai no serem espanyols ni volent. I per l’altra, una força política que amb vuitanta anys d’història, encara ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Foc o brasa. I a sobre, com a música de fons, Vicens Vives entonant  la instrucció donada als catalanistes: “Quan la guineu no les pot haver diu que són verdes”.

 

 

 

FRIKIS O UN EXERCIT SILENCIOS

Sense categoria

Aquests dies, almenys per la meva ciutat, veig molts grups de nois joves amb els seus colors taronges, i les seves banderes de diferents llocs que es passegen amunt i avall, i fan temps per anar a les Jornades Mundials de Joventut que organitza l’església Catòlica, amb el seu cap visible present a l’acte, i se’ns dubte porten a una reflexió més a fons per veure aquest fenomen que persegueix la societat des de fa molts segles, i que pot portar a multitud d’interpretacions racionals basades en la raó i el coneixement, i no amb la imaginació mal entesa.

Concretament a la meva ciutat, Tarragona, i en un recinte com la plaça de braus, més de set mil joves han celebrat una missa abans d’anar cap a Madrid, a veure el Papa de Roma. Desprès de rituals diversos relacionats amb aquesta fe religiosa, l’arquebisbe Pujol va fer una homilia, on es va dirigir als joves com el futur de la societat i de l’església, els demana tenir arrels i bases sòlides, i no creure amb falses il·lusions, i modes efímeres que deixen un buit espiritual. Rebutjant els diners, el consumisme, la violència, i exhorta a l’adoració de Déu com un acte de resistència contra tota forma d’idolatria.

Realment, caldria veure qui paga tots aquests actes, i tot el que comporten per la ciutadania en forma d’espais tancats, seguretat, habilitació per fer els actes, i moltes altres despeses, què no hi ha dret que els pobres contribuents hagin de pagar de la seva butxaca, en un estat laic, i que no tracta per igual a totes les confessions, això d’entrada. Pel que fa a aquestes onades de joventut que sembla tenen clar un sentit de la seva vida que els guia, i que en cas de no ser veritat, veurien que la seva vida s’ha basat simplement en fum, i l’han desaprofitat miserablement, la vida esta plena d’injustícies, però aprofitar-se de la gent, i fer-la seguir per un determinat camí sense una base solida, i nomes imaginaria es molt trist, i demostra que la condició humana es dèbil. Pel que fa a l’acte que esmentava a Tarragona, l’arquebisbe parla de la joventut com el futur de la societat, suposo que tots hi estaríem d’acord, ara demanar bases solides, i no creure amb falses il·lusions i modes que porten al buit espiritual, ja em sembla força cínic, precisament la seva fe es basa en una il·lusió, ja ho diu la mateixa paraula, ningú ho ha vist, i els representants que teòricament son els seus representants deixen en moltes ocasions molt que desitjar, i mostren les mateixes debilitats o més que la resta de la humanitat, per tant dir al fum una base solida em sembla preocupant, i respecte el buit espiritual, em sembla indignant aquesta excusa per tapar la vertadera personalitat de les persones basada en molts més conceptes com la raó, la intuïció, l’ètica o el sentit comú, què poc tenen a veure amb aquesta espiritualitat, un terme inventat per justificar moltes coses injustificables, i que ningú ha vist. Parla de rebutjar una sèries de coses, i adorar a Déu contra tota forma d’idolatria. Caldria dir-li que adorar a aquest Déu, també es una forma d’idolatria, però esclar aquesta submissió incondicional a un ser tot poderós que castiga i atorga favors als seus incondicionals es valida, i dignifica a la persona, ara qualsevol altra adoració o deuen considerar la competència, què s’ha d’amagar sota amenaces de condemna o perdició per sempre.

Es una estructura piramidal, amb un cap que recordo no respecta les lleis dels estats en matèria de família per exemple, ni la llibertat individual de les persones de triar les opcions de la seva vida, i que han de passar pel sedàs d’aquesta organització que s’atorga el sagrat poder de la veritat absoluta.

Realment la societat de la informació ha fet que vagin lentament perden la seva importància, però els governs també haurien de col·laborar, sobretot en els estats laics en deixar molt clar, que com qualsevol associació, els socis son els encarregat de subvencionar l’entitat i no els que no ho son, cal donar aquest pas per enfortir el respecte, i l’espai de llibertat individual de cada individu sense coaccions com aquestes, i posar per davant la racionalitat que els misteris de les confessions religioses,  i les seves fosques aspiracions.

Volia dir per la gent que te curiositat o habitualment llegeix aquest humil bloc, què fins diumenge no reprendrà l’activitat normal, ja que uns dies de vacances son necessaris per carregar piles, frase que per cert odio, però s’havia de dir.

UNA DE XENOFÒBIA, I UNA DE MESQUINESA

Sense categoria

El secretari adjunt del PSOE a Madrid Daniel Fernandez, destapa segons ell, que la possible anada de l’Oriol Pujol al Congrés, es per assegurar el govern Popular per part de Duran, amb un suport que torni el d’aquests a Barcelona per qualsevol, menys el de cap objectiu sobiranista, i fa gracia sentir parlar de submissió a aquest diputat dels socialistes catalans. Per altra banda al partit Plataforma per Catalunya, segueixen els escàndols de xenofòbia relacionats amb la immigració, i què donen una idea clara  de les pretensions d’aquesta formació, que tant sols te una única obsessió malaltissa que no ens porta enlloc, més enllà del populisme barat.

Fernandez ens diu que Pujol no va a fer gimnàstica sobiranista, sinó a assegurar la submissió de Duran a Mas, i creu que es la millor garantia per una majoria absoluta popular.  Assegura que Duran va a Madrid a tornar el suport donat per l’Alicia Sànchez al Parlament, en favor ara de Mariano Rajoy al Congrés, i donar suport al conjunt de retallades socials, ja que el govern convergent depèn del PP. Avisa que treballen perquè això no passi amb el candidat Rubalcaba, què diu sinònim de coneixement, rigor, seriositat i experiència, i ho contraposa al govern català més de dretes que mai, i retallades ideològiques en sanitat, educació o serveis socials, posant l’exemple de regalar als seus amics milionaris l’import de successions, al mateix temps que retalla la renda mínima d’inserció. Per altra banda a PxC , Carles Bonet també deixa el grup a Salt, i va al mixt junt amb Martinez del mateix grup, i que va dimitir per rebre amenaces al no deixar la seva parella d’origen camerunès, creu que ell seria el següent, ja que la seva parella homosexual també es immigrant, i titlla la manera de fer del partit comparant-la amb el nazisme.

Aquest representant del teòric socialisme català a Madrid, s’atreveix a parlar de submissió, quan ells precisament viuen en el regne de la submissió, més aviat no existeixen, i parla dels canvis de cromos amb la dreta, i el coco dels populars, per ajudar-me a retallar tu per aquí, i jo per allà, ho qualifica de retallades ideològiques, que s’ha n’adona que si no es vol posar fil a l’agulla a l’estat propi, i amb la caixa buida, nomes quedar el camí de la retallada per indignant que sigui, que ho sap que els seu gran líder que ara marxa ha mentit repetidament i compulsivament a Catalunya, dia rere dia amb una promesa de l’estatut que encara es recorda, i que va amagar deliberadament una crisi que encara es va fer més aguda un any més tard, que sap que les mesures tant d’esquerres més populars, van ser el xec nadó per tothom sigui quin sigui la renda, o la subvenció dels 400 euros per l’IRPF genèricament, per posar dos exemples, suposo que ho deu trobar molt d’esquerra això, jo particularment ho trobo llastimós, i de tot menys d’esquerra, i ara ens amenaça amb l’entrada dels populars, què simplement amb un govern lligat de mans i peus per la crisi, que han ajudat a créixer, nomes pot continuar el mateix camí de les retallades. Fa gracia que parli de la capacitat i seriositat del candidat Rubalcaba, què va arribar a dir que ja tenia les solucions per la crisi, com a curiositat no les ha aplicat amb el seu temps de ministre, o ens enganyava abans o ara. En definitiva apart de la inutilitat dels seus 25 diputats, que han votat contra l’economia, la llengua, la cultura i molt més, sempre contra els interessos catalans, ara vol donar lliçons, tanta mesquinesa ja fa riure.

Per altra banda, la Plataforma per Catalunya del Sr. Anglada, mostra la seva cara fosca amb les últimes dimissions forçades o no dels seus membres, per les seves relacions personals amb la immigració, realment l’època de l’holocaust i el partit nazi ja han passat, però determinades actituds semblen que volen que tornin. Les persones son persones vinguin don vinguin, i els problemes son uns altres, la integració, la possibilitat de residencia, o la seva cultura, son coses a abordar sense manies, i deixant enrere aquest fals progressisme que també fa llàstima, però qualificar les persones, i marcar-les per les seves relacions, avui en dia es reprovable, i contrari a qualsevol codi ètic de comportament, nomes en temps com els que estem vivint tenen cabuda aquestes plataformes, ja que amb altres èpoques serien una anècdota, una mica es com la religió, una esperança en temps difícils o sortides desesperades, però tant sols es una cortina de fum, la realitat es molt diferent.

 

 

 

 

MISÈRIES DE VEURE PER CREURE

Sense categoria

A vegades es veritat que la ficció supera la realitat, i això ho podem comprovar amb l’oferiment d’Oriol Pujol per ser número dos de Duran a Madrid, i la reacció d’aquest, rebutjant qualsevol proposta sobiranista pel pacte fiscal, i entrada al govern, per altra banda el nostre Parlament de fireta ara debatrà sobre la qüestió de les xapes com deia Aznar, un tema cabdal pel nostre futur com es pot comprovar, també tenim el dirigent socialista Iceta, que ens alliçona dient que una Espanya federal aniríem molt millor, suposo que ens deu prendre per autistes, i per últim el xou de l’església catòlica aquests dies amb la visita del Papa a Madrid, i el perdó als avortistes que n’estiguin penedits, com una oferta del mes de qualsevol supermercat.

En Duran no vol de contrapès a l’Oriol a Madrid, ja que vol liderar la negociació del pacte fiscal, i la possible entrada a un govern espanyol, no vol perfils sobiranistes ni mans lligades a Madrid, i troba ridícul un vigilant per ells, quan el seu partit no ho ha fet en el govern de la Generalitat. Al Parlament de la senyoreta Pepis, Esquerra presentarà una resolució pel tema de l’adhesiu CAT a les matrícules, i la seva legalitat per tapar la E sense cap sanció com deia Homs des del Govern, ja que no dificulta la identificació de la matrícula, i per tant doni ordres als cossos policials per no aplicar cap multa als conductors, el bloc espanyol amb Populars i socialistes volen una solució mixta, i Ciu es debat amb les seves pròpies contradiccions. Al grup socialista, el seu portaveu Iceta, defensa culminar l’estat de les autonomies amb un model federal que ens aniria molt millor, i assegura que el PP ho impedeix, deixaria clars les competències, el finançament i la cooperació. Per últim Rouco Varela, permetrà tots els sacerdots que perdonin els avortistes si estant penedits, i participen a les Jornades Mundials de Joventut on acudirà el Papa, diu que tothom te dret a una segona oportunitat, i nomes serà permès la setmana vinent, per poder gaudir d’una vida nova.

Efectivament, les misèries humanes sempre acaben sortint, i en aquest cas en Duran es mou com peix a l’aigua per Madrid, i no vol ningú que li pugui fer ombra, i menys en clau sobiranista, ell es nacionalista espanyol de cap a peus, i per tant no admet cap discrepància en el tema, de totes maneres si aquest personatge es l’encarregat de negociar aquest pacte fiscal, vol dir que anem arreglats, caldria preguntar de quina part estar, com pot ser que no vulgui  gent en clau catalana, un pacte fiscal per Catalunya es fa per afavorir els nostres interessos i no els espanyols, i em sembla que això el Sr. Duran ni ho te, ni ho vol tenir clar, i segueix la seva faceta de sobredimensionar el seu partit, quan compara portar Oriol Pujol a Madrid, amb que una persona d’Unió gairebé faci ombra a Mas a la Generalitat,  també caldria explicar-li que el seu partit es molt minoritari dins CIU, i per tant la comparació sobra, i de pas dir-li que deixi de fer aquest joc patètic de peix al cove, i intentant ajudar al govern espanyol si potser des de dins, i que es preocupi més dels nostres interessos, sembla que no evoluciona de cap manera, i no vol veure els nostres anhels reals.  Al Parlament sembla que ja no saben com passar l’estona, donat que de les coses importants, cap la decidim nosaltres, i ara toca les matrícules i l’embolic del govern de CIU, exhortant a posar el CAT sense problemes davant la pluja de multes al carrer, crec que es un problema tant menor que fa riure, si volem un CAT a la matrícula, sent un estat el tindrem automàticament sense cap problema, mentrestant i dins l’estat espanyol, i el seu tarannà, res amagarà la E espanyola, crec que es força clar. Per altra banda, Iceta ens diu que amb un estat federal estaríem molt millor, jo li diria i amb la independència no estaríem molt millor, per les mateixes raons que defensa el federalisme imaginari i utòpic dins l’estat amb millor finançament i cooperació en termes correctes, caldria explicar-li que tot això augmenta exponencialment sent un estat. Per tant prou de prendre el pel a la gent, i el discurset federal que ja cansa, i més d’un partit que si el seu federalisme es el que practica a Madrid amb el PSOE anem arreglats. Per últim la oferta de la setmana de l’església catòlica, amb el tiquet de les jornades de joventut, regalen una absolució complerta per les mares avortistes, i una oportunitat amb totes les despeses pagades per anar al cel com uns bons minyons, això si, han d’estar penedits de les seves malifetes, i de decidir sobre els seus assumptes personals, que s’han cregut, ells o elles en aquest cas simplement han d’obeir les lleis celestials, que per guiar els seus passos ja esta l’església, realment la paranoia d’aquesta gent arriba a límits difícils de comprendre amb els ulls de la racionalitat o el sentit comú.

 

 

 

 

LES CONSULTES MAI PODEN SER NEGATIVES DINS ELS PARTITS

Sense categoria

He llegit aquests dies algunes critiques al procés de consulta als adherits a Solidaritat, per la seva participació a les eleccions espanyoles, o per les primàries d’Esquerra, cada cop més properes entre Ridao i Bosch, per escollir el candidat per les esmentades eleccions, i crec que els fets en si son desitjables, i altament positius per impulsar aquella regeneració democràtica, i que molts cops amb les estructures tancades dels partits no passen de la porta de la direcció, i on la militància poca cosa pot dir. Deixant de banda que aquest també es un dels motius del distanciament entre la població, i els seus representants o organitzacions polítiques, que veuen el ciutadà simplement com un vot cada 4 anys i poca cosa més, i com estem veient els últims temps, una bona part de la societat en comença estar farta de ser un zero a l’esquerra.

Concretament, Solidaritat pregunta fina el 28 d’agost a tots els seus adherits, decidir si es presenten a les eleccions espanyoles amb quatre respostes, on una diu que si, però junt altres forces, i en cas de no trobar aliats, presentar-s’hi igualment, la segona seria igualment que si, però en el supòsit anterior, no presentar-s’hi en solitari, la tercera seria la seva presentació en solitari, i la quarta no presentar-se. La direcció per tant si la suma de les tres diferents opcions SI sobrepassen el 50%, impulsarà la més votada, si la del NO fa el mateix, presentaran l’opció negativa a la seva assemblea. Per altra banda a Esquerra tenen clar que presentaran candidatura, però no el candidat, sembla que Ridao l’actual número u a Madrid ja te els avals  per aconseguir-ho, i mentrestant el candidat presentat pel futur president del partit Oriol Junqueres, que es l’Alfred Bosch, està en el camí de fer-ho i sembla que el 17 de setembre la militància decidirà, cosa que ja ha provocat critiques d’altres partits que els acusen de desorientació i confondre l’electorat.

Francament crec que amb aquests temps on els partits son simples màquines al servei del poder, i de la direcció corresponent i els seus aliats, es molt interessant obrir les portes, i que les decisions vertaderament importants les decideixi el conjunt dels adherits per salut democràtica i transparència, en aquest cas SI, i segons la meva opinió ha fet el correcte, i lluny d’altres processos similars amb llistes ja confeccionades  com un pack, i una igualtat d’oportunitats qüestionable, ara el militant podrà escollir l’opció que cregui més convenient, i això sempre es bo. Jo no soc associat de Solidaritat, però la meva opinió seria el no presentar-se, ja que crec que els independentistes no hi  tenen res a fer al hemicicle espanyol, excepte si hi hagués el compromís de no votar cap qüestió espanyola, deixar els seients buits quan no es parli de res que no afecti a Catalunya, i explicar clarament les nostres intencions com  a nació, com que això ho veig difícil, per no dir impossible, no veig que el Congrés o el Senat sigui l’àmbit on s’hagi de discutir la nostra sortida de l’estat espanyol, vers al contrari es el pitjor lloc.  De totes maneres els solidaris ho podran decidir lliurement, i no com altres partits que nomes discuteixen el qui, però no el fons de la qüestió, com es el cas d’Esquerra, què com a mínim segurament votaran al seu candidat en un procés on podran escollir entre el passat carregat d’errades amb el tripartit com es en Ridao, i l’aire fresc del cap de les Consultes populars a Barcelona, i escriptor Alfred Bosch, què tot i no ser militant d’aquesta formació seria la meva opció preferida pel nou que pot aportar, i per d’alguna manera incloure la societat civil dins d’aquesta llista, encara que caldrà veure el programa a portar per ser més equànime.

En definitiva, la tant pregonada regeneració i renovació democràtica, ha de començar pels mateixos partits i els seus mecanismes de participació, d’altra manera es un frau que poc sedueix a la població interessada,  i els que tant ho critiquen queden ben retratats per les seves maneres de fer.