Hi ha qui pensa que els catalans som pitjors que qualsevol altre país. De fet, en alguns aspectes clau, sí. En d’altres, no. En mitjana podem dir que estem dins dels paràmetres normals, quantitativament. Ara bé, resulta que en els aspectes claus en què punxem, ens hi va el futur com a nació. És veritat que un país democràtic és allò que la seva població desitja. Però tots els països compten amb unes elits (un percentatge petit, que jo no sabria quantificar) que marquen el camí i dicten tendència. La resta, amb matisos, els segueixen. Els països espavilats aconsegueixen col·locar al capdavant del país (i no estic parlant de la política, precisament) els més brillants. Les elits més convenients. Aquells l’opinió dels quals pesa, es té en compte i comporta que molts els segueixin.
Catalunya, això, no ho sap fer bé. En aquest sentit la desaparició del president Barrera és doblement trista. Amb la seva mort s’apaga un dels pocs membres importants i representatius que creia en el país. Era un dels estranys casos en què hem sabut col·locar un individu brillant i útil al capdamunt d’aquesta escala social que denominem elits.
A les conclusions que va arribar el president Barrera, ja de jove, hi arriben molts personatges importants, però tard. Quan les seves accions ja no tenen efectes remarcables. Uns hi arriben tard perquè creien que una Catalunya dins d’Espanya era possible. Altres, per por al què diran. Altres no hi arriben mai per pura comoditat. Perquè els convé que els seus interessos particulars no es vegin perjudicats. Aquests darrers són especialment perniciosos. I si Catalunya està on està (és a dir, cada dia pitjor) és perquè hem col·locat com a elits massa personatges d’aquestes darreres característiques. A la política. A les finances. A les empreses importants. Arreu.
Durant la seva vida, el senyor Heribert Barrera ens va recordar de forma permanent i sostinguda que hi ha coses més importants que caminar a quatre potes. Que no tot s’hi val per sobreviure còmodament.
Em sap greu haver de recordar unes paraules que va pronunciar Felip de Borbó (l’hereu de l’actual rei d’Espanya) una de les vegades que ha vingut a Catalunya. Les tinc gravades, perquè tenia raó: “Els catalans seran allò que vulguin ser”. I, per ara, no volem ser independents. Sobretot perquè les nostres elits (que, tot sigui dit de passada, són primes i mediocres, i no arriben a la sola de la sabata de les que corren per Europa, ni tant sols per Espanya) majoritàriament no ho volen. Per això la desaparició del senyor Heribert Barrera és tant i tant trista. Tant i tant perjudicial per al país.
XAVIER ROIG
Com a seguidor i cor blaugrana pels quatre costats, crec que cal dir quelcom sobre els fets que últimament van succeint i el comportament indigne i mesquí de l’equip de la capital espanyola, que a la seva pèrdua de valors, si es que mai els ha tingut, ara hi afegeix una oda a la violència atiada pel seu entrenador i amb el suport de la institució i com es va veure l’altre dia bona part de l’afecció. Es una conducta rebutjable i on l’excel·lència blaugrana no pot caure en el parany, però on la directiva amb el seu president al capdavant no pot seguir amb aquesta permissivitat i prudència les respostes al club esmentat.
Davant del que es considerat el millor equip del món, no tant sols pels seus triomfs, que es una part important i que esta marcant una època com en el seu dia ho van fer altres equips, i que el Barça a nivell europeu i mundial mai havia assolit amb tanta assiduïtat, si suma el seu joc que enamora i els valors que transmet en forma d’humilitat, esforç, i on fins hi tot el millor jugador del món sembla un principiant amb fam de victòries. Es una situació que l’equip de la capital espanyola no estava acostumat, ja no parlaré d’èpoques passades on les victòries eren gairebé per decret, però tampoc en aquests temps moderns on inversions descomunals res han pogut fer davant els nois de la casa blaugranes i la seva fam sense límits. Constatat que en el terreny de joc les distancies eren insalvables, van decidir engegar la maquinaria que rodeja aquest equip, anomenada popularment “central lechera” i campanya rere campanya, cadascuna més vulgar i miserable que l’anterior intentar sobre la base de la mentida tapar les pròpies misèries i esgotar el rival, els arbitres amb el famós “villarato”, el calendari de partits, els entrenadors que es deixen guanyar, les acusacions de dopatge, tot s’hi valia per intentar desestabilitzar,i on el punt culminant va ser els quatre enfrontaments gairebé seguits la passada temporada on les males arts, la violència i el menyspreu del seu entrenador a les victòries i títols blaugranes amb el suport de la seva institució, arribant a intentar una sanció de varis jugadors per no disputar la final de Wembley, a pesar de que ells no hi tenien res a guanyar, van provocar la reacció ferma, però educada del nostre entrenador i una amenaça per part d’en Rossell sobre un trencament de relacions si això es tornava a repetir.
Arribem a la Supercopa de fa uns dies i els fets s’han repetit i fins hi tot pujat un graó més amb la defensa de la violència per part del seu entrenador, en una actitud cínica i covarda que ha vist tot el mon i defensada curiosament per la seva entitat conscient del fang per on s’arrossega i on els valors que hauria de transmetre una entitat com aquesta han passat a millor vida. La resposta ha tornat ha ser prudent per no crispar més l’ambient, cosa que en part es certa, però també cal complir la paraula donada i defensar el club, no s’ha de contestar a ningú, fer-ho al camp, on ho fan tant be els jugadors, però institucionalment el club no pot tenir relacions amb clubs que han arribat a aquests nivells de mesquinesa i on algú ha de defensar la dignitat de l’entitat i per afegit dels seus socis i seguidors. Es un trencament que no comporta cap gest violent i on el següent pas es ignorar qualsevol fet que vingui d’aquest club i no caure en cap provocació, girar full, però no tornar a trepitjar institucionalment el camp madrileny, fins que la situació sigui un altre cop normalitzada, i aquest es un problema que nomes es seu, i de cap manera nostre.
Crec que seria un gest que el soci en la seva majoria aplaudiria i que refermaria la defensa del club de la directiva actual, que vol aplicar aquest fals seny que a altres nivells tant poc ens ha funcionat. Cal dir prou amb ma ferma i no seguir amb aquesta espiral que seguirà creixent encapçalat per la paranoia d’un personatge que no mereix mes portades a casa nostra, i on volem parlar de futbol i gaudir del nostre moment, i no de fets miserables i indignes que es van desmuntant pel seu propi pes. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Aquestes ultimes hores, hem vist com l’expresident Pujol ens parla de que si no hi ha un gir de la relació de Catalunya amb Espanya, aquesta caurà en una situació d’involució, i que aquest punt difícil ha de portar amb un xoc de trens. Per la seva banda, en Felip Puig ens parla de que no es partidari d’incloure el dret a decidir en la reforma constitucional, cosa que el PNB vol incloure, i que entre tots es fer volar coloms, ja que saben perfectament que mai s’avindran a reflectir aquests temes en una Constitució impositiva i uniforme, sense cap reconeixement plural.
L’expresident parla de situació molt difícil, i el xoc abans esmentat, fonamentalment ara per la modificació constitucional, on la capacitat operativa catalana quedarà limitada, i quan es posen d’acord PSOE i PP, alguna cosa negativa va per Catalunya, i ressalta que alguna cosa esta passant, i de fet comunitats populars i socialistes ja estant retornant competències al govern central, també opina que no es pot provocar aquest xoc alegrement, i cal estar preparat. Per la seva part en Puig, rebutja aprofitar l’obertura del meló constitucionals per introduir el dret a decidir com han demanat grups com el PNB, i te clar que això no vindrà d’una reforma de la Constitució, ni cap negociació a Madrid. Creu que Espanya es troba en un final d’etapa, i Catalunya nomes te la via del dret a decidir. En Junqueras demana un límit a l’espoliació fiscal que patim, si es limita la despesa.
Realment, i com ha proposat en Tardà per part d’Esquerra, el més coherent per la part catalana es marxar de la cambra en el moment de la votació, per demostrar que no en volem saber res, i no ens podem embolicar ara amb un text, i una llei que ja sabem com va estar creada, i quines finalitats i mancances te, nosaltres hi som exclosos, es més, un objectiu es deixar-nos com una anècdota, donat el nul reconeixement de les diferents identitats nacionals que composen per imposició legal l’estat espanyol. Un cop acabada la dictadura, hi havia una bona oportunitat per demostrar que l’obertura democràtica era total, i que les nacions tindrien el seu reconeixement, i les seves eines per decidir el seu futur, però clar, un text amb la supervisió dels mateixos que van validar la dictadura militar, pot ser qualsevol cosa, menys democràtica, i valorant les llibertats del poble. Ara simplement es un pas més espanyol per reduir el pes de les autonomies de fireta que tenim, i bàsicament fetes per acontentar el País Basc i Catalunya, no podem demanar límits a l’espoli fiscal com diu en Junqueras, que tot hi ser en un estat normal lloable, a l’estat espanyol mai es rebaixaran aquests números, ja que el nostre paper es aquest, pagar la festa d’altres territoris, a costa del nostre deteriorament, tampoc es pot barrejar el dret a decidir com parla en Puig, ja que aquest no es reconegut per l’estat espanyol, i en un dels seus famosos articles ja posa com a funció de l’exèrcit, mantenir la unitat interna, amb això queda dit tot sobre el tema. Te tota la raó el conseller, quan diu que això no es decidirà per una reforma de la llei espanyola, ni de una negociació a Madrid, caldria assumir que això vindrà de la nostra pròpia decisió i determinació, per tant la responsabilitat es solsament nostra, i el conseller en aquests moments caldria que es preguntes quan donaran el pas, i si no el donen expliquin sense sopars de duro, el perquè no el donen, ja que sembla que la majoria social pot ser una realitat. Es aquest xoc de trens que parla en Pujol, però que com sempre, un es un tren ràpid i modern, i l’altra es una vella locomotora, què fa molt soroll en moments determinats, per acabar anant a un ritme lent i feixuc que no porta enlloc.
Caldria pregunta per la típica ambigüitat de dret a decidir, xoc de trens, per no atrevir-se a dir les coses pel seu nom, sabem la malaltia i els seus símptomes, i també sabem la seva curació, tot hi així preferim retallar el nostre estat del benestar a límits indignants, abans de fer servir el tractament adequat, i això poc te a veure amb reformes constitucionals espanyoles, i si molt amb actituds covardes i indignes, què delaten una manca de responsabilitat sense límits.
.
Uns dies de descans sempre donen perspectiva a les coses, però la realitat al tornar, et transporta a les misèries habituals, i que ara com no poden ser d’altra manera van molt marcades pel 20 N i les eleccions espanyoles, i on pel que es veu i juguem un paper cabdal o almenys això es el que donen a entendre entre uns i altres. Jo que soc partidari de tot el contrari, no puc fer més que reflectir aquest cercle viciós on sembla no volem sortir.
Per part de la sucursal socialista, i la seva cantarella amb un grup propi que no es creuen ni ells, i més amb la més que probable candidata Carme Chacon, ministra de defensa espanyola, i que es va mostrar tant satisfeta per la retallada estatutària del TC, i que ara ens voldran vendre que va a defensar els nostres interessos, i algun passerell encara hi caurà de quatre grapes. Per part Popular, la Sanchez Camacho demanant als convergents que s’oblidin del pacte fiscal, ja que la prioritat es ajudar a sortir de la crisi a Espanya, aquesta si que es bona, que ho sap que portem molts anys regalant el 10% del nostre PIB a fons perdut en nom de la festa espanyola, i que ens porta a un declivi clar i sense fons, i encara vol que ara ajudem, segurament també ens pren per idiotes. Per un altra banda CIU i el seu pacte, que no deixa de ser una gran estafa en forma de peix al cove modern, i on Duran es permet dir que els populars tot i negar-ho ara, s’avindran a parlar del pacte posteriorment, i que lògicament el resultat del seu partit es fonamental, tot hi dir que la prioritat es l’economica, que jo sàpiga el pacte fiscal anava d’això no. Aquest català modèlic a Madrid per la seva submissió, es pensa que juga a primera divisió, quan en realitat no es ningú, i a l’estat espanyol ni un partit ni l’altre el necessiten veritablement per res. Per últim els independentistes amb l’oferta del líder de Reagrupament Joan Carretero, per formar coalició amb ERC i defensar els interessos nacionals de Catalunya a Madrid, crec que no se n’adona que teòricament es el que hi anaven a fer, encara que tots sabem, i més escoltant Ridao, que la seva prioritat es l’esquerra i no la part nacional, i que de moment els republicans encara busquen que volen ser, i precisament molts dels que han portat aquest partit a l’abisme hi tenen molt a dir. Coincideixo en que la Catalunya autonòmica s’ha acabat, i aquesta es decadència, estic completament d’acord, i precisament per això poca cosa hi tenim a fer en aquest parlament on els nostres interessos importen ben poc, per no dir gens, i on sempre hi tenim les de perdre, ja que mai serem escoltats, i al final caiem en l’error de col·laborar amb partits que res tenen a veure amb nosaltres, i fer el que més ens encanta, el victimisme i rebutjar responsabilitats, quan les tenim totes, i això ens porta com diu Carretero a no afrontar la realitat i somiar. Malauradament, caldria despertar i veure que ja n’hi ha prou de posar l’altra galta, com si fos una heroïcitat. Us adjunto un article del Quico Sallès a Nació Digital, què crec reflecteix amb altres paraules el sentit del meu article.
L’independentisme -el catalanisme de debò– mai no ha tingut prou força per capgirar la situació de derrota continuada. I no és que no hagi estat capaç per manca de raons o arguments, sinó perquè els enemics sempre han estat més i han anat més ben armats. Aquesta tragèdia ha portat a una altra tragèdia: fer com els cristians però en format low-cost. És a dir, inventar-se un heroi pacifista com Jesús de Natzaret per tapar el fracàs de la seva lluita a cop d’espasa.
Amb la intenció de reformular el catalanisme com un moviment pactista, de mel i mató i caramelles, Vicens Vives va escriure Notícia de Catalunya. I molts se’l van creure. De fet, encara n’hi ha molts que se’l creuen. La voluntat d’ésser com a mòbil primari de la psicologia catalana. Gran descobriment! Com si els espanyols, els hutus i els xukis no tinguessin voluntat de ser-ho.
Aquesta abstracció pactista s’ha barrejat amb components tan perillosos com el club Súper Tres, els Bobobops i els casals d’estiu on es fan tallers de reciclatge d’envasos de iogurt. El resultat final d’aquest magma és oblidar que tots els estats neixen per la confrontació directa amb l’enemic amb més o menys nivell de bel·ligerància – que anirien des de la brutalitat de la substitució ètnica a una pau paccionada després de llargs processos bèl·lics soterrats o a pit descobert-.
Sense caure en l’ara o mai, el 20N s’enceta una nova etapa en què podríem posar en dubte tots aquests subproductes dels quaranta anys de la darrera dictadura i dels darrers trenta de dominació majoritària. Tota aquesta farfalla del “no farem mai res sinó portem els espanyols a la nostra causa” podria ser substituïda per la de “qui ha volgut, ja ha tingut prou temps per afegir-se”. És la meitat més un, i a qui no li agradi que foti el camp.
Ara bé, les opcions són poques, magres i improbables. Per una banda, una força catalanista que no acaba d’entendre que mai no serem espanyols ni volent. I per l’altra, una força política que amb vuitanta anys d’història, encara ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Foc o brasa. I a sobre, com a música de fons, Vicens Vives entonant la instrucció donada als catalanistes: “Quan la guineu no les pot haver diu que són verdes”.