JORNADES DE REFLEXIÓ
Aquests propers dies seran una nova prova del cotó del procés i la seva gestió dels nostres representants. No han començat amb bon peu deixant i autoritzant una manifestació de violents com la policial de demà i que lògicament despertarà la indignació de bona part de la ciutadania que veu com la burla i escarni es total i sense resposta.
El pots de l’Àstrid Bierge crec que reflecteix exactament un sentiment que molts guardem des d’aquell 1 d’octubre i on encara esperem perplexos una resposta i no excuses de mal pagador amb les conseqüències que això ens ha comportat.
Desmuntant el processisme
per Àstrid Bierge
Arran del vídeo que vaig penjar a YouTube fa uns mesos, Les Motos del Procés, tuitaires i comentaristes m’han adreçat paraules no sempre amables sobre les deficiències del moviment antiprocessista, al qual pertanyo amb orgull i que ve a dir que els líders del Procés ens han enganyat i que per tant cal canviar-los juntament amb tota la seva manera de fer politiqueta. Indignats, fan una sèrie de raonaments que resumeixo i contesto.
1. S’ho han jugat tot per fer complir el nostre mandat
El mandat no era fer un referèndum que no fos vinculant. Això ja ho vam fer a les consultes populars i el 9N. El mandat era que fessin la independència. El 2017 se la van passar dient que la raó de ser del referèndum era implementar-ne el resultat. Durant més de quinze segons, s’entenia. Més enllà de les raons, és una evidència que han fracassat en la missió de materialitzar el nostre mandat electoral.
2. És immoral criticar persones que estan pagant un preu personal tan alt.
Que estiguin sent tractats molt injustament per Espanya no vol dir que hagin fet bé la seva feina a Catalunya. La indecència de la maquinària espanyola i la decència dels líders processistes no són vasos comunicants. Que estiguin patint injustament no vol dir que no puguem passar-hi comptes a la nostra manera civilitzada. No ens deixem robar també això.
Els nostres líders utilitzen la ferida per protegir-se i justificar-se. Sense presoners ni exiliats ni la conseqüent creuada dels llacets, que és el que centralitza el debat, Esquerra i PDeCAT s’haurien ensorrat. Si no fossin víctimes, la gent no els hauria perdonat l’aixecada de camisa. Tapar-se les vergonyes amb la pròpia sang és una cosa molt nostrada. És com a les pel·lis, quan algú es dispara a la cama per deslliurar-se de sospita. Jordis a banda, els qui són a la presó hi són perquè s’hi van deixar ficar. Ara ens guien a través del victimisme i de la tara, que és el que fan els màrtirs, no de l’empoderament i la virtut, que és el que fan els herois.
3. La força de l’estat va ser massa bèstia, s’ha de ser comprensiu.
Això ja ho haurien hagut de preveure quan van comprometre’s a culminar el procés. Era la seva feina i ningú no els va obligar a agafar-la. Amb qui es pensaven que jugàvem? En tot cas, quan un no pot complir el seu compromís, l’única sortida digna que li queda és demanar perdó i plegar.
4. No ens van enganyar, va ser un error de càlcul
Si fos així, els dies després del “referèndum” no haurien hagut de permetre que la gent de bona fe es muntés olles mentals sobre jugades mestres. Haurien hagut de sortir a dir que la resposta internacional no havia estat l’esperada i que, si trigaven tant a decidir, no era per estratègia sinó perquè no sabien què collons fotre.
Que a la campanya de les autonòmiques ERC i JxCat es comprometessin a investir el president que sortís escollit i que finalment no ho fessin, també va ser un error de càlcul?
No ens enganyen ressuscitant la idea del referèndum pactat quan saben que la probabilitat que el PSOE hi accedeixi és zero?
No ens enganyen parlant d’implementar la República quan és obvi que no tenen ni les eines ni la voluntat de fer-ho?
5. Espanya té ostatges, és normal que els partits afluixin
Molt bé, però llavors que ho diguin. Si aquest és l’objectiu, el desembre passat s’haurien hagut de presentar dient que abaixarien veles per intentar normalitzar la situació de les persones afectades.
6. Si haguessin tirat pel dret, hi hauria hagut molts morts
Si l’amenaça de violència extrema va ser la veritable raó de l’enretirada, haurien hagut d’explicar immediatament què els havien dit i qui els ho havia dit. Però no, primer es van fer enrere sense cap dret i després van dir-nos el motiu.
En tot cas, si ells consideren que la via unilateral desencadenaria una massacre i no volen fer-se’n responsables -com si la gent no fos prou grandeta per triar si arriscar-se o no-, que reconeguin obertament que ara comparteixen el pla dels comuns: esperar que Espanya canviï per poder fer un referèndum a les bones.
7. Tenen raó, fins que no ampliem la base Europa no ens ajudarà
A Europa li importa un rave quants siguem. De fet, hi ha una gran majoria política a favor del referèndum i a Europa li rellisca. El que l’importa a Europa no és quanta gent siguem sinó les dimensions del problema que siguem capaços de generar-li. Som prou gent per armar un sagramental institucional, econòmic i moral que podria moure muntanyes.
8. Fas crítica destructiva. Proposa alguna cosa.
Proposo que els fem fora. Com? No és fàcil, el processisme ha fet metàstasi. Però hi ha esperança. Que l’ANC d’Elisenda Paluzie ja no sigui una extensió dels partits és una gran notícia. Les primàries també. Són la manera idònia de renovar la política. Que els líders independentistes competeixin ens ajuda molt més que tota aquesta batalla noble però inútil dels llacets.
9. Posa-t’hi tu, si ets tan valenta.
Tot un clàssic. Catalunya deu ser l’únic país del món en què, quan critiques els polítics, et diuen que deixis la teva professió i et presentis a Presidenta. Escolta, mira, jo no vull ser política i encara menys ser Presidenta. En tot cas, si ho fos, em podria equivocar i fins i tot em podria acovardir, però el que no faria mai de la vida és inventar-me excuses de mal pagador ni permetre que l’enemic em maltracti per evitar que el meu poble em faci passar comptes.