ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RES PER CONSERVAR

Com diu molt be en Jordi Galves de l’Autogovern català nomes en queda el nom i poca cosa més. Una simple gestoria administrativa sense aspiracions, ni poder per ser important per la ciutadania. En aquests moments on ni tant sols la llengua ha estat defensada potser caldri pensar si val la pena el cost real d’aquestes institucions inútils o si donem aquest pas endavant per passar per sobre les mateixen, no hi veig gaires alternatives més.

De Pujol no en quedarà res

Jordi Galves

La paradoxa és aquesta i és una paradoxa difícil d’empassar: els polítics d’Esquerra i de Junts que ara es presenten com a escarmentats, com a pragmàtics, realistes, com a inesperats admiradors i continuadors de l’obra de govern de Jordi Pujol, avui ja no els queda ben res per continuar. Això s’acaba. De l’autogovern de Catalunya només se’n conserva el nom i la capacitat d’una trista gestoria amb molt de personal. Avui el nostre autogovern ha esdevingut una carcassa buida, amb un ex president adormit a l’exili, un altre fent suculents negocis amb el gas i encara amb un altre permetent que, al final, Miquel Roca s’estigui venjant de Jordi Pujol. Sí, molts anys després, en diferit, a través de la justícia que és lenta i sense entranyes. Només cal fer un trist cop d’ull al trist panorama actual. Tothom hi pot veure els polítics independentistes protegits per la Brimo dels seus electors naturals, tothom pot constatar l’absurda superstició segons la qual uns nous Jocs Olímpics ens trauran de la decadència. Tothom ha pogut veure l’adveniment de la Copa Amèrica a Barcelona que recorda els bons temps del PP de València. Els independentistes anònims perseguits i represaliats per la justícia, a diferència dels nou presos polítics prèmium, que ara ens ensenyen el que han après entre barrots.

“Lluís, en aquests moments, la Generalitat som tu i jo” es veu que el president Pujol va començar dient al secretari general Prenafeta un dia de 1980, un dia que no estava per fantasies ni per classes d’història, un dia que estava disposat a admetre que tot allò era un enorme envelat a mercè de tots els vents. L’era i l’és. Aquest polític tenaç i formidable venedor de fum anomenat Jordi Pujol fou capaç de mantenir al llarg de molt de temps algunes ficcions, determinades enganyifes, destacades exageracions i nombroses falsedats. I va seduir molta gent o, com a mínim, la va impressionar. De la seva laboriosa i esforçada governació de vint-i-un anys en queda, sens dubte, un record positiu, fins i tot molt positiu en algunes persones afins al polèmic personatge. Però que no han resistit el pas del temps. El votant independentista i catalanista ⸺ que de fet són el mateix ⸺ avui se sent atònit contemplant la devastació del panorama polític català. Se sent impotent i derrotat com quan Jordi Pujol va haver de suportar els escorcolls a casa seva amb mirada estoica i, a estones, francament decaiguda.

Semblava que les gestions, determinants, durant la presidència de Jordi Pujol davant del Tribunal Constitucional espanyol haurien salvat, almenys, per sempre més, l’escola catalana dins del règim legal espanyol. Que almenys la nostra llengua seria intocable com intocable és el concert econòmic per als bascos. Però no, això tampoc no ha estat possible perquè Espanya incompleix sempre els acords, perquè els esforços patriòtics de Jordi Pujol o de qualsevol líder polític catalanista que hagués estat al seu lloc, sempre acaben i acabaran topant amb la intransigència, amb l’imperialisme d’una Espanya que només sap ser castellana i intolerant. La llei diu exclusivament el que un jutge espanyol diu que diu. Punt i final. El possibilisme dins d’Espanya no es manté en el temps, no dura ni pot durar. Com a màxim estan disposats a deixar-te sortir de la presó perquè Europa no els renyi. L’Espanya que avui rebutja l’escola catalana, l’Espanya de la Guàrdia Civil és la mateixa que està en contra de les minories, de la diversitat, del feminisme, de l’ecologia, de qualsevol moviment o idea que suposi un avenç, una idea de futur. Perquè l’únic projecte de l’Espanya actual és el passat. Concretament el passat idealitzat del franquisme, on els catalans no donaven pel sac i el basquisme era una qüestió d’ordre públic.

De Jordi Pujol no en quedarà res deixat de la insatisfacció d’un catalanisme espanyol completament impossible. El vell president mai no ha estat independentista i ho ha dit moltes vegades. Però és innegable que el poble català ja ha entès on som ara i aquí. O aconseguim ben aviat la independència o tots els nostres néts i besnéts tindran una soprenent retirada a Carlos Carrizosa.

EL RIDÍCUL OLÍMPIC

Sense categoria

Ara el nostre Govern li toca fer-nos avergonyir amb el tema olímpic. Un tema fosc des del principi, i on donava la idea que els interessos economics d’uns quants eren la raó fonamental per defensar uns jocs d’esquena al territori.

Com ja sabem que hi ha coses que funcionen per les reaccions a la xarxa, un certesa trista, es va agafar el guant per consultar al territori afectar per l’esdeveniment, encara que en principi es deixava fora comarques afectades i que casualment segons sondejos no eren partidaris dels mateixos. Sembla que ara potser també forçats per l’opinió pública es podrien incloure. De fet aquest es un pas fonamental abans de fer res. El consens del territori i posteriorment ja vindrien els següents passos. No n’hi ha prou amb això que l’Estat obliga a compartir els jocs amb l’Aragó amb un Lambán treient pit i demanant una co-organització per igual. Com no podia ser d’altra manera la Generalitat va acotar el cap amb obediència cega i ara es troba que l’acord de repartició de proves acordat, tampoc es acceptat per Aragó que diu farà una nova proposta, segurament una proposta que acabarà amb més proves pel territori aragonés que per Catalunya i amb Aragó com a principal actor amb un rol més secundari de Catalunya.

No tinc cap dubte, que arribats a aquest punt, també serà acceptat i així Catalunya participarà en aquests jocs plenament espanyols on ja sabem que com sempre es barrejarà la política i l’esport amb un territori català sense cap benefici com a país, excepte per aquells que faran negoci amb el mateix i que pressionaran per fer-los efectius per la bona salut de la seva butxaca. Mentrestant la opacitat dels partits catalans amb uns Jocs que han passat de ser una idea o iniciativa per posar Catalunya al món si el territori ho validava i era sostenible, a uns Jocs plenament espanyols on Catalunya farà allò que fa tant be, fer el cornut i pagar el veure.

Crec que un Govern amb objectiu independentista, apart de consultar ja fa temps al territori, i si tingués la mateixa apostar per ella com Catalunya, si finalment l’Estat no accepta això i imposa la col·laboració aragonesa que passarà a ser primordial, el més lògic es renunciar al mateix i no col·laborar amb aquesta nova farsa.

Un nou ridícul, que es la carta de presentació de la nostra sobirania perduda en el Parlament.

EL MASTEGOT

Sense categoria

La cerimonia dels Oscar d’aquest any ha estat més comentada pel mastegot de Will Smith al presentador que per la qualitat de les pel·licules premiades. De fet aquest incident ha marcat aquesta manera naif de veure la vida i marcar comportaments de molts mitjans.

l’Actor que ja ha demanat disculpes per la bufetada i titlla el seu comportament com inacceptable i inexcusable, destacant que la violència es verinosa i destructiva en totes les seves formes, però la broma pesada del presentador a la seva dona que pateix una rara al·lopecia amb tots els problemes que deriva va portar a aquesta reacció emocional. l’Acadèmia ja ha condemnat el fet i diu que obre una investigació. De fet la comparació del presentador de la seva dona amb la Tinent O’Neil en referència a la calvicie va provocar l’altercat i les paraules a crits posteriors on l’actor deia que deixes al marge el nom de la seva dona de la seva puta boca. La polícia de Los Angeles també diu que investiga el tema. Les reaccions a xarxes i mitjans han reaccionat com si fos un assassinat i acusacions de masclisme i altres derivades sempre en boca amb aquesta societat que vivim.

Per suposat que condemno la violència, qualsevol tipus de la mateixa, això seria un tema, però aprofitar això per escoltar tot el que s’ha dit del mastegot ho trobo ridícul i l’exemple don ha caigut la nostra societat del politicament correcte i la paraula masclisme sempre a la boca i apunt per ser escopida. No crec que això passi d’una anècdota i hauria de ser tractada com a tal. El presentador, un còmic americà evidentment i fent us de la llibertat d’expressió pot fer broma de tot i tothom, però també hi ha el sentit comú i l’ètica més elemental per veure que fer broma d’una persona amb un problema físic que ho està passant malament, no crec que sigui el més oportú. A partir d’aquí crec que davant un atac indignant com aquest molta gent reaccionaria com Will Smith, ja que som humans i els sentiments caps als nostres ens poden fer de fer coses que amb altres situacions no fàriem. No veig cap masclisme per enlloc. Si fos a la inversa es diria que es feminisme, crec que no.

Es una errada la provocació de molt mal gust del presentador i lògicament la resposta contundent. Un cop tancat aquest cercle i com deia som humans,i no podem magnificar les coses i entendre que som humans i aquesta cotilla no la pot tancar el políticament correcte, ni els items que ens marca el sistema per viure.

LA CONVIVÈNCIA

Sense categoria

En una entrevista a la Delegada del Govern espanyol Maria Eugènia Gay ens diu que a Catalunya es torna a percebre convivència. Crec que confon la convivència amb la rendició que seria una cosa molt diferent.

Diu que els indults han contribuït a la cohesió i pau social, i que ara ens trobem en un altre moment. Ha passat un moment complex i gràcies al diàleg la situació es més flexible amb una baixada de la tensió social. Lloa la mesura dels indults que permetrà arribar a acords a la Taula de diàleg que es la opció real. Pel que fa l’acord de la llengua catalana dels quatre grups al Parlament el troba una decisió molt encertada que va en la línia de la sentència del TSJC.

Ella va donar suport al 155 i ho justifica com inevitable davant una deriva incontrolable, lloant la justícia per posar al seu lloc les regles democràtiques.

Aquest personatge parla de millora de la convivència, sense explicar la repressió espanyola, la rendició catalana i la por en les nostres institucions per la imposició com a forma de l’Estat, això ella en diu convivència. Parla del diàleg, quan es inexistent, ja que una part te el poder i marca les regles amb la imposició i la violència judicial com armes i l’altre obeeix sense cap tipus de resposta, no crec sigui el millor diàleg. Lloa l’acord de vergonya de la llengua catalana, de fet es lògic, aquest acord valida el nou cop a la llengua catalana, dona entrada al castellà com a llengua vehicular i fa que els nouvinguts ja no tinguin que anar a l’aula d’acollida amb un plus de català com element clau. Un personatge entusiasta del cop d’Estat del 155 i el que qualifica de deriva incontrolable es el dret a decidir d’una societat pacífica i democràtica, tot una idea que denota el nivell democràtic del personatge.

Aquest nivell que evidentmey no superaria cas standar democràtic normal, el rebla lloant la justíca que posa al seu lloc les regles democràtiques, deu voler dir les regles del sistema, de la imposició i del menysteniment als ciutadans.

Aquesta es el no Millo, i com podem veure el nivell es el mateix o pitjor. Si això i sumem la col·laboració del nostre Govern i partits amb aquesta deriva antidemocràtica, allunyant-se també de la gent, ja tenim tot un cocktail explosiu que es de tot, menys democràtic.

És la convivència de Gay.

JUGADA MESTRA

Sense categoria

Els nostres grans partits independentistes ho han tornat a fer, ara amb una nova jugada d’astucia han acordat amb PSC i Comuns una modificació a la Llei de Política Lingüística per posar per primer cop el Castellà com a llengua per utilitzar a l’escola. Fantàstic.

Efectivament, no es una broma, la proposició acordada per respondre a la imposició del 25% de castellà a les aules es precisament donar llum verda al mateix per primer cop. Ens diuen que la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge es el català, però per primera vegada intrudueix el castellà com a llengua que utititza l’escola i establex que seran els centres els que decideixin els seu us atenent a cada situació sociolingüística i eviten parlar de percentatges. Elimina també de la norma que l’alumnat que s’incorpori tardanament al sistema educatiu català ha de rebre suport especial i addicional d’ensenyament en català.

La polseguera que ha aixecat aquesta presa de pel, s’afegeix que darrera la foto de presentació, se’ns diu que es per protegir la llengua catalana. No s’ha parlat amb les entitats per exemple que ja han expressat el rebuig. Per reblar el clau Junts ara ens diu que congela de moment l’acord signat ja que diu ha de gaudir de més consens, en un nou gir esperpèntic. Fins hi tot el President Puigdemont ha rebutjat aquest acord.

Com es pot comprovar, aquest Govern format per dos partits sense cap intenció de complir el contracte de la independència, i amb l’objectiu del retorn al plàcid autonomisme sense més, han tornat a creuar una línia vermella, com es la defensa de la llengua. Una presa de pel intolerable. Per una banda pacten aquesta nova immersió amb dos partits nacionalistes espanyols que mai farien res pel català com PSC i Comuns, i per postres posen per primer cop com a llengua a utilitzar el castellà i per reblar el clau ho deixen com a responsabilitat dels Centres.

Per arrodonir aquesta vergonya, Junts es veu que no sabia abans de signar que volien més suports i ara espantada per les reaccions contràries fa mig pas enrere de cara a la galeria. Tot plegat ens posa davant el nas la misèria dels nostres partits. Aquell 52% que tant buscaven i que havia de permetre donar un salt qualitatiu i que nomes ha servit per col·laborar amb l’Estat, obeir la seva repressió i decisions judicials, permetre i col·laborar amb la destrucció de la immersió lingüística i aparcar la independència en benefici del mentrestant indefinit.

Una vergonya que per dignitat ja nomes pot ser respost amb la retirada del vot, no em representen.

PROMESES SENSE FETS

Sense categoria

En Pedro Sanchez s’ha passat pel forro les Declaracions de l’ONU en referència al Dret a l’Autodeterminació pel que fa al Sahara, de fet era previsible, en comparació el Marroc es Espanya i el Sahara es Catalunya, i ja hem vist quina ha estat la seva reacció. Res de nou amb aquest artefacte del franquisme anomenat PSOE pensat per mantenir aquesta farsa amb impunitat. Per altra banda les diferents vagues que ens anem trobant i la falta de resolució per fer-hi front dient per exemple que no poden rebaixar impostos dels carburants son la prova de la seva ineptitud i de que serveix aquest partit, res diferent a l’extrema dreta que sempre culpabilitza de tot.

José Antich ho descriu perfectament aquest autèntic frau de la política que com es veu fora de les fronteres no te cap influència.

Sánchez al pou: del Marroc a la falta d’aliments

José Antich

En política les coses poden canviar a una velocitat de vertigen. Si fa a tot estirar un mes, Pedro Sánchez veia el cel obert amb la dimissió de Pablo Casado com a president del Partit Popular i la consegüent explosió interna en la formació de la gavina després de la denúncia formulada contra Isabel Díaz Ayuso, i fins i tot s’especulava amb un avançament electoral del PSOE, ja que tots els seus rivals electorals tenien problemes; quatre setmanes després, el president del govern espanyol és un polític amb tantes fuites d’aigua que només un supervivent com ell és capaç de buidar-les. La revolta al carrer de nombrosos sectors, des dels transportistes als petits empresaris, des dels autònoms als ciutadans del carrer, des de l’esquerra o l’independentisme a la dreta, l’estan acorralant sense que aconsegueixi sortir del bucle en què s’ha ficat.

Hi ha risc d’una explosió social, ja que el preu de l’energia és insuportablement alt per a tothom mentre que el govern de Sánchez no fa res. Hi ha risc de desproveïment de productes alimentaris mentre que els diferents ministres afectats s’amaguen o simplement posen pedaços a un problema que no es pot resoldre amb ajuts d’alguns cèntims d’euro. Hi ha risc de tancament en cadena d’empreses que no poden fer front a uns costos que, en molts casos, les obliguen a parar la producció o alentir-la. No només és un problema industrial, sinó que les derivades afecten fins i tot el sector de la construcció, que afluixa el ritme d’una manera significativa. I el govern no respon. I el problema ja no és polític, sinó que ha arribat a la gent amb una inflació alta en què els diners serveixen per comprar menys coses. Això irrita la gent molt més que el que un polític es pot imaginar des del seu despatx. La depreciació dels diners en aquestes circumstàncies va molt de pressa.

Si a tot plegat s’hi suma l’error de la carpeta del Sàhara Occidental i la submissió amb el Marroc en espera d’un copet a l’esquena de l’amic americà, per no parlar de la invasió d’Ucraïna duta a terme per Rússia i que no té un final en l’horitzó pròxim, Pedro Sánchez té més fronts oberts que mai i és un president dèbil, amb aliats que comencen a ensumar que potser la seva aurèola de cavall guanyador completa el seu cicle. Aquest dimecres el seu soci de govern, Unidas Podemos, ho ha fet evident i el seu soci parlamentari més estable, Esquerra Republicana, també. En un altre moment, Sánchez hauria buidat aigua del vaixell; ara calla i promet respostes d’aquí a molts dies als camioners, als qui demanen que abaixi el preu de l’energia o als qui li demanen explicacions per vendre el Front Polisario i saltar-se les resolucions de Nacions Unides.

El passat 23 de febrer, Madeleine Albright, exsecretària d’Estat amb l’administració Clinton i primera dona a ocupar el càrrec, que ha mort fa unes quantes hores, publicava un article a The New York Times que ha acabat sent l’últim dels molts que ha escrit. Parlava de l’error de Putin amb la invasió, l’enorme mal que acabaria fent a Rússia i a la seva economia i relatava les seves vivències personals l’any 2000 asseguda davant seu en una petita taula al Kremlin. Putin és petit i pàl·lid, tan fred que és gairebé un rèptil, escriu Albright. És un article impactant i d’una visió geopolítica de molt alt nivell. Hi ha una frase que, encara que es refereix a Putin, té nombrosos destinataris: “Està segur que els nord-americans són iguals que ell, tant en el seu cinisme com en el seu desig de poder, i que en un món on tots menteixen, ell no té cap obligació de dir la veritat”. Viure en la mentida permanent t’hi porta, per més que qui així fa política arriba un dia que ja no pot fer més piruetes.

LA LLUITA PER LA LLENGUA

Sense categoria

Avui dia de vaga als Centres per defensar l’atac a la immersió lingüística a l’escola catalana amb aquest 25% de castellà obligatori. De fet el Govern diu que dona suport a les mobilitzacions, cosa que no lliga amb els seus fets davant l’atac.

El Conseller diu que s’ataca un model d’èxit i ses suman a la mobilització, parla d’una sentència retrograda, i que es va adreçar els tribunals per dir que l’organ adequat es el Conseller d’Educació i un acord per garantir la protecció dels nostres mestres. Un nou marc normatiu que no entrarà que no entraria en vigor fins d’aquí a vuit mesos o un any quan el decret s’ha d’aplicar en dos mesos com marca el TSJC.

Una nova vergonya del nostre Govern i partits que hi donen suport, davant aquest atac a la línia de flotació de la nostra llengua. El cert es que la reacció del Conseller i per tant del Govern a la primera escola que va rebre la sentència a Canet va ser que no hi podien fer res amb l’excusa que anava dirigit al Centre i no al propi Conseller per poder donar replica. De fet els passos que hem vist més enllà han estat zero i deixant la responsabilitat als Centres amb els seus docents i alumnes com a barrera. No hem vist res més que paraules buides de defensa d’un sistema que ha quedat despullat pel nul control que ha tingut en el temps.

Voler ara afegir-se a la manifestació i sortir a la foto com sempre es poc més que cinisme del de sempre. Com diuen faran un nou marc normatiu que no queda clar si acabarà acatant la sentència i que en qualsevol cas no entraria en vigor fins d’aquí un any i la sentència ja s’ha d’aplicar amb els consequents recursos que cauran en molts centres pel nacionalisme ranci espanyol i sense defensa per part dels docents.

Era hora de blindar el sistema, dir alt i clar que s’assumia la responsabilitat, de fet per exemple com va fer la Consellera Ponsatí amb el referèndum per deixar els directors al marge i fermament dir que no s’acataria la sentència. Això seria obediència als votants, a la societat que representen i a un valor cabdal com es la llengua i un sistema votat per una gran majoria al Parlament. No esperem res d’això i la pràctica assistim a un acatament encobert de la sentència i una nul·la defensa dels atacs de l’Estat.

LES MISÈRIES DE L’INDEPENDENTISME

Sense categoria

La secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, ha defensat Rufian afirmant que en aquests moments que algú estableixi lligams de l’independentisme amb Rússia a nivell internacional fa un mal absolut i mina la reputació.

Diu que l’independentisme s’ha deixat acomplexar massa per temes simbólics i ha demanat més confiança que deixaria fora debats estèrils. Pensa que la repressió ha contribuit a la divisió interna, encara que la unitat idealitzada no hi ha estat mai. Hi ha hagut un objectiu comú. De fet el seu partit ja ha rebutjat la compareixença al Parlament de Rufian feta per Junts i així demostrar les seves paraules acusadores i ha insistit com donant certesa que les relacions internacionals s’han de fer amab qui te uns principis fonamentals i respecta els drets humans. Rovira ens diu que presó i exili son dues cares de la mateixa moneda.

Tanmateix Rovira defensant d’aquesta manera les acusacions de Rufian i seguides també per la portaveu del partit negant la compareixença donen credibilitat a les mateixes i es posen en una superioritat moral, bastant típica de l’esquerra per cert i que hauria de revisar per dir amb qui si i amb qui no ens podem relacionar per no tacar la nostra reputació. De fet els simbolismes que diu Rovira han estat el pal de paller del procés dels partits ja que no hi havia fets nomes paraules o enganys per la població. De fet ho deixa clar quan diu que la unitat mai ha estat i si un objectiu, de fet jo afegiria que aquest no ha estat mai la prioritat de les seges agendes, ja que si ho hagués estat sabrien que la formula de la unitat era la guanyadora, i que el que coneixiem fins ara com els partits tradicionals quedava en un calaix fins començar el nou ordre, però esclar, quan no hi ha intenció de donar el pas, nomes fer veure que, venen els problemes i la relació segueix igual.

Respecte la imatge internacional, aquesta ha quedat confosa ja que espera la iniciativa sense vacil·lacions del protagonista per poder veure el problema i no espera una retirada en el moment culminant, i molt menys la col·laboració amb la marxa enrera autonòmica dels mateixos partits.

Li diria a Rovira que no , que presó i exili no son dues cares de la mateixa moneda, cal uns condicionants per ser-ho i aquests a la presó segurament no han estat els adequats en molts casos, ni durant el judici, ni posteriorment algunes ocasions, ni per suposat aquest fosc final amb pactes ocults que encara no sabem del cert.

En definitiva, la revolució no es fa per la boca, es fa amb determinació i fets, cosa que per força provoca un risc, que no s’ha volgut assumir mai. Son les misèries de l’independentisme.

RETORN ALS ORIGENS

Sense categoria

La victòria del Barça ahir a Madrid, tant per la golejada, com per la manera, no hi ha dubte que es un retorn als origens, i una prova del malament que s’han fet les coses al club els darrers anys.

Tots sabem que economicament la gestió ha estat nefasta, fitxatjes ruïnosos, i una manera de portar el club que l’ha deixat sota mínims. Esportivament, sense una renovació de les peces a temps i una deixadesa absoluta amb un jugador tapant les misèries i que no deixava analitzar el declive que cada any veiem a Europa sense remei. La junta de Laporta no hi ha dubte que ha retornat la il·lusió, segur que hi haurà errades, però de moment la professionalitat i l’orgull han tornat a un club amb una situació tant delicada. Mil i un entrebancs però que economicament i amb els contractes que venen pel club, i una racionalització dels salaris desorbitats admesos fins ara, han estat de moment suficient per veure ja la llum.

Esportivament, l’aposta també obligada pels joves de la casa, i sobretot la vinguda de Xavi han aportat un camí que tots reconeixem i que poc a poc van adaptant. Cal sumar això, l’encert als fitxatges d’hivern que han suposat un autèntic pas endavant i el que ja escoltem a l’estiu amb un treball serios i eficient.

El que havia de ser una temporada de transició sense cap objectiu, ara ens fa mirar Europa amb l’objectiu del títol de la competició europea que disputem i aquesta gran victòria a la Liga ens permet afermar aquestes places de Champions que son imprescindibles, encara que segurament no ens permetrà lluitar per un títol que ara es veu seriem un serios candidat.

Per altra banda, baixar els fums a tota la caverna mediatica espanyola que ens ha tractat amb menyspreu i fins hi tot pitjor, amb llàstima, com si estiguessim en un altra dimensió que ara veiem que evidentment el Barça del futur seguint per aquest camí tornarà en breu a aspirar a tot i amb un adn que cap equip europeu pot igualar. El Madrid amb un equip més envellit, apart de l’orgull que els caracteritza veuen com els 20 minuts de l’eliminatòria contra un PSG Superior el 80% de l’eliminatoria i una Liga com un passeig, ja que ningú estava en condicions de seguir el seu pas, els ha esborrat la realitat, i aquesta es més dura del que es pensen.

Un gran joc, un gran resultat i una alegria de les que anem necessitats quan la realitat es tant crua.

LES ENQUESTES

Sense categoria

Ja sabem la darrera enquesta del CEO que l’opció independència ha baixat a un 38% i els contraris sumen un 53%, 15 punts de diferència. De fet una davallada molt notable respecte altres enquestes i que cal explicar.

Primer de tot cal dir també que davant un referèndum per resoldre la situació, encara un 72% vota afirmativament. Hem vist com els partits nacionalment espanyols ja han donat tota la credibilitat del món a l’enquesta i per exemple Alicia Romero pel PSC diu que l’independentisme perd suport perquè el Govern continua enganyant i rebutja un referèndum apostant per un nou finançament ja que millor votar un acord que un trencament. Ens diu que es una evidència que des del 2017 no s’ha fet la independència, i la gent desencisada amb els seus representants i les seves promeses s’allunya d’aquesta via.

Tanmateix, cal posar en quarentena aquesta enquesta, igual que quan donava dades diferents, nomes es una enquesta i com a tal tenim mil exemples dels seus desviaments amb les intencions reals i les seves errades per interessos o context en cada moment. Tornant a l’Alicia, li donaria la raó que cap partit actualment ha defensat la independència, i que desprès de la declaració,concretament 5 anys desprès senzillament no han fet cap pas per fer-la viable, vers al contrari, una marxa enrere que provoca que el votant independentista s’allunya o s’hauria d’allunya d’unes opcions que han jugat amb nosaltres i ho segueixen fent cada dia que passa. De la mateixa manera hauria volgut escoltar el mateix discurs quan les dades eren unes altres. El que grinyola molt es la interpretació parcial ja que les 3 quartes parts de la població vulgui un referèndum democràtic pel tema tampoc es prou important i amb unes declaracions que donen idea del seu nul ideari democràtic, nega a la societat el mateix i en canvi el canvia per un altre per imposició pura i dura.

Diu que millor votar un acord que un trencament, potser algú li hauria de dir aquesta representant d’ella mateixa i del règim que votar independència o qualsevol cosa sempre en surt un acord que cal respectar, tret com deia que la representant s’erigeixi en cabdill per dir-nos de que podem votar i de que no, un clar símptoma de la falsa democràcia espanyola.

Els nostres partits haurien d’estar contents ja que ells ens han demostrat que estan a la part del no, i ara toca la ciutadania rectificar el seu vot i actuar amb maduresa i no amb una coacció infinita que no ens porta enlloc.

AIXÍ, SÍ

Sense categoria

La decisió del President Torra de plantar al jutge i no acudir avui a la Ciutat de la Justícia en el procés que afronta per desobediència en la pancarta penjada al balcó de la Generalitat, és el camí a seguir per no validar aquesta farsa i que hauria de servir per començar un canvi de paradigma.

La causa es per no haver obeït la retirada de la pancarta a la façana del Palau de la Generalitat i que nomes quan els Mossos es disposaven a fer-ho va ser retirada. De fet el Jutge ha decidit tirar endavant igualment el judici ja que ho permet la llei. Ens diu que no legitimirà aquesta farsa i demana ampara als Tribunals internacionals ja que aquí la justícia es inexistents i no respecta els tractats internacionals ni els drets fonamentals. De fet defensa que es pot posar una pancarta amb defensa dels drets humans igual que ara es pengen per Ucraïna. Els judicis a Catalunya son polítics. La primera condemna ja li va costar el càrrec de President i ara se li demana 20 mesos més de inhabilitació per càrrec públic i 30 mil euros de multa.

Segurament el gest no influira amb la sentència i tampoc es pot considerar una heroicitat. De fet el gest de la pancarta, ja no ho va ser, ja que finalment va ser despenjada, i posterioment per vergonya del Parlament de Catalunya va ser apartat del seu càrrec en una altra decisió que ens avergonyeix dels nostres partits i la seva perdua de rumb. De totes maneres crec que tots estem dacord que la farsa dels judicis de la repressió a Catalunya des del procés d’autodeterminació no s’atura i hem vist repetidament com no respectavent els drets més elementals de les persones i per suposat eren com aquells judicis del franquisme on la sentència ja està escrita abans de començar. Davant això la no presència com a mínim no valida aquests judicis, com han fet la majoria dels acusats fins ara donant cobertura una farsa que s’ha de denunciar. Començant pels presos polítics i seguint per tots els repressaliats posteriors sense cap gest que fes pensar que allò no era perfectament normal.

Ara, el President Torra pot obrir una via que mai havia d’haver estat un altre. Davant la imposició, la injustìcia i la farsa, el que no es pot fer es seguir els passos com si tot fos normal, i de fet ha format part d’aquest blanqueig a un Estat que mai havia d’haver estat blanquejat, i la desobediència es el camí. Així sí.

UN POLÍTIC MISERABLE

Sense categoria

Les declaracions a Madrid de Rufian contestant a un periodista ultra sobre un fake que les clavegueres de l’Estat i aprofitant per carregar contra el President Puigdemont i el seu entorn amb una validació de les mateixes informacions son una prova més del tipus de personatges que en aquest moment son un tap pel procés d’independència.

El terrabastall va començar amb la pregunta d’aquest ultra al qual normalment mai contestava i que va questionar sobre les informacions aparegudes de la vinculació de Russia amb l’independentisme i que son base de l’operació Volhof i causa per poder portar a judici algunes persones independentistes, amb un nou informe policial que si ens basem amb altres que han servit per fer judicis falsos, es tota una invenció. Rufian va contestar validant aquests contactes del President amb un espia rus el juny del 2019 “Crec que son senyoritos que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així durant un estona es creien James Bond. No ens representen”, de fet i en to despectiu ja s’ha referit a ells com l’espai de l’antiga convergència. Això ha encés els anims i les peticions d’esmena de Junts a Esquerra han rebut el silenci per resposta.

Si una cosa ha quedat clara es la nul·la vocació dels nostres partits per complir amb el seu contracte amb la ciutadania, i que de fet son un tap pel mateix com s’esforcen a demostrar cada dia. Un altre ben diferent es aquesta col·laboració entusiasta amb l’Estat que ens reprimeix i en aquest context Gabriel Rufian es belluga perfectament. Es el mateix que va titllar de Judes amb les 30 monedes de plata al President quan negociava fer eleccions en comptes de referèndum i que posteriorment va callar quan res tenien preparat per anar endavant amb el resultat, o el mateix que va dir que estaria 18 mesos a Madrid i crec que se li ha aturat el rellotge. De fet ara ha traspassat totes les linees vermelles deixant anar el seu odi contra Junts, el seu menyspreu pels exiliats i de pas avalan les falses acusacions d’un Estat corrupte com l’espanyol, cosa que pot perjudicar greument terceres persones. Tot un miserable en majúscules, que aprofitat perque quatre han rigut els seus tuits enginyosos o intervencions descarades, però que en el fons denota el nivell de la nostra classe política i els seus objectius veritables, viure de la mateixa sense cap altre finalitat.

Ara el silencia d’Esquerra, hauria de comportar el trencament d’aquest Govern de fireta català, però no ho faran, ja que en el fons tots tenen els mateixos objectius i aquests son molt lluny de complir amb la societat que els ha votat.

EL COST D’UNA VIDA

Sense categoria

La resposta de Clara Ponsatí, per la pregunta d’una periodista interessada sobre si la independència catalana valia una sola vida humana. La resposta va ser valenta, amb un si, i cal dir que ja era hora que algú sortis de la idea del politicament correcte, de la falsedat infinita i de la hipocresia continuada.

La meva resposta també seria un sí. De fet i per no quedar com un assassí insensible ho hauria d’explicar i matisar tal com va fer Ponsatí i crec que es prou lògic. Si posem les vides centrades amb persones humanes evidentment que son el més important i s’han de preservar nomes faltaria. Ara bé, no parlem d’aixó, parlem d’un col·lectiu de persones amb un objectiu d’alliberament respecte un altre, i això en trobariem milers de casos durant la història del planeta i la gran majoria per no dir totes han tingut un cost amb vides, cosa que ens hauria de fer reflexionar.

En el cas concret de Catalunya, el procès d’autodeterminació d’un Estat com Espanya tots sabem que mai serà pacífic, i comportarà riscos evidents, ja que aquest com tots sabem te una llarga història al darrera i una manca de valors democràtics sense dubtes, alhora un nacionalisme i un sistema que deixa la vida humana en res, com en l’època moderna la creació dels GAL per exemple o el blanqueig dels crims del franquisme i la protecció dels seus col·laboradors fins al dia d’avui. De fet l’actuació el dia 1 d’octubre del 2017 amb l’us indiscriminat de la violència en nom de la falsa justícia ja ens dona idea del seu tarannà. El dia de la proclamació al Parlament o millor dit de la rendició absoluta catalana, segurament si els nostres no ens haguessin enganyat sense res preparat i sense cap intenció de tirar endavant, hauriem vist la repressió violenta sobre la població catalana. Hi podia haver morts, no ho podem saber però era una possibilitat. Llavors la decisió es si vols realment aquell projecte o no. Si no estas disposat a assumir els riscos, es com tot, millor quedar-se a casa i no enganyar a tota una societat amb banys de sang imaginaris com excusa de la teva hipocresia.

Evidentment dir que cap causa val una vida, es una frase dita des del poder i per aquells que mai volen que canvii res. Es curiós que aquells que ens podien dir això, ara envien armes a Ucraïna per exemple, es veu que aquí si que es licit sacrificar vides. La hipocresia del poder es tant gran que no te aturador.

Per tant, si, no es desitjable, però val una vida, ja que per l’altre costat no els importarà el cost d’aquestes vides, i seran per una causa que ells consideren per sobre, i aquí ja no plantejaran la pregunta.

LA TÀCTICA DEL MENTRESTANT INFINIT

Sense categoria

La Conferència Nacional d’Esquerra ens demostra que els partits son màquinaries apart de la ciutadania, i que quan diuen cohesionades, vol dir amb votacions a la bulgara de prop del 100% d’aprovació i un cop més amb nul·la replica interna o molt curta cosa que crec mai es bo.

Obviant la realitat del que pensa el que diuen han de ser l’altra part negociadora. Posen la Taula de diàleg al centre com a eina i com a línia estratègica d’un partit totalment controlat per la seva cupula i que domina pefectament la militància. Parlen d’establir una metodologia clara i un calendari acordat conjuntament amb accions de desbordament democràtic sense cap detall, de totes maneres si falla no es descarta altres vies sense cap altra concreció. Junqueras es va mostrar convençut que la negociació amb l’Estat hi serà segur encara que sigui per negociar el traspàs d’actius i passius de la Nova República. i avisa que en cas de dubte us heu de posicionar a favor d’aquells que triin el camí més difícil.

Realment a dia que passa la vergonya es fa més gran, aquesta Conferència nacional es una prova més del cinisme existent entre aquests partits teoricament amb aspiracions d’independència. El President de la Generalitat amb l’excusa d’Ucraïna com un president autonòmic més a La Palma, de fet el que és i alhora a Catalunya el seu partit parlant de República Catalana. Aquestes maquinàries de poder segueixen desvirtuant el que seria ser unes eines democràtiques al servei de la ciutadania. Insistir amb una Taula i més dient que segur que tard o d’hora hi haurà negociació ni que sigui de repartiment de bens, de fet de quins actius i passius parla si Espanya ha dit per activa i per passiva que d’autodeterminació no en parlarà mai, i parla de qui no estigui dacord trii el camí alternatiu més difícil, sense dir que el seu no és un camí difícil, es un camí impossible. Com historiador hauria de saber que Espanya mai ha negociat res, que es com es i que no canviarà. Per altra banda parlar de desbordaments democràtics sense concretar es com parlar d’embats democràtics, termes tots ells que no volen dir res de res.

En definitiva, traslladar aquesta impressió de que els partits viuen al marge de la ciutadania i el que es més greu al marge d’aquells que mitjançant el vot han atorgat la seva confiança ara trencada i oblidada. Podriem dir que l’única independència real que hem vist es la dels partits de la gent, i això comença a ser irreversible.

Es la tàctica del mentrestant infinit.

LA VERGONYA CATALANA

Sense categoria

El retorn de Catalunya a una autonòmia espanyola oblidant el procés d’independència, no te aturador. El President Aragonès ha confirmat que assistirà a la Conferència de Presidents autonòmics amb l’excusa del tema de la Guerra d’Ucraïna.

Parla d’un espai de treball i coordinació per fer front el tema. Te la barra de dir que la Generalitat prioritza les trobades bilaterals però que ara es excepcional i cal la màxima coordinació pel preus de l’energia, acollida de refugiats i mesures a fer. Curiosament el mateix dia que el TC tomba un altra llei catalana, la de Regulació de lloguers a Catalunya, una mesura que ja havia afavorit molta gent i que amb aquesta nova ingerència queda en res. De fet el cinisme es tant greu que apart de la presència del President a la Conferència, la mateixa Esquerra donarà suport al Congreso a la Llei d’Habitatge espanyola, una vergonya amb majúscules.

La vergonya catalana segueix en augment, i no te aturador. Sembla que qualsevol excusa es bona per oblidar el procés d’autodeterminació, deixar-lo en la llunyania del temps i retornar a l’Autonomia que tant agrada als nostres partits. Ara toca la Guerra a Ucraïna. Posar això com excusa per participar com un més a la Conferència de Presidents autonòmics, saben per l’experiència, que es pura façana, ja que les decisions finals seran del Govern central i Catalunya no decidirà res respecte aquest tema o qualsevol altra, més enllà de blanquejar aquesta farsa. Tanmateix el cinisme no acaba aquí, el dia que torna a quedar en evidència que les Lleis catalanes son de paper de fumar i la gran majoria acaben anul·lades, deixant clar que la sobirania del Parlament es zero. Saben això, i com que no hi ha cap intenció de fer res que no sigui creure que son importants dins l’estructura espanyola i Esquerra tornaran a donar suport al Govern espanyol ara amb la Llei d’Habitatge espanyola que serà la que Catalunya tindrà, i cal preguntar-se a quin bàndol estan. De fet la legislatura ha estat un seguit de suports a Sanchez a canvi de res i d’acceptar la repressió i la pèrdua total de la sobirania de les institucions catalanes sense fre.

Tot això passa quan Escòcia ens diu que el 2023 farà un segon referèndum o altres llocs del planeta seguiran la seva lluita per l’autodeterminació, tots, excepte Catalunya, esclar. Si la societat catalana no retira el suport amb aquests representants autonòmics, el procés d’autodeterminació acabarà totalment desacreditat.

La vergonya catalana.