ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DECIDIM.CAT

Sense categoria

Prop de 1100 alcaldes i regidors s’han sumat a aquesta nova iniciativa, què avui s’ha reunit per arribar a el compromís de realitzar consultes populars a nivell municipal per l’autodeterminació.

La proposta ha aglutinat gent de tots els partits catalans, excepte PP i Ciudadanos, be dient catalans ja no calia fer aquesta ultima referència. La base de la proposta es aprofitar l’escletxa legal de la futura llei de consultes populars a nivell local, que amb l’aprovació del ple de l’ajuntament permet fer el referèndum, encara sense data ja que es pretén assolir el màxim de poblacions possibles per fer la consulta amb abast a tota la nació.

 

Les poblacions implicades ja son vora 500, la meitat de Catalunya, i la resposta a nivell d’un mal finançament i una retallada de l’Estatut pot  esdevenir una realitat amb aquesta iniciativa.

 

De fet el seu manifest fundacional de fa un any explica que aquest grup de càrrecs locals mes enllà d’arrels històriques, creuen que el dret a decidir esta molt lligat amb un model de benestar català per la ciutadania, i una sortida a les restriccions patides en els últims 300 anys, i on impulsaran tota mena d’iniciatives per fomentar la idea de sobirania per fer-la realitat.

 

Crec que es una gran iniciativa, que a nivell local hauria de servir d’exemple a nivell nacional per unificar esforços per damunt de les cotilles estretes dels partits, i amb una unitat de la que tant es parla, no per discutir qui pot ser el proper President de la Generalitat, o qui pesca mes engrunes de Madrid per sortir a la foto, sinó per la lluita pel dret a decidir lliurement com a poble.

 

No veig tant senzill que l’estat es quedes de braços creuats, per molt legal que sigui la iniciativa, ja què l’estat es un especialista en no complir les lleis, i aplicar-les com i quan vol, i el que es mes important les parts que li convenen, i les que no simplement les ignora, com estat de nul sentit democràtic que es.

 

Hauríem de veure com els tribunals inquisidors espanyol s’empesquen alguna estratagema esperpèntica per intentar aturar el tema.  De totes maneres la clau es a nivell dels partits catalans per voler simplement dona la veu al poble, i aprofundir així els seus nivells democràtics, la vinculació o no dels resultats crec que no es important, ja que per una simple qüestió d’ètica, si tots els pobles, o una amplíssima majoria realitzes la consulta,  i la majoria apostes per la creació de l’estat propi, difícilment Espanya davant la Unió Europea podria explicar, un no acatament dels resultats.

 

Es un altra iniciativa interessant que sumades a moltes altres van fent forat a la societat, i el treball que haurien de fer els nostres partits, i que  malauradament no assumeixen, la societat civil i les iniciatives de caire individual com aquesta, intentant suplir per vergonya dels primers.

DEDIDEIXO DECIDIR

Sense categoria

A l’abril del 2007 va començar una campanya de signatures  convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés per reclamar la capacitat del govern català de convocar referèndums sense permís estatal, i avui s’ha fet entrega simbòlica de les recollides en un acte de final de campanya.

Un bon equip de voluntaris i entitats han anat per totes les comarques  recollint les signatures, i sortint al carrer en dies determinats i propicis per aquesta causa. De fet la campanya ha sofert una important retallada per part del govern central, i les seves autoritats judicials ja que el principal dia de recollida s’esperava fos el del dia de les ultimes eleccions on al costat dels col·legis electorals es volien desplegar les paradetes per les signatures, i van ser prohibides, moltes d’elles obligades a plegar, i d’altres traslladades a llocs amagats i de menys repercussió.

 

Tot i els entrebancs es parla de entre 50000 i 75000 signatures, que tot hi ser un volum considerable, em semblen escasses pel temps emprat, malgrat els entrebancs, i que reflexa una mica la desafecció catalana provocada per la seva classe política, i el convenciment de que qualsevol iniciativa d’aquest tipus serà rebutjada en el parlament català, i evidentment amb l’espanyol, on no te cap possibilitat de tirar endavant com s’ha vist recentment en el cas basc.

 

Els participants han aprofitat per demanar una resposta contundent del govern català a la retallada del TC a l’Estatut, què fugi d’aquestes paraules buides d’unitat que sentim tots els dies, i aquesta passivitat davant les humiliacions que provenen de Madrid, i s’ha reclamat una consulta per validar l’Estatut que en surti  com reclama el mateix Maragall.

 

Personalment, crec que no es la millor opció, ja que els graus de mesquinesa en aquesta consulta cas que fos autoritzada per l’Estat, cosa que dubto moltíssim, podria donar el cas de que mes d’un partit defenses el si com a mal menor, i per no arriscar gens ni mica tot hi jugar-nos el futur del país. Crec que en cas de consulta es podria fer o be lligat amb unes eleccions i amb un compromís d’un o mes partits a defensar el dret a decidir del poble català i aplicar-lo,  o be amb una consulta paral·lela autoritzant a la Generalitat a engegar un procés d’alliberament nacional donat que la via autonòmica estaria morta, i la via federal es una utopia.

 

Aquestes opcions crec que donarien pas a un salt endavant en el nostre anhel per l’Estat propi, i una posada en evidencia de l’estat espanyol davant de tota Europa pel seu tarannà totalment antidemocràtic,  i poc digne del segle en que vivim.

LES MISERIES DE MARAGALL AL DESCOBERT

Sense categoria

Les filtracions de les seves memòries, “Oda inacabada” de propera publicació, deixen uns quants detalls de la seva trajectòria al descobert, i on l’autor fa unes consideracions que son molt diferents de la seva actitud en els moments en que van succeir.

 

El que va ser president de la Generalitat en el primer tripartit, no ha perdut la bona forma, i segueix amb les famoses maragallades, però que aquest cop tenen un punt de cinisme, ja que opina i comenta coses des de fora de la vida política, que quan verdaderament tenia el poder per intentar-les o posar-hi el seu granet de sorra va executar d’una manera molt diferent.

 

Ara ens diu que cas de que es toqui una sola coma de l’Estatut, proposa una gran manifestació ciutadana de protesta, i jo li recordaria les dos ultimes grans manifestacions d’aquest país organitzades per les entitats sobiranistes,  en protesta per les retallades i les infraestructures, i on el seu partit no hi va participar i fins hi tot va menysprear o criticar en alguns casos.

 

Ens parla sobre el dret a decidir dels catalans, i ell el beneeix, i fins hi tot li semblaria be la independència del país, quan li recordaria que va votar un estatut on el terme nació surt en un preàmbul amagat i sense cap valor, i que al dia següent del 30 de setembre on el Parlament va aprovar el text estatutari, el seu grup va presentar esmenes a Madrid per rectificar-lo en una de les maniobres mes mesquines que es recorden.

 

En aquell moment va quedar molt clar que Maragall poc pintava en el seu partit, i que simplement obeïen ordres de la Moncloa, i ell no ho va intentar aturar.  Ens critica a Zapatero per la seva deslleialtat amb Catalunya, però ell mai va plantar-li cara, i quan per exemple aquest li va exigir la dimissió de Carod per l’afer de Perpinyà desprès d’haver-lo ratificat, va canviar amb 24 hores d’opinió, i va obeir les ordres estatals amb la sortida del govern del dirigent republicà, amb un acte submissió sense precedents.

 

També ens reconeix que en Zapatero li va oferir la retirada política per obtenir el suport de CIU a l’Estatut, i com es sabut va deixar les seves funcions afirmant que Catalunya aconseguia amb l’Estatut sortit i retallat a Madrid, el major poder polític d’una nació sense estat, i on aquest passava a ser residual, quan ell sabia molt be que això era una gran mentida que s’ha demostrat amb el temps.

 

En definitiva no va ser ferm quan tocava i tenia poder de decisió, es va deixar menjar el terreny per aquest partit sucursal del PSOE anomenat PSC amb l’actual president Montilla al capdavant, i no va saber plantar cara al govern estatal afirmant les declaracions que ara es permet el luxe de fer.

 

Evidentment tenia molt mes imatge que l’actual president, però els fets no van seguir a les bones intencions què a vegades destil·lava, i ara els desitjos que anhela no tenen res a veure amb els seus fets al Palau de la Generalitat.

 

Les coses s’han de fer quan es poden fer, i ell no va ser prou valent per anar endavant, i les seves famoses maragallades van quedar amb anècdota i simplement va servir de cap de turc a l’Estat què quan ja no li va ser útil simplement el va apartar de la vida publica sense contemplacions.

PUIGCERCÓS OBLIDA LA RETALLADA ESTATUTARIA

Sense categoria

El President d’Esquerra va explicar els 4 eixos  del partit en aquesta segona part de legislatura, i un cop mes es va demostrar la feblesa dels líders polítics catalans.

 

La primera es la crisi econòmica i les mesures per afrontar-la i sortir d’ella en les millors condicions, la segona el finançament per poder desenvolupar les polítiques socials, i on com tots sabem el mes calent es a l’aigüera i a mes no pinta gens be, la tercera l’Educació, per tirar endavant una reforma que funcioni, i la quarta que la llei de dependència pugui arribar als seus destinataris sense problemes, junt amb un salt tecnològic de les empreses catalanes per fer-les mes competitives.

 

Son temes importants tots ells, però se’ns dubte trobo a faltar el tema principal que pot canviar-ho tot, la sentència del TC sobre l’Estatut, i que tancarà el sistema autonòmic amb una decisió sense precedents.

 

En Gregorio Peces Barba, un dels pares de la sagrada Constitució Espanyola ha manifestat que Catalunya no s’immutarà per la retallada de l’Estatut, i què s’adaptarà a les circumstancies.

 

Pel que fa a la classe política, malauradament sembla que no li falta raó, ja què tots els partits preparant les estratègies per fer la vista grossa,  i evitar grans aldarulls, Esquerra, partit que hauria de ser el primer en denunciar aquest fet tant greu, i reclamar amb tots els mitjans el dret a decidir com a sortida d’aquest pou, sembla que segons el seu President no ho te entre les seves prioritats, no crec que per oblit, però si per no saber com respondre a la sentencia per no trencar el govern, i seguir gaudint del poder, a l’ombra del partit socialista què intentarà seguir, treien importància al tema i acatant la sentencia en nom de la legalitat.

 

Realment, apart de la tàctica suïcida dels Puigcercos, Carod i companyia que han portat a la desorientació a la militància, cal recordar que han de complir una resolució aprovada en el darrer congres, i què dona la resposta del partit a la sentencia, en forma de declaració de rebuig unitària al Parlament i consulta en base al dret a decidir abans, durant o desprès de les eleccions com a fi de l’etapa autonòmica, i l’obertura del procés d’emancipació nacional si la ciutadania ho ratifica.

 

Qualsevol cosa que no sigui això, serà un altre engany a la militància d’aquest partit, i a l’independentisme en general, i les pitjors perspectives per aquest partit que fins ara havia de ser una eina fonamental pel procés abans esmentat.

 

L’exemple de Groenlàndia que es va obrir les portes a la plena sobirania amb una consulta a la població, que tant el govern local com el danès es van comprometre a respectar i ratificar, cal dir que Dinamarca no es Espanya i què la diferencia democràtica dels dos està a anys llum, però es un exemple mes pels nostres polítics acomodats, i per l’Estat amb democràcia de fireta, què una consulta no crea cap trauma ni trenca res, simplement aporta solucions i crea noves regles de joc basades en la llibertat de les persones per escollir-les, i com no pot ser d’un altra manera la voluntat dels parlaments per acceptar-les.

 

 

 

 

CAROD TAMBÉ APOSTA PER LA REFUNDACIÓ

Sense categoria

En el marc d’una conferencia a Barcelona, aquest polític va destriar el seu discurs sobre la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat, i la refundació del partit republicà sota el seu lideratge.

 

Efectivament, els nostres líders polítics han trobat el filó per entretenir el personal un temps mes, i defugir la seva principal obligació que es portar propostes per tirar endavant aquest país, la seva nova joguina es diu refundació.  Primer va ser en Mas i la seva refundació del catalanisme, Iniciativa també vol refundar la seva ideologia, i ara Carod vol refundar Esquerra.

 

En el seu discurs s’ha postulat com a candidat a la Presidència de la Generalitat posant-se a disposició del partit, ha volgut donar una oportunitat a la direcció del partit, i ha rebutjat qualsevol retallada del TC.  S’ha presentat com un militant disciplinat i amb vocació de govern, amb un partit que ha de generar il·lusió fugint de radicalismes, i amb ganes d’assumir com mes responsabilitats millor, amb un horitzó realista, però construint una nova identitat nacional.

 

Se’ns dubte no tira la tovallola, a pesar de les seves ultimes derrotes internes fins hi tot en els congressos regionals, on va perdre el seu feu tradicional com es Tarragona, però confia en el seu ganxo personal per forçar unes primàries, o com a mal menor assegurar una cadira en el partit o en el govern.

 

La seva mala relació amb CIU el fa dir que no es una bona opció de govern conjunta, cosa que sense objectius concrets, evidentment no pot fer trempar a ningú, però la idea de refundació sona a no voler afrontar la realitat, a marejar la perdiu, a canviar el llenguatge i allà on ell veu radicalisme, veure-hi una oportunitat per posar la independència damunt la taula sense complexos, i posant el fi davant els personalismes que nomes afavoreixen a la persona interessada, però no a la societat que representa.

 

Voldria preguntar, què s’ha n’ha fet d’aquell Carod valent i desacomplexat que en el primer tripartit va anar a Perpinyà a parlar amb ETA o va dir que Madrid no es mereixia unes Olimpíades per la seva xenofòbia amb les federacions catalanes i va arreplegar aquells 650000 votants il·lusionats.

 

Crec que no en queda massa, ja que la credibilitat costa de guanyar, però molt poc de perdre i encara mes de recuperar.  Ell finalment ha triat la seva rehabilitació davant un sector de la societat totalment acomplexada per cap gest que salti les normes imposades per l’Estat a canvi d’aquesta  empenta i il·lusió que donava el seu discurs.

 

El poder com diuen corromp a les persones, i es ben veritat, però un actiu com aquest, excepte algunes ocasions fa de mal sentir defensant aquest govern a capa i espasa, oblidant totalment l’objectiu del partit que representa, què hauria de defugir la batalla esquerra – dreta per la llibertat nacional, amb o sense entrar al govern, i què hauria de generar aquestes formes que el van portar als vots abans esmentats amb un toc de frescor, que uns quants han fet malbé en poc temps amb les seves actituds covardes, i ara amb refundacions de pa sucat amb oli que no entén ningú, ja que tot esta inventat i el camí es molt clar.

 

 

EL PRESIDENT MONTILLA I ELS CAMINS INVIABLES

Sense categoria

En la conferencia de balanç dels dos primers anys del govern tripartit protagonitzada pel President José Montilla, la demagògia i les paraules buides van ser un arma, què per força no provocarà cap acostament del poble a la política.

El seu discurs portava per títol “Enfortir Catalunya”, i a part de parlar de la crisi i la manera d’afrontar-la amb unitat política, cohesió social i la influencia de Catalunya, veig el malalt cada cop mes debilitat.

 

Va destacar la obra de govern on ja s’ha realitzat mes de la meitat d’objectius, i es va declarar favorable a revisar el pacte per actualitzar-lo en les noves condicions en que ens trobem.

 

Respecte als dos temes cabdals, el finançament, va dir que Espanya no es pot permetre que Catalunya no se’n surti, i advertia al govern de Madrid que el temps s’esgota, i que la ciutadania pot contar amb el rigor i solidesa d’aquest govern.

 

Encara deuen tremolar ara els seus amics de Madrid, amb Zapatero al capdavant, i les amenaces d’un president que no es creu ningú, i què a mes sap com acabarà el tema monetari, ja que el cafè per tothom serà el plat del dia tard o d’hora. De totes maneres la fermesa de que parla te una gran oportunitat si volgués fer servir els 25 diputats del PSC a Madrid per tombar el pressupost de l’estat, i posar amb un mal de cap al govern estatal, i alhora mantenir ferm l’orgull dels catalans i dir prou a tanta presa de pel, però malauradament tots sabem que no ho farà ja què la seva prioritat no es Catalunya, i molts dels seus votants esperem es treguin la bena dels ulls.

 

El tema estrella va ser el pla B si la sentencia del TC es adversa amb l’Estatut, i on va dir que preveu una resposta serena, unitària i constructiva que concretarà amb una cimera amb els líders politics, on vol allunyar-se d’horitzons improbables i camins inviables. El govern actuarà amb fermesa institucional i realisme polític.

 

En resum, el que ens proposa el President de tots els catalans es que davant una anomalia democràtica sense precedents, i a la practica la fi de l’etapa autonòmica ja que el límit estatutari i financer serà clarament insuficient per Catalunya, i sense cap perspectiva de futur que seguir sent el graner dels camps de l’Estat amb uns serveis de segona a canvi, es una resposta serena, no cal immutar-se, unitària, una paraula en boca de tots els partits, i què no caldria dir-la mes, sinó fer-la realitat simplement si es que hi ha voluntat de fer-ho, i constructiva, ja em dirà amb quines eines serem capaços de fer-hi front sense recursos, i sense poder polític per fer prosperar el benestar de la ciutadania.

 

El realisme polític de que parla, suposo el lliga a no fer anar les coses cap a camins inviables, entenc què cap al dret a decidir i la creació d’un estat propi com a sortida a aquest atzucac.  La seva miopia política i demagògia barata el fa indigne del càrrec que ocupa, ja que voler convèncer a la gent de la inviabilitat d’un projecte pel simple fet que no el vol ni vostè ni el seu partit, ni molt menys Madrid, es cinisme del gran.

 

Aquest procés es perfectament viable si hi ha la valentia per tirar-lo endavant i la voluntat de dur-lo a terme, i a mes es un horitzó factible si la població hi dona la seva conformitat com qualsevol altre pla, no el menyspreí pels seus interessos ja què sap que les enquestes, i la societat cada cop avança mes en aquest sentit, i a pesar de que no es reflexa en els partits politics bàsicament per la seva covardia i mediocritat, es l’alternativa mes il·lusionant i captivadora per salvar aquest territori d’una agonia lenta i sense marxa enrere.

 

Deixi que el poble parli, no cal aguantar mes humiliacions i preses de pel, senzillament no ens volen, ho han demostrat des de fa 300 anys, nomes volen els nostres diners i res mes, què mes hauran de fer per enterrar campanyes tant cíniques com la Catalunya optimista. La població ha de tenir la ultima paraula, i el president de tots no pot ser un fre, sinó una ajuda per fer-ho possible, han anat massa lluny, i te la opció de passar a la història del país, o ser un president mes, esclau de les ordres del que dicta l’Estat.

ROUCO VOL UNA AMNESIA COLECTIVA

Sense categoria

Amb motiu de l’assemblea de la Conferencia Episcopal Espanyola el seu cap visible, el Cardenal Rouco Varela s’ha referit als dos problemes que considera essencials, com la crisi econòmica i la purificació de la memòria.

 

 

Aquest senyor considera que la crisi  prové de l’avarícia dels guanys immediats i desproporcionats, i respecte a la memòria ha deixat anar que a vegades es necessari oblidar, no per covardia, sinó per voluntat de reconciliació i perdó, d’acord amb els ideals de pau, llibertat i justícia, una autentica purificació de la memòria. Reblant el clau del cinisme ha dit que s’havia d’alliberar els joves del llast del passat per no alimentar rancors,  i que demanava el perdó de Déu a tots els que es van veure implicats en una banda o l’altra.

 

El meu ateisme convençut em pot fer parlar d’aquest col·lectiu anomenat església catòlica, amb respecte pels seus seguidors, però denunciant els seus mandataris pel cinisme i feixisme que demostren, cosa que no te res a veure amb la fe dels seus fidels.

 

Concretament aquest senyor ja ha demostrat amb les seves opinions sobre la unitat d’Espanya, la homosexualitat, l’eutanàsia i altres temes sensibles, que es un feixista de cap a peus.

 

Respecte a la crisi, no pot parlar d’avarícia, quan la institució que representa s’ha dedicat a acumular riquesa i esta al costat del poder sempre que ha pogut en benefici propi,  i sense cap tipus d’escrúpol per la vida humana o per les teories que prediquen.

 

Pel que fa a la purificació de la memòria, es molt fàcil parlar d’oblit quan ells estaven al costat del dictador, i gaudint de tots els privilegis que els atorgava amb un monopoli i poder absolut a l’estat espanyol, i beneint totes les tortures i morts infringides per la dictadura sagnant de Franco.

 

Com s’atreveix a parlar de llibertat i justícia, quan ell es l’exemple de tot el contrari, com ha demostrat sobradament opinant sempre en clau de retallada de drets de les persones, i venen la seva demagògia barata volen imposar el seu model de vida respecte a la família, el sexe i altres coses, sense reconèixer que hi ha altres models, i que en definitiva ells no son ningú per  atorgar-se la veritat absoluta, ja què per la seva corrupció i fatxenderia son un molt mal exemple.

 

Demana perdó de Déu pels d’un bàndol i l’altre, però cal recordar que ells donaven tot el suport als militars corruptes que van enderrocar un règim democràtic escollit pel poble, i què son els responsables d’autèntiques atrocitats que de cap manera es poden comparar amb els morts causats pels republicans durant la guerra.

 

Aquesta pau que demana serà complerta quan l’Estat Espanyol demani perdó a tots els familiars de les víctimes, anul·li els judicis, i deixi els criminals responsables de la dictadura com el que verdaderament son, i persegueixi els responsables que encara quedin en vida, clarificant la història amb tota la veritat, i no amb la fantasia inventada per continuar la dictadura amb una democràcia de fireta, que l’únic que pretén es continuar la lluita contra les nacions que resten sotmeses a l’espoli estatal, i on l’organització que representa aquest senyor segueix conservant uns privilegis en forma de finançament totalment inadmissibles en qualsevol estat mínimament civilitzat.

 

INICIATIVA I LA SEVA INSISTENCIA PEL FEDERALISME

Sense categoria

Ha acabat l’assemblea Nacional d’Iniciativa Verds amb la nova direcció amb la presidència un altre cop per Joan Saura, i la novetat de Joan Herrera com a secretari general, i on altres aspectes mereixen un comentari.

 

Se’ns dubte la gestió a la Generalitat ha esta criticada per sectors d’aquest partit, amb temes com la gestió de la sequera, i la polèmica pel transvasament de l’Ebre, i les actuacions dels mossos d’esquadra, controvertides totes elles i què molts cops no tenen res a veure amb la ideologia del partit.

 

També els diversos sectors crítics han tingut reso, i s’ha aprovat un principi d’assemblearisme per la militància amb temes importants, una bona noticia per la democràcia interna de qualsevol partit polític, i també la no obligació d’estar al govern junt amb PSC i ERC, cosa que podria contribuir a allunyar-se una mica de les faldilles del partit socialista, cosa que francament no veig massa clara.

 

Es vol revisar el pacte d’Entesa, crec que un detall cara a la galeria, i respecte a la sentencia del TC, estan d’acord en una resposta unitària i mobilitzacions de la població, però sense concretar la seva resposta cosa que denota un seguidisme a les tesis del govern, sense una veu pròpia què ja ha quedat prou ridiculitzada amb l’acord incomplert Saura – De la Vega pel finançament, i què ha demostrat la poca talla del seu líder.

 

Pel que fa a la qüestió nacional, segueixen la seva aposta esperpèntica pel federalisme asimètric, amb una aspiració que Catalunya disposi d’un estat propi dins un estat federal i plurinacional, i amb una relació fraternal amb els altres pobles de parla i cultura catalana. Cosa que discutiran en una convenció el 2009 per perfila l’estratègia.  

 

Segueixen marejant la perdiu els partits catalans en els temes de país, respecte la sentencia cap posició pròpia, i simplement s’emparen amb la resposta unitària que esta molt be, però millor estaria amb una proposta pròpia que evidentment no volen assumir.

 

Respecte al federalisme asimètric i l’estat dins un estat federal, francament fa riure per no plorar.  Em poden dir com aconseguiran que l’estat espanyol sigui federal, si cap dels dos partits majoritaris  hi es favorable i a mes nomes reconeixen una nació única i indivisible, i  a mes caldria una modificació de la sagrada constitució amb la participació de PSOE i PP per aprovar-la.  D’altra banda si ja tenim un estat propi, es bastant esperpèntic voler rebaixar-se la quota d’autogovern dins un altre estat federal, que a mes durant 300 anys ha estat espoliant-te i portant el país a l’atzucac on ara ens trobem sense fer cas a cap llei pròpia, i assumint les teves competències quan els hi ha convingut, francament no te explicació possible al mon, sinó es des de unes mentalitats totalment colonitzades i sense intenció d’assumir responsabilitats.

 

Prou de buscar formules màgiques que difícilment es poden explicar, per no dir clarament com tots els pobles del mon que ho han aconseguit i els que encara ho busquen, la paraula independència i creació d’un estat propi, amb uns lligams amb Espanya que els marcarà els tractes comercials i la diplomàcia en afers que ens afectin els dos, ni mes ni menys que amb tots els altres estats lliures del planeta.  No cal inventar res mes, no som diferents a la resta com ens volen fer creure.

RESULTATS CEO OCTUBRE 2008: CAP A L?ESTAT PROPI

Sense categoria

El temps ha fet coincidir dues enquestes en el mateix dia, i podem comprovar que segons el mitja i les seves intencions, els resultats poden variar molt, com es el cas de El Periodico i el Centre d’Estudis d’Opinió.

 

Les principals diferencies es basen en que el CEO hi ha un empat amb intenció de vot entre PSC i CIU, una davallada del 30 % a ERC, i un augment minso del PP.  Pel que fa al Periodico, CIU te un avantatge clar respecte el PSC i ERC gairebé no te diferencies respecte a l’actualitat.

 

La lectura es força clara, El Periodico mitja oficial de l’orbita socialista, posa CIU per davant, ERC no pateix cap davallada, i el tripartit segueix sumant amb un missatge de futur pels tres partits, en canvi el CEO situa el frec a frec entre els dos partits majoritaris, i sobretot dona crèdit a les veus que profetitzen una caiguda espectacular d’Esquerra per la seva deriva ideològica, i la seva posició com a crossa socialista per mantenir-se al govern. Es una dada reveladora que jo crec s’ajusta mes a la realitat, i que caldria fes reflexionar els seus dirigents.

 

Pel que fa a l’enquesta del CEO voldria  mes enllà de les intencions de vot, centrar-me en tres qüestions:

 

La identificació nacional de la població ens dona que un 45,3 % se sent igual català que espanyol, un 16,4 nomes català, 25,7 mes català que espanyol, i molt lluny mes espanyol que català 5,4 i espanyol 4,7.  Cal destacar què el sentiment espanyol pur es molt minoritari, i que prop d’un 42 % es català o mes que espanyol amb una mostra que la identitat segueix arrelada, i què aquesta suma s’apropa molt al sector majoritari bipolar que  nada entre les dues aigües sense decidir-se per una, i què molts factors poden fer decantar-la en un futur, com per exemple els maltractes constants des d’una de les parts.

 

Pel que fa al nivell d’autogovern assolit,  un 62 % el considera insuficient, i nomes un 29 % suficient.  Cosa que calca les dades del juliol, i què hauria de fer repensar al govern català i espanyol que alguna cosa no rutlla, ja que amb mes de 30 anys de dubtosa democràcia, i de l’invent de les autonomies, el descontentament es clar, ja que la presa de pel ha estat constant a les nacions com Catalunya, què veuen impotents com s’incompleixen les seves lleis i gaudeixen d’un poder real molt pobre i escàs, sense cap intenció del govern estatal per variar el rumb.

 

Finalment en tercer lloc la relació Catalunya-Espanya, ens dona que els que volen ser una comunitat autònoma representen un 38,3 %, una regió 7,1, un estat dins un estat federal 31,8 i un estat independent 17,1.  Es a dir un 48,9 % vol un estat, federat o no, i això es prou significatiu perquè els nostres politics atenguin les reclamacions del seu territori, i no intentin amagar aquestes dades difícils de trobar en algun mitja, i on  tant sols es parla de la valoració dels politics i la intenció de vot, com deia una cançó de Lluis Llach, no es això companys, no es això.

 

Si ho comparem amb el juliol, els partidaris de l’estat independent augmenten 1 punt amb una tendència a l’alça, i la suma entre els dos un lleuger descens que de totes maneres segueix donant mes o menys la meitat dels enquestats, tot això quan la crisi està en la seva fase primària, el finançament no resoldrà els nostres problemes, i l’Estatut penja d’un fil i segur què perdrà mes d’un llençol en aquesta nova bugada, i a mes pels teòrics de l’estat federal comprovaran encara mes que es una utopia irrealitzable, ja que Espanya evidentment esta per una involució mes que altra cosa.

 

Aquests fets per força tenen que augmentar exponencialment la opció de l’estat propi com única llum a l’horitzó, independentment dels sentiments de cadascú.  Son mes dades per reclamar amb força aquesta opció, i fer aviat inviable aquest tàctica dels partits de mirar cap un altra banda, i fer veure que no existim, el dret a decidir es inalienable en qualsevol estat que es vulgui dir democràtic, i ho canvien els seus discursos, ho quedaran oblidats en el temps i altres atendran les peticions de la població, oblidant la demagògia i les actituds irresponsables actuals.

 

 

UPyD: RACISME VIA SUÏSSA

Sense categoria

Volia escriure avui sobre la ultima enquesta del CEO, però he decidit deixar-ho per demà ja que m’ha arribat a les mans una carta enviada pel secretari general d’UPD a Barcelona a la companyia aèria SWISSAIR, que es un pur deliri de genocidi lingüístic.

 

Aquest partit de Rosa Diez de connotacions clarament feixistes, i amb una xenofòbia i racisme especial per tot el que representa Catalunya, ha fixat la seva vista en els vols de la companyia Swissair entre  Barcelona i Zuric, on les comunicacions dels seus vols utilitzen el català i l’alemany, i això evidentment es intolerable pel pensament irracional d’aquesta gent.

 

Per tant han enviat una carta a la companyia signada pel seu representant a Barcelona, on expressa el seu malestar, amb barbaritats com la lamentació per la desaparició del castellà en els seus vols, i què amb això menyspreen 40 milions d’espanyols per afavorir uns 700000 que dominen la llengua catalana, per la senzilla raó de que Barcelona es Espanya, i el castellà la seva llengua obligatòria que conviu amb altres dialectes regionals com el català, i s’empara amb la constitució per afirmar que la llengua catalana ni tant sols es obligatòria al territori català, i amb un atac delirant, recomana utilitza el suís no l’alemany per seguir l’exemple que fa servir amb el dialecte català. Finalment utilitza la polèmica amb Air Berlín per criticar la imposició des d’algun governs autonòmics pel seu dialecte, en detriment del castellà, comparant amb actituds ja vistes en l’època nazi, i què convida a un canvi en la política de la companyia, ja què es un estat neutral.

 

No es una broma, la carta ha esta enviada per un tal Jose Manuel Opazo delegat de UPyD a Barcelona, i suposo dirigida a gent amb una gran enyorança pel regim dictatorial, i les seves prohibicions.

 

Realment qualsevol comentari es podria quedar curt, però aquesta campanya sobre la comparació entre el nazisme i els jueus, i la discriminació del castellà a Catalunya,  endegada des de la Meseta per aquests partits com Ciudadanos o UPyD, què no passarien el filtre democràtic en cap estat que verdaderament ho sigui, o mitjans com La Cope, El Mundo o La Razon, entre d’altres verdaders tractats d’odi cavernari, ja comença a cansar, i crec què la seva pressa per acabar de destruir la llengua catalana, i la identitat del territori obeeix a causes com el temor al despertar del poble, cansat de tanta humiliació, i el creixement social del moviment independentista.

 

Respecte a la carta, crec que els suïssos comprovaran quina sort que tenen de tenir un estat civilitzat, i analitzaran el tarannà espanyol contra les nacions que oprimeix.

 

Li recordaria a aquest tal Opazo,  nomes un parell de coses de les moltes que li podria dir, per exemple que a la polèmica amb Air Berlín, aquests partits van defensar la llibertat de les companyies privades a utilitzar la llengua que volguessin, i ara en canvi al contrari, ja que el català sembla ser un cas especial, ja què el seu racisme els porta a defensar el castellà en els àmbits majoritaris sense imposicions, però quan el català es el majoritari, defensen la imposició del castellà oblidant la norma abans emprada.

 

Respecte la seva estimada llengua castellana, li recordaré que el català no es cap dialecte, sinó una llengua que prové del llatí i amb el mateix rang que la seva, i per cert que llegeixi l’estatut vigent, on posa ben clar el dret i el deure de les dues llengües per igual, per molt que li pesi

 

Amb aquestes actituds intolerants i delirants per amagar la realitat no aconseguiran res, i per la via de la imposició, la seva preferida, crec que a pesar de la seva predilecció per ella forma part del passat, i del seu imaginari d’una Espanya unida amb una sola identitat, una sola llengua, i sense rastre de cap diferencia.

 

Son gairebé 300 anys de feina constant, i veuen amb sorpresa com encara no ho han aconseguit, i per el contrari se’ls hi pot escapar de les mans amb un procés que acceleraran amb aquest odi cec que els domina.

VETO AL SENAT: POR A ZAPATERO

Sense categoria

A les mans d’Esquerra Republicana esta impulsar una derrota al govern socialista en el Senat de Madrid, i retornar aquests pressupostos generals al Congres amb un rebuig d’aquesta cambra.

De moment el veto confirmat es el del PP per raons obvies, CIU que rarament per aquest partit, te una posició coherent amb la defensa dels interessos de Catalunya, i rebutja aquesta presa de pel, tot hi segurament les reserves d’en Duran de donar aquest pas, però que es afavorit per la seva posició en la oposició catalana.  També ICV ha confirmat la seva posició negativa desprès del seu ridícul en l’acord amb De la Vega pel finançament, que senzillament ha estat ignorat per aquesta, amb un altre exercici de cinisme espanyol.

 

Amb aquesta suma de senadors, tant sols falta un mes perquè triomfi el veto, i aquí la posició del partit republicà es clau amb els seus 4 representants, però sembla que un cop mes deixaran passar la oportunitat  del enfrontament amb el govern de torn a l’Estat, i no hi donaran suport.

 

Efectivament, aquesta deriva ideològica del suposat partit independentista el porta ara a defensar el peix al cove que tant ha criticat en els 23 anys de govern convergent, i amb l’excusa d’unes engrunes en forma de mes diners per la llei de la dependència, i per immigració s’empassarà un pressupost que no compleix amb les inversions que descriu l’Estatut, i què per suposat no incorpora cap nou sistema de finançament pel principat.

 

Segons Ridao voler ser coherents,  i negociar mes recursos, i en qualsevol cas no volen fer seguidisme de cap altre grup amb referència al veto convergent.

 

 

Se’ns dubte esperpèntiques declaracions, on la coherència del partit fa temps que l’han perduda ja que principalment un partit que vol la Independència en un govern te que contribuir a millorar el poder polític existent, i no defugir l’enfrontament amb l’Estat quant calgui, respecte al seguidisme, precisament es el que venen fent des de la incorporació a govern amb un xec en blanc al socialisme català i espanyol que be a ser el mateix, i d’aquest no en parla mai  el secretari general d’ERC.

 

Una nova oportunitat per comprovar els objectius de la cúpula d’aquest partit que camina cap a l’abisme, com revela l’enquesta del CEO on perd un 30 % de suport des de l’ultima enquesta, i on la desorientació dels seus militants i votants va en augment a cada pas que es fa, ja què la situació de crisi, i sobretot la qüestió del finançament i la sentencia condemnatòria a l’estatut son un caldo de cultiu perfecte per augmentar l’independentisme, i poder donar el pas definitiu, però en canvi els dirigents actuals es dediquen a alentir aquest fet i fer  passos per impedir-lo sense cap intenció de plantar cara al govern de Madrid, i arrossegar altres partits cap a aquestes posicions.

 

Una vertadera llàstima la pèrdua de credibilitat d’aquest projecte per una simple quota de poder en un govern que cada cop te menys poder i recursos per funcionar.

 

 

GRAN NOTICIA: FRANCO HA MORT

Sense categoria

Amb aquest brillant conclusió el jutge Garzon ha donat per finalitzada la investigació per les víctimes del franquisme, i la exhumació de les fosses comuns.

Efectivament, sembla una broma macabra, però malauradament no ho es, el súper jutge de l’Audiència Nacional ha claudicat davant les pressions judicials i polítiques, i ha declarat què no es pot determinar si Franco i la seva cúpula son culpables de crims contra la humanitat, ja que ha verificat que son morts, i tot ho deixa en mans dels jutjats de cada territori on els familiars de les víctimes hauran de començar un llarg procés que mai arribarà al final, i on les despulles dels seus familiars seguiran descansant anònimament en fosses comunes.

 

Tot va  començar a l’estiu, quan la investigació que va anunciar obriria pels morts del franquisme, va seguir demanant als familiars de les víctimes que aportessin denúncies i proves, i va ordenar l’obertura de la fossa on es suposa hi ha les restes de Federico García Lorca.  La fiscalia no va deixar fer un pas mes, i va interposar un recurs considerant què Garzon no era competent per portar aquesta investigació.

 

La veritat es que les pressions judicials, i sobretot dels dos partits polítics majoritaris que no volen arribar als responsables del regim, i obrir una ferida que mai s’havia d’haver tancat sense una bona curació.

 

Garzon ha recordat els 30000 nens i nenes robats pel regim a les seves famílies, i recomana com fa l’ONU, la derogació de la llei d’amnistia del 77 per arribar a la veritat.

 

Un cop mes, i amb la tranquil·litat de saber que el dictador sanguinari i la seva colla d’assassins son morts, ens trobem amb un estat on la transició de dictadura a democràcia simplement es inexistent, i darrere aquesta cortina de fum s’amaguen els mateixos que bellugaven els fils en la dictadura i que ho van deixar tot lligat per continuar el seu regnat a l’ombra, amb un tractat fonamental lluny de qualsevol democràcia europea, un exercit que segueix servint per mantenir aquesta presó tancada amb clau, un monarca per esborrar qualsevol rastre de la legalitat republicana, i un entramat judicial i polític que fa i desfà a la seva conveniència apartant del camí als que no segueixen el pensament imposat, i amb un invent anomenat estat de les autonomies per mantenir les nacions oprimides  sota el jou de l’estat sense drets i amb molts deures.

 

Pel que fa al passat de la dictadura, 30 anys desprès es segueix alimentant la mentida, amb els dos bàndols, els morts a la part republicana i les bondats del regim de Franco, sense cap tipus de pudor i amagant el regim del terror durant 40 anys per obra d’un cop d’estat militar en forma de guerra civil, i amb els col·laboradors i torturadors que encara queden vius, fent una vida totalment normal i sense cap tipus de responsabilitat pels horrors comesos.

 

Aquest es l’Estat del qual formem part, en gran mesura per responsabilitat nostra per no saber dir prou, i permetre engany rere engany, perdent identitat a cada any sota aquest paraigües de falsa llibertat anomenat Espanya.

FANATISME SENSE ESCRUPOLS AL DIARI EL MUNDO

Sense categoria

En la secció d’opinió del Diari El Mundo del dissabte 15 de novembre, ja un escrit d’un tal Pedro G. Cuartango, amb el títol “Vidas paralelas: Carod Rovira/ Herman Göring” ,què francament fa fàstic, i deixa l’article de The Economist com un joc de criatures al seu costat.

Aquest escrit circula per la xarxa, i dona una idea don pot arribar la perversitat i la mesquinesa per desacreditar Catalunya, aquest cop se’ns compara amb el nazisme,  ja què compara la població que vol parlar en castellà a casa nostra amb els càstigs soferts pels jueus en l’època nazi, i ho argumenta per la reacció de la Generalitat a l’article de The Economist que troba plenament encertat.

 

Posa els típics exemples de la no llibertat per escolaritzar-se en castellà, les multes per rotular en castellà, la llengua a l’administració catalana, professors vigilant al pati la llengua de la canalla, prohibició a les tertúlies de TV3 de la llengua de l’imperi, tancament d’emissores de radio que molesten, i fins hi tot les agressions a Ciudadanos per manifestar-se al carrer, amb la passivitat de Carod.

 

Ens parla de dos tipus de ciutadans, els que no volen veure i aplaudeixen els abusos del tripartit, i els que volen llibertat com els jueus a Alemanya.  Critica les agressions i ostracisme que viuen els intel·lectuals que no son afins al regim, i diu que ja nomes falta una nit com la dels miralls trencats a Alemanya, on el nazisme va incitar a l’assassinat de milers de jueus, tal com Carod ignora tots aquests temes i els fomenta.

 

Senzillament delirant i aberrant aquest  periodista, per dir-li alguna cosa, que amb total cinisme compara l’horror del nazisme amb una colla de mentides d’una nació que a pesar de tot no esta encara vençuda, i segueix resistint diluir-se en l’imperi que ell defensa, molt al seu pesar.

 

La mesquinesa dels arguments es esfereïdora, i la simple defensa de la llengua pròpia de Catalunya amb franca reculada i amb desavantatge en molts àmbits de la vida amb el castellà, sembla un crim descomunal. Per la informació de l’autor d’aquest text, i que segurament prou be deu saber no es multa a ningú per rotular en castellà, sinó per una cosa tant elemental com no rotular com a mínim en català, què es molt diferent, respecte a  la Generalitat es l’administració catalana, i com es normal utilitza una llengua vehicular que es la seva pròpia, si vol trobar discriminacions, miri la justícia , les institucions conjuntes, com les Corts espanyoles, el cinema, Hisenda o d’altres moltes, i veurà que succeeix de veritat, respecte a la vigilància al pati no crec que cap cervell amb un mínim de funcionament arribi a creure una fantasia producte de la seva xenofòbia  per tot el que vingui de Catalunya.

 

La reacció del delegat a Londres per l’article The Economist on reflexa la realitat que vostès donen al mon amb un estat al darrere que la projecta, i què saben que es mentida, ha estat la mateixa que qualsevol ambaixador espanyol tindria en un cas similar en qualsevol estat del mon, però evidentment no estan acostumats a la veu de protesta dels catalans, què farts de humiliacions tenen tot el dret a demanar rectificacions.

 

El seu escrit fa fàstic, i els nacionalismes que tant critica, suposo deu incloure el seu, que realment es el mes perillós de tots, ja què te uns mitjans de difusió que els altres malauradament no disposen, i el seu odi malaltís contra qualsevol diferencia queda patent en aquest desafortunat escrit per dir-ho suaument que per cert cap polític ha criticat, però jo m’he cregut en la llibertat de fer-ho, per higiene democràtica.

UN ALTRE INCOMPLIMENT I ANEM A PER LA TERCERA

Sense categoria

Avui s’ha complert el segon termini per pactar un finançament amb l’Estat per Catalunya inventat pel Sr. Saura, i pactat amb traïdoria amb la vicepresidenta espanyola De la Vega, i el resultat es el mateix que el primer termini que marca l’Estatut.

Recordo que el termini legal, i que en qualsevol estat democràtic seria el vàlid, era el  ja llunyà 9 d’agost, i què amb un cinisme digne d’estudi, el govern de l’estat ha ignorat, no seguint el que marca una llei orgànica en vigor, cosa crec molt greu.  Posteriorment en la famosa reunió de Vilanova la típica submissió i nul·la dignitat catalana representada pel conseller Saura, va pidolar una prorroga de 3 mesos a la que es va comprometre la vicepresidenta socialista a canvi de retirar la petició de compareixença per Zapatero.  El resultat es la  retirada de la compareixença incomoda del president espanyol, el nul valor de l’acord donat per la part espanyola, i una humiliació mes per la part catalana, què ara ja pensa en una segona prorroga a final d’any, aquest cop pactada pel president català, i com ja podeu suposar per les dates en que ens trobem i les fitxes mogudes segurament tampoc es complirà.

 

Les posicions segueixen molt allunyades, i de fet el govern estatal encara no ha presentat la seva segona proposta, però ja ha dit que es basa en la primera i que difícilment serà del gust de Catalunya, ja què el tema de l’aportació a la solidaritat, altrament dit espoli, no es vol tocar sota cap concepte, i el tema de l’anivellament dels territoris on perdem algunes posicions desprès de les aportacions i les rebudes monetàries, per cert una de les grans trampes del sistema autonòmic, no sembla que el vulguin canviar pas gaire.

 

El paper mes galdós li espera a la filial del PSOE a Catalunya, el PSC, què el proper mes votarà com un sol home, i permetrà la seva tramitació parlamentaria dels pressupostos generals, sense haver arribat a cap acord de finançament per Catalunya, suposo que deu formar part de l’eslògan de la Catalunya optimista que tot s’ho empassa.

 

La realitat es que de moment, i a pesar d’aquests fets fora de tota via democràtica, cap partit català sembla vol trencar l’ordre establert, i ensenyar les cartes de la via sobiranista damunt la taula per veure la reacció de la ciutadania, hores d’ara totalment desencisada per la poca categoria dels seus polítics què segueixen jugant al joc de les humiliacions, perdent totes les partides, i inventant mil excuses per no encarar el tema, què si el federalisme, què si la sociovergència, què si respostes unitàries que aniran amb la línia d’acatar el que ens digui Madrid, què si tripartits per la gestió de la misèria que ens queda, i així un llarg parèntesi en la història de Catalunya on una mediocritat de politics catalans no son capaços de donar el pas, i trencar l’eterna pedagogia del perdedor, i les bones maneres davant els cops de l’adversari que tenim al davant fa prop de 300 anys, i que no pensa afluixar fins aconseguir el seu objectiu.

 

Qui sigui capaç de dir que el tema del finançament es una autentica presa de pel, i què si seguim a l’estat espanyol estem condemnats a subvencionar la resta de l’estat a canvi de no gaudir dels mateixos serveis, i d’un empobriment passiu per sempre mes.  Se’ns dubte el primer que ho faci amb convicció, poder veurà amb sorpresa que te una majoria al darrere que no el deixarà sol, i aquí començarà el principi de la fi d’aquesta parodia macabra que ha estat la nostra pertinença a l’estat espanyol.

UNA CIMERA DE CARA A LA GALERIA

Sense categoria

S’ha celebrat aquest cap de setmana la cimera de líders mundials, be dels líders,i d’algun convidat per la porta del darrere com Zapatero a Washington, i els resultats son inexistents.

 

Principalment van acordar uns criteris generals per fer mes transparents els mercats financers però sense concretar cap conclusió per dur-ho a terme.  La idea es regular els mercats, estimular l’activitat econòmica, i reformar institucions com el fons  monetari internacional per fer-lo mes eficaç.

 

De moment i com diu el president americà no es pot pretendre que es solucioni tot en una reunió, i davant la greu recessió mundial cada estat prendrà les seves pròpies mesures per combatre la crisi, de moment les diferencies entre USA i Europa sobre la manera de refundar el capitalisme s’ha fet evident, i es seguirà discutint el tema en una propera reunió.

 

 

En resum, molt de rebombori per no res, grans paraules i afirmacions per no decidir absolutament res, mes enllà de quedar per una propera reunió on els mitjans tornaran a fer rodar la bola de neu per  donar-hi una importància a la reunió, què desprès no correspon a la realitat.

 

Sembla que els caps d’estat estant mes preocupats per vendre el seu producte, i la seva imatge personal en el seu propi país amb una foto que doni prestigi, que posar fil a l’agulla per donar un tomb al sistema establert.

 

Respecte l’Estat Espanyol, i l’afirmació de De La Vega que l’Estat havia sortit del racó de la història, crec què forma part d’aquesta operació de màrqueting del president per donar una rellevància i prestigi  que realment no te, ja que una entrada per la porta del darrere a la cimera, i amb un xec en blanc al president francès, no crec que serveixi per  sortir de cap racó on segueixen ubicats, però que els serveix per no afrontar la crisi interior, i especialment el finançament on el mes calent es a l’aigüera, i els de sempre seguim pagant els plats trencats.

 

Una mostra mes de la demagògia que resumeix el govern espanyol on la façana no te res a veure amb l’interior de la casa, i on excepte quatre temes en el principi de l’anterior legislatura, poques diferencies hi ha amb el govern del PP, i respecte a Catalunya evidentment mes del mateix.