ALBERT CORTES MONSERRAT

Degut a la informació sobre el possible desenllaç de l’estatut segrestat a Madrid, l’expresident Jordi Pujol, en una editorial ens vol donar la seva visió del tema, i on arriba a la conclusió que la resposta es treballar la Catalunya endins, o sigui oferir un model de societat amb uns valors universals, i uns alts índexs de qualitat, què ens obri les portes i el camp d’acció a recórrer. La mateixa cantarella de sempre, per no plantejar noves opcions com l’estat propi.

Ens diu que la sentència que ens ofereix aquest tribunal promogut pels dos grans partits espanyols, suposarà una castració química que no es tant espectacular, i una física més escandalosa, però amb un mal resultat final per un autogovern de prou gruix per ser una eina ambiciosa.  Davant això es pregunta sobre la resposta de partits i institucions, i la creu difícil de ser potent i productiva, i si de curta volada degut a les eleccions properes. Espera que el parlament sigui digne, i deixi clar que el plet segueix obert, però hi ha uns punts que vol deixar clars, com son el reconeixement de la identitat catalana i un grau d’autogovern que faci possible un projecte polític, social i econòmic ambiciós, què no es contempla amb la visió conjunta espanyola, l’altre es una recuperació interna per desenvolupar tots els nostres actius amb gent valuosa i amb iniciativa en tots els apartats, combinat amb l’oferiment d’un projecte de país fort i amb lideratge. Aquesta qualitat que abans parlava, què ens permetrà obri les portes i exportar la nostra manera de fer.

Aquesta intenció clara i de sempre dels dirigents convergents de no voler afrontar el repte i la possibilitat de l’estat propi, els porta a aquesta ambigüitat característica i pròpia, ja en els governs dirigits per Jordi Pujol com a gran polític que es, va aconseguir fer creure a una gran majoria que estàvem avançant nacionalment parlant amb passos de gegant, quan en realitat el peix al cove, simplement era recollir les engrunes de Madrid, una bona dosi de propaganda, i saber vendre el producte per fer la dita de qui dia passa any empeny, i així ara desprès de 30 anys ens trobem a l’atzucac com a poble on ens trobem, amb un nou intent de modernitzar la nostra relació amb Espanya amb un nou estatut, què tots ja sabem el camí que ha portat i com acabarà desprès de la sentència del TC, amb una gran virtut, demostrar que aquesta via esta esgotada i es morta, i que cal posar rumb en una nova direcció amb un enfortiment de les accions de la societat civil, i una proposta política que s’ha de confirmar de cara a les properes eleccions, per acabar amb aquesta comèdia.

Ens confirma que els dos partits espanyols son iguals i el tipus de retallades que patirà el texts ja sense remei, i què comporta un autogovern sense prou gruix, un gruix que dins l’àmbit espanyol no adquirirà mai, i tant sols obtindrà amb un estat propi, cosa obvia, però que com sempre no vol dir. El reconeixement de la nostra identitat i el nostre projecte, sap per experiència que nomes s’aconseguirà amb un estat, i desprès de 30 anys dir el contrari es fer volar coloms. Pel que fa a la recepta de l’enfortiment intern amb les nostres persones més valuoses, això esta molt bé, però amb benefici de qui, seguint per aquesta via actual es molt clar que serà per l’estat espanyol, i que per molta qualitat i projecte engrescador que s’ofereixi, sempre quedarà amagat sota la capa homogeneïtzadora espanyola sense remei, ja que dos identitats sota aquest mateix sostre no hi poden conviure, i menys quan una ha de ser de primera divisió, i altres simplement anècdotes folklòriques.

Davant els moments on ens trobem, s’agrairia altres tipus de missatges  de persones que han ostentat el màxim càrrec català, i no insistir amb el projecte mort i esgotat de sempre, què tant sols provoca la desafecció creixent dins la població, què veu la falta total d’ambició dels seus representants.

Aquesta aposta del President Montilla per incorporar cares noves i visibles a les llistes, ha començat per saber que en Jose Zaragoza, un dels politics amb més dosis de cinisme, però també cal dir-ho un personatge llest sortit de la factoria socialista, i que va ser capaç de vendre la campanya a Madrid amb una sola idea, i sense cap proposta, ja no serà director de la propera campanya, diuen per donar un nou estil que defugi la critica per la critica, amb un nou director, el Jaume Collboni, què aposta per un estil constructiu de propostes i models que no vol la destrucció de l’adversari, i amb uns eixos de campanya marcats per la crisi, la immigració i el desplegament estatutari.

Un equip de campanya format per alcaldes com els de Lleida, Tarragona o Santa Coloma de Gramanet, i també per Miquel Iceta, i com no en José Zaragoza, i el seu lema “Si tu no hi vas, ells tornen”, el nou director plantejarà la campanya amb arguments constructius per recuperar la confiança del votant perduda amb tants atacs i crispacions, i amb una voluntat d’explicar l’obra de govern dels últims tres anys, per apropar-la a tota la ciutadania, i resta de formacions polítiques.

Aquesta neteja d’imatge es veu força virtual, i pressionada per unes enquestes implacables que cada cop els son més contraries, es difícil dir nou equip, quan en el mateix, i a la part del darrere, i figura el fins ara director de les últimes campanyes socialistes, i en Miquel Iceta, per cert unes campanyes basades en l’odi al partit rival sense gaires propostes tangibles, i posteriorment amb una submissió total als dictats de Madrid sense contemplacions. Volen explicar el model, que es deu referir a la via autonòmica plena de competència deslleial amb el fil conductor d’un estatut, que al sortir del Parlament amb el seu vot, van esmenar 48 hores més tard, van deixar la negociació en mans dels seus companys de Madrid, i ara simplement acataran les restes d’aquest moribund, intentant vendre el fum de sempre en forma de les mil meravelles.

Volen parlar de crisi, immigració i estatut, precisament tres temes en que poc pot dir la Generalitat, les dues primeres competències de l’estat que dicta i ordena, i la tercera segrestada des de fa quatre anys al TC, i què saben perfectament que es un pedaç totalment insuficient, sinó es pel cinisme de com el venen als catalans saben que es fum i que no solucionarà els nostres problemes.

Pel que fa a l’obra de govern, i com a tàctica habitual, serà atorgat tota  a la formació socialista, i tots els embolics aniran a càrrec de les dues crosses de govern en un gest diguem-ne poc elegant. La veritat es que gran part del que volen vendre es totalment esbiaixat o mentida compulsiva, com el traspàs fantasma de rodalies, la llei de dependència, el servei de garanties estatutàries amb majoria socialista i popular, o la recent llei de consultes amb autorització de l’estat, no sigui cas que féssim una bestiesa.

Suposo no explicaran com s’oposen a la consulta pacifica i democràtica a la gent, i a l’aprofundiment democràtic, ni com s’oposen als interessos catalans amb els seus diputats invisibles de Madrid.  Aquests i molts altres temes seran ignorats, i ja preparen el terreny per la sociovergència, ja que el projecte convergent ara per ara, més enllà d’un canvi de cares no ofereix cap novetat en l’avenç nacional català, i això els deu complaure.

En definitiva un intent de canvi d’imatge, què en el fons es més del mateix, i fruit de les possibilitats reals que semblen tenir.

Segons els mitjans del Mundo i ABC, sembla que hi ha un principi d’acord per emetre una sentència sobre l’estatutet català, on uns 20 d’articles serien inconstitucionals i esborrats, i molts d’altres rebrien una sentència interpretativa, o sigui sota la normativa suprema de l’estat, entre aquests el tema del finançament i la bilateralitat, dos de les columnes mestres, si es que encara en queda cap del text. De totes maneres sembla te el suport de 6 magistrats, i esperen un setè per fer una votació, i en prop d’un mes emetre la sentència definitiva desprès de 4 anys de segrest, en una situació sense comparació amb cap democràcia mínimament moderna.

Sembla ser que en el terme nació en el preàmbul seria respectat, però remarcant que l’única nació es l’espanyola, el mateix passaria amb la llengua, on s’afegiria que el castellà es la llengua oficial també a Catalunya, i no pot ser marginada en cap cas. Pel que fa al Poder judicial, el moll de l’os quedarà anul·lat, i es reforçarà el principi d’unitat jurisdiccional, deixant clar que el Tribunal superior de justícia estarà sotmès al Tribunal Suprem. Pel que fa al finançament i bilateralitat seran àmpliament revisats, i sotmesos a la supremacia normativa de l’estat. En definitiva la cinquena versió sobre el recurs dels 114 de 223 articles, on una quarantena quedarien afectats.

Realment poc creïble es ja aquestes noticies, quan el recurs ja porta 4 anys, i els més preocupats per la sentència son precisament els defensors d’aquest autonomisme caduc i sense sortida, què precisament tant còmodes si senten els partits ara en el Parlament de Catalunya. Crec que cas de confirmar-se, els votants del si tenen motius suficient per no tornar a votar mai més en cap elecció, ja que es demostrarà que el principi sagrat d’una democràcia, com es el vot popular, serà modificat sense contemplacions, ni previ avís. La major part d’aquests votants segurament deuen trobar molt bé l’estat de dret espanyol, què permet modificar lleis un cop votades amb el TC de fons, però una cosa es la legalitat que es variable en funció de qui la fa, i l’altra el que es just, cosa que en aquest cas pot ser un frau en tota regla per aquestes persones.

Pels rumors que ens informen, deixaran nació, però recalcant que es de segona divisió i la bona es l’altra, amb la llengua passarà el mateix, es permet posar-la en un nivell més normal, però sempre amb la imposició de la llengua de Castella damunt el cap. En el tema judicial queda ben clar que el tribunal superior de justícia no deixa de ser un tribunal provincial, i pel que fa al finançament i bilateralitat, la qüestió interpretativa deixarà ben clar que el poder decisori raurà a una gran distancia de Catalunya, i amb l’espoli per bandera com fins ara.

Per l’independentisme en general el fet de la sentència preocupa ben poc, ara bé, serà el cop de gracia del sistema de les autonomies, deixant-lo en un carreró sense sortida, i on els partits ara oficials tant sols acataran amb més o menys escarafalls. Si surt abans de les eleccions catalanes tots aquests partits tenen un problema afegit als que ja tenen per justificar el seguiment al sistema actual, i la població hauria de reaccionar amb fermesa, no per pidolar respecte amb una llei votada que ja no te marxa enrere, sinó per deixar-lo de banda d’una vegada per totes, i comprendre que les nacions de pa sucat amb oli com la catalana tenen estatuts, i els estats normals, tenen constitucions, què son les que permeten exercir el poder en el territori on han estat aprovades. Caldrà triar doncs, i la decisió sembla prou clara.

Les noticies del descobriment de la multitud de casos de pederàstia comesos per capellans de l’església catòlica a Irlanda, amb multitud de nens innocents, ha commocionat aquest poble tant creient, i ha fet trontollar les bases d’aquesta comunitat religiosa que sembla intenta excusar aquest comportament,  i passar full com pot, amb uns casos que no son els primers que surten a la llum, ja que en altres indrets del món també han estat descoberts sense cap conseqüència per aquestes persones, sent molt generós amb el terme persones.

El cap d’aquesta església, el Papa Benet XVI, va ordenar un inspecció d’aquests casos irlandesos en cada diòcesi, dient que han de respondre davant Déu i els tribunals, i ha manifestat vergonya pels abusos sexuals a centenars de menors d’edat. Segurament afronta una de les crisis més greus,  i diu que la seva fe el permet no veure’s intimidat per les critiques, ni per la xafarderia mesquina de l’opinió dominant, justificant que l’home a vegades cau a nivells vulgars i en el pecat. El Vaticà ha negat encobrir el cas d’abús a 200 nens sords pel reverend Murphy del 1950 a 1960, com explica el New York Times, tot i els avisos a la Santa Seu.

Aquest conflicte hauria de fer avergonyir als fidels d’aquesta església, què hi ha repartits pel món, i fer-los qüestionar la seva fe sense fissures.  Els casos de pedofília es multipliquen pel món, i aquest delicte brutal mereix una condemna judicial sense contemplacions, cosa que no esta succeint, i el que es més greu es dona entendre que el Papa justifica aquests actes, com la caiguda de certes persones amb el que ells anomenen pecat, i la defensa de tota la comunitat davant el que diuen xafarderia mesquina, què simplement es diu denuncia de la pederàstia com un delicte.

Tothom es lliure de fer el que vulgui en la seva vida, sinó coarta la llibertat dels demes, però la persona que decideix viure en un convent amb un celibat imposat, cosa gens normal, i amb la resposta que es al servei d’una causa que mai ningú ha provat, i què si ens atenem als actes dels seus teòrics representants a la terra, sembla més una presa de pel intolerable que una qüestió seria, arribem a la conclusió de que el que en altres àmbits la societat anomena frikis, en aquest àmbit ho accepta amb normalitat. De totes maneres això en principi no faria mal a ningú, però si això hi afegim la pederàstia la cosa canvia, si alguns d’aquests reprimits sexuals per la seva visió al·lucinògena de la vida, la reconforta causant danys irreparables amb una criatura, això no te cap perdó, el d’aquest Déu que predicant crec que es força irrellevant, però si toquem de peus a terra, la seva expulsió d’aquesta comunitat religiosa, i la seva posada en disposició de la justícia, seria la via normal, cosa que en cap cas anuncia el Cap visible a Roma, clar que d’una persona que en la seva joventut va pertànyer a les joventut hitlerianes, tampoc es podia esperar que la seva visió ètica de la vida fos molt elevada.

Ja n’hi ha prou d’aquesta comèdia, el poder d’aquesta església ha passat de la ratlla, ha fet molt de mal durant tota la humanitat, però en el segle en que ens trobem, el seu tracte hauria de ser molt diferent al que reben ara. S’hauria de desemmascarar tots aquests delinqüents sexuals siguin fusters, metges o capellans, tant fa el seu ofici, si es que capella ho podem considerar un ofici, i haurien de pagar pel mal que han fet, i no gaudir d’aquesta permissivitat, tant ells com els caps de la organització, què no volen actuar contra aquestes persones.

Ja n’hi ha prou de protegir la misèria humana en nom de qui sap que, prou de tracte especial, prou de subvencions, i prou d’estats laics amb preferència i beneficis per una religió en concret, què ha demostrat que permet aquests delinqüents sexuals, i aconsella autentiques barbaritats com la seva posició en el preservatiu, i altres temes que els desqualifiquen per donar cap lliçó a ningú de res.

Aquesta setmana s’ha celebrat el 30é aniversari del restabliment del Parlament, una cambra que desprès de les expectatives al sortir de la dictadura ha arribat a un punt de decepció, tant pel seu poder real, què l’Estat s’ha encarregat de que fos testimonial, i també pels actors catalans que haurien de lluitar per sortir d’aquesta mediocritat, i alhora de la veritat mostren profunds tics antidemocràtics, com els expressats pel President Montilla, en relació a les consultes.

Els diferents actors han tingut diferents valoracions, el President de la cambra, Ernest Benach, ha reivindicat l’estatut validat pel poble en referèndum com a màxim objectiu, el President Montilla ha lamentat la desafecció política, i ho ha atribuït a la dificultat d’arribar a consensos de fons que ens allunyen de la utilitat pels ciutadans, i torna a reclamar la llei electoral, Mas ha avisat d’unes greus conseqüències per la retallada del text, què provocaria greus desconfiances. Puigcercos s’ha compromès a portar a la cambra a ser la titular de la República Catalana, defensant el dret a l’autodeterminació, Iniciativa s’ha limitat a defensar els tripartits d’esquerres, i PP i Ciudadanos  volen deixar enrere el debat identitari, en benefici de l’entesa amb Espanya.

En relació amb l’esdeveniment a l’Ajuntament de Barcelona, el front PSOE-C i PP han rebutjat una proposta per donar suport a tota activitat que estimuli la participació i aprofundiment democràtic, sense fer referència a les consultes, i donant-se el cas que en la mateixa sessió el mateix duet va cridar a participar en la consulta de la Diagonal. Per rematar la jugada el President de la Generalitat en una conferencia al cercle d’economia, ha tornat a menystenir les consultes per la independència, mostrant-se contrari a aventures, i trobant una frivolitat les mateixes, criticant les persones organitzadores titllant-les d’irresponsables, i defensant el seu projecte federal amb l’estatut com a eina per desenvolupar l’autogovern, i per ser seriós i complir els pactes amb l’estat, i exigir que els compleixin.

Estem arribant a una situació del tot esperpèntica, en Benach reivindicant l’estatut com a màxim objectiu, cosa curiosa en un suposat independentista que ja ha mostrat la seva actitud en el tema, negant les dues iniciatives en forma de ILP per la independència catalana i referèndum d’autodeterminació, i què mostren la cara d’aquest partit que representa que quan s’ha de mullar, realment s’oblida del tema, i tant sols el treu per les grans proclames com les que ha fet en Puigcercos i la seva República catalana. A l’altre costat PP i Ciudadanos rebutgen el debat identitari, sempre que es garanteixi la supremacia de la seva identitat, es a dir la espanyola, sempre han actuat igual i no canviaran.

El que ja es alarmant pels tics antidemocràtics que representa, es l’actitud dels socialistes catalans i el President de la Generalitat, negar l’estímul a la participació i aprofundiment democràtic no es normal en una democràcia, ni que sigui de fireta com l’espanyola, i demostra el seu tarannà. Aquestes idees queden confirmades quan el President Montilla menysté les consultes ciutadanes, qualificant-les d’aventures, i titllant d’irresponsables als seus organitzadors.  Realment fa vergonya tenir un President amb aquest concepte de la democràcia, i aquest menyspreu a la ciutadania, què en definitiva l’ha posat en el càrrec que ostenta.  La seva idea es imposar el seu projecte sense veure la resposta de la gent, i desqualificar qualsevol altre projecte diferent, què en democràcia se’n diu pluralitat d’idees, un concepte que el President no te a la seva agenda.

Aquests son els representants que tenim, i el seu concepte de la democràcia, cal prendre nota, i preparar un relleu amb persones que com a mínim respectin la democràcia i al poble, què es el mínim exigible, defensin el projecte que defensin.

La fiscalia general de l’estat no pensar recomanar la revisió del cas del President Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista, amb l’excusa de que la llei de la memòria històrica ja ha deixat la sentència expulsada de l’ordenament jurídic espanyol, i per tant nul·la de ple dret, cosa que deixa sense recompensa les peticions de la Generalitat, i altres associacions com la Comissió de la Dignitat.

Com ja va passar amb els casos d’en Puig Antic o de Joan Peiró entre d’altres, la fiscalia s’ha oposat a les peticions de nul·litat emparats per la llei espanyola, què no atorga facultats per declarar nul·la cap sentència, nomes ho podria fer una llei o bé un altra sentència, i ara es treu de la manega aquesta nova via que sembla una burla a les famílies dels condemnats, i a la ciutadania en general.  Per un altra banda la realitat sempre surt a la llum, i el cas de l’Àngels Monera, què recordo es va negar a parlar en castellà a l’aeroport de Girona amb dos agents de la Guàrdia Civil, ha estat condemnada a una multa de 180 euros i les costes processals, per qualificar els dos agents de franquistes, amb una decisió  que comporta tot una declaració d’intencions.

Sota aquest vel de democràcia transparent, amb el qual l’estat espanyol es vol embolcallar, s’amaga el no reconèixer com un regim de l’horror, sanguinari i evidentment il·legítim, què durant 40 anys va dominar l’estat espanyol, i on la mal anomenada transició tant sols va ser un punt i seguit per seguir mantenint uns privilegis, i un tractament indigne de qualsevol estat democràtic.

El procés al President Companys, únic president europeu escollit democràticament afusellat, torna a deixar en evidència una justícia que no vol fer una cosa tant simple, com reconèixer que els tribunals militars d’una dictadura il·legal, evidentment no tenen cap validesa, i per tant no hi veig cap problema en donar la nul·litat de tots aquests processos, ara el que ens diu la justícia, es que aquells tribunals estant al mateix nivell que uns tribunals d’un estat democràtic, i això no es de rebut. Treure una llei tant light com la de la Memòria històrica, què saben ben be que no dona la interpretació que ells li volen donar, es un insult a les víctimes, i a l’estat de dret en general.

Aquest estat de dret per cert, ha condemnat a pagar una quantitat de diners a una persona per  rebre un tracte vexatori per part de la Guàrdia Civil, i no voler parlar en castellà amb els agents. Cosa que ens fa preguntar que ha canviat des de la Dictadura en segons quins temes i en quin món vivim, si un ciutadà d’un territori veu retallats els seus drets per parlar amb la seva llengua en el seu mateix territori amb aquestes forces de l’ordre, i a més ser culpable segons la justícia.  Tota una vergonya per qualsevol estat que es vulgui dir-se democràtic, cosa que malauradament l’estat espanyol ens demostra un cop i un altra que la seva enyorança i tractament de la dictadura deixa molt que desitjar, promovent una visió esbiaixada de la historia amb constants exemples.

En definitiva, i desprès de mes de 30 anys, les mancances de l’estat espanyol i els seus lligams amb el franquisme segueixen ben vius, amb una jurisprudència hereva del feixisme, i que no vol evolucionar.

El portaveu del PP al Parlament Europeu, Jaime Mayor Oreja, en unes declaracions en una emissora de radio, ha assegurat que ERC es soci d’ETA, afegint que Zapatero te els seus punts de connexió amb la banda terrorista, i ha completat el seu deliri, afirmant que Catalunya es governa amb un soci d’ETA   després de Perpinyà, com es Esquerra, proclamant que li agrada dir les veritats.

Aquest personatge  nascut a Sant Sebastià, va començar la seva carrera de diputat al Congrés espanyol de la ma d’UCD, posteriorment es presentar per lehendakari amb Coalició Popular, què després va esdevenir Partit Popular, i ocupant diversos càrrecs va ser ministre en els governs Aznar, i el 2004 va renunciar per ser europarlamentari.  Les seves declaracions fora d’òrbita ja son conegudes, i es recorda especialment quan el 2007 es preguntava perquè havia de condemnar el franquisme, quan aquest formava part de la historia d’Espanya, i representava un sector molt ampli, qualificant la dictadura de situació d’extrema placidesa.

Amb aquests precedents, no estranya les seves noves declaracions, assegurant que l’executiu de Zapatero negocia amb ETA, per facilitar la participació electoral de l’esquerra abertzale a canvi d’ajuda per guanyar les eleccions estatals. Les reaccions no s’han fet esperar, i acusen de voler guanyar protagonism,e donat que a Brussel·les no es conegut, ja què tant sols ha fet cinc preguntes parlamentaries en cinc anys.

El tarannà d’aquest polític es de sobres conegut, i de fet les seves opinions sobre una dictadura militar, serien motiu suficient per inhabilitar-lo en una democràcia avançada que rebutja qualsevol regim sanguinari i d’opressió per la carrera política, però en democràcies de baixa qualitat, personatges com aquests poden circular lliurement, i viure del sou públic com si res. La conspiració del socialisme amb ETA es força inversemblant, ja que aquest partit es el primer en aplicar les sancions a l’esquerra abertzale, i participar activament al frau electoral basc, amb el pacte de nacionalistes espanyols per ocupar el poder, deixant sense opció a una part de l’electorat.  Per altra banda a la treva passada, es va veure clarament que quan va arribar el moment de fer una negociació seriosa amb una part política, i una logística pel desarmament i els presos es va acabar el diàleg, i l’estat espanyol no va fer un pas més.

Pel que fa a l’associació d’ETA amb Esquerra, si el que pretén es fer campanya electoral pel partit republicà, no es mal sistema, però el rerefons es un cop més intentar barrejar l’independentisme pacífic i per la via política, amb la coacció de les armes d’una banda terrorista, i això no es de rebut, precisament perquè si ell defensa el franquisme, evidentment defensa la utilització de les armes per fins polítics, i estaria molt més aprop d’ETA ell que Esquerra, què simplement es un partit polític que en el seu dia, el seu líder llavors, es va reunir amb la banda per intentar col·laborar en el procés de pau com ja han fet molts altres, però amb una diferencia, que era català, i per tant no podia fer el que fan els governs de primera divisió, amb unes reaccions de cinisme i hipocresia difícilment de bon pair.

Aquest personatge sembla que no esta massa enfeinat a Brussel·les, i es dedica a escampar la seva xenofòbia de tant en tant, amb una cosa encara més greu, què ningú del seu partit li ha tocat el crostó encara per una aberració com la que ha dit, cosa també molt significativa.

El pamflet del partit socialista català o espanyol, que pel cas es el mateix, va publicar aquesta setmana una editorial, o sigui opinió oficial del mitjà sobre la persona d’en  Joan Carretero, que pel to despectiu que utilitza, fa pensar que comencen a pensar seriosament que la opció independentista aquest cop ha trencat les lligadures que l’oprimien, i es pot convertir en una amenaça per tot el sistema de partits autonomistes, què ara mateix circulen pel Parlament català.

El títol de l’escrit ja fa pensar amb el to que hi trobarem, ens diu que desprès de l’assemblea de diumenge, en Carretero es un líder sorprenent, disposat a defensar un programa xocant, què inclou declarar la independència amb una simple votació al Parlament, crear un exèrcit, organitzar un cos diplomàtic, no considerar el castellà llengua cooficial, i a més una constitució catalana on la nacionalitat no es prou especificada. Tanmateix, posa en dubte aquest lideratge inqüestionable amb el projecte de Laporta d’unir tot l’independentisme en un mateix sostre, i on es fa difícil imaginar unes llistes sense crítics.

Acaba repassant la historia de l’independentisme parlamentari amb diferent sort segons els anys, però mai convertit com ara en una barreja de populisme i radicalitat esquinçada o inquietant, quan la catalanitat s’associa a no se sap quins requisits, rematant la  jugada, posant el Barça com exemple de pluralitat catalana,  davant un Carretero desbocat.

Realment aquest mitjà amb uns interessos tant marcats, fa unes afirmacions sorprenents, com que defensa un programa xocant per aprovar la independència amb una votació, algú hauria d’explicar que això se’n diu declaració unilateral, i en tenim l’exemple recent de Kosovo, què reconeix la major part del món, excepte estats tant desenvolupats com l’espanyol. Si un partit fixa aquest objectiu com intenció principal al entrar a la cambra parlamentaria, i rep un suport per poder-ho dur a terme, evidentment vol dir que una majoria volia aquest pas, i així ho ha referendat a les urnes, el que passa, que el que es normal per la resta del planeta, per Catalunya no val.  Segueix amb un exèrcit i un cos diplomàtic, no he vist mai cap critica perquè l’estat espanyol tingues ambaixades pel món, i un exercit ara professional com la majoria d’estats, en canvi no se sap ben be perquè un futur estat català no ho podria fer, parla en termes sorprenents d’un castellà no cooficial, jo voldria preguntar amb quin dret ho te que ser, ja que la llengua pròpia es la catalana, i la castellana ha vingut des de la imposició arran de la derrota al 1714, i portada principalment per la immigració espanyola, per tant un cop normalitzat l’estatus polític, no te massa sentit mantenir aquest privilegi artificial, cosa que no vol dir un gran respecte per totes les llengües, i un principal interès amb l’anglès, llengua d’ús mundial i evidentment amb un interès formatiu superior que el castellà, clar que això trenca tots els esquemes que ell consideren intocables.

Sobre la constitució catalana, cal dir que s’inspira amb la d’Estats Units, i es modificable i reformable com les principals democràcies del món, i evidentment en línia contraria  a la espanyola amb profunds tics antidemocràtics. La nacionalitat es regularà per llei i es dona vigència als Països catalans per adquirir-la,  cosa que els posa molt nerviosos.

Pel que fa a l’independentisme populista i radical, caldria dir que pregonar com màxim objectiu l’estat propi, i presentar els passos necessaris per assolir-ho, com la Constitució, es defensar un projecte amb coherència, la radicalitat es defensar un autonomisme tronat, què demostra dia a dia que ens porta a un pou cada cop més profund.

En definitiva res sorprenent d’aquest mitjà al servei del partit,  què insulta al periodisme quan no li agrada les preguntes que fan al convidat, tot un exemple de populisme barat per cert.   No serà que el projecte per fi esta creixent en gruix, i el sistema començar a témer un  canvi que ja s’olora fa temps.

En referència a la entrevista de la Mònica Terribas al president espanyol, cal constatar com diu el títol del post, què les coses van ser força diferents, en Zapatero va ser el mentider compulsiu de sempre, i va preparar el terreny per futurs esdeveniments, alhora que venia la seva imatge per Catalunya aprofitant la inauguració del sincrotró a Cerdanyola, i deixant pales que la diferencia entre jugar a primera divisió i simplement disputar partits amistosos, es molt gran.

Efectivament aquest cop la agressivitat de la Terribas no va ser suficient per deixar sense recursos al president espanyol, què com he comentat va demostrar que jugar a fer política de veritat davant els màxims mandataris europeus i mundials de tu a tu, i tenir el poder per governar, dona unes prestacions, que evidentment el president català no te, ja que sense poder, i fent política de fireta, la cosa es tot un altre món.

Jo destacaria algunes  coses de les que va dir, com l’atribució en exclusiva d’aquesta obra cabdal en el terreny científic, i que s’oblida que tant sols ha pagat la meitat de la seva quantia, deixant l’altra per la Generalitat, respecte l’Estatut ha passat de dir que creia era constitucional, ha començar a justificar que degut a la gran quantitat d’articles recorreguts, la sentència no pot ser blanc o negre, i pot haver alguns que el tribunal no els vegi correctes, com si fos la cosa mes normal del món, i deixant anar que el Partit Popular es el que ha portat aquesta situació al text català, oblidant que el defensor del Pueblo Enrique Mugica (PSOE), també ha presentat recurs, tot es fruit de la memòria selectiva i el cinisme d’aquest personatge. Si parlem del terme nació, va dir que no l’espantava el mot, però va deixar clar que no creia que ho fos, utilitzant el terme nacionalitat, exactament el mateix que pensa l’Alicia Sanchez Camacho del PP, un detall simptomàtic, i ja rebaixant a comunitat autònoma políticament parlant, o sigui exactament igual que Extremadura posem el cas, i amb tots els respectes per aquest territori, així ens veuen o ens volen des de can PSOE. En  el tema aeroport, no es va voler arriscar amb dates, però va dir que la direcció serà compartida, o sigui de posició determinant catalana res de res, i de sistema de gestió per proximitat com gairebé la totalitat de la Unió Europea res de res. Seguiran el veto al Prat pels vols transoceanics en benefici de Barajas, i un aeroport fet a mida per vols low cost, tot un gran benefici per Catalunya.

Va vincular clarament les deficiències elèctriques amb la interconnexió elèctrica, què se’ns dubte si es d’interès per Espanya no hi ha cap dubte que es farà per damunt de qualsevol interès del territori. Sobre la crisi va contradir la majoria d’experts europeus en les previsions de creixement de l’estat espanyol, i a més va tenir la barra de justificar la pujada dels dos punts de l’IVA en els productes, explicant que en els de menor valor la pujada serà insignificant, i es notarà en altres més alts com els cotxes, comentari que em sembla una burla total per la població.

Pel que fa a les consultes i l’augment de l’independentisme, va treure importància a aquestes, i va dir que l’estatut es la norma aprovada pels ciutadans, i va reclamar que no es poden canviar les relacions Catalunya – Espanya cada pocs anys, caldria recordar-li que aquesta relació es manté exactament igual des de fa prop de 300 anys, l’Estat ordena, i Catalunya obeeix i pateix el maltracte rebut econòmicament i culturalment.

En definitiva la hipocresia i cinisme habitual d’aquest personatge, què com si d’una relació de vassallatge es tractes, de tant en tant treu el cap per la colònia catalana, i fins hi tot diu quatre gracietes de Leo Messi, què segur que encara li proporciona algun vot, quin país!

La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, ha tornat a expressar la seva negativa a alguns articles de l’Estatut segrestat a Madrid, i ha tornat a negar la definició com a nació de Catalunya amb un respecte que deixa molt que desitjar, per altra banda la realitat es tossuda, i les inversions amb infraestructures prevista pel territori, i a l’addicional tercera de la llei orgànica abans esmentada, es demostra que son paper mullat un cop més.

L’Alicia ens diu que respecta molt que hi hagi gent a Catalunya que pensi que es una nació, però demana el mateix respecte pels que no ho pensen. Ella ens defineix com una nacionalitat històrica, amb cultura i llengua pròpia, i una part d’aquesta historia comuna amb Espanya, i què particularment li agrada molt.  De totes maneres diu que respectarà la sentència, dient que son les regles del joc, i segueix insistint en ser un vot útil per la governabilitat de Catalunya.

Per altra banda el 2005, Joaquim Nadal i el secretari d’infraestructures amb la època de la crisi de la Maleni i les rodalies, conegut pel virrei Víctor Morlan, signaven un protocol d’inversions amb carreteres, en que el ministeri es comprometia a invertir 2609 milions entre 2006 i 2012, la realitat al 2010 es que tant sols s’han adjudicat un 33% de les obres previstes, i on ni tant sols la disposició de l’estatut ha corregit. Hi ha una llarga llista de greuges, i m’entres a Andalusia queden nomes una vintena de quilometres en obres, aquí n’hi ha 120 sense projecte de desdoblament, i sense comptar el quart cinturó.

Curiosa afirmació la de la presidenta del PP demanant respecte per la seva opció, quan la historia esta plena d’insults i falta de respecte a tot allò que representa Catalunya, tanmateix ens defineix com nacionalitat històrica amb una part de la historia comuna amb Espanya, o sigui que per una banda nega la nació, i per altra s’inventa aquest terme de nacionalitat històrica que en definitiva vol dir nació, i apart reconeix que una part de la historia no es comuna amb Espanya, per tant no crec que fos un territori fantasma o un holograma, érem tant independents com podia ser Castella. Un grapat de contradiccions per negar una evidència que nomes reflexa l’autoodi d’aquesta persona pel seu territori. Ens diu que respectarà la sentncia del TC, com si fos un mèrit respectar una sentència, esclar que si parlem de l’estat espanyol això de complir la legalitat sona a utopia.

La realitat esta damunt la taula, i totes les critiques del PSOE al PP pel seu maltracte a Catalunya en matèria d’inversions, ara es demostra que son exactament igual o pitjor.  Amb la col·laboració dels partits catalans que han donat suport als pressupostos generals espanyols, s’han passat pel forro des del primer any les inversions previstes a l’estatut, i com podem comprovar del que s’ha acordat, i a falta de menys de dos anys pel termini, tant sols un terç s’ha adjudicat, i per tant quedarà molt lluny de les promeses en el seu dia, seguint aquest tracte discriminatori habitual amb Catalunya mani qui mani.

En definitiva, aquí tenim dos exemples de voler justificar l’odi a una identitat amb arguments contradictoris, i la realitat del tracte de l’estat espanyol a Catalunya, què evidentment els socialistes catalans intentaran disfressar de la millor manera possible amb la seva hipocresia habitual.

Aquest ha estat el lema de la segona assemblea de l’Associació Reagrupament celebrada avui a Barcelona, i què com a reagrupat m’ha fet sortir del Palau de Congressos amb energies renovades, i creient que es possible que aquest projecte tiri endavant. S’ha aprovat el document que servirà de base pel programa electoral, i també s’ha presentat la Constitució Catalana, què serà la primera moció que presentaran al Parlament els diputats escollits per la formació. A l’apartat d’intervencions, destaca el President del Barça Joan Laporta, què ha deixat entreveure la seva incorporació futura al projecte.

Més de 1000 assistents han donat un aspecte formidable al recinte, ha començat amb Joan Laporta com a convidat estrella, parlant de la lluita per l’estat propi com una qüestió de supervivència i necessitat, ja que Catalunya es va empobrint, i corre el risc de quedar diluïda dins l’estat espanyol, per altra banda ha destacat els beneficis en forma de prosperitat que proporciona un estat, i ha donat el reconeixement que es mereixen els moviments socials catalanistes durant tot aquest temps, però això finalment s’ha de traduir políticament per donar el cop definitiu. Ha cridat a ser forts, madurs i intel·ligents, i sobretot anar tots units, recomanant que els que no tinguin aquesta generositat es quedin a casa.

El president Joan Carretero, ha criticat els enemics interns de la formació als quals ha acusat de joc brut, i ha explicat que tota la mala maror ha vingut des de dintre, i no des dels adversaris, pel que fa al tema polèmic de les llistes ha dit que no hi vol enemics i si gent de confiança, què no necessariament tenen que ser associats, sinó els mes capacitats en una clara al·lusió a Laporta, i a més seran llistes senceres per demarcació de les quals els associats triaran les millors per encapçalar el projecte en una tercera assemblea el mes de Juny.

S’han aprovat per una aclaparadora majoria els nous membres de la junta, tots els informes, i el document programàtic “Organitzant el nostre futur lliure”, i la Constitució catalana, creada amb un estil com la dels Estats Units, i allunyada de la espanyola, què com ja sabem te una densitat difícil de pair, i gairebé es impossible de reformar.

Crec que els prop de 3500 associats actuals han rebut un nou impuls per fer front a tots els atacs externs i interns que a mesura que s’apropin les eleccions es faran més durs, i com deia en Laporta, la unitat serà vital per portar el projecte independentista al Parlament, cosa que la resta de partits actuals evidentment no volen. El president blaugrana esta cridat a ser una peça clau per la visualització del projecte, i també seria important que personalitats de tots els àmbits es mullessin, per poder formar part d’aquestes futures llistes transversals, què ara si han de portar el projecte al cor de la sobirania popular.  Pel que fa al tema polèmic de les llistes, finalment s’ha retirat la moció per incloure el tema en el punt de l’ordre del dia, i crec que els impulsors haurien de fer una reflexió per no caure en les errades de sempre  de l’independentisme català, en forma de divisions i batalletes internes, què sempre han aturat el projecte, i que ara aquest esta per damunt de qualsevol persona individual.

Des dels mitjans ja s’han afanyat a voler ridiculitzar el document amb arguments tant sorprenents com  la creació d’un exercit català, cosa absolutament normal en qualsevol estat, però es veu que Catalunya no es normal.

En definitiva en els propers mesos si les coses es fan be, el projecte pot donar un pas de gegant de cara a les eleccions, i ser aquesta flama que fa falta per encendre el foc de la creació d’un nou estat a la Unió Europea.

La comissió del Parlament sobre l’incendi d’Horta, va finalitzar aquesta setmana amb un acord de 66 mesures sobre com millorar el pla antiincendis,  i peticions de dimissió per part de la oposició pel Conseller Saura i el secretari general Joan Boada, què evidentment el tripartit ha negat, ja que no accepta cap responsabilitat política sobre els fets, una cosa habitual del nostres sistema polític, on el blindatge es a prova de males gestions i responsabilitats.

Efectivament, cas tancat i cap cessament polític per la mala gestió en aquest assumpte, ja que segons les tres formacions de govern no existeix relació entre les actuacions polítiques i les conseqüències tràgiques del fet,  tot hi la ocultació d’informació, i la mala gestió i coordinació dels fets. Si que es van aprovar aquest seguit de mesures desprès d’un mes i mig de forta tensió en les compareixences, i que el mateix conseller d’interior insistís que la comissió no ha servit gairebé per a res, quan ha quedat provada la mala gestió, començant per donar per valida la versió del llamp com a culpable, ignorant moltes fons que anaven en direcció contraria, com va fer el conseller Baltasar.

Es el que tenen aquestes comissions d’investigació, on s’ha intentat més d’un cop culpabilitzar els bombers, que recordem van perdre cinc efectius a Horta, i tot per salvar al responsable polític de torn, què segueix a la seva cadira com si res hagués passat. S’ha demostrat les deficiències en la gestió d’aquest assumpte, i també la mala gestió de la informació des del primer dia, cosa que no ha suposat cap reprovació per part del govern, fins hi tot en Saura com si tal cosa va dir que no havia servit de res.  De totes maneres un grapat de mesures per la lluita contra els incendis, es el titular perfecte per sortir del pas, i deixar el cas al bagul dels records, en aquests cas molt tristos, més que res perquè les morts sembla han estat utilitzades molts cops per tapar l’assumpció de responsabilitats, i això senzillament no es de rebut.

Un exemple més de mala gestió que en aquest cas ha comportat pèrdua de vides humanes, i que s’afegeix a una llarga llista de gestions nefastes que no han comportat cap cessament polític en el govern, víctima de les seves quotes assignades a cada partit, i què han tret la facultat del President, perquè lliurement pugui exercir aquestes funcions que li pertoquen. Un govern que nomes es dedica a la gestió, se li ha d’exigir que sigui exemplar, i malauradament no podem dir això.

Cal una reforma a fons del sistema de responsabilitats polítiques, perquè tal com passa en una empresa privada, aquests funcionaris escollits per la ciutadania, tinguin que donar explicacions de la seva gestió, i en cas negatiu deixin d’ocupar els seus càrrecs, no pot ser esta per damunt del be o del mal, ja que la perversió del sistema ens porta a la desafecció política, i a la mediocritat actual.

El fenomen de Reagrupament ha estat tractat al principi amb simpatia, per aquells mitjans que pensaven que perjudicava al partit contrari als seus interessos, però quan han vist que els seus propis interessos podien perillar, han optat per la marginació total de noticies, com a manera per apaivagar la força política emergent d’aquest independentisme, que si be socialment es mostra molt actiu amb les consultes populars als diversos municipis, falta vincular-se políticament en una opció que traslladi aquesta opció al Parlament, cosa que ha alertat als partits que tenen por a la democràcia, o que simplement no volen bellugar res, i utilitzen les seves armes, com son els mitjans afins.

Les enquestes de la Vanguardia en son un bon exemple, així com el tractament del Periodico sobre el tema de les consultes, com a dos dels mitjans més potents en format paper que trobem a Catalunya. Si parlem de la Xarxa, els mitjans digitals repeteixen els mateixos vicis, com la noticia sobre l’afer de Sandra Lomas de Reagrupament a Directe.cat, sense comprovar la noticia, i que davant l’allau de critiques va merèixer una rectificació del  propi mitjà el dia posterior, o també la categoria d’opinadors als quals se’ls permet dir absolutament tot amb total impunitat, amb refereixo a personatges com en Salvador Sostres, què va titllar de disminuït mental al President de la Generalitat, cosa que ja el desqualifica com a persona, i aporta un baixíssim nivell per la gent que busca informació, i què busca confrontar arguments amb un nivell de respecte que evidentment, i per molta llibertat de premsa que hi hagi, no es pot confondre amb aquí val tot.

De totes maneres voldria referir-me a un mitja digital, concretament el e-noticies, què es l’exemple perfecte de la mala informació periodística, i de la mala baba amb uns objectius molt clars,que son desacreditar qualsevol opció independentista amb les armes més clares que tenen, com es una informació esbiaixada, no comprovada, i clarament manipulada que els desacredita completament, no per la seva línia editorial, que pot ser la que ells creguin convenient, però si per manipular les noticies, fent un flac favor al periodisme seriós i responsable.

Amb la seva croada diària contra Reagrupament, avui ens publiquen un article amb el títol “ Reagrupament, ajorna el seu punt mes conflictiu”,  en ell expliquen que l’assemblea d’aquest diumenge no s’escolliran les candidatures, malgrat l’anunci temps enrere d’alguns dirigents que així seria, amb l’exemple de Rut Carandell i el mateix Joan Carretero. Tot seguit ens parla de l’ordre del dia, on desprès de la purga de crítics, prenen ja una posició que no li pertoca, es ratificaran els nous membres, i es presentarà el projecte de Constitució catalana com a programa electoral. Finalment parla de la recollida de signatures d’algun sector, per les votacions de candidats per circumscripcions, i no unitàriament a Barcelona com vol la direcció.

El títol de l’article, ja es totalment una declaració d’intencions d’aquest periodisme brossa, amb unes intencions que no amaguen, ja que l’ajornament del punt que parlen no ha estat mai a l’ordre del dia d’aquest assemblea, més enllà de declaracions esporàdiques, i aquest suposat conflicte de la manera d’escollir els candidats, mai la junta nacional ha presentat una proposta en ferm, més enllà de comentaris a nivell personal que no poden ser agafats com la postura oficial de l’agrupació. Per tant intentar fer mal des d’aquest punt de vista a la formació no te res a veure amb el periodisme, i si amb la informació interessada, i sense cap tipus de comprovació.  El dia a opinar sobre aquest tema serà quan hi hagi una postura ferma que els associats hauran de validar, mentrestant el fum se l’emporta el vent, i la por de l’immobilisme a la onada independentista, s’instal·li definitivament al Parlament per capgirar les coses, i aquesta vegada sense aturador.

Han acabat avui les compareixences per la defensa i rebuig del procediment per la ILP pels toros, què tanta polèmica han portat, i on s’han sentit declaracions esperpèntiques que han tingut el seu colofó en la persona d’aquest empresari vinculat al món dels cinemes, teatres i toros, amb la Monumental barcelonina com a símbol, i què en to amenaçant ha mostrat la seva intenció de prendre mesures judicials contra el Parlament, si s’acabava prohibint aquesta tortura en forma d’espectacle.

Aquest personatge, segons diuen més aviat de caràcter distant i fort, i on amb els seu clan familiar heretat del seu pare amb vinculacions clares amb el règim feixista, aquest imperi empresarial que ha anat a menys per la revolució del sector sobretot cinematogràfic, i pel que fa a les corrides de toros, de l’esplendor a l’època franquista s’ha passat a un tema residual a Catalunya, i evidentment amb un concepte més clar del que es pot considerar cultura en una societat avançada, i el que es intolerable en la pretesa civilització que vivim.

Com deia, ha explicat que si l’òrgan legislatiu, en aquest cas el Parlament de Catalunya, prengués un decisió que lesiona alguns dels seus interessos empresarials, estudiaria el tema i actuaria en conseqüència, dient als diputats que acceptin la pluralitat de pensament de totes les persones que viuen a Catalunya, i què no acabin prohibint les corrides de toros. La seva defensa del seu negoci personal ha estat una constant, i no ha volgut especificar els beneficis obtinguts pel món dels toros, i el tipus d’actuacions judicials. El que si que ha fet es lamentar la possible pèrdua d’una tradició històrica fortament arrelada.

Després de les múltiples declaracions escoltades en favor d’aquesta barbàrie, justificant la tortura animal com la cosa més civilitzada del món, ara nomes faltava un empresari prepotent, i què degut als seus interessos es deu creure per damunt del be o del mal, amenaçant la seva cambra legislativa.  Una cosa es defensar el seu negoci, i l’altra molt diferent es que si una part d’aquest no es legal, evidentment ha de cessar la seva activitat, suposo que en altres époques si el seu negoci fos el tracte d’esclaus, un cop abolida l’esclavitud, ningú li passaria pel cap posar una demanda per ensorrar el seu negoci, i això es el que aquí ha passat. Per altra banda suposo que aquestes famílies en époques de la dictadura franquista representaven el poder per damunt de la resta, però això malauradament per ells ja no es o no hauria de ser possible, i menys per damunt de la decisió dels nostres representants escollits democràticament, i amb una iniciativa amb la gran quantitat de signatures recollides.

Respecte la pluralitat de pensament, son unes paraules lloables, però que res tenen a veure amb prohibir la tortura animal i el patiment com una forma d’entreteniment.  Aixó esta per damunt d’aquesta pluralitat, perquè sinó també podríem recuperar la tradició romana de posar els condemnats a presó davant els lleons, i la gent anar a veure com son devorats per aquestes feres en directe, i lògicament a ningú que mentalment estigui sa, se li passa pel cap.

En definitiva unes compareixences que han deixat en evidència els defensors de la tortura, i què han donat més arguments si es que calia per prohibir definitivament aquest tema, sembla ser que tant PP com PSOE-C defensaran la tortura animal, ja què com a símbol espanyol de cap de les maneres, i podran votar en contra, i per tant CIU tindrà la responsabilitat de deixar la seva ambigüitat per un cop, i donar l’empenta definitiva a aquesta mesura normalitzadora.

Arran de la incisiva entrevista de la Mònica Terribas al President de la Generalitat, un exercici normal en qualsevol estat democràtic, però aquí les preguntes incomodes i la recerca de despostes a totes les preguntes, cosa bàsica en qualsevol bon periodista, han aixecat la polseguera en les files socialistes, i alguns dels seus càrrecs han reaccionat mostrant el seu tarannà despòtic, i què demostren fins a quin punt son com dues gotes bessones dels seus companys del Partit Popular.

Les reaccions han estat variades, però en la mateixa direcció, el nostre amic Joan Ferran ha criticat el to de la Terribas, i la seva mala educació interrompent constantment al President per fer-lo caure en contradiccions, tampoc va respectar el ritme del President en les seves contestacions, i va assetjar al President amb preguntes que el van portar a la defensiva. També el diputat Josep Maria Balcells, va acusar la presentadora de defensar el punt de vista dels crítics en el tema de les elèctriques.  De totes maneres qui ha estat més dur, i amb un tarannà que recorda altres règims, i no l’actual, es el càrrec a l’Ajuntament de Barcelona, Miguel Angel Martin Lopez, què en apunts al seu Facebook, titlla la Terribas de mal follada, mala persona, tendenciosa, faltona i despectiva cap al seu President, entre d’altres gentileses, i on de totes maneres Montilla va resultar brillant.

Realment les virtuts democràtiques del PSOE-C no son el seu fort, i ara pretenen que el President de la Generalitat tingui un tracte diferent a qualsevol altra personalitat que ha de donar respostes, una mena d’immunitat per damunt del be i del mal, el que ells anomenen mala educació, simplement es periodisme, respecte el ritme, crec que el del President no es massa fluid, però de totes maneres cada pregunta mereix una resposta i unes justificacions, pel que fa a l’assetjament, sobretot pels últims casos de les nevades i l’incendi d’Horta, es natural que un govern amb cap ambició nacional, i on la gestió es el seu plus, aquesta quan te deficiències, evidentment s’han de depurar responsabilitats, sobretot les politiques, i amb aquesta matèria el resultat es desencoratjador.

Confondre donar suport als atacs dels crítics, amb preguntar fets que tothom sap, com l’afer del Conseller Maragall, em sembla que es simplement informació, i quan hi ha coses que grinyolen, i no es poden justificar comencen els problemes.

El que ja hauria de ser un cessament immediat, paraula prohibida en aquest govern tripartit, son les paraules del Miguel Àngel Martin, què entra repetidament en el terreny de l’insult, i la més baixa educació, què el desqualifica per ocupar qualsevol  càrrec públic per la seva concepció dels mitjans, què sembla han d’estar al servei i propaganda del regim com qualsevol dictadura, i per cert, dir que el President en va sortir brillantment, es una falta de respecte, i a la intel·ligència de la població, què simplement no es de rebut, ja que tothom va  veure les incorreccions i preguntes a l’aire que van deixar per falta d’arguments.

En definitiva una mostra més dels personatges que transiten per aquest partit, i els seus conceptes  de democràcia participativa i independència dels mitjans totalment deficitaris.