ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

BOICOTS SENSE VERGONYA

El nivell de repressió no es nomes a nivell estatal, aquest dona peu a donar carta blanca a tot una sèrie d’individus que s’organitzen per treure llaços grocs dels carrers, despenjar pancartes a favor dels presos polítics, amenaces per la xarxa de tot tipus, accions de grups feixistes sense cap tipus de vergonya i al millor estil de règims que no vull recordar assenyalar negocis com la fruiteria de Tarragona que amb el seu llaç groc a l’entrada deixar clar que vol la llibertat dels ostatges polítics i reclama simplement democràcia.

Aquests boicots son a l’ordre del dia, i amb l’argument de barrejar negoci i sentiment apuntant cap el que en altres casos s’ha titllat de delicte d’odi. Respecte i democràcia dos conceptes que en règims autoritaris evidentment son al calaix amb pany i clau.

BALL DE CADIRES O FULL DE RUTA

Segons es va filtrant sembla que l’acord per formar Govern es imminent i aquests 2 mesos llargs deixaran pas a l’inici de legislatura, que recordo no hauria de ser autonòmica, sinó inici del procés constituent i la implementació de la República tal com els ciutadans hem validat amb el nostre vot.

Cal recordar aquests conceptes, ja que molts cops la poca pressió de la societat fa que els seus representants oblidin fàcilment els seus compromisos i cal evidenciar els cops que faci falta que hi va haver un Referèndum que al contrari del que hem escoltat d’algunes veus amb vergonya no va ser res simbòlic, alhora que el Parlament va aprovar la Declaració d’Independència corresponent, tampoc simbòlica, encara que no es fes efectiva amb una explicació que ens queda pendent i seria interessant donar a la població. Posteriorment les eleccions imposades pel 155 ens van tornar a donar una majòria del bloc republicà que es presentava per restituir el Govern legitim i implementar el que la societat catalana havia defensat a les urnes.

Tot molt obvi, però escoltant molts cops els partits, sembla oblidat, cosa que ja de per si es una falta de respecte a la sobirania popular. Els paranys de l’Estat amb el 155 no poden ser el fil conductor de la legislatura. Recuperar amb la seva totalitat les institucions o poder negociar la llibertat dels ostatges polítics i aturar la repressió judicial i econòmica no es podrà fer amb una legislatura autonòmica i seguint les pautes del TC i d’un Estat autonòmic a la baixa i sota amenaça constant, dir el contrari es enganyar a la gent. Nomes es podrà arribar amb aquests objectius amb una direcció clara cap a la República i assumir les conseqüències que no es van voler assumir aquell 27 d’octubre passat.

Res te a veure això amb aquesta negociació on veiem els balls i baralles partidistes per les cadires a ocupar, i on sembla que finalment assumirem que els nostres representants no son aptes per decidir el President, i que aquest directa o indirectament vindrà marcat per Madrid. No investir el President Puigdemont, i no parlo de simbolismes, sinó d’efectivitat es validar el 155, proposar candidats que davant la Justícia i amb legitima defensa han renegat de qualsevol iniciativa cap a la independència es una temeritat entenc incompatible i intentar centrar els esforços en recuperar unes institucions tutelades i a l’espera de les condemnes a tota una generació de polítics un frau que crec no es pot perdonar.

Cal deixar clar que cal triar entre ball de cadires o Full de ruta coherent amb el contracte amb els ciutadans.

EL MONARCA DESTRONAT

La rebuda del Monarca espanyol a Barcelona ahir amb motiu del Mobile World Congress, on a la recepció cap representant de la Generalitat va assistir, ni l’alcaldessa de Barcelona i on els gests duran el sopar van ser evidents amb el no aplaudiment de les paraules del Borbó i les mirades d’ells sense cap tipus de contacte.

Alhora, els carrers estaven amb una gran quantitat de gent cridant consignes a favor de la República, en contra del Borbó i fent sonar les seves cassoles i xiulets com a armes de pressió per la visita.

Realment, el Monarca aïllat amb la seva realitat artificial potser no entén la reacció de la gent amb la seva presència, però hauria de veure si pot que el seu discurs del 3 d’octubre validant la violència policial del dia del Referèndum, sense cap paraula pels ferits i donant tot el teu suport al “a por ellos”, no va ser una provocació i un trencament amb una part de la població que teòricament representava i havia de defensar, utilitzant la seva figura de cap d’Estat per fer d’enllaç i intentar obrir un diàleg sincer per arribar a una solució al conflicte.

Prenen part, a dimitit de les seves funcions i ha deixat als que creuen en la monarquia a Catalunya sense arguments per seguir defensant una institució anacrònica, sense sentit i en el cas espanyol hereva del feixisme. Una institució que ha participat amb mesquinesa d’aquesta deriva repressiva i antidemocràtica de l’Estat contra els ciutadans catalans convertint la seva figura en un element més del sistema espanyol, deixant en evidència si es que calia les seves mancances morals i professionals.

Més enllà de la seva figura, la seva total manca de respecte a la societat catalana es mereix el més profund rebuig per dignitat i la imatge que vam viure ahir tant al carrer com a nivell institucional de trencament i rebuig a la seva persona i institució que representa. La gent es l’element més important d’una democràcia, on resideix la sobirania i el Borbó no es més important que aquesta i amb comportaments tant mesquins com el seu ha d’entendre que com a mínim hauria de demanar perdó i afrontar la seva mala conducta.

El Govern espanyol ha trigat poc ha amenaçar amb la perdúa del Congrés a Barcelona, cosa que no te cap fonament com ja han avisat els organitzadors. Tant el Rei espanyol com la resta de representants simplement eren convidats i poc tenen a veure amb l’organització del mateix. Continuen amb l’amenaça com a eina política, res de nou, més enllà de comprovar com el monarca ha estat destronat a Catalunya.

EL QUE I NO EL QUI

Escoltem i llegim que les converses sense fí entre Junts per Catalunya i Esquerra segueixen a bon ritme però bloquejades en alguns temes. De fet el ball de noms i càrrecs es a l’ordre del dia, així com les atribucions de cadascun d’ells. De fet per part d’Esquerra es demana generositat per arribar a l’acord final.

No hi ha dubte que la generositat es un valor que en moltes fases del procés ha servit per seguir endavant i de pas per poder fer alló tant obvi davant un projecte tant gran de posar davant el país que el partit, una cosa que s’hauria de suposar però que tots sabem que en molts casos no es així.

Generositat, hauria d’anar lligat amb responsabilitat, una paraula que ja fa més mal en alguns casos. També n’hi ha un altre que es diu lleialtat i aquesta encara es pitjor. De fet les tres s’haurien d’aplicar no entre els partits, sinó amb qui es deuen, la gent. Aquesta els ha triat com a representants amb un programa concret i ha demostrat amb escreix que ha fet tot i més els últims 7 anys per fer possible la República. Ara toca l’altra part assumir la seva funció i no cometre un frau amb la gent que representa. De fet el dia de la Declaració a la tarda ja vam viure aquest no acabar o no assumir una feina encomenada, amb les declaracions d’aquests dies sota la repressió també en part ens hem sentit ofesos per la perdúa de valor de per exemple el Referéndum o la Declaració i les apostes pel realisme i autonomisme sobretot per part d’un partit amb un únic objectiu fals de foragitar el 155 tornant a l’aposta per la Comunitat autònoma també formen part d’aquest mal cos que podem tenir tots plegats.

Tanmateix, ara ja no es temps de fer el joc de les cadires i les quotes de poder. El vertaderament important es per fer que. Els hem votat per implementar la República legitima votada i proclamada. No ens valen excuses. Aquest es el tema. Sabem de les dificultats però també del nostre objectiu i per tant ni la repressió, ni el partidisme ens poden allunyar. El President Puigdemont es la primera peça per fer fora el 155 amb una investidura a Barcelona o no, però amb atribucions que no deixin dubte del seu lideratge robat per aquest 155 i a partir d’aquí la resta d’estructura ha d’anar encarada per complir el compromís sense subterfugis.

En definitiva, el que i no el qui.

EN BLANC I NEGRE

La condemna al cantant Valtonik, la retirada de les obres de la Fira ARCO pel tema dels presos polítics, El llibre “Fariña” retirat, el Responsable policial de l’1 d’octubre Perez de los Cobos dient davant el Tribunal que no hi va haver carregues policials, aquelles que tot el món ha vist amb els seus propis ulls. Nomes son quatre exemples de les últimes hores per veure que la democràcia low cost espanyola funciona com una Dictadura ben organitzada i on els drets dels ciutadans son amenaçats constantment.

Davant això com diu en Pere Cardús, la independència no pot demanar permís i caure amb la coacció constant de l’Estat. Qui encara no hagi entés això ho va de mala fe o simplement no pot exercir cap responsabilitat.

Dues maneres de respondre a la repressió i la independència sense demanar permís

S’ha obert un nou front a Ginebra. Celebrem-ho. Ja era hora que recuperéssim d’alguna manera la iniciativa, amb tanta repressió que ens tenia pendents de defensar-nos i no prendre mal. L’opció de Mireia Boya la setmana passada i d’Anna Gabriel aquesta assenyalen un camí decisiu si es vol guanyar la partida a l’estat autoritari espanyol. Boya plantava cara al jutge del Suprem i no s’arronsava. La seva actuació deixava l’estat sense la seva millor eina: el xantatge. ‘Si em voleu posar a la presó, ja ho podeu fer, però això no canviarà la voluntat insubornable dels meus compatriotes d’aconseguir la independència’, venia a dir Boya. ‘No us seré útil com a ostatge.

Anna Gabriel fa una altra cosa. La justícia espanyola no pot ser àrbitre del conflicte de Catalunya amb Espanya. Ha demostrat que és una part consubstancial dels aparells repressius de l’estat i que no respecte ni les seves pròpies lleis quan es tracta de la qüestió dels catalans. Per tant, ‘comparec davant d’un àrbitre que pugui fer aquest paper i pugui deixar en evidència la completa il•legalitat i manca de respecte pels drets humans de l’estat espanyol’, podria ser un resum de l’estratègia de Gabriel.

Són dues maneres de reaccionar davant la repressió en positiu. Sense deixar-se intimidar per la brutal maquinària de l’estat. Boya i Gabriel marquen un camí que seria bo de seguir col•lectivament d’ara endavant. Puigdemont i els consellers de Brussel•les ja ho van fer així. Van cercar l’estat que podia garantir un procediment més just i garantista davant una possible petició d’extradició. I els resultats parlen sols. Ells i Gabriel han alçat un mirall perquè l’estat espanyol quedi ben retratat davant el món. I la covardia de Llarena –que no actua per lliure– demostra la por d’Espanya d’aparèixer reflectida al mirall.

S’inaugura un camí positiu en la resposta a la repressió. Però això no és suficient. Cal prendre la iniciativa política i al carrer. Superada aquesta nova onada de citacions judicials, que divendres tindrà l’episodi insultant de la compareixença de Trapero a l’Audiència espanyola, cal que la majoria independentista del parlament reprengui el fil de la República. I això no es fa demanant permís. Ni acceptant les línies vermelles que ha dibuixat el Tribunal Constitucional. La llibertat es guanya exercint-la. Ningú no la regala. I encara menys un estat demofòbic com l’espanyol. Un estat que no té cap mania d’empresonar persones que canten cançons, però que deixa tranquil un individu que dispara una escopeta en un vídeo mentre amenaça de mort el president Puigdemont i els independentistes. O que no investiga ni processa un individu que s’enfila a un tanc de l’exèrcit espanyol per amenaçar el president legítim dels catalans.
He sentit algun polític que ara demana ‘realisme’, que el respecte de la voluntat democràtica dels catalans no justificava cap presoner més. Doncs, amic, ja ens han pres la mida. Ara ja saben què cal fer per tenir-nos ben calladets dins la gàbia autonòmica menjant el pinso que ens escampin per terra. Si no volem que ens colpegin, certament ja ens podem quedar ben quiets. I així, l’amenaça els funcionarà a la perfecció. Mireu, ningú no està obligat a anar a la presó ni a l’exili. Però és que ningú no està obligat a dir que defensarà la independència de Catalunya si no està disposat a pagar-ne les conseqüències. La independència low cost no existeix en un estat com l’espanyol. Per tant, si algú vol ser realista i creu que no es pot assumir el risc de la repressió, que digui clarament que renuncia a la independència. Sempre hem dit que, si algú cau en aquest combat, hi haurà una persona darrere que en recollirà el testimoni. Doncs fem-ho així. I que no s’hi posi ningú que no el vulgui recollir.

Per desgràcia, ens ha tocat fer la independència per sortir d’un estat amb mentalitat imperialista i colonitzadora. D’un estat ancorat al segle XIX o més enrere. D’un estat que no ha digerit el pas dels temps ni l’arribada de la democràcia (amb totes les seves imperfeccions). Per sortir d’aquest estat, caldrà fer un combat intel•ligent, però valent i amb caràcter. I sí, flexible. Amb capacitat de sorprendre. Sense esquemes quadriculats i mil•limetrats. Sense fulls de ruta que es converteixen en unes mans lligades a l’esquena. És més important l’actitud que el pla perfecte. Per això, val la pena d’aplicar-nos les paraules de Manuel de Pedrolo: ‘Entre la intransigència i la feblesa, la flexibilitat.’

PereCardus, periodista

LLIBERTAT SOTA VIGILÀNCIA

El poder espanyol i el seu Govern tenen un problema que cada dia creix més amb insistència. Voler fer passar una pseudo democràcia per un democràcia exemplar es complicat. Voler fer veure que les coses no existeixen també i voler rentar el cervell a una part de la població amb la por per bandera per acceptar de nou el marc mental autonòmic ja abandonat per molts es una quimera, que de portes endins i sobretot de portes enfora cada cop grinyola més.

La manera d’intentar apaivagar la revolta democràtica catalana ha estat el menyspreu, la negació del subjecte i finalment la repressió policial i judicial sense precedents. Això te un cost i de pas destapa les vergonyes, aquelles que més o menys amagaven i que de fet ja provenen d’una transició que va ser de tot, menys modèlica. De fet intentar transformar una Dictadura militar mai condemnada per una pretesa democràcia sense cap tipus de perdó, ni de reparació de danys es com intentar enganxar un gerro xinés amb celo, al final acabarà trencat sense remei.

Així hem vist aquesta Espanya dels lobbys de poder i d’una manera de fer inventar-se unes autonòmies amb competències que van i venen, un sistema judicial controlat, un poder polític amb partits fundats per persones del règim, on la memòria històrica ha estat esborrada amb els morts encara enterrats als vorals de les carreteres i on la protecció de persones tacades de sang ha estat una constant, alhora que la corrupció ha estat el pilar del sistema com hem anat veient.

Dit això, veiem com la deriva judicial en el cas català ha fet que una imaginària violència sigui la base de totes les acusacions i la presa d’ostatges per idees sigui el que ens ofereixen. De fet i a partir d’aplicar el famós 155, de la manera que han considerat oportú pels seus interessos els drets de les persones han estat laminats a consciència, dret de reunió o d’expressió veiem com han estat atacats sense pietat com la condemna al raper Valtonik de 3 anys i mig de presó o simplement per voler democràticament la independència catalana, s’ha atacat la llengua catalana com element pertorbador de la seva màxima que tot ho justifica “la unitat de la patria”, recordo un lema molt semblant a “una grande y libre”.

En aquest context que el President Puigdemont i els seus consellers estiguin a Brussel·les i ara Anna Gabriel a Suïssa son una alenada d’aire fresc precisament per poder denunciar amb les mans lliures aquests abusos repressors que fora de les fronteres cada cop son més escoltats.

El règim de la llibertat sota vigilància, ha anat massa lluny i sap que aquest muntatge no podrà resistir molt de temps la pressió creixent, que alhora pot fer obrir els ulls a la ciutadania espanyola que d’una vegada per totes hauria d’exigir el seu protagonisme i simplement democràcia.

TEMPS DE JUDICIS

Aquesta setmana veiem com van desfilant per Madrid polítics catalans acusats de tots els mals i amb argumentacions que deixen la justícia a l’alçada del no res, en una espècie de pim pam pum del tot s’hi val per aturar la voluntat popular costi el que costi i per damunt de qualsevol dret de la ciutadania.

Hores d’ara, suposo poca gent ja dubte de que els 4 ostatges en presó preventiva des de fa quatre mesos son presos polítics amb delictes que no existeixen com el de rebel·lió, que sense violència no te cap opció, i evidentment el procés pot ser moltes coses, però violent no.

Veiem com tant els ostatges com els que han anat i van desfilant davant el Jutge Llarena opten per diverses defenses, i veiem com la coherència del resultat es impossible buscar-la si no anem als motius polítics que cada moment els convé per mantenir aquesta farsa. Veiem com anar de cara i mantenir el que mai s’hauria de negar, es a dir la validesa del Referèndum de l’1 d’octubre i la posterior declaració que simplement complia el mandat popular expressat a les urnes te com a premi la sortida sense més i hem vist com abjurar i negar la validesa de tots els actes i el seu caràcter feia seguir a presó o pagar fiances quantioses abusives. Ahir vam veure com Marta Rovira obria una nova via la d’explicar que el dia 1 va intentar i proposar suspendre la votació degut a la violència i com el President Puigdemont va decidir tirar endavant. Es a dir com vulgarment es diu acusar a un altre per eximir la teva culpa, cosa d’entrada lletja. Encara ho es més quan aquells dos dies tots recordem capdavanters d’Esquerra amb expressions de menyspreu al President “les 155 monedes de Rufian” per exemple i amenaces de abandó del Govern si no hi havia Referèndum.

Evidentment, caldria evitar això per dignitat i respecte al poble que tard o d’hora ha de rebre explicacions sobre els fets, ja que aquest ha complert fins ara la seva part del contracte amb escreix, i els polítics evidentment no.

Anna Gabriel, crec ha fet be en mantenir-se a Suïssa, ja que els números de ser el cinquè ostatge eren tant alts i definitius que no valia la pena, no necessitem més martirs, sinó persones des de qualsevol posició o lloc que ajudin a acabar aquesta feina inacabada i validada pel vot de la gent.

Dialeg sempre, solucions pactades sempre, però fermesa i obediència a les urnes com a base fonamental, i en aquest terreny la ciutadania catalana ha parlat i molt. No es mereix ser ignorada o combregar amb rodes de molí.

6 MESOS DELS ATEMPTATS A BARCELONA

Aquest cap de setmana feia 6 mesos dels atemptats a Barcelona i Cambrils per part d’aquests assassins, anomenats jihadistes i que van provocar aquestes malaurades morts i una gran quantitat de ferits. El cert es que tots recordem aquella tarda d’estiu que va quedar gravada a la nostra memòria i que desprès d’aquest temps conserva moltes incògnites.

De fet, si repassem la gestió que hi va haver dels mateixos, cal recordar la gran feina policial per part dels Mossos i la Conselleria d’Interior, tant pel que fa a la labor de comunicació dels fets, com la rapidesa en acabar amb la cel·lula jihadista que va provocar la matança i lligar els vincles amb Alcanar on moriria l’Iman de Ripoll, el cervell dels atemptats.
Una feina, que conjuntament amb la reacció de la gent i dels serveis sanitaris va ser lloada per bona part del planeta.

Per altra banda recordem com un Estat que simplement havia d’abocar els seus recursos en fer-ho possible, va enviar les seves autoritats moltes hores desprès als llocs dels fets, va fer rodes de premsa simplement per imatge sense parlar amb la coordinació catalana dels atemptats i a partir del dia següent vam veure com començava una campanya des del poder espanyol i els seus mitjans de desprestigi dels Mossos i la gestió feta. Alhora sabiem horroritzats com gràcies al veto del Govern central a la policia catalana per accedir a les bases de dades de l’Europool, es retallaven els mitjans per lluitar contra el terrorisme i la seguretat ciutadana. Descobriem que el cervell dels atemptats era confident del CNI, que havia passat per la presó i que amb el seu càrrec religiós a Ripoll mai va ser advertit de la seva possible perillositat.

Tot això, també ens recorda la gestió dels atemptats de l’11 M a Madrid, on les víctimes van quedar en segon pla, i el rèdit polític va anar en primer lloc afirmant que havia estat ETA, quan la resta del món afirmava que era el jihadisme en un acte de mesquinesa sense precedents i que ara es va repetir intentant barrejar el procés català amb l’atemptat sense pudor, en un nou acte miserable que defineix la gestió espanyola i les seves prioritats.

Molts punts foscos que deixen al descobert que la darrera prioritat es precisament les victimes, i la primera les intencionalitat polítiques amb la sang i la mort com elements colaterals sense importància.

Mesquinesa sense límits.

URGÈNCIES

Avui escoltem com aprofitant el 155, es volen prendre decisions des de Madrid per incloure la casella del Castellà com a llengua vehicular a les preinscripcions catalanes passant per sobre del model català. Jo particularment crec que es una cortina de fum, però també que no te res a veure amb el 155, es i ha estat un objectiu d’Estat atacar la llengua catalana i poder eliminar un dels pilars que sustenta el nostre fet nacional i de cohesió. No es novetat. De totes maneres com diu en Pere Cardús calen actuacions urgents i no passen per recuperar les institucions sota el llast repressiu i autonòmic, ni tant sols alliberar uns ostatges que amb el marc que estem no sortiran. Passa per avançar cap el compliment del mandat democràtic expressat pel poble i fer possible la República catalana per damunt de partits, interessos, efectivitats i altres paranys que nomes ens afebleixen.

Quatre actuacions urgents per a evitar una desfeta total

Em temo que hem arribat a un punt massa delicat. Som molt a prop de malbaratar tota la feina feta aquests últims anys. Un dels riscs de la repressió arribat el moment de la veritat era aquest. I ara mateix lamento arribar a la conclusió que ho van aconseguint. Per ser clars, hi ha dues maneres de respondre a la repressió: fent pinya i actuant amb més unitat, solidaritat i confiança o tirant-se els plats pel cap, entrant en una guerra de retrets i competint per les restes del pastís que alimenta l’estat espanyol. Si es renuncia a l’objectiu ambiciós, tan sols queda repartir-se les misèries. I aleshores les mossegades són desesperades. I ara som en aquest segon estadi, malgrat moltes mostres contràries d’una societat que sembla una mena de roca granítica.
Les dues forces principals de l’independentisme van arribar al moment decisiu, la tardor del 2017, amb moltes ferides internes, desconfiances, interessos per la gestió de l’endemà (de la victòria o de la derrota), mirant-se de reüll i enviant-se torpedes pels mitjans o pels racons de poder de la Generalitat. Qui s’hi vulgui entretenir, trobarà fàcilment molts exemples de filtracions, intoxicacions i retrets des de fa mesos i mesos. Aquest estat constant de desconfiança i guerra més soterrada o menys ha estat un camp adobat per a una desfeta com més va més probable ara que la repressió és implacable.
No cal entretenir-s’hi més, si més no en aquest article. Us proposo algunes actuacions urgents per a revertir la tendència negativa actual. Segur que em deixo moltes coses que es poden millorar o que cal canviar de cap a peus. Però assenyalo a continuació alguns aspectes que em semblen determinants.
1. Potser és comprensible que hi hagués una certa descoordinació els primers moments de la ràtzia repressiva judicial entre els afectats. L’estratègia judicial d’un moviment d’independència que vol acabar amb èxit ha d’estar sotmesa a l’estratègia política. Altrament, l’estat autoritari té tot l’avantatge i el camp per a córrer perquè sap que podrà afectar l’avenç polític mitjançant la coerció judicial individualitzada. La por que poden tenir alguns afectats i els seus entorns és caure en l’oblit si no són el centre de l’estratègia. Però la repressió cerca això precisament: que tot un moviment dediqui els esforços i sotmeti l’estratègia a defensar-se dels atacs i deixi d’avançar. De manual.
Cal crear una gran organització antirepressiva que pugui donar coherència a la defensa dels atacs, però que no pot estar. Cal preservar l’estratègia política dels afectes de l’atac jurídic. En aquest mateix sentit, els dirigents afectats pel xantatge judicial han d’apartar-se dels espais de decisió en la mesura que aquest xantatge condicioni l’avenç de la consolidació de la República. Sembla cruel dir-ho així, però aquest és un principi evident de qualsevol moviment que vulgui aconseguir els seus objectius polítics davant un estat autoritari.
2. Aquests dies veiem com es repeteix fins al tedi la cançó aquesta que la cosa més urgent i prioritària és deixar enrere el 155. En aquesta música s’hi fa cabre qualsevol cosa que faci volum. Sentia en una ràdio que un defensor de la urgència contra el 155 deia que era molt necessari impedir amb un govern ‘efectiu’ (és a dir, mesell i adaptat a la gàbia dissenyada pel TC) que l’estat pogués actuar contra la immersió lingüística, contra TV3 i contra la política social. Hi afegia la cantarella de ‘fer república amb polítiques socials’. Tot plegat sense posar-se vermell. Com si en la petita autonomia prèvia al 155 no s’hagués actuat contra tot això. Com si la impossibilitat de fer política social no hagués estat precisament una raó de pes per a fer el salt republicà. Com si el TC no s’hagués ‘petat’ tota iniciativa legislativa per a ‘fer república’ d’aquesta manera. Contra la paret. La intervenció de l’autonomia no és cap exclusiva del 155. Prou de dir mentides. No hi ha cap urgència que no sigui recuperar el fil de l’emancipació i el respecte de la voluntat popular.
3. Els noms i les estructures no són sagrades. Ni són l’objectiu a preservar. Si la teva preocupació és ‘salvar’ les entitats, els partits o les organitzacions, tornen a quedar a expenses de la repressió. Els ensenyes el coll perquè puguin fer el seu xantatge i clavar-hi els ullals. El nom no fa la cosa. Si una entitat queda tocada o impedida, se’n fa una altra. En això sempre m’ha admirat la capacitat dels bascs de treure una nova organització quan l’estat ha fet caure l’anterior. Diem que si cau un de nosaltres, en vindrà un altre al darrere… Doncs, exactament igual amb les entitats. Preocupa ara mateix que ni Òmnium ni ANC no tinguin la iniciativa ni la força que la gent els ha donat o que no la posin al servei d’avançar.
Si aquestes entitats estan amenaçades i ja no poden encapçalar el moviment independentista al carrer, cal fer-ne de noves que prenguin el relleu. És important que es facin concentracions, concerts, sopars grocs, penjades de llaços. Tot això és imprescindible. Cal canalitzar i potenciar la solidaritat antirepressiva. Però no pot ser que les grans entitats dediquin tot l’esforç a això després d’uns mesos d’experiència. Podien parar el cop inicial. Però ara ja han de tornar a fer feina política. Han de mobilitzar-se per la República i la independència. Si Òmnium ha de tornar a fer cultura, llengua i país, que ho digui i que ho faci. Si l’ANC s’ha de renovar completament o cal fer foc nou, que es digui i no perdem més temps. Els presos i els exiliats només tornaran quan la independència sigui un fet. I si tornen abans, no haurà estat el resultat d’haver ‘fet bondat’.
4. També s’ha de resoldre de manera urgent el front político-institucional. El problema no és Puigdemont. El problema és què acceptem que ens facin, què acceptem que ens imposin. I si acceptem que decideixin el nou president, que algú m’expliqui com s’impedirà la següent cosa que ens imposin. Quin és el límit? Sincerament, no és tan important qui formarà el govern sinó com es formarà aquest govern. Perquè el com determinarà el ‘per on’, el camí que podrà recórrer aquest govern. Un govern que comenci amb les ales tallades no podrà volar mai. El 21-D no crec que ningú votés els partits compromesos amb la República amb la idea de fer ‘un govern estable dins de la legalitat’ espanyola, com diu Marta Pascal. Diria que el vot del 21-D va ser un increïble vot per a preservar la dignitat de l’1-O i de la declaració d’independència i el retorn del govern legítim.
Per tant, crec que la majoria independentista s’hauria d’avançar a la marató jurídico-repressiva de la setmana que ve anunciant un acord per a investir Puigdemont i recobrar el camí de la República. Ep! I si això no és possible perquè hi ha poc sentit del poder i encara menys sentit d’estat, que passin per unes noves eleccions i que la gent jutgi tot aquest espectacle i posi cadascú al seu lloc. Oi que no tenim por de les urnes? Oi que la democràcia sempre guanya?
Són quatre actuacions que trobo imprescindibles si es vol recuperar la feina feta. Són quatre actuacions que em semblen de sentit comú. I quan diem que cal incorporar una certa mentalitat clandestina, vol dir que no es pot donar la iniciativa a l’estat, que cal tenir una estratègia pròpia ben pensada per a fer tremolar els fonaments del poder espanyol a Catalunya. I cal actuar coordinadament. Mentre aquí fem això que fem ara, a Madrid es fan un tip de riure. Han aconseguit posar-nos a la roda de l’hàmster i allà ens tenen, fent voltes sense moure’ns del lloc. I cada vegada més cansats. Ja em perdonareu si no dono elements de confiança o d’optimisme. Però si no comencem a dir les coses pel seu nom, la desfeta serà total.

Pere Cardús, periodista

EL REALISME I LA DIGNITAT DE BOYA

La compareixença de la cupaire Mireia Boya davant el Jutge Llarena, reafirmant la seva condició d’independentista, la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles, la validesa i defensa d’un referèndum del dia 1 d’octubre on sota la violència estatal, va guanyar l’Estat propi i la seva aplicació immediata, i sobretot la defensa de la declaració del 27 d’octubre que complia precisament amb aquest mandat i que va ser real però no efectiva.

En definitiva la defensa d’un programa electoral concret on l’objectiu entre d’altres era la implementació de la República, i on per cert ningú hi va posar cap però, abans i durant la campanya per poder ser votat per la ciutadania, i per tant amagar el mateix seria un frau en si mateix. Una lliçó de dignitat i coherència que cal valorar en aquesta època on alguns semblen haver oblidat que ha fet i que vol el poble expressat a les urnes, al carrer i en un referèndum vinculant que també sembla volen posar en el terreny del simbolisme, de fet els cops de porra no en tenien res de simbólic.

Aquesta actitud, no pretén criticar aquells que ara son ostatges polítics, ni els que van poder sortir amb fiança i que en molts casos han jurat acatar la Constitució, han negat la validesa jurídica de referèndums i declaracions al Parlament i ho han relativitzat tot, posant tota la carn a la graella amb la seva fe amb la via legal espanyola per assolir objectius i negant la unilateralitat que ens ha abocat l’Estat.

Evidentment, davant la falta de llibertat, declaracions com aquestes fan mal d’escoltar, però son totalment legítimes per poder evitar aquesta farsa judicial. De totes maneres ara hem vist que el Jutge no segueix cap lògica judicial, ja que la seva tasca ni es legal, ni es democràtica com estem veient, i alhora comprovem que ni la negació de fets i obediència cega a la llei espanyola es cap obstacle per seguir en aquesta bogeria repressiva.

Ara veurem com desfilaran Marta Rovira, Marta Pascal i Artur Mas entre d’altre i veurem si segueixen el mateix criteri o ara si ens fan avergonyir, tot i que alguns el seu pes segurament es més fort que Mireia Boya. La dignitat i el respecte al poble també es en joc. El referèndum era vinculant i amb unes conseqüències molt clares, la declaració era real, encara que no fos efectiva posteriorment i per tant no podem esborrar la memòria, ni avergonyir a la població com si res hagués passat com sembla alguns pretenen.

Volem dignitat, respecte i normalitat democràtica. No era un somni, va passar i la repressió no pot fer oblidar el que hem fet, i tornar a a una pantalla passada per damunt de la gent, que es diu autonòmia controlada.

2 ANYS EN EL NOSTRE RECORD

En aquest dies que vivim, on veiem la dura repressió estatal contra Catalunya i la criminalització de l’independentisme, que alguns com Ciudadanos aprofiten per presentar la seva raó originaria de ser, deixar la llengua catalana en un no res, volen canviar el requisit per mèrit a l’administració catalana amb mil i una excuses que es resumeixen amb catalanofobia. Alhora veiem com segueix la desfilada de declaracions davant els Tribunals i al nostre Parlament, el president de la Cambra prenen decisions sense cap consulta als tres grups independentistes que li han donat suport creant conflicte i mala maror entre partits i incomprensió entre la gent.

Avui potser cal recordar la figura de Muriel Casals, fa 2 anys ens va deixar i no hi ha dubte que ha estat i es un referent per tots aquells que la vam poder conèixer. Com deia ella, nosaltres som el somni.

L’ESQUERRA INEXISTENT

La prova del cotó per l’esquerra espanyola i bona part de la catalana ha arribat amb el conflicte democràtic que ha plantejat Catalunya. El resultat no ha pogut ser més decebedor i ha fet bona aquella frase de Pla “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres”.

Tal com diu en Salvador cot, al cel sigui. Simplement i se’ls ha vist el llautó i les reivindicacions per qualsevol causa del món i visions més obertes de la societat han deixat pas a mirar cap un altre costat amb Catalunya, donar suport a un feixisme institucional que fa i desfà i un silenci complice esfereïdor. PSOE simplement s’ha convertit en un apèndix de la dreta rància espanyola i ha validat la repressió i la manera d’afrontar un pols democràtic posant per davant la sagrada unitat de la patria que la mateixa ciutadania. Per la seva part Podemos ja veiem que segueix nedant i guardant la roba, amb purgues internes com Dante Fachin i posant al mateix nivell el cop d’Estat del 155 que una Declaració d’independència amb l’aval d’un Referèndum darrera o una política validada per dues eleccions consecutives que ha parlat amb claredat.

Excepte rares excepcions s’ha demostrat que el món de la cultura viu mirant de reull un sistema que també l’envolta i que de cap manera pot incomodar. Visca el Sahara lliure, silenci amb Catalunya. Ni rastre de l’esquerra.

Al cel sigui l’esquerra espanyola

per Salvador Cot
En plena època de canvi climàtic potser passa una mica desapercebuda una extinció que sembla difícil d’evitar: L’esquerra espanyola. Fa temps que ha deixat de donar senyals de vida i no se’n detecten rastres de pervivència. De fet, ha deixat de ser detectable fins i tot en els seus hàbitats més protegits, com la gala dels Goya, i els mitjans de comunicació que l’aixoplugaven, com els de Prisa, ara són un hibernacle de creixement i reproducció de Ciudadanos, amb reverència i referència, això sí, al despatx de Soraya Sáenz de Santamaría.

L’esquerra espanyola, que havia tingut partits, sindicats, intel•lectuals i mitjans de comunicació orbitant al seu entorn, a hores d’ara ocupa un petit espai digital, sense paral•lel ni a les pantalles ni a les ones, que sobreviu com pot més a Catalunya que a Espanya. Ja no hi ha ni actors ni cantants, ni pintors ni poetes. García Lorca continua enterrat i el torturador Billy el Niño fa exercici cada matí pels parcs de Madrid… Silenci.

L’últim alè republicà del PSOE va morir quan el rei de bastos va sortir a la tele per defensar els cops de porra de l’1-O i els socialistes espanyols van retirar la demanda de reprovació de la vicepresidenta. I la darrera resistència al sistema dins de Podemos va marxar amb Albano Dante-Fachín. L’esquerra espanyola s’ha extingit ella sola, sense resistència. I haurà mort sense ni tan sols enterrar els seus morts

ENS HI POSEM

Meitat de febrer i seguim amb aquests dos relats de l’independentisme, un volen obeir la ciutadania i el seu vot el 21 de desembre que va reafirmar el ja expressat el dia 1 d’octubre en el Referèndum i un altre apel·lant a un realisme fals amb els presos i la repressió pel mig.

El Portaveu del Govern espanyol ja ens avisava que no tindran cap contemplació amb el President Puigdemont, no tindrà cap sou i no permetran cap presidència simbòlica a Brussel·les combinada amb una efectiva a Barcelona. Torna a expressar que el President està acusat de delictes molt greus i es un fugit de la Justícia. Alhora ens diu que l’article 155 continuarà fins que calgui i que la reforma de la llei de Presidència no tindrà cap recorregut, ja que es il·legal.

De fet nomes li falta dir la persona que volen al capdavant de la Generalitat, el seu Govern i el seu programa. Arribats a aquest atzucac i en clau catalana, la proposta que va expressar el Conseller Comín des de l’exili amb un Govern a Brussel·les que dirigeixi políticament i faci els passos cap a la República i un altra part administrativa a Barcelona dins les engrunes del marc autonòmic no es cap disbarat, al contrari es una opció prou assenyada i potser única.

Tanmateix, el doble discurs de les forces independentistes em sembla el més perillós. Ja sabem de la situació injusta dels ostatges polítics, de la repressió sense fi i de les condemnes que estan en marxa. Aquestes ja son prou indignants i tristes per ser excusa de no voler escoltar el mandat popular. Precisament per ells i per la ciutadania catalana cal fer els passos compromesos i buscar les formules adients per avançar. El realisme efectiu, la obediència sense més al Govern espanyol, vol dir gestionar un no res, amb el consentiment per tot i per tot del Govern espanyol, seguir amb la intervenció econòmica i sense poder legislar lleis per molt socials que siguin com la legislatura passada. La retirada del 155 no comportarà cap canvi dels que he dit i la repressió i venjança seguirà amb tota la seva cruesa, prou d’enganyar a la població i voler no recuperar les institucions, sinó utilitzar-les i deixar-les en un no res. No s’ho mereixen i la por mai es bona consellera.

l’Estat sap que no pot fer res per aturar una part del Govern a l’exili, tots sabem que investir el President legitim es viable legalment, i tots sabem que el vot es sagrat i nomes hi ha una sortida endavant per intentar arribar a l’objectiu previst. Excuses com ampliar majories, o els empresonats ofenen pel seu engany. Som majoria parlamentària i al carrer, no hi ha cap projecte que reculli més gent i per altra banda els ostatges no sortiran pas si no assolim la República i el nou context fa possible la negociació que els inclogui.

Els trens van passant, n’hem perdut algun i ara no podem esperar indefinidament les tàctiques partidistes d’alguns. La sobirania popular es pacient però no ho pot ser per sempre. Ens hi posem.

A POR ELLOS AMB PREMI

Els policies que van aplicar la repressió violenta contra la població que teoricament defensen i que van violar els drets humans amb imatges que mai oblidarem amb una actuació pròpia de qualsevol dictadura, ara tenen premi en forma de vacances pagades i homenatges beneïts per l’associació hotelera de Múrcia, Ajuntaments i la mateixa delegació del Govern espanyol.

Es calcula que 210 agent desplaçats a Catalunya per l’1 O i les seves parelles gaudiran d’un cap de setmana gratuït amb el beneplàcit com ja he dit abans del Gremi hoteler, Ajuntaments i Delegació del Govern a Múrcia, fins hi tot els organitzaran un sopar de Gala i diverses activitats lúdiques i culturals amb el que diuen un merescut homenatge per la gran tasca feta davant el desafiament independentista. De fet va relacionat amb les condecoracions entregades pel Ministeri de l’interior on pegar ciutadans i concretament catalans va servir pel premi i on curiosament cap Mosso que va participar a l’operació contra els atemptats a Barcelona no en va tenir.

Una nova vergonya democràtica que deixa ben clar que el “a por ellos” es la manera de tractar la població catalana. Aquests salvatges vestits de policies, pagats amb els nostres impostos i que com a funcionaris tenen la tasca de protegir-nos van perpetrar el dia 1 d’octubre una violació contra els drets humans sense precedents i una violència desmesurada amb el resultat de més de 1000 ferits per intentar impedir el dret a vot de la ciutadania pacífica i democràtica. Unes imatges que a pesar de la negació de les mateixes per part espanyola han donat la volta al món i que res tenen a envejar altres indrets del món denunciats continuament per la Unió Europea.

Una repressió que ara Múrcia dona premi, en un clar delicte d’odi, ara que esta de moda aquest, i una falta de respecte absoluta a la ciutadania que va veure impotent com s’atacaven els seus drets amb un clar abús de poder del Govern espanyol i la seva renúncia a fer política i donar via lliure a la repressió i al feixisme que alguns creien oblidat.

No premiar als Mossos que van actuar contra els atemptats jihadistes a Barcelona i que van acabar amb un temps record amb els culpables i van gestionar la situació admirablement es un nou acte d’odi que cap Estat podria entendre, excepte aquells que renúncien a la democràcia i apliquen la xenofòbia contra una part del seu territori.

Es el “A por ellos” amb premi.

SACRIFICAR UN CATALÀ

Aquestes son les paraules que va emprar Soraya Saenz de Santamaria en resposta a Joan Tardà al Congrès i en referència a la investidura catalana, contraposant el sacrifici individual afegint que ja hem estat capaços de sacrificar el benestar dels catalans pel camí de la independència.

Les paraules molts cops evidentment no son literals, però ens diuen moltes coses sobre el tarannà, les intencions i els objectius de pensament de la persona que les diu i en aquest cas son un altre avis si es que calia del que som per l’Estat espanyol i el paper que ens hi espera. Per això en la nova batalla que caldrà lluitar, cal aprendre de les lliçons del passat com ens explica en Marçal Sintes.

Algunes lliçons del xoc amb Espanya

per Marçal Sintes
A diferència de l’espanyolisme, que triomfal i triumfós, proclama la seva victòria absoluta, sóc dels que penso que el que hem viscut és només un episodi d’una llarga lluita que ve d’enrere i a la qual li queda força per recórrer. Un episodi en el qual, per cert, l’Estat hi ha perdut no pas poques coses. Crec, per tant, que cal allunyar-se de l’estèril derrotisme. Ni ell ni l’optimisme exagerat i naïf que a voltes a presidit l’anomenat ‘procés’ són actituds intel•ligents i útils. Què és intel•ligent i útil? Al meu entendre, obtenir de la fallida declaració d’independència del 27 d’octubre i del que ha vingut després totes les ensenyances possibles. Cal aprendre del que ha passat. Cal aprendre tant com puguem i tan de pressa com siguem capaços.

Amb ànim de contribuir modestament a aquest aprenentatge per part del moviment independentista, aprenentatge clau si es vol arribar a bon port, goso avançar algunes consideracions. Tenen a veure, aquestes, amb l’actitud o l’estratègia de l’Estat espanyol i l’espanyolisme. En una altra ocasió s’haurà de fer, naturalment, el mateix exercici en relació a l’independentisme.

-Els aparells de l’Estat no volen resoldre un problema. En realitat no ho veuen com un problema entre, diríem, espanyols. Volen derrotar i escarmentar una tribu revoltada. Entendre aquest enfocament és clau. Volen que el derrotat admeti la victòria, que s’inclini, que abaixi el cap. A més, desitgen que aquesta derrota sigui total, esfèrica, i per tant que inclogui també qualsevol aspecte simbòlic, encara que sigui menor.

-No hi haurà distensió. És a dir, després de la victòria, l’Estat no provarà de bastir els ponts que no ha volgut bastir abans. L’Estat apostarà per la repressió i per soscavar allò que en la seva anàlisi ha generat el problema: uns líders embogits i maquiavèl•lics, una escola i una televisió que adoctrinen i una policia massa apropada a la població. La seva conclusió és que en el passat es va ser massa tou amb Catalunya.

-Han renunciat a convèncer els catalans. En cap moment no ha intentat ni convèncer ni seduir. Ni una miserable proposta no ha fet el PP des de la sentència de l’Estatut de 2010. Per lluitar contra l’independentisme l’Estat ha utilitzat exclusivament la por -el tremendisme sobre les conseqüències de la separació- i l’amenaça -com de cruelment ens faria pagar Espanya la gosadia si finalment la dúiem a terme. Tot plegat amanit amb insults a dojo. Quina diferència amb l’actitud que va tenir Londres en relació a Escòcia!!

-D’alguna manera, és com si l’espanyolisme donés la raó a l’independentisme. És com si inconscientment reconegués que no pot vèncer en el terreny de la raó i l’argument. Que li surt més a compte tractar els catalans no com a compatriotes enfadats, sinó com a allò que, dia sí dia també, els neguen que són -és a dir, com a membres d’un altre poble, d’una altra nació. Potser la mostra més clara d’aquesta actitud de fons és el discurs de Felip VI del 3 d’octubre, quan va avalar la repressió i no va tenir ni una paraula pels lesionats i ferits per la violència policial de dos dies abans. Ben bé com si es tractés d’una guerra entre estats. Espanya ha optat per cronificar la malaltia, amb l’esperança d’anar reduint la malura a base de quimioteràpia agressiva.

-Espanya no negociarà. En contra del que van calcular -amb una bona dosi d’ingenuïtat- els líders independentistes, l’Estat no negociarà si pot evitar-ho. Aguantarà sense fer-ho fins a l’últim moment. En part perquè el nacionalisme espanyol és així, en part perquè, com que en la seva cultura política negociar és percebut com a vergonyant, el partit que ho fes resultaria castigat per l’elector. Això no fa altra cosa que subratllar que per aconseguir la independència caldrà una majoria força més àmplia que l’actual, una majoria imparable, desbordant.

-Són capaços de qualsevol cosa. Per tal de derrotar l’independentisme, l’Estat és capaç de tot. Capaç de llançar les forces policials contra la gent. I capaç, si convé, de llançar-hi també l’exèrcit. Quan es tracta d’Espanya els polítics espanyols traeixen la política, els jutges traeixen la llei i els periodistes traeixen la veritat. No hi ha manies. No hi ha reticències. No hi ha dubtes. Tampoc a l’hora de buscar la divisió de la societat catalana. Per davant de qualsevol valor democràtic hi passa Espanya. Així, l’1-O tenien clar que primer era fer imposar la llei -traduït: imposar Espanya- que la integritat física de la gent que pretenia votar pacíficament (ciutadans als quals, per cert, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil tenen l’obligació de servir).

-Els dirigents de l’Estat i els seus aparells han demostrat que ens coneixen poc. O, dit diferent: els catalans coneixem molt millor els espanyols que ells a nosaltres. No endebades, el dominat sempre coneix millor el dominador que a l’inrevés. Això és en bona part avantatjós per a l’independentisme. El desconeixement ha donat peu a les principals equivocacions unionistes. A més, el PP ha desconfiat de les informacions i anàlisis que li arribaven de Catalunya. No se n’ha refiat perquè, tot i provenir dels seus o d’amics seus, eren catalans. Li ha passat a Enric Millo i a molts altres actors més o menys pròxims a l’espanyolisme i al PP.

-Els estats tenen interessos. Els estats no tenen amics, tenen interessos. Aquesta és una altra lliçó que el que ha succeït ens ha recordat. Ningú no dóna suport a la independència de ningú fins que els fets s’han consumat. Catalunya va decidir una cosa fatal: proclamar sense consumar, declarar la independència sabent que no podia convertir-la en realitat, sabent que era impotent per materialitzar-la i defensar-la. Això ha fet més mal a l’independentisme, en termes, diguem-ne, de credibilitat, que no pas si hagués renunciat a declarar la independència i hagués convocat eleccions.