ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

POLÍTICA MALSANA

Sense categoria

En Pedro Sanchez ha titllat de política malsana la que fan els grups independentistes que han apostat per el pitjor millor i d’esquena a l’interés general, en referència al Decret de mesures aprovat ahir.

Cal tenir molta barra per fer aquestes declaracions, quan tots sabem que ha estat una nova jugada sota ma amb el seu soci fidel Esquerra Repúblicana que li ha aprovat i donat suport a tot a canvi de res i amb la fantasia d’una Taula de diàleg que no existeix, renunciant a la independència i oferint la submissió total a canvi dels indults als presos polítics. Ahir i degut a la dimensió de l’escàndol de l’espionatge van trobar la fòrmula amb Bildu donant el suport i amb una negativa Repúblicana que no es va confirmar fins l’anunci de la notícia anterior, fet que denota que no era una decisió ferma i clara, i aixi no tenir cap conseqüència i poder exhibir un canvi que no existeix.

Davant tota aquesta comèdia, ens parla el president espanyol del pitjor millor i donar l’esquena a la societat. No crec que calgui recordar-li que qui ha donat l’esquena a la societat catalana ha estat el seu Govern i en general l’Estat actuant com una Dictadura davant les reclamacions legitimes d’un territori que van ser negades sistemàticament i justificades com va fer la Ministra Robles amb l’única opció de la violència, la repressió, la presó, l’exili i la negativa a qualsevol diàleg. Això si que es donar l’esquena a la societat i actuar com el que es Espanya, una Dictadura sense matisos d’esquena a la societat.

Crec, que després del Cop d’Estat del 155, això si que es un cop d’Estat, ja que qualsevol democràcia no pot posar per davant la unitat territorial a les reclamacions de la ciutadania, no es pot tractar un Estat com una presó a la força. Com deia l’obediència a totes les injustícies per part de les institucions i partits catalans ha estat total, de fet han estat col·laboradors per intentar deixar enrere el que va significar l’1 d’octubre, i no tant sols això, sinó que han col·laborat amb l’Estat en les seves institucions, en aquest cas Esquerra donat suport al Govern actual a canvi de res i oblidant com deia el mandat del poble.

Tot això aniria en sentit contrari al pitjor millor, i el qualificatiu de malsana, seria adequat per la democràcia espanyola, sense cap mena de dubte.

FRANQUISME ESTRUCTURAL

Sense categoria

Ahir vam poder veure dos exemples clars del tarannà de democràtic d’aquest partit anomenat progressista, i que simplement es una eina útil i bàsica del franquisme estructural que regna a l’Estat espanyol, les ministres Robles i Llop ho van definir perfectament i malauradament no es cap sorpresa.

Efectivament, a la sessió de control vam poder veure com la Ministra de Defensa Margarita Robles amb el seu caràcter xulesc i davant les preguntes i acusacions normals en una democràcia va esclatar preguntant retòricament ” Què s’ha de fer quan es declara la independència?” i seguidament quan algú vulnera la Constitució, quan anima a desordres públics, quan talla carreteres, quan te contactes amb qui ha envaït Ucraïna, quan es haquegen webs estatals entre d’altres preguntes a l’aire. Per la seva banda la Ministra de Justícia Pilar Llop davant les acusacions de Montse Bassa ha dit que alentar els fantasmes que la nostra democràcia no funciona, dona ales a aquells temps passats d’exili i repressió. Preguntant si es això el que volem.

Son dos exemples clars del franquisme estructural que governa aquest Estat. No crec que aquestes respostes parlamentàries es puguin trobar amb democràcies standard mundials, simplement no es contemplen. Els fets d’espionatge han esclatat a la cara d’un Estat on les seves clavegueres fan i desfan. Justificar el tot s’hi val, la violència, la repressió i traspassar la barrera de tots els drets de la ciutadania com el cas de l’espionatge no es la resposta de la pregunta que ens fa. Entenc que en una mentalitat que “el todo por la patria” o la unitat sagrada del territori es una obsessió malaltissa pugui actuar així, però un estat democràtic no funciona així, de fet ja tenim molts exemples de com tractar aquests temes en el món i tots ells van en la línia del diàleg, del dret a decidir de la societat i de la negociació, termes que no estan en l’imaginari de la ministra. De fet el lema “una grande y libre” del franquisme no pot ser el lema mateix d’una democràcia on primer es la societat i desprès en un calaix els deliris territorials d’aquesta representant que son o haurien de ser sempre volatils atenent les peticions de la gent amb normalitat i no a la força.

El mateix podem dir de la Ministra de Justícia amb amenaces de xantatge de baixa estopa que tampoc passarien cap filtre democràtic i un clar abus de poder i indefensió de la ciutadania tractada com subdits i no com qui veritablement te el poder.

Aquests son els personatges del PSOE, on quan vinguin les eleccions tornaran a aixecar el fantasma de l’ultradreta com alternativa i de fet tots ells son el franquisme estructural.

5 ANYS PERDUTS

Sense categoria

Ens diu el Govern que les relacions amb el Govern espanyol seran el mínim imprescindible fins depurar responsabilitats del cas d’espionatge. De moment nomes hem vist la xuleria de la Ministra Robles i la constatació que ja portem 5 anys perduts com a país.

Efectivament, ahir en sessió de control a Madrid, Robles no tant sols no va assumir cap responsabilitat o com a mínim voluntat d’investigar aquests fets tant greus, sinó que va instar als grups afectats a anar als Tribunals, però advertint que la denuncia falsa te conseqüències, ha acusat l’independentisme d’anar contra els principis d’un estat democràtic o de dir que desconeix el mitja New Yorker que ha destapat el cas. Davant això el Govern català tebiament diu que congelarà relacions amb l’Estat, cosa que en definitiva no vol dir res, ja que seguim veient els diputats a Madrid i els partits col·laborant i validant aquest Estat predemocràtic amb la seva presència. En definitiva reaccions buides per seguir fen el de sempre sense cap tipus de conseqüències.

Vist això, veiem que aquest Estat podrit segueix ensenyant les vergonyes sense pudor i els nostres partits segueixen prioritzant les seves quotes de poder autonomista per davant del país i el seu programa inicial. De fet aquest 2022 ja portem 5 anys perduts com a país, concretament des de l’1 d’octubre del 2017. Ens podem imaginar que si el Govern de Puigdemont hagués fet els deures en forma d’estructures d’Estat i de control del territori, hagués complert les lleis aprovades per ells mateixos amb tota la legalitat democràtica i seguint aquestes, amb el resultat del referèndum hagués seguit els passos fins al final amb la col·laboració de la ciutadania defensant la democràcia i la legalitat vigent votada i aprovada, ara i desprès de 5 anys segurament seriem reconeguts com Estat independent per molts Estats, la Unió Europea actuaria finalment com a mediadora en la taula de repartiment i resolució del conflicte i segurament l’ètapa de crisi i canvis posterior a un canvi com aquest ja estaria bastant controlada i amb una societat tastant aquesta nova època i corroborant les bondats de ser el que decideixes el teu destí encara que sigui en el nostre context.

Les oportunitats perdudes son moltes, i ara nomes tenim que per un cas d’espionatge segurament il·legal i una vulneració de drets fonamentals total, cosa normal en un Estat com l’espanyol, decidim una falsa congelació de relacions, aquest es el tema, qui ens tornarà aquests 5 anys perduts i els que poden venir.

LA TENDÈNCIA DEL SISTEMA

Sense categoria

Els resultats recents a França amb la victòria de Macron, ha tornat a fer escoltar alló de “s’ha barrat el pas a l’ultradreta” i les declaracions cofoies de burocrates instal·lats al poder com si ells fossin l’alternativa.

Efectivament, una victòria molt més ajustada del que es pensaven, fruit de l’abstenció i també del vot de molta gent no per convicció sinó en contra de han fet possible un segon mandat. Aquest alleujament i frases com les que deia amaguen que la diferència entre els dos no seria com antigament el candidat del que coneixem com la dreta i el candidat del que coneixem com l’esquerra, ara parlariem de dos liberals, un escorat a l’ultra dreta i un altre en el món capitalista liberal disfressat de modernitat amb nous partits que substitueixen els tradicionals amb un fons de cap diferència. De fet això mateix per exemple ho vam veure a Estats Units amb la victòria de Biden sobre Trump o l’anterior de Trump sobre Hillary Clinton. Un més populista i liberal contra liberals fills del sistema. Si parlem de l’Estat també podriem buscar les diferències i veure com en molts temes Pedro Sanchez i Feijoo per exemple son exactament iguals. De fet els dos son líders de dos partits provinents del franquisme i que han estat dos puntals per un sistema predemocràtic com Espanya amb unes estructures que no han canviat. Per tant aquest concepte dreta i esquerra ha donat pas a una centralitat ancorada a la dreta que fa que la diferència nomes sigui de matisos, alhora amb la creació de nous partits com Ciudadanos o Podemos que finalment han acabat formant part del mateix sistema que volien modificar com intenció i que simplement han fet la seva funció en benefici de la mateixa estructura.

A Catalunya, aquest control el vam veure molt clar amb la creació de Junts pel Sí amb la independència com a fons, i amb una durada curta, ja que els partits es van veure retratats pels independents i la seva perdua de poder els va fer acabar amb la fòrmula amb excuses diverses i recuperar el control total.

Un sistema que fa que la desafecció de la ciutadania vagi en augment per la separació entre representats i representants, cada cop més allunyats un de l’altre i que ha pervertit totalment el mateix, que es va reinventant per seguir amb la mateixa dinàmica que veiem amb França com a última prova.

La tendència del sistema.

TRENCAR VOL DIR TRENCAR

Sense categoria

La reunió aquest diumenge entre Laura Vilagrà i Felix Bolaños al Palau de la Generalitat per escenificar un cop més un diàleg inexistent i unes solucions per part socialista que fan riure per no plorar, es un pas més d’aquesta indignitat que ens vol arrossegar el nostre Govern.

Un menyspreu tant gran en un assumpte tant greu, no hauria de generar dubtes en les actuacions, i veiem com l’enviat de Sanchez es dona la foto del fals diàleg i dona una sòlució falsa amb el Defensor del Poble obrint una investigació que saben no arribarà enlloc i obrir un control intern del CNI que amb la llei i excusa dels secrets oficials també es una via morta. De fet ès alló que es diu que si vols no resoldre un tema però fer veure que vols fer alguna cosa políticament, el manual parla d’obrir una comissió.

Una reunió que marca clarament per si no ho estava que el Govern espanyol primer amb el seu silenci, desprès amb la seva no assumpció de responsabilitats i finalment fent-se l’ofes, oferint un fals diàleg amb excuses de mal pagador i una Generalitat que sembla segueix aquest joc que marca Madrid sense cap conseqüència política real. Cal veure que aquest escàndol d’espionatge al nivell mundial te grans titulars i on s’exigeixen responsabilitats que aquest Estat predemocràtic anomenat Espanya no pensa assumir.

Un cop passada una setmana de l’afer i amb tots aquests gests per totes les parts, sembla clar que les querelles judicials seguirant el seu curs com no pot ser d’altra manera, però políticament i un cop més deixarem passar una nova oportunitat i la submissió i acceptació seguirà sent la marca de la casa. Si els partits independentistes i el Govern conserves una engruna de dignitat i respecte als seus votants i al país, actuarien com un Estat i posarien les cartes damunt la taula, deixant per morta el frau de la Taula de diàleg, retirant els suports al Govern espanyol, i trencant els pactes amb el socialisme espanyol en totes les institucions siguin municipals, diputació o d’altres sense excepcions i deixant la prioritat d’ocupar cadires al calaix. Per altra banda com a Govern trencar qualsevol relació i col·laboració amb l’Estat i actuar com un actor al mateix nivell, alhora acordar un pacte per totes les institucions sigui al poder o a l’oposició però sense pactes externs.

Es evident que això no passarà, i seguirant sense saber o sense voler saber que trencar vol dir trencar.

EL FUM DE LES DEMOCRÀCIES

Sense categoria

El cas descobert d’espionatge es un clar retrat de com son les democràcies considerades com a tals en el món. De fet moltes s’han convertit en una pantalla on hi cap la violació de drets fonamentals, la indefensió de la ciutadania condemnada a un paper residual i tota mena de posicions autoritàries que res tenen a envejar a les Dictadures més clàssiques.

Avui The Washington Post treu un article demolidor amb les democràcies que espien i en demana una regulació. Diu clarament com aquesta arma s’ha convertit amb la preferida del món i deixant aquestes vulneracions flagrants dels nostres drets en una normalitat pel control de la societat.

Realment, la diferència entre un sistema dictatorial i una democràcia, bàsicament hauria de ser que la primera la ciutadania perd els seus drets que passen a ser controlats pel poder i els exerceix com vol i quan vol sense mesura ni control. En el segon teoricament la ciutadania hauria de ser la base i prendre el control escollint els seus representants que es deuen a la mateixa, i on els drets de la societat son sagrats i mai es poden vetar o intentar controlar en benefici d’uns quants.

Aquesta diferència, veiem que en la majoria de casos ja no existeix, i molt menys amb democràcies adulterades com l’Estat espanyol on les estructures i el sistema vindria ser el mateix que la Dictadura i amb la mateixa força per part d’un sistema que ja fa anys amb la reivindicació per part de la societat dels seus drets perduts, van veure com el control es podia escapar, i van haver de trobar solucions per fer una mena de decorat de cartró pedra que per fora sembles real, però buit per dins. Les estructures de poder segueixen manegant els fils fora de qualsevol control i sota el paraigües de la paraula democràcia i amb una barreja dels 3 poders on la separació es inexistent cara endins, establir mecanismes de control de la població i retallar els seus drets quan cal, deixant l’essència del sistema en res, ja que les societats han perdut el timó i no son la base de tot, més aviat son utilitzades cada 4 anys com un engany per escollir uns representants que no pensen representar-los, sinó fer el seu paper en el sistema al marge dels votants i sense assumir mai aquesta responsabilitat.

Així s’entén el cas d’espionatge o les contradiccions constants de Governs que parlen com si estiguessin per damunt o al marge de la gent, atrevint-se a dir que segons que la gent no pot decidir. La perversió total i el fum de les democràcies no participatives.

NO ESPIA, DIALOGA

Sense categoria

El Govern d’Espanya no espia, sinò que dialoga. Aquesta frase no es broma, ni tant sols de bon gust. Està dita per Salvador Illa, que ha afegit que es el Govern que més ha dialogat amb Catalunya. Com be el defineix en Jordi Galves, aquest gris polític defensa el seu partit des de la falta total de respecte a la ciutadania per les seves paraules i segueix mirant a un altre costat amb un afer tant greu com aquest, i on tothom sap que el CNI es el responsable i que el seu Govern era perfectament conscient de l’afer en un sistema corrupte on el socialisme es una peça clau del règim del 78.

La lògica i els espies

Jordi Galves

La manera de raonar dels polítics ens indica a mercè de quines psicologies devastades ens tenen a tots. Salvador Illa - impulsor de la castellanització integral dels escolars catalans i de la seva assimilació cultural -, acaba de dir que no, que el govern d’Espanya no espia, que el govern d’Espanya dialoga. Molt bé. Hi estableix una disjuntiva. Ens assegura que fa una cosa i no l’altra. Però és que tothom sap del cert que el diàleg, la taula de diàleg, les cadires de la taula de diàleg, els gots d’aigua de la taula de diàleg, l’aigua de la Fuencisla de la taula de diàleg, totes les coses també saben del cert que el diàleg no existeix, que no hi és, que per això no es volen reunir més. Segurament mai més. Que el govern de Pedro Farsánchez no dialoga. Per tant, seguint la lògica binària del filòsof Salvador Illa, aleshores el govern d’Espanya el que està fent és espiar. Cosa que ja sabíem, cosa que sap tothom després de veure com funciona la classe política, els Villarejos i companyia, almenys des de temps de Narcís Serra, senyor de tants secrets i governador de tants silencis. D’aquest sí que no li faran una biografia. Madrid és una ciutat d’espies i no es distreguin. També els paguen vostès.

Salvador Illa ha dit una altra frase brillant. Que ell creu en la paraula del govern espanyol. Que ell ha estat al govern i que sap com van les coses. Ell sap com són els cotxes per sota, ell sap com funciona la xarxa de les canonades del gas. És a dir, com a prova del que diu no aporta cap element objectiu, cap informació nova, cap recurs deductiu de la lògica. El que fa, com en la millor mostra del nacionalcatolicisme, seguint la vella tradició de la política espanyola on els juraments han estat i són moneda de curs legal, ens ofereix i alhora ens exigeix un acte de fe. Ens demana que creguem en la seva paraula, en la seva manera de veure el món. O que fa veure que és el seu món. I ens proposa, això és formidable, que creguem en el que fa i en el que no fa el govern d’Espanya amb la mateixa alegria, amb la mateixa innocència aparent amb la qual ell hi creu. Amb la mateixa falta de responsabilitat i d’esperit crític amb la qual ell creu en el govern d’Espanya, ens proposa que creguem tots els altres, benvolguts germans, com si la fe, la confiança, la creença fos un valor democràtic i no el fonament, discutit i discutible, de religions i sectes, almenys des de Voltaire i la Revolució Francesa fins als nostres dies. Salvador Illa / Isla vol que creguem que el govern d’Espanya no espia perquè ell hi ha estat. És collonut. Perquè, de fet, el senyor Illa /Isla ens està dient aleshores, que si fos el cas, que si el govern d’Espanya espiés i ell, efectivament, ho hagués vist, ara sortiria i diria, mireu nois, això és així i aixà. Ens vol fer creure que Illa el valent, Illa l’independent, Illa l’insubornable, precisament ell, que és tot el que és a la vida gràcies al seu partit, a ser un gris apparàtxik del partit, un pèssim gestor dels diners dels altres, que ell si hagués vist que el govern d’Espanya espiava, ara sortiria a dir-nos-ho, que tindria el valor de dir-ho? Això ja no és fe, és una altra cosa.

Per últim, ha sortit el gran Oriol Junqueras a exhibir la seva particular aportació a la cerimònia de la confusió i ha dit que podria ser que el govern espanyol també fos víctima de l’espionatge. Com si el PSOE no fos, molt més que el PP i que cap altre partit espanyolista del 1977 ençà, el partit del règim, el partit sistèmic, el partit dels partits. Que podem suposar que ells, els del PSOE, són tan víctimes com ell mateix. D’aquí ve que després d’escenificar una emprenyada monumental amb Carles Puigdemont i Carles Riera hagi decidit que manté el suport parlamentari al PSOE. Perquè Junqueras té massa compromisos amb el PSOE per deixar-lo sense majoria parlamentària. El mateix podem dir de Junts. No trenca ni trencarà amb ERC perquè hi té massa compromisos i moltes famílies depenen d’aquests acords. I per tot plegat no passarà res de res, com sap tothom i s’anirà confirmant. Per això, alguns, pocs, molts, alguns, no sé, no els tornarem a votar mai més.

EL VICTIMISME INFINIT

Sense categoria

Un dia desprès de l’escàndol monumental de l’espionatge a polítics i societat civil independentista per part del Govern espanyol, ja veiem que la reacció judicial pot ser potent, però la reacció política serà nul·la com sempre.

Espero una resposta per la part jurídica impecable, gràcies a l’èquip d’advocats que treballa incansablement amb els nostres exiliats i que ja ha portat molts fruits i victòries a Europa, de fet les úniques victòries des del 2017 i que han deixat sempre ridiculitzat l’Estat espanyol. També espero que aquesta estratègia judicial sigui unitària amb els nostres actors polítics i acabi amb la culpabilitat d’un Estat que com veiem va per lliure dins la Unió Europea.

Un altra cosa molt diferent es l’acció política, ja hem escoltat “Nosaltres no ens aixecarem de la Taula”, “no els regalarem la negociació”, “la confiança amb Sanchez està danyada”, “atac intolerable”, “relacions congelades” i un llarg seguit de frases per fer palés aquest victimisme caràcteristic dels nostres representants de l’independentisme i que tant els agrada exercir per tapar les seves vergonyes.

Parlen sense posar-se vermells i com una broma macabra a la societat catalana, d’una Taula i una negociació que no ha existit mai, ni existirà, on la part del davant te tot el poder, ha dit mil i un cops que dels temes d’autodeterminació no s’en parlarà mai, que segueix amb la repressió indiscriminada i l’espionatge il·legal com ara ha sortit a la llum com a manera de tractar el tema. Si no hi hagués uns interessos ocults i uns lligams amagats, aquesta opció amb l’Estat espanyol i la seva trajectòria historia no hauria d’haver començat mai, nomes un cop culminat el procès i per repartir els actius i passius. Espanya no enten de diàlegs, nomes d’imposició i no ens creiem que siguin tant passerells per no saber això. La resposta política hauria de ser clara, retirada dels diputats de Madrid i del suport i col·laboració amb el Govern espanyol i retirada de tots els pactes a les nostres institucions amb socialistes i populars en el nostre territori immediatament. Es molt clar que ni una cosa ni l’altra serà una opció real.

Aquest es el nivell d’engany i la misèria política que hem de suportar. Un teatre que nomes està a les nostres mans aturar quan sigui el moment de renovar confiances, que aquestes si que estant danyades, trencades i congelades per molt i molt de temps.

Prou de victimisme infinit i de burla continua.

DEMOCRÀCIA PLENA

Sense categoria

Ens hem atipat d’escoltar com diferents representants de l’Estat espanyol deien allò que Espanya era una democràcia plena. Malauradament per ells, en el fons pocs interlocutors van creure aquestes paraules i amb l’afer de l’espionatge crec que queda clar que la Unió Europea no pot seguir mirant indefinidament cap un altre costat com si Espanya fos un més entre els Estats democràtics.

He de dir que aquest informe de Citizen Lab que ha deixat al descobert el major cas d’espionatge a nivell europeu, i que ja esta donant la volta al món deixa ben clar el tipus d’Estat que parlem. Un Estat que per solucionar les demandes d’un territori i bona part d’aquella societat que a més ho volia resoldre per la via de les urnes i el diàleg com una societat civilitzada i democràtica ho faria, tenim el recent exemple escocés per exemple. La seva reacció va ser la violència policial per evitar el vot de la gent, imatges que mai oblidarem i que el món va veure en directe amb tota la seva cruesa, un cop d’estat posterior via 155 anul·lant la voluntat i representants de la ciutadania en nom d’una bandera, una repressió ferotge que avui encara dura, presos polítics, exiliats perseguits un cop i un altre i ara un espionatge a més de 60 representants entre polítics i societat civil saltant totes les actuacions legals que es poden fer i amb la prova que el programari utilitzat anomenat Pegasus nomes es ven als Estats i serveix per lluitar contra el crim organitzat.

Un gran escàndol que ja es remunta a l’època de Mariano Rajoy i generalitzat amb Pedro Sanchez al capdavant del Govern espanyol. Fins a 4 Presidents de la Generalitat han estat espiats, amb un Govern espanyol negant la seva autoria, i on escoltem veus com Gabriel Rufian que diu “que trist és haver de governar així”.

Realment, el procés català ha comportat veure per si algú ho dubtava com un Estat dins la Unió Europea, funcionava i funciona com una Dictadura encoberta, una transició cap una falsa democràcia, amb unes estructures canviades per fora però iguals per dins, una separació de poders inexistent i un Estat de dret que funciona com una mafia per protegir el mateix Estat i d’esquena a la societat i sobretot a posar en qüestió res que no sigui el discurs oficial.

Això no hauria de tapar que l’independentisme ha donat suport aquests Governs espanyols i ha col·laborat amb la farsa de la Taula de diàleg, alhora que ha obeit cegament totes les mesures imposades a Catalunya. Per tant una denúncia contra el Govern espanyol encapçalat per Pedro Sanchez per activitats delictives com la que parlem es obligatòria, però alhora hauria de venir acompanyada de no ser còmplice de la mateixa com fins ara. La tristesa de Rufian, encara ho es més pel seu paper de crossa d’aquest Govern i de col.laboració absoluta i això tampoc es democràcia plena.

EL MENTRESTANT

Sense categoria

Un article interessant que retrata el nostre President Aragonès, aquell que com diuen ha de gestionar el mentrestant, el que passa i com escriu la Montserrat, que el mentrestant te vocació infinita i llavors ja no es mentrestant, es direcció contrària.

Qui és el president de la Generalitat?

Montserrat Dameson

El 50% dels enquestats pel baròmetre del CEO no sap respondre qui és el president de la Generalitat. És una dada que, d’entrada, xifra l’abast del desinterès que genera el moment polític actual, rotundament soporífer. Però també és una dada curiosa pel que explica de l’home que encapçala el Govern del nostre país: amb el CEO a la mà, Pere Aragonès pot vendre’s com un autèntic gestor del mentrestant, algú que, per bé o per mal, és capaç de mantenir qualsevol polèmica dins el grup de ciutadans que segueixen l’actualitat política. No hi ha hagut cap titular, cap compareixença ni cap entrevista en què el nostre president hagi protagonitzat una patinada pública, una declaració punyent o una ficada de peus a la galleda prou remarcable per polaritzar la ciutadania menys polititzada al voltant del seu personatge. Aragonès no molesta ningú més enllà dels qui creiem que la seva funció hauria de ser, com a mínim, molestar, i aquest és un més dels fruits enverinats de la repressió política.

Pere Aragonès és l’home d’Espanya a Catalunya, perquè és capaç d’obeir l’Estat i mantenir les aigües calmades sense que molts dels qui el voten el deixin de veure com un dels seus, com un dels nostres. El seu paper de col·laborador durant el 155 no va ser més que una mostra de totes i cadascuna de les col·laboracions que han vingut més endavant i que, intel·ligentment, assessors i assessorets han sabut vendre a cop de màrqueting. El president de la Generalitat és la persona perfecta per al moment actual, perquè ell ha creat el moment actual. En paraules de la Rosalia: “No basé mi carrera en tener hits, tengo hits porque yo senté las bases”.

El 50% dels catalans no sap respondre qui és el president de la Generalitat perquè no els ha calgut saber-ho

Pere Aragonès és un home que s’ha dedicat dia rere dia a buidar el discurs independentista perquè tothom el pogués omplir amb allò amb què se sentís més còmode. Ara que ja és president, la seva única feina és mantenir la ficció fins que arribi el pròxim simulacre. No és feina fàcil. Requereix la delicadesa de construir un relat que sembli prou independentista perquè un gruix significatiu d’independentistes s’hi identifiqui i, alhora, prou discret perquè no comprometi les relacions amb el govern que t’ha indultat els presos. Gràcies a Déu, aquesta delicadesa és una de les grans habilitats del nostre entranyable president.

El 50% dels catalans no sap respondre qui és el president de la Generalitat perquè no els ha calgut saber-ho. Pere Aragonès no és objecte de conversa a la cua de la peixateria, ni a la barra del bar, ni a la perruqueria amb les tietes. Això, que és un bon indicador a l’hora de rebre el semàfor verd de l’aprovació ciutadana —concretament, un 4,9 al CEO, només per sota d’Oriol Junqueras—, és un una pèssima notícia per als qui volem que, en algun moment de la història, Catalunya deixi de formar part d’Espanya. Que un president independentista sigui o bé desconegut o bé ben valorat en un moment en què el no a la independència segueix guanyant el sí explica que no només no treballa per a la independència, sinó que, a més a més, fa el possible per mantenir la conflictivitat a nivells gairebé inexistents. Pere Aragonès sap vendre bé l’obediència: fa de dia i desfà de nit. Això, avui, el fa guanyar.

QUALITAT DEMOCRÀTICA

Sense categoria

Aquells que encara es van creure que el nou líder Popular, Núñez Feijoo era una persona moderada i que aportaria calma i transparència a les institucions per part del seu partit, ja veuren que amb el pacte de Govern confirmat a Castella i Lleó, res ha canviat.

El president ja investit de Castella i Lleo, el Popular Fernández Mañueco ho ha estat abraçat a VOX, que entrarà en el seu Govern amb la vicepresidencia, tres conselleries i la Presidència de la Cambra, cosa que ha qualificat com un valor que permetrà millorar la qualitat democràtica. Per cert un pacte que es podria repetir en altres comunitats properament.

Allò que sembla preocupar en altres Estats europeus amb la pujada de l’ultra dreta i on es parla sempre de cordons sanitaris i de cap pacte amb ells per mantenir-los a ratlla, a Espanya es la normalitat total. Un partit feixista com VOX amb el programa retrograd que defensa i que atempta contra la llibertat de la societat es blanquejat i tractat com qualsevol altre. De fet seria normal, ja que els dos principals partits espanyols i que s’han repartit el poder des de la falsa transició, els Populars i Socialistes son partits creats pel Franquisme i allunyats dels estandards democràtics en qualsevol lloc democràtic. Personatges com Fraga, Aznar, Gonzalez, Guerra i molts d’altres son alguns dels seus lideratges i que com tots sabem la democràcia no seria el seu fort. Partits amb aquest vagatge conviuen amb el feixisme com si tal cosa i ara veiem com fins hi tot li donen poder a les institucions. Es la democràcia espanyola en estat pur.

No ens enganyem, aquests populismes feixistes estan a l’alça precisament perquè aquells partits tradicionals que havien de conservar els valors democràtics i comportar-se com a tals, simplement s’han aprofitat del sistema i s’han allunyat de la societat que representen creant una indefensió a la ciutadania i una indignació creixent on el populisme sempre te les de guanyar.

Es el preu que s’ha de pagar per no haver deixat enrere una Dictadura i simplement haver-la blanquejat amb una falsa democràcia que ens portarà els seus monstres i deixarà sense arguments per exemple aquells que veien en Feijoo un element diferent, i no, es més del mateix amb diferent discurs.

La qualitat democràtica.

LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Sense categoria

Hi ha una enquesta del Catalonia Global Institute que hem conegut recentment, on una de les preguntes anava sobre si estarien disposats a participar en accions de desobediència civil per aconseguir que Catalunya sigui un Estat independent.

La resposta a la pregunta, ha estat que més d’un 70% de catalans independentistes en voldrien formar part. Consideren que a l’entorn de la meitat de la població donaria suport a la independència i veurien amb bons ulls accions no violentes per avançar. Aquesta lògicament varia en funció de l’edat, sent gairebé un 80% entre els més joves i baixant a un 69% entre els més grans de 60 anys. La regió metropolitana es la més disposada amb un 77% i contrasta amb Barcelona capital amb un 69%.

Una enquesta que segurament els nostres polítics autonomistes no els interessa, ja que el que menys enyoren son els temps de les grans accions per la independència que van culminar el dia 1 d’octubre, el dia 3 d’octubre i les posteriors manifestacions a favor dels presos i exiliats polítics. Ells ens volen adormir i posar la independència en un futur tant llunyà que l’anomenat mentrestant, traduït fer política autonomista sense contemplacions sigui el fonamental. De fet la pandèmia en aquest cas ha estat un gran aliat per ells, però ara que ens estem sortint de la mateixa, la societat ha de reprendre les accions i mostrar al món que seguim aquí i exigim culminar el procés validat en el referèndum com no pot ser d’altra manera a pesar dels nostres partits.

Per fer això, evidentment cal organització i lideratges, però també accions que tornin a posar Catalunya en el món com ja va estar. Alhora aquestes han de tallar les vinculacions amb l’Estat i que la gent que hi participi sigui conscient que la desobediència es imprescindible per arribar a bon port dins l’Estat espanyol. Una desobediència pacífica, però ferma i decidida acceptant les conseqüències, nomes així el procés podrà ser culminat amb èxit.

Sabem que no podem comptar amb els nostres partits, per tant i tal com vam fer fa més d’una decada, hem de passar per sobre d’ells i els seus hooligans per obligar-los a seguir, encara que no els sigui de grat. Accions com la Via Catalana o el bloqueig de l’Aeroport del Prat o la frontera amb França han de ser referents i aquí nosaltres ho podem decidir i executar.

No hi ha altra forma que la desobediència civil.

EL PITJOR DE NOSALTRES

Sense categoria

Ens deien que quan la humanitat viu una situació extrema, com una guerra, una catastrofe natural o una pandèmia per exemple, traiem els millor de nosaltres mateixos amb solidaritat i actitud per superar i ajudar els necessitats. Cal dir també que algun també posen al descober les misèries humanes més denigrants.

Hem conegut com el jutge estudia embargar el iot de Luis Medina i tots els articles de luxe del mateix i Alberto Luceño que sembla haurien blanquejat així els diners que van percebre com a comissionistes de les mascaretes i guants venudes a l’Ajuntament de Madrid en l’època de major necessitat d’aquests articles al principi de la Covid. Una venda de 14 milions de material que va resultar en la seva major part defectuos, i una comissió de 6 milions. Per acabar de completar la vergonya d’aquests miserables, els luxes en forma de iot, cotxes, joies i altres segueixen exposats per les xarxes amb una vida completa de luxes.

Cal ser un autèntic misèrable per poder aprofitar-se d’una situació d’alarma a nivell mundial amb milers de morts cada dia i molta angoixa pel desconegut, i treure rèdit amb una comissió que si bé legalment no es delicte, moralment dona idea de la mala gent que parlem. No tant sols això, sinò que els seus nuls valors humans els permeten donar imatge i publicitat a la seva vida de luxe i les seves adquisicions amb els diners guanyats com si fos el més normal.

Tots sabem que les qüestions ètiques o morals estan en decadència en el món que vivim, per part dels Governs i dels lobbys de poder que dirigeixen el món, on nomes importa l’economia per damunt de les persones com hem pogut comprovar amb miler d’exemples, això sabem que es un fet. Altra cosa es baixar a un nivell particular com el cas que ens ocupa i veure com això es tradueix en aquests dos personatges infames traient rèdit enmig de la mort i el caos per us personal.

La societat s’ha convertit amb això, concretament una part, la dominant per poder, la majoria no som així però ho patim. Per tant quan ens tornin a dir que davant situacions limit traiem el millor de nosaltres, segurament en part es veritat, però cal afegir que també alguns treun el pitjor de la raça humana com es el cas.

PER QUÈ US HEM DE VOTAR?

Sense categoria

Aquesta pregunta final ens la fa en Jordi Galves en el seu brillant escrit, que ens parla de la venda de la nostra llengua per part de les nostres institucions. Hem vist com han dimitit de la independència, com son un simple aparell col·laborador de l’Estat sense més. Mai haguessim pensat que la nostra llengua, allò que ens defineix com a poble i que nomes podem defensar nosaltres, també hi renunciarien sense més.

Això dona tot el valor a la pregunta “Per què us hem de votar?”.

Aragonès es ven el català

Jordi Galves

Al primer article escrit per a El Nacional, El català és lleig, ja vaig deixar memòria que Pere Aragonès, molt abans de ser el president, em deia en una conversa informal que estava disposat a baratar la llengua a canvi de la independència. Per descomptat que després el polític ha negat la xerrada que recordo perfectament, però és que cadascú té la credibilitat que té i al capdavall tots projectem ombra els dies de sol. L’afirmació d’Aragonès, n’estic segur, volia deixar clar que ell era el més independentista de tots, el més ferotge dels lleons republicans, i que per aconseguir la separació d’Espanya estava disposat al que fos, fins i tot a negociar amb el més sagrat. A la majoria no se’ns hauria mai passat pel cap, perquè senzillament no se’ns hauria acudit, perquè pensem que la llengua és Catalunya, n’és l’origen i la continuïtat al llarg de la història.

Però tan cert com això que dic ho és una altra cosa. Que quan Esquerra era l’únic partit independentista començà a córrer entre els nous dirigents del partit una passa, una malaltia infecciosa. La del pragmatisme, la dels gestors que es presentaven a ells mateixos com a eficaços i guanyadors, en aquells bons temps en què l’intel·ligent Joan Puigcercós havia de superar per força el limitat Josep-Lluís Carod-Rovira. Era un determinat marc mental après a les escoles de negocis i d’alta direcció d’empresa que hauria horroritzat el meu entranyable amic Marc Aureli Vila o el colèric i esforçat Heribert Barrera. Dos fracassats dels temps de la República, deien, els de la generació dels perdedors. Als de la nova generació de polítics independentistes covats a l’EADA de Collbató res no els seria negat perquè aconseguirien tots els èxits. Precisament perquè no tenien manies, perquè volien fer una nova política on tot era negociable, fins i tot la llengua.

Un marc mental en el qual els sentiments patriòtics i la lleialtat cega es consideraven una limitació per fer política. I de la mateixa manera que un dia algú arribà a la genial conclusió que la llengua catalana estava en venda, que el català tampoc era gaire important ―un error propi de persones amb poca formació cultural ―, tampoc ens ha d’estranyar que ara, després de la crua repressió posterior al Primer d’octubre, la independència hagi acabat aparcada, abandonada, desada com “la causa de les generacions que vindran darrere nostre” com ha dit fa poc Oriol Junqueras. No, no es deixin impressionar pel to solemne del president d’Esquerra, antic company meu quan tots dos fèiem de professors d’Història a la Universitat Autònoma. Ningú de l’actual direcció té una formació digna de ser exhibida. La majoria només pot dir que han après tot el que sap a la universitat de la vida. I a les incubadores del partit.

Si el català no és un coneixement imprescindible, si la nostra llengua no és imprescindible en l’àmbit educació i de la feina vol dir que no serveix per a res. I si no serveix per a res és llengua morta
Esquerra, avui empresonada per la síndrome dels presos alliberats, ha renunciat a la llengua i a la independència. Exactament igual que Junts. Diuen que no, repeteixen i juren que no, fan servir tots els mitjans de comunicació per dir que no i que súper no, que no, que ens equivoquem, però és que tampoc podrien dir que sí. Tampoc admetran mai que, ells, els milhomes del pragmatisme i de les mamelles grosses han estat derrotats i, per això ara estan promovent la derrota en el conjunt de la societat catalana. Per això Oriol Junqueras acusa els altres polítics específicament de derrotisme, perquè vol desviar l’atenció i perquè, al capdavall, Junts per Catalunya fa exactament el mateix que fa Esquerra, i potser amb una mica de sort carregarà amb el mort. Això sí, Junts ho broda amb una retòrica completament diferent. Amb una xerrera dramàtica i cursi fins a l’obscenitat, però a l’hora de la veritat, a l’hora de signar la sentència de mort a la immersió del català a l’escola, allà els tenim a tots dos. Junts i Esquerra, Esquerra i Junts, abraçats al PSC i a les Comunes. Sense la significativa nosa de la CUP que, almenys en això, encara no passa per l’anella dels tigres. Encara no accepten la introducció de l’espanyol a l’escola, la mort anunciada del català.

No. No és cert que a la llengua se la prestigia prestigiant-la, com diu absurdament Oriol Junqueras. Perquè el prestigi no ve determinat pels parlants sinó per les estructures polítiques i de poder. Precisament perquè s’ha estudiat que immediatament després del gran esclat cultural del Tirant lo Blanc, d’Ausiàs Marc, de la pintura de Bernat Martorell i de Jaume Huguet, a finals del segle XV el català fou esborrat del mapa com a llengua de prestigi. Perquè va fallar el món del poder. El mateix món dels privilegiats que ens està fallant ara. Si el català no és un coneixement imprescindible, si la nostra llengua no és imprescindible en l’àmbit educació i de la feina vol dir que no serveix per a res. I si no serveix per a res és llengua morta, i aleshores l’allau de castellanització esdevindrà encara més destructiu. Ens marginarà a ser provincians com al País Valencià i a les Illes, dos territoris on el català no té tant de prestigi com a Barcelona precisament per això, perquè no existeixen partits polítics catalanistes amb poder efectiu.

No és veritat tampoc que la llengua catalana es prestigiï guanyant Óssos d’Or al festival de Berlín ni escrivint bons llibres. A Catalunya hem vist força pel·lícules en persa i no ha servit per promocionar la cultura de l’Iran. Perquè la inversió que fan els governs d’Esquerra i de Junts en cultura, en creació, és ridícul, és irrisori. De fet clama venjança contra els polítics. I perquè cap creador ha de ser apòstol de la llengua catalana. La defensa del català correspon al Govern de la Generalitat, l’únic que pot fer alguna cosa útil, l’únic que pot intensificar la immersió en lloc de desmuntar-la.

La llengua no es defensa tampoc barallant-nos amb tots els cambrers de la Costa Brava. Ja coneixem l’estratègia d’alguns polítics, la mateixa del vell Jordi Pujol, que es va empescar una campanya de promoció del català anomenada Depèn de tu, retornant-los així la pilota als ciutadans. Avui ja no parlo d’independència. Només de llengua catalana. Aleshores si Esquerra i Junts no serviu per protegir la nostra llengua i la nostra identitat cultural, exactament, per a què serviu? Per què us hem de votar?

TOT PER UN REFERÈNDUM

Sense categoria

Ahir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea es va començar una batalla que pot ser fonamental pel nostre futur com a país. En aquest cas un terreny neutral i uns jutges exercint del que esperem i no aquesta adulteració anomenada Justícia espanyola.

En Boye per part de la defensa dels exiliats va dir “Ja n’hi ha prou d’aquesta persecució per haver convocat un referèndum”. Això en un judici sobre les questions prejudicials plantejades per Llarena arran de la negativa de Bèlgica a executar l’euroordre contra Lluis Puig. Ho considera desproporcionat i recorda que el mateix codi penal espanyol l’any 2005 ja no considerava delicte la convocatòria de referèndums no acordats, per tant s’han vulnerat tota mena de drets fonamentals sense tenir cap garantia d’un judici just i per tant això ha d’acabar aquí. Apart ha denunciat que les euroordres han estat i retirat a conveniència política, alhora ha defensat que els nostres exiliats representen la minoria nacional catalana que hi ha a l’Estat espanyol.

Cal dir que Boye un cop més ha resumit perfectament la situació amb la denúncia per la persecució per haver convocat un referèndum, i aquesta es la clau. Aquest fins hi tot no era delicte a l’Estat, i si Europa com ens volen vendre i de fet veiem en altres Estats es un espai de valors i democràcia, tot molt en dubte, no hi pot haver cas. No podem estar discutint en el primer món en el segle on ens trobem que una ciutadania majoritariament en un territori expressi una demanda i aquesta sigui resposta pels seus representants amb el dret a decidir per part de la mateixa. Si això es delicte, senzillament parlem de règims dictatorials i de feixisme directament. Estem parlant dels drets d’una societat, el que hauria de ser la base de qualsevol democràcia, independentment dels sentiments nacionals. La persecució de la Justícia espanyola es profundament antidemocràtica, com ja vam veure amb el judici als presos polítics i a la repressió constant que patim. De fet els diferents episodis viscuts els darrers 5 anys a Alemanya, a Itàlia o a Bèlgica posem el cas han demostrat que el cas es profundament injust.

Evidentment les pressions i la política fan que res estigui decidit, però si la sentència es la que esperem, posteriorment la Unió Europea hauria de castigar a un dels seus socis, que s’ha comportat com una Dictadura bananera sense cap respecte als drets dels seus ciutadans. Això hauria de ser un pas per no acabar de perdre la poca credibilitat de la Unió.

Tot per un referèndum.