El procés de pau al País Basc segueix el seu curs, però amb un inconvenient molt gran, que mentrestant una part a fet els deures que es demanaven, l’altra segueix d’esquena a voler la fi de la violència, i el triomf de la democràcia, suposo que ja podeu endevinar que em refereixo a l’Estat espanyol, i on el partit que ara agonitza els seus últims dies de legislatura no ha fet ni pensa fer cap pas, de fet com sempre, i el nou partit que segurament ocuparà els seus llocs, el Partit Popular en el seu programa electoral proclama que no negociarà amb ETA, encara que sigui sense violència, mentrestant la paraula que s’utilitza amb mes rapidesa es la de derrota, i lògicament son tot un tap per resoldre el conflicte.

Concretament Alejo Vidal Quadras, aquell personatge del partit Popular destinat a Europa amb clars símptomes feixistes, i amb una paranoia malaltissa contra tot el que representa Catalunya difícil d’entendre, ens diu amb un dels seus deliris que ETA vol col·locar Otegui com a nou president basc, i alerta de que la banda vol seguir una estratègia política sense entregar les armes, i aquestes seguiran tutelant els propers passos d’ETA. Parla d’una estratègia per esdevenir primera força basca a les eleccions espanyoles, i posteriorment en el govern basc. Per altra banda en el programa electoral del PP s’ha compromès amb varis temes, i un d’ells es no negociar amb ETA encara que no hi hagi violència, tal com li demanaven les víctimes del terrorisme en la manifestació de dissabte.

Realment, que la prepotència la manca de democràcia real, i la falta de visió facin que l’Estat espanyol no porti a bon port el procés de pau al País Basc seria una vertadera llàstima, però clar, el govern de Zapatero hauria d’haver expressat ja un compromís democràtic pel diàleg, i tant sols parlen de derrota i de no negociació amb els terroristes, quan haurien de valorar i molt el gest d’ETA, i la via de l’esquerra abertzale pacifica, i pel conducte polític i democràtic, fins hi tot el lehendakari Lopez, encara no entén que això es un pas històric cap a la resolució del conflicte, que no inclou parlar de vencedors i perdedors, ni tampoc de condicionar tot a una dissolució i entrega d’armes prèvia abans que res, es simplement una bajanada demanar aquestes condicions, i tampoc d’altres similars des de l’altra part, s’han de reconèixer les dues bandes, i començar un diàleg que ens ha de portar a uns objectius que segurament tothom desitja. No es pot fer proclames com les de Vidal Quadras amb Otegui, un dirigent abertzale que ha fet molt per la pau, cosa que no es pot dir de l’Alejo que nomes entén d’imposició, i que si en un futur es candidat lliure d’un partit abertzale, i el poble el tria com a  lehendakari, això se’n diu democràcia, i en te tot el dret, ens alerta sobre una estratègia política per obtenir el poder a les institucions, se li hauria d’explicar que això ho donen els vots de la població, i encara que evidentment en Vidal no sigui un enamorat del sistema democràtic, aquesta es la base de tot i mereix un respecte. Molt trist es que el partit que segurament governarà l’Estat Espanyol a partit del 20 N porti en el seu programa electoral que no negociarà amb terroristes, ni sense violència com un mèrit, quan es una irresponsabilitat molt gran, i una demostració del poc tarannà democràtic d’aquesta partit, i la necessitat que te com molts d’altres de la violència d’ETA per justificar les seves actuacions que ara han quedat sense coartada, també cal veure la instrumentalització de les víctimes que ara no volen negociar res, trist la manipulació d’aquestes persones, els morts no ressuscitaran, però ara poden ajudar a que no hi hagi cap més víctima, i per tant no poden mantenir aquesta actitud induïda de violència sense fi que no porta enlloc.

En definitiva, caldrà veure com la comunitat internacional veu atònita com un estat no vol la pau, i solucionar un conflicte que necessita per seguir alimentant les seves mancances democràtiques, realment trist i simptomàtic.

Aquestes son les paraules de l’expresident Pujol pel paper que CIU te que fer a Madrid, i on demana un resultat brillant de la federació, ja que sinó no es podran defensar els objectius de país. Per altra banda a Catalunya s’ha presentat aquest pacte CIU, ERC i ICV pel pacte fiscal, que sembla no consultarà a la ciutadania un cop extretes les conclusions, i en altres àmbits com el codi de consum, on s’haurien d’etiquetar els productes també en català, precisament aquest es el punt essencial que no es compleix. Em pregunto quins objectius es refereix Pujol, quan vol anar a  Madrid a defensar-los.

Com deia vol un resultat brillant, ja que sinó la capacitat d’assolir objectius minvaria molt, i no preocupar-se de les majories absolutes populars, encara que reconeix posaria les coses més difícils. Si aquesta afirmació nacional es produeix Espanya farà cas a Catalunya, fins hi tot amb una hipotètica aliança popular i socialista alhora de portar el pacte fiscal a Madrid. A dit els tres aspectes irrenunciables com son l’economia, el país cohesionat, i la defensa de la identitat. Per altra banda Consum no aplicarà l’obligatorietat d’etiquetar també en català els productes que es comercialitzin en el territori, incomplint la llei aprovada pel Parlament, i amb un nou acte de renuncia de defensa del català. Al mateix temps la comissió pel pacte fiscal aprova poder fer una llei de consultes que no necessiti l’autorització de l’estat, i amb l’excusa del retard que això suposarà, segurament no es farà la consulta de la petició de pacte que surti del Parlament, sinó la posteriorment retallada, escapçada i denegada. CIU, ERC i ICV han votat majoritàriament, el bloc espanyol de PSOE-C, PP i Ciudadanos en contra d’aquest nou model, i SI entre rebuig i abstenció. Ens parlen d’una proposta plenament bilateral amb la gestió, recaptació i inspecció de tots els tributs que es paguen a Catalunya, amb una excepció a la LOFCA que desenvolupi la llei, i aquesta mateixa comissió fixarà la solidaritat interterritorial, per Ciudadanos, Rivera parla d’un model per tot Espanya federal, i no tolerar aquella expressió de que Espanya ens roba, com exemple del vot negatiu.

Caldria definir que entén el Sr. Pujol com a acte d’afirmació nacional, i a més a Madrid, es com si l’estat Espanyol fes un acte d’aquestes característiques al Marroc posem per cas. Aquests actes de país, d’objectius, i valents son reservats per casa nostra, ja que nomes depèn de la voluntat dels nostres partits. A Madrid amb o sense majoria absoluta de cap dels dos partits la nostra presència com la resta de formacions es una anècdota, i més la part catalana, aquest resultat brillant que demana, a la capital d’Espanya no serveix per res, amb majoria absoluta popular o amb el vot conjunt amb socialistes ja han dit per activa i per passiva que no hi haurà cap nou model financer per Catalunya, i menys una mena de Concert econòmic, seria com renunciar a uns beneficis sucosos que els catalans aportem des de fa 300 anys a canvi de res, i això ningú ho faria, per tant allà d’irrenunciable no hi ha res, senzillament perquè no hi tenim cap poder de decisió, i el 90% del Congrés l’ocupen les dues forces espanyoles, no ens prengui per estúpids fent creure que 12 o 16 diputats de CIU faran que els tremolin les cames a més de 300 diputats espanyols que acceptaran totes les condicions possibles, es una presa de pel intolerable en aquestes alçades. Aquesta defensa de valors nacionals i identitat si que es podria defensar a Catalunya, i com en la llei del cinema, el cas de l’etiquetatge en català tampoc el faran complir, saltant el mandat aprovat pel Parlament, i deixant la nostra llengua en un terreny marginal que sembla no els importa gaire. Pel que fa al pacte fiscal, ja es veu clar que no volen sotmetre a Consulta el que surti del Parlament, ja que no es refien dels resultats, i es temen una nova decepció com l’estatut de pa sucat amb oli amb un 50% escàs de participació, i suposo que voldran anar directament a negociar amb Madrid, amb bilateralitat com diuen, sense adonar-se que això vol dir d’igual a igual, i aquí un decideix i l’altre demana, no enganyin més, per altra banda que la comissió Estat – Generalitat decideixi sobre la quota de solidaritat a pagar, es com si a un lladre li dones la combinació de la caixa forta i les claus del Banc, es totalment ridícul, i una manera de prendre el pel a la gent intolerable.

En definitiva, i en clau catalana unes eleccions espanyoles que serveixen de ben poc, i uns partits totalment prescindibles a Madrid on el nostre paper ja te el guió escrit, i malauradament no acaba bé.

.

Un dels  set ponents de les Sagrades escriptures o nyap democràtic sense precedents, anomenat Constitució Espanyola, en Gregorio Peces Barba amb la prepotència i paternalisme espanyol habitual, ens ho deixa molt clar quan ens tracta de possessió sense veu ni vot i triada per circumstàncies de la historia abans que Portugal, i alhora contra el creixement independentista, descarta la recepta habitual de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Les reaccions encara han estat més grotesques, i finalment el President continua obstinat que l’emancipació nacional crearia una divisió que no vol, es veu que el dependentisme si que te regulat sense problemes la mateixa divisió que es refereix, tot plegat un capítol trist que hem de tornar a viure.

Aquest ex-president del congrés espanyol, i jurista de professió, afiliat al socialisme espanyol, i curiosament nomenat el 2004 alt comissionat pel suport a les víctimes del terrorisme, es va permetre dir en un congres d’advocats espanyols, que a Espanya segurament li hauria anat millor si s’hagués annexionat Portugal i no Catalunya, afegint que no sap quantes vegades s’ha hagut de bombardejar Barcelona, però que aquesta vegada es solucionaria tot sense necessitat de fer-ho, amb referència a l’augment de l’independentisme. Els advocats catalans ofesos es van aixecar i marxar indignats, i persones com el mateix president Mas ja han demanat explicacions. Ens parla de l’aixecament dels catalans en època del Comte Duque de Olivares, i al mateix temps els portuguesos, escollint quedar-se els primers, ja que totes les festes nacionals celebren derrotes. Demana exhibir la bandera constitucional, i amagar la Republicana. Posteriorment, i veient el rebombori  va dir que ens ho fem mirar per la nostra susceptibilitat davant una broma. El president ho ha qualificat de bajanada espectacular, i que es inadmissible expressar-se en aquests termes, al mateix temps, en una entrevista ha seguit defensant el pacte fiscal pel consens amplíssim que te, i rebutjant la independència a curt termini, ja que el poble quedaria dividit per la meitat, i es un gran perill de divisió, considerant el gran objectiu nacional el pacte financer.

Realment, es una mostra més del tracte que rebem i afegiria que volem, ja que si no fos així, ja faria temps que haguéssim agafat el camí de llibertat de Portugal, un estat amb hores baixes i greus problemes, però que pren les seves decisions, i que en un moment de la historia va poder assolir la sobirania i el poder de decidir, malauradament Catalunya va ser al contrari, ara bé aguantar personatges indignes i macabres com aquest ja fa basarda, es curiós que sent defensor de les víctimes del terrorisme, que aquestes si que es veu que son sagrades, categoria que les víctimes innocents dels bombardejos de Barcelona no tenen, i no es mereixen. Parla de Catalunya i Portugal, especialment la primera com a possessions espanyoles, amb les quals es pot fer el que es desitgi, evidentment en part es veritat, i la culpa es nostre, i de ningú més, ells sempre han estat igual. Pel que fa a la recepta del bombardeig, no se quin tipus de bromes fan al seu poble, però amb la mort difícilment es pot fer broma, i denota el tarannà d’aquesta rèmora de l’espanyolisme ranci. Es la vella recepta de que amb els catalans tot s’hi val, el menyspreu es el tracte preferit dels espanyols amb les seves víctimes, i la sensació de que es el nostre destí sense remei, no vull imaginar-me unes declaracions com aquestes a la inversa, el món ja estaria de cap per avall, i el catalanet de torn que hagués gosat li faltaria temps per demanar perdó etern, i a mes flagel·lat des de dins de la mateixa Catalunya, es el que tenim.

El president sembla no conegui el tracte que tenim, i mostra indignació pel que es el pa de cada dia dins l’estat espanyol, i segueix rebutjant l’estat propi amb una excusa que ja no s’aguanta per enlloc, com es la divisió, i segueix defensant l’aposta meravellosa del frau impossible del pacte fiscal, i no una cosa que tant sols depèn de nosaltres, i que com qualsevol votació generarà diversitat de criteris,que no vol dir divisió, d’altra manera, i suposant una majoria favorable com marquen les enquestes per l’estat propi, que una minoria s’imposi a una majoria es lícit, però a l’inrevés no, curiosa manera d’entendre la democràcia, i curiosa manera de no voler convertir les nostres festes per celebrar derrotes, en victòries,  quin país que tenim.

El Conseller d’Economia i Coneixement Andreu Mas Collell, ens revela  a bombo i plateret, com un descobriment nou de trinca, que el dèficit fiscal de Catalunya entre el 2005 i el 2009 no ha variat, encara que el nou model de finançament sigui una realitat, de fet ens ha presentat entre un 8 i un 8,5 % de mitjana el dèficit estructural del PIB català, cosa que ha qualificat de situació gens raonable, que jo traduiria per espoli o robatori espanyol sense precedents. Tot això esmentat sense rubor, i com una situació perfectament normal, i que intenten arreglar a base de retallades.

Aquestes dades sobre l’estudi realitzat en les balances fiscals xifra en 17 mil milions, o sigui un 8,4 del PIB el dèficit del 2009, es una dècima més que el calculat el 2005, malgrat el nou model del conseller Castells, aquesta dada correspon al mètode de flux monetari, o sigui el que imputa la despesa de l’Estat al territori on realment s’executa, cos més real que l’altre mètode existent, què no te en compte aquesta variable, per exemple l’Estat imputa proporcionalment a Catalunya els interessos del deute públic estatal, uns 1700 milions com si fos una execució al territori català. Aquest estudi revela que entre el 1986 i el 2005 els recursos aportats pels catalans son gairebé un 20 % del total, i en canvi les despeses en prou feines arribaven al 14 %, o sigui que no hi ha cap canvi significatiu. De fet el govern espanyol es va comprometre a publicar les balances fiscals de la vergonya, i la realitat es un incompliment més des del 2008. Pel que fa al CCN eleva aquesta xifra d’espoli a 22 mil milions. Misteriosament a Andalusia el pressupost no tant sols no disminueix, sinó que augmenta un 1,2% més, i rep un 2,3 més del model de finançament, no afecten les retallades en aquest territori, i el pressupost es expansiu sorprenentment, sense contenció com la Generalitat o bona part de les institucions europees, segons la consellera hisenda andalusa, els seus tributs baixen, però son compensats pel nou model financer. Nomes en fons provinents d’Europa l’increment es un 3,1% més. Una autentica burla sobretot per Catalunya.

Realment, es molt lamentable que el conseller d’Economia d’un territori presenti aquesta realitat macabra que ens ofega, aprofitant les excuses per no haver presentat encara el pressupost anual, i ho faci amb normalitat, com si el robatori o l’espoli fos una cosa validada i sense remei. El grau de cinisme son les paraules per definir-ho com “situació gens raonable”. Suposo que si un dia agafa el metro per Barcelona, i un lladre li roba la cartera, ho definirà exactament així, sinó alguna cosa falla. Es inadmissible saber la malaltia i la recepta adequada en forma d’estat propi, i no aplicar-la, al contrari, aplicar uns calmants en forma de retallada pel dolor, que allarguin aquesta agonia fins a límits insospitats. Es ja una evidència que el nou estatut i el nou model de finançament, que recordo els que en van dir meravelles ara rebutgen, es una farsa que no ha canviat el paper i la situació de Catalunya dins d’aquest parany anomenat Estat Espanyol, entre un 8 i un 10% del PIB regalat, es una carrega que cap territori pot resistir, nomes cal pensar que els Lands alemanys per exemple, tenen una limitació del 4% que nosaltres multipliquem per 2,5. Aquests 17 mil milions o 22 mil milions, tant fa. Son aquells diners que marxen i no retornen, prop de 3000 euros per català l’any a fons perdut amb el vernís de solidaritat, que curiosament, i amb una burla fora de mida, ajuden que un territori com Andalusia, no tant sols no retalli la seva despesa, i el seu estat del benestar com totes les administracions serioses, sinó que augmenta el seu pressupost, tot hi baixar els seus tributs directes, es tot un símptoma de la bicoca que li resulta a l’Estat un territori com Catalunya, com deia aquell amb un paper molt clar “pagar i callar”, que tot aquest mal endèmic català ho presenti el conseller, que evidentment no te cap intenció d’aturar-ho, sinó conviure amb això pels segles dels segles, ja que sap que el famós pacte fiscal es simplement fum, ja que aquest abús ningú se’l perdria, es la “ganga” dels segle, no fa falta que ens ho recordin des d’aquí, si de cas el dia que decideixin aturar la sagnia ens avisen, però no ens facin perdre el temps.

Ahir, veient la pel·lícula sobre els fets que van succeir durant tres dies el 1931, i on varem ser la República catalana, i de la manera original com es va presentar la historia, i on varem passar de la valentia i la dignitat, al seny mal entès que tant de mal ens ha fet, i que ens ha dut directament a la situació on ara ens trobem, i on els nostres partits segueixen més preocupats per buscar excuses per endarrerir el conflicte, que amb ganes de trobar la solució definitiva.

Efectivament, amb una època que poc te a veure amb l’actual, en Macià va ser capaç de proclamar la República Catalana, i va agafar desprevingut al govern espanyol encara provisional, com varem veure ahir, eren equilibris difícils dins el mateix partit del President amb sensibilitats diverses, però va donar aquest pas històric, i d’una forma desordenada i una mica fruit de la poca planificació en un acte d’aquesta transcendència, es  van començar a prendre les primeres decisions unilaterals com estat sobirà, encara força desconegut fora de les fronteres. L’Estat espanyol, evidentment sabia de la tendresa i feblesa del nostre pronunciament, i va trigar tres dies ha intentar aturar la situació, on disfressant la nostra proclamació com a munició contra la República recent instaurada, i que donava ales als contraris, va provocar una errada històrica en forma de rebaixar plantejaments i fer marxa enrere, recuperant la vella Generalitat, i una promesa d’Estatut autonòmic que va completar el parany, i on els nostres hi van caure de quatre potes. Els resultats ja els sabem tots, un estatut profundament escapçat a Madrid desprès de ser votat per la població catalana, i Catalunya que passaria d’Estat sobirà durant tres dies a autonomia de segona dins l’Estat espanyol. Suposo que la historia us sona, i hem vist com en aquella pel·lícula que cada dia es despertaven al mateix dia, s’ha repetit, i la nostra situació cada dia que passa es pitjor. La conclusió es que l’Estat espanyol no ha canviat, sempre ho ha tingut molt clar que vol de nosaltres, i el nostre paper a jugar, tot hi ser imaginació, si la resposta hagués estat de no donar marxa enrere, possiblement avui en dia seriem un estat petit dins la Unió Europea, però amb una situació econòmica privilegiada, i amb una bona relació amb Espanya i França, però aquest esperit pactista i poruc dels catalans que ens ha fet perdre el nord, ens va trair un cop més, encantats pels cants de sirena espanyols, que com sempre no ens porten res de bo.

Avui ens trobem uns diputats que son citats a declarar per l’Audiència nacional a Madrid pels fets del setge al Parlament, deixant constància que aquest òrgan hereu del franquisme, passa per damunt de qualsevol instancia judicial a Catalunya, que territorialment li correspondria el cas. Ens trobem tres eurodiputats com Romeva, Tremosa i Junqueras, que aprofitant l’entrada de Croàcia a la Unió Europea i el seu idioma, proposen afegir el català  a aquesta nova oficialitat, i partits com el PSOE-C amb Obiols al capdavant, neguen la possibilitat dient que ara no toca, i que no es poden barrejar els temes, caldria preguntar quan toca, es veu que no tocava al Congrés de Madrid on ja van votar contràriament, i ara també ho faran a Europa junt amb els Populars, suposo que qualsevol votant d’aquesta formació, i on la seva llengua sigui la catalana, ha de saber que dona la confiança amb persones que la volen ben morta en benefici d’un altra. També veiem el partit que teòricament vol representar l’independentisme a Madrid amb Bosch al capdavant, com titlla el pacte fiscal d’aposta perdedora, i curiosament en seran principals aliats amb els convergents amb la seva defensa, amb una nova errada històrica sense sentit, i defugint la responsabilitat que els pertoca.

En definitiva, un tarannà i una manera de fer, que fa de la no presa de decisions, i del victimisme de qui te el poder per fer-ho, la forma de viure, sense cap aspiració real, més enllà d’una retòrica ja caduca, que necessita fets i no paraules buides.

La tercera onada del baròmetre polític del CEO, ens mostra ja una amplia majoria de la societat per la independència amb un 65-35 a favor de la mateixa, unes dades en augment, i que no fan res més que constatar cap on vol anar bona part de la població d’aquest país, al mateix temps des dels Populars, se’ns diu que Europa no vol saber res del dret a decidir, la paranoia de sempre, i Esquerra vol reformar l’article 8 de la sagrada Constitució amb la missió de l’exèrcit, i substituir-lo per un reconeixement al dret a decidir, una fantasia de grans proporcions, i de tuf a electoralisme barat, ja que es una proposta impossible.

Realment el baròmetre del CEO no dona lloc a massa dubtes, per segon cop pregunta a la població per la seva posició en un referèndum per la independència, i la tendència segueix en augment pel SI amb un 64,7 % a favor, per un 24,7% pel NO. Pel que fa a les preocupacions o problemes dels catalans, darrere les que estan més sobre el terreny, com l’atur, o la immigració, en cinquena posició trobem la relació amb Espanya. Pel que fa als partits, consideren CIU com la que pot donar millor resposta al problema, es normal es la força més votada, i te la clau per donar aquest pas endavant, no hi ha dubte. Respecte els impostos recaptats a Catalunya, un 75% n’és favorable, cosa normal, no estar a favor de millorar la teva situació econòmica francament no te explicació, més enllà d’una paranoia. Preocupant i significatiu, es que prop d’un 70% estigui poc o gens satisfet amb la democràcia que tenim. Pel que fa a la identitat, gairebé el 50% se sent nomes català o més català que espanyol, i prop d’un 65% considera un nivell insuficient d’autonomia la que gaudim. Pel que fa al nostre estatut, i amb un augment de 3 punts, un estat independent arriba al 28%, que sumat als partidaris d’un estat federat, s’enfila a prop del 60%. Per últim destacaria les motivacions pel referèndum a favor o en contra, els primers son motivacions principalment econòmiques i de l’estat del benestar, en definitiva qüestions quantificables, i per contra els negatius, tant sols temes de sentiment com la unitat sagrada espanyola, què no entren dins de cap comptabilitat.

Per contra la realitat que ens trobem, son les paraules de Jorge Fernandez Diaz pels populars, esgrimint que Europa no esta pel dret a decidir, potser caldria recordar la quantitat de nous estats que s’han creat, i concretament les condicions que es van establir amb Montenegro, on el dret a decidir va ser l’argument principal europeu, potser ja n’hi ha prou d’aquest engany sense cap base, i que sembla una burla per la gent que veu com evoluciona el planeta, i on els estats que volen adquirir aquesta condició democràticament ho acaben tard o d’hora assolint, i son molt més gestionables i econòmicament rentables per tothom. A l’altra costat, Alfred Bosch per la coalició Esquerra – Reagrupament, ens proposa desmilitaritzar Espanya eliminant l’article vuitè de la sagrada Constitució, on la missió de l’exèrcit es mantenir la unitat territorial espanyola, i el considera que amb la fi de la violència a Euskadi s’ha acabat la por, i el dret a decidir pren tot el protagonisme.  Això si que em sembla una clara burla i un brindis al sol sense solta ni volta. L’Estat espanyol te una llei magna que posa el que posa, i més d’un 90% de la seva cambra principal hi esta completament d’acord, per tant no hi haurà cap modificació en aquest sentit, ja que Espanya esta contra el dret a decidir, nomes poden decidir ells, i son majoria, apart de tenir el poder per dur-ho a terme, Catalunya ara no te cap d’aquestes coses, per tant fer aquestes propostes electoralistes, crec que a aquestes alçades ja sobren, tothom sap com funcionen les coses, i el paper que tenim destinat dins l’Estat.

En definitiva, unes enquestes tossudes que potser ja haurien de cridar l’atenció al President Mas, i veure que potser ha arribat el moment d’exercir el nostre dret d’autodeterminació o com diu ell transició nacional, sabent que hi ha una majoria darrere que el validarà, i s’haurà acabat les propostes impossibles com el pacte fiscal, i el victimisme continu pel nostre tracte rebut, i fins hi tot la nostra llengua que passaria a ser oficial a Europa quedaria garantida, cosa que ara com moltes altres coses mai ho serà. Donem el pas ho seguim a la lluna com sempre, aquesta es la qüestió.

Era el 24 d’octubre de 1971, fa 40 anys quan Pau Casals amb 95 anys, rebia  la medalla de la Pau de les Nacions Unides a Nova York, i va pronunciar les seves famoses paraules “I’m a catalan”. En aquell discurs previ a la interpretació amb el seu magistral violoncel del “Cant dels Ocells”, va parlar del seu activisme per la pau durant tota la seva vida, i de la seva pàtria emocionat, expressant que ell era català, i a pesar de que ara es una regió espanyola, va estar la nació més gran del món, amb el primer Parlament, molt abans que Anglaterra, i les primeres Nacions Unides al s XI per parlar de pau, aquests son els valors de Catalunya, i que avui continuen sent tot un referent per les nostres generacions, i els nostres anhels de llibertat.

Avui es la diada de Santa Úrsula a Valls, i això vol dir sinònim de tradició en la seva més pura essència en el món casteller, una ambient que es respira per tots els racons, i un sentiment que sota l’escut de la camisa arriba molt més lluny que unes construccions humanes, i unes fites per aconseguir. La gran diada que hem ofert avui a tota l’afecció, es una prova més d’aquella dita que diu “la vella es la vella”.

Hi ha sentiments que arrelen en el cor, i estan sempre presents en la nostra vida, en aquest cas a Valls, superant records, rànquings i elements esportius que poc a poc molts han volgut portar aquesta tradició tant nostra, hi ha la tradició, i una manera de fer hereva d’aquells mítics avantpassats que ja van oferir fites memorables, i que nosaltres per responsabilitat, i amb orgull hem de seguir, i procurem mantenir. Es una historia de més de 200 anys, que suposa una pressió afegida, i una plaça que ha viscut moments màgics, i que  es com la catedral, o el rovell de l’ou dels castells, cosa que s’aconsegueix per les construccions realitzades, però també per aquests motius que abans esmentava, i que no es poden improvisar, ni substituir per molt que es vulgui.

Realment fer i descarregar tres construccions de nou en una mateixa diada, es una gran proesa, i si un d’aquests es un gran monstre com el 5 de 9 amb folre, la gesta acaba amb èpica, i d’aquesta precisament a Valls en tenim una gran dosi, un castell que feia 9 anys que no descarregàvem i 14 en pròpia plaça, molts intents pel mig, moltes proves carregades, però per fi s’ha assolit l’objectiu, es un castell que enguany ja havien carregat dues colles, i que podríem dir es dos amb un, ja que deixant de banda la complexitat de la pinya i l’encaix de folre i terços, el moviment es constant, i difícil de controlar fins que els dosos tenen que asserenar el castell, i esperar uns instants que es fan eterns fins que l’enxaneta fa les dues aletes, un cop aquí, arriba la descarregada, on la part del tres ja castigada ha d’aguantar totes les revinclades que venen de tot arreu, i la part del dos no port perdre la posició en cap moment per no ferir l’estructura, però aquest cop si, i el primer de l’any de totes les colles ja es al sac i de color rosat, justament a la diada cabdal i en el moment oportú, allí on les grans gestes prenen un altre dimensió, i el respecte al gran castells es manté amb tota la seva magnitud.

Acompanyants de luxe d’aquest macro castell han estat el 3 i el 4 de 9 folrats,  el primer ha demostrat que esta perfectament apamat, i la gran quantitat durant la temporada no es una casualitat, i el segon amb més treball, s’ha tornat a assolir desprès de l’ensopegada a Tarragona, un pilar de 6 de comiat marca de la casa a servit de punt i final.

 Deixava pel final, que pel mig hi ha hagut una cirereta d’aquelles que mereixen un respecte màxim, i que entren dins de la mística dels castells, el 4 de 9 que amb dosos a prop de la seva entrada ha caigut sense remei, i segurament no ha mostrat les bones proves fetes a assaig, d’una estructura que no permet cap errada, i on una fragilitat extrema obliga gairebé a la perfecció. De moment un bon regust de boca d’una temporada que esta arribant a la seva fi, i que augura amb feina pacient i preparació exhaustiva noves alegries pel 2012, i amb la nostra tradició i historia per bandera per fer honor als Xiquets de Valls.

Que en Felip Puig autoritzi una concentració falangista davant Òmnium cultural, francament es indignant, per no dir paraules majors, que la Conferència Episcopal espanyola llenci un avis de risc per les pretensions separatistes, davant les properes eleccions espanyoles es rebutjable, que en Duran parli de les manifestacions de dissabte a la tarda amb el poc respecte que ho fa, ja dona la idea del tipus de personatge que tractem, i finalment que ara els Estats que han beneit una dictadura sanguinària durant 42 anys a Líbia pels seus interessos, vulguin defensar els drets humans del dictador, fa riure pe no plorar.

El conseller d’Interior autoritza que el partit feixista i xenòfob Falange de las Jons, faci un acte de protesta davant la seu de l’entitat catalana Òmnium, per cert un acte que aquest grup ja va anunciar durant el míting dels nostàlgics del regim dictatorial el 12 d’octubre. En un altre tema, La Conferencia episcopal catòlica espanyola tem el riscos de manipulació de la veritat històrica que poden fer els separatistes, i donen legitimitat a les seves pretensions per mitjans pacífics, ara adverteixen que cal tutelar el be comú de la nació espanyola, i per suposat rebutgen lleis a favor de l’avortament, eutanàsia i els matrimonis homosexuals, per cert aquest últim, el titllen de nociu i perillós pel be comú. Pel que fa en Duran, creu que no podem viure en la permanent adolescència, i de las manifestacions de dissabte a la tarda, recordant el 2008 amb el maltracte de les infraestructures, i posteriorment els 25 diputats socialistes, amb una queixa que desprès no es correspon a la realitat. Per últim les imatges confoses del linxament de Gaddafi, i posterior execució per les milícies que el van descobrir, ha portat a la ONU ha demanar una investigació ja que tenia ordre de detenció internacional, i el clam de molts estats i institucions rebutjant aquest final, i demanant pels drets humans.

Realment, que una teòrica democràcia autoritzi una manifestació del partit de la dictadura militar sagnant espanyola, i que misteriosament i a pesar de la llei de partits existent segueix legal, no es normal, i menys per protestar contra una entitat cultural i de defensa de la nostra identitat com Òmnium, aquesta gent avala la violència amb majúscules, i el seu racisme i falta de qualsevol element democràtic haurien de fer que la Generalitat desmarcant-se de l’Estat no els hi dones cap permís, son senzillament incompatibles en qualsevol estat de dret civilitzat, i aquest seria l’exemple que s’hauria de donar, i malauradament s’ha fet el contrari. Pel que fa a la Conferència Catòlica, també molt lligada amb aquest regim que ara parlàvem, i on estaven com peix a l’aigua, ens torna advertir sobre el perill del separatisme, i salvaguardar el bé comú de la nació espanyola, sona bastant al lema “una grande y libre”, que es veu que per gracia divina es inalterable, si això es així, aquest Deu que tant pregonen, simplement es un personatge autoritari que res te a veure amb les bones obres que ens volen vendre, per suposat es permeten posar-se al mig de la vida personal de la gent, amb l’avortament, el dret a morir dignament o l’homosexualitat en el matrimoni, titllat de perillós per la societat, jo per molt que miri no hi veig cap risc apocalíptic en que dues persones que s’estimin es casinn siguin o no del mateix sexe, però esclar parlar d’amor i estimació amb aquest mena d’associació religiosa, que ells si que han estat i son un perill per la societat. En Duran segueix el seu receptari de frasesn i ara si be es cert aquesta esquizofrènia catalana de donar suport al que anteriorment es rebutja, no es pot menystenir les reivindicacions de la societat, cosa que ell segurament no l’interessa gaire. Per últimn la cruesa de les imatges de la mort del dictador libi, fan apel·lar als drets humans a molts dels que precisament han subministrat les armes al dictador per cometre atrocitats contra el seu poble durant 42 anys amb total benevolència mundial, llavors on eren els drets humans, quan el petroli era el més importantn poc importava la crueltat sanguinària de Gaddafi, en canvi quan les circumstancies han canviat calia eliminar-lo. Realment son rebutjables les formes d’execució del personatge, però cal dir que l’element en qüestió era un monstre que havia estat durant molts anys governant a sang i fetgen i per tant,el que es diu llàstima, i particularmentn no me’n fa. Ja n’hi ha prou d’aquesta hipocresia barata a nivell mundialn per desprès vendre els drets humans com un objectiu permanent.

En definitiva, la hipocresia i la mentida segueix sent el pa que ens hem de menjar cada dia, i no sembla tenir aturador.

Una de les notícies de la setmana, se’ns dubte es aquest anunci ja esperat desprès de la Conferència Internacional de Pau, que actuant com en altres llocs del planeta amb conflictes semblants, ha proposat un full de ruta per acabar amb el tema, i la primera part ahir va ser escrupolosament complida per l’organització armada basca, ara bé, la següent, i encara més difícil quan es tracta de l’Estat espanyol, i es el diàleg i l’enfortiment de la democràcia com a via política per resoldre els conflictes, i amb això Espanya ja sabem com les gasta, una bona noticia pel món i la ciutadania, i un problema afegit per l’Estat espanyol que quedarà despullat de les excuses perfectes per aplicar un estat de dret a la carta en benefici del seus interessos.

El comunicat dona encara més força  a l’esmentada Conferència amb personalitats internacionals, i tractada despectivament per molts sectors espanyols, precisament perquè va actuar amb normalitat i objectivitat, i no des del món espanyol, basat en la imposició. Es dona per fet el compromís ferm i definitiu per superar l’enfrontament armat, i es crida als governs espanyols i francesos per obrir un procés de diàleg per resoldre el conflicte. Ho veu amb esperança, i creu que es temps d’actuar amb valentia i responsabilitat, i s’obre un període històric per resoldre el conflicte polític, i donar veu a la voluntat popular per sobre de la imposició. De fet els suports internacionals al full de ruta engegat es van multiplicant amb la incorporació de Jimmy Carter i Tony Blair. Les víctimes diuen que no acceptaran una escarceració de presos, i demanen el compliment de les condemnes, m’entres d’altres com la vídua d’Ernest Lluch demanen que quedin fora de les converses, ja que no tenen la objectivitat necessària. Han estat prop de 800 morts, i Zapatero diu que la nostra democràcia serà sense terrorisme, però no sense memòria, i ho veu un triomf democràtic, Rajoy ho veu important al no haver-hi cap concessió política, per la seva banda el president Basc ho veu com una derrota d’ETA, que posa fi a la violència sense haver aconseguit els seus objectius.

Realment,  l’únic interlocutor vàlid que ha mostrat una voluntat ferma per resoldre el conflicte, ha estat l’esquerra abertzale, i la seva aposta per condemnar la violència, i actuar amb normalitat com altres llocs del planeta, i ara la organització armada assolint els precs dels mediadors internacionals, i abandonant per sempre un camí que no portava enlloc, i que mereix  la condemna absoluta, des de l’última treva trencada, aquesta part ha fet grans passos, i ha posat la directa en la direcció correcta, el problema ara es l’escull de sempre, l’estat espanyol, i el seu regim de la imposició, què amb l’excusa de la violència, es trobava com peix a l’aigua per condemnar qualsevol opció legitima, primer les víctimes moltes vegades manipulades, continuen sense voler veure que un conflicte enquistat des de fa tant de temps, no es pot resoldre amb les concessions de nomes una part, i cal generositat, i veure que aquells que molts cops els donen suport, per alta banda mai han condemnat una dictadura sagnant amb milers de morts, en una greu contradicció, i segurament com diu la viuda d’en Lluch, la seva implicació sentimental no seria la millor aposta en una taula de negociació de la que haurien de quedar apart.

En Zapatero parla de no perdre la memòria, potser hauríem de dir que no sigui selectiva com fins ara, i com deia abans no oblidar o recordar nomes parcialment, en Rajoy ens parla de rendició sense concessió política, quan sap perfectament que el problema de fons es polític, i tracta del dret a decidir el seu futur del poble basc lliurement, cosa que amb l’excusa de la violència ha quedat sota l’estora, i que ara els gestors espanyols intentaran endarrerir el màxim fruit de les seves mancances democràtiques. El mateix passa  amb el lehendakari, que parla de fi sense aconseguir els objectius, suposo que es deu referir a la seva presidència junt amb els populars, fruit d’un frau democràtic sense precedents al País Basc, i que el que hauria de fer es precisament donar suport a la democràcia on el poble te la paraula, cosa que l’Estat espanyol evidentment rebutja.

En definitiva, s’obre un període esperem que irreversible, i que no sigui precisament la democràcia la que retalli les llibertats de les persones i els pobles.

Si ahir parlava del sentit comú de la Unió Europea,  i del cinisme del govern espanyol per recollir la medalla d’una opció que mai ha defensat, també volia parlar del més preocupant del tema, i es que un cop Europa ha validat el projecte, en aquest cas els diferents projectes, i en sufragarà una part, ara be la part més difícil, que es que al final la decisió passa a les mans més perilloses que son l’Estat espanyol, i la seva recepta del cafè per tothom, i on tots sabem que no serà el mateix invertir en un quilòmetre en territori català que en qualsevol punt de l’estat.

Desprès de la condició imprescindible europea de figurar en la xarxa de transports prioritària, i tenir garantida una part del finançament per aquesta infraestructura bàsica pel creixement i desenvolupament de les nostres empreses i exportacions. El problema es que la inclusió a la mateixa xarxa de diferents propostes, deixant de banda la paranoia de foradar els Pirineus, fa que la cosa es compliqui, ja que el ramal inclou una bifurcació per Saragossa i Madrid amb el que es recupera el corredor central, encara que Europa ja ha avisat que no deixarà ni un euro  per una obra poc realista i immensament cara. De fet, ha inclòs tots els altres corredors demanats l’eix cantàbric mediterrani, l’Atlantic, i l’anomenat “Madriterrani” que comentava, i que portarà les mercaderies del nord d’Africa a Barcelona passant per Madrid, i que confirmen el caos, i les interpretacions diverses de la resolució comunitària ona abans del 2020 no se sap ben be que es prioritzarà. El pastís europeu representa uns 32 mil milions d’euros, i Madrid sembla te la decisió de dir on posar els diners, i com els reparteix, de totes maneres i degut a la crisi es veu impossible que l’Estat pugui fer front a projectes impossibles.

En definitiva, que Europa ha pres i ha indicat el camí lògic i correcte, però ha deixat a l’Estat espanyol la decisió final, per veure si es coherent o fa una aposta més decidida per projectes que evidentment no afavoreixin a Catalunya, i la seva economia amb aquesta paranoia que sempre han utilitzat, o fins hi tot endarrerir les obres amb poca inversió de la prevista o execució, per intentar evitar l’inevitable. Per tant ens trobem que el fons es adequat, però l’acció depèn de l’Estat espanyol, i això per experiència no es la millor garantia pels nostres interessos, que en definitiva haurien també de ser els seus, la recepta espanyola del cafè per tothom aplicada a les autonomies, ara es pot repetir amb les infraestructures, i seria un exemple més, de que l’Estat espanyol no es creu unitari, ja que si així fos poc l’importaria invertir més en territori català que en altres, però tots sabem que no es així, i una cosa es formar part, i l’altra ser una conquesta d’aquesta part, i aquesta es la vertadera consideració cap al territori català, una espècie d’enemic a casa que no es pot afavorir, i encara que sigui perjudicant el conjunt mai ha de sortir beneficiat. Per tant, i desprès de l’eufòria final, ara be la feina més difícil. Encara es recorda com les gasta l’estat en aquest tema, per una banda sabem que el govern socialista no ha apostat mai pel nostre corredor, digui el que digui el cinisme de Blanco, per aquesta banda ho tindrem resolt, ja que la victòria Popular sembla clara a les eleccions espanyoles, i ara caldrà veure si aquesta partit utilitza el sentit comú o el seu nacionalisme espanyol radical com a mesura de les coses, encara recordo que per rebre el suport de l’estat a les Olimpíades de Barcelona, a canvi la primera línia d’AVE va ser Madrid-Sevilla, i no la normal cap a Barcelona, i la connexió amb França, sense importar el cost que això representava, i les inútils inversions amb infraestructures radials posteriors que poc a poc es van anar descobrint, i que indiquen el grau de xenofòbia que guia l’Estat.

En definitiva, la via més rapida per assegurar aquesta obra es un estat propi, altra cosa es una aposta arriscada i perillosa.

Sembla que la Unió Europea ha posat damunt la taula el sentit comú, i l’eficiència econòmica, que l’Estat espanyol i el seu concepte d’infraestructures radial al voltant de Madrid, junt amb la seva xenofòbia a Catalunya no ha posat mai. El Corredor Mediterrani fins Algesires amb connexió a tota la mediterrània es un fet, i de totes maneres haurem d’aguantar el cinisme del govern espanyol amb el Ministre Blanco al capdavant, penjant-se les medalles d’una aposta que ha intentat evitar fins l’últim instant, fugint de qualsevol criteri lògic, i volent fer passar gat per llebre a Brussel·les, que lògicament no ha caigut al parany.

Finalment la Generalitat es suma al cinisme de l’acte de celebració pel corredor mediterrani de la Cambra de Comerç, on el ministre José Blanco, serà l’encarregat d’atorgar-se els mèrits d’un projecte que mai ha defensat, però que amb el seu cinisme habitual converteix en un acte de redits electorals, basats en una gran mentida d’una defensa inexistent. Tant populars com republicans ja han anunciat que no hi participaran per oportunista i electoralista, tot hi que els socialistes catalans pretenen fer creure que res te a veure l’acte coincidint amb el dia de la presa de la decisió Europea. La decisió ha estat validar el corredor mediterrani fins Algesires, i no escapçar el mediterrani per desviar-se cap a Madrid, en l’anomenat familiarment corredor “Madriterrani”, això implica que els ports mediterranis seran connectats per línia ferroviària de mercaderies amb el centre i nord d’Europa, l’opció defensada per l’Estat espanyol central ha estat descartada per desorbitada i fora de lloc, i seran els Estats que l’haurien de pagar per ser una realitat, tot hi així la presidenta Aragonesa ja ha anunciat que han perdut una batalla i no la guerra, i Catalunya encara haurà de pressionar a Madrid perquè pagui la part que li correspon, i no deixi el projecte en via morta. Realment el 50% del PIB que aporten Catalunya, País Valencià, Illes Balears, i Múrcia a l’Estat, son un argument més que suficient, i les amenaces de retirar els fons de cohesió a l’estat espanyol si no compleixen la seva part del contracte, de totes maneres esta previst connectar Saragossa i Madrid a partit d’Algesires. L’Estat que ha utilitzat tots els seus recursos per impedir el fet, com intentar impedir fa sis mesos la visita d’alts càrrecs de la Comissió a Catalunya, i tot intentant que la nostra economia no rebi un impuls i sobretot no augmenti la seva exportació, i disminueixi encara més la dependència del mercat espanyol.

Realment el cinisme del govern socialista espanyol no te límits, desprès d’haver defensat fins l’últim moment el delirant Corredor Central, que foradava els Pirineus, ara, i desprès de la decisió europea, i amb un intent desesperat per tallar el corredor original per passar per Madrid no reeixit, fruit d’una política radial, on la capital espanyola es el centre de l’Univers, i sigui o no viable ha de ser el punt zero de tot, com deia, el Ministre cantarà les bondats d’un projecte que ha combatut, i al qual mai ha donat suport amb un cinisme insultants que nomes pot generar menyspreu, per aquests personatges casposos que dirigeixen els destins espanyols, i on Catalunya mai pot ser afavorida, encara que tota la lògica des de tots els punts de vista aconsellin un tema, i que demostra, si es que calia, que evidentment Madrid no es el centre de res.  Europa ha vist la paranoia que envolta aquests personatges, i on tots tenen un objectiu molt clar, com es intentar perjudicar el territori català, i que provoqui un sotrac en la seva economia, i una dependència total del mercat espanyol, cosa que els allunya els fantasmes d’una possible separació.

Catalunya i la zona mediterrània poden haver comprat un bitllet per la seva internacionalització dels seus productes, cosa que també els farà més lliures, alhora de prendre decisions sense cap hipoteca a l’espatlla, obrir finestres i obrir-se al món, es el camí, tot i els entrebancs de la rèmora d’Estat que hem d’aguantar, aquest camí ens ha de portar a la llibertat, i deixar enrere aquest llast pesat i dur que ens envolta i perjudica.

El nostre sistema polític ha estat pervertit pels mateixos partits que havien de defensar-lo davant actituds bel·ligerants, però el cert es que ha quedat demostrat que amb Institucions on el mateix partit ha pogut gaudir d’un poder de llarga durada, les conseqüències han estat negatives, tenim un clar exemple en la Diputació de Barcelona, un clar feu socialista, on les quantitats milionàries que rebien els alts càrrecs un cop cessats, es un cas greu i intolerable, i que ha provocat la denuncia de Solidaritat contra Montilla, Corbacho i Fogué per malversació de fons públics sense vergonya.

El ple de la Diputació de Barcelona va acordar incoar un expedient de revisió d’un decret de la institució amb data de 2004, aprovat per tots els grups, excepte el PSOE-C, i que insta a la revisió del complements salarials que la Diputació blindava des del 2004, els sous dels alts càrrecs emprats en aquesta administració. Al llarg de 10 anys  el complement anava disminuint un 10% cada any, era conegut com la motxilla, i quan eren presidents els tres personatges esmentats anteriorment, fins que es va decidir revisar la seva legalitat, els beneficiaris no es coneixen encara, i a més van ser adoptats per la presidència i no per el ple, i apart escapen del seu marc legal. Per part socialista, es diu que ningú de CIU i PP ha qüestionat la legalitat, i no hi ha cap informe jurídic contrari, eren unes garanties pel personal funcionari i laboral que per motius aliens eren cessat del seu lloc de treball, i diuen que cap alt càrrec s’havia acollit a la mesura. Per part de Solidaritat, s’insisteix que el decret permetia que alts càrrecs a dit se’ls atribuís un complement salarial durant 10 anys sense cap criteri, i es responsabilitat penal.

Realment la casta política ha esdevingut un oasi, en aquest cas no el català, sinó de privilegis i corrupció, evidentment no tothom, però si amb una tendència on els llargs períodes de mandat amb un mateix color acabant convertint-se amb un reclam per la menjadora d’uns quans a compte del diner públic. Aquesta nova esquitxada, en aquest cas a la diputació, on els assessors i càrrecs a dit dels partits son el menjar de cada dia, i una practica abusiva sense aturador. En aquest cas, i directament des de presidència d’un organisme governat sempre pel PSOE-C, blindava els càrrecs posats a dit amb un sobresou durant 10 anys posteriors indiscriminadament, i suposo que per pagar serveis prestats, i no precisament a la ciutadania, la via correcte era el ple que va estar passat per alt, i a sobre legislant sobre un tema en el qual no ho podien fer. Aquesta recompensa milionària per engreixar les butxaques, i pagar els favors al partit de torn, era un cercle viciós que dona idea de la corrupció que es pot instal·lar quan no hi ha control sobre la despesa política, i l’ètica mes elemental.  Segons la justícia, podrien ser 8 anys de condemna, i 20 d’inhabilitació, crec que ja seria hora de desemmascarar aquesta trama que entre altres coses permet un sistema corrupte que els ciutadans també hem permès, i que amb la democràcia de fireta espanyola ha agafat una dimensió i uns valors perduts, que mai haurien d’haver desaparegut. El diner públic es sagrat, i les lleis no haurien de permetre segons quins moviments amb uns mecanismes de control que han de proposar els mateixos polítics que desprès son els principals beneficiats. Els esmentats anteriorment tenen llargues carreres a la vida pública, i això a vegades provoca confondre el que es teu amb el tot es meu, i el cercle no te aturador, el mateix expresident ara esquitxat per aquest afer, encara recordo quan es va publicar els càrrecs que ostentava la seva dona sense cap mena de rubor, i mai més se n’ha parlat.

Cal acabar amb això, els partits en una democràcia estant per servir els ciutadans i gestionar un govern, no per ser agències de col·locació i jugar amb el diner públic, i posteriorment vendre la seva anima a les entitats bancàries o el poder financer establert amb canvis de favors mutus i condonacions misterioses dels crèdits demanats. Aquest sistema necessita un canvi profund, i pel que fa a Catalunya, sense un estat propi, es pràcticament impossible.

Avui es celebra la Conferència de Pau a Sant Sebastià amb líders de la talla de Gerry Adams, líder del Sinn Féin o Kofi Annan ex-secretari general de l’ONU, i amb un full de ruta damunt de la taula per la resolució del conflicte basc, i la fi de la violència, de totes maneres, per part de l’Estat espanyol la negativa a qualsevol diàleg es la marca de la casa, i des de les seves mancances democràtiques, tant sols esperen un cessament definitiu de la banda, i entrega d’armes, amb una actitud irresponsable i autista respecte les vertaderes causes del conflicte.

El rotatiu The Guardian avança que aquesta setmana ETA podria anunciar el final de la lluita armada desprès de més de 800 víctimes, i constatant que es la voluntat manifestada pels presos de la banda, i així com l’alto el foc existent actualment.  Les personalitats que intervindran a la Conferencia, molts son experts en resolucions de conflictes d’aquest tipus com Irlanda o Sud-àfrica per posar un exemple, tot i aquesta esperança des del costat espanyol, els mitjans ho qualifiquen  de teatre, i amb una negociació per sota, on l’esquerra abertzale desactivaria la banda militar a canvi de la legalització de SORTU i l’alliberament d’alguns presos. Es parla de desconfiança, i una manera airosa de sortir i acabar de la banda. La conferencia de Pau organitzada per Lokarri amb organitzacions expertes en el tema, i on les resolucions seran presentades avui mateix. Cal dir que per exemple PP i UPyD ho rebutgen, i PSE hi assisteix amb moltes reticències. Els executius basc i espanyol tampoc  hi assistiran, i el Ministre Blanco ho respecta, però tant sols espera el comunicat de l’abandonament definitiu de les armes, i el Ministre Jauregui ho considera una cobertura d’ETA per justificar l’abandonament de la violència, i diu que la democràcia ha derrotat ETA, i no ha de pagar cap preu. Per la part Popular Esteban Pons desqualifica els membres de la Conferència, ja que diu no en tenen ni idea del conflicte.

Realment, una molt bona oportunitat per posar fil a l’agulla amb una resolució normal en el món civilitzat d’aquests tipus de conflictes, i que amb una dimensió internacional ja ha triomfat per exemple a Irlanda o Sud-àfrica, i on un full de ruta ben definit, i el diàleg del que agrada i del que no, es la clau. De totes maneres ja una part que odia el diàleg, que te greus mancances democràtiques, i que esta interessada a mantenir el conflicte armat pels segles dels segles en benefici dels seus interessos. Es vertaderament lamentable veure com hi ha partits que no en volen saber res de la democràcia, i simplement volen una rendició sense més, i sense parlar del conflicte de fons. Per part popular, la desqualificació  i intent de desprestigi d’organitzacions que ja han demostrat la seva vàlua en aquest tipus de conflictes no mereix ni comentari, però si una profunda reflexió del tipus de polítics, i partits que guien la democràcia espanyola. Per la part de l’executiu, i com ja van fer amb el passat procés de pau trencat a Barajas, no en volen saber res de diàleg, tant sols rendició, i parlen de triomf de la democràcia sobre la banda, no se a quina democràcia es refereix, però en una de qualitat el dret a decidir es fonamental, i un conflicte d’aquest tipus te un rerefons polític que cal abordar, no estem parlant d’atracadors de bancs com ens volen fer vendre, i per molt rebutjable que sigui la violència, i el rebuig total a aquesta manera de procedir que no porta enlloc, hi ha un tema que cal dialogar, i on la ciutadania basca, i te un paper fonamental, exercint el dret de decidir democràticament el seu futur lliurement, i sense la coacció espanyola permanent.

Aquest seria el vertader triomf de la democràcia, però això es impensable en un estat espanyol ancorat en el passat, i on l’esquerra abertzale esta donant una gran lliçó, actuant ara si amb normalitat, com ja ho han fet altres en diversos llocs del món, per suposat, i com ens passa a Catalunya el nostre cas mai es comparable amb ningú, quina casualitat.

Realment la campanya dels dos partits espanyols a Catalunya es d’un cinisme que espanta, ahir sense anar més lluny, el candidat socialista Rubalcaba donava suport a la Chacon, i es va permetre criticar Rajoy, el candidat Popular, dient que es presentava com l’amic dels catalans, desprès d’haver recorregut l’estatut i atacat als catalans, i tot seguit es va  dedicar una sèrie de mentides una rere l’altre sobre la defensa de Catalunya del seu partit, que es per llogar-hi cadires.

Per una part Montilla enyora l’era federal de quan Catalunya i Espanya caminaven juntes, i vol recordar les idees d’esquerres del president Macià, tot comparant la crisi i les dificultats d’aquella època amb les actuals, de totes maneres, les ultimes enquestes li donen una baixada d’uns 9 diputats, passant dels 25 als 16, i amb CIU i PP molt a prop d’ells. Pel que fa a Rubalcaba, lloa Catalunya per ser el motor del progressisme espanyol, i haver estat clau per entrar a la Unió Europea, criticant Rajoy per presentar-se com amic. Diu que sense els catalans no s’hagués consolidat la democràcia, ni hi hauria llei de l’avortament, i un sistema de salut publica de qualitat, i espera el suport a les urnes. Promet protegir els aturats, i admet alguns errors en la gestió de la crisi, però diu que no es el mateix demanar un esforç salarial als mestres, que tancar quiròfans, i anuncia que cada diputat del PSOE serà un defensor dels hospitals i l’escola publica.  Per últim advoca pel corredor mediterrani, i que serà inclòs en la xarxa prioritària europea, tot hi que no ha aclarit quina es la proposta espanyola, i amb un cinisme descomunal acusa al PP de refusar aquesta infraestructura en els pressupostos del 2003.

Realment, tinc una debilitat per desemmascarar aquest partit espanyol, enèmic número u de Catalunya, i sempre presentat com un llop amb pell de xai, crec que els Populars no amaguen les seves intencions i les apliquen quan governen i quan estan a l’oposició, en definitiva son coherents, i no enganyen. En canvi el socialisme espanyol o català, que en definitiva es el mateix, viu del cinisme i la demagògia constant per amagar les seves vertaderes accions. En Montilla enyora l’era federal quan Espanya i Catalunya anaven juntes, seria bo que expliques a quina època es refereix, que jo sàpiga Espanya sempre ha estat una estructura centralista i a cop d’imposició, sense cap suport pel federalisme, i si Catalunya ha caminat junt a l’Estat, ha esta precisament per aquest cop d’imposició, i sempre amb la claredat de que un te el poder i dicta les normes, i l’altra simplement les executat, això no es federalisme i molt menys anar junts, de fet no se a quin món viu l’expresident, i de moment les enquestes continuen donant una gran sotragada al seu partit que espero dit sigui de pas es confirmi, i més sentint el seu candidat Rubalcaba, que be a donar suport a la candidata de Catalunya, en aquest cas no calia ja que els dos tenen la mirada bastant lluny d’aquí. Caldria dir que la democràcia no s’ha consolidat en absolut, te unes mancances alarmants, i cada dia en tenim nous exemples, pel que fa a la vella estratègia de ser motor d’Espanya, crec que Catalunya ha de superar aquesta mentida de visió reduïda, i mirar més enllà per anhelar ser motor però d’Europa, cosa que Rubalcaba evidentment no en parla, admet errades puntuals en la gestió de la crisi, home ni ha una de fonamental, amagar la crisi durant tot un any, i degut a això haver de prendre mesures molt més radicals per fer-hi front dirigides des d’Europa, si li sembla que això es una errada puntual o tenim clar, ens parla de que els inútils diputats catalans a Madrid indignes del territori que representen i dels seus votants, i que recordo ho han votat tot en contra dels interessos catalans, quan el PSOE  li ha convingut sense dir res, diu que lluitaran pel sistema públic de salut i educació, quan saben perfectament que amb l’espoli fiscal català, difícilment es pot mantenir.  Per últim el gran cinisme del corredor mediterrani, i les culpes als populars, quan sap perfectament que el ministre Blanco va signar junt amb França pel corredor central, i mai ha apostat clarament pel Corredor mediterrani, esgotant fins els últims dies per intentar que no sigui l’escollit amb la decisió europea, a qui vol enganyar.

Aquest es l’autèntic amic de Catalunya, i com diu la dita, amb amics com aquests no fan falta enèmics.