ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

GESTOS DE GRANDESA

30 de setembre de 2013
Sense categoria
El president espanyol ha demanat aquests gestos al President Mas per fer marxa enrere en el procés sobiranista. Francament crec que abans hi hauria d’haver un gest democràtic per part de l’Estat espanyol, i acceptar la consulta catalana com a prova d’una democràcia impecable. Malauradament no es així, i les amenaces i les jugades brutes son la grandesa que ens volen exhibir. Tanmateix, a casa nostra i un cop acordem pregunta i data, el procés agafarà un altre dimensió a la recta final, aquest li caldrà també gestos de grandesa pel país, i deixant al calaix qualsevol càlcul polític de curta volada, principalment l’entrada dels republicans al Govern ha de ser decisiva per afrontar amb totes les garanties qualsevol atac exterior i interior, i portar el procés fins al final. Crec que Vicent Sanchis ho explica perfectament en el seu text.

Esquerra, al govern
Vicent Sanchis
La condició que marcava Oriol Junqueras per entrar al govern d’Artur Mas s’ha complert. O està a punt de fer-ho. Convergència i Unió, per mitjà d’un acord parlamentari subscrit amb la mateixa Esquerra Republicana, Iniciativa-Verds i la CUP, s’ha compromès a definir una pregunta concreta per a la consulta i fixar-li una data abans de final d’any. És a dir, la consulta aviat quedarà del tot concretada. Aquesta era la conditio sine qua non que els republicans havien fixat per respondre a l’oferta del president Mas d’entrar al seu govern, un punt d’inflexió que pot marcar un abans i un després en el procés sobiranista que viu Catalunya.
Fins ara ha estat Convergència i Unió qui ha patit el desgast d’administrar la misèria d’uns pressupostos finalistes i magres enmig d’una crisi devastadora. Esquerra Republicana s’ha limitat a fer costat al gran propòsit del govern –la consulta–, no criticar-lo gaire i donar-li l’estabilitat parlamentària necessària per aguantar l’aigua que ha caigut. Per molt que els consellers i el mateix president Mas hagin repetit que no podien aprovar uns pressupostos amb el marge que els deixava la imposició de la contenció del deute públic, el fet de no aprovar-los ha estat més aviat una conseqüència de les reticències d’Esquerra i ha desgastat políticament Convergència i Unió. Si els republicans entren al govern, aquest desgast serà compartit a parts equitatives, tot i que no s’allargui excessivament.
Les enquestes electorals fins ara havien castigat exclusivament Convergència i Unió, un càstig que ha anat afegint-se al compte positiu d’Esquerra. Oriol Junqueras havia tret fins ara importància a aquest avantatge, que ha convertit els republicans en la primera força en intenció de vot. Segur que Junqueras era sincer quan afirmava que allò que és realment important és l’èxit del procés. Ara el seu partit tindrà ocasió de demostrar-ho, perquè les conseqüències d’una entrada al govern són incertes. Els dirigents de Convergència Democràtica mai havien reconegut en públic el neguit que els produïa el descens demoscòpic, però la intranquil•litat es palpava en algunes converses més privades. Encara eren més explícits quan reconeixien que convocar eleccions plebiscitàries –és a dir, reconèixer en certa manera un fracàs polític– amb les enquestes en contra era prova excessiva. L’entrada d’Esquerra al govern pot resoldre, en part, aquest problema.
Els dos problemes que se’n poden derivar són diferents. El primer són les reticències d’Unió. Els seus dirigents i, sobretot, el seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, sí que han admès en públic que els preocupava el cost que estaven pagant en tot el procés i l’auge d’Esquerra. I potser no tant per la pèrdua de marge electoral, sinó més aviat pel guany que en treien els republicans. I encara: fins a quin punt estaran disposats a acceptar compartir responsabilitats de govern amb Esquerra? El segon és la durada de la legislatura. Una cosa és que els republicans aguantin una etapa dura però curta, fins a la convocatòria fixada d’una consulta, i una altra de ben diferent és que l’Estat la impedeixi i la legislatura s’exhaureixi, com proposa el president Mas. Quin és el nivell de patiment i desgast que poden suportar els republicans? L’entrada d’Esquerra Republicana al govern també deixa preguntes clau sense resposta.

TOTS AMB LES ILLES BALEARS

28 de setembre de 2013
Sense categoria
El president balear Bauzà, i la seva obsessió de genocidi lingüístic per afeblir i expulsar el català de les aules ha arribat a un límit propi d’altres èpoques, i que ha provocat aquesta vaga indefinida del professorat que tots hem de donar suport. Prou d’actituds feixistes i unilaterals en contra de la nostra llengua. Aquesta es la democràcia plural i que tant ens estima, amb tot el cinisme del món i en nom d’afavorir l’anglès a les aules amaga un atemptat que de cap manera pot ser permés. El món també ha de saber aquest problema.

LA DEMOCRÀCIA CONTRA ELS ULTRES

27 de setembre de 2013
Sense categoria

Si una cosa ha deixat clar aquest Debat de Política General al Parlament, abans de votar les resolucions, es que hi ha un bloc ideològicament divers, però amb la democràcia per davant per valorar que la consulta es irrenunciable, amb la mà estesa i les explicacions que calguin. A l’altre costat trobem aquest nacionalisme espanyol cec i paranoic, on l’amenaça, les males maneres i la burla més descarada a la democràcia es els seus arguments, com va dir el President, molt “cutre”.

Valoro molt positivament la moció que es votarà amb caràcter urgent per la petició de referèndum a les corts espanyoles, sense especificar la via escollida i deixant clar que serà al 2014 amb la signatura de CIU i ERC, i esperant un afegit d’altres formacions. Alhora la voluntat de tirar endavant l’Agència Tributària Catalana i altres estructures d’estat. També caldria destacar l’acord per part de 4 partits sobre el Manifest Rigol del dret a decidir que a base de rebaixar el text amb la definició de Comunitat humana per Catalunya, força trist per assolir un espectre més ampli i que no sigui simplement pel dret a decidir, base de qualsevol democràcia.

Aquestes vies alternatives de Duran i Navarro han quedat en via morta, ja que no ens enganyem amb 300 anys no han estat possibles, amb l’Estatut i el seu acabament es van enterrar definitivament, ja que ni la voluntat popular expressada a les urnes amb un text ja retallat es va respectar, i alhora articles idèntics en altres comunitats eren validats, donant idea del nostre tracte com a ciutadans de segona i mai iguals a la resta. Realment tots sabem que es una nova estratagema per impedir la voluntat ciutadana de votar i fer-ho per un estat propi, n’hi ha que arrossegaran les seves misèries fins al final del procés.

Més enllà del debat social, on difícilment hi pot haver molts acords, en el terreny nacional i des de diferents ideologies valoro positivament que el Parlament porti aquest procés endavant i amb total transparència. En Joan Herrera va convertir aquesta estima a Espanya, per no confiança amb l’Estat espanyol, amb estima a Catalunya però no confiança amb CIU. De fet, cal dir que de motius no li falten si analitzem  els últims 30 anys, però en aquest moment fonamental per la nostra historia, cal una mica de generositat i amnèsia del passat, ja que tothom te els seus pecats, i pensar que si no anem tots units no farem aquest pas decisiu per la nostra historia.

A l’altra costat, deixant de banda aquest ni carn ni peix del PSC, insistint amb reformes constitucionals sense cap suport a Espanya i estats federals que ningú desitja, pel seu be s’haurien de posicionar. Qui ho fa es Ciudadanos i PP, en contra de les més mínimes regles democràtiques fruit de la seva desesperació al comprovar i no admetre que el procés d’emancipació nacional es de la societat i no de quatre polítics abrandat. Cal dir que dins aquest nivell Albert Rivera molt millor que Sanchez Camacho que sembla haver embogit, ja que la seva argumentació es cantar les bondats espanyoles obviant la realitat, posar la Constitució com un mur, intent d’esborrar per exemple els nostres mitjans públics, fer profecia de totes les maldats que patirem amb expulsió d’Europa inclosa i fallida econòmica. Apart de menysprear la societat catalana que ha mostrat el seu camí, i dins la seva ment crea una majoria alternativa i silenciosa. Se’ns dubte  un final polític molt patètic i trist per la líder popular ja sense arguments, i amb la mentida i l’amenaça com a solucions.

En definitiva, cal seguir avançant cap a la consulta, i apart de la petició a la cambra espanyola per comprovar un cop més la voluntat nul·la espanyola, cal acordar data i pregunta per preparar la ciutadania per aquest pas històric que ja no pot esperar molt més.

MOTIUS PER L?OPTIMISME

26 de setembre de 2013
Sense categoria

Catalunya sent afecte per Espanya, se l’estima, però ja no confia en l’Estat espanyol.  Son paraules del President Mas en el Debat de Política General, així com  que si es nega la consulta, no hi ha res a negociar amb l’Estat espanyol. Son paraules que mostren una fermesa en aquest full de ruta per culminar el procés i que adverteixen que una minoria no pot obstaculitzar a una majoria, en referència als partidaris d’altres vies o de negar la democràcia a la societat catalana. Crec que es un bon començament, que ha de referendar abans d’acabar l’any amb la data i pregunta de la consulta. Per altra banda volia compartir un article de l’Eugeni Casanova molt interessant sobre el nostre reconeixement internacional, una peça clau per portar el nostre petit estat a bon port.  

Quan Oriol Pujol agafava el vol d’El Al de Londres a Tel-Aviv, l’1 de novembre del 2011, la seguretat de l’avió li va demanar què hi anava a fer, a Israel. ‘Entrevistar-me amb el president Peres’, va respondre amb naturalitat. El Mossad no està per brocs i li van aplicar el grau u d’interrogatori, el llarg. No només anava de debò, sinó que a Jerusalem va signar un seguit d’acords estratègics amb el govern. A les reunions, la delegació catalana explicava sense ambigüitats que treballaven per constituir un estat.

Israel té uns quants motius de desafecció envers Espanya, que li va negar durant decennis el reconeixement i de la qual diu que ‘promou i sufraga activitats pro-palestines’. El consolat espanyol a Jerusalem acull cada divendres una reunió de les ONG que col·laboren amb els palestins i en desplega l’aparat logístic. Tanmateix, el punt és els antecedents històrics, el ‘contubernio judeomasónico’, l’aliança amb Hitler i la continuïtat evident entre Franco i el govern actual. Si algú té memòria al món és el poble jueu.

Catalunya té una relació estreta amb Israel iniciada per Jordi Pujol, que té una consideració molt alta entre els mandataris del país. Ramon Tremosa fa una feina constant des de la delegació per a les Relacions amb Israel de la Unió Europea i Artur Mas hi anirà aviat per reforçar-hi lligams.

La diplomàcia catalana veu factible un reconeixement ràpid. És un fet important perquè Israel representa tretze milions de jueus de tot el món i, molt especialment, els cinc milions i mig de nord-americans, que formen potser el ‘lobby’ més poderós del país, amb influència molt directa des de la Casa Blanca a les productores de Hollywood.

L’ambaixador dels Estats Units a Londres ha admès en una entrevista a la BBC la possibilitat que Catalunya s’independitzés. Tots els infants del seu país estudien que han arribat on són gràcies a la declaració unilateral d’independència de les Tretze Colònies el 1776. García-Margallo s’atrevirà a dir-los que la constitució espanyola fa inviable una acció equivalent dels catalans? És improbable, perquè el ministre, en la rebequeria de la setmana passada, va convocar els ambaixadors de Letònia i Lituània, però no pas el dels Estats Units.

Al Regne Unit ja hi ha hagut moltes declaracions favorables a la independència de Catalunya, començant per la del primer ministre, David Cameron, adreçada concretament a Rajoy. Gibraltar hi ajuda i empeny. Com ajuden les insídies constants de l’heroi de Perejil, Federico Trillo, l’únic ambaixador a Londres de què es té memòria que no parla anglès. Un diputat li va suggerir fa poc: ‘Agafi el “sombrero”, el ruc de palla i la sangria i foti el camp.’

Sembla fora de dubte que els tres bàltics donaran suport a Catalunya en el moment decisiu, malgrat les coaccions de García-Margallo, o potser gràcies a aquestes coaccions. És probable que la majoria de països sorgits d’un procés constituent el segle passat mostrin comprensió per Catalunya si no tenen cap interès molt concret amb Espanya. A Europa n’hi ha una colla: Noruega, Finlàndia, Bulgària, Romania, Hongria, República Txeca, Albània, Irlanda, Islàndia, Malta, Xipre, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Bòsnia, Eslovàquia, Montenegro, Kossove… Al món n’hi ha dotzenes.

Jordi Pujol va tenir un paper decisiu en la independència d’Eslovènia, la primera república que es va escindir de Iugoslàvia, amb converses directes amb el canceller alemany Helmut Kohl, en un episodi reconegut pel govern de Ljubljana. Cal tenir present també Polònia, que va haver de vessar molta sang per atènyer la independència i, a més, escalarà posicions dins la UE si Espanya perd població.

Què hi feia l’ambaixador d’Irlanda a la seu de la Generalitat a Madrid l’11 de setembre, quan els falangistes la van assaltar? Què hi feia un representant de l’ambaixada dels Estats Units?

Flandes, que és el 60% de Bèlgica, té una bona relació amb Catalunya. I el president flamenc, Kris Peeters, s’ha entrevistat amb Mas i hi ha signat acords quan ja s’havia declarat secessionista.

L’opinió pública portuguesa va prenent posició en favor de Catalunya. Els mitjans rememoren aquests dies que el país va aconseguir la independència perquè Castella va haver d’enviar les tropes contra el Principat a la guerra dels Segadors.
Un altre país –o uns altres– a la península Ibèrica faria guanyar pes a Portugal i la relaxaria de la presència abassegadora d’Espanya.

Hi ha estats d’Europa que tenen una gran consideració per la democràcia que sovint passa per davant d’interessos estratègics, com és el cas dels escandinaus: els bàltics es van passar unes quantes setmanes als llimbs fins que la humil Islàndia els va reconèixer, i darrere hi va anar tot el món. També els Països Baixos, que donen molta importància en els llibres d’història a les malvestats dels ‘tercios’ espanyols en la lluita per la pròpia llibertat.

L’Argentina, Veneçuela, Cuba i Bolívia han tingut enganxades directes amb el govern de Rajoy. La consideració d’aquests països per la ‘madre patria’ –s’hi podrien afegir l’Equador o Nicaragua– queda reflectida sovint en la premsa local: ‘Creen que todavía están ofreciendo espejos a los indiecitos’, titulava un diari de Caracas. Cuba no evocarà el suport dels catalans el 1898? Es pot intuir que la majoria de repúbliques americanes recordaran els ‘libertadores’, i si no ho fan els governs ho farà l’opinió pública. Un baròmetre del prestigi internacional d’Espanya és la influència que té entre les antigues colònies. Mentre França o el Regne Unit lideren amb solvència la Francofonia i la Commonwealth, Espanya és vista amb recel o sarcasme per una Hispanitat no constituïda.

Hi ha països impensats que poden posar-hi un gra de sorra. Potser la persona més venerada a Timor Oriental és Francesc Vendrell (Barcelona, 1940), que, com a representant personal del secretari general de les Nacions Unides, va fer que l’ONU hi imposés un referèndum d’autodeterminació el 1999, cosa que va aturar el genocidi sistemàtic fet per Indonèsia. La llibertat de Timor és deguda molt directament a la tenacitat de Vendrell, que és íntim del primer president i Nobel de la Pau, José Ramos-Horta, que va néixer portuguès i sap perfectament què és Catalunya. Són lluny i són pobres, però són un vot a l’assemblea general de les Nacions Unides.

Ban Ki-Moon, el secretari general actual, va anunciar a Andorra (territori lliure dels Països Catalans, un més) de manera pública i oficial que calia ‘respectar les aspiracions genuïnes dels pobles’, en referència a Catalunya. Un suport cabdal, com prova el fet que gairebé tots els mitjans espanyols silenciessin la notícia.

El president del parlament europeu, Martin Schulz, un editor cultivat que admira i coneix Jaume Cabré i s’ha declarat amic de Catalunya, ha lamentat obertament no haver pogut aconseguir el reconeixement del català a la cambra per culpa del boicot de dos vice-presidents, Alejo Vidal-Quadras (PP) i Miguel Ángel Martínez (PSOE).

Fins aquí una quarantena de països i dos notables en organismes internacionals clau. Només que un terç es pronunciïn en favor de Catalunya ja fan gruix de sobres i n’arrossegaran molts més, que no tenen arguments per a oposar-s’hi. Qui es pot situar sense rubor contra el dret d’autodeterminació? No hi ha precedents que s’hagi negat el reconeixement de cap país que s’hagi declarat independent aquestes últimes dècades a Europa. Hi ha ningú que pugui creure que la pacífica, democràtica i europeista Catalunya serà el primer?

Ningú no vol enquistar un problema, i menys al cor de la Unió Europea; val més resoldre’l de seguida. La prova és que cap estat no ha respost a García-Margallo en la seua croada global contra Catalunya. Tard o d’hora, com sap fins i tot la canalla (vegeu ‘Info-K’), Espanya s’haurà de rendir.

Eugeni Casanova

QUAN UNITS VOL DIR ASSIMILATS

25 de setembre de 2013
Sense categoria
El joc de les paraules es molt ric, i per tant en el procés engegat per la societat civil catalana per poder decidir lliurement i democràticament el seu futur com a poble, ens podem trobar opcions imaginaries com la tercera via, una mena de drecera màgica que els partidaris de que mai puguem fer normal el nostre Estat utilitzant com a recurs desesperat i que veu com a l’altre costat es troba amb expressions com que anem contra l’evolució natural, com que els partits independentistes hauran de donar explicacions per les seves propostes impossibles o aquest decret actualitzat de Nova Planta en forma de llei Wert i l’intent barroer d’esborrar qualsevol llengua que no sigui el castellà.

Efectivament, el president espanyol en una roda de premsa i parlant de la proposta de consulta catalana, ens diu que  la independència va contra l’evolució natural de les coses. El seu ministre de Justícia explica que els partits sobiranistes hauran de donar explicacions i assumir responsabilitats per haver plantejat objectius no realitzables, falsedats ja que al segle XXI no hi ha possibilitat d’anar contra l’Estat de dret. Per altra banda, i en la mateix línia, l’esmena de UpyD acceptada pels populars a la Llei Wert dient que el castellà serà vehicular a tot l’Estat espanyol, i que el silenci administratiu permetrà als pares recórrer a l’ensenyament privat, dona idea d’aquesta pluralitat i projecte de convivència que ens ofereixen.
Realment, i si parlem d’evolució, sembla que alguns encara viuen al 39 o més enllà amb una dictadura militar sagnant que eliminava qualsevol discrepància amb una idea monòlitica i única de l’Estat espanyol. Es molt lamentable que un president s’atreveixi a dir aquestes bajanades quan nomes amb un cop d’ull al mapa mundial a les últimes dècades dona fe de la creació d’un gran nombre d’Estats sense aturador i per diverses vies. Per altra banda Gallardon ens parla de falsedats, suposo que no es refereix i com deia a l’exemple anterior de la farsa d’una transició que va premiar als botxins i va seguir humiliant als vençuts com podem viure avui en dia amb els judicis argentins ignorats per Madrid, també caldria preguntar, on ha quedat allò de que en democràcia es pot defensar qualsevol projecte i amb violència no sempre aplicat al País Basc i al terrorisme. Ara hem passat a demanar responsabilitats per partits legítims amb projectes democràtics, en que quedem.
Menció apart, te aquesta obsessió malaltissa per eliminar qualsevol llengua que no sigui la castellana a l’Estat, ara veiem amb l’excusa del trilinguisme a les Balears, una autèntica aberració d’aquest genocides lingüístics, i ara amb aquesta esmena a la Llei Wert per imposar la llengua castellana per llei i fulminar el projecte d’immersió lingüística a Catalunya lloat per tot Europa i que no havia donat cap problema, fins que aquests ultres de la imposició i el pensament únic han volgut crear-lo amb un percentatge de famílies insignificant com aval.
Aquest es el projecte alternatiu espanyol, on ens hem de sentir perfectament integrats, i on com diuen tindrem les màximes oportunitats. Crec que no hi ha dubte que escollir democràcia i futur no es això.

DATA I PREGUNTA, PREGUNTA I DATA

24 de setembre de 2013
Sense categoria

Com va dir Oriol Junqueras l’altre dia en resposta a aquesta via fantasiosa de Duran Lleida per evitar que la realitat de la societat catalana es faci perfectament viable, volem data i pregunta, pregunta i data. Aquestes últimes hores veiem propostes de front comú contraris a la independència, cosa que ens suggereix que ho veuen finalment com inevitable. Veiem com el TC ens diu que els jutges no han de ser neutrals, ja que no tenen la ment buida, de fet una cosa es això i l’altra ser totalment parcials com fins ara, no tenen remei.  També han posat  davant patums com Felipe Gonzalez que qualifiquen d’impossible la nostra independència, aquest es el nivell de democràcia que ens ofereix l’Estat. Adjunto un article molt interessant de l’Agusti Bordas sobre el nostre procés que pot aclarir dubtes que no son com ens volen vendre els abans esmentats.


Call their bluff (Exposa el seu bluf)

Agustí Bordas

La independència catalana és possible i, tenint en compte els estudis d’opinió pública més recents i la massiva mobilització ciutadana pro-independència de la Via Catalana, és l’opció de futur amb més probabilitats d’esdevenir realitat. Hom pot entendre amb facilitat que cap autoritat espanyola no es dedicaria a debatre els presumptes inconvenients de la independència catalana si l’Estat català no fos un escenari plenament factible. 

La previsible victòria del “Sí” en un referèndum d’autodeterminació –o bé la victòria independentista en unes eleccions plebiscitàries– s’hauria d’entendre com un inequívoc mandat democràtic per començar els canvis estructurals necessaris per establir un Estat català operatiu. Per consegüent, la transició cap a la independència –pròpiament dita– només començaria el dia després d’haver-se manifestat el mandat sobiranista del poble català. Així doncs, si el referèndum d’independència es produís el setembre de 2014 i tenint en compte els estudis realitzats pel govern escocès, caldria preveure uns 16 mesos de negociacions amb l’Estat espanyol i la Unió Europea per determinar la mecànica indispensable i garantir la transferència de sobirania requerida per al funcionament del nou Estat català. 

Tenint en compte l’obstruccionisme de les elits centrals espanyoles durant els darrers 10 anys de negociacions sobre l’autogovern català, la seva endèmica tendència a l’autoritarisme i la por a desencadenar un efecte dominó en altres jurisdiccions com ara Euskadi, cal preveure una oposició tenaç de Madrid a iniciar aquestes cimeres. Per tant, anticipant la manca de cooperació espanyola, les negociacions tan sols es podran produir amb la mediació i pressió de la Unió Europea (UE). 

Hom pot sentir una legítima perplexitat davant l’escenari que els presento si tenim en compte les recents declaracions de Joaquín Almunia i altres representants de la Comissió Europea sobre les conseqüències legals de la independència catalana. No obstant això, els avisos oferts per la Comissió són un bluf –sinònim de catxa o “farol” en castellà– i tenen una triple natura: 1) volen evitar atiar moviments independentistes addicionals en altres estats de la UE; 2) responen al prec emès pel govern espanyol als altres estats europeus un cop constatada la pèrdua d’autoritat moral espanyola davant la majoria de ciutadans catalans; i 3) pretenen desanimar els indecisos catalans més europeistes. 

Mentre els catalans podem esperar que Europa accepti la nostra voluntat democràtica, hem de ser prou madurs per saber que la UE no es dedicarà pas a fomentar un canvi de statu quo intern. De fet, en altres ocasions anteriors, Europa arribà a afirmar, taxativament, que no reconeixeria nous Estats creats a partir de la desintegració d’un Estat plurinacional; no obstant això, Eslovènia i Croàcia són, avui dia, membres de ple dret de la Unió. 

Si bé l’alternativa d’incloure l’Estat català –6a zona industrial més important d’Europa– en l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC) –European Free Trade Association (EFTA) en anglès– romandria una prospectiva immune a un veto espanyol i garantiria la lliure circulació de mercaderies i capitals entre Catalunya i la resta d’Europa –clau per protegir els interessos francesos i alemanys al Principat– l’escenari de l’AELC hauria de ser considerat, tan sols, com una simple contraproposta de pressió durant el procés de negociació entre l’Estat espanyol i les noves autoritats catalanes. Més encara, una satisfactòria integració catalana en l’AELC podria esdevenir contraproduent per a la mateixa UE ja que, potencialment, afavoriria la desintegració política i incentivaria moviments euroescèptics d’arreu de la Unió. 

Si adoptem una perspectiva consistent amb la Realpolitik, ni l’Estat espanyol –incapaç d’afrontar en exclusiva el pagament del seu deute públic– pot enrocar-se durant les negociacions de secessió catalana, ni tampoc la UE pot permetre’s la pèrdua de l’Estat català, el més ric de l’Europa meridional i destinat a ser contribuent net a les arques de la Unió. Més encara, amb un mandat democràtic inequívoc, el cas català evidenciarà una doble realitat: 1) Catalunya roman el país de l’Estat espanyol més homologable als valors polítics de la resta de la Unió tal com està demostrant el constructiu i pacífic procés sobiranista; i 2) la UE, com a defensora del mètode democràtic per resoldre conflictes, no pot acceptar la captivitat d’una nació, contra la seva voluntat, en un Estat coercitiu que li és hostil culturalment i l’amenaça amb penalitzacions econòmiques futures. 

 

DURAN I MILLO: ELS TAPS DE LA DEMOCRÀCIA

23 de setembre de 2013
Sense categoria
Les declaracions d’aquests dos personatges polítics al mateix dia , dona idea del respecte que tenen per la societat catalana, o sigui ben poc. El Popular demana diàleg i  insta al president Mas a fer-lo servir i no caure amb la ruptura i fins hi tot s’atreveix a comparar el terrorisme amb l’independentisme. Per la seva part Duran rebutja una pregunta nomes sobre la independència i demana un camí del mig que per cert ningú ha demanat per enfortir la democràcia. No hi ha dubte que l’enèmic es a casa, i la dita que no hi ha més sord que el que no vol escoltar es podria aplicar perfectament.

En Duran vol que la resposta no sigui secessió o submissió, i com sempre es fa seu un ampli sentit majoritària de la societat, que suposo nomes existeix en el seu cervell, i que vol un camí del mig, i treu l’argument  de la cohesió com a perill de la independència, curiosament un fet que mai es un problema si tot segueix igual. Dieu que la tercera via es difícil si a l’altra banda no hi ha ningú, però per la democràcia hem d’oferir més opcions, no serà pel seu interès, cosa que deixa clar quan diu que un estat propi no pactat encara te més dificultats, suposo que deu prendre la societat catalana definitivament per estúpida. Finalment rebla el clau quan agafa l’argumentari de la por espanyol amb una Catalunya aïllada del món durant anys i anys per una declaració unilateral. Suposo so que com som especials, seríem un cas únic a la historia, ja que el 90% de les indepencències han estat així i no ha succeït.
Per la seva part en Millo parla d’una Catalunya més ben finançada com l’arrel del problema i més reconeguda dins l’Estat espanyol, i això nomes es pot fer acceptant el diàleg de Rajoy contrari a la ruptura, que defineix per la consulta, amb la frase “uns quants no poden trencar les regles del joc”, i demana portar la qüestió al Congrès a Madrid i buscar majories amb un referèndum a tot l’Estat. Per últim diferencia entre el País Basc i Catalunya, que allà no han entrat mai els terroristes al Govern i aquí els independentistes estan dins al Govern. Francament demencial, i inacceptable en qualsevol estat democràtic normal, on personatges com aquest no podrien participar com a representants del poble.
Son la mateixa estratègia amb dues cares, el mateix poc respecte a la democràcia, a la societat catalana i al país. En Duran no accepta que una majoria al carrer ha expressa el seu clam cap a una direcció, i ho vol fer amb una papereta amb unes urnes, una pregunta clara i un si i un no com a respostes, ningú ha demanat res més, no hi ha camí del mig, aquest fa 300 anys que s’ha intentat i els resultats son evidents. El seu partit es una minòria al Parlament i de fet dins del mateix no tothom te la seva opinió, per tant demanaria una mica de respecte elemental al clam de la societat que ell representa, ja que sinò automàticament deixa de representar a ningú més, que no sigui els seus interessos, i al dels lobbys que viuen de la dependència i volen aturar el procés com sigui. Per cert la cohesió no s’ha trencat ara, ni desprès, es pura demagògia sense cap base per sustentar-se.
En Millo es capaç de posar al mateix sac terrorisme i independentisme per justificar el que no es pot justificar. Ja n’hi ha prou, de fet l’Unió Europea ja va advertir de termes com nazisme i altres derivat utilitzats des de l’Estat per assimilar amb el procés català democràtic i pacífic, però no es pot esperar que qui no es demòcrata o sigui de cop i volta. Parla de diàleg, però no diu de que, de fet l’altra part ja ha dit que no hi ha res a parlar d’una papereta i unes urnes, fi del diàleg. Suposo que li agradaria molt veure al President Mas menyspreat com el Lehendakari Ibarretxe en el seu dia, però aquest no es el camí, la societat que per cert l’ha votat es molt més important que qualsevol Parlament o llei, si això encara no ho te clar, millor que passi la seva frustració sense faltar el respecte a la mateixa.
En definitiva, dos personatges, la mateixa impotència  i desesperació, per no aplicar la seva democràcia amb o sense el poble.

TANT DOLENT ES UNA COSA COM L?ALTRA

20 de setembre de 2013
Sense categoria
Les paraules de l’Esperanza Aguirre a Barcelona amb la perla major de proposar com a solució al conflicte català, catalanitzar Espanya,  es populista i un altre intent desesperat davant una situació irreversible, com es el clam de simple democràcia català, referendat ahir a la reunió d’ambaixadors que per enuig del ministre Margallo van expressar la seva perplexitat a no deixar exercir el vot  i posteriorment parlar dels resultats. Son accions que no fan més que reforçar el procés i demostrar que no hi ha volta enrere per molt xantatge i accions brutes que l’Estat espanyol intenti i que visualitza tothom per si algú no ho tenia clar.

Efectivament, Aguirre a Barcelona ha explicat tots els mals que ens cauran damunt si marxem de l’Estat espanyol, curiosament no li passen a cap més estat del món, deu ser que som especials. Ha criticat irònicament l’executiu espanyol, s’ha abanderat com a lluitadora de la corrupció i ha proposat catalanitzar Espanya, per provocar més coneixement de Catalunya i acabar estimant més els catalans, i que molts capdavanters de diverses matèries estiguin estirant del carro per treure Espanya de la crisi. Amb aquesta premissa l’anhel de llibertat desapareixerà.
Realment, es curiós veure com es passa d’espanyolitzar els nens catalans com deia Wert a just a la inversa com proposa Aguirre. Ens va fer una versió actualitzada del Catalunya motor d’Espanya, cal dir una cosa del passat i que ja no te cap sentit, Catalunya vol aprofitar el seu potencial en el seu propi benefici, i això poc te a veure en donar generosament l’esforç i capital per benefici d’altres amb un rèdit molt baix que ens ha portat al lloc on som ara. El que ens ofereix Esperanza no es cap projecte atractiu, ningú ha d’imposar res a ningú forçadament, ja que som diferents, ni millors ni pitjors, però cadascú ha de seguir el seu camí sense recança. Per altra banda ningú, i l’experiència de tots aquests anys ho avala ens garanteix que aquesta col·laboració  sigui respectada per l’altra part, de fet no ho ha fet mai, ara no te perquè ser diferent, i el tracte de segon nivell o menyspreu no ha canviat en els diferents sistemes polítics dels últims 300 anys a l’Estat per tant forma part d’un passat que ja no tornarà, i que ningú desitja. Simplement tenim el nostre projecte i el volem validar per les urnes, que es el que fan els territoris democràtics al món.
Per tant no cal tornar al passat, quan no es tenen arguments per un futur que ja no te aturador. L’Estat ha actuat com sempre, amb indiferència i pensant que era una febrada d’estiu, i tornaríem ràpidament a abraçar aquesta Espanya que mai ens ha volgut tal com som, sinò com ella vol que siguem que es molt diferent.
De fet a Europa, cada cop hi ha més la sensació com demostren els ambaixadors i persones de rellevància que la democràcia no es pot ignorar amb excuses de mal pagador, com una Constitució, que per cert no es el problema, es la voluntat política de frenar un poble per les lleis coercitives d’un estat que no evoluciona i que ha arribat massa tard.
Els arguments de la mentida, ara es Europa i l’euro, com si no hi hagués territoris fora de la Unió amb aquesta moneda, i demà serà un altre fals argument, però com deia aquell, nosaltres anem fent camí, i la societat catalana te la paraula final.

OFENSIVA SENSE CAP

19 de setembre de 2013
Sense categoria
La convocatòria de Margallo als ambaixadors de la UE per seguir amb la cantarella de que una Catalunya independent anirà fora d’Europa i serà castigada en tots els àmbits, es una mostra d’aquesta disbauxa a la desesperada espanyola per evitar amb mentides i tàctiques fosques el que es un clam de la societat catalana en forma de fer servir la democràcia per decidir el nostre futur. Alhora aquest immobilisme del President espanyol no es correspon amb un mandatari amb atenció al que la societat reclama. Per reblar el clau es rebutja il·legalitzar els partits feixistes demostrant un cop més aquesta transició de pa sucat amb oli que segueix dividint la societat en bons i dolents. El més greu es que els primers son els que van governar durant 40 anys amb una dictadura sagnant, i els dolents els que van patir la repressió per defensar la legitimitat. Cal seguir fent camí i no esperar massa cosa d’aquest estat, en Toni Aira ho defineix perfectament.

Pixa-Rellisca Style

Toni Aira

Ara diuen que el govern del PP canvia d’estratègia. Això sí, per arribar a aquesta conclusió hauríem de partir de la premissa i l’acceptació que el govern d’Espanya té una estratègia definida respecte a Catalunya, més enllà del negacionisme sistemàtic de sa sobirania i drets. No trobo que sigui el cas, però això a banda, ja em diran què té de nou el fet que el PP ara digui que aparcarà la seva disciplina olímpica predilecta (i així els va anar amb Madrid 2020) de llançament de Constitució al cap, per passar a centrar-se en el discurs de la por sobre si continuem o no a Europa? Què té de nou això més enllà de l’assumpció flagrant de les seves reiterades falsedats sobre un teòric marc jurídic que impediria una consulta? Ja està, mentien, està clar. És cosa de voluntat política, no de marc legal. I un cop esclarit del tot això, ara que continuïn dient que si ens independitzem ens cauran al damunt les Quatre Plagues d’Egipte (per al cas, de Brussel•les) i que igual, si creuiem, ens concedeixen com a gràcia un supermegahiper bon finançament com mai no l’hem vist, això sí, seguint amb el drenatge habitual i oferint-lo a totes les comunitats autònomes i sotmetent-ne l’aplicació a l’aquiescència de totes elles. Gran avenç, sí senyor. Els felicito, fills.

Aquest és l’estil grotesc d’una Espanya que persisteix en l’error perquè no en sap d’altra, perquè és així i no la canviarà ningú. Els partits catalans, de punta a punta de l’arc parlamentari, ja han vist que això ells no ho faran en absolut. Bé, tots menys Pere Navarro, que ell va fent. No sabem què, però va fent. I ja pot dir-li Rubalcaba a la cara que això del dret a decidir ni en pintura, que ell segueix amb aquell somriure de Frank Spencer de la mítica sèrie N’hi ha que neixen estrellats. Ja pot sortir del sarcòfag l’exministre Luis Corcuera i aplicar-li allò il•lustre seu del cop de peu a la porta (en aquest cas al federalisme), que en Pere hi veurà un gest d’avenç. Vés què hi farem. Però aquest procedir apunta maneres d’esdevenir en breu políticament testimonial.

En canvi, allò que no minva, allò que persisteix, és l’Espanya Can Pixa-Rellisca Style que al món fa feredat i que a Catalunya provoca una voluntat creixent de desmarcament definitiu. Una Espanya on el seu Tribunal Constitucional no mostra cap taca de parcialitat i de partidisme, bàsicament perquè tot ell n’està empastifat de cap a peus. No mereix el respecte ni de pares de la Constitució tan moderats com Miquel Roca. I això quan aquest tipus de tribunal és sinònim d’escrupolositat i de prestigi màxims a qualsevol país seriós d’Occident. A Espanya no, i es persisteix en això, igual coms’insisteix a banalitzar el nazisme, i com es permet que existeixin grups d’ultres sota el paraigua d’allò que en diuen partit polític i que en qualsevol país civilitzat seria simplement una organització clandestina. Es fa això i es segueixen practicant salvatjades rituals troglodítiques com el torneig de llancers contra braus a Tordesillas. Grans ganes de seguir en aquesta nau, oi? Està clar que han de seguir així si volen fer canviar d’opinió la majoria de la població catalana que ha decidit salpar

LA PARANOIA ARRIBA A LA INFÀNCIA

18 de setembre de 2013
Sense categoria
Amb motiu del programa InfoK de TVC,  i un reportatge sobre la Via Catalana on es recollien opinions  de nens i nenes participants amb total normalitat, els partits Popular i Ciudadanos han volgut generar una polèmica miserable que ja passa de mida demanant dimissions i actuacions judicials per considerar propaganda ideològica i manipulació el que les càmeres ens han ofert. Alhora consideren inacceptable la cobertura de l’esdeveniment per part d’un mitjà públic. Hi ha certes línies vermelles que no es poden creuar i aquesta es una.

Realment no es pot caure més baix, reclamar informes al síndic, a la justícia i reclamar dimissions per tot arreu per difondre una notícia cabdal i l’opinió d’alguns infants es intolerable. De fet en Jordi Cañas ho considera propaganda ideològica per condicionar l’opinió dels nens i demanarà que vulnera la llei del menor, igualment es mostra indignat amb la cadena catalana per la cobertura exagerada de la Via Catalana. Camacho i Lucena també han posat cullerada demanant responsabilitats, la primera segueix insistint amb els costos que suposaria una independència, esclar que no en diu res dels mateixos dins l’Estat actual.
De fet l’espoli fiscal dels últims 30 anys que ha deixat Catalunya escurada, sembla que no te cabuda en el cap de la líder popular. Concretament amb el tema infància, el noticiari esmentat bàsicament te la funció d’explicar el món tal com el veuen els nostres infants amb les notícies actuals com a fil conductor. El dia 11 de setembre, sembla que el Sr. Cañas encara no ho ha vist, es va fer una cadena humana de 400 quilòmetres de llarg, creuant el país de punta a punta i amb la participació segons les últimes xifres alienes a l’organització de 2 milions de persones. Em sembla que encara que no li agradi, no es cap  afer menor, i tampoc es habitual, de fet no havia succeït mai, per tant la cobertura informativa es simplement constatar la realitat del moment i periodisme  normal, suposo que si el mateix hagués estat per defensar la espanyolitat espanyola les seves paraules serien diferents, però la societat catalana per sort no es ell, i la majoria al carrer, que no silenciosa vol la independència li agradi o no. Per altra banda l’esdeveniment va ser pacífic, alegre i familiar, dins aquest context es normal que els nens puguin dir el que pensen, segurament influïts pels pares, no en tinc cap dubte, però ni més ni menys que a la resta del planeta. La funció dels pares es formar-los com a persones, donal’s uns valors i lògicament des d’un prisma personal que en aquest cas ens dona la nostra identitat, però esclar quan aquesta es democràtica, simplement vol votar i a favor del nostre país sembla que no es legal.
 Tanmateix, cal dir que quan no hi ha arguments, cal anar a la realitat virtual o a la paranoia, i això no justifica jugar amb la infància com argument contrari a una voluntat ciutadana, nomes unes ments malaltisses poden arribar a aquest nivell. Suposo que si TVE poses en marxa un programa similar i per exemple quan La Roja va guanyar el mundial de futbol, entrevistes nens que donessin imatge de nacionalisme espanyol es trobaria del més normal, i aquest exemple hauria de servir per tots els casos ens agradi o no.
Els nostres representant haurien de saber que la societat que representen no son tots com ells, i que es plural, per tant la paraula respecte hauria de ser fonamental, cosa que gent com Cañas, Camacho o Lucena sembla han oblidat fa molt de temps.

LA GRAN MENTIDA EUROPEA

17 de setembre de 2013
Sense categoria

Quan els arguments son febles, la intransigència alta i es te una democràcia on els grupuscles feixistes son legals i fins hi tot reben subvencions, la mentida i la confusió son els millors aliats. Joaquin Almunia diu justament al contrari que fa uns mesos i si assegurava que no es podia afirmar res ja que no hi havia precedents d’un cas com el català, ara resulta que la resposta es que sortiríem immediatament de la Unió Europea, podríem dir que no deixa de ser curiós. Tanmateix el suport de Duran a aquestes afirmacions  donen fe de quina part es aliat el polític democristià. La veritat es que Europa ja ha tingut altres casos com la unificació alemanya per exemple i on es va fer forat legal per abordar la nova situació. Ara passarà el mateix amb Escòcia i Catalunya. De totes maneres com diu Anna Figuera en el seu article ser fora o dins no te que ser un drama, ja que tenim exemples ben positius, més enllà d’una cadira al Parlament Europeu.

Fora de la UE? Keep calm

 

Anna Figuera

Per a la supervivència econòmica d’un petit estat d’Europa, el més important és formar part del mercat intern europeu. A partir d’aquesta premissa, ens podem preguntar, què passaria si Catalunya esdevé un estat independent i queda fora de la Unió Europea? 

Aquest és un dels fantasmes de la por, dels frames que diria Lakoff, que des de fa molts mesos fan voleiar aquells que lluiten –amb tot el dret del món– contra el procés secessionista que vivim al nostre país. Un fantasma que se suma al de les pensions, l’euro i fins i tot als títols universitaris. Però, com tot, la millor arma per combatre les bubotes són els arguments.

En primer lloc em fixaria en alguns estats europeus que són fora de la Unió Europea. Per exemple, Noruega ha rebutjat en diferents ocasions i a través de referèndums formar-ne part. No obstant això, s’integra a l’Espai Econòmic Europeu i a l’Associació Europea de Lliure Comerç amb Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. D’aquesta manera, contribueix, també, a la cohesió econòmica i social de la UE al compartir un mercat comú interior on s’hi fa negoci sense haver de pagar aranzels a les fronteres. Un altre cas ben diferent és el del Regne Unit. Forma part de la Unió Europea, però no de l’Eurozona i parcialment de l’espai Schengen. I, curiosament, una de les promeses electorals del seu primer ministre, David Cameron, és la de convocar un referèndum perquè els britànics decideixin si volen continuar o no dins la UE. Per tant, encara que Catalunya no fos membre, en una primera instància, de la gran família europea, sí que podria signar acords bilaterals de caire econòmic i comercial per afavorir les empreses catalanes, i evidentment estrangeres, que tenen seu al Principat. La segona pregunta que hom es pot fer és: quant temps podria tardar la UE a acceptar l’ingrés de Catalunya, tenint en compte que hores d’ara és una de les regions aportadores netes?

Si deixem a un costat l’economia i passem a qüestions més estrictament polítiques, s’ha d’entendre que Espanya estigui jugant totes les seves cartes a Brussel•les. És estat. Un estat que fa de lobby. No ens ha d’estranyar, doncs, que alts càrrecs europeus proclamin obertament que si Catalunya esdevé un estat independent quedarà automàticament exclosa d’aquest gran pastís. Què ha de dir, sinó, el comissari Joaquin Almunia? El que importa, en aquest cas, és amb quins aliats compta Catalunya a Brussel•les. Fa poc més d’un any i abans que tots sabéssim que participaria en la Via Catalunya a Zurich, Amadeu Altafaj, número 2 d’Olli Rehn, va assegurar en una entrevista a TV3 que enlloc està escrit què ha de fer Europa en el cas que un país s’independitzi. La legislació és nul•la i, per tant, s’haurà d’analitzar cas per cas. Fa poques setmanes parlava en un altre article que Catalunya encara era per la UE un no-cas al no haver-hi conflicte –polític, és clar–. Europa, però, comença a estar inquieta, sobretot després del ressò internacional de la Cadena Humana per la independència. Pressiona al Govern espanyol perquè obri la carpeta del diàleg per un oferir un pacte a Catalunya. La tasca dels grups de pressió catalans és ara explicar que el pròxim pas ja no és un millor tracte. Sinó la clara expressió del conflicte: consulta o eleccions plebiscitàries.

 

LA CARTA DE LA CEGUESA SILENCIOSA

16 de setembre de 2013
Sense categoria

La resposta de Rajoy a la carta del President Mas, que apart de la petició per una consulta acordada,la va acompanyar de diversos informes i conclusions que li donaven un pes inqüestionable, ha estat decebedora i amb la línia de ceguesa política que ens te acostumat l’Estat espanyol. Vol un diàleg de no se sap ben be que, i posa la llei per prohibir una cosa tant bàsica en una democràcia com el vot i la consulta a la ciutadania.De fet el món ho mira cada cop més amb incredulitat i primer Letònia i desprès Lituània, o el mateix ambaixador americà a Londres han començat  a opinar amb el sentit de respecte a la democràcia.

La carta es manté amb aquest mirar cap a un altre costat i aquest menyspreu a la ciutadania, cosa que ja vam veure per exemple amb la candidatura Madrid 2020 i que tots sabem com va acabar. Cap menció a la consultat explícitament, cosa estranya, ja que era el tema clau de la pregunta catalana, però donant a entendre que es impossible per les sagrades taules de la Constitució, amb elements tant fets servir i passats de rosca, com que units som més forts i enfrontàrem millor els problemes i alhora oferint un diàleg sense caducitat, i que crec ja està caducat abans de començar.

Aquesta actitud espanyola no ha canviat, un immobilisme que res te a veure amb una democràcia de qualitat, i que tant sols des de l’imposició i una suposada llei democràtica que impedeix la democràcia nega el poder de decidir a la ciutadania, per cert una societat que ja ha demostrat amb la Via Catalana que camina amb una majoria clara cap a una direcció, i que aquesta es real, i no silenciosa com ens volen vendre.

De fet, segueixen volen enganyar amb el problema legal, quan saben que això es mentida, i tant sols falla la voluntat política i empassar-se l’orgull de veure que això s’ha acabat. No hi ha violència, simplement ganes de referendar aquesta majoria al carrer davant una urna i assumint el resultat tots plegats. Tanmateix, els primers Estats han trencat el silenci i ja donen validesa al procés i un possible reconeixement, mentrestant Almunia segueix insistint amb la nostra expulsió de la Unió Europea, quan tots sabem que no hi ha previst cap normativa que ho reguli, ja que es un cas nou.

Alhora, el president Montilla s’ofereix com a mitjancer per aquest diàleg de sords i ens avisa que no cal confondre desitjos amb realitats, com si la seva persona estigues molt per damunt de tot un poble que per la seva majoria fa un clam per una posició determinada.

La resposta de Mas en forma de resposta del Parlament i com més gran millor crec es encertada, però ara cal pactar data i pregunta per la Consulta, eleccions o Declaració Unilateral amb posterior referèndum, i crec per aquest ordre i amb pulcritud impecable. No podem esperar més, i necessitem uns representants que simplement facin aquesta funció i no emboliquin la troca per intentar aturar un procès que ja no te marxa enrere i que serà un precedent a Europa de com un poble pot assolir la llibertat de forma impecable.

A l’Estat li diria que tard o d’hora hauran de veure que millor negociar, ja que el procés no l’aturaran amb les seves lleis de fireta i la seva conducta digna del règim anterior i fredament que pensin que hi ha un deute, i que no tenim cap obligació de pagar-lo, i alhora pensin que si provoquen expulsió Unió, les seves mercaderies hauran de passar per les nostres fronteres amb tot el que això representa.

LA MAJORIA SILENCIOSA

13 de setembre de 2013
Sense categoria

El procés va fent el seu camí decidit i ferm, avui Letònia es el primer estat dels 28 que parla obertament d’un procés legítim i un reconeixement posterior, cosa que abans de la consulta es una gran notícia. Al mateix temps mitjans com el The  Wall Street Journal omplen les seves portades amb la Via Catalana i el nostre cas. Son nomes dos exemples de com evoluciona tot. Per el contrari a l’Estat segueixen tancats amb la seva mentalitat dels últims 300 anys i tractant a la societat catalana com a botí de guerra i parlant d’absurdes majories silencioses que amb la lucidesa que el caracteritza, en Xavier Sala Martin s’encarrega de ridiculitzar. Francament, quan no hi ha arguments, les justificacions poden arribar a ser molt esperpèntiques.

 

Les Matemàtiques de la Via

 

Una de les reaccions unionistes a la massiva participació a la via catalana d’ahir ha estat la de “les matemàtiques”. Si, sí. Tal i com ho sentiu! Una constel·lació de beneits (liderats pel ministre de l’interior, senyor Jorge Fernández Díaz) han fet ús de les matemàtiques per minimitzar la quantitat de gent que va acudir a la cita. Un dels arguments emprats és el de la “divisió”. El raonament és el següent: “si el traçat de la via era de 400 quilòmetres i cada persona ocupa un metre, a la via només hi podia haver 400.000 persones (400.000 metres dividit per una persona per metre igual a 400.000 persones). Per tant, en la manifestació només hi havia una quarta part dels 1.600.000 ciutadans que van anunciar els exagerats. És matemàtica pura!”. Després afegeixen, amb el seu to arrogantment condescendent “ep! Que consti que són molts ciutadans i que no vull minimitzar l’èxit de la convocatòria, però no cal multiplicar per quatre l’assistència”.

Suposo que tots heu rebut tweets i missatges semblants durant les últimes hores. Lògicament per a què l’argument d’aquests il·luminats pseudomatemàtics funcioni, a la cadena humana només hi ha d’haver una persona per cada metre. Però si un observa les imatges transmeses per totes les televisions i reproduïdes per tots els diaris (i a la capçalera d’aquest article n’hi poso només una de les centenars que es poden trobar a internet) veurà que hi ha infinitat de trams de la cadena on no ha una persona per metre sinó una aglomeració de gent. A la foto adjunta, per exemple, s’aprecia que això d’una persona per metre és un supòsit agosarat que NO sembla tenir com a objectiu l’estimar el nombre real de manifestants sinó el minimitzar el que sens dubte va ser un èxit sense pal·liatius.

Un altre raonament utilitzat pels pseudomatemàtics és el de la “resta”: si realment van anar a la manifestació 1.600.000 catalans, llavors vol dir que a Catalunya hi ha 5.400.000 unionistes (7.000.000 menys 1.600.000). Els ministres del PP s’han apressat a apropiar-se de tota aquesta gent a la que fins i tot han batejat amb el nom de “majoria silenciosa”. Aquesta no és una tàctica nova. El PP la utilitza des de fa ja molt de temps: “tots els que no voten els altres, en realitat em volien votar a m”, pensen els molt il.lusosi. La van utilitzar a l’època de l’estatut i també l’empren després de cada ellecció per fer veure que els seus resultats són millors del què realment són. La realitat és que ni els peperos ni ningú no sap per què la gent que no va anar a la via no ho va fer. Segur que hi ha una gran varietat de raons. El que sí sabem és que apropiar-se dels vots dels que no han votat o dels manifestants que no s’han manifestat és una basta manipulació que porta a una conclusió equivocada(*). Matemàticament, per a demostrar que la seva teoria està equivocada només cal que apareixi una sola persona que no sigui unionista i no anés a la manifestació. Doncs bé, jla demostració de la falsedat del PP soc JO, ja que jo no vaig anar a la via per motius de feina (estava fent classes a New York). I sé que no vaig ser l’únic perquè vaig estar escoltant RAC1 i Catalunya Ràdio i molts dels quals intervenien eren independentistes i tampoc no eren en la manifestació. Per tant, compte amb apropiar-se de la “majoria silenciosa que no va ser a la manifestació” perquè, a l’hora de la veritat, a més d’un no li quadraran els números i s’endurà un bon ensurt.

En lloc de dividir i restar, el que hauria de fer el PP (i sobre tot el seu ministre català) és sumar. No caldria especular sobre la majoria silenciosa si preguntessin directament a la gent. En un referèndum no caldria fer operacions estranyes com restar o dividir. Només caldria sumar. I la pregunta és, per què tenen tanta por a sumar de veritat la gent que realment vol marxar d’aquest país? Per què li tenen pànic a les urnes?

 

 

 

(*) Per cert, suposo que el dia 13 d’Octubre, tant el sr Fernàndez Diaz com la Sra Sáenz de Santamaria seran coherents amb les seves pròpies tesis i amb el seu “mètode de la resta” per arribar a la conclusió de que el número d’independentistes a Catalunya és igual a 7 milions menys el número de persones que surti a manifestar-se a favor de la unitat d’Espanya el dia 12. Espero amb candeletes l’anunci del resultat!

Xavier Sala Martin

FEM VIA CAP A LA CONSULTA

12 de setembre de 2013
Sense categoria

La demostració del poble de Catalunya d’ahir, ja te un lloc als futurs llibres d’història que no tinguin res a veure amb el Ministre Wert. Una cadena humana de 400 quilòmetres, 1600000 persones participant cívicament i amb un anhel col·lectiu sense fissures es suficient per demanar a la nostra classe política que faci la seva feina i doni aquest pas decisiu de donar data, pregunta i respostes per certificar aquesta majoria social que clarament ja es veu definida.

 

Una demostració d’un poble des inhibit, que no ha de demanar permís per demanar el que vol, que ho vol referendar a les urnes, encara que les mobilitzacions reals i tot tipus d’enquestes ja dona una majoria clara i suficient. Una via que dona un missatge a tot el món i que deixa veure que contra la voluntat d’un poble no hi valen excuses de mal pagador per part del seu propi govern, encara que aquest estigui en un estat global, on les primeres respostes confirmen si calia que no hi ha cap voluntat democràtica, ni cap espai per escoltar la ciutadania.

 

Sentir el ministre de l’Interior dividint la xifra donada per la Conselleria per quatre, parlar de divisió de la ciutadania catalana, i posar la Constitució com sempre per davant com un obstacle per impedir la democràcia es una rutina que malauradament no podem canviar. Primer dir que l’ANC no dona xifres, per tant aquestes son oficials i no de l’organització, girar la cara i no voler veure com un poble es capaç d’aconseguir gestes com aquestes es voler crear una realitat paral·lela que no porta enlloc. Parlar de divisió quan una democràcia es precisament això, ja que una consulta o eleccions sempre dona resultats diversos amb la majoria com a guanyadors, i ningú  ho qüestiona, per altra banda els independentistes quan érem minoria també hi havia divisió, però llavors ningú diu res, ara que hi ha majoria independentista, no es pot variar el criteri, per tant cap divisió possible. Trobem l’excusa de la majoria silenciosa, aquesta es bona, aquesta gent que no va anar a la Via, una part podia estar d’acord, altra no i un altra part no tenir clar la seva postura, però veure clar que les urnes han de resoldre la situació. Apart en qualsevol democràcia no hi ha ni minories silencioses, ni majories silencioses, els resultats compten el que participen, els que no ho fan simplement accepten el resultat.

 

Per últim la Constitució aplicada com un decret de qualsevol dictadura feixista, ja que serveix per impedir que la ciutadania expressi la seva voluntat democràtica. Per tant no podem esperar massa cosa més d’una Espanya que ni ens vol escoltar, ni ens vol entendre, simplement ens vol com ella vol que siguem sense comptar amb la nostra opinió com ha fet sempre.

 

El govern català ha de ser valent i donar data i pregunta de la consulta tal com demana la majoria popular, si al final tècnicament no es pot fer, sempre pot quedar unes eleccions plebiscitàries a la mateixa data o una declaració del Parlament amb els representants escollits pel poble.

 

Catalunya ha dit prou, amb 299 anys de maltractament, greuges i intents de desvirtuar la nostra identitat crec que ja n’hi ha prou. Com deia aquell, i quan ha de durar la broma?.

 

MADRID 2020 O 2080 O MAI

9 de setembre de 2013
Sense categoria
La clatellada a la candidatura de Madrid 2020 als Jocs Olímpics ha provocat totes les reaccions que esperàvem sentir, amb un món equivocat i conspiracions mundials per tots costats per una candidatura que amb la seva prepotència habitual, els seus vots segurs, els seus grans esportistes dient al món que no hi havia color, un president olímpic espanyol que encara avui diu que no troba explicació, com si la resta del planeta no existís i un domini dels idiomes que ha estat la riota de tothom. Crec que com diu en Vicent Sanchis no cal mentir, l’Estat de moment no te cap problema en no donar un gran suport a Barcelona 2022, i posats a donar suports cal sinceritat. Aquests dirigents espanyols no es mereixen cap organització olímpica i el COI ha encertat de ple en la seva decisió.
 

Per què mentim?
Vicent Sanchis
L’any 2004 Josep-Lluís Carod-Rovira va declarar que qui era capaç de maniobrar contra el reconeixement internacional de la Federació Catalana d’Hoquei Patins no estava “capacitat” per a organitzar uns Jocs Olímpics. L’exlíder d’Esquerra Republicana es referia implícitament a la ciutat de Madrid, que llavors aspirava a la candidatura olímpica del 2012. Les reaccions –i les agressions– van ser contundents. Dins i fora de Catalunya. Fins al punt que Carod-Rovira va haver de rectificar. Dos anys més tard, com a vicepresident del govern de José Montilla, el mateix líder d’Esquerra Republicana va declarar-se favorable a la celebració dels Jocs a Madrid del 2016, perquè “com més a prop sigui la ciutat millor, i fins i tot tindrà conseqüències positives”.

El rebuig inicial de Josep-Lluís Carod-Rovira va marcar un camí de pressions que després ningú a Catalunya ha volgut suportar. Per això, la majoria de les declaracions en el quart intent de la candidatura madrilenya s’han mogut entre la indiferència i la complicitat. Els qui parlen de “pensament únic” i d’“omertá” aplicats a Catalunya haurien de reflexionar sobre quina convicció, quina sensibilitat, té més capacitat de condicionar l’altra. Sobretot, quan la influència dels mitjans de comunicació catalans a Espanya és imperceptible, mentre que la que marquen els mitjans de comunicació espanyols a Catalunya és enorme.

I per això també a Catalunya ningú diu realment allò que pensa. Madrid –Espanya; perquè la sinècdoque és vàlida en aquest cas– no està capacitat per organitzar ara uns Jocs Olímpics perquè pateix una crisi que no li permet competir amb rivals més solvents. Si n’hi ha que bramen perquè la decisió del Comitè Olímpic Internacional ha estat “un frau” o “una tupinada”, també s’ha de poder dir que el COI s’ha decidit per l’opció que li convenia més. I COI equival a Jocs. Espanya, per molt que proclami les virtuts d’una marca poc atractiva, té ara com ara un escàs crèdit internacional. I aquest descrèdit no només es justifica per la crisi, sinó també per totes les presumptes indecències que ha acumulat el Partit Popular només en un any. I això, que ningú diu a Espanya, s’ha de poder dir a Catalunya.

Com també s’ha de poder dir que els Jocs Olímpics “low cost” que s’havien de celebrar a Madrid el 2012 haurien comportat noves i milionàries inversions de l’Estat en una ciutat que en les darreres dècades encara ha engrandit més l’hegemonia econòmica, cultural, financera i política a costa de tothom. De debò algú es creu que els Jocs Olímpics haurien afavorit a les ciutats “veïnes”? I si encara quedava alguna reticència més, només cal dir que molts catalans, immersos en un somni que a Espanya es considera “un deliri”, estan farts de la prepotència i l’arrogància d’uns polítics i uns dirigents –els de l’Estat– que haurien enfollit en els pròxims set anys si Madrid hagués aconseguit els Jocs Olímpics. Qui els hauria pogut aguantar? Per què mentim?