ALBERT CORTES MONSERRAT

Si intentem fugir dels miserables interessos polítics entre els nostres partits i on ara per uns la prioritat es que marxi definitivament del Parlament i per un altre costat demanar un altre cop la restitució en el seu càrrec com a segona autoritat del país. Caldria veure la sentència esperpèntica que ens hem trobat i que sense discutir les infraccions comeses no son normals.

Un Tribunal condemna per falsedat en document oficial no per enriquiment personal, i la condemna es de 4 anys i mig de presó i una inhabilitació de 9 anys. Per si fos poc un dels magistrats fa un vot discrepant on nega els càrrecs i per tant la condemna. Ja reblan el clau el mateix Tribunal incorpora a la sentència una petició d’indult parcial per evitar l’entrada a presó i passant per damunt de la separació de poders, que per si algú tenia algun dubte a Espanya no existeix, haurà de resoldre el Govern espanyol de torn. Per últim els dos col·laboradors necessàris pels seus pactes acusatoris amb el Tribunal queden sense cap responsabilitat.

Tot sembla donç molt estrany, ara hi haurà recurs i la sentència definitiva pot trigar un any, i posteriorment si es ratificada el Govern aleshores de Madrid que pot ser Popular i VOX o la continuació de PSOE i Podemos bàsicament tindrà la darrera paraula de la seva entrada a presó per una sentència que el mateix Tribunal que ja l’ha dictada considera totalment exagerada. Tot un despropòsit que un judici comenci per l’estament judicial i acabi pel Govern de torn. Un sistema sense fronteres entre els diferents poders i amb un poti poti inadmissible en qualsevol democràcia normal.

Davant això, veure la mesquinesa dels partits com a voltors pel càrrec de Presidenta del Parlament es molt trist, enllo de denúnciar primer aquest nou escàndol. Segurament la Junta electoral central com ja ha fet altres cops retirarà l’acta de Diputada a Borràs i també com sempre el Govern de torn català obeirà i negarà la potestat de la gent d’escollir els seus representants en un nou frau electoral. Això es el que tenim.

Com deia, jo no discuteixo les possibles irregularitats de Borràs, però aquest cas i el seu cumul d’interessos ha portat a exigerar les acusacions al principi, uns pactes sospitosos desprès i finalment una sentència esperpèntica que una democràcia no s’hauria de poder permetre.

Tot un desgavell que denota el tipus de classe política que tenim per un costat i el sistema establert amb aquesta democràcia de fireta espanyola.

La tornada de Clara Ponsatí, entre moltes altres coses, ha provocat que les contradiccions entre el discurs oficial del Govern i allò que volien precisament enterrat tornin a veure la llum.

El president Aragonès insisteix que l’acord de Claredat es concretarà desprès de les Eleccions municipals, per no ser acusat de posar-ho en campanya electoral i que es portarà al Parlament quan hi hagi un consens ampli que ho avali. Pel que fa al retorn de Ponsatí assegura que els mossos la van detenir seguint ordres judicials i això no deixa marge al debat polític i va tornar a celebrar que retorni lliure gràcies a l’acord d’eliminar els delictes de sedició i reformar la malversació avalada per Esquerra, alhora no vol entrar amb baralles entre independentistes en referència a la tornada de Serret anteriorment.

Caldria considerar que quan l’objectiu es crear una cortina de fum de cara enfora per no afrontar el que se suposa la ciutadania exigia com era el procés per la independència avalada pel Referèndum de l’1 d’octubre, qualsevol esquerda al relat oficial pot crear moltes contradiccions, en primer lloc l’acord de claredat tots sabem que es va utilitzar a Canada precisament per frenar el procés independentista del Quebec, per tant aquesta es la seva funció i no d’altra, ens ho pensen explicar o no. Per altra banda aquesta proposta esperpèntica venint d’aquells que teoricament volien la independència ja va ser rebutjada per amplia majoria al Parlament Català, tampoc es pensen explicar perquè no fan cas al mateix com en qualsevol democràcia seria normal, i segueixen el seu pla com si tal cosa. Pel que fa a la detenció, prou de fer el joc a l’Estat i la cantarella que son policia judicial, com el mateix president reconeix la immunitat europea passa per davant de l’ordre o ocurrencia del jutge de torn, per tant mai havien d’haver autoritzat una detenció que es il·legal, la submissió ha de tenir un límit i obeir en aquest cas la llei ha de ser la pauta, i aquí la Conselleria d’Interior es el cap polític del cos policial i ha de decidir si seguir el que passaria en la resta de la Unió europea en el mateix cas o a la deriva de l’Estat espanyol, i està clar que van triar.

Insistir que gràcies a ells i els seus acords, els exiliats poden tornar lliures, requereix molt de cinisme, ja que assumeix la rendició total i una mena de peix al cove encara més macabre que el que historicament coneixiem, i per darrer tema no provocar baralles quan hem escoltat el que hem escoltat sobre els exiliats i en especial el President Puigdemont, es una nova mostra de cinisme pel broc gros.

Una trista realitat.

Ahir l’eurodiputada i consellera Clara Ponsatí va tornar a Catalunya, a la seva Barcelona trencant tots els relats interessats que patim des d’Espanya i des del nostre Govern col·laborador amb l’Estat.

Efectivament a diferència de Serret i Gabriel, no reconeix l’autoritat judicial del Suprem de Llarena i no va passar a rendir comptes amb el mateix. En una roda de premsa va denunciar les vulneracions d’una Espanya sense respecte a la democràcia i sense seguir les mínimes normes d’un club de socis dit Unió Europea, alhora ens va presentar una web on es podran denunciar tots aquests actes de l’Estat i lògicament es va allunyar molt del camí seguit pel nostre Govern autonòmic o del camí que van seguir les dues exiliades abans esmentades. Ella es eurodiputada per Junts, però com sempre mai ha amagat les seves opinions, com quan ens va dir poc desprès del Referèndum i desprès pel que ens diuen haven-se quedat sola defensant que havien de tirar endavant la gestió del resultat, que allò era un farol com posteriorment vam veure.

Una persona que no li cal cridar per defensar el que creu, i que la seva fermesa es suficient per no caure en aquest parany on estem ubicats. La seva detenció crec que ja prevista tant per ella com el seu advocat Gonzalo Boye per part dels Mossos va traspassar les linies de la legalitat vigent i un cop més va demostrar que menja apart dins la Unió Europea. Una detenció matussera en ple carrer i tota la gent i les camares davant que ha donat la foto que avui ha de retronar a l’Eurocambra amb força. No hi ha dubte que el Tribunal Suprem segueix a la seva sense fer cas de la Justícia Europea i no respectant les normes més elementals com la inviolabilitat d’un europarlamentari.

Un paper galdós que la Generalitat en la seva tasca de gestoria de l’Estat i mitjançant el Conseller d’Interior del que depenen políticament els mossos va executar sense vergonya amb la típica excusa que actuen com a policia judicial, tot plegat molt trist. Es evident que actuen com el que diu el Conseller, ara bé sota la seva potestat era obeir les normes superiors a l’espanyola i no autoritzar una detenció il·legal, evidentment no ho va fer, ja que la submissió absoluta de les nostres institucions així ho demana. De fet Junqueras ha recordat que gràcies a la supressió del delicte de sedició havia tornat, el conseller Campuzano sobre la definició del seu Govern per part de Ponsatí “eina de l’ocupació espanyola”, diu que ella té molt dolor des de fa molt de temps i s’ha de respectar o la Consellera Serret que diu respecta totes les estratègies de de defensa de cada represaliat.

Uns exemples del cinisme inmens del Govern de Catalunya i la seva col.laboració amb l’Estat per esborrar el procés català, caldria que expliquessin que argumenten per negar la definició de Ponsatí, la veritat es que la realitat els desmenteix, i el relat d’ella trenca els seus esquemes d’autonomisme per sempre.

Gràcies Clara, per la teva valentia i dignitat. No hi estem acostumats ni a una cosa ni a l’altra.

Aquesta societat camina cap a l’esperpent a passes gegants. Una societat futurista tant políticament correcte i dins el model establert, que no hi ha dubte farà fora la creativitat lliure, el lliure pensament i la llibertat bàsica d’expressió. Una societat dirigida i ensinistrada ideal pel sistema i els seus dirigents.

Parlo de la revisió de la literatura per eliminar termes o frases que ara en diem incorrectes. La darrera que coneixem son les novel·les d’Agatha Christie, que per desig de la seva editorial seran adaptades segons han dit a les sensibilitats modernes. Així paragrafs sencers seran eliminats o revisats. De fet ja vam coneixer la revisó del escriptor infantil Roald Dahl o de les novel·les de James Bond d’Ian Fleming per posar uns exemples. Referències etniques com negre o oriental, canvis tipus natiu per local, paraules com gras o lleig per ser comentaris despectius del físic dels personatges o situacions que son canviades per ofensives serien algunes de les perles que aquests censors aniran retallant.

Aquest deliri es propi d’una societat malalta i que es deixa fer fins que no hi hagi remei i funcioni com un titella dels que dirigeixen el sistema. Revisar ara obres ja escrites en altres periodes e temsp es una aberració i de les grosses. Primer per destrossar la creativitat d’uns autors que van escriure el que van escriure, i no un altra cosa. En segon lloc pel context històric, ja que expressions que ara poden ser rebutjables, en altres èpoques no ho eren i per tant s’han de respectar. En tercer lloc per coartar la llibertat d’expressió de la cultura que pot ser consumida o no, però en qualsevol cas no dirigida ni manipulada per les el·lits i en quart lloc perquè la societat no pot ser tractada com a menors d’edat i tenen el dret d’escollir i opinar sobre el que consumeixen.

Alguns exemples de revisió arriben al ridícul espantós com els qualificatius de gordo o lleig per exemple, el primer es una caràcteristica física que no es pot amagar i el segon es interpretable per l’autor i s’ha d’assumir. Les referències a negre o oriental es posen tots en qualitat de despectiu, quan no es així i simplement donen informació d’una persona sense que sigui res més que una caràcteristica om alt o baix. Així podriem seguir, i sense entrar amb expressions considerades masclistes i que dins el context d’una obra no tenen que ser mai retallades.

En definitiva, i seguint aquests criteris, d’aquí 100 anys tornarem a reescriure obres ja que el context serà diferent i així indefinidament. Una gran vergonya.

Les paraules de Marta Rovira als mitjans sobre el referèndum de l’1 d’octubre no deixa de ser un pas més de la deriva del seu partit i en general de molts dels actors que el 2017 eren la punta de llança d’un repte democràtic que ara toca justificar amb un relat esbiaixat per seguir el seu rumb contrari a tota marxa, encara que tenen un greu problema, la ciutadania no ha desaparegut i molta es va deixar la pell per aquella fita que ara no oblidarà ni perdonarà mai.

Es evident que comprar el relat de l’Estat espanyol, minimitzar la fita de l’1 d’octubre es un peatge que vol pagar pel seu retorn sense càstig a Catalunya, però també es una tornada molt miserable i amb la dignitat per terra, així com el rebuig de bona part de la gent que no comprarà aquesta manera de fer i aquesta vergonya. Ens diu que l’1 O no va aconseguir la seva finalitat, amb la pregunta de si algú havia aplicat el mandat. Conclou que no tenia prou legitimitat interna i que part de la societat es va sentir amenaçada, així com que ara el país no està preparat per un nou referèndum unilateral, i s’ha de centrar en superar la repressió, entre d’altres perles.

Els mitjans afins, opinadors i gent com el comissari polític d’Esquerra Sergi Sol ja ho han qualificat com un exercici d’honestedat en la seva carrera per imposar un relat que es desmunta per si sol, ja que si ho comparem amb les declaracions constants dels mateixos personatges abans i fins el 2017 son totalment en direcció contrària, per tant més que un exercici d’honestedat, es un exercici de vergonya i que el poble hauria de tractar amb conseqüència. Segurament tornarà i serà perdonada, però la seva dignitat tacada i aquest insult a la ciutadania en forma de falta de legitimitat quan molta gent va fer tot hi més molts mesos abans i fins al mateix dia en un exercici digne d’estudi als lligres d’història i que precisament els nostres representants no van culminar amb la marxa enrere coneguda. Pregunta qui havia aplicat quan ella formava part del pinyol de decisions es d’un cinisme que espanta i considerar un vot com una amenaça per una part de la població es simplement comprar el relat d’Espanya i el seu passat feixista que no evoluciona.

Ella, legitimament pot tornar i prioritzar la seva persona i els seus per davant de tot, però ens podria fer un favor igual que d’altres, que no ens vingui a donar lliçons i molt menys a menysprear al poble que va fallar entre molts d’altres. Com diu la frase: ni oblit ni perdó.

Surt la notícia que el Govern espanyol per boca de la seva ministra de torn torna a tancar la porta al traspàs de Rodalies. Potser ja seria hora de no prendre més el pel a la ciutadania demanant assumptes que ja hem rebut mil cops la resposta i nomes son una cortina de fum.

Efectivament, Raquel Sanchez, la ministra de Transports socialista ha respost la petició de Laura Vilagrà, pel Govern català i la seva demanda del traspàs de rodalies, i ho ha fet amb un no, com no podia ser d’altra manera, per si no fos prou dona la responsabilitat al Govern català per la manca de progressos i demana reactiva el grup de treball del qual es van aixecar injustificadament fa un any. Insisteix que estan disposats a negociar els recursos econòmics pel traspàs sempre dins el marc del grup de treball i recuperant el treball previ.

Un nou capítol d’aquesta parodia anomenada Govern de la Generalitat dins una Espanya autonòmica, és la petició reiterada de traspassos que durant anys i anys s’han anat demanant i la resposta de qualsevol Govern espanyol sempre ha estat la mateixa, i sempre sabem que serà la mateixa independentment del color del Govern. Espanya mai cedirà traspassos importants per donar més poder real a Catalunya i que son claus en l’apartat econòmic català, com sabem segrestat i controlat per Madrid des de fa més de 300 anys. És una evidència, la mateixa també dita per activa i per passiva que mai cediran la gestió de l’aeroport de Barcelona exactament pels mateixos motius. Com també hem escoltat mil i un cops que l’autoderterminació no es discutible i no entra dins la Constitució espanyola, per tant prou de perdre el temps i voler enganyar a la ciutadania catalana.

El nostre paper dins l’Estat i especialment com autonòmia no depén del color del Govern de torn espanyol, i apart no es discutible ja que atemptaria contra la base clau de l’Estat, la seva unitat o la seva filosofia centralista a Madrid. Sense un nou Estat no hi haurà autodeterminació que per cert no es pot negociar, ni demanar, ni tampoc podrem gestionar les nostres infraestructures clau per fer avança el país.

Cada petició d’aquest tipus es un insult als catalans i una cortina de fum per amagar la incapacitat per explicar la realitat i per atrevir-se a donar el pas. Ja n’hi ha prou del cinisme dels traspassos i el posterior victimisme que ja no es pot creure ningú.

Avui fa 2 anys de l’acord d’inici de legislatura entre ERC i CUP que preveia que 2 anys despres de la Taula de Diàleg, s’ehtrava en una nova fase de confrontació democràtica amb l’Estat espanyol. Un acord que sembla Junts també va acceptar quan va entrar al Govern de Catalunya.

De fet, com diria aquell era una jugada mestra, d’aquelles tristes però que van servir per l’investidura de Pere Aragonés amb promeses llunyanes on ja se sap que podien passar mil coses que ho deixessin a l’oblit o simplement les condicions haguessin canviat per bé o per mal. De fet els cupaires van voler tancar aquest acord per donar estabilitat a un Govern independentista que reflectis el 52% de vot i alhora amb un gir a l’esquerra ben clar, on fins hi tot preveia una entrada en el Govern si arribava el cas.

No hi ha dubte, que teoricament pels partits independentistes i en el context on ens trobavem l’acord nacional havia de ser més important que l’ideològic, encara que tots sabem que no es així, i per tant aquesta mena de clausula blindava el procés cap a la independència donant l’oportunitat a la força més votada de poder desenvolupar el seu full de ruta amb una data de caducitat amb un pla B per seguir la confrontació. Esquerra quan no va assolir l’acord amb els pressupostos ja ho va donar per trencat.

El pla A preveia una acumulació de forces i confrontació democràtica amb un diàleg amb l’Estat per l’ammnistia i l’autodeterminació, i es deixava clar que no es dilataria més de 2 anys, avaluant els resultats periodicament.

La realitat ha estat el trencament d’aquest acord i l’abraçada a “la agenda del reencuentro” amb el Govern socialista espanyol, deixant clar que no farien res fora de la Constitució espanyola, i assumint un cop i un altre que no es parlaria d’autodeterminació, ni d’amnistia. En definitiva una cursa en sentit contrari al que es preveia i un retorn a l’autonomisme de sempre, però encara amb menys poder global que abans i una tutela de l’Estat humiliant a nivell judicial i legislatiu.

Avui era el dia, però com moltes altres coses ha quedat en el calaix dels oblits ràpidament, la mateixa rapidesa amb la que aspiren a enterrar l’1 d’octubre i una època que volen passada i amb la societat adormida per poder fer el repartiment de les engrunes autonòmiques sense preocupacions.

Acords de paper mullat.

Ahir vam veure dos clars exemples de xenofòbia sense límits contra la nostra llengua, una Pablo Casado declarant al seu judici i l’altre en la moció de censura de VOX al Govern Espanyol. Son dos exemples clars del paper de la nostra llengua en una Catalunya autonomica.

Tamames, aquest comunista o segurament hauria de dir feixista sense complexos que dona la cara a la moció de censura de VOX, entre d’altres argumentacions ha fet apologia del feixisme criticant la nova llei de memòria democratica aprovada fa mesos dient la mentida perquè a la Guerra Civil hi ha haver atrocitat per tots dos bàndols, lamentant que s’utilitzi el concepte franquista, suposo que si sent molt identificat i en un altre Estat normal això l’invalidaria per la funció que estava realitzant. Ha reclamat una reforma de llei electoral per prohibir els partits independentistes la seva representació, un altre tic feixista a la vista i sobretot ha lamentat que el castellà no es pot parlar en llocs d’Espanya, en referència a Catalunya, ja que es la llengua comuna de tots els espanyols.

Pel que fa a Pablo Casado ha anat a declarar per aquelles afirmacions on a les escoles catalanes els nens que no ho demanen en català no poden anar al lavabo i que si utilitzen el castellà es trobaven les motxil·les plenes de pedres. Com argument diu que ho va llegir als mitjans i va donar tota la credibilitat, evidentment sense contrastar res i apart ho tornaria a fer. Aquest es el nivell sota zero del personatge.

Sobre Tamames, poca cosa a dir un feixista de cap a peus, cap visible d’una moció per donar publicitat a l’extrema dreta i amb arguments tant falsos com ell. De fet pel que fa a la memòria democràtica el fons es el mateix al Govern espanyol que a l’extrema dreta, nomes cal veure la falsa transició i la protecció als franquistes per sempre, no cal tornar a dir que el cop d’Estat feixista va ser d’uns i que de dos bàndols res de res. De fet prohibir partits com els independentistes es perfectament natural amb el tarannà de Tamames i pel que fa a la llengua i la seva imposició costi el que costi també l’avala com el que es un blanc i negre reconvertit a color però sense abandonar el blanc i negre.

Casado, va deixar anar dos idees que crec ni un nen de parvulari trobaria normals, i nomes el seu odi cap a la llengua el va fer dir-les. Posar com excusa els mitjans sense contrastar l’invalida com a polític, i caldria veure que devien ser els mitjans de la caverna, els mateixos que ara diuen que els arbitres van contra el Madrid, veure per creure. Dir que ho tornaria a fer, ja es de traca i invalida una persona totalment per representar a ningú més enllà d’ell mateix i els seu odi visceral.

Una xenofòbia sense límits.

El Departament de Presidència de la Generalitat ens ha informat que els alumnes musulsmans que cursin estudis a centres públics o privats estarant exempts de la seva assistència a classe i de la celebració d’exàmens, els divendres de ramadà.

Aquest comença als voltants del 23 de març amb una durada d’uns 30 dies. Es un periode sagrat pels musulmans i s’asbstenen de menjar, beure i mantenir relacions sexuals des de la sortida fins a la posta de sol. Per altra banda els membres d’aquesta comunitat podran sol·licitar la interrupció de la feina els divendres de cada setmana pel prec col·lectiu obligatori dels musulmans de les 13.30 a les 16.30, així com la conclusió de la jornada laboral una hora abans de la posta de sol, durant el mes del desdejuni.

Realment, hem perdut el nord, en un Estat qualificat com a laic no pot ser que la religió tingui privilegis respecte al global de la societat. Es un contrasentit. En un Estat laic, la religió es privada, que vol dir que en l’espai de lleure, a casa o als llocs de culte cadascú es lliure de fer el que cregui convenient, però en l’àmbit laboral, d’estudis o social en general, no hi pot haver privilegis per questions particulars.

Una de les raons per les quals aquest fals progressisme, aquesta falsa esquerra que preten un model de societat de falsa tolerància i de pèrdua d’identitat perd pistonada en benefici de la dreta que s’aprofita de la situació, és decisions com aquestes, voler se happy i no ser acusat de discriminació o racisme, paraules que sempre tenen a la boca i que no tenen res a veure amb la igualtat entre persones i eliminar privilegis com es per exemple aquestes derives cap enlloc. El vot i possibles acusacions no poden ser raó per no defensar la nostra identitat com a societat que en aquest cas no depen de creences religioses privades. La religó es privada i les escoles no poden ser lloc de culte, no hauria de ser una opció a triar i més donant diverses opcions quan realment nomes exerciten una com es la catòlica, un altre engany. Ara amb aquesta mesura estem dient que les persones vingudes d’altres territoris no cal que s’integrin amb nosaltres, sinó que ja ho fem nosaltres, i això es un missatge pervers que ens porta a perdre la nostra identitat a passos gegants.

Un nou despropòsit en marxa que trenca la igualtat i ens deixa a una bona part amb menys drets que d’altres.

No hi ha res pitjor per una democràcia que els comisaris polítics o sectaris a sou amb la missió de que el seu sectarisme sigui el relat creible per la ciutadania, ja que tergiversa el valor de les coses i dona perspectiva, deixant clar que no es un bons contra dolents, sinó que a tot arreu hi ha de tot com es natural.

En aquest cas, l’exemple de sectarisme sense escrúpols el trobem en Sergi Sol, el podem veure exercint el seu paper a la televisió pública i també amb els seus articles en alguns mitjans on el seu relat arriba a ser tant parcial i desviat de la realitat que éticament es molt rebutjable, ara rebla el clau en un article titulat ” El xarnego us passa la mà per la cara”. En el mateix deixa la figura de Gabriel Rufian pels nuvols i on el qualifica d’orgull de barri i lloa per les coses aconseguides a Madrid. Ara dins la polémica per la residència promesa pel Conseller Campuzano amb la condició de ser decisiu el seu partit al municipi, deixa clar que la histeria de Junts ho ha provocat tot, fent mofa de Waterloo i atacant els acords d’aquesta formació amb els socialisme com la Diputació i fugint de la puresa que pregonen. Diu que Rufian ha posat Santa Coloma al mapa i que gràcies a ell tindran una nova residència. Nega que el Conseller hagi promés això i acaba amb menyspreu als que no pensen com ell dient que Rufian es més llest que tots vosaltres.

Aquest personatge caldria dir-li que el Conseller va dir que sabia que Santa Coloma necessitava una segona residència i que fa falta que el consistori tingui la voluntat de fer-la, si es així la Generalitat garantirà el seu finançament. Fins aquí correcte, el que passa que Esquerra en el video de campanya i perfil de partit en el municipi ho va vincular a que el seu partit sigui determinant, cosa que es miserable i una manera de fer de xantatge democràtic a la població intolerable. Això son fets, no interpretables, ni manipulables i per tant son constitutius d’una falta d’ètica total, bàsicament perquè el país no es un partit i sembla que Sol confon les dues coses.

Respecte Rufian, recordar-li que va dir que estaria 18 mesos a Madrid, crec que ja en porta uns quants més, i que els seus guanys anunciats per Catalunya, la realitat l’ha desmentit i tant sols han convertit les mateixes en cortines de fum pel seu suport al PSOE bàsicament a canvi de res a Madrid, un currículum que no crec el faci més llest, si de cas pel seu guany personal, però com abans, aquest no es el del país. Per últim una mica de respecte tampoc seria una mala cosa encara que hagi de fer aquest paperot.

Com es podia esperar l’espionatge a l’independentisme es una eina més utilitzada per un Estat corrupte i tant poc democràtic com Espanya, unes clavegueres de l’Estat a ple rendiment i que evidentment mai sortiran a la llum per molta comissió europea que vulgui esbrinar la realitat. Com diu José Antic un gran cop de porta a la comissió de Pegasus i nou ridícul d’aquells que encara es creien que això era un Estat normal.

Cop de porta de Madrid a l’eurocomissió de Pegasus

José Antich

No és cap secret i no hauria de ser tampoc cap sorpresa l’actuació manifestament hostil del govern de Pedro Sánchez a la comissió del Parlament Europeu que estudia l’espionatge amb el programari israelià Pegasus als líders independentistes catalans, i que es desplaçarà a Madrid la setmana vinent, els dies 20 i 21 de març. Quin interès tindrà el govern espanyol perquè se sàpiga el que fins ara ha estat amagant? Doncs cap, és clar. Sánchez i els seus ministres es van desentendre del problema un cop va ser destituïda la directora del CNI, Paz Esteban, aquest maig ja farà un any, que va actuar com a boc expiatori perquè el cas d’espionatge de més dimensió conegut a Europa no escalés a indrets més alts, com hauria estat si esquitxava la ministra de Defensa, Margarita Robles, o el titular d’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

Espanya va fer pinya, perquè aquí sí que es van posar d’acord el règim del 78, amb PP, Vox i Ciutadans protegint el govern. Va treure el màxim que va poder el conflicte de Pegasus de l’agenda política i va oferir a la comissió de secrets oficials del Congrés dels Diputats uns quants dels noms espiats. De la resta se’n va desentendre, i va posar a sobre prou terra perquè qualsevol intent d’arribar a la veritat fos, a la pràctica, impossible. Ara, després de no pas pocs esforços, s’ha aconseguit que la comissió del Parlament Europeu que estudia l’espionatge de Pegasus tingui primer una pròrroga del calendari inicialment previst per a l’informe, i en segon lloc, que es desplaci a Madrid.

Com que no ho han pogut evitar, han posat tots els obstacles possibles perquè la seva feina sigui el menys fructífera possible. En primer lloc, les dates: arribaran el dilluns dia 20, que és festiu a la Comunitat de Madrid, una circumstància que casualment se’ls va oblidar de traslladar a la delegació oficial quan es van començar a estudiar les dates del viatge des de Brussel·les. Però bé, algú els va xiuxiuejar que no es preocupessin, que tindrien tot el dimarts per fer les reunions i que, per descomptat, estarien a la seva disposició per ser convocats. Però llavors el govern espanyol va treure un nou as del barret: què és millor que col·locar la moció de censura de Vox a Pedro Sánchez el dimarts 22 i així tots estan ocupats amb l’esperpent espanyol del nonagenari Ramón Tamames, un excomunista liderant l’alternativa de la ultradreta al Congrés dels Diputats?

L’evident boicot ha reduït a cendres la feina de la comissió, més enllà de les reunions que puguin tenir amb els independentistes. Els damnificats de l’espionatge, perquè els altres preferiran participar en aquesta imatge grotesca, gairebé ridícula, de Tamames demanant els vots que ningú no li donarà. Diuen des de la Moncloa que tampoc no és gaire important fer el salt a la comissió Pegasus, perquè el tema és més judicial que polític. El problema és que ja sabem que judicialment no s’avançarà gens a l’Audiència Nacional, perquè res és la informació compromesa del govern espanyol de la qual es disposa per poder tirar endavant seriosament. En conseqüència, només pot ser polític, perquè ha estat amb aquest govern que s’ha produït i, a més, hi ha sospites serioses que les clavegueres de l’Estat no s’han mogut soles.

No és gaire diferent del mecanisme de funcionament de l’Operació Catalunya, on només s’ha volgut arribar fins a l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que fins ara s’ha empassat amb una paciència franciscana —no ha declarat res a la justícia per més que, des del seu entorn, se li ha demanat reiteradament que ho fes— les instruccions rebudes dels seus superiors. Aquí, en l’espionatge de Pegasus ha estat, fins i tot, un esglaó menys, perquè l’únic cessament que s’ha produït és el de la directora general del CNI. Si del govern espanyol depèn, o de la presidència del Congrés, es donaran per satisfets si se’n van de la capital espanyola havent dinat o sopat a Lhardy, un dels restaurants del Madrid castís, a la carrera de San Jerónimo, o havent degustat a Casa Lucio uns ous ferrats o una cua de toro. Tamames al faristol del Congrés i la cua de toro al plat. Madrid, capital d’Espanya.

Com a representant del poble tinc un bon respecte per José Mujica i la seva etapa com a President a Uruguay, tant pel seu tarannà com les seves idees, però malauradament veiem que el concepte de democràcia i el respecte a qualsevol societat molts cops queda oblidada.

Seguint la gira tutel·lada pel Govern espanyol del President Aragonès, tocava parada a Uruguay i visita amb aquest reconegut politic uruguaià. Respecte a Catalunya i el procés que viu i ha viscut ens diu que somia que algun dia Espanya pugui ser més federal i escolti als diferents pobles que viuen a Ibèria. Ell va ser una de les veus que es va solidaritzar amb els presos polítics i va parlar amb Junqueras i Romeva mentres estaven a la presó, i no ha amagat mai que no comparteix l’opció independentista amb la seva aposta federalista. De fet espera un canvi d’Europa en aquest sentit.

Aquell famós follet del federalisme que el programa Polònia retratava era aquella imatge impossible i cinica d’un partit com el socialista que mai ha apostat per aquesta via i nomes es la cortina de fum per diferenciar-se dels Populars de cara enfora, però mai de cara endins, tots ho sabem. Mujica evidentment pot tenir les seves preferències personals sobre qualsevol tema, ara altra cosa es que com a democrata no pot apostar ara per una Espanya federal, que sap impossible, quan la societat catalana ja ha expressat el seus anhels repetidament al carrer i finalment en un referèndum on l’opció independentista va triomfar clarament. El respecte a aquesta decisió popular hauria de marcara la seva resposta i que comparteixi o no l’opció independentista hauria de ser secundàri davant l’exercici democràtic del poble, ja que sinó estari coartant la mateixa democràcia i deixant el poble en un lloc residual com solen fer els partits del règim. Un règim que crec pel seu tarannà ha d’estar molt allunyat.

Ell viu a Uruguai, un Estat lliure i per tant hauria de comprendre que qualsevol poble si així ho decideix hauria de gaudir del mateix dret a ser-ho, no hi pot haver pobles de primera i pobles de segona. Per altra banda un Estat que ha passat de la Dictadura ferotge i dirigida per aquesta a una falsa democràcia amb el mateix sistema de corrupció instaurat pot fer qualsevol cosa, menys escoltar als pobles com hem pogut comprovar repetidament. Davant la imposició com a lema, no hi ha opcions pels pobles.

Per tant com a democrata, una decepció amb les seves paraules.

La imatge del President de la Generalitat i la Consellera Serret amb el President de la Cambra de Representants a Colòmbia explica moltes coses, i sobretot on ens porta la humiliació continuada i la negació del que volem ser.

Efectivament, no es de rebut veure al representant colombià amb un seient amb alçada superior a la representació catalana i encara menys la taula amb una bandera espanyola i una de molt petita al costat de catalana, per si no fos poc la fotografia compartida pel Govern, la bandera catalana i espanyola han desaparescut aixì com el representant de l’ambaixada. De fet per assumptes d’ordre intern la reunió amb el President ja va ser anul·lada i substituida per aquesta que evidentment com imatge es un zero.

Tanmateix es una imatge que es acorde amb les declaracions als tribunals i a la famosa i vergonyosa taula de diàleg renunciant a l’1 d’octubre i les seves conseqüències amb obediència cega a la Constitució espanyola, com vam poder escoltar ahir a la repetició del judici a l’antiga mesa del Parlament, en concret Ramona Barrufet dient “amb el 155 nosaltres vam acatar totalment la dissolució del parlament i del Govern”. Aquesta via ja la van seguir la majoria de polítics catalans que es van entregar a Madrid renunciant precisament allò que la societat els havia encomanat, una humiliació que el Tribunal volia escoltar per poder rebaixar penes. La renúncia també la vam poder escoltar a la Taula de diàleg afirmant que no sortirien dels conductes de la Constitució

Aquest arrossegament pel fang, la via de la renúncia i acceptació del càstig espanyol sense fissures, fent el joc a un Estat que volia passar full i oblidar l’1 d’octubre ens porta a la imatge a Colòmbia, una fotografia que no aconsellaria cap expert amb protocol i que deixa la visita amb el màxim representant de Catalunya al nivell d’una reunió informal local sense cap importància i on queda clar quin paper toca amb el símbol de la bandera i els seus tamanys, en aquest cas si que importa i les diferents alçades dels interlocutors. Canviar això hauria d’haver estat imprescindible per transmetre una imatge a la que hem renunciat, o els nostres representants ho han fet, que seria la voluntat de ser una actor normal internacionalment i amb voluntat de ser un membre més. Les paraules de Barrufet acatant totalment el cop d’estat espanyol i donant l’esquena a les nostres institucions i l’acatament constitucional per damunt de tot mai pot ser cap garantia de futur.

La humiliació no ens farà lliures.

El Govern de la Generalitat format per un sol partit, ERC, com tots sabem ha abandonat l’objectiu de la independència, més o menys com la resta vaja, però a mesura avança la legislatura autonòmica també va abandonant la mínima ética democràtica i amb el cas de Campuzano i Rufian en tenim un gran exemple.

Efectivament, el candidat a l’alcaldia de Santa Coloma, Gabriel Rufian, aquell que en 18 mesos abandonaba Madrid, o sigui credibilitat zero. Rep del Conseller Campuzano la promesa que si els republicans son decisius construiran una residència de gent gran al municipi. La condició de ser decisius ens porta a pensar que el Govern nomes treballa en aquest cas pel seu partit i el poder que pugui anar ostentant, i on la separació de les institucions no existeix, cosa molt greu i un gran greuge per la ciutadania.

Siguis autonòmia sense cap poder real com Catalunya o siguis un Estat, hi ha uns principis democràtics que son sagrats, i aquests marquen que un Govern sigui del color que sigui ho fa per tota la societat voti a qui voti i tingui la ideològia que tingui, encara que el Govern sigui monocolor com es el cas. Quan aquest concepte es perd de vista i es confón partit i societat, la democràcia queda molt tocada i la societat hauria d’exigir responsabilitats i sobretot respecte.

Podria ser manca de cultura democràtica, donat l’entorn on estem ubicats, on aquesta es dubtosa, però un Conseller d’un Govern no pot supeditar els projectes a qui governa allà on van dirigits, els criteris han de ser tècnics i socials en benefici de tots, no es pot convertir en una secta on si no es te el carnet del partit estàs ja descartat, això podria ser per exemple el model xinés, una dictadura on el partit básicament es l’Estat.

Darrerament ja hem vist actuacions amb aquest sentit, com incomplir la votació negativa del Parlament a la proposta d’Acord de Claredat d’Esquerra, que sembla volen seguir tirant igualment endavant sense fer cas a la cambra de representants i ara aquestes promeses condicionades de l’acció de Govern que donen idea que la qualitat democràtica s’enfonsa en el fang del sistema de partits i on els representants perden de vista que es deuen als seus votants i que els Governs es deuen a tota la societat.

Ni independència, ni democràcia.

El que vivim en aquest petit país no hi ha dubte que es una situació, on la por ho marca tot, aquella que fa que 5 anys desprès encara esperem l’aplicació del resultat d’un Referèndum que ho havia de canviar tot i que ara la majoria intenten amagar sota l’estora mirant un altre costat.

Efectivament, els parametres normals no son aplicables a Catalunya. Vivim en una situació de provisionalitat, ja que el procés cap a la independència va recorre tots els passos fins arribat a la decisió popular que va dictar sentència i posteriorment va ser validada per la seva cambra de representants sense atrevir-se a fer-la efectiva, cosa que encara estem pagant amb tot tipus de repressió i humiliació, com per exemple la que viu ara el Barça i l’intent per deixar el primer club de Catalunya en res.

La por i el victimisme es un cocktail explosiu que mai porta bones actuacions. Catalunya amb això en te una gran tradició, sempre darrera la xerrameca i els actes hi ha d’haver el pas final per fer-ho possible. Si parlem dels nostres representants veiem com no es van atrevir i ara molts per vergonya de tots segueixen col·laborant amb el repressor i disfressant les seves actuacions per intentar no donar visualització clara de la seva submissió i assumpció de paper secundari i fidel al que anomenariem la veu de l’amo a canvi d’unes engrunes personals i vergonyoses per la societat catalana.

De tant en tant trobem algun acte de dignitat com el que aquest cap de setmana han protagonitzat els vein de la Pobla de Segur, on es fill En Josep Borrell aquell gran nacionalista espanyol que volia recordo desinfectar Catalunya desprès de l’aplicació del 155 i que tant ha escampat el seu odi a aquesta terra pel món amb la mentida per davant, ara el carrer com a fill predilecte ha estat retirat i barrejat com a 1 d’octubre, un gest normal, de la mateixa manera que s’han retirat noms de carrers o estatues franquistes, ara tocava la retirada de Borrell que dins aquest món esperpèntic que hem quedat, algú que anava contra la voluntat popular no podia tenir un carrer en el seu honor i alhora escoltar que estem en una democràcia plena. Tot un desgavell.

Com deia abans la por i el victimisme no es la solució mai. Ara tenim una institució com el Barça atacada per terra, mar i aire, i que potser algun dia també haurà de donar el pas de plantar-se i no seguir validant aquesta farsa per sempre.

Sense por.