ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir vam poder veure en un partit de l’Eurolliga de Basket entre el R.Madrid i el Partizan com acabava amb una gran baralla provocada pels jugadors blancs i una imatge lamentable tant per l’esport com per l’espectacle.

Unes imatges on davant l’agressió d’un jugador blanc amb un partit ja decidit a favor dels serbis es converteix en una batalla campal on destaca una clau de judo d’un pivot local que tomba a un jugador del Partizan amb una violència extrema i un gran risc per la seva integritat. Finalment es dona per finalitzat el partit. No vull saber com rebaixarà el tema la miserable premsa esportiva madrilenya anomenada caverna, però em temo que pot arribar a ser tant cinica com amb el cop de puny de Valverde jugador de futbol del R.Madrid va donar a un jugador del Villarreal fa poques jornades i que van presentar a l’agressor com a vícitima i al agredit com a culpable amb una paranoia fora de mida. De fet si anem enrere en el temps recordem la imatge de Mourinho posant el dit a l’ull a Tito Vilanova i que també va ser presentada en sentit invers i aplaudida en el mateix recinte madridista.

Podem trobar més exemples, però tots ens porten a dir que aquest saber estar, saber guanyar o perdre en qualsevol circùmstancia ja ha quedat tant tacat al llarg de la història, que no dona més de sí, i nomes la protecció dels mitjans afins i ser l’èquip del règim ha fet que tot quedes en res.

El seu victimisme en ocasions no crec que sigui creïble per ningú, i les imatges d’ahir mateix demostren els valors que transmeten per molt que desprès siguin adulterats i canviats per ser a l’Estat que son i ser el club que son.

El més que un club del Barça, no es pels títols guanyats que també, ni per la grandaria del club que també. Principalment per defensar uns valors que crec son fonamentals i que sempre han de ser protegits i sobretot no tergiversats per la premsa afí, sinó denunciats si es el cas per evitar que tornin a repetir-se.

El club de la mentida, però ho seguirà sent mentres l’Estat que pertany, no sigui un Estat normal.

La condemna del TSJC d’un any d’inhabilitació a la Consellera per l’1 d’octubre, és un pas més del que la Consellera Ponsatí va batejar com la doctrina Serret i demostra i aclareix algunes coses.

De fet Serret va acordar el seu retorn de l’exili amb el Tribunal Suprem, com va fer Anna Gabriel, i com sempre he dit respectant les seves decisions personals, nomes faltari. Per la lluita col·lectiva no son cap exemple ja que com es pot comprovar mai hi haurà justícia a l’Estat com es pot comprovar amb aquesta inhabilitació per posar unes urnes a la ciutadania i fer triomfar la democràcia, això com diu la mateixa Serret mai pot ser un delicte i a més influeix amb la resta de persones en la mateixa situació i que no prenen aquest camí. Acceptar l’autoritat judicial espanyola tal com van fer els presos polítics o les dues exiliades que han tornat es donar legalitat i validesa a un Estat corrupte i fer anar en orris qualsevol denúncia posterior sobre les actuacions espanyoles. Una cosa porta l’altra.

Es inevitable fer comparacions amb la manera de procedir de Ponsatí, i respectant com he dit les decisions personals, si mirem pel nostre procés cap a la independència en global, evidentment son la nit i el dia. Una es coherent, guarda la dignitat i dona un missatge a tothom de greuge no resolt i de lluita que continua, i l’altre de claudicació, de problema resolt, d’assumpció de culpabilitat i de fer-se perdonar que evidentment ens deixa en una situació delicada.

El victimisme ara de Serret, crec que forma part d’aquesta comèdia. Ja que demanant perdó pel que ha fet, pactant amb l’agressor, tornant a un Govern que com es va veure recentment viatja sempre sota la tutel·la espanyola i sota un exemple gràfic de bandera espanyola gran i una catalana petita i submissa, quan fa 5 anys formava part d’un Govern que va aprovar les lleis per la independència i va organitzar un referèndum dona un descredit total. Apart la raó de l’exili era continuar la lluita fora de les grapes espanyoles i no un retorn per la porta del darrera.

Com va dir Ponsatí, la doctrina Serret no ens ha fet cap favor com a país. Ha prioritzat la seva carrera política que ara es veurà interrompuda per davant d’un objectiu de país pel qual va ser escollida i això sol ja l’invalida per representar a ningú que no sigui ella mateixa.

Es la doctrina Serret.

Veig amb sorpresa com en un bosc de Kenia es van trobant cadavers, en aquests moments més de 90 i que sembla seran molt més, i encara amb més enuig quan descobrim que han mort de gana com a seguidors d’una secta. Un nou crim religiós.

Efectivament, sembla que el líder de la secta els va prometre que havien de passar gana fins la mort amb el premi de trobar a Jesús. De fet aquest personatge es considerat un terrorista i criminal ja detingut junt amb més còmplices. Sembla és una secta cristina de la fí del món. També han trobat persones encara vives però en tan mal estat que van acabar morint al poc temps. El bosc es troba a 500 quilòmetres de Nairobi i recorda el suicidi col·lectiu d’una secta americana que el 1978 va deixar 900 morts. La que ens ocupa es diu Esglesia Internacional de les Bones Notícies i els seus membres vivient en un ampli terreny en aquest bosc. Diu que els membres no creien en la escolarització dels nens, ni tampoc amb els metges.

Realment la opacitat de la ment humana no deixa de sorprendre i és fa difícil comprendre com aquestes persones han pogut degradar tant la seva vida per acabar d’aquesta manera. En el rerefons la religió amb les seves diferents formes i que tant de mal ha fet a la humanitat en tota la seva història amb un relat de xantatge emocional i espiritual intolerable. Tothom te dret a gestionar la seva vida com vulgui i creure amb el que li plagui nomes faltaria, però l’aprofitament per part de molts d’aquesta qüestió tant sensible molts cops lligada a la desesperació i la impotència davant les dificultats, però que no hi ha dubte hi ha altres vies per poder gestionar-la.

Que pot impulsar a algú a obeir una persona que la porta a posar fi a la seva vida amb una recompensa de fantasia i sense el més mínim crèdit. És fa impossible de contestar, però la desesperació o les dificultats extremes porten a buscar solucions extremes, deu ser el tarannà humà que per exemple amb aqueste persones també han sacrificat els seus fills, cosa que ja es fa molt difícil d’entendre si no hi ha alguna malaltia mental.

És molt clar que la religió ha aprofitat les debilitats humanes més sensibles en benefici propi i això és molt miserable. Deu ser per això que el sistema de control de la ciutadania en general per part del poder ho contempla com una eina efectiva i poderosa que perdura en el temps.

Es un dels paranys de la humanitat.

El numeret de l’exhumació del fundador de la Falange Primo de Rivera deixa en evidència aquesta Espanya que no ha passat full i que ha mirat endavant sense deixar el passat fosc enrera.

Ahir per exemple escoltem Ayuso dient que tot es una estratègia per questionar la Transició, que va ser el millor que ens hem donat els espanyols i remoure un odi que es va voler enterrar per part dels mateixos protagonistes de la Guerra Civil pe fer-se una abraçada i viure en concòrdia. Recordo que el fet es en nom de la llei de memòria democràtica per canviar el significat del “Valle de los Caidos”, de fet el Dictador Franco ja va ser exhumat també. No cal dir que grups feixistes han provocat algun incident.

Cal dir que aquest Estat que va patir la Dictadura franquista i que posteriorment els mateixos van dirigir aquesta farsa democràtica actual, per molta llei de memòria democràtica de fireta que hi hagi, no canviarà mai el significat del Valle de los Caidos i els milers de morts que va provocar la seva construcció amb els presoners que hi van treballar obligadament i en condicions infrahumanes. La retirada d’aquests monstres no pot tapar això. De fet no pot tapar la gran quantitat de morts enterrats als vorals de les carreteres, el segon Estat desprès de Cambodja, ni tampoc taparà que cap membre o col·laborador de la Dictadura ha estat perseguit, al contrari els torturadors han estat protegits fins hi tot quan tribunals estrangers els han requerit, en un acte de vergonya absoluta. De fet ho veiem amb les mateixes estructures de l’Estat on molts dels successors del franquisme segueixen en els llocs de poder com si res, i assassins tacats de sang com Fraga van ser fundadors d’un partit i representant de la societat espanyola amb els diferents càrrecs que va ocupar.

Suposo que les abraçades d’Ayuso deuen ser aquestes, que els botxins han continuat sent botxins i les victimes sempre victìmes i sense dret a queixa. De fet la Transició que tant lloa, deu ser aquesta que el règim va inventar un cop mort el Dictador al llit per trobar una sortida per seguir ostentant el poder amb una cortina de fum anomenada democràcia fins el dia d’avui.

Per tant, traslladar les icones del franquisme per donar-los un nou lloc de culte, és una gran vergonya, que poc te a veure amb la democràcia que tots coneixem. Una nova estafa d’un sistema amb un Estat amb peus de fang.

Aquesta frase va ser la resposta del President Aragonès sobre l’opinió del Comissari Política Félix Bolaños sobre l’acord de claredat i la seva definició d’un referèndum. Cal dir que la frase la signariem tots, però si ampliem la mirada tots dos ens enganyen i ho saben.

Bolaños va contestar ràpidament a la proposta explicant que es un retorn al passat, amb fórmules que van dividir i van enfrontar als catalans i que van portar Catalunya a un bucle que va durar una decada. Davant això el President li respòn que no es cap parany i un model que dona confiança a la ciutadania, escoltant totes les parts i posant la democràcia al Centre.

Des del mateix Quebec, on està inspirat aquest acord i que el defineix com un acord que identifica quan i com es pot exercir el dret a decidir, recomanen prudència i alerta que el Canada el va utilitzar no per impulsar, sinó per limitar el dret a decidir i sobretot no assumeix una igualtat des sobirania.

Efectivament, votar mai és una trampa, bé es podria discutir, ja que en les Dictadures, com la franquista també es va votar i evidentment era una farsa dirigida que res tenia a veure amb la lliure decisió de la societat sobre el seu futur. Si ho posem en una democràcia normal, votar, hauria de ser el centre de totes les decisions, on cap polític o representant amb un concepte de la democràcia tant antinatural com Bolaños ens hauria de dir que divideix i que fa entrar en un bucle. La societat que defensa ell es la de la imposició, la dictatorial que nomes hi ha una opció i aquesta es indiscutible, es diu Dictadura, però en una societat lògicament es plural i per tant una votació dona majories que les minories han d’acceptar, sinó seria un sistema individual però mai col·lectiu, això no fa entrar amb cap bucle si els representants fan la seva feina que es implementar els resultats que els que els han escollit els hi reclament amb llibertat. Ell com a representant d’un partit del 155 es el culpable de parany a la democràcia.

Pel que fa al President, també ens fa trampa, sap com es, com actua i que diu el seu interlocutor i li preten posar amb les seves mans les condicions d’un referèndum que no es fara mai tal com ja l’avisen des del Quebec, on ho han patit a les seves carns. Una proposta absurda, que dona el poder a un interlocutor que te una idea molt clara del que vol fer.

En definitiva, votar mai no és una trampa, però l’acord si és una trampa.

Sembla una fantasia, però aquest passat dimecres durant prop de 20 minuts la Sagrada Constitució, aquella “que nos hemos dado entre todos”, la beneïda pel franquisme, va ser derogada en el BOE per una errada.

Un nyap de grans dimensions, la va declarar derogada ja que va publicar per error l’epígraf “disposició derogada” a l’encapçalament de la Carta Magna del 78, com es posa a les normes que ja han caducat o han perdut la vigència. Al mateix temps 8 lleis fonamentals més com el Codi Penal o el Codi Civil per posar dos exemples van corre la mateixa sort. Un cop detectat ho van poder resoldre i va tornar la vigència. De fet fa poc un mateix article d’una llei va ser modificat diferent per la vicepresidenta Yolanda Diaz i la Ministra Irene Montero i encara no se sap quina de les dues versions es la bona.

Van ser nomes 20 minuts, però aquesta llei profundament antidemocràtica, no podia ser d’altra manera tant pel context, pels autors i per les intencions en el seu moment va quedar fora de circulació. Una llei magna creada per satisfer el franquisme, amb uns ponents sinistres i de clara amistat amb l’àntic règim i que te per màxim objectiu la unitat del regne i l’autorització a les forces armades per actuar si cal. Una llei que es va fer abans que les Corts quedessin votades per la ciutadania i constituides amb la missió primera de fer-la, cosa que ja denota la intencionalitat que deia abans i la falsedat d’aquesta transició al no res. Una Dictadura amb el dictador mort i on els guanyadors de la mateixa van dirigir el nou capitol d’aquest Estat i la seva protecció total. Perquè ens entenguem, es com si la fi de l’Alemanya nazi fos dirigida pels mateixos en la seva transició. Per tant el que en va sortir no podia se res de bo i molt menys democràtic, amb imposicions difícils d’entendre com la monarquia per davant de la República enderrocada pel cop d’Estat militar de Franco i que encara perdura.

Aquesta i en nom d’aquesta es nega a la ciutadania decidir el seu futur, no en te dret, i es permet no depurar les estructures de l’Estat ancorades al passat com hem vist amb la Justícia espanyola i els seus partits de fireta validant la repressió a Catalunya.

Una Constitució derogada, però per poc temps. Jo sempre sere partidari de Cartes Magnes curtes com la dels Estats Units amb conceptes bàsics, i que puguin ser complementades amb lleis on la ciutadania tingui a la seva mà la seva aprovació o no precisament com a centre de decisió de tot el sistema. Precisament el que mai voldria el franquisme espanyol.

Derogada 20 minuts.

Un cop hem sabuts les 5 preguntes que el Consell Acadèmic de l’acord de claredat haurà de resoldre, veiem que obvia la independència, l’autodeterminació i fins hi tot deixar el referèndum en res ja que proposa tambe un mecanisme anàleg, que ningú sap que vol dir encara.

De fet, ja he insistit sobre aquest tema, ja que em sembla un escàndol de grans proporcions que per força hauria de comportar conseqüències si de veritat som una societat madura i que es vol fer respectar. No es pot permetre aquesta burla dels nostres representants, un camí que no va enlloc, uns experts que alguns coneixem prou bé que de cap manera aclariran el conflicte polític, i ni que fossin capaço de pensar una proposta única al món, tampoc hi hauria amb qui acordar-la i tornariem al cap del camí amb un bucle sense fi.

1. Quines característiques hauria d’incloure un acord de claredat amb l’Estat espanyol per resoldre el conflicte polític?

2. Quins mecanismes existents a la política comparada permetrien aportar solucions al conflicte polític?

3. Quins actors polítics i institucions haurien de prendre la iniciativa per tal d’implementar aquestes solucions?

4. Quina funció hauria de tenir un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, o altres mecanismes anàlegs, a l’hora de resoldre el conflicte polític?

5. Quines característiques hauria de complir un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, o altres mecanismes anàlegs, per gaudir de la màxima legitimitat i inclusió i assegurar-ne la validesa i implementació?

Son preguntes tant estúpides com el mateix acord i denoten la presa de pel immensa que volen perpetrar. Tots sabe que hi va haver un Llibre de la Transició molt ben detallat i elaborat per experts, francament una gran obra i que ara sembla pot anar a les escombraries per respondre preguntes obvies com quin es el conflicte, els mecanismes per la resolució, els actors que hi intervindrien, la funció del referèndum o cosa inventada de no se sap ben be que i sobretot que tingui la màxima legitimitat i validesa.

Totes aquestes preguntes i les seves respostes les poden trobar el 2017 i la resolució l’1 d’octubre, problema, mecanisme, actors i referèndum. El problema seria el darrer punt la legitimitat que el nostre Govern i partits li han retirat, al no complir amb el mandat com corresponia i acceptar posteriorment el cop d’Estat del 155. Aquest es el drama, i qualsevol altre intent, inevitablement acabarà de la mateixa manera si l’actor principal no es reconeix a si mateix, i es rendeix com si hagués fet una malifeta.

Sense rumb.

La Comissió espanyola per la Operació Catalunya, queda molt clar que es una pèrdua de temps i una cortina de fum pel mateix Estat i també pels partits independentistes, amb unes víctimes clares, la societat catalana.

Les informacions van acumulant aquesta operació d’Estat que evidentment el mateix Estat no te cap interés d’arribar al fons de la qüestió, ningú es denuncia a ell mateix. La policia patriotica va pagar 25 mil euros dels fons reservats, o sigui dels diners de tots a un agent francès per difondre el compte fals de Xavier Trias, un compte que posteriorment es va demostrar fictici, però que no hi ha dubte va alterar el resultat electoral i l’honor d’aquest polític. Aquest cos actuava a les ordres de Fernández Díaz que tant sols tenia l’objectiu de crear fake news sobre polítics independentistes sense cap vergonya. En aquest cas el mateix banc suís va desmentir l’existència del compte, però els diners dels nostres impostos van desapareixer per aquest be suprem d’un Estat predemocràtic on la unitat del regne ho justifica tot i on els dos principals partits espanyols son les eines per exercir aquest control i amagar evidentment els delictes comesos.

El control de les compareixences, i les filtracions on aquest escàndol toca totes les tecles de l’estructura estatal fa preveure que no arribarà enlloc, i els partits catalans farien bé si la seva dignitat encara existis de denunciar-ho i retirar-se d’aquestes falses comissions i no ajudar a l’estil dels nostres presos polítics amb el seu judici, a blanquejar aquesta absència total de democràcia i aquesta burla a la societat. Ho vam poder comprovar amb els enviats del Parlament Europeu per investigar el Catalangate a Madrid, on van ser bandejats i pràcticament ignorats sense rebre cap resposta estatal, deixant ben clar el pa que es dona en aquest assumptes de les clavegueres de l’Estat.

Un Estat podrit des de les seves arrels i que va utilitzar totes les seves eines fosques sense cap control per deixar la democràcia en un no res i liquidar una revolta pacífica i democràtica ciutadana que ni va ser escoltada, ni va ser un assumpte a resoldre, simplement a combatre com vam veure al carrer amb la policia, als jutjats intimidant a un sector independentista determinat, des dels mitjant difonent fake news interessats i des dels executius polítics i policials jugant amb el diner públic, units per un bé suprem que com diu la Constitució amb una evolució del “Una grande y libre”, tot això permès per la Unió Europea per vergonya de la mateixa.

Una Operació d’Estat.

Voler reescriure la història es cosa dels guanyadors, això sempre ha estat així amb tots els àmbits de la vida, i ho sabem prou bé a Catalunya, la nostra història, la nostra llengua, fins hi tot les costums han vist alterades la seva realitat per l’Estat espanyol. Ara toca dirigir les mirades cap un símbol com es el Barça.

Desprès d’actuar com una vulgar Dictadura per resoldre el conflicte polític a Catalunya amb la col·laboració cal dir dels nostres partits, ara toca destruir un dels altres pilars en aquest cas en el món de l’esport, però que tots sabem que trascendeix d’aquest àmbit clarament. La greu crisi patida pel club esportiva i econòmica sembla que poc a poc es va superant i el que es venia com una baixada als inferns del club per molts anys, s’ha convertit en un liderat sòlid a la lliga i una recuperació lenta economicament que no ha agradat a la capital.

El cas Negreira es la gran excusa per intentar acabar amb aquest club i embrutar la seva imatge tant com poden. No hi ha dubte que el cinisme del R.Madrid i el seu president sent part de la causa per sentir-se perjudicat i amb el suport de tota la claca miserable anomenada caverna que sense cap prova s’encarreguen de difondre fakes i reescriure la història amb compres d’arbitres per adulterar competicions que no poden demostrar i que no han existit mai.

La resposta del President Laporta crec ha estat a l’alçada i ha dirigit la mirada cap un club blanc que tothom sap afavorit per l’arbitratge i estaments des de l’època franquista, sent l’èquip del règim. La reacció ha estat tant miserable com els dirigents d’aquest club pretenent fer creure que era el Barça l’èquip de Franco amb arguments com la inauguració del camp per un ministre de Franco , determinades actituds de la directiva o resultats de periodes parcials que no demostren res, sense esmentar evidentment que allò era una realitat que un president blaugrana va ser afusellat per règim, ni la intervenció del club imposant la directiva, fins hi tot eliminant qualsevol referència de catalanitat del club. Esportivament nomes cal recordar exemples com els 10 presidents d’arbitres espanyols amb passat del club blanc, concretament un Jose Plaza ja va avisar que el Barça mai guanyaria la lliga i de fet en 23 anys van ser nomes 2. El fitxatje prohibit de Di Stefano pel Barça que el Règim volia que fos compartit amb el club blanc, les requalificacions opaques per cobrir de diners l’equip de Madrid, la lliga del Covid dominada pel Barça fins l’aturada i amb escàndol cada partit a la represa fins al títol blanc. Així podriem seguir i seguir, però des de la capital ara toca reescriure la història i fer creure que l’èquip mès ajudat del planeta és una víctima.

En definitiva ja era hora que algú digues les coses pel seu nom davant tanta mediocritat i submissió política. l’Équip del règim.

El fitxatge de la politologa Astrid Barrio com a membre del consell acadèmic per definir la proposta de l’acord de claredat ha aixecat polseguera. De fet sembla una broma de mal gust, però ès cert i més que mai donarà claredat si em permeteu la broma.

Aquest acord que el Govern ha tirat endavant deixant la decisió del Parlament en res, un fet inedit en qualsevol Estat democràtic, i que sembla proposarà idees tant brillants com fixar un 55% de vot positiu en un referèndum per donar viabilitat i donar legalitat a que el vot independentista te menys valor que l’unionista, una nova brillant idea per enterrar qualsevol opció nitidament democràtica. Ara en aquest consell d’experts coneixem noms com el de Astrid Barrio, tot un referent de l’antiindependentisme i de la catalanofobia en estat pur. Un nou triomf de la proposta que fa riure per no plorar i que dona idea de la presa de pel en majúscules que vivim.

Aquesta politologa no tant sols va ser bel·ligerant contra la independència cosa que no suposaria incompatibilitat amb la proposta, es que va defensar sempre la seva catalanofòbia defensant els arguments més ultres i rancis de l’espanyolisme radical, amb menyspreu total a exiliats i presos, reprodueixo com exempleun tuit de la politòloga del 2019 en què afirmava que “ni hi ha presos polítics ni hi ha exiliats ni estan a la presó o fora d’Espanya per haver defensat unes idees legítimes”. que va defensar la seva antidemocràcia contra el referèndum i va impulsar un partit amb el President de la plataforma ultra Sociedad Civil catalana. De fet la resta de noms del consell tampoc tenen res a envejar a Barrio.

Jo proposaria posar a Cañas, Arrimadas o Jimenez Losantos per posar tres noms com assessors de l’acord també i arrodonir aquesta parodia dolenta que ens presenten. Realment i com deia la proposta ja es una burla, però els noms que han de donar forma no fan més que augmentar el sentiment de frau i broma de mal gust del Govern català a la ciutadania que apart implica un descredit i enterrament de les aspiracions nacionals catalanes tant a nivell intern com a nivell exterior.

No, Barrio no ens durà a la independència, és evident, però el que es més greu no ens durà a la democràcia més elemental i si ens durà a validar la catalanofobia més rància i a validar allò de la democràcia plena espanyola.

Deu ser broma, no.

El cinisme dels 3 partits teoricament independentistes es referma cada dia amb força i potser seria aconsellable que la societat digues prou i apliques una eina que te al seu abast com es el vot per donar un cop damunt la taula.

Ahir mateix veiem com Esquerra a Madrid donarà suport al Govern amb la Llei d’Habitatge per tirar aquesta endavant, i serà un suport més, a canvi de donar suport als del 155, als que neguen els drets més elementals als catalans, els que es burlen de la ciutadania d’aquest país un dia si i un altra també. Tot això queda ignorat seguint pactant i col·laborant amb els botxins de la repressió a Catalunya. Al mateix temps Junts ens presenta un pressupost sense dèficit fiscal donant la gran notícia que tindriem 18600 milions més i amb uns recursos globals de 59000 milions per donar idea de la magnitud de la tragèdia. Un nou cop de cinisme presentant un tema que ja sabem de memòria, ja que els estudis presentats sobre el tema son multiples i variats, alhora que s’haurien de preguntar si el 2017 no era tant important aquest espoli per no anar endavant fins al final o si no era tant important alhora de negociar entrar al Govern de la Generalitat o alhora de fer pactes també com la Diputació amb els del 155.

De fet, això passa quan d’aquí uns dies es tornarà a alterar la voluntat popular al Parlament, obeint la Junta Electoral i deixant Laura Borràs sense cadira, igual que ja s’havia fet abans amb Pau Juvillà, el President Torra per posar uns exemples, i això afecta als dos partits principals, en el cas de Juvillà amb la presidència de la mateixa Borràs. El Parlament buit de poder real, ha passat a ser una institució perversa on el vot del ciutadà als seus representants ja no val res i pot ser alterat per una Junta Electoral que pot fer i desfer deixant la democràcia en res i amb la col·laboració dels nostres representants que desprès demanaran que defensem una institució que ells han denigrat com mai.

Aquesta presa de pel, ara toca per damunt de xantatges i coaccions interessades rebre un cop damunt la taula per part de la ciutadania, ignorada i burlada que simplement ha de dir prou. Si no ho fa, la comèdia seguirà indefinidament i no hi haurà queixa possible per sortir d’aquest bucle on ens trobem des de fa 5 anys i sense representants per defensar-nos.

Fem-los fora.

Em sembla tant cínic i esperpèntic la proposta del Govern català sobre l’acord de claredat que crec val la pena insistir-hi en base ara a la resposta que bé de les Espanyes i que crec que deixa ben clar, si es que calia aquesta burla a la ciutadania catalana.

La ministra d’Hisenda espanyola ha dit ben clar que mentre governi Pedro Sanchez no hi haurà cap referèndum d’autodeterminació a Catalunya, mès clar l’aigua, i que deixa constància del gran caràcter democràtic del president espanyol i dels partits anomenats d’esquerra, crec que amb l’alternativa Popular i VOX ja no hi compten. Pel que fa al PSC, Alicia Romero també dona la seva negativa i diu que votar no resol res, textualment amb aquestes paraules.

Deixant sempre clar la burla de la proposta com una manera de passar un any perdent el temps per no canviar absolutament res, la reacció reforça encara més el caràcter excepcional de partits i representants allunyats de qualsevol esquema democràtic. Crec que la frase que votar no resol res es impensable en qualsevol representant democràtic de la Unió Europea. Una nova prova de la democràcia de baixa qualitat espanyola i de representants que sense cap pudor no representen a ningú més que a ells mateixos i menysprean a la societat que els ha votat amb total impunitat.

Votar, és exactament l’essència de la democràcia, la decisió dels ciutadans hauria de ser sagrada i la validació més clara sobre qualsevol tema, sense por a cap resposta i on els representants simplement ho han d’executar, ells serveixen i obeeixen a la ciutadania, no pas a l’inrevés. Votar ho soluciona tot, dona la paraula i deixa que la base de tot imposi la seva opinió per majoria per seguir amb el projecte de qualsevol societat. Dir votar no resol res dona fe del caràcter feixista d’aquest partit on la ciutadania li fa nosa i ells decideixen que es vàlid i que no.

Respecte el Govern espanyol, no ha canviat de posició mai, els partits del 155 amb les seves diferents formes, son simples instruments de la falsa transició al servei simplement de la unitat d’Espanya per damunt de tot i de la perpetuació del règim anterior que continua ostentant els fils del poder com hem pogut comprovar amb la nul·la separació de poders existent. Diferència democràtica entre partits de l’engany dreta i esquerra es zero, i ho sabem a pesar de la ficció que alguns encara es volen fer creure.

Vist això, nomes esperem una rectificació i la retirada de la proposta d’acord de claredat per part del Govern català, més que res per higiene democràtica i per respete al poble que els ha votat.

Una societat que ha patit aquest engany per part dels seus dirigents polítics i partits ara fa més de 5 anys, no pot permetre aquesta burla constant per part dels mateixos, i crec que te una gran oportunitat en les properes eleccions per començar a fer-los fora i enviar un missatge ben clar.

Aquest anunci ahir del Govern d’Esquerra de 33 diputats sobre 120 de tirar endavant l’Acord de Claredat com un nou engany que substitueixi la Taula fake de diàleg ja passa de mida. Una proposta recordo rebutjada pel Parlament en el seu dia sense cap suport més que el del partits de Govern, això sol, en un país normal i on es respecta les normes més bàsiques d’una democràcia ja seria motiu suficient per retirar la proposta. El Govern no es una illa en un oceà, es deu a un Parlament on resideix la sobirania popular. Tot un avís del divorci entre representats i representants en una democràcia de fireta com s’ha convertit la catalana i uns partits i lideratges miserables que no mereixem.

Aquest acord que ens volen vendre recordo es basa en l’experiència canadenca on el Govern de Canada i davant el tema Quebeques tenia la clau per decidir pregunta, percentatges i altres temes sobre el Referèndum acordat, o sigui un torpede a la línia de flotació de qualsevol aspiració. Per si no fos poc, alhora i pel que sabem Esquerra ja va proposar entre tota la normativa que hi vol incloure l’experiència de Montenegro amb percentatge mínim de participació i sobretot on el vot negatiu valdria més que el favorable a la independència, tota una estratègia precisament contrària al que se suposava que defensaven.

Parlen de diverses fases i finalment portar l’acord a Espanya, on nomes repassant la història veurem com altres grans acords en matèria d’autogobern que s’hi han portat al seu dia amb grans majories com per exemple el Nou Estatut d’Autonomia amb el President Maragall o la proposta de Referèndum amb el President Puigdemont i que no van servir per res, alhora de ser rebutjades sense contemplacions. Alhora i com hem escoltat mil i un cops, no hi haurà cap referèndum acordat en cap Govern espanyol sigui del color que sigui.

Per tant es un acord mort i impossible, que per molt que els mitjans afins el facin ser la vuitena meravella i encara s’atreveixin a dir als demes que presentin alternatives. Quan en realitat això no es cap alternativa, es un nou fake per seguir aquesta broma macabra dels nostres partits que ja fa massa temps que dura.

Senzillament, no ens ho mereixem.

Aquestes son les paraules que ha utilitzat le ministre Marlaska per parlar de temes religiosos. Tot com sabem prové del gag del programa Esta Passant de TV3 amb la parodia de la Virgen del Rocio i que ha aixecat polseguera.

Primer va ser el President d’Andalusia que ens deia que era una falta de respecte i calia demanar perdó als andalusos, també la seva portaveu Teresa Rodriguez o alcaldes com el de Granada que diu que jugar amb la religiositat es ofensiu independentment de la creença de cadascú. Ara afegim el Ministre del Govern espanyol,tots els mitjans de la caverna i a Catalunya partits com els Populars que ho volen portar en forma de denuncia al Parlament per posar uns quants exemples.

Evidentment, el mateix Toni Soler ja ha manifestat que no demanaran perdó a ningú per aquesta reacció cavernaria obtinguda. Ja sabem que Espanya no es una democràcia, ni plena ni buida, o ha demostrat amb escreix amb el procés català, i també sabem que el concepte laic a la seva Constitució es una simple broma, i ho demostra accions com les que explicava. De fet en un Estat on cantants poden ser empresonats per lletres de les seves cançons com succeix, ja es veu que la llibertat d’expressió es una simple broma. Ens parlen de respecte i consideració sobre un tema espiritual privat i lliure però que com a societat i agafant el terme laic no te o no hauria de ser tema. Per tant la parodia evidentment es pot fer, sinó entrariem amb casos com les caricatures de l’Alcora pels musulmans i que van provocar atemptats i morts sense fi. Suposo que els que ara han protestat i exigit ho devien trobar aberrant i ara van per la mateixa línia. Apart hauriem de veure com insultar i menysprear al poble de Catalunya un dia si un dia també dona vots i surt gratis totalment i llavors es veu que no s’aplica aquest respecte i consideració.

Parlen d’ofensa per una creença personal en una societat que no la te com oficial, i de fet i en la Constitució que tant esgrimeixen sempre no es qualifica de República Islàmica o en aquest cas de Monarquia Catòlica. Tampoc parla de que la catalanofobia es esport comú a l’Estat i això si que es oficial i en canvi l’humor sobre altres coses no ho és.

Malauradament i que com ja sabem que la dignitat ha desaparegut entre els nostres representants polítics, no descarto el Parlament demanant perdò per res.