ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL DRAMA GREC

Aquests dies son decisius per Grècia i la Unió Europea amb una crisi sense precedents i on la informació interessada d’un costat i l’altre amaga molta demagògia. Crec interessant aquest escrit de Xavier Roig per saber una mica de que estem parlant i del perquè de determinades actituds.

Grècia o la irresponsabilitat col•lectiva
Xavier Roig

Els grecs es troben en una posició compromesa. Constitueixen el paradigma de la mediterraneïtat que a mi, personalment, m’enerva l’organisme. Tots els mediterranis tenim certes dosis de comportament similar. Alguns les hem anat limitant. Altres no volen fer-ho. Ara bé, cap indret del mediterrani nord, excepte algunes regions espanyoles i italianes, guarda aquesta forma de comportament desvergonyit, barreja d’incompetència i orgull injustificat. Però, sortosament, hi ha qui aquest tipus de comportament no està disposat a tolerar-lo.

D’entrada convé recordar que no estem parlant d’un deute que els grecs tinguin amb els mercats –aquest monstre cobdiciós, sense cara, al que els progres actualitzats, ara abillats de populistes, li engalten tots els mals-. No senyor. Els grecs ara tenen un deute amb els contribuents europeus. Europa els ha donat un préstec (si no vaig errat, de 200.000 milions d’euros). La part que li correspon als contribuents espanyols és de 6.500 milions. O sigui que vostè, distingit lector, els ha prestat uns 140 euros. Vull dir que si a casa són quatre, entre tots vostès han prestat als grecs 560 euros. Sense interessos fins l’any 2020, i després en unes condicions extremament generoses. Però no és el menyspreu que els negociadors grecs han manifestat vers aquesta solidaritat real. El fracàs de les negociacions tenen diversos motius.

Un d’ells, el principal, és la desconfiança dels socis europeus. Els successius governs grecs van mentir abans de la crisi, amagant un dèficit i uns comptes que, quan els vam conèixer, van provocar que se’ns arrugués l’americana a la majoria de nosaltres. Acte seguit se’ls va començar a ajudar. Els creditors internacionals van perdonar el deute en bona mesura (si no recordo malament, les quitances va arribar al 70%). I Europa (vostè, volia dir) els va ajudar amb un altre paquet de diners, del que he parlat abans. Doncs bé, durant tot aquest temps (aproximadament, els darrers cinc anys), les autoritats gregues no han fet cap, cap, reforma. Per tant, el que té lloc ara és que, simplement, no els creiem (parlo en primera persona perquè els que estan plantats davant els grecs avui, són representants que he escollit jo, i estan negociant sobre els meus impostos). Els negociadors europeus simplement demanen compromisos creïbles. No el bla-bla-bla, del que els meridionals som tant experts.

El segon motiu de fracàs ha consistit en intentar posar contra les cordes l’Eurozona. Si els països que conformen l’euro cedeixen davant les exigències gregues, l’euro perdrà la confiança dels mercats internacionals i tot se n’anirà en orris. Vostè, vull dir, se n’anirà en orris. A més, perquè aquells que hem fet l’esforç fins sortir de la crisi (recordem que els espanyols hem rebut, també, ajuda europea per reestructurar la banca) ens preguntarem: és que nosaltres som imbècils? En resum, cedir davant Grècia significa llençar per la finestra, compromisos, confiança interna i externa, etc. Els grecs han emprat la seva vesant oriental a fons (la continuada ziga-zaga, comportar-se com allò que coneixem com “fer-se l’espavilat”, en definitiva, i tot utilitzant un llenguatge políticament incorrecte, practicar el “mariconeig” permanent). Però han topat amb gent que, a aquestes alçades de la partida, aquest joc no està disposat a acceptar-lo. Ho va manifestar molt clarament el ministre holandès de finances: “A dead line is a dead line”.

A més, cal afegir la manipulació de la informació que han fet les autoritats greguesi que el nostre periodisme ha pres com a bo. El passat diumenge 28 el senyor Juncker va dir que penjarien a la web de la Comissió les propostes que s’han fet, i que les autoritats gregues han rebutjat ofeses. No es tracta de retallar pensions, tal com informen els mitjans de comunicació, ni de simplement apujar l’IVA. Llegeixo al web de la BBC que l’estat grec gasta en pensions un 30% més que el britànic. Que la gent es jubila a una edat més jove que la mitjana europea. Que la majoria de la gent, a Grècia, estafa al fisc gràcies als quaranta mil diferents IVA que ningú controla. Etc. És sobre tot això, que el govern grec no està disposat a parlar-ne…

EL DESANIM NO VA ENLLOC

Som un poble que caiem fácilment en el desanim i la frustració, moltes vegades sense motius aparents. Ho podem tenir tot a favor que nomes una espurna per petita que sigui ens deixa estabornit i convençuts que hem perdut la partida. Això ho hem sentit moltes vegades dels seguidors del Barça, on els demes veurien euforia, nosaltres preocupació per molt que el resultat sigui espectacular. Segurament ho portem a l’ADN, i no hi ha dubte que les derrotes com a poble també ajuden i la repressió patida es un element essèncial.

Tanmateix, ara tenim una ocasió històrica, sense precedents en els últims 300 anys, decidir el nostre propi futur amb la força del vot i de la nostra decisió. Mirem enrere i veiem molta gent que ja ha desconnectat de l’Estat espanyol des de l’afer de l’Estatut, que ha vibrat amb prop de 2 milions de persones en les 3 últimes Diades amb imatges tant espectaculars com la Via Catalana o la V de l’any passat que han donat la volta al món i han situat el nostre afer a totes les cancelleries amb cara i ulls. Alhora veiem com per primera vegada hi ha un Govern a la Generalitat 100% compromés amb el Procés, un President que ha agafat el guant de la societat i ha seguit la corrent per fer-la possible. Fins hi tot hem votat el 9 N encara que sense validació legal, però en un dia per recordar i de desafiament a l’Estat amb un èxit aclaparador.

En definitiva hem seguit tots els passos escrupulosament democràtics i arribem a 3 mesos de la votació definitiva amb tots els entrebancs que vulgueu i alguns sembla que encara no han entés el que ens hi juguem posant per davant l’odi entre partits i persones per davant de l’objectiu principal. A l’altre costat veiem com el principal enemic s’organitza en forma de Catalunya en comú per evitar el nostre dret democràtic a ser el proper Estat d’Europa.

Les entitats tenen una gran responsabilitat, i l’ANC concretament en la seva consulta ha de deixar clar si els socis ho volen que serà el garant de la unitat d’aquesta força, que no vol dir una sola llista, però ha d’aturar aquest desgavell diari que veiem i que ens aboca al fracás amb arguments sectaris per totes bandes que nomes ens perjudiquen a nosaltres.

En definitiva el 27S ha de ser un segon 9N, però aquest cop amb resultat de veritat i per ser executat. Una nova Via Catalana somrient i pacífica que vol culminar el procés i vol fer d’aquestes eleccions un gran referèndum de si o no. Els partits han d’entendre que és això i nomes això. Prou de caure en el debat social parcial i en el model dirigit i legitim de cada partit que en unes eleccions normals seria el que tocaria. Ara es tot un altra cosa.

Nomes així podem arribar a la victòria final, i aquest cop la culpa no la podrem donar a Madrid si no fem les coses bé.

MENDEZ DE VIGO: RES DE NOU A L’HORITZÓ

El nostre estimat ministre Wert ja no es el ministre d’Educació i Cultura, el seu substitut segueix la seva petjada, i segur mantindrà el nivell de desproposits i xenofòbia catalana sense miraments. De fet les declaracions l’any 2014 en el marc del Dialeg amb la ciutadania celebrat a Barcelona, ja va deixar clar que la integritat territorial i la identitat és una competència exclusiva de l’Estat membre, ja que la UE no te més competències que les que li donen els seus tractats. Per reafirmar va dir la frase de Lenin “nomes els ximples discuteixen els fets, i això es un fet”. Com veieu el Ministeri li va com anell al dit.

Crec que el tarannà queda demostrat, de fet els seus familiars no conviden a l’optimisme, concretament un cunyat seu va ser un dels energumens que van atacar Blanquerna a Madrid pels actes de la Diada. Com podem comprovar una gran família democràtica. Mendez expressava de la manera que he explicat la seva posició sobre el procés català, un pensament d’imposició sense marge per la democràcia, ni per la opinió de la societat. Parla de competències per damunt de les persones, i això ja es força greu, per si això no fos prou i amb la fatxenderia que caracteritza aquests personatges ho dona com un fet irrefutable i tracta de ximples qui gosa discutir aquest afer. Tot plegat molt lamentable per un Ministre d’Educació i de Cultura, dos paraules que semblen força allunyades amb aquests pensaments absolutistes que no haurien de tenir cabuda en una democràcia minimament estable.

Ja se sap que el menyspreu a Catalunya i a tot el que faci referència a ella es un exercici que dona vots i habitual en algunes elits de l’Estat espanyol, que després es pregunten el perquè dels nostres desitjos, be de fet no s’ho pregunten, nomes cal veure l’exemple dels xiulets a l’himne espanyol, on encara ningú s’ha plantejat el motiu d’aquesta expressió.

Una mentalitat feudal de segles enrere que no evoluciona, i on les persones amb un mínim d’esperit democràtic per força no hi troben cabuda. El mateix menyspreu que la diputada a les Corts valencianes Clara Punset de Ciudadanos i la seva defensa d’una llengua universal, amb referència al castellà i que hauria de deixar en un calaix qualsevol altra llengua, ni que sigui la teva i que segons ella et converteix en un poblet. Un altre mentalitat que segur farà molt bona amistat amb el nou Ministre.

LA DEMAGÒGIA DELS NOUS MOVIMENTS

Avui veiem una enquesta de El Periodico, o sigui podem intuir quina es la seva intencionalitat i cap on va dirigida. En aquest context intenta desmobilitzar el vot independentista, malauradament encara amb diverses incògnites per resoldre. Ens posa una candidatura diu d’unió d’esquerres “Catalunya en comú” com a marca que podria disputar la victòria a la llista on el President sigui visible. Al marge ens deixa per sota de la majoria en aquest suposit i molt justeta sense la candidatura fantasma abans expressada.

No hi ha dubte, que això no ha d’estranyar a ningú, sabem quin mitjà la fa, i que busca amb la mateixa. Encara que acceptant el joc de ficció establert el punt positiu es que les llistes independentistes son molt a prop de la majoria d’escons. Apart juga amb una llista d’esquerres inexistent i pel que veiem de moment de difícil execució. És estrany els números d’Esquerra molt inferiors als que les mateixes enquestes li donaven fa poc temps i amb una llista de la societat civil proposada pel President a l’aire, i unes candidatures encara per definir. Per últim un desgast mínim de la partició de CIU i uns partits classics unionistes que son molt dolents. O sigui que fins hi tot en els pitjors instants i amb enquestes cuinades sense miraments l’horitzó és bo.

Tanmateix i per veure aquests moviments que formarien la Catalunya en Comú, vam veure el líder de Podemos, Pablo Iglesias com amb el millor estil de la caverna ultra dreta espanyola “a mi no m’ensenyarà sobirania Mas que tè comptes a Suïssa”. La pregunta es si te alguna prova del que diu, la resposta es no. Per tant actua exactament igual que el nacionalisme ranci espanyol. No tenim dret a decidir i sobre la sobirania evidentment l’Estat espanyol i no Catalunya sí així ho vol fer. És una nova demostració del nivell democràtic d’aquests que es venen com a nova política i les vertaderes intencions respecte al nostre procés.

Un altre exemple el tenim amb Ada Colau, que ens diuen renuncia a l’Audi A6 de propietat municipal, per un Seat Alhambra, amb una operació d’imatge que res aporta al ciutadà. En primer lloc el primer es blindat i compleix amb els canons de seguretat establerts, si no s’utilitza que en faran, ès podrirà per obra i gracia de la demagògia. El segon cotxe no es blindat, també es alemany i necessitarà noves mesures de seguretat que acabaran afectant les butxaques dels ciutadans.

En definitiva cal explicar molt bé que la nova política es un nou Estat i no noves formacions que volen canviar tot per no acabar canviant res. Simplement operacions d’imatge i fre de l’Estat als anhels de la ciutadania catalana.

L’HORA DE LA SOCIETAT CÍVIL

La proposta del President crec és un últim intent lloable d’unió envers el procés. Aquesta entre les cúpules polítiques ja s’ha demostrat impossible, i de fet així es va pactar amb el vistiplau de les entitats sobiranistes. Ara entenc aquesta proposta com a diferent, no es una OPA a la societat per posicionar-se amb qualsevol opció política, sinó la invitació a prendre el protagonisme i de pas contribuir a superar aquesta mena de Vida de Bryan permanent que caracteritza l’independentisme català i que es una de les grans causes del últims 300 anys.

Ahir durant l’entrevista em va fer goig algunes coses que em sembla qualsevol independentista de cor li haurien d’agradar, per primer cop hi ha un Govern plenament independentista, i un President que pot agradar més o menys, però va recollir el guant de les nostres reivindicacions i les ha dut fins a les últimes conseqüències. Va assumir el compromís, a trencat la seva coalició precisament per aquest motiu, quan tothom donava l’esquena va poder fer la consulta del 9N amb querella que vola damunt el seu cap inclosa i convertint aquesta data en un referent ja de la historia d’aquest país, va proposar una llista unitària amb els partits amb un pas enrere tal com fa la societat civil, proposta rebutjada i ara fa aquest últim intent amb les entitats que han encés la flama del projecte, i fins hi tot acceptant que hi pot ser o no a la llista ja que com va dir vol ser part de la solució i no del problema. Crec que errades al marge, que també n’hi ha hagut, no es pot demanar massa més generositat i valentia política davant aquest repte majúscul.

Ara la pilota es a la teulada de les entitats, una decisió difícil, i que segurament hauria de ser consultada als associats per ser més ferma la resposta i de pas incontestable, però amb una oportunitat que potser no tornarà a passar, com deien molts, el motor del procés ha estat al poble, aquesta es la força i ara hi ha una oportunitat de tornar a agafar el lideratge, i deixar enrere el món dels partits amb els seus interessos partidistes i la seva visió parcial. Si apel·lem a la coherència, tenim tots els trumfos per fer una llista il·lusionant i engrescadora i superar els vells vicis de l’independentisme, alhora demanar al President, al seu partit, a Oriol Junqueras i el seu, a la CUP i a tots aquells que volen un Estat per Catalunya, precisament per poder convertir les seves propostes a la realitat que s’afegeixin.

Si no ho fem, l’alternativa, seran tres llistes de partit que tant de bo sumin i ho assolim, però les semblances amb unes eleccions normals i l’allunyament d’un plebiscit que es del que es tracta estarà a l’ambient, i si no sumesin no ens ho perdonariem mai. Tots en som responsable d’aquest pas, i ara toca demostrar-ho per damunt de qualsevol ideològia hi ha el país, el de tots i per tots. Em direu que te un risc, però algú es pensava que el procés no en tindria.

COMENÇA EL BALL

No hi ha dubte que entrem de ple en la fase final cap al 27 S, ara toca posar negre sobre blanc amb la màxima claredat possible les opcions que l’electorat disposa per votar per un Estat propi. No hi ha mitges tintes. Sí volem que això sigui un referèndum o un plebiscit en forma d’Eleccions no valen els dubtes. No ens ho podem permetre. De fet veiem més o menys de moment tres llistes, una a l’entorn de CDC, una d’ERC i una de les CUP. Ara caldria conjunció entre elles i el paper de la societat cívil en cadascuna, alhora i a ser possible deixar les marques dels partits al calaix i posar el país al capdavant.

A l’altre costat tenim uns Ciudadanos que amb la seva nova líder a Catalunya ens diu que vol una Catalunya on no importi on has nascut, comencem bé, hi estic completament dacord. El nou Estat serà de tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen i la llengua que parlin. També tenim a un PSC en descomposició i un PP que ha volgut donar un aire de modernitat amb l’Andrea Levy, però les seves primeres intervencions han estat de traca i mocador, més jove, i teoricament més oberta però les mateixes idees i conceptes sense veure la realitat.

En un tercer bloc tenim ICV en terra de ningú, de fet segueixen dient que no accepten un referèndum d’aquesta manera, que traduït vol dir que no volen consultar a la ciutadania, ja que no hi ha altra manera de fer-ho. També tot el conglomerat de Podem, Procés Constituent i altres opcions que plenes de personalismes i amb un denominador comú, posen per davant una revolució social dins Espanya i deixant CIU fora, un odi irracional que no posa com objectiu la independència.

Pel que fa a la proposta del President, crec que es un altre exercici de generositat i caldria estudiar amb bona predisposició, alhora demanar algun gest al Sr. Junqueras, que ja es va desmarcar del 9N, reenganxat posteriorment, i ara ens presenta una llista amb l’esquerra com a eix i teoricament els mateixos objectius principals que la llista anterior. Podríem arribar a la conclusió que una gran llista apadrinada pels dos podria ser clarificadora i engrescadora i si cal sense la seva inclusió en la mateixa, però amb una cosa molt clara, no hi pot haver enfrontaments entre les llistes, i la sensació i l’esperit ha de ser tots a una, i encara la més important, el 27S decidim el més important que pot decidir una nació, si volem ser un nou Estat o no, res més. No decidim ni el model sanitari, ni el model de país, ni res d’aixó. Si barregem aquests temes seran unes eleccions normals i corrents, i seguirem sent una autonòmia pels segles dels segles.

Volem un referèndum i que ho entengui tothom, per tant fem-ho fàcil i el màxim de clar que ens dona la formula. De nosaltres depén.

ON TOT COMENÇA: ARA ÉS L’HORA

l’ANC i Òmnium presenten la campanya decisiva cap al plebiscit del 27S, Ara és l’Hora intentarà arribar al màxim de persones i convèncer que la millor opció per Catalunya és la independència, alhora els partits comencen a esvair dubtes, Esquerra amb la seva proposta per formar la seva candidatura per la República Catalana, la CUP amb la seva i CDC lliure del seu llast amb el President al capdavant i totalment compromesa amb el projecte. Com diu la campanya, on tot comença, i el millor de tot, depén de nosaltres fer-ho possible.

ON TOT COMENÇA

LA PUTA I LA RAMONETA: ADEU PER SEMPRE

La roda de premsa posterior a la reunió del Comite d’Unió per part de Ramon Espadaler va seguir el mateix camí esperpèntic de la pregunta de la consulta interna. Francament es un insult a la intel·ligència i una burla que ja no pot durar més. Un Estat necessita polítics i dirigents seriosos i decidits, la mediocritat està molt bé per dirigir autonòmies de pa sucat amb oli, però res més.

Ens diuen que marxen del Govern, però que no trenquen la Federació, que la seva pregunta inclou el si a la independència, però que no poden anar en un bloc on aquest sigui l’únic posicionament, volen incloure altres opcions, diuen que es una decisió per coherència interna i alhora volen saber el contingut del programa per la llista del president del 27 S per decidir-se.

Anem a pams, el procés com no ens cansarem de dir va començar amb l’assumpte de l’Estatut. últim intent de tercera via per trobar aquest encaix català, i des del poble la mobilització ha demanat independència durant aquests llargs 3 anys, un clam que el Govern català ha recollit fent tot el possible per trobar un mandat democràtic del poble que avali el nou Estat, el 9 N en va ser un exemple sense vinculació i ara toca fer el plebiscit dins unes eleccions autonòmiques com a referèndum. Aquest es el tema, i no un altre. Mentrestant Unió amb en Duran i el seu cercle al capdavant ha tret a passejar més que mai la puta i la ramoneta evitant sempre la definició i seguint la vella política autonòmica de sempre. Ara a 100 dies del 27S l’aposta es independència i els posicionaments son si o no, no hi ha mitjos estats, ni terceres vies ja enterrades. Per tant les paraules d’Espadaler son hipòcrites i una burla insuportable a la ciutadania.

Anterioment a la consulta interna ens deien que si es seguir endavant amb el procés, ara veiem que era mentida, la opció si a la independència, el més bàsic i innegociable senzillament es el seu impediment. Per cert coneixen perfectament el full de ruta signat amb ERC i les entitats sobiranistes i la formula de diverses llistes amb l’objectiu comú i compartit de l’Estat propi, com poden dir que esperen el contingut del programa, el cinisme no te límits.

El president i CDC ha decidit que vol ser el pal de paller pel nou Estat, i lògicament no hi ha temps per tornar als vells vicis de sempre. Duran ha intentat posar tots els pals a les rodes possibles al procés. La seva posició es legítima, nomes faltaria, però ha d’assumir les conseqüències de la mateixa. Un partit dividit, amb greus dubtes i que segur traiciona a molts dels seus militants i simpatitzants en un moment històric com aquest que no volen assumir en benefici d’uns quants que ja no ens representen.

En definitiva, el procés va convertint el pas cap a l’Estat i els canvis no imaginables com aquest, passen a tota velocitat. Ens haurem de cordar els cinturons, PSC marginal i afeblit, ICV diluida en la seva indefinició, Unió a la deriva, que passi el següent.

L’ABRAÇADA DE LA IL·LUSIÓ

thumb_474__4

Aquesta imatge produïda a l’acte amb motiu de l’aniversari de Vilaweb i amb la intervenció tant del President Mas com de David Fernàndez es la desitjada. Aquella que la ciutadania entén com normal, aquella que reflecteix la petició de la societat en forma d’independència per damunt de qualsevol altre parametre i molt per damunt de qualsevol persona o partit. Aquesta imatges es la que fa por a l’Estat espanyol, en definitiva es la imatge de dues persones intel·ligents i compromeses amb un procés de tots i per tots.

Realment és la metafora perfecte, on esperem veure algun dia en Oriol Junqueras i donar a la unitat un sentit de debó, i guanyar tota la credibilitat de que el projecte d’un nou estat és una realitat que supera qualsevol altra cosa, i sobretot que deixa el 27S amb un caràcter plebiscitari autèntic, per damunt de models de país diferents i donant el missatge de que des de la dreta a l’esquerra sumem per arribar a l’objectiu final. Alhora és totalment antagònic a un missatge que hem sentit aquests dies per exemple des de Podem, ICV o Procés Constituent amb un odi a una persona, concretament el President i un partit irracional i que dona idea del vertader interés d’aquestes formacions, que res te a veure amb la revolució cap a la independència, i si una falsa revolució social que sense l’eix nacional es fum i mesquinesa al servei d’una autonòmia espanyola pels segles dels segles.

Ara més que mai cal claredat, i separar el gra de la palla. En David i Mas ho tenen molt clar. La independència no es d’esquerres ni de dretes, es de país, i aquí ens hi trobarem tots. Cal començar a denunciar aquests falsos missatges llençats per alguns i que tenen una única funció final, impedir la nostra llibertat, que curiosament es a les nostres mans. Els tentacles de l’Estat espanyol i el seu joc brut i també dels catalans que volen que tot continui igual i negar les evidències tenen moltes formes i aquesta excusa social per seguir lligats per sempre n’es una més. No caiguem en el parany. Nomes hi ha un canvi possible que ens pot portar a un nou model de més justícia social, i aquest es ser el futur nou Estat d’Europa.

SOM UNA NACIÓ

La reacció de CDC davant el teatre d’Unió ha estat contundent, i tot fa veure que ara va de debó. No podem perdre més temps. La Teresa Forcades també ens diu que vol independència però sense una part, no anem bé per aquest camí, es com dir que no hi arribarem mai, tampoc podem perdre el temps. Ara cal claredat, i ser conscients que tots els independentistes de l’esquerra a la dreta som la mateixa nació, i com a tal tenim que arribar a la plena sobirania. Tots som necessàris i tenim el mateix objectiu. És una formula molt fàcil, i no ens perdonariem mai que per alguns hooligans de les ideològies amb ves a saber quins interessos no arribessim a bon port.

Independència sí, però amb tu no
Marta Rojals
Aquest cap de setmana, els ‘jonquindepes’ vam seguir al minut la consulta interna d’Unió, encara que fos per queixar-nos de l’atenció desproporcionada a un partit d’uns pocs milers d’afiliats. Però és que tot Unió és una desproporció, tant pel nombre de càrrecs per metre quadrat com pel poder que acumulen. La mateixa imatge de Duran patint de valent a la suite del Palace, la recordeu? –les estovalles blanques, la xemeneia, els entapissats, La Vanguardia–, ja era desproporció pura: un partit que no és conscient de l’excés, que l’exhibeix sense pudor, que el ven com una cosa ‘digna d’admirar’, que dirien a l’APM, n’és la metàfora: la dels ‘uns pocs’ que viuen com reis al costat dels ‘uns molts’ que les passen magres. La història del món, no la descobrirem ara.

Per aquest motiu alguns jonquis del procés hem trobat tan interessant això que passava a Unió. Perquè, malgrat que són pocs, són uns pocs que caram. Tantes enquestes ens hem empassat amb universos de vuit-centes, de mil persones barrejades, per què hauríem de fer fàstics a un sondatge específic dins d’un sector concret? Mentre esperem el mateix grau de definició en els ecosocialistes, ves si no és apassionant saber cap a on carreguen els més conservadors de tot l’espectre putaramonetista. Justament els resultats d’Unió tenien interès per aquest detall: per què haurien de voler ficar-se en embolics d’independències, Maria Antònia, uns bon cristians que figura que tenen la vida resolta? El missatge per al catalanet cagat, el que es pensa que la independència molt bé com a teoria, però mentrestant qui hi ha a la botiga, és importantíssim: senyores, sabeu que ningú no ho ha intentat amb més ganes que nosaltres, però els resultats no acompanyen: Espanya és un mal negoci, està confirmat. Fora pors, estripem el contracte, toca fer el pas.

Això, pel que fa a la dreta. Agafem ara el coet supersònic i fem uns quants milers de quilòmetres fins a l’esquerra i més enllà. Hi trobem, per una banda, la declaració de Forcades que ‘La independència s’ha de fer sense CiU’ i, per una altra, l’advertiment d’Arrufat que ‘Hi ha partits que volen fer bandera del “Muerte a Mas”‘. Amb això vull il•lustrar que els ‘indepes’, abans que res, ens dividim en dos grans grups: els qui ens importa un rave què vota l’altre ‘indepe’ i els qui no. La senyora Forcades sembla que és dels segons, i el senyor Arrufat, dels primers. És a dir, que Forcades seria dels qui no volen la independència amb vots convergents, i Arrufat és dels qui la volen assolir amb tots els vots, perquè, i aquí m’aventuro, deu haver fet números i pensat que d’aquí que ens haguem deslliurat dels ‘indepes’ de dretes –elitistes capitalistes neoliberals privatitzadors de mè–, se’ns pot fer el 2714.

Davant d’això, tenim tres opcions: 1) esperar-nos que tots els ‘indepes’ es facin d’esquerres, 2) esperar-nos que tots els d’esquerres es facin ‘indepes’, o 3) arreplegar tots els vots ‘indepes’ i córrer a fer la independència d’un coi de vegada si us plau per favor. Els ‘anticonvers’ i/o ‘Mas-haters’ tenen un problema i no és el tres per cent. És que el seu odi per una part és més gran que el desig de llibertat per al tot. I dic odi perquè no sé endevinar quin altre sentiment és prou fort per a tombar fins el propi desig de ser lliure.

Pensar que la independència és possible sense la gent de dretes és com pensar que la independència és possible sense la gent rossa o la que no s’ha vacunat. Com a idea, la democràcia selectiva, o la discriminació per ideologia, no és gaire pràctica per a començar un estat. A l’altre costat de la ratlla, quan siguem independents, hi serem els mateixos que som ara. Aleshores, essent un tot, qui vulgui fer campanya contra una part tindrà tota l’eternitat.

LES SIGLES DEL PASSAT

El procés cap a la independència de baix cap a dalt te moltes virtuds. Una de clara es que com un tsunami ha passat per damunt les sigles més classiques per esdevenir un eix que no entén d’esquerres o dretes, de pactes impossibles amb l’Estat, de peix al cove o de velles formules o indefinicions que ja no van enlloc. Te un objectiu molt clar i els partits a marxes forçades van intentant adaptar-se a la nova situació.

Ahir Unió va fer la seva. Una pregunta directament estúpida i sense sentit va ser avalada pel 51% de militants contra el 46% que van dir No, aquests últims tenen molt clar que volen la independència i estar amb el full de ruta a les eleccions pel 27S, els primers tenen molt clar res, diuen que estan al costat del procés, però amb unes condicions que el fa inviable, o sigui seguir per exemple la legalitat espanyola i un diàleg impossible. Això parlo dels militants, però l’aparell si que te molt clar que vol i que no vol. No vol la independència i vol tornar a la vella política autonòmica de sempre amb uns quants retocs, ni més ni menys. La comparaixença ahir d’Espadaler treient pit per un resultat tant just amb un líder que ja dura més de 30 anys no es cap gran gesta. De fet estan just en el mateix punt que es trobaven abans de fer la pregunta, ja que no han decidit res, i ara se’ls ha d’exigir que ho facin. No hi ha temps per perdre, el full de ruta es prou clar i el temps fins el plebiscit poc, per tant no val a badar.

El president Mas ha de saber la resposta d’Unió i actuar amb conseqüència, si no volen anar conjuntament ja que no volen assumir el procés cap a la independència, els consellers d’Unió han de ser rellevats i convidar a tots els que volen seguir que ho facin sense fissures. El temps de l’ambigüitat ja ha passat i en Duran i la seva cort son un obstacle que ja no pot endarrerir més ni fer més mal al procés en general.

Per altra banda Teresa Forcades va ser escollida candidata per Procés Constituent, però em preocupa aquesta deria d’alguns en posar davant l’eix social davant el nacional, i concretament l’odi i la batalla contra CIU davant de tot. Com si encara no sabessin que sense eix nacional no hi ha social i que sense totes les forces compromeses no hi arribarem mai. De fet gent com per exemple Arcadi Oliveres hauria de saber que això no es cap lluita anticapitalista ni per l’estil, es la lluita per l’autodeterminació i aquesta va des de la dreta a l’esquerra. Ara no toca lluites ideologiques, toca lluites de país, crec que ho haurien de revisar, si es que volen la independència.

UN TC EN BLANC I NEGRE

Ahir el Tribunal Constitucional va fer un pas més a la seva deriva total anul·lant els preparatius del 9 N uns 7 mesos més tard. Tot un desgavell que si no fos veritat semblaria una broma. Per suposat des dels Populars han celebrat la decisió i Camacho ja ha demanat la dimissió del President Mas dient que no accepta la democràcia, que es un antisistema i demani perdó, ja que es un problema per Catalunya. El PSOE diu que el que diu el Constitucional es el que val. A l’altre costat el President afirma que la Constitució es un cul de sac i ha fet crida a reforçar el caràcter plebiscitàri del 27S.

Realment fa llastima que aquest Tribunal sense cap tipus de legitimitat en un Estat on els tres grans poders en una democràcia no son independents, i això fa que aquest interpretador de normativa estigui al dictat del Govern de torn i aparegui amb sentències tant esperpèntiques com aquesta. De fet es la que fa moltes contra Catalunya, es tracti d’un tema nacional, social o de qualsevol tipus. El 9 N ja forma part de la nostra historia, mai s’esborrarà, segurament en temps passats han aconseguit modificar parts de la historia, però ara això es impossible. 2300000 persones van desafiar l’Estat en un gest sense precedents i que va donar un triomf de la democràcia davant el fonamentalisme que practica l’Estat i ara el 27S ho refrendarem en una votació que ja te tot el caràcter vinculant amb TC o sense.

Camacho, precisament la que nega la democràcia, acusa del mateix i pretén que es demani perdó per seguir la majoria del poble que s’ha expressat al carrer i voler que decideixi amb la força del seu vot, segurament massa democràcia per ella. De fet el problema de Catalunya en part es ella, ja que forma part d’un partit que no ha condemnat mai el franquisme i que actua en contra de la voluntat majoritària de la gent, exactament igual que el Tribunal que es va atrevir a modificar la votació de l’Estatut exercida per la societat catalana i trencant en aquell moment qualsevol punt d’aproximació.

Els socialistes beneeixen el que el TC diu, una forma curiosa de fer política, encara que amb la Carme Chacon com a futura candidata un altre cop poques coses poden sorprendre.

El President ha estat un cop més a l’alçada i be farien totes les forces en seguir la consigna del reforçament plebiscitari del Setembre, sinó no ens en sortirem pas.

RESPONSABILITAT I SUMA

l’Acord arribat per les diverses candidatures amb un full de ruta compartit i un objectiu comú obliguen a un exercici de responsabilitat extra, i posar en valor la paraula sumar, encara que sigui per separat. Cadascú des del seu sector i afegint una porció de vots el més amplia possible, i alhora fer-ho compatible en minimitzar els atacs entre les candidatures que recordo posteriorment hauran de sumar. Si es creuen el projecte i son fidels a l’objectiu final dels seus votants, tindrem molt de guanyat. El diumenge Unió és definirà, no per la pregunta, però si pel resultat i com diu en Pere Cardús, cal premer l’accelerador i presentar el més aviat possible les diferents opcions per donar confiança i credibilitat de cara a fora, i sobretot de cara endins.

La llista del president Mas el 27-S
Pere Cardús

Algunes informacions han apuntat aquests últims dies a la confecció d’una llista independentista a l’entorn del president Artur Mas. S’han explicat detalls d’una proposta que pot correspondre a una actualització de la llista unitària que va proposar a final de novembre i que ERC va refusar amb contundència. És a dir, una llista no identificada directament amb partits concrets, sinó que integrés alguns representants de partits i que quedés ben farcida de representants de la societat civil en els àmbits professionals, mediàtics i de l’activisme cívic.

Després de la pèrdua de vots de CiU a les municipals i de l’evident desgast del cas Pujol, el president Mas vol presentar-se el 27-S sense motxilles pesants. Té la voluntat de presentar-s’hi ben equipat i acompanyat de candidats lliures de peatges. Més enllà de les fílies i les fòbies partidistes de cada independentista, aquesta proposta ha d’alegrar tothom. Perquè l’independentisme no es pot permetre de perdre ni un sol vot a les eleccions que han de fer de plebiscit per a la creació d’un estat independent.

La proposta de candidatura té un avantatge a l’hora de clarificar el panorama polític amb vista al 27-S. Si l’objectiu és comptar quants vots hi ha per la independència, cal que totes les candidatures s’expressin amb claredat sobre la qüestió. Sí o no. Que no són això, els referèndums, carat? Que Unió decideix aquest diumenge de continuar embolicant la troca amb Duran al capdavant? Serà una desgràcia per al partit de Carrasco i Formiguera (el que va dir ‘Catalunya ha de lluitar fins assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent’), però els independentistes que ho hagin intentat podran tenir una plataforma d’aterratge clara. Cap independentista no s’ha de quedar sense referent electoral el 27-S.

La llista unitària, tal com es va formular el 25 de novembre a l’Auditori del Fòrum? Més que enterrada. Ara cal que ERC sàpiga construir una proposta atractiva que freni l’avenç dels cants de sirena de regeneració espanyola i que comenci a recollir els orfes de l’harakiri socialista (no tan sols dirigents, sinó votants). Cal que la CUP sàpiga fer un pol anticapitalista d’obediència catalana i sense interferències de l’estat espanyol (digueu-ne Podem o com vulgueu). Si Teresa Forcades vol fer el salt al convent, la CUP hauria de tenir prou cintura per a evitar que anés a reforçar propostes incertes en el terreny del procés d’independència. I els independentistes que encara quedin a ICV o a EUiA s’han d’afanyar perquè el 27-S serà difícil de repetir.

Falten poc més de tres mesos. La data de les eleccions ja no es pot ajornar. Fer-ho seria un frau total a la ciutadania que s’ha mogut i s’ha implicat com mai en la construcció d’una societat millor, més justa i més responsable. El 27 de setembre votarem. Si tothom fa la feina que li pertoca, els qui ens volen mantenir sota el jou de la corona espanyola no hi tindran res a fer. Aquests dies hem sentit la gent més moderada del panorama polític català dient amb claredat que la independència no pot restar condicionada a la legalitat i al diàleg. Gent com Núria de Gispert o Joan Rigol han acabat de destapar-se sense manies. Ells i tots els sobiranistes d’Unió saben que ha arribat el moment del tot o res. I Duran, també.

Que l’endemà de la consulta d’Unió, diumenge, comenci la gresca. Que tots els bòlids es posin a la pista de sortida. El president Mas amb la seva llista superant les dinàmiques dels partits amb un programa netament independentista. Qui vulgui ser-hi, que s’hi apunti. I els altres, amb les seves propostes de partit, a sumar tots junts el 27-S per superar d’una vegada per totes les vies mortes d’Espanya. Qui perdrà? La indefinició i la mediocritat. Qui guanyarà? Catalunya.

RIDÍCULS SENSE LIMITS

Malauradament per alguns les hemerotèques i la tecnològia de la informació juga en contra de determinats personatges i grups, que son esclaus de les seves paraules i fets amb una evidència molt clara per tota la societat.

Fa uns dies el President Mas en una entrevista a un diari italià i preguntat per la DUI, els va dir “La DUI està sempre allà, en un sobre al darrer calaix del meu escriptori”. Qualsevol persona normal entendria que volia dir que es un darrer recurs, apartat de moment, però en cap cas físicament en un calaix. Sorprenentment el partit d’ultra dreta VOX i que va liderara Alejo Vidal Quadras (sobren les paraules) ha demanat judicialment escorcollar el despatx presidencial per veure que amaga el famós calaix. Semblaria una broma i fins hi tot podrieu pensar que em vull burlar dels possibles lectors, però aquest odi i nacionalisme espanyol ranci no te límits i pot caure en aquesta bogeria sense sentit.

Un altre cas, podria ser el pacte de Ciudadanos a Andalusia amb els socialistes per governar la comunitat a canvi de l’acceptació d’uns punts concrets, entre ells la promoció i apertura de 40 ambaixades andaluses per captar inversions i ajudar a les empreses exportadores. O sigui justament el que han estat denunciant a Catalunya i inventant mentides i fent de la qüestió un dels seus cavalls de batalla, ara resulta que per Andalusia no tant sols hi donen suport, sinó que ho porten en el programa electoral i és un dels punts clau per tancar el pacte. La demagògia i la xenofòbia d’aquesta formació no te límits.

La petició d’expulsió de Barça i Ath. Bilbao per part de Sergí Martí dirigit a la Federació espanyola de futbol i a partir de signatures de suport en una plataforma per internet es una nova mostra de que les èpoques passades no s’han oblidat i que el tracte a Catalunya sempre es el mateix. De fet contrasta amb la final de la Champions League, on ni el Rei, ni el President espanyol van assistir i on cap bandera espanyola va ser present a la grada, ni al camp en les celebracions. Curiosament si malauradament l’èquip italià haguès vençut segurament una hagués vist la llum. Jo crec que ha estat la millor demostració de normalitat i de realitat vist per tot el món sense escarafalls.

En definitiva, i molts cops el ridícul no te fronteres, i la ceguesa que provoca el fanatisme de l’Estat espanyol i diferents actors impedeix actuar i ser consequent amb la realitat.

SEGUIM SENSE PAUSA

La reunió entre Ada Colau i els representants ANC i Òmnium crec va ser del tot posítiva amb el compromís per part de la futura alcaldessa de Barcelona de ser present com a tal a la Manifestació de la Meridiana per la Diada i també la possibilitat de donar llibertat de vot al seu grup amb la inscripció de la ciutat a l’AMI. Per altra banda, els rumors comencen a insistir amb un relleu dels consellers d’Unió posteriorment al 14 J amb un resultat previsible, i que ningú entendria que els Espadaler, Pelegrí i Ortega, desprès de la burla a la gent i de posicionar-se contraris al projecte cap a la independència encara exerceixin el seu càrrec.

La reunió abans esmentada ens fa veure que la feina d’un determinat sector, es fer veure que la justicia social i unes polítiques renovadores van intimament lligades a un nou estat, de fet aquesta votant del si si el 9 de novembre, es normal que estigui present a la Meridiana i que amb ella arrosegui tot un col·lectiu que ha de veure que sense un nou país no hi ha res a fer, es la nostra condemna, la gota negre l’ha posada la portaveu d’ERC quan ja s’ha penjat la medalla d’aquest fet per les converses amb el seu grup. Es un tic dels partits que en el fons no deixaran la seva lluita pel poder amb procés o no, ho hem de saber, i tenir clar, alhora que minimitzar els seus efectes amb la població.

Crec que amb l’AMI, seria un gran exemple de defensa del dret a decidir donar llibertat de vot al partit i així una imatge de transparència interna que deixaria en evidència a moltes altres formacions opaques i monolitiques amb els seus postulats, sense deixar marge a la llibertat individual i la consciència de cada persona. Seria un nou pas endavant amb aquest exercici de regenaració interna i de la democràcia en general.

Pel que fa als tres consellers d’Unió esmentats, es força clar que han signat la seva sentència, no es pot presentar una burla macabra de pregunta com la que donaran als seus militants i posteriorment ressucitar una tercera via impossible, tant sols per frenar l’objectiu comú. El resultat es clar que serà un si pels seus interessos, ja que les garanties democràtiques estan més que amb un dubte raonable i la cupula posarà i desfarà per arribar al resultat desitjat. El president no pot presentar la seva llista compromesa amb el procés amb persones amb el Govern actual contraries al mateix, perdria tota la credibilitat i demostraria que no anem prou seriosament.

En definitiva, seguim, avancem i anirem clarificant aquells punts foscos que impedeixen veure alguns la gran oportunitat que tenim davant els nostres ulls.