ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA XIULADA DE LA DEMOCRÀCIA

Aquest dissabte, el Barça i Ath. Bilbao disputaran la final de la Copa del Rei a Barcelona. Una final que provoca un morbo especial a l’Estat i un nerviosisme pel que passarà fora del terreny de joc, de fet molt més que el que succeirà dins, com seria el principal motiu. Les experiències viscudes en els últims anys amb aquests dos equips son com un malson per aquest nacionalisme espanyol que segons alguns no existeix, però que demostra que la seva evolució es mínima.

De fet des d’estaments federatius ja han posat el crit al cel i han amenaçat amb sancions si la xiulada al monarca i himne espanyol es repeteix, fins hi tot entitats subvencionades per aquest nacionalisme ranci del passat i amb nul respecte a la democràcia com Sociedad Civil Catalana fan campanya a la premsa aprofitant les subvencions de les clavegueres de l’Estat per demanar respecte als símbols en un partit que volen sigui una festa esportiva. Curiosament la mateixa entitat que va instar a la Junta electoral a fer retirar les estelades dels llocs públics per no influir en els comicis, al mateix temps que deixava lliures les banderes espanyoles i símbols franquistes que es veu no influeixen a ningú.

Es una nova paranoia contra la realitat. Enlloc d’analitzar perquè hi ha aquest rebuig a l’himne espanyol i que implica o significa el mateix, ja la reacció primaria de la imposició sense cap tipus de raonament. Tamanteix la democràcia i la llibertat d’expressió ha de permetre que la ciutadania expressi la seva voluntat sobre qualsevol tema, i en aquest cas en ple procès d’independència català i per altra banda una bona part del poble basc que també ho voldria es normal expressin el seu rebuig cap un himne i una institució que representa la repressió, imposició i coartació de les llibertats, fet que sembla a Espanya no li preocupa el més mínim.

Diuen que no es pot barrejar política i esport. En pocs dies la selecció espanyola ha de jugar alguns partits, i sentirem aquest mateix himne, i veurem les banderes de cada estat onejar a tot el camp, i es veu que això no es barrejar política i esport. Es una evidència que l’esport com a fenòmen de masses es utilitzat per finalitats polítiques, i negar això, es viure en un altre realitat o simplement faltar a la veritat.

Els sentiments i la llibertat en una democràcia mai poden ser retallats i molt menys imposats o intentats amagar com hem vist amb les retransmissions televisives precedents, on barroerament s’intentava amagar els fets com si no existissin. Per tant bona xiulada i endavant amb el dret a decidir.

LA CATALUNYA EN COMÚ

Aquesta proposta que ja hem sentit aquests dies per exemple de la boca de Podemos a Catalunya o la mateixa Teresa Forcades sembla atractiva per atreure tot una part emergent de l’electorat i mobilitzar-lo de cara al 27 S, ara be, es atractiu si el seu referent i model amb vinculació de canvi social es el compromís cap a la independència, si tant sols es basa en una reforma social amb un enèmic com CIU en el punt de mira, com avui ens deia Joan Herrera “qui s’ha de preocupar es Mas i no el dret a decidir” o la primera mesura de Colau que ens diu reclamarà el deute de la Generalitat a l’Ajuntament, llavors no anem bé.

Primer perquè la Catalunya en comú es la que volem com a nou país i que ha de donar sortida i nexe d’unió a tota la societat, i segon perquè les baralles i les temptacions partidistes no ens portaran enlloc, això malauradament ens ho porta la diversitat de llistes, però hi ha un objectiu comú que hauria de ser molt present. Com diu encertadament en Vicent Sanchis correm el perill de caure en aquesta transformació social d’alguns que res te a veure amb el nostre procés. Aquest vol CIU, vol ERC, vol CUP i tothom que s’afegeixi, no margina a ningú, ni te cap vocació de fer-ho, com suggereix Herrera. Pel que fa Colau, aquest deute es una conseqüència de no gaudir d’un estat propi, i els deutes hi son precisament per cobrir serveis bàsics que imagino no voldrà retallar. Cal Catalunya en comú i molt sentit comú.

Catalunya en comú
Vicent Sanchis
Era ben previsible. L’èxit de Barcelona en Comú ha esperonat fórmules semblants amb intencions, aquesta vegada, més generals. Amb la intenció de repetir resultats a tot Catalunya. Per això dimarts passat la líder de Podemos a Catalunya, Gemma Ubasart, va anunciar una nova proposta. Una proposta que abasti tot el país i que vol fer-se dir Catalunya en Comú. La intenció d’Ubasart és substituir “la Catalunya de les retallades” per “la Catalunya de la democràcia”. Per aconseguir-ho, la líder de Podemos compta amb les intencions declarades d’Iniciativa. Joan Herrera i Dolors Camats, eufòrics, van proclamar diumenge a la nit que, després de Xavier Trias, el següent pas és “substituir Artur Mas”.

Gemma Ubasart pensa exactament igual. La líder catalana de Podemos afirma que “la primavera del canvi és irreversible”. Un canvi que no contempla cap temptació secessionista, perquè, el full de ruta que han pactat Convergència i Esquerra “és una proposta dissenyada per Artur Mas i per als seus interessos. Amb CiU i Mas no anirem enlloc”. La jugada, doncs, queda clara. I suposa una distorsió per a l’altra “primavera”, la independentista, perquè pretén substituir una il•lusió “nacional” per una altra “de classe”. Una il•lusió que vol “regenerar” Espanya i mirar si Catalunya hi encaixa, aquesta vegada sí. Una il•lusió molt menys concreta que la “federal” perquè ni tan sols dissenya el nou “marc de convivència” i es limita a apel•lar ambiguament a un “procés constituent”.

Tot això arriba en el moment que tant Esquerra Republicana com la CUP han tret pit amb “el canvi social”. Quan les dues forces s’acosten a Ada Colau per mirar de fer acords de govern municipal estable. I quan Convergència s’ha convertit en un objectiu fàcil, “de dretes”, de cara a les eleccions del 27S, que poden plebiscitàries, sí, però de plebiscit “social”.

Els uns i els altres, doncs, Convergència, d’un costat, i també Esquerra i la CUP, han de reflexionar. Si pretenen que el procés independentista no s’aturi, que no sigui substituït per un altre de molt més recurrent, han de definir estratègies que els uneixin més i que presentin a la majoria dels catalans un nou model de país, dins un nou Estat, que convenci i il•lusioni. La Catalunya en comú de debò.

NO FEM EL CARALLOT

Aquesta frase contundent, va ser pronunciada pel periodista Marti Anglada en una Conferència sobre el Procés, desprès de constatar que els resultats municipals ens donaven un 45% de vots sobiranistes i per tant ens cal un 5% més, ja que del contrari no ens ho validarà ningú el resultat, al mateix temps recordava la tristor de desembre i gener amb les baralles dels partits i el malbaratament del 9N, alhora que l’acord amb el paraigues amb diferents llistes evidentment no es la millor manera de presentar unes plebiscitàries.

Moltes coses negatives, però també noves oportunitats que ara tenim al davant, i que hem de saber jugar, el factor de Teresa Forcades encapçalant un conglomerat amb la gent d’Ada Colau, Procés Constituent, la CUP i fins hi tot Podemos Catalunya amb la independència com a mode de transformació social seria un cop damunt la taula i gairebé una garantia certificada pel Procés.

Efectivament, tots els mals que s’han fet, ja estan fets, cal mirar endavant i veure que els resultats de Barcelona poden obrir noves perspectives. Encara que jo soc ferm defensor d’una llista unitària de país o com a molt dues per marcar esquerra i dreta, això segurament no canviarà, masses interessos pel mig i massa mirada curta i tacticisme que ja no tocaria en aquest context, però que no desapareix. Per tant amb aquest paraigues amb tres llistes, una amb el President i CIU, un altre amb ERC i la gent sobiranista del PSC, faltaria el de l’esquerra independentista que representa les CUP, i que ara amb generositat podria unir el conglomerat explicat anteriorment amb Forcades i Baños al capdavant per exemple. Podemos hauria d’abandonar a Catalunya la idea de reformar Espanya i centrar-se amb Catalunya i el seu procés trobant el nexe del dos processos en marxa amb la independència com a sortida, segurament ICV quedaria en terra de ningú, víctima de la seva tàctica de la puta i la ramoneta per nadar i guardar la roba, encara que això seria un mal menor i per cert buscat pels mateixos protagonistes amb les seves decisions.

Serien tres llistes molt potents que sumarien per assolir aquest 50% necessari que validaria el món i donaria inici al procés de desconnexió i negociació amb totes les parts per la nostra plena sobirania. Evidentment la DUI com ens volen vendre alguns tampoc tindria cap sentit i hauria de quedar al calaix de les carallotades, ja que tenim prou exemples per veure que ens pot portar al final desitjat o el que ens satisfaria en primer terme sense cap resultat real.

Es preparen uns mesos molt interessant, on Unió per exemple també ha de decidir que vol ser de gran i sembla que molta més gent de la que ens podem pensar estarà al nostre costat. Benvinguts i endavant.

OBJECTIUS CLARS

Un cop passades les Eleccions Municipals, ja hi ha una autopista directe cap al 27S, aquella data on ens ho juguem tot com a país, i això tothom ha de ser conscient del moment que vivim i del tren que passa per davant nostre amb l’oportunitat d’agafar-lo o perdre una oportunitat d’or.

En podem prendre moltes conclusions de la jornada del 24 de maig, però en volia concretar algunes:

Solidaritat i la Coalició Millor Barcelona ja no tenen cap tipus de sentit,tot és legitim evidentment, però pensant en global els resultats son ridículs, perdent prop del 80% de vots, i restant a les forces que podien inclus millorar algun resultat. Un grapat de vots i acontentar alguns egos no son excusa per no mirar pel procés com a visió primera davant altres coses. Esperem el 27S hagin aprés la lliçó.

Les declaracions de Camats insistint que si el President Mas convoca eleccions pel 27S, estan preparats per fer-lo fora, son totalment fora de lloc i d’una gran irresponsabilitat. Em recorden aquells entrenadors d’èquips molt inferiors al Barça que durant la setmana asseguren saber com frenar el joc blaugrana i finalment surten amb la cua entre cames. Algú li pot dir a la Sra. Camats que el 27S no es per fora ningú, es amb l’intenció de poder fer el referèndum que no podem fer amb l’Estat espanyol, i que això es molt per sobre de qualsevol sigla política, personatge o ideològia. Algú li pot dir si ha mirat els resultats municipals i compara (sumes i restes) com pot gosar a dir això, i per altra banda si es favorable al dret a decidir que ho demostri, o que ens digui com pensa donar veu als ciutadans respecte la relació amb l’Estat.

Tant Oriol Junqueras com el President Mas ens diuen, el primer que no te dubtes sobre les properes eleccions i el segon que com espera es compleixin els pactes hi haurà 27 S. Quan s’ha de reafirmar una cosa que tothom hauria de tenir com assumida molt sovint, es una manera de crear desconfiança i dubtes que ara no toquen. Per altra banda, i deixant de banda els pactes municipals, cal començar la campanya per les plebiscitàries el més aviat possible i ja que la llista unitària no sembla possible amb la màxima coordinació possible per assolir la majoria i més de la meitat dels vots per ser validat en clau internacional, i no serà fàcil, si el seny i la responsabilitat no es màxima.

Els propers 4 mesos son els més importants dels últims 300 anys, i el moment històric requereix encert i alçada de mires, es un avís per navegants.

MUNICIPALS: PRIMER PAS CAP AL 27S

Primera etapa superada, ara cal centrar totes les enèrgies en el 27S. Els partits han de ser molt conscients que tenim la victòria definitiva a tocar si actuem amb responsabilitat i saben llegir el que la societat catalana ens expressa en cada moment. Segurament les lectures interessades des de fora i també des de dins seran a l’ordre del dia, però malauradament per aquesta gent els números son els que son i no enganyen.

La veritat es que els 3 partits implicats a fons al procés, com son CIU, ERC i CUP aconsegueixen 300 mil nous vots respecte el 2011 amb majories absolutes o relatives a gairebé 700 pobles dels 947 catalans i dos terços dels regidors, més de 6 mil regidors per uns 1600 de PP, PSC i Ciudadanos. El control de les 4 diputacions, peces bàsiques per la Hisenda pròpia i augmentant als llocs on no s’ha guanyat, com LLeida o Tarragona. Tot això sense comptar les moltes candidatures locals, la gent ha votat en clau absolutament local o la posició de les candidatures com Barcelona en Comú. Aquests son els números freds.

Queda el cas de Barcelona, un Ajuntament fragmentat amb presència important de CIU, ERC i CUP i una Ada Colau que necessitarà molts pactes per poder governar, i que les seves primeres paraules en relació al dret a decidir, es el seu suport a que Barcelona sigui la capital d’una Catalunya que te dret a decidir que vol ser. Una bona notícia que ens ha de portar a vincular amb claredat la independència amb la justícia social i una nova manera de fer política pel ciutadà. Si aconseguim això el 27 S pot ser un gran triomf.

PSC s’ha enfonsat sense remei, els Populars van camí de ser un partit merament residual a Catalunya amb Sanchez Camacho que es nega a veure la seva dura realitat que li caurà com una llosa damunt seu, i uns Ciudadanos que recullen aquest testimoni amb demagògia, però sense agafar nous aires pel nacionalisme espanyol que representen, i ICV que te el mèrit d’haver sobreviscut gràcies a enganxar-se a aquestes formacions hereves del 15 M i amagar en molts casos les seves sigles com una taula de salvació.

Ara caldrà veure els futurs pactes locals, però s’han de centrar els cinc sentits en les properes eleccions i saber fent equilibris i deixant clar que la independència no es d’esquerres, ni de dretes, es una renovació, una oportunitat per viure millor on tothom pot gaudir del seu paper. Cal gestionar aquest enorme capital i preparar la batalla final, 4 mesos apassionants, segurament els més decisius dels últims 300 anys de la nostra història.

DIA 24: EN CLAU DE PROCÉS

La campanya municipal arriba a la seva fi, i m’agradaria fer una petició i una reflexió que en aquest cas van juntes. Pensem amb el context on ens trobem, pensem que d’aquí poc més de 4 mesos dedidirem el nostre futur com a poble, per tant el municipalisme és un punt bàsic per donar força al procés. Sí pensem abans i després caldrà tot el suport de tothom i una pinya que acompanyi a la part final del mateix. El 9 N com hem vist en diferents estudis te unes motivacions i unes eleccions locals unes altres, per tant en principi no serien compatibles. De totes maneres i excepcionalment caldria deixar en un costat les qüestions locals o personals i pensar en global. Amb aquesta simple operació els vots per CIU, ERC i CUP haurien de ser decisius en tots els nostres municipis. Com diu molt bé en Quim Torra, la injecció per la batalla final serà aquest diumenge, i un poble responsable i decidit ho hauria de tenir molt present. Un punt apart es Barcelona, on veig imprescindible un govern sobiranista segurament encapçalat per Trias i que deixi fora PP, PSC, Ciudadanos i aquest invent de Colau que donarien ales als nostres enèmics i deixarien una nació coixa sense la col·laboració de la nostra capital. Tornen les urnes i nomes depén de nosaltres fer un pas més o posar una pedra en el camí. Reflexionem.

El que va del fracàs a la victòria
Quim Torra
La pregunta és: com fer que els diaris de l’unionisme, que ja tenen a punt les edicions de dilluns per publicar a tota plana: “El procés és mort” o “Fracàs de l’independentisme”, hagin de canviar-les per les de: “El procés es consolida” o “L’independentisme encara amb força el 27S”?

Tot apunta que CiU mantindrà els bons resultats arreu del país aconseguits fa 4 anys; que ERC, que ve d’unes darreres eleccions nefastes, doblarà o més els seus resultats actuals i les CUP es convertiran en una de les forces més sòlides i implantades a Catalunya (Berga, Girona…). Confio també que RCat i SI puguin aconseguir regidors en alguns pobles i ciutats.

Però tot això, que és un resultat extraordinari, no farà moure els titulars dels diaris, ni dels grups mediàtics. On es juga la partida és: primer, si sumarem 2 milions de vots; i, segon, si a Barcelona, les quatre Diputacions i…. Sant Vicenç dels Horts guanyen els candidats sobiranistes.

Naturalment, el provincianisme “ha oblidat” que fa mig anys dos milions de catalans van votar per la independència. Aquesta dada, clau, és “la” dada. La força hegemònica –i sense alternativa- de l’independentisme ha de veure’s reflectida diumenge al voltant d’aquesta xifra. Qualsevol resultat que sumi nous votants, fa guanyar força al procés.
Però totes les mirades es centraran en qui aconsegueix l’alcaldia de Barcelona. Si la capital del país renuncia a continuar al costat del procés, aquest fet serà explotat amb una virulència brutal en contra. No ens oblidem de la foto dels alcaldes travessant la plaça Sant Jaume, de les diades, del tricententari. Sense el suport de la capital hauria costat molt més arribar fins aquí –amb tot el que ja ha costat.

I qui guanyarà Barcelona? Doncs tenint en compte les enquestes i el sistema d’elecció d’alcaldes, a banda de les plebiscitàries a l’horitzó el 27S, és evident que l’alcalde ho serà el de la llista més votada. A Barcelona, ser alcalde dependrà de tenir un vot més que els altres. No seran possibles pactes alternatius i el candidat més votat esdevindrà “conseller en cap” (ja seria hora de recuperar les velles denominacions eliminades pels borbònics). Per això, l’anhel són 21 regidors independentistes, és clar, però com a mínim cal que Xavier Trias sigui el candidat més votat. Sense Barcelona, al procés li faltarà aire.

Respecte a les Diputacions, penso que es podran mantenir si res no falla. I sobre Sant Vicenç dels Horts, el fet que Oriol Junqueras s’hi hagi volgut tornar a presentar, fa que també es converteixi en un altre centre d’enorme interès. No ens podem permetre que el líder de l’oposició resulti afeblit de la contesa electoral, també s’utilitzaria en contra del procés i només faria desgastar-lo, posant l’èmfasi en les dificultats de l’independentisme en l’àrea metropolitana.
Però si ho aconseguim tot, si convertim el 24M en una gran èxit dels partidaris de la independència, aleshores aquesta data no només ens obre el camí, ens fa de palanca cap al 27S. Hem de guanyar tots. Hem de tenyir el país d’independència, de la capital al darrer poble. L’AMI s’ha de multiplicar. I per això en desitjo una gran victòria.

ADIF: MARCA ESPANYA

El caos i descontrol avui a Rodalies es un fet que es va repetint amb uns passatgers que suposo van esgotant les seves reserves de paciència, alhora que les de la indignació més profunda supuren sense remei. Segons escoltava des de la Generalitat, fa quinze dies va passar una cosa semblant amb una aturada total del sistema. No es tant sols les infraestructures tant abandonades a Catalunya, els trens, les catenaries i altres problemes, que ara ens diuen que es el software que ha fallat, o sigui el sistema informàtic que no es pot garantir la seva fiabilitat. Francament surrealista.

Es xifra en unes 80 mil persones afectades i retards fins al migdia superiors als 60 minuts. El Conseller Vila ja ha posat el crit al cel i ens diu que li ha fet saber que aquest caos es inadmissible, alhora que ens diu que el sistema de rodalies es un desastre i vol solucions. De fet es queixa que la Generalitat només pot actuar de client davant d’un operador que es l’Estat. De retruc l’alternativa cotxe ha col·lapsat les vies d’accés a Barcelona, un altre drama surrealista.

Això es el que tenim, l’Estat espanyol ens ofereix això. Realment en ple 2015 sembla d’un nivell del tercer món no poder garantir la fiabilitat del sistema informàtic de rodalies i provocar el caos existent. El conseller sap que això no canviarà per molts escarafalls que hi posi. Quan no son unes infraestructures deficients son uns trens antics o qualsevol altre especificació tècnica amb la Generalitat com a espectador sense cap poder per revertir la situació, menys el dret a la “pataleta”. ADIF es per damunt del be i del mal i no te obligació de tractar amb les institucions catalanes, és així de clar.

Catalunya necessita inversions per modernitzar la seva xarxa, cosa que no tindrem amb un espoli fiscal normalitzat, necessita un canvi d’operador que ara tampoc no pot demanar i finalment un tracte personalitzat i unes competències que res tenen a veure amb aquell famós traspàs que deixava exclós vies i trens i poder de decisió, o sigui el típic fum autonòmic que tant mal ens ha fet.

Tot això dins Espanya no ho aconseguirem, i per tant cal un Estat al nostre favor amb totes les seves eines al servei de la gent, en aquest cas els usuaris de rodalies, molts d’ells d’aquests cinturò del baix llobregat que haurien d’entendre que la seva millora de vida va molt lligada amb el procés cap a la independència. No parlem de coses a l’aire, sinó problemes reals i quotidians que afecten directament les seves vides. Cal un nou país i aquest diumenge han de posar la primera pedra, per deixar-lo acabat el 27 S i fugir d’aquest malson que ningú es mereix.

VIOLÈNCIA EN CAMPANYA

La crispació que estem vivint en aquestes eleccions supera els límits que en un Estat civilitzat i democràtic serien de rebut. A Barcelona veiem com una candidata no es cansa de dir mafia a l’Ajuntament actual i al partit de Govern sense cap tipus de pudor, utilitzant una agressivitat verbal fora de límit. Espanya pressiona Dinamarca per la moció aprovada lliurement sobre el cas català en el seu Parlament i amb el resultat d’uns vots en blanc no previstos que de tota manera no han evitat el triomf. Les imatges d’agressions en el miting de Rajoy a Barcelona amb una rabia fora de si o com malauradament estem acostumats la banalització del nazisme en boca d’una advocada i tertuliana Teresa Bueyes a TVE que sense cap problema ens deia que aquest devia tenir coses bones i coses dolentes.

Tots aquests exemples i molts més que ens trobariem, donen una idea dels parametres en que la campanya es belluga. En una democràcia avançada agradi o no agradi l’opinió de la gent no hauria de fer cap por, al contrari, hauria de ser fonamental escoltar i actuar en conseqüéncia. Tot això com he dit seria un Estat democràtic, però que passa quan un Estat desprès de 40 anys de dictadura sagnant fa un rentat de cara a la galeria i segueix endavant intentant amagar el passat, aquest es el cas espanyol, unes maneres de fer que ja venen de molt lluny i una idea que no canvia. El rebuig a la diferència amb la suma del descredit de la política formen un cocktail explosiu que justifica aquestes conductes.

En un país normal, els insults en campanya o les insinuacions o afirmacions si no es poden demostrar no hi tenen cabuda, i menys com a part principal dels arguments de campanya. oi Sra. Colau. Tampoc seria normal utilitzar la diplomacia per fins inquisitoris intentant amagar el que no es vol sentir com es el cas de Dinamarca. De fet agressions per contraris a un partit en un miting no serien una gran imatge del que volem per la nostra societat i encara molt menys persones tant mesquines per fer creure que un dels pitjors horrors de la historia moderna, com es el nazisme amb milions de morts a la seva esquena, te ni que sigui un bri de defensa, esclar que son la mateixa classe de persones que defensaran el franquisme com un bon periode per l’Estat espanyol, i amb això esta dit tot.

En definitiva, cal veure que el procés català porta un Estat impotent per aturar la situació a treure la careta de la violència com arma dissuassoria, i per tant hem d’estar preparats.

NERVIS SENSE CONTROL

No hi ha dubte que a mesura s’acosti la data decisiva del 27S, els nervis, les pretensions de cada partit i la critica interessada en benefici propi, així com la desconfiança i la por pel que ens enfrontem serà a l’ordre del dia. De fet es molt millor que els nervis siguin a l’altre costat, amb prohibicions d’estelades, modificacions o greuges amb la llengua o com en el miting de Rajoy ahir on ens diu que governar no es convocar referèndums, que la independència es arcaica o alertant de la utilització dels Ajuntaments per defensar posicions contra la majoria.

De fet convocar referèndums es perfectament normal en una societat democràtica, més que res perquè permet saber l’opinió de la gent i decidir, allò que fa tanta por. Parla de la independència en passat, quant nomes ha de mirar el mapa del món i veure la creació de nous estats, i confon el que ell defensa amb majories i minories, precisament allò que ens descriu un referèndum. Nervis que sembla en Jordi Sanchez, nou president de l’ANC ens calmarà, simplement dient les coses clares, no parlar de la llista unitària, es un acord ja signat i de moment no seria serios dubtar dels contractes signats cada dia, i no optar per una DUI immediata i si pel full de ruta acordat pels partits, una posició de lògica i possible. Com ens descriu en Toni Aira un encert en la tria pels temps convulsos que venen amb força.

L’encert de Jordi Sánchez
Toni Aira
La setmana passada, dijous, un amic amb línia directa amb l’actual (i l’anterior) cúpula d’Esquerra, com qui no vol la cosa, en una conversa distesa, va deixar-me caure una idea que ja m’havia arribat uns quants dies abans. Una idea d’aquelles que fan mala espina. Parlàvem de la imminent elecció de president o presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, donàvem força per fet que Jordi Sánchez seria l’escollit pel Secretariat, i tots dos conveníem que seria un bon perfil. Ell hi estava d’acord però a la vegada va deixar caure la frase: “Llàstima que a ERC el veuran molt com l’amic d’en David Madí, amb ganes de pressionar per la llista unitària”. Pam.

Aquest país és molt petit i ja fa molt que corre (interessadament, és clar) que el gran estrateg de l’Artur Mas aspirant a president torna a marcar la pauta a la cuina del líder convergent. Com en tot allò que envolta els qui són o han estat cervells a l’ombra d’un líder polític, la llegenda (farcida de realitat o no) és molt útil per esquitxar amb la sospita el seu assessorat. És el que es busca de fa dies (aquest cap de setmana mateix a la premsa més anti-Mas) amb el president català.

Hi ha molt de nervi. Massa. I no dic que no estigui justificat en més d’un cas. Però el simple fet de veure a l’horitzó una possibilitat de rebrot del debat sobre la llista unitària de cara a les eleccions catalanes del 27-S no justifica tanta histèria entre bambolines. No justifica això ni l’orquestració de l’esquitx indiscriminat. És un debat tancat? En principi sí. I en final? Això no se sabrà fins que no siguem al cap del carrer. És el que té la política. I témer tant un debat sobre una llista, per no tenir-ne la certesa absoluta, quan no es tenen certeses de ben bé res en un context polític tan trencador com el que ens asseguren que s’està impulsant a Catalunya, diu molt poc dels més inquiets.

És en aquest sentit que Jordi Sánchez, d’estrena fa quatre dies, va començar a donar pistes sobre l’encert del seu nomenament al capdavant de l’ANC quan, aquest cap de setmana mateix, preguntat sobre l’opció de la llista unitària (el rum-rum, que corre…) va deixar clar que aquesta opció ara per ara està tancada per erosionadora. Per sempre? Res no és per sempre. O sí. O no. O ja veurem. Però sense histèries ni maximalismes absurds. I Sánchez ahir també va descartar una declaració unilateral d’independència (DUI) l’endemà de les eleccions del 27-S. Va apostar per un procés constituent ben fet. I va aportar calma, enmig de tant de nervi (en molts casos injustificat). Només per això, ja d’entrada, Jordi Sánchez sembla tot un encert en la tria. Calma.

RENFE I LA SEVA ACTITUD

El cas de Renfe, es simptomàtic, per si algú tenia algun dubte de com funcionen les coses a l’Estat espanyol en relació a Catalunya i en especial al procés sobiranista. Ara sabem que ha negat descomptes a les escoles catalanes dient que la competència es de la Generalitat, però en canvi justifica es cas de l’acte de Sociedad Civil Catalana perquè era un altre tren.

La companyia ferroviària va subvencionar el 50% del bitllet de Barcelona a Tarragona i tornada a 245 assistents a l’acte de l’11 de setembre que organitzava la plataforma espanyolista SCC. Ara les escoles no reben descomptes, ens diuen que fa 3 anys per a grups escolars de menors de 12 anys es feien, però ara fent la reserva per internet es van adonar que els cobraven preu d’adults i com explicació demanada els van informar que grups de Rodalies o de Mitja distàcnia que tinguin origen i destí a Catalunya,es va decidir suprimir la tarifa. Justifiquen el descompte de SCC per haver utilitzat un llarga distància com Euromed o Talgo,, curiosament no se’ls va oferir a l’Escola en cap moment aquesta possibilitat. De fet consultada la web per aquest tipus de trens els descomptes son 20% anada i 30% anada i tornada, en cap cas el 50%.

Un nou cas discriminatori per Catalunya, de fet, la negativa a l’ANC per utilitzar trens per la gran mobilització a Barcelona i el rebombori pels que va utilitzar Girona per part de Llanos de Luna, contrasta amb el tracte i beneficis per l’acte espanyolista a Tarragona de la passada Diada. Un greuge encara més latent quan es tracta de discriminar escolars amb excuses de mal pagador i mentides fàcilment comprovables, ja que la web de la Companyia diu el que diu i dona les opcions que dona i tothom ho pot comprovar. Es absurd negar o argumentar quan la mentida i la intencionalitat son tant clares com en aquest cas.

Un cop més es demostra el tarannà espanyol que evidentmen distingeix les persones en funció del seu origen o idees. Aquesta es la companyia que tenim i que en un futur Estat fariem be de canviar d’operadora i poder gaudir d’un servei de més qualitat, i alhora igual per tothom, sense enganys ni mentides.

QUAN DIREM PROU

En aquests últimes hores, dos fets més han sacsejat la campanya electoral i ens tornen a posar a prova davant aquestes claveguers de l’Estat que no aturen la seva croada contra Catalunya La Junta Electoral Central i a petició de Sociedad Civil Catalana ha ordenat la retirada d’estelades dels espais públics ja que vulnera la neutralitat política en la campanya electoral. Per altra banda els Mossos han denunciat al CNP que hauria avortat una operació antigihadista del cos català amb una filtració per evitar un èxit de la policia catalana jugant impunement amb la vida de la ciutadania.

Aquest tot s’hi val comença en aquest cas pels 323 municipis denunciats per posar en els seus edificis públics l’Estelada, amb un precedent perillós, ja que la mobilització prevista a la Meridiana per la Diada coincideix amb el primer dia de campanya electoral. Encara més greu, ja que la vida de les persones sempre es més important. El seguiment dels Mossos a una xarxa jihadista es va veure vigilada per membres de la Policia espanyola que van alertar a la cel·lula gihadista avortant una operació que podia significar un éxit pel nostre cos policial. Tot això amb el Ministre Fernandez Diaz sempre explicant la coordinació total entre cossos, i que ara ha sentenciat ” la lluita antiterrorista i la política antiterrorista no es poden deixar en mans dels que no tenen el més mínim sentit d’Estat”, en referència als Mossos.

La pregunta es fins quan hem de seguir jugant amb les seves cartes marcades i les seves regles de joc. Quan direm prou. El joc brut de l’Estat no s’atura i a mesura s’acosti el 27S i posteriorment seguirà en augment. Per tant cal plantar-se i començar a exercir la sobirania, mai podrem ser un Estat independent seguint les regles marcades per l’Estat, i això cal tenir-ho clar i exercir-ho. Que una associació amb rerefons foscos, membres vinculats o simpatitzants de règims anteriors i declaracions profundament antidemocràtiques com SCC sigui suficient per tal que la Junta Electoral espanyola coarti la llibertat d’expressió de posar una bandera encara que no sigui oficial, es molt mala senyal. Aquella bandera no ès allà per capritx de ningú, hi oneja per la voluntat popular expressada a travès dels seus representants i això es la democràcia. Apart obre la porta per intentar prohibir la mobilització de la Meridiana pels mateixos motius, cosa que evidentment no podem permetre. La segona part ja es totalment un escàndol de grans proporcions, la policia espanyola boicotejant la catalana jugant amb elements molt perillosos i la seguretat ciutadana es d’una mesquinesa ofensiva fora de tot dubte. Suficient per exigir la dimissió de Fernandez Diaz i la seva obsessió malaltissa digne d’altres règims, encara que segur no passarà res.

En el regne del tot s’hi val per aturar el procés independentista, serem capaços de dir prou.

WERT: COSES DEL FRANQUISME I LA XENOFÒBIA

No hi ha dubte que el Ministre de Cultura espanyol ha creuat totes les línies vermelles en els seus intents per culminar allò que un cop perduda la sobirania al 1714 i anomenat Decret de Nova Planta, ja era un objectiu per acabar amb un poble i la seva singularitat, prohibir la seva llengua i que el temps fes la resta. Els atacs constants a la nostra llengua i presentar el castellà com una victima i pràcticament amb situació d’extinció a les nostres terres ja es un lema que sentim cada setmana i que ens indigna profundament.

Ahir el Ministre Wert, definit per Joan Tardà com una mala persona i perfectament ignorant va reblar el clau al defensar les últimes mesures com l’ampliació de la Preinscripció per deixar als pares posar la casella de llengua vehicular en castellà, i les sentències dels Tribunals que com si de filòlegs es tractés marquen 25% per la llengua castellana i obliguen escoles on algun pare ho demana a modificar tot el sistema. Alhora demanava que la Generalitat acates aquestes sentències i va reblar el clau considerant que la situació del castellà a Catalunya era semblant a la viscuda pel català en el franquisme.

Realment el límit ja es intolerable, cal denunciar al Ministre tal com va fer per exemple Tardà a Madrid, i declarar la mala fe i suposada ignorància del mateix amb un objectiu obsessiu i malaltis molt clar. Tanmateix barbaritats com la que ens va oferir ahir en Estats democràtics suposarien la dimissió o cessament ja que demostra que no esta capacitat pel càrrec i per altra banda la seva ideològia es incompatible amb qualsevol estandard democràtic. De totes maneres esperar això de l’Estat espanyol es totalment inútil. El canvi del franquisme, encara protegit i silenciat a una democràcia de fireta permet que els mateixos tics es repeteixin un cop i un altra. De fet l’Estat continua monolingüe i amb al·lergia a qualsevol diferència, augmentada si es tracta de Catalunya, una voluntat uniformadora que no pot ser el nostre model.

Es una burla a tots aquells que van patir repressió durant la dictadura amb un idioma prohibit i anul·lat. Si mirem ara, veiem que a Catalunya el castellà en la majoria d’àmbits com la Justícia, etiquetatge, cinema i molts d’altres es pràcticament exclusiu, i en el sistema escolar, única taula de salvació per l’idioma minoritàri es demostra que els alumnes tenen el mateix nivell o superior de castellà que qualsevol altra territori.

Ara cal plantar cara, de cap manera obeir les sentència, i igual que el 9N i donant valor a la Declaració de Sobirania cal dir prou a la fatxenderia, mesquinesa i xenofòbia del Ministre esmentat i totes les sentències que busquen aquest genocidi lingüístic amb el català.

GRÀCIES DINAMARCA

El fet que ahir va succeir al Parlament danès no pot passar de puntetes. Es com es va dir a l’arribada a la lluna, un petit pas per l’home i un gran pas per la humanitat. Per primer cop els representants d’una democràcia tant consolidada i de referència com la danes es posiciona a la qüestió catalana i dona tracte igual a Catalunya i Espanya apel·lant al diàleg per resoldre el nostre anhel per arribar a ser un Estat. Caldrà recordar aquest gest un cop assolim ser un poble més entre els pobles lliures del món.

Efectivament i gràcies a l’ANC en aquell Estat, set dels vuit partits a la cambra donen suport a la resolució pel diàleg democràtic entre el Govern espanyol i Català i alhora mostren preocupació per la resposta espanyola durant aquests tres últims anys amparat en aspectes legals per impedir la democràcia. Un gest que demostra que l’afer intern que som, de fet ho serem fins que el nostre Parlament no faci el gest de declarar la Independència, ja es un assumpte que a l’exterior i sobretot en el nostre àmbit genera debat. Esperem que sigui la primera resolució de moltes que vindran per defensar el nostre dret democràtic i pacífic a decidir que volem ser.

Mentrestant l’Estat ha impedit amb tota la pressió que ha estat capaç, evitar la rebuda per part del President europeu a ANC, Òmnium i AMI amb l’entrega de les signatures recollides el 9N, concretament més d’1300000 signatures de denúncia a l’Estat, i al mateix temps rebutgen tramitar al Congrés que els jutges hagin de conèixer el català a Catalunya argumentant que seria una condemna a la pobresa lingüística, al monolingüisme, i a l’ostracisme a Catalunya.

Aquest es el tarannà que tenim davant, treure pit per impedir que la veu ciutadana no tingui la foto de la seva entrega i tot el que això suposa, com si el seu silenci l’invalidi o el faci invisible, i impedir que els ciutadans catalans es puguin expressar normalment en l’àmbit judicial lesionant greument els seus drets, amb un argument que donaria fe de que saber les dues llengues oficials a Catalunya ens condemna a la pobresa de llengues, en canvi saber nomes el castellà ens dona una riquesa fora de dubte. Es un retorn al passat, si es que alguna vegada hi ha hagut una evolució.

En definitiva, una distància tant gran dins Europa de supasades democràcies com Dinamarca i Espanya dona idea dels diferents nivells que tenim.

ALBIOL VOL SEGUIR NETEJANT

Realment l’alcalde actual i candidat pels Populars a Badalona vol seguir “Netejant Badalona” sense escrúpols. La democràcia es sagrada, però crec que no val tot per ser representant de la societat. El discurs de la xenofòbia no hauria de ser acceptat com eina electoral. Qualsevol societat civilitzada no pot equiparar col·lectius sencers amb segons que, creant un estigma com a base del discurs. Com diu la Marta Lasalas, no és l’únic culpable, la resta de partits no han estat capaços tampoc de netejar Badalona i arribar a una entesa per demostrar que hi ha valors per damunt de la tàctica partidista o el vot a qualsevol preu. Se’ns dubte era esperar massa.

Els responsables d’Albiol
Marta Lasalas
Xavier Garcia Albiol ha demostrat que és un polític molt hàbil. Les passades municipals va jugar amb la xenofòbia com si fos la vareta amb què una majoret fa malabarismes. Va trepitjar línies vermelles, va assenyalar alarmants dreceres que altres han seguit dins del seu partit i se’n va sortir. Per què no continuar? En aquestes eleccions hi torna un altre cop. “Netejant Badalona”, diu la seva tanca electoral. Per si algú benintencionat té dubtes sobre la literalitat de la frase, només cal recordar aquell “suposo que ja m’heu entès” amb que va acompanyar-la quan va presentar la seva candidatura. Evidentment, se l’entén molt bé.

Albiol va guanyar les eleccions municipals del 2011 amb 11 regidors. Va ser després d’una campanya molt tensa amb el tema de la immigració, que es va veure precedida per uns tríptics en què s’equiparava gitanos romanesos i inseguretat. En aquelles eleccions el PSC va obtenir 9 regidors, CiU 4 i ICV-EUiA 3. Sumem? 11 regidors del PP enfront 16 de la resta de partits. No obstant això, i malgrat la greu polèmica amb què va inflar la seva campanya, va ser escollit alcalde.

SOS Racisme va presentar una querella contra Albiol per incitació a l’odi racial, també el fiscal de delictes d’odi i discriminació va obrir una investigació tot i que finalment va haver d’inhibir-se. El setembre del 2011, l’alcalde va passar pel jutjat. Va arribar a admetre que havia comès “algun excés verbal” com titllar els gitanos romanesos de “plaga que ha vingut exclusivament a delinquir”. El jutjat d’instrucció va arxivar dos cops el cas, però l’Audiència va obligar a reobrir-lo les dues ocasions argumentant que els comentaris d’Albiol suposaven un atac a la dignitat personal i l’honor dels gitanos i a més podien incitar els veïns a l’odi cap el col•lectiu. Finalment va ser l’Audiència de Barcelona qui va absoldre l’alcalde.

Garcia Albiol se’n va sortir, però ha aconseguit el dubtós honor de ser el primer polític espanyol jutjat a Espanya per aquest motiu. I això mantenint a la mà la vara d’alcalde de la tercera ciutat més poblada de Catalunya. Tot un exemple.

El març del 2013 els partits de l’oposició a Badalona van intentar articular una moció de censura per apartar-lo de l’alcaldia i van ser de nou incapaços de tancar un acord. I així arribem al 24-M, amb un candidat del PP que sap perfectament com vorejar els límits de la legalitat sense sobrepassar-la i uns partits de l’oposició incapaços de parar els peus a aquesta mena de discurs. També a ells caldrà demanar-los explicacions.

LA CAIXA DELS TRONS

La campanya municipal ha començat amb força, i més que això de manera desagradable. Entenc que alguns encara no s’han assabentat que el nostre tarannà no es la violència verbal com en altres contrades i potser haurien de revisar els seus protocols pel be de la democràcia i la convivència. Les agressions a dos militants durant la campanya.Una agressivitat excessiva amb les visítes de Pablo Iglesias i els atacs de Colau tractant el Govern català d’un color com si hagués estat imposat i contra la societat que regeix i finalment aquesta expressió xenofòba de la candidata d’Iniciativa a Girona amb l’expressió “catalufo” com a mostra del seu gran nivell arriba a uns límits que hauriem de revisar.

Realment i especialment per aquesta Esquerra que sempre acusa a la dreta de xenofòba i falta de respecte i destapa la gerra de les essències de la tolerància i la democràcia per bandera. Queda molt tocada pels discursos i acusacions de formacions que es presenten com a noves i modernes a base de greus insults i menyspreu a determinats partits i Governs com el català. Iglesias i Colau potser se’ls hauria d’explicar que el Govern de Catalunya sigui del color que sigui no esta allà per gracia divina, sinó fruit de la força del vot i la decisió lliure de la societat catalana, per tant es mereix el màxim respecte sigui la formació que sigui la que dirigeixi o representi la nostra societat. Si no es així, la democràcia queda molt en entredit, i si aquesta es la nova política, francament em quedo amb la vella, però respectuosa i més quan per exemple l’Ajuntament de Barcelona no te cap imputat i el que es desprèn dels discursos de la Sra. Colau dona a entendre que no es així.

No hi ha dubte que el procés independentista posa molt nervios a segons qui, ja que ha desmontat aquella pauta ja establerta i que semblava inamovible i amb un paper reservat per Catalunya i els catalans que ara a saltat pels aires i descolocat molta gent. Aquesta expressió de la candidata gironina no deixa de ser la frustració i un intent més de desprestigiar, insultar i vexar gratuitament tota una societat de la que ella forma part, però que amb la seva manera d’actuar intenta dividir entre bons i dolents, com si tots no fossim catalans pensem el que pensem.

Es un mecanisme d’autodefensa que ataca directament els valors democràtics i fa de la xenofòbia selectiva una manera de justificar un pensament ja fora de lloc.