ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA FUGIDA CAP AL NO RES

Sense categoria
La Carme Chacon ens deixa, marxa del Congreso de Madrid per donar classes de sistemes polítics a Estats Units, no sabia que l’ensenyament en aquest estat estava tant malament, dit sigui de pas. De fet la Carme  ens adverteix abans de marxar que no hi ha futur per Catalunya negant una part de si mateixa, i declarant l’enfrontament, en la divisió i la ruptura. Diu que marxa per demostrar que els polítics no s’aferren a la cadira, deu ser un acudit dolent. La veritat es que no la trobarem a faltar, una intolerant menys en aquest partit socialista que en qüestions democràtiques o nacionals es una gota bessona dels Populars, i fa bo alló de que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Ens diu que deixa l’escó un any amb aspiracions de tornar i sense abandonar la política, defensant el procés que ella deia liderar de renovació i espera que aquest s’obri el més aviat millor i contribuir a fer-lo possible. De fet el seu poc protagonisme a la cambra espanyola pesa molt en la decisió.

La Carme i el seu procés de renovació fa riure, ja que les seves idees  antidemocràtiques pel que fa al dret a decidir i el seu poc respecte al poble català amb falsedats constants com a coartada per negar-li els drets no difereixen massa de l’etapa predemocràtica. Ni pluralitat, ni llibertat. La seva recepta imposicó i odi a Catalunya amb un maltracte per decret fins a l’infinit. Francament com deia no la trobarem a faltar.

Diu que Catalunya no te futur si es nega una part d’ella mateixa, però ves per on, si que el te amb la situació actual negant la seva identitat, espoliada econòmicament i menystinguda constantment. No hi ha cap societat que sigui uniforme, però si que te una identitat que la fa única i aquesta precisament no sembla importar-li massa a la Chacon.

Ens parla d’enfrontament i ruptura. De fet dos parts unides per la força quan tornen al seu estat natural simplement tornen a la normalitat, no hi ha cap divisió, i això ho hauria de saber. Catalunya vol i fa un procés escrupolosament democràtic i si Espanya respectes el sistema democràtic sota les lleis espanyoles que no permeten res per la nul·la voluntat política de negar la base democràtica de votar. Tot un desgavell.

 Voler abanderar el no aferrar-se a la cadira aquesta política que ha fet mil giragonses en la seva vida es voler burlar-se del personal, i ara donant classes de sistemes polítics, li recomanaria que estudies el capítol que parla de la democràcia i reflexioni, perquè quan torni i Catalunya pacíficament i per l’elecció majoritària de la seva societat sigui un nou estat ho pugui entendre amb tot el seu abast.

EL PAS DECISIU

Sense categoria
Aquests dies veiem com la pressió de la cadena humana per la independència provoca en els partits diferents reaccions, des del PSOE-C es vol donar llibertat sempre que es deixi clar que es va a títol personal, suposo que crearan una mena de carnet per separar les persones en dues parts diferenciades, crec que més ridícul impossible. Per part dels principals líders d’Iniciativa sembla que el silenci es la seva veu, i segons les piulades dels seus líders, es preocupen per problemes molt llunyans, però aquest tant a l’abast no se’ls veu amb comoditat. Per part de CIU, el President rebrà l’ANC i no participarà a la cadena, encara que molts consellers si. Crec que com diu l’article de la Marta Sierra el dia 12 s’han de prendre decisions, ja que el poble no pot esperar i anar fent gestos indefinidament.

Drecera o giragonsa?
Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida i Oriol Junqueras caminen junts per un camí que porta cap a un cim anomenat Estat propi. Una excursió que va començar el desembre passat i que no està sent planera. El camí fa pujada i, a més, en alguns moments, els companys de viatge s’ho han posat encara més difícil. Els obstacles, però, no han impedit que tots tres continuïn la marxa plegats, encara que caminin a ritmes diferents. Però arribarà un moment, en els pròxims mesos, que el camí s’acabarà i arribarà a una cruïlla. A l’esquerra hi haurà una drecera que s’enfilarà directament cap al cim mentre que, a la dreta, un trencall portarà cap a un camí de giragonses.

Quan el govern espanyol rebutgi formalment la proposta de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya i, tal com es preveu, recorri davant del Tribunal Constitucional la Llei catalana de consultes quedarà constatat que és impossible una consulta pactada amb el govern espanyol. Llavors Catalunya i, per tant, el president de la Generalitat es trobarà en una disjuntiva. Junqueras l’intentarà arrossegar per prendre el camí de la drecera i tirar pel dret. És a dir, fer igualment la consulta o convocar eleccions plebiscitàries amb l’objectiu de declarar la independència. I, per l’altra banda, Duran i Lleida farà el possible per intentar ajornar l’intent de convocar una consulta fins que hi hagi acord amb el govern espanyol. De fet, l’acord CiU-ERC preveu la possibilitat d’un ajornament.

Tal com ara estan plantejades les posicions dels tres partits, sembla complicat pensar que hi pot haver un camí del mig que permeti que les tres formacions continuïn juntes la marxa. I l’escenari es planteja difícil per a Mas. Convocar unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari suposaria posar a prova la continuïtat de la federació nacionalista, que en els últims mesos ha vist com la tensió entre els dos socis ha pujat de to. I és que des d’UDC s’ha descartat, de moment, la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries com a pla b. A més, si hi haguessin comicis anticipats la federació no es podria presentar sota el paraigua de la consulta, sinó que hauria d’anar més enllà. I les enquestes no els són favorables.

Però, d’altra banda, l’opció d’ajornar la consulta pot posar en perill el pacte d’estabilitat entre CiU i ERC, i és gairebé impossible que un govern en minoria pugui tirar endavant un procés d’aquestes característiques. Ningú pot garantir si un dels camins o tots dos arribaran al cim de l’Estat propi, però malgrat les incerteses Mas haurà d’escollir.

PIO MOA: UN FEIXISTA DE CAP A PEUS

Sense categoria

Aquest suposat escriptor i historiador, i que entre altres mèrits te haver estat membre de la banda terrorista Grapo, no condemnar mai el franquisme, o atacar el que anomena separatisme català amb tot un seguit de paranoies , com la seva comparació amb el cas escocés assegurant que ells van ser una nació real i nosaltres mai ho vam voler ser, o les suposades fantasies delirants de superioritat del separatisme català, que junt amb altres perles donen un perfecte currículum d’aquest personatge.

En Pio Moa va carregar ahir contra el nacionalisme català i ens diu que el separatisme escocès te raons històriques i polítiques, en canvi el separatisme català fantasies delirants de superioritat. La llengua escocesa ha estat destruïda per l’anglès i el català ha estat respectat per Espanya. Apart Escòcia va patir invasions brutals angleses i en canvi els catalans sempre es van sentir espanyols. Qualifica Escòcia de nació real i que Catalunya mai va voler ser-ho. De fet Moa va ser condemnat un any quan formava part del Grapo, i posteriorment ha estat contrari a condemnar Franco i entre les seves feines el podeu veure amb cadenes televisives de carácter ultra com Intereconomia.

Realment, que  personatges com aquest aboquin la seva bilis contra el procés català, es un bon senyal, i una clara demostració de que la suposada intel·lectualitat española es una fantasia totalment completa. Francament la seva ment feixista i clarament xenófoba pel que respecta a Catalunya li porta a dir que Escòcia te raons històriques i Catalunya no, com si fóssim un territori imaginari que de cop i volta trèiem el cap oblidant els nostres més de mil anys de recorregut. Parla de la brutalitat anglesa contra l’escoces i en canvi de respecte español pel català, deu ser que oblida el Decret de Nova Planta, les prohibicions de la nostra llengua, els atacs de tot tipus, el nul reconeixement o la invenció recent de llengües en contra de la comunitat filológica internacional com el Lapao o Valencià per afeblir la nostra llengua. Francament es un insult les seves paraules.

Per altra banda diu que sempre ens hem sentit espanyols, suposo que els defensors de Barcelona al 1714 també, per això van resistir fins al final i conquerits per dret de conquista. De fet diu que mai em volgut ser nació, primer això no es veritat, la historia ho desmenteix, i si així fos, no treu un gram de legitimitat al procés engegat actualment.

En Pio Moa defensor d’un dictador sanguinari i el seu sistema dictatorial, i ara predicant la seva  malaltia mental en forma de menyspreu a qualsevol alteració del que considera el seu territori costi el que costi en cadenes destinades a aquestes finalitats se li veu el plomall per totes les bandes, i representa aquesta Espanya intolerant i irracional de la qual volem fugir d’una vegada per totes.

En definitiva, una nova demostració d’aquest amor espanyol per una Catalunya tractada com una colònia del principi fins ara.

 

 

S’APROPA LA DATA DEFINITIVA

Sense categoria
A quinze dies de la Via Catalana per la INDEPENDÈNCIA, ho poso en majúscules per si algú encara vol marejar la perdiu, i desprès de viure una repetició de declaracions i  posicions incomòdes davant aquest clam de la societat civil que serà captat per tots els mitjans internacionals i deixarà despullats a aquests que encara pretenen viure de la dependència o a aquells que pretenen barrejar conceptes envoltant Caixes i desviant el tema principal. Veiem Sanchez Camacho dient a Mas que no hi haurà negociació fora de la Constitució, com si fos una amenaça i sense dir que dins d’aquestes escriptures sagrades es pot resoldre el tema perfectament.

Efectivament la líder popular s’apunta a la manifestació anti independentista de la Diada i posa la Constitució com a tap per qualsevol acte democràtic, potser se li hauria de recordar que la transferència de la capacitat de referèndum a Catalunya, es a dir el simple i cabdal acte en qualsevol democràcia vertadera de votar simplement es voluntat política que evidentment no te. Pretén imposar el seu model per damunt del poble,  i això es molt greu en un representant a les institucions del mateix.

Al mateix temps insta al President Mas a participar a la cadena per deixar clar que vol independència, ruptura i separació. Segurament volia dir que estigui al costat de la majoria del poble i vulgui decidir per ell mateix i treballar al seu favor sense dependre de tercers que normalment actuen en contra, aquells que pretén defensar la Sra. Camacho sense escoltar la gent.

Crec que el President Mas hauria de participar a la Cadena tal com li ha demanat l’ANC i apunto els motius principals que la Carme Laura Gil ha expressat i que comparteixo plenament.

 Raons per les quals, President, hauríeu de participar a la “Via Catalana”



Perquè sou el President de Catalunya.

Perquè la manifestació ha sorgit de la força del poble, no és ni de dretes ni d’esquerres, no és producte de la consigna o designi d’un partit polític sinó de la voluntat del poble català. I vós sou el President d’aquest poble.

Perquè la vostra participació a la cadena, davant del Palau de la Generalitat, li dóna força i legitimitat institucional.

Perquè aquells catalans que discrepen o dubten necessiten saber i veure que el seu President té la decisió ferma de liderar el camí cap a la independència.

Perquè quan agafeu de les mans les persones del vostre costat a la cadena ens doneu la mà a tots els catalans sense cap mena de distinció.

Perquè esvaireu els dubtes i ambigüitats que els fets i paraules d’en Duran sembren.

I, benvolgut President, perquè ja no hi ha marxa enrera en la vostra decisió històrica

Carme Laura Gil

LA CORTINA DE FUM ES INCOMPATIBLE AMB LA REALITAT

Sense categoria
Aquests dies, aquest imperi espanyol que ja ha passat a la història, encara que alguns sembla que no ho vulguin admetre, treu pit amb Gibraltar, sense tenir en compte que el Regne Unit es una potencia mundial que amb un mínim gest podria convertir aquest tros de terra amb unes Malvines segona part. Utilitzar aquesta situació per amagar la corrupció, la resposta a Catalunya o altres casos greus te un límit, i crec que la presència de la nau anglesa l’ha deixat ben clar. La realitat espanyola es una, però els governants volen mirar cap un altre costat, una mica com el cas català, però que com tot a la vida, la realitat acaba passant per sobre dels desitjos.

Els britànics humilien Espanya

Constantment el govern espanyol posa en evidència que hi ha una jerarquia, que el catalanisme pateix des de sempre, entre l’estat i qualsevol altra entitat jurídica. Aquesta relació és de tipus vertical i es justifica, en última instància, pel poder que dóna la força, tal i com indica, explícitament, la Constitució espanyola del 1978.
 
Però aquesta crisi de Gibraltar mostra una segona classificació. I és que entre els estats també hi ha una jerarquia. David Cameron ha menystingut els espanyols (mal)tractant-los de la mateixa manera que Margaret Thatcher va humiliar la junta militar argentina quan la guerra de les Malvines. Enviar un portaavions a fer maniobres és el senyal del poderós. Espanya no podria fer el mateix.
 
La via d’incendiar un nacionalisme tan inflamable com l’espanyol és fàcil i productiva, però ara Mariano Rajoy ha de buscar-li una sortida a les proclames patriòtiques que fa dies que omplen les portades de la premsa ultranacionalista de Madrid. En cas contrari, el portaavions Illustrious haurà estat més que suficient per posar Espanya al seu lloc.

Salvador Cot 

Ara toca vacances, i una setmana per carregar piles, frase que per cert no m’agrada gens. Ens retrobem a la tornada amb més força que mai. 

LA MEMÒRIA DEL DRET A DECIDIR

Sense categoria

Des d’Unió s’ha demanat que la Via Catalana per la independència passes a convertir-se en la Via pel dret a decidir. Una proposta que per exemple en Joan Herrera d’Iniciativa abonava amb l’argument de poder aglutinar molta més gent i moure’s amb comoditats dins la mateixa. Cal dir que la resposta ha estat taxativa i clara des de l’Assemblea per no moure una coma de la proposta inicial, i dins dels mateixos partits les veus discordants han estat a l’ordre del dia. Recordo que el debat i les interpretacions de la Manifestació del 2012 va portar un debat semblant. Tot un any que no sembla haver fet una evolució en segons quins personatges.

Realment la resposta de l’ANC ha estat molt clara com a nació que som el dret a decidir ja el tenim, es una etapa passada, per tant ha de quedar molt clara que la nostra opció i raó de ser com entitat es aconseguir la independència. Sembla que alguns encara no han entès res. Ara fa prop d’un any recordo que la pancarta “Catalunya, nou estat d’Europa”, va donar peu a interpretacions totalment absurdes i fora de lloc i fins hi tot algú es va atrevir a donar els motius de la presència de la majoria dels manifestants, cosa que fa pensar que o tenia moltes amistats, concretament un milió i mig, cosa que no ho crec, o realment eren idees sortides amb una intenció clara, emmascar un acte molt clar i sense cap marge d’errada. Per aquelles dates ja es va dir que tothom que estigués allà seria comptat com independentista, i això sembla no va agradar a segons quina gent que volien dissimular el que era un gran acte reivindicatiu.

Voler reclamar ara el dret a decidir com a bandera es no haver entès res, o simplement no voler que aquest país doni un missatge clar i nítid. Herrera amb el seu discurs de critica social sembla seguir volent navegar entre dues aigües en el terreny nacional sota l’escut ampli del dret a decidir i això no toca. El moment històric implica mullar-se sense càlculs miserables electorals pel mig.

Crec que la resposta de l’ANC ha estat ben clara i no deixa lloc a dubtes, la declaració de sobirania aprovada per una gran majoria en el nostre Parlament ens diu ben clar que som una nació i que la sobirania resideix en el poble de Catalunya, per tant aquesta etapa del dret a decidir ja es historia, i en una democràcia normal no es un tema de discussió. La via catalana per la independència, crec no deixa lloc a dubtes, un objectiu ben clar i que no admet dubtes o alteracions d’aquests tipus.


UNA PRORROGA SENSE ALTERNATIVES

Sense categoria
El Govern català ha fet l’única opció real que quedava amb el tema pressupostos, tant pel temps que quedava de l’any, com pel dèficit imposat per l’Estat totalment fora de lloc. Segurament els del 2014 passaran a ser anècdota i el procés cap al referèndum segueix el seu camí. Trobo encertat posar com a previssió d’ingressos els deutes de l’Estat espanyol, que encara que sospito mai cobràrem, com qualsevol empresa seriosa afegiria com es de rebut i no fent el joc als morosos. Les critiques fora de lloc de l’oposició son totalment fora de lloc i negant-se a veure la realitat de la situació. Crec que Elisenda Paluzie ens descriu perfectament aquesta prorroga.

Què implica prorrogar els pressuposts?

 

En realitat ja funcionàvem amb els pressuposts prorrogats. Fer-ne uns de nous, amb el tràmit parlamentari que hagués comportat, hauria implicat tenir-los aprovats probablement a l’octubre. És a dir, hauríem tingut uns pressuposts nous per a només tres mesos. Ara el que es farà serà modificar el decret de pròrroga adaptant-lo a l’objectiu nou, que és de l’1,58%. Fins ara l’objectiu era de l’1,2% i, per tant, ja s’ha treballat tot l’any amb un objectiu molt restrictiu. Ara es flexibilitzarà una mica, cosa que implicarà una petita millora de la disponibilitat de crèdit de les conselleries.

 

Amb uns pressuposts nous s’haurien pogut canviar prioritats o polítiques, però ja som a l’agost i, per tant, tindria un sentit molt relatiu. És a dir, ara no canviarà la distribució dels recursos ni el repartiment intern, però dubto que pels tres o quatre mesos que quedaven s’haguessin fet gaires canvis.

Aquí el que cal veure és com es faran els pressuposts del 2014, perquè el govern diu que es faran amb les mateixes retallades que ja hi ha ara, sense afegir-n’hi de noves. I com que l’objectiu és de l’1%, no és feina fàcil. Diuen que ho faran augmentant els ingressos, és a dir, sense retallar despesa. S’establiran noves figures impositives i els pressuposts hauran de preveure una determinada recaptació feta a través d’aquestes figures impositives. Però tampoc no és fàcil de preveure.

De l’impost de successions sí que se’n pot fer una aproximació força real, perquè és un impost del qual ja tenim experiència i estadístiques, però d’altres no. El que veig força agosarat, com fer volar coloms, és que el pressupost del 2014 pugui comptar nous ingressos derivats del nou sistema de finançament. D’entrada, políticament, si aquests han de ser els pressuposts de l’any de la consulta, no és gaire adient que es pensi en un nou sistema de finançament futur en el marc espanyol. I, per una altra banda, seria poc realista pensar que al 2014 s’establirà un nou sistema de finançament autonòmic amb entrada en vigor l’1 de gener i que, a més, implicarà nous ingressos per a Catalunya. Seria defugir la realitat, entre altres coses, també, perquè segons les recomanacions que s’han fet a Espanya caldria establir una comissió d’experts que treballés en el finançament autonòmic. I això va per llarg. O seria també poc creïble que es comptessin com a ingressos els diners de la disposició addicional tercera de l’estatut. Si no han arribat fins ara, no sé què fa pensar al conseller que arribaran al 2014. 

El que caldria explicar és que seran uns pressuposts durs, però que seran els últims de la Catalunya autonòmica, tenint en compte que hi ha la consulta el mateix any. És l’única manera que la gent pugui aguantar un any més el que s’ha viscut als hospitals, a les escoles, a les universitats i als serveis socials en general. Esperem-ho.

 

Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona

UN PAS ENDAVANT SENSE MIRAR ENRERE

Sense categoria
Tal com veiem avui, la malnutrició infàntil afecta ja a 50000 nens a Catalunya, i la taxa de risc de pobresa infàntil es situa apròximadament al 28%. Tot això amb un Estat que ens deu 11000 milions i unes aportacions estatals que fan riure, amb unes competències cedides a les autonòmies sense liquiditat. No hi ha dubte que es un problema molt greu, no es demagògia, es real, i no ens podem quedar impassibles contemplant aquest panorama per la nostra absurditat de voler pertànyer a un Estat que ens maltracta sistemàticament. No n’hi ha prou amb denunciar-ho, cal actuar i invertir els nostres recursos en els més necessitats del nostre territori i no invertint en un pou sense fons anomenat Espanya.

Efectivament, aquests gairebé 50000 infants, poca culpa tenen del nostre mal cap i el de la nostra poruga classe política. El mateix comissari de Drets Humans del Consell d’Europa va mostrar la seva alarma pels estralls de la crisi en aquest sector, i la seva sorpresa que les competències fossin autonòmiques. Un problema  que principalment es pot aturar des de l’Escola amb uns 2500 milions d’euros d’un pressupost de 50000 amb un ministeri ja sense competències. El Sindic ens adverteix que la dificultat de la renda mínima per part dels més necessitats, manca de cobertura amb ajuts de menjador, o com arriba l’ajuda solidària son causes importants, encara que el deute estatal es el factor clau.

Com dèiem la taxa de ris de pobresa infantil en un 28% amb un territori que tots sabem la riquesa que genera es inconcebible.

Segurament alguns poden pensar que es demagògia barata, però malauradament no ho es. Quan s’arriba a sectors tant sensibles com els infants, qualsevol mesura ha de ser presa sense mirar enrere. Un territori que regala a fons perdut cada any entre el 8 i el 10% del que produeix que marxa fora de les seves fronteres i no torna, i que a sobre suma un Estat moros que simplement no compleix la llei amb Catalunya i que cargola les seves finances fins al moll de l’os, no pot permetre de cap manera que es produeixi aquesta alarma social.

Aquesta poca ajuda, i unes competències escurades sense líquid deixen aquest panorama tant desolador. Evidentment mai diré que l’Estat propi es qüestió de diners, però aquests son un punt vital en el nostre futur com a poble i individual, i no podem permetre aquest espoli sense fi que ens ha condemnat a la situació on ens trobem actualment sense remei. Necessitem urgentment disposar dels nostres propis recursos en benefici dels nostres ciutadans, i això no entén d’idiomes, o de sentiments, afecta a tothom per igual pel simple fet de formar part d’aquest col·lectiu concret.

Ningú ens ha enganyat, l’actitud de l’Estat amb nosaltres es la mateixa des del minut zero de la nostra conquesta. El problema ha estat aquesta cortina de fum que alguns han intentat vendre sobre la nostra posició en aquest engranatge que ara amb la crisi i el nostre clam per la llibertat ha quedat al descobert.

Totes les proves les tenim, i una majoria vol un camí que ara hem de prendre sense por i amb una classe política que ha de ratificar o quedarà superada per la societat que ara no els perdonarà  cap canvi de rumb, ni escoltar cap cant de sirena que ens ha portat a portar una nau plena de vies d’aigua.


 

LA IRRESPONSABILITAT D?EN PERE NAVARRO

Sense categoria

El líder socialista continua el seu discurs de confusió, demagògia i no fent bona aquella frase de les dues animes del PSC, ja que nomes una te la veu, i francament es rància i clarament contra els nostres interessos sense cap careta pel mig. Titllar la cadena humana de la Diada de fet irresponsable i acusar de voler fer un patrimoni exclusiu d’aquest dia es francament lamentable i un intent barroer i matusser de no acceptar les coses tal com son. 

En Navarro avisa al sector catalanista del partit sobre aquesta iniciativa dient que es independentista i no es pot confondre a la gent. Ho veu un acte irresponsable i demana al Govern de la Generalitat que no hi participi. Creu que la Diada es de tots i critica si s’utilitza per reivindica la independència, ja que es la Diada de tots els catalans, dels que la volen i els que no, dels federalistes, centralistes, dretes i esquerres. Expressa que mai li han agradat les cadenes perqué serveixen per lligar i li agrada la participació oberta i transparent i demana no confondre el país i una ideològia. De fet avisa a no fer lectura errònia dels que pensaven que la manifestació de l’any passat era per reivindicar una sèrie de drets per Catalunya i com diu tots els presents van ser comptats com independentistes.

Realment en Navarro te moltes cadenes, i una es aquesta Espanya rancia i aquest nacionalisme agressiu que vol acabar amb Catalunya des de fa 300 anys, i tot des del prisma d’un partit anomenat PSOE que es un instrument més per fer possible aquesta realitat abans esmentada. Ara pretén seguir manipulant la història, ho sap Navarro de que va la Diada, sembla que ho vol amagar, tal com fan molts amb el procés cap a l’Estat propi, però hauria de saber que aquell dia milers de catalans van morir per defensar les llibertats i constitucions de Catalunya davant l’enèmic borbònic que utilitzant el dret de conquesta i l’assimilació com objectiu ens ha portat fins al dia d’avui.

Un poble oprimit i maltractat te tot el dret de reivindicar tornar a regir els seus propis destins si una majoria ho vol, per tant la cadena es un pas més per reivindicar aquest procés  per decidir el nostre futur, això ho dic tant per en Navarro, com per aquells que encara pregunten que vol la cadena, mostrant un total menyspreu a l’esforça i els anhels de la gent. Diu que la diada es de tots, te tota la raó, de tots els catalans, i ningú li prohibeix fer un acte a favor del que consideri, però de fet no ho fa, ni ho farà ja que no te públic per fer-la possible. No es cap diada de dretes, ni d’esquerres, ni de federalistes, ni centralistes, es la commemoració de la perdua de les nostres llibertats que ara legitimament i democràticament volem recuperar, res més.

Parla de lectures errònies de la manifestació i de la cadena per la gent del seu partit,suposo que la confusió nomes deu ser en el seu cervell, ja que una manifestació organitzada per l’ANC i amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”, no crec que admeti cap altre lectura que el clam cap a la independència. El mateix podem dir de la cadena, i per tant es lògic que qui h vagi sigui comptat com a tal. Es com si algú es fa militant del seu partit i no es comptat com a tal.

Ja n’hi ha prou de no gaudir d’arguments sòlids per defensar la situació actual sense cap canvi, i fer el ridícul al costat del nacionalisme ferotge de Populars i Ciudadanos. No sembla que aquesta sigui una bona via, si el que pretén es defensar la seva ideològia.

 

 

 

VISTA A EUROPA

Sense categoria
Segons la comparaixença del president espanyol i com a resum ens diu que ha comés l’error de confiar en un fals innocent, però no el delicte d’encobrir un pressumpte culpable. O sigui passem full i aquí no passa res, ni dimissions, ni assumpcions de responsabilitat. Aquesta es la democràcia espanyola, i ara des de Catalunya ja no podem seguir mirant aqueta misèria, mirem cap Europa i no repetim aquesta errada històrica de fer nostre els problemes que no son nostres i que al final acabem rebent sempre la mateixa moneda. Com diu en Jordi Finestres, la carta de Mas hauria de ser l’última vegada que un política català mira a Madrid, no podem tornar a caure en aquest parany perpetu que no ens porta enlloc.

Votar, la darrera esperança

Un dels meus mestres, a la vida i en el periodisme, en Ramon Barnils, m’explicà una vegada que en plena dictadura un grup de catalans il·lusos van demanar permís a Madrid per a fer un diari en català. A Madrid hi havia un ministre català, Pere Gual Villalbí, al qual Franco li va demanar opinió sobre si concedir o denegar la petició. Sembla que Gual Villalbí va contestar que precisament per ser català era la persona menys indicada per opinar sobre aquesta qüestió. I la petició quedà en un no-res.

Aquesta història que recordava en Barnils il·lustra perfectament la nul·la esperança que a Madrid, en dictadura i en democràcia, mani qui mani, i independentment dels ministres catalans que hi hagi, es pugui estudiar i/o acceptar mai cap proposta que sigui beneficiosa per a Catalunya. A Madrid, definitivament, no se’ns ha perdut res. Ni ara ni mai. La carta que el president Mas ha adreçat al president espanyol Mariano Rajoy és un tràmit que segurament Mas havia de fer tot i que sap que no anirà enlloc. Rajoy, gallec, com Franco, ni tan sols es permetrà la molèstia de consultar-ho a un ministre català. Potser millor, perquè si la decisió ha d’estar en mans de Jorge Fernández Díaz…

El president Mas sap que a Madrid o bé diran que ni parlar-ne, de la consulta, o senzillament faran un silenci administratiu tan poc elegant com democràtic. El cas és que la carta hauria de ser el darrer gest, el darrer, que un polític català que s’estima Catalunya faci mirant cap a Madrid. Pujol va errar-la pensant que Espanya escoltaria Catalunya. I Duran frega el ridícul fent-se el mil homes a la capital espanyola. No hi ha res a fer, res: Madrid té el dret (i diria que el deure) a defensar que Espanya és una i punt. Ni plurinacional, ni federal, ni altres formulacions esotèriques. Repasseu la història d’Espanya i mai hi veureu cap indici de concebre l’estat fora de la mentalitat imperialista.

Per tant, la defensa dels interessos de la gent que viu a Catalunya, tan si sent més catalana que espanyola o a l’inrevés com si no se sent d’enlloc, passa pel que decidim els que vivim a Catalunya. Endavant amb la consulta, doncs! Si fem un pas enrere estem perduts. Si no en fem cap endavant, també. No hi ha més sortida. La dignitat d’una nació només passa pel dret a decidir. Del resultat de la consulta sabrem si en depèn la supervivència de la nació.

Portem massa anys, dècades, segles, amb el debat esgotador de l’encaix de Catalunya amb Espanya. S’ha escrit i parlat de tot i des de tots els angles. Només ens queda la consulta i qui no la vol és perquè li interessa mantenir l’estat de dialèctica histèrica en la qual hem estat instal·lats en els darrers tres segles. Un histerisme que mai no ha beneficiat a Catalunya. Que es quedin els debats, els titulars, els insults i la tragicomèdia. No caiguem en el seu parany. Com va escriure Joan Maragall l’any 1897, “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avençada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”.

Jordi Finestres

1,58: CAIXA O FAIXA

Sense categoria
Finalment el gran misteri del límit de dèficit s’ha resolt amb unes xifres que son un ofec i burla en tota regla a Catalunya, si es demanava un terç del que te Espanya, o sigui per damunt del 2, i sota això ja era un impossible, imagineu aquest 1,58, un 1 al 2014 i retallada amb inversions anunciada ja pel proper any. Una retallada de prop de 2600 milions totalment inassolible. Això si, l’Estat es reserva un 5,2 aquest any i un 4,8 el següent. Tot un disbarat que ens aboca a un càstig a la societat catalana sense precedents o accelerar el procés cap a l’Estat propi, una mena de caixa o faixa.

Com deia Mas Collell, la part més grossa del pastís ha estat per l’Estat i nosaltres vivim abocats a la misèria, afegint aquesta retallada de 500 milions amb el finançament del proper any amb una asfixia econòmica que complica la gestió dels serveis de la Generalitat i el conjunt de l’econòmica catalana amb un estat del Benestar en situació critica.

Davant aquest drama, podem triar el camí que ofereix Pere Navarro, en forma de que encara que no agradi acatar les xifres i elaborar pressupost 2013 i preparar 2014 per generar confiança o les reflexions d’Oriol Junqueras donant per impossibles els comptes del 2014 i dient que sense poder polític com podran donar cobertura al poder econòmic. 

Realment la demagògia i cinisme de Navarro no te aturador, demana acatar una asfixia premeditada per tots els costats a la societat catalana sense ni tant sols contemplar el dir no. Demana elaborar uns pressupostos amb l’espoli fiscal, el finançament retallat, sense possibilitats de fer massa més ingressos i unes retallades que abocarien a una bona part de la societat catalana a la miséria i am molts sectors del nostre teixit com a societat ja molt debilitats a la gairebé desaparició. Qui s’ha cregut que es,tant poc l’importa la societat catalana que precisament representa, es bastant preocupant aquests representants democràtics que reneguen dels que teòricament representen.

Per un altre costat sense poder econòmic, ni poder polític, algú em sap dir perquè volem autogovern o institucions de fireta buides de contingut, jo diria que per res. Aquesta presa de pel macabra no pot ser assumida i cal accelerar els terminis de la consulta per pura supervivència, i el govern català ho ha d’explicar a la societat sense pudor.

No podem fer com si res, cal mostrar la nostra determinació per anar endavant, altra cosa seria un autèntic delicte contra el poble que aquest no pot permetre. No es poden fer aquests pressupostos, s’han de recaptar els nostres impostos i això no ens enganyem nomes es fa amb un Estat propi, altra cosa seria un suïcidi que no volem.