Segons la comparaixença del president espanyol i com a resum ens diu que ha comés l’error de confiar en un fals innocent, però no el delicte d’encobrir un pressumpte culpable. O sigui passem full i aquí no passa res, ni dimissions, ni assumpcions de responsabilitat. Aquesta es la democràcia espanyola, i ara des de Catalunya ja no podem seguir mirant aqueta misèria, mirem cap Europa i no repetim aquesta errada històrica de fer nostre els problemes que no son nostres i que al final acabem rebent sempre la mateixa moneda. Com diu en Jordi Finestres, la carta de Mas hauria de ser l’última vegada que un política català mira a Madrid, no podem tornar a caure en aquest parany perpetu que no ens porta enlloc.
Votar, la darrera esperança
Un dels meus mestres, a la vida i en el periodisme, en Ramon Barnils, m’explicà una vegada que en plena dictadura un grup de catalans il·lusos van demanar permís a Madrid per a fer un diari en català. A Madrid hi havia un ministre català, Pere Gual Villalbí, al qual Franco li va demanar opinió sobre si concedir o denegar la petició. Sembla que Gual Villalbí va contestar que precisament per ser català era la persona menys indicada per opinar sobre aquesta qüestió. I la petició quedà en un no-res.
Aquesta història que recordava en Barnils il·lustra perfectament la nul·la esperança que a Madrid, en dictadura i en democràcia, mani qui mani, i independentment dels ministres catalans que hi hagi, es pugui estudiar i/o acceptar mai cap proposta que sigui beneficiosa per a Catalunya. A Madrid, definitivament, no se’ns ha perdut res. Ni ara ni mai. La carta que el president Mas ha adreçat al president espanyol Mariano Rajoy és un tràmit que segurament Mas havia de fer tot i que sap que no anirà enlloc. Rajoy, gallec, com Franco, ni tan sols es permetrà la molèstia de consultar-ho a un ministre català. Potser millor, perquè si la decisió ha d’estar en mans de Jorge Fernández Díaz…
El president Mas sap que a Madrid o bé diran que ni parlar-ne, de la consulta, o senzillament faran un silenci administratiu tan poc elegant com democràtic. El cas és que la carta hauria de ser el darrer gest, el darrer, que un polític català que s’estima Catalunya faci mirant cap a Madrid. Pujol va errar-la pensant que Espanya escoltaria Catalunya. I Duran frega el ridícul fent-se el mil homes a la capital espanyola. No hi ha res a fer, res: Madrid té el dret (i diria que el deure) a defensar que Espanya és una i punt. Ni plurinacional, ni federal, ni altres formulacions esotèriques. Repasseu la història d’Espanya i mai hi veureu cap indici de concebre l’estat fora de la mentalitat imperialista.
Per tant, la defensa dels interessos de la gent que viu a Catalunya, tan si sent més catalana que espanyola o a l’inrevés com si no se sent d’enlloc, passa pel que decidim els que vivim a Catalunya. Endavant amb la consulta, doncs! Si fem un pas enrere estem perduts. Si no en fem cap endavant, també. No hi ha més sortida. La dignitat d’una nació només passa pel dret a decidir. Del resultat de la consulta sabrem si en depèn la supervivència de la nació.
Portem massa anys, dècades, segles, amb el debat esgotador de l’encaix de Catalunya amb Espanya. S’ha escrit i parlat de tot i des de tots els angles. Només ens queda la consulta i qui no la vol és perquè li interessa mantenir l’estat de dialèctica histèrica en la qual hem estat instal·lats en els darrers tres segles. Un histerisme que mai no ha beneficiat a Catalunya. Que es quedin els debats, els titulars, els insults i la tragicomèdia. No caiguem en el seu parany. Com va escriure Joan Maragall l’any 1897, “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avençada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”.
Jordi Finestres