ALBERT CORTES MONSERRAT

La Carme Chacon ens deixa, marxa del Congreso de Madrid per donar classes de sistemes polítics a Estats Units, no sabia que l’ensenyament en aquest estat estava tant malament, dit sigui de pas. De fet la Carme  ens adverteix abans de marxar que no hi ha futur per Catalunya negant una part de si mateixa, i declarant l’enfrontament, en la divisió i la ruptura. Diu que marxa per demostrar que els polítics no s’aferren a la cadira, deu ser un acudit dolent. La veritat es que no la trobarem a faltar, una intolerant menys en aquest partit socialista que en qüestions democràtiques o nacionals es una gota bessona dels Populars, i fa bo alló de que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Ens diu que deixa l’escó un any amb aspiracions de tornar i sense abandonar la política, defensant el procés que ella deia liderar de renovació i espera que aquest s’obri el més aviat millor i contribuir a fer-lo possible. De fet el seu poc protagonisme a la cambra espanyola pesa molt en la decisió.

La Carme i el seu procés de renovació fa riure, ja que les seves idees  antidemocràtiques pel que fa al dret a decidir i el seu poc respecte al poble català amb falsedats constants com a coartada per negar-li els drets no difereixen massa de l’etapa predemocràtica. Ni pluralitat, ni llibertat. La seva recepta imposicó i odi a Catalunya amb un maltracte per decret fins a l’infinit. Francament com deia no la trobarem a faltar.

Diu que Catalunya no te futur si es nega una part d’ella mateixa, però ves per on, si que el te amb la situació actual negant la seva identitat, espoliada econòmicament i menystinguda constantment. No hi ha cap societat que sigui uniforme, però si que te una identitat que la fa única i aquesta precisament no sembla importar-li massa a la Chacon.

Ens parla d’enfrontament i ruptura. De fet dos parts unides per la força quan tornen al seu estat natural simplement tornen a la normalitat, no hi ha cap divisió, i això ho hauria de saber. Catalunya vol i fa un procés escrupolosament democràtic i si Espanya respectes el sistema democràtic sota les lleis espanyoles que no permeten res per la nul·la voluntat política de negar la base democràtica de votar. Tot un desgavell.

 Voler abanderar el no aferrar-se a la cadira aquesta política que ha fet mil giragonses en la seva vida es voler burlar-se del personal, i ara donant classes de sistemes polítics, li recomanaria que estudies el capítol que parla de la democràcia i reflexioni, perquè quan torni i Catalunya pacíficament i per l’elecció majoritària de la seva societat sigui un nou estat ho pugui entendre amb tot el seu abast.

Aquests dies veiem com la pressió de la cadena humana per la independència provoca en els partits diferents reaccions, des del PSOE-C es vol donar llibertat sempre que es deixi clar que es va a títol personal, suposo que crearan una mena de carnet per separar les persones en dues parts diferenciades, crec que més ridícul impossible. Per part dels principals líders d’Iniciativa sembla que el silenci es la seva veu, i segons les piulades dels seus líders, es preocupen per problemes molt llunyans, però aquest tant a l’abast no se’ls veu amb comoditat. Per part de CIU, el President rebrà l’ANC i no participarà a la cadena, encara que molts consellers si. Crec que com diu l’article de la Marta Sierra el dia 12 s’han de prendre decisions, ja que el poble no pot esperar i anar fent gestos indefinidament.

Aquest suposat escriptor i historiador, i que entre altres mèrits te haver estat membre de la banda terrorista Grapo, no condemnar mai el franquisme, o atacar el que anomena separatisme català amb tot un seguit de paranoies , com la seva comparació amb el cas escocés assegurant que ells van ser una nació real i nosaltres mai ho vam voler ser, o les suposades fantasies delirants de superioritat del separatisme català, que junt amb altres perles donen un perfecte currículum d’aquest personatge.

En Pio Moa va carregar ahir contra el nacionalisme català i ens diu que el separatisme escocès te raons històriques i polítiques, en canvi el separatisme català fantasies delirants de superioritat. La llengua escocesa ha estat destruïda per l’anglès i el català ha estat respectat per Espanya. Apart Escòcia va patir invasions brutals angleses i en canvi els catalans sempre es van sentir espanyols. Qualifica Escòcia de nació real i que Catalunya mai va voler ser-ho. De fet Moa va ser condemnat un any quan formava part del Grapo, i posteriorment ha estat contrari a condemnar Franco i entre les seves feines el podeu veure amb cadenes televisives de carácter ultra com Intereconomia.

Realment, que  personatges com aquest aboquin la seva bilis contra el procés català, es un bon senyal, i una clara demostració de que la suposada intel·lectualitat española es una fantasia totalment completa. Francament la seva ment feixista i clarament xenófoba pel que respecta a Catalunya li porta a dir que Escòcia te raons històriques i Catalunya no, com si fóssim un territori imaginari que de cop i volta trèiem el cap oblidant els nostres més de mil anys de recorregut. Parla de la brutalitat anglesa contra l’escoces i en canvi de respecte español pel català, deu ser que oblida el Decret de Nova Planta, les prohibicions de la nostra llengua, els atacs de tot tipus, el nul reconeixement o la invenció recent de llengües en contra de la comunitat filológica internacional com el Lapao o Valencià per afeblir la nostra llengua. Francament es un insult les seves paraules.

Per altra banda diu que sempre ens hem sentit espanyols, suposo que els defensors de Barcelona al 1714 també, per això van resistir fins al final i conquerits per dret de conquista. De fet diu que mai em volgut ser nació, primer això no es veritat, la historia ho desmenteix, i si així fos, no treu un gram de legitimitat al procés engegat actualment.

En Pio Moa defensor d’un dictador sanguinari i el seu sistema dictatorial, i ara predicant la seva  malaltia mental en forma de menyspreu a qualsevol alteració del que considera el seu territori costi el que costi en cadenes destinades a aquestes finalitats se li veu el plomall per totes les bandes, i representa aquesta Espanya intolerant i irracional de la qual volem fugir d’una vegada per totes.

En definitiva, una nova demostració d’aquest amor espanyol per una Catalunya tractada com una colònia del principi fins ara.

 

 

A quinze dies de la Via Catalana per la INDEPENDÈNCIA, ho poso en majúscules per si algú encara vol marejar la perdiu, i desprès de viure una repetició de declaracions i  posicions incomòdes davant aquest clam de la societat civil que serà captat per tots els mitjans internacionals i deixarà despullats a aquests que encara pretenen viure de la dependència o a aquells que pretenen barrejar conceptes envoltant Caixes i desviant el tema principal. Veiem Sanchez Camacho dient a Mas que no hi haurà negociació fora de la Constitució, com si fos una amenaça i sense dir que dins d’aquestes escriptures sagrades es pot resoldre el tema perfectament.

Aquests dies, aquest imperi espanyol que ja ha passat a la història, encara que alguns sembla que no ho vulguin admetre, treu pit amb Gibraltar, sense tenir en compte que el Regne Unit es una potencia mundial que amb un mínim gest podria convertir aquest tros de terra amb unes Malvines segona part. Utilitzar aquesta situació per amagar la corrupció, la resposta a Catalunya o altres casos greus te un límit, i crec que la presència de la nau anglesa l’ha deixat ben clar. La realitat espanyola es una, però els governants volen mirar cap un altre costat, una mica com el cas català, però que com tot a la vida, la realitat acaba passant per sobre dels desitjos.

El Govern català ha fet l’única opció real que quedava amb el tema pressupostos, tant pel temps que quedava de l’any, com pel dèficit imposat per l’Estat totalment fora de lloc. Segurament els del 2014 passaran a ser anècdota i el procés cap al referèndum segueix el seu camí. Trobo encertat posar com a previssió d’ingressos els deutes de l’Estat espanyol, que encara que sospito mai cobràrem, com qualsevol empresa seriosa afegiria com es de rebut i no fent el joc als morosos. Les critiques fora de lloc de l’oposició son totalment fora de lloc i negant-se a veure la realitat de la situació. Crec que Elisenda Paluzie ens descriu perfectament aquesta prorroga.

Què implica prorrogar els pressuposts?

 

En realitat ja funcionàvem amb els pressuposts prorrogats. Fer-ne uns de nous, amb el tràmit parlamentari que hagués comportat, hauria implicat tenir-los aprovats probablement a l’octubre. És a dir, hauríem tingut uns pressuposts nous per a només tres mesos. Ara el que es farà serà modificar el decret de pròrroga adaptant-lo a l’objectiu nou, que és de l’1,58%. Fins ara l’objectiu era de l’1,2% i, per tant, ja s’ha treballat tot l’any amb un objectiu molt restrictiu. Ara es flexibilitzarà una mica, cosa que implicarà una petita millora de la disponibilitat de crèdit de les conselleries.

 

Amb uns pressuposts nous s’haurien pogut canviar prioritats o polítiques, però ja som a l’agost i, per tant, tindria un sentit molt relatiu. És a dir, ara no canviarà la distribució dels recursos ni el repartiment intern, però dubto que pels tres o quatre mesos que quedaven s’haguessin fet gaires canvis.

Aquí el que cal veure és com es faran els pressuposts del 2014, perquè el govern diu que es faran amb les mateixes retallades que ja hi ha ara, sense afegir-n’hi de noves. I com que l’objectiu és de l’1%, no és feina fàcil. Diuen que ho faran augmentant els ingressos, és a dir, sense retallar despesa. S’establiran noves figures impositives i els pressuposts hauran de preveure una determinada recaptació feta a través d’aquestes figures impositives. Però tampoc no és fàcil de preveure.

De l’impost de successions sí que se’n pot fer una aproximació força real, perquè és un impost del qual ja tenim experiència i estadístiques, però d’altres no. El que veig força agosarat, com fer volar coloms, és que el pressupost del 2014 pugui comptar nous ingressos derivats del nou sistema de finançament. D’entrada, políticament, si aquests han de ser els pressuposts de l’any de la consulta, no és gaire adient que es pensi en un nou sistema de finançament futur en el marc espanyol. I, per una altra banda, seria poc realista pensar que al 2014 s’establirà un nou sistema de finançament autonòmic amb entrada en vigor l’1 de gener i que, a més, implicarà nous ingressos per a Catalunya. Seria defugir la realitat, entre altres coses, també, perquè segons les recomanacions que s’han fet a Espanya caldria establir una comissió d’experts que treballés en el finançament autonòmic. I això va per llarg. O seria també poc creïble que es comptessin com a ingressos els diners de la disposició addicional tercera de l’estatut. Si no han arribat fins ara, no sé què fa pensar al conseller que arribaran al 2014. 

El que caldria explicar és que seran uns pressuposts durs, però que seran els últims de la Catalunya autonòmica, tenint en compte que hi ha la consulta el mateix any. És l’única manera que la gent pugui aguantar un any més el que s’ha viscut als hospitals, a les escoles, a les universitats i als serveis socials en general. Esperem-ho.

 

Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona

Tal com veiem avui, la malnutrició infàntil afecta ja a 50000 nens a Catalunya, i la taxa de risc de pobresa infàntil es situa apròximadament al 28%. Tot això amb un Estat que ens deu 11000 milions i unes aportacions estatals que fan riure, amb unes competències cedides a les autonòmies sense liquiditat. No hi ha dubte que es un problema molt greu, no es demagògia, es real, i no ens podem quedar impassibles contemplant aquest panorama per la nostra absurditat de voler pertànyer a un Estat que ens maltracta sistemàticament. No n’hi ha prou amb denunciar-ho, cal actuar i invertir els nostres recursos en els més necessitats del nostre territori i no invertint en un pou sense fons anomenat Espanya.

Efectivament, aquests gairebé 50000 infants, poca culpa tenen del nostre mal cap i el de la nostra poruga classe política. El mateix comissari de Drets Humans del Consell d’Europa va mostrar la seva alarma pels estralls de la crisi en aquest sector, i la seva sorpresa que les competències fossin autonòmiques. Un problema  que principalment es pot aturar des de l’Escola amb uns 2500 milions d’euros d’un pressupost de 50000 amb un ministeri ja sense competències. El Sindic ens adverteix que la dificultat de la renda mínima per part dels més necessitats, manca de cobertura amb ajuts de menjador, o com arriba l’ajuda solidària son causes importants, encara que el deute estatal es el factor clau.

Com dèiem la taxa de ris de pobresa infantil en un 28% amb un territori que tots sabem la riquesa que genera es inconcebible.

Segurament alguns poden pensar que es demagògia barata, però malauradament no ho es. Quan s’arriba a sectors tant sensibles com els infants, qualsevol mesura ha de ser presa sense mirar enrere. Un territori que regala a fons perdut cada any entre el 8 i el 10% del que produeix que marxa fora de les seves fronteres i no torna, i que a sobre suma un Estat moros que simplement no compleix la llei amb Catalunya i que cargola les seves finances fins al moll de l’os, no pot permetre de cap manera que es produeixi aquesta alarma social.

Aquesta poca ajuda, i unes competències escurades sense líquid deixen aquest panorama tant desolador. Evidentment mai diré que l’Estat propi es qüestió de diners, però aquests son un punt vital en el nostre futur com a poble i individual, i no podem permetre aquest espoli sense fi que ens ha condemnat a la situació on ens trobem actualment sense remei. Necessitem urgentment disposar dels nostres propis recursos en benefici dels nostres ciutadans, i això no entén d’idiomes, o de sentiments, afecta a tothom per igual pel simple fet de formar part d’aquest col·lectiu concret.

Ningú ens ha enganyat, l’actitud de l’Estat amb nosaltres es la mateixa des del minut zero de la nostra conquesta. El problema ha estat aquesta cortina de fum que alguns han intentat vendre sobre la nostra posició en aquest engranatge que ara amb la crisi i el nostre clam per la llibertat ha quedat al descobert.

Totes les proves les tenim, i una majoria vol un camí que ara hem de prendre sense por i amb una classe política que ha de ratificar o quedarà superada per la societat que ara no els perdonarà  cap canvi de rumb, ni escoltar cap cant de sirena que ens ha portat a portar una nau plena de vies d’aigua.

El líder socialista continua el seu discurs de confusió, demagògia i no fent bona aquella frase de les dues animes del PSC, ja que nomes una te la veu, i francament es rància i clarament contra els nostres interessos sense cap careta pel mig. Titllar la cadena humana de la Diada de fet irresponsable i acusar de voler fer un patrimoni exclusiu d’aquest dia es francament lamentable i un intent barroer i matusser de no acceptar les coses tal com son. 

En Navarro avisa al sector catalanista del partit sobre aquesta iniciativa dient que es independentista i no es pot confondre a la gent. Ho veu un acte irresponsable i demana al Govern de la Generalitat que no hi participi. Creu que la Diada es de tots i critica si s’utilitza per reivindica la independència, ja que es la Diada de tots els catalans, dels que la volen i els que no, dels federalistes, centralistes, dretes i esquerres. Expressa que mai li han agradat les cadenes perqué serveixen per lligar i li agrada la participació oberta i transparent i demana no confondre el país i una ideològia. De fet avisa a no fer lectura errònia dels que pensaven que la manifestació de l’any passat era per reivindicar una sèrie de drets per Catalunya i com diu tots els presents van ser comptats com independentistes.

Realment en Navarro te moltes cadenes, i una es aquesta Espanya rancia i aquest nacionalisme agressiu que vol acabar amb Catalunya des de fa 300 anys, i tot des del prisma d’un partit anomenat PSOE que es un instrument més per fer possible aquesta realitat abans esmentada. Ara pretén seguir manipulant la història, ho sap Navarro de que va la Diada, sembla que ho vol amagar, tal com fan molts amb el procés cap a l’Estat propi, però hauria de saber que aquell dia milers de catalans van morir per defensar les llibertats i constitucions de Catalunya davant l’enèmic borbònic que utilitzant el dret de conquesta i l’assimilació com objectiu ens ha portat fins al dia d’avui.

Un poble oprimit i maltractat te tot el dret de reivindicar tornar a regir els seus propis destins si una majoria ho vol, per tant la cadena es un pas més per reivindicar aquest procés  per decidir el nostre futur, això ho dic tant per en Navarro, com per aquells que encara pregunten que vol la cadena, mostrant un total menyspreu a l’esforça i els anhels de la gent. Diu que la diada es de tots, te tota la raó, de tots els catalans, i ningú li prohibeix fer un acte a favor del que consideri, però de fet no ho fa, ni ho farà ja que no te públic per fer-la possible. No es cap diada de dretes, ni d’esquerres, ni de federalistes, ni centralistes, es la commemoració de la perdua de les nostres llibertats que ara legitimament i democràticament volem recuperar, res més.

Parla de lectures errònies de la manifestació i de la cadena per la gent del seu partit,suposo que la confusió nomes deu ser en el seu cervell, ja que una manifestació organitzada per l’ANC i amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”, no crec que admeti cap altre lectura que el clam cap a la independència. El mateix podem dir de la cadena, i per tant es lògic que qui h vagi sigui comptat com a tal. Es com si algú es fa militant del seu partit i no es comptat com a tal.

Ja n’hi ha prou de no gaudir d’arguments sòlids per defensar la situació actual sense cap canvi, i fer el ridícul al costat del nacionalisme ferotge de Populars i Ciudadanos. No sembla que aquesta sigui una bona via, si el que pretén es defensar la seva ideològia.

 

 

 

Segons la comparaixença del president espanyol i com a resum ens diu que ha comés l’error de confiar en un fals innocent, però no el delicte d’encobrir un pressumpte culpable. O sigui passem full i aquí no passa res, ni dimissions, ni assumpcions de responsabilitat. Aquesta es la democràcia espanyola, i ara des de Catalunya ja no podem seguir mirant aqueta misèria, mirem cap Europa i no repetim aquesta errada històrica de fer nostre els problemes que no son nostres i que al final acabem rebent sempre la mateixa moneda. Com diu en Jordi Finestres, la carta de Mas hauria de ser l’última vegada que un política català mira a Madrid, no podem tornar a caure en aquest parany perpetu que no ens porta enlloc.

Finalment el gran misteri del límit de dèficit s’ha resolt amb unes xifres que son un ofec i burla en tota regla a Catalunya, si es demanava un terç del que te Espanya, o sigui per damunt del 2, i sota això ja era un impossible, imagineu aquest 1,58, un 1 al 2014 i retallada amb inversions anunciada ja pel proper any. Una retallada de prop de 2600 milions totalment inassolible. Això si, l’Estat es reserva un 5,2 aquest any i un 4,8 el següent. Tot un disbarat que ens aboca a un càstig a la societat catalana sense precedents o accelerar el procés cap a l’Estat propi, una mena de caixa o faixa.

Com deia Mas Collell, la part més grossa del pastís ha estat per l’Estat i nosaltres vivim abocats a la misèria, afegint aquesta retallada de 500 milions amb el finançament del proper any amb una asfixia econòmica que complica la gestió dels serveis de la Generalitat i el conjunt de l’econòmica catalana amb un estat del Benestar en situació critica.

Davant aquest drama, podem triar el camí que ofereix Pere Navarro, en forma de que encara que no agradi acatar les xifres i elaborar pressupost 2013 i preparar 2014 per generar confiança o les reflexions d’Oriol Junqueras donant per impossibles els comptes del 2014 i dient que sense poder polític com podran donar cobertura al poder econòmic. 

Realment la demagògia i cinisme de Navarro no te aturador, demana acatar una asfixia premeditada per tots els costats a la societat catalana sense ni tant sols contemplar el dir no. Demana elaborar uns pressupostos amb l’espoli fiscal, el finançament retallat, sense possibilitats de fer massa més ingressos i unes retallades que abocarien a una bona part de la societat catalana a la miséria i am molts sectors del nostre teixit com a societat ja molt debilitats a la gairebé desaparició. Qui s’ha cregut que es,tant poc l’importa la societat catalana que precisament representa, es bastant preocupant aquests representants democràtics que reneguen dels que teòricament representen.

Per un altre costat sense poder econòmic, ni poder polític, algú em sap dir perquè volem autogovern o institucions de fireta buides de contingut, jo diria que per res. Aquesta presa de pel macabra no pot ser assumida i cal accelerar els terminis de la consulta per pura supervivència, i el govern català ho ha d’explicar a la societat sense pudor.

No podem fer com si res, cal mostrar la nostra determinació per anar endavant, altra cosa seria un autèntic delicte contra el poble que aquest no pot permetre. No es poden fer aquests pressupostos, s’han de recaptar els nostres impostos i això no ens enganyem nomes es fa amb un Estat propi, altra cosa seria un suïcidi que no volem.