ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL TEMPS I LES OPORTUNITAS

Amb la creació de les diferents comissions al Parlament de Catalunya es posa en marxa la màquinaria per arribar a l’objectiu marcat en forma de República independent.

Hi ha dues coses que sembla marquen els últims temps, una el termini dels 18 mesos i la DUI, i per altra banda l’aprovació d’uns nous pressupostos per fer possible el pla de xoc acordat.

En el primer tema i com ja es va explicant clarament, no cal insistir més. Els 18 mesos es l’objectiu però de cap manera pot passar per davant del procés mateix, pot ser una mica més o una mica menys, tal com va dir el President. El més important es fer la feina, crear l’estructura jurídica i de país per fer possible el pas gradualment fins la desconnexió total. Pel que fa la DUI, em sembla va quedar prou clar que primer no hi havia la força en vots a les Eleccions per dur-la a terme, però si aquest procés gradual per arribar-hi. Per altra banda hi ha un full de ruta definit on els passos van marcant aquest objectiu que al final amb une eleccions ja constituents i un referèndum de la nova Constitució Catalana posaran amb tots els avals democràtics de cara a dins i de cara a fora una proclamació que de facto ja ho serà i que comportarà que la Generalitat controla tot el territori. Els que encara criden per la DUI potser haurien de saber que sense aquest darrer requisit no deixa de ser un ridícul que no ens podem permetre i que deixaria la nostra credibilitat i el mateix procés tocat de mort. Per tant, desconnexió gradual amb un objectiu com a termini i amb la democràcia com aval per arribar al final amb tots els reconeixements necessàris.

En segon lloc, el mentrestant amb el pla de xoc com a mesura per sortir del pas, i que necessitarà d’un nou pressupost per aplicar-lo i afavorir al màxim les urgències socials dels mes desafavorits. Per això es curiòs veure les declaracions de l’Anna Gabriel de les CUP en aquest sentit i que ja avisa que tal com Junqueres descriu el mateix, o sigui no el que es mereixen els catalans no el poden aprovar. Parlar d’admetre una prorroga però no uns pressupostos injustos, parla d’abordar noves fórmules d’ingressos.

Crec que toca responsabilitat si es vol arribar al final i es vol aplicar un mínim pla de xoc per abordar les necessitats dels més desafavorits. Ja n’hi ha prou de jugar amb la gent per pur tàcticisme polític. Cal estar a l’alçada, amb un prorroga no es podrà aplicar tot el pla cosa que sap perfectament, també ens diu que el pla no es el seu propi, suposo que deu saber que hi va haver una negociació i un acord i naturalment aquesta es tracta d’això. No cal tornar enrere. Sap perfectament que depenem ara per ara del FLA i que els ingressos son vetats ràpidament. Per tant i sent una autonòmia els pressupostos mai seran els que necessitem, ni justos. Cal actuar en conseqüència, tocar de peus a terra i deixar el partidisme per les eleccions constituents.

LA CASPA ES POSA EN MARXA

Ahir dos de les figures que fan bona la dita de Pla, “no hi ha res més semblant un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, feien declaracions Jose Maria Aznar i Felipe Gonzalez. Dues animes bessones amb un mateix discurs. El primer relacionant amb la seva paranoia habitual Podemos, Iran, Veneçuela, ETA i l’independentisme català per pressionar per aquesta gran coalició que salvi Espanya del dimoni català i conservi allò de “Una grande y libre”. El segon des de la seva comoda vida de portes giratòries també parla de Podemos com “liquidar el marc de convivència” en referència al Referèndum per la societat catalana. De fet veiem com diu Vicent Sanchis com un nou forum fa pressió amb exministres franquistes, socialistes i populars en un mateix pot, això si tot per “la unidad indivisible del Estado”. Cap diferència a l’horitzó.

Zaplana, Bono i Martín Villa
per Vicent Sanchis
Alguns periodistes i presumptes analistes -sobretot, els més identificats amb el PSOE o amb allò que en diuen “progressisme”- s’exclamen a tots els cels aquests dies perquè no entenen l’actitud de la vella guàrdia del partit, de Susana Díaz i de tota la federació andalusa, que ronden, volten i rosseguen per fer caure del pedestal Pedro Sánchez. En els moments més fràgils del Partit Popular, de màxima contestació a Mariano Rajoy i amb el front valencià carregat de més misèries delictives encara, els dirigents socialistes descarten el pacte amb Podemos i miren de fer caure a terra el seu candidat, que encara somia d’articular un improbable “govern de progrés”. Miquel Iceta, el gat més vell i hàbil de la tribu, afirma, entre divertit i estupefacte, sempre en privat, que potser Sánchez “només em té a mi”.

I això per què passa? Com sol passar en les pitjors famílies i situacions, per un conjunt de factors. Potser l’executiva del partit no es refia prou de Sánchez; potser Díaz considera que ha arribat el moment de l’assalt final; potser la vella guàrdia -incloent-hi González i Guerra- desconfien profundament de Pablo Iglesias i del tràngol que hauria de passar el seu partit en les mans parlamentàries de Podemos; potser perquè tots han fet números i han vist que només farien majoria al Congrés amb el suport, explícit o implícit, de Convergència i Esquerra; potser perquè allò que en diuen “els poders de l’Estat” temen els experiments “de progrés” i es decanten pel pacte fàcil del PP amb el PSOE, amb Rajoy com a president i Sánchez com a víctima propiciatòria; potser perquè Brussel•les ha començat a ensenyar les dents… Són tants factors, tants “elements” -en la pitjor accepció de la paraula-, que la sort sembla estar cantada. La de Pedro Sánchez, òbviament.

Entre tot aquest concert descarta la nota que ha fet pública la denominada Fundació Espanya Constitucional. Aquests són nous i encara no se sap qui els finança, però integren l’artefacte “exministres” de tots els governs espanyols. La Fundació demana un pacte entre els dos grans partits amb el programa de Rajoy: unitat d’Espanya, igualtat dels espanyols, estabilitat política, progrés econòmic, desenvolupament social i regeneració democràtica”. Tot això, per fer front a la “situació s’extrema gravetat” que ha generat l’independentisme català, al qual cal enviar un “senyal inequívoc” de derrota.

Cadascú es rasca on li pica. A aquests senyors els cou la pàtria. Summament curiós, però, resulta veure com la sagrada trinitat de l’Espanya Constitucional -Eduardo Zaplana, José Bono i Rodolfo Martín Villa- apel•la a la “regeneració democràtica”. Què volen regenerar l’inductor de la gran trama delictiva valenciana, un patriota reaccionari desbocat i un exministre franquista? Que tots els déus protegeixin el prim Sánchez!

LA CORRUPCIÓ EN MAJÚSCULES

LA CORRUPCIÓ

La operació que vam veure ahir contra la gran corrupció del Partit Popular al País Valencià nomes fa que confirmar la gran trama o drama que ha suportat aquest territori, i on trobem totes les institucions esquitxades i personatges miserables com Alfonso Rus ex-batlle de Xàtiva i ex-president de la Diputació de València. Una persona que exemplifica clarament la falsedat de la transició espanyola amb un sistema democràtic fet a mida per les classes dirigents i per portar un sistema de corrupció general que sorprenentment la població ha validat amb el seu vot, cal dir condicionada pels mateixos valors que ha generat el sistema.

En el vídeo el podem veure comptan diners del Cas Imelsa, però trobaríem grans perles del mateix, insults a professors i votants per exemple, menyspreu als discapacitats, cap condemna a gests feixistes i gran resistència a treure honors de la població a Franco, comissions i fraus de tot tipus per l’enriquiment del partit i personal. Un personatge que es passejava amb el seu Ferrari pel poble, i que com a president del Xàtiva de Futbol es va negar a un minut de silenci pel mort a Girona amb excuses de mal pagador. En definitiva tot alló que ha generat una democràcia corrupta i de fireta.

NOUS ESPAIS

Veiem la proposta d’Ada Colau per formar un gran moviment de les esquerres a Catalunya com mai s’ha vist fins ara. Una nova idea de l’alcaldesa de Barcelona, recordo amb minoria i amb l’aval de la victòria electoral per les eleccions espanyoles on les promeses en forma de veu propia per exemple van caient com la fruita madura, i on a les eleccions catalanes els resultats van ser molt diferents.

Fa gracia això de rebutjar dir-se partit i anomenar-se moviment, com si la paraula fes la cosa, i en aquest cas no sigui el mateix, deu ser cosa de la nova política. En segon lloc diu que ho fa per compromís, mai per acumular poder i aconseguir objectius, quina por. Parla d’una nova reestructuració d’un espai ja de per si reestructurat i amb molts grups en el seu interior com es norma de la casa a la part esquerra i amb el perill de voler agrupar tot això amb un lideratge que segur deixarà sense pes o personalitat molts d’aquests grupets. En aquest context hem vist com partits com Iniciativa abocats a la desaparició ho han fet d’una manera més suau dins aquestes organitzacions, així com Esquerra Unida. També veiem com Podem no te una gran estructura a Catalunya fora de l’orbita de Colau, i suposo els següents objectius son el PSC, un partit ja molt reduït, amb un pes marginal a Catalunya i avançant en tots els nivells en aquesta direcció, en bona part per rebutjar el dret a decidir dels catalans i no acceptar que l’independentisme es una opció ara per ara majoritària, per suposat no hi poden estar dacord, però no es de rebut no voler que la ciutadania decideixi. Per últim ERC, un espai marcat per la creació d’una nova República i on difícilment podran fer forat en l’aspecte nacional de bona part dels seus votants.

Tanmateix es un nou avís pel procés, que ha de ser ben fet però sense pausa, l’espai unionista esta ben marcat, però el perill d’aqueta gran coalició d’esquerres amb promeses de referèndum impossibles son un nou perill ben latent. Catalunya ja te la seva revolució i la seva nova idea de país en forma de República Catalana, això inclou la part social i la nacional, qualsevol operació d’aquest tipus nomes pot restar en aquest sentit i la figura d’Ada Colau pot ser un aliat un cop assolit l’objectiu, però potser no ho serà en el camí per arribar-hi.

RESPONSABILITAT A MADRID

El serial a Madrid sobre la investidura i el futur Govern espanyol segueix amb propostes hilarants i canvis de guió sorprenents. El mandat reial cap a Mariano Rajot per sotmetre la seva investidura ha estat rebutjat pel mateix, i ha deixat sense efecte la jugada que el socialisme espanyol volia exercir per deixar fora de joc al President en funcions actual i de passada agafar punts per la seva propia investidura. Crec que la negativa es sorprenent pel canvi de declaracions amb sentits oposats en 24 hores, però comprensible en el fons. Ara tornem a començar i unes noves eleccions a l’horitzó.

De totes maneres cal destacar dos fets, la proposta esperpèntica pels mitjans de Pablo Iglesias al PSOE, repartint carrecs com si fossin caramels, deixant el que molts ja veiem, la línia vermella del referèndum en un no res i creant ministeris de riure per no plorar com el de plurinacionalitat que recauria en el Podem Català per més gloria dels mateixos i més vergonya aliena. Per altra banda destacar que en el cas d’aquest pacte d’Esquerras o un del Partit Popular amb Ciudadanos, les dues forces catalanes tenen la responsabilitat de fer valer els seus vots i pensar clarament i nomes amb Catalunya amb la força de poder evitar qualsevol de les dues opcions d’investidura.

Pel que fa a la primera, Iglesias posa en evidència que es un partit personalista on la part catalana son uns simples titelles ha utilitzar pel que convingui, i per altra banda desfent promeses de campanya com no governar si no era ell el líder, ara assumeix ja la vicepresidència i alhora crea uns ministeris com l’esmentat anteriorment totalment d’una paranoia irrespirable. Us imagineu qualsevol estat europeu creant un ministeri semblant simplement per fer veure el que tots saben que no es. Aquella “una grande y libre” passada pel colador de la modernitat segueix perfectament vigent i tots sabem que no canviarà, el nom no fa la cosa i les línees vermelles sembla que van perdent color. Un pacte per cert on el PSOE i concretament la seva núm. 2 Meritxell Batet s’atreveix a dir que Catalunya no es independentista i inclus molts votants de Junts pel Sí i la CUP no ho son. Un altre que s’uneix al club dels vidents que converteixen els seus desitjos en realitats a la seva boca.

Per altra banda, tant ERC com Democràcia i Llibertat han d’actuar com es van comprometre, pensar en el país nou que estem construint, i evidentment posar el Referèndum legal i acordat com a moneda de canvi per un vot positiu a qualsevol investidura, si no es així el no ha de ser la seva opció. La seva funció no es les afinitats ideològiques de dreta o esquerra, sinó vetllar per la nova República com a eix principal. Ara toca jugar les cartes amb intel·ligència i no repetir velles errades del passat. Un objectiu, un país.

LA REALITAT I LA DEMAGOGIA

Ahir vam veure a la Televisió Pública catalana com el Vicepresident i Conseller Area d’Economia catalana Oriol Junqueras ens parlava dels nous pressupostos i va deixar clar que no seran els que els catalans necessiten i es mereixen, alhora que no podrien ser expansius. No els presentaran si no hi ha garantia de la seva aprovació i va rebutjar per exemple modificar l’impost de successions ja que tindria un impacte de baixada a la recaptació.

Va ser una exposició didactica i amb to de professor universitari, però que posava damunt la taula la crua realitat catalana, una nul·la capacitat de generar nous ingressos, tots vetats per l’Estat, el drama del deficit fiscal i el maltractament del FLA sobre Catalunya, alhora que l’arbitrarietat que aplica l’Estat amb els límits de deficits marcat per la Unió Europea i que recauen fonamentalment sobre les autonòmies i no sobre l’Estat central.

Amb aquest panorama hem de sobreviure, i va presentar la futura República Catalana com la sortida per poder actuar amb normalitat, generant els nostres ingressos i amb la nostra recaptació sense espoli poder atendre les necessitats de la societat catalana i generar riquesa amb les inversions necessaries en infraestructures tant abandonades per l’Estat en territori català amb l’exemple del Corredor Mediterrani com a gran paradigma.

Des del punt de vista entenedor, tant pel to com per la vocació professional d’en Junqueras va ser un encert la seva exposició. Un drama que ara hauria de fer rectificar i avergonyir a tots aquells que han estat criticant un brillant economista reconegut a nivell mundial com en Mas Collell o el mateix Govern anterior amb la cantarella de les retallades obviant la realitat. Ara des de l’Esquerra i sobre el terreny veiem com la critica s’ha convertit amb acceptació i amb un discurs similar a l’anterior.

De fet la gran batalla de les retallades i la culpabilització del Govern de la Generalitat ha estat per part d’alguns grups el gran triomf de la demagogia interessada i la mentida compulsiva aprofitada per altres fins molt diferents. El tema crec que es força clar, la Generalitat depén del crèdit dels nostres propis diners per part de l’Estat espanyol i amb nul·la capacitat per generar nous ingressos que son enviats directament al TC. No cal ser un geni de l’economia per entendre aquesta equació tant senzilla. Es pot discutir si les retallades es podien fer tal com han anat o amb alguna modificació, però no les mateixes. Omplir-se la boca de despesa social quan la situació es la que es no es de rebut i es indigne de qualsevol formació.

Si volem un pressupost expansiu ens cal un nou Estat, el nostre.

ACCIÓ

La situació a l’Estat espanyol amb previsió de difícil acord per formar govern, ens dona un petit aventatge per engegar la legislatura amb força i anar fent camí. Cal actuar amb seny però decisió alhora i tard o d’hora caldrà fer actuacions que xocaran frontalment amb l’Estat i poden provocar nervis i errades a l’altre costat. Com diu en Pere Cardús cal fer saltar la Cabra bàsicament per visualitzar la nostra causa seriosa a l’exterior, per fer veure a l’Estat que es irreversible i per la nostra propia autoestima, tant fràgil moltes vegades.

Per: Pere Cardús Cardellach

La cabra de la Legión
Una vegada més, la pregunta: ‘I ara què?’ S’han fet molts esforços per escriure els camins que haurien de menar a la independència. Però ha quedat prou demostrat que no es pot fer res més sinó improvisar constantment. Per això, a cada passa que fem ens tornem a preguntar ‘i ara què’. Salvada l’última pantalla –investidura i govern– tothom es pregunta què passarà ara. Que sí, que sí… estructures d’estat, internacionalització i eixamplar la base social independentista. Això queda molt bé. Però què permetrà de fer aquestes passes que no s’hagués pogut fer fins ara? La victòria del 27-S? És un aval, és clar. Però, mandat democràtic a banda, cal acció transformadora. Cal que comencin a passar coses.

Els independentistes són els qui volen votar. Els unionistes són els qui no volen que es voti. Seria important que aquesta dualitat no es perdés de vista en cap moment. Els independentistes posen arguments damunt la taula. Els unionistes imposen la por i l’amenaça. Això també convindria no passar-ho per alt. Els independentistes volen que la voluntat popular s’imposi a la llei. Els unionistes, que la llei s’imposi a la voluntat popular. Una altra diferència que ha de quedar sempre clara. Aquest esquema d’allò que volen els independentistes i allò que volen els unionistes ha de ser visible als ulls del món.

L’objectiu, ultra allò que hi ha escrit als papers, ha de ser fer saltar la cabra. Recordeu aquella bestiola que guia els legionaris en les desfilades militars espanyoles? Doncs cal fer-la saltar. És evident que no vull dir que calgui provocar una intervenció armada de l’estat espanyol. Certament, això ens donaria la victòria automàtica, però si ho podem fer sense que arribin tan lluny, millor. Quan dic ‘fer saltar la cabra’ parlo de despertar aquell bòvid que el nacionalisme espanyol duu a dins. Fer-los sortir de polleguera. Que perdin una mica els nervis. Que cometin errors i que en algun moment es passin de rosca.

Amb la cabra saltant per aquí, potser alguns dels qui encara tenen el cap a l’Espanya plural s’adonaran que l’únic procés constituent possible és el de Catalunya. Potser només si veuen saltar la cabra s’adonaran que a Espanya tan sols el 18% vota opcions que proposen un canvi constitucional amb el qual es podria obrir la porta a una nova relació entre Catalunya i l’estat espanyol.

Què hi guanyem més si fem saltar la cabra? Doncs posem en evidència les males formes d’Espanya i la manca de respecte vers la democràcia i la llibertat dels ciutadans i els pobles. Potser només amb la cabra s’adonaran que hi ha un problema que cal resoldre per vies negociades i democràtiques i s’implicaran en la resolució del conflicte.

Si la cabra salta, nosaltres saltarem endavant. L’estratègia de l’estat espanyol és dilatar, deixar passar el temps, adormir l’ambició dels catalans per cansament… I cal evitar que se’n surtin. Quines fórmules hi ha per a fer saltar la cabra? De segur que si fem un concurs d’idees, en sortiran milers. Per exemple, un amic em suggeria la idea d’anar a prendre mides dels edificis militars i de l’administració de l’estat a Catalunya. Es podria organitzar un grup que comencés a cartografiar infrastructures com ara la caserna del Bruc, l’edifici de la delegació del govern espanyol, l’edifici del govern militar, la torre de Pedralbes que fa de residència oficial de la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna… És tan sols una idea: anar a prendre mides per a fer un inventari d’aquelles instal•lacions que caldrà dedicar a serveis socials.

N’hi ha més, de maneres de fer saltar la cabra. Una altra seria una acció diplomàtica més descarada del nou conseller d’Afers Internacionals. Caldria enviar una carta a les cancelleries dels 193 estats membres de l’ONU, pel cap baix, per convidar-los a establir relacions bilaterals amb el govern de Catalunya i anunciar-los que aviat es crearà un estat al bell mig d’Europa. En aquesta carta caldria suggerir a aquests estats d’obrir ambaixades a Catalunya o convertir els consolats en ambaixades amb tots els ets i uts. A banda l’impacte de l’acció, la cabra ben segur que saltaria.

Això sí, davant la cabra el moviment independentista hauria de saber reaccionar amb accions pacífiques i de resistència civil. Allò que el nou vice-president Junqueras va anomenar ‘escenaris de caràcter gandhià’. No seria bo de perdre en cap moment el tarannà pacífic, democràtic i constructiu que ha tingut fins ara el procés d’independència. Amb la diferència que ara hi afegiríem la resistència i la desobediència civil com a noves formes d’avançar cap a la llibertat. Tot plegat –cabra i accions ‘gandhianes’– serviria per a implicar la comunitat internacional en la resolució del conflicte. Que, com deia aquell, sense fer evident el conflicte no hi pot haver resolució.

DISFRESSA DE LA REALITAT

La formació d’en Comú Podem amb Xavier Domenech al capdavant es va omplir la boca durant tota la campanya de que tindrian grup propi al Congreso de Madrid, vist els resultats electorals van reblar el clau assegurant que serien el primer grup en nombre de diputats català a la cambra. Ho assegurava amb frases com “ara no nomes tenim grup parlamentari propi. Som el grup parlamentari més gran al Congrés dels Diputats” o “A Catalunya hem guanyat nosaltres, la gent, el poble de Catalunya”.

Ara, i desprès de comprovar que Podemos serà una sola formació, ens diu que nomes van prometre actuar com un grup propi i no tenir-lo i per tant no ho considera un engany. Ho es i ho sap perfectament, no cal marejar més la perdiu.

Ens vol vendre que la formació Podemos serà plurinacional i tindrà llibertat de vot, cosa que encara esta per veure. També ens ven que el referèndum per Catalunya es més aprop alhora que critica al PSOE per posar una actitud d’imposició igual que els Populars.

No es pot riure de la gent d’aquesta manera per molt que les intencions fossin bones. Podemos ha lluitat pels quatre grups a la Cambra, però tenim precedents com a les corts aragoneses on el seu vot negatiu va impedir que Chunta Aragonesista i Izquierda Unida tinguessin grup propi adduint que era un canvi partidista i no era licit. Per tant les contradiccions i accions de cara a la galeria no son les millors conselleres per guanyar credibilitat.

De fet reconèixer les errades o els excessos verbals hauria de ser el primer simptoma de la nova política que prediquen i no actuar amb cinisme i apel·lant a la poca memòria de la gent per assumir la realitat. En Comú Podem quedarà diluida igual que el PSC sempre ho ha estat dins el grup socialista. Les intervencions del seu líder Pablo Iglesias dubto que siguin retallades per donar la seva veu particular. El tema de la llibertat de vot i vist el vist ofereix dubtes raonables i dir que el referèndum es més aprop quan posa al mateix nivell PSOE i PP, ens porta a preguntar amb qui pensa obtenir la majoria per fer-lo viable. Una nova prova de demanar un impossible que no te suports i que Catalunya ja ha demanat reiteradament amb els resultats ja sabuts.

En definitiva, per dignitat s’ha d’assumir la realitat que malauradament a l’Estat espanyol es una i no la que voldríem.

DEMOCRÀCIES DIFERENTS

En algun comentari anterior ja he deixat constància de que una democràcia pot ser interpretada diferent segons la seva consolidació i el tarannà del que l’aplica. Un passat tenebros es pot tractar de moltes maneres, però el genocidi i horror que representa una dictadura no admet massa matisos, el que si que admet es condemna, responsabilitat, culpabilitat i justícia en la mesura que sigui possible.

Avui a la Televisió Estatal i pública espanyola, la que paguen tots els contribuents s’emet la pel·licula “Raza” amb argument del propi dictador Francisco Franco, i que com ens podem imaginar es una exhaltació al feixisme, amb exhaltació del nazisme, de la Falange i presentant els legitims Repúblicans com a sembradors del desordre. Una mena de bons i dolents, on els primers eren els representants del dictador sanguinari amb tot el que això significa.

Tanmateix, en un altre indret del món, concretament Alemanya, un paramèdic nazi de 95 anys, que va treballar al camp de concentració d’Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial, serà jutjat per un Tribunal alemany per ser còmplice en l’assassinat d’un mínim de 3681 persones. Aquest acusat va se sergent de les SS al Camp d’extermini, i encara que no se l’acusi directament de les morts, era conscient de les execucions de les mateixes.

És molt simptomàtic aquest dos exemples recents, per veure qui ha dirigit, com ha evolucionat i com s’enten la Democràcia en un lloc i l’altra. En el primer cas el franquisme sociològic segueix ben viu, van dirigir la mal anomenada transició i els seus hereus segueixen ocupant molts llocs de responsabilitat, cap perdó, ignorar la història, cap condemna ni responsabilitat i amb la sensació de que les víctimes segueixen sent culpables als ulls dels diferents governs espanyols que conserven aquells tics que haurien d’haver superat fa molt temps.

Alhora veiem com Alemanya i la seva gran taca a la historia en forma de nazisme, ha sabut no oblidar, demanar perdó a les víctimes, prohibir qualsevol crepuscle que exhalti aquests monstres i ha perseguit als responsables encara vius, per molt avançada edat que tinguin com es l’exemple, per dignitat de les pròpies víctimes i la justícia en general. Un canvi democràtic profund i una assumpció de les errades comeses en el passat.

En definitiva, quan en un lloc la Falange pot seguir en actiu com la cosa més normal del món i el Dictador segueix en el seu gran monument funerari, a Alemanya es porta davant la justícia persones de 95 anys, no hi ha dubte que son democràcies diferents.

ADÉU DURAN

Una nova víctima anunciada, en Duran i Lleida sense agrair els serveis prestats per cert a ningú, fa segurament la decisió més raonable que el podíem escoltar. Abandona la presidència d’un partit en fase de desaparició sense gaire autocritica i deixant les últimes consignes d’un personatge que des del 1987 domina el que ha fet el seu partit personal.

De fet en Duran ens diu i recorda que el Govern també ha de governar pel 52% que no va votar si, un discurs idèntic a Ciudadanos, PP o PSC. Una consigna francament indignant, ja que aquest dubte es ofensiu per les forces guanyadores i per la democràcia en general. De fet no li vaig sentir dir mai quan el seu CIU governava amb majoria absoluta o no amb la resta de votants que no els havien donat confiança, suposo que ho donava per fet. Deixa un altre perla dient que les coses haurien anat millor si el President Pujol hagués optat per la seva persona i no pel President Mas. Huriem de matitzar que vol dir anar millor, que no hagués escoltat la ciutadania que reclamava independència i seguiri pidolant a Madrid, venen fum com a grans acords i afavorint unes elits per damunt de la majoria de la societat catalana, segurament deu ser això.

Cap referència al deute milionari del partit que deixa en una situació delicada ja que els lobbys econòmics que el sustentaven ja no el deuen considerar una eina útil. Cap referència al nivell de democràcia exhibit amb aquella esperpèntica pregunta per decidir el camí del partit i on una meitat va ser ignorada en gran part per la seva decisió i va provocar una deserció que va deixar el partit a la meitat. Tampoc sembla que defugi la seva imatge al Palace de Madrid com exemple de la seva gestió. Per últim tampoc menció al seus càrrecs a la Generalitat com a Conseller i a Madrid com a diputat gràcies a CIU, ja se sap que de desagraïts el món es ple. Tanmateix tampoc calia esperar massa coses de qui va dir que com podria viure amb un sou de professor amb un clar insult a la societat i al seu món particular.

En definitiva un personatge del passat que amb el personalisme per bandera i l’anomenada “puta i la ramoneta” en forma de tercera via deixa un partit desfet, sense cap representació institucional, més enllà d’alguns regidors aconseguits amb l’antiga CIU i havent traït l’esperit del creador del mateix i sense escoltar a la ciutadania i els nous temps que venen per Catalunya.

EL PRESIDENT DE LA PRE INDEPENDÈNCIA

Primera entrevista a fons del nou President de la Generalitat, i per part d’una de les periodistes més incisives de l’espectre català, i jo crec que passada amb nota alta, amb un to directe, clar, entenedor, curós i amb respecte per tothom, sense que això vulgui dir no dir les coses.

Segurament algunes preguntes no tenen resposta encara, o si la tenen evidentment no es poden desvetllar, com que passarà quan es demani als catalans ingressar els seus diners a la Hisenda Catalana per exemple. Com diu aquell, no serà senzill, però tot es impossible, fins que es possible. Molts factors i molts capítols viurem que determinaran la posterior evolució de les coses.

Va deixar clar que amb un 48% de vots no dona dret a la DUI, com a mínim en les circumstàncies actuals, caldrà veure com va reaccionant l’Estat espanyol, però si dona dret a iniciar el procés com a mandat democràtic que atorgat una majoria parlamentària i deixar tot enllestit per poder validar amb el vot a la futura Constitució Catalana. Per tant, prou de dir per part de l’oposició que nomes es governa per una part o que es va perdre el plebiscit, aquest en el context del Parlament, o sigui els escons es va guanyar per majoria i per tant prou de trampes. Si volem vots totals com va dir el President els podem veure en la votació explicada i on el projecte inclusiu ha de portar per força molta més gent que vol un nou contracte amb la ciutadania que també pot sentir seu i no allunyat i immòbil com l’actual Consitucion Espanyola.

Va defensar les mesures socials per poder atendre els que més ho necessiten i això va deixar clar passa per davant de qualsevol Tribunal, no vol dir desobediència com es vol presentar, sinó obediència dels representants als seus representats com hauria de ser normal.

Va insistir amb el dialeg amb tothom com a eina per poder arribar acords i fer millor les coses. Una recepta que xoca clarament quan va descobrir que ni Rajoy, ni Sanchez, ni Rivera, ni Iglesias, ni altres noms l’han trucat per pura cortesia i donar la benvinguda i felicitació al nou President de la Generalitat. Això demostra el tarannà al que ens enfrontem i que la desconnexió es en dues direccions, cosa que segurament pot accelerar el procés.

Cal valorar la paraula seny i fer les coses ben fetes per davant de terminis, cosa que ha de ser valorada i molt. El repte es majúscul i la precipitació seria mala consellera. Per cert va dir que contestaria amb resultats, i aquests si tot va com ha d’anar el Juliol del 2017 podria portar a nèixer una nova República al sud d’Europa amb vocació integradora i que vol incloure a tothom per crèixer amb fortalesa.

AFERS EXTERIORS

Des de l’Acord de Govern i el jurament del nou President, internacionalment el procés ha revifat i la sensació es que la pausa ha acabat i Catalunya esta decidida ha culminar el procés per la creació d’una nova República. Els moviments a Bèlgica per exemple com explica en Germà Capdevila son significatius, els agraïments turcs per la referència al poema en el discurs del nou President no han passat desaparcebuts. Segurament totes les cancelleries tornen a posar l’expedient en el lloc que li correspon. La nova conselleria d’Afers Exteriors te una tasca que reactivarà encara més el nostre procés. Es una peça clau del trencaclosques i la lluita serà ferotge.

Escletxes europees per a Catalunya

Germà Capdevila

Les normes no escrites de la diplomàcia diuen que només existeixen els fets. Cap estat ni cap organisme no mourà un dit en favor de Catalunya fins que el país no faci passos concrets i efectius cap a la independència. La tendència en relacions internacionals és mantenir l’statu quo en tots els casos. Els canvis mai no són benvinguts, però si es produeixen, tothom s’hi adapta. Això sí, no podem esperar cap suport previ. Ans al contrari, fins i tot els que en converses off the record es poden mostrar favorables a una Catalunya independent, faran en públic declaracions en contra de qualsevol element que pugui causar inestabilitat a Europa.

Tot i amb això, comencen a produir-se escletxes interessants en diversos àmbits internacionals. La premsa europea i americana està explicant aquests dies que el nou president és encara més independentista que l’anterior, que ara la cosa va de debò, i que es posa en marxa un full de ruta cap a la secessió de 18 mesos de durada. Alhora, l’immobilisme de l’Estat i la seva negativa a negociar acaben de perfilar un escenari que fa cada cop més probable la ruptura.

És un panorama que provoca que governs i partits comencin a analitzar com actuar si la independència es produeix. Diferents organismes de la Unió Europea tenen informes i plans de contingència al primer calaix de la taula de treball. Aquesta setmana, el diari flamenc De Morgen explicava que el viceprimer ministre belga Jan Jambon hauria declarat en una reunió de moviments sobiranistes europeus que en cas d’independència de Catalunya, Bèlgica hauria de reconèixer-la immediatament, o el seu partit, l’independentista N-VA faria caure el govern de coalició. El mateix Jambon negava al diari belga haver fet cap ultimàtum, però deixava clar que “l’autodeterminació és un assumpte important per a nosaltres” i un no reconeixement “posaria en joc la credibilitat del govern belga i del país”.

És un senyal molt important que un mandatari europeu parli en aquests termes d’un assumpte que fins fa uns dies semblava una possibilitat remota. Evidentment, el govern espanyol reactivarà l’Equipo A del ministre García Margallo, però el govern català disposarà alhora d’una potent conselleria d’Exteriors a càrrec del polític amb la més extensa xarxa de contactes i amb la més àmplia experiència en relacions internacionals del país.

FIDELITAT A LA VOLUNTAT DEL POBLE

Una nova transició ha començat. Un nou camí, aires de llibertat, decisions complicades però amb la seguretat de saber que el moment s’ho val, i el país es al darrere empenyent sense recança i amb la il·lusió i el somriure complice a la boca.

La fòrmula triada ahir pel jurament del 130 President de la Generalitat va marcar l’inici d’un camí com a poble “amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya, representat pel Parlament”. Cal dir que va ser una cita que ja ha provocat histeria a l’altre costat, allà on el dialeg no existeix, on no volen escoltar, on no volen comprendre i simplement volen imposar. Amenaces judicials sempre a la boca, però com a bona cultura de la por sense cap base. Nomes cal veure que en els diferents juraments dels presidents anteriors hi ha hagut diverses fórmules ja que no hi ha cap normativa al respecte. De fet el compromís del nou Govern amb el poble no es compatible amb la Constitució, ni amb el Rei, per tant cal ser honestos i posar les coses al seu lloc. Un compromís que democràticament es impecable, ja que com a representant es deu a la societat que ha atorgat els poders al seu organ de Govern per fer la seva feina. Un principi bàsic de la democràcia que malauradament no estem acostumats.

El nou President va refermar el seu compromís, un Govern per tots els catalans, un procés per tots els catalans, amb rigorositat, dialeg i treball per arribar a la consecució de la República Catalana. Podríem dir que fermesa i pulcritud son eines que segur seran valorades en el context internacional i que tard o d’hora obligaran a una part de l’Estat espanyol a assumir que arribar fins aquí es en gran part per la seva gestió de l’assumpte i no poden defugir la responsabilitat. Els greuges de tot tipus establerts no podien seguir pels segles dels segles i el moment del menyspreu a un nou Estatut va servir per encendre un camí que ja no te retorn possible.

La corona espanyola fugint de les seves responsabilitats diplomatiques i de cap d’Estat també ha posat el seu granet de sorra en aquestes últimes hores, demostrant que no hi ha res a fer. Ens posem a caminar amb un Govern amb un encarrec clar, amb una majòria absoluta i amb un poble al darrere disposat a arribar fins al final, ja que no hi ha alternativa possible. Un projecte obert, que vol tothom i que segure seguirà incorporant voluntats sense aturador, ja que l’alternativa es una paret amb la imposició com a eina.

LA DESCONNEXIÓ FRANQUISTA

Els primers passos de l’Estat espanyol desprès de l’acord de Govern català nomes fan que confirmar aquell franquisme sociológic que domina les altes esferes. De fet i com es sabut el partit que ha governat fins ara amb majoria absoluta a Madrid mai ha condemnat el periode franquista, i cada cop que es fan mocions de condemna com l’última del Parlament veiem l’actitud de Populars i Ciudadanos sempre en sentit negatiu al sentit de la democràcia.

Tanmateix poden caure en el ridícul per no dir amb la miseria quan en el debat d’investidura Ines Arrimadas de Ciudadanos es feia l’ofesa al·legant que la seva familia havia patit al franquisme, de fet s’ha vist posteriorment que el seu pare era Jefe del Movimiento i per tant colaborador actiu del feixisme, tot un exemple de patiment, si senyor.

Veiem també com el Rei, per cert i com diu de tots els espanyols actua amb menyspreu no reben la Presidenta del Parlament per comunicar el nou President, cosa que si que era un protocol sempre utilitzat, amb una agènda buida i despatxant el tema demanant un correu electrònic sense voler saber res d’un càrrec de l’Estat segons el seu punt de vista, així mateix acababa el seu paper galdós signant el decret de cessament del President sortint traient la formula habitual d’agrair els serveis prestats. Una manera de desconnectar d’una part de l’Estat que diuen estimar, però que demostren dia si i dia també com els seus gestos els deixen en evidència. Un menyspreu per altra banda habitual i a l’alçada de frases celebres del seu pare com “el castellano nunca fue una lengua de imposición”. Res de nou a l’horitzó.

Es curiós observar com el tuit de felicitació del Barça al nou President escollit del nostre país, es contestat pel President de la Lligua de Futbol professional Javier Tebas lamentant el fet per un president que vol trencar Espanya, es curiós que ho digui un altre líder de les Joventuts de Fuerza Nueva, i que com ha reconegut mai s’ha penedit. El feixisme al poder.

Per últim, les amenaces del vicesecretari de comunicació Popular Pablo Casado referint als invasors que son amb els que haurà de negociar pagar les factures. Tant els fa que ja hagués quedat clar del perquè d’aquesta frase i en quin àmbit es va dir. No hi ha res més neci que aquell que no vol escoltar.

Malauradament l’Estat espanyol fa temps que es autista, i ha assumit que no ha evolucionat, simplement s’ha reciclat amb la motxila del passat a l’esquena i aquesta pesa molt.

FEM UNA REPÚBLICA

Aquest cap de setmana ha estat una sintesi del que ens ha portat el Procés cap a la independència catalana. Un camí nou que ha començat al carrer i on les institucions han tingut el seu paper fonamental com no pot ser d’altra manera.

De totes maneres, tots recordarem i aniré enrere en el temps, aquell gol de Bakero de cap al camp del Kaiserlautern a l’últim instant i que posteriorment va portar al Barça a la consecució de la primera Copa d’Europa l’any 92. Aquesta fita ja s’ha concretat diverses vegades en aquesta meravellosa història per arribar a la llibertat. Recordem la pregunta de la consulta, el mateix 9 N, l’acord per les passades eleccions que han portat el mandat democràtic i la majoria absoluta al Parlament i ara aquest acord de les dues forces per formar el primer Govern català amb l’objectiu i el mandat d’arribar a la Proclamació de la nova República.

Segurament pocs hi confiavem, no em dol dir-ho. Semblava que els interessos de partit finalment acabarien per provocar un frau en majúscules a una societat catalana que ha fet de la transversalitat el be més preuat de la nostra lluita i que veia atonita com no podíem culminar per la mentalitat autonomista de les nostres forces fent un flac favor a la democràcia i a la nostra història.

Caldria més perspectiva per fer un anàlisi acurada del succeit, però d’entrada cal donar les gràcies a tots els que ho han fet possible i en especial a un gran estadista com el President Mas, donant aquest pas al costat però amb una garantia total de governabilitat, assumpció d’errades per la part cupaire i la designació d’un candidat que donarà la talla.

No hi ha dubte que la historia posarà a tothom al seu lloc, però amb un President ja investit i un Govern en marxa el procés pren l’impuls que li feia falta, imprescindible per seguir endavant. El President Puigdemont va fer un discurs pla en la presentació, però va estar brillant en el torn de repliques, deixant clar el seu compromís i determinació per posar fil a l’agulla a la declaració de desconnexió i deixant clar que el nostre futur el decidirem nosaltres i no cap tribunal.

Cal veure el trist paper d’Arrimadas i Albiol amb discursos ja fets plens d’amenaces amb dits acusadors pel Popular o faltes de respecte com el candidat del “Mas de lo mismo” i tuits mal interpretats a correcuita sense veure la realitat. Realment un trist paper si es el que ens ofereix els defensors de la unitat per damunt del poble. Un Rabell enfadat com sempre venen un referèndum impossible cada cop més ridícul, nomes Iceta va posar un nivell irònic i respectuòs i a la CUP vam veure allò que haguessim volgut veure des del primer moment.

En definitiva i com deia Guardiola cordeu-vos els cinturons que venen emocions fortes. Ara comença l’hora de la veritat i el poble ha d’assumir el seu rol per culminar aquesta nova República cada cop més aprop.