ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MÉS AUTONÒMICA QUE MAI

La tornada del monarca espanyol a Catalunya ha portat evidenciar les misèries de l’actual Govern de la Generalitat i els partits que hi donen suport, amb tot un reguitzell de notícies per intentar dissimular el que no es pot dissimular.

Desprès de diferents versions se’ns diu que el President Aragonès no assistiria al sopar del Cercle d’Economia amb el monarca de convidat i nomes aniria a les jornades pel matí, deixant la representació en la persona del Vicepresident Puigneró. Posteriorment aquest renuncia a assistir-hi adduint altres compromisos, i finalment la Consellera de Presidència, Laura Vilagrà serà la representant a l’esmentat sopar amb una intervenció de la portaveu del Govern explicant que la presència del Monarca espanyol no pot condicionar on la Generalitat vol assistir o no. Al mateix temps també s’anuncia que el President Puigdemont no disposarà d’escorta oficial ja que el compromís del Govern es no posar en perill als funcionaris.

Tota una declaració d’intencions. Vull recordar que aquest Govern que s’esforça per deixar el dia 1 d’octubre en un no res, sembla que vol allargar l’amnesia col·lectiva al dia 3 d’octubre, on el Borbó va pronunciar el famós discurs miserable on prenia partit al costat dels “a por ellos” i ens repudiava com a subdits, sense ni una paraula de perdó per la violència policial contra la ciutadania i les seves conseqüències. S’ha passat de ni oblit ni perdò i durant 3 anys no assistir mai cap representant de la Generalitat en actes on assistis el Monarca, la darrera ocasió a la fàbrica SEAT fa pocs mesos. Ara l’excusa per tornar al costat del Monarca es de traca, girant el guió i dient que la Generalitat pot assistir allà on vulgui independentment de qui hi hagi. Això ningú ho pot discutir, però esclar son dues coses diferents, el que es tractava es de mantenir la dignitat i no acompanyar en cap acte a un monarca que ens va dir el que ens va dir fa més de 3 anys i que no ha estat capaç ni de dir alguna paraula per les víctimes que ha menyspreat totalment. Es un trencament que calia mantenir, tant per dignitat, com per imatge i missatge que ara queda en un no res.

El mateix podem dir de l’escorta denegada al President Puigdemont, a la qual per llei en te dret. La Generalitat li nega amb una nova excusa de mal pagador, i assumint novament la repressió dels tribunals espanyols, amb obediència cega fins a l’infinit.

Com deia una Generalitat més autonòmic que mai.

REUNIÓ SENSE REUNIÓ

General

La prepotència molts cops es mala consellera, i quan la política natural es vendre relats que no s’ajusten a la realitat es corre el perill de xocar amb la realitat i fer el ridícul, com el que va fer ahir el President espanyol amb la reunió de l’OTAN.

Quan has de vendre l’anomenada marca Espanya com la vuitena meravella del món, i vens un relat de la teva influència a nivell mundial, i la teva importància cabdal dins les nacions del planeta amb relats interessats com la reunió amb Joe Biden, president d’USA dins aquesta cimera per buscar la foto que doni suport al relat de fantasia, corres el perill de que hagis anat massa lluny com es va poder comprovar. De la tant esmentada reunió, es va passar a la imatge que vam veure del president americà creuant un passadís, i el President espanyol apressurat per posar-se al seu costat durant 20 metres i articular alguna paraula, això era tot.

De totes maneres, sempre et pots superar, i el cinisme de Sanchez i la caspa que representa poden ser prou agosarats per dir que en 30 segons han parlat de la relació militar, de la situació a llatinoamerica, la crisi migratoria i moltes coses més sense que et caigui la cara de vergonya. Evidentment aquests 30 segons més o menys com a molt poden donar per saludar-se i amb prou feines, i demostren el pes real espanyol en aquest context, es a dir irrellevant.

De fet, aquest ridícul lliga molt en aquesta frase de la democràcia consolidada i el respecte a l’estat de dret que van repetint constantment, com evidentment no te necessitat cap altre, i ho fan perquè saben que es mentida, i un Estat amb presos polítics, violència contra la democràcia, repressió, corrupció i una justícia ancorada en el passat i moguda per la venjança que es rectificada constantment quan creua els Pirineus, no seria una gran carta de presentació i si una realitat que la marca Espanya dificilment pot aguantar.

La reunió sense reunió es un nou ridícul d’un Estat decrepit i desvirtuat sense remei. El mateix que ara perseguirà els Mossos que han protegit el President Puigdemont en el seu exili, com si els Presidents no tinguessin dret a escorta per la seva seguretat. Espanya es així, justícia sense justícia, democràcia sense democràcia, relat sense relat i reunions sense reunions.

EL PAPER DEL BORBÓ

General

Ens diu Jaume Asens que si el Borbó no signa els indults quan arribin es saltaria la Constitució. Es nomes una de les moltes reaccions a les paraules d’Ayuso a Colon aquest diumenge preguntant pel paper del Rei en els indults.

Asens diu que les paraules de la presidenta madrilenya, posa en un lloc incòmode al monarca, ja que si signa es convertirà en còmplice a molts ultres, però si no ho fa se saltarà la Constitució i hauria d’abdicar per il·legalitat constitucional. Iceta per la seva banda diu que les declaracions d’Ayuso poden erosionar la figura del Rei ja que ell no pot opinar i nomes ha de sancionar i signar el que emana del poder executiu o legislatiu, parlant dels indults en forma de curar ferides.

Realment increïble i miserable les reaccions d’aquest polítics amb el Borbó, tractant les declaracions d’Ayuso sobre el mateix, com si fos exemplar en les seves funcions fins el dia d’avui. Aquesta tria que Ayuso li posa damunt la taula, el monarca ja la va fer el 2017 trencant la Constitució i el seu mateix paper, es va posicionar clarament amb els “a por ellos” i va abandonar la ciutadania catalana. Aquell escàndol i aquell discurs de la vergonya sembla que Asens o Iceta l’han oblidat. La figura no es pot erosionar, ja que ho està completament i sense remei. Diuen que no pot opinar i simplement sanciona, si ens tornem a remetre el famós discurs de fa gairebé 4 anys, evidentment la opinió era el seu contingut.

Per tant el monarca d’incomoditat res de res, ell solet va dimitir de les seves funcions sense cap respecte a la democràcia. De fet la seva figura ja d’entrada no va respectar cap standard democràtic, ja que el Dictador va nomenar el seu pare com a cap d’Estat i posteriorment com la cortina de fum per deixar enrere la Dictadura estava sota la supervisió dels mateixos, la figura va quedar incorporada a la carta magna, obviant que el règim anterior enderrocat era una República. Per tant de legitimitat cap, posteriorment la seva actuació amb el repte democràtic a Catalunya va ser prendre part precisament per l’Espanya dictatorial i obviar la ciutadania catalana en una actuació que marca el seu tarannà com instrument del règim i la nul·la humanitat pels ferits el dia 1 d’octubre, que evidentment provoca que ni oblit ni perdó.

Per tant, prou de comèdia amb decisions incòmodes, que tots sabem quin es el seu pensament i per descomptat no passaria la validació democràtica.

EL RETORN

General

La via jurídica europea fa el seu camí, i per tant posa en qüestió com mai els mateixos fonaments de relació dels diferents Estats de la Unió Europea. Aquesta via ja ens porta a insinuar que el retorn dels exiliats cada cop és més aprop i amb totes les garanties.

Espanya ho sap perfectament, mira de guanyar temps desprès de la seva deriva antidemocràtica i repressiva utilitzada que serà eliminada per la Unió, ja que encara que actuin com a tal, ja no son una Dictadura aillada de qualsevol Tractat internacional, sinó que formen part d’un conglomerat d’Estats amb obligacions per tots.

Ahir, sense anar més lluny dins el Govern espanyol la ministra Belarra ens diu que si volen treure de la justícia el problema i portar-lo a la política, no seria lògica detenir el President Puigdemont el dia que torni amb la seva immunitat europarlamentària, poc desprès la Ministra Montero ens diu el contrari i que el seu objectiu es portar-lo davant la justícia espanyola quan sigui extradit, i el Ministre Abalos diferenciant els presos que es van entregar a les autoritats judicials i els fugits fora de les fronteres.

No hi ha dubte que aquestes declaracions han de dur-se a l’Eurocambra per part dels nostres representants, ja que contradiuen els estaments superiors. No pot ser que un Estat segueixe comportant-se com si estiguessin sols i poguessin fer i desfer, i saben perfectament que han creuat totes les línies vermelles i davant un impecable procés democràtic a Catalunya fins arribar al Referèndum i la Declaració posterior, per molta sorpresa que els causi, no es pot apaivagar amb violència i eliminant tots els drets de la ciutadania unilateralment, i molt menys els drets humans i democràtics com es el cas.

La resolució final arribarà i la previsió és que el judici quedarà anul·lat i els presos seran lliures i els exiliats i repressaliats hauran de quedar lliures, deixant sense efecte la repressió i les seves conseqüències. Alhora aquests petits aprenents de Dictador en forma de Ministre aprendran la lliçó més bàsica de democràcia europea, com es la separació de poders i que han de complir les resolucions judicials amb respecte com diuen, i que nomes ho apliquen amb la seva justicia a mida, però no amb els organismes superiors.

Catalunya ha aplicat la democràcia perfectament, donant finalment la paraula al poble i això està per damunt de qualsevol llei, i evidentment molt per damunt d’una estructura amb tantes mancances democràtiques com Espanya.

JORDI SANCHEZ: UNA NOVA DECEPCIÓ

General

Sembla que el diari ARA s’ha convertit amb el mitjà escrit on els nostres presos polítics ens volen deixar glaçats exposant les seves vergonyes davant la societat.

Desprès de la vergonyosa carta de Junqueras, en Sanchez vol fer una replica, però al final es posa al seu nivell. Diu que defensa la unilateralitat, però que mai ha descartat cap via per arribar a la independència, com el diàleg. Afirma sembla sense rubor que el referèndum de l’1 d’octubre va ser concebut més per forçar el Govern espanyol a obrir una via de diàleg per assolir un referèndum acordat que per decidir la independència i acusa alguns que van fer un gir de guió i no van aguantar la pressió quan més forts erem, en referència a Esquerra.

Una nova decepció, ara de Jordi Sanchez, que evidentment tampoc em representa i demano igual que Oriol Junqueras que si finalment son indultats deixin qualsevol càrrec polític ja que estan inhabilitats per representar el moviment independentista. Cal tenir molta barra i poc respecte a la societat catalana, per dir-nos que el referèndum era un engany, on simplement s’utilitzava la població indefensa reben cops de porra i bales de goma buidant ulls, gent gran i jove sense distinció amb una mobilització sense precedents per un objectiu que ens diu no era tal.

Realment la llei de referèndums aprovada al Parlament amparava la convocatòria i la societat va respondre com mai, guardant les urnes, defensant les escoles i aconseguint sota la violència policial salvatge un percentatge de participació espectacular, per cert un percentatge que encara no sabem en la xifra definitiva ja que falta sumar els vots segrestats. Posteriorment la repressió sense treva a una societat que ara s’atreveix a dir que tot era una mentida.

Es indignant, veure la tolerància de la societat catalana amb la manipulació soferta i on la primera tasca dels presos polítics al sortir hauria de ser demanar perdó, no a Marchena, sinó a la societat catalana que confiava amb ells i posteriorment explica la veritat i oblidar qualsevol representació futura que no es mereixen.

Així no, Jordi. El vertader judici ha de ser amb el poble, i aquest espera el moment per dictar sentència, i escriure amb totes les lletres que l’1 O que tant us molesta va ser un fake no es de rebut, ni pot ser perdonat.

EXILI I CARRER: LA SOLUCIÓ

General

Escoltant la Ministra Montero amb actitud condescendent demanant a l’opinió pública que el millor es donar-nos el perdó com un gest i tornar al sistema de la llei oblidant el referèndum per sempre. No hi ha dubte que la carta de Junqueras va amb aquesta línia i no ajuda precisament, es complementaria.

La solució, no hi ha dubte que es l’exili que bé d’Europa i la mobilització desacomplexada al carrer i que ha de deixar mirar els nostres partits i els que ja han claudicat i simplement mirar endavant, exigint que hi ha polítics i partits que ja no ens poden representar.

Un simple canvi d’opinió

Bernat Dedéu

L’últim abracadabra del processisme i la seva cort de gasetillers ha estat celebrar la carta que Oriol Junqueras ha enviat al diari que no volgué anunciar l’1-O a les seves pàgines (perquè el seu amo tenia massa por que se li enutgessin els amiguis madrilenys) com un simple canvi d’opinió ben fonamentat. De fet, el pas de la unilateralitat a la “via escocesa” s’ha venut com una transmutació de pensament assenyada, talment com un fer-se gran i abraçar la maduresa, i els seus apologetes van contant-lo per totes les contrades del país fent aquella veu estoica amb què els països pseudocomunistes es passen a l’economia de mercat i els quarantins acceptem les desventures de la pitopausa tot agraint a la decrepitud que ens alliberi de les penalitats del running i de follar. Els enemics també se’n feliciten, tot i que a la majoria d’ells, sobretot als socialistes, se’ls acabi escapant el riure.

Per recurrent i antiga, la trampa no deixa d’ésser menys perversa. La transició pragmatista del nou independentisme busca allò que sempre han fet els espanyols; a saber, mirar pomposament i menyspreativa l’interlocutor, esbandir la independència unilateral afirmant que “és impossible” i desestimar el fet que els catalans adults i responsables puguin decidir el seu futur lliurement. El problema, com sempre, és diferenciar la veritat de la falsia, car l’independentisme no ha canviat d’opinió; contràriament, l’actual generació dels nostres capatassos va afirmar la sobirania política del Parlament de Catalunya, va aprovar les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica i es va comprometre a aplicar el resultat de l’1-O sota mandat parlamentari. Això no era una opinió, ni una simple promesa: d’això a casa en diem vinculació legal amb els electors i mandat democràtic.

Si Oriol Junqueras (o quisvulla) ens escrigués una carta dient que la via unilateral (que, insisteixo, mai no es va practicar, perquè els seus teòrics garants van mentir a la població incomplint el seu compromís parlamentari), ho justifiqués amb els arguments que l’Esperit Sant de Lledoners addueix a la seva carta (a saber, que no es va tenir en compte la força de l’Estat ni l’opinió dels catalans que es van sentir exclosos de la crida del referèndum), i tot seguit demanés perdó als electors del país i actués en conseqüència abandonant la política per sempre més, servidora no hi tindria res a dir. Però com a hores d’ara entén qualsevol persona, defecar en un mandat parlamentari, no fer honor a la resistència corporal (ulls i pebrotera inclosos) de la població durant l’1-O, i mentir elecció rere elecció, es troba lluny d’un canvi d’opinió. D’això se’n diu, simplement, claudicar davant d’Espanya.

El cinisme en què es troba enfangada la política catalana és tan majúscul que les cabrioles dels seus propagandistes cada vegada són més delirants. El problema no és només que s’intenti vendre com a pragmàtic tot allò que has desestimat durant lustres com un somni del pactisme (recordeu aquells magnífics vídeos en què Oriol Junqueras, inspiradíssim, es fotia de la via federal d’Iceta titllant-la de “conte de fades”), sinó que es tingui la santa barra i la pedanteria de fonamentar les giragonses de la classe dirigent en una cosa tan sana i sagrada com canviar d’opinió. Servidor té la sort de dedicar-se a una disciplina, l’amor al saber, que es fonamenta en el canvi de criteri com a condició de possibilitat per a la recerca del veritable. Però no cal haver-se cremat els ulls llegint Plató per diferenciar aquesta nobilíssima tasca de l’enèsima giragonsa de Junqueras per sortir de la presó.

El més divertit de tot plegat, nogensmenys, és veure com els lloctinents de Junts pel Sou ataquen el pragmatisme dels republicans, encapçalats pel sempre oportuníssim ideòleg Quim Torra, un dels nostres Mandela de la desobediència, l’heroïcitat del qual consistí a decorar la plaça Sant Jaume amb una pancarteta fora d’hores. Això dels convergents té molta gràcia, perquè en això del cinisme sempre han excel·lit com un autèntic pal de paller fàl·lic i, és natural, quan veus que el veí intenta imitar-te, sempre t’agafen petarrons de gelosia. Davant d’aquest fangar, és del tot lògic que els independentistes es preguntin la fórmula màgica per sortir de tanta agonia insofrible. La cosa és ben senzilla, estimats lectors. Primer, no defalliu en denunciar la farsa. Segon, per molt que ho intentin, no us deixeu escapçar la memòria. I tercer, allunyeu-vos d’aquesta gent, i recordeu que no hi ha seny ni pragmatisme sense la lliure autodeterminació personal i col·lectiva.

Dit això, canvieu d’opinió tant com us vagui. Que és cosa ben sana.

JUNQUERES, AIXÍ NO

General

La carta ahir de l’Oriol Junqueras acceptant els indults com un pas endavant i rebutjant la via unilateral com a via no desitjable, i abraçant el referèndum pactat com a millor via, es un símptoma clar de les renúncies i la presa de pel que la societat catalana no pot permetre.

Junqueras demana mà estesa al Govern català i espanyol, dient que mai renunciarem al diàleg i la negociació, seria una irresponsabilitat. Demana un cop més ser una gran majoria plural que sigui incontestable. Aposta per la via escocesa del referèndum pactat i altres vies no son viables ni desitjables ja que ens allunyen de l’objectiu. Els indults els accepta com un gest per poder recorrer aquest camí

La societat catalana, hauria de veure el que ens hi juguem si deixem entrar per la porta gran aquesta mena de Transició catalana a l’estil de la del 78 i que nomes comportarà esborrar tota la legitimitat de l’1 d’octubre i els mandats populars exercits o pel contrari veiem la llum amb les reaccions fora de les nostres fronteres sobre el frau de la justícia espanyola i el nul respecte a la democràcia per part de l’Estat.

La carta de Junqueras, sincronitzada i prèvia a la visita de Pedro Sanchez a Barcelona, la reverència del President actual a Javier Godó, en un acte que fa mal a la vista, i tota una operació en marxa per desactivar definitivament el nostre procés. Diu que mai renunciarà al diàleg, aixì com a frase, segurament ningú s’hi podria oposar, però quan aquest es un simple parany i l’únic diàleg efectiu son els cops rebuts per les forces policials el dia del referèndum i la repressió posterior, aquest ja no es possible. Seguir demanant majories inassolibles i sempre modificables per no arribar-hi mai, per cert números que mai al món ens ha demanat ningú. Apostar per la via escocesa quan mai hi haurà un referèndum pactat i alhora rebutjar l’alternativa, es tant com confirmar que el dia 1 d’octubre no tenia cap mandat i queda enterrat definitivament i que senzillament es impossible la nostra independència.

Pel que fa als indults, passar de dir que no els vol a acceptar com a perdó i legitimitat d’aquest gest interessat del Govern espanyol, es senzillament un engany que la ciutadania no es mereix.

Sr. Junqueras, tothom crec vol que estiguin en llibertat, ell i la resta de presos, però precisament per no haver complert els seus compromisos el 2017 com la resta del Govern, per entregar-se posteriorment a un Estat corrupte com aquest, per haver donat legalitat a un frau judicial actuant amb normalitat i per haver complert ja més de 3 anys de condemna, no pot liderar aquest procés del que ha renunciat i parlant de no acceptar tutel·les, dirigir des de la presó un Govern que participa activament d’aquesta farsa quan definitivament ha quedat inhabilitat davant la societat catalana per seguir davant del mateix.

Cal assumir, cadascú els seus actes i tot hi el poder dels mitjans per blanquejar i influir en segons quines direccions, no ens mereixem aquest frau, així no.

ESPORT I POLÍTICA

General

Normalment les millors dictadures son les que conserven i reflecteixen aquest nacionalisme malaltís que impregna tots els àmbits de la vida, com si una bander o un himne fugis dels sentiments individuals de cadascú i fos bàsic en qualsevol tema.

Espanya, evidentment compleix aquestes condicions, 40 anys de dictadura, posteriorment blanquejada amb una falsa transició, i on les estructures s’han conservat intactes porta a una casposa concepció dels temes que per exemple hem vist a la roda de premsa del jugador Laporte, recentment nacionalitzat espanyol per poder jugar amb la selecció espanyola i que ha estat victima d’aquesta caspa amb blanc i negre preguntant sobre el seu sentiment per l’himne, l’escut i la bandera per participar en aquest èquip.

De fet, el jugador se n’ha sortit prou bé, i lògicament ha dit que els criteris esportius l’han guiat i ha valorat en la seva carrera el que més li convenia de poder jugar amb França o Espanya, deixant clar que donarà el millor de si mateix en qualsevol circumstáncia. Evidentment no ha parlat del seus sentiments nacionals, que son seus i tots respectables, bé, no per tothom, ja que segons la caverna espanyola exigeixen un sentiment seu a qualsevol que jugui per exemple en l’equip nacional independentment del seu rendiment. Un sentiment obligat i que no admet llibertat individual per decidir-lo, atorgant carnets de bon espanyol i de model que evidentment ells han escollit per damunt de tot i tothom.

Aquest son els mateixos que ens diuen aquella cançoneta de no barrejar política i esport, sobretot quan la primera part per exemple bé de l’independentisme o sentiments nacionals que no son els seus, com les xiulades al monarca espanyol a les finals de Copa. Curiosament el que llavors te un criteri, ara es a la inversa.

De fet es l’essència del que correspon a una Dictadura nacionalista com la que regeix l’Estat espanyol que deixa la llibertat de les persones en res i la impossibilitat de defensar que el món es molt gran i la seva concepció, sentiments i manera de ser molt plural. Un terme que han esborrat del seu diccionari on la imposició i la unitat de la patria ho tapa tot per damunt de la mateixa societat que hauria de ser la protagonista i simplement es secundària.

LA MESQUINESA ESPANYOLA

General

La nova bufetada europea del Consell d’Europa que insta a Espanya considerar l’indult o excarceració dels presos polítics pel seu paper en el referèndum, igualment abandonar els procediments d’extradició dels polítics residents a l’estranger explicant que no es pot demanar renunciar a les idees per aconseguir beneficis a la presó.

Aquest nou misil a la línia de flotació espanyola, bé acompanyat del retorn de la immunitat al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí provisionalment alhora que es resol definitivament el tema.

Ja sabem que l’Estat espanyol increïblement no fa cas a les resolucions europees i sembla que el seu desprestigi va augmentant a pas de gegant, el seu descrèdit democràtic es un fet i ja figura junt a Turquia amb la vulneració sistemàtica dels drets humans per la seva resolució amb la causa catalana.

La resposta espanyola segueix al seu aire, si per una part el sistema pretén blindar-se amb uns indults de fireta i reversibles als presos, amb una Taula de diàleg de fum sense cap intenció de parlar de la resolució del conflicte per seguir blanquejant un Estat autoritari i antidemocràtic en plena Unió Europea, ara també segueix el seu relat de fantasia tractant les institucions i la mateixa societat espanyola en autèntics estúpids. Diuen que parteix d’un prejudici que contamina tot el text com es que els líders del procés van ser jutjats per expressar les seves idees en l’exercici del seus càrrecs. De fet no en te prou i diu que l’informe avala l’actuació espanyola i reconeix que aquests polítics van actuar al marge de la Constitució i de la legalitat. Dient clarament que la justícia va ser la d’un Estat de de dret, on l’idea independentista no pot obrir cap causa penal.

Realment miserable aquesta reacció, tergiversant el que diu el Consell d’Europa que al final no tant sols no els diu que han vulnerat tots els drets, sinó que es veu els lloa per ser una democràcia consolidada com els agrada dir. Trist paper de la Unió que si no es capaç de fer complir les seves resolucions als seus estats membres que son recordo de rang superior, hauria de plantejar o expulsar l’esmentat Estat o simplement deixar aquesta Unió en res. Pel que fa la mateixa ciutadania espanyola, potser tampoc es mereix ser tractada com un imbècil per unes estructures d’Estat ancorades en el passat i que no volen evolucionar mantenint aquesta farsa que fora les fronteres ja grinyola per tots els costats.

Una mesquinesa sense límit que la causa catalana ha fet sortir amb tota la virulència i claredat.

LES SORTIDES DE L’EXILI I LA PRESÓ

General

Ahir amb la decisió del Tribunal General de la Unió Europea per tornar cautelarment la immunitat al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsati i esperant la decisió definitiva entrant al fons de la qüestió, és una nova victòria contra el règim espanyol, hi de fet son les úniques si ho comparem amb la presó.

Aquestes dues sortides, evidentment respectables les dues, i sempre amb l’exigència que els nostres presos polítics en puguin sortir el més aviat possible, ho dic per algun hoooligan que pugui llegir això i immediatament posi el seu partidisme en marxa com si el món s’acabi amb les misèries de cada partit polític.

Si parlem de l’exili,i algun cop ho he dit, després de no fer efectiu com tocava la declaració d’independència, això seria un altra tema. Crec que traslladar tot el Govern a Brussel·les hagués estat una imatge super potent al cor d’Europa i un pol de lluita continua pel nostre alliberament de gran visualització i segurament que tard o d’hora la Unió Europea hauria intervingut forçada per les circumstàncies. Finalment no va ser així i els 3 eurodiputats hem vist com repetidament han obtingut victòries judicials que han deixat a l’Estat espanyol despullat de les seves vergonyes i cada cop més en evidència per la seva falta de democràcia i la seva manera d’actuar amb la causa catalana.

A l’altre costat la presó, on deixant de banda els Jordis que no podien preveure que anirien a parar on han anat. Els polítics sabien perfectament que anirien amb la seva culpabilitat a la presó, i no van aprofitar per deixar en evidència una farsa de judici seguin totes les seves obligacions com imputats i per tant donant legalitat allò que evidentment no ho era, i posteriorment des de la presó hem vist com tampoc ha servit per gran cosa, apart de complir ja més de 3 anys de condemna injusta sense data encara de sortida i un horitzó llarg segons com vagin els esdeveniments, amb indults vigilats com es rumoreja que encara serviran involuntariament per blanquejar el règim repressiu.

Per tant, i ja vist amb perspectiva, la millor opció era l’exili i la pitjor la presó. De fet voler donar tant poder de decisió a persones que estan amb la realitat de la presó era el pitjor que es podia fer, i el que l’Estat està aconseguint amb el maleït partidisme que evidentment no te la prioritat global del procés d’independència, i així ens va.

AEROPORT AUTONÒMIC

General

Ja tornem al bucle de les peticions per fer de l’Aeroport de Barcelona, una gran font de comunicacions i negoci dignes de la ciutat on està ubicat. Recordo el 2007 amb aquell gran acte empresarial i de la societat civil fent la reclamació.

Ara, 14 anys desprès els agents econòmics catalans es reuneixen per demanar l’ampliació del Prat, començant per Foment i la Cambra de Barcelona, amb el mateix argument que la ciutat ha de tenir un gran aeroport per seguir competint amb altres grans ciutats europees. Sanchez Llibre ens diu que aquesta gran inversió comportaria 350 mil llocs de treball i un gran impuls per no perdre força, sempre respectant la biodiversitat. Per la part de la Cambra es parla de la limitació de la ciutat al no ser un hub que pugui atreure vols intercontinentals i el converteixi en un aeroport de primera. Mas Colell va recordar que el no fer-ho ha comportat per exemple que l’Agència Europea del Medicament no vingués a Barcelona.

Com deia, la biodiversitat del Delta del Llobregat es punt de polèmica amb plataformes com Zeroport que volen paralitzar qualsevol projecte per ser coherent amb el canvi climàtic i rebutjar capricis de les el·lits.

Sembla mentida, que un cop més el victimisme i les infinites peticions del que seria normal en un Estat normal, tornin a apareixer, en aquest cas 14 anys desprès, saben que no es complirà, i no ho farà, donat que l’Estat espanyol ja ens ha dit per activa i per passiva que nomes hi pot haver un Aeroport central privilegiat com es el de Madrid, i per tant la resta, i sobretot el de Barcelona que aspiraria en un país normal a ser un gran hub internacional amb tot el que això comporta de possibilitats de negoci internacional i trasllat de passatgers al voltant del món. Una llarga reivindicació com moltes altres, però que sense un Estat propi, cosa que Foment mai ha reclamat, vers al contrari mai tindrem, i ens haurem de conformar en un aeroport autonòmic que molesti el menys possible com de fet amb tota la resta de coses.

Actuar amb la normalitat d’un Estat normal, no farà esborrar la realitat que ens envolta, per tant prou d’actes estèrils i mesquins sense cap efecte i nomes amb la voluntat de crear una fantasia que simplement no existeix.

A CADA PAS, MÉS VERGONYA

General

Veure l’aparell mediatic espanyol amb l’escenari de Colon i els 3 partits de la dreta més rància demanant que es podreixin a la presó pels segles dels segles els presos polítics, i alhora un partit socialista, on bona part internament tenen el mateix discurs que Colon i on els indults simplement son tàctica política sense cap intenció de resoldre, ni encarar el problema polític Al mateix temps veure com els actors a Catalunya fan la seva part de la funció, ara proposant que en cas de sortida, Oriol Junqueras ens representi a la Taula de fum que ens venen.

Estaré feliç de que pugui sortir al igual que la resta de presos, però no em representa en cap taula del conflicte, no es ètic, i de sentit comú que una persona que es va entregar a l’altra part, i que fa 3 anys com la majoria del seu entorn van actuar com ho van fer, no ens pot representar per resoldre un conflicte. Crec que aquesta nova presa de pel a la vista i de propaganda política mesquina lliga perfectament amb l’escrit de Marta Rojals i la seva descripció de la situació on ens trobem i on cada pas es una vergonya.

Al carrer ningú no parla dels indults

Per: Marta Rojals

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició ejemplar, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els concordistes que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat a mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la firmita reloaded contra los catalanes alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé perquè hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.
Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan especialet com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.
No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel Tribunal de Cuentas o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.