ALBERT CORTES MONSERRAT

Un cop passat la reunió tant anunciada entre Pedro Sanchez i Pere Aragonés, constatem segons hem sabut dels protagonistes que 2 hores i mitja de reunió han donat per reunir la taula entre Governs per tractar temes de traspassos i la reunió de la Taula Política pel mes de setembre.

En definitiva, una gran presa de pel, que encara augmenta quan el President de la Generalitat ha constatat que les posicions son antagòniques quan parlem del dret a l’autodeterminació i de l’ammistia. De fet avui Sanchez ha tornat a dir al Congreso que no hi haurà cap referèndum, per si algú que viu en un altre planeta encara no s’havia assabentat.

Aquesta gran escenificació, segons els partits ha de durar 2 anys assumint cada cop de repressió, cada injusticia que provingui de l’Estat, assumint totes les conseqüències, francament em sembla molt indignant i una presa de pel a la ciutadania, que no hauria de suportar, ni admetre ni un minut més.

Crec que una reunió per acordar la data de la propera reunió ja es un fracàs en tota regla, però destacar les obvietats de que les teves propostes principals seran vetades ja es de traca. Qui pot avalar això durant 2 anys, a qui pretenen enganyar.

La comissió de traspassos es una simple taula autonòmica on es tracten temes que en el cas de Catalunya poques vegades son acceptats i quan ho fan son a mitges i amb paranys com Rodalies. De fet Sanchez destaca com acords i esperit entre administracions el suport a la candidatura Olimpica de Barcelona Pirineus pel 2030. Ens ven aquest gran tema com una concessió quan simplement es obvi que si una part de l’Estat vol accedir a organitzar aquest event esportiu, seria normal rebre el suport de l’Estat, aquest es el punt de cinisme al qual hem arribat.

Crec que els últims 10 anys cap lema de cap manifestació ha estat per les Olimpiades de Barcelona Pirineus, i si per la independència, justament del que no es vol parlar mai. No podem esperar res de la Generalitat catalana i no hi ha dubte que la societat ha de reaccionar i prendre la iniciativa d’una vegada per totes per damunt de partits i els seus aparells de propaganda, que simplement volen allargar l’agonia per acabar oblidant el que es essencial i conservar aquell victimisme sense fre que ens caracteritza i que irrita per l’obediència en cada injusticia com a forma de fer.

El ministre Abalos, va qualificar aquest atemptat perpetrat pel Tribunal de Comptes espanyol de pedra a la sabata en el camí del diàleg i la concòrdia que ens volen vendre, de fet no li faltava raó, però aquesta pedra és molt més grossa del que ens vol fer veure.

Hem vist imatges que fereixen la dignitat d’una societat amb el President de la Generalitat a la mateixa taula i fotos amb el monarca espanyol en diferents ocasions els últims dies i amb la indecència d’una incomoditat que hauria estat resolta simplement deixant la cadira buida. Avui veurem com el mateix President va a la reunió de Madrid amb Pedro Sanchez amb la cantarella de ser la prèvia a la Taula de diàleg i amb el discurs per activa i per passiva que els dos punts que porta en cartera son inviables i vetats per la Moncloa, desviant l’atenció cap un nou finançament, inversions i totes aquelles qüestions autonòmiques que fa tants anys que es remenen i que son propis d’una autonòmia com el que avui representa la nostra Generalitat sense matisos.

Per si fos poc, coincideix en data amb les fiances milionaries imposades a alts càrrecs del Govern Mas i Puigdemont totalment desorbitades per un Tribunal de la inquisició que es tant democràtic que no te tutel·la de ningú i resol els propis recursos de la Defensa ell mateix, alhora que avui dona un temps insignificant perquè la defensa pugui llegir les tones de documentació per poder apel·lar. Quantitats de 2 milions a Junqueras i Puigdemont per posar un exemple, i altres com Romeva, Mas, Mas Collell, Royo o fins hi tot a la delegada de França ja morta i que ara ho reclama a la filla per més escàndol.

Un despropòsit de grans proporcions que referma ben clarament la repressió espanyola sense aturador rere la cortina de fum que els nostres polítics avalen amb el seu protagonisme.

De fet, avui el President Aragonès si no fos un més com el President d’Extremadura o de d’Asturias reclamaria dues coses molt clares, exigir a l’Estat que compleixi amb el Consell d’Europa i aturar el Tribunal de Compte i la repressió contra l’independentisme immediatament. Si la resposta que ja la sabem es negativa, no hi ha res que parlar, ja que el col·laboracionisme amb el règim no es de rebut.

La pedra a la sabata, es l’Estat espanyol i normalment quan et notes la pedra t’atures i la treus abans de seguir caminant, donç això.

Escoltem reiteradament a Pedro Sanchez amb el seu no rotund al Referèndum i a l’autodeterminació. Alhora veta a Junqueras per la Taula de diàleg i dona plena confiança a un Tribunal tant sinistre com el de Comptes.

Davant això, i com ara diuen des del Govern i el seu gest tant anomenat de fals perdó, ara toca a l’independentisme donar un pas. Aquest crec que no hauria de ser la renúncia a l’objectiu democràtic validat pel poble, que en definitiva es el que esperen a Madrid i el que alguns líders catalans ja insinuen amb totes les disfresses possibles, sinó una imatge potent que tingués la virtud de ser un alenada d’optimisme per la societat catalana, una nova empenta a la unitat de l’independentisme tant desitjat i alhora temut per l’Estat i una visió internacional que torni a posar Catalunya a la carpeta damunt de la taula de les cancelleries.

Aquest, hauria de ser el viatge del Govern del 2017 a Waterloo per reunir-lo amb el seu conjunt i poder fer una roda de premsa conjunta que escenifiques un full de ruta compartit, una voluntat de culminar el procés i una unitat tant reclamada i visualitzada.

De fet esperar res de la Taula de diàleg amb els missatges que rebem, es utòpic i diria que impossible, per tant escoltar Junqueras que la seva prioritat es anar a Suïssa per veure Marta Rovira, no es un bon senyal en aquest sentit. Cal sentit d’Estat i no de partit de curta volada, i aquesta imatge, aquest missatge conjunt i aquest paradigma temut per l’Estat i esperat per la societat catalana es fonamental i aquest pas endavant tant esperat.

Tanmateix, les errades del passat i els aprenentatges ens porten a veure que funciona i que es una errada que porta un camí sense sortida, i la unitat com sabem es bàsica i ara podria ser possible i per tant seria imperdonable seguir insistint amb el camí autonòmics de la baralla partidista i no mirar l’objecti pendent es perdre tota la credibilitat, si es que encara en queda.

La cortina de fum dels indults no pot fer creure a Europa que Espanya no es Turquia, i si mira els milers de repressaliats i la persecució del Tribunal de Comptes totalment injustificable amb un règim democràtic. Com diu Antich l’efecte bola de neu.

Mas-Colell i l’efecte bola de neu

José Antich

Fa dies que la premsa internacional parla i parla d’Espanya, la repressió policial i judicial contra l’independentisme català, els indults concedits als nou presos polítics —que no son cap altra cosa que la confirmació de l’anomalia catalana que va posar de manifest la setmana passada el Consell d’Europa— i la situació anòmala i estranya del professor Andreu Mas-Colell com a icona de fama mundial de la inconsistent persecució econòmica que té anunciada el Tribunal de Comptes espanyol a partir del proper 29 de juny en una nova onada repressiva.

Qui va ser conseller d’Economia de la Generalitat ha rebut aquesta setmana el suport de 33 premis Nobel d’Economia, al costat d’altres economistes destacats; també de l’Associació Econòmica Europa. En síntesi, el que persegueix el Tribunal de Comptes, un organisme desacreditat per endogàmic i polititzat, és la mort civil d’una trentena de persones a partir d’exigir-los una fiança milionària per l’acció exterior de la Generalitat entre els anys 2011 i 2017. La fiança l’haurien de dipositar a partir de béns embargats, els diners que posseeixin en comptes corrents o, fins i tot, les nòmines laborals i, en tot cas, quan es tanqués el cas, si el dictamen els donés la raó, la recuperarien.

És obvi que el que ha fet el Tribunal de Comptes és un gran nyap i una persecució. La pròpia anàlisi de l’acció exterior de la Generalitat a partir de l’any 2011 és del tot sorprenent, ja que aquell govern d’Artur Mas ho feia amb el suport parlamentari del Partit Popular. A partir del 2013 el PP ja no estava en l’equació parlamentària i l’acord era CiU-ERC. No va ser fins al gener del 2016 que es va conformar un govern nítidament independentista a Catalunya i Mas-Colell ja no era conseller.

Un diari gens sospitós de vel·leïtats independentistes com el Frankfurter Allgemeine informava avui els seus lectors de la persecució que pateix l’exconseller. En destaquen el vessant acadèmic com a professor per les Universitats Harvard i de Berkley, i el situen com un model a seguir per tots els científics a l’exterior. El fet que pugui perdre “no només la seva fortuna, sinó també la seva casa i la pensió” és motiu d’estupor per al rotatiu.

La grollera actuació del Tribunal de Comptes és una més del nivell d’acarnissament amb l’independentisme. La situació de Mas-Colell ha servit per atraure el focus internacional i per desacreditar una mica més les institucions de l’Estat espanyol. Hi ha una espècie de fenomen bola de neu amb el descrèdit d’Espanya: la comparació amb Turquia del Consell d’Europa ha fet mal i ha obert de nou el debat sobre si es pot esperar alguna mena d’acció per part de la Comissió Europea.

Un dia alegre individualment per ells i les seves famílies, una condemna injusta que no hauria d’haver passat mai en una societat i un Estat democràtic i normal. Dit això un cop al carrer la rendició també ha de ser questionada per la societat catalana i com diu en Bernat Dedéu no es pot deixar passar, ens hi jugavem massa.

La rendició
Bernat Dedéu

Una de les coses que de sempre he envejat als nostres enemics és la seva descarnada mala llet i Pedro Sánchez va tenir-ne molta anunciant els indults al Liceu. A banda d’ésser el nostre primer equipament cultural públic, el coliseu de la Rambla és un dels centres erògens de la catalanor, sigui perquè allò que queda de les seves elits s’hi reuneix per escoltar òpera (encara que la majoria dels seus prohoms no en tingui la més reputa idea) o car a la seva platea també hi ha esclatat alguna de les bullangues més sonades de la nostra història pàtria. També em va encantar que el presidente cités Martí i Pol i fes honor a la tradició espanyola d’esmentar un dels nostres poetes mentre ens carda pel sac: de la Transició a l’olimpisme, Espriu sempre encapçalava el rànquing de la rapsòdia. Ara pinten temps de Martí i Pol i Joan Margarit, que són igual de mortuoris, però més cursis.

Per molt que tothom faci veure que està content a mitges, les elits espanyoles i l’independentisme català tenen ara per ara els mateixos interessos. Sánchez sap que indulta els protagonistes d’un moviment polític fallit que només s’aguantava en el martirologi dels seus captius (inhabilitats). En les properes setmanes els ex-presos tindran els seus banys de masses particulars i la televisió pública catalana gaudirà de valent explotant el xantatge emocional del seu pas per la presó, documentant fil per randa el seu retorn a casa, i fins i tot pot ser que Jordi Cuixart acabi presentant un programa sobre ceràmica o meditació a La Nostra. Però el temps anirà passant, i a l’agost ja tindrem tot déu vacunat i sense mascareta, amb la qual cosa la mitologia de la presó minvarà a dia que passi i, Sánchez ho sap, tant PP com Vox fracassaran en el seu intent d’inflamar Espanya amb el tema català.

Ara es veurà fins a quin punt aquests anys de presó seran l’únic as a la màniga dels protagonistes dels fets del 2017, qui, davant de qualsevol recordatori dels seus objectius i gravíssims incompliments pel que fa les lleis aprovades al Parlament de Catalunya aquell mateix any, tots respondran a l’uníson que sí, que tot el que vulguis, però que mentre tu els criticaves des del sofà o fotent-te un gintònic, ells estaven a la garjola. En el fons, insisteixo, aquesta reductio ad carcerem amb què el processisme pretén blindar la rendició dels seus líders és compartida per tot déu: fins i tot els espanyols més ardits saben (i admeten en sordina) que a Catalunya no hi hagué cap procés sediciós i que l’escarment als polítics catalans ha estat un pam-pam al culet perquè no hi tornin mai més; i els presos la reivindiquen igualment, perquè sense la reprimenda, totes les seves mentides quedarien al descobert.

Però de la mateixa manera que l’1-O va desbordar el marc tradicional dels pactes soterrats entre el sobiranisme i les elits espanyoles, aquest nou temps que esperem també deixarà les coses més clares. Per molt que els nostres polítics vulguin tornar al 2006 i facin totes les taules de negociació imaginables per encastar-nos al passat, i per molt que els presos vulguin fer pornografia emocional amb el seu pas per la presó, el fet que l’1-O palesés que la independència de Catalunya no només és possible sinó que fou aturada per les elits independentistes, i no pas per la policia espanyola, no serà tan fàcil de prostituir. Hi ajudarà que el referèndum tingui moltes causes judicials pendents, però sobretot, i aquesta és la clau que decidirà el futur polític dels propers lustres, que l’1-O la ciutadania no va votar per negociar ni pressionar l’Estat, sinó per exercir el seu lliure albir.

Prostituir la repressió i el dolor (que sempre he condemnat com a injusta) resulta molt més fàcil que traficar amb els desigs de llibertat de la gent, i és per això que el pactisme del règim del 2021 acabarà naufragant per molta èpica de garjola i tremp liceista amb què el vulguis pintar. Perquè ara que els presos seran lliures també serà un temps per a passar-hi comptes i, tot i els intents del processisme i els seus mitjans de propaganda, la ciutadania no és imbècil, té memòria i prou valentia com per mirar-los als ulls, recordar-los la rendició, i maleir tot el temps que ens han fet perdre. Ho diu un poeta que mai no serà citat pels cursis nacionals, el meu mestre Bauçà: “El pitjor de néixer en el si d’una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo”. El temps perdut no podrà tornar, però intentarem que els rendits, si més no, passin una mica de vergonya.

Torneu a casa, descanseu i abraceu la família, perquè després us espera la presó del carrer i la vergonya de recordar-vos la rendició en els ulls desvetllats de qui us gosi mirar sense por. Aquest serà un mirall que no podreu evitar. Prepareu-vos.

Avui el Consell de Ministres ha signat els indults, individuals per cada pres i amb una sèrie de condicionants que delaten que efectivament no ens trobem amb un Estat normal i democràtic de la Unió Europea.

Aquests indults, volen dir que no s’esborren els delictes, però en el cas dels nostres presos la inhabilitació per càrrec públic continua intacta, i apart s’afegeix la figura del reversible, es a dir que el Tribunal Suprem te el seu alè rere el clatell dels indultats, i que qualsevol pas en fals pot ràpidament acabar entre barrots altre cop.

De fet la violació dels seus drets fonamentals, com la llibertat d’expressió i de reunió continuarà vigent fora de la presó, i això dona idea del que vol dir la paraula concordia per l’Estat espanyol, una violació constant i sense pudor dels drets de la societat sense importar les resolucions que venen d’Europa i les que esperen que vindran encara amb més força. Una dictadura te aquestes coses, s’atorga el perdó però segueix la condemna anul·lant uns drets que qualsevol ciutadà ha de portar incorporats.

La veritat es que aquests drets ja van ser anorreats amb el judici farsa dels mateixos, i ho estan constantment aquests darrers 3 anys i mig, amb molts exemples de com es pot utilitzar la justicia i la força policial sense fre contra la població indefensa en qualsevol sentit.

Poden intentar blanquejar les seves actuacions i la seva manera de ser, però el fons segueix sent el mateix i donar una mica d’aire per no escanyar tant fort no vol dir normalitat, i molt menys democràcia i drets garantits de la ciutadania. Aquesta Espanya rància dels Rajoy, Sanchez o el Borbó no canviarà, i això ens hauria de fer veure que nomes nosaltres podem canviar, i acabar allò que legitimament vam defensar, votar i reclamar.

Uns indults a mida que serviran per ells mateixos i les seves famílies i que evidentment son una alegria en aquest sentit, però que no confonguin a ningú que no son el començament de cap nova etapa, ni de cap nou horitzó de roses i projectes conjunt que deixin enrere el passat.

El passat es l’Estat espanyol i això tard o d’hora ha de veure la seva materialització efectiva sense matisos, ni enganys.

Avui veiem com el Consell d’Europa equiparà Espanya i Turquia pel seu nul nivell democràtic i això obre la porta a les resolucions que anirem veient provinents d’Europa. Per altra banda el Teatre del President espanyol avui i el seu cinisme, sumat a les tristes declaracions de Junqueras posen la part fosca del dia.

Efectivament, des d’Europa veiem com es denuncia l’actuació espanyola amb els polítics independentistes i els exiliats i s’equiparà a altres denuncies com les violacions a la minoria kurda a Turquia davant els brams dels representants espanyols defensant l’actuació de l’Estat amb tuf a feixisme que Europa ja ha vist cada cop amb més sorpresa i preocupació. Una denúncia per cert que no es vinculant però que dona idea de les sentències que vindran dels Tribunals per la seva repressió.

En aquest dia l’operació blanqueig del feixisme del Govern espanyol ha passat pel Liceu amb el President espanyol visitant la colònia catalana i oferint la concordia i el perdó per una nova etapa, saben que simplement es un pacte per darrera com ja ha sortit publicat als mitjans amb Esquerra per alliberar els presos a canvi de renunciar a l’objectiu del poble que no es altra que la independència. Alhora la figura de Junqueras ha ajudat amb la seva carta renunciant a la unilateralitat amb totes les lletres, encara que alguns ens vulguin prendre per estúpids i fer veure que no diu el que diu. Ho ha reblat dient que es una victòria de l’independentisme els seus alliberaments, una vergonya de declaracions quan sap perfectament que això no es absolutament cap victòria, simplement una operació d’Estat amb la seva col·laboració per continuar amb la repressió més descarnada com estem veient els últims dies.

Una vergonya amb majúscules que ara pot seguir si alguns dels alliberats volen continuar els dictats del poder sense demanar perdó a la ciutadania i explicar moltes coses que han quedat a l’aire per finalment quedar apartats del mateix. No tant sols no veurem això, sinò que alguns encara voldran agafar lideratges que ja no els corresponen.

Cada cop és més clar que el momentum vindrà d’Europa i la societat catalana no pot tornar a caure en l’errada de deixar-ho en mans dels seus partits, ha de prendre la iniciativa i aquest cop sense fissures.

El proper dilluns Pedro Sanchez farà un acte al Liceu diuen per la societat civil, encara no se saben els convidats explicant un projecte de futur per tota Espanya, i on els indults seran una peça més a vendre dins aquesta estratègia.

Realment, com hem dit, el relat sempre és molt important, i el Govern espanyol recollint suports aquí i allà, hem vist la CEOE, el Cercle d’Economia o fins hi tot l’Esglèsia Catalana hi donen suport, i entenc molts cops des del punt de vista de patiment de les famílies i el gest per deslligar la situació. No seria el cas de Pedro Sanchez, el seu Govern i Espanya en general. Aquestes indults simplement son una pantalla per suavitzar les resolucions que vindràn d’Europa, però que com diuen les organitzacions humanitaries, desprès de 4 anys de presó i el judici farsa que els hi va portar, això no deixa en res les violacions dels drets humans comeses.

De totes maneres, el títol de la Conferència al Liceu, ho deixa molt clar, esborrar el passat i un futur comú on ja sabem el paper que Catalunya ocuparà, es a dir el cornut i pagar el beure i deixar gravat al cervell que no es possible la independència. Tot això entenc que des de la lògica espanyola te sentit, però el problema es quan els nostres partits i Govern son col·laboradors actius d’aquesta estratègia, i això es un insult per la ciutadania.

La repressió continua i seguirà com veiem judicial o econòmica, i utilitzar els indults com un perdó als presos i una cortina de fum per tapar aquestes injusticies continues hauria de rebre el més ampli rebuig. Per altra banda aquesta treva gratuita que pretenen amb una Taula de diàleg per dos anys, ja ens diuen que no es parlarà ni d’autodeterminació, ni d’ammistia, però en canvi i per boca del President Aragonés insisteix que l’acord que s’arribi serà votat per la ciutadania, un nou frau sense sentit.

Realment la ciutadania ja ha dit el que vol, ha votat i la pregunta del referèndum era molt clar, independència si o no, i va guanyar el si. Una votació sobre qualsevol acord autonòmic que es l’únic que poden aspirar no crec interessi el moviment independentista i el món tampoc l’entendria de cap manera.

El teatre dels indults ha de ser denunciat i advertir d’aquest perill que els nostres ens volen vendre amb tota la intenció pels seus propis interessos.

La sentència de l’activista Marcel Vivet de 5 anys de presó per atemptat a l’autoritat i desordres públics avui ha provocat el comunicat de la Junta de Portaveus signada per Junts, Esquerra, Cup i Comuns de considerar desproporcionada la mateixa quan la mateixa Generalitat que era part acusadora en demanava a la vora dels mateixos 5 anys.

Demanen que la Generalitat es retiri com acusació particular de totes les causes en un nou exercici de cinisme de grans proporcions. Tanmateix l’Audiència de Barcelona ha condemnat a l’activista per lesionar un canell a una antiavalot de Mossos d’Esquadra en un boicot contra el sindicat policial Jusapol. Tambe obligat a pagar una indemnització a l’agent per l’agressió diuen amb un pal d’una bandera encara que no hi ha cap prova amb imatges que ho corrobori. De fet l’àntic Conseller d’Interior Miquel Samper ens va anunciar que ultimaven un acord per deixar de presentar la institució com acusació particular en aquests casos, però finalment no s’ha concretat res. La decisió de forçar per ajornar el judici des del Desembre passat a les dates actuals no ha estar res més que una maniobra política dels partits actuals a Govern per no suposar conseqüències en els seus resultats electorals.

Un altre bon exemple per una banda de la repressió que continua ferotge i sense treva. Aquest és el tarannà del diàleg que ens ven el Govern Espanyol i el relat que ara farà amb la seva bondat pels indults. De totes maneres el que no es pot tolerar aquesta col·laboració amb la repressió d’aquell que precisament fa el discurs victimista de demanar aturar la mateixa, proposant l’ammistia com a solució definitiva per aquest tema i alhora ser part acusadora a molts d’aquests judicis venjatius de la Justícia espanyola, en aquest cas demanant penes que gairebé son les mateixes que finalment patirà el Marcel.

Aquest doble joc, fa molt que dura, i ens dona una idea clara del camí que prenen els nostres partits que ara governen la Generalitat. Un engany rere un altre i un full de ruta encaminat a fer oblidar l’1 O, i deixar enrere aquest camí iniciat pel poble, per tornar a la comoditat de l’autonomisme de sempre i la queixa com eina per amagar molts cops la ineficàcia i una situació que per dignitat ja veiem que no pensen defensar.

La tornada del monarca espanyol a Catalunya ha portat evidenciar les misèries de l’actual Govern de la Generalitat i els partits que hi donen suport, amb tot un reguitzell de notícies per intentar dissimular el que no es pot dissimular.

Desprès de diferents versions se’ns diu que el President Aragonès no assistiria al sopar del Cercle d’Economia amb el monarca de convidat i nomes aniria a les jornades pel matí, deixant la representació en la persona del Vicepresident Puigneró. Posteriorment aquest renuncia a assistir-hi adduint altres compromisos, i finalment la Consellera de Presidència, Laura Vilagrà serà la representant a l’esmentat sopar amb una intervenció de la portaveu del Govern explicant que la presència del Monarca espanyol no pot condicionar on la Generalitat vol assistir o no. Al mateix temps també s’anuncia que el President Puigdemont no disposarà d’escorta oficial ja que el compromís del Govern es no posar en perill als funcionaris.

Tota una declaració d’intencions. Vull recordar que aquest Govern que s’esforça per deixar el dia 1 d’octubre en un no res, sembla que vol allargar l’amnesia col·lectiva al dia 3 d’octubre, on el Borbó va pronunciar el famós discurs miserable on prenia partit al costat dels “a por ellos” i ens repudiava com a subdits, sense ni una paraula de perdó per la violència policial contra la ciutadania i les seves conseqüències. S’ha passat de ni oblit ni perdò i durant 3 anys no assistir mai cap representant de la Generalitat en actes on assistis el Monarca, la darrera ocasió a la fàbrica SEAT fa pocs mesos. Ara l’excusa per tornar al costat del Monarca es de traca, girant el guió i dient que la Generalitat pot assistir allà on vulgui independentment de qui hi hagi. Això ningú ho pot discutir, però esclar son dues coses diferents, el que es tractava es de mantenir la dignitat i no acompanyar en cap acte a un monarca que ens va dir el que ens va dir fa més de 3 anys i que no ha estat capaç ni de dir alguna paraula per les víctimes que ha menyspreat totalment. Es un trencament que calia mantenir, tant per dignitat, com per imatge i missatge que ara queda en un no res.

El mateix podem dir de l’escorta denegada al President Puigdemont, a la qual per llei en te dret. La Generalitat li nega amb una nova excusa de mal pagador, i assumint novament la repressió dels tribunals espanyols, amb obediència cega fins a l’infinit.

Com deia una Generalitat més autonòmic que mai.

La prepotència molts cops es mala consellera, i quan la política natural es vendre relats que no s’ajusten a la realitat es corre el perill de xocar amb la realitat i fer el ridícul, com el que va fer ahir el President espanyol amb la reunió de l’OTAN.

Quan has de vendre l’anomenada marca Espanya com la vuitena meravella del món, i vens un relat de la teva influència a nivell mundial, i la teva importància cabdal dins les nacions del planeta amb relats interessats com la reunió amb Joe Biden, president d’USA dins aquesta cimera per buscar la foto que doni suport al relat de fantasia, corres el perill de que hagis anat massa lluny com es va poder comprovar. De la tant esmentada reunió, es va passar a la imatge que vam veure del president americà creuant un passadís, i el President espanyol apressurat per posar-se al seu costat durant 20 metres i articular alguna paraula, això era tot.

De totes maneres, sempre et pots superar, i el cinisme de Sanchez i la caspa que representa poden ser prou agosarats per dir que en 30 segons han parlat de la relació militar, de la situació a llatinoamerica, la crisi migratoria i moltes coses més sense que et caigui la cara de vergonya. Evidentment aquests 30 segons més o menys com a molt poden donar per saludar-se i amb prou feines, i demostren el pes real espanyol en aquest context, es a dir irrellevant.

De fet, aquest ridícul lliga molt en aquesta frase de la democràcia consolidada i el respecte a l’estat de dret que van repetint constantment, com evidentment no te necessitat cap altre, i ho fan perquè saben que es mentida, i un Estat amb presos polítics, violència contra la democràcia, repressió, corrupció i una justícia ancorada en el passat i moguda per la venjança que es rectificada constantment quan creua els Pirineus, no seria una gran carta de presentació i si una realitat que la marca Espanya dificilment pot aguantar.

La reunió sense reunió es un nou ridícul d’un Estat decrepit i desvirtuat sense remei. El mateix que ara perseguirà els Mossos que han protegit el President Puigdemont en el seu exili, com si els Presidents no tinguessin dret a escorta per la seva seguretat. Espanya es així, justícia sense justícia, democràcia sense democràcia, relat sense relat i reunions sense reunions.

Ens diu Jaume Asens que si el Borbó no signa els indults quan arribin es saltaria la Constitució. Es nomes una de les moltes reaccions a les paraules d’Ayuso a Colon aquest diumenge preguntant pel paper del Rei en els indults.

Asens diu que les paraules de la presidenta madrilenya, posa en un lloc incòmode al monarca, ja que si signa es convertirà en còmplice a molts ultres, però si no ho fa se saltarà la Constitució i hauria d’abdicar per il·legalitat constitucional. Iceta per la seva banda diu que les declaracions d’Ayuso poden erosionar la figura del Rei ja que ell no pot opinar i nomes ha de sancionar i signar el que emana del poder executiu o legislatiu, parlant dels indults en forma de curar ferides.

Realment increïble i miserable les reaccions d’aquest polítics amb el Borbó, tractant les declaracions d’Ayuso sobre el mateix, com si fos exemplar en les seves funcions fins el dia d’avui. Aquesta tria que Ayuso li posa damunt la taula, el monarca ja la va fer el 2017 trencant la Constitució i el seu mateix paper, es va posicionar clarament amb els “a por ellos” i va abandonar la ciutadania catalana. Aquell escàndol i aquell discurs de la vergonya sembla que Asens o Iceta l’han oblidat. La figura no es pot erosionar, ja que ho està completament i sense remei. Diuen que no pot opinar i simplement sanciona, si ens tornem a remetre el famós discurs de fa gairebé 4 anys, evidentment la opinió era el seu contingut.

Per tant el monarca d’incomoditat res de res, ell solet va dimitir de les seves funcions sense cap respecte a la democràcia. De fet la seva figura ja d’entrada no va respectar cap standard democràtic, ja que el Dictador va nomenar el seu pare com a cap d’Estat i posteriorment com la cortina de fum per deixar enrere la Dictadura estava sota la supervisió dels mateixos, la figura va quedar incorporada a la carta magna, obviant que el règim anterior enderrocat era una República. Per tant de legitimitat cap, posteriorment la seva actuació amb el repte democràtic a Catalunya va ser prendre part precisament per l’Espanya dictatorial i obviar la ciutadania catalana en una actuació que marca el seu tarannà com instrument del règim i la nul·la humanitat pels ferits el dia 1 d’octubre, que evidentment provoca que ni oblit ni perdó.

Per tant, prou de comèdia amb decisions incòmodes, que tots sabem quin es el seu pensament i per descomptat no passaria la validació democràtica.

La via jurídica europea fa el seu camí, i per tant posa en qüestió com mai els mateixos fonaments de relació dels diferents Estats de la Unió Europea. Aquesta via ja ens porta a insinuar que el retorn dels exiliats cada cop és més aprop i amb totes les garanties.

Espanya ho sap perfectament, mira de guanyar temps desprès de la seva deriva antidemocràtica i repressiva utilitzada que serà eliminada per la Unió, ja que encara que actuin com a tal, ja no son una Dictadura aillada de qualsevol Tractat internacional, sinó que formen part d’un conglomerat d’Estats amb obligacions per tots.

Ahir, sense anar més lluny dins el Govern espanyol la ministra Belarra ens diu que si volen treure de la justícia el problema i portar-lo a la política, no seria lògica detenir el President Puigdemont el dia que torni amb la seva immunitat europarlamentària, poc desprès la Ministra Montero ens diu el contrari i que el seu objectiu es portar-lo davant la justícia espanyola quan sigui extradit, i el Ministre Abalos diferenciant els presos que es van entregar a les autoritats judicials i els fugits fora de les fronteres.

No hi ha dubte que aquestes declaracions han de dur-se a l’Eurocambra per part dels nostres representants, ja que contradiuen els estaments superiors. No pot ser que un Estat segueixe comportant-se com si estiguessin sols i poguessin fer i desfer, i saben perfectament que han creuat totes les línies vermelles i davant un impecable procés democràtic a Catalunya fins arribar al Referèndum i la Declaració posterior, per molta sorpresa que els causi, no es pot apaivagar amb violència i eliminant tots els drets de la ciutadania unilateralment, i molt menys els drets humans i democràtics com es el cas.

La resolució final arribarà i la previsió és que el judici quedarà anul·lat i els presos seran lliures i els exiliats i repressaliats hauran de quedar lliures, deixant sense efecte la repressió i les seves conseqüències. Alhora aquests petits aprenents de Dictador en forma de Ministre aprendran la lliçó més bàsica de democràcia europea, com es la separació de poders i que han de complir les resolucions judicials amb respecte com diuen, i que nomes ho apliquen amb la seva justicia a mida, però no amb els organismes superiors.

Catalunya ha aplicat la democràcia perfectament, donant finalment la paraula al poble i això està per damunt de qualsevol llei, i evidentment molt per damunt d’una estructura amb tantes mancances democràtiques com Espanya.

Sembla que el diari ARA s’ha convertit amb el mitjà escrit on els nostres presos polítics ens volen deixar glaçats exposant les seves vergonyes davant la societat.

Desprès de la vergonyosa carta de Junqueras, en Sanchez vol fer una replica, però al final es posa al seu nivell. Diu que defensa la unilateralitat, però que mai ha descartat cap via per arribar a la independència, com el diàleg. Afirma sembla sense rubor que el referèndum de l’1 d’octubre va ser concebut més per forçar el Govern espanyol a obrir una via de diàleg per assolir un referèndum acordat que per decidir la independència i acusa alguns que van fer un gir de guió i no van aguantar la pressió quan més forts erem, en referència a Esquerra.

Una nova decepció, ara de Jordi Sanchez, que evidentment tampoc em representa i demano igual que Oriol Junqueras que si finalment son indultats deixin qualsevol càrrec polític ja que estan inhabilitats per representar el moviment independentista. Cal tenir molta barra i poc respecte a la societat catalana, per dir-nos que el referèndum era un engany, on simplement s’utilitzava la població indefensa reben cops de porra i bales de goma buidant ulls, gent gran i jove sense distinció amb una mobilització sense precedents per un objectiu que ens diu no era tal.

Realment la llei de referèndums aprovada al Parlament amparava la convocatòria i la societat va respondre com mai, guardant les urnes, defensant les escoles i aconseguint sota la violència policial salvatge un percentatge de participació espectacular, per cert un percentatge que encara no sabem en la xifra definitiva ja que falta sumar els vots segrestats. Posteriorment la repressió sense treva a una societat que ara s’atreveix a dir que tot era una mentida.

Es indignant, veure la tolerància de la societat catalana amb la manipulació soferta i on la primera tasca dels presos polítics al sortir hauria de ser demanar perdó, no a Marchena, sinó a la societat catalana que confiava amb ells i posteriorment explica la veritat i oblidar qualsevol representació futura que no es mereixen.

Així no, Jordi. El vertader judici ha de ser amb el poble, i aquest espera el moment per dictar sentència, i escriure amb totes les lletres que l’1 O que tant us molesta va ser un fake no es de rebut, ni pot ser perdonat.

Escoltant la Ministra Montero amb actitud condescendent demanant a l’opinió pública que el millor es donar-nos el perdó com un gest i tornar al sistema de la llei oblidant el referèndum per sempre. No hi ha dubte que la carta de Junqueras va amb aquesta línia i no ajuda precisament, es complementaria.

La solució, no hi ha dubte que es l’exili que bé d’Europa i la mobilització desacomplexada al carrer i que ha de deixar mirar els nostres partits i els que ja han claudicat i simplement mirar endavant, exigint que hi ha polítics i partits que ja no ens poden representar.

Un simple canvi d’opinió

Bernat Dedéu

L’últim abracadabra del processisme i la seva cort de gasetillers ha estat celebrar la carta que Oriol Junqueras ha enviat al diari que no volgué anunciar l’1-O a les seves pàgines (perquè el seu amo tenia massa por que se li enutgessin els amiguis madrilenys) com un simple canvi d’opinió ben fonamentat. De fet, el pas de la unilateralitat a la “via escocesa” s’ha venut com una transmutació de pensament assenyada, talment com un fer-se gran i abraçar la maduresa, i els seus apologetes van contant-lo per totes les contrades del país fent aquella veu estoica amb què els països pseudocomunistes es passen a l’economia de mercat i els quarantins acceptem les desventures de la pitopausa tot agraint a la decrepitud que ens alliberi de les penalitats del running i de follar. Els enemics també se’n feliciten, tot i que a la majoria d’ells, sobretot als socialistes, se’ls acabi escapant el riure.

Per recurrent i antiga, la trampa no deixa d’ésser menys perversa. La transició pragmatista del nou independentisme busca allò que sempre han fet els espanyols; a saber, mirar pomposament i menyspreativa l’interlocutor, esbandir la independència unilateral afirmant que “és impossible” i desestimar el fet que els catalans adults i responsables puguin decidir el seu futur lliurement. El problema, com sempre, és diferenciar la veritat de la falsia, car l’independentisme no ha canviat d’opinió; contràriament, l’actual generació dels nostres capatassos va afirmar la sobirania política del Parlament de Catalunya, va aprovar les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica i es va comprometre a aplicar el resultat de l’1-O sota mandat parlamentari. Això no era una opinió, ni una simple promesa: d’això a casa en diem vinculació legal amb els electors i mandat democràtic.

Si Oriol Junqueras (o quisvulla) ens escrigués una carta dient que la via unilateral (que, insisteixo, mai no es va practicar, perquè els seus teòrics garants van mentir a la població incomplint el seu compromís parlamentari), ho justifiqués amb els arguments que l’Esperit Sant de Lledoners addueix a la seva carta (a saber, que no es va tenir en compte la força de l’Estat ni l’opinió dels catalans que es van sentir exclosos de la crida del referèndum), i tot seguit demanés perdó als electors del país i actués en conseqüència abandonant la política per sempre més, servidora no hi tindria res a dir. Però com a hores d’ara entén qualsevol persona, defecar en un mandat parlamentari, no fer honor a la resistència corporal (ulls i pebrotera inclosos) de la població durant l’1-O, i mentir elecció rere elecció, es troba lluny d’un canvi d’opinió. D’això se’n diu, simplement, claudicar davant d’Espanya.

El cinisme en què es troba enfangada la política catalana és tan majúscul que les cabrioles dels seus propagandistes cada vegada són més delirants. El problema no és només que s’intenti vendre com a pragmàtic tot allò que has desestimat durant lustres com un somni del pactisme (recordeu aquells magnífics vídeos en què Oriol Junqueras, inspiradíssim, es fotia de la via federal d’Iceta titllant-la de “conte de fades”), sinó que es tingui la santa barra i la pedanteria de fonamentar les giragonses de la classe dirigent en una cosa tan sana i sagrada com canviar d’opinió. Servidor té la sort de dedicar-se a una disciplina, l’amor al saber, que es fonamenta en el canvi de criteri com a condició de possibilitat per a la recerca del veritable. Però no cal haver-se cremat els ulls llegint Plató per diferenciar aquesta nobilíssima tasca de l’enèsima giragonsa de Junqueras per sortir de la presó.

El més divertit de tot plegat, nogensmenys, és veure com els lloctinents de Junts pel Sou ataquen el pragmatisme dels republicans, encapçalats pel sempre oportuníssim ideòleg Quim Torra, un dels nostres Mandela de la desobediència, l’heroïcitat del qual consistí a decorar la plaça Sant Jaume amb una pancarteta fora d’hores. Això dels convergents té molta gràcia, perquè en això del cinisme sempre han excel·lit com un autèntic pal de paller fàl·lic i, és natural, quan veus que el veí intenta imitar-te, sempre t’agafen petarrons de gelosia. Davant d’aquest fangar, és del tot lògic que els independentistes es preguntin la fórmula màgica per sortir de tanta agonia insofrible. La cosa és ben senzilla, estimats lectors. Primer, no defalliu en denunciar la farsa. Segon, per molt que ho intentin, no us deixeu escapçar la memòria. I tercer, allunyeu-vos d’aquesta gent, i recordeu que no hi ha seny ni pragmatisme sense la lliure autodeterminació personal i col·lectiva.

Dit això, canvieu d’opinió tant com us vagui. Que és cosa ben sana.