ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PARANOIA O MALA FE

Ahir vam tornar a llegir en una entrevista com l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa ens deixava una d’aquelles frases que questiona si es un cas de mala fe o algun tipus d’enfermetat que se’ns escapa “Cuando los catalanes salen de Cataluña, el catalan no les sirve. Son españoles”.

Aquest autèntic feixista, l’hem vist diversos cops amb manifestacions al costat de l’extrema dreta i sempre atacant pobles com Catalunya, simplement perquè democràticament volen decidir el seu futur, o simplement per gaudir d’un idioma propi que es una part fonamental de la seva identitat. Això nomes es pot dir feixisme, i no es pot considerar cap insult. La intolerància contra la diferència i la imposició com a forma de vida davant els demes.

Es fa estrany que una persona que ha estat premi nobel de literatura i amb una obra extensa, pugui rebaixar el seu suposat nivell intel·lectual a límits tant miserables com la frase abans descrita per un simple odi ideològic que el ridiculitza com instrument d’aquesta extrema dreta o nacionalisme ranci espanyol que no evoluciona.

Si realment creu el que diu, es un complet ignorant al servei d’una causa que mereix el major dels menyspreus. Que quan un català surt fora, el seu idioma no li serveix excepte a la Catalunya nord o l’Alguer per exemple ningú ho pot discutir, i encara més al ser un idioma petit que pràcticament no es parla en la resta del planeta. Es una obvietat que tothom sap i que de fet no es cap problema. El que no seria, es una excepció pel fet de ser el català, ja que el mateix podriem dir del japonesos, els islandesos o els noruegs per exemple, i de fet en la seva mesura de tots els idiomes del món. Una llengua tant parlada com el xinés, no te recorregut fora de les seves fronteres, el francés en bona part del món, el castellà fora d’Espanya i bona part d’Amèrica del Sud i Central tampoc, fins hi tot l’anglès que sembla la llengua mundial trobariem llocs on segurament ens donaria moltes dificultats.

Rebla el clau afegint “son españoles” que delata el seu nacinalisme feixista barrejant la llengua d’una persona i l’Estat on viu, quan son coses diferents. Aquest personatge potser encara no sap que Catalunya te una llengua propia, un terme que fa molta rabia als furibunds nacionalistes espanyols que es diu català, i simplement es la seva, no es ni millor ni pitjor que qualsevol altra, i te totes les limitacions de les llengues petites en el món, res més.

Paranoia o mala fe.

ESPANTANT L’1 D’OCTUBRE

Sense categoria

En el marc del Debat de Política General al Parlament, la CUP ha fet la proposta que haurà de ser votada per fer un nou referèndum abans del 2025 i aprofitant el segon que Escòcia podria celebrar el 2023.

Aquesta màgica proposta no contempla si ha de ser acordat o unilateral, però en qualsevol cas i centrant la posició d’aquest grup que abans de començar la nova legislatura va signar un acord de Govern donant suport a la Taula de fum que defensa Esquerra com a principal eina per anar endavant, cosa que no seria massa compatible amb fixar ara un referèndum a l’horitzó. Dit això, ens trobem dues possibilitats, si el referèndum es acordat, seria crec d’ampli suport a la base independentista però es fer volar coloms, ja que com ens han dit mil i un cops això es impossible, de fet Salvador Illa ho recordava ahir com objectius impossibles d’assolir i a la Taula de diàleg va ser el primer que el Govern espanyol va dir que no parlaria, per tant es ciència ficció. Si parlen d’un referèndum unilateral, realment no te cap sentit, ja que aquest es l’1 d’octubre del 2017, un patrimoni que ja te un resultat i que nomes falta la seva aplicació, repetir-lo es definitivament deixar-lo sense efecte, una burla a la ciutadania que el va fer possible, i una nova consulta incerta, ja que difícilment es podria tornar a repetir un èxit democràtic com aquell per molt que Escòcia ho faci i no ens enganyeu més, Europa ho pot assumir les dues coses i no passarà res.

Per tant es una proposta que demostra la falta de full de ruta independentista, les vertaderes intencions dels tres partits independentistes per deixar enrere el projecte independentista, matant el seu dia fundacional de fa prop de 4 anys. El seu no atreviment a fer-lo efectiu i la seva aposta de fum per aquest neo autonomisme amb les seves diferents formes es incompatible amb el que la societat catalana va expressar clarament que volia. Assumir la repressió i col·laborar amb els carcellers no era el programa que va votar la gent i molt menys pel que va donar una majoria independentista a la nostra cambra.

La proposta de la CUP es una nova fugida endavant, amb un partit que ha passat de ser el vigilant i garant de cap marxa enrere a col·laborar activament amb el sistema, enviant representants a Madrid, validant taulas del no res i ara volent enterrar l’1 d’octubre.

No hi ha dubte que el sistema els ha engolit.

REFORÇ DE LA DEMOCRÀCIA

Sense categoria

Dins aquest Estat democràtic i de dret que els representants espanyols van repetint com automates pel món, ara ja podríem incloure les declaracions del número dos del Ministerio del Interior justificant les tortures com un reforçament de la democràcia.

El dia del patrò del Cos Nacional de Policia, i dins l’acte oficial del mateix, en Rafael Pérez Ruiz secretario de Estado de Seguridad va pronunciar aquestes paraules en el seu discurs “la sede central de la Policia en Via Laietana de Barcelona ha sido y es un simbolo de servicio publico desde el cual varias generaciones de polícias han contribuido i siguen contribuyendo a fortalecer la democràcia”.

Realment, obviar la quantitat de tortures efectuades en aquesta seu policial en l’època franquista i fins el 1982, la quantitat d’abusos sexuals i persones que degut als transtorns psicològics rebuts van acabar amb el suicidi o directament morts fruit de sortir llençats des d’alguna finestra pels monstres que allí treballaven, és d’una irresponsabilitat greu. Aquesta comisaria es un símbol dels abusos a la població i la bàrbarie d’un règim del terror que evidentment en qualsevol estat democràtic vertader ja no seria el que ara continua sent. De fet aquestes opinions de que la tortura reforça la democràcia i es un servei públic deu ser influència del seu número 1, el Ministre Marlaska, recordo amb set sentències contràries dle Tribunal Europeu dels Drets humans per no investigar tortures amb persones implicades en casos que ell instruia.

Aquest desgavell miserable es Espanya, aquesta Espanya que volen fer creure i diuen que es democràtica i fruit de no condemnar aquests punts foscos que han seguit com si res en totes les estructures de l’Estat. El mateix que desprès de Cambodja te el trist record de morts enterrats als vorals de les carreteres, o la mateixa que protegeix a aquests monstres torturadors que mai pagaran pels seus crims. Unes estructures que no han estat purgades i que com la policia o la justícia manté dins seu la mateixa foscor que la Dictadura, pensant com diu Perez Ruiz que ha estat exemplar i que fins hi tot ha reforçat aquesta farsa de democràcia.

Aquesta anomalia dins la Unió Europea, anomenada Espanya, crec que ja ha donat prou proves per alertar la mateixa i començar a condemnar aquest Estat contundentment com es fa en altres casos. Això si que seria un reforç a la democràcia.

UNA PEDRA A LA SABATA

Sense categoria

Finalment l’afer del President Puigdemont sembla que ha acabat com esperavem, però com diu en Bernat Dedéu ha estat com un volcà que ha remogut les placides aigues d’Esquerra i la seva aposta pel neoautonomisme amb una Taula de diàleg com a eix de la seva falsedat i un Pedro Sanchez que si no en sabia res de l’operació a Europa no podia dir que el President havia de respondre davant la justícia, com si la justícia europea no anes amb ell o fos inferior a la justícia espanyola.

Una Taula que sembla ho pot lligar tot, per fer veure que es canvia alguna cosa i tot segueixi igual. De fet el President es la punta de llança d’allò que el 2017 havia de ser un nou Estat independent i de moment encara no ha pogut ser. Per cert encara espero veure un tuit de Rufian com ens te acostumats sobre l’afer, però era massa esperar.

La pedra a la sabata els ha molestat i els ha fet anar amb el pas canviat i el relat trontollant.

Volcà Puigdemont
Bernat Dedéu

Cada vegada que la policia d’un estat europeu atrapi el president Puigdemont (i molt em temo que l’episodi de l’Alguer no serà l’últim) els ciments de la política catalana retrunyiran talment com l’amenaça d’erupció d’un volcà. Ara per ara, la situació del Molt Honorable 130 és molt més rellevant de cara a la seva capacitat natural d’alterar la tranquil·la rendició d’ERC i el retorn dels líders sobiranistes a la rutina autonomista que no pas al fet que pugui crear un conflicte internacional, car, ens agradi o no, l’agenda de la independència de Catalunya no es troba en les cinquanta primeres preocupacions de la UE a nivell diplomàtic. Malgrat tots els seus errors fatals i les seves mentides, Puigdemont és l´única peça que pot no encaixar en el clima de faula de diàleg que han pactat de fa mesos Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per assegurar la Generalitat a ERC i el Gobierno al PSOE.

El company Jordi Barbeta explicava molt bé aquí mateix com Pedro Sánchez va patir un atac d’espant amb la possible detenció del president qui, en cas d’ésser captiu de la judicatura espanyola, no només podria dinamitar l’actual legislatura, sinó ressuscitar el clima de tensió als carrers del país. En efecte, Sánchez ja no pot controlar una cúpula judicial que encara no ha perdonat l’1-O a Puigdemont, però, ara per ara, aquesta és una temença que comparteixen els panxacontents d’ERC i tot l’establishment convergent que espera la lenta caiguda de Junts per engreixar els sacsons a Junqueras i segellar-lo com a nou virrei de Catalunya pels lustres dels lustres. Malgrat la seva no-aplicació i l’esforç per esborrar-ne el record, l’1-O encara té força perquè recorda als catalans que la independència és possible, i qui encarna aquesta simple hipòtesi, insisteixo, és el volcà Puigdemont.

Aviat serà fàcilment comprovable com el setge que les elits catalanes faran contra Puigdemont serà molt més fort que l’obsessió del jutge Llarena per caçar-lo. De fet, els espanyols més intel·ligents resen perquè els anys passin ràpid i al president li prescrigui la pena perquè esdevingui així un artefacte polític sense cap mena de pes, com va passar amb Tarradellas, i pugui tornar així a Catalunya totalment vençut. Per això Puigdemont gaudeix fent excursions i no serà estrany que algun dia, si les perspectives del referèndum acordat amb l’Estat acaben en fum com és previsible, torni a especular amb el seu retorn al país. A Aragonès i a tots els consellers neoautonomistes que van viatjar a Sardenya per rebre’l fora de la presó se’ls notava una certa cara d’intranquil·litat i a tots els brollava el ressò d’una veu interior que els deia: “que foti el favor d’estar-se quiet i no tocar més els collons”.

A Catalunya quan algú és perillós per la supervivència del statu quo tard o d’hora se li acaba penjant l’etiqueta de foll. De fa mesos que em trobo antics convergents que pinten Puigdemont com un sonat que viu al marge del món real. Si jo fos l’expresident, aprofitaria episodis com els de l’Alguer per fer quelcom més que esvalotar groupies i recordaria tothom que el conflicte nacional amb l’enemic continuarà viu per molt que l’enterrin tant els arribistes d’ERC com la gent que envolta i manté econòmicament el mateix president amb l’únic objectiu de controlar-lo. El volcà Puigdemont pot ser un objecte merament decoratiu en una Europa cada dia més desdibuixada o la baula que permeti superar l’actual rendició de la classe política vers la nova onada del conflicte que explotarà tard o d’hora quan Esquerra fracassi en la implantació de la seva hegemonia autonomista.

Els volcans, ho hem vist aquests dies, són un objecte més del mercantilisme turístic fins que decideixen furgar en la pau dels passejants. Puigdemont encarna tota la nostra frustració entorn l’1-O, però també guarda els pocs àtoms de rebel·lia que resten al país. Potser algun dia despertarà de la letargia dels vençuts i decidirà aprofitar-los.

TERRATREMOL EUROPEU

Sense categoria

La detenció del President Puigdemont a Itàlia, fa olor a una nova maniobra de les clavegueres de l’Estat, en aquest cas la part judicial. Sembla prou clar que el President pot anar on vulgui amb les resolucions dels Tribunals europeus a la mà.

De fet el Tribunal General Europeu va deixar ben clar que no es tornava la immunitat als 3 europarlamentaris de moment i mentres es resol els recursos, i alhora deia que no hi havia cap euroordre activa i per tant tenien tota la llibertat de moviments. Hem pogut veure les seves reunions a França amb l’Assemblea francesa recentment i com el President excepte per Espanya que es veu que no forma part de la Unió Europea, no ha tingut cap tipus de problema. Ara arriba a Itàlia i es detingut recordant aquelles imatges a Alemanya.

El Govern espanyol, aquell que diuen defensa el diàleg ja ha dit que el President ha de sotmetre la seva acció a la Justícia i com sempre demana respecte a les decisions judicials, llàstima que per les decisions de les urnes i el vot dels ciutadans ja no te la mateixa opinió i dit sigui de pas, en la defensa de la llengua catalana tampoc com hem pogut veure recentment amb la Llei d’audiovisuals i ara descartant el seu us a les cambres polítiques espanyoles. Per acabara-ho d’arrodonir el Suprem assegura que mai va desactivar les euroordres, quan es ben sabut que Llarena va fer una sèrie de preguntes al Tribunal Europeu sobre les mateixes per aclarir conceptes i la resolució abans esmentada ho deixava ben clar en aquest sentit.

Es una nova maniobra de mentides per intentar capturar la peça més desitjada que fins ara ha tombat tots els intents i cacicades que han provat amb el rebuig sempre dels Tribunals europeus. Francament crec que la detenció no te recorregut, però per altra banda cal veure quin benefici portaria la seva extradició. A Catalunya podria ser el punt definitiu per l’aixecament als carrers, els partit encara que a contracor com podria ser el cas d’Esquerra es veurien arrossegats a trencar la Taula de diàleg i si hi haguès dignitat retirar els parlamentaris de Madrid. Pel que fa al Govern de Pedro Sanchez podria perdre el suport dels republicans fins ara gratuit, i això faria prorrogar els pressupostos i haver de convocar eleccions properarament per perdre la majoria. Per tant una patata calenta que sembla nomes beneficiaria a la dreta rància amb possibilitat de governar a Espanya i el gust de l’aparell judicial franquista que hauria complert bona part de la seva venjança.

En definitiva un terratremol que hores d’ara no crec que vulgui ningú i de conseqüències imprevisibles.

MISERABLES

Sense categoria

Quan escoltes el president Espanyol Pedro Sanchez davant l’ONU dient que la democràcia al món està amenaçada o quan veus al exvirrei Millo presentar recurs al Tribunal Suprem pels indults dels presos polítics, nomes et pot venir una paraula al cap: Miserables.

En Pedro Sanchez davant les Nacions Unides demana a la comunitat internacional protegir la democràcia i fer front als extremismes i els que criden a l’odi, frent un clam per alimentar des dels Estats societats lliures.

Per altra banda Enric Millor ha presentat recurs contra els indults. Es el mateix personatge que recordem en les seves declaracions al judici parlar de les lesions dels policies que van intervenir en el referèdum amb dits trencats, fractures de cames i armilles antibales estripades amb estris punxants, reblant el clau amb la trampa del Fairy utilitzada pels manifestants perillosament contra les forces policials.

Aquests nivells de cinisme i hipocresia, evidentment nomes si pot arribar si ets un miserable o el teu codi etic es inexistent. Res justifica aquests fets com a persona. El president espanyol alerta al món quan a casa seva no compleix la seva part. Si en algun lloc la democràcia es de molt baixa qualitat i sense ganes de millora, aquest es Espanya, per tant donar lliçons als demes no seria el millor, de fet es com anar repetint pel món com un mantra “Espanya es una democràcia consolidada”, evidentment si fos veritat no cal dir-ho. Parla de fer front als extremismes o els que criden l’odi, no veig que a l’Estat es persegueixi els franquistes per exemple, protegits per l’Estat de qualsevol querella judicial internacional, o els feixistes que poden organitzar manifestacions sense més o els “a por ellos” de torn, que no ho deu considera cap crit d’odi. En definitiva un cinisme de grans proporcions.

Pel que fa a Millo, el seu odi evidentment supera l’imaginable amb aquest recurs. Un personatge que com deia amb la seva actuació al judici amb les seves fantasies sobre agressions a policies que encara ningú ha vist mai, i que lògicament eren impossibles entre personatges armats i preparats contra gent indefensa. Ho va reblar amb el Fairy que apart de la burla ja marca els nivells de ser miserable que una persona humana pot arribar. La seva actuació com a virrei del 155 i la seva persecució als representants de la societat marca la vida d’un personatge que ha fet de la mentida i al servei a un règim per damunt de tot la seva vida professional, ja marcada pels seus canvis de partit fins trobar el seu lloc.

Miserables.

PASSAPORT COVID

Sense categoria

La reobertura de l’oci nocturn sembla que pot anar lligada a l’entrada en vigor del Passaport Covid, de fet a Itàlia ja es una obligació en ferm en molt àmbits de la vida i les dades diuen que ha augmentat les vacunacions. Aquí la Generalitat ja comença a matisar com serà la mesura.

De fet es l’etern problema dels nostres polítics cagadubtes i més pendents del que diran o les repercusions en forma de vots de cada mesura que de governar amb transparència. El passaport covid es una formula per mirar de que la població sobretot jove que no s’ha vacunat o també negacionista amb mil paranoies diferents puguin fer el pas. De fet un del lemes principals que aquests esgrimeixen per no voler vacunar-se es la llibertat i els drets de no fer-ho. Totalment dacord, tenen tots els drets, però obliden que els vacunats també en tenen de drets, i per tant en un problema col·lectiu com aquest i on les vacunes han demostrat sobradament la seva eficàcia per aturar el virus i superar aquest tràngol ha de portar a defensar els drets de tots.

Els que opten per no vacunar-se han de ser consequents i respectar els que si ho hem fet, ja que no viuen sols en el planeta. El Passaport covid ha de servir pel retorn a la pretesa normalitat d’una gran majoria i també per gaudir d’aquesta seguretat que no pot ser amenaçada per aquests que han decidit no fer el mateix. Ara ja escoltem que segurament per entrar a restaurants o altres locals semblants estudien no aplicar-ho, i crec es una errada majúscula. Tant que ens omplim la boca de solidaritat en molts altres aspectes, resulta que aquesta amb la mateixa societat ja no ens cal, i segurament seria la més propera i necessària.

El debat del negoci de les farmacèutiques, de la gestió dels Governs i de les contradiccions fruit de la velocitat per resoldre el problema mundial seria un debat, l’altre veure per la xarxa com alguna gent treu pit per no vacunar-se explicant mil i una teories i barrejant drets diferents per justificar el que en la majoria de casos no te justificació.

Els teus drets han de ser compatibles amb els de la resta i per tant cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats en les seves decisions i sobretot respectar la resta.

Crec que el passaport covid ha de ser una bona eina per la nostra seguretat i de pas respectar els drets de tots.

NI PER LA LLENGUA

Sense categoria

El nou atac de l’Estat espanyol per la llei de l’audiovisual a la llengua catalana sembla que tampoc serà motiu suficient per aturar aquesta parodia de la Taula i la col·laboració a Madrid amb la governabilitat estatal. El català nomes ens te a nosaltres, però malauradament tampoc podem comptar amb els nostres partits per defensar-la.

Aquesta llei que prepara el Govern d’esquerres, progressista i defensor de la pluralitat i el diàleg com es diuen ells mateixos a l’Estat espanyol, desprotegeix un cop més el català. Aquesta obliga a les plateformes a oferir un ampli catàleg en castellà, però res diu de la resta de llengues. On hi ha percentatge es amb les obres europees, situat en un 30%, d’aquestes la meitat han de ser amb castellà o altres llengues de l’Estat, sense cap distinció com demanava la Generalitat per la protecció del català en aquest sector bàsic per la seva supervivència.

No s’han fet esperar les reaccions per exemple d’Omnium o de representants polítics fent escarafalls sobre aquesta nova cacicada a la nostra llengua. Crec que cal deixar el teatre a un costat i no obviar que l’Estat sense dependre dels colors dels Governs te un objectiu molt clar i es acabar amb qualsevol llengua que no sigui el castellà. Si parlem del català tots sabem que el primer decret desprès de caure derrotats els 1714 va ser el Decret de Nova Planta que ja prohibia la nostra llengua, i així ha estat al llarg de la història amb les diferents etapes, amb fets tant esperpèntics com inventar-se una llengua com la valenciana o impedir sempre que fos oficial a la Unió Europea, apart de mil i una lleis per arraconar-la a un us domèstic. Per tant res estrany en aquest sentit. La llengua marca la identitat d’un poble i si es afeblida el poble perd consciència de si mateix.

Ara en una situació on els joves gairebé es veuen forçats a consumir l’audiovisual en castellà, aquesta nova desprotecció aprofundirà en aquest us a la baixa d’aquest sector clau per la bona salut d’una llengua. De totes maneres desprès dels escarafalls no vindrà res. Negociaran els pressupostos a Madrid, seguiran la farsa de la Taula i es barallaran per ser socis preferents d’aquests partits espanyols. Alhora la llengua anirà perdent pistonada sense remei pels nostre propis fets.

Un nou capítol d’aquest neoautonomisme que ens porta a aquesta assimilació constant sense retorn.

EL FAKE I LA REALITAT

Sense categoria

Avui, aniversari del 20 S, aquella data on Jordi Cuixart i Jordi Sanchez dalt dun cotxe van dissoldre la concentració davant la seu d’Economia de la Generalitat davant l’abus policial i judicial espanyol i que posteriorment va ser la prova principal per acusar-los de tots els mals del món i entrar a presó.

Uns fets que ens porten a veure on som i on erem. De fet m’interessa la primer part i sobretot el projecte estrella del Govern o com a mínim de part del mateix, la taula de diàleg o negociació per resoldre el problema polític. De fet hi ha un article interessant d’Ot Bou sobre les quatre condicions bàsiques per ser una veritable taula de negociació basada en els exemples dels diversos conflictes que hi ha hagut en el món, i malauradament cap es compleix en el nostre cas.

Aquests son: Reconeixement com a subjecte polític, Mediador internacional, Discreció inicial i contactes informals i negociació més enllà dels Governs.

Es evident que no hi ha cap reconeixement d’igual a igual entre Espanya i Catalunya, de fet a l’Estatut autonòmic, ja es va esborrar la paraula nació i es va optar per aquella formula al preambul que el Parlament recollia aquella mena de sentiment com a nació evidentment tot simbólic i sense cap valor. Aquest es tot el reconeixement de la part espanyola que simplement parla amb una part d’ella i això poc te a veure amb dues parts en les mateixes condicions.

No hi ha cap mediador, ja que l’Estat l’ha negat, no l’interessa ja que no vol parlar del tema clau, i la Generalitat tampoc ha insistit amb el tema, cosa que denota que no creu en arribar a un acord sobre el tema central.

Una taula fa un any, i ara un altre on encara ni tant sols s’ha acordat la metodologia de la mateixa, vol dir que ningú ha fet res en tot aquest temps, estètica pura.

Per últim, la darrera polémica on les condicions s’han canviat de la primera a la segona i ara sense cap document que ho acrediti s’han tret els membres que no son del Govern. De fet el Govern espanyol ha fixat data, composició i ordre del dia sense comptar amb l’altra part i ha avalat que nomes siguin membres de Governs. Per la part catalana, una nova falta de previsió, al no pactar aquests termes en l’acord de Govern com seria el més normal.

En definitiva, una realitat en el món que aquí no passa de ser un fake que no ens portarà enlloc.

DEMOCRÀCIA DE BUTXACA

Sense categoria

El Govern espanyol va presentar a la Taula de diàleg el document pel retrobament, el que diuen la seva proposta de diàleg. En el mateix i nomes a la introducció deixa clar que el concepte democràcia adquireix un altra dimensió que concretament dirigeixen des de Moncloa sense comptar amb la societat.

Concretament en diu que l’Espanya autonòmica de la cogovernança, reconeguda a la Constitució, és el millor marc possible per reconèixer l’enorme i rica diversitat territorial d’Espanya, consolidar els drets i llibertats dels nostres compatriotes, crear oportunitats i garantir la convivència d’una societat plural com és la societat catalana. Ens diu que vol reduir la distància afectiva entre catalans i entre una part dels catalans i la resta d’Espanya, un projecte comú que només pot basar-se en el diàleg i la confiança mútua.

Qualsevol règim dictatorial signaria aquesta agenda i el seus objectius. Parlen del millor marc possible, de fet en una democràcia vertadera el que es millor o possible ho decideixen els ciutadans. No fer-ho es precisament retallar els drets i llibertats de la societat. Per garantir la covivència que evidentment es basa en una societat plural, poc te a veure el model territorial amb un Estat o dos Estats, poc o res te a veure.

De fet aquesta distància afectiva que diu entre catalans, es la mentida del relat, ja que qualsevol societat normal te diferents ideològies i diferents solucions per temes cabdals que finalment la majoria els fa seus i això de cap manera suposa cap trauma. La proposta de pensament únic torna a aquests règims dictatorials que esmentava. Aquest projecte comú basat en el diàleg i la confiança és fa impossible quan es obligat i sense eines per canviar-lo si la mateixa societat ho vol com es el cas de Catalunya.

Obligar a la parella a conviure amb tú i no de voluntat pròpia no es convivència es imposició. Aquesta agènda de retrobament, és simplement això, una imposició d’una part que ha utilitzat la força amb totes les seves formes per imposar el seu criteri a un altra part que com a societat plural havia posat damunt la taula un nou model i l’havia validat amb el vot. Per tant aquesta agènda és un tractat del que ha representat Espanya al llarg de la història pels pobles que ha tingut sota el seu paraigues, no reconèixer la diversitat, ni la pluralitat i aplicar la imposició com a forma de Govern.

Una democràcia de butxaca.

SENSE TERMINIS

Sense categoria

Un cop passada la Taula de diàleg, i em poso amb la pell d’algú que ho mires fredament des de fora, veuria que desprès d’un any ha vingut la segona reuníó per seguir parlant de la metodologia de treball amb pressa però sense pausa com ens han explicat.

Veuria que precisament l’acord amb la CUP per donar suport el Govern hi havia el punt concret de la Taula de diàleg amb una limitació de dos anys. El segon punt ha saltat a les primeres de canvi pels aires sense cap mena de resposta i on els cupaire anaven a fer una protesta al carrer contra la Taula quan l’havien validada anteriorment.

Per la part de Junts, podriem dir tres quarts del mateix, quan van anunciar que havien arribat a un acord desprès de llargues negociacions el punt bàsic polític era la Taula de diàleg, i ara quan arriba la rebutgen amb l’embolic dels representants de la mateixa.

Per si aquest desori no fos suficient, Esquerra que ha fet de la Taula la manera de guanyar temps amb l’esperança que la societat catalana afluixarà les seves reivindicacions i les desarà en un calaix per poder practicar els jocs de poder dins l’autonomisme, dit de pas la seva vertadera vocació. Arriba a la Taula amb tot cuinat i dictat des de Madrid, rep un no absolut per l’autodeterminació, un no absolut per l’amnistia principals apostes ens diu de la part catalana i per tant el més lògic es aixecar-se de la Taula i marxar, però no, hi segueix i apart treu la limitació de 2 anys amb un relat de mirada llarga i deixant que el relat de Sanchez i de Madrid sobre el diàleg vagi fent forat dient que ara es l’hora del diàleg, com si amb els 10 anys del procés no hagués estat aquesta l’aposta des de tots els fronts possibles fins el darrer segon i donant entendre que el 155 i la repressió ferotge que patim fos exemple de diàleg.

Tot un desgavell, que espero les entitats i societat civil comencin a combatre abans no sigui massa tard, l’enemic no es a Madrid, es a casa nostra i hem comprovat que quan resta lliure per fer i desfer li veiem la vertadera cara i les vertaderes intencions que evidentment no passen per fer efectiu el referèndum de l’1 d’octubre i validar el vot de la gent.

Un dia trist per Catalunya, i si Europa ens mira, segur que ens recomanarà tractament per l’esquizofrènia sense terminis.

LA BOMBOLLA DELS PARTITS

Sense categoria

Un espectacle sense límits el que protagonitzen els nostres partits, cada cop més allunyats de la ciutadania. Una bombolla política infumable i denigrant que potser la societat catalana haurà d’aturar més d’hora que tard.

Pedro Sanchez al costat dels dirigents catalans sembla un gran estadista i que internacionalment farà valdre aquests fets per imposar el seu relat davant les misèries catalanes. Ahir Junts va proposar els membres de la Taula amb Turull i Sanchez entre els assistents i això va ser vetat pel President i afirmat clarament que si no hi havia canvis i no presentaven membres del Govern nomes hi aniria la part d’Esquerra, mesura per cert secundada pel Govern espanyol amb entusiasme. Finalment Junts no ha cedit i les acusacions i retrets mutus son la prèvia d’una Taula fake i miserable on tots saben que l’embolcall es un i el contingut real un altre.

Es bastant aclaridor quan fa un any en la primera reunió de la mateixa sense cap tipus de resultat la part catalana presentava membres dels dos partits que no formaven part del Govern Torra, i ara sembla que les condicions han canviat no se sap perquè, de fet es parla d’un acord com a referència on curiosament posa que els membres seran nomenats pel Govern, no que hagin de ser del Govern, tota una paranoia sense fre. De fet Sanchez evidentment no es pot fer la foto amb dos presos polítics indultats, i si ens fixem a marcat la data, condicions, composició i diria que resultats amb l’acatament en aquest cas d’Esquerra i el seu President que amb la seva política de submissió total es conformen com sigui amb la foto i a canvi aprovaran els pressupostos.

Un desgavell fàcilment desmuntable, ja que si els temes fossin pactar el dret a l’autodeterminació o referèndum i l’ammistia entre 2 Governs, la lògica indica que hi hauria membres tècnics de Justícia, econòmics i un mediador que certifiques els acords com en tots els processos similars. Res de tot això ho trobarem amb aquesta taula amb membres com el Ministre de Cultura i Esports Miquel Iceta que donen idea del relat autèntic de la Taula.

Aquest drama d’enganys dels nostres partits poden seguir les seves batalletes pels segles dels segles, però la ciutadania catalana es mereix un mínim respecte i sobretot sentir-se representada, cosa que ara ha quedat orfe, i potser s’hauria de començar a exigir acabar amb tanta misèria política que com es va veure a la Manifestació de la Diada viuen en la seva bombolla.

CAP LLIÇÓ

Sense categoria

Demà finalment hi haurà la Taula del fals diàleg. Veiem les darreres hores com la presa de pel segueix a tota marxa. Des de la incognita de Sanchez amb la seva assistència encara no resolta, a les declaracions de Tardà titllant d’estupidesa la petició de Paluzie a la Diada per fer la independència, i les acusacions de partidisme pels xiulets a la manifestació.

Aquesta farsa humiliant cap a les institucions i la societat catalana sembla que demà culminarà amb la reunió. Aquesta passada nit un cop més s’ha constatat amb la resposta de Pedro Sanchez a la seva assistència, dient que encapçalarà la seva part, és reunirà amb el President català i saludarà a tots els membres de les delegacions, en cap moment ha dit una cosa tant senzilla com que estarà assegut a la Taula i això 24 hores abans de la mateixa fa pudor a que senzillament no hi serà, si la part catalana tingués un mínim de dignitat exigiria concreció i la presència al més alt nivell degut al que pregonen que van a parlar i no aquesta inconcreció totalment fora de lloc i de vergonya aliena.

En segon lloc la deriva de personatges com Joan Tardà, en altres temps on l’independentisme era minoritari, un bon representant a Madrid, però que quan ha arribat el moment de passar de les paraules als fets amb un gran suport darrera ha reculat fins a límits insospitats demostrant les seves misèries i dependències d’aquesta Espanya autonòmica de sempres. Ja se sap que una cosa es parlar quan saps que es impossible, i un altra molt diferent es parlar quan pot ser una realitat. El menyspreu a les paraules de Paluzie, reclamant una cosa tant senzilla com la democràcia elemental i el respecte a la societat en forma d’exigència als nostres representants es una més de la seva deriva i per desgracia de bona part de la classe dirigent d’aquest partit.

De fet, aquesta misèria ha tornat a quedar en evidència amb les acusacions entre partits pels xiulets rebuts per alguns representants concrets a la manifestació de la Diada, sense la més minima reflexió de voler saber com han arribat a aquest punt i sobretot que han fet malament per provocar el canvi de paradigma. Aquest independentisme tant autocritic en tots els sentits, ara sembla que ja no existeix i la visió del partit ha deixat en segon terme la visió de país, i aquesta seria l’explicació que no volen verbalitzar.

Per tant de lliçó cap ni una, quan es tracta de democràcia i dignitat.

PRESIDENT, FACI LA INDEPENDÈNCIA

Sense categoria

La Diada ha deixat clar que una bona part de la societat catalana no pensa caure en aquest engany del pacte amb l’Estat per deixar el referèndum d’independència amb res, que ens proposa el Govern i en especial Esquerra Repúblicana, i ho han demostrat totes les persones que van assistir a la Manifestació a Barcelona i també la gran quantitat que per diferents motius es van quedar a casa però segueixen resistint.

Caldria considerar com excepcional veure com en una manifestació independentista el President de la Generalitat i la cúpula del principal partit de Govern amb Junqueras al capdavant eren protegits per personal de seguretat davant la gent, aquella que precisament hauria de ser la seva gent, això en principi no havia passat mai, i hauria de fer pensar a aquests dirigents i partit en particular que han fet per allunyar-se d’aquells que teoricament representen.

En segon lloc veure que el frau immens de la Taula de diàleg, que a la que teoricament es la setmana de fer-la visible, el dilluns no hi ha dia, no hi ha confirmada l’asssistència del President espanyol, i ni tant sols hi ha ordre del dia. Tot això dona idea de la seriositat en que es prenen la mateixa aquesta part. De totes maneres la part catalana tampoc es queda enrere, la seva submissió no te límits i com sempre han passat d’exigir la presència de Sanchez, a dir que hi aniran igual si no hi assisteix. Un altre item es la reclamació d’una proposta espanyola, quan la proposta que ens volen vendre i diuen defensaran a la Taula es autodeterminació i ammistia.

Fa riure per no plorar. Pidolar l’autodeterminació, quan es recollida a l’ONU i signada en la seva globalitat pel mateix Estat, ja es trist, però quan has exercit aquest dret democràticament, has votat el dia 1 d’octubre i has guanyat, i pretens tornar a la casella de sortida aixó ja es miserable. Per altra banda ammistia pels milers de repressaliats, saben que molts d’ells han tingut a la part acusatoria la mateixa Generalitat i saben que la repressió judicial nomes es pot aturar amb la independència, quan els Tribunals espanyols deixaran de donar cap efecte. Per tant cap proposta a l’horitzó.

De fet, nomes cal veure com els mitjant públics catalans han tractat l’èxit incomode de la Diada pel sistema mateix català quan a la nit a TV3 es va arraconar el que era la notícia del dia per parlar d’un Bisbe que ha marxat del seu càrrec, aquest es el relat que els partits ens volen vendre per fer veure que les aspiracions d’independència ja no existeixen.

Com va dir l’Elisenda Paluzie “President, faci la independència”.

UN GRAN ENGANY

Sense categoria

M’ha semblat interessant transcriure aquest article escrit desprès de la Reunió d’Esquerra a Suïssa, per fer evident que anem en direcció contrària a com s’han aconseguit la majoria d’independències del món. Ens parlen de finestra d’oportunitat com si fos una cosa inevitable i màgica. Malauradament aquesta nomes ens te a nosaltres i hem de donar el pas ferm si esperem que algú ens miri, en cas contrari ningú ho farà. Per altra banda estaria bé saber com funciona el món, sobretot si es vol trencar els esquemes establerts i potser així sabriem que estem sols fins que no siguem un problema, i ara per ara no ho som.

Quan Esquerra pontifica

Jordi Galves

A Ginebra, sense la participació del president Aragonès, que altra feina tenia, es van reunir els líders d’Esquerra Republicana. Després, Oriol Junqueras i Marta Rovira van publicar un article al Punt Avui per assegurar-nos que estan a l’aguait, que ara calma, que tots quiets, que estan esperant el gran moment que ja arriba, el momentíssim en què la justícia europea aixecarà solemnement l’espasa, triarà els bons i condemnarà els dolents, com en un preludi del gran final que es desenrotllarà, com un pergamí, a la Vall de Josafat. Tu sí i tu no. D’això en diuen “finestra d’oportunitat”, que és un concepte de màrqueting, de venedors. Oriol Junqueras i Marta Rovira diuen que hi tenen posat l’ull però, malauradament, després de la reunió no van poder fer manifestacions públiques perquè van descuidar-se de demanar permís a les autoritats helvètiques. Diuen que es va presentar la policia, sense avisar, i els va dir que no i que no. I a Suïssa no n’hi ha prou amb ser bona persona, com sempre afirma Junqueras que és. Es veu que això els és igual però que s’han de seguir uns determinats reglaments.

De manera que haurem d’acontentar-nos amb l’article dels dos principals líders d’Esquerra Republicana per mirar d’entendre el que tenen pensat de fer des del Govern. Parlen del futur, que és una bona manera de no parlar del present. Diuen Junqueras i Rovira que, a partir d’ara “serà diferent perquè treballarem encara amb més determinació i força”, un panorama futurible que, per descomptat, obre tot un univers de possibilitats, vista la ingent tasca que s’ha fet fins avui, només comparable a l’stakhanovisme més esforçat. Després, segurament mal assessorats, fan servir en l’article un dels pitjors tòpics de la política i de la retòrica dels reality shows. Junqueras i Rovira diuen que tenim al davant “reptes majúsculs” com si fóssim en un film d’espadatxins o en un concurs televisiu d’aquests que els fan passar per tota una sèrie de proves i putadetes diverses en illes tropicals. Aquest aventurisme dels reptes i la grandiloqüència dels discursos no acostumen a generar bona política. De manera que tampoc esdevé gaire tranquil·litzador llegir, a continuació, que “ens queda molt camí per recórrer, però sabem que estem preparades i preparats per superar els obstacles de la repressió i la persecució política”. Ja se sap que la fe mou muntanyes però per ara l’únic argument polític que s’enuncia és aquest. Una fe talibànica en ells mateixos. I una constant apel·lació a fer-los confiança.

El dramatisme de la persecució que pateixen els més de tres mil represaliats ja és prou cru perquè no calguin més ingredients lacrimògens. Potser sigui innecessària la implícita evocació a Oliver Twist i al dramatisme de Dickens en l’article: “en embargar les nostres cases el que fan, en realitat, és embargar la llar de les nostres filles i fills. Cap democràcia del món hauria de permetre’s el luxe de represaliar les filles i els fills de la dissidència política.” Les persones represaliades, ja siguin polítics de primera línia o ciutadans anònims tenen perfectament dret a tenir i preservar una llar sense que calgui utilitzar els fills com a escuts humans en cap argumentació. Els fills d’Oriol Junqueras, per descomptat que no han de ser desnonats, com tampoc haurien de ser desnonats cap dels infants ni dels pares que no poden fer front actualment al lloguer del seu habitatge. La llar és precisament això, un espai de trobada intergeneracional i, en aquest sentit, cap nen no hauria de quedar-se sense sostre però tampoc cap dels vells combatents independentistes, cap de les iaies que amb cadira de rodes voten lliurement per Esquerra Republicana i per altres formacions separatistes. La política no necessita nens. Tampoc necessita de polítics que vulguin competir en la legítima controvèrsia pel poder i que, alhora, s’erigeixin en àrbitres o avaluadors morals del joc en el que estan participant. Esquerra ⸺ni cap altre partit⸺ no pot afirmar pomposament que és “garant” de la democràcia, ni tampoc que els militants d’Esquerra “som demòcrates, republicans i independentistes, i volem posar el futur d’aquest país en mans de la democràcia” almenys mentre es mantingui el caudillismo en absolutament tots els partits polítics catalans, exhibint una colpidora manca de democràcia interna. La fe democràtica no s’ha de proclamar, més aviat cal posar-la en pràctica a casa de cadascú.

Un altre dels aspectes que esdevenen inquietants de l’article de Junqueras i Rovira és quan s’hi afirma, potser amb un excés d’idealisme, que “la independència és un deure que tenim amb la societat si la volem plenament lliure, justa i digna.” Sobretot és una exageració perquè ni avui ni al llarg de la història, el món no ha conegut cap societat ni lliure ni justa ni digna. Però sí que coneix gairebé dues-centes nacions que avui són independents. La independència no pot ser assimilada als ideals irrealitzables si el que es pretén, al capdavall, és dur-la a terme. Ni es pot afirmar tampoc que contra la repressió Esquerra aportarà més vots quan, ara com ara, els vots independentistes s’estan reduint dramàticament després de més de tres anys de paràlisi en la iniciativa política secessionista dels tres grans partits que, teòricament, la defensen. Sempre és temerari, per a tothom, conjugar els verbs en futur. Però més encara quan parlem de política. És sorprenent que Junqueras i Rovira afirmin que, en el moment en què el tribunal europeu emeti la seva sentència, serà una sentència inequívocament favorable i aleshores “haurem sabut bastir complicitats i majories i haurem pogut treballar en tots els àmbits i en tots els territoris, sense deixar-nos-en cap”. És sorprenent, entre d’altres coses, perquè l’agressiva rivalitat política d’Esquerra no ha aconseguit esborrar del mapa el fenomen polític de Junts, ni fagocitar la CUP, ni tampoc arrossegar Comuns i Unides Podem dins de l’òrbita d’Esquerra Republicana. L’hegemonia d’Esquerra es quantifica en un sol diputat respecte a Junts. Això de les “complicitats” i les “lluites compartides”, són dos conceptes extrets dels vells llibres de doctrina comunista que ara s’exhibeixen, per part de l’actual direcció d’Esquerra, però que fins avui no han estan acompanyats de cap iniciativa unitària ni integradora, com correspondria a l’actual situació de causa general contra Catalunya, com correspondria a l’actual persecució política de l’independentisme i del catalanisme. Hem passat de les bones paraules i la paràlisi a un nou escenari: la paràlisi amb unes paraules que ni s’aguanten.