ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ANIVERSARI DE LA MORT DE FRANCO I ELECCIONS ESPANYOLES, CURIOSA COINCIDENCIA

Sense categoria

Efectivament, amb aquesta data tant simbòlica per molts espanyols, i segurament per algunes formacions hereves directes del regim dictatorial, i que presentaran les seves llistes electorals com si fos el més normal del món, en Zapatero ha donat per acabada la legislatura, i diu que així dona resposta  a les veus de dins i fora que ho demanaven  Pel que fa als partits catalans, nomes l’etern aspirant a Ministre Duran esta confirmat, i falta veure les altres forces com reaccionen, i especialment l’independentismes, si segueix la rutina habitual dins l’estat autonòmic o es capaç de fer un pas al davant.

Segurament la perspectiva d’un resultat pitjor pel seu grup socialista ha fet que l’avançament electoral espanyol sigui un fet, amb els populars com a grans favorits, i amb un Rubalcaba clarament tacat per la seva presencia ministerial en el govern actual. Solidaritat sembla decidirà en una assemblea si es presenta i amb qui, ja algunes forces independentistes que volen promoure una candidatura unitària, i altres que opten per l’abstenció, el socialisme català, per dir alguna cosa, i com no podia ser d’altra manera, aplaudeix la decisió de Madrid, igualment ho hagués fet amb un altra decisió, i sembla que la Carme Chacon tornarà a ser candidata, deixant ben clar que aquest grup continua el seu nacionalisme espanyol ranci, i tant li fan els nostres interessos, pel que fa Esquerra sembla que Junqueras proposarà el catedràtic Ferran Requejo, independent, i que pot xocar amb l’aparell del partit, que de moment sembla optar per Ridao, i el seu discurs de l’esquerra, deixant de banda la qüestió nacional. Per últim el president Mas,  ho veu com una oportunitat que Catalunya ha de saber treure profit, i que si tothom fa la feina que ha de fer  superarem els problemes.

 

En clau espanyola, i concretament del partit que actualment governa, era una legislatura esgotada, i que demanava eleccions, i més quan les enquestes donen un guanyador tant clar amb el nom de Rajoy de president espanyol. A Catalunya, en Mas ho considera una oportunitat, caldria preguntar una oportunitat per fer que, ja que governi un partit o un altre la seva posició sobre l’anomena’t pacte fiscal es la mateixa, i el nostre paper esta dissenyat exactament igual, per tant mentalment i tocant de peus a terra, poca cosa ens importen aquestes eleccions per modificar la nostra situació. Segurament el més interessat en Duran, i la seva visió espanyola sense evolucionar ni un mil·límetre en tots aquests anys, i també el drama de l’independentisme amb diferents posicions sobre un mateix tema, que es el tarannà habitual del sector. Jo particularment en les últimes comeses electorals espanyoles, he utilitzat el vot nul, ja que l’abstenció simplement afavoreix als partits que es presenten, ja que amb menys vots obtenen representants, i ho he fet per coherència, vull la independència del meu país, no em sento espanyol, i crec que el nostre paper en aquestes cambres ha tocat a la seva fi, ja que no hi ha res a fer, i no hi tenim res a guanyar, de totes maneres, la proposta que presenta l’Enric Canela en un article avui, d’una candidatura unitària independentista que asseguri que deixarà les cadires buides en el Congrés, no em sembla gens malament, però esclar aquest pas valent, i sembla que lògic si volem avançar com a nació lliure, ara es veurà com els interessos de cada partit passen per davant, i ningú vol perdre la seva quota de protagonisme, i tot es queda amb agosarament i paraules que el vent es pren sense remei, a seguir fent el paper de titella reservat pels nostres diputats a Madrid, i a fer veure cadascú cada engruna que pot esgarrapar com un simple usurer, i amb una bona campanya fer-la ben gran, com si fos una gran gesta, realment digne de la mediocritat que tenim.

 

Per la meva part, crec que ha arribat el moment de donar aquest pas, però malauradament la disbauxa, i l’embolic esta servit per la riota des de Madrid, que s’ho deu mirar amb curiositat, preguntant-se fins on pot arribar la nostra indignitat.

 

 

EL VALOR DE LES PARAULES

Sense categoria

Estic completament d’acord que es tant important el que es diu, com el com es diu.  Un bon missatge amb molt de contingut, però mal formulat o expressat no arribarà a la destinació final amb l’objectiu inicial. La classe política evidentment juga molt amb les paraules, i les utilitza moltes vegades amb una segona finalitat, paraules repetides però buides de contingut, i paraules que sembla van per una direcció, i simplement busquen amagar les febleses o covardies davant la societat en benefici personal.

Un exemple de tot això el trobo en un article publicat avui del sociòleg Salvador Cardus, i que amb la seu mestratge habitual intentat deixar retratats tots aquests farsants amb la paraula irrenunciable.

 

Irrenunciable… de moment

El corresponsal a Madrid del canal de televisió que tenia sintonitzat explicava les “condicions irrenunciables” que Duran i Lleida havia declarat que CiU posaria per a donar suport a un govern del PP. Després de fer la llista, acabava: “I la condició més irrenunciable de totes serà el pacte fiscal”. Molt bona aquesta: el llenguatge, sovint, acaba traint allò que pensem més enllà del que diem. Perquè, si una condició és “la més irrenunciable”, ja es veu que la resta, només són “irrenunciables” fins a un cert punt… És a dir: que no ens acabem de creure que ho siguin!

No m’interessa ara posar el dit a l’ull de Duran i Lleida o de CiU, ni tan sols a l’ull del corresponsal. El que vull assenyalar és que el veritable problema de la política és si és capaç de transmetre “veritat” o si només transmet càlcul cínic, compromís interessat o falsa retòrica. Per exemple, insistir emfàticament en la condició d’un pacte fiscal, sense precisar els mínims acceptables o els màxims desitjables, no és assenyalar realment cap condició que es pugui presentar com a irrenunciable. No sona a “veritat”. I com que no sona a veritat, fins i tot s’acaba entenent que la idea de “irrenunciable” fa figa des del primer moment.

És el mateix que passa amb el debat del PSC sobre el grup parlamentari a Madrid. M’han decebut molt les darreres declaracions d’Àngel Ros, un dels pocs polítics, amb Artur Mas, que quan parlen –si més no, a mi- les seves paraules em sonen a “veritat”. No pots dir, alhora, que mai no renunciaràs al grup parlamentari, però que ara no toca. Com l’irrenunciable d’abans, la “no renúncia” de Ros, “però que de moment res de res” –potser aquesta feblesa de discurs li ha encomanat en Bustos-, torna a provocar sensació d’engany, d’inconsistència, de càlcul oportunista.

Tot plegat ens porta a la repetidíssima gran frase de Marx -d’un dels germans-, quan afirmava que tenia uns principis, però que si no agradaven prou, en tenia uns altres. Tot, al servei d’agradar. Tanmateix, la veritat, en política, porta afegit un risc enorme, perquè pot posar al descobert una derrota. I els polítics solen pensar que no se la poden permetre mai, una derrota. En canvi, vist des de fora, trobo que res no transmet tanta confiança com el reconeixement d’un fracàs. Per a mi, l’ambició de Duran i Lleida o la de Ros, es construirien sobre la veritat si ens diguessin què representaria per a ells una derrota. Però mentre parlin amb càlcul per estalviar-se el risc de fer visible una hipotètica derrota, no transmetran la confiança que necessiten.

SALVADOR CARDUS

 

UN DEBAT QUE JA CANSA I UNA CAIXA QUE ES BUIDA

Sense categoria

Realment el debat al PSOE-C per si volen tenir grup propi o no, ja cansa, i crec que per la majoria de gent ja no te cap interès. Tothom sap que no el tindran, i ni les advertències del sector de Raimon Obiols dient que no poden renunciar a tenir-lo, i les propostes inversemblants d’alguns alcaldes amb formules esperpèntiques, que nomes denoten la seva poca credibilitat. Per altra banda la Generalitat continua venen patrimoni per fer front als pagaments sense renunciar a l’espoli, i a més segurament es veurà obligada a demanar un crèdit a l’ICO per fer front al primer pagament amb l’Estat, augmentant d’aquesta manera el seu deute, i el seu pagament amb el mateix.

Efectivament, el grup Nou Cicle alerta de la seva critica a les propostes dels alcaldes Ros i Bustos, i diu que no es pot renunciar al grup propi, i de cap manera veuen la proposta esmentada d’aprovar votar diferent en casos excepcionals en temes de gran interès per Catalunya, i sempre amb el vistiplau d’una comissió al Congrés de seguiment de temes catalans amb presencia de membres destacats de la formació, aquesta proposta també diu que han d’aprofundir en temes del propi projecte, i preocupacions bàsiques com l’estat del benestar, la sanitat o els serveis socials. Parlen que des de l’inici mantenen una relació federal amb el PSOE. Per altra banda, la ministra Salgado ha ofert als territoris a finançar els seus deutes amb crèdits a traves de l’ICO, amb la meitat ha tornar el 2012, i amb uns interessos que han de retornar amb 3 anys. Tot aquest desgavell be del nou sistema de finançament on el govern tripartit amb la desaparició d’ICV, les gesticulacions de cara a la galeria del PSC, cal donar les gracies als Carod, Huguet, Ridao o Puigcercos, que van donar el seu si amb una comèdia trista, i que ara veuen com els resultats no son els anunciats, la Generalitat segueix venen patrimoni per reduir el dèficit, ara ha fet una operació per valor d’uns 550 milions amb edificis com la conselleria d’Educació , de Treball o Medi Ambient entre d’altres, que seguirà ocupant en regim de lloguer.

Realment,  la comèdia dels socialistes catalans ja es inaguantable, saben perfectament que no volen grup propi, que estan a les ordres del que dicta el partit a Madrid, i que els seus diputats els importa ben poc els temes que tenen interès per Catalunya i els seus ciutadans, ho han demostrat molts cops votant contra tot el que han tingut oportunitat, en contra dels interessos catalans econòmics i culturals, especialment contra la nostra llengua. Que Obiols demani ara aquest grup, francament fa riure si veiem la seva trajectòria, i la proposta esquizofrènica dels alcaldes, ambigua, i sense sentit es un altre part d’aquesta obra teatral que ja ha deixat d’interessar a la gent, crec que ha quedat molt demostrat que el PSC com a partit català no existeix, i els seus interessos son lluny d’aquí, com demostrarà la seva futura candidata Carme Chacon, recordo molt satisfeta per la sentència del TC contra l’estatutet català. Fa plorar quan parlen de la relació federal, suposo que aquest conceptes es el que apliquen a la relació Espanya amb Catalunya, un dona les ordres i l’altra obeeix, tot un federalisme digne d’estudi. Demanaria que deixin de cansar la opinió pública, ja que tanta ingenuïtat gairebé no existeix. Per altra banda la ministra Salgado ens ofereix demanar un crèdit a l’ICO, i haver de pagar el deute més els interessos, un gran negoci per l’estat i totalment ruïnós per les autonomies, entre elles Catalunya, que segueix negociant no se sap ben be que, ja que per validar el nostre espoli espanyol, la Generalitat segueix venent patrimoni amb una política molt perillosa de menjar per avui, però fam per demà.  Es una fugida endavant cap a un forat fosc, on tot s’hi val per validar el robatori espanyol, i la societat catalana que segueix sense reaccionar al veure tanta irresponsabilitat i indignitat.

 

 

DEUTES, RIDAO I RIVERA

Sense categoria

Aquestes tres paraules o noms, tenen una bona relació aquests dies per diferents qüestions indignants amb Catalunya, i que demostren la poca solidesa dels nostres fonaments com entitat pròpia, permetent episodis dignes d’estudi. Per una banda l’Estat ens vol fer pagar ara un deute, alhora que ell no paga els seus, i alhora espolia Catalunya a raó d’uns 22 mil milions anuals. En Ridao que cada cop te més similituds amb Duran, i la seva fal·lera per ser diputat a Madrid, rep suports diríem que poc recomanables, i la Gira de Bildu amb Solidaritat per les nostres terres es criticada pel líder de Ciudadanos, com si la formació no fos legal, i amb tots els requisits com qualsevol altre.

Per increïble que sembli, el nou i meravellós nou sistema de finançament, recordo les paraules de l’actual President, i dels membres del tripartit,ens porta ha haver de retornar 2478 milions d’euros com a resultat de la liquidació del sistema el 2009, i que es podrà fer en 5 anys, i s’anirà restant dels recursos que ha de rebre la Generalitat, ja que els càlculs erronis de l’estat a la bestreta comporta aquest negatiu.  De totes maneres des d’hisendat, ja diuen que no es resultat del nou finançament, sinó de la caiguda d’ingressos degut a la crisi, afirmant que si hagués donat positiva el pagament per part de l’estat seria immediat, i ara es reclama el mateix per l’altra part. Des del Parlament la majoria de partits demana una moratòria pel primer pagament, que es de 623 milions, i que a més no es cobra el fons de competitivitat de 1450 milions que ens pertoca, alhora que les previsions estatals sabien perfectament el context de crisi econòmica. Zapatero demana responsabilitat, i aprovar un sostre de despesa. Per altra banda el cicle de xerrades de Bildu aquest cap de setmana per les nostres terres de la ma de Solidaritat, amb roda de premsa en seu Parlamentaria, ja ha estat titllat de falta de respecte per Ciudadanos, porta un grup que no condemna, ni demana la fi d’ETA, i demana a la Mesa del Parlament la seva prohibició.  Per últim el cap de llista d’Esquerra a Madrid es lloat per personatges com en Joan Ferran o el periodista del Periodico Joan Tapia, que el qualifica de parlamentari solvent, i Saul Gordillo que es el més complet i titlla d’activistes els que nomes veurien la independència.

Cornut i paga el beure, es la dita que millor ens defineix com a poble, ara resulta que el meravellós sistema de finançament pactat per Mas i Zapatero a la Moncloa, lloat pels socialistes inexistents catalans, i beneït per Esquerra escenificant una comèdia per sortir als titulars com herois, es un altre engany de grans proporcions, no tant sol es neguen a pagar els que en deuen del fons de compensació, per cert amb el vot dels socialistes catalans, que  ara es queixen, cal recordar-ho, i ara estem obligats a pagar les falses previsions d’un govern espanyol que amagava la crisi deliberadament per interessos polítics, i que ara vol recuperar la seva inversió.  La Generalitat demana una moratòria, desprès de tanta retallada per complir, no pot assumir fàcilment un nou pagament a l’estat.  De totes maneres la operació es molt senzilla, i consisteix a restar dels 22 mil milions anuals d’espoli fiscal, aquests 500 que surten de dividir per 5 anys el deute amb l’estat, i que cada any nomes ens robin 21 mil cinc-cents milions per la falsa solidaritat, i podem fer un gran acte per celebrar aquesta gran victòria del catalanisme, i lloar la benevolència espanyola amb nosaltres. Per altra banda en Rivera, titlla Bildu de partit que no condemna la violència etarra, i no vol que parli en seu del Parlament, li han dit que aquest partit es legal a tots els efectes segons les lleis espanyoles, i que ha aconseguit uns grans resultats a les municipals basques,i que a més condemna la violència com tota la resta, i aposta per la via política, suposo que no s’ha assabentat, i el seu nacionalisme espanyol l’encega per seguir discriminant el que no vol, per cert no va dir res quan Rajoy va visitar la mateixa seu, i hauria de saber que el seu partit no condemna clarament la dictadura franquista, però esclar, això entra dins la seva normalitat. Per últim en Ridao hauria de reflexionar i veure que amb els suports que te, faria be en demanar la militància socialista, ja que defuig la batalla naciona,l per centrar-se en l’esquerra i la seva ideologia social, i demanar sempre unions al voltant d’aquest idea, francament sembla que encara no ha entès res de res, i segueix en el seu món, amb el model Duran com a mestre per seguir a Madrid.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      

 

 

 

 

LA INDIGNITAT DELS PAPERS ESPOLIATS

Sense categoria

El conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell ha reclamat el retorn íntegre del fons documental espoliat a Salamanca, durant la dictadura franquista, i que porta des dels anys 30 en aquell lloc com a botí de guerra. Una llei de l’any 2005, obligava a l’Estat al seu retorn progressivament, i la devolució al lloc don no havien d’haver sortit mai. Ara sis anys desprès seguim amb la mateixa comèdia, amb una sisena remesa que ara ha tornat amb celebració de la ministra inclosa, quan realment es un indignitat que encara quedi més d’un 20% del material sense retorn, i anunciant reunions per elaborar calendaris totalment esperpèntics, i que dona idea del llast espanyol que hem de suportar.

La comissió de la Dignitat que en fa el seguiment, i alguns partits catalans denuncien l’espectacle dantesc per l’arribada d’aquests documents, amb un acte a l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb la presencia de la ministra espanyola de Cultura i el conseller Mascarell. La ministra s’ha compromès a fixar un calendari en una reunió que es celebrarà el setembre, ara ha arribat una partida amb 365 capses i 730 lligalls, i això es benvingut però no motiu de celebració, ja que falta una ultima remesa per completar aquest retorn d’un robatori històric. La ministra ho ha valorat com un gest de justícia, ja que els documents son part d’un boti incautats a institucions i persones enemigues del regim, la comissió per la dignitat ha declinat la seva participació, ja que no te res que celebrar.

Realment lamentable, que desprès de 6 anys d’aprovar una llei que va costar molt, i qualsevol estat amb una mínima democràcia consolidada hagués vist com a normal, encara estem amb aquest retorn per parts accidentat, i que es vol celebrar com una victòria cada part que va tornant als seus orígens, en actes indignes i esperpèntics, que validen un fet que hauria de ser normal, i el vol convertir amb extraordinari. Els documents son un botí de guerra, i es normal que es retorni als seus propietaris lícits, ningú troba extraordinari que quan es atrapat amb un robatori torni el que ha robat als seus legítims propietaris, a nivell d’estat es el mateix. Des de molts sectors espanyols s’ha volgut donar el tomb a la truita, i vendre com un robatori català, que simplement intenta recuperar simbòlicament el que era seu, i això apart de ser menyspreable, no s’hi pot col·laborar amb actes com el de l’altra dia, que simplement s’havia d’haver suspès, i deixar-lo per quan tot el material estigui a Catalunya.  Recordo encara les imatges tristes del primer trasllat fet amb furgonetes per la nit, i d’amagat per por a la reacció de la gent induïda pels partits i mitjans espanyols de torn, i que dona idea del nivell de societat a la que ens enfrontem.

Es aquest tracte i tarannà espanyol per naturalesa impositiu i violent, que tant acovardeix a la societat catalana, més prudent i pacifica. Ho trobem a tots els nivells, crec que es genètic, però el que no podem fer es col·laborar o donar ales a situacions indignes com aquestes, i entrar en el seu joc.

Podríem dir que ja catalans, amb l’exemple clar d’aquests dies d’en Duran i Lleida i la seva obsessió per un ministeri espanyol, que segueixen disposats a tot, i a normalitzar qualsevol situació per tal de que res es bellugui, però ara ja no hi ha excuses, i la societat te que reaccionar deixar de costat aquests personatges tant o més esperpèntics, i comparables al retorn interminable dels documents catalans.

 

 

 

MONSTRES QUE EL MATEIX SISTEMA HA CREAT

Sense categoria

Se’ns dubte son colpidores les imatges de la massacra a Noruega, prop de 100 morts innocents, destrucció i mort per tots els racons, en un estat que fins ara era considerat una de les societats més avançades dins d’Europa. La pregunta seria, com es possible que pugui passar aquestes coses, que ha passat pel cap d’aquest monstre, per realitzar una operació que deia portava dos anys preparant, es un trastorn o el sistema i te molt a veure. Son preguntes que ara per ara son incògnites, però que podem trobar pistes per saber una mica a que ens enfrontem, i sobretot les causes que ho provoquen, es de calaix que alguna cosa no hem fet prou be.

Anders Brevik, es la persona que ha confessat aquesta atrocitat, i contràriament a molts pensament, es un noruec, jove, i teòricament amb una bona educació. Va preparar durant dos anys l’atemptat amb el cotxe bomba per distreure la policia, i anar directament a l’illa d’Utoya amb la disfressa policial, i ben armat per començar a disparar indiscriminadament amb aquesta escola d’estiu del primer partit polític del país.  Ens diu que es un atac atroç, però necessari, de fet havia format part d’un partit xenòfob, i les notes en el seu bloc atacaven el multiculturalisme i l’Islam. El partit que em referia es la segona formació del país, i es partidari de controlar la immigració, i en defensa la seva reducció, impedir la seva reunificació, i prohibir l’asil a persones procedents de determinats països. Els mitjans parles d’un fonamentalista cristià i hostil als musulmans.

 

Es complicat analitzar aquests fenòmens, i causa estupor veure fins on pot arribar la degradació de la ment humana, per perpetrar aquestes accions indignes de la mateixa raça, que teòricament ha dominat el món per la seva civilització i valors. Segurament tot funcionava bé fa molts anys quan les persones que venien al anomenat primer món, fugint moltes vegades de la misèria eren anècdotes, ara be, quan el factor de la immigració s’ha desbordat, i la majoria d’estat no han sabut com actuar, i molts sembla que s’han deixat portar per aquests missatges patètics de l’esquerra, on qualsevol paraula es racisme, i qualsevol veu contraria es titllada de xenòfob retrògrad, les coses han canviat, per l’altre costat la dreta mes extrema, defensa aquells ideals de raça pura  a l’estil nazisme, i ha abocat tota la seva energia sobre aquestes persones nouvingudes. La batalla esta engegada, però crec que el sentit comú ha d’estar per damunt de la globalització i falsos conceptes, que sembla no es poden tocar. Una persona nouvinguda que s’integra dins la nostra societat, s’interessa per les nostres costums, la nostra llengua, i la nostra manera de fer, sense que això signifiqui abandonar els seus orígens, no hauria de tenir mes problemes per se un més, el problema be amb el guetos creats per persones que no es volen integrar, i pretenen que la societat local s’adapti als seus costums i no a l’inrevés. Aquí puc parlar de barris de paquistanesos, xinesos, romanesos o en el cas de Catalunya, espanyols que es veuen amb més drets i menyspreen els nostres pel simple fet de tenir un estat que els protegeix.  La convivència ja sabem que sempre es difícil, i més amb persones d’orígens tant diversos, per tant crec que caldria exigir uns mínims a superar per poder residir en un territori, i que això a la llarga no suposi un problema per tothom. Per altra banda uns límits assumibles, no te sentit que vingui gent fugint de la misèria per ser carn de canó i viure a la misèria, i acabar en actes delictius o perjudicant als mateixos de la societat local que prou feina tenen amb pagar els seus impostos. Per altra banda intentar deixar les religions en segon pla, tant la cristiana, com l’islam, i posar en primer pla l’ètica i uns valors universals en que tots podem estar d’acord, sense coaccions religioses de cap tipus, i per últim el respecte mutu entre les persones, però unes normes que serveixen per tots, i que no hi ha excuses per estar-ne al marge, no podem perdre de vista que cada societat te unes costums i una manera de se,r i que el nouvingut es te que adaptar a aquestes i això no es racisme, es pur sentit comú. No es la qüestió que aquell de fora ens pren les oportunitats, es que aquell si s’integra ja es un dels nostres, el problema es quan això no es compleix, i regna el tot s’hi val.  Un estat no es una ONG, i te que ser conscient de quins son els seus recursos, i que pot aportar, i que pot assumir i que no, fugint d’aquests demagogs del políticament correcte.

 

Dit això, intentar saber que passava per la ment d’aquest noruec, que a sang freda i durant dos anys planeja aquesta atrocitat es gairebé impossible, i la degradació del seu cervell molt complexa, ajuntar integrisme religiós i fòbia al que considerem diferent es un cocktail explosiu sense control. El sistema no ha sabut afrontar un problema global, i gestionar-lo, i ha creat aquests petits monstres que no saben com controlar.

 

 

 

LES OBSESSIONS D?EN DURAN I LES PARANOIES DELS POPULARS

Sense categoria

El candidat de CIU a les espanyoles Duran i Lleida, ja ha plantejat donar suport a una moció de censura dels populars a canvi del pacte fiscal, i entrar a participar en un govern espanyol com sempre ha volgut, de moment els populars ha han rebutjat l’oferta, i segueixen amb la seva croada contra la identitat catalana, a les Balears volen imitar les aberracions valencianes i ja parlen de llengua balear, i a Catalunya desprès de la polèmica del CAT a les matricules, volen deixar ben clar que s’ha de sancionar amb una bateria de preguntes al Parlament, cosa que per altra banda deixa en entredit que el més important es la crisi, quan es tracta de Catalunya sembla que passa a un segon pla.

Duran vol reptar a Zapatero a tirar endavant les reformes de negociació col·lectiva, en cas contrari podria donar suport a una moció de censura per celebrar eleccions, i oferir el partit com a participant, i suport en el govern a canvi del pacte fiscal.  D’altra banda vol evitar una majoria absoluta que deixaria en res les seves propostes. Ha manifestat que el govern socialista actual no vol fer res per no perdre encara més suports, i esta convençut que sigui quin sigui el futur govern s’equivocarà si no vol arribar a un acord amb Catalunya, ja que comportaria un creixement del malestar. Els populars han contestat,  que creuen en altres vies, com convèncer el PNB per avançar les eleccions, ha matisat que CIU ha tingut moltes oportunitats per convocar-les, i que aspiren a governar en solitari. De moment a les Illes ja parlen de la creació d’un llibre d’estil de l’estendard balear per implantar-ho a l’ensenyament, i seguint els objectius de l’entitat espanyolista Circulo Balear, ja parlen de llengua balear per intentar també trencar la unitat del català en aquest territori. Al Parlament presentaran unes iniciatives per exigir el compliment i el respecte a la legalitat en les matricules, i la prohibició del CAT, degut a l’embolic que el govern ha creat aquests dies amb el tema, i demanant les sancions que s’han imposat els últims anys.

Com ens te acostumats en Duran, vol sobredimensionar el seu paper real, te un paper molt per sobre del volum de partit que representa, i personalment i en el seu àmbit natural, que es el Congrés espanyol, tampoc representa gaire cosa, però ell segueix fent advertències  i volent fer por amb un xantatge que sap que no va enlloc, i la resposta popular així ho acredita, ni amb un govern d’un color, ni amb un altre, no obtindrà cap pacte fiscal, i molt menys entrarà a formar part d’un govern espanyol que evidentment no el necessita, ni el vol.  De fet el PP, ja ha matisat que han tingut moltes oportunitats per fer saltar el govern i no ho han fet, per tant ara no entraran amb aquest joc, i miren més el paper del PNB que amb la part econòmica solucionada, recordo que ells si que tenen el Concert econòmic, es un aliat perfecte a  canvi de concessions per aquelles terres que Catalunya ni somia. Per tant menys falses advertències que nomes fan riure, i més treballar pel que es possible, ja que el pacte fiscal evidentment no ho es, i l’imaginari d’en Duran que esta enfocat a Madrid, hauria de saber que ni volen ni en tenen cap necessitat de fer cas a les paraules d’en Duran, ja que juguen amb una divisió diferent. Els populars mentrestant segueixen el seu ritme de xenofòbia contra la nostra llengua, desprès de crear un nou idioma del no res a València, validat pel govern espanyol per cert, i nomes per trencar la unitat lingüística catalana, ja que ara nomes volen el castellà en les seves escoles, i ara a les Balears comencen a parlar d’un nou idioma, el balear, i a la franja volen treure qualsevol rang al català de la franja.  Es un genocidi lingüístic en tota regla, i recordo que aquests son els aliats de l’actual govern català. Per cert, tant criticar les obsessions identitaries, i ara els ha faltat temps per protegir les matricules espanyoles i allunyar el CAT, desprès del patètic episodi protagonitzat per Francesc Homs incentivant als ciutadans a posar-lo, i els mossos avisant que es delicte, no quedàvem que la prioritat era la crisi, però ves per on els partits nacionalment espanyols son els primers en posar de relleu qualsevol tema identitari o de llengua per damunt de tot, es el típic cinisme d’aquests partits, el que es vàlid per uns no ho es per uns altres.

 

IMPOSICIONS, LUXES I COSES INVERSEMBLANTS EN AQUEST SEGLE

Sense categoria

Varies noticies ens fan creure que no vivim en el segle que vivim, i que no hem avançat gens des de fa molts anys, ens trobem que Zapatero i el seu govern ordenen recórrer el TC contra la llei de l’aranès, una mesura aprovada pel parlament català, i que donava rang de preferent per l’occità en aquest territori de la Vall d’Aran. Per altra banda en Mas denomina un luxe al seu candidat oficial a Madrid, en Duran, i per últim a Estats Units el president Obama, posa fi a la discriminació dels homosexuals a l’exèrcit, la civilització sembla que no acaba de posar la marxa.

El govern espanyol segueix aplicant la retallada estatutària al peu de la lletra, i ara li toca el rebre a la llengua aranesa i les seves mesures catalanes de protecció i promoció, sembla que es una gran amenaça per la llengua única de l’estat, el castellà, i es recorda que es l’única que te caràcter obligatori i oficial, la resta no tenen aquest nivell, i passen a un nivell de subllengues. El dictamen per anar a parar al TC, be del Consell d’Estat, recordo un òrgan polític amb membres com De la Vega o Aznar, i que es basa en la sagrada constitució, i on la llei catalana no pot entrar a regular l’ús de les llengües. El síndic aranès ja ha recordat que es un atac a Catalunya, i que hi ha uns 15 milions de persones amb llengua occitana.  Per altra banda el nomenament de Duran a Madrid per les properes eleccions, ha dit que no serà crossa de Rajoy, ni de Rubalcaba, alhora el president Mas, l’ha declarat un luxe per Catalunya, i des de les files socialistes el candidat més hipotecat per la dreta espanyola. Per últim Obama, posa fi  a una llei del 94 als Estats Units, i on els militars gais podran revelar la seva orientació sexual sense rebre un acomiadament, i ho qualifica un gran pas per la igualtat i la justícia.

 

Realment aquest tractat pre-democràtic que regeix l’estat espanyol, anomenat Constitució, es una eina que descriu amb tota la cruesa el caràcter xenòfob de l’estat espanyol, i concretament amb el tema de les llengües, evidentment nomes hi ha la imposició d’una sola llengua, i les altres no passen de ser unes anècdotes amb prou feines reconegudes, i no poden ser utilitzades en les cambres politiques oficials, i amb greus discriminacions en els seus propis territoris, per no parlar de la negativa espanyola a obrir la seva oficialitat a Europa. El racisme cultural arriba tant lluny, que fins hi tot l’occità parlat i protegit per Catalunya en el petit territori de la Vall d’Aran es perseguit, i evidentment també vol ser eliminat, deixen en res les decisions del Parlament català, que un cop més confirma que el seu poder es totalment innocu. La seva obsessió malaltissa per esborrar qualsevol identitat o llengua diferent a la seva arriba a aquests extrems, en aquest cas per obra i gracia del govern de Zapatero, per si algú fa el discurs de la por als populars, ja veu que n’hi ha de pitjors o igual. No hi ha cap respecte a la diferencia, i es rebutjada sense solta ni volta. Fa gracia sentir al diputat del PSOE-C a Madrid Daniel Fernandez, parlar de candidat hipotecat en referència a en Duran, quan ells simplement no existeixen, i la seva funció es votar contra els nostres interessos, i la nostra llengua cada cop que el PSOE ho ha proposat, es una hipoteca que Catalunya no pot permetre, i ha de fer fora aquestes rèmores que evidentment no ens representen. Pel que fa en Duran, més que un luxe, jo el consideraria un llast, que lluitarà per qualsevol cosa, però res que vagi en la direcció de la llibertat catalana, i si amb els interessos espanyols, sempre davant dels nostres, que sembla no existim, un altra opció a descartar pel nostre be.

 

Pel que fa als Estats Units i els seus 200 anys, i exemple democràtic en moltes coses, sembla mentida que la orientació sexual de les persones encara sigui motiu de discriminació, en aquest cas a l’exèrcit, com si no fos una opció privada i personal, que res te a veure amb la feina o els càrrecs a exercir, i des del 94, prop de 20 anys amb aquesta normativa  totalment fora de lloc, i indigne de qualsevol civilització mínimament avançada i que respecti els seus ciutadans, i més de la primera potencia mundial, líder militar, però que també te la responsabilitat en molts altres àmbits.

 

 

 

 

EN MAS I EL SEU PACTE PER LA TRANSICIÓ NACIONAL

Sense categoria

El president ha considerat el que anomena transició nacional, totalment justificat per l’empitjorament dels darrers 25 anys de les actituds pel que fa a la normal acceptació de Catalunya en el conjunt de l’Estat, i ho considera un pas enrere, que justifica plenament un camí diferent que l’anomena com abans he esmentat.  Alhora ofereix un pacte estable a Madrid a condició del pacte fiscal.  Se’ns dubte actituds contradictòries, i que posen en un mateix nivell dos solucions que no porten al mateix lloc, com mot be sap en Mas.

Parla d’actitud de fa un quart de segle, i que ni tant sols la democràcia ha aconseguit superar.  Ha admès que no sap on portarà la transició nacional, però ho considera un camí nou i necessari, ja que el d’abans ens portava a una paret molt alta, gruixuda i infranquejable i on Catalunya s’hagués estavellat. Per tant proposa el pacte fiscal com una estació intermèdia, i que necessita grans consensos de país per tirar endavant aquests objectius. Amb aquesta fita ha ofert CIU com a possible soci permanent i estable, pel proper govern espanyol a canvi de l’acceptació del pacte proposat, i per frenar una majoria popular. Posa el nou model de finançament com a bàsic, i que proposarà desprès dels comicis espanyols siguin quan siguin, i descartant el vot al PSOE de Carme Chacon, que no considera cap alternativa real per treballar pels interessos catalans, recordant que molts catalans han abraçat  la independència per una reducció d’alternatives, ja que consideren que Espanya no vol Catalunya tal com ès, la vol dòcil, obedient i perifèrica.

 

Realment, la mediocritat i el servilisme sense fi, porta a invencions com aquesta anomenada transició nacional, crec que no hi ha cap territori amb una voluntat real dels seus representants de fer un pas endavant, que es dediqui a pensar termes sense significat com aquests. El president sap perfectament que la qüestió no son els 25 anys de falsa democràcia espanyola, es una tema del paper que tenim reservat dins l’estat espanyol, i aquest mai ha canviat, amb més o menys virulència depenen del període històric, no es qüestió d’acceptació, ells saben perfectament que estem junts per dret de conquesta, però la nostra identitat es diferent i els nostres interessos i objectius també. Son 300 anys que justifiquen plenament un camí diferent, i aquest no passa per solucions a mitges, d’altra banda inviables com el pacte fiscal, abans anomenat concert econòmic, paraula per cert que ja ha desaparegut d’escena un cop acabades les eleccions.  No podem repetir aquest engany del peix al cove actualitzat, i presentar una mena de xantatge al govern espanyol de torn, segurament amb majoria absoluta dels Populars amb un suport, a canvi del nou finançament que ningú mai acceptarà. No em vingui amb els grans consensos, nomes cal mirar l’ultima enquesta del CEO, fent la proporció a la gent que va dir que votaria per l’autodeterminació, el resultat es 60 a 40, li sembla poc consens. Estic d’acord que donar el vot al socialisme amb el cinisme de Rubalcaba i la Chacon de torn, es fer un mal favor a Catalunya, però donar-lo a CIU per un xantatge que mai es produirà, i donar ales en Duran i Lleida i el seu espanyolisme ranci també. Es un  estament on poc hi tenim a fer, més que rebre bufetades una rere l’altre, hauríem de tenir en compte que no han respectat ni la nostra llei autonòmica màxima anomenada Estatut, i que de la misèria que ha quedat no son capaços de complir amb el seu contingut. Com diu molt be l’Estat no vol Catalunya tal com es, i desenvolupant tot el seu potencial, simplement vol continuar l’espoli sense mesura, i sense cap respecte a la seva identitat.

 

Segurament ens poden dir impacients els que volem aquesta transició per la via directe, i sense cap estació més, però com deia l’altre dia Víctor Alexandre en un article, em sembla que titllar una espera de 300 anys d’impaciència es una presa de pel, i un cinisme compulsiu que no es pot permetre.

 

Catalunya no es pot permetre perdre més el temps, ni transicions, ni grans consensos, ni pactes de pa sucat amb oli, vol decidir el seu futur ja, i vol uns partits que representin una majoria social que hores d’ara ja hi es, per posar rumb a la llibertat.

 

 

RUBALCABA I ELS SEUS PARANYS

Sense categoria

El candidat socialista espanyol, i fins fa pocs dies ministre de l’interior, ens diu que a Catalunya s’ha creat la sensació que Espanya ni la vol ni la comprèn, és normal que en vulgui marxar, i com sempre actuant de policia bo acusa a la xenofòbia dels Populars la situació creada, declarant la seva estima a les nostres terres.  Suposo que encara hi haurà algú que es creurà aquest vell discurs, però cal una ceguesa molt gran per veure quin es el nostre paper a l’estat espanyol ara i sempre. De totes maneres, la feina s’ha de començar des de casa, i amb victimisme i peix al cove poca cosa hi ha per avançar.

El candidat del PSOE,  tot un gat vell de la política, te clar que un dels principals problemes de l’encaix de Catalunya a Espanya, es que s’ha creat la sensació abans esmentada, i ho dona pel resultats de les campanyes catalanofobiques del PP, cosa que fa que si vius amb uns veïns que no et volen, i amb els quals has de compartir despeses, busques altres llocs per viure. Ens confessa que defensa el català a Espanya, i que per exemple ha de ser llengua vehicular a les escoles es creen recels al seu costat, que atribueix als que sembren la discòrdia, enlloc d’explicar les diferents realitats estatals que ens fa més forts, i anima al territori català ha ser un motor per sortir de la crisi, i un model econòmic que tot l’Estat ha de copiar.  Alhora, en el Parlament català es vol justificar  la negativa del control aeroportuari a la reunió bilateral, i s’aproven els pressupostos de les retallades, sense explicar que sense l’espoli validat no caldria cap retallada a l’estat del benestar català, amb una classe política acovardida, i sense la determinació i valentia necessària, per justificar les seves accions submises.

 

Realment es curiós com aquest polític espanyol, primer ens diu que tenia les solucions per la crisi, cosa que aviat va deixar de dir, ja que era una irresponsabilitat dir que tenia solucions des de fora, i no les aplicava com a ministre.  Ara sembla repeteix la historia amb Catalunya, des de dins negativa a la oficialitat del català a Europa, negativa a donar el fons de competitivitat sense rebaixar l’exigència, incompliment amb les inversions, nul suport al Corredor del Mediterrani, negativa al control determinant a l’aeroport, retallada a fons de l’Estatut abans de passar pel TC, i una llarga sèrie d’accions que han jugat sempre contra els interessos de Catalunya, i ara ens vol vendre que tot es deu al racisme habitual dels Populars amb Catalunya, i ens pretén vendre que ell, i el seu grup son diferents, amb una sensibilitat especial per la nostra identitat i la nostra llengua. Dins d’aquesta paranoia, rescata del bagul dels records la teoria del motor espanyol, aquell que deixa tot el nostre mon tancat entre quatre parets, que son l’estat espanyol, i que son la nostra màxima aspiració, ja que no podem imaginar res més, i un model que diu ens han de copiar, es deu referir al model de regalar el 10 % del nostre PIB a fons perdut, i no rebre res a canvi, que els que rebin gaudeixin dels privilegis, i els que donen i son atracats retallin l’estat del benestar als seus ciutadans, no hi ha dubte que es un model perfecte per l’Estat espanyol.  Al mateix temps el govern català ara pretén vendre que tindrem un lloc determinant en el control del Prat, quan saben perfectament que no es, ni serà així, al mateix temps aproven amb els populars els pressupostos de la retallada, nomes amb l’explicació de la crisi, quan saben perfectament la indignitat que estan duent a terme. Sabien que aquest espoli podia quedar dissimulat en èpoques de bonança econòmica, però en aquesta llarga crisi, la sagnia es fa més cruel, i treu a la superfície tota la seva virulència, i això s’ha d’explicar.  Els que ja portem sempre amb sacrifici, no se’ls pot exigir ara ser els campions del sacrifici també.

 

Com deia en Rubalcaba, no es una sensació, es una realitat, ens volen pel que ens volen i prou, la culpa es nostre d’acceptar aquestes condicions.

CARLES SENTIS: UN ALTRE VERGONYA AMAGADA

Sense categoria

La mort del periodista Carles Sentis a l’edat de 99 anys, i les reaccions dels principals partits polítics catalans, sumats al tractament de la noticia pels principals mitjans, recorda la mort d’un altra cèlebre franquista, com era Joan Antoni Samaranch, un intent premeditat d’amagar un passat fosc, i nomes lloar temes puntuals de la seva vida. La parodia de la democràcia, captiva encara de la dictadura feixista que ha ocultat les seves misèries, i dona vida a recordar personatges com aquests, que haurien de rebre el menyspreu que es mereixen per la seva vinculació al regim, i per tant contra els interessos de Catalunya.

 

Aquest sinistre personatge, anomenat popularment com “l’espion de Franco”, a mort als 99 anys a Barcelona, desprès d’una trajectòria personal on va fer costat al franquisme, on en el seu currículum destaca la seva entrada per la Diagonal l’any 1939, i en aquell mateix any va publicar el seu escrit “¿Finis Catalonia?, El fin de una pelicula de gangsters, simplemente”, en que qualificava amb aquest adjectiu al president Companys, la seva llarga carrera periodística al servei del regim feixista mai el va fer mostrar cap penediment públicament, i va fer gran publicitat de l’Espanya totalitària durant els seus 40 anys de corresponsal de guerres. Posteriorment amb la falsa transició, i com altres elements foscos com aquest, es van fer passar per grans demòcrates. Podríem recordar episodis indignants, com l’entrega de la medalla al mèrit del treball en el Col·legi de Periodistes catalans, just 70 anys desprès de la seva entrada amb les tropes feixistes a Barcelona, i que ja va crear una forta polèmica. Per major gloria d’aquesta indignitat i vergonya, li va ser concedida la Creu de Sant Jordi  el 1986, i un més acorde amb el seu tarannà, com es el Premi Fraga Iribarne de periodisme el 1974. La nostra classe política amb el President Mas al capdavant, diu que mai va trencar del tot amb el país, i que es víctima de les contradiccions de Catalunya al s. XX, altres com el conseller Mascarell, en Xavier Trias, Jordi Pujol, Duran i Lleida o José Montilla han destacat la seva lucidesa, i el seu compromís amb la democràcia, arribant a dir el seu  compromís amb la veritat, amb un altre acte d’hipocresia global.

 

Realment, el llast que arrosseguem de la dictadura espanyola, i aquesta falsa democràcia que els nostres polítics avalen, fan perdre qualsevol tipus de dignitat i ètica, amb una historia falsejada i amagada, on personatges que evidentment no mereixen cap tipus de reconeixement, vers al contrari un rebuig de la societat a personatges d’ideologia i obra feixista com aquests, i que per vergonya històrica catalana, son lloats i tractats injustament com exemples, el cas de Samaranch, i ara Sentis, son dos exemples colpidors. No es pot permetre que un poble perdi la seva dignitat d’aquesta manera, i que els mitjans manipulin tant barroerament la trajectòria de cada persona, amagant els punts foscos d’aquests personatges sinistres, per simplement crear una nova persona que res te a veure amb l’original. Pel que fa en Sentis, la seva col·laboració amb el regim feixista i dictatorial que li va permetre fer la seva trajectòria professional i sense cap penediment, no deixa cap dubte de la seva ideologia i el seu aval. Fa vergonya que es parli de que no va arribar a trencar mai amb el país, se’ns dubte ell va poder triar, i no ho va fer ni per Catalunya, ni per la democràcia.  Pel que fa a la lucidesa, i sobretot el seu compromís amb la democràcia i la veritat, ratlla l’insult a la intel·ligència, de quina veritat parlen, de la idea d’imposició per la força, i la xenofòbia i violència que porta una dictadura, se’ns dubte ha estat un excel·lent ambaixador d’aquestes idees menyspreables, i no es més rebutjable, que aquests polítics mediocres facin el joc a personatges miserables com aquests.

 

En definitiva ja fronteres que no es poden traspassar, i la de la distorsió interessada de la historia n’és una d’elles, i s’ha de denunciar que desprès de 30 anys es segueixi homenatjant personatges del regim dictatorial, amb una clara falta de respecte a les víctimes.

LA FANTASIA I LES REALITATS AMAGADES

Sense categoria

Avui aquesta tarda assistirem al que podríem anomenar fantasia de reunió bilateral, amb una part catalana amb el suport de les forces politiques catalanes, i amb reivindicacions damunt la taula per rescatar peces de l’estatut autonòmic, que saben perfectament que mai es recuperaran. Per altra banda la realitat espanyola marca que amb la coincidència que ahir feia 75 anys de la rebel·lió militar espanyola, que va acabar amb la dictadura, sabem que el dictador sanguinari encara es alcalde honorífic de València, i que en els últims 10 anys el creixement de PIB més espectacular es Extremadura, i que Catalunya ocupa el quart lloc per la cua, tot un indici del futur que ens espera.

Efectivament, una prèvia de la reunió per la part catalana ha comptat amb tots els líders principals per analitzar els temes ha tractar, en una farsa més que ens hem d’empassar, i que saben perfectament que esta condemnada al fracàs o ha traspassos enverinats com el de Rodalies, inacceptable per ningú que tingués sentit comú o responsabilitat. La vicepresidenta Ortega, ha ressaltat que els partits faran pinya al costat del govern, el lamentable es que fer pinya per res no serveix de massa cosa. Per altra banda, i com deia abans a València el grup per la Recuperació de la memòria històrica, reitera la seva petició per retirar aquest títol honorífic esmentat per salut democràtica, un càrrec que a més comparteix amb un falangista, Rincon de Arellano, per més vergonya aliena, de totes maneres l’alcaldessa popular Rita Barberà, no sembla estar disposada a acceptar la petició, i de fet el seu partit ja s’ha negat a fer-ho en altres ciutats, de fet fa uns mesos van inaugura un monòlit en memòria dels caiguts per Espanya en el cementiri local, que posava al mateix sac víctimes i botxins.  En altres termes del 2000 al 2010, Extremadura ha liderat el creixement del PIB, deixant al vagó de cua a Catalunya, que confirma la seva caiguda de dinamisme econòmic, el creixement català ha estat inferior a la mitjana estatal, i nomes tres comunitats estan al darrere i quinze per davant, son dades que no deixen lloc a dubtes.

 

Realment la dignitat te un preu, i quan has de negociar, i l’altra part te la paella pel mànec, i a més sap perfectament que te la situació controlada, i que la part contraria es preocupa més de visualitzar una realitat deformada per intentar sortir-ne galdós que altra cosa, tot el demes es pura comèdia. Em sembla que el govern espanyol ja ha deixat clar molts temes, i a més te el poder per fer-ho, i ara no canviarà, ja que la nostra part no te cap força per fer de contrapès en la seva petició d’algunes engrunes retallades del text estatutari. La realitat espanyola viu encara d’aquesta democràcia a la carta, dirigida i tutelada pels hereus de la dictadura, sinó no s’entendria que 30 anys desprès, una gran ciutat com València encara tingués, encara que sigui un càrrec simbòlic, d’alcalde honorífic un dictador militar sanguinari i cruel, i responsable directe de milers i milers de morts, no crec que cap ciutat alemanya tingui a Hitler amb cap càrrec honorífic o que cap ciutat italiana tingui a Mussolini en la mateixa situació, per dir dos exemples paral·lels, seria esperpèntic i fora de tota lògica. Per rematar la feina comparteix el càrrec amb un falangista, o sigui el partit únic de la dictadura, i que per cert també per sorpresa encara es legal, tot hi la seva ideologia feixista, xenòfoba i violenta.  La feina de la dictadura espanyola no va acabar amb la mort del dictador, i la seva teranyina ho va deixar tot molt ben lligat amb una memòria amagada, i una barreja de botxins i víctimes que fa sentir vergonya, i sobretot quan els partits democràtics, alguns encara no condemnen aquest període, i altres passen de puntetes sobre el tema.

 

Per altra banda l’evolució del PIB es molt clara, els territoris que reben més a fons perdut, com Extremadura al capdamunt, i els que pateixen un espoli descomunal com Catalunya a la cua del creixement, i amb un estat del benestar en moltes coses inferior amb els que teòricament es solidari. Aquest es el paper que tenim reservat a l’Estat, i aquest no canviarà, per moltes falses comissions bilaterals, que no son res més que unilaterals.

LES FRASES DELS DOS LÍDERS DE CIU

Sense categoria

Hi ha frases que et fan sentir vergonya aliena quan les escoltes, i més de persones que creus tenen un altaveu, que portarà en una dimensió molt gran cada mot que surti de la seva boca, i alhora farà prendre posicionaments en base a les mateixes. Per això, quan el President Mas diu que Catalunya vol liderar la reducció del dèficit, i farà el que calgui per ajudar a Espanya a sortir de la crisi, o quan en Duran i Lleida diu que la independència es inviable, i crearia divisions repetidament, fan veure la misèria i indignitat que s’amaga darrere aquests missatges.

En una entrevista al diari americà The Wall Street Journal, el president català reclama aquest lideratge esmentat, i demana a l’estat que faci els deures, i esta disposat a ajudar com calgui. Parla de que Catalunya ha de donar exemple de com afrontar els problemes i oferir solucions, encara que aquestes provoquin retrocessos socials, i esta disposat a assumir les reaccions adverses, de fet el diari defineix Mas com el poderós líder de la regió d’Espanya, Catalunya, el mateix rotatiu parla de la gran descentralització de l’estat, i el control autonòmic d’un terç de la despesa i àrees com educació i salut. Per la seva banda, en Duran que ha evitat valorar que un president autonòmic com Camps estigui exercint el seu càrrec, i alhora estigui processat, també ha contestat a Oriol Pujol, que va dir que la federació havia de deixar de ser un lobby a Madrid i actuar com un partit nacional, i aquest ha dit que ja ho fan afegint la seva anàlisi sobre la independència, i que també han d’ajudar a les empreses catalanes.

 

Realment es vergonyós que un president desvirtuí la realitat d’aquesta manera, ara hem de liderar la sortida de la crisi d’Espanya, i fer el que calqui, jo preguntaria que hem vingut fent els últims 300 anys, i concretament els últims 30, regalant un 10% del nostre PIB anualment, i vivint molt per sota de les nostres possibilitats per la falsa solidaritat espanyola, i que altres territoris gaudeixin del nostre espoli rebent a canvi unes inversions ridícules, i unes decisions des del govern central sempre en contra del desenvolupament econòmic del nostre territori, com el corredor del mediterrani, l’aeroport del Prat, la xarxa ferroviària, i una llarga llista, que es el pagament rebut per la nostra submissió i robatori consentit, aquest es l’exemple al món de com afrontar els problemes i oferir solucions, de quines solucions parla, de fer bo la dita de cornut i pagar el beure.  Afrontar vertaderament els problemes ja sap que comporta, i no estan preparats ni volen assumir el risc, els seus interessos son més poderosos, i a més crisi, més ens retallem l’estat del benestar dels ciutadans, això si, sense retallar ni un cèntim del nostre espoli diari cap a l’estat espanyol sense retorn.  Com vol que ens prenguin seriosament pel món, si no som capaços ni de lluitar pel que es nostre, com ha definit el rotatiu americà, les nostres credencials mereixen ser el que som, una regió espanyola que per la seva covardia, i els seus líders miserables, pot perdre la seva economia i la seva llengua, abans de plantar cara, l’autoestima sembla que no ens defineix com a poble, en canvi aquella frase que deia “la prudència no ens faci traïdors”, ja s’hi acosta més. Pel que fa en Duran, continua exercint de catalanet submís i conscient de la seva inferioritat, i segueix dient la inviabilitat del projecte de l’estat propi i la seva fal·lera per les divisions. A Unió, potser algú hauria de plantejar-ne substituir aquest bufó a la cort espanyola, que insulta a tots els que creiem amb l’estat propi, ja que no te arguments per dir el que diu, i multitud d’exemples al món al desmenteixen, apart del seu deliri per les divisions no te ni solta ni volta, ja que se li hauria de dir que la democràcia es basa en les majories, i amb una votació sempre hi ha divisions, el que no pot ser es que quan es defensa una opció la divisió no existeix, en canvi si es la opció contraria, i es majoritària llavors si, se li ha vist massa el llautó, i ja va sent hora que els militants del seu partit donin un cop de puny damunt la taula, i busquin un recanvi seriós com a cap visible, i sobretot que defensi els interessos dels catalans sense falsos missatges, com els que ens ofereix a diari en Duran.

 

En definitiva, aquests son els missatges que volen llençar al món, i lògicament aquest s’ho pot mirar astorat al veure tanta mediocritat.

A CAN PSOE-C SEMBLA QUE NO HAN APRÉS RES

Sense categoria

A l’escola de formació del grup socialista, s’han sentit les veus dels que sonen com a futurs líders d’aquest projecte netament i sense embuts espanyol, i tots han coincidit amb més ambigüitats o menys que de grup propi a Madrid ni parlar-ne, i alguns com Iceta, parlen d’enfortir la relació a partir de les moltes coses que els uneixen, i d’altres treuen la pols a aquesta gran demagògia que es l’Espanya federal que volen enfortir, i fins hi tot parlen del seu partit amb vocació d’influència. Crec que francament ja no saben que inventar per no mostrar la seva vertadera cara, i que no es altra que son un partit que per casualitat estant en territori català, però podrien estar a qualsevol altra, que les seves posicions serien les mateixes.

Els diferents candidats, com Pere Navarro, alcalde de Terrassa, prioritzen catalanitzar el PSOE a tenir grup propi a Madrid, Àngel Ros, alcalde de Lleida, diu que no vol cap declaració unilateral, ja que no vol obrir cap escletxa al partit i prefereix esperar 4 anys, i parla de les causes de la davallada per haver donat l’esquena a la societat, també han parlat de l’estructura federal perquè hi hagi respecte mutu entre Catalunya i Espanya. Per la seva part Iceta,  vol vocació d’influència sobre el PSOE, i ha descartat l’opció de grup propi dient que hem d’anar junts, i trobar els elements d’unió, i amenaça que les receptes de la dreta no nomes no aturarien la crisi, sinó que retallarien l’estat del benestar sobretot per les classes treballadores. Per la seva part, el diputat Daniel Fernandez acusa a Mas de l’aposta pels populars a Catalunya, cosa que converteix Duran en captiu de Rajoy, i hipotecat per la dreta, parla també de desmantellaments dels serveis públics i pilars com educació i sanitat, en contraposició al seu candidat Rubalcaba.

Realment esperpèntic on pot arribar el desvergonyiment d’aquesta gent, parlen de la causa de la davallada per haver donat l’esquena a la societat catalana, i alhora rebutgen la veu pròpia a Madrid, i aposten per la submissió més absoluta en aquella cambra. Aquesta es la principal causa de la seva no defensa dels nostres interessos, cosa que es el mínim que se’ls pot exigir, no es tracta de catalanitzar un partit que es presenta a les eleccions catalanes, ja que això ja se li suposa, el greu es que els socialistes catalans fa molt de temps que han apostat per defensar uns interessos que no son els nostres, i no els hi ha tremolat el pols per votar contra la nostra llengua, contra el retorn dels diners que ens deu l’Estat, i contra tot allò que ha defensat el PSOE sense importar si això afavoria els nostres interessos o no.  Arribats a aquest punt, evidentment la seva credibilitat catalana es zero, i els 25 diputats que tenen a Madrid, uns traïdors sense escrúpols que els importa ben poc els nostres problemes. Parlen de respecte mutu amb Espanya, quan ells son els primers que no el tenen per Catalunya. N’hi ha que encara busquen enfortir elements d’unió, caldria explicar quins son, ja que em sembla que son dos projectes diferents, i un nomes fa servir l’altre a cop d’imposició sense cap tipus de respecte, suposo que es refereix a l’espoli econòmic a que estem sotmesos, o a la lluita perquè el català no sigui oficial a Europa, o gairebé enlloc per exemple, cal tenir barra, si no fos perquè aquestes paraules les ha pronunciat aquest nacionalista espanyol, que fa molt de temps que ha renegat de defensar els nostres interessos.

En Daniel Fernandez, ja arriba al deliri amb la vella cantarella de la catàstrofe de la dreta al govern, com si la gent fos estúpida, i no veies que les diferencies son mínimes, i que el govern socialista a Madrid no s’ha caracteritzat per defensar la classe treballadora, i alhora ha desmantellat l’estat del benestar amagant una crisi durant una bona temporada per interessos de partit, això si que es una rèmora, o sigui que no vingui ara amb el discurs de la por, ja que per fer por ja estant ells, i les seves receptes socials que sempre acaben afavorint els mateixos, i el seu greuge econòmic que sempre acaba perjudicant Catalunya.

En definitiva, son la mosta de la demagògia barata, que  pretén confondre la gent, i cada cop ho aconsegueix menys.

 

 

 

AEROPORTS, NI PARLAR-NE

Sense categoria

Per si algú no ho tenia clar, i abans de la comissió bilateral del dimarts, el ministre de Fomento Jose Blanco, ja ha apuntat que els aeroports petits catalans no es desclassificaran, i per tant no es traspassaran a la Generalitat, exploren crear una societat filial, i pel que fa al Prat es podria privatitzar, i Catalunya tindria un paper determinant en una societat de vigilància i control, sense especificar el terme, que en si no vol dir res. En resum Catalunya ja pot deixar de vendre fum amb el tema aeroports, l’estat no ens els traspassarà mai, i nomes amb un estat propi podrem accedir a la seva gestió a favor dels nostres interessos.

Efectivament, el govern espanyol no es partidari de fer cap traspàs aeroportuari, i deixar que els gestors de proximitat del territori com s’imposa en la majoria d’estats del món, agafin el control d’aquesta eina tant important per desenvolupar l’economia d’un país. Apunta el tema de crear una societat filial que encara esta amb estudi, i que difícilment en aquesta legislatura seria una realitat. El conseller Recoder, valora positivament la privatització dels aeroports de Barajas i El Prat, però no veu be que puguin ser gestionats per la mateixa empresa, i reclama major participació catalana que un paper determinant en una societat de vigilància. La concessió seria per 20 anys, i s’ocuparan de l’explotació, administració, promoció, conservació i manteniment de l’aeroport. Foment ni ha concretat el paper català, ni s’ha compromès que els dos aeroports estiguin dirigits per la mateixa societat, cal dir que Aena seguirà tenint participació dins de les societats, i les tarifes mínimes regulades per Reial decret deixant en entredit la competència.

Un altra gerra d’aigua freda o bany de realisme d’aquells que encara es van empassant una a una totes les cortines de fum, que des de Catalunya ens volen presentar una realitat deformada.  Per si algú no ho tenia clar, el Prat es una eina molt poderosa per la nostra internacionalització, i fer créixer la nostra economia pel be dels interessos del territori, son dues coses que l’estat evidentment no vol, ja que suposarien un avenç per Catalunya, i una quota de normalitat que no es poden permetre. La Generalitat no tindrà cap paper de relleu en els seus aeroports, i això queda reservat per l’Estat, fa gracia sentir la paraula determinant, que no vol dir res, ja que segurament la mateixa societat que dirigeixi un aeroport ho farà amb l’altre, i les coses continuaran exactament igual, un projecte nacional amb Barajas, i auxiliar amb El Prat, a més no es cap competència, ja que reconeixen que les tarifes mínimes seran per Reial Decret, i les decisions importants de gestió seran a càrrec de la societat, on Aena i tindrà el seu paper, i el interessos catalans quedaran en l’oblit.

Caldrà sentir en Duran, que de moment  amb el grup de CIU a Madrid, i gracies a la seva abstenció, ja ha permès aprovar els sostres de despesa, i ja veurem si no ho fan amb els pressupostos espanyols també. La resposta continua sent agressiva i de menyspreu per la part espanyola, que segueix incomplint compromisos i es nega a que Catalunya es pugui desenvolupar de cap manera com a territori, això també va a aquells que alerten per una entrada en majoria absoluta dels populars com el pitjor que ens podria passar, jo els hi contestaria que pitjor impossible,en tot cas igual, es exactament el mateix objectiu, evitar que el territori català s’escapi del control total de l’estat, i es pugui desenvolupar en benefici de la seva ciutadania, es molt clar que sense estat propi, i amb un en contra poca cosa podem fer.

 

 

?