ALBERT CORTES MONSERRAT

En el dia d’avui podríem parlar del cop de gracia al català en el País Valencià amb la línia única en castellà a l’educació, es un autèntic genocidi cultural, o l’aprovació dels pressupostos que no tenen l’explicació de l’espoli consentit al seu costat, per no passar vergonya com a país. De totes maneres avui els indignats havien de decidir si parlaven del dret a l’autodeterminació, i si ho afegien a les seves propostes, i m’ha semblat oportú publicar el text de Víctor Alexandre sobre el tema, i que amb la seva desinhibició habitual, podria signar paraula per paraula, i com deia es pot dir més alt, però no més clar.

La no-nacionalista ‘Spanish Revolution’

L’Acampada de Barcelona ha estat molt controvertida, ideològicament, perquè, a diferència de les celebrades a capitals d’altres països, com ara Londres, París, Berlín o Madrid, té el component afegit de la reivindicació del dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. Vull dir que una cosa és la reivindicació d’una millora social, com passa en aquestes ciutats esmentades, i una altra la demanda d’un dret bàsic i previ a tots els altres, com és el de la llibertat. Els anglesos, els francesos, els alemanys o els espanyols poden demanar moltes coses, però mai la llibertat dels seus països i el consegüent reconeixement jurídic per la senzilla raó que no els cal. Ja en són, de lliures, i ja viatgen pel món amb el seu nom. Els catalans no. Els catalans tenen els problemes socials propis d’Occident i, a més a més, han de demanar respecte per una cosa tan elemental com és la seva identitat.

La controvèrsia, per tant, ve justament del fet que no tots els acampats estan a favor d’aquest respecte. En el millor dels casos, els és indiferent o hi estan a favor sempre que el poble en qüestió no sigui Catalunya. Els altres pobles sí, Catalunya no. I és així com, d’acord amb la política a l’ombra de l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, cadascú pel seu cantó, han aparegut un munt de sectors que no sols estan en contra de l’atur, de la corrupció política i de les mesures d’austeritat governamentals, sinó també de les banderes. Però no de totes. Només de les banderes ‘nacionalistes’. I és que hi ha banderes nacionalistes i banderes no-nacionalistes. La que porten a la butxaca tots ells en el DNI espanyol no és una bandera nacionalista. Per això la duen i la passegen pel món quan van de vacances a visitar països no-nacionalistes.

Fixem-nos si són universalistes Anglaterra, França, Alemanya o Espanya que les seves banderes, per més que hi són, semblen invisibles. Ningú no les veu perquè encarnen la normalitat, i, com tothom sap, la principal característica de la normalitat és que passa desapercebuda. Per això, com que no han de reivindicar res, perquè ja tenen tots els drets reconeguts i són membres del selecte i gens excloent club de les Nacions Unides, la seva única missió consisteix a onejar en edificis públics, especialment en els dels pobles colonitzats. Així els recorden subliminarment qui mana allà i fan que en el seu imaginari col•lectiu arreli la idea que la seva identitat, el seu país i la seva llengua són la identitat, el país i la ‘lengua común’ del colonitzador. Un altra cosa és que aquest últim, com a demòcrata que és, permeti que la bandera del colonitzat onegi –sempre en segon pla, és clar–, al seu costat. D’aquesta manera la gent pot veure la diferència entre una bandera no-nacionalista, universalista i progressista i una de nacionalista, provinciana i carrinclona. Tan nacionalista, provinciana i carrinclona com la Catalan Revolution. Res a veure amb la Spanish Revolution. I ara! La primera és folklòrica, la segona cosmopolita. I és que hi ha gentilicis nacionalistes i d’altres que no ho són. Si ets espanyol, ets integrador. Si ets català, ets excloent. Deu ser per això que els no-nacionalistes aplegats sota la Spanish Revolution tenen tan clar que ‘spanish’ és un terme universal i no-nacional.

Arribats aquí, cal dir que l’únic nacionalisme que existeix és aquell que, no tenint cap reconeixement jurídic a reivindicar, s’imposa sobre nacions més febles, s’enriqueix a costa seva, destrueix la seva identitat, llengua i cultura i les converteix en una part d’ell mateix. I perquè això sigui possible cal un bon estol de caragirats que li faci la feina bruta i que, tot proclamant les bondats de l’amo, blasmi els seus propis germans titllant-los d’exaltats. Això sí, totes les proclames i desqualificacions són de manual. De manual socialista i ecosocialista, com el del portaveu d’un col•lectiu acampat: “Per què voleu els diners de l’espoliació espanyola? Perquè se’ls acabin quedant els quatre ‘convergents i unions’ de sempre?”. Doncs bé, heus aquí un discurs clarament reaccionari i demagògic. És el discurs d’algú que justifica l’espoliació d’un poble –el seu poble– per justificar la seva addicció a l’espoliador. I, és clar, amb el cervell encegat per la necessitat de justificar-se davant d’ell mateix, comet la incongruència de demanar una millora del seu nivell de vida i diners per finançar-la. Però, quins diners? Hi ha res més grotesc que exigir un benestar familiar tot defensant el lladre que s’emporta els recursos que el farien possible? La independència de Catalunya no és un tema de dretes o d’esquerres –tota adscripció social és posterior al dret de ser–, és una qüestió de supervivència, i, per tant, és una qüestió de sentit comú.

Víctor Alexandre

El diccionari biogràfic espanyol presentat pel Rei Borbó i la ministra espanyola del ram, presenta una versió manipulada i rància de la historia, i per exemple tracta el dictador Franco pràcticament com un heroi, i no com un dictador sanguinari, cosa gens estranya, si l’historiador encarregat de la feina esta vinculat a la feixista fundació Francisco Franco. Curiosament al acabar la cursa ciclista del Giro d’Itàlia en honor al vencedor, en aquest cas l’espanyol Contador, va sonar l’himne espanyol amb lletra utilitzat en el Franquisme, una casual coincidència, i que ens porta a veure la pudor de rància d’aquesta democràcia de fireta espanyola.

Efectivament, segons el diari El Mundo, el famós diccionari presenta Franco com un general valerós i catòlic, i el tracta de governant intel·ligent i moderat, i que deu la seva fama al valor en els camps de batalla, i la seva fama de gran estrateg. Aquest diccionari ha costat 6,4 milions d’euros dels nostres impostos, i en realitat es un gran homenatge al feixisme, i on per exemple ja en època actual elogia Aznar per les seves politiques econòmiques, i parla dels atemptats de l’11 M com la causa de la derrota popular a les eleccions, sense dir res de la manipulació informativa dels fets, cosa que si fa amb el vessament del Prestige, que el titlla d’oportunitat socialista per la seva derrota. Molt lligat al tema aquests últims anys, les errades amb l’himne espanyol han estat freqüents, i han estat confoses amb himnes com el danès o el marroquí, o a Austràlia en una final de tenis, amb l’himne republicà, cosa que va provocar la negativa espanyola a jugar sinó s’esmenava l’errada, Les democràcies confoses com aquesta ja tenen aquestes coses.

Encara que sembla increïble, l’Estat espanyol al qual estem sotmesos, mai deixa de sorprendre, mes de 6 milions d’euros, suposo que en una bona proporció pagats pels catalans, perquè historiadors feixistes facin apologia de la dictadura, i la disfressin i adornin per presentar-la com una meravella, i al dictador com una gran personalitat, crec que la famosa llei de partits prohibeix el suport a la violència o el terrorisme, i en aquest cas es terrorisme d’estat en majúscules, que evidentment es permès, el que sigui per validar aquesta falsa transició cap al no res, i aquesta farsa que pel que fa a Catalunya fa ja tres segles que dura , es inversemblant que s’aprofiti un diccionari biogràfic per fer promoció d’un dictador sanguinari, un monstre amb crims contra la humanitat a les seves esquenes, i tacat de sang pels quatre costats, presentat  com una persona innocent i simpàtica, francament nomes pot passar amb un estat que no vol evolucionar, i que a més s’encarregui a un historiador que pertany a una fundació amb el nom del dictador, i que evidentment supura feixisme i xenofòbia per tot arreu. Igualment tracta diferent els governs populars que els socialistes, obviant les parts que no interessen, se’ns dubte segueixen la millor tradició espanyola d’amagar des de fa segles moltes coses per desvirtuar la historia, i fer-la a  la seva mida, i normalment en contra dels catalans.  Amb aquest currículum no m’estranya que els altres estats no sàpiguen quin himne posar, alguns es deuen pensar que no han superat l’època dictatorial, no van massa, errats, i alguns altres desconeixen per quin període passa l’estat espanyo,l i fins hi tot algun posa l’himne de la República, que en definitiva seria el que tocaria en aquest estat, ja que un govern legítim va ser enderrocat per la dictadura militar, i curiosament al finalitzar, les regles del joc van canviar misteriosament ,dirigides per aquells precisament que les havien canviades.

En definitiva, aquest es l’Estat al qual estem units, i que amb un pel de sentit comú, hauríem d’abandonar el més ràpidament possible per seguir el nostre camí.

Per tots els que portem el sentiment culer dins del cor, avui es un dia molt feliç, com diu Guardiola la quarta Champions ja fa patxoca, i ens posa al nivell on ens pertoca, i amb una trajectòria ascendent,  en aquests moments com a referent mundial per saber transmetre aquests valors que altres no arriben ni a somiar, una idea de joc que enamora, una humilitat i una ètica que avui ha quedat reflectida un cop més, amb el gest del capità amb Abidal. Davant aquells que seguiran intoxicant fruit de la seva impotència, i falta de qualsevol ètica professional, avui, si no ho teníem ja, tenim el món per testimoni, i aquesta força es imparable. Adjunto un vídeo titulat “Spain’s secret conflict” que tracta de la lluita de la nació catalana dins Espanya amb moltes opinions i dades comparatives reals i que esta corren fora de les nostres fronteres, cosa que es la recepta perfecte per aconseguir l’objectiu de l’Estat Propi.

Aquesta setmana hem assistit a l’actuació de les forces de l’ordre contra els anomenats indignats acampats per les places catalanes, la polèmica esta servida, i tot una sèrie de contradiccions i alarmes s’han activat des del Sistema establert, que tots sabem corromput, i aquest fals progressisme que aprofita la més mínima ocasió per fer sentir la seva veu amb proclames caducades. Per altra banda, i davant la designació de Rubalcaba com hereu de Zapatero en el PSOE, per la part catalana en Montilla, ja ha corregut ha expressar el suport unànime de la filial, com no podia ser d’altra forma.

La carrega policial a Plaça Catalunya contra aquest moviment indignat, ha rebut critiques per ser de forma desmesurada, i ha provocat un allau més gran de gent que continua acampada en el lloc, amb consignes com que la plaça es del poble o aquí comença la revolució, o directament demanant la dimissió del Conseller pels 121 ferits lleus de l’incident, han considerat que l’actuació dels acampats era pacifica, i sense provocacions, i considerant la falta de diàleg policial i la desmesura molt greus.  Han assegurat que davant la possible coincidència amb la celebració blaugrana, tenien previst retirar objectes perillosos sense cap ordre prèvia, i denuncien la retirada de coses privades com ordenadors personals. El conseller diu que no volia desallotjar, sinó netejar i retirar aquest material esmentat.  Per altra banda, en Montilla dona suport sense matisos a Rubalcaba, que diu ser gran amic de Catalunya, i valora la generositat de Chacon assegurant que les relacions PSC-PSOE no han canviat.

Realment els moviments policials contra els indignats han estat desproporcionats, i com sempre donant aquesta imatge del poder per la imposició, i utilitzat moltes vegades contra el poble, ens podríem preguntar perquè no actuar abans de les eleccions, i ara si, quan a més s’acosta un possible conflicte amb la celebració blaugrana, segurament es una de les claus d’aquest tacticisme, que crec te a veure molt amb alguns aspectes de la protesta, i que reclama la fi dels privilegis dels politics, i una major participació ciutadana en el sistema, que la protesta es pacifica es de manual, ara be, caldria preguntar-se si es pot ocupar indefinidament un espai públic que es de tots, jo crec que no, ja que per molt legitima que sigui la protesta i interessant, ja altres canals, com les manifestacions o plantades davant les seus a les quals et dirigeixes, l’acampada al carrer es  reservada per situacions desesperades i amb gran suport social, cosa que no ens enganyem no passa. Cal veure que si la gent mostres la seva indignació per la crisi patida, i sabent que amb gran mesura es degut a l’espoli fiscal a que ens sotmet l’estat espanyol, les acampades reclamarien la independència, i un pas valent als seus polítics, i com es veu molta gent segueix disposada a sacrificar el seu estat del benestar i les oportunitats dels seus fills en benefici d’uns altres, em direu esquizofrènia, segurament si, i també covardia, acomplexament, i aquest seny mal entès dels catalans, res d’això he sentit a la campanya d’indignants, ja que reclamar la fi de l’abús de la classe política i dels bancs ho trobo perfecte, però potser haurien de demanar la fi d’aquest espoli vergonyós que ens afecta a tots, i nomes he vist molts cops seguidisme de les acampades a Madrid, on aquest tema el tenen solucionat, però aquí caldria afegir-lo amb força, ja que sinó nomes es reclama la modificació de part del sistema, i això es trampa ,i voler posar una cortina de fum a un dels nostres problemes més greus. Pel que fa en Montilla, es obvi el seu suport, es el seu candidat, com ho seria qualsevol altre escollit, son el mateix partit, i la diferencia catalana no existeix, per tant que deixi d’enganyar al personal fent afirmacions que tendeixen a fer creure que son coses diferents, respecte l’amor que ens te Rubalcaba, suposo que deu ser el mateix que ens ha tingut Zapatero o la Chacon, o sigui nul, i sense cap canvi de rumb respecte a la nostra relació, canvi de nom, mateixes receptes.

La ministra de defensa Carme Chacon ha anunciat que no es presentarà a les primàries del PSOE per optar a la presidència espanyola, recordo aquest personatge escollit com a cap de llista pel PSOE-C, i que demostra el nul grau de catalanitat d’aquest partit, i els interessos totalment de partit, i espanyols de la Chacon. Per altra banda el President Mas, en un acte de presentació d’un llibre de la historia de la JNC, ha defensat el projecte d’emancipació nacional sense cap tipus de  confrontació, i simplement amb l’autoafirmació catalana com a bandera, em temo que això es bastant utòpic.

La ministra diu que ha decidit fer un pas enrere perquè el PSOE faci un pas endavant, i no vol posar en risc la unitat del partit, l’autoritat del president Zapatero, i l’estabilitat del govern. Rubalcaba queda com el millor situat per la candidatura, i fer front a la davallada que s’espera davant els populars, amb un candidat que no es català i amb més experiència, pel demes no hi ha diferencies, ja que els dos han defensat la sentencia del TC sobre l’Estatut, volen Catalunya entre les comunitats de regim comú, validant l’espoli fiscal, i tot el que comporta. Ella ens diu que volia reforçar la socialdemocràcia, i l’estat del benestar, i reafirmar la visió d’una Espanya plural i unida, sense renunciar a la seva identitat catalana i espanyola. El President Mas aposta per defensar el projecte d’emancipació nacional sense transmetre confrontació, diu que no es contraposa amb altres projectes, sinó simplement a favor nostre, cal promoure sentiments amb carrega positiva, adverteix que no es podrà comptar amb l’estat espanyol pel procés de transició de Catalunya, tot hi que els catalans si que hi van contribuir.

La Chacon fa gala del seu espanyolisme ranci de sempre, disfressat de fals progressisme espanyol, cosa que la converteix en un gran frau pels seus votants, els va enganyar durant les eleccions a Catalunya, i ara proclama les seves prioritats, com son el seu partit, el seu president Zapatero, i la visió d’una Espanya plural amb el seu doble sentiment. M’agradaria saber a quina pluralitat es refereix, la d’un tribunal que no respecte ni la decisió popular, i amb tot el seu suport per la retallada de drets catalans, a qui vol enganyar, Espanya ni amb socialistes ni amb populars mai ha tingut o tindrà cap voluntat d’acollir les diferents nacionalitats que comparteixen a la força aquest estat artificial, sempre ha practicat el pensament únic, i la lluita contra tota diferencia, especialment contra Catalunya, on la falsa solidaritat en forma d’espoli fiscal es pagada amb menyspreus constants, i retallades en tots els àmbits. Aquesta es la visió de la ministra, que parla de doble identitat, cosa que em sembla un autèntic menyspreu a la nostra identitat, que significa molt més que una paraula com totes les identitats, i la seva es molt clara, ja que anar contra els interessos, i oblidar-te completament d’ells, no reflecteix res més que la renuncia a aquesta identitat, si es que alguna vegada l’ha tinguda, curiosament el seu naixement a terres catalanes se li gira en contra per la seva carrera a la presidència espanyola, son paradoxes de la vida. El president parla d’emancipació com afirmació nacional, hi puc estar d’acord, ara sense fer soroll, gairebé d’amagatotis, i evitant cap confrontació, i sobretot que no es contraposi a altres projectes. Crec que la nostra afirmació nacional evidentment xoca  amb l’afirmació nacional espanyola, i es un xoc de projectes que no es pot evitar, qualsevol altra cosa es una falsedat, diu que no es podrà comptar amb l’estat per la nostra transició, es una evidència que no cal ni esmentar-la, no deixaran anar les seves possessions com si res, vers al contrari, faran el possible per evitar que això passi, i ho veig totalment normal dins els seus interessos i el seu pensament, es una qüestió que depèn en gran mesura de nosaltres, i sense demanar permís, la nostra pàtria nomes ens te a nosaltres, i si nosaltres no volem, ningú ens ajudarà, i menys qui en treu benefici, trobo que amb aquestes alçades estava força clar o això ho creia.

La comissió d’Esports del Congrés a Madrid, ha rebutjat que s’anul·li la obligatorietat d’assistir a les convocatòries de les Seleccions espanyoles, segons diuen per protegir els esportistes de presidents independentistes.  Per altra banda a la crisi d’Esquerra, el seu secretari Joan Ridao, insisteix que l’important es aspirar a governar, i ha rebutjat que es converteixi el seu partit en una suma dels moviments independentistes, i si amb una Esquerra nacional el més amplia possible, sembla que encara no vol admetre que aquesta tàctica els ha portat al cul de sac on es troben.

CIU s’ha abstingut, i PSOE i PP, creuen que l’obligatorietat als esportistes els protegeix de presidents com Laporta, la iniciativa presentada per Esquerra provava d’alliberar els esportistes d’aquesta coacció, ja que la incompareixença es considera una falta molt greu, i es un atemptat a la llibertat individual de les persones, en canvi les grans raons de socialistes i populars han estat que es un honor i un privilegi anar a la crida de “la Roja”, i al contrari, per exemple es podia haver posat en perill la convocatòria de jugadors del Barça, decisius per la conquesta del Mundial. Per la seva part en Ridao, segueix en el seu món particular, i sembla que les opinions i càstigs de la gent a la seva formació no el duen a cap reflexió, i segueix insistint amb un esquerra amplia que guanyi l’espai socialista, i amb vocació sempre de governar, deixant l’independentisme en un segon pla, vol una nova direcció amb les persones que han tingut responsabilitat aquests últims anys, i parla d’anar junt amb Iniciativa a les Eleccions espanyoles, es tot un símptoma de capteniment.

El pensament únic espanyol, i la manca de qualitat democràtica porta a coaccions inacceptables, o xantatges com els que reben els esportistes, veuen retallades les seves capacitat per decidir lliurement la seva posició, i a cop de càstig, es veuen obligats a gust o no les convocatòries de seleccions esportives espanyoles, cínicament ens parlen de protecció als mateixos esportistes de presidents de clubs amb altres sentiments nacionals, però s’obliden de preguntar que qui els protegeix dels sentiments espanyols si no es tenen, aquests es consideren sagrats i sense discussió, mentrestant qualsevol altre es rebutjat amb contundència, no crec que sigui la millor manera de fomentar aquest sentiment a la força, ja que si be aconseguiran el seu objectiu de defendre aquests colors  per imposició legal, generaran un allunyament molt més fort, que el que generarien si es tant fantàstic com diuen, simplement donant llibertat a les persones adultes per decidir el seu futur esportiu.  Els mateixos que han negat un cop més els drets de les persones, surten dia si i dia també a reivindicar que no es pot barrejar esport i política, amb un exercici de demagògia que ja fa massa anys que dura, el seu ideal es una llengua, un sentiment, una selecció i una unitat de tot, amb un rebuig total a la diferència,  aquest es el missatge que ens volen donar un cop més aquests aprenents de demòcrates.  Per un altre costat el discurs podríem dir ranci de Ridao ja passa de mida, sembla que sigui sord o no vulgui veure la realitat tossuda que la gent ofereix el seu partit, torna a insistir amb aquesta esquerra forta ideològicament, i deixant el segell que ha dut els millors èxits a aquest partit, com es l’estat propi en segon pla.  Hauria de saber que això precisament es el que la població ha castigat, i una renovació amb les mateixes cares que han ostentat el poder, pot ser de tot menys renovació.  Han perdut la identitat, i ara pretenen seguir estirant aquest fil que els condemnarà al ostracisme, i algun altre formació aconseguirà captar aquest moviment transversal per l’estat propi, que no abdiqui de les seves responsabilitats per miserable quotes de poder, han perdut el nord i la brúixola, i no sembla que vulguin tirar la tovallola, i molt menys admetre les errades estratègiques comeses.

Desprès de  les eleccions municipals, el  diputat per Solidaritat Alfons Lopez Tena, ens explica que no entraran en cap govern municipal si no es per tenir l’alcaldia, i ha rebutjat cap pacte amb forces espanyolistes com PP, PSOE o PxC, per altra banda el Parlament a traves de la seva Mesa, ha admès la proposició de llei d’aquest mateix grup per retirar la bandera espanyola dels edificis públics, aprofitant un buit legal existent, amb dos iniciatives que mereixen un comentari.

Han rebutjat qualsevol pacte que no sigui accedir a l’alcaldia, ja que no volen ser crossa de cap partit,  i per suposat en cap força espanyola, però de totes maneres si alguna agrupació local ho demana estudiaran el cas, tot hi descartar el suport a cap força autonomista, si això implica l’alcaldia a temps parcial. Ha afirmat que les seccions tenen autonomia, i en cap cas els pressupostos tindran res a veure amb cap pacte municipal, lamentant que cap poble pugui fer un govern independentista, i ha deixat clar que els associats decidiran si es presenten a Madrid per anar a favor dels interessos catalans o contra els dels espanyols. Per altra banda amb el vot de CIU, i el contrari de PP i PSOE-C, la Mesa del Parlament ha admès la proposició de llei per retirar la bandera espanyola de llocs visibles en edificis públics, ja que la normativa estatal especifica que hi ha de ser present, però no diu ni com, ni on, per tant directament no ha de ser visible des de la via publica, ni dins del Parlament o seus d’Ajuntaments, Consells comarcals o altres, i situar-la en llocs no visibles.

Realment trobo molt be que es parli clar d’una vegada, i així com el tripartit va aplicar un veto als Populars, com un cordó sanitari que deien ells, ara des de Solidaritat l’amplien a les forces d’ordre espanyoles, entre les quals els socialistes i populars, i les demagògiques i xenòfobes amb el tema de la immigració com es PxC, es un cordó que malauradament les altres forces catalanes no tenen gaire en compte o parcialment, i això evidentment es fer trampa, no es pot exigir amb aquells res, i anar del bracet de l’altra cara de la mateixa moneda, ara be, no pactar si no es per l’alcaldia em sembla massa excessiu, crec que una cosa es barrar el pas a les forces espanyoles, cosa que cap altre partit s’ha plantejat, i l’altre no poder col·laborar amb un acord sòlid amb altres forces catalanes, en benefici d’un municipi en concret. Pel que fa a les eleccions espanyoles, no veig això que en el cas de ser-hi anar a favor nostre o en contra dels espanyols, crec que per coherència es molt més senzill, no cal ser-hi, no en podem treure res, i la nostra presència es simplement testimonial, si tenim clar on volem arribar, el lloc menys indicat per reivindicar-ho son les cambres de Madrid, i no cal anar en contra de ningú, simplement a favor nostre, amb això n’hi ha prou. Pel que fa a la llei de la bandera, francament em sembla foc d’encenalls, i una qüestió que fa riure per no plorar, no veig que sigui un tema que tregui la son a ningú, el dia que siguem un estat normal, a tots els edificis públics hi onejarà la senyera catalana i prou, es una simple conseqüència simbòlica d’assolir la normalitat, intentar a traves d’una interpretació de la llei una polèmica artificial, que suposant que s’aconseguís el propòsit, simplement es un efecte visual, es com si per solucionar un problema, l’amaguem dins el calaix, i fem veure que no existeix, però continua estant allí, i no marxarà fins fer-hi front.

Francament, a mi la “rojigualda” no em representa res, i en aquest moments no precisament simpatia, però entenc que el simbolisme va junt amb l’estat, el demes son crear cortines de fum, i fer bullir l’olla als de sempre, es com va fer un conseller en l’època del tripartit, que va retirar la bandera de la conselleria, i al cap de cinc minuts va tornar  a sortir desprès de l’estirada d’orelles. La independència no es pot permetre perdre el temps, i ha d’actuar amb intel·ligència i no des del cor, sense cap resultat real.

Les conseqüències de les eleccions municipals no s’han fet esperar, i el desgavell de socialistes i republicans, ha provocat moviments en aquests dos partits, que per sentit comú haurien de portar a una reflexió interna en profunditat, però si sentim alguns dels seus caps més visibles, sembla que segueixen sense la mes mínima autocrítica, i alguns intenten donar lliçons quan son igualment responsables del desastre. Cal una regeneració important que passa per deixar enrere tots aquests personatges carregats de mediocritat i demagògia.

Per part republicana, desprès d’haver dimitit l’executiva, i mantenir-se amb interinitat fins escollir una nova, cosa que per simple ètica ja haurien d’haver fet fa molt de temps, en Joan Puigcercos, diu que el partit ha de ser conscient de les demandes del carrer, però aprofitant els nostres valors, i ser capaços de treballar junts amb altres forces per repensar el partit, ja que els votants han percebut una formació massa instal·lada en el poder. Per la seva part l’exlider del partit Carod Rovira, constata que el sobiranisme mai serà majoritari si no es atractiu i útil, i pensa que el país ho necessita, i englobant tots els partits d’esquerra cal tenir una mirada llarga, i pensa en les properes eleccions espanyoles per assajar aquesta gran coalició. Recrimina la pèrdua de vots i la caiguda lliure republicana, així com les batalletes internes, parla de que fa 7 anys hi havia un partit fresc i amb una identitat definida, i avui no hi ha res de tot això. A la part socialista, el seu portaveu Iceta, diu que nomes els separen 56 mil vots de CIU, i han augmentat el vot respecte el novembre, per treure ferro del dramatisme existent, la principal causa de la derrota, es el mal estar generat per la dificultat del govern socialista de gestionar la crisi, i demana ara aplicar allò que ells han demanat durant tants anys, la governabilitat de la llista més votada.  El primer secretari José Montilla, dona la culpa a un cúmul de causes, com la crisi, i el desgast del govern, i parla de la votació a Madrid del fons com una cosa poc important, i justificant que no s’entendria votar contra un govern del qual formen part.

Realment, intentar confondre una realitat virtual amb la dura realitat es bastant mesquí, i en aquest cas el líder republicà, que desprès del fracàs a les eleccions catalanes hauria d’haver dimitit, i no parlar de les demandes del carrer, quan han fet cas omís de la voluntat de càstig ciutadana, respecte el poder, precisament es el que ha fet desvirtuar aquests valors dels quals parla, una opció clara sobiranista, s’ha convertit amb un partit d’esquerres, on la qüestió nacional ha quedat en un segon terme, desvirtuant totalment el que era el pal de paller de l’independentisme. Es molt clar que cal que els seus militants exigeixin responsabilitats, i facin una bona regeneració. En Carod fa les seves reflexions com si ell no fos responsable de res, quan cal recordar que era vicepresident al govern tripartit de la Generalitat, i membre del govern durant els 7 anys, validant les polítiques de pluja fina i de fre nacional practicades, alhora es partícip d’aquestes batalletes internes, i tant sols s’ha desentès quan no ha tingut prous suports en el si d’aquest partit, la seva obsessió per la gran coalició d’esquerres a  les eleccions espanyoles, no crec sigui el camí correcte per avançar nacionalment, ja que aquest avenç ha de ser transversal, i no ha de tenir una ideologia concreta, cal tenir barra per criticar des de fora el que s’ha participat des de dins. Per la part socialista, Iceta en una excusa al·lucinant, no admet la davallada d’aquest partit, i parla de xifres que res tenen a veure amb el tema que els ocupa, i parla d’unes causes com la crisi o el desgast de govern, per amagar que la principal causa es ser en bona mesura responsables de les retallades actuals, i haver prioritzat els interessos del govern espanyols als interessos catalans, cosa que Montilla deixa molt clar quan diu que ningú entendria que a Madrid votessin contra el seu partit, o sigui admet tranquil·lament que els interessos de Catalunya, en aquest cas del fons de compensació amb tota legitimitat queden en un segon pla, davant el seu partit, i encara es pregunten el perquè de la davallada, quin cinisme.

En definitiva, veiem una especialitat de la casa, intentar disfressar la realitat, convertida en un conte que cada cop es creu menys gent, i la realitat tossuda s’encarrega de demostrar.

La tendència guanyadora de CIU es un fet inqüestionable, amb victòries històriques i necessàries per higiene democràtica, com les de Barcelona o Girona, per altra banda la davallada socialista es un fet normal a Catalunya, un altra campanya de la por que ja fa riure, sense res que oferir, i amb uns interessos que no son els nostres, al seu costat un partit que ha perdut el rumb amb els tripartits, i que sembla segueix obsessionat  amb l’eix Esquerra i dreta, al costat d’aquest partit nacionalment espanyol que s’enfonsa, i per tant segueixen el seu camí cap al fons sense aturador. Els populars treuen profit de l’enfonsament socialista, i molt discrets els resultats de Solidaritat, també els de Reagrupament amb o sense aquestes coalicions gairebé totes amb Esquerra, estrany company de viatge, i la nota positiva de les CUP, que  amb la seva experiència municipalista han multiplicat per cinc els seus regidors, sent els grans beneficiats d’aquest desgavell independentista.

Amb una participació sense grans diferencies respecte les ultimes comtesses electorals, a Barcelona i Girona s’ha imposat CIU, a Lleida el PSOE-C, i Tarragona també, però amb uns pactes posteriors que el poden apartar del govern. Destaca aquesta gran davallada dels socialistes, que s’enfronten a una llarga travessia del desert, primer a Catalunya, on ja han demostrat que son un simple apèndix del govern socialista espanyol, i per tant quan aquest sigui substituït poca cosa tenen a dir a Catalunya, i els seus problemes que com ja han demostrat mil i un cops els importen ben poc, els Populars recullen les engrunes d’aquesta davallada, i com l’altra cara de la mateixa moneda que son, amb un discurs dur i demagògic contra la immigració han conquerit la tercera ciutat de Catalunya, Badalona, i seran decisius en moltes  ciutats. CIU ha guanyat per primer cop amb regidors i vots, i entrant amb feus que semblaven inexpugnables, i que li donen encara més responsabilitat per conduir el país cap on el vulguin dur, evidentment ells no son el país, però en tenen una gran part de quota de poder com mai havien tingut, sobretot per la seriositat que han demostrat, i comparant amb el poti poti restant, tenen un plus de credibilitat respecte l’elector, que haurien de fer girar els seus missatges ambigus en qüestions nacionals cap a un respecte i dignitat pel país, en tenen la clau, i poc a poc una majoria social. Iniciativa sembla ha mantingut, i recuperat algunes posicions com a soci menor del tripartit, n’ha sortit menys estroncat, i amb un missatge molts cops ja passat de rosca conserva una petita quota de població. Pel que fa Esquerra, ha confirmat els pitjors presagis, i ni la trampa d’amagar-se sota coalicions amb el pretext de la unitat, caldria saber per fer que, ha sofert una nova patacada fruit de la seva tàctica d’abandonar l’eix nacional, per abanderar el de l’esquerra ideològica per damunt de tot, sempre sota l’ombra socialista, suposo que la gent deu pensar que podent votar l’original, no cal votar la copia. Una greu errada, que ha provocat la dimissió de la seva executiva amb Puigcercós al capdavant fins escollir una nova en el seu Congrés, es una decisió que ja fa temps s’hauria d’haver produït, però han seguit amb el seu missatge d’ambigüitats, amagant el seu nom sota paraigües electorals, i les seves ganes de repetir pactes amb el PSOE-C que mai han rebutjat, i que finalment molta part de la població ha vist aquesta farsa d’aquest partit convertit en una caricatura de si mateix, i el que es més greu, arrossegant un actiu com en Laporta que ha tornat a fracassar en unes eleccions, i Reagrupament i el seu intent de ser la seva crossa amb un vaixell que fa aigües per tot arreu. Solidaritat ha aconseguit uns resultats discrets, massa estirabots i dalt i baixos en poc temps, per aconseguir captar la fidelitat del votant, que també vol rigor i seriositat, i en el cas municipal solucions concretes per problemes concrets. Les CUP han confirmat que son una força emergent dins l’independentisme municipal, i s’han beneficiat de la seva feina i la situació actual per seguir avançant.

En definitiva, cal una profunda reflexió en certes forces, si volen guanyar credibilitat, i sobretot no remenar la paraula famosa de la unitat, que per si sola no val per res, i buscar un projecte seriós que deixi personalismes i rancúnies enrere, i doni aire a projectes morts com es ara per ara el dels republicans.  Cares noves, il·lusions noves, i projectes clars per deixar enrere la mediocritat i els vicis actuals.

Sembla que de moment la participació a les eleccions esta sent similar a la passada convocatòria, que no va ser per tirar coets, i tots els líders quan fan la típica foto amb la papereta a l’urna, ens parlen de que avui es la festa de la democràcia, i de la importància d’aquest gest que cada 4 anys podem exercir en llibertat, i escollir els nostres representants, fent una crida als indignats per unir-se a la festa, i alguns com l’expresident Montilla, recordant que els seus avis no van poder exercir aquest dret tant normal com ho podem fer ara, advertint de la sort que tenim, amb unes paraules em sembla enganyoses.

El dirigent socialista crida als indignats a aprofitar l’ocasió  de votar que no van tenir els nostres pares i avis, i creu que una gran majoria votarà els millors candidats per superar una etapa molt difícil, i confia amb la ciutadania catalana compromesa amb el seu país i el seu poble, criticant els que diuen que la democràcia es més que anar a votar  cada quatre anys, dient que n’hi ha pràcticament cada any, i s’ha d’aprofitar aquesta valuosa ocasió que ara tenim. Al mateix temps el francès Stéphane Hessel autor del llibre “Indigneu-vos”, ha celebrat les acampades dels indignats, però creu que encara es més important els canvis que estan treballant per la societat, i que defensin alguna cosa nova, advertint que no tenir un líder pot ser un problema, encara que no s’ha de buscar una gran figura per obeir-la, ja que això es el que hem superat l’ultima dècada.

Pel que fa en Montilla, crec que caldria contestar-li que la democràcia no es tant sols anar a votar cada 4 anys, es un fet important, però nomes una petita part, la democràcia es mesura per la capacitat que te el poble d’incidir amb les seves opinions majoritàries en els fets, apart de decidir els seus representants evidentment, però que de cap manera poden tenir carta blanca per decidir per ells mateixos, tot d’esquena a la societat. Calen mecanismes de participació més eficients, i fer sentir la població una part important del sistema, les consultes populars son un bon exercici, el que no pot ser es que quan n’hi ha una, i sense el suport institucional perquè no volen sentir a parlar del tema que es consulta no s’hi doni suport, el tema de cada any electoral, es fer-nos trampa, ja que cada institució te una durada o legislatura de 4 anys, i no pot barrejar una amb l’altra, no es pot promoure aquests 15 dies frenètics d’acostament dels politics al carrer, i desprès fins al cap de 4 anys practicar el si t’he vist no me’n recordo. Cal unes circumscripcions petites com es fa al Regne Unit, amb el representant del barri que directament s’ha de suar els seus vots, i retre comptes als seus electors, encara que crec s’ha d’aplicar alguna espècie de factor de correcció per no perdre tots els vots de la resta de candidats que no han guanyat, i per suposat no podem fer servir com exemple la dictadura que van viure els nostres avis o pares per enaltir la democràcia que tenim, cal exigir que sigui plena i sense excuses, i descarregant el llast dictatorial que amb una falsa transició mai s’ha deixat enrere. Aquestes propostes junt amb unes llistes obertes per exemple, o que el vot en blanc quedes reflectit a la institució, entre moltes altres evidentment sobrepassen la votació que ens diu en Montilla. En Hessel te raó quan diu que s’ha d’apostar per propostes concretes i clares, i no perdre el temps en divagacions existencials que no aporten res a la practica, i que els líders han de ser els portaveus, i els que sàpiguen retransmetre millor aquestes idees, però no figures per seguir-les com un ramat sense solta ni volta, ni amb una autoritat que no els hi pertoca.

En definitiva, algunes reflexions en el dia de les votacions que no acaben el món, i demà segueix la lluita per la regeneració democràtica, i la llibertat del nostre poble.

Avui es l’anomenat dia de reflexió, una nova burla a la societat, i que la seva immaduresa o deixadesa permet, aquesta prohibició a partir de la mitjanit de divendres a dissabte en temps passats podia tenir un sentit, però a l’era d’Internet i les tecnologies varies, no en te absolutament cap. Se’ns dubte donant un dia per pensar en el tema, ens deuen voler dir que els altres 364 dies de l’any simplement som com uns titelles que segueixen les directrius sense una engruna de reflexió, i desprès diuen  que la indignació no es justificada amb el sistema.

Amb temps del mandat espanyol d’Adolfo Suarez, el 1977 es va aprovar la llei del silenci electoral el dia abans de les eleccions, clar que en aquells temps no hi havia facebook, twitter, ni cap tecnologia de les que podem gaudir ara, i que ens informen al minut de cada situació, i ens bombardegen amb la propaganda que hi hagi prevista, apart els cartells als nostres carrers i places seguiran ben a la vista donant els seus consells per dipositar la papereta a l’urna, tot plegat fa que la prohibició sigui absolutament ridícula. Nomes una desconnexió de la persona del món en general, impedirà que rebi informació electoral pels diversos mitjans que te en el seu abast. Realment els que hagin seguit la campanya durant aquestes dues setmanes intenses, avui ho seguiran fent, i apart si fem cas a l’estadística molt poca gent decideix el seu vot el dia abans, i ben poca gent durant la campanya, en general, i degut al baix nivell democràtic la gent es fidel a un partit sense contrastar el que ha fet ho ha deixat de fer, i nomes un mínim percentatge es capaç d’analitzar que ha succeït, i canviar o no les seves intencions inicials.  

Una societat amb cara i ulls analitzaria els fets de l’ultima legislatura, el que vol, i un mínim programa del que ofereixen cada formació, i la coherència respecte el que han fet realment, per decidir finalment el sentit del seu vot, aquest procés no necessita un dia de teòrica i falsa nebulosa, on sembla que el món s’ha paralitzat, i la gent tractada d’estúpida, es dedica a reciclar tota la informació amb una mena de forat en el temps. Com deia abans la major part de gent, i més amb la desafecció creixent podria realitzar la votació abans de començar la campanya, i poc canviaria respecte la de final de campanya, com deia aquell s’ha confós l’equip de futbol que portem al cor, amb el partit faci el que faci. En estats democràtics molt més avançats com Estats Units, Regne Unit o el Canada per posar uns exemples, la campanya pot durar fins l’últim segon quan comença la votació,  i es perfectament normal, diuen que amb un examen, el dia abans  simplement has de donar una ullada, però no estudiar a fons, i aquest símil val igual pels votants en unes eleccions.

Realment, es una prova més de l’obsolet que ha quedat aquest reglaments, i aquestes practiques amb uns temps que res tenen a veure amb aquells anys, i on la Junta electoral ha arribat a prohibir les acampades dels indignats encara que no demanin vot per cap partit.  Es un tracte d’estúpids per una societat poc avesada a actuar a consciència, i amb un coneixement mínim de la situació, valorant totes les possibilitats, i sense confondre fidelitat i fanatisme injustificat, cadascú te unes motivacions per anar a votar, però aquestes s’han d’analitzar, i no tenen forçosament que caure en el mateix sac per sempre.

En definitiva que gaudiu d’aquest dia, i els que necessiteu d’aquest per fonamentar la vostra decisió endavant, i la immensa majoria que no, a suportar una caducada llei més d’aquesta democràcia de fireta.

.

Avui s’acaba la campanya electoral municipal, una quinzena que ha reflectit tot allò que pot provocar indignació en els ciutadans de la seva democràcia, i que ha demostrat el baix nivell en general, amb episodis lamentables com la campanya socialista, la mani contra les retallades, o el tancar a pany i clau el que sabem ens espera a partir del 23, que no es altra cosa que noves retallades, que de moment ja no els afectaran els seus vots electorals, i que es l’únic que els preocupa, per acabar-ho de rematar la Junta Electoral prohibeix les concentracions pacifiques contra el sistema democràtic, amb l’excusa del dia de reflexió, tot plegat fa que cada dia tingui més mèrit anar a votar.

Ha estat una campanya en la línia dels temps que corren, molta demagògia, i un interès cada cop menor de la gent, per l’allunyament de la classe política amb la ciutadania, episodis com la campanya de si jo no vaig ells tornen, i denunciant les males companyies populars dels candidats e CIU per part socialista, son d’una baixesa moral que no fa trempar ningú, les retallades que tots sabem s’apropen en uns consistoris la majoria endeutats fins al cap d’amunt, i amb les mesures congelades esperant que el temps d’apropament els ciutadans s’allunyi son un fet inqüestionable, i que dona el nivell democràtic del país, partits com Iniciativa criticant les retallades quan ells han estat 7 anys en un govern tripartit fent de crossa, i en son en bona part responsables tampoc ajuda gaire a engrescar la parròquia, els populars estirant el fil de la immigració, i tots els problemes que comporten, quan ells son igual de responsables de la situació en algun llocs per la seva política espanyola en el tema amb papers massius i apropament a Catalunya, i finalment les coalicions independentistes amb Esquerra  i Solidaritat i les CUP per un altra banda, amb unes unitats a vegades més en clau estratègica que reals, i acusacions entre les dues primeres formacions que poden fer de tot, menys beneficiar l’independentisme, l’afer de Laporta fora de Solidaritat, i per últim l’entrada del líder de Reagrupament Joan Carretero donant suport a Portabella a Barcelona, i advertint del perill Convergent i Popular, quan precisament qui recomana encara no ha deixat clar com fa amb els Populars que no pactarà amb l’altre cara de la mateixa moneda, el socialisme de Jordi Hereu, això es fer trampa, i intentar confondre la parròquia.

El final ha estat  un moviment inesperat, que qüestiona el sistema i que la Junta electoral ha prohibit en el dia de reflexió i votacions, però que no crec que s’atreveixi a desallotjar, i més quan el moviment es pacífic, i no fa cap tipus de propaganda de cap partit, i simplement qüestiona la falsa democràcia que existeix.  Les excuses d’aquesta reflexió ridícula que sembla se’n rigui de la població, ja que per aquesta estratègia caldria retirar tota la publicitat pel carrer fix i mòbil, cosa que no es fa, i per tant no te raó de ser, i retalla el dret a manifestació i la llibertat de  reunió de les persones.

Es un final trist per una campanya que ha donat la raó al moviment dels indignats, i que al final ha activat els seus mecanismes de defensa per gestionar a ritme d’imposició el sistema, i intenta amagar el despertar de consciència  de la gent amb un joc viciat que necessita moltes millores, per arribar a ser una democràcia de qualitat i transparent, i que sobretot no balli al so que li marquen les grans entitats financeres i les petites parcel·les de poder.  Dit això, i de totes maneres, espero en clau independentista que les candidatures amb aquest objectiu per bandera,  obtinguin els millors resultats possibles, i siguin una nova crossa per exercir pressió de cara a l’objectiu final.

Les acampades per les places de les nostres ciutats, i en especial per la transcendència que tenen, a la capital catalana del moviment “Democràcia real, Ya”, amb les seves propostes per un canvi de sistema en la nostra societat, i sobretot del poder real encapçalat per la banca i els càrrecs polítics, ha rebut respostes dels partits, com si ells des de fora fessin propostes per canviar-ho, i fins hi tot alguns comprenen la indignació amb una actitud d’un cinisme que espanta, i els mitjans ja s’estan encarregant de buscar orígens sinistres a tot plegat, per fugir d’estudi.

Les acampades en plena plaça Catalunya, estant trobant l’efecte de visualització de la protesta, que evidentment el poder establert vol apaivagar com sigui, els partits respecte a aquest moviment creat a traves de la xarxa, asseguren comprendre les queixes d’aquesta democràcia viciada, però han instat al moviment a canalitzar la seva mobilització a través de la participació i el vot en les eleccions d’aquest diumenge, el mateix Hereu ens diu que no permetrà que això sigui indefinit, i veu la política com la solució, i comparteix els motius d’indignació, cosa que ja va intentar instrumentalitzar el seu partit, el PSOE penjant a la seva plana web el manifest com fent-se’l seu, Trias parla de respecte, i d’un clam de gent que demana reformar i modernitzar el sistema amb nous sistemes de representativitat, per part Popular, Fernandez Diaz vol veure com evoluciona, i els encoratja a votar, Gomà per Iniciativa ho veu com una protesta contra les retallades, i els demana el vot pel seu partit, i Portabella també reclama la política com a sortida dels problemes. Mentrestant les demandes es centren en uns punts concrets que inclouen la lluita contra l’atur, el dret a l’habitatge, el control del sector bancari, les reformes fiscals, la eliminació dels privilegis de la classe política o les llibertats ciutadanes entre d’altres.

Realment, aquest moviment ha agafat a contrapeu a molta part del poder establert, i nomes la grisor de la massa ciutadana impedeix activar una vertadera revolució que ara sona utòpica, però que amb un nivell que precisament el poder ja s’ha encarregat de deixar sota mínims es pràcticament impossible. El sistema s’ha podrit, i evidentment nomes interessa a les elits econòmiques i polítiques, que han creat un coto tancat on tot s’hi val, i on la societat gira al seu voltant amb l’excusa de la democràcia. Les propostes d’aquest moviment evidentment giren al voltant de la millora de la capacitat de decisió i participació del poble, i d’eliminar uns privilegis indignants de determinats sectors, que permetrien una millor qualitat de l’estat del benestar i del vertader sistema democràtic en general.  Les reaccions a Barcelona concretament de la classe política fan riure per no plorar, Hereu compren la indignació, es una comprensió que no va més enllà en forma de solucions, i més amb un partit que a l’Estat espanyol junt amb els populars, forma part de la partitocràcia existent, i es permet en primera instancia fer-se seu una iniciativa que res te  a veure amb ells, però que es creuen poden reclamar com a falsa esquera que son. La resta junt amb el representant socialista, els encoratja a votar com a solució, cosa que demostra que no han escoltat res del que es reclama, ja que el problema no es el partit que guanyi o perdi les eleccions, el problema es el sistema en si mateix, i aquest guanyi qui guanyi serà el mateix, ara be, evidentment ningú vol deixar aquest escàndol, i aquest mon viciat que permet amb una falta d’ètica total viure de rendes, i amb uns privilegis pagats per tota la societat sense res a canvi, i unes elits bancàries instal·lades per damunt del be i del mal, i amb permís per dirigir el sistema a on mes els convingui.

En definitiva, i com passa amb els càrrecs directius, que amb els anys van perdent il·lusió i qualitat en mans d’una mateixa persona, aquesta democràcia venuda a Europa com la vuitena meravella, amb el temps a passat a ser un sistema viciat, i que res te a veure amb l’original, evidentment amb la responsabilitat de tothom.

El partit socialista s’ha encomanat a José Zaragoza com a director de campanya, desprès del desgavell de les eleccions catalanes, i les negres premonicions municipals, i com no podia ser d’altra manera, ha tret la pols a la tàctica ja utilitzada de la por al PP, i anar a buscar unes imatges ja llunyanes per vincular el candidat convergent amb Aznar, i els seus pactes establerts, i amb una mena de si nosaltres marxem, ells venen, que tant be els hi va anar amb la candidata Carme Chacon, ara ministra de defensa, i sense la més mínima preocupació pel interessos catalans, es el cinisme, i la política de baixa volada que tant agrada a aquest personatge.

Era l’únic cartutx que li quedava a la recamara a aquest gat vell de la política per evitar la davallada, i encara increïblement enganyar algú amb aquesta demagògia de presentar l’entrada de CIU de bracet dels Populars com una amenaça, com si els governs dels socialistes amb les seves crosses habituals, o sigui Esquerra i Iniciativa, no representessin per Catalunya exactament el mateix, tenir la guineu dins el galliner. En una entrevista recent, a la pregunta de una explicació per trencar la unitat catalana per reclamar el Fons de Compensació al Congrés, ens respon que es un parany electoral de CIU, i parla de les discrepàncies dels seus alcaldes, dient que tenen personalitat pròpia, i que plantaran cara a les retallades, parlant d’una votació a Madrid que no servia per res, ja que al Senat no va servir de res, desvia l’atenció per la falta de suport dels líders espanyols, dient que aquí es voten alcaldes, i parla de que CIU no confia en els seus candidats, i respecte  a la gairebé desaparició del logo, ens diu que la campanya tracta d’ensenyar els alcaldes, i vincula les retallades del govern català amb educació i sanitat a la ideologia liberal d’una sanitat i escola privada, i finalment ens defineix el partit com a federalista, i amb vocació de transformar Espanya, per això van impulsar l’Estatut, i esgotaran tots els camins, tirant pilotes fores respecte el grup propi.

Realment, tant de cinisme junt es difícil d’acumular en una sola persona, la tàctica electoral ja es de molt baixa qualitat i totalment rebutjable, ja que a falta de poder oferir res propi, ens presenta una futura amenaça dels rivals de bracet d’uns populars, que nacionalment tenen els mateixos objectius que els socialistes, però que amb l’excusa del dreta i esquerra ens els presenten com a les antípodes.  Aquest parany que ens parla de la votació al Congrés, evidentment que ha estat aprofitat per CIU per deixar-los en evidència, però ells han perdut la oportunitat de defensar els interessos legítims catalans, i han triat el seu govern espanyol un cop més, deixant el deute impagat a Catalunya com una qüestió que no va amb ells, i encara s’atreveix a parlar de personalitat pròpia, i lluita contra les retallades, es una personalitat que sempre ha votat junt amb el seu partit mare a Madrid, i molts cops contra els nostres interessos, i a sobre protesta per les retallades, però quan les pot alleugerir amb el pagament dels incompliments espanyols, diu que no, i se’n desentén, es un insult i una falta de respecte a la ciutadania, i sobretot als seus votants, ja que tant sols son un titella del govern socialista espanyol, que casualment actuen en el territori català, però que ho podrien fer en qualsevol altre amb els mateixos resultats. La prova es que es trist amagar el logo del partit, i les seves principals figures espanyoles, primer perquè admeten que la seva marca no ven, i per tant l’han de dissimular, i segon perquè el que era vàlid per altres eleccions, ara i degut a aquesta impopularitat degut a la seva bel·ligerància contra qualsevol reclamació catalana, no es valida. Finalment volen transformar Espanya, quan el seu partit defensa l’Espanya del pensament únic, i tractar les autonomies com competidores del govern central, i no com a una part de l’Estat en si mateix, per tant ja n’hi ha prou de defensar una teoria que no te amics, ni afiliats que li vulguin donar suport, son en gran part culpables de la situació en que vivim, i ara se’n volen rentar les mans amb la seva bajanada de la por als populars, que com a mínim no enganyen a ningú, però en el fons son com dues ànimes bessones, i en el cas socialista amb tant poca personalitat que simplement l’han de basar en la por a l’altre partit.

En definitiva, crec que Catalunya te que despertar, i castigar aquests dos partits espanyols, i els seus aliats catalans per simple quota de poder, ja que aquesta mentida ja fa massa que dura.

El jutjat de Palma ha condemnat a un guàrdia civil espanyol a pagar una multa de 1200 euros per agredir al Jove Ivan Cortés, que se li va adreçar en català a l’aeroport, i evidentment ho va considerar una ofensa greu. Per la seva banda Joan Puigcercos, fa una crida al PSOE-C per anteposar els interessos de Catalunya als del PSOE, també trobem la confiança del Conseller Mascarell per desencallar el retorn dels papers de Salamanca després de les eleccions, i Zapatero amb el seu cinisme habitual recomana al govern català que escolti el clam de les manifestacions contra les retallades.

Els fets de Palma van succeir l’estiu de 2009 a l’aeroport de Palma, quan la Guàrdia Civil va demanar la documentació al jove, i aquest va contestar en català dos cops, i davant els improperis rebuts va canviar al castellà, i va ser portat a una habitació on va rebre diversos cops dels agents, i on la parella va dir que aquests els van dir que havien a Mallorca per defensar-lo, i que consideraven un insult que els parles en català. Per la seva part el líder republicà, fa la crida abans esmentada als socialistes, i crida als alcaldes d’aquest partit a actuar com esquerra nacional, i no com una esquerra sucursal que fa una cosa aquí i una molt diferent a Madrid. El conseller de Cultura diu que desprès els comicis se sabrà si hi ha intenció de desencallar una part important dels papers de Salamanca, ja que la tensió política es rebaixarà, i serà el moment del retorn efectiu. Per la seva part Zapatero, es permet donar consells al govern de Mas, i que escolti les manifestacions anti tisorades, i alhora va reiterar que l’objectiu de dèficit era irrenunciable.

Realment, els fets de Palma donen idea de la democràcia que ha heretat l’estat espanyol, i els seus cossos de seguretat amb una actitud que recorda encara la dictadura franquista, i on el sol fet d’utilitzar una llengua es una ofensa que mereix un càstig, se’ns dubte en un país vertaderament democràtic aquest individu seria condemnat, i expulsat del cos per racisme i feixisme, que no permet ser apte per protegir la ciutadania, que simplement vol actuar amb normalitat, i no amb uns paràmetres que curiosament no ha denunciat cap d’aquests partits que es passen els dies fent demagògia amb els immigrants i la seva marginació, però evidentment quan es tracta del català tot s’hi val. En Puigcercos ara demana coses impossibles als socialistes, però amb set anys de govern a les seves ordres no el vaig sentir exigir res sobre el tema, i evidentment els socialistes catalans mai han canviat, les seves prioritats sempre han estat lluny d’aquí, i mai han defensat els interessos catalans, però el líder republicà just ara sembla que ho descobreix, nomes cal sentir en Portabella com mai descarta cap pacte amb ells, i fa gracia sentir que no siguin una esquerra sucursalista, quan precisament ells han ocupat aquest paper els últims anys. En Mascarell ara ens parla que potser desprès de les eleccions tornaran els famosos papers a Catalunya, en un tema que ratlla l’absurd, una llei aprovada de retorn dels papers espoliats, i els anys van passant, i sembla que de moment nomes hi ha pals a les rodes per complir la llei, i dificultats per recuperar el que es nostre, i encara des de la nostra part especulant amb dates que no hi hagi la tensió política existent, ara ja sabem que el compliment de les lleis espanyoles depèn en gran part de la tensió existent, i a veure qui la diu més grossa. Per últim Zapatero, te la barra i el cinisme de demanar a Mas que escolti les manifestacions promogudes per l’antic tripartit contra les retallades, quan el govern espanyol no compleix en cap dels seus compromisos a Catalunya, i es un dels principals culpables de la caixa buida catalana, ja que les exigències no es rebaixen, però les obligacions semblen oblidades, veure per creure.

En definitiva, unes proves de la gran demagògia dels nostres polítics, que juguen amb els fets capgirant el seu sentit, i pervertint qualsevol missatge en benefici propi.