ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

AQUESTA ES LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense categoria
 Les imatges d’avui del tancament definitiu de la Televisió Pública del País Valencià han estat tot un exemple del que representa l’Estat espanyol i com son les seves actuacions. Un estat on  la líder popular Esperanza Aguirre considera que el dret a decidir es una trampa i que les manifestacions que hi ha hagut no son democràtiques. Tot un exemple del concepte democràcia que respira l’Estat on encara ens trobem. Nomes hi ha una cosa a respectar, i aquesta es la Constitució, no importa  les opinions de la societat, ni el dret a manifestació o el dret a vot, son secundàris i titllats d’il·legals. No hi ha dubte que amb un Estat així poca cosa es pot parlar, com deien els treballador de la televisió valenciana “Açò és un colp d’estat”.

LA VIOLÈNCIA CONTRA LA DEMOCRÀCIA

Sense categoria
Ahir vam veure un intent matusser del President Espanyol que pretenia implicar al President francès amb la seva mentida recurrent i insistent sobre la nostra expulsió d’Europa si som un estat independent, cosa que va rebre la conseqüent replica escocesa i la no col·laboració del mandatari francès. De totes maneres la fredor i el cinisme com el Govern valencià encapçalat pels Populars s’ha desfet de Canal 9, hi ha deixat més en precari la nostra llengua i cultura es de violència extrema i calculadora. Aquesta es l’Espanya uniforme i i de baix nivell a la que estem units de moment. En Vicent Partal ho ha definit perfectament en el seu article i se’ns dubte amb millor coneixement de causa.

La violència del PP

Ahir em mirava amb irritació continguda les imatges que anaven arribant en directe des de les Corts Valencianes. Els discursos penosos dels diputats del PP i, aquesta vegada sí, la reacció digna de l’oposició. De tant en tant, veies Rita Barberà mirant-se el mòbil, o Blasco, assegut en aquell racó com absent. Ara entrava Francisco Camps, ara Fabra feia escoltetes amb algú.

 

Anaven passant els minuts i sabies que a fora la policia havia tallat el carrer, que no deixava passar la gent de Canal 9. Els membres del comitè d’empresa finalment podien entrar a la tribuna de convidats, amb la cara llarga però el somriure digne. 

 

I escoltàvem aquells personatges, aquella gent que, per a vergonya nostra, ens governa. Alguns fins i tot podien provocar-nos una rialla, de tan ridículs que arriben a ser quan es posen davant el micròfon. Però no hi havia espai per a riure. 

 

Una vegada i una altra els portaveus de l’esquerra i el nacionalisme reclamaven seny i moderació, trellat, i rebien solament silenci. El llenguatge corporal del banc del PP era expressiu. Molts abaixaven el cap, alguns es tapaven la cara d’una manera visible. Les votacions passaven i ells, els del PP, no escoltaven res. Ni els crits del carrer, ni les demandes dels altres grups, ni les sol·licituds de centenars d’entitats que havien fet arribar al president demanant-li, en darrera instància, que no tancàs RTVV.

 

Ells tenien un guió i el complien. Ara toca votar la presa en consideració, ara toca votar allò altre, ara toca liquidar. Monòtonament. Com qui arriba a casa i es fa una truita mentre posa música al giradiscs. Aquell dit posat damunt aquell botó no servia per a activar el pensament. Algú podia pensar abans de prémer el botó? La primera votació va animar, les xifres no quadraven. Aviat l’explicació: són tan rucs que no saben ni votar. A Rita li llegien el discurs que havia pronunciat quan ja era diputada i havia votat a favor de la creació de RTVV i ella responia amb un somriure tan cínic que feia por. 

 

Finalment, però, l’aprovaven, la desaparició de RTVV. Morta a mans del PP. I la indignació es va transformar en ràbia a la tribuna de convidats. Vicent Mifsud ho deia ben alt i fort, ostensiblement: ‘No teniu vergonya!’ Al carrer els seus companys s’abraçaven i a Burjassot emetien en estat de xoc. A les corts desplegaven un jupetí roig, aquest que s’ha fet ja famós. ‘No teniu vergonya! No teniu vergonya!’, cridava l’hemicicle dempeus mentre el soca del president dissolia a corre-cuita la sessió, els diputats del PP es miraven els uns als altres i el president Fabra corria a amagar-se; li faltava temps per a arribar a la porta que té a mà esquerra, ben a prop del seu escó.

 

Mireia Mollà plorava en el seu escó, abraçada per Fran Ferri. Ignacio Blanco movia els llavis i em semblava endevinar que repetia aquell ‘botiflers!’ que havia ressonat minuts abans a la tribuna, com una salmòdia. I la policia feia el valent encarant-se amb els treballadors. Reis, Salut i Amàlia havien de cridar, d’alçar la veu davant aquells policies. I Xambó explicava que vigilaran que no roben fins i tot després de morts. Que no regalen l’equipament de Burjassot als seus amics, als mafiosos de torn.

 

Per un moment vaig pensar que seria molt difícil d’evitar algun gest violent. Alguna bufetada merescuda en alguna honorable cara. La tensió era palpable i l’emoció, a flor de pell. No n’he vist cap, però. Una vegada més els violents, implacables aquests sí, havien estat ells, els de la banda dels ‘LladrEROs’, aquesta colla de gent indecent que diu que ens governa i que hem de fer fora del càrrec com més aviat millor. Freds en l’execució de Canal 9, com tan sols la mala gent sap ser.

 

NIVELLS POLÍTICS DIFERENTS: ESCÒCIA I CATALUNYA

Sense categoria
Quina enveja, aquesta es l’expressió o el sentiment quan veig els moviments dels polítics escocesos, decidits i amb sentit d’Estat, i per altra banda veiem la mediocritat de la política catalana en molts dels seus representants, on encara no han entès el moment que vivim o no el volen veure, alguns que encara fan tacticisme de curta volada, o altres que intenten treure un rèdit de la situació, també alguns que els tremolen les cames i altres que simplement segueixen creient que amb Catalunya tot s’hi val. De totes maneres tenim la gent que segueix empenyent amb força, un element clau que els escocesos encara no han aconseguit.

Ahir el primer ministre escocès va presentar el llibre blanc de la independència, una guia sobre un nou estat, on inclou un full de ruta sobre el procés i una declaració formal sobre la independència. Respon les preguntes com la Unió Europea, la moneda i altres qüestions que durant la campanya han anat sorgint. Una imatge de maduresa, seriositat i valentia amb un sentit d’Estat admirable i on el referèndum marcarà el resultat final. A Catalunya de moment s’ha ajornat la petició de la via per demanar el nostre referèndum vinculant aquesta a la pregunta i la data, per cert una pregunta que de tanta misèria política i autisme per no escoltar la societat catalana comença a cansar i produeix vergonya aliena. De fet el CAC ha acordat emprendre accions legals contra Intereconomia i 13TV per banalitzar el nazisme i la seva comparació reiterada amb el procés català, de fet les dues representants socialistes no hi ha estat d’acord i demostren com aquest partit ha perdut completament el nord, fins hi tot el més pur i senzill principi democràtic.
Efectivament Carme Figueras i Elisenda Malaret han votat a favor de la transcripció de manifestacions on es comparen plantejaments democràtics amb moviments totalitaris, però en contra de l’anàlis jurídica ja que opinen que les frases encara que ofenen i inquieten una part de la població, no poden ser considerades discurs de l’odi., ja que no es refereixen a un grup determinat i necessitat d’especial protecció per la seva vulnerabilitat. O sigui reconeixen la violència contra Catalunya, però es neguen a condemnar els mitjans de l’odi de la caverna espanyola.
Realment quan es perden els papers, i s’insiteix a seguir aquesta deriva tot es possible. El PSC s’ha despenjat dels acords pel procés cap a la consulta, nega el dret a decidir, ja que a la pràctica el condiciona a un acord amb el govern estatal que sap es contrari, tant l’actual com si fos del seu partit, i ara no condemna que al poble català se’l compari amb el nazisme, un dels horrors més gran que ha patit tota la humanitat amb milions de morts, per simplement demanar votar dins una suposada democràcia el nostre futur polític un cop escoltat el clam de la ciutadania. Es la quadratura del cercle i la constatació que volen superar a Populars i Ciudadanos amb odi a Catalunya, i sembla que van pel camí.
Segurament es pensen que la ciutadania catalana es estùpida, però els seus raonaments davant d’aquests insults i ofenses tant greus i fora de qualsevol lògica per part d’uns autèntics malalts del nacionalisme espanyol sense cap principi democràtic dona també la idea del nivell polític català i el d’Escòcia com comentava abans, i amb un sol prec: que no ens facin passar vergonya.

MOVIMIENTO CIUDADANO: AQUESTA ES LA RENOVACIÓ?

Sense categoria

El nou moviment impulsat per Albert Rivera pretén donar el salt a l’àmbit espanyol i competir directament amb el populisme radical espanyol de Rosa Diez. A Catalunya es van presentar amb l’objectiu de reformar la política espanyola i catalana, encara que veient les cares que alimenten el nou moviment amb ex-militants de Fuerza Nueva inclosos, ens adonem que aquesta nova formula va directament a reforçar aquesta Espanya uniforme i amb la imposició com a norma on Catalunya te el paper de pagar i callar com sempre.

Volen vertebrar un projecte comú espanyol, amb solucions que passen per personatges com Tomas Guasch, periodista esportiu amb enyorança de l’Espanya més rància amb els toros i futbol com elements folklòrics representatius, en José Maria Fuster-Fabra, advocat d’ultra dreta i ex-militant de partit feixista que defensa la unitat espanyola per damunt de la mateixa societat i Anna Grau, periodista d’ABC amb gran ressentiment vers Catalunya amb articles carregats d’autoodi i insults. En definitiva i com deia Jordi Cañas en un atac de sinceritat histèrica volen muntar un ulster dins de la nostra terra amb joc brut per lluitar contra la democràcia i el mateix clam de la societat catalana.

 

Efectivament, una nova formació amb receptes molt velles i tronades. Aquella defensa de l’Espanya de sempre, amb un intent de capa de vernís per damunt que al rascar ens trobem personatges com els abans descrits amb clara vocació d’aquella Espanya intolerant i amb la imposició per bandera. Un prototip de periodista de l’època de la dictadura amb tots els tics de sempre, un advocat amb passat feixista i present sense evolucionar i una periodista que te com a grans mèrits no buscar la notícia, i substituir-la per la campanya contra Catalunya que malauradament a Espanya sempre dona rèdit, i amb Catalunya val tot.

 

Aquesta es la gran sol·lució i renovació espanyola de la política, com deia en Cañas amb la intenció oculta o no tant oculta de muntar un Ulster català i aconseguir l’objectiu que sempre han pretés com es trencar la cohesió interna catalana que fins ara ha superat totes les proves, i que segurament es l’arma més poderosa contra la determinació catalana de consultar-se sobre el seu futur.

 

Per fer-se una idea, a l’àmbit espanyol lluitaran pel segment polític que ara ocupa un partit tant intolerant i radicalment espanyol com UPyD. Sí aquest es el futur que ha de renovar l’Estat espanyol crec que queda dit tot. Per simple higiene democràtica aquest bucle tancat anomenat Espanya no te present ni futur per una Catalunya amb mirada oberta i plural, uns termes que no es veuen ni de lluny a l’altre costat de l’Ebre.

 

En definitiva, la recepta es unitat i claredat d’objectius sense missatges contradictoris, i sobretot determinació.

VOLS QUE CATALUNYA SIGUI UN ESTAT INDEPENDENT?

Sense categoria
Aquesta pregunta proposada per l’ANC pel nostre referèndum, crec que compleix tots els requisits en tant a claredat, neutralitat i resposta binària. Tampoc crec que sigui res que tothom no tingués al cap amb una pregunta d’aquest estil. El món ja ha tingut moltes independències i gairebé està tot inventat, no hi ha massa marge a la improvisació i tant sols la mala fe o les intencions poc clares poden formular  discursos que tant sols pretenen aturar el procés. En aquesta fase es troben en Joan Herrera i Duran Lleida que han de definir posicions i deixar d’embolicar la troca amb actituds partidistes i excuses socials que com es va poder comprovar  a les manifestacions contra les retallades  i la seva poca assistència, ja que la gent sap perfectament la via per acabar amb elles, no cal enganyar més.

Efectivament una pregunta clara i directe, que com també s’ha dit qualsevol altra possibilitat seria un frau a la societat catalana. Es demana unitat d’acció i si s’escau un govern de concentració nacional en el marc de les decisions històriques que cal prendre. Per altra banda altres busquen refugi en les reivindicacions socials i la manifestació de les retallades ha estat un exemple amb la reforma laboral, reforma de pensions i pressupostos anti socials com a vícitimes, però ignorant l’espoli fiscal i amb franca reculada amb la quantitat de gent.  Per altra banda Duran i Herrera sembla que haurien de deixar les batalles de curta volada i posar-se a l’alçada del que el projecte requereix i la societat reclama, no s’entén que la puta i la ramoneta ara visqui instal·lada a Iniciativa quan es una fase superada que els mateixos votants com demostren les enquestes acabaran castigant.
Realment, i com he dit altres vegades, el procés avança amb prou celeritat per afirmar que les coses s’estan fent amb encert, de totes maneres la hora de la veritat s’acosta, i no es pot estar despistant a la societat amb una pregunta que surt per si sola i que reclama la gent, això es democràcia, i el clam que ha portat al context on ens trobem es aquest, per tant no es pot marejar massa més la perdiu. Es molt coherent intentar arribar acords per ser un espectre molt més amli i unitari de les formacions polítiques. De moment veiem que el tripartint anti consulta com son Ciudadanos, Populars i PSOE-C ja han deixat clar la seva oposició a la democràcia i al reclam del poble, per altra banda ERC, CDC i CUP crec poden signar l’acord perfectament, ara cal instar UDC amb en Duran al capdavant que no faci d’oposició al seu mateix govern i acati la voluntat popular i a Iniciativa deixi de fer tàctica política amb un pas tant decisiu pel país. Crec que poden signar perfectament aquesta proposta de pregunta i de fet la majoria dels seus votants la validarien, encara que ha de quedar clar que si finalment no ho accepten la majoria hi segueix sent i s’ha de seguir endavant, el temps jutjarà els papers de tothom.
Crec que les manifestacions anti retallades a Catalunya ja no tenen massa sentit, criticar els pressupostos recentment presentats es cinisme polític, ja que amb les condicions  on ens trobem son faves contades. Com sempre s’ha dit el progrès nacional i social va lligat, per tant l’espoli fiscal i la falta d’instruments per fer política de veritat son un escull que sembla no tenen en compte els convocants de les manifestacions que cada cop enganyen menys gent.
En definitiva, busquem la unitat, però no a qualsevol preu. Hi ha una majoria clara i els partits i la seva vida política normal en un context normal passen a un segon lloc, qui no entengui això crec que la ciutadania li recordarà en propers comicis amb la seva marginació.

DECLARACIÓ DE NOVEMBRE ANC

Sense categoria
Desprès de l’enquesta del CEO amb clar resultat en un referèndum de 71 a 29 a favor de la independència (fetes les correccions), calia una declaració de l’ANC com impulsora entre d’altres del moviment de la societat civil, i crec que com podeu llegir es molt clar i te present el que el poble majoritàriament ha fet pales en les diverses mobilitzacions, i el clam a la classe política per concretar definitivament la part final del procès.

DECLARACIÓ DE NOVEMBRE

 

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió ordinària el dia 16 de novembre de 2013, a Barcelona, tenint en compte els moments transcendents que s’hauran d’afrontar en el futur immediat, ha aprovat el seu posicionament,  que vol fer públic amb aquesta

DECLARACIÓ DE NOVEMBRE

PREÀMBUL

L’Assemblea Nacional Catalana és una organització popular, unitària, plural i democràtica, fonamentada en la democràcia de base i en la unitat d’acció, i integrada per persones que volem que Catalunya esdevingui un estat independent.

L’11 de setembre de 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va demostrar la capacitat de mobilització del poble català. I ho va fer amb una gran manifestació que va reunir més d’un milió i mig de persones als carrers de Barcelona. L’11 de setembre de 2013 hem tornat a demostrar no només capacitat de mobilització, sinó també d’organització, en repartir-nos ordenadament dos milions de persones al llarg del país, tot formant una cadena de més de 400 quilòmetres.

Aquestes multitudinàries mobilitzacions populars, i l’immens impacte que han aconseguit als mitjans de comunicació d’arreu del món, han posat la independència de Catalunya en el centre del debat polític i han col·locat la qüestió catalana damunt de la taula de les principals cancelleries del món.

El resultat de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i tots els estudis demoscòpics solvents acrediten l’ampli suport de la ciutadania de Catalunya a l’exercici del dret a decidir. Però encara més, la voluntat de constituir Catalunya com a un nou estat independent ja és l’opció majoritària entre la ciutadania catalana.

Ni el fracàs de l’Estatut de 2005-2006 ni la crisi econòmica són elements suficients per explicar per què hem arribat a aquesta situació. Com molts altres països d’Europa, vivim una crisi de valors polítics tradicionals i de model de societat. En el nostre cas, això es complementa amb la reivindicació nacional catalana, mai resolta per l’Estat espanyol; un estat amb preocupants dèficits democràtics i amb una incapacitat històrica de repensar-se ell mateix en clau plurinacional.

És a dir, vivim una situació de triple crisi: econòmico-social, democràtica i nacional.

La societat catalana, sense els mecanismes de poder que defineixen un estat, ha hagut de trobar altres camins per al seu progrés i la seva organització. Paradoxalment, això li ha conferit una solidesa excepcional. Només això explica que, històricament i en l’actualitat, Catalunya hagi pogut afrontar amb èxit reptes com la integració de successives onades migratòries, preservant la convivència i la cohesió social, o bé com la defensa dels més desafavorits, gràcies a la creació de xarxes socials de suport.

El poble català ha pres consciència que per lluitar contra la triple crisi que pateix li calen vertaderes eines d’estat.

L’autonomia que suposadament garanteix la Constitució espanyola de 1978 és un frau. Catalunya no és reconeguda com a nació, ni l’autonomia assolida li és respectada. L’ofec econòmic sistemàtic a la Generalitat, així com la recentralització i l’atac deliberat del nacionalisme espanyol contra la llengua i la cultura dels Països Catalans, és una mostra evident que l’encaix dins de l’Estat espanyol només és possible si estem disposats a desaparèixer com a nació i com a poble.

L’objectiu de l’Assemblea Nacional Catalana és recuperar la independència política de Catalunya, mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social. L’Assemblea Nacional Catalana ha canalitzat la força de la societat civil, que empeny cap a un horitzó nacional nou i esperançador que ens permeti construir un país millor.

Volem un Estat català perquè, com a poble que som, hi tenim dret. Però, sobretot, el volem perquè l’entenem com una oportunitat per construir un marc propi de relacions socials, econòmiques i polítiques. Un estat al servei de les persones on els ciutadans siguin el centre de les seves polítiques públiques.

Som en un món cada cop més interdependent, però on cap estat renuncia a la seva independència. En aquest món, els catalans volem participar amb veu pròpia en la construcció europea, perquè creiem en la diversitat, la llibertat i la igualtat de les persones i dels pobles. Altrament, Catalunya té totes les condicions per esdevenir un estat perfectament viable i pròsper en termes econòmics. I aspira legítimament a compartir les transformacions que Europa haurà d’afrontar per resoldre la comuna crisi estructural i de valors actual, que és profunda i preocupant. Res d’això és possible si som una simple regió espanyola.

Les forces polítiques han d’aparcar els tacticismes partidistes i han de pensar en el bé comú. Per això, cal que actuïn amb la màxima unitat possible per encarar amb força l’etapa definitiva del procés d’independència. La unitat es pot expressar, segons les circumstàncies, configurant un govern d’àmplia unitat, en forma d’amplis acords parlamentaris, de llistes unitàries d’ampli espectre, o bé compartint punts programàtics relatius al futur polític de Catalunya. En tot cas, i en darrera instància, correspon als partits polítics i al seu sentit de la responsabilitat concretar, de la millor forma possible, com s’ha d’expressar la unitat que considerem que en aquests moments reclama la ciutadania.

Sabem d’on venim i on volem anar, però cal dir també com podem arribar-hi. Per això, en el moment actual del debat polític, l’Assemblea Nacional Catalana creu necessari assenyalar uns punts que considera irrenunciables.

Som davant d’un debat estrictament polític, sense limitacions jurídiques. En democràcia, només al poble de Catalunya li correspon decidir sobre el seu futur polític. En aquest sentit, la celebració d’una consulta sobre la independència del nostre país és un objectiu irrenunciable que no pot ser objecte de retards ni d’abaratiments.

Per tot això, el Secretariat Nacional de l’Assembles Nacional Catalana fa pública aquesta

PRESA DE POSICIÓ:

1. La celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya durant l’any 2014 és irrenunciable.

2. La consulta ha de tenir lloc al més aviat possible, preferentment abans del 31 de maig de 2014, i s’ha de convocar en el moment que es concreti el marc legal aplicable.

3. La petició del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats de poder organitzar la consulta no pot servir d’excusa per demorar-la. El Parlament ha de fixar una data límit per rebre’n resposta. Passada aquesta data cal aplicar la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament el 23 de gener d’enguany i convocar la consulta d’acord amb la legislació catalana.

4. La consulta ha de tenir una sola pregunta, directa i clara, que s’ha de poder respondre de forma afirmativa o negativa, i ha de preguntar explícitament sobre la independència de Catalunya. Qualsevol altra possibilitat seria un frau, ja que el resultat no seria determinant i podria no ser reconegut per la comunitat internacional. En aquest sentit, l’Assemblea Nacional Catalana proposa la següent pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”

5. Per encarar l’actual etapa amb garanties d’èxit és imprescindible la màxima unitat d’acció entre les institucions catalanes, la societat civil i els partits polítics. Les forces polítiques catalanes han d’actuar amb el màxim sentit de la responsabilitat i amb unitat, perquè així ho reclama una gran majoria de la ciutadania, i posant els interessos col·lectius per davant dels interessos de partit. La unitat d’acció política ha de fer-se visible amb acords parlamentaris amplis i permanents i, quan calgui, amb la formació d’un govern de concentració nacional. La unitat serà la millor eina davant dels intents permanents dels aparells de l’Estat espanyol de torpedinar el procés i per defensar les institucions en cas de dissolució o intervenció de la Generalitat.

6. Les eleccions europees del 25 de maig de 2014 seran un repte i una oportunitat per a Catalunya. Caldrà mobilitzar-se per assolir una participació tan alta com sigui possible, perquè la nostra determinació nacional serà observada i valorada pels països europeus en funció dels vots obtinguts per les candidatures favorables a la consulta i a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana crida, doncs, a treballar des d’ara per fer possible una candidatura d’ampli espectre sociopolític, que pugui tenir el suport del màxim nombre de forces polítiques i de moviments populars.

7. L’Assemblea Nacional Catalana seguirà amb atenció l’evolució de la situació i, si cal, convocarà noves mobilitzacions per garantir el dret democràtic de la ciutadania a ser consultada de forma clara sobre el futur de Catalunya i per defensar les nostres institucions nacionals.

Barcelona, 23 de novembre de 2013

DIES DECISIUS

Sense categoria
Les enquestes del CEO son ben aclaridores, l’independentisme  amb un 55% i unionisme 22% deixa una diferència cada cop més folgada. Ara com diu en Vicent Partal cal fer una unió entre la pressió de la societat cívil i el pas decisiu dels partits que han de deixar definitivament les tàctiques de baixa volada i les pors del moment per encarar aquesta comunió amb el poble i fer realitat el procès.

El ritme del país i el de la política
 
L’ANC anuncia per demà una presa de posició pública que em diuen que serà important. L’independentisme civil està nerviós per la lentitud del procés i per la poca definició de l’independentisme polític. És normal, per tant, i és molt bo, que, del carrer estant, hom faça pressió als dirigents parlamentaris i del govern. Ara vivim un moment clau del procés, en què no ens podem permetre més errades ni dilacions. He repetit durant mesos i mesos que els ritmes del país i de la política per força són diferents, però s’acosta el dia que han de convergir. O bé serà senyal que cal reformular-ho tot.
Els partits polítics han deixat entendre que el dia 4 de desembre, o en tot cas abans de cap d’any, proposaran definitivament data per al referèndum, pregunta que s’hi farà i forma de votació, llei a què s’invoca. El 4 de desembre és d’ací a tretze dies. Si hi ha efectivament una pregunta inequívoca –i això vol dir que incorpora el concepte ‘independència’– i una data raonable –i això vol dir que és abans del referèndum escocès, que el fan el 18 de setembre–, els temps dels uns i dels altres em sembla que finalment confluiran, harmònicament.
En canvi, és evident que si els partits polítics no aconsegueixen d’acordar una pregunta i una data clares aquest desembre, aleshores caldrà un cop de puny notable sobre la taula, vull dir al carrer. Aquest mes vinent podem canviar de fase o se’ns poden encendre totes les alarmes. Allò que haja de passar ha de passar el 2014 i per això és evident que hi hem d’entrar amb el camí desbrossat i els dubtes aclarits. Ja no hi ha més marge.
El ritme del país és molt més ràpid i contundent que no pas el de la política, però els uns i els altres ens necessitem: en això no hauríem d’equivocar-nos. Per aquest motiu no em recaran la impaciència i el neguit que he passat aquests mesos si la convocatòria finalment es fa efectiva i és correcta. Però si no, el toc d’atenció que demà farà l’Assemblea potser prendrà una dimensió històrica i haurem de fer foc nou. Decididament.
Vicent Partal

NO HI HA MOTIUS PEL DESÀNIM

Sense categoria

Últimament veiem com la tàctica de la caverna espanyola i de molts dels contraris al procés del poble català, es escriure sobre un desinflament de la societat civil, ho hem vist amb recents articles com el de l’ideòleg de Ciudadanos Francesc de Carreras o la d’alguns polítics espanyols parlant de febrada que ja ha passat a un altra fase menys dura. La veritat però, es que el procés no te marxa enrere i amb poc temps tindrem la petició de la via a utilitzar per la Consulta a Madrid, la data i pregunta de la mateixa, la presentació de la llei de consultes catalana i la clarificació de tots els grups parlamentaris com recentment ha fet el PSC posant-se contra el dret a decidir. Pel que fa a la societat civil, la vida no s’atura, i centenars d’actes cada setmana per tot el territori i la Campanya Signa un Vot segueixen posant la flama ben encesa.

Per tant, individualment i com a poble no ens podem permetre el més mínim respir. El 2014 ja es aquí, i el procés ha de culminar amb totes les dificultats que trobarem, cosa que ja sabíem i amb la recepta de treballar units, amb valentia i amb l’ànim intacte, el premi s’ho val.

 

El procés s’enfonsa?

Toni Aira

No. La meva resposta és que el procés no s’enfonsa. Diguem-ho d’entrada per si un cas. Ara bé, sí que és cert que fa força temps que molts que se’n moren de ganes en vaticinen el naufragi, i també és cert (i més preocupant) que últimament molts altres que en teoria estan pel cas també s’han convertit en una espècie de profetes de l’apocalipsi del procés cap a la independència (via consulta). Són polítics. En alguns casos de CiU, en d’altres d’ERC, en d’altres d’Iniciativa, que jo n’hagi escoltat paraules en la línia. I el cas és que en ells pot acabar recaient part de la responsabilitat del fracàs de la cosa, si és que s’acaba esdevenint. Per tant, paradoxalment, no hauran estat els impulsors de l’èxit que ha viscut el clam sobiranista i pel dret a decidir en els últims anys, però en poden acabar essent grans agents del seu fracàs. Encara són a temps d’evitar-ho. Animem-los. I sobretot que ningú no s’enganyi: si això tira endavant serà per la societat, no per una classe política amb força dèficits.

No els enganyaré. En un principi aquest article s’havia de titular “Iñaki, tu també t’equivoques”. I sí, anava per l’Iñaki Gabilondo. Ell és un senyor intel·lectual i periodista de referència, sempre ponderat i raonable, a qui paga la pena escoltar. Respecte de Catalunya, per cert, ha dit coses interessants i força inèdites a les Espanyes. Això a banda, és evident que n’Iñaki és humà i també la vessa, com tothom. Aquesta setmana ha estat el cas, amb unes declaracions equivocades d’arrel en el subjecte, centrant-se com és dèria últimament a can Madrid, amb el president Artur Mas. Diu Gabilondo que Mas “va calcular malament la distància entre un somni i un projecte”, i afegeix: “A un somni poden agrupar-s’hi molts, a un projecte ja no és tan fàcil”. Reblava al final: “Mas està en un carreró sense sortida i l’única sortida possible és fer marxa enrere”. Greu error.

No ho veuen però és així. Mas i Oriol Junqueras són segurament els dos més grans actius polítics que té el procés a dia d’avui, però ni ells són l’explicació sobre on ens trobem en aquest moment, ni dos lideratges sols poden fer res de bo sense una societat o una majoria d’ella al darrere. Es dóna a més el cas que rere d’ells tenen un panorama polític que posant-me fi diré que va viure èpoques més lluïdes amb protagonistes força més a l’alçada. Hi haurà de tot, evidentment, però Déu n’hi do quantes de ses senyories (del ram sobiranista i de l’altre) estan encara en el regat curt i en la petitesa abans que no treballant de ple i abocant totes ses neurones (els qui en tenen) a un moment clau de país.

Aquí és on s’equivoca Gabilondo (i molts altres). Els polítics catalans no són la causa ni l’explicació del procés sobiranista. I si m’estiren de la llengua, fins i tot diré que en podrien acabar essent la causa del fracàs. Ara per ara és així. I els ciutadans, que tenen alguna cosa més que un somni i que no són somiatruites, són l’explicació del per què de tot plegat. Perquè tenen, sobretot, raons. Aquestes persisteixen i les enquestes segueixen dient que la societat vol plantar cara a un statu quo que li és insostenible. I si els polítics saben complir amb la seva part del tracte i liderar des de les institucions allò que el conjunt de la ciutadania lidera en el dia a dia i que ha impulsat a les urnes, el procés no s’enfonsarà. Creuem els dits.

EL DICTADOR MORT, PERÒ NO EVOLUCIONEN

Sense categoria
Avui 20 de novembre, es l’aniversari de la mort del Dictador, i amb les paraules d’Aznar i la seva recepta de presó pel president que s’atreveixi a convocar una consulta en una teòrica democràcia queda ben pal·les que hi ha mentalitats que no canvien, i més amb el currículum del personatge. No seria un únic exemple per desgracia de que trobem davant nostre, i al Ministeri de Defensa es segueix mantenint actes amb noms de criminals de guerra sense cap pudor. Com deia el dictador enterrat, però la seva obra segueix ben viva.

Efectivament, l’expresident espanyol va explicar la seva manera curiosa d’aplicar la llei amb totes les conseqüències, com ja va aprovar en el seu mandat penalitzant cinc anys de presó per convocatòria de referèndum il·legal, i que posteriorment va ser derogada, ho va defensar per lluitar contra els que volen desbordar la legalitat i trenca el país.   Per altra banda l’Exèrcit de l’aire  organitza la càtedra Kindelán, que precisament va ser cap dels serveis de l’aire durant la Guerra Civil, i responsable dels bombardejos sobre Lleida i Barcelona, cosa que li va suposar diverses condecoracions. A la seva web lloa la seva figura i amaga la responsabilitat dels seus crims a la població civil.
Realment, es ben curiós que l’expresident espanyol Aznar, responsable directe d’una declaració unilateral en contra de la majoria de la societat espanyola, i per sortir a la foto amb els líders d’Estats Units i Gran Bretanya com impulsors de la massacre de més d’un milió de morts i la destrucció d’un país i la seva gent en nom d’unes armes de destrucció massiva que no van existir mai. Això ja defineix prou be de que o de qui estem parlant, quan no hi ha amb els anys ni una espurna de penediment pel fet amb l’única excusa que ell no podia saber com ho sap ara. Un personatge que ara voldría ressucitar les penes de presó precisament per aquells que simplement volen exercir la democràcia, cosa que evidentment li molesta. Son discursos com ja s’ha dit d’altres èpoques i també d’altres règims que res tenen a veure amb Constitucions o lleis, sinó amb tarannàs que amb els anys han seguit ancorats perqué la imposició sigui la llei més ferma d’un Estat, i això algú com Aznar ningú li ha de donar lliçons.
No per repetir-se molts exemples a l’Estat, es poden deixar de denunciar, unes anomalies que amb un Estat normal, i una democràcia plena no hi tindrien cabuda, però en aquest s’homenatja als membres de la División Azul que van lluitar conjuntament amb el nazisme i es donen càtedres com es el cas amb el nom d’un criminal de guerra que des del costat feixista te el gran mèrit d’haver bombardejat la població civil de Barcelona i Lleida, o sigui el crim i l’horror te premi en forma de condecoracions, i més enllà del règim segueixen ben vius en el record, un altre gran vergonya al descobert.
En definitiva, son detalls de l’Estat que pretenem que actuí per exemple com Gran Bretanya amb Escòcia, quan les seves estructures internes tenen greus forats democràtics, simplement perquè no han canviat, i han fet de la anormalitat el pa de cada dia per mostrar el seu descrèdit al món i dins d’ell encara ens arrossega el nostre territori.

LA MORAL ESPANYOLA

Sense categoria

El procés segueix cremant etapes, i últimament hem vist com el PSC definitivament renegava del dret a decidir i de pas d’una bona part dels seus votants totalment estafats. Esta be posicionar-se, però no es cap drama, la majoria es prou clara per fer front a aquest antic partit central a Catalunya i ara en fase terminal i sucursalista. De l’altre costat ens venen amenaces com les penes de presó per qui convoqui un referèndum il·legal dit per Aznar, un gran exemple democràtic o les comparacions de la CUP amb ETA per part d’Esperanza Aguirre, un altre gran exemple. De totes maneres, em crida l’atenció les paraules del cardenal Roucco Varela i el silenci de l’església catalana.

Aquest personatge sinistre apel·la a la moral per no trencar la unitat d’Espanya, per altra banda finança la cadena de l’odi contra Catalunya 13TV i posa la nostra unió com un bé comú de la nostra societat. Francament, i ho escriu un ateu, crec que tant els fidels d’aquesta fe i la resta de jerarquia de l’església no haurien de tolerar afirmacions feixistes i tant esbiaixades com aquestes, si això ho admeten, i la moral te a veure amb la unitat d’Espanya sense comptar amb la opinió de la gent en llibertat i democràcia, visca la immoralitat.

 ¡Y dale con Rouco!

Anna Figuera

Jorge Margio Bergoglio és Papa des del 13 de març d’aquest any. I, des d’un primer moment, ha estat molt clar amb els temes més espinosos de l’Església: “No podem seguir insistint només en qüestions referents a l’avortament, el matrimoni homosexual o l’ús dels anticonceptius. És impossible. (…) Hem de trobar –va dir en una entrevista concedida a Antonio Spadano, el director de La Civiltá Cattolica– un nou equilibri, perquè d’una altra manera l’edifici moral de l’Església corre el perill de caure com un castell de cartes, de perdre frescor i el perfum de l’Evangeli”. Fa un parell de mesos, durant una homilia a la Casa Santa Marta de Roma, el Papa Francesc va animar els catòlics a interessar-se per la política, però alhora també va convidar els membres de l’Església a no fer prevaldre l’obligació moral i religiosa davant l’anunci d’amor salvífic de Déu. 

Des de la Conferencia Episcopal Española encara no s’han assabentat de la voluntat, radical, de canvi del papa Francesc. Aquesta setmana comencen els relleus dins l’Església espanyola, però en les seves darreres hores no perden l’ocasió per continuar clavant missatges polítics i declaradament anticatalans als seus feligresos. I no només a través de les tertúlies de 13TV, la seva televisió. Si fa unes setmanes, el fins ara secretari general i portaveu Juan Antonio Martínez Camino, etzibava frases de l’estil “la doctrina social de l’Església no reconeix el dret de secessió en països sobirans” o bé “no és moral ni admissible actuar contra la Constitució”, després que una cinquantena d’entitats catòliques catalanes s’haguessin adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, ara el cardenal Antonio María Rouco Varela també vol aprofitar els seus darrers mesos al capdavant de l’Església espanyola. En l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola d’ahir va mostrar la seva profunda “preocupació” per la “unitat d’Espanya, recomanant “respecte” a les “normes bàsiques de la convivència, com és la Constitució espanyola, per part dels qui duen a terme l’acció política”. No és cap novetat que Rouco s’ompli la boca amb “responsabilitat moral”. Ho ha fet ara, ho va fer en les darreres eleccions proposant als feligresos la orientació del seu vot… Si vol un canvi real, el Sant Pare té molta feina a fer dins l’església espanyola, enclaustrada en el passat i sense adornar-se’n, com sí ha fet Bergoglio, que “no es possible una ingerència espiritual en la vida personal, perquè Déu en la creació ens ha fet lliures”. A l’Assemblea Plenària també hi havia el Nunci Apostòlic Renzo Fratini. Esperem que en prengui bona nota.

DUES PROVES NOVES PER LA FALSA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense categoria
Aquests últims dies hem comprovat una vegada més que la línia que separa la dictadura feixista, la mal anomenada transició i la democràcia es tant fina, que moltes vegades costa veure la diferència en termes generals. Per una banda l’ONU insta a Espanya a complir amb la seva obligació i buscar els desapareguts de l’horror del franquisme i investigar els crims comesos per arribar a possibles culpables encara en vida. Per refermar cap on van les directrius espanyoles el partit de la seva selecció a Guinea, un dels Estats on els drets humans son ménys respectats, amb la dictadura d’Obiang traient rèdit d’aquest esdeveniment amb el trist paper dels esportistes que fan el paper del cec o el mut.

Les  Nacions Unides amb un cop per la feble democràcia espanyola i la seva imatge a l’exterior creu que la llei d’ammistia no impedeix buscar la veritat del franquisme i arribar als possibles criminals que encara viuen amb total impunitat amb les mans tacades de sang, alhora les victimes amb total indefensió veuen com qualsevol intent d’arribar a la veritat es abortat pel mateix estat com en les investigacions del cas Garzon i on no existeix cap partida al pressupost per posar fil a l’agulla. De fet l’organisme internacional diu que tant fa que molts culpables siguin ja morts, han de ser declarats culpables i reparar les vÍctimes. Per altra banda el partit de La Roja a Guinea amb el silenci de la Federació espanyola  i els mateixos jugadors fa feredat, afegint que el preu de 3 milions d’euros per amistós queda a zero aquest cop. La dictadura guineana ha tret profit d’aquest esdeveniment i la manca d’etica i valors ha sorpres la premsa internacional.
Com sempre he dit, la Transició no va ser més que una parodia per fer un traspàs de poders més o menys ordenat d’una dictadura sagnant a una democràcia agafada en pinces i amb el consentiment de l’antic poder. Una neteja dels crims comesos, un vel davant la història i amb l’excusa del soroll de sabres, ministres en una dictadura terrible reconvertits en càrrecs en una democràcia com el Sr. Fraga i molts altres, i pares de la Constitució com Peces Barba i les seves afirmacions sobre Catalunya i Portugal donen idea que tot era una comèdia. La prova la tenim que 35 anys desprès cap judici, cap culpable, amnistia total, els familiars de les víctimes sense cap dret, nomes es parla de reconciliació des de la part dels vencedors esclar i eliminant qualsevol intent de fer normal una investigació de les atrocitats comeses com abans esmentava.
Per vergonya de l’Estat espanyol, l’ONU ordena investigar aquest episodi exigint posar mitjans, fer judicis i reparar ni que sigui moralment a les victimes,que menys, i si hi ha sort i algun torturador, col·laborador o autor segueix en vida passi l’escarni públic i el càstig que li pertoqui per les seves atrocitats, res que no sigui normal en una democràcia normal i en una transició normal, però Espanya evidentment no ho es.
No en en te prou amb aquest silenci, que ho referma amb actes com el partit de futbol en un estat amb una de les dictadures més terribles d’avui en dia, i un cabdill ja rebut a Espanya per diferents presidents i sense cap rubor. Encara es més trist el paper dels esportistes i les seves respostes com si fossin simples ninots que no tenen ni valors, ni ètica, ni personalitat, apel·lant alló de que nomes son esportistes, oblidant que son persones, i que hi ha coses molt per damunt de les intencions d’un estat que no evoluciona i en molts aspectes segueix ancorat en el passat.

ISRAEL, PALESTINA I ELECCIONS EUROPEES

Sense categoria

Arran de la visita del President Mas a Israel, han corregut Rius de tinta des de les parts baixes de l’Estat per criticar la despesa de les persones que acompanyaven al president a càrrec de tots nosaltres, i des d’Iniciativa per no haver visitat Palestina, amb una clara poca visió internacional per la Nostra causa. Per últim des de diversos fronts es segueix insistint a utilitzar les Eleccions europees del 2014 com a referèndum d’autodeterminació amb una candidatura unitària amb aquesta finalitat, també sense pensar en les conseqüències.

Efectivament, Iniciativa es mostra indignada per la visita a Israel obviant Palestina, i demanen fins hi tot un gest de desgreuge del President amb l’Autoritat Palestina lamentant no haver visitat aquests territoris. A la mateixa carta proposada també s’esmenta que Israel impedeix l’exercici del dret d’autodeterminació a Palestina. Per altra banda les 60 persones entre empresaris, periodistes i d’altres que van acompanyar al President son utilitzades per fomentar una despesa desorbitada. Pel que fa a les Eleccions Europees el líder de Reagrupament Joan Carretero proposa convertir aquestes en el Referèndum ja que l’Estat no podria interferir en aquests comicis d’àmbit europeu, i demana partits, entitats i ciutadans que volen decidir anar units en una sola llista amb el nom de “Catalunya nou estat d’Europa”.

 

Realment, la part internacional del nostre procés es cabdal, i necessita actuacions molt intel·ligents, ja que des de l’altre costat, o sigui de l’Estat espanyol la pressió i els moviments amb tota la força que te un estat son constants. En aquesta línia el viatge a Israel del President es una gran notícia, primer cal desmentir la falsedat interessada de la despesa, i constatar que els periodistes i empresaris es van pagar de la seva butxaca el viatge, uns per seguir la notícia i altres per tancar acords i crear vincles de negoci importants pel país, fins hi tot cal dir que el President i acompanyants polítics volen amb línia regular entre altres coses perquè no tenen com el president espanyol avió privat, o sigui que de lliçons d’ètica de la despesa cap. Per altra banda i ja en el terreny d’Iniciativa, trobo molt bé la seva preocupació per totes les causes del món, com ara Palestina posem el cas, però haurien d’entendre que ara la causa que ens ocupa es precisament la nostra i aquesta es la més important de totes, no es egoisme, simplement es que aquesta nomes ens te a nosaltres per defensar-la i ens influeix directament. Per tant el viatge a Israel va en aquesta línia, un estat potent del món del qual necessitem el seu suport el dia que decidim la nostra llibertat, igual que necessitem el suport d’una desena d’Estats més del món que marquen la pauta internacional, la resta giren al voltant de tots aquests. Els agradi o no Palestina no es un referent mundial i per molt justa o injusta que sigui la seva causa poc te a veure amb la influència que Israel pot donar-nos, i això es el que ens interessa. Per tant prou de ser els millors defensant causes llunyanes, ara toca defensar el nostre país, i cal ser intel·ligents.

 

Pel que fa a les Eleccions Europees, també va en la mateixa línia, crec que a la Unió Europea no li farà massa gracia desvirtuar les seves eleccions amb qüestions locals, i seria una reflexió a fer. Cada cosa te el seu context, per altra banda la candidatura unitària pel que hem vist es força inviable, per tant donem la importància que te cada cosa. El maig es l’hora de votar per Europa, posteriorment vindrà la Consulta, sinó pot ser per la legalitat espanyola, serà per la Llei de Consultes catalana, però complirà les condicions indispensables de claredat i rigor que exigeix aquest pas.

 

En definitiva, ara toca mirar per nosaltres mateixos, i com deia abans,això nomes ens te a nosaltres.

 

 

LA FORÇA D?UN POBLE

Sense categoria

Les paraules del líder republicà a Brussel·les Oriol Junqueras, en forma d’atura l’economia catalana durant una setmana com a mesura de pressió, han portat cua, i ho han fet precisament per la síndrome del poble submís obedient i correcte davant l’amo, en aquest cas l’Estat espanyol que els últims 300 anys ha dictat el que es normal i habitual i el que ha de ser oblidat immediatament. Així doncs cada dia veiem exemples quotidians i institucionals que acceptem amb aquesta falsa normalitat, però alhora ràpidament posem el crit al cel amb algun gest que no vagi en aquesta línia, i això ho saben molt be els contraris al procés català que tard o d’hora suposa un trencament amb tot el que hem viscut fins ara.

Aquesta advertència a les institucions espanyoles que Catalunya utilitzaria tots els instruments de mobilització social democràtica que tingués a l’abast amb l’aturada econòmica i amb la base de que representa una quarta part dels ingressos fiscals de l’estat espanyol i donat que hem demostrat que podem fer sortir dos milions de persones a les carreteres, preguntant quines serien les conseqüències immediates. La reacció del conseller Puig ha estat immediata negant que l’economia catalana es pugui aturar. Altres reaccions com en Duran o de la caverna espanyola han anat amb la línia de denunciar la radicalitat del líder republicà.

 

Crec que si agafem la proposta sense més ens trobaríem que es força inviable per tot el que comporta i que requeriria una societat tant compromesa i abocada que no es podria trobar enlloc, per altra banda seria un precedent perillós pel sistema, ja que la unió de la societat entorn una acció seria determinant per dirigir-la, i no crec que sigui el cas. De totes maneres no crec que fos tant la idea concreta interpretada com amenaça, sinó la constatació que tard o d’hora el procés portarà un trencament amb l’ordre establert i que coneixem fins ara i on la societat tindrà un paper fonamental per prendre partit decisivament i assegurar la victòria final. La impossibilitat de votar mitjançant acord amb l’Estat com seria normal en una democràcia també normal, porta a una consulta unilateral, unes eleccions o una declaració, i aquí es bàsic el suport internacional per la seva validació, però també el suport incondicional majoritari del nostre propi poble que haurà de prendre riscos com tot a la vida. El cert es que quan una societat es acostumada a ser dirigida, i les seves elits a no tenir més responsabilitats que les poques que li son concedides, es pot crear una societat conformada i adormida, que ja hem vist que ha despertat amb tota la seva potencia a la gran manifestació del 1012 i la Via Catalana del 2013. Ara tocarà el següent pas, i davant  hi haurà un estat que no estarà disposat a perdre la gallina dels ous d’or i que seguirà jugant molt brut com ha fet fins ara amb la idea com va expressar el ministre Montoro que Catalunya traurà Espanya de la crisi, el famós motor de l’Estat com a màxima aspiració de les nostres terres i engany fonamental a canvi d’un tracte de menyspreu com gairebé sempre.

 

La força del poble no te fre possible i cal canviar mentalitats per passar a governar les nostres vides i no esperar ordres sense cap mena de responsabilitat. Aquest famós xoc de trens que alguns no volen, arribarà i cal estar preparats per sortir al carrer o fer les accions oportunes per defensar la vigència de la democràcia i de les nostres legitimes aspiracions com a poble. Això es la radicalitat que ens volen vendre aquests enèmics del procés i que seguiran fent el possible per aturar-lo.

 

 

 

 

 

 

ANIVERSARI DE LA GRAN MENTIDA ESPANYOLA

Sense categoria
Avui fa 10 anys del famós “Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya”, pronunciada pel President espanyol Zapatero, i que va certificar un temps més tard la defunció de la tercera via o aquell encaix que alguns ens diuen entre Catalunya i Espanya. Un últim intent de donar un pas endavant dins l’evolució de l’Estat espanyol i una promesa que es va convertir en la gran mentida d’un fracàs estrepitós i un comportament de l’Estat que no variar gens de com havia estat fins llavors, de fet alguns encara reclamant diàleg, però la historia no es pot esborrar. Ha passat aquesta dècada, i ara la conseqüència lògica es el desig de l’Estat independent com a única sortida al nostre reconeixement i la nostra supervivència com a poble.

DILATACIÓ DEL PROCÈS: NO ENS HO PODEM PERMETRE

Sense categoria

La comissió pel dret a decidir encara no ha pogut aprovar la via legal per demanar la consulta a Madrid. Hi ha acord en el fons, o sigui l’article 150.2 de la Constitució pel traspàs de competència per convocar referèndums, però no en la forma. ERC, CIU i CUP volen que els grups catalans assumeixin el text en Proposició no de llei, i en canvi ICV vol una Proposició de Llei vinculada pel Parlament, una via molt més lenta i incerta. El PSC ja ha anunciat el seu vot contrari, una mostra més d’aquest triomf que ens vol vendre del seu pas per la Conferència socialista a Madrid i que en realitat vol dir treballar colze a colze amb Ciudadanos i Populars contra el dret més elemental de qualsevol democràcia.

Efectivament,  la comissió no va trobar aquest acord mínim de les quatre forces o cinc amb els socialistes catalans. La via es clara i legal segons la Constitució espanyol i ja utilitzada en altres matèries en el passat, però la proposició no de llei seria relativament ràpida amb la seva resolució i negativa a Madrid, però la posició d’Iniciativa podria amb els mecanismes legals corresponents i activats no discutir-se fins al 2015 entretinguda en els calaixos de qualsevol despatx.

 

Realment, la clau com sempre i des del començament del procés la te la societat civil, que no pot caure en el desànim i te que mantenir intacta la fermesa davant de cada declaració que suposa un gerro d’aigua freda des d’aquí, i de cada declaració des de Madrid per fer agafar pors que ja son part d’un passat que no tornarà. Malauradament els partits catalans, o alguns d’ells segueixen jugant al joc autonòmic amb les mateixes formes que si no hagués passat res, i algun sembla que òbvia la realitat del país en nom de tàctiques de baixa volada o simplement d’autisme davant la nova situació, esperant el cansament precisament d’aquells que legítimament representen.

 

Com a passos previs, queden la via que ja es acordada, la data i la pregunta que tindrem en breu. La primera es simplement seguir la Constitució com ja s’ha fet altres vegades i desmentir un cop més que aquesta no es cap entrebanc, encara que la caverna seguirà insistint que amb ella no es possible, serà curiós veure quins motius esgrimeixen per negar el traspàs de competències demanat des dels partits a Madrid, ja que serà una simple i nul·la voluntat política i un atac als principis de la democràcia. ICV segueix jugant a la indefinició i ara amb l’excusa del Parlament pretén alentir el procés tot el que pugui, cosa que sap perfectament la gent no es mereix, demanaria una profunda reflexió i assumpció del nou context on ens trobem, i assumir-lo. Aquesta gran demagògia que fa servir com per exemple en el cas del viatge a Israel del President Mas i la seva barreja amb la causa Palestina fa sentir vergonya aliena dels nostres representants o la constatació del seu baix nivell o mala fe.

 

El PSC per la seva part, ha passat de defensar una consulta acordada amb l’Estat a negar una petició legal dins la Constitució espanyola, francament si això es el gran reconeixement que tant esbomben als quatre vents, jo li dic submissió i clarificació de la seva posició contraria a que els ciutadans catalans puguin decidir el seu futur mitjançant un acte unilateral o dins la mateixa legalitat espanyola tant els fa.

 

En definitiva, no desesperem, el 2014 es a prop, i aquest any ha de ser l’any tal com es previst, depèn fonamentalment de la nostra convicció i la nostra determinació per superar qualsevol prova.