ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

INDEPENDÈNCIA SÍ O NO? LA PREGUNTA INCÒMODE

Sense categoria

Una iniciativa d’en Xavier Mir, i amb adhesions tant notables com l’Ernest Benach, demana a la vicepresidenta Joana Ortega incloure la senzilla pregunta de la capçalera al Baròmetre oficial d’opinió, i així saber clarament l’evolució del suport a la causa independentista, i posar en evidència aquests trencaments de la cohesió interna. Per la seva banda, el President Mas sembla es fa enrere amb la seva intenció inicial de votar a la consulta independentista el mes d’abril a Barcelona, amb l’excusa de que governa per tothom, i això sembla que l’impedeix exercir el seu dret com a ciutadà.

La petició dirigida a la vicepresidenta es clara, i simplement demana una pregunta directe sobre la qüestió, ja que fins ara nomes hi ha una pregunta que parla de les relacions Catalunya i Espanya amb quatre opcions, que van des d’un estat propi, a un estat federat amb Espanya, a una regió simple, i que porta a confusions alhora de valorar el suport a l’autodeterminació amb un si  o un no, sense cap cost per l’enquesta del CEO, i a la que Joana Ortega diu que encara no te una resposta clara, i que espera tenir-la aviat, cal recordar que aquestes enquestes oficials estan sota les competències de Presidència. Per un altre costat, desprès del suport independentista de Jordi Pujol, la federació convergent fa missatges contradictoris com sempre, i el mateix president reconeix un dilema personal arran de la consulta del proper 10 d’abril a Barcelona, el seu vot seria afirmatiu, però es planteja no anar a votar ja que se sent president de tots els catalans, i alguns estan a favor i altres en contra.  Fa tant sols uns mesos parlava de que les consultes enfortien la consciencia nacional, i assegurava la seva participació. Aquesta possible negativa al dret a decidir que defensa CIU sense límits, l’acostaria més a socialistes i populars que altra cosa.

 

Hem arribat a la pregunta tabú, que es la pregunta més senzilla amb un si o un no, i podem desfer molts mites creats, com el trencament de la cohesió, opció minoritària, població no madura, opció radical, preocupació secundaria, i moltes altres que utilitzen els nostres polítics per fugir d’estudi. Tenen por a les respostes de la població, i per tant amaguen el tema  amb preguntes amb mil interpretacions que no deixen treure l’aigua clara, com diu la iniciativa no es cap cost addicional en les enquestes periòdiques oficials, i la negativa seria una contradicció més amb aquest dret a decidir sense límits que ens volen vendre, i que es tracta de no donar peu a excuses per no preguntar clarament com es pregunta de moltes altres coses, crec que poc a poc el cercle sobre el govern català, i el propi president es va estrenyent, i es demanen passos concrets per poder opinar i parlar amb coneixement de causa, i no amb idees prefixades.  Per altre costat no es pot dir blanc, i en un espai curt de temps negre, el President Mas te tot el dret, i diria el deure de donar exemple de democràcia participativa, i anar a votar en qualsevol consulta, referèndum o eleccions que es celebrin, ja que davant de tot es la base de la democràcia, i els governants son els primers que han de donar la cara. Ell es el president de tots, però en qualsevol elecció o consulta hi haurà opinions diverses entre set milions i mig de persones, mai seran per unanimitat, per tant no deixa de ser el president de tots encara que no tothom l’ha votat, i per decantar-se per una opció concreta, el seu vot val el mateix que els de qualsevol ciutadà, per tant l’excusa no es creïble. La degeneració democràtica arriba precisament d’aquells que davant qualsevol consulta, simplement no volen que la gent expressi la seva opinió, això si que es censurable, ara be, exercir el nostre dret es totalment normal. Un flac favor a la democràcia, i a Catalunya en particular, ens farà el President si es confirma aquesta marxa enrere, ja que l’ambigüitat i la indefinició esta arribant a la seva fi, i tard o d’hora les cartes hauran d’estar damunt la taula.

L?HARMONITZACIÓ SOCIALISTA I LA IRRESPONSABILITAT DE MONTILLA

Sense categoria
Aquests dies els socialistes espanyols, entre ells els representants dels socialistes catalans com en Montilla, que en definitiva son el mateix, han presentat les seves receptes sobre l’estat autonòmic que com es habitual amb el paper de poli bo que el PSOE representa, ens diu que renega de la paraula harmonització per la de cooperació horitzontal entre les autonomies, en el fons com sabem es el mateix. En Montilla amb el seu cinisme habitual, ha dit que es un reconeixement a l’estat autonòmic, mentrestant Mas es manifesta, dient que no te sentit tants sacrificis catalans si l’estat segueix un altra direcció.

En aquesta trobada socialista a Saragossa, els socialistes volien desmarcar-se dels que ells consideren el poli dolent, en realitat uns companys de viatge excel·lents, no parlen de recentralització, però apart de mesures com la conversió de caixes en bancs, i l’aplicació de la retallada estatutària en tots els àmbits, aposten per una cooperació horitzontal entre territoris que eliminin traves, i suposi una millora en els serveis als ciutadans, i harmonitzin serveis, i comparteixin recursos amb sanitat, educació, un programa conjunt de formació en el treball, i altres matèries amb l’excusa de reduir al despesa publica. Montilla ens diu que si haguessin aplicat les receptes de CIU la situació financera seria molt pitjor, i parla d’un projecte diferent al PP en matèria autonòmica, i un reforçament de l’autogovern.  Mas per la seva banda celebra els postulats per la independència de Pujol, i constata que  s’ha de reclamar un nou pacte fiscal, ja que no calen tants sacrificis si l’estat no pensa fer-los.
Aquest llop vestit amb pell de corder, que es el partit socialista, ha decidit ordenar les paraules, i disfressar l’estil directe dels populars amb altres paraules buides de contingut, que a la realitat son el mateix, eliminen harmonització amb tota una sèrie de mesures com l’esmentada de les caixes, per desviar les responsabilitats a les autonomies, i buidar-les del poc poder que tenen, i ara  el que anomenen cooperació horitzontal, que en el fons es buidar de competències fonamentals  les nacions disfressades d’autonomia, com educació, sanitat i tot una sèrie de serveis, que ara Catalunya a banda de veure com vola el 10% del seu PIB amb un espoli sense comparació al món, i que perjudica greument el seu desenvolupament  i estat del benestar, ara te que compartir serveis, i elevar aquests a territoris que ni els demanen ni produeixen el mateix que Catalunya, i que en sortiran molt reforçats, pel contrari els que més contribueixen per decret, encara sortiran menys afavorits, i cada cop amb la sensació de que simplement son l’ase dels cops en nom del lema que subscriurien tant populars com socialistes “una grande y libre”.  Montilla per la seva part, ja pot exercir sense vergonya de secretari de Zapatero a Catalunya, de fet ja ho feia quan era president, i parla d’un reforçament de l’autogovern quan disminuiran les competències catalanes, i un projecte diferent als populars quan es idèntic amb diferents versions. El cinisme d’aquest personatge sembla no tenir límits, i la seva etapa al capdavant de la Generalitat no l’ha canviat gens ni mica. Per la seva banda Mas insisteix en època de retrocés demanar un pacte fiscal condemnat al fracàs, no s’entén que vol demostrar, i sembla que comença a entendre que tants sacrificis que ens demana per res, ja que l’estat segueix actuant de la mateixa manera, ara faltaria passar de les paraules a l’acció, cosa que ja veig més complicada.
En definitiva, una situació on ja n’hi ha prou de buscar excuses, i cal una mirada llarga que travessi el mur espanyol, i vegi el món en global.
 
 
 
 

.

LA INDIGNITAT DEL GOVERN ESPANYOL I EN DURAN NO CANVIA

Sense categoria

En aquests dies on l’atur ha arribat a un 18%  a Catalunya, i on per complir amb el dèficit imposat per l’estat, Catalunya ha de reduir un 10% el seu pressupost, amb una retallada de despesa que afectarà molts projectes, i que degut a la menor quantitat d’ingressos, i segons Mas no es vol afectar l’estat del benestar, això si es demana a l’estat que compleixi amb els compromisos d’inversions, i alhora es demana inversions amb infraestructures com la xarxa ferroviària, on el traspàs fantasma i les vagues encobertes requeririen un canvi de companyia d’una vegada per totes. Mentrestant en Duran, amb la seva funció com una espècie d’ambaixador, que curiosament moltes vegades va a la nostra contra.

Dins l’estat espanyol, Catalunya va ser la que l’últim trimestre ha experimentat un augment major d’atur, en gran part degut a la falta de poder per fer politiques serioses, i una gestió eficaç en la creació de treball i generar riquesa, i alhora patir una manca alarmant amb inversions, una nefasta política d’immigració, on s’han sobrepassat tots els límits,un robatori autoritzat que s’endu el 10% del nostre PIB sense rubor, i lluitar amb traspassos que son simples cortines de fum com les rodalies, i on sembla no es vol signar el conveni amb Renfe 2011-2015 que el tripartit va autoritzar, ja que el govern català no te garanties de que aquesta companyia doni un bon servei, i es denuncia les fluixes relacions laborals amb una classe privilegiada com els maquinistes, i que han provocat el greuge a milers d’usuaris aquests dies, per tant caldria actuar ja. Per altra banda en Duran a Madrid, ha opinat que les opinions de Pujol son respectables, però que en aquests moments el punt de referència es Artur Mas, i ell particularment segueix exercint de catalanet ideal a Madrid, i aposta per seguir esgarrapant les misèries que l’estat vulgui deixar a Catalunya, com objectiu perpetu.

 

Realment, viure pendent de si tens autorització per endeutar-te més, i poder a curt termini seguir endavant, no es una bona situació, senzillament es una conseqüència lògica del que l’estat ens te reservat per nosaltres, hem de complir uns números, quan som  els que en nom de la falsa solidaritat patim un atracament diari, que evidentment afebleix l’economia fins a límits insospitats, i que provoca els nivells d’atur, de pobresa i d’escanyament que veiem, per tant quan en Mas ens parla de l’estat del benestar, es d’un gran cinisme, ja que sap que aquest esta tocat de mort per la nostra relació nociva amb l’estat espanyol.  Un exemple d’aquesta relació es la farsa de rodalies avalada pel tripartit, en un altra decisió denigrant per nosaltres, i que caldria retallar d’una vegada per totes, amb un canvi de companyia que oferís un servei normal, i deixant enrere la rèmora de Renfe i el seu perjudici constant als usuaris, amb uns servei de tercera pagat a preu de primera, seria un bon pas per començar un canvi d’actitud. Per la seva banda a Madrid, el nostre home fort resulta que es comporta com els diputats socialistes a la capital espanyola, o sigui inútils per Catalunya, i segueix obstinat amb aquesta relació malaltissa amb l’estat espanyol, sabent de vell antuvi que es perjudicial, i rebutjant un camí cap a l’estat propi ja que la seva ment te les limitacions a l’estat espanyol, i el seu imaginari no contempla cap més possibilitat.

 

En definitiva, un panorama cada cop més tensat, ja que la corda esta en poder dels de sempre, i sembla que la tibaran fins al final, amb el risc de que es trenqui, i aquesta circumstància l’hem d’aprofitar definitivament.

REARMAR CATALUNYA

Sense categoria

Davant els intents de  disminució del nostre autogovern per part de l’estat espanyol, el president català ha definit que cal rearmar Catalunya jurídicament per fer-hi front. Mentrestant diversos personatges socialistes i populars, han corregut a rebatre les paraules de l’expresident Pujol sobre la viabilitat de la independència, utilitzant tots els tòpics habituals, i que deixen ben clar que el territori català els importa ben poc, així com la seva gent.

Artur Mas, es va referir a la sentencia del TC, com un intent d’anar disminuint el potencial del nostre autogovern, i crida a rearmar  des de la nostra experiència i saviesa jurídica, dient que calen menys normes, però més fàcils de complir, ja que sinó es que es troben fora de la realitat. Per la seva part en Joan Ferran, el de la crosta, ha acusat a Jordi Pujol i les seves declaracions sobre la independència, de voler amagar les incapacitats de la gestió de govern, i crear una cortina de fum per defugir responsabilitats, per altra banda el seu company de partit, el ministre espanyol de presidència Ramon Jauregui, s’ha mostrat decebut i sorprès per les paraules de Pujol, i ha dit que la gent no esta per aquestes qüestions, sinó per sortir de la crisi, dient que cal un govern federal que treballi amb esperit de construcció.  Per últim, un dels hooligans de l’anticatalanisme com en Vidal Quadras pels Populars, ha titllat les declaracions de l’expresident de desvaris crepusculars, i considera dos mites el tema de Catalunya com a motor espanyol, i el de la intolerància espanyola, considera que el territori català ha superat els nivells d’autogovern que constitucionalment serien prudents, i considera el nacionalisme català el culpable de la crisi actual.

 

Realment aquest rearmament jurídic per defensar-se d’una sentència ja confirmada, es bastant absurd, precisament perquè la legalitat  a la que estem adherits es la espanyola, i per tant les normatives i sentencies judicials  ens afecten de ple sense dret a replica, més enllà de les que ens dona aquesta mateixa legalitat, que pel que fa al Tribunal Constitucional es cap, per tant intentant despistar el tema per no afrontar-lo, i donar-li la magnitud i transcendència històrica que es mereix, no es va enlloc, en Pujol no va descobrir ahir la sopa d’all, però va reflectir el que ja fa temps que molts diem, hem arribat al final d’un camí d’enganys i fantasia, que de cop ens ha despertat amb tota la seva cruesa, i on les velles formules d’aparent entesa s’han esgotat, i les dos úniques vies son la desaparició com a poble o la independència, la primera ja sabem on ens portarà, i la segona no serà un camí de roses, però depèn de nosaltres, i es la recuperació de la nostra dignitat i possibilitats com a identitat col·lectiva. En Ferran i en Jauregui evidentment volen la primera opció, la nostra assimilació total, i pretenen separar la crisi de la creació del nostre estat propi, quan son dues coses que van lligades, pretenen desviar les responsabilitats, quan saben perfectament que els fets i les actituds de Madrid en tots els terrenys respecte a Catalunya ens han avocat a la situació on ens trobem, ens parla el ministre espanyol de govern federal, quan sap ben be que de federal no en te res l’estat, i les autonomies son un híbrid, i un miratge per validar la nostra colonització lenta però implacable, el mateix podríem dir d’aquest personatge que tant ens odia, com es en Vidal Quadras, i que considera el nostre autogovern poc prudent per la Constitució, confirmant el caràcter poc democràtic d’aquest tractat, que tant sols ens vol pels nostres diners, amb molts deures però molt pocs drets, i curiosament amb el nostre poc poder som els causants de tots els mals de l’estat, que casualment queda alliberat de qualsevol responsabilitat.

 

En definitiva, cal assumir que no podem defugir el nostre problema, i que per mirar a un altra costat no desapareixerà, l’estat estarà allí, i no pararà fins aconseguir el seu objectiu, de nosaltres depèn intentar aturar-lo.

EL PAS DEL ?ARA NO TOCA? AL ?ARA SI TOCA?

Sense categoria

Han passat molts anys, 23 anys de govern i 7 a la oposició, un maltractament continuat, i un menyspreu constant a tot allò que fa olor a Catalunya des de les Espanyes, i la constatació de que l’entesa es senzillament impossible, i tant sols basada en la nostra desaparició com a poble. Doncs be, el President Pujol ha arribat a la conclusió que l’alternativa a la independència es la rendició, i afirma que s’ha quedat sense arguments per defensar els típics tòpics del perill de la cohesió interna, o del nostre desenvolupament al marge de l’estat actual.  Se’ns dubte es una llum d’esperança enmig de tanta mediocritat, i tants atacs soferts en els últims temps.  Com diria aquell, val més tard que mai.

L’expresident Jordi Pujol, per primera vegada i de manera clara, ha presentat l’alternativa de la independència davant la decadència que ens condemna l’estat espanyol, i admet no tenir arguments per dir el contrari. En un article del seu centre d’estudis,  ha recordat que durant molts el nacionalisme majoritari no era independentista, i defensava un autonomisme amb un sostre alt i viable per la nostra identitat, però ara els arguments per defensar això s’han exhaurit, i deixant clar que una Catalunya independent es viable, el tema de la cohesió interna amb el tracte discriminatori des de l’estat, tampoc es ja un argument vàlid, i tant sols uns pocs motius sentimentals poden tenir validesa. Ha reconegut la dificultat del procés independentista, però l’alternativa es la rendició, i acceptar la marginalitat que ens te reservada l’estat espanyol. Ens diu que per evitar aquest punt on ens trobem, hagués fet falta acceptar que som un poble amb personalitat pròpia, i que ens mereixíem un respecte, això fa uns anys semblava possible, però el model homogeneïtzador amb un autogovern limitat, i un sostre competencial i econòmic molt baix s’ha imposat, i qualsevol intent de negociació es inútil, per tant cal reforçar-se internament  esperant aquest referèndum oficial, per esdevenir un nou estat.

 

Per fi, aquest gran president català, que alhora va anestesiar els anhels de llibertat de Catalunya, defensant una autonomia i un peix al cove que ens ha portat a la greu situació on ens trobem.  Era una situació simplement provisional, en espera de l’atac final de l’estat espanyol per completar l’assimilació per la via identitària i econòmica, en Roca i Junyent, conegut com un dels pares de la sagrada constitució que ens oprimeix, i que no ens reconeix cap dret com a poble, ens diu que no hem de fer cas del soroll anticatalà, segurament aquest es la tàctica que va fer servir, quan li van oferir el concert econòmic, es a dir no va fer ni cas. De totes maneres el pensament pujolià ha anat evolucionant, fins veure que els dos pilars fonamentals que encara aguantaven en peu en aquesta vella nació, com es la llengua, amb la seva màxima expressió en la immersió lingüística en l’educació, ha estat greument ferida pel Tribunal Constitucional, i per altra banda el sistema financer català i gran sustentador de l’anomena’t establishment català, com son les Caixes i les seves fundacions, podent tenir els dies comptats, o simplement seran controlats per mans espanyoles, amb tot el que això comporta.  Una situació límit amb un dèficit espectacular, que gracies a l’espoli sense precedents, i per molts sacrificis que fem difícilment es reduirà, i per si això no fos poc, traspassos fantasmes com els de rodalies que simplement son una presa de pel.  Tota aquesta evolució, i el veure que aquesta entesa respectant la identitat pròpia es impossible dins l’estat, ha portat al pensament que semblava mai arribaria, com es independència o desaparició sense retorn.  En Mas com hereu hauria de prendre nota, i començar a eliminar excuses de mal pagador, per no passar com el president que definitivament va fer desaparèixer Catalunya tal com la coneixem ara, o passar a la historia com el president que va donar el pas ferm endavant, per fer el que fa molts anys hauríem d’haver fet, i que ara ha arribat en boca d’una personalitat que no hauria de passar desapercebuda, paraula de l’expresident Pujol.

 

 

POST NÚMERO: 1000

Sense categoria

Aquest humil bloc arriba avui al post número 1000, i el que va començar sent una aventura setmanal, ha acabat sent una reflexió de l’actualitat política diària, amb una reflexió sempre en clau independentista, i intentant denunciar les misèries d’aquesta vella nació, que viu uns moments claus en la seva historia, que poden condemnar-la definitivament a la seva desaparició o assolir i recuperar la llibertat  perduda, i convertir-se en un pròsper estat de la vella Europa, i desenvolupi tot el nostre potencial ara retallat pel llast espanyol.

Durant aquest temps, crec que hem deixat en evidència la misèria dels nostres polítics, la seva covardia, i la seva poca visió de país, per altra banda i amb origen a la societat, hi ha hagut indicis de reacció, amb fets com la manifestació a Brussel·les amb 10 mil persones amb un únic objectiu, la posterior a Ginebra en un acte emotiu davant la seu de l’ONU, el fenomen de les Consultes Populars, que de moment han fet votar prop de 600 mil persones per l’autodeterminació, quan falta la traca final a Barcelona en un procés únic a Europa, el naixement de moviments com Reagrupament o Solidaritat, que tot i no aconseguir la unitat desitjada, han estat i son una alenada d’aire fresc dins de la mediocritat general, i altres actes que fan veure que la causa per l’estat propi esta creixent, i de fet ja moltes enquestes que ja la situen en un empat tècnic amb la dependència. Pel que fa a l’Estat espanyol, ha seguit la seva feina d’assimilació i espoli sense contemplacions, i ha retallat a consciència el nou estatut català, que tot hi la validació mitjançant una votació de la població, ha tornat a quedar en un no res per obra i gracia del Tribunal constitucional, que ha posat en perill la immersió lingüística, ens ha condemnat amb un finançament de riure que simplement valida l’espoli de 22 mil milions anuals, i ha envaït totes les competències que ha volgut sempre que li ha calgut, i ara ataca el sistema financer català amb la nova normativa de les Caixes catalanes, que les condemnarà a la desaparició o al control del Banc d’Espanya.  Si això hi sumem la falta d’inversions, les infraestructures de pena catalanes, i la negativa al nostre desenvolupament, amb decisions com la no descentralització del Prat, el nul suport al Corredor mediterrani, o el fals traspàs de trens sense trens per posar uns exemples.

 

Desprès d’aquest temps, i amb prop de 200 mil visites a les entrades, aquests son fins el dia d’avui els deu posts més visitats:

 

 

En definitiva, dona les gracies a tots els lectors per arribar fins aquí, i recordar que aquest bloc te data de caducitat el dia que assolim el nostre estat, o per el contrari una opció que no vull contemplar, l’assimilació definitiva i sense volta enrere.

LA SOLIDARITAT TAMBÉ AFECTA LA SANITAT

Sense categoria

El conseller de Salut, Boi Ruiz, afirma que els sistema sanitari català segueix viu, gracies a que el 24% de catalans paguen una mútua privada, cosa que vol incentivar, i aturar les baixes constants en els últims anys, i que poden col·lapsar el sistema públic, Aixa doncs descartat el copagament, s’oferirà al mutualista una desgravació del 20% en el tram de l’IRPF, una mesura que comporta riscos, i totes aquestes giragonses per no afrontar el vertader problema financer que es l’espoli fiscal, preferint auto rebaixar-nos l’estat del benestar també en matèria sanitària.

Aquest incentiu es perillós, ja que si la població no acudeix a la crida de la mútua, la Generalitat igualment deixarà de recaptar una part del percentatge de l’impost abans esmentat, i que beneficiarà als mutualistes actuals. De fet l’estat espanyol el 1999, ja va abolir aquesta mesura canviant per una desgravació fiscal en l’impost de societats, a les empreses que oferissin sanitat privada als seus empleats, i això degut a que les grans corporacions tenen seu a Madrid va acabar beneficiant l’estat, en canvi individualment, els més beneficiats eren els autònoms, que a Catalunya son un 21% del total espanyol, i no tenen dret a desgravar-ne per aquest concepte.  Precisament els autònoms i pensionistes son els mes sensibles a abandonar una mútua, ja que consideren que el servei públic ja els serveix, i es una mesura d’estalvi, d’aquí be la crida del conseller a fer el camí a la inversa. De fet el conseller d’economia ja va acusar la sanitat com a principal responsable del dèficit crònic de la Generalitat. Amb menys recursos difícilment es mantindrà la qualitat actual, per tant es prendran mesures com unificar serveis, que a la practica suposarà inconvenients pel pacient. Situen en 850 milions el dèficit sanitari de l’any passat, i ja han avançat que molts projectes hospitalaris quedaran ajornats, i el pressupost congelat.

 

La mediocritat i la poca dignitat normalment no porten bons auguris, ara toca patir les restriccions en un dels pilars de l’estat del benestar, com es la sanitat, un sistema català de prestigi, i que ara també ens retallarem per la crisi, i sobretot per no afrontar la vertadera crisi catalana, que es la falsa solidaritat amb l’estat espanyol, a més aquesta solució desesperada de fer nous socis de les mútues per alleugerir la sanitat publica, ja va ser cancel·lada per l’estat espanyol, i es va demostrar que era ineficaç per l’estat, i sobretot en èpoques de crisi, on afrontar nous pagaments no es una cosa habitual, o sigui que finalment podem veure com la Generalitat acaba ingressant menys diners. Les acusacions a la sanitat com a gran responsable del dèficit es senzillament indignant, ja que deixant de banda el mal us que la ciutadania pot fer del servei, el cert es que els 850 milions de pèrdues, no son res al costat dels 22 mil milions a fons perdut, que podrien servir per eixugar prop de 25 vegades aquest dèficit. De fet la nostra misèria arriba al punt de frenar els projectes hospitalaris, i perjudicar els pacients amb desplaçaments llunyans per centralitzar els serveis, quan amb el robatori abans esmentat es podrien construir una quantitat molt gran de centres hospitalaris, per millorar les condicions de vida de la població, i veure com els seus impostos es repercuteixen amb una millor qualitat de vida i serveis.

 

Naturalment els nostres polítics, la nostra qualitat de vida els importa ben poc, i no se quans sacrificis ens demanaran més, a canvi de que altres puguin mantenir un nivell superior amb els nostres diners. Ja seria hora de que la població catalana  digues prou a tanta covardia, de totes maneres serà interessant veure fins on es capaç d’aguantar, i de patir en nom de no se sap ben be el que.

EL DIA QUE VAN PARIR L?ESPANYA RADIAL

Sense categoria

Voldria fer esment d’un article publicat al diari Avui, i que explica els orígens d’aquest somni de l’estat espanyol de que tot sigui un fil conductor que gira al voltant de Madrid, i que alhora es origen de molts dels nostres mals, aquesta historia esta basada en el llibre del catedràtic d’economia Germà Bel “Espanya, capital Paris”, i que ens fa veure la perversitat del nostre capteniment en seguir insistint amb la nostra entesa amb l’estat espanyol, una entesa que nomes es basada en la nostra submissió i decadència.

Va ser el 23 d’abril de 1720. Un reglament per garantir el servei de correus des de Madrid posava les bases d’una política d’infraestructures catastròfica que ha perdurat fins avui.

 

Va ser concebuda el 1561, arran de la decisió del rei Felip II de situar la seu permanent de la cort a Madrid, amb tots els problemes de subministrament de la capital que això plantejava a partir de llavors. De manera cruel, però, l’Espanya radial es va parir un dia de Sant Jordi, de només quatre anys després del Decret de Nova Planta que havia bandejat tot el que feia olor de català. El 23 d’abril de 1720 es va aprovar el reglamento general para la dirección y gobierno de los oficios de correo mayor y postas de España, en los viajes que se hicieren, que dissenyava la xarxa de camins perquè el servei de correus llavors acabat de nacionalitzar hi pogués fer transitar les ordres reials cap a tots els seus territoris, emmirallant-se en l’exemple francès. Només cal mirar la seqüència històrica de mapes annexa per veure que això trencava del tot la xarxa preexistent, i que es correspon de ple amb les actuals carreteres nacionals… Naixia així un “cas paradigmàtic, l’espanyol en els tres darrers segles, de com no s’hauria de fer una política d’infraestructures”, exposa el catedràtic d’economia ebrenc Germà Bel, que explica tota la història en el llibre España, capital París, el qual en pocs mesos ja va per la setena edició en castellà, i ara al febrer sortirà en català.

 

El 1747, l’Estat feia un pas més i, ja que amb les transaccions comercials que s’hi feien no es podia autofinançar cap camí, decidia pagar amb fons del tresor de la corona aquest tipus d’obres públiques. El reglament de carreteres de 1761 hi posava el colofó: el rei pagaria només les sis nacionals amb origen al quilometro cero; les altres poques vies que preveia el reglament –com la d’Alacant a Barcelona–, les haurien de pagar els interessats. Els ve present? “Es van adonar que el que no pot fer el comerç, ho pot fer la llei”, constata Bel, que resumeix l’escarni –i el seu llibre sencer– en una frase d’Adam Smith a La riquesa de les nacions (1776), considerat la base teòrica del sistema capitalista actual. “La major part de les obres públiques es poden gestionar fàcilment de manera que obtinguin prou ingressos específics per sufragar la pròpia despesa que generen”, hi diu Smith. I conclou: “Una carretera magnífica no pot travessar un territori desert on hi ha poc o gens de comerç, només perquè resulta que porta a la capital de l’administrador de la província”. Ves per on, segurament ni el president del lobby Ferrmed, que el 2011 encara reivindica el corredor mediterrani ferroviari, ho hauria pogut resumir millor.

Precisament, la xarxa ferroviària conforma el segon acte de la història de Bel, que és fàcil de deduir. Al voltant del 1850, apareixen a l’Estat diverses línies amb capital privat –la primera, el 1848, la Mataró-Barcelona–, però de seguida els diputats a Madrid alerten del “perill” que la capital quedi aïllada, i promouen un pla general de ferrocarrils, el 1855, amb una colla de línies radials pagades sobretot amb fons públics, a diferència de les que no ho són.

Lluny d’atenuar-se, el greuge s’ampliaria al segle XX amb les autopistes: es va començar amb les de peatge, com la del Mediterrani o la de la vall de l’Ebre, i se seguiria amb tota la xarxa gratuïta a la resta, sobretot radial i pagada amb fons públics. Som al segle XXI, i res ha canviat, amb la ineficient xarxa del TAV, la més gran del món després de la Xina, pensada amb un sol propòsit, expressat l’any 2000: “Situar en deu anys totes les capitals de província a menys de quatre hores del centre de la península”. I s’està complint. Aznar dixit.

 

SUDAN DEL SUD SERÀ UN NOU ESTAT I CATALUNYA SEGUEIX IGUAL

Sense categoria
Segons les primeres dades ofertes, i que es confirmaran el mes de febrer, el 99% dels sudanesos han votat a favor de la independència, i per tant serà un altre puntet en el mapa mundial, tot hi que ho fan amb cautela donat les dificultats de la zona, cal dir que l’Estat reconeixerà aquest nou estat en una decisió sorprenent, i que ens deixa ben clar que el problema senzillament som nosaltres, com aquests dies no parem de sentir, mentrestant personatges com l’expresident Montilla, intenta marcar diferencies entre el seu partit, i els Populars, quan les receptes son les mateixes.

Els polítics sudanesos insten a no celebrar encara la victòria per no despertar reaccions violentes del nord. La participació ha estat massiva, i la resposta contundent, els pous de petroli, la majoria amb control de la Xina encara no ha decidit com es repartiran els beneficis, i segurament es farà en un altre referèndum. A casa nostra en Joan Ridao per Esquerra, demana reacció del govern català amb els atacs entre PP i PSOE, i demana un front comú pel concert econòmic. Aznar acusa els socialistes de destruir el model autonòmic a traves del Pacte del Tinell, i ha instat a recuperar el grana pacte del 1978, denuncia que aquell pacte del tripartit volia expulsar-los del joc democràtic. Per la seva banda Montilla com a baró del PSOE, ha mostrat l’acord amb les reformes malgrat comportin costos, i ha carregat contra el PP, i la seva hipocresia per les seves propostes autonòmiques.
Primer de tot, felicitar aquest nou estat que veurà la llum el proper mes, i pel triomf del dret a decidir i la democràcia, on la gent ha pogut decidir el seu futur, no tot seran flors i violes, ja que la disputa pel petroli marcarà els primers passos d’aquest nou i jove estat, però que un cop superada començarà a decidir lliurement el seu futur, i prendre les seves decisions dins del context mundial amb veu pròpia. A Catalunya, Ridao fa be de pressionar el govern català perquè actuí, però reclamar hores d’ara un front comú pel concert econòmic, quan les autonomies faran un pas enrere, i el magre finançament validat pel govern català que tampoc es respectat per l’estat, dona entendre que parlar ara d’un concert econòmic es una fantasia sense cap possibilitat, i unes ganes de perdre el temps que dona idea de la mediocritat de la nostra classe política. Pel que fa Aznar segueix la seva croada, i ara treu el tema del veto al PP en el pacte del Tinell, te gracia quan parla de vetos quan son els primers a vetar per exemple la llengua catalana, la nostra identitat o el nostre Estatut per posar uns exemples, però esclar això no se’n deu recordar. De totes maneres el paper més trist es el de Montilla, que com es natural, i no havent de dissimular gens ni mica, dona ple suport a les reformes de Zapatero, sense esmentar evidentment l’engany, i la responsabilitat del seu líder negant la crisi fins que la comunitat europea va donar el toc d’alerta, i per acabar-ho d’adobar diu que els populars son hipòcrites en les seves receptes autonòmiques, quan els socialistes volen exactament el mateix per un altra via, i amb altres paraules, però ell segueix insistint amb una diferència que no existeix, i que deixa ben clar la indignitat d’haver estat president català amb un currículum com aquest.
En definitiva, uns decideixen i treuen el cap al món, i altres segueixen donant tombs a la mateixa historia sense començar la reacció.

 

 

LA DEMAGÒGIA ENVAEIX TOTS ELS RACONS

Sense categoria

Múltiples exemples de demagògia ens avisen aquests dies de la misèria intel·lectual que ens envolta, des de les Espanyes ens arriben els senadors valencians, que desprès de defensar aquesta llengua virtual, ara no la utilitzaran, l’Alicia Sanchez Camacho, ara ens diu que català i valencià son la mateixa causa, el president extremeny demana al govern espanyol que no permeti a Catalunya el que no permet els altres. A casa nostra, Esquerra critica la retallada del pressupost de Mas, i en especial del finançament insuficient que precisament ells van validar, i per últim Bozal ara ens diu que respecta profundament les consultes sobiranistes, quan fa quatre dies les comparava amb els homenatges als etarres morts.

Efectivament, segurament ens prenen per estúpids, i ens volen fer combregar amb rodes de molí, Esquerra diu que no donarà suport a un pressupost que retalli en salut, educació o serveis socials, i critica el pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero per l’Estatut, així com el nou model de finançament,  la Consellera de Justícia ara ha passat de presentar recursos contra les consultes com advocada de l’estat, i comparar-les amb actes d’exaltació terrorista, ha respectar-les profundament, i justificant que en el seu anterior càrrec feia la seva feina, i tenia una obediència obligada al seu client que era l’estat. Pel que fa al senat el senadors valencians del PP, no utilitzaran la seva llengua malgrat que ara ja ho poden fer, i consideren que ara no tocava per la crisi, fins al punt de situacions ridícules com la traductora de valencià al costat de les catalanes sense solta ni volta. Guillermo Fernandez Vara, el president extremeny, ja ha advertit a l’estat que si ningú pot emetre més deute, Catalunya no ha de ser diferent, i demana que la responsabilitat fiscal ha de ser compartida per totes les comunitats. Per últim l’Alicia, ha reconegut que no es necessària que al Senat es tradueixi del català al valencià, ja que es una mateixa llengua.

 

Realment, que Esquerra ara critiqui les retallades pressupostaries, quan ha estat governant durant set anys amb un partit nacionalista espanyol per definició com el socialista, i que per tant accepta l’espoli com si fos normal, a pesar de l’ofegament que això provoca, i que al final per força si no es vol canviar el nostre rumb, s’ha de retallar en el nostre estat del benestar, que per increïble que sembli ens retallem voluntàriament en nom de no se sap ben be que, a més critiquen el pacte de Mas a la Moncloa, però caldria recordar que ells van protagonitzar la comèdia del nou model de finançament, traient pit i acceptant finalment com un gran sistema, i un gran avenç per Catalunya, quan sabien perfectament com el temps ha demostrat que no era així. Pel que fa a la Bozal, desprès de les aberracions com advocada de l’estat, ara es justifica per una obediència obligada que es falsa, i que en altres tribunals no es compleix, i que en qualsevol cas es falsa quan compara consultes democràtiques amb terrorisme, o sigui barrejar nacionalisme i violència, i això no es culpa del seu client, sinó del poc tarannà democràtic de la consellera.  

 

Ara resulta que tanta defensa del PP a València, amb un deliri que cap filòleg avala per reconèixer el valencià i aconseguir trencar la unitat de la llengua catalana, a pesar de les resolucions que no ho admeten, i fent el ridícul com amb les traduccions a la Unió Europea, i ara que tenen la possibilitat de fer-lo servir, amb l’excusa de la crisi, i un cost ínfim ara utilitzen el castellà, que realment es la seva vertadera llengua, i no diuen res del cost d’una traductora d’una llengua per traduir a la mateixa llengua com es la valenciana i la catalana, i d’aquest cost no en parlen, tot hi que es surrealista, com ho son les declaracions de l’Alicia, reconeixent la unitat de la llengua, quan els seus companys valencians han mogut cel i terra per defensar el contrari, amb el sol objectiu de perjudicar la nostra identitat cultural.

 

Per últim, el president extremeny ara vol que Catalunya sigui igual que la resta, i te el cinisme de demanar responsabilitat econòmica compartida. Segurament no vol dir que un 10% del nostre PIB es a fons perdut, precisament perquè comunitats com la seva, acabin tenint millor estat del benestar que nosaltres, i alhora provocant un endeutament i empobriment global de la nostra societat.  Si vol igualtat perfecte, però resulta que Catalunya fa temps que denuncia aquesta falsa solidaritat convertida amb espoli, i ara fa gracia que els grans beneficiats d’aquest robatori demanin igualtat, veure per creure.

EL PUNT DE NO RETORN

Sense categoria

El president de la Generalitat ha utilitzat aquesta frase, per fer veure on poden arribar les relacions de Catalunya amb Espanya, si l’Estat posa traves al greu problema financer català, ha manifestat que el govern català te mecanismes per defensar-se, i alhora ha anunciat una reducció del 10% en el pressupost del 2011, i ha responsabilitzat d’aquest forat negre econòmic a l’antic govern tripartit, i a l’executiu espanyol, per haver validat unes xifres totalment errònies i inferiors a la realitat.

Sembla que es presentarà un pla d’estabilitat, amb el qual es veurà si Madrid bloqueja  la capacitat d’endeutament català. Ens diu que aquest govern te veu dins i fora d’Espanya, i que no pensen ser l’ase dels cops. Les primeres mesures ja s’han posat en marxa, com desprendre de les conselleries un 30% del pressupost prorrogat, ja que el dèficit de 7 mil milions esta molt per sobre dels 2 mil milions que imposa el govern espanyol, aquest ja ha anunciat que podria intervenir, i marcar les condicions d’una emissió de deute, cosa que el passat novembre simplement va validar uns números, que ara es veuen àmpliament superats. El president català també denuncia que l’Estat no ha aportat els mil milions d’euros del fons de competitivitat, d’acord amb el nou sistema de finançament, i que sembla no es cobrarà fins d’aquí 2 anys, i la primera liquidació del sistema nou fins el 2011, per tant hi ha un problema greu de tresoreria, i donat la falta de recursos, excepte els bons, ara vetats poca cosa més es pot trobar, cosa que porta a retallar la despesa, en definitiva l’estat del benestar català.

 

Tot hi que el dèficit potser s’hauria pogut reduir una mica, el cert es que la trista autonomia catalana no te poder per obtenir recursos, com per exemple modificant impostos, amb l’exemple de la pujada de 2 punts de l’IVA que l’estat va realitzar, i els impostos que recapta, els gestiona l’estat, i els liquida amb retard. Pel que fa a les reduccions les competències traspassades en educació, sanitat i serveis socials son impossibles de reduir, ja que son les bàsiques per qualsevol societat, i a causa d’un finançament deficient, recordo pactat per Mas i Zapatero a la Moncloa, i venut com la vuitena meravella, i ara vista la realitat, un frau més al territori català, on la situació d’asfíxia financera es dramàtica, i les acusacions per part dels espoliadors de Catalunya, i malbaratadors, com per exemple les línies d’AVE que connecten Madrid amb qualsevol capital provincial sense solta ni volta, ja que la majoria son àmpliament deficitàries, son d’un cinisme fora de mida.

 

Voldria recordar al Sr. Mas, que amb els 22 mil milions que cada any aportem a aquesta falsa solidaritat, amb 1 any anul·lem el dèficit de la Generalitat, i ens sobren 15 mil milions per invertir amb infraestructures, sanitat, educació, i en definitiva per posar el nostre estat del benestar al dia, i en correspondència amb el nostre nivell productiu. Es molt fàcil nomes veure una part del problema i fugir de responsabilitats, però caldria recordar que els culpables d’aquest espoli durant 23 anys de governs de Pujol, es precisament el seu partit, i la seva mentalitat d’entesa amb l’estat, en base unes condicions de submissió, i econòmicament insostenibles, que ara estant a punt d’explotar a les seves mans.

 

Aquestes amenaces de pa sucat amb oli amb un govern regional sense veu ni vot en el context internacional no fan por a ningú, i l’estat espanyol, governi qui governi no canviarà, per tant li queda el camí de condemnar a tot un poble voluntàriament al declivi i la misèria, o ser valent i aplicar aquest punt de no retorn dient les coses pel seu nom. No pot condemnar a la població a viure molt per sota de les seves possibilitats  i amb penúries, precisament perquè d’altres visquin molt millor, amb el nostres esforç i sacrifici.

 

Hi ha un camí, difícil, però amb final feliç, i ho sap perfectament, no perdi més el temps amb concerts impossibles de cara a la galeria, i apliqui aquest dret a decidir sense límits, digui les coses pel seu nom, i la historia li pot tenir un lloc reservat  en el més alt, vers al contrari, potser serà l’últim president d’una institució, que al pas que anem no tindrà gaire sentit per un poble vençut, que prefereix ser obedient, i viure del victimisme sense moure un dit.

 

 

EL PAÍS NORMAL DE RAJOY

Sense categoria

El candidat del partit Popular a la presidència del govern espanyol Mariano Rajoy, ha considerat que l’ús de la llengua catalana, basca i gallec a la cambra de representació territorial espanyola el Senat, no es propi d’un país normal, i no te cap sentit, ja que no hi ha cap demanda al carrer sobre el tema, i treu el recurs recurrent i demagògic del cost de les traduccions. Cal donar-li la raó, realment l’Estat espanyol no es normal, però això no es nou, es una característica al llarg de la historia.

Reclama que no hi havia cap demanda expressa a la societat, perquè les llengües cooficials es puguin a utilitzar els plens de la cambra alta. Ha recordat que els senadors tots parlen castellà, i s’entenen sense necessitat de traducció simultània com al carrer. Ens diu que les llengües estan per entendre’s i no per crear problemes. Totes les formacions excepte PP i UPN, van donar el suport a la nova normativa amb l’impuls dels grups catalans, PNB, i BNG, que permet que els representants parlin totes les llengües oficials quan debatin mocions, encara que a les interpel·lacions del govern no. Rajoy diu que l’importa els problemes reals dels espanyols en una frase recurrent. El senador de l’Entesa Ramon Aleu, ha encetat la nova normativa, i l’ha considerat normal i un gran avenç, altres l’han seguit, i tant sols la representant del PP d’origen gallec, ha rebutjat parlar  en aquesta llengua, ja que el tema que es tractava en aquell moment afectava a tots els espanyols, i parlaria en la llengua que entenem tots. A Catalunya l’Alicia Sanchez Camacho, que ha començat a utilitzar el castellà en les seves intervencions al Parlament, ha carregat contra la despesa dels traductors que ha quantificat en 12 mil euros per cada ple de dos dies, més els 4500 euros dels 400 auriculars comprats.

 

Realment, el que no te cap sentit i no es normal, es que la seva representant a Catalunya, l’Alicia, faci canvis sobtats de llengua en una mateixa conversa en una actitud esperpèntica, i no passa res, i que a les cambres de tots els teòricament espanyols, això no sigui possible a la inversa, el que no es normal es que un país anomenat democràtic, però que ha volgut enganyar amb una transició modèlica, que simplement ha estat dirigida per la dictadura franquista i actualitzada, encara no hagi condemnat el feixisme i els assassinats perpetrats en aquesta època, i on fins hi tot el partit hegemònic La Falange sigui legal. El que no es normal es no voler la fi de la violència terrorista d’ETA, simplement per mantenir aquest estat de setge al país basc, i aquesta llei de partits que no passaria el cotó de cap república bananera. El que no es normal es culpabilitzar les autonomies de provocar la crisi de l’estat, quan deliberadament l’anomenada locomotora es espoliada i empobrida a  consciencia, manllevant el 10% del seu PIB anualment, i provocant la seva decadència absoluta. El que no es normal es no complir les lleis  o les competències transferides, que son ignorades quan mes els convé, i fins hi tot la llei màxima com es l’estatut es incomplerta sistemàticament, com en el tema d’inversions. El que no es normal es perjudicar sense cap sentit Catalunya apostant pel corredor que ningú a Europa apostaria, i ignorant el lògic corredor mediterrani. El que no es normal es amb els diners de tots perseguir les federacions esportives catalanes per tot el món, simplement per evitar la seva representació oficial, imposant per decret una sola selecció. El que no es normal es qüestionar la immersió lingüística a les escoles, quan es un sistema lloat per tota Europa. El que no es normal es impedir el dret a decidir la gent el seu futur. El que no es normal es per imposició legal protegir una sola llengua, i considera la resta de llengües de segona, i sempre com a pura anècdota, amb aberracions com el reconeixement del valencià o la negativa a que el català sigui oficial a Europa. El que no es normal es que la cambra territorial no pugui  sentir totes les llengües que la integrin, i es recrimini un cost ridícul comparat amb altres despeses de l’Estat que son ignorades sistemàticament.  

 

Sí el Sr. Rajoy vol podria seguir, però ho resumiré dient que efectivament te tota la raó, l’estat espanyol no es un estat normal.

ISLAMISME I EL POLÍTICAMENT CORRECTE

Sense categoria

El tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès l’acord de l’Ajuntament de Lleida, de prohibir el burca i el nicab als edificis municipals de la ciutat, gracies a un recurs presentat per l’associació musulmana Watani, causant la sorpresa de les institucions .  Per altra banda la formació islàmica PRUNE, que va crear un grup de musulmans residents a Granada el 2009, vol presentar candidatures a les properes eleccions municipals a Barcelona i Girona, diuen amb un total respecte a les lleis establertes.

El tribunal català ha deixat en suspens cautelar, l’acord de prohibir l’entrada a dependències municipals a persones que es tapin la cara de forma integral. La Paeria, era pionera amb aquest tipus de normativa. Ja han anunciat un recurs, ja que no s’entra en el fons de la prohibició, que es per motius bàsicament de seguretat, així com la lluita contra la discriminació de les dones, i no les al·legacions presentades per l’associació musulmana, com a protecció als drets fonamentals, i entenen que vulnera els drets religiosos, i amb la sorpresa que es un canvi d’opinió dels tribunals.  Relacionat amb el tema, aquesta formació islàmica abans esmentada, vol presentar candidatures aquest proper mes de maig, de cara a les eleccions espanyoles del 2012, i amb l’objectiu de defensar els drets dels musulmans, en un context on la immigració esta mal vista, i es vol regenerar la moral i ètica de la societat amb l’Islam com inspiració, i amb total respecte a la Constitució.

 

Realment barrejar l’ètica i la moral amb la religió, o els assumptes terrenals o civils amb els celestials, es l’origen del problema.  La decisió del tribunal a Lleida no te ni cap ni peus, ningú vulnera cap dret fonamental, vers al contrari, protegeix els drets dels ciutadans, en qualsevol lloc oficial i per la identificació de l’usuari, es requereix anar a cara descoberta, sense burcas, cascs o el que es vulgui, es de pur sentit comú, i res te a veure amb cap confessió religiosa, que a més en una societat adulta te que esta molt per sota de les lleis civils, que asseguren la nostra convivència, també es bàsic el respecte o la igualtat home i dona, que en les societat avançades es un fet important en tots els terrenys, i que en la religió sempre la dona queda en un segon pla, o amb una vexació com es el cas del burca. Els puristes del políticament correcte han fet molt de mal, i s’ha de dir ben alt i clar que les confessions religioses en els seus àmbits o temples, poden realitzar els seus rituals o desenvolupar la seva fe, però que la societat civil res te a veure amb això, precisament l’ètica, el respecte, la tolerància i la convivència, que son valors que l’haurien de regir, normalment son poc respectats per les confessions religioses de tot tipus, i s’ha de deixar clar que un immigrant, en aquest cas de l’Islam, be a sumar en aquesta societat que es on s’ha d’adaptar, i deixar les confessions religioses pel seu àmbit privat.  Pel que fa al partit per les municipals vol defensar el dret dels musulmans, em sembla correcte, podem veure d’altres que nomes defensen el dret dels espanyols, i els neguen aquests mateixos drets als catalans via imposició, per aquí res a dir, ara voler regenerar la moral i ètica en base a l’Islam, o qualsevol altre religió, torna entrar en un terreny confós, on es barregen dos mons que res tenen a veure un amb l’altre. La religió mai pot ser la base d’una societat, ja que sinó tornaríem molts segles enrere, i on la por al desconegut sempre portava l’explicació divina, i normalment de submissió de l’home cap a ella , per sort en el primer món, les explicacions es busquen a la terra, i l’home s’ha fet adult, i pot prendre les seves pròpies decisions sense coaccions celestials, ni submissions injustificades.

 

Per tant prou de demagògia en aquests temes, integració a la societat civil deixant clar que la fe es personal, i de cap manera pot passar per davant de les normes de la pròpia societat.

LA CLAU DELS BONS DE LA GENERALITAT ES A MADRID

Sense categoria

El president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha advertit que si les comunitats autònomes no retallen la seva despesa, i el seu endeutament per ajudar a Espanta a sortir de la crisi intervindrà, afirmant que cap comunitat pot emetre deute públic sense autorització de l’estat, en una clara al·lusió als bons emesos de la Generalitat, per poder pagar les factures immediates, se’ns dubte es tota una declaració d’intencions.

Zapatero ha deixat ben clar que ells tenen la clau de les emissions, i recorda les paraules del governador del Banc d’Espanya afirmant  que les comunitats son sobiranes fins a cert punt si es fastiguegen a tots, i altres com el popular Gabriel Elorriaga, dient que les comunitats amb més de 8 milions de persones i menys de 350 mil habitants, son el producte del pes de la historia i de la negociació política, més que la reflexió econòmica, altres com la fundació de l’exministre Eduardo Serra, demana limitar el sostre de despesa autonòmic aprofitant que la Unió ja ho fa amb els estats membres, però no pot arribar a les autonomies, aquest furor centralitzador porta paradoxes, com la censura als 6 mil euros del servei de traducció simultània al Senat del català, basc, i gallec, i una flexibilitat total amb els 3 milions d’euros que ha pagat el Ministeri de Cultura a l’arxiu de Carme Balcells recentment, o els 500 milions de la ciutat de la cultura a Santiago. El conseller d’economia català, creu que el govern espanyol no complirà les seves amenaces, i remarca que Catalunya serà responsable i farem els deures, sempre i quan el govern es comporti amb lleialtat, i ha reclamat reducció de la despesa al govern central.

 

Segueixen les amenaces del govern central als autonòmics, i ara avisen de que les emissions de deutes per pagar les despeses immediates, a canvi d’un endeutament superior s’han acabat, ja que tenen la clau, igual que tenen la clau per fer qualsevol consulta a la ciutadania, o la clau per modificar o ignorar qualsevol llei aprovada en un parlament autonòmic, com la llei de dependència o el mateix Estatut.  Tot un seguit de claus, que donen idea del parany de les autonomies amb un poder limitat i de fireta, ara amb la crisi econòmica ofegant el mercat, ha arribat el moment de fer passos enrere, carregar els neulers a les autonomies amb un clar mirament cap a Catalunya, i prendre els pocs instruments per subsistir com son l’emissió de deute, mentrestant des d’aquí es segueix fent l’orni, sense saber ja com aturar aquesta Loapa que deixarà Catalunya en una regió de tercera, enlloc d’una autonomia de segona com ara. El cinisme no te límits, i quan des d’aquí o des d’allà es valida aquest espoli fiscal de 22 mil milions anuals, la causa més potent de la crisi que vivim, ara haurem de pagar els plats trencats per la nostra solidaritat obligada sense fons, i els ciutadans com sempre a pagar aquesta incompetència, les ànsies de reduir Catalunya a una simple regió espanyola, i culminar el procés d’assimilació des de la Meseta, i la covardia i demagògia dels polítics d’aquí, per seguir mirant cap un altre costat, per defensar les seves petites parcel·les de poder, i disfressar la realitat deixant el país de banda.

 

Realment, l’Estat espanyol ens adverteix, i ens empeny a fer el nostre camí abans no sigui massa tard, el seu projecte sempre ha estat el mateix, i ara volen culminar-ho, mantenint la violència terrorista a Euskadi, han deixat la democràcia a zero, i han aconseguit dominar el seu Parlament, i ara toca fer el pas amb Catalunya, on creant el clima adequat, i la submissió habitual catalana faran la resta per tancar el procés definitivament, d’aquella dita franquista sobre el territori espanyol “Una grande y libre”.

FALSOS RUMORS I REACCIONS INÚTILS

Sense categoria
La confirmació de l’economista Xavier Sala i Martin que no encapçalarà la proposada llista independentista a Barcelona, i que pacten Esquerra i Solidaritat, es un exemple del que s’hauria d’evitar per donar més rigor i seriositat a aquesta opció. Per altra banda, les reaccions de Zaragoza pels socialistes desviant l’atenció sobre els intents de regressió autonòmica que vindran del govern espanyol, son la prova del tarannà d’aquest partit, al que l’autogovern de Catalunya li importa ben poc.

Sala i Martin ha confirmat pel seu facebook, que no te cap intenció d’entrar en política, i ha desmentit que des del partit de Laporta, s’hagi posat algú en contacte amb ell per encapçalar la candidatura de Barcelona, de fet Esquerra ja havia reptat l’economista ha entrar en unes primàries, i per part de Solidaritat han declarat que tenen pensats diversos noms. Pel que fa a la resposta de Mas als intents de culpabilitzar les autonomies de la situació de l’estat espanyol, Puigcercos veu inviable que el govern català pugui plantar cara, havent atorgat a Unió la representació a Madrid i demanar convocar a tots els partits catalans que vulguin donar una resposta conjunta, i crear una comissió parlamentària per aconseguir el concert econòmic. El secretari d’organització socialista José Zaragoza ha acusat a Mas de buscar enemics exteriors en comptes de buscar consensos interns per sortir de la crisi, i qualifica de rumor les intencions espanyoles, i destaca que es important assolir els acords necessaris, i Madrid es important.  Duran com sempre ha demanat coratge per obrir el debat de les autonomies, i saber si es necessari reduir-les tal com va ser la seva creació a dures velocitats diferents.
Realment, si es vol donar una imatge de rigor i seriositat com crec que ha de donar l’independentisme en aquest país, no es poden donar noms sense tenir-los totalment lligats i confirmats, ja que això contribueix a la confusió, i a la mala imatge, en Sala i Martin confirma que ningú s’ha posat en contacte amb ell, per tant i si es busca un candidat independent, que crec sincerament una bona opció per aquesta gran coalició, primer s’ha de treballar internament, i nomes quan sigui una realitat fer l’anunci, ja que una cosa poden ser els desitjos i l’altre la realitat, i desprès  de no aconseguir la unitat en les eleccions al Parlament, cosa que l’electorat va castigar, i ara no es poden cometre errades infantils. Pel que fa en Puigcercos vol convocar a tots els partits per respostes conjuntes, caldria saber amb quin motiu, ja que si reclama una comissió pel concert econòmic, quan li acaben de dir des de Madrid que les autonomies estan desenvolupades en un 99%, i quan diuen que son inviables econòmicament per l’estat central, quina funció tindrà aquesta comissió virtual estudiant una proposta impossible, a qui volen enganyar, i que volen demostrar si ja saben les intencions del govern espanyol. En Zaragoza qualifica de rumors, i de no buscar enemics exteriors el tema, quan el seu partit, i els populars, li acaben de dir amb diferents versions que les autonomies han de ser revisades i harmonitzades amb l’excusa de la crisi, i per reblar el clau dona el pes a Madrid de decisiu.  Francament la desorientació d’aquest partit es tant gran que no sap, ni vol saber el territori que representa, cosa que el seu electorat hauria de saber per poder decidir. En Duran es el nostre representant a Madrid, i amb això estar gairebé dit tot, aquest personatge mai ha fet ni farà res que vagi en contra dels desitjos espanyols, i ara no serà l’excepció, d’aquí la seva gran valoració des de Madrid, ja que es el clàssic català que sempre voldrien veure des de Madrid, i que els evitaria haver d’harmonitzar autonomies per donar per finiquitada l’autonomia catalana.
En definitiva, i com sempre uns porten la iniciativa, i altres semblen voler no assabentar-se de la situació real.