ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir el Govern desprès d’un temps de diagnosi de la situació del català ens presenta un cataleg de 100 mesures concretes pel foment de la llengua, i com sempre observem que no hi ha cap voluntat d’actuar com un país normal que defensa la seva llengua sense comprar relats interessats d’aquells que precisament la volen destruir.

Les mesures inclouen coses més àmplies com la Llei de l’Audiovisual o la presencia catalana a l’UNESCO i altres organismes, com de més concrets com un decret que permet substituir les sancions arran d’infraccions de drets lingüístics per inversió en formació i conscienciació, beques per jutges i fiscals o foment a autoescoles, clubs esportius o comunitats religioses. Ens diu el President Aragonès que volen viure plenament i lliurement en català i critica que els darrers anys no s’ha prestat prou atenció a la llengua. Pel que fa l’escola diu que el tema del 25% no s’aplica excepte una discrepància oberta en uns pocs centres. Es vigilarà la petició de l’Estat per fer servir el català al Parlament Europeu, i es proposar estudiar el tema de l’etiquetatge o els usos lingüístics en cossos operatius.

Una nova presa de pel per fer veure que i realment no fer res ni tant sols per la nostra llengua. Tots sabem que comprant de base el relat espanyol de la nostra llengua, on la normalitat passa a ser imposició i on no canviar de llengua del català al castellà es mala educació, no arribarem enlloc. No calen tants estudis i si una veritable política de defensa i normalització de la nostra llengua. Cal dir clar que el principal enèmic es l’Estat espanyol que ha intentat des de fa 300 anys la desaparició de la nostra llengua, nomes cal veure els decrets i mesures de tot tipus i els vetos que han existit durant aquest periode, per tant si de veritat es vol salvar la nostra llengua cal tractar-la com una llengua normal, i això vol dir no fer mesures generiques que no van enlloc i si de concretes d’obligat compliment. Demanar a l’Estat la utilització de la nostra llengua a les institucions europees es una mentida, ja se sap que Espanya no ho vol, ni per activa ni per passiva, per tant si no som un Estat per aquesta via es un engany. Substituir sancions per formació una nova errada, aquell que per exemple obre el seu establiment i no te la rotulació com a mínim en català, no ho fa per desconeixement, ho fa per convicció i perquè sap que no li passarà res, per tant s’ha de fer complir la llei sense vergonya, res de beques a jutges, s’ha de legislar per ser requisit imprescindible sense cap desviació i actuar en conseqüència. Fer estudis per exemple de l’etiquetatge, quan saben perfectament que s’incompleix sistematicament, es una presa de pel.

En definitiva, abandonar el bonisme i el fer veure que per una política real de defensa de la nostra llengua sense embuts i saben qui es el vertader enèmic de la mateixa.

En aquesta democràcia plena que tant escoltem referit a Espanya i on cantants compleixen pena de presó per les seves lletres entres d’altres coses, ara també trobem el veto als manifestos de les Universitats que van en sentit contrari al règim. Uns tribunals com a braç executor que coartan un cop més la llibertat d’expressió sense miraments com diu en José Antich cada cop més en blanc i negre.

Què fan els tribunals perseguint manifestos de les universitats?

José Antich

En el termini d’una setmana, el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han emès sengles resolucions anul·lant manifestos de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) relacionats amb el procés independentista. En el primer cas, fet públic a finals de la passada setmana, el Suprem va confirmar la nul·litat de la resolució del claustre de la UB, d’octubre de 2019, que condemnava la sentència del judici del procés per entendre que el claustre universitari és un òrgan de govern representatiu d’una comunitat universitària plural i que, en conseqüència, no pot adoptar acords que es tinguin com a voluntat de la Universitat i que es refereixin a qüestions de naturalesa política o ideològica, pròpies del debat social i polític, alienes a l’objecte i funcions de la universitat i que divideixen la ciutadania.

En el cas d’aquest dilluns, el TSJC confirma l’anul·lació de l’acord que va adoptar el claustre de la UPC, el passat mes de setembre de 2021, que va publicar un manifest en el qual mostrava el seu rebuig contra les fiances imposades pel Tribunal de Comptes a més d’una trentena de líders del procés per despeses de promoció exterior de la Generalitat que imputaven campanyes publicitàries relacionades amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. D’aquesta manera, el TSJC dona per bona la sentència del jutjat contenciós-administratiu número 13 de Barcelona, que el març d’aquest any decidia declarar nul aquest manifest.

Crida poderosament l’atenció l’entrada dels tribunals en els manifestos de sengles universitats que casualment tenen a veure amb el suport a les tesis de maltractament polític i econòmic als líders independentistes de 2017. Com si res no se li volgués escapar a la justícia a Espanya encara que sigui duent a terme resolucions —en la meva opinió discutibles— en contra dels manifestos, ja que els equips rectors de les universitats tenen dret a emetre pronunciaments sobre situacions que van més enllà del seu àmbit de gestió. En cas de no ser així, s’està limitant una part del que també ha de ser paper de les universitats i que no és cap altre que expressar-se amb llibertat davant situacions que també les afecten i és obvi que els fets de 2017 tenien una incidència enorme en el territori català. Des d’aquest punt de vista, conèixer quin és el seu pensament, que òbviament mai no pot ser unànime, és un element informatiu important per a tota la comunitat universitària que és a la que, finalment, es deuen i davant de la qual responen més enllà de la seva gestió administrativa.

Hi ha també una circumstància que no se’ns hauria de passar per alt: la qualitat democràtica d’un país que entra fins i tot en el més mínim detall de situacions que tenen molt a veure amb la llibertat d’expressió. En aquest sentit, és greu el que ha succeït amb la Universitat de Barcelona i amb la Politècnica i és preocupant el silenci que ha acompanyat la decisió dels tribunals. Estem donant per bo que la justícia sigui un espai d’oposició a decisions que s’adopten en els parlaments o a les universitats, establint una sèrie d’obstacles i provant d’imposar una estranya llei del silenci. Quan això succeeix a les universitats, que són un espai de llibertat, d’ensenyament i de formació, la cosa acaba sent especialment greu. Massa blanc i negre, més propi del món del passat que del present, per més que ens costi —moltes vegades, cada vegada més— reconèixer el segle en què vivim.

Els fets passats en un institut de Palma amb una bandera espanyola i l’expulsió d’uns alumnes han servit perquè l’ultradreta que te catifa posada a Espanya hagi tergiversat els fets i es permeti amenaçar de mort una professora com si res.

Li diuen que revisi els baixos del seu cotxe no sigui que hi hagi un explosiu, li diuen nazi, curiosament els que son nazis, insults com escòria i altres delicadeses intolerables que han convertit un relat amb mentides per tot arreu. De fet el passat divendres es va difondre que 30 alumnes del col·legi concertat La Salle havien estat expulsat per penjar una bandera espanyola. Uns alumnes de primer de batx ho van exhibir i una professora de català va expressar el seu rebuig suspenent la classe i abandonant l’aula. Afegeixen que tot te connotacions politiques i que s’han incomplert els protocols per enviar menors a casa sense avisar als pares.

Tanmateix, darrera aquests ultres feixistes, s’ha vist que tot era tergiversat, que no hi havia res a veure amb la política, i el fet es que els alumnes van desobeir la mestra i es van enfrontar amb ella per la iniciativa de decorar la classse amb la bandera esmentada. La professora seguia les normes acordades amb la direcció i la insubordinació va ser la causa. De fet el claustre va autoritzar la utilització de la bandera espanyola els dies de partit de la selecció espanyola al Mundial i aquest no era el cas, cosa que va acabar amb les expulsions.

Els atacs a la professora, parella i la seva filla han estat el pa de cada dia i la petició de la seva substitució, i VOX ja ha demanat obrir expedient al professorat i la compareixença del conseller del ram.

Un altre cop veiem com el feixisme te barra lliure a l’Estat espanyol, ja que no es perseguit i pot causar aquest caos presentant-se com a víctima en un cas que simplement no hi ha cas, però aprofitat per aquests ultres sense cap vergonya. Com he dit hi havia un acord de claustre i la professora es va dedicar a seguir-lo com no pot ser d’altra manera davant uns alumnes que dit sigui de pas farien be en dedicar les energies a estudiar i no a penjar banderes. El no fer cas va provocar l’expulsió merescuda, i no son alumnes de Secundària, son de Batxillerat i per tant ja no son criatures.

Pel que fa a VOX, potser se’ls hi hauria de preguntar pel seu concepte d’Educació i si aquest es inferior a jugar amb les banderetes per damunt de qualsevol cosa, com deia el feixisme no te aturador.

Ahir un cop més vam veure com Esquerra donava suport als pressupostos de Pedro Sanchez, aquest cop l’excusa no va ser el català i el seu blindatge fictici a l’escola o les quotes inexistents a les plataformes, ara li toca als 900 milions per infraestructures que son un altre fake.

Ara ja sabem que aquest traspàs venut a bombo i plateret per infraestructures relacionades amb els trens i carreteres, tant sols seria un 2% del deute ja crònic de l’Estat 45 mil milions amb aquesta materia amb Catalunya. Es a dir res extra. Tant sols servirà per executar obres ja molt endarrerides, però resulta que com ja s’ha dit entre 2013 i 2021 la mitjana d’execució espanyola ha estat d’un 63%, sent el darrer any tant sols un 35%, per tant un nou truc per l’opinió pública per aprovar uns pressupostos a canvi de res.

El mateix ja va succeir amb el blindatge del català i el famós 25 % que quedava frenat i ara reconegut pel Conseller com impossible d’aturar allà on ja s’aplica o en el mateix àmbit aquella meravella que posaria la nostra llengua dalt de tot a les plataformes televisives i que en realitat tampoc era cert per posar uns exemples.

Per si fos poc ara tocarà donar suport a la reconversió del delicte de sedició amb un de desordres agreujats que a la pràctica criminalitzarà les protestes com una mena de llei mordaça i pot afectar a molta més part de la societat, deixant les el·lits polítiques més protegides. Un altre tret al peu per guanyar rèdit polític autonòmic i per la lluita partidista de sempre deixant oblidada la societat que hauria de representar.

Dins de l’anomalia que suposa ser presents els nostres partits en unes institucions espanyoles que fa 5 anys van acabar amb un procés democràtic amb la violència i la repressió posterior, la col·laboració activa amb suposats beneficis que un cop i un altra nomes es demostren com a cortines de fum son censurables i miserables.

Nul respecte a la ciutadania, i una nova presa de pel, ajudar a governar al botxí no es normal ni ho hauria de ser, i nomes els interessos de partit son l’explicació, però això deien que anava de democràcia i de defensa de l’autodeterminació cosa que ja veiem que ha quedat arraconada en un calaix per sempre més.

Es el cinisme dels pressupostos.

El Tribunal Suprem del Regne Unit com era de preveure ha dictaminat que el Parlament Escocès no te competències per convocar un segon referèndum i les reaccions i lliçons han de servir per veure la realitat.

La diferència entre Madrid i Londres en aquest cas encara que ens vulguin vendre des d’Espanya que son gotes besssones, cal dir que no ho son. Madrid ja sabem que nega el dret a l’Autodeterminació ja que la llei Constitucional es basa precisament en la indissoluble unitat del territori i per tant la reacció ja sabem va ser la violència, la repressió i la intolerància contra la ciutadania i representants que no compten per res, inclus amb propostes que deixen ben clar que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, com el fet de deixar anar que hauria de votar tot el territori, es a dir un senyor de Sevilla decidint sobre la independència catalana. En canvi al Regne Unit, el Tribunal constata nomes la legalitat de que el Parlament escocés no te les competencies per convocar referèndums, sense negar mai que si Westminster ho cedeix, cap problema pel dret a l’autodeterminació.

Tots sabem que tal com passar al Canada es una manera més subtil de dir que finalment ho decideix Londres la potestat o no de la decisió d’Escòcia, ja que en el primer Cameron va acceptar, però ara sembla que no i aixó els posa contra una paret. De fet i en el terreny de les subtileses d’un Estat, en el primer veien clar que el no podia guanyar com va ser, i ara el context sembla que la resposta es positiva i d’aquí el canvi d’opinió. De fet el tema de la unió voluntaria pel Regne Unit, ja no sembla que sigui tant voluntari, i si molt obligatori. Les reaccions de la Primera Ministra escocesa sembla que es dirigeixen a unes eleccions plebiscitàries, cosa que aquí ja coneixem amb Junts pel Sí i que podria ser una excusa pel poc atreviment a tirar pel dret sense demanar permís.

Aquell mirall escocés sembla que finalment toparà amb les mateixes traves que Catalunya i demostra un cop més que al paradís de la democràcia que s’autoanomena la Unió Europea, si un territori vol exercir el seu dret a l’autodeterminació, els Estats cadascú depenent del seu grau democràtic i de civilització lluitaran i posaran totes les traves per impedir la lliure decisió ciutadana com seria el normal, i tot això ens porta a afirmar que traient rares excepcions aquest dret s’ha d’exercir i no demanar, cosa que requereix que ciutadania i representants no tinguin por a les conseqüències si fracassa i exercir la pressió per provocar que no hi pugui haver marxa enrera, tota la resta son fantasies d’uns partits acomodats a un Estat i que utilitzen la independència per retòrica buida de contingut i poder en aquest cas autonòmic.

Es la realitat tossuda de la independència.

Ahir vam veure com la Ministre de Defensa Margarita Robles titllava l’informe Pegasus de l’Eurocambra de pures especulacions i al mateix temps la deriva de la Consellera Serret a Exteriors segueix amb campanyes contra Israel amb el logo de la Generalitat.

Robles ha menystingut aquest informe preliminar i no pensa fer valoracions i defensa que el Govern sempre actua amb la legalitat i sota dret cosa que diu tant Esquerra com Junts saben. Sempre estan sota el control judicial i han actuat de manera clara i transparent, mostrant el seu rebuig a Citizen Lab organització que va destapar els espionatges. Per altra banda una campanya que reclama fer boicot a Tel Aviv i trencar el seu agermanament amb Barcelona apareix el logo de la Generalitat i l’Agencia Catalana de Desenvolupament i es un nou episodi de la campanya sobretot de les esquerres catalanes contra Israel. El Govern no aclareix la seva participació però sabem que Serret ha congelat moviments en aquest país on hi havia intenció d’obrir una nova delegació ara aturada.

La ministra que dona validesa absoluta als informes falsos i inventats que hem vist de la Guàrdia Civil i que ara menysprea els esborranys i conclusions del Parlament Europeu, no es que ho digui una persona, es una comissió que ha investigat i valorat el tema i es ben clar que el Govern espanyol es darrera l’espionatge a l’independentisme amb Pegasus, i això no es ni clar ni transparent com ens vol vendre, ni tampoc es una excusa actuar sota la legalitat espanyola i el control judicial. Una legalitat molt allunyada dels standards europeus i per tant cap garantia, el mateix podem dir del control judicial, que ja hem pogut comprovar amb unes estructures caducades i ancorades en el passat que tant sols serveixen al règim, però evidentment no fan justícia, per tant ni clar ni transparent, opacitat absoluta.

Pel que fa al Govern amb la Consellera Serret al capdavant sembla decidida a desfer qualsevol pont amb Israel, recordo un Estat de possible ajuda i amistat per la nostra independència, i per tant si realment hi hagués alguna intenció d’anar endavant hi ha una sèrie d’Estats al món que cal cuidar, independentment de les seves polítiques, però com es clar no hi la més mínima intenció i des d’aquesta perspectiva de donar suport a diverses causes, que moltes d’elles poden estar molt bé, però la política es tot un altra cosa i un Govern ha d’actuar en conseqüència.

De mal en pitjor.

El conseller d’Educació Josep Gonzalez Cambray va reconeixer ahir que no poden impedir el 25% de castellà en els centres on ja ha estat imposat, deixant en res les afirmacions en sentit contrari que va fer el setembre passat i mostrant així un nou engany d’aquesta classe política catalana tant mediocre.

Son 26 les escoles que ja apliquen el percentatge de castellà per ordre del Tribunal Superior de Justicia. Avui Cambray que al començament de curs va enviar circular als centres ordenant la normalitat del català i que no es podia aplicar la sentència del 25% ja que el Tribunal havia presentat recurs al TC pel nou marc legal aprovat en el Parlamet, però evidentment no era cert.
Ara ens diu que els obliguen a mantenir les mesures cautelars d’aquests Centres oberts per denuncies de pares i que tenien l’esperança de no aplicar al no ser ara per ara general a tot Catalunya, però evidentment no ha estat així.

De fet Educació va enviar instruccions als Centres perquè el castellà fos d’ús curricular i educatiu, un acord d’Esquerra, Junts, PSC i Comuns i oposició de la CUP que ja considerava que era com reconeixer el castellà com a llengua vehicular. Això es va transformar en proposició de llei on es detallava que el català era la llengua normalment emprada com a vehicular, i el castellà vindria determinat pel projecte lingüístic de cada centre.

Efectivament, això va ser un nou atac a la llengua per part dels nostres partits, una nova cortina de fum, ja que com hem vist tampoc ens defensaran la nostra llengua, no hi podem confiar. Es simplement un engany rere l’altre que al final la realitat destapa amb cruesa. La dessidia es tant gran que ja vam veure que en una futura República Catalana els nostres partits defensaven el castellà i el català al mateix nivell d’oficialitat. Aquesta tendència i relat ara es fa evident en l’enquesta d’usos lingüístics on la meitat dels castellanoparlants no consideren cap amenaça pel català canviar de llengua al castellà.

Realment, ja sabem que no defensaran l’1 d’octubre ni el mandat popular de la gent, com hem constatat aquests darrers 5 anys, però ara també podem dir que la llengua catalana tampoc sera una línia vermella pels nostres representants, més enllà de paraules buides i finalment la realitat en forma de submissió que seguint aquesta parodia trista els farà posar-se les mans al cap amb resultats d’enquestes que donen forma als resultats de no voler defensar la nostra llengua.

Jugant amb la llengua.

Aquest 20 de novembre, hi havia un aniversari, la mort del Dictador Franco, un monstre amb milers de morts a la seva esquena i una repressió ferotge contra la població, mort al seu llit sense cap conseqüència i deixant l’herencia molt ben lligada.

De fet cal dir que Espanya no ha canviat, va rebre aquella herencia enverinada que va pilotar una transició a una democràcia de fireta, gràcies també que l’hereu militar Carrero Blanco va volar literalment de la Terra. Els hereus segueixen bellugant els fils de les estructures de poder espanyoles i el seus titelles, uns partits amb tuf franquista que fan el seu paper a la teorica dreta i la teorica esquerra, un estament judicial que ja hem vist com va en direcció contrària a la Unió Europea i unes lleis fonamentals irreformables i també amb un tuf de franquisme insuportable. La manera de tractar l’afer democràtic català ja hem vist que ha estat amb la violència policial al millor estil de qualsevol dictadura i posteriorment amb judicis que encara segueixen que com els de la Dictadura evidentment son tot menys justícia. Es segueixen veient banderes feixistes amb el pollastre molts cops i exhaltacions de nostalgics que son perfectament legals, que dir de la Fundacion Francisco Franco o de La Falange.

Alhora veiem com s’ha protegit als culpables polítics, militars i torturadors davant pressions com les dels judicis a Argentina i que moriran sense haver purgat les seves culpes tacades de sang. La llei de memòria històrica segueix sent una cortina de fum on els morts als vorals de la carretera segueixen en el record i amb el dubtòs honor de ser l’Estat rere Cambodja amb més morts en aquestes circumstàncies, tota una fita de la vergonya. No cal parlar del cap de tota aquesta estructura, el cap de l’Estat, el Borbó, nomenat pel Dictador i que segueix allà deixant el sistema anterior a la Dictadura, la República en res i sense ni tant sols deixar validar per les urnes a la població el mateix.

La llibertat d’expressió ja veiem com es negada i cantants poden ser a la presó per les seves lletres com Pablo Hassel i altres exiliats com Valtonic i els drets més fonamentals de la societat com el seu dret a decidir negats sistemàticament en nom de la unitat territorial per la força i per damunt de la gent que la conforma, tot un tractat o manual de com no ser una democràcia.

Com normalment es diu el Dictador ho va deixar tot “atado y bien atado”.

Veiem aquests dies i a 48 hores de començar el Mundial de futbol a Catar com des de la premsa llegim articles condemant la seva realització bàsicament pels seu nul respecte als drets humans, les nul·les condicions dels treballadors que han provocat milers de morts en les construccions dels estadis i les acusacions de soborns per ser la escollida, això acompanyat des de les xarxes d’aquells que diuen que no veuran l’esdeveniment en senyal de protesta. Sent cert totes les acusacions, el punt de cinisme es monumental i fals.

Sobretot des de l’esquerra progre o això es creuen i amb les pontificacions habituals d’aquest sector cap a la societat ens venen amb les mans al cap aquest greuge sense dir que una cosa son els somnis o allò que voldriem i l’altra quan la realitat i el món real ens explota a la cara, allò d’anar amb el lliri a la mà seria un bon exemple. Catar tots sabem el que és, una Dictadura intolerable, on els drets humans son trepitjats com en qualsevol dictadura del mòn, en aquest cas amb l’excusa de les creences religioses, els drets de les dones son inexistents i si parlem dels treballadors estrangers son explotats amb un xantatge fora de mida amb la seva documentació que els impedeix marxar de l’Estat si no compleixen i així amb les obres faraoniques dels nous estadis i infraestructures han mort alguns milers dels mateixos. Fins hi tot les acusacions pel nul respecte pel canvi climàtic amb les infraestructures muntades per mantenir la temperatura en els mateixos camps de futbol son motiu de critica ferotge.

Es evident que tot això es cert i rebutjable, però quan els organismes del futbol el van adjudicar, ja ho sabien això, no es nou, però la part economica va ser la decisiva per mirar cap un altre costat, ara no val una doble cara. Que els mitjans espanyols parlin de democràcia inexistent i dictadura quan fa molt poc acaben d’apagar una revolta democràtica i pacífica com la catalana amb la violència i la repressió indiscriminada fa riure per no plorar, un país que ha arribat a crear un terrorisme d’Estat amb morts i tortures a la seva esquena sense cap càstig als culpables, el segon país del món amb morts enterrats als vorals de les carreteres i on els culpables han estat protegits i han dirigit la falsa transició també es per riure. Pel que fa als drets del treballadors ja veiem els escàndols de grans companyies amb explotació infantil o estats pobres explotant sense parar per reduïr costos i on desprès comprem a qualsevol botiga aquests productes sense cap problema, el capitalisme extrem te això. Pel que fa al canvi climàtic, nomes cal veure les nostres industries i els acords de paper mullat dels grans estat que van en direcció contrària com comprovem amb l’escalfament del planeta.

Per tant amb tot això, prou de cinisme d’occident amb segons que, i jo si veurè els partits que m’interessin sense cap recança.

Aquest incident amb els missils caiguts a Polònia i que han provocat dues morts, marquen la manipulació mundial per aquest conflicte que arriba a ser insultant per la població que vol contrastar les notícies i que no vol caure amb el tot s’hi val.

Hi ha hagut molta preocupació, ja que son els primers missils que surten de la zona de conflicte i cauen en un Estat aliè, provocant dues morts. La reacció immediata va ser la condemna a Rússia pels fets crec sense investigar res i seguint el fil de la culpabilització de tot a la part russa i la divisió entre bons i dolents que veiem per exemple quan en les retransmissions dels partits de futbol la bandera ucraïnesa al costat del marcador, en una manipulació de manual, no recordo en cap altre conflicte veure cap altre bandera, com la d’Afganistan amb les invasions successives o la d’Iraq quan no es van trobar les armes de destrucció massiva que eren l’excusa entre d’altres. Un cop escampats les maldats russes per aquest atac amb tots els aparells de propaganda mundial, i la negació d’aquests que han portat a assumir que havien estat missils provinents d’Ucraïna, bé per errada logística o bé amb altres intencionalitats, ara per suavitzar-ho l’OTAN ens diu que la culpa es igualment de Russia, ja que son danys col·laterals dels seus atacs. Un nou insult a la intel·ligència.

Davant aquesta propaganda cada cop més repulsiva, cal dir que tal com s’investiga cada mort que es troba al camp de batalla, sempre amb la culpabilitat per un costat, ara s’hauria d’investigar la mort d’aquestes dues persones a Polònia, que crec son iguals que la resta de morts, no son de segona com si sembla que son altres morts amb altres conflictes pel planeta que nomes mereixen 10 segons de telenoticies. Si el món no es bellugués per interessos i s’acaba demostrant l’autoria accidental o no per part d’Ucraïna, la condemna hauria de ser general, però tots sabem que no serà així i el relat dels bons i dolents al 100%, sense matisos seguirà com única tàctica per explicar una guerra d’interessos i que serveix per amagar segons que a molts Estats amb un ase dels cops permanent i de pas perquè el negoci de les armes estigui en un gran moment.

No es pot exculpar a ningú evidentment, però d’aquí a manipular la informació per criminalitzar en exclusiva a una part sempre hi va un tros.

Es la manipulació de la guerra.

Els nostres partits simplement blanquegen el règim espanyol i cada dia en tenim exemples com les paraules del Ministre Bolaños ahir en sessió de control o les reaccions per la repetició del judici a la Mesa de Carme Forcadell.

Bolaños admet ahir en la seva intervenció en resposta a les ascusacions dels populars de pretendre revisar les condemnes dels colpistes en referència als polítics catalans, els pregunta si Catalunya està millor ara o el 2017. Defensa la reforma ja que facilita la coooperació judicial i ho emmarca en la recerca de solucions, ja que l’any 2017 la majoria de catalans volia abandonar Espanya i ara una majoria vol el contrari precisament per aquestes solucions. Treu pit pels èxits de posar fi al procés sobiranista i la via lateral, normalitzant la convivència.

Per altra banda l’anul·lació del judici a la Mesa del Parlament i la seva repetició per la recusació per imparcialitat dos membres del Tribunal ens fa escoltar frases dels protagonistes com “ho tornarem a explicar amb garanties d’imparcialitat” o “Arguments, feina, persistència. No hi havia delicte, ho tornarem a explica, hi tenim dret”.

Seria molt greu en qualsevol democràcia, que un Ministre ens digues que el 2017 hi havia una majoria de catalans a favor de la independència, i valides implicitament que la resposta a les reclamacions d’una societat es la violència policial, la repressió política i ciutadana i la intervenció de les institucions validades i que representen la mateixa societat, es vantà com un gran feixista d’haver amb aquestes mesures ara si que la societat pensi el contrari que coincideix amb els seus desitjos per damunt evidentment de la societat que representa. Ens diu que la gent encara que sigui majoria pot pensar i reclamar algunes coses sí i altres no. Això en resposta a les barbaritats cavernaries dels Populars, no se que em sembla més alarmant. Diu que han normalitzat la convivència quan a Catalunya mai hi ha hagut cap problema de convivència, precisament per això el referèndum i la decisió de la gent amb respecte a tothom. Aquest es el tarannà que els nostres partit troben normal i segueixen col·laborant activament.

Pel que fa a la segona qüestió i la repetició del judici, de quines garanties em parlen tractant-se de la Justícia espanyola, no n’han tingut prou amb aquests darrers 5 anys. Persistència per fer que, per tornar a viure una farsa de judici amb una sentència semblant. A qui volen enganyar els nostres membres de la mesa. El principal mal l’han fet ells blanquejant aquest judici farsa, col·laborant amb la seva part i actuant com si fos un país democràtic normal amb una justícia imparcial i normal.

Prou de blanquejar el règim.

Ara toca la reforma del delicte de malversació, un objectiu que sembla una nova maniobra de distracció entre el Govern espanyol i català, ja que a la pràctica i judicialment no comportarà cap canvi.

Cal dir que el President Mas per la consulta del 9N no va ser poder condemnat per malversació, però posteriorment el Tribunal de Cuentas va fer la feina bruta. Com he escoltat també podriem canviar la llei electoral, ja que la JEC com sabem actua amb finalitat política, i així aniriem trobant molts exemples, que el problema no es una llei concreta, sinó el sistema en global que sempre troba la manera d’escapolir-se de qualsevol control democràtic, i aquí una Catalunya pendent de culminar la seva independència, evidentment no hi hauria d’entrar, de fet des d’Europa de tant en tant ja arriben tocs d’atenció ja que com hem vist la justícia espanyola poc te d’homologació amb l’europea.

El que em fa creure que aquest interés ara per la reforma de lleis que en realitat no son tal reforma, amaga altres intencions. En primer lloc donar trumfos a Esquerra per exhibir alguna cosa que hagi sortit del frau de la Taula de diàleg i poder vendre això com la vuitena meravella, per la part del Govern del PSOE i Podemos exhibir un tarannà de falsa Esquerra democràtica que ho puguin contraposar a la dreta rància de Populars i VOX, quan en realitat son dues cares de la mateixa moneda, i malauradament en el fons una manera de voler acabar definitivament amb el procés cap a la independència amb un Govern espanyol com ara ben apuntalat i una Esquerra amb tot el poder a Catalunya amb Oriol Junqueras ja en actiu i que pugui arribar a la presidència, autonomica esclar.

Tot això sembla possible, ja que la condemna als nostres polítics, com ara Junqueras amb una inhabilitació de 13 anys que enlloc especifica quin percentatge anava a la sedició i quin a la malversació, ara amb la desaparició del primer per una nova llei, el Tribunal haurà de revisar les penes ja posades i decidirà sobre les inhabilitacions i les seves rectificacions que podrien fer per exemple que Oriol Junqueras pugués presentar-se com a presidenciable a tots els efectes a les properes eleccions. Com que no crec amb les casualitats i com diuen pensa malament i encertaràs i més si es tracta del nostre sistema de partits i institucions, sembla que hi podria haver uns favors a banda i banda que podrien acabar amb benefici per les dues parts i amb la societat catalana com a damnificada.

Diguem malpensat.

Llegeixo avui un article d’en Sergi Sol, comissari polític d’Esquerra i rei dels tertulians del règim a la Televisió Pública que un cop més ens alliçona amb un article anomenat “Traició” i on en pla parodia ens parla d’aquesta paraula cap al seu partit per signar la Reforma de la sedició en contrats amb aquells que guarden les essències en referència a Junts, CUP o ANC per exemple.

La tasca d’aquest personatge es donar-nos lliçons sobre la vida política, però sempre amb el seu partit digne d’elogi i on totes les culpes son dels seus rivals, molts cops intentant des de la seva plataforma i posició de privilegi al mitjà televisiu vendre un supremacisme sobre la resta que evidentment no es de rebut, alhora fer notar que la campanya recent contra el Diputat Dalmases i el seu masclisme, farien bé de veure algunes de les seves intervencions contra alguna tertuliana, amb quin to, grolleria i falta de respecte l’hem vist i que tampoc es de rebut ni per ell, ni per ningú.

Ens parla en aquest article dels Judes que han gestat derogar el delicte de sedició en contrast amb la puresa patriotica d’altres, potser caldria recordar-li per exemple les 30 monedes de Rufian dirigides al President Puigdemont com exemple. En definitiva per allò de que a tot arreu hi ha misèries per si ja no ho recorda. Insisteix amb el relat de la derogació del delicte, una nova mentida, es una reforma cap a un nou delicte, no una anul·lació que deixaria la lliure democràcia del dia 1 d’octubre com el que és, un exercici democràtic. Parla de diàleg, que potser hauria de veure que quan es entre dues parts, no vol dir la submissió constant d’una part. No es pot començar com objectiu l’ammistia i l’autodeterminació i acaba acceptant com ahir ens recordava el Ministre Bolaños el compromís de fidelitat a la Constitució o a acceptar que el procés va ser un delicte es digui com es digui i amb un nou delicte que s’assembla més a la llei mordaça que a altra cosa.

De fet ahir escoltavem Sanchez dient que el cop d’Estat del 155 hauria de ser abans, per això no s’entén aquest mantra del perill del Govern dels Populars, com també ens deia l’obsessió amb els exiliats existents, en especial amb el President, o la portaveu al senat socialista Eva Granados que un cop més ens nega l’utilització del català amb excuses sense fi, de fet la mateixa gran democrata que ens va dir que la societat no pot decidir sobre l’autodeterminació, feixisme en estat pur.

Aquests son els que hi ha a l’altre costat de la taula, els mateixos que van validar la violència i els mateixos que porten la repressió extrema contra Catalunya, i que ara ens presenten una nova llei reformada que podrà perseguir molts més ciutadans que abans. Davant tots aquests fets, titllar aquest partit de traició no es gens estrany, a pesar de la manipulació que ens vol sotmetre personatges com en Sol.

Un relat miserable.

Aquest anunci de Pedro Sanchez per reformar el delicte de Sedició i dir-se “Desordres públics agravats” amb penes de presó menors i mes homologablae a la Unió Europea torna a ser un parany on ara els mitjans sobretot del Govern català abocaran esforços per vendre un fet miserable com la vuitena meravella del món.

El President espanyol, ha negat que el gest sigui per seduir Esquerra i si per posar les penes de presó homologables a Europa, diu que sempre ho han defensat i recorda que des de Catalunya es demana l’ammistia i això no te cabuda dins la Constitució. Des d’Esquerra ja ho han valorat molt positivament per acabar amb la repressió i es fruit del diàleg per arribar a poder votar i l’ammistia, de la mateix manera el President Aragonés diu que es un pas imprescindible per la desjudicialització. El president Puigdemont ja recorda que serà un nou engany i no hi veu cap guany polític, per la seva part Oriol Junqueras ho veu positiu i diu que aporta justícia allà on hi havia injusticia.

Una nova presa de pel per la societat catalana. El Govern amb la seva alegria ens diu que es un gran pas, quan el cert es que de les 4000 persones que han patit repressió, el 99% no els beneficiarà en res. Apart dona entendre que els fets del 2017 som culpables i ara ens alegrem que les penes havien de ser menors, però penes en definitiva. Ens diu que fer la independència no es pot ja que el pensament es amb els riscos i les penes de presó que comportaran, es com intentar un castell i pensar des del minut zero el mal que ens farem a la caiguda.

En l’anunci es torna a dir que l’ammistia pilar bàsic de la Taula de diàleg segons ERC, no cap dins la Constitució i ara a canvi s’accepta el canvi de nom d’un delicte inexistent, i unes penes de presó per cap delicte que quan sàpiguem la lletra petita de l’anunci d’aquest embaucador anomenat Pedro Sanchez no derivaran massa canvis excepte l’estètica del nom, cosa que ja estem acostumats. Dir com ha dit en Junqueras que posa justícia on hi havia injustícia quan posa com a culpable fer un referèndum democràtic es d’un cinisme brutal.

Ara els mitjans afins i el mateix Govern ja tenen l’excusa per donar suport als pressupostos socialistes i vendre aquest fake com l’objectiu del segle per Catalunya. La realitat celebrar un càstig menys sever d’un no delicte, esperpèntic i digne d’aquesta època misèrable que ens ha tocat viure.

Un nou engany, res a celebrar.

Una nova onada del CEO, constata que el gran beneficiat de la renúncia independentista per part dels partits independentistes i les seves baralles autonòmiques, es el PSC i amb un líder tant gris com Salvador Illa fregant-se les mans sense fer res.

De fet, si creiem els pronostics, que tot s’ha d’agafar sempre en pinces i vigilant els interessos existents. Crec que Esquerra no ha calculat amb el seu afany se servir al PSOE a Espanya i renúnciar i amagar al calaix l’1 d’octubre del 2017 en benefici d’un poder hegemònic autonòmic a Catalunya, que la seva lluita constant amb Junts sense respir que poc a poc ha provocat aquest trencament emocional amb l’independentisme i que en les properes eleccions es pot traduïr en un vot de càstig o una opció nova d’una societat farta de veure aquest frau i que de retruc provoqui que el PSC, el partit líder de l’espanyolisme, del 155 a Catalunya pugui accedir al poder. Segurament aquest càlcul les ments pensants repúblicanes no el tenen massa en compte.

No ho veig com una opció negativa, i segurament com un bany de realitat, que exemplificarà el divorci entre representants i ciutadania. La diferència real entre polítiques aplicades ara i les possibles per un Govern amb el PSC al capdavant no variaran gaire i per tant des d’aquest punt de vista no hi hauria cap daltabaix. De fet i amb diferents direccions seria el mateix. Ara veiem com Esquerra s’esforça en molts temes per vendre un discurs quan en realitat els fets van en un altra direcció i amb aquest futur hipotètic aniria igual amb un discurs i uns fets que no anirien alhora.

Pel que fa a Junts, i pel que observem a l’enquesta el seu pas a l’oposició i les seves contradiccions entre discurs i fets també el passarien factura pel desencís que provoquen com no pot ser d’altra manera.

La clau de tot plegat es que la societat demostri maduresa i sobretot sentit democràtic, ja que quan la representació escollida va en direcció contrària per allò que va ser escollida ha de ser penalitzada, o el frau es validat deixant la democràcia participativa en res. Cal defensar els nostres drets davant uns representants que han sortit del guió que tenien assignat i han deixat un cop més el protagonista, o sigui la gent guardada en un calaix com si no existis.

Un CEO que pot donar pistes d’aquest despropòsit instal·lat a la Generalitat.