ALBERT CORTES MONSERRAT

Llegeixo una entrevista a Miriam Nogueras, la portaveu de Junts al Congreso de Madrid i veig que no tanca la porta a pactes amb el PSC, amb l’excusa que la política municipal menja a part.

Ens diu que la vida politica als pobles i ciutats és un altra dimensió, i segurament en un Estat normal i un context democràtic standard ja seria això, sobretot en pobles petits on les persones son més importants que les sigles i en llocs més grans si els projectes de ciutat son coincidents hauria de ser així.

Fa referència a la ponència de partit en la que destaca que es respectarà l’autonomia local. Fa diferències amb Barcelona o la Diputació que ho considera diferent nivell i afirma que ERC i PSOE fa tres anys que son socis.

Crec que sobretot desprès de la sortida de Junts del Govern català, les seves critiques sobre ERC s’han centrat amb la col·laboració de PSOE i ERC a canvi de res i la denúncia d’un nou tripartit que evidentment renuncia a la independència en contraposició a la defensa de l’1 d’octubre de la seva formació.

Tot això es cert, però la credibilitat queda sota mínims quan tu no poses fre als pactes amb els partits del 155, de la repressió contra l’independentisme, de la lluita violenta contra la democràcia més bàsica a Catalunya com es en aquest cas el PSOE amb excuses de mal pagador com que la política municipal es diferent. Si de veritat vols fer valer el teu discurs evidentment cap pacte pot ser amb aquestes formacions en aquest moment enlloc. Apart dels pactes municipals, tenim la Diputació i el pacte Junts-PSOE, una institució amb gran poder i on el pressupost es molt elevat i el poder també, per tant aquests nivells de que parlem no permeten criticar el matrimoni dels republicans amb els socialistes, ja que bàsicament estarien fent el mateix.

Ho dic, perquè cal anar en compte amb les critiques alienes i la valentia propia, ja que desprès tots son matisos per justificar exactament la mateixa actitud.

Si tant diuen defensar el referèndum del 2017 i ser lleial al mateix, vol dir que el veto a l’opressor encapçalat per PP i PSOE hauria de ser total i per escrit de cara al votant. Un votant independentista que pot trobar que el seu vot pot anar a parar al PSOE precisament botxí de l’independentisme, i això no es de rebut.

Credibilitat zero.

Darrers dies del 2022 i la situació política catalana es com una travesia del desert on uns quants volen seguir vivint sense complexos i una gran part de la societat segueix astorada veient quina deriva ha portat tot plegat.

Ja fa 5 anys del referèndum sobre la independència, aquell que va portar una victòria molt clara per ser un Estat propi, que fins hi tot es va proclamar al Parlament tal com dictava la llei aprovada al mateix, però que no es va tirar endavant amb una estafa flagrant per part del nostre Govern sense precedents, que mai sabrem com hagués acabat, però que ha de fer reflexionar sobre les lliçons apreses.

Ara veiem com uns volen eliminar de les nostres memòries aquell dia i el que significava i altres diuen que es mantenen fidels al mateix però no se sap ben be com. De fet Espanya amb la repressió sense complexos i la catifa vermella que es va trobar per potinejar les nostres institucions en forma de 155 i unes eleccions que els nostres van acceptar i conjuntament amb la farsa del judici als representants que es van entregar i el seu comportament en el mateix van contribuir a tornar a una falsa normalitat blanquejada que encara ens arrossega.

El Govern espanyol ha fet la seva feina amb allò que li marca la seva llei màxima, la sagrada unitat del territori, i tant de la dreta com de la falsa esquerra han lluitat com un sol home per tornar al 2010 i a la placidesa de l’autonomia catalana. El victimisme i el col·laboracionisme acomplexat han estat el pa de cada dia en el nostre Parlament i Govern, acceptant tot i per tot i com deia blanquejant un relat que ha deixat al poble al marge i ha posat en primera fila els nostres càrrecs que tants anys fa que viuen de l’Espanya autonomica i d’esquena als desitjos majoritàris de la ciutadania.

El poble, ara ha de prendre la paraula i aquesta en forma de vot te una primera oportunitat el proper maig, i ha d’exigir com mai donar efectivitat allò que ha votat i que el Parlament català ha validat ja sense excuses ni retards sense escrúpols.

La societat catalana va votar independència, i això ha de ser el pas a fer. Te perills evidentment, però no menys que qualsevol independència que hem vist en altres llocs. No hi ha, ni hi haurà cap acord sobre el tema, la unilateralitat entesa com el compromís democràtic dels representants amb el seu poble es el camí, i això simplement es democràcia.

Aquí estem.

Desprès del discurs de Nadal del President Català on parlava del proper objectiu a tractar a la Taula de diàleg en forma de referèndum i on parlava de les bondats de la mateixa ja ha arribat la resposta per part espanyol.

La Moncloa dona per fet que la Taula prevista en poc temps no tindrà lloc. De fet consideren que amb la reforma del Codi Penal per la sedició i la malversació el diàleg ja s’ha consumat i per tant no te sentit seguir amb la Taula. Cal dir que el proper any es electoral i el PSOE sap que aquest tema ha de quedar soterrat i per tant Sanchez ja ens va dir que el procés s’havia acabat, i donen per tancat el tema del Referèndum ja que no hi cap a la Constitució. Per altra banda la part catalana ja va signar que no sortiria dels límits de la Constitució i per tant qualsevol tema autonòmic ja te les seves comissions per tractar-los.

Una gerra d’aigua freda per Esquerra i el Govern català que feien d’aquesta Taula la seva paranoia bàsica per entretenir la societat catalana i de pas allunyar tota resta de l’1 d’octubre marejant la perdiu indefinidament amb un diàleg que mai ha existit, ja que una part te el poder i l’altre no te absolutament res. Aquest fake de la reforma del Codi penal pensat per afavorir uns quants però deixar al peu dels lleons a molts dels repressaliats era el seu trumfo i ara pensaven passar a la pantalla repetida del referèndum, que espero ja no s’atreveixin a tornar esmentar encara que sigui per un mínim respecte a la societat catalana.

El Govern de Pedro Sanchez te raó, ja han parlat del que podien parlar, han aconseguit el suport republicà a canvi de res tangible i més enllà ja no hi ha res. Evidentment el referèndum com han dit sempre no hi cap a la Constitució i mai serà pactat, per tant els assumptes d’un Govern autonòmic com el català es poden tractar als diferent forums creats per debatre assumptes entre el Govern central i les autonomies espanyoles, ni més ni menys.

Esperem sigui el final de la comèdia i deixi despullat aquest gran engany per la part catalana. Toca que la societat demostri la seva maduresa i doni o tregui raons. El vot tindrà la resposta i per vergonya aliena espero per fí la comèdia s’acabi.

Escoltant el discurs del President Aragonès aquest Nadal, em crida l’atenció dues coses, una aquesta mena de xantatge per votar els pressupostos i l’altre directament eliminar l’1 d’octubre.

Ens diu que la Generalitat impulsarà el 2023 un gran acord per fixar les bases per tornar a votar sobre la independència i ho considera la nova fase de les negociacions amb el Govern espanyol un cop reformats els delictes de sedició i malversació i celebra que el diàleg comença a portar els seus fruits.

Ha cantat les bondats dels pressupostos presentats pel Govern instant a la resta de partits a donar-hi la seva aprovació en benefici de la societat.

Crec que el President d’un partit que teoricament vol la independència no fa una bona presentació quan elimina precisament el que li dona legitimitat democràtica i validesa, com es el referèndum de l’1 d’octubre i el vol substituir per un de nou, on tornarem a donar tombs al mateix, ja que un referèndum real no enten de que una opció tingui més pes que l’altra, ni de preguntes que no siguin clares, per tant poca cosa a parlar, i més quan la conclusió es demanar l’aprovació d’aquell que ja t’ha dit que no en vol ni parlar mil i un cops. Aixó no funcionen les coses i tots ho sabem. La realitat es que la societat ha votat, si hi ha repressió i exili es per l’1 d’octubre i aquesta es la pedra angular del nostre procés d’independència, renunciar a ella comprant el relat espanyol per una opció que ja sabem que s’estavellarà a la paret no es una opció vàlida i ho sabem.

Per altra banda, crec que com a President i amb un discurs institucional com aquest, toca fer un discurs per la nació sencera com li agrada dir i com a President dels catalans, no d’un Govern i en aquest cas format per un sol partit amb el tema de pressupostos, que tots sabem es una llei cabdal, però que tant legitim es que el vot dels altres partits sigui favorable o no. Un xantatge donant a entendre que nomes hi ha una opció no es de rebut i tampoc es ètic. Segur que hi haurà coses positives i també negatives, però en qualsevol cas cada partit hi ha de donar la seva opinió sense coacció davant la ciutadania que mai es una bona recepta.

Per això parlava de miting discurs, més propi d’un acte de partit que com a President de tots i per damunt dels partits inclos el seu.

La Moncloa diu que el diàleg ja s’ha consumat i considera que ERC ja ha acceptat que l’1 d’Octubre va ser un delicte. Fi de la historia.

Ara toca al PSOE en aquest proper any electoral presumir de mesures anticrisi i altres temes socials, deixant la Taula de diàleg per mès enllà del proper estiu. La reforma del Codi Penal es considera com deia que s’accepta que es delicte i assenyalen que un referèndum no hi cap a la Constitució encara que sense tancar la porta a una consulta sobre els acords de la Taula de diàleg. Consideren un encert haver treballat per la convivència a Catalunya i dir Sí a Catalunya i deixen clar que la unilateralitat independentista ha quedat enrere.

Una nova humiliació aquestes consideracions de Moncloa que malauradament son certes des del seu punt de vista, han aconseguit deixar enrere el procés, dividir l’independentisme i tot a canvi de res, assegurant una crossa fidel com Esquerra pels seus propòsits. Això els blinda davant els comicis propers on poden exhibir haver desmuntat aquest perill sense cedir amb res i a canvi de res, com diria un que jo se, una jugada mestra en tota regla.

De totes maneres la vergonya per la societat catalana ha estat aquest tonto util per dir-ho d’alguna manera com son els repúblicans que han venut als seus votants i al que teoricament defensaven absolutament per no res, el perdó dels seus liders entregats a la presó espanyola i renegant i enterrant el referèndum català amb un autonomisme de llarga durada i una col·laboració interessada amb el PSOE a Madrid a canvi absolutament de res per Catalunya, un peix al cove, amb un cove foradat, un altra jugada mestra, aquesta vergonyosa, fins hi tot amb la reforma del Codi Penal recent avui aprovada, han acceptat que el dia 1 d’octubre va ser delicte aprovant el relat de l’Estat espanyol i renunciant a qualsevol intent amb mentides varies sobre èxits com la llengua que s’han demostrat absolutament falsos.

Ara amb el nou afer amb els magistrats espanyols, ja s’han posat al costat de Pedro Sanchez com a primera reacció i segueixen fent el paper del tonto util a canvi de res i deixant la societat catalana totalment avergonyida un cop més.

Com deia acabat i liquidat.

La magistrada Maria Luisa Balaguer de l’anomenat sector progressista del TC, expressa la seva disconformitat amb la decisió que el Senat no pugui seguir la tramitació de la reforma del Codi Penal amb la renovació del CGPJ i TC inclosa, però ens ha deixat una prova irrefutable del que som.

Parlo dels magistrats posats pel PSOE i anomenats progressistes, ho dic per aquells que encara defensen l’esquerra com una cosa oposada a la dreta espanyola. Ens diu que no es comparable amb altres actuacions encara que l’òrgan ja va suspendre sessions del Parlament de Catalunya l’octubre del 2017 i el gener del 2018. Diu que no es comparable ja que la cambra catalana es infinitament menor en l’àmbit polític i jurídic. Es a dir transmet el que molts dels juristes espanyols pensen, la distinció entre Parlaments de primera i Parlaments de segona.

Davant això, amb aquest context el líder d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufian li diu a Pedro Sanchez que no els deixarem penjats i que ho faran simplement per dignificar la democràcia perquè davant de tot abans que independentistes, son demòcrates.

Molt significatiu aquests dos fets, per una banda i encara que els fets ja no donen per males interpretacions els darrers anys, la verbalització per part d’un magistrat d’aquells que pretenen oposar a la dreta cavernaria menyspreant el Parlament català, com s’ha fet repetidament i expressant ben clar que simplement es una eina sense poder real, per blanquejar allò que anomenen autonomia, però que el poder total es a Madrid. Davant això Rufian en un altra actuació miserable els diu als botxins que no els deixaran sols i per postres ho diu per dignificar la democràcia inexistent espanyola, d’un Pedro Sanchez que ha vist com Europa ha donat la raó al TC davant la seva imposició judicial en aquest cas, i encara ens rebla el clau dient que abans que independentistes son democràtes, com si fossin coses oposades i no puguessin ser complementaries.

De fet democrates teoricament ho son tots, no hauria de ser una qualitat, independentistes nomes uns quants i segurament no es el cas de Rufian, ni del partit que representa que si anem enrere per la història de Catalunya, ja veiem que el desig de salvar Espanya amb uns teorics bons i dolents es una constant per davant del desig d’independència i aprofitar precisament els contexts de feblesa com aquests per poder donar el pas.

Segurament falta autoestima, convicció i sentiment de nació amb majúscules per creure que nosaltres no hem de salvar a ningú i molt menys aquell que ens trepitja cada dia.

Definitivament, ens han deixat penjats.

La decisió del TC acceptant el recurs dels Populars i dictant mesures cautelars sobre la reforma del poder judicial que impedeixen la seva tramitació al Senat ha portat reaccions que ens haurien de recordar que a Catalunya no van ser pas les mateixes.

Efectivament, el TC ha tirat pel dret i suspén un debat i tramitació parlamentària de la Reforma del Codi Penal aprovada al Congreso i que havia de ser ratificada al Senat. De fet tot encara es més esperpèntic, ja que la substitució dels jutges ja caducats fa molt temps i no renovats per no arribar al consens entre Populars i socialistes, son els que han vetat la iniciativa, seria com si el lladre fos el jutge del seu propi judici, jutge i part, molt propi de Dictadures com l’Estat espanyol. Les reaccions de la teorica esquerra espanyola han estat de sorpresa i indignació encara que Batet ja ha dit que acatarien la decisió, igual que el Govern que ens diu que es una decisió d’una gravetat màxima. Pel que fa a Podemos, el soci en el Govern espanyol ho titlla de cop consumat contra el poble i la separació de poders ja que el TC li diu al poder legislatiu si pot legislar o no. Ione Belarra denuncia impedir una votació democràtica a la seu de la sobirania popular i diu que ara toca defensar-la, insinuant fins hi tot la desobediència.

Cal dir, que cap llàstima, gens ni mica, el monstre creat en aquest Estat corrupte també el fa servir la dreta i ultradreta per alterar l’ordre de qualsevol sistema realment democràtic. Caldria recordar a aquesta falsa esquerra que ara fa escarafalls, el seu paper amb el vist a Catalunya on el seu suport o silenci davant aquesta anomalia un cop i un altre contra la sobirania del Parlament ha estat presa com una cosa normal. Recordo el suport socialista al 155 i la quantitat de lleis, resolucions o propostes tombades pel TC, o les malifetes de la Junta Electoral posant i traient diputats amb la seva única consigna de respecte a la llei com a lema. Fa riure escoltar Belarra de desobediència i d’atac a la sobirania popular que es veu nomes val per Madrid, ja que tots recordem el seu paper a Catalunya.

Aquest es la democràcia plena que ens presenten, i ara Sanchez que no pot sortir com a perdedor es presentarà com a salvador de les essències democràtiques davant la dreta ferotge, i el més trist es el paperot que els partits catalans faran donant-li suport, i validant un relat fals, enlloc d’aprofitar i fer de representants dels catalans cosa que han oblidat.

Simplement, una Dictadura.

Com s’ha repetit i es repetirà, el futbol ha fet justicia amb el millor jugador de la Història, Lionel Messi. Sabem com celebrarà Argèntina aquesta conquesta mundial, però francament ja també em vaig alegrar i molt.

Quan escoltem repetidament aquell qualificatiu de Déu del futbol en la seva persona, molts es posen les mans al cap per aquesta comparació, però més enllà de la passió que es viu aquest esport a l’Argèntina cal posar-ho en context i desmuntar aquest politicament correcte que molts hem vist tant de veu com a les xarxes.

En primer lloc, aquells que deien jo no veure el Mundial ja que Catar no respecta els drets humans. Crec que segurament son molts dels que també diuen no s’ha de barrejar política i esport i que haurien de veure que es cou a casa seva abans de posar l’ull a aquestes terres llunyanes. Es cert que no es respecten els drets humans, però també es cert que ells han fet la petició i els ha estat adjudicat, on per cert els diners es veu que en aquest cas passaven per davant dels drets humans.

La gent a Argentina es irracional amb el fútbol i les seves comparacions. Cal dir que el fútbol no entén de racionalitats, es un esport i per tant entra en el terreny dels sentiments, i aquests son ben legitims. De fet si entrem a la racionalitat, seria menys racional aquella gent que creu en una divinitat espiritual que mai ha vist i que permet ho accepta que marqui les regles en forma de premi o càstig que una persona com Messi que a molta gent per la seva qualitat esportiva i els colors que ha defensat ens ha fet viure uns sentiments que aquests si son reals i de fet son els que ens fa viure.

La barbàrie de l’Iran amb un futbolista que serà executat, no es pot barrejar amb aquesta final, ni els seus protagonistes demanant que ells facin un gest que cap Estat està disposat a fer i que passi el que passi seguirà la seva relació amb aquest país asiatic si el negoci es fructifer. Per tant no poden demanar res de res a uns professional que es guanyen la vida amb això. La humanitat fa temps que ha perdut aquesta condició en benefici dels interessos.

Per últim la justícia poetica que em referia es per un jugador amb tots els títols possible amb el Barça i individuals, però que li faltava un Mundial de seleccions per culminar la seva carrera com el més gran sense cap tipus de discussió, fins hi tot per aquells que s’atrevien interessadament a fer comparacions que fan riure i que ara quedaran en l’oblit. Alguns diran que no n’hi ha per tant per donar quatre patades a una pilota i jo els diria que no es per això, es per tot el que genera en els nostres sentiments, i això no te preu.

Simplement el més gran.

Aquest lema del 78 i que escoltavem a les primeres manifestacions posteriors al franquisme segurament prendra actualitat, ja que a base d’anar enrere i arribarem segur. Hem rebaixat tant les expectatives que ja no queda res dels darrers temps.

El President Aragonès ens diu que la prioritat es el referèndum pactat, però que es obert a parlar d’una reforma de l’Estatut i que ara toca abordar la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. De fet es la resposta a Pedro Sanchez que ens diu que el procés s’ha acabat. Aragonès diu que si algú es pensa que per arribar a acords en la via judicial renunciaran a la independència no enten el que passa a Catalunya i parlar d’abordar la qüestió de fons en els propers mesos. Per altra banda ha valorat positivament les reformes del codi penal.

Realment la presa de pel d’uns i altres es de dimensions considerables. El president ens torna parlar del referèndum pactat, que tots sabem que en un Estat democràtic i civilitzat, es la solució perfecta i desitjable per tothom, però també sabem que Espanya no ho es i que ens ha negat un i mil cops aquesta opció, de fet la seva carta magna es basa en la sagrada unitat del territori com objectiu fonamental, per tant es una opció que no hi serà ni ara, ni mai, nomes saber la proposta dels repúblicans, Bolaños ja ens va recordar que no hi cap a la Constitució, crec que es prou clar. Per un altra banda anar enrere 40 anys i tornar a la pantalla Estatut i reforma del mateix es un insult a la ciutadania sense precedents. Un Estatut es autonòmic i recordo que la darrera experiència ja sabem com va acabar, de fet totes i que fa 5 anys vam votar per la Independència, per cert amb victòria aclaparadora del Sí, i un Estat no te Estatuts, te Constitucions.

Ens diu que si algú es creu que han renunciat a la independència no coneix el que passa. Malauradament ho coneixem molt bé i aquestes propostes, signifiquen la renuncia al referèndum del 2017 i també a la independència, per tant ens coneixen prou bé. Parla d’abordar la qüestió de fons quan acaben d’aprovar unes reformes penals que ens declaren culpables per anar a votar el dia 1 d’octubre es senzillament miserable, i una gran presa de pel.

Nomes faltava ara obrir el meló de l’Estatut. Definitivament la propera Diada haurem de recuperar la reclamació del 78 “Llibertat, Ammistia i Estatut d’Autonomia”.

La petició del PP per impedir la reforma del poder judicial i la decisió del TC de convocar un ple per estudiar el tema, torna a posar de manifest si es que calia, que Espanya les seves estructures de poder, ni tenen separació, ni son democràtiques.

Un cop més veiem com decisions del poder polític legitimes son desvirtuades pel poder judicial abans que siguin una realitat. En un sistema normal si la cambra de representants és precisament això, hauria de poder debatre i votar en plena llibertat. Posteriorment si un partit creu que s’ha superat les lleis hauria de poder presentar protesta als interprets de la llei o sistema judicial. De fet recordo molt bé, quan fa no massa anys tots els mitjans i partits espanyols volien avortar les lleis o resolucions del Parlament Català fins hi tot abans de ser votades en el mateix, fins hi tot nomes el seu debat havia de ser avortat i per aquest motiu la Mesa del Parlament va ser criminalitzada, ara molts dels mateixos es queixen del contrari, es el que te quan es deixa creixer un monstre.

No es normal, que els organs judicials siguin escollits pel poder dels partits en cada moment i proposats pels mateixos en funció de les seves necessitats, ja escoltem la divisió entre conservadors i progressistes, una paraula aquesta darrera que fa riure per no plorar, ja que quan es tracta de Catalunya tots son exactament iguals. La realitat es que no hi ha separació de poders i amb el procés català ha sortit a la llum com mai. La situació de caducitat d’alguns membres dels poders judicials per no posar-se dacord els dos partits espanyols amb el seu relleu denota una situació kafkiana i molt allunyada de qualsevol democràcia normal. De fet i com el sistema en general si no fos una actualització feta pel mateix poder que hi havia en el franquisme, hauria d’existir un organisme independent a l’estil per exemple del Regne Unit on no existeix un govern del poder judicial com a tal, sinó aquest organisme de nomenaments judicials per mérits dels candidats i els seus membres es nomenen per concurs obert entre jutges, advocats i càrrecs vinculats i tot per mantenir la independència judicial.

Ara aquest sistema espanyol corrupte i hereu de la Dictadura pot explotar a les mans de Pedro Sanchez que no oblidem es una peça més d’aquesta farsa democràtica i una vergonya dins la Unió Europea que amb les seves corruptel·les mira cap un altre costat i vola segons els interessos i per damunt de la societat.

La societat catalana assisteix atònita espero per damunt dels mitjans del règim, dels opinadors a sou o dels trols de les xarxes,com per la nostra iniciativa, allò que sempre haviem defensat que no era cap delicte i si un repte democràtic a l’Estat, com era el referèndum de l’1 d’octubre amb tots els sacrificis que va comportar, ara assumim que es un delicte i per tant ens afegim al relat de l’Estat. Suposo una maniobra que internacionalment ningú podrà entendre i que es digne d’estudi pels professionals de la psiquiatria. Com diu en Bernat Dedéu “El meu marit em pega lo normal”. Vergonya de partits

El meu marit em pega lo normal

Bernat Dedéu

La reforma del delicte de malversació m’ha demostrat que el processisme i la seva cort de cínics tenen una capacitat inaudita per sorprendre’m fins a deixar-me sec de mots. Si resulta ben difícil d’empassar que l’independentisme hagi mutat en un moviment polític embadocat per la pretensió d’esmenar el Codi Penal espanyol (la qual cosa implica fracassar per definició, car la burocràcia és l’idioma consubstancial als estats), això de digerir com a èxit polític la mitigació d’un delicte considerat injust ja és una tasca d’estómac marmori. També ho és l’evolució del propi discurs independentista, que primer amenaçà l’estat dient que “ho tornarem a fer”, després reculà amb els organitzadors de l’1-O afirmant tothora que eren eren culpables de res (“no hem comès cap delicte”, repeteixen ad nauseam), per acabar implorant a l’estat que els castigui… però amb un tipus delictiu a la carta.

Anem a pams. L’acord entre Madrid i els nous virreis catalans ha estat forassenyat d’inici. Tot i reduir les penes per malversació (d’un màxim de sis anys a quatre), el delicte acabarà condemnant els funcionaris o responsables públics que gosin destinar patrimoni públic a una finalitat per la qual no estava previst, bo i fixant com a requisit la causa d’un “mal o entorpiment greu al servei públic”. Aquest deu ser l’únic cas a la història universal que hom signa un acord per clarificar un delicte (o, en qualsevol cas, per escatir-ne bé les causes) i, una vegada fet el pacte, les dues parts difereixen absolutament de la lectura del text: pels republicans, l’esperit de la llei foragita qualsevol imputació pels organitzadors/inspiradors de l’1-O i, al pol contrari, el PSOE es vanta justament d’incloure aquest “mal públic” com a esquer perquè qualsevol futur intent de referèndum tingui la garantia d’ésser penat.

Com pot entendre qualsevol organisme que tingui una intel·ligència superior a la d’un mosquit, si l’objectiu d’aquesta reforma legal consistia en allò que els cursis anomenen desjudicialitzar la vida política, l’efecte és just el contrari. Així ho ha reconegut en sordina algun membre republicà (i algun podemita amb la carrera de dret mínimament aprovada); el nou marc legal regala encara més terreny a la imparcialitat dels jutges en l’esport de cercar qualsevol activitat econòmica ordida pel Govern que s’hagi apartat dels límits que marca l’autonomisme. Aquesta fal·lera encara serà més atlètica si tenim en compte el caràcter voxista de la cúpula judicial i el fet que la majoria de togues (en especial, les del Suprem) encara estan molt emprenyades pels indults i una reforma que el PSOE ha fet a petició d’un partit independentista. Si alguna cosa fa la nova llei, és requetejudicialitzar.

Per si això fos poc, es palesa de nou (i amb tota la barra del món) que els polítics catalans han avantposat els seus interessos penals al fet de protegir les mobilitzacions ciutadanes que puguin derivar-se de la convocatòria d’un referèndum. No només això, sinó que la reforma anterior del delicte de sedició ha agreujat els desordres públics com a motiu d’esporuguiment general. En definitiva, comprovem per enèsima com a Espanya no li fa falta exercir la repressió perquè aquesta acaba essent perpetrada pel principal partit de l’independentisme català. En aquest sentit, Sánchez respira ben tranquil, perquè la crispació que recollirà aquesta reforma ad hoc serà recollida per Vox i debilitarà el PP, mentre el presidente espanyol podrà passejar-se per tot Catalunya (amb Salvador Illa i Jaume Collboni) disfressat amb la túnica de pacificador del conflicte català. Alehop.

A través de Junqueras, Sánchez s’ha assegurat que el poble s’esporugueixi i que la majoria de responsables públics s’ho pensin bé abans de llençar-se a experimentar amb la comptabilitat creativa. En sordina i d’una forma molt més efectiva que la de Rajoy, el líder del PSOE ha acabat amb les tècniques d’astúcia amb què Mas pogué parir el 9-N mentre foragita la unilateralitat del món independentista. I el que és pitjor de tot plegat, les elits madrilenyes han tornat a aconseguir que els catalans tinguin la temptació de celebrar les reduccions delictives com a avenç en l’autodeterminació. Ara mateix, els republicans defensen les remodelacions del Codi Penal amb la mateixa parsimònia de les dones maltractades quan deien allò que “el meu marit em pega lo normal”. Com han fet amb la llei d’Irene Montero, els jutges ja frisen per veure des de quina escletxa poden començar la matança.

Tot plegat és ben curiós, perquè si alguna cosa haurien d’haver après republicans i convergents del judici del Suprem és que Marchena i la seva cort no necessiten cap mena de text legal per tal d’enxironar un polític català quan gosa atemptar contra la unitat d’Espanya. Comptat i debatut, l’elector independentista queda abstret en la dicotomia metafísica que l’atrapa de fa lustres: no acaba de saber si els seus líders són una colla de rucs sense rival o, simplement, un estol de miserables amb una barra il·limitada. O qui sap si les dues coses.

Dos fets avalen la deriva d’aquest partit en els seus postulats, primer acceptant l’esmena a la malversació amb segell PSOE i segon amb una ponència que vol enterrar l’1 O definitivament amb una proposta impossible i esperpèntica de nou referèndum.

Tal com deia, en el debat de la modificació del delicte de malversació, ERC accepta una esmena socialista que castiga supòsits similars al de celebrar un referèndum com el del 2017 i que condemna entre 1 i 4 anys al funcionari públic que destini patrimoni públic a una finalitat no prevista i inhabilita al mateix entre 2 i 6 anys. De fet des de les files repúblicanes es vol donar una interpretació diferent a la que el PSOE li dona, i això ja sabem que dona pas als jutges que tots sabem quina interpretació agafaran com ja vam presènciar amb el judici als polítics catalans amb una farsa sense límits.

Alhora el partit aprovarà una ponència política on defensa el diàleg amb el Govern espanyol presentant una proposta de nou referèndum pactat amb un 50% de participació i 55% de SI per ser vàlid, a l’estil Montenegro que diuen donarà més força internacional i provocaria un procés de negociació de bona fe entre el Govern espanyol i català amb mediació internacional.

Pel que fa al primer tema, finalment veiem la vergonya d’acceptar que el dia 1 d’octubre va ser un delicte, això en primer lloc i per si no fos prou amb l’obsessió per fer veure que la Taula de diàleg farsa engegada dona rèdits intenten bellugar un codi penal per blanquejar el que no es, i donar un tomb per tornar amb un nou text allà on erem, amb allò que Europa ha contradit insistintment amb els exiliats però ara amb l’aval del Govern de Catalunya, cosa que deixa indefens l’independentisme sense remei, tot un disbarat de grans proporcions.

En el tema de la proposta, ja es de traca i de vergonya aliena. Proposar un nou referèndum que per activa i per passiva des d’Espanya ja s’ha dit que mai s’acceptarà es enganyar a la gent amb mala fe, proposar un de nou, vol dir de facto no donar per vàlid l’1 d’octubre del 2017 i enterrar definitivament la base del projecte deixant-lo en res. Apart per si no fos prou optar per aquests percentatges, es anar contra la democràcia clarament, com a la gran majoria de referèndums al món, la participació es lliure i es la que es, i la meitat més un guanya, ningú entendria que un 54% fos pitjor que un 46% posem el cas. Posar un cas singular com Montenegro aparellat amb Catalunya no es de rebut, de pas contradiu totes les opinions expressades pel seu líder Oriol Junqueras que anaven en sentit contrari i criticant aquells que podien defensar aquesta proposta en el passat. Tot un gir per aquest nou autonomisme que es vol fer hegemònic amb la base de la vergonya i el menyspreu a una societat que potser hauria de reaccionar abans no sigui massa tard.

Es la deriva d’Esquerra.

Opinadors, mitjans o comissaris polítics treballen a ple rendiment per avalar cada pas del Govern català i de pas per criticar o menysprear qualsevol crítica al mateix encara que desprès es demostri que era certa. Aquesta qualitat la considero negativa i es diu intolerància.

Avui Oriol Junqueras sobre la malversació ens deia que volem eliminar allò que es va introduir per perseguir-nos. Nega cap delicte en el referèndum. i per això volen reformar el codi penal, demanant suport a la resta de forces independentistes, igual que generositat per aprovar els pressupostos i deixar els interessos particulars fora. Per la seva banda Pedro Sanchez defensa la desjudicialització per rescatar Catalunya de la crispació i consolidar el retrobament amb un diàleg i que per exemple han portat grans inversions des del 2017 i allunya els dies tristos del 2017. Per la seva banda Esquerra veiem com ara presenta esmenas sobre les reformes del codi penal que tant han lloat amb entusiasme.

Tot aquest poti, poti ens diu primer que la preocupació no es fer efectiu el mandat democràtic com a tal, que seria el normal i el que reclama la societat i qualsevol democràcia normal, sinó acceptar el delicte intentant reformar les lleis per rebaixar les condemnes, cosa que ja ens indica fins on pot arribar el cinisme dels nostres partits. Fa gracia quan demanen tots unitat i suport quan els exemples per part de tots sempre han anat en direcció contrària, com també es de traca demanar deixar fora els interessos particulars quan es precisament la prioritat dels nostres partits des del 2017. De fet aquesta cortina de fum per fer veure el que no es i consolidar el poder autonòmic esclar a Catalunya i estatal a Madrid incorpora l’acceptació del relat de Sanchez i el retrobament i denúncia dels fets del 2017, com una cosa a rectificar, una errada vaja. Tot això comporta com deia la no acceptació de cap critica que pugui portar dubtes del relat que es vol vendre, cosa que ha portat a criticar reitaradament els que ara son oposició o la mateixa ANC que legitimament defensava la seva posició al carrer que no coincidia amb la del Govern.

Ara amb aquestes esmenes veiem com l’intent de rectificació encoberta del relat ens dona a pensar que no tot era idil·lic amb aquest pacte, però això mai entrará dins el relat oficial, i molt menys assumir cap tipus de culpabilitat acabi com acabi i ho avisi qui ho avisi.

La democràcia implica respecte i tolerància per totes les posicions, en especial aquelles que van contra el relat oficial, i en especial les que provenen de la propia societat, que un cop més es guardada en un calaix en nom de la intolerància.