Es el drama de cada dia, un mateix partit al Govern, dues versions, un pas a la dreta, un a l’esquerra. Declaracions en un sentit de dilluns a divendres i altres en sentit contrari al cap de setmana, una bona gestió del procés per part del President Mas erosionada constantment des de les seves pròpies files i malbaratant la bona feina aconseguida. Ara ens diuen que la consulta no equival a independència o confederación. Ja hi tornem a ser i un dia o altre hem de resoldre aquest problema.

En Duran ens diu que la consulta no equival a les paraules esmentades, i simplement ha de servir per votar lliurement. Reivindica el paper indispensable del seu partit i la seva necessitat ara i en un futur. Ens diu que es el principal referent internacional del nostre país, amb estat propi o sense, independents o interdependents,  federals o confederals. Afirma que la consulta ha de ser el 2014 amb les condicions que tots sabem i empara legal amb una gran concentración de forces polítiques al seu voltant.

Efectivament, cal deixar clar les coses, i deixar de marejar la perdiu, ho confondre a la societat ja prou atabalada. La consulta no es només per votar lliurement, això amb una democràcia ja es dona per fet, no hauría de ser un mérit, i naturalment es per preguntar i donar viabilitat a la resposta, acatant la voluntat majoritària popular, no es una anècdota, per tant una consulta sobre la independència com es el cas que ens ocupa, evidentment equival o a estat propi o seguir com fins ara. Ningú ha demanat cap confederació, ni altres formules totes respectables que tenen una prèvia interessant. Primer s’ha de ser un estat per federar-se d’igual a igual amb un altre, i segon i molt important, cal ser dos per fer aquesta operación, i de moment no hi ha ningú disposat a fer aquesta operación amb Catalunya. Per altra banda seria força esquizòfrenic renunciar a un Estat pròpi per tornar a federar-se d’aquell precisament que t’has alliberat. No enganyem a ningú. El clam popular de la manifestación de la Diada reclamava un estat propi, i aquesta es la pregunta amb tots els matisos que calguin, si ho volem ser o no i amb una resposta igualment senzilla com es un si o un no. No hi ha res més, ni cap anhel per altres històries fantasioses com les confederacions o altres paraules que segurament s’inventaran per intentar desesperadament evitar el que no volen.

Per altra banda, el paper d’Unió en aquests moments, o de part dels seus dirigents amb el principal al capdavant no es el que podríem dir galdós, ni lleial com correspondria, més aviat va en dirección contraria al programa electoral sota el que es va presentar, i això diu molt poc de la seriositat d’un partit com diu en Duran històric.

Per aquest mateix motiu, parlar de referent internacional un partit minoritàri dins l’arc polític català, no em sembla de rebut, i molt menys una realitat. El pes d’aquest partit es el que es, i amb uns comicis en solitari, no deixaria de ser un més sense un pes massa important dins la societat catalana.

Tanmateix caldria aclarir amb les condicions que diu ja sabem, aquestes básicamente es respecte a la democràcia i sota la legalitat vigent, que ja es podria fer si la voluntat política espanyola fos aquesta com succeeix al Regne Unit, si no es així cal cercar un altre legalitat, no podem ser esclaus d’una legalitat d’un estat que sempre hem tingut a la contra, i que seria ridícul ara basar tota amb el seu estat de dret.

En definitiva, caldrà aviat posar data a la consulta, esperar la resposta formal del govern espanyol i actuar amb conseqüència, la decisió es urgent i no hi ha cap motiu per ajornar el nostre futur.

Aquest procés que vivim, es lògic que hagi de deixar víctimes pel camí, i una de molt clara es l’Alicia. La seva descolocació en el nou context català ha estat una constant des de la Manifestació de l’11 de setembre passat. Una falta d’arguments i una escenificació exagerada que no es pot aprofitar ni per fer una versió còmica. Per altra banda una claredat en gestos puntuals deixant el seu partit en una clara posició antidemocràtica sense saber acceptar les majories i abandonant plens sense cap sentit de l’ètica. Sí això sumem l’afer de les escoltes i com ha portat la seva famosa conversa a la Camarga i el resultat final, podem afirmar que la seva fi com a primera espasa de la filial popular a Catalunya te els dies comptats, com ens explica molt bé en Toni Aira, qui ho havia de dir.

Ai Alícia…

Toni Aira

N’Alícia Sánchez-Camacho acumula ja força experiència. I el cas és que ja saben allò que deia Oscar Wilde a propòsit del fet que “experiència” és la forma eufemística de referir-se a l’error. Molt d’error, massa, ha perpetrat la líder del PP català a tomb del cas de la gravació de la seva conversa amb la presumpta amant de Jordi Pujol Ferrusola al restaurant La Camarga de Barcelona. Tant s’ha equivocat, de principi a fi, que em reconfirmo en allò que ja he escrit i que m’apunten diverses fonts ben informades del PP: el lideratge de Sánchez-Camacho està tocat de mort.

Ai Alícia. Qui et manava anar a aquell dinar a prendre apunts? Qui et manava refiar-te de segons qui del teu partit? Qui et manava pensar en callar i guardar-te el contingut de la conversa per a vés a saber què? Qui et manava sobreactuar tant en esclatar el cas? Qui et manava elevar tant la nota? Qui et manava, amb el temps, mirar de pactar un silenci que en l’era d’Internet hauries de saber que és impossible? Qui et manava, en definitiva, equivocar-te tant i pensar que res de tot això no tindria conseqüències? L’experiència és un grau, diuen. I tu, amb tot plegat, n’has acumulat la típica dels qui en política precedeixen el seu càrrec amb el prefix “ex”. 

Partit o país?

Vicent Sanchis

Aquells que tenen una visió convencional de la política –i que la mantenen en moments tan convulsos com els actuals– no entenen la calma aparent de molts dirigents de Convergència Democràtica davant la constatació demoscòpica que Esquerra Republicana està culminant el “sorpasso” que sempre haurien buscat els seus dirigents. Si les previsions en intenció de vot es mantinguessin fins a la convocatòria de les pròximes eleccions, Catalunya viuria un canvi de tendència política històric. Per primera vegada des de la Transició, Convergència i Unió deixaria de ser la força sobiranista hegemònica. I el liderat en el procés que ha dissenyat i que impulsa Artur Mas correspondria a Esquerra Republicana. És cert que no seria l’únic canvi transcendent, perquè el PSC continuaria decantant-se cap a la marginalitat i perquè el mapa polític es fragmentaria més encara i dificultaria enormement la governabilitat. Però, en tot cas, la novetat més significativa seria, sense cap mena de dubte, el “sorpasso” que es consolida a cop d’enquesta.
 

Aquesta eventualitat provoca diferents reaccions. Els dirigents d’Unió –liderats per Josep Antoni Duran i Lleida– se la miren amb inquietud i  nerviosisme. El mateix Duran constata amb amargura que “Convergència i Unió sacseja l’arbre i Esquerra en recull els fruits”. És aquesta una percepció i una preocupació molt compartida dins Unió i que també es reflecteix en declaracions confessades i no revelades públicament d’alguns dirigents convergents. Però a Convergència Democràtica preval, tant territorialment com orgànicament, una altra consideració. Ahir mateix el conseller de la Presidència, Francesc Homs, declarava: “Em preocupa el sorpasso en la mesura que sóc dirigent de CiU, però des de la perspectiva de govern tenim unes altres prioritats. I rematava: “El que ens ocupa i ens preocupa en aquests moments, i sempre ha estat així, és el país”.
 

Entre “partit” i “país”, doncs, els dirigents de Convergència Democràtica que han empès el procés de transició nacional que finalment va assumir Artur Mas es decanten pel segon. Estan disposats a sacrificar els interessos de la seva força política si Catalunya finalment decideix i entra en una altra etapa històrica. No és ni fatxenderia ni estratègia. És un valor sentit i compartit pels dirigents d’allò que abans es denominava “el pinyol”, encara que ara s’hagi trencat i dispersat. La intenció, aparentment i per ara, tan clara, deixa obertes dues incògnites. La primera és si aquests dirigents –que tenen tot el suport del territori– persistiran encara que la caiguda de CiU s’accentuï i l’ascens d’Esquerra es mantingui. Perquè, si alguna cosa ha quedat clara en aquests mesos de legislatura, és que qui més es desgasta políticament és aquell que pren les grans decisions. I els altres en trauen profit. 

La segona és saber si aquest sentit de país –d’Estat– és compartit per altres forces polítiques. Per exemple i principalment, per Esquerra. Perquè si els republicans apliquen a la realitat un sentit estrictament partidista i sectari, oportunista, tot el procés se’n ressentirà. 

El vicepresident del Parlament Europeu, el popular Vidal Quadras amenaça amb l’actuació policial si el referèndum català segueix endavant i el qualifica d’acte criminal amb total impunitat del seu partit i el càrrec que representa. Per alta banda De Cospedal segueix amb la cantarella de que la separació seria dividir Catalunya en dos, i en moments de dificultat es poc recomanable anar sol. Son dos exemples que intenten a la desesperada evitar la democràcia, i el més greu es que molta gent ho troba perfectament normal.

Com dèiem, l’amic Vidal Quadras titlla d’acte criminal un referèndum democràtic i avisa que la policia retiraria les urnes dels col·legis electorals. Advertint que  s’ha d’aturar qualsevol consulta d’acord amb la llei i l’ordre. No es el primer cop que va per aquest camí, i ja li ha valgut la reprovació més d’un cop que no sembla haver aturat la seva ment malaltissa. També la videpresidenta espanyola ens diu que ningú es salva sol, i la divisió catalana que significaria la independència. Parla de que un dels grans avantatges de la nació espanyola es que ha permés millorar la vida dels ciutadans. Diu no sentir vergonya de dir que es espanyola i esta orgullosa de ser-ho, insistint que en moments de dificultat cal anar més junts que mai.

Realment, es molt trist que tota una institució com l’Eurocambra no pugui expulsar un membre que reiteradament mostra els seus tics antidemocràtics i autoritaris sense cap rubor. En Vidal Quadras fa temps que tindria que estar vetat de qualsevol representació ciutadana. No pot representar a ningú, algú que utilitzaria la violència per silenciar la veu pacífica del poble amb la base de la democràcia, com es un referèndum, i que posi la llei com a coartada per fer-ho possible, això ja es inadmissible en qualsevol estat de dret i amb una Europa que vol defensar uns valors que en aquest cas no es veuen. Es poden defensar totes les ideologies que siguin democràtiques sense complexos, ara anar contra el poble i la mateixa essència del sistema que titlla d’acte criminal, no hauria de ser una pràctica habitual.

La Vicepresidenta, ens parla d’una separació que ens separaria en dos, suposo en la seva imaginació, ja que no hi ha precedents d’aquest fenomen curiós, i no crec que fóssim els primers. Diu que junts hem millorat la qualitat de vida dels ciutadans, això ja es una burla, nomes cal repassar inversions, oportunitats, tracte, cultura, espoli fiscal i un estat sistemàticament en contra nostre per veure que això no s’aguanta per enlloc. Respecte que ningú es salva sol, segurament l’ha traïda el subconscient i ho diu per Espanya sense Catalunya, perquè nosaltres segons tots els estudis seríem un estat molt eficient i rendible, ja que per primer cop el nostre govern, millor o pitjor no jugaria a la nostra contra, i tot el nostre esforç repercutiria amb els nostres ciutadans. Per tant son arguments de pati d’escola que son un insult a la intel·ligència.

En definitiva, el pa nostre de cada dia, es el gran argument per no emprendre el nostre camí sense complexos. Tenim pressa molta pressa.

La proposta de Pere Navarro de suprimir el privilegi del Concert econòmic basc i navarrès ha estat rebutjada contundentment per les forces espanyoles, per respecte als drets històrics i la sagrada Constitució. Realment es curiós com la democràcia i els drets catalans no son reconeguts, i en canvi aquesta insolidaritat, parlant amb els seus termes es acceptada. De totes maneres la desorientació de Navarro queda ben constatada amb la seva proposta que poc te a veure amb les nostres reivindicacions.

El secretari general socialista vol revisar tot el sistema de finançament autonòmic, inclòs el sistema de concert que ha provocat critiques per tot arreu. Ha afirmat que per fer una proposta seriosa cal parlar del concert i la quota. Com deia el PSOE parla de respecte, i reforçament federal de les autonomies, alhora que una correcta lectura de la Constitució que ho avala. Pels Populars es diu que no es cap privilegi, sinó una fórmula de lleialtat i cooperació amb la resta d’Espanya prevista a la Constitució.

Ha quedat molt clar, que hi ha ciutadans més iguals que altres, la proposta de Navarro, encara que equivocada en el fons, ja que poc te a veure amb les reivindicacions catalanes. Els socialistes parlen de respecte i reforçament federal, curiosament quan ho apliquem al dret a decidir català, el respecte no existeix i aquest reforçament que es basa en un privilegi per uns, i una carrega econòmica insuportable per uns altres que ja sabem qui son amb uns greuges pels segles dels segles i una subvenció continua per altres territoris.

Per part Popular parla de formula de lleialtat i cooperació amb la resta, amb una dosi de gran cinisme, ja que el concert precisament no es massa solidari amb la resta, almenys no al nivell dels altres models comuns per la resta, cosa que a Catalunya amb el seu 8% invariable de dèficit fiscal permanent, aquells famosos 20 mil milions que van i no tornen i que provoquen que el nostre estat del benestar sigui més baix que curiosament altres territoris que es beneficien d’aquest, això es anomenat insolidaritat i dona vots a l’Estat espanyol.

Aquestes consideracions i reaccions haurien de fer veure a Navarro que aquest encaix forçat que defensa i aquest federalisme imaginari que ens vol vendre, senzillament es impossible. La uniformitat espanyola, i la sagrada Constitució ens deixa ben clar que el que per uns es vàlid per altres es prohibit, de totes maneres un recurs que es mentida, ja que el problema no es tant les sagrades escriptures de la Constitució, sinó la voluntat política d’aplicar la democràcia i la pluralitat. Per tant la via del nostre propi estat es la sortida a l’atzucac que ens trobem i no s’enfonsarà el món.

En definitiva, una prova més del lloc que tenim reservat com una condemna dins l’Estat espanyol, i que no canviarà, com deia ahir en Xavier Sala Martin en una conferència, cal veure o especular que passarà si marxem, però també cal comparar-ho amb el que tindrem o ja tenim si ens quedem, altra cosa es fer-nos trampa a nosaltres mateixos, i Navarro hauria de veure que la ciutadania te dret a no ser enganyada.

El primer ministre del Regne Unit David Cameron va alliçonar al Govern espanyol sobre el respecte a la voluntat d’autodeterminació de Catalunya, i que no es podia ignorar les reclamacions d’un poble. Unes declaracions normals en un terreny democràtic, anormals a l’Estat espanyol. Per altra banda en Navarro vol eliminar el privilegi del concert basc per fer un sistema de finançament just per tothom, i també per Catalunya. Un nou engany que obvià el nostre drama sense cap complex.

Ahir en una trobada internacional el primer ministre britànic sense esmentar Catalunya i dient que no era ningú per dir a Rajoy el que era correcte, però alhora va expressar que no es pot ignorar aquestes qüestions de nacionalitat, independència i identitat. Cal tenir arguments per defensar-los i que la gent decideixi com es farà al Regne Unit amb Escòcia i la seva consulta legal pactada i amb col·laboració total per les dues parts. Aquestes declaracions, per altra banda normals trenquen la contestació de sempre, referint-se com afer intern espanyol.  Per cert el ministre Margallo ja ha contestat dient que Espanya es indivisible i que Adéu a Espanya, significaria Adéu Europa.

En Pere Navarro aposta ara per eliminar el concert basc i navarrès i insta al socialisme que parla de la falsa insolidaritat catalana que li donin suport, alhora defensa fer-ho dins la reforma constitucional que proposa, ja que no mes així es podrà construir un sistema just per a tothom.

Realment quan es lloen o passen a primer pla obvietats en qualsevol país civilitzat i democràtic, vol dir que alguna cosa no funciona correctament, i aquest es el cas. Cameron tant sols ha afirmat el que qualsevol demòcrata amb dos dits de sentit comú afirmaria. Cal escoltar el clam d’un poble i donar-li la paraula defensant amb arguments tots els punts de vista, però posant les lleis al servei de la societat que regeixen, d’altra banda son un llast sense cap sentit, nomes el control total i la retallada dels mateixos drets dels ciutadans. La resposta de Margallo i la famosa indivisibilitat com un càstig diví que mai es podrà trencar sona ridícul i dona idea del tarannà del personatge i l’Estat que representa. No hi ha res que no es pugui modificar si la societat per majoria ho vol, altra cosa es diu presó, i crec que la gent normalment vol marxar d’una cel·la i més si es innocent com es el cas, per altra banda quan en Cameron parlava d’arguments positius o negatius, es referia a arguments seriosos i contrastats no a mentides o amenaces de marxa d’Espanya equivalent a marxa d’Europa, quan precisament el protagonista res ha dit d’això, i tampoc hi ha legislació sobre el tema, a no ser que els desitjos i perversió del ministre espanyol siguin considerats llei, i crec que no.

Sí fem cas del sentit comú, segurament te més possibilitats de quedar-se fora de la Unió, l’Estat espanyol que no deixa de ser una rèmora de grans dimensions que Catalunya un estat petit, eficient i apartador a la caixa europea. Per tant queda clar, per si algú no ho tenia les diferències entre un estat democràtic i un que no ho es, i que ens oblidem de pactar res acordat amb l’Estat, cal fer el nostre camí.

En Navarro parla d’una igualtat eliminant el concert basc, però no diu res d’una igualtat eliminant l’espoli econòmic que pateix Catalunya, tota una declaració d’intencions per amagar la realitat.

En definitiva, cal seguir el nostre propi camí sense mirar enrere, tenim el mateix dret que qualsevol ciutadà del mòn.

L’Home que ha tornat del passat, Jose Maria Aznar amb el seu to d’amenaça constant com es habitual, insinua la suspensió de l’Autonomia catalana, ja que no es pot posar en perill la sobirania espanyola. A Catalunya Unió ens diu que te dret a discrepar, com si el programa electoral no fos un contracte conjunt i segueix intentant frenar un procés que com ens apunta en Roger Palà te diferents sortides, i crec interessant llegir-les.

Consulta sí o sí

«Un cop constatada la negativa d’Espanya al referèndum legal , l’opció més viable passaria per plantejar un conflicte en clau de ruptura democràtica»

Des que CiU i ERC van arribar a un acord per realitzar una consulta sobre la independència, una idea va començar a quallar primer de forma discreta i després amb més intensitat entre l’opinió pública sobiranista: si l’Estat espanyol no permet fer un referèndum d’autodeterminació legal, la via més adequada per exercir el dret a decidir haurien de ser unes “eleccions plebiscitàries”. El concepte és en boca de tertulians i opinòlegs, i tan el president Mas com Oriol Junqueras han mostrat de forma més o menys explícita el seu suport a aquesta via. En aquestes hipotètiques eleccions els partits polítics favorables a la independència es presentarien –separats o sota el paraigua d’una única candidatura excepcional- amb un únic punt al programa electoral: una declaració unilateral d’independència (DUI). Si guanyessin les eleccions, estarien legitimats per proclamar-la encara que la ciutadania no s’hagués pronunciat en referèndum oficialment. D’aquesta manera s’evitaria que Espanya prohibís la consulta i, de passada, que els partits contraris a la independència la boicotegessin demanant l’abstenció.

Quina seria, doncs, una possible solució? Un cop constatada la negativa d’Espanya al referèndum legal i tenint en compte la manca de suports internacionals, l’opció més viable passaria per plantejar un conflicte en clau de ruptura democràtica. Els catalans han d’aconseguir un escenari que ubiqui les seves demandes amb força a Europa i desperti la complicitat de l’opinió pública del continent. I això només s’aconseguirà fugint de succedanis i convocant una consulta amb tots els ets i uts fins a les últimes conseqüències. Això què vol dir? Doncs fixar una data, un cens –podem fer servir les dades de l’ICS-, una pregunta, col·legis electorals, urnes, paperetes i la força pública desplegada. Si no es pot fer sota la legalitat espanyola, s’haurà de fer sota la llei catalana encara que estigui impugnada: serà il·legal –igual que una DUI- però molt més legítima. Si Espanya ho impedeix no tindrem consulta, però tindrem –llavors sí- un conflicte ineludible al cor de la vella Europa. A la UE no li farà la més mínima gràcia, però es veurà forçada a prendre mesures, perquè una cosa és ignorar una declaració unilateral i una altra tolerar que un estat membre impedeixi l’exercici de la democràcia. A partir d’aquí, mediació i referèndum amb garanties sota supervisió internacional. Fàcil no serà, però qualsevol altre escenari ens abocarà a un atzucac i no farà més que alimentar la cerimònia de la confusió. Consulta sí o sí, perquè la democràcia és l’única força d’aquest país.

Roger Palà