ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

OBJECTIU CLAR

He volgut transcriure aquest article d’en Joan Canadell que em sembla molt interessant, ja que parla de donar valor a la declaració del dia 27 d’octubre, i per tant obrar en conseqüència, amb exemples en altres llocs del planeta entre aquest fet i la posada en marxa de l’Estat, i sobretot que hem de fer a partir d’ara per caminar en aquesta direcció.

I ara què fem?

per Joan Canadell

Hi ha qui diu que estem allà on estàvem fa uns mesos. No és veritat, hi ha un fet excepcional que va tenir lloc el 27 d’octubre i que sembla que tots plegats no tenim interès de recordar. De fet, és la data més importat per aquells que treballem de fa temps per la llibertat del nostre país. Vam declarar la independència en forma de República. No l’hem feta efectiva, però les urnes l’han ratificat amb la major participació de la història.

Per donar-li valor al fet del 27 d’octubre, convé recordar que Montenegro va trigar 15 mesos entre la Declaració d’Independència i la Constitució com Estat, Eslovènia en va trigar 6, Letònia en va trigar 16 de mesos, però també hi ha casos com el de Kosovo que després d’una declaració el 1990, no va obtenir el reconeixement internacional suficient fins que al 2008 en va fer una altra que obtingué el reconeixement de 112 estats. Cada cas és diferent, però és obvi que per fer efectiva la República calia fer una declaració. S’ha fet, i ara som en el procés del reconeixement, que serà diferent de qualsevol altra, però que el 21D li ha donat la força que no tenia fa unes setmanes. Celebrem-ho doncs i visquem en positiu aquesta situació. El procés segueix i cada cop estem més a prop, sense potser adonar-nos-en, però ens estem independitzant.

La pregunta doncs ara és com fer efectiva la República. La meva opinió és que es farà efectiva en la mesura que la comunitat internacional entengui que és millor reconèixer-la que no fer-ho. I de què depèn això? Doncs bàsicament de 3 coses:

Del que fem nosaltres, els ciutadans, el govern, les institucions del país.
Del que faci l’Estat en tot el seu conjunt, incloent el sistema judicial, executiu i legislatiu.
Els interessos que tinguin els diferents actors internacionals pels quals pot tenir interès una República Catalana. Intento desenvolupar-ho.

El primer punt, el que hem de fer nosaltres, és important sobretot des del punt de vista que no hem de cometre errors, o en tot cas no gaires. Cal formar govern, amb el màxim d’unitat possible. Només calen 68 diputats que recullin l’acte i votin a favor. No m’entretindré en explicar el com, perquè legalment no en tinc prou coneixement, però crec que en general tothom té més interrogants que respostes. Ara, des del meu punt de vista hi ha una opció possible guanyadora, que l’acta la recullin 68 diputats no imputats, i deixin el President i Vicepresident com a diputats encara que no puguin anar a votar al Parlament, no cal tècnicament.

Segon punt, què farà l’Estat?, d’això no en tinc cap dubte, ajudarà a la seva manera, amb el seu estil centralista, amenaçador, poc empàtic i agressiu. Aquest estil de fer no guanyarà simpaties a la comunitat internacional, és més, pot ser que al final fins i tot comenci a rebre revessos de certs Parlaments d’estats independents demòcrates. Ara bé, el més important que penso que tindrà lloc és el debilitament accelerat de l’Estat a causa de la crisi del deute sobirà, la crisi del sistema de pensions, la crisi de la corrupció ara ja investigada a Europa pel suposat us il·legítim dels fons europeus, i la crisi democràtica implícita amb la resposta de l’Estat. Aquestes 4 crisis, potser accelerades si es comença a saber les relacions reals entre l’Imam de Ripoll i el CNI, debilitaran l’Estat de forma significativa durant el 2018, i això pot fer que els suports els vagin perdent molt més ràpid del que ara imaginem.

Finalment el tercer punt, a qui pot interessar una República Catalana independent?, dona per fer servir molt la imaginació. Per exemple, per reforçar l’EFTA amb un Estat econòmicament pròsper, geoestratègicament ben situat, tal com ja insinuava el President de Noruega fa uns mesos, i que permetria a Catalunya formar part del EEE. També podria ser interessant per actors que volen debilitar l’Europa actual, que Catalunya esdevingués Estat com a punt de partida d’un debilitament dels Estats nació, i per tant un ressorgiment de l’Europa de les regions; Rússia, EEUU i/o la Xina hi podrien tenir interès, però potser fins i tot la mateixa Alemanya que ara ha de lluitar amb Estats de gran pes demogràfic com Espanya, Itàlia o França, però amb poc lideratge econòmic real. De fet, els interessos econòmics de la Xina pel port de Barcelona, dels EEUU per les nombroses multinacionals, o de Rússia pel factor energètic, podria suposar que aquestes simpaties es convertissin en suports. I si anem més enllà i entrem en el factor polític, podria ser que Israel que va veure com Espanya la reconeixia molt tard tingués interès en castigar l’oligarquia Madrilenya (recordin allò de catalanes, judios y masones dels precursors d’aquesta oligarquia). I si pensem en la situació del Brexit podria ser que també el Regne Unit preferís una Catalunya lliure que no pas lligada a l’Estat. Fins i tot a mig termini, si Catalunya volgués clicar l’ullet per exemple a França, podria proposar un acord de francofonia ara que el Regne Unit marxa de la UE, i fer del francès una llengua vehicular a les escoles, junt amb l’anglès i les llengües oficials actuals, de manera que permetés relacions acadèmiques entre universitats i centres d’investigació dins de l’Eurosunbelt.

Com he dit, aquestes son algunes de les possibilitats de negociació i establiment d’acords amb la comunitat internacional de la nova República, però segur que en podríem trobar molts més gràcies al potencial que tenim com Estat, no només internament si no de col·laboració amb altres estats i organismes internacionals.

Dit això, el pas que per mi ha d’iniciar el nou Parlament un cop constituït, és llençar una proposta de negociació amb la comunitat internacional, començant per la UE, però en paral·lel amb l’EFTA i altres Estats i organismes que tinguin interès amb nosaltres. I quan parlo de proposta, penso en concret en incloure formalment la negociació d’actius i passius amb l’Estat espanyol, que òbviament l’Estat negarà, però que si la fem arribar a la comunitat internacional pot ser que els faci reflexionar i tard o d’hora reaccionar. I en aquest punt la clau és la proposta d’adquisició de deute sobirà de l’Estat espanyol per part de la nova República. Fer una proposta que pugui tranquil·litzar els creditors internacionals seria sense dubte un as a la màniga clau, potser la clau de tot. Però també crec que una altra acció que caldria incloure és el compromís del govern de la República, a mantenir uns llaços estrets i prioritaris amb els diferents pobles de la península ibèrica, en especial a nivell econòmic, però també amb una hipotètica confederació futura. No podem obviar que una Espanya sense Catalunya caldrà potenciar-la econòmicament, sobretot amb la implantació de més industria, doncs justament el que perdrà és un sector industrial molt fort i exportador. Amb un salari mínim de 736€, l’estat espanyol resultant serà atractiu per molts industrials catalans, i també internacionals, per situar-hi teixit productiu, ja que l’economia catalana farà un gir important cap a industria de més valor afegit i tecnològic, amb salari mínim superior a 1000€ en pocs anys. Aquest efecte, que avui ningú en parla, generarà una transformació conjunta i accelerada de les dues societats, la catalana, cap a una economia 4.0 i l’espanyola cap a una industrialització real que fins ara mai ha hagut de fer. Però ara si els tocarà i serà la solució a la crisi de les pensions en pocs anys. De les altres dues crisis ara mateix és precipitat parlar-ne, però estic segur que se’n parlarà aviat…

SANTS INNOCENTS

El que sembla una innocentada més, com seria Tabarnia, si ens aturem veiem com han manipulat totes les dades i tot el que han convingut per promocionar una idea als mitjans espanyols sense cap solta ni volta, i sense cap rubor.

De fet aquests dies veiem, com les tropes espanyoles enviades per atacar la població amb el vot a la mà i intimidar per la força una societat ja marxen, alguns condecorats per tant heroica missió, alhora que es detenen regidors per col·laborar amb l’1 d’octubre o el Ministre Montoro ens garanteix la intervenció econòmica sense data de finalització, i això no es cap innocentada.

Tabarnia? Sí, i tant!

per Salvador Cot

És interessantíssima l’ocurrència de Tabarnia (sense accent, amb ortografia castellana), sobretot perquè aflora un minúscul cuquet demòcrata dins de moltes mentalitats unionistes amarades de raons d’Estat, porres, represàlies i negació de les urnes. Cal entendre-ho, són persones dotades d’estómac i no és fàcil castigar indefinidament aquesta víscera amb justificacions de tot tipus per al Preparao, el Campechano, Florentino, els sobres de M. Rajoy, les exempcions fiscals a la Fundació Franco i les exigències en el menú nadalenc dels del Piolin. Hom pot ser unionista -i, si convé, del Madrid- però empassar-se el paquet sencer no ha de fer una digestió fàcil.

És, sens dubte, aquesta desesperació la que ha imaginat un invent com Tabarnia. Una broma basada en arguments democràtics i on són les urnes les que decideixen l’estatuts jurídic i polític dels territoris. Llàstima que no sigui seriós, perquè qualsevol independentista estaria disposat a negociar una República Catalana plenament reconeguda. Inclosos els que hem nascut i ens quedaríem a la seva Tabarnia, que és exactament el mateix que la situació actual a la comunitat autònoma de règim comú que és el conjunt de Catalunya. No cal donar-li cap importància real però, en fi, una mena de Kaliningrad/bantustan espanyol, enclavat dins la República Catalana no duraria ni una generació.

En qualsevol cas, alegrem-nos. L’unionisme ha entrat en el marc mental de les urnes i, pel que sembla, accepta donar suport a una República Catalana. Ara només es tracta de negociar l’abast territorial del nou estat independent. Estimats tabarnesos, un terrassenc us dóna la benvinguda. Amb llàgrimes als ulls.

CAP ON CAMINEM

Ha passat el Nadal, i encara que aquest periode festiu segueix, cal començar a pensar i saber com administrar aquesta victòria independentista el 21 D.

Podem fer mil i un anàlisi sobre els resultats, i molts ens poraran a veure que tot hi el 155, les amenaces judicials, els presos polítics i els nostres representants a l’exili, una campanya mediàtica com mai haviem vist, tant de recursos com de manipulació, el resultat ha estat decebedor per ells. Un sacrifici dels Populars que no ha comportat cap avença com pretenien, més enllà d’un traspàs de vots en el bloc del 155 i una victòria per la República amb el partit del President al capdavant, augment de vots que per cert ara hauria de fer rectificar aquells que ens deien que l’1 d’octubre haviem votat cinc cops cada persona, ja avança que ningú ho farà, no tenen cap tipus de vergonya, i una decisió de la societat catalana astorada pels esdeveniments i també un cop més la falta d’un front unitàri que els partits sempre a la seva no han volgut posar en marxa.

Com diu el ministre Català, espera que mai més sigui necessària l’aplicació del 155, que titlla d’anomalia. De totes maneres continua el mateix, la repressió judicial no s’atura, arribant a citar a declarar mestres per parlar de l’1 d’octubre a les aules o ampliant una macro causa que amenaça en arribar a tots els racons dels partits amb l’objectiu d’acabar amb tota una generació de polítics que s’han atrevit a donar veu al poble i obeir els seus mandats democràtics expressats a les urnes. Això si que es una anomalia. Com també ho és seguir negant el diàleg per activa i per passiva, instant Cap d’Estat inclos a desobeir el mandat de la ciutadania i recuperar l’autonomia amb la política de gestió de les engrunes autonòmiques com a objectiu. Un altra anomalia.

Davant d’això, cal que els nostres partits prenguin decisions. Voldriem passat Reis una roda de premsa anunciant l’acord per formar Govern amb la CUP inclosa i la valoració feta de si el President pot tornar amb garanties o no, si la resposta es negativa, cal buscar un presidenciable, ni que sigui un independent que pugui compartir el càrrec legitim amb el nostre President legítim.

En segon lloc, recuperar les institucions si, eternitzar el procés i fer d’aixó l’objectiu,no. Cal actuar amb intel·ligència, revertint aquell mal fet pel 155, però amb pas ferm cap a la República i un Govern eficaç que superi les cotilles dels partits amb una espècie de bloc per la República que crec interpretar vol la immensa majoria de ciutadans que ja son lliures.

Entitats com l’ANC i Òmnium, han de convertir-se en el que mai havien de deixar de ser, un lobby independent que exigeix als partits aquest pas al segon lloc en benefici de la República i lluitar sobretot amb qualsevol temptació partidista, que tant mal ens ha fet.

Ara toca República i caminar amb pas ferm i generositat per complir el mandat de les urnes.

LA DERROTA DEL 155

Finalment, amb tot en contra i un cop d’Estat que havia de ser ratificat a les urnes, l’independentisme de la societat catalana ha resistit i finalment guanyat, tal com ja va fer sota els cops de porra l’1 d’octubre, enviant el Partit Popular, aquest cop sí, a la paperera de la història.

La victòria de Ciudadanos com a primera força, no pot fer perdre la realitat. Han guanyat, pel vot útil del bloc del 155 i recollir la desfeta total dels Populars i presentar un projecte amb un suport impressionant econòmic, de mitjans i amb uns rivals encara atordits per tanta repressió i amb els seus líders respectius entre reixes o a l’exili. Tanmateix la realitat ens dona 70 diputats i més de 2 milions de vots per la República que han reafirmat la majoria parlamentària i social de l’independentisme com de fet posen en valor a la premsa internacional, i més enllà del món virtual que segueixen defensant a Madrid, les cares, silencis i gests no els corresponen amb això.

De fet un triomf, que nomes s’ha donat per l’errada majúscula d’Esquerra que veient i creient en les enquestes que els donaven guanyadors van caure al parany de pensar abans amb el partit que el país rebutjant una llista unitària que la gent al carrer demanava, igual que demanava sense embuts el Govern legítim i el President legítim, i no un canvi que hauria comportat legitimar el 155. De fet un cop més es demostra que la dignitat al carrer va per davant de la mateixa als partits gairebé sempre.

Ara es presenten moltes incògnites, com podrà tornar el Govern de l’exili sense passar per la presó, veure si son alliberats els nostres presos polítics, comprovar si es retira el 155 i quins efectes te aquests resultats sobre els líders populars espanyols que han fracassat amb el seu intent de vendre una solució que la ciutadania ha rebutjat de ple, en altres Estats democràtics suposaria dimissions però això ja seria massa ingenuïtat per part meva.

Crec que si el retorn i sortida de la presó i exili es factible, cal un Govern d’unitat amb la CUP inclosa, i una mà oberta als Comuns de cara al procés constituent, i d’entrada restituir les institucions i reparar tot aquell mal acumulat aquests darrers temps, com exemple la restitució del Major Trapero al capdavant dels Mossos, l’alliberament de les finances catalanes, la reobertura de les nostres delegacions internacionals entres d’altres i un oferiment de diàleg amb Europa al mig per resoldre un problema amb un referèndum acordat si cal. Si la resposta segueix a la foscor i la repressió judicial segueix, caldrà anar endavant amb intel·ligència i no repetir errades del passat.

La República segueix ben viva, i no hi ha 155 que pugui aturar la voluntat popular.

REPÚBLICA O 155

Aquesta es la tria, es a les nostres mans. Avui podem utilitzar les nostres millors armes, el vot, les urnes. Aquest cop sense cops de porra pel mig i amb el record constant dels nostres presos polítics. Ho farem per ells i per tots nosaltres. Una victòria incontestable i exigir implementar la República i deixar enrere un malson que ja fa massa temps que dura.

República Catalana o 155

per Salvador Cot
Recordarem per sempre més el resultat d’aquestes eleccions, però oblidarem ràpidament la campanya que les ha precedit. No hi ha hagut cap idea nova i els discursos s’han escrit per a consum dels convençuts. Junts per Catalunya i ERC han concentrat les represàlies de l’Estat i han hagut d’omplir els mítings amb la primera filera de cadires buida a causa de la presó i l’exili. La CUP és l’única força que ha mantingut un discurs nítidament rupturista, però sota la paradoxa de ser els únics independentistes que no tenen la direcció escapçada, utilitzant la terminologia de Soraya Sáenz de Santamaría.

El bloc unionista ha estat una simple reverberació dels arguments que arriben de Madrid. Una sòrdida barreja de fake news, catalanofòbia populatxera i victimització dels agressors, amb l’afegit d’una postjustícia impresentable a Europa -que es nega a empaitar catalans per ordre de Madrid-, però implacable contra Catalunya. “Puigdemont a prisión”, polseretes rojigualdas, Manolo Escobar i poca cosa més. Políticament, la Catalunya espanyola ha nascut “entre flores, fandanguillos y alegrías” mentre els seus conciutadans eren reprimits amb porres i fiscals.

Caldrà dialogar i caldrà reconèixer l’altre, evidentment. Però el punt de partida de la futura negociació serà o bé la República Catalana o bé l’article 155. Les urnes, com sempre, marcaran un itinerari que, en aquest cas, serà difícil i arriscat. Però imprescindible.

IGUALTAT D’OPORTUNITATS

Ja hem arribat a aquest ridícul dia de reflexió que molts Estats molt més avançats democràticament ja han eliminat de la seva agenda, ja que consideren prou madura, i tenen prou respecte per la societat i el seu criteri lliure que no poden posar traves en forma de demanar el vot fins a l´últim segon amb normalitat.

De fet, avui no es pot demanar aquest vot per cap opció, ni fer actes electorals, però veiem els carrers plens de propaganda electoral com en els dies anteriors i les xarxes i mitjans plens d’informació de les votacions, cosa que deixa en un no res una restricció d’altres temps que sense el poder de les xarxes era molt més factible, com vulgarment es diu no es poden posar portes al bosc.

La primera reflexió i segurament la més important, es que amb unes eleccions clarament il·legitimes, ja que el convocant no es el que hauria de ser i on la parcialitat ha estat molt més que discutible, deixant de banda que alguns candidats no han pogut fer campanya normal per estar empresonats o a l’exili. Demanaria garantíes, aquestes que tant van reclamar des d’un costat determinat amb unes altres urnes, i que ara reclamo per tothom.

Vull garantir que qualsevol papereta per qualsevol opció, tingui el mateix valor, es a dir no vull vots de primera i vots de segona. Tots veiem que algunes opcions si son escollides i tenen majoria per aplicar el seu programa presentat als electors, ho podran fer amb normalitat com tocaria, i altres opcions amb les mateixes circumstàncies i legitimitat es tot una incògnita, i això deixa amb un estat de feblesa qualsevol democràcia sense remei.

Com a ciutadà, vull que es respectin tots els vots, i el contracte dels representants amb els seus representats sigui sagrat. Si no es així, ja podem parlar de tupinada i de mancances democràtiques de primer ordre, per no parlar de retallada de drets fonamentals sense límits que no es poden permetre.

Aquesta es la clau, més enllà del color que vestim o portem, simplement igualtat d’oportunitats.

EL FAKE DE SORAYA

La vicepresidenta espanyola segueix desfermada i amb uns nervis impropis de qui te la paella pel manec amb tot un Estat darrere imposant i prohibint a gust sense vergonya ni límit, però amb una Catalunya que ha resisistit l’embat i prepara el contraatac en forma de vot i urnes, uns conceptes poc desitjats per Soraya, i de pas poc respectats.

Ahir ens deia que el procés era un fake, una farsa i seguia la série començada amb l’escapçament dels caps independentistes, alhora que amb una campanya que vol passar per normal, quan es evident que es el més allunyada de la normalitat que es pot fer i amb un règim d’opressió sense precedents per afavorir una victòria del tripartit del 155 i acabar el seu gran objectiu.

Mentrestant a Catalunya el debat central a la Televisió Pública ens va deixar dos blocs clarament separats. Un amb les mans lligades a l’esquena i els candidats a l’exili o a la presó i un altre amb un discurs de falsedats que van repetint un cop si i un altre també sense cap prova que el sustenti i sense ganes d’escoltar res dels que precisament volen destruir amb l’ajut de tot un Estat.

Un candidat de la CUP, segurament el menys conegut però aportant arguments i serenitat en el debat, alhora que fermesa en la condició de implementar la República. Marta Rovira segurament desprenent una mica més de seguretat que en altres actuacions, encara que demostrant limitacions alhora de combatre la mala educació d’Arrimades i sobretot sobrevalorant el Vicepresident Junqueres oblidant la resta de repressaliats, cosa crec censurable. En Jordi Turull va recordar a tots els injustament empresonats, començant per ell mateix i va deixar clar el missatge que restituir el President legitim i el seu Govern es imprescindible per no validar el cop d’Estat de M.Rajoy. En Domenech va tornar a perdre en una retòrica del si, no i tot el contrari que els condemna a la indefinició permanent.

En el bàndol del 155, un Garcia Albiol com sempre amb el seu fals argumentari, com Arrimadas amb els classics (les ambaixades, les escoles, les empreses que han fugit, la ruptura de la societat….) i tots els hits que ja ens sabem de memòria en aquesta Catalunya virtual que volen vendre. Iceta més contingut, al final va perdre els papers en un deficit fiscal que negava i que el mateix Govern del 155 va confirmar fa pocs dies i amb el cinisme de fer veure que no era còmplice del 155, quan es tant culpable com els seus dos companys de bloc.

En definitiva acabem la campanya entre fakes del bloc del 155 amplificats per tot un Estat al darrere.

LA DESINFECCIÓ CATALANA

Aquest cap de setmana hem tingut dos exemples del tipus de personatges amb odi i xenofòbia absoluta sense miraments cap a Catalunya hem de patir.

La vicepresidenta espanyola ha deixat i s’ha ventat que Mariano Rajoy i el Partit Popular han escapçat els caps dels partits independentistes i haver liquidat i fet mofa del Diplocat en liquidació. Alhora el socialista Josep Borrell parla de cosir les ferides i que abans caldrà desinfectar. Podríem afegir el candidat popular Garcia Albiol que titlla de tarats els que feien la performance dins la gabia posada a Badalona.

Aquest es el nivell d’odi i podriem dir de nul tarannà democràtic d’aquests representants que es creuen en la condició d’insultar a tots els catalans i menysprear sense cap rubor amb un odi que ja creua totes les fronteres.

La frase de Soraya dona a entendre que la separació de poders a l’Estat es nul·la ja que directament els Populars han enviat a presó o exili els caps d’aquests partits polítics , un escàndo del tot s’hi val davant els seus hooligans que en qualsevol democràcia no seria de rebut. La liquidació que parla deu ser la democràcia espanyola que ja fa temps es tancada a pany i clau. Pel que fa Borrell i la seva desinfecció, potser caldria controla el seu odi contra Catalunya i més de gent que va viure en un Govern amb terrorisme creat des de l’Estat amb Felipe Gonzalez al capdavant, i que es manifesta conjuntament amb aquells que permeten l’ultradreta al seu entorn, tot un símptoma.

Finalment Albiol, en la seva línia d’insults es torna a demostrar que el seu Govern nomes es per uns determinats catalans i que altres serien expulsats com de fet ja te costum.

En definitiva, aquest pim pam pum contra Catalunya, arriba a uns límits que en una Democràcia normal mai es veurien, i demostren la barra lliure de l’autoritarisme i la repressió contra Catalunya.

ULTRES

Ahir escoltavem com la Ministra Dolors Montserrat parlava de que amb el procés s’havia perjudicat el lema “Catalunya, terra d’acollida”, suposo que sota els cops de porra, la repressió, les prohibicions de drets fonamentals i l’espoli consentit que porta el 155 es recuperarà. Per altra banda els rumors d’espionatge a Garcia Albiol per part dels Mossos, ja negat, desmentit i sense proves reals ja ha provocat un cop més el qualificatiu de nazis al cos policial català i les amenaces en forma de querella al President Puigdemont, això també deu ser normal i per suposat dona imatge a Catalunya. Com diu la Gemma Aguilera, un Estat amb aquest tarannà, règim i odi ara no pot pair que els belgues hagin actuat amb normalitat democràtica.

I ara, ‘A por los belgas!’

per Gemma Aguilera
Catalunya va tastar la medicina del nacionalisme espanyol més furiós amb les càrregues policials de l’1-O i el saqueig institucional, cultural, econòmic i social del 155 per haver humiliat ètica i moralment un Estat que havia jurat als seus conciutadans que els catalans no votarien. La repressió inclou presos polítics i saqueig patrimonial, al més pur estil franquista. Despres, l’exili d’una part del Govern legítim a Bèlgica cercant una justícia justa ha esdevingut una victòria estratègica de Puigdemont i els quatre consellers que l’acompanyen, que tenen la missió de protegir i donar continuïtat a la institució de la Generalitat, que Madrid intenta segrestar. Per tant, una nova humiliació al règim del 78, com a mínim a ulls dels nacionalistes espanyols que encara bramen al carrer “Puigdemont a prisión”. En aquesta ocasió, ha estat la democràcia belga la que ha inflingit una segona humiliació a Espanya, que s’ha vist obligada a retirar una ordre internacional de detenció abans que la justícia belga donés asil polític al Govern legítim i posés en evidència, de forma oficial, que les clavegueres de l’Estat han podrit la seva justícia.

Però un estat autoritari no perdona humiliacions democràtiques. I Espanya no perdona. Bèlgica ja és víctima del nacionalisme espanyol ferit per una nova humiliació, ara internacional. I aquests dies, els belgues no només han descobert que a Espanya les idees democràtiques s’empresonen, sinó que la farsa que l’extrema dreta era residual és exactament una farsa, sinó que campa pel carrer amb impunitat i amb la cobertura total de l’Estat. “Ha tornat al carrer la bandera de l’àguila negra del règim de Franco” i “canten el Cara al Sol sense complexes”, i constaten que, “com a resultat dels esdeveniments a Catalunya, el nacionalisme espanyol preval en olors i colors”. Així explica un reportatge de la televisió pública VTR què passa a Espanya, i el que és més sagnant, denuncia que el país que acull el cor d’Europa és víctima d’un ‘A por ellos! Internacional. Apunta directament la premsa “conservadora” espanyola com a instigadora del conflicte, “desfogant-se amb la interferència belga, i relata amenaces i missatges d’odi que ha rebut l’ambaixada belga a Madrid, i textos que ha rebut l’autor de l’article des d’Espanya increpant els belgues per “donar suport fugitius o terroristes d’ETA”.

La tercera victòria de Catalunya està servida. Els belgues ja saben quin pa s’hi dona en un estat autoritari. Ara Europa ha de saber que els catalans no tenen por d’Espanya. Ni al carrer ni a les urnes.

INDULT DE FIRETA

Veient l’entrevista a TV3 amb el candidat socialista a la Generalitat Miquel Iceta, veia fins on pot arribar el cinisme d’ell i del partit que representa. El tema de l’indult pels presos polítics ja es de traca i indignació continguda.

Ens diu que si es President i guanya aquestes eleccions es dona 2 anys de marge per explorar la via dels acords per oferir una tercera via a Catalunya que fugi del bloc de la repressió del 155 i de la República legitimament declarada al Parlament, resolent temas com un nou finançament, un millor reconeixement i per passar plana i cosir ferides, un terme molt utilitzat per la part unionista demanar indult pels polítics amb causes pendents actualment en cas de ser condemnats definitivament. Si amb dos anys es mostra inviable presentarà la dimissió.

Realment, cal dir i reconec l’habilitat dialectica de Iceta i el to en molts casos que s’agraeix si ho comparem amb segons quins hooligans que nomes fereixen a cada paraula. De totes maneres aquesta diferència respecte als altres dos candidats unionistes no dona validació a tot. El seu partit ha fet possible amb els seu suport la violència contra el poble el dia 1 d’octubre i ha donat cobertura aquest si, autèntic cop d’Estat en forma de 155 i tota la repressió i retallada de drets fonamentals que vivim, per tant es complice i no hi ha diferències palpables, demanar ara un possible indult es cinisme d’alt voltatge, i més quan els seus balls es produien al mateix temps que representants escollits democràticament eren emmanillats per les seves idees, presos polítics s’en diuen, i alguns encara hi son, hi tots saben que s’enfronten a condemnes que poden arribar als 30 anys.

Parlar ara d’un nou finançament quan en els seus governs a Espanya, igual que en els del partit Popular en els últims 40 anys nomes han servit per validar l’espoli fiscal al voltant del nostre 8-10 % del PIB català invariablement. El reconeixement desprès de tots aquests anys i encaix ja s’ha demostrar que es impossible, li recordo que la catalanofobia dona molts vots a l’Estat i les úniques ferides que han de cosir son dels caps i cames obertes per la violència policial el dia del referèndum.

Pel que fa als dos anys de marge, l’honora, però la seva burla constant dels 18 mesos per la independència tampoc es de rebut. Per cert el seu partit ja ha rebutjat la seva proposta d’indult i per tant no es pot enganyar a la gent d’aquesta manera amb un indult de fireta.

EL TREN PERDUT

Tinc molt clar que la tarda de la Declaració d’Independència al Parlament, ens van tremolar les cames i vam desaprofitar una oportunitat única per fer el pas definitiu i noquejar al rival encara astorat pels resultats de l’1 d’octubre i el context on ens bellugavem.

Marta Rovira ens explicava al començar la campanya, que la marxa enrere tenia molt a veure amb les amenaces de morts al carrer que havien rebut per part de l’Estat espanyol i que va ser criticada des de la part espanyola amb virulencia ofensa.

Ara el Coronel espanyol expulsat l’any 1990 Martinez Inglés, dona tota la credibilitat a la dirigent repúblicana i les amenaces des del Govern espanyol a la Generalitat en cas de fer efectiva la DUI. Ens explica que son tàctiques de guerra psicològica per intentar evitar primer el referèndum amb resultat de fracàs i desprès elevant el to amb intervenció militar si desprès de la DUI es feia efectiu el control del territori per part dels Mossos i mobilització de la societat civil. Critica la planificació de l’operació fruit del desconcert per les urnes de l’1 d’octubre i la veu inviable tant per la preparació com pel context dels exercits dins la Unió Europea on no poden disparar contra la seva propia població.

Arribats en aquest punt, arribem a la conclusió de que els nostres partits van caure en el parany i van deixar sense efecte una oportunitat única que va desconcertar la gent disposada a tot per defensar la República declarada i que va tornar a casa decebuda i desorientada. Calia aquella tarda mobilitzar els Mossos i amb el suport de la resistència civil en els punts sensibles com Aeroport, Centres de comunicació, Mitjans Públics i d’altres prendre el control del territori i mostrar al món la nostra determinació i entrar en el context dels fets consumats que també farien entrar el procés en un altre pantalla més definitiva.

Ara sabem que l’amenaça de l’exercit era foc d’encenalls i que davant 2 milions de persones al carrer era gairebé impossible retornar el control i amb el temps per les reaccions internacionals possibles, cada cop fent més inviable una marxa enrere.

Tanmateix cal dir que les decisions son fàcils de dir amb perspectiva i sense la responsabilitat efectiva, però el tren perdut es un fet que ara esperem en un segon tren molt més complicat i en un context de repressió brutal que ho fa tot molt més complicat i difícil.

EL MAL ROTLLO DE SORAYA

Aquest mal rotllo es el mantra que repetidament sentim de boca dels dirigents i mitjans del Govern espanyol. Un mal rotllo amb greus conseqüències econòmiques i que encara en pot augmentar si es segueix el camí de la il·legalitat.

Realment aquest relat acompanyat de les mil i una mentides que escoltem i ens regiren l’estomac cada dia amb una realitat paral·lela que res te a veure amb la realitat, però que ens presenta en el cap de tots els catalans i vol arribar per quedar-s’hi i fer forat en el nostre camí.

No ens parlen de intervencions econòmiques totals catalanes, ni dels 16 mil milions que precisament ells ha calculat fa pocs dies com deficit fiscal explicat de puntetes, de la repressió total social i cultural que vivim, amb Sixena com a últim exemple de com es tracta una colònia sense miraments i amb l’espoli com a pràctica habitual. Ni tampoc volen veure discrepància al carrer en forma de color groc, llaços o res que recordi que un Estat de la Unió Europea te presos polítics a les seves presons i que fins hi tot ha hagut de fer marxa enrere en l’euroordre pel nostre President a Brussel·les abans de quedar en evidència. Ni molt menys amb la macro causa que es prepara en base a informes que elabora la Guardia Civil i que implicaran a moltes altres persones que acompanyaran el Govern català, la Mesa del Parlament i les dos entitats principals.

Tanmateix tampoc parlen d’unes eleccions, on si guanya el tripartit del 155 podrà desenvolupar el seu programa amb normalitat i si la majoria es independentista tindrà els peus i mans lligat amb l’espasa de democles de la justícia preparada per tornar a contradir la ciutadania, aquella que no volen veure ni escoltar, i que titllen de no normal si no pensa o actua com ells han decidit que han de fer.

Tot això segur que mai ho donen com a causa d’aquest mal rotllo que ens parla Soraya, ni tampoc de les invencions amb problemes de llengua, falta de pluralitat o imposició que acusen, quan totes les dades ho desmenteixen rotundament.

Francament, aquest es l’Estat que alguns encara confien en trobar un diàleg, quan saben perfectament que si volem ser lliures nomes podem confiar de les nostres forces i de la democràcia plena que ens doni l’empenta definitiva.

ELECCIONS NO NORMALS

Avui veiem com les forces policials van al Museu de Lleida per perpetrar un espoli aprofitant el 155 i amb les autoritzacions que en aquest cas contradiuen qualsevol norma, primer de conservació de les mateixes, segon de recursos judicials pendents i tercer d’un cas de simple humiliació a Catalunya per part del sistema espanyol sense fre.

Alhora veiem el cinisme de l’Alcalde de Lleida que ha estat xiulat amb la seva presència al Museu, ja que es un col·laborador d’aquesta aberració com a garant del 155, i on sap perfectament que hi entra tot sense poder al·legar ignorància i prendre a la població per estúpida. Ens mereixem i els lleidatans no es mereixen representants indignes com aquest al capdavant.

Aquest es nomes un dels exemples del 155 i el que representa per les institucions catalanes. En aquest context on el tripartit nacional espanyol fa i desfà i obviant la realitat considera normals aquestes eleccions amb presos polítics, candidats a la presó, candidats a l’exili i una Catalunya intervinguda totalment economicament i socialment.

Davant d’això nomes tenim una sortida de dignitat, la victòria dels 3 partits independentistes per revertir aquesta situació de cara a fora i de cara endins, assumint amb aquestes eleccions il·legitimes la validació per fer front a l’Estat i implementar la República i poder presentar internacionalment un nou aval en forma de vots que per Espanya sabem que no es cap garantia, ja que no ha certificat com seria normal en qualsevol democràcia que una victòria seria corresposa amb la seva aplicació lògica, cosa que en l’altre bloc no te cap mena de dubte.

En aquest context, demanaria que es deixes d’equivocar els atacs i afirmar que si guanya un serà per assumir la presidència el seu candidat i l’altra el seu, o si la unilateralitat es rebutjada o altres temes que nomes poden que allunyar els representants dels seus votants. Crec que l’objectiu d’una victòria que no han volgut sigui conjunta i per tant sense cap opció a un altre partit de poder guanyar les eleccions, es garantir aquesta unitat posterior i reivindicar el Govern i president legitim com no pot ser d’altra manera i que posteriorment ja es veurà com es pot implementar, però en qualsevol cas no renúnciar, ja que en aquest cas donarem total legitimitat al 155 i assumirem una normalitat d’unes eleccions que no son normals.

ODI SENSE FRE

El País titula avui que l’independentisme trasllada l’odi a Espanya al cor d’Europa. Ho diuen els que precisament colaboren amb aquest relat inaudit que tergiversa la realitat i disfressa un autèntic franquisme amb pell de democràcia on tot s’hi val per intentar liquidar el tema català. Cinisme i mentides pel broc gros, i una por. Ni la repressió, ni la falsedat faran desapareixer la gent, aquella que precisament ha començat i acabarà aquest procès com es veu a la foto.

L’actor imprescindible

Jordi Creus

Tres individus –dos homes i una dona– han apunyalat la senyora Autonomia al parc, a cara descoberta i davant de tothom. Poc després, d’aquests tres subjectes, dos s’han disputat a empentes quin d’ells ha atacat primer i qui ha clavat més vegades el ganivet –fins al mànec– al cos de la senyora.

Se senten orgullosos del que han fet i volen que tothom ho sàpiga. Per això, ho expliquen de manera clara, cridant i sense estalviar-se cap detall, per escabrós que sigui. El més alt, amb veu greu, gestos barroers i paraules poc mesurades. La noia, més polida ella, amb explicacions precises sobre el nombre i els llocs on ha descarregat les seves estocades. Els dos volen ser el principal protagonista del succés.

I mentre tot això passa, el tercer involucrat en l’incident s’allunya parsimoniós de l’escenari del crim. I ho fa xiulant, amb les mans a les butxaques i amb aire distret. Comenta a qui vol escoltar-lo que ell només passava per allà, que ha intentat evitar la mort de la senyora Autonomia, però que l’actitud d’aquesta tampoc ha ajudat gaire. No ha parat de discutir amb els agressors –explica– i, quan ell ha volgut fer de mediador, la senyora no s’ha deixat defensar.

Es diria que el tercer apunyalador no ha trencat mai un plat. Es diria que parla amb sinceritat quan intenta trobar un lloc equidistant entre la violència dels agressors i els crits de la víctima. I més encara quan s’ofereix per buscar solucions que puguin recosir les relacions futures dels atacants i els fills de la senyora Autonomia. Tothom haurà d’abandonar les postures que han portat fins aquí i tothom haurà de cedir una mica –afegeix– i aquí pau i allà glòria, i tal dia farà un any i corre, que és tard i vol ploure…

Es diria que aquest tercer individu és sincer, si no fos perquè tothom ha pogut veure que ell també ha participat en l’apunyalament. De fet, encara té les mans tacades de la sang de la senyora Autonomia, i si algú busqués dins de la seva bossa, hi trobaria el ganivet. El tercer individu, de fet, ha estat clau per ajudar a convèncer-se als altres dos que podien atacar a plena llum del dia la senyora Autonomia. Sense el seu suport els hauria estat impossible acorralar-la al parc.

Però a aquest tercer individu això li importa poc. Sense remordiments, sense l’autocrítica que en vida sempre va exigir a la senyora Autonomia i sense ser conscient d’haver bastit un pacte de sang amb els fills d’aquells que tan havien estomacat als seus propis pares, quan aquests eren joves i demanaven llibertat, amnistia i el retorn a casa de la senyora Autonomia.

Perquè hi va haver un temps que la senyora Autonomia va haver de fugir i viure lluny del barri i del parc on avui l’han apunyalat. De fet, no va poder tornar des de darrere les muntanyes fins gairebé quaranta anys després d’haver marxat. Però això, al tercer individu, sembla que no li fa ni fred ni calor. Treu les mans de les butxaques, s’ajusta els auriculars a les orelles i, com qui no vol la cosa, marxa del lloc ballant Don’t stop me now i lloant Fredy Mercury.