ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DIGNITAT O CINISME

Ahir vam veure les dues maneres d’actuar davant l’Estat espanyol. La mesquinesa de demanar al monarca un Referèndum com Escòcia amb un sopar a Barcelona i per altra demanar a Llarena des de l’exili que comuniqui a les forces policial i interpol que les euroordres no estan en vigor i per tant no poden ser detinguts.

Per un costat ahir el Borbó, aquell del discurs del 3 d’octubre, aquell que va triar i no va ser democràcia precisament, ni tant sols una ciutadania a la qual es deu com qualsevol altra, i que va rebutjar i avalar la violència policial i la repressió posterior col·laborant activament en fer fugir empreses de Catalunya durant el procés d’independència. Com deia en un sopar de Fomento a Barcelona que va comptar amb la presència de l’alcaldessa Colau i el President de la Generalitat. Ens els discursos la cantarella de sempre del monarca defensant una societat forta i cohesionada, de la ministra dient que es respira un ambient diferent al de fa tres anys i lloant la recerca de pactes per un progrés col·lectiu, davant la demanda d’un nou referèndum d’autodeterminació com Escòcia per part del President Aragonés.

Des de Brussel·les Gonzalo Boye li ha comunicat a Llarena la Resolució del Tribunal General europeu segon el qual el procediment penal contra el President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí queda suspés, li demana si ha fet cas que les euroordres no son actives i no els cal immunitat ja que no poden ser perseguits. Demana si ja ho ha fet saber a la policia de conformitat amb el principi de cooperació lleial i comunicant als cossos de seguretat, al sistema d’informació Schengen i a Interpol.

Dues cares de la moneda catalana, la primera la de la claudicació i gests estèrils sense cap transcendència i la segona de posar tothom al seu lloc, en un terreny on el feixisme i la impunitat espanyola no te cabuda. Amb cap aspiració nacional i la submissió per bandera, el President va assistir al sopar amb el Borbó demanant amb tot el cinisme del molt un objectiu que sap mai assolira per aquesta via i on la resposta ja la sabem el dia 1 d’octubre del 17, aquell que volen enterrar per sempre i que tant molesta encara a la classe política catalana per poder imposar el seu nou relat autonomista efectiu, i de reclamació virtual. Cal dir per no fer més el ridícul que intentar blanquejar Espanya amb la comparació amb Gran Bretanya i Escòcia es ofensiu, i escoltar que hi ha un ambient diferent, segur que es el més doloros i encertat que es va escoltar.

Tanmateix, la no rendició i el terreny de joc sense cartes marcades com es Europa porta a posar un jutge com Llarena en el seu lloc i que la seva prepotència, impunitat i protecció quedi despullada, ja que per sort, fora de les nostres fronteres els criteris son uns altres, i la dignitat ho agraeix.

Dignitat o cinisme.

LA CIVILITZACIÓ I LA MEDIOCRITAT

Sense categoria

Aquest cap de setmana tenim dos exemples, de la civilització on la societat es l’eix central i pren les decisions amb els Governs com a corretja de transmissió per fer efectiu aquestes decisions com es Suïssa i per altra banda un Estat espanyol on la societat es una nosa a evitar i on representants xenòfobs segueixen com tants i tants anys abocant el seu racisme i ineptitud per la seva boca quan es tracta de la llengua.

Efectivament, Suïssa ha votat en referèndum si s’imposava el passaport covid, en un estat amb un 65% de vacunats, i el 61% de participants ha votat favorablement, cosa que farà que el Govern apliqui aquesta obligatorietat. Evidentment, no es el primer referèndum que han fet aquest any i ja han decidit per exemple sobre la llei climatica. Un sistema normal en una societat normal. A l’altre costat una Espanya que ja veiem com reacciona amb els referèndums amb frases dels nostres representants com que “els referèndums no son bons, ja que divideixen”, o representants mediocres que diuen sense vergonya que segons quins temes la societat no els pot decidir. Si això hi sumem autèntics mediocres com Pablo Casado que torna a questionar perquè un metge que bé a Catalunya ha de saber el català i en canvi un metge català pot exercir a Leon, defensant la llengua vehicular del castellà com objectiu obligatori.

Son dos models, un respectuos amb la societat, tractada com adulta i que porta les regnes del seu futur, on el seus representants la majoria de cops son els executors de les decisions col·lectives d’aquells que representen, com seria la normalitat democràtica. La societat en el centre i les eines per executar les decisions en forma de representants, tots clarificats en el seu paper i amb una consigna clara, la majoria guanya i la minoria accepta el resultat com no pot ser d’altra manera.

Espanya, com deia, els representants o classe política han confós les seves atribucions i s’han separat de la societat que els ha escollit formant un nucli que pren les seves decisions deixant de banda precisament el poble que els ha escollit. Ataquen els referèndums amb arguments ridículs com que divideixen o tractant com autèntics analfabets la població que sembla te nivell per escollir els seus llocs i forma de vida, però no per prendre decisions de país i no de partit. Alhora això provoca autèntics estúpids com Casado encara intentant imposar la seva llengua per damunt de tot i intentant deixar la resta de llengues en res, a ser possible desaparegudes i anorreades de totes les esferes, en una clara mostra de feixisme autoritari que ja fa massa temps que dura.

La civilització i la mediocritat.

PROTEGINT EL FEIXISME

Sense categoria

Veient les càrregues dels Mossosccontra els estudiants de la UAB que protestaven per un acte en el mateix recinte del feixisme espanyol, fa veure un altre cop com aquest es protegit sistemàticament, quan hauria de ser un enèmic a combatre sempre.

Un acte organitzat per l’entitat “S’ha acabat” amb l’etiqueta de constitucionalista i amb el suport de PP, Ciudadanos, Sociedad Civil Catalana i Vox brandant banderes espanyoles amb aquesta Universitat i que davant el rebuig d’estudiants antifeixistes, s’ha vist com les forces policials els reprimien davant la total impunitat de l’entitat esmentada. S’han vist pots de fum, requisació de pancartes, i tot quan al costat i venin del sector dels organitzadors de l’acte s’escoltaven crits o amenaces com “Arran us il·legalitzarem”. El portaveu de Ciudadanos Carlos Carrizosa reivindicava la llibertat d’expressió i la convivència, demanant no cedir cap espai públic als totalitaris.

En una democràcia de tant baixa qualitat com l’espanyola i tutelada pel feixisme des del seu començament, passen aquestes coses més de 40 anys desprès de la mort del Dictador. Les forces d’ordre un i altre cop protegeixen el feixisme sense manies. Aquesta plataforma revestida del que ells anomenen constitucionalisme, nomes cal veure qui hi dona suport, els partits de l’extrema dreta i una organització xenofòba i catalanofoba com Sociedad Civil Catalana, per veure que el seu únic objectiu es estimular el feixisme i no permetre que la democràcia en aquest cas a Catalunya vagi endavant.

Les paraules de Carrizosa precisament defineixen tot allò que volen eliminar, com es la llibertat d’expressió, la convivència a Catalunya que entre persones democrates mai ha estat cap problema i sobretot la tàctica habitual del totalitarisme que es acusar als demes precisament del que ells defensen. Una imposició sense fissures del seu nacionalisme espanyol i el seu models de societat sense dret a replica, de fet es el que seria una definició de Dictadura o de feixisme que es el que pregonen amb provocacions constants contra una societat impotent per aquest fenomen.

Tanmateix, el que es inadmissible, es que mitjans públics com poden ser TV3 els doni veu per sobre de la seva representació i qualsevol codi étic acceptable, com vam poder comprovar amb l’entrevista amb Cayetana Alvarez de Toledo i que les forces policials antiavalots sempres estiguin al costat d’aquest feixisme i en contra de la reacció lògica de la ciutadania que no vol admetre aquesta anòmalia.

Protegint el feixisme.

ELS JUDICIS DE LA VERGONYA

Sense categoria

Avui a l’Audiència Nacional comença el judici als set activistes encausats per les mobilitzacions al voltant del Parlament el dia que s’havia de restituir en el càrrec al President Puigdemont, i com en moltes ocasions la Generalitat en la part acusadora com a part de la repressió

De fet en aquest cas concret ja es va acordar per part de l’àntic Govern la retirada que no ha estat efectiva. Ens van dir que nomes serien acusació si hi havia lesions a agents dels Mossos i es pugués acreditar adequadament. Van comunicar amb diversos escrits la retirada i l’Audiència els va respondre negativament. Es va al·legar que no es podia demostrar qui havia exercit la violència sobre la policia i per tant no es podia demanar responsabilitats als encausats. Davant això el Jutjat ha comunicat que el Judici no s’ajorna i que avui mateix es decidirà la qüestió, per tant segueix l’acusació de moment.

Acabi com acabi aquest judici en concret, la veritat es que ja ens hem acostumat a aquesta vergonya de veure en la part acusadora la Generalitat col·laborant així amb la repressió espanyola sense vergonya. Tanmateix no seria tant anormal quan ja es veu l’acció política dels nostres representants amb plena col·laboració amb un Estat repressor i sense cap rubor per tota mena de pactes. Aquesta contradicció flagrant entre teòricament defensar-se de la repressió espanyola plantant cara i col·laborar activament marca el nivell de burla a la ciutadania desprotegida per les seves propies institucions.

Si mirem el cas concret, ja te un pecat original, com es la restitució promesa en les eleccions que quan va arribar l’hora i amb en Roger Torrent com a braç executor va ser frenada i aquesta si portada a la paperera de la història, cosa que ja marcava el rumb que els nostres representants pensaven dur en les properes legislatures, amb embats imaginaris i acceptacions efectives deixant la sobirania del Parlament en un no res i deixant la societat catalana atrapada en les mentides dels seus representants. Davant això era de preveure reaccions que també han estat perseguides per les mateixes institucions que teoricament les defensaven.

La repressió continua, i els nostres continuen sent col·laboració necessària amb judicis de la vergonya com aquests que mereixen la màxima repulsa.

ES VENEN EL PAÍS A CANVI DEL SOU

Sense categoria

Dies tristos per Catalunya, que veu com els seus teorics partits independentistes es venen el país sense cap tipus de vergonya amb un espectacle lamentable a tots els nivells i una burla a la societat catalana que sinó reacciona pot veure com l’assimilació intentada des del 1714 per l’Estat espanyol triomfa finalment.

Els tres partits son parodia de si mateixos i de cara als seus votants. Si em centro amb Esquerra nomes cal dir que ho han tornat a fer, donaran suport als Pressupostos espanyols com si res, i a canvi de res comparat amb el que teoricament haurien de defensar. Ara es venen com els grans defensors de la llengua amb una quota del 6% a les plataformes audiovisuals, i posteriorment uns acords de traca anul·lant la partida per la comisaria de Via Laietana, elevar la inversió per arribar al 19% o Iniciar un Traspàs de Rodalies per vuitantena vegada a la història. Una burla en tota regla, tenin en compte que tots aquests suposats acords es fien a la voluntat del Govern de Sanchez que primer tindrà el Pressupost aprovat, i tots sabem com acaba això normalment. De fet i degut a la sentència del Tribunal espanyol amb la quota del 25 % de castellà a les escoles fent miques l’immersió lingüística, recordem com aquest mateix partit ens deia que la nova llei Celaa blindava el català i per això votaven favorablement en una nova mentida que ara observem amb cruesa.

Tot això arriba desprès de l’espectacle lamentable amb els Pressupostos acordats finalment amb els que mostraven la papereta del no el dia de la Declaració d’independència del 2017, a canvi de votar a l’Ajuntament de Barcelona uns pressupostos que el seu cap de files Ernest Maragall ja va dir que votaria negativament. Ara per rematar la jugada es venen un cop més la dignitat i el país votant el pressupost a canvi de res per mantenir l’estabilitat espanyola per gloria dels repressors.

Per part de Junts, tot va ser molt surrealista, denuncien la deriva dels socis de Govern, però segueixen en ell i voten els Pressupostos com si res. Alhora el seu Conseller els defensa, el seu orador Joan Canadell fa un atac descarnat per Esquerra en la seva intervenció que provoca la marxa de la sala del President i el no aplaudiment de part del seu propi grup. Una comèdia insuportable, en la que la CUP tampoc surt ben parada amb les seves mil i una contradiccions.

En definitiva, nomes es pot frenar aquesta deriva si la societat diu prou, ens hi juguem el futur, la llengua i la credibilitat com a poble.

HONORAR A UN DICTADOR

Sense categoria

Aquest 20 de novembre passat va ser l’aniversari de la mort del Dictador Franco i com una prova més de que tot va quedar “atado y bien atado”, l’actual cap de l’oposició a Madrid, Pablo Casado va assistir a una missa en honor del mateix amb cap tipus de conseqüència en una democràcia de baixa volada com l’espanyola.

Una missa a Granada en honor del Dictador, es l’origen de la polèmica, de fet una de les onze que es van celebrar a tot l’Estat espanyol. Desprès dels escarafalls de l’esquerra espanyola, l’única excusa que hem escoltat es que no sabia que es realitzava l’homenatge en aquell centre de culte. Cap explicació i evidentment poc convenciment, ja que de 23 mil esglésies al territori anar una de les onze es molt d’atzar.

Un fet que com sempre portem a altres estats de la Unió Europea, es impensable. La cancellera alemanya assistint a un homenatge a Adolf Hitler no el veiem per enlloc, i suposant que arribes a succeir les conseqüències serien la seva mort política en forma de petició de perdó i dimissió. Aquí el silenci es la recepta com si fos el més normal. Dir que no ho sabia, no es creible, ja que anar justament a una de les esglèsies que es feia l’homenatge del gran nombre no pot ser casualitat, i si de debó fos així, un cop sabut podia simplement abandonar el recinte i denunciar-ho, cosa que no va fer. La felicitació de la Fundació Francisco Franco encara hi posa més verí a una democràcia de fireta.

Es un fet molt greu, i que lògicament requeriria la dimissió immediata i el perdó a totes les víctimes del monstre homenetjat i la seva inhabilitació com a representant democràtic. No es així, ni ho serà, simplement perquè aquest Estat no ha fet un traspàs de la Dictadura a la Democràcia abordant les responsabilitats del Dictador i els seus suports. La realitat es que aquests han estat els que han dirigit aquesta transició i han seguit amb els seus privilegis i dominant les estructures d’aquesta farsa democràtica. Alhora seguint subvencionant una església en un país teoricament laic i que es pot permetre fer homenatges a un monstre sanguinari com Franco amb total impunitat i sense cap conseqüència, com seria la retirada d’aquestes subvencions i obrir una investigació per buscar els responsables del fet, com seria el normal en una entitat privada com seria la Fundació Francisco Franco que no seria real en cap Estat democràtic del món.

En definitiva, una nova anormalitat i burla a les víctimes de la dictadura i a tots els vertaders democrates, que han de patir aquesta burla sense final.

MAJORIA DEL 52%?

Sense categoria

Quants cops vam escoltar la cançoneta que superar el 50% de vot independentista era un salt imprescindible per donar un impuls i una legitimitat independentista irrefutable. Un cop assolida amb el 52% ha estat un terme recurrent utilitzat pels nostres partits.

Ara, per exemple amb els Pressupostos del Govern, veiem com aquesta es númerica però no real, la CUP esmenarà els mateixos a la totalitat, Junts no ha volgut negociar els mateixos amb els Comuns, i Esquerra sense comptar amb els seus socis els ha negociat fora dels socis independentistes. De fet les contradiccions son constants des de la formació del Govern. Recordo que la CUP va arriba a un acord amb Esquerra per formar Govern, però no va voler entrar al Govern. En el punt de vista nacional, la principal aposta es la Taula de diàleg, amb la qual ni Junts, ni CUP hi son dacord, per altra banda socialment també son projectes que xoquen en diferents àmbits.

Vist això, insistir amb preservar el 52% de vot independentista, simplement es una mentida que no ha existit mai. En principi, perquè una majoria independentista es per fer la independència, en aquest cas per culminar-la, una intenció que ni hem vist ni se l’espera per part dels nostres partits que parlen de falsos diàlegs amb un Estat repressor, que obeeixen la repressió, que col·laboren amb aquest mateix Estat i que demanen nous referèndums per deixar l’1 d’octubre en res. O sigui direcció contraria al que suposadament els votants els han demanat, en segon lloc no son un bloc, ja que com s’ha vist ara amb els pressupostos les diferències son clares i els suports globals son inexistents. No es el primer cop, i ja hem vist que cada partit actua de forma independent i sense cap consciència de projecte comú a defensar.

Aleshores, la fal·lacia del 52% es una gran mentida que forma part del cataleg de les mateixes per intentar convèncer a una societat desorientada de fets que realment no son el que semblen. Es pot afirmar que no hi ha una majoria amb aquest percentatge al Parlament, bàsicament pel primer motiu que he esgrimit i en segon lloc pels diferents projectes de cadascú. Una burla més a la societat catalana ja acostumada amb aquest parodia del neo autonomisme que ha fet que en molta part hagi desconnectat del seus representants com es pot comprovar aquests dies amb un tema tant cabdal com el pressupostari i tant poc seguit per la població.

Majoria del 52%.

DEMOCRÀCIA TANCADA

Sense categoria

Em sembla molt entenedor l’article de José Antich sobre el Tribunal Constitucional, quins personatges han estat substituits i les seves motivacions ideològiques i els seu successors que van pel mateix camí amb la unitat d’Espanya com a lema i el manteniment del franquisme funcional com a part fonamental de les estructures de l’Estat.

De fet, ahir parlava d’aquesta esmena a la llei de la Memòria històrica i aviat hem sabut per boca del mateix Govern que en tot cas no serviria per enviar a judici els crims del franquisme, que seguiran amb tota la impunitat, alhora que a Europa serien perseguits com a responsable de les atrocitats de la Dictadura. Una teòrica esquerra part del sistema corrupte espanyol i que no es alternativa de res com ens volen vendre molts cops, per vergonya de l’Europa democràtica.

Manual del TC per salvar la unitat d’Espanya

José Antich

Acaba de cedir el testimoni com a president del Tribunal Constitucional el magistrat Juan José González Rivas, al capdavant d’aquest organisme des del 2017, membre del mateix des del 2012 i magistrat del Tribunal Suprem des de 1997. Als 70 anys, deixa el càrrec havent-lo enfonsat una mica més en aquest fangar en què s’han vist implicades moltes de les institucions espanyoles; i que, tristament, han ofert la pitjor imatge d’una Espanya que podia haver aspirat a ser tinguda en compte com un dels estats moderns d’Europa i ha acabat sent irrellevant en el concert internacional i molt allunyada dels paràmetres democràtics d’altres països.

Serveixi per conèixer el ja expresident del TC, considerat conservador i, segons s’explica d’ell “de sensibilitat religiosa accentuada”, el seu vot particular en relació amb la sentència que avalava la legislació reguladora del matrimoni homosexual a Espanya. En ella va escriure que la unió de les persones del mateix sexe com a matrimoni desnaturalitzava l’essència de la institució. O la seva oposició també a les adopcions per part de parelles formades per persones del mateix sexe ja que “atempta al prevalent interès del menor”. N’hi hauria més, però el cert és que González Rivas ha estat president del TC un temps important, la qual cosa ofereix en aquest terreny una idea de la seva manera de fer bastant aproximada.

Però per als catalans i, en general, a tothom qui hem viscut amb perplexitat com ha actuat el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional la qüestió del procés, la complicitat entre uns i d’altres a l’hora d’accelerar o frenar en els temes, dictar sentències des de la més absoluta autarquia i que patiran una rebolcada sense precedents a Europa, el TC ha protagonitzat aquests anys una etapa negra. Quan aquest dijous he escoltat González Rivas explicar la seva funció durant els anys que hi ha estat, parlava de la imparcialitat i l’ètica, i afegia que en el tema del procés s’havia actuat amb celeritat, mesura i prudència, sense un bri d’autocrítica, no feia més que evidenciar que la justícia entre Madrid i Europa es dona l’esquena.

O quan va explicar que el que ells havien de fer i van fer amb els recursos dels presos polítics del procés, o els exiliats en els seus diferents procediments judicials, era preservar la supremacia de la Constitució i la unitat de la nació espanyola, tot era molt més fàcil d’entendre. La unitat per davant de tot encara que la justícia hagués de pagar tants peatges que la seva imatge a Europa quan es tracta d’abordar aquesta qüestió no passa el filtre de cap país, ni de cap institució europea.

I està bé que tota la crítica es posi en els que vindran, com l’inefable Enrique Arnaldo Alcubilla, però és que els que se’n van no eren gaire diferents. Els qui arriben amb els acords entre PSOE i PP, i l’aval amb el nas tapat, diuen, de Podemos -els últims a pujar-se al tren de l’ampli consens- no són gaire diferents dels que se’n van. Perquè el gatopardisme és això: canviar tot perquè res no canviï.

SIMPLEMENT LA JUSTÍCIA

Sense categoria

Quan Estat es construit sobre els fonaments foscos del passat i quan una nació submisa no te dignitat, els esdeveniments passen a ser molt surrealistes com hem vist recentment aquí o allà en dos casos amb punts en comú.

Ahir el Govern espanyol anunciava un projecte de llei de la Memòria que acota la lleis d’ammnistia del 1977 i eventualment podria jutjar crims del franquisme. Avui veiem portades de diaris molt enfadats per la proposta, recordant l’esmentada llei del 77 amb el socialisme de Felipe Gonzalez al capdavant validant aquell oblit i punt i final. Acusant de voler dinamitar el llegat de la Transició, allò que en diuen l’esperit de la Transició modelica.

Per altra banda l’Ajuntament de Sant Cugat volia declarar Pablo Llarena persona non grata, aquesta proposta ha estat tombada amb el vot contrari d’Esquerra Repúblicana amb l’excusa de que no volen medir el grau d’independentisme de cada partit i que el seu partit lliçons les justes amb aquest tema, criticant la política de gestos que no porten cap benefici a l’independentisme.

Realment, fa tuf de feixisme aquests mitjans escandalitzats per voler fer una cosa tant normal com poder jutjar els autors de crims contra la humanitat i tortures a la població amb un nul respecte als drets humans. La farsa de la Transició amaguen que va ser dirigida precisament per aquest règim criminal i que per tant va impedir qualsevol judici futur i alhora deixar totes les famílies franquistes en el poder, en els mateixos llocs en les teoriques estructures democràtiques com hem anat veient tant amb la justícia, com estructures polítiques, com l’anomenat deep state que controla aquesta democràcia podrida. De fet una llei que en el seu sistema judicial certifica que no hi va haver cop d’Estat i que Franco era el cap d’Estat el 1936 per exemple.

El que es proposa es una cosa tant normal com adaptar la llei del 1977 al dret internacional que preveu que aquest crims contra la humanitat no prescriuen com es normal. Una cosa tant elemental que l’estructura corrupta i podrida amb tics democràtics hauria de quedar com el que es, una gran farsa on una Dictadura feixista ha dirigit la seva transició fins els nostres dies sense cap culpa pels seus crims i la col·laboració de tot el sistema establert des dels Tribunals als partits polítics.

En el segon cas, voler declarar persona non grata aquest jutge corrupte i amb una ideològia com ha quedat clar amb els seus afers amb la classe política independentista, seria el més normal, no es cap competició entre partits, ni buscar cap benefici, simplement dignitat, i sí, d’això potser unes quantes lliçons no anirien gens malament.

Simplement la justícia.

OBVIETATS

Sense categoria

La presa de pel dels nostres partits i polítics a la ciutadania no te aturador. El Conseller Giró ahir culpava de menyspreu a la sobirania del Parlament a l’Estat per tombar la rebaixa de l’IRPF, al mateix temps el Conseller Puigneró es queixa del retard del Corredor Mediterrani i de les Rodalies com si fos un altra novetat mundial.

El conseller d’economia acusa l’Estat d’aquest menyspreu ja que via Tribunal Constitucional tomba la rebaixa de l’IRPF a les rendes més baixes aprovada a Catalunya. Un fet que afavoria les families més vulnerables, dient que menysprea les diferències entre territoris per preservar la unitat. De fet afirma que tot el que aprova aquest Parlament s’ho carreguen si atempta contra el seu poder, en aquest cas la Ministra d’Hisenda va argumentar aquesta eliminació de la llei dient que les autonomies no poden crear categòries noves.

Per altra banda el vicepresident Puigneró critica contundentment a l’Estat per la inversió de Rodalies i també pel Corredor Mediterrani. Ho titlla d’escàndol com s’ha anat posposant el Corredor per més de 10 anys. Ha dit que la política es evitar la unió entre Catalunya i el País Valencià posant l’exemple que Madrid esta connectada a les dues i entre elles no. Ha tornat a demanar també el traspàs de Rodalies i el compliment de les inversions que mai es compleixen.

Es com un bucle que mai acaba, la queixa de Girò sembla que hagi baixat d’un altre planeta i no hagi vist el que ha anat passant sistemàticament els darrers deu anys sobretot amb la majoria de lleis aprovades al Parlament, no nomes les nacionals, sinó les simplement socials que han acabat als Tribunals i a la paperera. No es res nou. No ens podem queixar de la política sistemàtica del Govern espanyol de torn amb el Parlament Català, ja que es la normalitat institucional instaurada, i més que menyspreu, es la consideració que en prenen d’un Parlament buidat de poder real per legislar pels seus ciutadans. Quan el 2017 es va fer un pas enrere i es va acceptar el cop d’estat del 155, tot això anava amb el pack i amb el que es l’autonomia catalana dins l’Estat.

El mateix podríem dir de Puigneró i un Corredor que tots sabem que no volen per Catalunya i unes Rodalies que un cop acceptat el traspàs vergonyos que no incloia res, això no es culpa de Madrid, es un tema recurrent que també l’octubre del 2017 havien de pensar que seguiria així pels temps dels temps.

Tots sabem que Catalunya es una autonòmia de segona dins l’Estat i amb un tracte diferencial, ho sabem tots. Fer escarafalls d’això simplement es cinisme.

NO ES EL MATEIX

Sense categoria

Avui sabrem si finalment la CUP amb les seves votacions assemblearies decideix donar suport als Pressupostos, deixar la negociació oberta o expressar el seu vot negatiu. Com es pot comprovar en el pols de la societat l’expectació no es rellevant com si ho va se en èpoques passades.

Tots recordem aquelles decisions de la CUP per donar suport al Govern de Junts pel Sí o en els mateixos pressupostos que eren seguides amb neguit per bona part de la societat catalana que volia preservar aquella revolució catalana per anar endavant i no quedar-nos encallats amb discussions partidistes que sempre ens han afeblit. Situacions com enviar el President Mas a la paperera de la història com ho van qualificar o aquell empat esperpèntic en una votació que no crec que ningú el pugui donar per res més que una presa de pel. Ara busquen marcar un paquet que ja bé marcat des de l’inici pel seu paper posterior al 2017 i en les negociacions d’aquest Govern. Ells van arribar a un acord amb Esquerra per aquesta legislatura on acceptaven deixar aparcada la independència durant dos anys en benefici de la farsa de la Taula de diàleg, un gripau tant difícil d’empassar com de ser presents a Madrid perdent la seva virginitat electoral, i el seu paper trist en aquesta legislatura, que ara volen fer veure bel·ligerant i que amb la credibilitat perduda com la resta de partits independentistes ja no espanta a ningú.

Massa contradiccions, no es pot defensar l’1 d’octubre com essència i alhora demanar un nou referèndum que evidentment deixa el primer en res. Una peça més que ha caigut del trencaclosques amb aquesta deriva neo autonomista dels nostres partits que volen passar full del procés i intenten esborrar tot allò que els fa recordar aquell temps. Sobretot el referèndum o el Consell per la República per exemple amb el seu suport tebi per dir-ho suaument.

Un partit que es presentava rupturista, d’esquerres, feminista i molts altes iste que ha acabat sent una caricatura de si mateix i que crec que amb el paper de David Fernandez com a lideratge va arribar al seu cim i prestigi. Des de llavors el declivi es evident i com deia, no hi ha res pitjor que perdre la credibilitat amb el desencis d’una societat que també els ha arrossegat i han deixat de ser una pedra a la sabata o molts cops la veu de la consciència que es mantenia ferma.

La seva decisió dels pressupostos ja no es el mateix.

EL CINISME DEL SEU PROJECTE DE PAÍS

Sense categoria

Aquest cap de setmana Yolanda Diaz, Oltra, Coulau, Hamed i Garcia feien un acte on explicaven el seu projecte de país per part d’aquestes cinc dones. Com les han anomenat 5 lideratges d’esquerra i feministes per fer noves polítiques.

Parlen que es el començament d’alguna cosa meravellosa. Diuen d’una nova forma de fer política allunyada del soroll i fartes de la crispació, on escoltar ha de ser el principal per fer el dialeg. Han passat de puntetes per les contradiccions de Podemos dins el Govern del PSOE i han reafirmat les seves polítiques feministes i enfortint els serveis socials. Parlen d’enfortir la democràcia per damunt de tot i de les institucions per canviar la vida de la gent. Colau per la seva banda diur que hem d’oblidar la batalla de les sigles per un projecte de país.

El cinisme no te límits, aquestes 5 dones d’entrada ja presenten això com una dada important i cabdal amb una mena de superioritat moral lligada al sexe intolerable. No ens parlen d’igualtat, ens parlen de la dona per damunt de tot, equiparant llavors aquest feminisme mal entès com un masclisme al que diuen combatre. Parlen de nova forma de fer política, quan el moviment Podemos va neixer de la revolució del 15 M amb unes inquietuds que ho podien canviar tot i han acabat al llarg del temps en un partit més del sistema amb els mateixos tics que aquells que criticavent. Suposo que per nova política no es deuen referir canviar uns feixistes del TC per uns altres, quan han tingut l’oportunitat de plantar-se, però no ho han fet i son tant culpables com la resta. De fet aquesta suposada esquerra que gasten, quan han tingut responsabilitats de Govern com a Madrid ja hem vist on ens porta i que allunyada està del que seria l’esquerra, amb exemples com la llei mordassa o altres posades per la dreta i que simplement matisaran per seguir igual.

Parlen d’enfortir la democràcia, quan no han donat suport a Catalunya a la revolució de la ciutadania que va culminar el dia 1 d’octubre del 2017, governant amb els botxins i acceptant la repressió i la imposició per damunt de la paraula de la ciutadania, aquest enfortiment del sistema precisament no es de la democràcia i per suposat no canviarà mai la vida de la gent. Tanmateix Colau per exemple que ja parla de no fixar les sigles apuntant segurament el seu no destí desprès del seu catastrofic pas per l’Ajuntament de Barcelona i buscant nova ocupació per seguir vivint del sistema sense vergonya.

Si aquests personatges han de fer un nou projecte de país, anem arreglats.

LES VERITATS DEL CONCERT ECONÒMIC

Sense categoria

Un interessant article de José Antich sobre la possibilitat real que Catalunya va disposar per obtenir el Concert Econòmic com el basc. Moltes veritats esbiaixades i mitges veritats ens diuen que es va rebutjar des de Catalunya i realment no va ser així com queda reflectit en aquest article i on l’Estat espanyol mai va donar cap possibilitat de que fos factible, cosa molt diferent a el que ens volen vendre normalment. La història ha de ser sencera i no trossos retallats i interessat que poden donar qualsevol resposta que ens convingui.

Per què Catalunya no va tenir concert

José Antich

Un recent col·loqui entre quatre dels cinc últims consellers d’Economia que ha tingut Catalunya des del 2003, a saber: Antoni Castells, del PSC ( 2003-2010), Andreu Mas-Colell, Convergència (2010-2016), Oriol Junqueras, Esquerra (2016-2017) i l’actual titular del departament Jaume Giró, de Junts per Catalunya, va derivar, i no és la primera vegada que això succeeix, en la qüestió de si Catalunya va tenir realment la possibilitat o no de disposar, com el País Basc, d’un concert econòmic a l’inici de la transició espanyola. I també sobre si aquesta opció se’n va anar en orris per l’equivocació, desídia o error de càlcul, dels partits llavors considerats simplement nacionalistes. El debat, organitzat pel diari Ara, no hauria tingut més conseqüències, i potser tampoc tant ressò mediàtic, si l’asfíxia econòmica de Catalunya no fos la que és i entre el públic no hagués estat present el president Jordi Pujol, qui, amb gran lucidesa, als seus 91 anys, es va convertir en el convidat sorpresa del col·loqui.

Remoure la història interessadament o a través de lectures parcials de documents deixa incomplets el que van ser aquells anys i, sobretot, el període fonamental per obtenir una mica de llum sobre l’època que ens ocupa i que no és cap altre que el de l’elaboració de l’Estatut de Sau -anomenat així perquè que els ponents es van reunir al parador que porta l’esmentat nom, al pantà de Sau-. Parlem del segon semestre de 1978 i de reunions en què participaven els 20 ponents designats per l’Assemblea de Parlamentaris catalans, que reunia els diputats i senadors que havien estat elegits en les eleccions a Corts constituents del 15 de juny de 1977. És important recordar quina era la representació de cadascun dels partits catalans al Congrés: PSC (15), Pacte Democràtic -una coalició en la qual hi havia CDC- (11), UCD (9), PSUC (8), Unió (2), Esquerra Republicana (1) i Aliança Popular (1).

És fàcil sumar el pes de cada bloc per endevinar amb molt poc esforç que les formacions d’àmbit estatal, de dretes i d’esquerres, tenien una força molt superior als partits d’estricta obediència catalana. Recordo que allà, a Sau, hi va haver debats acalorats i encesos -en aquells temps, els dircoms no existien, l’accés als ponents era fàcil i permanent entre altres coses perquè periodistes i polítics compartíem la mateixa instal·lació hotelera. Va ser, fonamentalment, sobre el bloc de la llengua i l’educació però també sobre el finançament autonòmic i el concert econòmic. L’esquerra va decantar la balança dels dos debats alineant-se amb els nacionalistes en el primer tema, el de la llengua, i despatxant sense cap opció el segon, l’econòmic. No obstant això, de res no serviria, ja que el govern de l’UCD va forçar que el català no fos la llengua oficial exclusiva a Catalunya i l’educació va deixar de ser una competència exclusiva. El ribot estatutari ja estava a l’ordre del dia.

En aquest context era impossible de totes totes guanyar la batalla del concert econòmic per a Catalunya, que el PSOE no volia però l’UCD tampoc. Els números no li sortien al govern d’Adolfo Suárez i en cap moment no hi va haver el més mínim camí per transitar cap a un port segur. Que no es va insistir prou? Tampoc no s’ajusta a la veritat. Es va batallar i es va perdre. La majoria nacionalista no arribaria fins a 1984 i ja era tard. Havia passat el 23 de febrer de 1981 i les autonomies eren ja el problema, no la solució per a una Espanya de matriu, es digui el que es digui, molt, molt centralista.

Si aquest va ser el debat real per a l’elaboració de l’Estatut de 1979, a què ve l’acusació que van ser els mateixos nacionalistes els que no van voler el concert per a Catalunya? Ben senzill. Pedro Luis Uriarte, conseller d’Economia i Hisenda del govern basc entre 1980 i 1984 i considerat pare de l’actual concert basc, va publicar el 2016 un extens treball recopilatori, de prop de 2.000 pàgines, en 11 llibres, sota el títol El concierto vasco, una visión personal. Al volum set, que porta per títol “Un modelo singular y diferenciado que ha tropezado con problemas” cal anar fins al capítol tercer que enuncia, així, “Otra alternativa económica: la petición de un concierto económico para Catalunya”.

Explica al llibre Uriarte que hi va haver una reunió el 1980 entre el llavors ministre d’Hisenda, Jaime García Añoveros, Ramon Trias Fargas, aleshores conseller d’Economia, i ell mateix, en què el ministre va oferir un sistema de finançament similar al concert basc. Detalla Uriarte que Trias Fargas no ho va voler per no voler recaptar els impostos i també perquè va pensar que negociant amb Madrid es podrien treure més recursos que gestionant el concert. És molt possible que el que Uriarte relata fos exactament així però cal tenir en compte dues coses: primer, que l’Estatut ja havia estat aprovat amb l’oposició radical del govern d’UCD a incloure-hi el concert; i que Añoveros era un ministre sota la tutela estricta de Fernando Abril Martorell, vicepresident per a Assumptes Econòmics. Segon, que una oferta seriosa se li hauria fet a Jordi Pujol ja que a Madrid sabien molt bé que Trias Fargas no decidia aquestes coses.

La història té sempre molts relators i moltes interpretacions, però els fets són sagrats. Sobre una veritat hi ha de vegades altres veritats que són contradictòries i que expliquen millor el que ha estat i el que no. I el cert és que Catalunya mai no va tenir a l’abast un concert com el basc i disposar d’una quota per tenir una autonomia financera de què ara manca.

LA CASTA

Sense categoria

Recordo quan es va crear Podemos a l’Estat espanyol, es deia que bevia de les fonts del 15 M, i que havia arribat per lluitar contra la casta que tenia segrestada les institucions i les estructures post franquistes de l’Estat.

Avui tenim un nou exemple, que ells formen part de la Casta, i que aquesta pretesa Esquerra progressista i de mirada amplia que sempre ens vol atemorir amb que l’alternativa es la dreta rància o l’extrema dreta, ha quedat un cop més retratada demostrant que tots defensen la mateixa causa amb diferents colors, però la mateixa estructura.

La renovació pactada per socialistes i populars ha fet que per part del PSOE i Podemos es critiques alguns dels nomenaments dels Populars que no passarien el cotó democràtic en cap Estat normal i amb una democràcia consolidada, i a l’Estat espanyol formaran part de Tribunal Constitucional, el més alt i que interpreta la Constitució. Un canvi de cares però la mateixa pudor de naftalina franquista en una institució totalment deslegitimada i que ningú hauria de reconeixer per higiene democràtica. Igual que la resta de Tribunals, les estructures es mantenen en el passat i amb la mateixa finalitat. Ho vam veure amb l’Estatut, amb el judici dels presos catalans i en molts altres casos que denoten la seva inoperància total.

Avui aquells que es diuen progres, excepte alguna excepció,han validat seguir exactament igual, i han deixat passar l’oportunitat d’avançar cap a la democràcia de les institucions. Noms com Espejel, la mateixa del cas dels nois d’Altsasu, de la seva manipulació al cas Gurtel, un escàndol amb majúscules o Arnaldo vinculat a la FAES i acusat de corrupció per la seva influència amb el seu despatx d’advocats i amb delictes prescrits que en qualsevol Estat haguessin acabat a la presó.

Uns noms que no fan res més que seguir el camí del franquisme el d’un Estat corrupte tant pels noms mateixos, com per la forma de triar-los. Ara PSOE, PP i Podemos en son igual de culpables sense excepció, aquesta es l’alternativa que parlen.

Per últim el trist paper dels partits catalans posant les mans al cap per aquest escàndol democràtic, quan ells ajuden a validar-lo amb la seva presència i col·laboració en les cambres espanyoles en un exercici de cinisme d’alta volada.

En definitiva, i com deien tots son Casta.

LES DISCREPÀNCIES AMB JORDI CUIXART

Sense categoria

En la presentació del seu llibre, en Jordi Cuixart respon a les critiques de Ponsatí dient que vam lluitar com a bojos i deixa algunes reflexions que em sembla van en una línia “bonista” que amb l’Estat espanyol mai ha sigut una bona idea.

Desprès de passar prop de 4 anys a la presó diu que no renuncia a aquells dies sense llibertat perquè podia lluitar, amb la resta de presos polítics totes les hores com a bojos per la independència de Catalunya i així era feliç. El seu llibre basat en reflexions en els seus dies de captiveri defensa convocar un referèndum sense adjectius i amb la major brevetat, per tal qu el poble recuperi la paraula. Respecte el Tsunami i l’estafa que el va titllar Ponsatí, ell defensa tota la lluita feta aleshores. Diu que van decidir que serien presos polítics i valora el paper de l’exili junt amb les mobilitzacions de la societat per la seva sortida de presó i no ha estat perquè Pedro Sanchez fos una gran persona de cop. Per últim es mostra esperançat amb la justícia europea.

Crec, que es un actiu de la lluita per la independència, però que alhora ha protagonitzat algun cas de superioritat moral precisament per estar a la presó com quan va renyar a la gent que escridassava a Colau o quan parla de lluites compartides amb segons qui, i que directament no existeixen ja que els objectius son totalment diferents. A la presó, crec que ell es va mantenir ferm, però van perdre la gran oportunitat de deslegitimar la farsa de judici, negant-se a col·laborar en el mateix i denunciant aquella mentida de judici, amb el que el van donar validesa que no es mereixia. Aquesta era la lluita efectiva de cara a Catalunya i a l’estranger. Demana un referèndum sense adjectius, en qualsevol cas hauria de ser d’independència, no es pot amagar i alhora també s’apunta al carro de deixar l’1 d’octubre en res, comprant el relat espanyol i l’interessat dels partits catalans. Respect el Tsunàmi, la consellera Ponsatí no parlava de la bona gent que hi va participar i que mereix tot els respecte, parla de l’organització que evidentment va demostrar ser un frau, ja que mai va donar la cara, va desaparèixer i va demanar un sit and talk que no portava enlloc, sinó estas disposat a anar fins al final i forçar aquesta situació, amb la rendició no hi ha cap força per demanar res.

Per últim, els seus indults tenen un trasfons polític que segurament encara no sabem, però que em sembla poc tenen a veure amb la pressió i si amb la Governabilitat a les dues parts i els pactes acordats com a canvi.

En definitiva, un Jordi Cuixart que crec hauria d’abandonar aquest bonisme que mai ha portat a triomfar cap revolució.