ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir es va aprovar una moció a l’Ajuntament de la segona localitat catalana per no facilitar recursos per a la consulta sobre l’Estat propi si no té el permís de l’Estat espanyol. Aquesta va ser aprovada per populars, socialistes i Plataforma per Catalunya. Alhora es rebutja el Consell Assessor per a la Transició Nacional per voler promoure la independència. Es la resposta de l’espanyolisme ranci a la voluntat popular i contra els representants escollits per la ciutadania en un procés democràtic.

Aquests grups es neguen a que el consistori participi a la consulta per la independència sense autorització estatal, no cedirà espais, recursos humans ni materials, ja que esgrimeixen que el President català no seguéix els procediments legals establerts, i vol incomplir la llei si rep una negativa espanyola, al mateix temps rebutgen el Consell abans esmentat ja que nomes vol promoure la indepedència. Navarro ja ha beneit la moció ja que tothom pot fer campanyes, i en el seu cas defensen una consulta legal. De fet això succeeix pocs dies desprès de la campanya per fer agafar por a la ciutadania amb el no a la independència sense explicar els motius favorables. Al mateix dia Izquierda Unida era la primera força espanyola que donava suport a una consulta i el dret a decidir sense embuts.

Les reaccions de la desesperación pel triomf de la democràcia, i la voluntat popular per damunt de legalitats imposades i restrictives dels mateixos drets dels ciutadans, treuen de polleguera als grups que no volien que això arribes tant lluny, i que volen fer una marxa enrere cada cop més difícil. Hospitalet ha rebut aquesta farsa de moció i desacatament a unes eleccions generals al Parlament català, allà on els representants del poble han d’exercir les seves funcions, i amb la perversió per bandera posen la condició de l’autorització estatal per poder exercir la democràcia, quan saben perfectament que aquest difícilmente arribarà mai, i per tant pretenen condemnar als ciutadans amb l’esclavatge a unes lleis que els impedeix accedir als seus drets personals i col·lectius.

De fet la campanya prèvia amb l’home del sac com argument, i sense donar cap pista de com s’ha arribat a la situación actual, ja dona idea del tarannà democràtic d’aquests partits que han secundat la moció. Acusen de no seguir la via legal, quan des del primer dia es la guia del procés i de moments els cops de porta son la resposta espanyola amb l’excepció de IU,que amb un acte de normalitat dona validesa, i insta a una consulta democràtica. Per tant, cap il·legalitat, es tracta de donar solución a un problema democràtic que de cap manera unes lleis fetes per coartar la voluntat de la ciutadania poden frenar.

Per altra banda rebutgen el Consell Assessor per promoure la independència. De fet si ells nomes promouen la dependència absoluta emparada amb la legalitat i la part favorable a l’Estat propi no es pot argumentar, ni defensar, com ens volen fer crearé que això es democràtic. Realment ens volen dir que amb una consulta nomes es pot defensar el no, mentrestant el si ha de passar de puntetes ja que no entra dins la legalitat espanyola vigent. No s’aguanta per enlloc.

En definitiva, els recursos de la farsa democràtica continúen actuant contra la democràcia vertadera, però estic segur que ja fan tard.

La cimera de partits catalans per combatre la Llei Wert, ens ha portat uns acords en forma d’esmenes pels representants dels mateixos partits a Madrid, i quÈ defensen sobretot la llengua catalana com a vehicular, i la competència en la matèria quÈ impedeixi que des de la capital espanyola es donin els continguts, i la manera de fer per sobre de qualsevol cosa. Lógicament he dit partits catalans, per tant Populars i Ciudadanos rebutgen de ple qualsevol esmena que no sigui la desaparició voluntària de la nostra llengua de les aules, i assumir la pèrdua total de competència en la matèria. Trobem un tercer grup com el PSC, que troba retrograda la llei, però defensa en últim cas la seva aplicación. Visca la paranoia per donar i remenar.

El PP descriu la cimera com una acció vergonyosa de propaganda que pretén dividir i separar, i defensa que la Lomce no ataca el català. Els Ciudadanos amenacen en portar als tribunals qui desobeeixi la llei amb la seva croada contra Catalunya. De fet Millo fins hi tot parla de negociar amb el govern espanyol com aplicar la llei, ja que ells si que estan disposats a parlar de tot. La unitat del missatge ha estat clara per part dels defensors del model educatiu català que defensen la immersió lingüística i l’Estatut com a norma vigent. La consellera ens diu que no es aplicable al nostre territori ja que es un atac a l’autogovern i la integración socials amb una llei ideològica.

Tanmateix, en Pere Navarro no farà costat a la insubmissió en última instància a la llei, i diu que s’ha d’aplicar, tot hi mostrar-se totalment en contra. De fet la consellera ja ha advertit que la llei pot acabar al TC per invasió de competències, i no s’arribaria a aplicar mai, ja que en un nou període electoral, una nova formación pot guanyar.

Efectivament, la paraula insubmissió ha creat pànic en segons qui, que simplement admet que tot s’hi val sigui el que sigui, i això fins hi tot en una suposada democràcia te un límit. Com diu Sala i Martin la solució no es insubmissió, es independència, ja que amb ella es pot tenir un bon o mal govern, però mai serà un govern espanyol amb una política permanent contra Catalunya.

Es una llei recentralitzadora i uniformista, feta des de la base ideològica de les Faes, com una moderna Falange, i que te com objectiu acabar amb la llengua catalana i un sistema lloat per tota Europa, amb resultats contrastats per la imposició barroera del castellà amb un suposat problema imaginari que no existeix. i que trencaria la cohesión social, objectiu prioritari tant de Populars com Ciudadanos per frenar el procés cap a l’Estat propi, i alhora es passaria pel forro l’Estatut. i les competències catalanes en educació amb la llei de la imposició i un model que esborri senzillament el nostre.

Seguint els procediments, s’han de proposar esmenes a Madrid, que ja veurem com no seran acceptades, i un cop sigui definitiu impugnar la llei al TC per frenar la seva posada en marxa. Per últim independència, per fugir d’aquest atac constant i gaudir d’un estat al nostre favor, una gran novetat per nosaltres i que esborraria la demagògia de Navarro per complir fins hi tot allò que no es just, i curiosament sempre en la mateixa línia.

El trencament dels lligams d’un territori amb un altra, comporta aquestes coses, i voler ignorar això no ho frenarà, per molt que si esforcin.

Aquest cap de setmana assistim a un debat sobre les raons de la Llei de Consultes. No podía fallar en Duran dient que de cap manera es per fer una consulta per la independència, ja que ès il·legal i per tant acabaría al TC, i sense poder servir per res. Alhora defensa i proclama que del procés sobiranista no hi ha res. La contestació del President dient que el Govern i el Parlament ja decidirán quan toqui quina consulta es farà a la ciutadania ha estat la més encertada, cosa que no amaga que hi ha un problema intern concret que tard o d’hora s’ha de resoldre per guanyar credibilitat i força.

Albert Rivera de Ciudadanos, parla de que els tremolen les cames en el debat sobiranista a alguns personatges, i parla de que saben que una part dels catalans no están a favor del procés i si de la convivència, fugint d’un carreró sense sortida. En Duran qüestiona que la llei de consultes sigui per la independència ja que avisa on acabaría, i segueix desacreditant el procés demanant una solución política i de diàleg amb un formula acordada amb PP i PSOE per posar a prova la voluntat dels catalans. Ens diu que un estat català es viable en termes econòmics, encara que amb una bona resposta al déficit català aquest anhel disminuiría molt.

Es un debat que fa riure o pena segons es miri. Precisament la llei de consultes es farà per preguntar als catalans el que convingui i decideixin els nostres representants ja que no necessita autorització de Madrid, tant pot ser la independència com un altra cosa. Es absurd l’avis de Duran anant directament al tema i dibuixant on acabará la llei, o sigui condemna la llei abans de treure el cap.

Tanmateix, caldria dir que no ens caldria aquesta llei, si un vertader estat democràtic ens acollis i el diàleg que reclama Duran servis per fer la consulta, que tant sols com tots sabem es un problema polític i res més. Per tant quan reclama aquesta solució, i un acord amb els dos grans partits espanyols, es exactament el que s’ha intentat fins ara, i es seguirà fent. El resultat ja l’hem vist un cop de porta rere l’altre i una nul·la voluntat de respecte democràtic, per tant cal activar un altre pla menys desitjat, però necessari si l’interlocutor te un concepte de la democràcia tant pobre com Espanya.

Per altra banda, si ens diu que un estat català econòmicament es viable gaudint de tots els seus recursos, i per altra banda parla d’una millora del déficit fiscal per oblidar això. Ho tracta d’estupids a la ciutadania o es d’un cinisme esfereïdor, ja que renunciar a gaudir del que generem i amb una viabilitat prou demostrada per acceptar que simplement ens robin menys com a solución, dona idea de l’estima que pot tenir per la societat catalana i pel país en general.

En definitiva, cal resoldre aquest problema intern que ja fa massa que dura, i que tard o d’hora tothom es te que posicionar, ja que la puta i la ramoneta fa temps que están fora del Parlament, i sembla que alguns ho han oblidat.

La samarreta que fa uns dies porta el monument a Colom de Barcelona, i que no es altra que la nova equipació blaugrana que Nike ha confeccionat per la temporada que be, ha portat una polèmica, sobretot des del president de l’Espanyol totalment injustificable, i que pretén barrejar tots els temes, i obviar una realitat que per molt que no li agradi no pot canviar, cosa que de cap manera no significa cap falta de respecte per ningú.

Efectivament, en Joan Collet considera que l’Ajuntament no pot fer segons la llei aquest tipus d’activitats, i obviant la quantitat que rebrà per la publicitat de Nike, ens diu que aquestes coses no tenen preu. Ha anunciat una queixa formal del club i considera una injustìcia i un greuge en comparació a altres llocs del món. De fet el consistori ingressarà 100 mil euros per aquesta publicitat genial de la multinacional, i l’alcalde ha defensat que res te a veure amb la temàtica esportiva,  i  ha recordat que els monuments amb restauració com es l’estatua emblemàtica de Barcelona tenen llicència per fer aquesta publicitat com ja ha fet per exemple una marca automòbilistica fa uns anys sense cap repercusió especial, alhora  la quantitat anirà per entitats socials i esmenta que les critiques dels partits de la oposició al consistori no tenen gaire fonament.

En realitat, crec que no hi ha tema. El president de l’Espanyol amb aquesta actitud víctima de sempre pretén fer una realitat a la seva mida i obviar que la institució blaugrana es un referent mundial i del nostre país amb una massa social grandiosa i una grandesa que simplement com a catalans i deixant de banda ser els nostres colors o no hauria de fer sentir orgullosos a la societat catalana. Això de cap manera es pot barrejar amb una falta de respecte per altres clubs de Catalunya com l’Espanyol i molts altres que estan en un altra dimensió i no poden pretendre gaudir del mateix espai mediàtic que el gegant blaugrana, es la llei de l’oferta  i la demanda. El mercat es el que es, i en aquest cas la igualtat no existeix, seria injusta en si mateixa.

l’Estratègia de marketing de Nike per presentar la nova samarreta blaugrana dalt del monument s’ha de reconèixer que es genial i els reportarà precisament el que buscaven. Per altra banda això, poc te a veure amb la qüestió esportiva, ja que quan hi havia SEAT davant el monument no vaig sentir al president Joan Collet, ni cap directiu d’alguna altra marca cap queixa formal pel tema. Ara amb la samarreta blaugrana i fent el mateix, ajustat precisament a la llei i poden treure un benefici que en aquests temps de crisi no pot ser criticable de cap manera.

Senzillament, crec que aquesta mentalitat  de poca autoestima de país  i critica a tot allò que sobresurt de la resta no ens pot portar enlloc, i denota la poca mentalitat d’Estat que a vegades trobem en falta en els nostres representants i que s’allarga a la societat. Com diu, en qualsevol altre lloc del món no hi hauria cap debat sobre el tema.

Aquí, en traiem un debat del no res, i es curiós veure l’actitud d’alguns partits amb el tema, quan es lícit, legal, i amb un protagonista i una marca que ven a nivell mundial agradi o no.

Aznar, Rajoy i l’art de grimpar

Toni Aira

Paul Henri Thiry, Baró d’Holbach, va ser un radical il·lustrat. Una rara avis a la cort francesa de mitjans del segle XVIII. Pel saló de casa seva, a tocar del Palau del Louvre, passaven intel·lectuals de la categoria de Diderot, Jean-Jacques Rousseau, Adam Smith o David Hume. La flor i nata de la il·lustració francesa i anglesa. Tot un perill a ulls de la rància societat de l’ancien régime. I a més hi posava sentit de l’humor! Per exemple amb un breu assaig que en la seva traducció espanyola a càrrec de Jaime Rosal va caure fa poc a les meves mans: El arte de trepar a la usanza de los cortesanos(Sd·edicions), de plena actualitat, per exemple per entendre la cort (la política) d’avui i els seus mals. O per exemple per entendre l’auge i les causes de la plausible caiguda de Mariano Rajoy a mans dels seus.

“Hi ha mortals amb un esperit rígid, un defecte de malformació a la columna vertebral, una manca de flexibilitat al clatell; aquest lamentable defecte els impedeix perfeccionar-se en l’art de grimpar i els impedeix progressar a la Cort (avui, a la política)”. Aquest defecte Rajoy no el tenia. Fins que va aconseguir el càrrec tan ambicionat i va deixar de dir “sí, bwana”. Llavors va començar a prendre mal.

“Un bon cortesà (vegis avui polític) mai ha de tenir opinió pròpia, només ha de tenir la del seu senyor, que la seva sagacitat cal que sempre li faci pressentir”. I Rajoy va començar a governar el PP amb free-style. I va despertar la bèstia.

I seguiríem i no acabaríem. Gran sarcasme, gran i dramàtica realitat de plena actualitat segles després. Perquè hi ha una política vella que subsisteix. O millor, que malviu i ja agonitza. Amb unes pràctiques pròpies d’un ancien régime que passen factura als qui les apliquen i n’han fet un modus vivendi, però també als qui les pateixen col·lateralment i que passats els segles ja donen mostres de gran cansament. Dels Aznar, dels Rajoy i d’un munt més que passaran. Però i aquest art de grimpar (i caure)? Passarà algun dia?

En Duran i Lleida segueix a la seva, aliè al rumb del país, i torna a suplicar al president espanyol trobar aquest famós encaix de Catalunya dins Espanya per evitar el nostre dret a decidir, i alhora afirma convençut que la resta del planeta no es miraria amb bons ulls la Nostra independència, i per tant un cop més va contra el treball i la voluntat clara del govern català, desvirtuant  els anhels de la societat catalana i fent el joc a aquells que no volen que res es bellugui. Segurament, tard o d’hora caldrà fer-hi alguna cosa, no es pot conviure amb l’enèmic a casa.

Efectivament, en els seus intents periòdics per aigualir el procés diu el contrari de la realitat, afirmant que els països de la Unió Europea no tenen cap intenció que Catalunya sigui un més al club europeu. De fet ell es el representant de la Comissió d’exteriors del Parlament espanyol, i ho utilitza contra els nostres interessos. Demana a Mariano Rajoy resoldre aquest encaix urgentment, cosa que ja deixa entreveure que la primera part no es del tot certa, ja que les democràcies mundials  lògicament acceptaran el dret democràtic d’un poble com no pot ser d’altra manera. Diu al president espanyol que no entendre que el motor econòmic espanyol tingui milions de ciutadans que no se senten representats per Espanya es un problema espanyol i ha de posar remei Fent llista de greuges constants que el fan entendre que gent de bona voluntat arribi a la desafecció.

Realment, es un fet inusual i curiós que amb totes les dificultats que ja te de per si el projecte català dins l’Estat espanyol, també hagi de lluitar amb personatges com aquest que van per lliure, i que en base a la mentida, cosa normal quan no hi ha arguments sòlids o contrastats com es el cas intentin torpedinar el procés i fer marxa enrere com si res d’això hagués passat mai. Tornar a la retòrica de que estem sols al món, i ningú ens reconeixerà si fem un gest d’autodeterminació democràtic, es pervers i un intent matusser d’enganyar a la ciutadania, apart de poc creïble. Els precedents amb molts altres estats no han estat com ens vol vendre en Duran, i nosaltres no som l’excepció de res.

Per altra banda seguir suplicant un encaix que ja ha passat a la història, i que nomes es entés per l’Estat espanyol com la submissió i desaparició d’una part, en aquest cas la catalana, en benefici del projecte unitari espanyol, es francament lamentable. Seguir posant damunt la taula el tema del motor econòmic espanyol com una condemna que sembla ens ha caigut damunt, i com  a fita màxima del nostre poble, obviant que podem ser el nostre propi motor per poder treure tot el nostre potencial a favor nostre, es manipulador i alhora de mala fe.

Per últim, anomenar els que arriben a la desafecció per un maltractament constant com gent de bona voluntat, com si es busques excusar-los per les seves conclusions, directament es un insult que no mereix més comentari.

En definitiva, nomes volem un encaix, el del nostre propi estat dins el món global, qualsevol altre encaix nociu el deixaríem per en Duran.

Aquesta frase va ser pronunciada per Pere Navarro en referència al pacte de Govern inestable segons ell basat en una consulta i demanant un pacte més ampli i transversal per sortir de la crisi. Alhora junt amb els Populars demana  substitució Homs pel seu sobiranisme i partidari del xoc de trens, totalment contrari al diàleg. Crec que precisament la cohesió es el que volen destruir els partits contraris al procés català precisament com a mesura per avortar-lo, i per això la demagògia es la seva arma més poderosa.

Efectivament, Navarro proposa que torni el seny, els pactes i els acords necessaris per afrontar una triple crisi de democràcia, economia i identitat. Retreu a Mas preferir un acord inestable basat en una consulta sobiranista, en comptes d’impulsar un pacte més ampli i transversal, avisant que Catalunya dividida no pot triomfar. Alhora i junt amb els populars volen la dimissió del conseller Homs per ser partidari del xoc de trens i obviar el diàleg, proposant a Mas Collell que diuen fa bandera de la serietat, i li aconsellen el camí de la moderació, el diàleg i la negociació amb el president espanyol.

El procés català cap al dret a decidir i el nostre estat propi reclamat per una gran part de la societat catalana i validat a les eleccions del 25 N, no sembla que els hagi arribat amb aquests dos partits que segueixen obviant la realitat i recomanant velles receptes que en el context actual ja no hi tenen cabuda. Segurament una bona part de mala fe o intenció amagada ja en aquesta estratègia, però no es pot tractar la ciutadania de ruc tota la vida, i menys demanar una mena d’amnèsia col·lectiva per aturar la democràcia.

Vol un pacte més ampli i transversal. Demanar la democràcia i la lliure decisió de la gent amb l’Estat propi com a mesura per sortir d’aquest maltractament o pou sense fons on ens trobem, es prou transversal per poder encabir a tots els partits. Parlen del sobiranisme d’Homs i la seva negativa al diàleg. Caldria preguntar diàleg amb qui. Crec que es una opció que es manté des del primer dia i que de moment nomes ha rebut cops de porta un rere l’altre. Cal dir que el diàleg ha de ser entre dos, si un no esta disposat a ni tant sols escoltar, responent al lliure exercici de la democràcia amb comparacions amb règims totalitaris i maltractament i menyspreu constant, arriba un dia que el xoc de trens es inevitable.

Caldria dir que submissió i marxa enrere contra el mateix poble, i diàleg per acordar el procés amb la legalitat vigent son dues coses diferents, i cal ser molt cec que la primera opció es la que voldrien socialistes i populars, en part perquè es la que estan acostumats a veure amb Catalunya vers l’Estat. Ens parlen de moderació i seriositat, potser no consideren prou seriós el procés que hem iniciat carregat d’arguments i rigorositat democràtica. Un cop més volen confondre com a tàctica per les seves perverses intencions finals.

No hi ha cap pacte inestable, ja un pacte que no els agrada, sobretot pel contingut. Tanmateix, això es la democràcia, i la majoria normalment agafa les regnes del poder, ja que la ciutadania els ha validat amb el seu vot per fer-ho i es o seria molt estrany la unanimitat en una cambra de representants amb el model de país que volem.

En definitiva, el procés precisament es unificador de la societat i donar assegurança a la cohesió. Dividir per qüestions de llengua, manipular negant que un estat moros no ho es i carregant els neulers a la simple gestió catalana o anant en contra de la majoria de la ciutadania, això si que divideix, i aquest es ni més ni menys que l’objectiu dels que no volen que res es bellugui. Massa tard, malauradament per ells.

Nazis de Luna i Wert en la Cuna

Francesc Canosa

És evident que la gent és idiota, imbècil, i tros de suro arrebossat d’estupidesa. Mirin com està l’oligofrènia nacional que ningú, ningú, ni un hàmster amb cervell tunejat ha entès a la Desvagada del Govern espanyol a Catalunya, la Srta. Pepis de Luna. Ella, que només volia lluir maletí de maquillatge súper-txatxi-guai es troba repartint diplomes a gent de la tercera edat practicants de la petanca de la División Azul nazi. Evidentment, per culpa del maquillatge, ni ella ni ningú sabia res. Clar, clar. No sabien per exemple tot això: 

Van a per nosaltres i de quina manera. Atacaran totes les columnes bàsiques. Quedem-nos amb una frase d’Eugeni Xammar de 1934: “La dictadura és règim de rumor i la democràcia liberal és règim d’opinió”. Clavat

Ahir al Parlament va ser rebutjada una proposta de resolució que instava a que el català deixés de ser preferent en totes les administracions catalanes, amb el suport esperat de Populars i Ciudadanos i per sorpresa del PSC que segueix amb la seva desorientació total. Per altra banda el lehendakari Urkullu considera també un contrasentit que les autonomies que han incomplert el dèficit resultin premiades, en referència a Catalunya i al costat de les tesis de molts presidents populars espanyols. Per sort la basquitis sembla haver afluixat molt per les nostres terres, alguna cosa haurem aprés.

La resolució de Ciutadans per exigir aplicar els criteris en les sentències del TSJC, en totes les administracions públiques catalanes. Ha comptat amb el suport habitual de la xenofòbia lingüística de Populars i Ciudadanos, i el suport sorpresa dels socialistes catalans. La resta de grups han tombat la proposta, i el PSC més tard en una piulada al twitter parla d’una errada en la votació, però cada diputat en el seu personal no menciona absolutament res. Per altra banda el lehendakari coincideix amb els barons del PP sobre el repartiment del dèficit, aquests últims pressionen Rajoy per no incrementar el dèficit d’1,2 a Catalunya. Assegura que seria absurd un premi als que no han complert els objectius, i demana en el cas d’Euskadi un tracte bilateral amb el Govern espanyol, i demana una atenció especial amb els que han complert.

Efectivament, aquest doble joc socialista, cada cop te menys credibilitat, volen el dret a decidir, però amb tants condicionants que es impossible. Volen i demanen una neutralitat al Govern Català, que no li demanen al Govern espanyol, i defensen un hipotètic federalisme que el seu partit mare a Madrid no defensa, i per postres la seva antiga cap de llista es desmarca i posteriorment critica obertament als mitjans la seva presencia a la reunió pel Pacte pel dret a decidir. Tot un desgavell, que ara també es veu amb l’odi lingüístic que fa bandera Populars i Ciudadanos amb la seva croada per fer desaparèixer el català, i voten a favor de que la llengua pròpia del territori no sigui preferent a les administracions, cosa esperpèntica, i encara més quan posteriorment ho qualifiquen d’errada, sense cap motiu que ho avali. Un cop més l’autèntica cara de la cúpula dels socialistes catalans ha quedat en evidència i s’ha posat al costat del que li correspon. A les seves mans es posar la democràcia davant de tot i apuntar-se al carro, malauradament no crec que sigui així, i la seva poca llibertat per decidir res els passarà factura.

Fa uns anys a Catalunya el mirall d’Euskadi era tot una imatge simbòlica a copiar i imitar. La realitat es que tot hi la meva simpatia pel poble basc. Els seus dirigents sempre han mirat pels seus interessos, cosa lògica per altra banda, però que sembla ha pogut doldre a més d’un. Ara el lehendakari Urkullu ens diu la mateixa opinió que la caverna popular sobre el dèficit, i parla de contrasentits amb un gran cinisme, des del seu concert econòmic singular i sense esmentar l’esforç de retallades fet per Catalunya, el seu espoli sense mesura i els deutes de l’Estat no pagats com a llast. Per reblar el clau reclama el seu tracte bilateral i demana una atenció especial als que han complert beneficiats precisament pels que han aportat desmesuradament com el territori català, i per suposat amb la seva col·laboració limitada.

Es d’un cinisme espectacular, que hauria de fer caure la careta a més d’un i veure que ningú més que nosaltres defensarà la nostra causa, i això si que només depèn dels catalans.

El CNI acusa al president de l’Espai Catalano-marroquí Fundació Nous Catalans, Noureddine Ziani, d’espia dels serveis secrets marroquins i de fomentar el radicalisme islàmic. La veritat però, es que les proves son tant surrealistes, que tot fa pensar que la seva vinculació amb el catalanisme i el procés que viu Catalunya, amb la seva divulgació a la comunitat islàmica es la principal motivació, en una nova prova del joc brut espanyol per terra, mar i aire.

Efectivament, parlen de fer perillar la seguretat de l’Estat, amb un informe on les proves brillen per la seva absència. Diuen que col·labora amb l’espionatge marroquí des de l’any 2000, i compromet la política exterior espanyola, ja que elabora informes pels caps del destacament estranger a Barcelona amb contraprestacions econòmiques, amb una llista cronològica de l’activitat de Ziani amb comunitats islàmiques a Catalunya fins la creació de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, on es president des del 2010, i que ha organitzat activitats juntament amb la Fundació de CDC Nous catalans amb el propòsit de lluitar contra els moviments fonamentalistes transmetent als imams els valors del diàleg, la convivència i de la societat catalana.

També se l’acusa de reunions amb els imams de Reus i Salt, de la branca dura, i justament per fer-lo veure que calia obrir els seus discursos, i de fet contribuir al canvi en la seva manera de fer. Alhora la simple participació en congressos, o el projecte urbanístic a Lleida amb tres-cents habitatges i una mesquita que finalment l’Ajuntament no va aprovar per posar dos exemples.

De fet aquestes proves per dir alguna cosa, son la base per valorar i recomanar la seva expulsió de terres catalanes. Una tasca d’integració d’aquest col·lectiu als valors de la societat catalana, contribuint des de dins a la modernització dels idearis religiosos dels seus imams, i l’obertura a una societat catalana amb tot el que això comporta. Al mateix temps la col·laboració estreta amb la Fundació Nous catalans, comporta el descobriment del catalanisme i de les nostres particularitats i identitat com a país.

Aquests son els seus delictes. El CNI sembla actua més per motivacions polítiques i de lluita contra el procés democràtic del dret a decidir engegat a Catalunya que per fer la seva suposada feina. Es molt greu que si vertaderament aquestes son les proves que esgrimeixen puguin trepitjar els drets d’un ciutadà que trenca els seus esquemes mentals, ja que des d’un col·lectiu que sembla no entenen pot sortir del seu món, i que en aquest cas amb persones com Ziani obre les seves ments per integrar-lo als valors de la societat catalana, cosa que evidentment no els interessa.

En definitiva, el joc brut no s’atura, i els agents enviats a Catalunya amb la única funció d’aturar la democràcia continuen amb aquesta macabra situació que diu molt de l’Estat on actualment vivim.

.