ALBERT CORTES MONSERRAT

El magistrat de l’Audiència Nacional, i jutge estrella com se l’anomena Baltasar Garzon, ha culminat l’operació Pretoria amb la detenció  de l’alcalde de Santa Coloma el socialista Bertomeu Muñoz, junt amb altres càrrecs del partit, i dos històrics membres del govern de  CIU en l’època Pujol, com son Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, i ha dictat presó incondicional per tots ells, amb unes formes que han anat molt més enllà del que s’espera en un estat democràtic.

Es bastant fort, per dir-ho d’alguna manera veure la Guàrdia Civil entrar en un Ajuntament català per efectuar detencions i buscar proves, incomunicar els presumptes delinqüents, i amb un autobús amb compartiments individuals enviar-los a la capital del regne, per tot seguit mostrar les imatges dels detinguts emmanillats, i recollint amb una bossa de brossa les seves coses per dirigir-se a declarar davant el jutge, i ser traslladats a la presó.

Aquest tracte indigne, i amb un acarnissament de cara a la galeria amb persones de mes de 70 anys com els ex càrrecs convergents, i per tant sense cap perill de fugida, han rebut un tracte igual que si es tractes del pitjor assassí en sèrie , tot hi els delictes que se’ls imputa al aprofitar-se del seus càrrecs públics per enriquir-se, de cap manera es poden tractar igual que els delictes de sang, ja que aquestes imatges donen la visió de les institucions, i sector que representen de molt baixa qualitat.

Convergència ja ha suspès aquests dos militants, argumentant que fa molts anys que no ocupaven cap càrrec de responsabilitat, i què la possible estafa es en els seus àmbits privats.  Al mateix temps PSOE-C planejava expulsar els seus militants imputats, amb punts foscos sense estirar com una possible relació de Manuela de Madre en els fets de Santa Coloma.

Aquests fets generaran encara més desafecció política a la ciutadania,  i a part de la condemna a aquestes persones, si al final han abusat dels seus càrrecs pel seu benefici personal, crec que això succeeix a tot el món, i forma part de la condició humana, i on en un gran cistell sempre hi pot haver una poma podrida, potser el problema no es aquest, sinó el cistell en si, o sigui el sistema democràtic, què ens hem dotat amb un control absolut sobre les coses, moltes comissions, organismes, assessors, que finalment no serveixen per a res, apart de col·locar les persones de confiança dels partits de torn. Es dona el cas en el recent escàndol al Palau de la Musica, què ja hi havia informes advertint possibles irregularitats feia alguns anys, però van ser passats per alt, ja que la majoria de partits en sortien beneficiats de les subvencions d’en Millet, i això era davant l’ètica més elemental.

El cas Pretoria també ha posat el descobert a mode d’advertència el tracte colonial que dispensa l’estat a Catalunya, ja no tant sols no fan cas a la llei orgànica fonamental en aquests moments catalana anomenada Estatut, i deixant-la en paper mullat, sinó que es demostra qui te la força per entrar a les institucions, la Guàrdia Civil, i es trasllada als detinguts a la capital del regne, cosa força il·lògica, si tots son d’un territori determinat, seria més lògic el trasllat del jutge per prendre declaració, i  finalment s’escenifica davant les càmeres el tracte vexatori davant la institució judicial, què com tots sabem es hereva dels tribunals d’ordre públic del  franquisme, i què ja ha ensenyat les seves cartes en casos com els d’Eric Bertran, la revista el Jueves o el cas Egunkaria entre d’altres.

En definitiva Catalunya amb 30 anys, no ha procurat crear una administració genuïna, i vertaderament moderna i democràtica, ja què els mandataris que han anat desfilant per la Generalitat mai han cregut en un territori separat mentalment de l’Espanya postfranquista, i els seus tics antidemocràtics.

Les teories de la catalanitat, i aquest monumental frau en la historia formulades per en Jordi Bilbeny i d’altres historiadors  catalans, troben suport amb les teories del professor de la Saint Mary’s University de Maryland (USA) Charles Merrill, sobre els orígens del descobridor d’Amèrica, que s’afegeixen a les anteriorment citades, i què les recull el llibre “Colom. 500 anys enganyats. Per què s’amaga l’origen català del descobridor d’Amèrica” que s’ha acabat de publicar.

Les múltiples nacionalitats  que se li han atribuït a Cristòfor Colom, sembla ser que una agafa avantatge sobre la resta, i posa al descobert un gran engany  sobre la paternitat catalana del descobriment d’Amèrica, fill d’una família de Barcelona que hi va viure al s. XV, i què mantenia una antiga enemistat amb els Reis Catòlics que van fer amagar la seva catalanitat, i fomentar que era italià per crear una falsa historia.  El cognom Colom es d’origen català, i la seva vida en va plena de referències indirectes a la seva nacionalitat. De fet hi ha tant pocs documents escrits que era català, com que era genovès. A més una família Colom va participar activament en la guerra contra el rei d’Aragó, i tenia molta enemistat amb la família Trastamara relacionada amb els monarques de Castella.  Ferran i Isabel van disposar que els territoris que es descobrissin en el nou món, i el seu comerç passessin a forma part de        Castella, i no de la corona Catalano-Aragonesa, amb un fictici origen italià, el frau estava consumat.

Ens parla en el llibre de la possibilitat de  criança de Colom en un poblet aprop de Tàrrega, on la tradició oral recull el fet, tot i la inexistència de documents que ho avalin, però amb nombrosos detalls com els noms de les dues primeres illes descobertes, què coincideixen amb els patrons del poble, o la forma llatina que surt als escrits de l’època del nom del poblet, Tarroja de Segarra.  Així com un llarg recompte de detalls que desmenteixen la versió oficial, i ens porten a la seva catalanitat i la seva sortida cap a la descoberta des de Pals, i no des de Palos (Huelva).

Moltes coincidències, i moltes descobertes que ja van sortir a la llum fa uns quants anys en el Programa Persones Humanes d’en Miquel Calzada a TV3, i que curiosament poc més tard va ser fulminat de la graella, ara ja hi ha molts més estudis, llibres, l’institut nacional historia (inh.cat), i investigadors com aquest nord-americà que estan arribant a les mateixes conclusions, i posant en evidencia el caràcter que sempre ha tingut Castella vers Catalunya, i que en diferents formes ha arribat fins als nostres dies.  Es un tomb a la historia i un gran engany, què podia haver canviat moltes coses, i que malauradament no van ser possibles.

Tard o d’hora la veritat sortirà a la llum, i serà l’hora de veure en Colom com un català universal, i un dels personatges mes il·lustres en la seva faceta de descobridor d’un continent desconegut fins aleshores, i que per desgracia seva, Castella es va apropiar, i va cometre un dels genocidis mes grans de la humanitat, pròpia d’un caràcter bèl·lic com el castellà.

Si amb els mitjans d’aquells temps van ser capaços de fer aquest muntatge, no costa massa d’entendre el que poden, i fan ara per mantenir aquest territori a les seves mans.

A Catalunya Radio ja sabem que des que el govern actual de la Generalitat ostenta el poder, s’ha efectuat una neteja a fons del que ells anomenen la Crosta Nacionalista, el programa del matí amb un líder comunicatiu com Antoni Bassas, va ser substituït per Neus Bonet amb uns resultats decebedors, i ara pel popular Manel Fuentes, segurament amb més ganxo, però amb una visió que no es compatible amb la radio nacional de Catalunya, i on el cas Millet ha estat un exemple més.

Efectivament, en Manel va tractar amb gran duresa  al secretari d’immigració de CDC, Àngel Colom, pel seu afer amb la donació de diners per part d’en Fèlix Millet, com també ha donat gran cobertura amb els convenis del Palau amb la fundació convergent Trias Fargas.  Però ves per on la corrupció que afecta alts càrrecs del PSOE-C ha estat tot un altra qüestió, amb la conversa amb Iceta sobre el tema, el què era un periodista incisiu s’ha convertit amb una suavitat descafeïnada, arribant a celebrar la celeritat en la decisió del partit socialista que si els seus son imputats els apartarà del càrrec. Al mateix temps ha parlat amb en Felip Puig de CDC, destacant que aquest partit no farà el mateix que l’anterior, quan tothom sap que els presumptes culpable Macià Alavedra i Lluís Prenafeta no tenen cap càrrec, i per tant no hi ha sanció possible, el to d’aquesta entrevista ha estat molt més dur que l’anterior, fet que ha motivat que una de les tertulianes li recrimines que actues diferent, segons de qui es tracta.

Se’ns dubte aquests periodistes del regim socialista en poden treure beneficis de curta volada, però crec que la ètica i honestedat esta per damunt de tot, i s’ha de denunciar. Els dos partits tenen molt a explicar, i ens amaguen moltes coses. Concretament en l’afer de Santa Coloma sembla que alguns haurien succeït amb el període de Manuela de Madre com alcaldessa, i de moment sembla no han badat boca, be, si ho han fet personatges com el Sr. Zaragoza per seguir abocant misèries sobre Convergència, i amagar les pròpies en un exercici de cinisme, què ja ens te acostumats aquest senyor. De fet ahir al Parlament els dos grans partits catalans van voler passar de puntetes sobre el tema que els ha esclatat als dits, i com va dir l’expresident Pujol, si estira de la manta l’afer es pot escampar més del que ens imaginem.

Ahir el President Montilla ens deia que no tots son iguals, i què la democràcia en sortirà reforçada d’aquestes investigacions, unes paraules de gran cinisme i de corrupció del sistema, quan sabem que la seva dona Anna Hernández ostenta mes de 16 càrrecs, que van des de regidora d’urbanisme a l’ajuntament de Sant Just d’Esvern, 1a. Tinent d’alcalde, Presidenta de PROECSA, Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona, Consellera de la Caixa, Vocal de la Fundació Caviga, Consellera de l’àrea de salut de l’àrea metropolitana de Barcelona entre molts d’altres.  Aquesta es la realitat, com deien en la seva campanya, fets i no paraules.

En Manel Fuentes fa un bon servei en aquest partit, què amb la seva acumulació de poder fa arribar els seus tentacles a tot arreu, i necessita d’aquests comunicadors per difondre les seves mentides o mitges veritats, que de fet moltes vegades es el mateix.

Cal denunciar la situació, i demanar aquesta regeneració tant urgent, i aquest projecte que es vol amagar i menysprear com es l’estat propi, i què entre tots podem aconseguir, si ens ho proposem per damunt d’aquests periodistes de fireta.

El president de la Generalitat ha fet les primeres declaracions desprès dels nous presumptes casos de corrupció, què s’afegeixen a la llarga llista que va creixent cada dia que passa, i ens diu que troba comprensible l’alarma social i el sentiment de rebuig, i demana als líders polítics actuar amb contundència per dignificar la funció pública, demana objectivitat a la premsa, ja que tots no som iguals, i espera que les institucions i democràcia en sortiran reforçades un cop aclarits per la via judicial cada cas.

Se’ns dubte el sistema ha esclatat, i allò que ens venien com un oasi de pau i felicitat, s’ha convertit en un fangar difícil de traspassar. Els atacs vinguts de les Espanyes son d’un cinisme grandiós, ja que els múltiples casos de corrupció i frau descoberts a l’estat, els deixa sense respecte per donar lliçons de puresa democràtica, el cas Gurtel a València  o els múltiples casos a les Illes han esquitxat bàsicament al PP, però amb la descoberta del frau d’en Millet al Palau de la Música, i totes les descobertes posteriors han empastifat a la majoria de partits polítics catalans que formaven part d’aquesta xarxa corrupta.  Una societat madura exigiria que els mecanismes de control per evitar aquestes coses haguessin funcionat, i si no  voldria dimissions i assumpcions de responsabilitats, el que tenim de moment es la reacció infantil d’acusar al partit rival per treure’n un redit polític sense donar importància a l’ús fraudulent dels diners públics, o sigui els de tots.

De totes maneres la operació  en un dels feus més importants del PSOE-C, com es Santa Coloma de Gramanet, i on l’alcalde ha estat detingut per  corrupció immobiliària, junt amb altres càrrecs socialistes, i on presumptament estarien implicats dos alts càrrecs del govern convergent com son Macià Alavedra i Lluis Prenafeta, entre d’altres.

La taca d’oli del desprestigi polític es va estenent, i ja agafa de ple els dos partits principals al país. Jordi Pujol en una entrevista televisiva ja va anunciar que podia estirar de la manta, una forma d’admetre de que es el corrent de moltes irregularitats en els seus governs, i en el tripartit actual on començant pel informes inútils, els càrrecs de dubtosa qualitat, i ara el frau econòmic la cosa no pinta millor.

Em sembla molt greu aquesta actitud dels nostres partits, què han viciat el sistema, com diu el President no tots son iguals, evidentment, però la desafecció es més forta que mai, i la regeneració política una necessitat de primer ordre, junt amb un canvi del sistema que no permeti que casos com Santa Coloma amb una alcaldia controlada per un partit des de fa tant de temps, porta a la corrupció per pròpia natura humana.

La llei electoral ha de canviar, i les llistes obertes han de ser un referent, amb la proximitat del diputat al seu electorat per donar respostes i confiança als seus votants, i no un coto tancat on els amics tenen un càrrec assegurat, i on la llibertat d’aquests diputats es nul·la, i tot va dirigit des de la cúpula sense marge d’error, amb un representant per partit n’hi hauria prou en cada sessió.  Aquesta democràcia de fireta marcada per l’estat espanyol, i aquesta justícia tant virulenta en segons quines qüestions, i tant permissiva amb altres, porta a aquestes coses, i no permet desenvolupar la modernitat democràtica que apropi al ciutadà, i vegi com el diner públic es usat i controlat racionalment, i no amb el descontrol actual.

El PSOE-C i CIU han quedat tocats per aquest allau de fraus que els afecten, i cal un solució radical que passa per un part Estat propi, i per l’altra una democràcia moderna i transparent amb professionals de cada sector, i amb una cura total al tractar el diner públic.  Aquest projecte que actualment porta RCAT, i que ha de créixer molt més il·lusiona, la resta ha perdut qualsevol credibilitat, tot hi la honradesa d’alguns, què queden engolits per la xarxa de mediocritat actual.

El periodista Xavier Sardà durant els últims dies ha criticat amb contundencia el tractament que TV3 va fer de la consulta per la Independència d’Arenys de Munt, donant la raó a les teories d’en Joan Ferran (PSOE-C) sobre la crosta nacionalista a la cadena, i mostrant la seva perplexitat per la manera unidireccional de tractar les noticies, i sobredimensionar algunes sense sentit.

Les seves denuncies reiterades a una suposada crosta nacionalista, l’ha contraposat a elogiar programes com el 30 minuts de Ciutat Badia, què segons ell oxigenen, en canvi algunes noticies semblen mirades amb una lupa intencionadament, com el tractament de la jornada electoral a Arenys, què li semblen totalment desproporcionades al no tractar-se de cap elecció oficial, i ha preguntat quin tractament se li dona per exemple a l’espanyolisme a Santa Coloma, que es nul.

Crec que un bon periodista es diferencia d’un de mediocre quan sap apartar els seus sentiments personals, i sap donar la vertadera importància que cada notícia es mereix. Dir o relacionar TV3 amb la famosa crosta nacionalista es faltar a la veritat més absoluta, nomes cal fer una ullada als telenotícies de la cadena, per veure quin es el seu centre imaginari que s’ha desplaçat paulatinament a molts quilometres d’aquí, i on manifestacions sobiranistes importants a Barcelona en els últims temps, han tingut mes informació a cadenes espanyoles que la pròpia catalana, i on subtilment trobem mil i una paraules que ens allunyen del que hauria de ser una cadena nacionalment catalana, i que començant pel seu número, una clara claudicació mental, ja que en la seva creació hi havia TV1, TV2 i evidentment com a poble submís que som el 3 va ser l’escollit, i es va descartar simplement TVC, per exemple.

Ens dius que el tractament a la consulta d’Arenys es desmesurat, home jo diria que no trobaràs gaires territoris pel món que oficialment pertanyen a un altre estat, i que en un poble fan una consulta a la gent sobre la creació d’un estat propi, amb una cobertura amplificada pels intents barroers des de l’estat espanyol, perquè no es celebres, deixant desfilar fins hi tot a les forces feixistes de la Falange per intimidar a la gent, cosa que vol dir que alguna importància hauria de tenir, no Xavier.

Es un triomf de la democràcia, i de visualitzar el que tu segurament no vols veure, que es que la gent trií lliurement el seu futur, i entre les opcions possibles destaqui la independència pacifica i normal. Suposo que hauries de saber que el 13 de desembre mes de 100 poblacions faran alhora aquesta mateixa consulta amb mes de 700000 votants en potencia, inclòs una consulta a nivell comarcal com serà la de Osona, amb la possible presencia de observadors internacionals, i que possiblement a l’abril del proper any hi haurà una segona tanda, amb la vista posada a una consulta a nivell nacional el segon semestre del 2010 emparada internacionalment i amb nivell vinculant.

Tot això em sembla una noticia de primera magnitud, i per molt que no sigui del teu gust, les coses a vegades son com son, i segurament des de l’estat saben perfectament que un dia o altre aquesta dominació colonial haurà d’acabar, i el procés per molt que es vulgui amagar o manipular com es el teu cas, esta en marxa i el poble ha de tenir la ultima paraula.

La (FATEC) Federació d’associacions de la tercera edat de Catalunya va ser expulsada a mitjans de juliol de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores, de la qual formava part, per la denuncia del racisme lingüístic d’aquesta organització, què va denunciar els diners que es destinaven a la política lingüística a Catalunya, amb la conseqüent petició de rectificació per part de la organització catalana que va derivar amb l’expulsió.

El desembre passat, Jose Luis Meler, president d’aquesta organització espanyola, va lamentar que amb una quarta part del que ha gastat Catalunya en política lingüística es podria finançar la prestació econòmica prevista a la llei de dependència per a tots els grans dependents catalans.  Evidentment la protesta de la FATEC va ser immediata, considerant les paraules de Meler com un menyspreu a la llengua catalana, i suspenent temporalment la seva participació a la confederació espanyola.  Per la seva part Meler va engegar un procés per procedir a l’expulsió, i finalment es va fer efectiva la mateixa.

Se’ns dubte, i a partir de la tramitació del nou estatut, les relacions Catalunya – Espanya han anat empitjorant, i ara els ha tocat el torn als avis catalans, amb l’únic delicte de demanar una rectificació del menyspreu a la nostra llengua amb una demagògia absurda i sense fonaments.  Aquest personatge suposo ignora que en aquest territori, i per molt que li dolgui, la llengua pròpia no es la castellana, sinó un altra amb més de mil anys d’història que ha sobreviscut a la voracitat típica de Castella, i què sense cap estat que la protegeixi, i rebent atacs de totes bandes necessita un mínim ajut en forma de política lingüística per sobreviure.  Caldria recordar-li que la llei de la dependència es una inadmissible invasió competencial contra la Generalitat, nomes acceptada per la subordinació habitual del tripartit governant, què ha guardat al calaix les nostres lleis sobre el tema, i ha volgut lluir aquesta provinent de Madrid, però sense recursos per fer-hi front.

Suposo que deu saber que aquest últim any 22 mil milions han agafat el pont aeri a Madrid i no han tornat, engrandint el que s’anomena espoli fiscal, i que a les Espanyes anomenen solidaritat en una burla que ja fa molts anys que dura. Precisament aquest diferencial que ha anat a parar a la bossa de l’estat es en benefici de molts serveis, com per exemple la dotació per la llei de la dependència, per tant el que pretén aquest personatge es que paguem el nostre espoli consentit, deixem que ens envaeixin les poques competències què tenim, i desprès tornar a pagar aquest nou servei sense fons provinent de l’estat, i que a damunt  això ens obligui a no donar una ajuda a la nostra llengua com a culpable de la situació.

Francament delirant tanta demagògia i imperialisme consentit, què com ha mínim a comportat una decisió coherent i valenta per part de la nostra associació, que ha estat expulsada per la seva decisió de dignitat, un exemple a seguir en altres àmbits on els abusos ja son inadmissibles, i tenen que comportar que la nostra separació pacífica comporti una nova relació de tu a tu amb l’estat espanyol dins la Unió Europea, què es l’únic camí per garantir el nostre futur.

Com a casteller, i de la colla degana del món casteller, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la diada de Santa Úrsula es quelcom més que una diada, una plaça especial, la tensió i ambient casteller amb la colla veïna sense comparació a cap altre lloc, i aquell caliu casteller que esta per damunt de resultats, rànquings, punts i altres bajanades que res tenen a veure amb la historia, i el fet casteller que es respira a la plaça del Blat.

Pel que fa a la meva colla, crec que portàvem uns quants anys que la nostra diada principal per damunt de qualsevol altre, Concurs inclòs, no acabava de sortir rodona, però suposo que la bona feina en els assajos, i la motivació de tots els components ha donat els seus fruïts.

Un 2 de 9 amb folre i manilles per començar, molt sincronitzat en la seva execució, i amb una gran compenetració entre folre, manilles i quarts que se’ns dubte sumat a un molt bon tronc, ha donat la combinació perfecte per descarregar-lo per segona vegada aquesta temporada, i donar la sensació de que amb els condicionants adequats en forma de pinya  pròpia i concentració, es un valor a explotar en el futur sense cap recança, un castell molt ràpid que ha donat la confiança per encarar el repte principal que era el 5 de 9 amb folre, un monstre difícil de dominar, i que junt amb un tronc excessivament pesat eren factors que indicaven la seva dificultat, se’ns dubte s’ha començat a treballar força aviat, però amb la força suficient per carregar-lo i aguantar el gir de la part del tres fins la sortida de la canalla on definitivament ha estat impossible  mantenir la verticalitat del castell. Una tercera ronda amb un 3 de 9 amb folre, un valor segur que relativament era un descans abans del gran pilar, no ha estat dels millors, però s’ha defensat fins descarregar-lo amb una gran confiança.

La cirereta era a la ronda de pilars on el pilar de 8 amb folre i manilles, i reitero la paraula pilar, ja que a la televisió sembla que s’ha agafat la paraula espadat que al camp de Tarragona no es una paraula habitual per definir un pilar.  Caldria dir que la execució ha estat magistral, un gran pilar, segurament el millor que podem trobar actualment, i un treball segur del folre i les manilles, què amb una conjunció perfecte han pogut fer la feina amb comoditat, i el segon de l’any al sac, posant el colofó a una gran diada, la millor de la temporada, i una de les millors a la diada vallenca.

La barreja de sensacions son difícils de traslladar amb un text, i més a  la gent que segurament no ho viu de la mateixa manera, però la satisfacció de la feina ben feta, i de finalitzar una temporada de la forma més brillant possible i a casa, son increïbles i ja fan somiar amb  noves fites en la propera temporada, i amb una línia de treball que evidentment es pot millorar, però que amb el compromís de tots els components, la il·lusió, i l’orgull de la camisa rosada, pot portar aquesta colla a aconseguir els reptes que es proposi.

La retransmissió de Bernat Soler i Pichi Alonso amb els comentaris tècnics del partit de dimecres passat a la Champions League entre R. Madrid i Milan, han aixecat critiques dels sectors menys deshinbits mentalment i fidels a la situació actual de regim colonial que patim com Alfons Arus o Sergi Pamies, per les bromes i ironies del Bernat,  i la seva major alegria amb els gols italians, cosa que censuren aquests dos personatges.

El periodista i escriptor Sergi Pamies, afirma que moltes expressions s’entendrien en un context privat, però no en una televisió pública ja que no jugava cap equip català. Continua dient que si fes una retransmissió freda i distant també seria criticada, per això s’ha de buscar un model que no provoqui vergonya als mateixos seguidors del Barça, ja que s’entén la simpatia per un equip català, però no pel Madrid amb un equip italià, de mal record pels seguidors culers. També es critica els reiterats comentaris en to de burla sobre l’exjugador blaugrana Ronaldinho.

Al mateix temps el periodista Alfons Arus, en el seu programa també critica la narració amb la reiteració en la decadència de l’equip italià, i especialment en Ronaldinho valorant el gran negoci de la seva venda per part de l’equip blaugrana.  Tanmateix critica especialment la major intensitat en la celebració dels gols italians en una televisió publica, què paguem tots els del Barça, Espanyol o Madrid.

Crec que aquest dos periodistes encara no han entès la realitat del país, i el seu nacionalisme espanyol els traiciona alhora de fer els seus comentaris. El fet de que no jugues cap equip català en la retransmissió de la cadena publica catalana, en principi hauria de portar a la neutralitat, en aquest cas el R. Madrid representa els valors i l’estat que ens espolia i maltracta constantment des de fa 3 segles, apart de la rivalitat amb l’equip més important de Catalunya. No crec que s’hagin de buscar models estrafolaris, la naturalitat es la millor eina, i concretament per un culé desitjar que el Madrid perdi amb qualsevol, es el més normal i al reves. Per la resta evidentment hi haurà afeccionats de tots els colors, i sempre hi haurà algú que es sentirà ferit, encara que una immensa majoria dels espectadors catalans son seguidors barcelonistes. Pel que fa a Ronaldinho, crec que la seva imatge va ser d’una decadència alarmant, i el negoci de la seva venda tot un encert de la directiva blaugrana, què s’ha de dir sense embuts..

Arus ens comenta la major intensitat dels gols del Milan, i que la televisió la paguem tots. Crec que es un sentiment compartit per una gran majoria, i per tant entra amb una normalitat, i que encara s’eleva més per la nostra realitat colonial davant l’estat espanyol.  Es cert que la paguem entre tots, també ho podríem aplicar a l’estat espanyol i les diferencies de criteri i alegria, son encara més exagerades, i la pública també la paguem entre tots.

Per tant prou de políticament correcte, i donat que el futbol es passió i sentiment, seria esfereïdor veure com una televisió catalana dona suport a un equip espanyol, i especialment el Madrid per la situació nacional que vivim. Prou de denunciar bestieses, que s’entenen dins la normalitat de la anormalitat que Catalunya viu com a país.

EL President Montilla, amb una conferència a Londres ha qualificat l’autogovern com una part intrínseca de Catalunya, i ha destacat que sense ell la sortida a la crisi seria més incerta, alhora ha justificat la seva posició contraria a les consultes municipals sobre l’estat propi, perquè poden generar mes frustració, tenint en compte que la majoria de la societat catalana no esta per la independència.

A pesar de la posició contraria del president, el cert es que demà més de 100 comissions organitzadores locals d’arreu de Catalunya, es trobaran a Arenys de Munt per marcar el full de ruta cap a una consulta unitària el 13 de desembre. Un dels principals objectius es demostrar al poble català, i a tota la resta, què la nostra nació està preparada per un referèndum nacional sobre la independència amb caràcter vinculant, aquest convocat per la mateixa coordinadora i agents polítics, i en el cas d’una declaració unilateral al Parlament per ratificar-la.  De moment totes aquestes xarxes socials estan estenent pel territori com una taca d’oli, i poc a poc els grans municipis comencen a afegir-se amb les seves mocions aprovades als respectius ajuntaments, com Sant Cugat, Manresa i properament Girona, primera capital a ratificar la consulta.

Es un moviment que ha agafat per sorpresa la societat política catalana, i què demostra la voluntat de democràcia del poble català, superant tota mena d’obstacles per part de l’estat, què sap que es el preludi de la  creació del nou estat dins el marc de la Unió Europea, cosa que sembla no tenir aturador possible. El President diu que l’autogovern forma part de Catalunya, i el posa com exemple per sortir de la crisi, ell sap que l’actual poder del govern català es molt limitat, i poques mesures útils pot fer per frenar  la situació que afrontem, i totes provenen de Madrid, per tant el cinisme de les seves paraules no es digne del seu càrrec. Si tant vol l’autogovern, ha de saber que el millor autogovern es el de l’estat propi.

Tanmateix, es molt trist justificar la seva oposició a la democràcia pura per no generar frustració, i per una suposada minoria catalana per la independència, crec que això en democràcia son els electors els que donaran i treuen raons, com a totes les votacions, però per fer-ho no se’ls pot negar aquest dret bàsic en qualsevol democràcia.  Més que frustració, el que genera cada consulta es il·lusió, ja que ell sap com tothom que al final nomes serà una decisió nostra fer el nostre camí o seguir en aquesta autonomia colonial actual.  Cap votació pot generar frustració, ja que es la expressió genuïna del poble.  Sí vol prendre partit ha de defensar la seva posició negativa a l’estat propi i argumentar-la, però sense faltar a la veritat, ja que ningú ha demostrat que una majoria estigui pel no, es més en les enquestes del CEO, la suma dels partidaris de l’estat propi i l’estat federat amb l’estat espanyol superen el 50 % ja fa molt de temps, tenint en compte que la primera posició augmenta el percentatge a cada enquesta publicada.  Per tant si no te arguments millor que calli,  i es presenti com un antidemocrata que no vol saber la opinió del poble.

El 13 de desembre pot ser un dia històric, com ho va ser el dia de la consulta d’Arenys, i serà un pas important cap a l’objectiu final, deixant cada cop amb menys arguments vàlids els defensors de l’estat actual, com malauradament es el president català.

L’Avantprojecte de llei de cinema te que garantir un mínim del 50 % de copies en català de qualsevol film, què es projecta en les sales de cinema del país, les distribuïdores que no respectin la llei podran rebre sancions, gran novetat de la llei,  entre 4000 i 75000 euros.  D’aquesta manera i des del departament de cultura, es vol intentar normalitzar la situació de la nostra llengua en aquest terreny, ja que l’any passat només el 3% de les copies eren en la nostra llengua.

Aquesta llei pendent d’aprovar preveu que en 4 anys almenys, la meitat de copies siguin en català, i les sancions seran proporcionals al número de copies que faltin per complir l’objectiu, alhora contempla que la Generalitat ja no sigui la que dobla les pel·lícules, sinó les majors que hauran de fer-se càrrec de les despeses, i fins ara son les principals responsables del bloqueig al català.

El gremi d’empresaris de cinema de Catalunya ja ha considerat la llei intervencionista, i amb sancions desmesurades, considerant que es una oferta artificial sense demanda real, la mateixa opinió que el conegut dramaturg i afectat d’una catalanofobia aguda Albert Boadella, què ha assegurat que es un acte més del procés de secessió de Catalunya en tots els àmbits, i promogut per un model nacionalista radical que controla tota la societat, posant com exemple que no hi ha companyies castellanes de teatre a Catalunya.

Cal aplaudir aquests passos per normalitzar la nostra llengua en franca desavantatge, ja que no te cap estat que la protegeixi davant la llengua imposada des de l’estat espanyol, cosa que evidentment amb un estat independent no caldria fe,r ja que seria la llengua única oficial, i poc a poc es normalitzaria la seva situació com en qualsevol altre lloc del planeta, sense cap mesura contra qualsevol altra llengua. 

Al Gremi català de cinemes que forma part de la Federación de Cines de España, li diria que moltes vegades no hi ha públic en català senzillament perquè no hi ha oferta, com hem dit un 3 %, per tant la seva teoria fa aigües per tot arreu, i forma part del seu concepte per afavorir una sola llengua, i que no es precisament la pròpia de Catalunya.  De fet en els pocs casos amb paritat de sales en les dues llengües, la versió catalana ha estat la més vista com Pocahontas o alguna de Harry Potter, dades que també amaga gelosament, i en canvi ofereix unes totalment esbiaixades, dient que un 80% trien la versió castellana sense especificar el numero de sales de cada versió, i la localització d’aquestes, tot un frau d’argument que només s’entén per afavorir una sola llengua com fins ara.

Pel que fa a Boadella, segueix amb el seu odi a tot el que sigui normalitzar una situació insostenible, i que ell acusa de radical, se’ns dubte si hi ha un exemple clar de radicalitat es el seu, i el nacionalisme espanyol desmesurat que arrossega sense solta ni volta.

En definitiva, i com sempre qualsevol intent de posar les coses una mica més al seu lloc es interpretat com una imposició, cosa que ningú es planteja per exemple a l’Estat Espanyol, on ningú diria que s’imposa veure els films en castellà ja que es una obvietat, però esclar si ho fa Catalunya  a mitges, i vol fugir una mica de la segona divisió on la tenen instal·lada, ja sonen totes les alarmes, senzillament no tenen remei.

Amadeu Casellas, es un conegut anarquista que ja des dels 14 anys va protagonitzar diversos atracaments a bancs per repartir els diners entre organitzacions i persones que ho necessitaven, cosa que el va dur a ser anomenat per la premsa “el Robin Hood espanyol”, capturat i condemnat des de fa mes de vint anys, i on porta mes de 95 dies de vaga de fam demanant el tercer Grau, o saber la data de la seva llibertat, cosa que l’estament judicial es incapaç de comunicar, deixant la persona abandonada a la seva sort.

Efectivament, els seus inicis van ser els abans explicats sent detingut per primer cop el 79, sortint el 81, i a causa de la seva reincidència, condemnat el 82 i un altre cop el 85, pena que encara compleix, havent protagonitzat diverses lluites per la millora de condicions dels presos. A l’estiu del 2008 sol·licita el tercer grau per haver esgotat el període màxim d’estada a presó, i davant la negativa judicial, fa mes de 80 dies de vaga de fam, fins escoltar la promesa judicial d’iniciar els tremits legals.  El  20 d’abril del 2009 torna a la vaga de fam, què amb una interrupció continua fins els nostres dies, a causa de la demora en la resolució del seu cas.

Ahir, una seixantena d’artistes i entitats socials, presenten un manifest  a la consellera Tura per demanar l’excarceració del pres, per la injustícia en el seu tracte de més de 23 anys de tancament sense cap delicte de sang, i el seu delicat estat de salut.

Es un cas més de la deficient justícia en aquest país, de fet ja es va denegar limitar la seva condemna a 20 anys, però el recurs a l’audiència provincial ni tant sols te data d’estudi, mentrestant les conseqüències de la vaga de fam poden ser irreversibles per l’Amadeu, i la seva vida ja corre un gran perill, davant la passivitat judicial que demostra aquesta falta de respecte per la vida humana i molt poca humanitat.

Es un sistema obsolet, i que hauria de patir una profunda revisió, ja que casos com els de l’Amadeu no son equiparables a assassins amb delictes de sang, però sembla ser que anar contra les regles del sistema, es un delicte molt més greu que la pèrdua de vides humanes, i la justícia sembla acarnissar-se amb casos com aquest, sense cap tipus de remordiment, i cura per la vida de les persones.

En una teòrica democràcia no poden passar aquestes coses, i en un estat, la justícia, i el seu sistema, es un dels seus pilars bàsics per la societat, i que aquí malauradament fa aigües per tot arreu.

Desitjo una rapida solució pel cas, i una mica més de respecte per la vida humana i la responsabilitat en el tema.

La número dos del PP en les èpoques d’en Piqué, Montserrat Negrera, es dona de baixa d’aquest partit, desprès de veure que el seu projecte no es compatible amb la direcció actual dels Populars, alhora que es dona de baixa de parlamentaria, ja què tot hi que els seus plantejaments poden estar molt lluny dels meus ha dit una gran veritat: la costosíssima inutilitat del Parlament, què es una senzilla corretja de transmissió dels partits.

Denuncia que totes les votacions estan fetes abans d’hora, ja que els acords son previs, i cada esco es propietat dels partits, i no deixa espai per la capacitat de fer iniciatives pròpies dels parlamentaris. Ens diu que vol continuar, i que esta molt interessada en el sistema polític, i amb gent interessada a seguir-la, ja que dona a entendre la seva disconformitat amb el funcionament dels partits que veu necessari canviar, ja que no tenen res a veure amb la democràcia.

Crec que apart de les discrepàncies ideològiques amb el personatge, la regeneració política en quant a les persones, i sobretot al sistema es fonamental per retornar la il·lusió  i la participació de la població amb la política, i no tenir-la tant allunyada com ara, amb una desafecció que ha superat totes les quotes inimaginables.  Els parlamentaris escollits amb una llista tancada son simples titelles de l’aparell del partit que dicta les ordres, i no dona espai per res més que no sigui obeir-les cegament, per tant el Parlament passa a ser un espai inútil, ja no tant sols en el cas del català per la falta de poder real, sinó perquè les decisions ja venen precuinades dels aparells inamovibles dels partits, i a la cambra tant sols es veu la escenificació.

El funcionament intern es el mateix, un nucli tancat que pren les decisions, i fins hi tot els més assemblearis fan passar per l’adreçador les regles del joc a la militància més inquieta, sense poder fer massa cosa. Les llistes van més en funció de cultivar les amistats adequades, què de les vertaderes capacitats per la feina, i així entrem en un cercle tancat sense aturador.

Fa anys que es parla de fer una llei electoral, i els partits no estan massa per la feina, ja que tant sols els interessa els guanys o pèrdues electorals que succeiran amb un canvi, i no el nivell de democràcia a assolir, i per tant la misèria crida misèria, i dins aquest cercle tancat, la corrupció troba un àmbit adequat per fer forat, i empastifar-ho tot amb els seus grans tentacles, on els casos corruptes es van multiplicant arreu.

Es un dels objectius de Reagrupament, la regeneració amb un sistema electoral similar al que pot haver-hi a Anglaterra amb el diputat del districte, què ha de guanyar-se el vot del seu electorat porta a porta, i on la seva llibertat de vot es mes amplia, i això afavoreix la participació i les idees novadores, així com  la honradesa i la bona feina, ja que al cap de quatre anys serà el moment de tornar al porta a porta a donar explicacions de la gestió realitzada.

Pocs en aquest país superarien aquest gran test amb llistes totalment obertes, ja que molts fa molts anys que viuen de la política, i no se’ls coneix més ofici ni benefici que seguir al peu de la lletra les ordres de la cúpula interna per seguir a primera línia.  

Se’ns dubte en un estat propi, el sistema es te que modernitzar, i acostar-nos a aquestes democràcies consolidades i modernes, què afavoreixen la transparència i la participació.

Cal dir que des d’aquest cap de setmana, on el candidat oficial del partit d’ERC, Joan Puigcercos ha rescatat  la idea de la independència, per intentar a la desesperada aturar un vaixell que s’enfonsa per manca absoluta de credibilitat, els defensors que res es bellugui al territori català han començat la seva batalla dialèctica, per impedir qualsevol arrelament important d’aquesta idea al Parlament, amb la seva poderosa armada de mitjans de comunicació.

Per part dels seus socis, el PSOE-C, eviten tant com poden parlar del tema, ja que saben que bona part de les seves opcions de seguir al poder passen perquè la caiguda republicana sigui el mes petita possible, i com que ells son contraris al dret a decidir, i el seu únic objectiu es mantenir l’actual situació fins l’infinit, i molestar el mínim possible al govern espanyol, es dediquen a abocar la seva energia a les donacions de Millet a la fundació convergent, un tema que els pot donar rendiments, i què ja ha creat mala maror a les files convergents.

En Carod des de Nova York, ja ha garantit el desplegament total i en la seva integritat de l’Estatut, caldria preguntar-li quin , l’aprovat al Parlament o la misèria retallada aprovada en referèndum i penjada d’un fil al TC, per tot seguit comprovar com les seves teories sobre consultes d’autodeterminació al 2014, han donat pas a defensar uns papers mullats anomenats Estatut, i què en una comunitat autònoma espanyol no volen dir absolutament res.

Per part del PP, la Alicia Sanchez Camacho ha emplaçat a PSC i CIU a dir si en un proper govern estarien amb un partit que vol la independència, assegurant que els catalans volen millor qualitat de vida, tornar a treballar i ser líders a Espanya, i no l’autodeterminació com a prioritat.  Les preocupacions que ha presentat la líder popular son perfectament compatibles amb un nou estat, be, totes excepte ser líder a Espanya, què crec no te cap sentit en un món globalitzat on  s’ha de competir amb un mercat mundial amb moltes possibilitats, què son mes assequibles amb el teu propi estat, i no amb un mercat limitat com l’espanyol ple de boicots, malfiances, i fins hi tot amb canvis de nom com Caixa Catalunya per no perdre mercat a Ciudad Real per posar un exemple, quan a partir dels Pirineus ja milers de ciutats per fer negoci. Francament la mentalitat reduïda de la Camacho s’hauria d’ampliar amb urgència, ja que no te sentit viure amb 10 metres quadrats, quan en tens 150 a la teva disposició.

Faltava el líder d’Unió, Duran i Lleida, què amb el seu partidet nacionalista espanyol, i a l’ombra de Convergència amplifica la seva veu que no es correspon amb els seu numero de votants, ha desacreditat el missatge republicà, i ha assegurat que no serà la legislatura del dret a decidir, on ell seria un ferm partidari del no, com a bon català colonial amb bona premsa a Madrid, i què tant sols busca perdonar-se pel seu origen, però que com la Camacho la seva visió s’acaba als Pirineus, i el seu estimat estat espanyol.

Així doncs ja veieu quin panorama més desolador trobem al Parlament, on el sol fet de fer un pas endavant per fugir del sistema, causa terror a tota aquesta colla, què s’han acomodat perfectament al sistema espoliador i autonòmic espanyol, i què no aspiren a res més que no sigui mantenir les seves quotes de poder limitat.

La nova embranzida del govern espanyol contra la possibilitat d’arribar a un nou procés de diàleg entre la banda terrorista ETA, i les institucions politiques espanyoles, amb la detenció de la nova direcció de Batasuna, amb el líder de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegui al capdavant, porta a qüestionar un cop més el vertader interès de l’estat espanyol de no resoldre el conflicte, i de que cada negociació ha estat una farsa, ja que nomes es vol parlar de rendició, i per suposat no entrar en el conflicte polític.

Milers de persones s’han manifestat a Sant Sebastià per donar suport a la cúpula de Batasuna, i on totes les forces basques des de l’esquerra abertzale fins al PNB hi ha assistit, protestant per la detenció del dirigent abertzale i quatre persones més, segons l’Audiencia Nacional per reconstruir la cúpula d’aquesta formació ilegalitzada.

Les veus dels dirigents socialistes ja han acusat al PNB de defensar l’estratègia d’ETA, i fent gala del seus galons democràtics han acusat Otegui de no voler trencar amb ETA, ni intentar convèncer la banda que deixi de matar. Sobre el seu ingrés a presó, la justificat dient que simplement desenvolupaven l’estratègia d’ETA, i no per les seves idees polítiques, cosa que contradiu el fet que els detinguts intentaven obrir un cicle polític amb l’objectiu de trobar sortida al conflicte per la via exclusivament política i democràtica.

La nefasta llei de partits, feta a mida per invalidar el vot de milers de ciutadans del País Basc, concretament els defensors de la independència basca, es la culpable, i desprès de la farsa de negociació sense voler entrar a fons en el conflicte i no donar res a canvi, cosa que va acabar amb la paciència de la banda armada, ara l’estat li toca avortar qualsevol iniciativa de pau per resoldre el conflicte, com la que intentava Otegui i els seus companys.

Ara que els dos partits nacionalistes espanyols a base d’arraconar una part de la població han arribat al poder, no permetran que cap nova formació d’aquest sector vegi la llum, per assegurar-se una nova victòria electoral, a més a l’Estat no l’interessa acabar amb ETA ja que es retroalimenta, i serveix d’excusa per intentar tapar la boca al projecte nacional basc, què es incompatible amb l’espanyol. Aquests actes i ells ho saben molt be, l’únic que aconseguiran es enfortir les postures de la banda armada,  i allunyar qualsevol procés de pau com ha succeït en estats evidentment molt més civilitzats i avançats democràticament, com Irlanda.

Es francament vergonyós l’actitud de l’estat espanyol amb les diferents identitats nacionals que han obligat a conviure amb ells, i especialment amb el País Basc, on es converteixen en simples còmplices de les morts que es van produint, ja que no tenen cap intenció de resoldre el conflicte, i pretenen convertir cada elecció al parlament basc en un frau monumental per la decisió de deixar sense opció una part de l’electorat, i a més complementant la seva estratègia  amb l’empresonament d’interlocutors vàlids com Otegui, per arribar a una solució al conflicte.

Avui s’ha celebrat el Consell Nacional d’ERC, on desprès de la caiguda de Carod Rovira, es tractava del tràmit de proclamar a Puigcercos com a candidat a la presidència de la Generalitat, i veure les diferents reaccions. No hi ha hagut sorpreses, i l’escombrada en el camí que ha anat practicant aquest candidat ha arribat al destí final, què no podia ser d’altra que pasar a ser el líder únic d’aquesta formació.

En el seu discurs ja com a candidat oficial, ha girat en torn a la idea que la propera legislatura ha de ser la del dret a decidir dels catalans, i ha defensat l’independentisme tranquil del partit, què la qualificat com a motor de tot aquest moviment amb temes com el dèficit fiscal, i ha demanat als militants no defallir i fer un pas endavant, recordant que l’absència de la política se’n diu demagògia. Reivindicant que el partit ha deixat de banda les essències, i ha fet un independentisme pràctic que combina la part nacional i social.

Per la seva banda Felip Puig per part de CDC, ja ha avisat que el dret a decidir es incompatible amb el tercer tripartit, i què per guanyar credibilitat tenen que donar suport a la força mes votada, cosa que dubta ja que el nou candidat república, es un dels arquitectes del tripartit.

Realment, i com diu en Puig, els rumors que s’han anat escoltant sobre el tercer tripartit, per part del seus partits que l’integren son totalment incompatibles amb el dret a decidir, ja que el partit més potent al govern actual es totalment contrari a aquest dret, com ha demostrat amb la gran majoria de les peticions de suport als ajuntaments per fer les consultes sobre l’independència, i no vol saber res d’un canvi del marc establert que ara defensen com a bons nacionalistes espanyols, pel que fa a ICV, les seves opinions son contradictòries, i no ja una postura definida, per tant si es vol donar aquest pas totalment coherent amb el que eren els ideals del partit republicà difícilment serà creïble amb aquests companys de viatge.

Tanmateix la deriva ideològica amb eufemismes com l’independentisme tranquil o la pluja fina, no conviden a l’optimisme sobre les vertaderes intencions d’aquest partit. Els moviments interns, on els defensors  de l’eix nacional, i els mes crítics amb el tripartit han anat marxant, i on els mandats dels Congressos, com es la consulta a les seves bases en el frau de l’acord del nou sistema de finançament han estat ignorats, tampoc conviden ni donen credibilitat a aquesta crida al dret a decidir.

Tant de bo rectifiquin, i finalment si una força netament independentista fa entrada al Parlament, i donin tot el seu suport  poc o molt que els quedi, però la trajectòria i els avals i moviments amb el nacionalisme espanyol més ranci, del qual van de bracet no conviden a cap garantia de credibilitat.

Els intents desesperats per monopolitzar les consultes, per sort aturats per les entitats sobiranistes, ja que el que han negat al Parlament amb la ILP, difícilment es creu ningú que ara ho vulguin defensar als municipis,  la famosa equidistància que anirà en augment a mesura s’apropin les eleccions, però que en el fons es poc creïble, i ara aquest dret a decidir oblidat fins ara amb uns quants anys al govern, es un exemple més de la demagògia dels partits actuals instal·lats al Parlament català.