ALBERT CORTES MONSERRAT

En qualsevol democràcia normal, unes declaracions tant fastigoses com les de Juan Alberto Belloch, antic Ministre amb el Govern de Felipe Gonzalez haguessin creat un gran escàndol, però com es pot comprovar, ni el seu partit, ni cap altre institució ha fet cap escarafall, entrant dins la normalitat absoluta.

Recordo que el personatge en una entrevista va deixar anar “Catalunya genera un problema institucional més greu que el terrorisme d’ETA, que provocava dolor, ràbia i indignació, però que no questionava l’Estat de dret”.

Pràcticament sobren les paraules, parla del terrorisme d’ETA amb prop de 900 persones mortes, milers de ferits i un centenar de segrestos com un problema de dolor i indignació per sota de la voluntat popular en forma de vot i urnes, tot perquè no questiona l’Estat de dret que posa damunt de tots els problemes i sobretot de la vida de la gent. Cal ser molt miserable per poder fer unes declaracions d’aquest tipus. Crec que els hi podria anar a explicar als familiars de les víctimes que segur els agradaria molt.

Cal estar molt tarat per posar la vida de la gent i el sofriment provocat en el darrer lloc del dolor, simplement perquè els morts o víctimes no el preocupaven el més mínim com a vides perdudes, però si sembla quedaven amortitzades per un Estat de dret que no perillava, ja que tenien controlat, sobretot per la creació d’un grup terrorista d’Estat per assassinar i torturar que sembla tampoc el preocupa gaire. De fet la seva paranoia democràtica el porta al capdamunt de les preocupacions que una bona part de la societat d’un territori, per cert la que hauria de ser la base de qualsevol democràcia en un procés totalment pacífic i democràtic el va voler validar a les urnes i negociar amb l’Estat posteriorment i això questionava la seva “Una grande y libre” franquista que segur signaria.

El seu odi irracional segueix quan afirma que Catalunya encara necessita alguna altra derrota de l’independentisme perquè reaccionin i vegin que no tenen res a fer. Aquest es el seu concepte, rebuig a que les coses quedin assumides per les urnes com a batalla democràtica. Un nou personatge sinistre i fosc d’aquesta Espanya casposa i que el més greu es que no es una anècdota, ja que el silenci de la resta de partits dona idea del nivell democràtic que parlem i de que la farsa del diàleg amb aquest Estat es un deliri impossible que cal denunciar.

Aquest acte de pretesa transparència de l’Església Catòlica per retornar bens adquirits per la immatriculació basada en una llei hipotecaria franquista, es simplement una nova farsa d’una organització protegida pel mateix Estat i que gaudeix d’uns privilegis que cap altre organització pot somiar.

El Govern espanyol i l’Església han arribat a un acord pel retorn d’un miler de béns que no li pertanyen i apropiats per la llei del Govern de Jose Maria Aznar. Catalunya ha fet els càlculs amb un total de 3722 finques apropiades, una xifra molt diferent i que contempla les apropiades durant la Dictadura. Espais de culte, però també terrenys, garatges, edificis, palaus o places públiques per exemple.

Unió de Pagesos fa anys que reclama aquestes apropiacions i calcula unes 8 mil propietats robades per l’Esglèsia d’amagat i ara pretesament amb aquest petit retorn deixar el tema acabat. de la immatriculació és el registre d’un bé immoble per primera vegada

La immatriculació és el registre d’un bé immoble per primera vegada. Per obra de la llei franquista ho podia fer encara que no en tingués cap títol de propietat i ho facultava la mateixa esglèsia com si fos un notari culminant el robatori.

Tot molt fosc, com podem comprovar, cosa normal en aquesta organització anomenada Esglèsia Catòlica que de bracet del Dictador va poder fe i desfer com va voler, amb llicència per la pederastia, per eliminar els enemics de la mateixa i enriquiment amb aquesta mena de xarxa criminal protegida pel règim. El que sobta, es que un cop i teoricament mort el règim, aquests privilegis hagin estat igual que el franquisme intocables i deixant les víctimes totalment culpabilitzades i indefenses. Aquest miratge anomenat Transició democràtica dirigit pel mateix règim i com en molts altres afers va deixar els privilegis d’aquesta xacra, encara que segons la llei es un Estat laic, però en la realitat la subvenció per llei obligada per l’Estat segueix, i el tuf de feixisme del seus dirigents no son motius per investigar les moltes actituds delictives o criminals davant la societat.

Aquest robatori de bens permesos pel règim, dona idea del poder atorgat i de com el van utilitzar pels seus bens. Evidentment no dic que dins la organització no hi hagi gent admirable, aquest seria un altre tema, però com institució, cap amb les mateixes caràcteristiques seguiria en plena llibertat i apart de la resta de mortals amb total impunitat permesa que incomprensiblement una bona part de la societat encara excusa fruit de la violència mental que va estar i estar sotmesa en aquest aspecte, un punt clau per mantenir aquesta organització pels segles dels segles com un lobby de poder de grans dimensions al planeta.

Una estafa a la societat.

La candidatura dels Jocs d’Hiverns anomenats fins ara Barcelona Pirineus pel 2030, porta un camí irresponsable on la nostra classe política demostra tot allò que en podem criticar i que no sembla hagi de canviar.

Uns jocs que tots sabem son impulsats pels lobbys econòmics que busquen una oportunitat de negocia amb noves infraestructures en aquest cas al Pirineu per damunt de qualsevol altre criteri, com l’ambiental i que tenen en els partits aquell escut per tapar-se les vergonyes i estalviar la feina bruta que ja farana aquests titelles instal·lats en els criteris executius.

De fet, la irresponsabilitat de fer passar per gran transparència democràtica convocar un referèndum diuen perquè el territori decideixi es un parany com els que ens tenen acostumats. En primer lloc excloure comarques com el Solsonès, Berguedà o Ripollès del mateix quan saben que per enquestes en son contràries encara que en serien afectades i deixar-ho nomes en cinc comarques amb indexs favorables a l’esdeveniment es per dir-ho finament molt miserable. En segon lloc en un tema tant important, caldria saber quines infraestructures s’han de construir, quin serà l’impacte en el territori, la inversió estatal necessària o fins hi tot el nom final del mateix amb Catalunya de lideratge o residual entre d’altres coses. Moltes incògnites que hores d’ara no permetrian cap consulta a ningú, si no fos que es totalment interessada.

Veiem com els partits amb la seva ambigüitat tampoc es defineixen i defensen tot per no perdre cap votant pel camí, en una posició vergonyosa on pretenen transfomar el territori sense afectació mediambiental, un caos que ningú amb dos dits de seny es poc creure. Una posició tant feble que permet l’Estat presionar per posar Aragó en el mateix rang que Catalunya i converir els jocs catalans en els Jocs Olimpics d’Espanya i on qui finalment prendrà les decisions no serà a Barcelona, sinò a Madrid amb tot el que ja sabem que això suposa.

Per altra banda, si se suposava que el Govern era independentista, ja sabem que no ho es, no lligaria en fer uns nous Jocs Olimpics espanyols on sabem que Catalunya quedarà en l’oblit, trinxarem el territori i tal com va passar a Barcelona, la nostra identitat quedarà soterrada al calaix davant el món. Un nyap més d’uns partits evidentment controlats pels loobbys economics catalans i afins al règim espanyol que el atorguen un trist paper i on pretenen traspassar una responsabilitat a la ciutadania totalment manipulada i per validar el negoci final.

La meva posició es clarament contrària.

No hi ha dubte que hi ha actituds i fets que son lloables i dignes de menció i altres que poden arribar a ser menyspreables i en tenim alguns exemples en les darreres hores com el cas de Pau Juvillà, la diputada Anna Grau de Ciudadanos o el periodista Jordi Borràs.

Ahir el Parlament va aprovar protegir l’escó de Pau Juvillà i presentar un recurs al Tribunal Superem acompanyat de mesures cautelars fins la seva resolució definitiva. De fet que el Parlament defensi la seva sobirania i sobretot la de la societat que representa i que ha fet amb el seu vot a Pau Juvillà diputat seria el més normal, però si anem enrere trobem un cas encara més greu ja que es tractava del President Quim Torra i que en aquell moment la Mesa presidida per Roger Torrent no va optar per la seva defensa, sinó per retirar l’escó al mandat de la JEC, degradant la sobirania del Parlament al no res i deixant la ciutadania totalment indefensa davant aquesta actitud menyspreable.

Parlant de coses menyspreables, trobem la diputada Anna Grau, que en una entrevista i amb el seu odi i xenofòbia habituals va deixar anar que en el franquisme no es va prohibir el català, nomes en àmbits molt concrets amb una nova lliço d’analfabetisme funcional. De fet aquests àmbits concrets on es podia parlar es deu referir a les cases particulars entre la família que sortosament no tenia un policia a casa o una camara per enregistrar i denunciar el moment. Realment la seva paranoia l’ha portada a comparar Franco i el Govern actual a la Generalitat pel tema de la llengua amb tota una sèrie de disbarats. La seva entrevistadora Gemma Nierga crec que per ètica professional hauria d’haver aturat l’entrevista allà mateix, exigir rectificació immediata o donar per finalitzada la mateixa. Crec que en una democràcia no es pot permetre tot. No es pot dir que l’extermini de jueus per part del nazisme no va existir per exemple. De la mateixa manera no es pot permetre blanquejar una Dictadura ferotge com el franquisme canviant els fets provats. La mateixa cambra o societat democratica hauria de tenir els mecanismes per poder vetar personatges com aquests tant allunyats de representar a ningú i que no mereixen evidentment cap sou públic per sortir a defensar el feixisme.

Per últim i molt lloable l’actitud de Jordi Borràs, recordo agredit en ple carrer per una persona que va resulta ser policia i militant de VOX des del 2016. Finalment ha reconegut que va ser per motius ideològics i que ho va fer amb la condemna de l’any de presó i una indemnització per Borràs. Això ha deixat en ridícul el sistema corrupte amb noms com Teresa Cunillera que encara es va atrevir a no condemnar-lo. De fet i com a dit Borràs ara falta per normalitzar la situació que aquest individu mai més pugui exercir com a polícia i quedi inhabilitat per aquesta funció. Tot el que no sigui així serà un nou frau a la democràcia.

Son actituds diferents.

Els anuncis de la generositat de l’Estat amb la Catalunya autonomica van sortint, la Roja torna a jugar a Catalunya, serem sortida de la Vuelta ciclista España, i així les coses com diu en Iu Forn amb la seva irònia particular son entre els dos Governs d’una harmonia on el gran èxit es que no passa res.

Sense Senat però amb La Roja i La Vuelta

Iu Forn

¿Recorda quina és l’oferta estrella de Madrit (concepte) quan les coses entre els governs d’aquí i d’allà van fantàstiques? Efectivament, dur el Senat a BCN. Una proposta impossible de rebutjar i que és un clam ciutadà. D’aquí l’existència de la plataforma “Sense Senat seria insensat”. Ara hi anirem a aquest projecte tan engrescador que s’ha vist superat en il·lusió -i miri que és difícil- per dos esdeveniments que superen la suma dels JJOO del 1992 i el Fòrum de les Cultures del 2004. Però primer ens aturem un momentet en el concepte “les coses entre els governs d’aquí i d’allà van fantàstiques”.

Sí, perquè en la relació bilateral hi ha moments de gran distensió, com l’actual. Són instants de gran harmonia on el gran èxit és que no passa res. Ni per bé ni per mal. Tot flueix com un riu que ni neix ni desemboca, ni va d’un punt a un altre, ni de l’altre a l’un, i de fet ni va ni ve. L’aigua està allà, però podria no ser-hi. I podria no ser ni aigua. Són èpoques tan relaxades que cap president català és afusellat, ni empresonat, ni processat; ni cap govern acaba jutjat, ni engarjolat o a l’exili. De fet les dues èpoques es diferencien per contrast: o és la guerra (real i metafòrica) amb armes o tribunals o és un encefalograma totalment pla. I quan vivim aquesta calma, patapam!, la gran oferta és el Senat. Com per rematar-ho.

Però aquest cop hem superat les expectatives. Amb escreix. Ara sí que això de l’encaix està resolt. Què dic resolt… està blindat! Imagini-s’ho, no només ningú ha invocat el Senat sinó que 1/ la selecció espanyola de futbol vindrà a jugar un partit amistós, i no en una ciutat sinó en dues -Cornellà i El Prat- i contra Albània. Sí, hauria tingut més gràcia contra Kosovo -de cara a omplir el camp- però també és un partit molt interessant. Apassionant diria jo. I quan encara no haguem superat l’emoció del moment, 2/ BCN serà el punt de sortida de La Vuelta d’aquest any i l’endemà serà el final de la primera etapa. Però no se’n vagi encara perquè l’oferta inclou que a la capital catalana també hi faran la gala de presentació dels equips i l’espot oficial! I de regal un val pel sorteig d’una iogurtera i de dues entrades per Catalunya en Miniatura!

Tenint en compte que això de ser el punt de sortida de La Vuelta no havia passat des del 1962, cosa de la qual només en fa 60 anys (felicitats als premiats) i que pel mig BCN fins i tot ha estat final d’una etapa del Tour, és evident que som davant d’un canvi de cicle, d’un moment històric. Aquest cop sí que sí! El Procés ja és història! Però, esclar, com que els catalans mai no en tenen prou i són insaciables, segur que pagaran aquest gest d’immensa generositat amb la moneda del “en volem més”. I, com que els conec, ja sé què reclamaran. I no serà qualsevol cosa, no. Voldran el que saben que un govern que es vesteix pels peus no pot donar. Per molt que vulgui.

Vénen dies de molta tensió. Una Catalunya que hauria d’estar feliç per poder veure jugar La Roja i animar els ciclistes de La Vuelta, buscarà l’enfrontament institucional exigint que Pedro Sánchez gravi el pròxim vídeo d’humor bèl·lic en alguna ciutat catalana. I això sí que no! L’estratègia comunicativa del Gobierno, quan afecta a les relacions internacionals i en un moment de gran tensió prebèl·lica com l’actual, només es pot fer a la capital. Això és irrenunciable! Perquè si no es fa allà, segur que no queda igual de natural i creïble.

La piconadora espanyola contra Catalunya segueix el seu camí, ara ha tocat veure com el TSJC ordena a la Generalitat imposar el 25% de castellà a totes les escoles decretant ferma la sentència del desembre passat.

De fet el Suprem seguint la parodia habitual ja va refusar fa dos mesos el recurs presentat per la Generalitat. Per tant dona deu dies perquè aquesta comuniqui si ha complert la sentència i qui ho ha de fer concretament. Posteriorment hi hauria un termini de dos mesos per fer-la efectiva. Si no fos així es podria obrir la via penal per desobediència des del Govern espanyol contra els responsables del Departament. El conseller diu que respondran i ens remet a la Llei d’Educació catalana que diu que tot l’alumnat ha d’acabar l’ensenyament obligatori amb coneixement de la llengua catalana i castellana, encara que això segurament no serà suficient ara.

La obediència dona ales al repressor i ara han vist una bona oportunitat per afeblir encara més la nostra llengua, cosa que per cert es un objectiu principal de l’Estat espanyol des de fa 300 anys per esborrar la nostra identitat i imposar definitivament una harmonització que tant desitgen enterrant qualsevol diferència. Des de dins tenen partits xenofobs com Ciudadanos que basa la seva existència en lluitar contra la nostra llengua, cosa que farà fins el darrer dia de la seva desaparició fruit del seu odi irracional contra Catalunya i la seva llengua. Una justícia que simplement es un eix del braça repressor espanyol contra Catalunya. Desprès d’aplicar el 155 i esborrar la poca sobirania que li quedava al Parlament, ara pràcticament no en te cap, arriba el 155 educatiu o linguistic on l’objectiu es deixar el català tocat de mort en el darrer àmbit on encara te alguna influència com es les aules amb una immersió lingüística, que encara mai s’ha controlat i executat com cal ha donat una mica d’aire a una llengua totalment minoritzada en la majoria d’àmbits de la societat. Ara amb aquests percentatges absurds ja busquen l’estocada final i donar ales a tots aquells que mai l’han complert ni pensaven fer-ho com podem conèixer molts casos sense cap conseqüència i en bona part fruit d’una política timida i acomplexada per protegir la nostra llengua, més enllà de discursos que s’emporta el vent.

Ja vam veure davant l’aplicació a l’escola de Canet, la resposta del Conseller dient que no hi podien fer res, es molt simptomàtica, i ara em temo que les coses aniran pel mateix camí, ja que Espanya li es igual si acaben el cicle secundari amb un domini de les dues llengues, això en uns organismes civilitzats seria el normal, però ells la única cosa que els interessa es fer desapareixer la llengua catalana i punt.

Davant d’això nomes hi cabria la desobediència i aquesta com tots sabem està en un calaix tancada amb clau.

Tal com va passar amb el President Quim Torra, ara li toca a Pau Juvillà de la CUP el rebre. La JEC ja ha ordenat que perdi el seu escó votat per la gent i sigui substituit, ara la comèdia continua però el final tots el sabem.

Seria el que anomenen inhabilitació sobrevinguda per la seva condemna pel TSJC a sis mesos d’inhabilitació, ja que no va retirar els llaços grocs de la finestra del despatx del seu grup a l’Ajuntament de Lleida en el periode electoral del 2019 amb la defensa que exercia el seu dret a llibertat d’expressió. Posteriorment el Parlament van acordar en una votació mantenir l’acta fins que la condemna no fos ferma. La presidenta del Parlament Laura Borràs ja ha reaccionat dient que li manté el suport i no reconeix l’autoritat de la JEC per aplicar la sentència ja que per damunt hi ha la resolució del Parlament.

Cal dir que Juvillà com a regidor a Lleida va penjar aquests llaços en el seu despatx del Partit que representava, que precisament no es presentava en aquells comicis del 2019, per tant i realment eren uns símbols del partit i que en tot cas no representaven a l’Ajuntament en la seva totalitat. La repressió a Catalunya arriba als nivells de coartar la llibertat individual i retorçar la llei i arguments per arribar amb aquesta inhabilitació per part d’un organisme censor com la Junta Electoral, que enlloc de coordinar unes Eleccions, fa funcions de xantatge miserable per eliminar la llibertat d’expressió, més que res amb els llaços grocs, amb res més. Ja hem comentat molts cops que intentar eliminar símbols en la era d’internet o de mobilització en els nostres carrers es ridícul, però ja se sap que tot val contra l’independentisme.

Ara i seguint el fil del President Torra, la JEC s’avança a la sentència ferma ordenant la retirada de l’escó, que suposo i amparat amb aquesta resolució del Parlament aprovada per una amplia majoria es frenarà donant aires de falsa desobediència i dignitat que quan arribi finalment la sentència quedaran al calaix tal com va fer Roger Torrent la passada legislatura i li retiraran sense vergonya l’escó deixant la sobirania del Parlament en res, de fet fa temps que no en te cap i el principi més fonamental de la democràcia, el vot de la gent, rebregada i tirada a les escombraries.

Tothom sap que passarà això, no podem esperar res d’uns representants que ens han mentit tant cinicament amb les llicències descobertes pel Diari ARA, i que mai han posat la Institució i la dignitat democràtica per davant de decisions judicials injustes i interessades.

Es la comèdia de la sobirania del Parlament.

Ada Colau ha rebut citació judicial com investigada per delictes de prevaricació i frau en la malversació de diners públics i tràfic d’influències. Amb el codi ètic del seu partit a la mà hauria de presentar la dimissió del seu càrrec, cosa que ja ha anunciat que no faria, en un nou frau d’aquest personatge davant la ciutadania.

El cinisme de l’alcaldesa, el porta a demanar la pressumpció d’innocència que ella sempre ha negat a la resta, tots recordem la seva entrada el 2015 escampant el tema dels comptes de Suïssa de Xavier Trias com una certesa que es va demostrar que va ser una falsedat. A Barcelona en Comú i concretament en el seu cas, son molt clars amb la dimissió obligatòria i immediata, i que ella ha negat i ha intentat suavitzar igual que el seu partit indecentment cal dir.

La medicina i el populisme del personatge l’ha portat a repartir acusacions i ràpid demanar dimissions a persones en casos que requerien de la comprovació de veracitat i de la pressumpció d’innocència, però ves per on amb el seu cas s’aferra al poder, com va fer pactant amb Manuel Valls per conservar l’alcaldia. La seva pretesa croada per l’ètica torna a saltar pels aires i nomes es fum, quan es tracta de conservar el poder com sigui i fer de la seva superioritat moral sempre expressada un frau en tota regla.

De fet el personatge Colau, que va fer servir la plataforma d’activista en la PAH per fer-se un lloc en els sistema polític i accedir al poder oblidant l’activisme i convertint-se en un element més del sistema que ella deia combatre. Ja l’hem escoltada parlant d’una desena de denúncies arxivades contra regidors seus per part de l’associació d’ultradreta Abogados por la Constitución per subvencions donades i ho considera una estratègia per apartar-la. Curiosament es presenta com a víctima i ella decideix qui es culpable i qui no, i per tant es pot saltar aquests codis ètics de cara a la galeria i simplement son fum per no complir-los, com les famoses primàries per escollir candidats per exemple. Una demostració del que s’ha convertit el seu partit si es que mai va ser un altra cosa, una eina més del sistema amb tots els seus defectes i relacions per obtenir poder com objectiu.

Aquest afer Colau, demostra com el personatge es converteix en patètic cada cop més, escoltant les seves acusacions a tort i a dret i els seus postulats ètics, que no s’aplica quan toca amb ella mateixa o amb els fets que se li coneixen en el seu periode com alcaldesa.

Es el frau Colau.

Com sabem els nostres partits han posat la directa pel retorn a la tranquil·litat autonomista, la societat encara es sorpren quan veu els metodes interns de la nostra casta política amb casos com les llicències pagades que hem sabut aquesta setmana i la reacció tant cinica de tots els nostres partits.

En tots els àmbits el retorn es accelerat, i ara també sabem que l selecció espanyola de futbol tornarà a jugar 18 anys després un partit amistos a Barcelona. Res que no sigui normal en una autonomia espanyola.

En Joan Soteras, president de la Federació Catalana de futbol, ha celebrat l’anunci d’aquest partit a l’estadi de l’Espanyol, manifestant que més endavant també ho demanaran per fer un partit al Camp Nou. Diu que la petició es de l’Espanyol de fa un parell d’anys però no es va creure que fos adient en aquell moment, ara les circumstàncies han canviat i ho troba oportú, ens diu que en el tema polític tots estem més tranquils i s’ha de normalitzar la situació, insistint en portar un partit oficial a l’Estadi del Barça on el seu President Joan Laporta sempres s’ha mostrat contrari.

Realment, el grau de submissió i retorn en el temps no te aturador. El president de la Federació catalana celebrant el partit de la Selecció espanyola a Catalunya. Sap perfectament que no parlem d’esport i que des d’Espanya han estat i seran els primers en polititzar aquest partit i treure rèdit, sap perfectament quin procés hi ha hagut a Catalunya aquests darrers 10 anys i com Espanya va enviar la policia a usar la violència contra els votants del referèndum, posteriorment amb un Cop d’Estat anomenat 155 va prendre el control polític i com la repressió no te aturador contra l’independentisme tant juridicament com economicament, però ell està content, i amb grans dosis de cinisme diu que ara tots estem molt més tranquils. Suposo que no es refereix als exiliats, als que han passat presó en un judici de la vergonya, als més de 3000 repressaliats i a tots els independentistes en general que hem vist com els nostres drets democràtics han estat trepitjats sense contemplacions.

Ens trobem en un nou cas de retorn a la normalitat autonomista, cal dir que amb sintònia amb els nostres partits i Govern, en una situació normalitzada segons Soteras. La normalitat per ell ès això, una autonomia de segona i perseguida dins Espanya.

El President del Parlament del 2008, Ernest Benach ens diu que el context del 2008 no es el mateix que ara com excusa. Realment trist voler justificar el que no es pot justificar de cap manera en un Estat modern, ètic i democràtic.

Aquesta mesa on eren representats PSC, ICV, CIU i PP apart d’Esquerra va aprovar aquesta norma esperpèntica on una vintena de funcionaris mitjançant una llicència per edat, es podien jubilar als 60 anys, si feia 15 anys que eren treballadors i seguir cobrant quantitats entre 56000 i 140000 euros anuals dels diners públics, 1,7 milions a l’any de la ciutadania per seguir enriquint les butxaques d’aquesta classe privilegiada. Un espoli en tota regla que se suma a molts que ja coneixem encara que siguin legals, però no son ètics. En Benach es el mateix que pensava gastar una fortuna en equipament pel seu cotxe oficial i que davant el rebombori va haver de fer marxa enrere.

Una classe política desvergonyida, que juga amb els diners de tots per treure el màxim rendiment d’un sistema corrupte i fet a mida no per servir a la ciutadania, sinó per servir-se de la mateixa. Aquest intent de justificar pel context del 2008 es un insult a la societat. El 2008 hi havia una gran crisi i per tant no seria de rebut aquesta mesura opaca. Apart cal veure que aquest no es el tema, no parlem de la legalitat de la mesura, parlem de l’ètica i aquesta no pot permetre de cap manera aquestes mesures que desvirtuen la funció dels nostres representants. Hem vist com ara cap partit en tenia constància, un altra mentida compulsiva. La representant del PSC dient que ells no hi eren a la Mesa, quan era època de tripartit i estaven perfectament representats, la gent de CIU igualment i la gent d’Esquerra evidentment ningú es pot creure que no en sabessin res quan Benach era el President del Parlament i formaven part del Govern, realment ens prenen per imbècils.

Una nova estafa en tota regla que dona idea la incomoditat que generava aquells independents fora de control dels partits que van portar Junts pel Sí i que representaven un perill per aquest col·lectiu viciat i corrupte. Un sistema on els aparells de partit prenen el control absolut amb les seves llistes tancades i on la ciutadania nomes te dret a votar cada 4 anys, creant hooligans de cada partit per anar seguint aquesta forma de vida pels segles dels segles.

El més indignant es aquest mirall que sempre esmenten amb Catalunya com la Dinamarca del Sud, quan hem vist exemples clars del control total del diner públic en aquests Estats i la responsabilitat que assumeixen els seus representants que hem vist presentar dimissions per afers que aquí serien una anècdota.

Sort, que voliem ser Dinamarca.

La delegada del Govern Teresa Cunillera com ja sabem ha abandonat el seu càrrec amb una substitució ja nomenada en la persona de Maria Eugenia Gay que no canvia res en el tarannà antidemocràtic d’aquests càrrecs. De totes maneres hi ha algunes perles que Cunillera ens ha deixat al marxar.

Ens argumenta que la La Via Laietana no és cap museu de la tortura i que aquesta prefectura policial ha de seguir al mateix lloc ja que aquesta policia no es aquella i la comissaria es en aquest lloc. Moltes víctimes han denunciat les tortures i horrors que allà es van dur a terme sistematicament qualificant el lloc com a tòxic. Diu que el 2018 els Governs de la Generalitat i d’Espanya estaven d’esquena i ara es donen la cara, posant l’Estatut i el nou finançament com a base per resoldre el conflicte.

Res ha canviat des de la sortida de Millo i l’entrada de Cunillera. Parlar així de la Comissaria de Via Laietana, deixant sense importància que representa un centre de tortura i mort del franquisme, es inacceptable, però s’entén molt bé, ja que el seu partit es un dels principals protagonistes de validar aquesta farsa de transició corrupta que ha posat impunitat als criminals del franquisme i per tant dels seus actes. Per tant han normalitzat la tortura i les víctimes del feixisme, sense importar res la societat que ha quedat i qui ha patit les conseqüències. Diu que no es un Museu de la Tortura, donçs cal dir, que sí, que ho es i en qualsevol Estat normal i democràtic ja no existiria com a comissaria policial. Tanmateix amb tot el cinisme ens diu que el 2018 Generalitat i Estat vivien d’esquena, potser no recorda el cop d’Estat del 155 validat pel seu partit i que va deixar la sobirania del Parlament en res amb una repressió que ha seguit fins els nostres dies.

La burla arribat al cim quan posa l’Estatut i el finançament com a solució. Suposo que el seu tarannà ultra espanyol no li fa recordar que el nou Estatut va ser retallat a consciència, un cop votat pel poble retallat posteriorment pels Tribunals i sense validació ciutadana, o sigui paper mullat. Tampoc recorda que el finançament a Catalunya mai ha variat aquests 20 mil milions d’espoli anual i una llarga llista d’incompliments molts dels quals amb la signatura del seu partit. Aquest bucle viciós es per ella la solució, obviant que la reclamació ciutadana es la independència i no un finançament, cosa que com a poc democrata que es tampoc li interessa.

En definitiva i com deia el feixisme te moltes cares.

Avui en Jordi Cuixart ha anunciat que renuncia a la presidència d’Omnium i proposa una nova persona pel càrrec, en Xavier Antich. Impulsa així un relleu en l’espai independentista d’aquesta entitat cabdal.

Efectivament ha comunicat avui la notícia per impulsar el procés de renovació i d’aparició de nous lideratges en defensa dins l’espai independentista. També el vicepresident i cap visible en el temps de presó de Cuixart, en Marcel Mauri abandonarà el seu càrrec. Ens diu que ens calen nous lideratges i cal deixar espai per poder sortir els mateixos i pensa que es el millor servei que pot fer. Ho ha comunicat als principals actors de cada partit, avisant que les persones protagonistes del 2017 es possible que un bon servei al país es endreçar les organitzacions, cadascú a casa seva.

Una molt bona reflexió, i segurament imprescindible per anar endavant i culminar el procés. Això no pot anar de persones, i dins aquest procés d’alliberament s’ha de ser generós i un cop complida la funció, cal deixar relleu. Hem de veure que la gent es va entregar amb el judici farsa i ha complert presó, arrossega l’hipoteca de l’indult cosa que hem vist no es gratuita, com hem comprovat amb moltes de les declaracions de marxa enrere i canvi de posicionaments que ens han fet mal i que ens diuen cruament que l’Estat no fa res a canvi de res. Ara el seu pas al costat i donada la influència a les seves organitzacions podrien ser peça indispensable per deixar pas a nous líders lliures d’hipoteques per culminar aquest procés sense desviar el camí i no seguir aquest retorn accelerat a una autonomisme que ja coneixiem.

Es molt clar que les organitzacions com mostra el mateix Govern de la Generalitat i les cupules dels partits que els hi donen suport haurien de deixar de pensar en clau autonomista i de quotes de trist poder partidista amb invencions de pa sucat amb oli com les Taules de diàleg o amenaces que es van dil·luint en el temps i que no fan por a ningú perquè senzillament no hi ha cap eina de pressió cap a l’altre costat, com en la Conferència del president català a Madrid donant més aire a un Govern espanyol que evidentment segueix el seu rumb i un cop assegurat el suport dels repúblicans a canvi de res no te cap incentiu per parlar de res que el Govern català vulgui parlar.

Els partits i lideratges amortitzats del 2017 son un tap per les aspiracions de Catalunya, i com diu Cuixar el millor servei seria el seu relleu.

Desprès de les declaracions de Villarejo, es lamentable veure com el Teatre del sistema espanyol en fa silenci total, i les poques reaccions per part del PSOE-PSC o Teresa Cunillera son no donar cap crèdit al mateix i demanar no fer cas al personatges, curiosament sense explicar encara perquèn han negat sempre una comissió d’investigació del tema.

En aquest teatre, ja sabem que VOX es presentat com el radicalment feixista, de fet es la mateixa dreta espanyola però dient les coses pel broc gros i amb aquell llenguatge feixista sense embuts ni contemplacions, tenim la dreta, Populars, una central de corrupció fundada per un Ministre franquista amb les mans tacades de sang i com hem pogut comprovar al llarg d’aquests anys plena de nostàlgics del franquisme o del trasllat de la mateixa gestió a la actualitat amb gent com Aznar, un personatge realment perillós i molts altres dirigents que la seva preocupació es el saqueig del diner públic sense fre, una societat criminal com la van declarar la justícia, però tranquils que no passa res, també Ciudadanos, un cadaver polític creat en principi per destruir la llengua catalana i on els últims reductes encapçalats per la paranoia d’Arrimadas i la seva obsessió per la llengua i tot el que fa olor a Catalunya, un actor que ja ha estat amortitzat pels sistema i que passarà a millor vida, per la part teorica esquerra tenim el PSOE, un altre element sortit del franquisme per arrodonir aquest frau de democràcia, un partit que ha creat els GAL per exemple, que ha tractat igual a Catalunya que els Populars, ha anat contra la llengua, finançament just i com vam veure fa 4 anys contra els principis més elementals de la democràcia, el vot i el dret de la societat. Ara gestiona la repressió i valida el sistema corrupte, inclososo els 16 morts a Barcelona que no cal que siguin investigats ja que evidentment saben molt més del que han ofert, també trobem Podemos, un nou invent del sistema per posar totes les peces de l’auca, creat en principi dels moviments al carrer per canviar les coses i convertit en un actor més del sistema amb els mateixos tics antidemocràtics de la resta, que li preguntin a Valtonic i la seva canço demanada per Iglesias.

Si ens traslladem a Catalunya, el paperot dels nostres partits no es molt més galdós. Veiem a Junts, una mena de reformulació de l’antiga Convergència i amb lideratges com Jordi Sanchez, que ja sabem com va actuar amb els indults, que dona suport un Govern que ha deixat el projecte Independència al calaix, que te com a principal punt la Taula de diàleg i alhora dia si i dia també la critica i ridiculitza, la pregunta seria, que hi han al Govern?, no serà per tocar poder i posar els càrrecs que han de guanyar-se la vida d’alguna manera o altra. Si veiem Esquerra i la seva Taula, ja veiem que es una caricatura del que va ser algun dia, han fet la quadratura del cercle, intentar convèncer que es pot dialogar amb aquells que ja et diuen que no parlaran amb tu del que vols parlar i que han demostrat fins on son capaços d’arribar per impedir la democràcia. Alhora han insistit amb el suport al PSOE amb l’excusa de que l’alternativa es pitjor, caldria dir pitjor que que?. Una submissió absoluta i d’obediència cega davant tota la repressió i un Estat tacat de sang sense fre. Cap gest, ni cap intenció de donar un tomb. Pel que fa la CUP ja hem vist com les seves propies contradiccions se l’han menjat com un actor igual del sistema que critiquen, representació a Madrid inclosa.

Seria el teatre de la democràcia espanyola.

Les declaracions de Villarejo ahir, donen entendre com un Estat podrit sense cap tipus de moral i respecte per la gent es capaç de trepitjar els drets humans per defensar la idea de la unitat d’Espanya, com ha fet sempre i amb totes les eines que han canviat de noms però no de maneres de fer.

No es cap sorpresa, i per aquells que encara van amb el lliri a la mà, o el cap paper el terra, o el rebuig a parlar de violència o de tractar l’enemic com un simple adversari que jugarà amb les mateixes regles que tu, quedaran un cop més en evidència.

Realment, els punts foscos que sempre han quedat en el judici dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, i sobretot del seu cervell l’Imam de Ripoll ja feien pensar que hi havia coses fosques, l’actuació totalment tardana i secundària de les forces policials de l’Estat en els fets eren estranyes, la vinculació de l’Imam amb el CNI mai va quedar aclarida, les declaracions del passat Ministre d’Exteriors Margallo, aquell que ens deixa que volariem per l’espai indefinidament, dient que alguna cosa passaria a l’agost a Catalunya fan pensar. La negativa de tot el Règim del 78 a la cambra espanyola des de PSOE a Vox per no obrir una Comissió d’investigació dels fets ja feia molta pudor, i ara les declaracions de Villarejo amb fredor dient que va ser una errada de càlcul i que se’ls va anar de les mans donen el toc definitiu.

Es pot donar més o menys crèdit a les declaracions de Villarejo, ara el que no es pot fer es no investigar res i deixar tot aquest assumpte tant greu dins un calaix, i amb el silenci avalat com a solució per tots els partits espanyols, institucions, justícia i estructures estatals. Es volia donar un petit ensurt a Catalunya i es va anar de les mans ens diu.

Aquest ensurt va costar 16 morts a l’atemptat i que pel que es deia volien fer podien haver estat moltes més amb atacs a la Sagrada Família o el Camp Nou com era la primera intenció. Els fets son gravissims i fa fredat veure la reacció dels partits espanyols i els mitjans de comunicació amb un silenci cómplice normalitzador.

Davant la constatació d’aquesta brutalitat d’un Estat que ha torturat, ha creat grups terroristes des de l’Estat amb morts a la seva esquena, que ha protegit els crims del franquisme, que ha deixat la llibertat d’una societat en aquest cas la catalana tancada al calaix posant davant la unitat amb la violència en el referèndum que vam veure i un atemptat amb el cost de les vides que va costar nomes per aquesta idea. Un Estat com aquest evidentment no es pot tractar amb normalitat, ja que juga amb les mans tacades de sang i ha de ser denunciat.

La reacció de la nostra classe política, ja l’hem vist, estudiar querellas a presentar davant la mateixa justícia que persegueix aquests assassins, demanar un cop més obrir comissions d’investigació que saben seran vetades per la majoria i qui dia passa any empeny. Evidenment no veurem la retirada dels nostres diputats de Madrid, la retirada de qualsevol col·laboració amb l’Estat i la denuncia a nivell europeu d’un Estat feixista on no es respecten els drets humans i on la vida de les persones no val res.

Una nova vergonya per afegir en el deure dels nostres representants.

Aquesta miserable Taula de diàleg torna a estar en boca de la classe política, ja que tocaria una nova escenificació de la mateixa. Cal dir que la Taula com a concepte per resoldre el conflicte no es criticable, però amb els protagonistes que l’han de dur a terme evidentment es una humiliació constant a la ciutadania catalana per part dels nostres respresentants.

Escoltem Pedro Sanchez com dona llargues a cap data concreta per la mateixa i ens diu que hi ha coses més urgents, com la lluita contra la pandèmia, com si mai el procés català hagi estat un tema urgent de diàleg. Ens diu que no hi haurà cap avenç si les posicions independentistes son màximes, es a dir amnistia, referèndum i autodeterminació. Res de nou. Tanmateix davant les critiques de fireta de Junts escoltem la portaveu repúblicana recriminant els seus socis el poc suport i que no renunciaran a construir la independència i amb aquesta taula pactar un referèndum com a millor instrument i desmuntar els arguments de l’Estat contraris.

Veure com juga el president espanyol amb les forces catalanes fa mal de veure, i també es previsible, però escoltar i veure com les forces teoricament independentistes fins que es va convertir en una opció real, et fa venir ganes de dir coses que millor no dir per no ferir la sensibilitat del lector. Davant aquest autèntic frau, una eina per ajudar a blanquejar aquest retorn a l’autonomisme descarnat i amb el relat de que la independència es impossible com a lema, fa llàstima escoltar la portaveu repúblicana dient que no renunciaran a la independència i al referèndum, quan dient això implicitament ja hi han renunciat, primer per enterrar la incomoditat que els genera l’1 d’octubre i segon per insistir en fer creure que amb Espanya es podrà negociar la nostra independència, sobretot després de tot el que hem vist ja. El seu cinisme es insultant, però com sabem la societat catalana ho absorbeix tot i poca cosa dirà.

Parlen de desmuntar arguments, quan sabem que no son arguments, es poder i aquest no contempla cedir davant algú sense cap necessitat de fer-ho. No cal convèncer Espanya, cal fer efectiu amb convenciment allò que ha quedat interromput, i això els nostres representants dels tres partits no n’estant disposats i ho sabem. Junts forma Govern i teoricament ha signat un acord que inclou la Taula de diàleg i per tant ara no pot estar en contra per electoralisme pur, ni tampoc especular amb el retorn del President Puigdemont com a taula de salvació quan això requereix precisament de voler anar endavant i no del simbolisme personal d’algú.

En definitiva deixin de presentar una rendició total com oportunitat de futur.