ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

FEIXISME SENSE MIRAMENTS

El feixisme de l’Estat mai ha estat amb discusió, i sempre ha estat protegit contra tot i tothom, aixó li diuen democràcia i transició exemplar.

La normalitat del ducat de Franco

José Antich

Després que la ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado, socialista, i el rei Felip VI firmessin el document per a la seva preceptiva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat, Carmen Martínez-Bordiú, la neta del dictador Francisco Franco, ja és oficialment duquessa de Franco amb grandesa d’Espanya. S’ha estalviat, fins i tot, els 2.750 euros en concepte de taxes relacionades amb l’impost de successions, ja que és la primera transmissió del ducat des de la seva creació. Per paradoxal que pugui semblar, les coses que afecten la família Franco a Espanya sempre van a poc a poc: el dictador continua enterrat al Valle de los Caídos i el títol nobiliari creat pel rei Joan Carles, el 1975, per a Carmen Polo després de la seva mort per “les seves excepcionals circumstàncies i mereixements” continua plenament vigent. Tot en ordre.

Diuen que el govern socialista de Pedro Sánchez va intentar quan va arribar al govern acabar amb el ducat de Franco però no ho va aconseguir. No hi devia posar l’interès que posa en altres coses i, potser per això, ho hem sabut fa tan sols uns dies i amb un perfil informatiu certament baix. Uns perquè ja els va bé que sigui així i que el títol continuï vigent i d’altres perquè és més còmode guardar silenci que denunciar una situació tan anòmala i vergonyosa. Enmig d’aquest silenci, la premsa de paper s’ha dedicat a altres coses aparentment menys arriscades i compromeses. Editorials? Posicionament dels seus articulistes de luxe? Pocs, molt pocs.

I només des de Podemos o Izquierda Unida s’han preguntat a Madrid què passaria a Alemanya si hi hagués un ducat de Hitler. Una pregunta certament retòrica perquè els títols nobiliaris són exclusius d’una monarquia, que no és el cas, i perquè a Europa aquestes ximpleries no es produeixen. Tenen massa sentit del ridícul institucional i massa mals records del feixisme que va assolar el continent.

El sorprenent és que, quan es compleixen 44 anys de la creació del ducat, el mateix govern espanyol no hagi demanat al Rei la desaparició del ducat de Franco. O més encara, que Felip VI per iniciativa pròpia ho hagués fet com un servei contra l’apologia del feixisme.

LA REFLEXIÓ DE L’AGOST

Ja se sap que aquest mes es ideal per poder reflexionar a fons i prendre decisions urgents que passat el periode hauran de ser encertades si volem arribar a bon port.

Un mes on la repressió com veiem no s’atura i on la falta de democràcia alarmant es multiplica a l’Estat contra Catalunya, una sentència que s’albira a la tardor amb una condemna que tots sabem serà dura i un autèntic escàndol dins la Unió Europea que siguem realistes no mourà un dit i esperarà es calmin les coses com la millor resolució del conflicte.

Arribats a aquest punt, el poble te la gran responsabilitat de decidir si vol culminar el mandat oblidat de l’1 d’octubre o volem entrar a la roda dels partits que ja han abandonat aquesta via preocupats per les seves baralles pel poder neo autonomista sense complexos i utilitzant els presos absolutament per tot sense la més mínima intenció d’un full de ruta compartit i disposats com fins ara a obeir qualsevol mandat des de Madrid sense problemes.

Nom el poble pot salvar el poble com diuen, i ara es la gran ocasió per veure la maduresa del mateix i no caure amb el parany del partidisme que tant de mals ens ha fet. Sabem que la repressió no s’aturarà, que tots els partits espanyols la validaran fins quan calgui, per tant aquesta actitud de col·laboració amb ells i comprar falsos relats per dissimular veritablement fa fàstic i potser ha arribat l’hora de buscar aquest segon tren de la República i aquest cop pujar-hi fins al final, no com el primer que el vam deixar marxar quan ja teniem els bitllets i el veiem aturat a l’Estació.

Cal deixar enrere els carnets d’independentista, els partits centenaris, les promeses incomplertes i els vividors de la política si volem veure un objectiu clar i com arribar-hi assumint els costos que també hi seran.

NO HI HA COMPARACIÓ

Com diu en Jordi Galves ja hem escoltat massa el nom de Mandela amb comparació amb els nostres presos polítics i no tenen res a veure. El primer va lluitar fins la victória, va assumir molts anys de presó i mai es va rendir. Els nostres de moment van renegar de la Declaració d’independència, van atorgar tot el poder i repressió a l’Estat espanyol i gairebé 2 anys desprès el neo autonomisme sembla haver-se apoderat dels partits amb la desorientació de la població que no veu ni full de ruta, ni cap estratègia comuna per arribar al final.

Aquí tothom vol ser Mandela

Jordi Galves

Aquí alguns presos polítics volen ser Nelson Mandela. Però sense ser negres. Això ja no els agrada. Vull dir que s’imaginen que poden liderar un moviment polític massiu, el moviment independentista, de ciutadans marginats per la seva condició nacional, però sense tenir cap de les característiques polítiques del líder sud-africà. No volen ser Mandela amb totes les conseqüències, a les verdes i a les madures, això ja no els agrada, passar anys i anys de presó, enfrontar-se dignament a la injustícia, sacrificar-ho absolutament tot per la causa. De Mandela només en volen una mica de res, la part de l’èxit posterior, les camises de colors, segons com convingui i per sortir a la foto. No volen ser Mandela per resistir anys i panys al forat, ni per aconseguir la llibertat del seu poble, només per poder sortir de la presó tan aviat com puguin i poder presentar-se a les reunions de la politiqueria amb cara d’herois i poder dir, inflant el pit: “veuràs, és que jo sóc el Mandela català”.

Per ser Nelson Mandela, primerament, el que no haurien de fer és somriure a les fotos de l’empresonament. Hi ha una gran diferència entre les fotos del líder negre engarjolat i les fotos del Mandela lliure i políticament decisiu, cal saber quan has de somriure i quan has de tancar la boca. Després haurien d’haver participat de la lluita armada, haver-se jugat la vida violentament i haver-la pres als seus enemics polítics, com quan va fundar i dirigir l’Umkhonto we Sizwe o “ferro de llança de la nació”, el MK, que va emprendre una política de sabotatges contra el poder que volien combatre. A més a més Nelson Mandela fou un líder inqüestionat, admirat, venerat pel seus i després fins i tot pels seus enemics, cosa que no podem dir de cap dels presos polítics catalans, que ni són respectats fora de l’independentisme ni gaudeixen d’un entusiasme popular compacte ni unitari. Mandela va ser vint-i-set anys a la presó, va entrar-hi jove i hi va sortir-ne vell. Mandela va apostar per la reconciliació amb els blancs un cop aconseguit el seu objectiu polític, acabar amb l’apartheid, i no pas abans. Mandela no va participar, des de la presó, per consolidar candidats blancs a la presidència de Sud-àfrica, no va fer política de partit des de la seva cel·la ni va agenollar-se mai davant dels seus carcellers. Per pròpia voluntat, s’entén. Mandela va ser el líder indiscutit d’un moviment perquè els seus companys li van atorgar aquesta condició. No perquè ell ho digués d’ell mateix mirant-se al mirall com un pet presumit.

És lamentable que Jordi Sànchez faci manifestacions cada vegada més equivocades. Una: “no s’hi val a desqualificar la nostra opinió política pensant que està condicionada pel fet de ser a la presó”. Si l’haguéssim de creure podríem arribar a pensar que és un superhome, l’únic polític que no està condicionat pel pany i el forrellat, un cop captiu. Qualsevol persona està condicionada pel seu entorn i no se n’escapa ningú, com bé explica Jordi de Sant Jordi en el seu poema Desert d’amics, de béns e de senyor. El gran poeta va estar efectivament empresonat i tampoc no era negre, però era moro, el moro amic del rei. Jordi Sànchez tampoc fa bé dient que el periodista Andreu Barnils menteix fent la seva feina. De fet, Barnils no fa altra cosa que dir la veritat quan explica que alguns presos polítics treballen per obtenir un indult del govern espanyol i que aquesta estratègia distorsiona l’estratègia dels partits. Si hem d’aconseguir la independència perquè els senyorets de la política ataquin la premsa lliure i qüestionin la credibilitat de persones honrades com Andreu Barnils, francament, és que algú encara no ha entès de què va això de la independència. No es tracta d’abaixar una bandera per enlairar-ne una altra. Ben al contrari, del que es tracta és de fer un país nou, sense blancs ni negres, només amb ciutadans. Humanament tinc tot el cor, i el fetge, i totes les llàgrimes amb els presos polítics, injustament engarjolats. De fet, hi tinc fins i tot un amic personal, pateixo per ell i pels seus companys i faria qualsevol cosa per ajudar a alliberar-los. Ara bé, i dit això, si el xantatge moral dels presos polítics ha de servir per impedir la independència de Catalunya, aleshores, lamentant-ho moltíssim, ja poden llençar la clau al riu.