ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES ENQUESTES DE TOTS

Ahir vam poder veure com amb l’enquesta del CEO, com de fet en qualsevol macro enquesta tothom pot fer-la seva i utilitzar-la amb els seus fins. Tantes dades i preguntes que semblen contradictòries entre si donen per molt.

Hem vist com diaris clarament posicionats amb l’unionisme com El Periodico aprofitaven i ensenyaven a bombo i plataret com el NO guanyava al SI per 4 punts sobre la independència, obviant naturalment la resta de conclusions i així desvirtuaven unes enquestes, que recordo nomes son enquestes d’una mostra telefònica sobre un número de gent molt determinada, i no son la realitat de tota una societat. Es bo dir això ja que sembla que segons els resultats son creïbles, i segons quins no.

Més enllà d’aquesta xifra esmentada en una pregunta sobre el desig d’una Catalunya independent sense cap vinculació, ni votació ni acord ni res. Crec que cal donar valor una dada que senzillament no els interessa en aquests mitjans ni evidentment a l’Estat. El 73% de la ciutadania vol decidir, vol votar i aquesta dada es constant amb el temps, Inclús si no hi ha acord, una majoria de catalans vol votar i decidir sobre el futur polític d’aquest país. Naturalment la resposta a això per part del Govern espanyol es la Justícia i per part dels mitjans es el menyspreu a la societat catalana en aquest cas. Apart i concretament amb un referèndum vinculant i amb aquesta alta participació el SI a la independència guanyaria folgadament amb un 66% dels vots, dada que per cert tampoc reflecteixen i es prou significativa.

Naturalment, això no vol dir que tot estigui fet i guanyat, però dona a entendre la tendència i les motivacions de la gent davant una urna i una decisió que l’afectarà amb totes les conseqüències, que poc te a veure amb una resposta al sofa de casa i sense cap vinculació. Alhora ens dona a entendre que l’unionisme es trobarà amb un dilema un cop entrats en campanya i que pot dividir el seu vot amb un NO i l’abstenció promoguda fins ara i que serà difícil canviar amb poc marge i sobtadament.

En resum, demanda de democràcia per resoldre un problema polític, com no pot ser d’altra manera i que sembla l’Estat encara no vol veure, ho ignora precisament per la seva manca de la mateixa.

EL FRANQUISME INTOCABLE

La condemna de la jove Cassandra Vera pel seus tuits amb humor negre sobre la mort de Carrero Blanco, amb un any de presó, ha aixecat indignació entre la xarxa i crec entre la ciutadania que te uns mínims valors democràtics.

Recordo que el personatge burlat va ser nomenat president del Govern sota les ordres del Dictador Franco el 1973 , un home de confiança seu i futur hereu del règim del terror. La seva carrera feixista va acabar amb l’atemptat d’ETA que va fer volar el cotxe que el portava pels aires.

Aquest es el context, la jove amb acudits d’humor negre que poden agradar més o menys, o poden ser de millor gust o no va fer referència a aquest personatge menyspreable. Per altra banda trobem en infinitat de mitjans i a les xarxes milers d’exemples d’insults i humiliació gratuita per Catalunya. Tots recordem les comparacions amb el nazisme o referències a catalans morts en accidents i mil i un missatges escrits i verbals que escapen de tota lògica humana i generen un odi profund totalment irracional, per cert tots ells sense cap condemna.

Ara la desproporció en el cas de Cassandra fa veure com funciones les estructures de l’Estat, sobretot en materia de memòria histórica i sobretot amb el tractament i la no superació d’un període dictatorial que segueix protegit més de 40 anys desprès. Una prova més de la falsedat de la transició i de que la llibertat d’expressió es selectiva segons de qui parlem o del tema que volem tractar.

En diuen que creiem en la justícia, evidentment que hi volem creure, però veiem que la seva imparcialitat es ficticia i els judicis i condemnas polítiques son a l’ordre del dia, cosa que en un Estat democràtic es senzillament intolerable. El president Puigdemont recentment va comparar la democràcia espanyola i la turca, més enllà de les diferències hi ha molts elements que son semblants perillosament i aquest es el problema.

La Cassandra paga els plats trencats per fer befa d’un element de la Dictadura, en canvi els morts enterrats encara als vorals de la carretera evidentment no mereixen cap respecte per l’Estat. Democràcia en estat pur.

UNA ESTAFA PERMANENT

Ahir el virrei va anar veure als seus territoris conquerits, perdó, vull dir el President espanyol acompanyat de tota la seva cort d’empresaris com el mateix Florentino Perez va fer acte de presència a Barcelona per portar-nos el regal de reis, un regal cal dir enverinat i jo diria que caducat tant en la forma com en el fons. Una burla a la ciutadania que pateix les misèries d’inversions a les nostres terres i els incompliments que ja duren decades sense remei.

Aquests més de 4 mil milions anunciats fins l’any 2025 en el desastros sistema de rodalies, sense cap pla establerts, nomes grans xifres i sense esmentar per exemple que la mateixa quantitat i en època socialista i amb el Ministre Blanco llavors el titular ja es van prometre del 2008 al 2015 amb el resultat que en van arribar un 10%. El mateix podriem dir de la promesa amb l’aeroport de Barcelona, recordo encara aquell acte multitudinari reclamant convertir el mateix en un hub internacional, que ha quedat en res amb el resultat d’inversions la meitat que a Barajas i amb els mateixos impediments per creuar oceans amb decrets signats per l’Estat espanyol i la seva obligatorietat de passar per Madrid. Que dir del Corredor Mediterrani, ara ens diuen que el 2020 tot acabat. Quan la realitat tots ho sabem, es que Espanya contràriament a la Unió Europea segueix apostant pel Corredor Central o amb un eix mediterrani radial amb centre a Madrid. De fet el tuit del Ministre relacionant corredor mediterrani amb la durada del tram Castelló a Madrid, es simplement una vergonya estructural sense cap tipus de sentit i que dona idea del que parlem, per no parlar d’obres com el tunel Chamartin-Barajas per posar un exemple amb un cost de 935 milions amb fons destinats al Corredor.

Ahir es va tornar a evidenciar i aquest cop amb més cruesa com la societat catalana ja no es creu cap d’aquestes repetides promeses que els numeros i les accions desmenteixen sense pietat. Tanmateix veiem les reaccions dels mitjans d’altres territoris com Andalusia o Extremadura parlant de greuges i privilegis a Catalunya, tot un desproposit i com el Govern espanyol s’esforça en parlar de diàleg sobre el que interessa els catalans, obviant un cop més que un 80% vol votar el seu futur polític.

Un nova estafa democràtica que ja s’ha convertit en permanent i sense remei.

BENVINGUT MR. MARSHALL

Avui veurem al President espanyol visitant Catalunya i amb promeses de mal pagador ens oferirà el que no hauria de ser cap favor i si una obligació d’un Govern vers el seu territori. Hem convertit el normal en excepcionalitat pel tracte colonial que l’Estat central dispensa una part del seu territori.

La que hauria de ser acció normal d’un Govern, de cap manera pot convertir-se en moneda de canvi de la voluntat de la gent, i molt menys pel llarg historial de promeses i incompliments acumulats que fan que la credibilitat sigui sota zero es miri per on es miri.

Rajoy i el canvi de cromos

per Toni Aira
I Mariano Rajoy es vestí del míster Marshall de la mítica pel•lícula de Luis García Berlanga. I esperà, és clar, una benvinguda eufòrica a Catalunya, molt en la línia d’aquells vilatans que al film confiaven en una pluja de calerons i d’inversions. I per mi que podria esperar com na Penélope de la cançó d’en Serrat, allà asseguda a peu de (tercera) via, fins quedar ben pansida. Perquè ara només faltaria que l’haguéssim d’aplaudir a canvi d’allò que clama el cel i que ell, a més, en clau de xantatge, pot oferir ara com a tramposa moneda de canvi.

I és que diuen que Mariano Rajoy ve ara a Catalunya a prometre allò que el sentit comú fa temps que hauria aconsellat que el seu govern i els anteriors complissin amb els ciutadans catalans, però vestit de concessió graciosa per treure’ns del cap això de votar. I no ens enganyem: n’hi haurà que hi picaran. Bàsicament, també diguem-ho tot, aquells que tenen ganes de ser enganyats. I no només pel clàssic prometre, que és gratis, que dóna molts titulars, però que després a l’hora d’executar el punt estipulat ja tal dia farà un any. El pitjor de tot és que, aquells que es deixin enganyar saben perfectament que el sobiranisme (defensar que el teu país té dret a decidir el seu futur, sigui quin sigui) i l’independentisme (defensar el vot i que l’opció del ‘sí’ sigui la guanyadora) no són incompatibles amb reclamar en el dia a dia allò que és de justícia per a una societat on els seus ciutadans, pensin com pensin, han de ser respectats i no discriminats per exemple quant a infraestructures o escanyats econòmicament com fins ara.

Veurem, en les promeses de Rajoy, quanta part hi ha de sablejada al document de 46 punts que el president Carles Puigdemont li va lliurar ja fa mesos. I haurem de demanar-nos, si aquest és el cas, com és que el govern del PP (amb el silenci còmplice, quan no amb l’animació directa de socialistes i C’s) segueix en la seva línia de mirar de deslegitimar com a interlocutores unes institucions catalanes com la Generalitat, que no per estar en mans dels malvats independentistes deixen de ser estructures reconegudes per la tan magrejada i a Madrid teòricament tan idolatrada Constitució espanyola. Vindrà aquí a dir als ciutadans que això ens ho “regalarà” (refia-te’n) ell i com a compromís d’amor etern que descarti reivindicar el dret de Catalunya a decidir el seu futur?

Nicola Sturgeon marca a Escòcia allò que aquí a Catalunya hauria de quedar molt clar per a tothom. Que ser independentista no vol dir anar d’okupa, ni pensar que això és bufar i fer ampolles, ni que va de tenir-ho en dos dies, ni que això estat tot fet. Però que a la vegada ser independentista és totalment compatible amb exigir per als teus ciutadans tots els recursos, benestar, infraestructures i respecte que els pertoca per part d’un Estat, mentre se’n formi part. No són favors, són mínims per a la convivència. Una altra cosa és que a Espanya s’està tan lluny de complir la totalitat d’aquests mínims, que ja la simple promesa d’alguna millora en alguns d’aquests fronts pugui generar una alegria exagerada en certs ciutadans massa acostumats al fuet (pel cap baix) de la indiferència. Per tant, no dic que s’hagi de castigar Rajoy amb aquesta mateixa medicina, la de la indiferència, però sí que tot i parant-hi atenció, ara caldria no deixar-se enredar pels titulars enganyosos i encara menys entrar, amb aquesta base, en idees de canvis de cromos absurdes.

DEFUNCIONS I BURLA

Aquest cap de setmana hem viscut dues cares en relació amb el procés. La defunció definitiva d’un partit històric com Unió, victima del culte a la personalitat del seu líder i la tossuderia de posar davant els objectius personals i tot un partit al servei d’aquest projecte i deixar en segon lloc el canvi de paradigma que la ciutadania ha demanat. En segon lloc, la proposta del PSOE per recuperar els elements anul·lats del passat Estatut català per solucionar el problema català, amb la curiositat que van ser precisament ells els que els van esborrar del mateix (nos lo hemos cepillao), ho recordeu, oi.

Realment, la primera victima del procés en el nostre sistema de partits va ser Unió Democràtica. Un partit que sota el control absolut de Duran i Lleida vivia una sobre dimensió dins l’antiga Convergència i on l’exposició pública del líder d’Unió era molt per sobre del seu valor real, i alhora servia perfectament per derivar un partit on els seus fundadors com Carrasco i Formiguera no tinc cap dubte haguessin estat al costat del catalanisme convertit amb sobiranisme, i en definitiva al costat de les reclamacions del poble dins la seva orbita ideològica i sumant en aquest procés que hem de fer entre tots.

En comptes d’això el canvi a CIU va provocar treure a la llum, si es que calia quins eren els principals objectius del partit, en forma d’excusa o tercera via imaginaria per no escoltar la ciutadania i ocupar el lloc que els pertocava, que es va decantar al costat de l’Estat i les el·lits del mateix per frenar qualsevol canvi, i menys de relació de Catalunya amb Espanya. Episodis esperpèntics com la pregunta interna i el control total d’aquest partit que ja va provocar la fugida de part del mateix, conjuntament amb els deutes ja inassumibles han certificat la defunció política primer del seu líder i en segon lloc del mateix partit, ja sense cap tipus de rellevància dins l’arc català.

En l’apartat de burla, com deia la proposta socialista per afrontar el problema català. Evidentment res de democràcia en forma de referèndum i si una recuperació d’articles d’un Estatut ja mort i enterrat i que ells recordo van donar la gran estocada abans del TC. Ara evidentment la credibilitat es zero i la burla infinita. De fet escoltant Susana Diaz i la seva candidatura a liderar aquest partit rodejat de tota la vella guardia, personatges relacionats amb el terrorisme d’Estat inclosos i uns discursos plens de naftalina, sabem que no en podem esperar res, ni d’ells ni d’un altra victima com el PSC totalment entregat a la causa de frenar a la societat catalana i els seus drets democràtics.

Defuncions i burla que ja ens sonen a passat.

SENSE LÍMITS

Les declaracions de Garcia Margallo amb els favors que deu Espanya a molts Estats per fer declaracions contra el Procés independentista, i deixant anar com el més normal els viatges fets repetidament a diferents llocs europeus per poder negociar aquests fets han deixat veure el que consideren normal com ja ha dit De Cospedal i la seva justificació en forma de defensar la unitat d’Espanya. Per altra banda la campanya per fomentar el vot dels residents catalans a l’exterior ha provocat la demanda de retirada per part del PSC i la seva por perquè no sigui utilitzada pel referèndum en un nou acte mesquí i sense precedents en partits democràtics contraris a la participació de la ciutadania.

Margallo ha ensenyat amb tota la cruesa les males arts d’un Estat amb greus contradiccions democràtiques sense cap recança en utilitzar mètodes foscos contra els seus mateixos ciutadans i atemptar contra els seus drets més elementals. Independentment del joc brut reconegut cal considerar que la propaganda on es deia que a nivell internacional tenien la partida guanyada no lliga pas amb tots els esforços i favors ocults reconeguts per aconseguir adhesions en forma de declaracions. Una cosa o l’altra, les dues no semblen compatibles. Apart veure com a l’Estat sembla que la ciutadania no s’escandalitza per aquesta utilització de diner públic per fins antidemocràtics i que sembla vista amb normalitat.

Un frau que cal denunciar i que ens ensenya el que ja intuiem, que a nivell internacional els posicionaments son molt més favorables al costat de la democràcia i el diàleg del que ens volien fer creure i de la capacitat limitada d’Espanya per influir a les diplomàcies europees més enllà de com es presenti cada cas.

Menció apart, pel PSC, que viu obsessionat en prohibir que la societat catalana decideixi i fins hi tot prefereix que els ciutadans catalans que viuen a l’estranger no votin o tinguin moltes dificultats abans no puguin participar de forma lliure i democràtica en qualsevol contesa electoral, inclos el referèndum. Una mancança democràtica tant forta, no hi ha dubte ens dona idea de qui son els aliats d’aquest partit i de com ha perdut el rumb per impedir com sigui i amb respecte la voluntat de la societat catalana.

Son dos exemples clars, del que representen i que son aquests partits i com de fals es el seu discurs de la por i al mateix temps la desesperació on viuen sense fre.

PANTALLA SUPERADA

Amb l’aprovació ahir dels Pressupostos, tanquem un capítol necessari i imprescindible amb aquest full de ruta de 18 mesos que ha de culminar amb el referèndum perquè tots els catalans decidim el nostre futur.

Ahir l’oposició va tornar a mostrar les seves intencions en forma de l’anomenat filibusterisme parlamentari, posant totes les pedres en el camí i mostrant sorpresa a cada decisió, sobretot insistint en que els passos no obeeixen les ordres del Tribunal Constitucional rebudes i com va dir en Garcia Albiol amb el resultat d’enviar al racó de pensar a representants com Francesc Homs.

Les advertències dels lletrats de la cambra sobre la inconstitucionalitat de les partides pel referèndum al Pressupost no van ser obstacle per aprovar-lo. En primer lloc perquè hi ha una majoria parlamentària expressada per la ciutadania amb un programa concret i en segon lloc perquè aquest programa evidentment tots sabem que no pot seguir al peu de la lletre cada pas del TC en contra del mateix. Una cosa es fer tots els passos amb la major participació possible i acuradament dins la legalitat en tot el possible i un altra es senzillament avortar el projecte ja que les institucions espanyoles simplement el volen avortar a cop de resolució judicial per evitar afrontar el problema polític.

Com sempre vam veure com es van abstenir amb les dues esmenes, tant de la CUP com la de Catalunya si que es pot on amb referèndum acordat o seguint amb la legalitat vigent en aquell moment instaven al mateix. Es una gran forma de falta al respecte als seus votants dimitint de les seves funcions com ja han fet altres cops i de pas una actitud de menyspreu a la institució que representen, recordo sobirana i escollida pel poble.

Una manca de democràcia alarmant en aquests partits, que han vist les seves vergonyes al descobert quan el primer repte democràtic els ha demanat respostes. La llei, la Constitució i l’Estat de dret com excuses per no validar el que vol la ciutadania catalana i sobretot per negar-li la possibilitat de decidir, base de qualsevol democràcia plena, per damunt de qualsevol llei.

Un nou pas en el procés, ara vindran més sentències i més acusats davant els tribunals espanyols, i sobretot més silenci i menyspreu polític amb un diàleg inexistent ja que no hi ha interlocutor a l’altre costat. Ara toca deixar enllestida la llei de transitorietat jurídica i acordar data i pregunta per procedir a l’aprovació de la mateixa i la convocatòria del mateix. El final s’acosta i el xoc es inevitable. Democràcia i determinació les nostres armes fins al final, no en tenim d’altres ni les volem.

ELS PROPERS PASSOS

Avui es un dia important, amb l’aprovació d’uns pressupostos que eren una peça clau pera anar endavant amb el procés i alhora fer-los compatibles amb el dia a dia social, aquelles coses que alguns diuen que son els temes que interessen als catalans, i ara resulta que no , que no en son prou, o fins hi tot anomenen antisocials, caldria preguntar a quina realitat viuen els mateixos i on creuen que son els recursos per atendre totes les necessitats, fins hi tot es podrien preguntar si la independència no va també d’això.

Ahir Margallo va tornar a dir que Catalunya independent no seria reconeguda internacionalment. Més enllà de la retòrica i la propaganda per fer por, considero molt irresponsable llençar aquestes amenaces sense proves i encara més saben que es mentida. Tenim molts casos per desmentir-lo, i amb un procés profundament democràtic el suport internacional en bona part sera un fet quan precisament el nostre posicionament sigui un fet palpable. Evidentment i d’entrada no seran tots, mai ho han sigut en cap cas, però segur que un bon estol d’Estats atorguen el seu reconeixement i Espanya ho sap perfectament. Per tant una mica més de responsabilitat i no confondre els seus desitjo legitims amb la realitat que no vol veure.

Tornant a l’afer pressupostos, ahir la CUP va insistir amb el xantatge de Junts Pel Sí amb el mateix vinculat amb el referèndum, segurament es una forma de veure les coses, de la mateixa manera que el referèndum que no estava al full de ruta inicial va ser xantatge per continuar la legislatura. En definitiva els xantatges anirien per barris i no crec que sigui el tema a les alçades que ens trobem. Respecte la data i pregunta ja exigida. Crec que ara en aquest tram final i decisiu, s’ha d’actuar amb molta cura i no esvalotar més el galliner del necessari.

Pel temps que queda, aquestes dades les desvetllaria en el moment de la convocatòria, evitant així moments judicials i mil i un pals a les rodes que tindrem, cosa que veig perfectament compatible amb començar la campanya, ja que el setembre es una dada coneguda per tothom i que s’hauria de recordar. Les presses mai son bones conselleres però els gests en aquest cas son vitals i no en podem deixar escapar cap, ens hi juguem massa per deixar que el cor passi al davant del cap.

Seguim, i per desesperació dels partits de l’oposició el procés segueix amb nous passos a l’horitzó.

DIÀLEGS SENSE CONTINGUT

La carta enviada des de la Generalitat i signada pel President Puigdemont i Oriol Junqueras per demanar poder fer una Conferència al Senado a l’estil de la feta a Brussel·les fa unes setmanes ha arribat a Madrid i desprès de dues setmanes de moment no te contestació. Alhora l’article publicat als mitjans espanyols pels mateixos protagonistes reclamant diàleg i la negociació del referèndum com ja va passar al Regne Unit ja ha trobat respostes en forma de que no es demana ni s’ofereix diàleg per part de Soraya Sanz de Santamaria, ja que el que es demana es contrari a la Constitució i privaria als espanyols d’opinar sobre el que volen que sigui el conjunt de la nació espanyola. Altres com Iceta ho qualifiquen d’enganyifa o ultimàtum sense sentit.

Resposta esperada, però no per això s’ha de seguir insistint i reben cops de porta fins al final. Això suma i es un tresor valuós que la comunitat internacional ha de valorar i ajudar a decidir si es posa al costat de la democràcia o de la intransigència sense sentit. Crec que aquesta partida avança a bon ritme. Seria curiós que la Conferència dels tres tenors catalans es pogués realitzar per diversos indrets del món, inclosa Brussel·les, i Madrid en fos una excepció. Ningú ho podria entendre, intentar amagar el tema o voler fer-lo invisible amb el menyspreu no crec que sigui una opció ben vista, ni entesa a la mateixa Espanya per molta gent.

Tanmateix veiem com l’oferiment de pacte pel Referèndum en tot i per tot, torna a topar amb la mateixa cantarella de xantatge, Constitució i sobirania dels espanyols. A aquestes alçades de la pel·lícula ja no es de rebut, de fet no ho ha estat mai. Diàleg per decidir acordadament no pot ser titllat de xantatge mai, més aviat de pacte o democràcia, cosa que per cert es l’obligació dels nostres representants en qualsevol Estat normal. Pel tema de la sobirania de tots els espanyols, les coses cauen pel seu propi pes, cap independència per l avia de les urnes ha sortit dels límits del territori que ho demana. De fet seguint aquestes teories quan a les municipals es vota l’alcalde de Múrcia posem el cas, també podriem exigir votar-lo nosaltres, francament es absurd. Pel que fa a la Constitució, mai pot ser un topall per la democràcia, i si ho es en algun apartat s’ha de modificar per servir a la ciutadania i no utilitzat com una eina de coacció de llibertats. De fet el mal be de lluny i els conceptes d’una democràcia normal no han estat mai aplicats a l’Estat espanyol.

Un diàleg sense contingut es el seu oferiment i això en el segle que vivim ja no es cap opció.

LA MAJORIA SILENCIOSA

Aquest diumenge nova manifestació organitzada per Sociedad Civil Catalana amb el suport de Populars i Ciudadanos, on s’han sentit acusacions de colpisme a la majoria independentista, escenari de conflicte, risc de la pau social, cop d’estat, laberint sense sortida entre d’altres coses. De fet el President de l’entitat organitzadora ha dit que son majoria i son al costat correcte de la història. Les xifres uns 6500 assistents segons la Guardia Urbana, algun més segons la organització i unes fotos que mostren clarament la poca afluència de la convocatòria.

Realment, un nou fracàs en un grupuscle que jo crec fora dels temps on vivim i que fins hi tot els catalans partidaris del no a la independència legitim han girat l’esquena. Un ancorament en el passat que recorda altres temps ja en blanc i negre i que res tenen a veure amb una societat moderna i oberta a qualsevol raonament o projecte.

Acusar de colpisme la simple democràcia, diu molt d’aquesta gent. No assumir que la democràcia, deixant al marge les demostracions al carrer i les mobilitzacions massives, funciona amb un sistema parlamentari on la societat escolleix als seus representants en base a un programa o contracte amb la ciutadania, i que Junts pel Sí i la CUP tenen una majoria per arribar amb un compromís concret i tant senzill, com que la gent pugui decidir el futur polític de Catalunya amb el seu vot. Es senzillament preocupant, parlar de laberints i riscos socials, quan la ciutadania en la seva majoria no te cap problema en assumir la seva responsabilitat com qualsevol societat adulta, on qualsevol tema tindrà diferents opinions i no comporten cap risc. De fet la societat sense pluralitat i pensament únic es un règim que potser alguns dels manifestants semblen enyorar, però que ja es passat.

Les ganes d’unes eleccions per fugir d’un referèndum es una constant en aquests partits que neguen a la gent la possibilitat de decidir i també resulta força estrany en una democràcia. De fet el President de SCC ens diu que son majoria, jo pregunto en que es basa, en els fracassos continuats de convocatòries al carrer obviant les mobilitzacions dels últims 5 anys en sentit contrari o amb els seus desitjos personals que ha confós amb el país. La segona part assumir la veritat absoluta o camí correcte de la historia si que no deixa dubtes del seu poc o nul sentit democràtic, i el poc respecte a la gent. Un menyspreu que crec el delata i despulla amb una societat que simplement vol decidir com mana la democràcia i els sentit comú.

En definitiva, atorgar-se la veritat absoluta, la imposició i la prohibició son termes que la majoria de la societat detesta i castiga amb mobilitzacions tant tristes com les que protagonitzen aquest minúscul sector en blanc i negre i fora de lloc.

CATALANOFÒBIA A LA CARTA

Dos fets ens indiquen que diferent es ser català o defensar determinat projectes pel nostre país amb altres que senzillament no son catalans o que els seus projectes van a un altra direcció.

El tuitaire que es va burlar amb to macabre dels catalans per l’accident de Germanwings amb el tuit “Poca mierda veo en twitter para haberse estrellado un avión lleno de catalanes”, se l’obliga a eliminar el perfil de la xarxa, multa de 720 euros i un curs sobre drets humans que el fa lliurar-se de la presó. Aquest personatge ja havia publicat altres tuits del mateix estil anteriorment. Tot això grinyola quan fer broma de la mort de Carrero Blanco, la fiscalia demana 2 anys i 6 mesos de presó més 3 anys de llibertat vigilada o el raper balear condemnat a 3 anys i mig de presó per una cançó contra els Borbons. Cal dir que centenars de tuits amb catalanofobia aguda contra tot tipus de institucions catalanes queden en l’oblit.

Per altra banda SCC convoca una manifestació el 26 de febrer amb el lema Aturem el cop, per la democràcia i les llibertats.i denuncia que el procés no pot ser pacífic perquè trenca la pau social.

Son nomes dos exemples de com funcionen les coses a l’Estat espanyol i el seu estat de dret. Insultar i menysprear amb tons de xenofòbia alarmants contra els catalans es mesurat amb una vara, on les condemnes son mínimes, en molts casos ni hi son ni se les espera i agafen ritme de normalitat, amb una total indefensió per tot un territori i la seva gent, que veu com pot ser maltractada i insultada permanentment sense remei. Per altra banda fer mofa de la mort d’un feixista, que havia de ser futur hereu del Dictador es sagrat o parlar de la monarquia en una cançó es totalment prohibit. On queda allò de tots som iguals. Realment el sistema espanyol es fet per protegir uns quants, amagar una època de 40 anys i seguir atacant els de sempre que tenen menys drets que els altres, per cert la catalanofòbia continua donant vots.

Pel que fa SCC, ens parla de cop d’estat i trencament de la pau social amb total tranquilitat, quan en realitat es refereixen a expressió lliure de la ciutadania i les regles més bàsiques de la democràcia en forma del joc de majories i minories que casualment no van en el sentit que desitjarien. Francament trist que aquesta associació finançada sospitosament i opacament trenqui tots els valors que se suposa a una democràcia en defensa d’una idea legitima, però no de la manera que ho fan.

Com deia catalanofòbia a la carta.

DECIDIR EL CAMÍ

Francisco Perez de los Cobos, president sortint del TC, ha dit ben clar que l’estratègia judicial contra el procès polític català no porta enlloc. Tard però sembla que al final i amb tot el cinisme es permet marxar dient una obvietat, Mentrestant Gonzalez Pons del Partit Popular clama als quatre vents a la Eurocambra sobre la sentència del 9N amb l’argument de que votar ho tenim prohibit per la llei. Per tant l’estratègia no canviarà, mès que res perquè el TC es un organ convertit al servei de l’executiu i les reflexions de Pere Cardus sobre com actuar i les dues vies possibles per voler fer el referèndum per validar el procès esquivant totes les pressions de l’Estat ho optar pel xoc de trens esperant el suport internacional. Cal decidir i actuar amb conseqüència.

Un govern a l’ombra dins el govern

Per: Pere Cardús Cardellach
La prova més evident de la naturalesa política dels judicis que s’han fet contra els màxims responsables del 9-N és que tan sols han estat processats les figures de rang més alt. Si hom repassa els sumaris de la instrucció del TSJC i del Suprem i la sentència de dilluns, pot comprovar fàcilment que la justícia espanyola hauria pogut perseguir perfectament –i potser amb més fonament– alguns secretaris generals i càrrecs de segona fila. Els fets jutjats i les proves els incriminaven més a ells que no als tres condemnats. Però no. Aquests judicis són polítics i estan pensats per a castigar els líders que s’atreveixin a plantar cara i a aguantar el torcebraç de sobiranies amb l’estat espanyol.
Aquí hi ha dues opcions. I crec que totes dues són ben legítimes. Però cal decidir-se i actuar en conseqüència. Per una banda, hi ha l’opció del xoc i, per una altra, l’opció d’esquivar. La primera opció és útil si hom creu que allò que ha de passar aquests mesos vinents és que s’origini un conflicte tan gros que exigeixi la intervenció de la comunitat internacional. La segona opció és més útil si la voluntat és realment d’aconseguir fer el referèndum i obtenir-ne un resultat positiu per a poder legitimar opcions posteriors. Com he dit, totes dues opcions són legítimes i tenen sentit i arguments de pes.
Per dir-ho d’una altra manera més clara, anar cap al xoc és presentar la convocatòria del referèndum com un instrument per a internacionalitzar el conflicte democràtic a Catalunya. Portar la convocatòria del referèndum fins a les últimes conseqüències per forçar l’actuació repressiva de l’estat (més enllà del punt en què la coneixem ara) i cercar la mediació que permeti després de fer el referèndum en condicions i amb l’aval internacional. L’estratègia d’esquivar és la que hauria de servir per a fer el referèndum i guanyar-lo després d’haver saltat tots els obstacles que hagi posat l’estat espanyol. El referèndum, en aquest cas, no seria un element instrumental, sinó el mecanisme democràtic real de legitimació de la independència.
Si s’opta pel xoc, tot és més senzill d’entrada, però cal un alt nivell de resistència i duresa. Si és la via que els que tenen tots els elements d’anàlisi consideren més bona, endavant. Si s’opta per la via de la cintura, tinc una proposta. Vist això que dèiem dels judicis polítics, potser cal pensar a fer un govern a l’ombra dins el govern. Potser cal fer una estratègia com de cavall de Troia. Això seria crear una pell de serp institucional que pugui saltar sempre que convingui. Una cobertura a escala de consellers i presidència que no tingui gens d’importància si ha de caure. Voldria dir que no hi pot haver cap conseller que pateixi per salvar la cadira. Tampoc el president ni el vice-president.
Caldria pensar un govern real format a escala de secretaries generals. És a dir, els secretaris generals serien realment els governants forts. A les conselleries hi hauria persones la pèrdua de les quals no tindria cap impacte real sobre les capacitats i el lideratge del procés. Així, quan l’estat colpegés el govern, no se’n derivarien conseqüències de fons en l’avenç cap al referèndum. Les coses s’anirien fent i preparant sense cap interrupció mentre tindríem la justícia espanyola entretinguda amb caps de turc posats per nosaltres mateixos.
Evidentment, això exigiria uns decrets de reestructuració del govern que caldria aprovar immediatament i una redistribució de persones. Els titulars dels departaments podrien ser homes i dones de palla o personalitats amb una certa projecció, però sense ambició de poder ni de fer carrera. No tindrien gaire poder. O gens. Serien figures simbòliques. Serien encausats, jutjats i inhabilitats els uns darrere els altres sense cap més conseqüència que les despeses dels judicis. Potser algun hauria de passar per la presó. Ja es buscarien voluntaris. No en faltarien pas, si aquesta fos l’estratègia guanyadora. Anirien tombant consellers, vice-presidents i presidents mentre tota la maquinària aniria avançant sense pausa cap a la independència.
És evident que un article d’opinió no pot descriure tot el pla ni desenvolupar-ne tots els detalls. Però és una possibilitat, la del govern a l’ombra dins el govern (o la pell de serp o el cavall de Troia, diguem-ne com vulgueu), que potser val la pena d’estudiar. Sobretot –o exclusivament– si l’objectiu és arribar a fer el referèndum, guanyar-lo i implantar-ne el resultat esquivant el xoc amb l’estat espanyol i els seus braços executors. Cal observar els moviments de l’adversari per afinar l’estratègia pròpia. Si es va al xoc, s’ha d’estar disposat al combat i a la victòria. Si es prefereix la cintura, cal ser prou espavilats per a no acabar fent el préssec.

LA CANTARELLA DE SEMPRE

No descobreixo res dient que tots els mitjans tenen els seus propis interessos, o en molts casos el que es pitjor estan al servei dels mateixos amb uns determinats objectius. El cas de El Periodico i el titular a tota plana del desviament de diners de les escoles bressol a l’escola concertada pel Govern de la Generalitat sota el control de Convergència es un cas flagrant.

Simplement es pervertir una notícia i provocar els escarafalls d’una part esquerra amb un odi sense limits a l’escola concertada o la privada segregada per sexes creant uns tabús a la societat totalment fora de lloc.

En primer lloc ja s’ha explicat que el famós desviament, va venir provocat per incompliment del Govern espanyol en els diners que dona per contribuir a la xarxa pública d’ensenyament, uns 70 milions, i que va obligar a la Generalitat a modificar el pressupost en 81 milions que van passar de les esmentades escoles a pagar les nomines del professorat tant de la pública com la concertada, cosa evidentment prioritaria, alhora es va pactar amb Diputacions i Ajuntaments per poder finançar aquest déficit en les escoles bressol de 0 a 3 anys, recordo ensenyament no obligatori.

Això, res te a veure amb el titular del mitjà. De fet algunes forces ja han aprofitat per criticar el Govern i el partit aleshores governant i posar la demagògia damunt la taula amb un model on el control estatal i els desitjos d’alguns es veu passen per davant la llibertat individual de les persones.

Crec que tots volem una bona escola pública, una bona concertada que recordo costa molt menys per plaça a les arques públiques, ja que una part es finançament privat i tant una com l’altra son complementàries i de lliure elecció pels ciutadans, sense que ningú els tingui que imposar quin model volem pels nostres fills. Respecte les privades, evidentment pertanyen a una el·lit que pot assimilar el seu cost i que per tant son perfectament licites per la part de la societat que s’ho pot permetre i suposo no ha de tenir cap vergonya pel tema. En aquest apartat també hi cabrien les escoles que segreguen per sexes per exemple, segurament una anomalia en el segle que vivim, però un model respectable en qualsevol cas i que no obliga a ningú a seguir-lo més enllà dels que trien aquesta opció.

En definitiva, jo vull una societat lliure en la seva elecció i on l’ensenyament sigui de qualitat en qualsevol de les seves opcions, sense estigmatitzar qualsevol d’elles, més que res per recordar que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre, i sembla que n’hi ha que no ho tenen molt clar.

DEMOCRÀCIA INHABILITADA

La sentència d’ahir a Mas, Ortega i Rigau amb la seva condemna en forma de inhabilitacions per desobediència i innocència per prevaricació es un nou cop a la democràcia i a un sistema corrupte i maldestre que no pot donar lliçons de res i menys a la ciutadania que el pateix i que veu les seves llibertats amenaçades.

De fet, ahir van inhabilitar més de 2 milions de persones que van participar com a voluntaris a l’organització del 9N i exercint el seu dret a vot. Com va dir el President Puigdemont “Allò que la justicia espanyola ha condemnat ho indultarà el poble de Catalunya en un referèndum”.

La imparcialitat del Tribunal es una quimera que ja fa temps va saltar pels aires i per tant ha quedat desligitimat sense remei. Ho ha fet quan ha estat utilitzat pel Govern espanyol com a arma per evitar solucionar els problemes polítics amb política i s’ha optat per la via de la repressió contra el mateix moll de l’os d’un sistema democràtic, per suposat ho es quan el Govern espanyol no ha complert cap de les resolucions del TC favorables a la Generalitat. Concretament en son 26 interposades per la institució catalana i que un cop resoltes han quedat amb paper mullat.

Vull dir, amb tot això que la imparcialitat i la justícia es totalment fora de lloc. Per altra banda i en definitiva ningú s’imagina independentment de les notificacions més o menys clares rebudes, que en una democràcia normal es condemni uns representants del poble per donar veu al mateix sense vinculació directa amb el resultat. Es com validar que els representants i la societat que representen son dos coses separades, i que l’estat de dret serveix per emmudir la població.

Els tribunals espanyols i concretament el TC ja va creuar la línia vermella quan va invalidar un Estatut català el 2010 ja validat per la població catalana amb el seu vot. En aquell moment les regles del joc van quedar trencades, i la democràcia invalidada, cosa que ha permés veure judicis de vergonya com el que ens ocupa i els que vindran.

Aquest indult esmentat pel President es el motor que ha de fer que una societat mobilitzada i conscient dels seus drets i uns representants que no poden fer cap pas enrere, ha de permetre trencar aquest mur que el món ja comença a denunciar i que de cap manera podem permetre que es mantingui dret molt de temps més.

EUROPA RENYA ESPANYA

El Consell d’Europa ha deixat molt clar en un informe prou extens entre d’altres coses que considera que atribuir al Tribunal Constitucional la responsabilitat de fer complir les seves pròpies sentències i donar-li capacitat penal i sancionadora “és una excepció a Europa”.

Sembla molt clar que aquesta excepcionalitat vol dir que Europa no veu amb bons ulls aquesta manera de fer i no considera que sigui la via correcte que corrobora com excepció, ja que la resta d’Estats no van per aquest camí. En definitiva dona un toc d’alerta i renya l’Estat espanyol per aquesta deriva autoritaria i poc democràtica que traspassa la ratlla sagrada de la separació de poders, cosa cabdal i fonamental en qualsevol democràcia que vulgui ser-ho.

Hem vist com els hooligans de la política amb PP, PSOE i Ciudadanos al capdavant han intentat interpretar el que nomes veuen ells davant tota Europa en aquest cas que no ho veu així, i ho expressa clarament. El Govern espanyol s’atreveix a dir que es un aval de la reforma del TC. Albiol va més enllà i diu que es un toc a la Generalitat per complir les lleis, la paranoia no te limits, el PSC fent seguidisme i ja sense cap personalitat va pel mateix camí. Ciudadanos com no podia ser d’altra manera ho corrobora.

Cal tenir molta barra, per poder fer afirmacions com aquestes i intentar donar la volta a la realitat. Amb el mateix estil que els mitjans esportius espanyols al servei d’un determinat equip que vesteix de blanc, han intentat amb mesquinesa i remant en sentit contrari a la resta del planeta desvirtuar la remuntada blaugrana recent. Si ho traslladem a la política veiem la mateixa actitud, allà on diu clarament blanc, ells ho interpreten com a negre i ho escampen als quatre vents sent complices de les seves mateixes mentides sense fi.

El Consell d’Europa comença a veure com la ja de per si trista i feble democràcia espanyola amb el procés català ha perdut els papers i cada cop ensenya més les seves vergonyes amb un regim de partits que van sustentar la farsa de la transició i uns organismes de poder amb olor a naftalina que no resistirien cap comparació amb els Estats moderns de la Unió Europea, com a mínim amb drets i estructures democràtiques.

En definitiva, no hi ha res pitjor que viure en una realitat paral·lela feta a mida i que saben que tard o d’hora ha de xocar amb la realitat.