ALBERT CORTES MONSERRAT

El dia 12 de març serà el primer pas de la nova legislatura, i no es menor, escollir la segona autoritat del país, el president del Parlament. Crec que ens pot donar pistes dels acords interns que les forces independentistes hagin arribat, encara que siguin coses separades.

De fet ahir escoltavem com el PSC seguint la seva paranoia imaginària proposava la candidatura d’Eva Granados com a força més votada. Cal aclarir que el càrrec el dona igual que la presidència la suma de suports entre els diputats independentment de com ha quedat cada partit a les eleccions, no som un sistema presidencialista, i crec que això escoltant les declaracions de segons qui no sembla que tothom ho tingui clar.

En clau nacional, la victòria independentista es inqüestionable i per tant la presidència de la cambra ha de ser d’un dels 3 partits que si finalment acorden un full de ruta compartit amb l’objectiu de culminar el procés cap a la República seria cabdal una figura en el mateix que sigui la veu amb aquells moments unilaterals i de lluita de poder amb l’Estat que tots sabem que per força han de tornar a venir, si veritablement volem acabar el que va quedar interromput el 2017.

Crec que el rumor parla de l’oferiment de la CUP per ostentar el càrrec, i ho veig com una bona notícia. De fet teòricament estavem acostumats que de les dues forces majoritàries independentistes la que resultava guanyadora obtenia la Presidència del Govern i la segona de la cambra, però si realment i com diuen no s’ha de discutir pels càrrecs sinó precisament pel projecte, aquest cal de la suma d’aquest 52% dels vots i per tant els cupaires haurien d’assumir responsabilitats, idealment dins el Govern, i si no hi ha acord, institucionalment amb la figura que dirigeix el Parlament i evitar la vergonya que les picabaralles desmenteixin això de que els càrrecs no son importants i donar en safata la presidència a Granados que no seria la figura ideal per finalitzar el procés.

Ara toca responsabilitat per part de tots, un cop decidit si es vol culminar la feina, i deixar enrera el tema esquerres i dretes i l’aposta de barrejar partits amb finalitats molt diferents com els Comuns en el Govern, caldria fer aquest primer pas potent de la nova etàpa sobretot per agafar una mica de la credibilitat perduda davant la ciutadania els darrers tres anys i que millor que la CUP ostenti aquest càrrec.

El president espanyol Pedro Sanchez ahir es va comportar com el que es, el líder d’un partit del Règim del 78, del partit dels GAL, del partit de la repressió, del partit del 155, del partit del no a la democràcia, i ho va fer traient aquell relat que evidentment li comprarien des dels Populars fins a VOX.

Un relat fake que ja sabíem que havia de sortir. De fet la victòria electoral dels partits independentistes al Parlament va ser un fet, i superar per primer cop la barrera del 50% de vots també, concretament un 52% que ha estat posat en valor per tota la premsa internacional que ha vist això com una referència del sentir de la societat catalana, deixant en segon terme una victòria estèril del candidat del règim espanyol Salvador Illa, que recollint els vots de Ciudadanos no te capacitat ni números reals per formar cap Govern.

Arribats en aquest punt sabíem que Espanya nomes li quedava la sortida de vendre el relat de desvirtuar les xifres en base a la participació, aquesta del 54% que va baixar en 25 punts els comicis anteriors i que segons Sanchez en el global deixa l’independentisme en poc més del 25% de la ciutadania i per tant minoritari a tots els efectes.

Caldria dir, com diu ell que això no era un plebiscit, però que l’eix nacional es cabdal a Catalunya i per tant la divisió entre independentisme com a projecte i assimilació espanyola es un altra que cal confrontar i es pot quantificar sempre. Tanmateix i com sembla amb els limitats coneixements de Sanchez sobre democràcia. Unes eleccions es basen en la gent que va a votar, no amb els que no ho fan, per tant els percentatges sempre son sobre els que han volgut decidir i no sobre el total de la població. De la mateixa manera el suport del PSOE a les eleccions espanyoles es el que va obtenir dels votants i no del conjunt de la societat espanyola per exemple, aquest parany es de primer de democràcia, i assumir la realitat es la segona. Per molt que li pesi l’independentisme ha superat la meitat del vot i per tant te tota la legitimitat com ha reconegut el món per posar-lo damunt la taula.

Clar que no es pot esperar res d’algú que encara insisteix amb el problema de convivència a Catalunya, obviant el problema polític. Aquesta idea veurem com serà clau en un relat que els mitjans aniran amplificant per distorsionar la realitat a la seva conveniència.

Uns arguments que semblen per riure, sinó fos que fan plorar pel seu cinisme.

Aquest Govern espanyol anomenat el més progressista de la història, ni com a broma es de bon gust, ara seguint la seva línia decideix escanyar els autònoms com a solució fàcil per recaptar diners i amb unes redistribucions com descriu Iu Forn que son dignes d’un gran Govern d’esquerres que teòricament hauria de fer que les classes més adineradas aportessin més i la classe treballadora hauria de ser més protegida i encara més aquesta classe anomenada autònoms que poden gaudir d’aventatges naturalment però que els seus ingressos son de tot menys regulars i per tant fer-los pagar la festa dona idea de les idees de PSOE i Podemos que sort que eren d’esquerres.

ELS AUTÒNOMS PAGARAN (PART DE) LA FESTA
Iu Forn

A Espanya no hi ha un euro. Lògic, hi ha moltes mans grapejant la caixa i agafant els bitllets amb una alegria comparable a la de la presidenta de la Comunidad Madrid davant d’una foto de José Antonio i “los flechitas”. Per tant, el Gobierno s’ha posat a escurar la tapa del iogurt. I ha trobat la solució més senzilla de totes les solucions que es fan i es desfan: els autònoms. L’excusa és que “cal reformar” el sistema de pensions, un eufemisme que traduït vol dir “això s’enfonsa i necessitem pasta”. I aquí, qui paga, encara que no treballi, sense que mai passi res? Va, digui-ho amb mi… els a-u-tò-noms! Una festa!

Els autònoms (i les autònomes) són com un tampó. 1/ No es noten, 2/ no es mouen i 3/ no traspassen. Vaja, que 1/ quan desapareixen no passa res perquè ho fan en silenci sense vagues, manifestacions, ni talls de carreteres, 2/ paguen i callen, sempre quiets asseguts a la porta del seu gestor per si cal dur un altre paper més i 3/ no es moren mai perquè, de fet, ni tan sols es posen malalts. Per tant són el blanc més fàcil a l’hora de passar-hi el rasclet. En aquest cas en forma de reforma del RETA, el Règim Especial de Treballadors Autònoms, i per implantar una cotització en funció “dels ingressos reals dels treballadors”. Traduït vol dir recaptar un 50% més dels autònoms, que en euros serien uns cinc mil cent milions anuals. Realment una xifra que no està malament. Sobretot quan la treus de llepar els bífidus sobrants.

A l’hora de vendre-ho, l’argument és que no serà una pujada generalitzada sinó que qui guanyi més pagarà més. Vaja, que un autònom que guanya mil euros al mes no pot pagar la mateixa quota que qui en guanya cinc mil. Per tant l’any vinent uns dos milions cent mil autònoms veurien com la seva cotització es queda com a mínim igual que ara i a uns set-cents mil els augmentaria. Però fem números a veure si aquesta meravella de la redistribució és tan meravellosa. La línia que separarà els uns dels altres a partir d’ara serà una facturació superior a 25 mil euros anuals. Això són 2.084€ mensuals, comptant que a l’agost facturin. D’aquí cap amunt pagaran més fins a un màxim de 433,48€, però qui ingressi dels 2.083€ al mes en avall pagarà el que era la quota mínima fins ara, o sigui, 289€ mensuals. Fent la resta corresponent, a l’autònom li queden 1.794€ nets, però falta descomptar-li el 15% d’IRPF per deixar-nos el sou net en 1.525€. Per tant, cobrant 2.083€ mensuals, d’entrada ja en pagues 558 en impostos. Això significa un 26,78%.

A veure, no sé vostè, però servidor troba una miqueta excessiu que el tipus impositiu d’algú que supera per poc el mileurisme sigui del 26,78%. I més encara quan els ingressos d’un autònom són de tot menys regulars. Un mes pots facturar 2.083 euros i pagar-ne 558 en impostos ja d’entrada, perfecte, però si al següent en factures només mil, què fots? Com pagues els putus 558€? ¿Robes una botiga de mòbils, et fas saquejador professional i aprofites les manis per obtenir uns ingressos extres buidant aparadors? ¿O optes per una cosa menys vistosa però més practica i descansada, que és el que l’administració et convida a fer per poder sobreviure? És a dir, treballes en negre i, miri, ja ho trobarem. O no…

Avui, aniversari de l’intent de Cop d’Estat, molts analistes o mitjans es pregunten si això es podria repetir a dia d’avui i cal dir que a Catalunya això ja s’ha produït i ho estem vivint davant el repte democràtic plantejat.

Es parla d’un fracàs, que no es tal. Per començar desprès de 40 anys de Dictadura amb la mort del Dictador al llit, la transició democràtica va ser una farsa on simplement es va abocar l’energia per instaurar el relat de transició modèlica, quan realment eren els mateixos que ostentaven el poder buscant una sortida airosa i seguir amb els seus privilegis amb un decorat nou que amb el temps hem comprovat com s’anava esquerdant.

De fet els dos grans partits van ser i son les eines utils del sistema per apuntalar aquesta estructura irreal. Ahir escoltavem els audios de les morts de Lasa i Zabala conjuntament amb les tortures fetes pels GAL impunement i creats pel Govern del PSOE de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra, dona idea del tipus d’Estat del que parlem. Posteriorment hem comprovat com reacciona aquest Estat davant un repte com el plantejat per Catalunya, res de diàleg, res de democràcia, res de donar la paraula a la ciutadania, res de fer política. La recepta ha estat violència, repressió i un 155 que no es res més que un Cop d’Estat legalitzat i que ha segrestat tant la veu del poble com les seves institucions, amb el braç de la Justícia i les seves sentències que mitja Europa ha mirat amb estupefacció i ha vist sorpresa com hi pot haver presos polítics, coartar la llibertat d’expressió, o gent a l’exili fugint d’aquest règim amenaçada per no poder dir que els seus drets seran respectats.

Aquesta es la situació. Les el·lits son les mateixes i l’estructura corrupta de l’Estat segueix el seu pla inalterable amb una monarquia en la punta de l’iceberg com estandard i que no pot ser ni esmentada, ni molt menys criticada encara que la situació sigui tant clara per l’opinió pública.

El 23 F, amb les seves llums i moltes ombres no es més que el reflex del que es Espanya i el sistema que ens ha tocat viure, on cada cinc minuts ens diuen que es una democràcia plena i equiparable a les millors del món, senzillament perquè no es una obvietat, simplement es una gran mentida que fa d’aquest aniversari una al·legoria molts anys desprès i amb un futur que no convida a pensar que pot canviar.

Es parla ara de discutir en el Parlament un nou model policial, i evidentment fa falta i molt com ja fa temps que comprovem en els nostres carrers, però segons quines actituds i afirmacions fan venir vergonya aliena.

Escoltava el Conseller Samper aquest cap de setmana parlant de les manifestacions a Barcelona i arreu del país, amb una part del discurs que em va centrar l’atenció al parlar de la injustícia de la condemna de Pablo Hasel que deixa la llibertat d’expressió en res i contradiu les sentències d’Estrasbourg pels drets humans, l’ONU i uns quants organismes més i alhora defensava que els Mossos per ordre d’aquests mateixos tribunals que desvirtuava i atacava havien fet la feina de la seva detenció. En definitiva cinisme pel broc gros. No es poden defensar les dues coses. O la sentència es injusta i no es pot obeir de cap manera o seguir amb ella es col·laborar activament amb la mateixa. Aqui el Conseller hauria de plantejar quines son les prioritats i en situacions que no son normals en una democràcia assumir i triar on te que ser el cos, amb la ciutadania i la democràcia o amb els jutges d’un sistema imperatiu i corrupte, si no pot o no vol, la dimissió es la sortida que evidentment no ha triat.

Tanmateix també escoltar un dels representants de sindicats policials es poden treure moltes conclusions, una prepotència per damunt del bé i del mal, una justificació de totes les accions del cos i un victimisme on la societat gairebé ha de demanar perdó a aquests servidors públics. Com va quedar demostrat 6 ulls han volat els últims anys i el mateix cos ha protegit als culpables que ara haurien de complir condemna com qualsevol altra ciutadà, al mateix temps veient les males praxis que tothom ha condemnat en les intervencions es podria expedientar i prendre les mesures oportunes.

La clau de tot, es que el monopoli de la violència no pot ser igual a estar pel damunt del bé i del mal. Uns protocols clars ajudaria a prendre consciència que la policia fa la seva feina perseguint la delinquència i protegint-nos, es la seva feina concreta, però dit això, no pot ser la eina o braça armat de sistemes totalment esbiaixats sense cap tipus de control. No poden ser robots obedients sigui quina sigui l’ordre, això posa en perill precisament la societat que s’ha dotat d’aquest sistema per protegir-se.

En definitiva un nou model democràtic, i una purga d’aquells elements que precisament no poden fer aquesta feina, que nomes utilitzen per les seves deries ideològiques i perilloses.

Veient les manifestacions aquests dies, ens fan anar enrere a les manifestacions d’Urquinaona, i una cosa en comú, la policia abusant de la seva condició i deixant la ciutadania indefensa. Un altre ull ha volat i veiem molts vídeos on la praxi policial recorda a la de qualsevol dictadura i curiosament com diu en Jordi Galves, sempre contra els mateixos i mai apuntant altres direccions.

Ara l’anomenada gent d’ordre, aquella que el sistema ha inoculat per repetir el relat més convenient parlaran dels contenidors cremats i les destrosses de mobiliari urbà, però mai de les causes i de l’actuació d’aquells que haurien de ser servidors públics i no al servei d’una causa contra la societat. Cal una depuració del cos, cal una polícia de pròximitat i sobretot cal un canvi de model urgent que no depengui de les paranoies d’un jutge feixista per ser botxí del mateix. En definitiva cal acabar amb aquesta indefensió ciutadana constant.

Hòsties catalanes

Jordi Galves

Fins avui, a quants manifestants d’ultradreta els han mutilat l’ull? Quants? Quantes proves de connivència ideològica tenim entre Mossos de l’Esquadra i manifestants comunistes, anarquistes, independentistes, antifeixistes? ¿En quina única llengua, de manera monolingüe i exclusiva, s’expressen els Mossos que estan protagonitzant una de les pàgines més lamentables de la història de la repressió a Catalunya? Per què la repressió no és bilingüe? ¿Quin responsable polític —he dit responsable, no serveix qualsevol— està disposat a rectificar, a revertir la decisió de l’infaust Joan Saura (Iniciativa per Catalunya) d’admetre policies nacionals d’Espanya i paramilitars de la Guàrdia Civil en el cos dels Mossos de l’Esquadra? ¿Fins quan la direcció dels Mossos continuarà permetent les vexacions, insults i assetjaments públics contra mossos independentistes, com ara l’agent Albert Donaire i Malagelada, que alhora és activista gai i escandalitza aquests fatxes disfressats de policia? Perquè una policia segrestada per la ultradreta deixa de ser policia. Perquè quan la policia deixa d’estar al servei de tots els ciutadans, quan deixa de ser neutral, aleshores deixa de ser la legítima força de l’ordre públic per esdevenir un objectiu polític. ¿Per què desapareixen, màgicament, i amb tanta freqüència, grans quantitats de drogues confiscades en les comissaries de la nostra policia? ¿Quan es dissoldrà fulminantment la BRIMO o antiavalots dels Mossos —autodenominats també Dragons, sí, sí, no rigueu— i les ARRO —Àrees Regionals de Recursos Operatius— fins a nova ordre? Si al capdavall els de les brigades especials dels Mossos acaben demanant ajut a les forces policials espanyoles, potser que es dissolguin indefinidament i que els Mossos es dediquin a fer de policia de proximitat i prou. En una empresa privada, quan una secció no funciona, quan s’ha guanyat a pols l’animadversió del públic, la tanquen sense més miraments. Està el major Trapero en condicions psíquiques, anímiques, com a víctima i represaliat polític, de continuar avui com el cap dels Mossos? I quants ulls més ens costarà la incompetència política del govern independentista? Si penseu gestionar la Catalunya independent com feu amb el Departament d’Interior és per arrencar a córrer, poc honorable conseller Sàmper. Cada dia que passa recordeu més un buc, que en català vol dir, com bé sabeu, tros de fusta buida per dins.

Tant parlar de fatxes catalans, tant de fer carasses i morros amb el digníssim empresari Joan Canadell i Bruguera, avui diputat electe, tant blasmar-lo perquè és una sòlida alternativa, civilitzada, moderna, a la caricatura empresarial a la qual estem acostumats, i al final, mira, mira: es confirma el que ja sabíem, que els fatxes independentistes només existeixen en els vostres somnis humits, en la vostra ment tan inquisitorial, tan comunista, Oh Jéssica, Oh Jéssica Albiach, Oh Comunes! Oh medice, cura te ipsum! Aquí els únics fatxes són els de Vox i llurs gendarmes, els que entenen la llei com a venjança i la voluntat política de la majoria dels catalans, la nostra serena voluntat per la independència, com allò que s’ha d’ignorar, ridiculitzar, anul•lar, esborrar, manipular. Ofegar. Fixeu-vos en les reunions internacionals on s’aplega la ultradreta europea. On hi trobem segur el Reagrupament Nacional de Le Pen, Salvini i Abascal. On hi sovintegen els admiradors de Trump. Aneu-hi i pregunteu-los on són els ultres catalans i veureu amb quin rot us responen.

Un altra noia amb un ull buidat per tota la vida i ja en van uns quants. Segons el sistema establert això no es violència, de fet avui el Cap dels Mossos en Roda de premsa deia que ho lamenten profundament, quin cinisme.

Estem en un moment on el sistema amb tots els seus còmplices, com partits, mitjans de comunicació i grans empreses ens pretenen fer creure que cremar quatre contenidors i algun aldarull al carrer es violència extrema i llibertat per utilitzar la violència contra aquests sense límits, fent una mena de relat a l’engros d’ordre contra l’anarquia i el vandalisme.

Tanmateix no busquen els motius de les imatges que portem vivint fa 2 dies, no presenten com a violència judicial la posada a presó de Hasel per lletres de les seves cançons o tuits com a prova, ahir escoltavem com la Vicepresidenta Calvo deia qu ese li estaven aplicant les normes i els seus companys de Govern Podemos, feien un tuit i de pas aprofitaven per equipar el feixisme de VOX al de Junts amb l’ajut de Rufian per Esquerra i tota una corrent de fons d’ordre s’entén.

Qualsevol revolució te violència, això es simplement història, i cal veure que els tentacles del poder son molt difícils de tombar sense un canvi de paradigma. Quan es porten 3 anys de repressió violenta, de sentències típiques de qualsevol Dictadura i sense cap garantia i quan la policia, no tant sols ens ataca indiscriminadament per votar, sinó que segueix lliurement exercint una violència extrema contra la població, saltant els protocols de les armes i buidant ulls o utilitzant les seves porres amb totes les ganes contra la gent indefensa, que li queda a una societat per defensar-se del monstre que te al damunt.

Una polícia, son funcionaris públics creats per defensar-nos sobre els delictes, no son gangsters a sou, ni psicopates com hem vist a molts vídeos repetidament incitant a la gent i utilitzant la violència gratuita darrera la seva placa. No son robots que han d’obeir qualsevol sentència judicial que vagi contra la base de la democràcia, ja que es deuen al poble i no poden ser una arma del sistema contra aquest. Quan això passa una part de la població no pot reprimir la seva frustració i evidentment va contra el sistema.

Ara de fet, crec que toca pensar amb això, prou de que la llei es sagrada, prou de complir sentències que van contra els drets fonamentals de la societat i prou de considerar que la policia te barra lliure per damunt del bé i el mal, i també prou de banalitzar aquests poders que pretenen fer que el seu relat amagui tot això en benefici de l’ordre.

Això es indefensió total.

A la sessió de Control a Madrid ahir Pedro Sanchez ens diu que la ciutadania demanda un Govern del PSC i els Comuns. Apart i desprès de tant de temps ens torna a dir que el problema a Catalunya no es polític, sinó de convivència entre una part de la ciutadania i un altra.

Aquest cinisme autoritari i demagògic es irrespirable. Tot es possible per la validació de bona part del relat des de Catalunya i les actuacions de la seva classe política. Si de veritat es vol anar endavant amb els mandats de la ciutadania hem de començar a dir les coses pel seu nom i posar cadascú al seu lloc. Dir que el PSC o Podemos son partits del que anomenem Esquerres son afirmacions molt lleugeres quan desprès de més d’un any de Govern a Madrid no han estat capaços de tombar la Llei Mordassa per exemple, quan els seus fiscals segueixen amb la persecució criminal contra els nostres presos polítics, quan avalen la repressió com a fòrmula a Catalunya, quan segueixen negant la naturalesa política del conflicte a Catalunya, cosa que evidentment hauria de fer inviable qualsevol farsa de Taula de diàleg i quan permeten la corrupció de la monarquia augmentant el seu pressupost com a premi, i es queden tant amples amb les decisions judicials que ahir portaven a presó a Hasel i deixaven la llibertat d’expressiò en res entre moltes altres coses.

Això no es esquerra, no es cap tipus de progresisme, això es règim caduc del 78 on l’autoritarisme i una estructura hereva del franquisme segueix sense evolucionar dirigeixi qui dirigeixi el Govern espanyol. De fet VOX es la coartada perfecte per blanquejar uns partits que no passarien cap cotó democràtic enlloc civilitzat.

Davant aquest cinisme i 72 hores desprès de les Eleccions els partits independentistes no s’han tancat a parlar i pactar un full de ruta compartit. No ho han fet perquè alguns han comprat el relat i segueixen obviant els mandats de la ciutadania que al mode de Sanchez tergiversen amb escarafalls de polítiques socials que saben perfectament que sense un Estat propi no seran possibles per lloables que semblin.

Un engany que veiem com per exemple a les xarxes els trols corresponents de cada partit segueixen desacreditant als que haurien de ser els seus companys de viatge sense contemplacions, mentrestant la societat catalana segueix veient com se li nega el protagonisme central que mai ha de perdre en una democràcia i els seus mandats son bandejats matusserament sense contemplacions patint aquest Estat autoritari.

Un cop passades les eleccions, i on el poble ha donat la majoria més gran als partits independentistes, ha fet superar la meitat del vot i ha donat el comandament a Esquerra, ara toca la segona part, la que aquests tenen que retornar a la ciutadania i si es possible sense perdre un temps innecessari que sempre fa recordar temps passats en situacions similars.

Crec que Esquerra principalment, però també els altres dos partits han de ser més responsables que mai i veure que amb la correlació de forces, cap pot portar el seu programa en la totalitat i per tant han d’acordar un full de ruta social compartit, unes responsabilitats de Govern compartides on tots haurien d’implicar-se en les mateixes, i sobretot un full de ruta nacional que hauria de passar per culminar el procés en aquesta legislatura sense embuts.

Intentar posar als Comuns amb aquest Govern es com barrejar l’aigua i l’oli, veiem Albiach que parlar d’un Govern d’esquerres sense vetos, i curiosament la seva formació es la primera que veta a Junts. Ells no volen la independència d’aquest país i governen a Espanya amb un partit que ja veiem que no contempla l’amnistia pels presos, son aquell partit que va aixecar les seves paperetes del no en la declaració d’independència cínicament amb el que això suposava. Per tant no cal fer volar més coloms, son pur règim del 78 i no poden ser companys de viatge en aquest cas.

Dit això, la reacció a la victòria independentista per part de la Dictadura espanyola no s’ha fet esperar i la Fiscalia, aquella que Pedro Sanchez va dir que controlava ja ha requerit un altre cop tornar a tombar el tercer grau dels presos polítics i enviar-los a la presó de nou, just un dia desprès dels comicis, sort que diuen que no son presos polítics. Aquesta es la resposta d’aquells amb els que es reclama diàleg i cal tenir-ho molt en compte per no allargar aquesta pantalla més del necessàri. Alhora avui veiem com detenen a Pablo Hasel per dur-lo a la presó per unes lletres de les seves cançons, deixant la llibertat d’expressió en res, clar, que en una Dictadura d’això ja sabem que en gasten poc.

La repressió seguirà amb tota la seva virulència, i el control a les nostres institucions i partits no afluixarà, per tant alhora de fer un acord amb el full de ruta cal tenir-ho molt en compte, i veure que potser ha arribat l’hora d’acabar la comèdia i buscar aquest moment de la veritat

La primera lectura de les eleccions al Parlament de Catalunya es que l’independentisme ha guanyat amb millors resultats que mai, superant el 50% de vots per primer cop i deixant l’operació de l’Estat en fallida altre cop.

Ara la batalla del relat veurem com dona protagonisme a la participació per desvistuar uns resultats que de cap manera ho poden ser, primer perquè la participació de fa 3 anys es extraordinària i mai vista, per tant si mirem la mitjana de la resta no estaria pas malament tenin sempre en compte les circumstàncies especials de la pandèmia que patim.

Un cop superat això cal veure que l’operació de l’Estat tal com va passar amb Ciudadanos i ara amb el PSOE i el seu candidat Illa ha fracassat, ja sabiem que recolliria bona part de les despulles de Ciudadanos i això el faria crèixer, però fins hi tot així els seus resultats han estat més discrets amb un empat amb els repúblicans i escoltant la Eva Granados ahir dient que presentarien al seu candidat a la investidura i sense contestar com ho farien sense suports per poder triomfar, tot forma part d’un relat on obvien que com fa 3 anys les victòries estèrils no serveixen de res i la realitat que no els interessa vendre els explotarà davant la cara en forma de crua realitat.

VOX ha entrat al parlament, i no cal escandalitzar-se, son vots de Ciutadans prestats i per tant l’extrema dreta ja hi era a la cambra però amb un altre nom. Ara l’important es consensuar una resposta conjunta a les seves astracanades que ja deuen preparar en el Parlament i no caure en el seu parany de l’odi i la xenofòbia.

Per últim, dir que l’independentisme ha lograt allò que semblava un escull per alguns, superar el 50% dels vots, i ara crec que tocaria un Govern dels 3 partits independentistes sobre unes bases noves i acordades amb responsabilitats de tots i amb l’objectiu ben clar de materialitzar la República en aquesta legislatura i en la forma que acordin i explicar-ho junts perquè el poble valori el que i el com i es prepari per la seva part fonamental en aquest objectiu tant ambiciós.

Cal explicar també a l’Estat espanyol en una Taula o no, la reclamació de la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats per encarar la part final del procés amb garanties i amb la paraula darrera per part de la societat catalana, ja que sembla que l’1 O ha estat enterrat per tots matusserament i sense retorn.

Darrer dia de campanya, i el dia que Pablo Hasel segurament serà detingut per portar-lo a la presó a complir una condemna que vulnera la seva llibertat d’expressió i que segurament farà feliç a Borrell. Un dia on ja vam veure a l’últim debat com s’exhibeix el contracte per no pactar amb el PSC com un trofeu quan es el contracte de la vergonya dels nostres partits que han perdut la dignitat, i veure com diu Jordi Galves en el seu escrit, com la resta la comèdia de demanar a Illa posar la mascareta per la seva negativa a fer el test covid i davant la negativa seguir al debat com si tal cosa.

El que deia, comèdia fins l’últim dia.

Haurien d’haver marxat
Jordi Galves

És llàstima que l’exigència fos només retòrica. Ahir, durant el debat en llengua espanyola a La Sexta, alguns caps de llista no només van criticar el sinistre Salvador Illa-Isla (PSC-PSOE) que rebutja fer-se una PCR. Que no vol. Alguns polítics van precipitar-se, de sobte, i van anar una mica més enllà del que hi estan acostumats i van exigir al temerari que marxés o que, almenys, es posés la mascareta o careta o màscara o com li vulguin dir. Molts analistes especulen amb la possibilitat que tingui la Covid. Alguns vam imaginar que veuríem, per fi, un gest de coratge. Durant pocs segons hi va haver el càlcul del pànic, vam poder veure-li les costures a la comedieta de la política, els decorats del revés, vam descobrir els autèntics rostres de tots els polítics, sense màscares ni caretes, allà fent càlculs del que podien treure de la inesperada situació. D’aquella confrontació legítima. Va quedar clar que l’exministre sinistre no pot fer-se la PCR per una raó molt lletja i molt inconfessable —si fes un viatge en avió, per exemple, hi estaria legalment obligat—, una raó que el porta a tibar la corda al màxim, una raó que el duu a l’exhibició d’un cinisme granític, de les dimensions geològiques de la Roca del Vallès. Salvador Illa-Isla és un espavilat que pretén que ens empassem les absurdes excuses per no fer-se la prova del virus, de la mateixa manera que un dia es manifesta del bracet de la ultradreta de Vox-Mocs, de l’espanyolisme més ranci, i l’endemà vol arribar a acords amb els independentistes, només per acumular poder i més poder. Perquè ell va al poder, a manar, a gastar i gastar, a malbaratar els diners de tothom com va fer amb aquests jutjats que els cursis anomenen Ciutat de la Justícia de Barcelona. Jo crec que si hagués exhibit el Cavall Bernat, del faristol estant, davant de tothom, no hauria provocat una situació més impúdica. I davant de certs comportaments, la dignitat dels nostres representants polítics exigia marxar de pet. Deixar allà Salvador Illa-Isla (PSC-PSOE) fent-la petar amb el de Vox-Mocs i Jéssica Albiach que està molt dolguda perquè li diuen colona. Quan, de fet, és una delatora.

Haurien d’haver marxat. Oye tú, Farreras, esto, que nosotros empezamos a pasar. Amb el correctíssim castellà que gasta Josep Sazatornil a La escopeta nacional. Ha estat una ocasió perduda, especialment per als polítics independentistes que, en horari de feina, van ser vistos al casament de la filla de José Crehueras Margenat, el de Planeta i La Sexta i La Razón. Un casament en què els nuvis van executar delicats exercicis corporals mentre cantaven enfervorits l’himne Soy el novio de la muerte. Per demostrar que al feixisme se’l combat, i perquè quedés clar que ja n’hi ha prou de barbàrie fatxa. Per molt que el vell José Manuel Lara fos capità de la Legió i que entrà a Barcelona el 1939 perquè volia fer amics catalans i abraçar-se fraternalment amb els indígenes. Si haguessin marxat no hauríem hagut de suportar la gran mentida, segons la qual, els castellanoparlants de Catalunya són una majoria maltractada i perseguida, que rep tota mena d’agressions. Mentre els independentistes vivim la millor de les vides possibles, perquè som rics i privilegiats. Amb la gent que ens difama, de què voleu parlar?

Aquestes últimes hores de campanya hem viscut dos situacions estranyes en una campanya estranya i que donen idea de la situació en que ens trobem, i sobretot de la motxil·la que arrosseguem des dels últims anys.

La primera situació es la negativa del candidat socialista Salvador Illa a fer-se la prova d’antigens pertinent abans del Debat de TV3 i que si van fer la resta de candidats com marca el protocol i la segona la sortida a la llum d’un document signat per les forces independentistes per part d’una plataforma ciutadana on es comprometen a no pactar amb els socialistes en cap circumstància.

Realment, la primera situació es una relliscada d’aquelles que nomes poden passar a l’Estat espanyol i coneixent el tarannà de les el·lits polítiques que el composen. De fet el candidat com exministre de Sanitat i per respecte a la resta de la ciutadania que ha patit la seva nefasta gestió i seguint els protocols establerts no te cap excusa per no fer la prova. No fer-ho dona idea de tot tipus d’especulacions, com que ja ha passat per davant com han fet molts altres en aquest Estat de pandereta i ha tingut la seva vacuna. De fet la prova que havia de fer no el descobriria si fos el cas i entenc que per la seva feina fins ara ho hauria de saber abans de no provocar aquesta tormenta. La seva imatge ja prou trista i prepotent com sempre ha quedat més tacada per l’ombra de la corrupció en aquest cas per les vacunes, i ja se sap que en el País on la corrupció es el pa de cada dia, no costa gaire de creure. Les explicacions de la sucursal del PSOE també han estat ridícules i inconcretes per un afer tant seriós. Suposo que aquest comportament per damunt del bé i del mal deu formar part de l’anomenat efecte Illa.

Per altra banda el document signat dels partits per no pactar amb el PSC, es clarificador de la desconfiança guanyada a pes de la ciutadania amb els seus partits, que han de validar amb signatura temes que haurien de ser obvietats, com que en un context de camí interromput i votat cap a la República independent cap partit s’hauria de plantejar cap acord amb un partit de la repressió i el 155 com en aquest cas el PSOE. De fet el comportament dels partits els últims 3 anys, amb pactes i suport a Madrid per part d’Esquerra i pacte a la Diputació de Barcelona per part de Junts per exemple donen idea el perquè de la desconfiança total de la societat catalana.

Situacions esperpèntiques.

Ahir reconec que no vaig veure ni de bon tros tot el debat dels candidats, però l’estona que vaig poder veure i aguantar, ja que el nivell no era el més idoni, va permetre treure conclusions bastant clares.

En primer lloc destacar Alejandro Fernandez per part dels Populars, que crec va tirar d’ofici i va mostra un bon nivell barrejant la fina irònia i la critica davant el feixisme recalcitrant de VOX. De fet hi havia dues maneres de gestionar una presència esperpèntica com aquesta i que el sistema espanyol permet. Una hauria estat un acord de la resta de forces per no contestar mai res al candidat de VOX i per tant un cordó sanitari. Com vam veure que això no va ser així, davant les afirmacions de tancar l’Autonomia catalana i les seves institucions entre d’altres perles, el candidat popular va subratllar que no es pot ser diputat i alhora tancar el Parlament i ho va menstenir amb la referència als càrrecs amb altres parlaments autonòmics aconseguits per la formació feixista i que sembla han oblidat aquesta promesa. No hi ha dubte que va ser la millor manera de ridiculitzar un candidat paranoic i amb un populisme que ratllava la bogeria.

Pel que fa als altres candidats, cadascú va fer el seu paper i sobretot van criticar temes des de fora, quan els mateixos tenien responsabilitat de Govern en aquells assumptes, malauradament un fet ja massa comú i que suposo apel·la l’amnesia de la població en general.

Per la part independentista, vaig veure una candidata de la CUP bastant fluixa amb la seva fluidesa verbal, i tant Esquera com Junts donant a entendre que el seu odi en les formacions ha portat al Govern que hem vist aquesta darrera legislatura i que si es repeteix nomes seria per les quotes de poder, però no per un objectiu comú i compartit amb un clima de confiança màxima.
Un element aquest que obligaria una reflexió de l’electorat independentista que hauria de parar compte a un possible Tripartit, res descartable i nociu per les nostres aspiracions, però també per una entesa de les formacions independentistes que haurien de compartir l’objectiu cap a la República com a prioritat deixant les dinamiques de partit a un calaix, però que veiem com les el·lits dels dos partits van en direcció contraria i per tant caldria segurament donar força a la formació que pregona la reactivació de la independència com objectiu, per damunt d’aquells que amb el diàleg i la major suma de votants sembla volen endarrerir sense data un procés que ha de culminar.

Es un dada que cal pensar i que dins de totes les limitacions i amb una mirada global en el context on ens trobem cal construir aquest Junts Pel Sí, en aquest cas des del vot del poble ja que malauradament els partits no ho tornaran a fer.

Això ens diu Esquerra sobre la DUI i la seva utilitat. Estariem dacord, el problema bé quan veiem com aquest i la resta de partits independentistes han fet ben poc en aquesta direcció, i veiem com per l’altre costat si que apliquen aquest concepte.

El sistema creat, en aquest cas a l’Estat espanyol i com tots els sistemes del món es protegeix sempre, i veiem com després de l’operació d’Estat fallida el 21 de desembre del 2017 amb Ciudadanos, ara toca Illa i el PSOE com a pal de paller de la tornada a l’ordre del sistema espanyol i deixant en l’oblit els últims 10 anys on la ciutadania lliurement ha expressat la seva voluntat i ha estat apaivagada amb la violència i la repressió.

De fet les intencions dels nostres partits ja les veiem quan desaprofiten regals com el que vam rebre de Moscu com aquell que sent ploure. Per l’altra costat l’anomenada esquerra progre, que no deixa de ser una pota més de l’Estat per apuntalar el sistema establert. En aquest cas Podemos i a Barcelona amb la figura de Colau pujada als altars per la seva campanya anti desnonament i ara veient el seu vertader jo com a col·laboradora del Règim del 78 esborrant pintades com la que reclamava llibertat per Pablo Hasel o despenjant cartells electorals d’altres partits en benefici propi com hem vist a les xarxes repetidament. Ells si que sumen però no en la nostra direcció.

Ahir veiem el final de dues sèries que son un exemple de com funciona aquest sistema corrupte, com son Altsasu i El Col·lapse. A la primera veiem com la Justícia i les forces de l’ordre poden trepitjar impunement els drets de la ciutadania sense possible resposta i son un advertiment de la presó que ens hem creat sense voler-ho, però on finalment hem caigut al parany. A la segona veiem com aquest mateix sistema no dona veu, ni cedirà en cap cas per parts de la societat que puguin qüestionar els objectius del mateix, i alhora tot i saben que es cert, per darrera buscarà sortides precisament per la cúpula dominant deixant a la seva sort la resta de la població.

Son una bona mostra, especialment la segona de com es manipula una societat i com la societat ha quedat convertida en res, víctima del monstre que ha creat i que ara ja no pot controlar.

En un Estat democràtic normal, una de les 23 democràcies formals que recull un llistat que ens ensenya la ministra espanyola, no seria normal segons quines coses, i ens fa veure que evidentment aquesta dada o es falsa o es una simple cortina de fum per tapar les mancances d’un sistema que s’apropa més a qualsevol Dictadura que a un règim democràtic.

Primer va ser el Primer Ministre belga que posava al mateix sac Hongria, Polònia i Espanya, segurament es deixava Turquia si fos més extens, i criticava la doble vara de medir d’una Unió Europea que no pot critica segons quins estats i mirar a un altra banda quan es tracta de l’Estat espanyol, el cas català ha fet que totes les misèries del sistema espanyol sortissin a la llum i la propaganda del règim no ho pot aturar. Ara va ser amb la visita de Borrell a Rússia per renyar pel cas Navalni, i on es va trobar amb la resposta del Ministre d’exteriors rus posant sobre la taula els presos polítics catalans, la negació a fer cas de les resolucions de l’ONU i les seves peticions de llibertat i els diferents tribunals europeus que han posat en qüestió el nul respecte als drets dels ciutadans per part dels tribunals espanyols, i Borrell que evidentment l’hem vist de bracet amb el feixisme espanyol en manifestacions i negacionista dels drets democràtics de la societat catalana va marxar amb la cua entre cames com no podia ser d’altra manera, amb personatges tant miserables com aquest que donen idea del nivell de la Unió i a qui dona responsabilitats.

Aquest cap de setmana ho hem vist amb diferents poblacions catalanes on el Feixisme en forma de VOX ha volgut fer diversos actes i provocacions impunement i com la reacció contrària de la ciutadania ha estat apaivagada per la violència policial dels Mossos que no protegien la societat d’aquesta xacra que hauria de ser fora de qualsevol democràcia, sinò que protegien precisament el feixisme d’ella un cop més, donant idea del sistema corrupte i d’una policia al servei del règim establert i no de la democràcia plena, això en bona part es responsabilitat nostra i es inadamissible en qualsevol Estat normal.

Veure les imatges dels Mossos, funcionaris que com es normal son mantinguts amb els diners de tota la ciutadania servien per protegir aquests miserables i per anar contra la mateixa població, i això no es digne d’estar entre els 23 com diu la ministra ni estar considerat cap democràcia perque senzillament ni a la dreta ni a l’esquerra no han estat capaços de criticar, vers al contrari.

En definitiva, no es normal.