ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ESPANYA JA NO ENS TE AL CAP

Sense categoria
 

Els pressupostos de l’Estat ja sembla que creuen que aviat no estarem sota el seu jou, ja que tornen a incomplir d’una manera descarada la famosa disposició addicional de l’Estatut en matèria d’inversions, concretament uns 7 punts per sota del que tocaria, i per suposat sense rastre dels deutes acumulats, una autèntica marginalitat. Això i podem sumar les declaracions de Alejo Vidal Quadras des del seu càrrec a la Unió Europea d’una gravetat que mereixerien ser qualificades com apologia del feixisme, i retirada immediata de qualsevol responsabilitat a l’organisme europeu.

 

Efectivament, els pressupostos tornen a incomplir la llei orgànica espanyola anomenada Estatut de Catalunya, curiosa manera que te de veure les lleis un estat de dret, i inverteixen a Catalunya un 11,9 del total quan l’aportació com a PIB a tot l’Estat es d’un 18,8, una xifra de 1262 milions amb un gruix gairebé total a Foment i Agricultura, per suposat res se sap dels deutes pendents acumulats, recordo per exemple els 219 milions del 2009 o els 759 del 2009, i tant reclamats amb l’explicació del ministre espanyol de torn Cristobal Montoro, que no hi ha marge per fer les inversions a Catalunya ni per satisfer els deutes pendents, i s’ha quedat tant ample. Per altra banda, el vicepresident primer europeu, Vidal Quadras, i les seves declaracions de caire feixista en contra del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament i demanant intervenció militar i dissolució de l’autogovern català, prenent el comandament des de l’Estat espanyol, i fent cas omís de qualsevol manifestació al carrer.

Realment, el tema dels pressupostos i la riota i menyspreu a un estatut autonòmic de pa sucat amb oli es una evidència i una realitat, que demostra la nostra condició dins l’Estat espanyol de les autonomies, cap any han complert aquesta addicional que durant 7 anys era una mena de clàusula pels incompliments en inversions a Catalunya, però s’ha demostrat que per Espanya les lleis no son res, i si venen don venen encara menys, com diuen ells la base de la democràcia, nomes ho es quan els convé, i en aquest cas 7 punts per sota del nostre PIB es intolerable, per no parlar dels impagaments resolts per Montoro amb un torni vostè un altre dia, no hi ha marge pels seus deutes, una explicació impresentable, i digna de les millors dictadures, una presa de pel que clarifica el nostre full de ruta cap a la independència, aquest es el pagament per la nostra solidaritat sense límits, impagaments sense dia, pressió per complir els nostres deures, i incompliment de les lleis sempre que els passa pel forro. Francament un estat així no es seriós, ni eficient, evidentment un autèntic càncer per la nostra societat i pel nostre futur, amb aquest estat de dret ens volen impedir un referèndum en un procés democràtic, els hauria de caure la cara de vergonya, si en tinguessin esclar. Per altra banda en Vidal Quadras torna al seu camí, i al seu món que encara viu ancorat en la dictadura franquista, i on la imposició es la seva conducta dins una democràcia, demanar els militars i resolucions unilaterals per avortar un procés democràtic i pacific d’un poble, es simplement i amb termes futbolístics, targeta vermella i expulsió. La Unió Europea hauria de prendre cartes a l’assumpte i cessar-lo fulminant ment del seu càrrec, sinó vol veure les seves institucions totalment tacades amb personatges amb aquests ideals tant allunyats del estats, i institucions democràtics i de respecte.

En definitiva, cada dia més arguments i més sòlids per no mirar enrere, i sense dubtes culminar el nostre procés a partir del 26 de novembre amb totes les garanties per deixar enrere aquest malson de 300 anys de fre al nostre estat del benestar, i a la nostra identitat col·lectiva.

EL TC I EL CODI PENAL

Sense categoria
Espanya no sap com aturar aquest tsunami de democràcia que li be de Catalunya, i ara volen treure la pols al Codi Penal revisat per Aznar per invalidar el Pla Ibarretxe, i amenacen amb el Tribunal Constitucional, un estament totalment desprestigiat i sense cap sentit, com ja va demostrar amb l’Estatut i tant sols al servei de les consignes dels partits espanyols. Aquesta es la resposta espanyola a una proposta pacifica i democràtica catalana. La diferència es abismal, i Europa no pot ser aliena a aquest contrast.

Efectivament, la vicepresidenta espanyola amenaça amb instruments jurídics i judicials per evitar el referèndum d’autodeterminació. Concretament avisa que no nomes tenen aquests instruments, sinó que hi ha un govern disposat a fer-los servir, portant la iniciativa al Tribunal Constitucional que la prohibiria, per no estar conforme amb la Constitució, ja que ho ha d’autoritzar l’Estat i en cas afirmatiu seria un competència de tot el cens electoral espanyol. Per altra banda, personatges com l’exresponsable d’afers internacionals de la UE, el socialista Javier Solana, diu que Espanya te molts problemes, i que no entén ara una nova reivindicació catalana, o altres com el també socialista Jose Bono, insistint amb la via de la Constitució com únic camí per Catalunya, amb els mecanismes previstos a la carta magna i parla de la manifestació com un sentiment que no es pot podar en un decret.
Realment, la manca de cultura democràtica espanyola es alarmant, posaran uns suposats instruments legals per evitar l’expressió lliure d’un poble amb un referèndum, es una paranoia de grans proporcions, i el govern espanyol encara en fa bandera dient que en serà protagonista per damunt de la gent enviant el fet a un Tribunal desprestigiat, polititzat, i tenint com a base una llei suprema que està per damunt de la lliure elecció de les persones, encara va més lluny, quan diu que ho han d’autoritzar, i si es afirmatiu correspon a tots els espanyols el resultat, es com si tinc que pintar les parets del menjador de casa meva i tot el bloc on visc decideix per majoria de quin color ho tinc que fer, segurament ho trobaríem absurd, això es exactament el mateix cas, les decisions de cada territori son de cada territori, no es pot entendre d’altra manera. Un expresident espanyol que per cert va portar el seu estat a una Guerra per un motiu concret que es va demostrar fals, i que mai ha pagat per aquest fet, s’atreveix a voler reformar el codi penal com va fer durant el seu mandat per evitar el Pla Ibarretxe, i ara seria per evitar la consulta catalana, o sigui una teòrica democràcia fent lleis per evitar que la gent vagi a les urnes, es una bogeria sense precedents. En Solana barreja els molts problemes espanyols, i la incompatibilitat del nostre procès, potser caldria dir-li que ja som adults, i que en temps de bonança econòmica tampoc ha estat moment, o sigui que ens aclareixi quan es el nostre moment, i com s’atreveix a jutjar que fa cada territori per solucionar els seus problemes, de Bono podem ressaltar la seva falta de respecte a la identitat i criteri de la gent, ens diu que un sentiment no cap en un paper legal, crec que hauria de dir que un sentiment i realitat que no vol no hi cap, ja que en un decret tot hi cap, i el clam de l’11 de setembre va ser molt clar, com així l’ha interpretat la cambra que el representa, que res te a veure amb lleis sagrades i intocables fetes precisament per coartar les nostres llibertats individuals i colectives.
En definitiva, el món veu atonit com una suposada democràcia europea que havia superat els tics del franquisme es comporta com una vulgar dictadura, i suposo que tenen una comparació odiosa amb el cas escocès amb Anglaterra, senzillament no hi ha color.
 
 
 

ESPANYA, D’ESQUENES AL MÓN

Sense categoria
Davant el procés democràtic i pacífic català, ens trobem un Estat espanyol que veient que això va seriosament, i que no ho podrà aturar com va fer amb el Pla Ibarretxe, ha passat a les amenaces del Codi Penal contra el President, boicots a les grans empreses del país, i tota una premonició de grans cataclismes si aquest petit país senzillament treu al cap com un més de la resta d’Estats. La pregunta es si serem un Kosovo- 2, i mai ens reconeixeran des de l’Estat espanyol.

Efectivament, aquest orgull espanyol paranoic i passat de rosca, veig difícil que en un futur ens puguin reconèixer, de totes maneres les complicitats han d’anar per un altre costat, i la nostra democràcia ha de ser el nostre principal aval. Per part espanyola ja veiem com des dels mitjans es crida a les grans empreses a posicionar-se contra el futur estat català, amb d’altres s’esgrimeix el codi penal per amenaçar al President, que superarà la legalitat espanyola, com si cap independència estigués basada en l’estat de dret de l’Estat opressor, també veiem com el maltractament continua amb l’aturada de les obres de l’NII amb 19 morts a l’any o els vials de connexió del Port de Barcelona encara inexistents, i sense cap intenció de posar-hi fil a l’agulla, aquest es el tracte que rebem, i alguns encara es pregunten perquè volem marxar. Més greu es l’expresident extremeny Guillermo Fernández Vara, que amb la seva paranoia ens acusa de beneficiar-nos de la misèria d’aquest territori, i exigeix l’expatriació dels extremenys residents a Catalunya quan siguem independents, ja que se’ls vam endur perquè van néixer en un territori que no els podia alimentar perquè algú ho va voler. Realment la xenofòbia no te límits, ha pensat amb l’índex de funcionaris que te, dels ajuts que ha rebut d’altres territoris, i del dret de la gent a guanyar-se la seva vida on vulgui, segurament no, que provin de no viure de subsidis i falses solidaritats i es posin les piles, ja que els extremenys que han vingut, la majoria ja son un català més, i nosaltres no dividim la societat pel seu origen com aquest personatge.
La resolució que dona el mandat parlamentari per desprès del 25 N es aquesta, i segurament passarà als llibres d’història com un pas més cap a la llibertat.
 
Resolució conjunta CiU i ERC
 
1-El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema” Catalunya nou Estat d’Europa.”
 
2-El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.
 
3-És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
 
4-El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense de coaccions de cap mena.
 
5-El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col . lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.
 
Model: 255 Proposta de resolució subsegüent al debat general en el Ple 3

ARA TOCA EXERCIR EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ

Sense categoria
 

Les paraules del president sonen molt afinades, i amb una melodia cada cop més completa, parla d’exercir el nostre dret, d’una consulta amb autorització o no de l’Estat, cosa que ja es un canvi de mentalitat ,i un avis clar que la partida es disputarà nomes a Catalunya, i un cop d’efecte que jo crec l’honora com la no presentació de la seva candidatura un cop assolit l’Estat per evitar suspicàcies. Ara cal veure els programes electorals, i quines son les seves prioritats, i haurem completat una nova fase d’aquest procés accelerat que amenaça en passar-nos per damunt.

 

El president desprès d’anunciar els propers comicis, de fet era l’única via de sortida, ja que sense diners a la Caixa, amb un cop de porta de l’Estat a qualsevol entesa i millora de les nostres condicions, i dos milions de persones amb una consigna clara a la seva orella, el tema era cantat. Vol que els ciutadans decideixin, i la pilota tornarà a ser al nostre terrat, no hi haurà excuses. Com deia abans l’honora el seu anunci de no presentar-se com a candidat a president del futur estat, cosa que desmenteix les acusacions de Herrera de voler aprofitar el seu benefici personal abans que el país, ha parlat de joc net i transparent, i em sembla una bona manera de demostrar-ho, i amb un objectiu clar. Ha dit un altra cosa que ja fa temps que molts pensem, com que els catalans podem ser amics de tothom, però mai a canvi de deixar de ser catalans, cosa que hem fet en moltes ocasions fins ara. Ha desmentit aquesta falsedat malèvola de la partició de Catalunya en dos, cosa que com sempre he dit es veu que nomes passa quan guanya la independència sobre la dependència, i no a l’inrevés, cosa i fenomen a estudiar per cert. Un poble que es reivindica a ell mateix i que pot decidir, es el poble més unit que hi pot haver, deixant de banda llengües, cultures, races o sentiments. També trobo encertat no fer cas al president espanyol per portar ara el pacte fiscal a les Corts espanyoles, ja n’hi ha prou d’humiliacions, si no han entès el nostres missatges, la pedagogia s’ha acabat, es un problema ben seu. Per part del bloc espanyol de la cambra apel·len a la por com a únic argument, i la inviabilitat del nostre estat que patiria tots els mals, potser obliden que cap estat nou li ha succeït això, i la majoria d’ells amb molt menys potencial que el nostre, doncs a qui volen enganyar. Per part socialista nomes defensaran un referèndum legal, però que no ho veuen que l’Estat espanyol mai el deixarà fer, ja que la seva democràcia no contempla donar la paraula a la gent per decidir el seu futur, i nomes contempla amb l’aprovació dels dos partits majoritaris, el seu inclòs, la imposició d’unes lleis rígides, dirigides inamovibles. De fet el voler si o si fer la consulta, ja es una prova de la determinació, i de no caure amb un nou pla Ibarretxe i les seves conseqüències, de fet es veure per fi que la clau democràtica la tenim nosaltres, aquesta si, i no necessitem anar-la a buscar a cap lloc, com passa amb el tema econòmic. De fet des de l’Estat ens diuen que l’avançament electoral es el reconeixement d’un fracàs i no es pot traslladar la responsabilitat als ciutadans. Segurament no sap que el fracàs mes sonat es de l’Estat espanyol, i el seu poc respecte a qualsevol diferència i el seu particular concepte democràtic que no pot traspassar responsabilitat de decidir a la societat, ja que diu aquesta es dels polítics, això em sona més a dictadura que altra cosa, i també a desesperació per no saber tallar un procés que Catalunya per sorpresa ha començat, i sembla que ja no te aturador, com per altra banda reflecteix la premsa internacional, saben que estant a punt de perdre la batalla, i mai hem estat tant aprop de la victòria final. Ara cal veure els programes electorals i la seva claredat, i actuar amb conseqüència.

 

 


ANEM PER FEINA

Sense categoria
Comença avui un debat al Parlament que pot ser històric, i ho serà si els partits així ho volen, i escolten el clam del poble, ja no ens valen ambigüitat, ni endarreriments sense sentit, volem fer passos endavant i tots amb la mateixa direcció. A l’altra costat l’Estat espanyol sembla ha passat de l’esta de xoc a posar en marxa tot el seu poder i tentacles pel món per posar pals a les rodes al nostre procés d’alliberament, i aquí el temps va en contra nostre. Per no fer anar ningú enrere us deixo el vídeo de l’Assemblea Nacional sobre la manifestació per recordar que això ja no te marxa enrere.

FEDERALISME I INDISSOLUBILITAT

Sense categoria
 

Ara es creuen que som rucs, i Rubalcaba es treu del barret un suport al federalisme inexistent espanyol, que ràpidament ha estat desmentit pels Populars, que igual que els socialistes no tenen la més mínima intenció de modificar les sagrades escriptures de la Constitució, i menys per donar alguna cosa als catalans. Fins hi tot els militars espanyols estant nerviosos, i una associació del ram ja amenaça amb judicis sumaríssims al President de la Generalitat amb el mateix llenguatge que durant la Dictadura, ja coses que no evolucionen.

 

Efectivament, militars espanyols exigeixen al govern que aturi la secessió catalana abans d’actuar, entenen l’actitud del president i govern català d’inadmissible, i altra traïció per haver-se doblegat al xantatge dels vots que els han fet els separatistes, i amenacen al millor estil feixista amb judicis militars
per tots. Per altra banda el PP ha deixat en via morta l’oferta de Rubalcaba, i el seu estat federal, dient que defensaran la indissolubilitat de la unitat espanyola, i no estan disposats a tocar la Constitució per cap canvi de model federal, o sigui punt i final al tema. Rubalcaba i la seva aposta fantasma deien que calia posar-se d’acord i mantenir el consens constitucional per reformar un federalisme com l’alemany, acusant als populars de catalanofòbia ,i haver portat aquesta situació que cal evitar.

Realment, totes les pors del qui no es creu el que esta vivint ni amb el pitjor dels seus somnis, i de cop i volta es troba immers en un cop d’efecte que ja no te marxa enrere, i que francament ja no es el nostre problema, ja ens coneixem el seus cants de sirena, els hem patit prou, i la partida arriba a la seva fi. Aquesta associació militar que en qualsevol estat democràtic seria jutjada per feixista i dictatorial, a Espanya es una normalitat i es permet d’insultar a la lliure elecció de la societat, i fer amenaces ridícules sobre judicis sumaríssims, com si el dictador encara fos viu, parlen de traïció, el dret a decidir de la gent, i irresponsables a polítics que simplement i sembla han escoltat el clam del seu poble. Cap concepte democràtic amb un exèrcit espanyol, que en molts llocs encara supura temps passats, ja que ningú l’ha fet evolucionar. Llastima per ells que les seves amenaces ja sonen a ridícules, i totalment fora de lloc a la Unió Europea, no se a qui pretenen fer por. Per altra banda en Rubalcaba aposta perquè som rucs o estúpids segons el cas, i ens vol vendre un federalisme inexistent que ni ell ni el seu grup mai han defensat i que ara a la desesperada es treu del barret, francament credibilitat zero, i sembla que no ha entès res, no hi ha federalistes a Espanya, i tampoc ens interessa federar-nos amb el que ha estat el nostre botxí, seria una bogeria inacceptable, volem ser un estat lliure normal com els altres, res més, no es tant difícil d’entendre, o sigui relació tota, però cadascú a a casa seva. Ens vol convèncer que pot moure la Constitució, i arribar a un sistema com l’alemany, quan sap que es mentida i que mai serà així, ni ganes, tot sigui de pas, aquesta etapa ja ha estat superada. Els populars ens han fet un gran favor, i ràpidament han deixat en un no res aquestes paraules, i treuen la pols al terme de la indissolubilitat nacional, com si fos un càstig diví que hem de patir per sempre més, potser haurien d’entendre que no hi ha res indissoluble en aquests temps, i que la gent te molta més força que tractats semi democràtics com la Constitució espanyola. Fa gracia sentir Rubalcaba acusar als populars precisament de catalanofòbia, quan els socialistes son els reis en aquest aspecte, podem recordar a Guerra, Bono, Chacon, i una llarga llista que han fet de la catalanofòbia la seva manera de guanyar vots espanyols, i el seu model de conducta.

En definitiva, ja no ens escoltarem cants de sirena que no van enlloc, hi ha un procés en marxa i no te aturador, ho podem solucionar amb el seu vistiplau o sense, ells poden triar, però la gallina dels ous d’or marxa per no tornar.

LA GUERRA DE QUI LA DIU MÉS GROSSA

Sense categoria
 

El debat sobre la independència amenaça en fer el record d’estupideses per part de determinats personatges, com per exemple en Joan Rossell cap de la patronal espanyola, que amaga el tema de l’espoli, en unes declaracions menyspreables, polítics espanyols com Aznar i la seva defensa del no trencament espanyol, o Bono que abans preferiria estar mort, o fins hi tot el president andalús que ara veuria amb bons ulls un sistema federal, per dir-ne alguns. Campanyes com Telemadrid ,i la venda de realitats esbiaixades amb el suport de xenòfobs reconeguts com el professor Caja, o des del mateix govern espanyol re centralitzant els continguts de la nostra educació amb una nova mostra del seu poc respecte per la diferència.

 

Efectivament, en Rossell diu que la independència es un problema per als dos costats, però no diu res del que hi guanyaria Catalunya amb ella, alhora que res en diu de l’espoli, i demana la unitat de mercat a Espanya, i fent la cultura de la por als empresaris i la gent. Es un paper trist, i de clar pagament als serveis espanyols, un cinisme aclaparador amagar moltes parts de la historia, quan sap perfectament que els empresaris hi sortirien guanyant, de fet cada cop es més petit el nostre mercat espanyol, i més gran l’exportació al món. No es un problema dels dos costats, el lladre no en te de problemes, el que ha estat robat si, i aquest es el nostre cas, no poden estar al mateix sac, per postres acaba demanant la modificació de la Constitució, quan sap que això es impossible, i menys per posar a Catalunya en una situació més justa, com deia un trist paper. Altres entitats com Telemadrid parlen d’independentisme fictici, quan en realitat la majoria es profundament espanyola, caldria dir si no han vist les imatges del milió i mig de persones el dia 11 de setembre, o no han vist com darrerament a qualsevol acte de diversos àmbits i espontàniament apareixen els crits a favor de la independència. De fet el professor com Francisco Caja, un clar xenòfob amb tot el que respecta a Catalunya, nega l’espoli ja que Catalunya no paga res, amb un deliri més d’aquest personatge grotesc, que ja no te cap argument raonable per explicar. Ho qualifiquen tot d’una fantasia, segurament el dia desprès de la nostra llibertat passarà a ser un malson per ells. Aznar com a polític autoritari, i sense cap tipus de nocions democràtiques, afirma contundentment que ningú trencarà Espanya, evidentment no li importa gens la opinió del poble, sigui majoria o no. Es el que tenen aquests personatges, la democràcia els hi va gran. Altres com el socialista Bono, van més lluny, i diuen prefereixen morir abans de veure el seu Estat trencat, evidentment no desitjo la mort a ningú, però en aquest cas no seria cap impediment per la nostra llibertat com a poble, no li servirà com a xantatge. El president andalús ara ens proposa una Espanya federal per solucionar dèficits, ho sento però ha arribat tard, ni interessa, ni es cert, ja que es una minoria els que volen aquest sistema. Per últim el govern espanyol amb la seva dèria passa a decidir el 65% dels continguts escolars, i controlarà les diverses avaluacions, això contrasta quan fins ara Catalunya decidia el 45%, retallat amb 10 punts, per arribar a unes escoles molt més espanyoles que mai. De fet això, i la lluita constant contra la immersió lingüística, deixen constància de les motivacions espanyoles i aquest nou greuge comparatiu.

En definitiva, i com deia abans, a veure qui la diu més grossa, amb un denominador comú intentar minimitzar un clam desinhibit del poble català cap als seu futur lliure.

NO HO ESPATLLEM

Sense categoria
Espanya va pujant el to, i ja parlen obertament de suspensió de l’autonòmia o de prohibir unes eleccions amb rerefons de referèndum per la independència, això ja ho sabíem, no ens ha de sorprendre, i hem d’estar preparats per aquest nivell i molt més. El que ens ha de preocupar es que les futures eleccions, les tàctiques de baixa volada partidistes passin per davant el país, sincerament no ho podem permetre. No podem posar condicionants al nostre Estat abans de nàixer, ni podem caure a la temptació de parlar de dretes o esquerres o de models com a condició indispensable per arribar-hi, i menys quants molts d’aquests models sabem que son minoritaris i difícilment  sortiran de l’àmbit on estan, tindrem corruptes, polítics mediocres i lladres no en tinc cap dubte, però l’Estat de dret serà el nostre i podem intentar posar-hi remei. De fet en Melcior Comes ens fa unes bones reflexions amb la dimitida Aguirre i aquests models socials que em referia.

MOTIUS PER A L’ESPERANÇA

Encara hi ha molta gent que l’únic que sap del novel•lista Saramago és que Esperanza Aguirre el va confondre amb una pintora inexistent durant una entrevista radiofònica. “Sara Mago?”, va dir la bona senyora, com si es tractés d’un nom de dona, i això que en aquell moment -governava Aznar- era tota una Ministra de Cultura… 

Potser l’anècdota és falsa -segurament, però jo juraria haver sentit el tall radiofònic-; potser és una de tantes mentides que circulen per la xarxa. Sigui com sigui, el més curiós és la immensa popularitat d’Aguirre; el més proper que ha tingut la dreta espanyola de ser comandada per una dreta a l’estil anglosaxó -nord-americà-, aquella dreta que durant els anys seixanta va fer la seva revolució intel•lectual i es va convertir a la idolatria del mercat, al fanatisme mercantilista, a l’egoisme racional d’Ayn Rand, a la poca-soltada genial de la llibertat entesa com minimització maximalista de l’estat -o de l’administració pública- en la vida dels ciutadans. 
“Només hi ha dos problemes”, expliquen que deia Aguirre, “la llibertat i Espanya”. La llibertat (així com l’entenen els del Tea Party espanyolista) volia dir “campi qui pugui” -privatitzar-ho tot, tot i tot-, i “Espanya” volia dir nacionalisme espanyol a balquena, a grans dosis, és a dir, la llibertat del peix gran per a menjar-se el petit, tant en economia com en política. (Sense llei anivelladora no hi ha llibertat, això els catalans ultraliberals proclius a simpatitzar amb Aguirre haurien de saber-ho, sobretot si estimen Catalunya, o si estimen més Catalunya que els (seus) diners…). 
I aquesta també és una cosa curiosa: Saramago i l’altra gent de l’esquerra irredempta diuen que volen el Gran Canvi pel bé de les masses oprimides, els treballadors i els altres desafavorits, els quals, però, els ignoren i acaben votant personatges com Esperanza Aguirre o alguns dels seus avatars locals. ¿No és incomprensible, fet i fet? 
Per altra banda, aquí a casa nostra hi ha qui lliga la independència de Catalunya a un model d’estat molt determinat, és a dir, que volen la independència només si implica la instauració de la Catalunya Social -dels Oprimits i dels Treballadors, ecologista i etc.- però que s’hi mostra en contra si, segons la seva visió, el que vindrà és la Catalunya Turbo Capitalista, la que, ens diuen, vindrà de la mà de CiU i de les seves retallades. Aquest és ara el discurs de l’intel•lectual d’esquerres radical català, mentre l’electorat majoritari va cap a una altra banda, aliè a discursos falsament revolucionaris. Tanmateix al final s’acaba sempre allà mateix: a un pacte implícit amb la dreta més conservadora. Ambdós es neguen a transigir amb la Catalunya sobiranista; els uns en nom del progrés, els altres en nom de la tradició. 
Tornem al tema: l’únic que els votants d’Aguirre saben del senyor Saramago -per exemple-, és que Aguirre el va confondre, suposadament, amb una pintora… ¿Però per què no coneixen les teories morals, les idees polítiques, els apòlegs -tramposos- amb els quals s’expressava Saramago i continuen expressant-se els líders de l’esquerra “més conscienciada”, la que teòricament treballaria per satisfer millor els seus interessos? Molt senzill: perquè aquella esquerra menysprea la gent que diu voler redimir -tinc un amic comunista que es passa hores rient-se dels “quillos”, desdenyant els que haurien de ser la sal de la seva terra promesa…-, aquella esquerra s’ha dedicat massa temps a fer polítiques de minories, per exemple, oblidant el gran gruix del país que deia governar. Hi ha una guerra cultural que ha guanyat la dreta, molt hàbilment, mentre l’esquerra dedica pàgines i pàgines de la seva premsa a parlar -Déu meu!- de l’iPhone 5! ¿Com hem arribat fins aquí? 
L’esquerra radical no parla el seu mateix idioma, no té els mateixos interessos ni gustos barroers -el futbol, la F1, el nacionalisme espanyol-, ni recull cap de les vertaderes inquietuds del paisanatge. La dreta radical, però -encara que la lideri una comtessa de Murillo, “Grande de España”, com ho és Aguirre- està molt més sintonitzada amb les classes populars que aquesta esquerra, la qual es perd en discursos abstrusos, teories sense solta ni volta i impugnacions a la totalitat del “Sistema” que tanmateix no s’acaben traduint en res més que subvencions pels adeptes a la causa.
El pagès mallorquí, humil i escarrassat, catalanoparlant i aproximadament miserable, ha votat, durant tota la vida, el PP: jo he crescut a l’ombra d’aquesta terrible paradoxa. Això pot semblar manicomial, però evidencia més el descrèdit de l’esquerra que no l’encert de la dreta. Una mena de Revolució Francesa però a l’inrevés: la revolta dels petits burgesos demanant que els governi de nou l’aristocràcia (Aguirre i la seva dreta del segle XIX). 
No sé si la divisió esquerres / dretes que vertebrava la política espanyola continuarà així després de la retirada d’Aguirre, ja que tanmateix no hi ha res de més estatalista que la dreta espanyola, per molt que s’ompli la boca de liberalisme. Un últim detall: Aguirre no munta una empresa privada, ara que surt de la política, sinó que torna a la seva plaça de funcionària! Olé! 
¿Com és possible que els suposats liberals espanyols siguin tan poca-soltes?

Melcior Comes

MORT I ENTERRAT

Sense categoria
 

El president ha dit sentir-se trist pel cop de porta rebut amb el pacte fiscal per part espanyola, però crec que la majoria d’independentistes que volem el nostre propi estat sense més passos pel mig, hem d’estar contents. Sí algú tenia algun dubte del tracte que hem rebut, i que seguirem reben per part de l’Estat espanyol, suposo que ja no te dubtes de que les alternatives son molt clares, i ja no hi ha marxa enrere.

 

Efectivament, en Rajoy ha dit ben clar que no tenim dret a cap sistema financer en la línia del concert econòmic, ja que no cap dins la sagrada constitució, afegint que tots els partits espanyols en son contraris, nomes ha obert una finestra molt petita per discutir una millora dins el règim comú al 2013, que no ha estat suficient per la temptació de la part catalana. Un cop de porta al nas davant un ofec econòmic impresentable, i unes formes colonials que ja no tenen cabuda en aquest segle, i que han fet definitivament aixecar a la població pacíficament reclamant poder decidir el seu futur en llibertat, per no caure definitivament en aquest gran parany anomenat Estat espanyol. Un pacte que va nàixer mort, que va ser aprovat pel Parlament amb ferum a mort, i que finalment ha certificat la seva defunció com estava previst.

A partir d’ara s’obren diverses alternatives, però totes van en la mateixa direcció, encara que amb diferents formes per arribar-hi, la que més sona son unes eleccions anticipades que si no porten en els partits com a punt principal la declaració d’independència no servirien per res, i això hauria de servir per evitar les mesquines tàctiques partidistes que com deia aquella ara no haurien de tocar. De fet el Parlament ja hi ha una majoria per l’Estat propi, i amb decisió podria ser qüestió de poc temps, malauradament no crec que el govern català utilitzi aquesta formula, un referèndum seria un altra opció que de totes maneres sota la legalitat espanyola que no entén de dret a decidir o de formes democràtiques ho veig força inviable, i podria acabar com el pla Ibarretxe, pel que fa a unes eleccions, hi hauria una bona formula que seria una candidatura conjunta d’unitat nacional amb un objectiu clar, i que aquelles tàctiques que abans parlava també faran inviables posant unes gotes d’indignitat al projecte, i demostrant que per molts el país va en segon lloc, un altra formula seria diversos partits amb un programa comú de mínims, i amb un objectiu sense dubtes que podria veure més probable.

En qualsevol cas les formules son variades, però els camins cada cop son menys, i més difícils d’esquivar pels govern català. Ara es hora de la política en majúscules, i el govern català amb el president al capdavant te que demostrar la seva determinació salvant tots els obstacles que seran molts, i amb el suport si així ho fa de la gran manifestació del dia 11. Un altre apartat es acabar de convèncer aquestes elits econòmiques que precisament viuen de la dependència amb La Caixa al capdavant, i que serien fonamentals per donar el procés per acabat.

En definitiva, l’esperat dia 21 arribarà amb els deures fets i l’horitzó cada cop més clar, com ha dit el President es hora del Parlament i de les decisions transcendents, i aquestes no poden donar peu a cap dubte, els moments més interessant de la història de Catalunya els últims 50 anys estant passant ara, i el poble encara hi te molt a dir, ahir mateix vam veure al partit del Camp Nou com el crit espontani d’Independència va reflectir el clam i l’anhel d’una bona part de la població, i aquest ha de ser fins arribar a l’objectiu final, com ha quedat un altre cop demostrat, a l’altre banda no hi ha ningú, nomes incomprensió i repressió, la resposta ha de ser molt clara.

PORQUE NO TE CALLAS

Sense categoria
 

Aquesta frase la va fer celebre el rei Borbó espanyol en una conferència internacional, i demostrant les seves grans dots diplomàtiques, i de representació d’un territori. Ara, posa cullerada en un tema en el qual i per raó del seu càrrec, no esta a les seves mans i on no hauria de parlar, ja que se suposa el seu reialme es de tots, i ha de respectar a tots per igual, cosa que no fa al qualificar de quimeres les aspiracions legitimes d’un milió i mig de persones amb una conducta democràtica impecable. Per tant la frase li va com anell al dit.

 

Efectivament, el monarca espanyol ens envia una carta on sembla clar que el seu reialme nomes es d’uns quants, ja que deixa de banda la pluralitat i diversitat, i posa la Constitució i el govern espanyol com únics amb sintonia valida sobre tota la resta, ha fet una crida a la unitat espanyola, i davant la situació de crisi actual ens avisa que el pitjor es dividir forces, esperonar dissensions, i perseguir quimeres, o sigui enfondir les ferides. Demana remar tots junts, i recuperar els valors de les millors etapes com el sacrifici dels interessos particulars en benefici de l’interès general. De fet des de la Generalitat no se senten al·ludits perquè Catalunya planteja propostes que no son quimeres, i que la política s’ha de plantejar en el context polític ordinari.

Realment, el borbó ha posat cullerada en temes que no li corresponen pel seu càrrec representatiu, no pot ignorar les reclamacions de part dels seus súbdits, per dir-ho d’alguna manera, i donar absoluta validesa als desitjos d’altres. Sap perfectament de la diversitat de l’Estat espanyol i les seves diferents identitats, la seva responsabilitat hauria de ser de defensa de totes sense excepció, però seria demanar massa, i aquest concepte únic d’Espanya es la seva única argumentació. No pot posar una llei i un determinat govern per davant de la voluntat popular, sinó vol caure en el feixisme absolut, cosa que ja lliga amb les monarquies hereditàries per decret com la seva. No es vol dividir res, simplement fer el nostre camí per intentar decidir, i fer anar endavant el nostre país amb perfecta harmonia amb la resta naturalment, no esperonem dissensions, fem palesa la crida popular en favor d’una determinada direcció i que evidentment no es pot callar, ni ignorar, parla de quimeres, deuen ser en el seu cap, ja que un repàs a la historia d’Europa els últims anys, i veurà com molts estats s’han creat i ho seguiran fent de diverses maneres, i més si son nacions absorbides per la força de les armes i espoliades i maltractades com la nostra. Diu de recuperar valors, que tal el valor del dret a decidir, de la democràcia i sobretot del respecte, ja que ell esta faltant al respecte al milió i mig de persones de la manifestació, més tots els que no hi van anar hi estant d’acord, i porten molts anys de sacrifici de tot un territori en benefici d’altres pagats amb el menyspreu, l’ofegament econòmic, i maltractes de tot tipus. Finalment, recordar que la institució no estar per donar opinions polítiques, per això ja hi ha els representants del poble a les institucions. No pot prendre partit per uns i menysprear als altres. Evidentment una monarquia no es una institució democràtica, però dins un estat democràtic ha d’aprendre unes quantes lliçons, i malauradament la diplomàcia no es el seu fort quan teòricament es una de les seves principals funcions, apart de les caceres d’elefants borratxos, esclar.

En definitiva, no tenen vergonya de res, i aquest pensament únic espanyol es el pa de cada dia , junt amb el no escoltar, com diria el monarca “porque no te callas”.

 

REACCIONS DE CAVERNA

Sense categoria

Com no podíem esperar d’altra manera, l’Estat espanyol viu una mena de concurs de qui la diu més grossa.  En tenim una bona col-leció, en Rubalcaba dient que nomes falta un Senat autonòmic per ser un Estat Federal, la Rosa Diez demanant la supressió de l’Autonomia catalana, el suposat filòsof Fernando Savater dient que es la protesta del ric, o la Soraya dient que som una espiral poc reflexionada. En fí, tot una sèrie de declaracions que nomes han fet que començar, i que no poden fer anar enrere a ningú, més aviat produeixen llàstima per la mancança clara de bases democràtiques en un Estat suposadament democràtic.

El líder del PSOE diu que no es pot discutir el concert, i per tant negant el pacte fiscal i l’inexistent federalisme, els socialistes catalans per tant queden en fora de joc total i vic times de les seves pròpies propostes. Fa riure sentir que amb un senat autonòmic, l’Estat Federal ja seria una realitat quan saben molt be que no es així. Ens parla d’incompresió mútua, molts catalans que creuen que Espanya no els entén, i molts espanyols que pensen que Catalunya vol marxar. Realment la primera te una argumentació llarga i dilatada al llarg de la historia que es de fàcil comprensió, i els fets ho corroboren, ara la segona part no es pot comparar amb la primera, ja que si perceben que volem marxar, primer que no es cap mal, en definitiva si una majoria democràticament ho vol, ha de ser acceptat, i segona s’haurien de preguntar el perquè, que si va molt lligat amb la primera frase. Desprès trobem el filòsof de UpyD Fernando Savater, que ens compara amb el milionari francès que davant  els nous impostos per rics va amenaçar amb la ciutadania belga, i diu que aprofitem la crisi per aixecar-nos de la taula abans de començar a perdre, parla de que no es viu pitjor que a altres llocs d’Espanya, i parla de la manifestació com victimisme ja que el arguments independentistes no van massa més lluny. Caldria dir-li al suposat filòsof, i una mentalitat molt propera al feixisme que el delata que no es cap amenaça, es la expressió de la veu d’un poble pacifica i democràtica, suposo que son conceptes massa elevats per ell, no ens aixequem de la taula, es que hi hem estat sen tats a la força durant els últims 300 anys, que es molt diferent, i no hi ha victimisme, hi ha afirmació nacional i anhel d’un futur millor amb tots els arguments que vulgui i mai en contra de ningú, es una etapa superada que ell encara aprofita,suposo que aquest cop si per la falta d’arguments.  La Rosa Diez ja s’ampara amb la Constitució que si una autonomia atempta contra l’interes general espanyol, ha de ser obligada a complir o abolir-la, traient aquells arguments tant ridículs de les nostres despeses amb ambaixades, i altres paranoies de partits xenòfobs com aquests. Potser caldria dir a aquest personatge que vol a travès de la llei tapar la boca de la gent i deixar la democràcia al racó, cosa que ja seria greu en qualsevol estat que es vulgui dir democràtics, per altra banda que parli de les ambaixades espanyoles, exercit, aeroports fantasmes, autovies sense cotxes o trens amb cap rendibilitat per posar uns exemples i veurà com les comparacions son odioses.

En definitiva, aquests son els arguments que anem sentint, i on per cert trobo a faltar aquests artistes, intel·lectuals o pensadors majoritariament anomenats d’esquerres espanyols que no han badat boca, i demostren quin es el seu vertader tarannà quan es tracta de Catalunya i de valors democràtics, i encara es pregunten perquè volem marxar.

 

 

ENCARA NO HO ENTENEN

Sense categoria

L’Estat espanyol segueix sense voler entendre res, i fa passes cap a l’abisme i les pitjors formes democràtiques que ha vist l’Europa Occidental. Vivien en el seu món, on nosaltres simplement érem aquella peça que podien moure quan i com volien pels seus interessos, sense importar-los gaire la nostra salut. De cop i volta i en el pitjor moment per ells, es troben que aquesta fantasia que havien convertit en realitat s’enfonsa, i els seus mètodes de poc ser virant davant la voluntat ferma del poble. La mentida, la por, l’insult i el menyspreu formen part d’un catàleg que anem i anirem veient aquests dies, tot ho explica com sempre magistralmente en Xavier Sala i Martin en un article que val la pena, per aquells que encara es pensaven que Espanya era un altra cosa.

La Recerca de la Felicitat

Els marits possessius tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen amb no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella ja que, sense ell, la dona no és res.

Després de la massiva manifestació de l’11 de Setembre on una part important dels catalans va expressar el seu desig de demanar el divorci d’Espanya, la reacció de la maquinària espanyola està seguint el guió predictible dels marits possessius.

Primer, la sorpresa. El silenci inicial i el boicot dels polítics espanyols a la conferència que el president Artur Mas va fer a Madrid demostra que els va agafar amb el pas canviat. Mas va argumentar que els catalans els hem intentat explicar durant 30 anys que no estàvem còmodes i les respostes han estat la negativa, el menyspreu, la indiferència i l’insult. I ara posen cara de sorpresa!

Després del desconcert inicial, la negació. Primer diuen que no hi havia tants manifestants perquè els 6 milions de catalans que no es van manifestar (entre els que hi sóc jo) tots són espanyolistes. Després explicaran que els que hi van anar, ho van fer enganyats per un pèrfid aparell propagandístic nazionalista (i ressaltaran la z) que intenta desviar l’atenció de la crisi. Diran que el dèficit és mentida, que el dèficit de Madrid i Balears és superior al català, i que no només Catalunya no està maltractada sinó que és deslleial ja que està demanant uns 5.000 milions al fons de rescat espanyol. El què no explicaran, però, és que aquests 5.000 milions que Espanya li prestarà (i no pas regalarà) a Catalunya queden petits al costat dels 300.000 milions d’euros que Catalunya ha regalat (i no pas prestat) a Espanya durant els darrers 30 anys. I no hauran entès res.

Aleshores passaran a la justificació: tot el què han fet ho han fet perquè Catalunya és Espanya i hi ha una constitució! Les escoles catalanes han d’ensenyar en espanyol (i no pas en suec) perquè Catalunya és Espanya i la constitució diu que a Espanya els nens tenen dret a ser ensenyats en Espanyol. I és veritat. Però clar, si el que volem no ho podem tenir perquè formem part d’Espanya, només hi ha una solució, no?

El següent pas serà negar-se a concedir la separació. Però com que en una democràcia és molt difícil negar-se a acceptar la voluntat de la majoria, diran que al referèndum haurien de votar tots els espanyols! I és que hi ha qui pensa que Catalunya i els catalans som propietat d’Espanya i que, per tant, la decisió l’han de prendre tots els espanyols. En països on les dones són propietat dels homes, elles no es poden separar sense l’aprovació dels marits. Però en els països lliures, democràtics i moderns, la dona que vol el divorci no necessita l’aprovació de ningú. Per tant, tal com va dir el seleccionador Vicente Del Bosque, el futur de Catalunya està en mans dels catalans. I si els catalans volem la independència de forma majoritària (i encara està per veure si aquesta majoria existeix a les urnes), la tindrem. Digui el què digui la constitució Espanyola. Digui el que digui la gent d’Alcorcón.

I finalment, vindrà la batalla psicològica: intentaran fer-nos veure que nosaltres, sense ells, no valem res. Intentaran explicar que tot el que tenim és gràcies a Espanya, la seva marca, la seva immaculada reputació internacional i la seva extraordinària generositat. Ens diran que el nostre principal mercat és Espanya i que si ells no compren cava, les nostres empreses s’arruinaran. Ens diran que si marxem, ens faran fora de l’Euro i de la UE i que impediran que mai no siguem europeus. I que sense ells i sense Europa serem més pobres que Xipre (per cert, l’il.luminat que va dir això hauria de saber que el PIB per càpita de Xipre és un 81% més elevat que el d’Extremadura!)

Ens diran que haurem d’assumir la part proporcional del deute de l’estat Espanyol (80% del PIB) i que, sumat al 20% que ja té la Generalitat, tindrem un deute insostenible del 100% del PIB. Diran que fora d’Espanya, Catalunya mai no tindrà finançament (ignorant que Catalunya no té finançament ara tot i que ara està dins d’Espanya). I que el deute de la Generalitat és bo escombraria i que, per tant, si Catalunya fos independent, encara ho seria més.

I tot això serà només per fer-nos entrar por al cos. Els suposats estudis que estimaran “amb precisió” que el PIB català caurà en un 10%, 30% o 60% seran tots una monumental farsa. Cap d’aquests estudis tindrà cap credibilitat perquè sense saber com serà el procés, si hi haurà boicots, en quines condicions quedarem dins d’Europa, on anirà a parar la part que els catalans hem dipositat al FMI o al BCE, etc és impossible saber quins seran els costos i els beneficis. És veritat que nosaltres tenim cava i que ells ens poden boicotejar. Però ells tenen Rioja i nosaltres ens hi podem tornar. Amenaçar amb la sortida de l’euro o la UE quan no hi ha cap llei que ho digui és una amenaça que no té cap credibilitat. I quan Espanya diu que els seus socis i amics ens faran fora d’Europa, està anant un farol: Espanya no té ni els amics ni el suport internacional del què es vanagloria. I si no, que recordin que quan Argentina va expropiar Repsol tot violant les lleis internacionals, Europa no va moure ni un dit per defensar Espanya i el govern de Rajoy es va quedar sol.

I els que diuen que haurem d’assumir la proporció del deute espanyol que recordin que aquest deute l’ha signat el govern espanyol i es ell qui l’ha de tornar. El que és segur és que si som part d’Espanya, aleshores sí que som corresponsables del deute del govern espanyol. Si no ho som, aleshores ja ho veurem. Si ens volen passar la factura pel 16% del total corresponent a la població de Catalunya a nosaltres, que truquin a l’ambaixada catalana i, si el divorci és amistós, en parlarem. Parlarem del deute, i de la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al BCE i de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional, i d’AENA i altres empreses públiques espanyoles, i de l’hipòdromo de la Zarzuela i de tot el que faci falta. I si no és amistós i parlen de boicots, amenaces i d’expulsions d’Europa, aleshores es menjaran el deute amb patates perquè l’únic responsable del deute és el govern d’Espanya.

Resumint, després de la manifestació del dia 11, comença una batalla mediàtica i política que intentarà ficar-nos la por al cos. Es diran mentides i s’exagerarà. I se’ns insultarà i menystindrà. Ara bé, quan més virulenta sigui la campanya, quan menys intel.ligents i més testiculars siguin els arguments, quan més ens insultin i quan més ens denigrin, més quedarà palesa la seva desesperació.

La nostra reacció davant dels insults i les campanyes de la por ha de ser la serenor, la generositat i la fermesa.

Serenor perquè, per més que bramin, la riquesa de les nacions no la determinen els veïns. La nostra riquesa dependrà de la nostra competitivitat, del nostre sistema educatiu, de la nostra intel·ligència, de la nostra capacitat de fer coses ben fetes i de les nostres ganes de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.

Generositat, perquè a tothom ha de tenir ben clar que a Catalunya serà ben tractat, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i s’hagi posicionat com s’hagi posicionat en el passat. Catalunya serà un país de llibertats on no hi haurà llistes negres o persecucions i on tots els ciutadans (i emfatizo la paraula ciutadans) i totes les llengües seran respectats.

I finalment, fermesa. De la mateixa manera que serem generosos, serem ferms i defensarem amb il·lusió, arguments i vots, el nostre dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat

Xavier Sala i Martin

EL MÓN EVOLUCIONA, ESPANYA NO

Sense categoria

L’Estat espanyol continua sense entendre res, sense veure que el seu maltracte indiscriminat per fí ha superat la barrera que ja no es pot traspassar, i la gent ha dit prou. Els líders espanyols posant la Constitució per davant del poble, indica que lluny estant de qualsevol normalitat democrática, i altres que tenim aquí com la Sanchez Camacho embogeixen, i es refugien amb la llei, com si les persones no importessin. De cop i volta han vist que tot allò que sempre havien somiat, o sigui una Catalunya sotmesa i anul·lada per tota la vida, comença a canviar. Crec que l’article d’en Canosa ho reflecteix perfectament.

 

EL DIA QUE VINGUI FELIPE GONZÁLEZ

 

Francesc Canosa 

Un dia vindrà Felipe González. Amb la truita de patates congelada de la lluita anti franquista comprada a un delicatessen de Serrano i amb els cabells blancs de la transició tunejats al Sephora. Vindrà i anirà a Hospitalet,  Cornellà, Cerdanyola.. .. Vindrà i dirà amb accent de venedor de glaçons per a esquimals de l’alta Sibèria: “Catalanes, os queremos, nos os vayáis de España, no os vayáis hermanos, primos, sobrinos, bisabuelos….

Agafin la xeringa i injectin tota la dosis de pornografia demagògica, farsant, mentidera, per vena que puguin imaginar. Serà així. González, Aznar, Guerra, Fraga (prèvia invocació via ouija), Naranjito, Chiquito de la Calzada, Bertín Osborne, Espinete…  La que ve és la rehòstia reconsagrada. I ara tripliquin-la. I més, i més…
 

Vindran i buscaran els anys setanta, vuitanta, noranta… i no els trobaran. Buscaran aquells mítings amb gent cridant, endimoniats, la vinguda d’un Jesucrist de pana. Vindran i veuran jubilats, despistats, algun dislèxic federalista, mig autonomista trompetista, i tots els que puguin comprar amb entrepans de xoriç, siguin d’aquí o de Getafe. Vindran i buscaran el criollisme (li dono les gràcies per la idea a l’amic Vicenç Pagès Jordà mentre aguantàvem una paret perquè no caigués). Vindran amb aquest aire de colonitzadors de la madre patria i amb una ampolla de conyac espanyol, que com va dir Josep Pla, va matar més gent que la Primera Guerra Mundial. Vindran i buscaran criollos i també pimpollos. Vindran i trobaran catalans. Catalans que ja no els van a veure.
 

Mentre González, Norma Duval, Mario Conde… s’amorren al conyac es preguntaran què passa? Què està passant? Molta gent s’ho pregunta. Què ha canviat? Què ha fet que l’11 de setembre un milió i mig de persones sortissin al carrer sense incidents, amb cares de il·lusió, d’esperança… Quin país ho pot fer això? Quin? Som exemple de llibertat i civisme. Som el rostre del futur: per Europa, pel món. Per què passa tot això? Senzill. No és política amics. No. Ni drogues. Ni alcohol. Ni salfumant. Ni una secta. No. Llegeixin: “Un país que en el pitjor moment de la seva història, quan s’ha trobat abatut com al fons d’un abisme, dóna un poeta com Màrius Torres, una novel·lista com Mercè Rodoreda, un filòleg com Joan Coromines, és que té pasta de gran país per més que les dissorts l’hagin malmenat i enfonsat”. Ho va escriure Joan Sales.
 

Sales és l’explicació de per què passa el què passa. Perquè som aquí. Per exemple, va ser un dels petits i cristal·lins accents de la Diada. Quan durant els actes institucionals al Parc de la Ciutadella, la seva frase (vagin a l’hora justa de la retransmissió): “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”, aixeca grans aplaudiments entre el públic i els crits de independència. Per què? Per una raó molt senzilla: perquè és la veritat.
 

Cada cop és més conegut Joan Sales perquè és la veritat. Cada cop és més conegut i durant dècades i dècades havia estat escombrat, amagat, ignorat. Sales aguanta. I guanya, guanyarà, perquè aguanta. Fins el 2012 no comença a guanyar. Del silenci a l’aplaudiment feliç. Som nosaltres. És la nostra veritable història. La tenim tatuada a l’ADN. Tan pels que porten segles aquí, com pels que porten quatre dies. Ja no ens poden mentir a la cara: ni a la del passat, ni a la del present. La Catalunya real és aquesta, no pas una altra.
 

Som la Catalunya veritat. Per aquesta raó els González, Aznar, Zapatero, Rajoy… d’ara i de sempre no entenen res. No entendran res. No entenen. Busquen criollos, busquen mentir, humiliar, enredar… Busquen, sense recordar, que van ser els criollos els que van  estar a tots els processos de independència de les colònies. Busquen fer por quan la generació de la veritat ja és aquí. Ja no tenim lobotomitzat el cervell. Després d’anys ja no masteguem mentides. I encara preguntaran per què? Fins al darrer moment. Fins que responguem, com va contestar Sales el 1978, al demanar-li com veia el moment del país:  “Vostè em pregunta: “És pessimista?” No, jo crec que ens en sortirem, però que han estat a punt de matar-nos? Sí. I que és això el que buscaven? Sí. I encara ho estan buscant!” Recordem-ho: ho busquen, ho buscaran. I han de trobar només una cosa: que volem viure, que ja no volem morir. Visquem-ho. 

A LA LLIBERTAT LI DIUEN XANTATGE

Sense categoria

Uns quants presidents autonòmics espanyols com el de Múrcia, Extremadura, Andalusia o Galícia sense anar més lluny comencen a destapar les seves essències més profundes, i davant la descripción dels fets del dia 11 pe part del President Mas, i les argumentacions d’anhels de llibertat pacifica i raonada, comencen a veureu com un xantatge català pel pacte fiscal, i fins hi tot que aquest discurs de l’Estat propi es una fatiga innecessària. Altres falsegen la historia, cosa que ja estant molt acostumats a fer, i ens donen 500 anys de pertinença a l’Estat Espanyol. Mentrestant a Catalunya, el president blaugrana afirma amb naturalitat que el Barça seguiria a la Ligua Espanyola, i La Caixa segueix sense donar cap crédit per les nostres finances, mentrestant en dona a entitats de molta més dubtosa solvència.  Es el país que tenim.

Efectivament,aquests teòricament presidents autonòmics i respectuosos amb la democràcia carreguen sense arguments contra una petició majoritària del poble català, acusant de xantatge pel pacte fiscal, de fatiga de discurs, i d’intentar un nou café per tothom si l’estat de les autonomies es reforma. Algun ministre ha tirat de manual, i ens diu que el debat secessionista forma part de segles passats, una cosa suposo fruit dels nervis, i de veure que Europa serà molt més receptiva del que voldrien. Altres ens donen 500 anys de ser espanyols, amb una historia inventada, i des del mateix govern espanyol ens diuen que ara no es el moment de reformar cap finançament, ja que alteraria tota la solidaritat entre els territoris, i ho consideren una fugida endavant. Altres en canvi insisteixen amb la idea absurda d’un votació a nivell espanyol, tota una paranoia. Per altra banda el president blaugrana ha posat l’exemple del Monaco a França per fer veure la posició del club i La Caixa i Banc de Sabadell aportaran a vora 3000 milions d’euros al fons de liquiditat que s’acollirà Catalunya, i sorprenentment no ho negocien directament amb la Generalitat, quan es molt més solvent que moltes entitats a les quals han deixat préstecs de dubtós retorn. Seria molt important que estiguessin al costat del país en aquests moments transcendentals.

Realment quan no hi ha cultura democràtica, hi ha una xenofòbia clara contra Catalunya, una situació anormal, abusiva, però que de cap manera volen canviar, poca cosa hi ha a fer. Aquests presidents autonòmic qualifiquen l’opinió majoritària d’un territori com un xantatge perquè no entra dins els seus interessos, i es preveuen amb grans dificultats si s’acaba aquest espoli descomunal que patim, qui pagarà les seves festes, es una pregunta que s’haurien de fer ,i no fer declaracions que semblen extretes d’altres regims no massa llunyans. Els fatiga la veritat que voldrien soterrada fins al final del planeta, i sense cap voluntat de respecte i de veracitat ens diuen que son coses del segle passat sense mencionar tots els estats nous que s’han anat creant per exemple aquests últims 30 anys, suposo que també els deuen considerar del segle passat, tota una paranoia. Es curiós que fàcil es falsejar la historia quan la vols com tu la voldries, que no ho saben que va passar el 1714, que no saben sumar o es que els desitjos i la falta d’arguments sòlids els fa fallar amb l’aritmètica, suposo que una mica de tot.  Ens diuen que ara no es el moment, caldria preguntar quan es el moment, ja que en qualsevol situació mai ho es, i defensen una solidaritat que no es tal, es un robatori que es molt diferent. Per la nostra part ,en Rosell diu una cosa molt coherent amb l’exemple del Mònaco, les televisions espanyoles no crec que s’imaginin una Ligua sense Barça i R. Madrid ja que la baixada d’ingressos seria descomunal, realment no hi ha tema per molt d’odi que puguin tenir. El tema de les entitats bancàries catalanes es un exemple clar de la situació que algunes elits catalanes ens volen dur ara i sempre, i la poca estima cap al seu país. Ja seria hora de que es definissin clarament i estiguessin al costat de les seves institucions, i no permetre que es demani un crèdit dels nostres propis diners amb unes condicions dures amb una bona part aportades per ells. Cal una reflexió profunda en aquest aspecte fonamental pel nostre futur estat.

 

 


CATALUNYA NECESSITA UN ESTAT

Sense categoria
 

Un pas més del President Mas, aquest cop a Madrid, en una conferència on ha deixat ben clar que Catalunya ha intentat encaix amb Espanya durant els últims 35 anys, i fer aquest el seu estat, davant la impossibilitat, necessita un Estat per seguir endavant amb el seu projecte de futur. Sembla que la manifestació de la Diada aquest cop comença a tenir conseqüències, i uns primers gestos impensables temps enrere, i que haurem d’anar veient com evolucionen amb la gran responsabilitat dels nostres polítics i la pressió social amb contraposició al menys teniment per part espanyola ,que segueix sense voler creure que la seva gallina dels ous d’or ha dit prou, ja s’ho faran.

 

Efectivament, en Mas, i davant la no presencia de membres del govern espanyol que segueixen mirant cap un altra costat, ha dit per primer cop que la nació catalana necessita un Estat i l’espanyol ja no ens serveix, i ha criticat la manca de democràcia al menystenir la manifestació de la societat catalana amb tant nombrós nombre. De fet la màxima representant del govern present com a gran argument ens diu que Catalunya es Espanya. El president ha recordat que el menys teniment econòmic i cultural a una identitat de 1000 anys d’història no ha estat suficient per fer-nos desaparèixer. Ens ha deixat perles interessants, com que si Espanya no accepta que som una nació caldrà arreglar el conflicte pacíficament sota el paraigua d’Europa, i ha reclamat una consulta la base de qualsevol democràcia. Ha sentenciat amb un fatiga mútua, i comparat que si a Espanya 9 milions de persones sortissin al carrer no es podrien ignorar, i ell ha de complir el mandat ciutadà. Per part espanyola la negació de la realitat es el seu sistema junt amb la indiferència i la mentida, com la nostra expulsió automàtica d’Europa que nomes viu amb la seva ment paranoica.

Realment, valoro molt positivament aquest canvi natural del President i aquests objectius explicats amb claredat, mai ningú amb tant alt càrrec ha explicat més contundentment el nostre plantejament, els greuges patits, el nostre fre a la nostra economia, i una solidaritat mal entesa que ens ha portat al nostre empobriment progressiu sense veure cap benefici clar de les nostres accions. Finalment ,i davant la falta d’arguments espanyols, i davant la pregunta sobre una consulta a nivell espanyol sobre el nostre cas, ho ha comparat amb una consulta a nivell europeu sobre el manteniment a la Comunitat de l’Estat espanyol, francament una comparació molt ben encertada, i davant el discurs de la por a ser fora d’Europa, el CCN ja ha aclarit que potser seria el mateix estat espanyol el que s’hauria de preocupar per la seva pertinença a la Unió, tampoc podem dir res sobre les paraules d’algun ministre negant el dret a l’autodeterminació per la sagrada Constitució, com si el dret internacional no estigués per damunt d’aquest tractat semi franquista, i amb tics clarament antidemocràtics.

Evidentment no serà fàcil, però el camí ha començat, i el món ja coneix el nostre problema, i internament estem més convençuts que mai amb demostracions de força mai vistes. Senzillament es el moment, i actuant amb intel·ligència i determinació tenim tots els números per ser el proper nou estat d’Europa.