ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MISERABLES

General

Quan escoltes el president Espanyol Pedro Sanchez davant l’ONU dient que la democràcia al món està amenaçada o quan veus al exvirrei Millo presentar recurs al Tribunal Suprem pels indults dels presos polítics, nomes et pot venir una paraula al cap: Miserables.

En Pedro Sanchez davant les Nacions Unides demana a la comunitat internacional protegir la democràcia i fer front als extremismes i els que criden a l’odi, frent un clam per alimentar des dels Estats societats lliures.

Per altra banda Enric Millor ha presentat recurs contra els indults. Es el mateix personatge que recordem en les seves declaracions al judici parlar de les lesions dels policies que van intervenir en el referèdum amb dits trencats, fractures de cames i armilles antibales estripades amb estris punxants, reblant el clau amb la trampa del Fairy utilitzada pels manifestants perillosament contra les forces policials.

Aquests nivells de cinisme i hipocresia, evidentment nomes si pot arribar si ets un miserable o el teu codi etic es inexistent. Res justifica aquests fets com a persona. El president espanyol alerta al món quan a casa seva no compleix la seva part. Si en algun lloc la democràcia es de molt baixa qualitat i sense ganes de millora, aquest es Espanya, per tant donar lliçons als demes no seria el millor, de fet es com anar repetint pel món com un mantra “Espanya es una democràcia consolidada”, evidentment si fos veritat no cal dir-ho. Parla de fer front als extremismes o els que criden l’odi, no veig que a l’Estat es persegueixi els franquistes per exemple, protegits per l’Estat de qualsevol querella judicial internacional, o els feixistes que poden organitzar manifestacions sense més o els “a por ellos” de torn, que no ho deu considera cap crit d’odi. En definitiva un cinisme de grans proporcions.

Pel que fa a Millo, el seu odi evidentment supera l’imaginable amb aquest recurs. Un personatge que com deia amb la seva actuació al judici amb les seves fantasies sobre agressions a policies que encara ningú ha vist mai, i que lògicament eren impossibles entre personatges armats i preparats contra gent indefensa. Ho va reblar amb el Fairy que apart de la burla ja marca els nivells de ser miserable que una persona humana pot arribar. La seva actuació com a virrei del 155 i la seva persecució als representants de la societat marca la vida d’un personatge que ha fet de la mentida i al servei a un règim per damunt de tot la seva vida professional, ja marcada pels seus canvis de partit fins trobar el seu lloc.

Miserables.

PASSAPORT COVID

General

La reobertura de l’oci nocturn sembla que pot anar lligada a l’entrada en vigor del Passaport Covid, de fet a Itàlia ja es una obligació en ferm en molt àmbits de la vida i les dades diuen que ha augmentat les vacunacions. Aquí la Generalitat ja comença a matisar com serà la mesura.

De fet es l’etern problema dels nostres polítics cagadubtes i més pendents del que diran o les repercusions en forma de vots de cada mesura que de governar amb transparència. El passaport covid es una formula per mirar de que la població sobretot jove que no s’ha vacunat o també negacionista amb mil paranoies diferents puguin fer el pas. De fet un del lemes principals que aquests esgrimeixen per no voler vacunar-se es la llibertat i els drets de no fer-ho. Totalment dacord, tenen tots els drets, però obliden que els vacunats també en tenen de drets, i per tant en un problema col·lectiu com aquest i on les vacunes han demostrat sobradament la seva eficàcia per aturar el virus i superar aquest tràngol ha de portar a defensar els drets de tots.

Els que opten per no vacunar-se han de ser consequents i respectar els que si ho hem fet, ja que no viuen sols en el planeta. El Passaport covid ha de servir pel retorn a la pretesa normalitat d’una gran majoria i també per gaudir d’aquesta seguretat que no pot ser amenaçada per aquests que han decidit no fer el mateix. Ara ja escoltem que segurament per entrar a restaurants o altres locals semblants estudien no aplicar-ho, i crec es una errada majúscula. Tant que ens omplim la boca de solidaritat en molts altres aspectes, resulta que aquesta amb la mateixa societat ja no ens cal, i segurament seria la més propera i necessària.

El debat del negoci de les farmacèutiques, de la gestió dels Governs i de les contradiccions fruit de la velocitat per resoldre el problema mundial seria un debat, l’altre veure per la xarxa com alguna gent treu pit per no vacunar-se explicant mil i una teories i barrejant drets diferents per justificar el que en la majoria de casos no te justificació.

Els teus drets han de ser compatibles amb els de la resta i per tant cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats en les seves decisions i sobretot respectar la resta.

Crec que el passaport covid ha de ser una bona eina per la nostra seguretat i de pas respectar els drets de tots.

NI PER LA LLENGUA

General

El nou atac de l’Estat espanyol per la llei de l’audiovisual a la llengua catalana sembla que tampoc serà motiu suficient per aturar aquesta parodia de la Taula i la col·laboració a Madrid amb la governabilitat estatal. El català nomes ens te a nosaltres, però malauradament tampoc podem comptar amb els nostres partits per defensar-la.

Aquesta llei que prepara el Govern d’esquerres, progressista i defensor de la pluralitat i el diàleg com es diuen ells mateixos a l’Estat espanyol, desprotegeix un cop més el català. Aquesta obliga a les plateformes a oferir un ampli catàleg en castellà, però res diu de la resta de llengues. On hi ha percentatge es amb les obres europees, situat en un 30%, d’aquestes la meitat han de ser amb castellà o altres llengues de l’Estat, sense cap distinció com demanava la Generalitat per la protecció del català en aquest sector bàsic per la seva supervivència.

No s’han fet esperar les reaccions per exemple d’Omnium o de representants polítics fent escarafalls sobre aquesta nova cacicada a la nostra llengua. Crec que cal deixar el teatre a un costat i no obviar que l’Estat sense dependre dels colors dels Governs te un objectiu molt clar i es acabar amb qualsevol llengua que no sigui el castellà. Si parlem del català tots sabem que el primer decret desprès de caure derrotats els 1714 va ser el Decret de Nova Planta que ja prohibia la nostra llengua, i així ha estat al llarg de la història amb les diferents etapes, amb fets tant esperpèntics com inventar-se una llengua com la valenciana o impedir sempre que fos oficial a la Unió Europea, apart de mil i una lleis per arraconar-la a un us domèstic. Per tant res estrany en aquest sentit. La llengua marca la identitat d’un poble i si es afeblida el poble perd consciència de si mateix.

Ara en una situació on els joves gairebé es veuen forçats a consumir l’audiovisual en castellà, aquesta nova desprotecció aprofundirà en aquest us a la baixa d’aquest sector clau per la bona salut d’una llengua. De totes maneres desprès dels escarafalls no vindrà res. Negociaran els pressupostos a Madrid, seguiran la farsa de la Taula i es barallaran per ser socis preferents d’aquests partits espanyols. Alhora la llengua anirà perdent pistonada sense remei pels nostre propis fets.

Un nou capítol d’aquest neoautonomisme que ens porta a aquesta assimilació constant sense retorn.

EL FAKE I LA REALITAT

General

Avui, aniversari del 20 S, aquella data on Jordi Cuixart i Jordi Sanchez dalt dun cotxe van dissoldre la concentració davant la seu d’Economia de la Generalitat davant l’abus policial i judicial espanyol i que posteriorment va ser la prova principal per acusar-los de tots els mals del món i entrar a presó.

Uns fets que ens porten a veure on som i on erem. De fet m’interessa la primer part i sobretot el projecte estrella del Govern o com a mínim de part del mateix, la taula de diàleg o negociació per resoldre el problema polític. De fet hi ha un article interessant d’Ot Bou sobre les quatre condicions bàsiques per ser una veritable taula de negociació basada en els exemples dels diversos conflictes que hi ha hagut en el món, i malauradament cap es compleix en el nostre cas.

Aquests son: Reconeixement com a subjecte polític, Mediador internacional, Discreció inicial i contactes informals i negociació més enllà dels Governs.

Es evident que no hi ha cap reconeixement d’igual a igual entre Espanya i Catalunya, de fet a l’Estatut autonòmic, ja es va esborrar la paraula nació i es va optar per aquella formula al preambul que el Parlament recollia aquella mena de sentiment com a nació evidentment tot simbólic i sense cap valor. Aquest es tot el reconeixement de la part espanyola que simplement parla amb una part d’ella i això poc te a veure amb dues parts en les mateixes condicions.

No hi ha cap mediador, ja que l’Estat l’ha negat, no l’interessa ja que no vol parlar del tema clau, i la Generalitat tampoc ha insistit amb el tema, cosa que denota que no creu en arribar a un acord sobre el tema central.

Una taula fa un any, i ara un altre on encara ni tant sols s’ha acordat la metodologia de la mateixa, vol dir que ningú ha fet res en tot aquest temps, estètica pura.

Per últim, la darrera polémica on les condicions s’han canviat de la primera a la segona i ara sense cap document que ho acrediti s’han tret els membres que no son del Govern. De fet el Govern espanyol ha fixat data, composició i ordre del dia sense comptar amb l’altra part i ha avalat que nomes siguin membres de Governs. Per la part catalana, una nova falta de previsió, al no pactar aquests termes en l’acord de Govern com seria el més normal.

En definitiva, una realitat en el món que aquí no passa de ser un fake que no ens portarà enlloc.

DEMOCRÀCIA DE BUTXACA

General

El Govern espanyol va presentar a la Taula de diàleg el document pel retrobament, el que diuen la seva proposta de diàleg. En el mateix i nomes a la introducció deixa clar que el concepte democràcia adquireix un altra dimensió que concretament dirigeixen des de Moncloa sense comptar amb la societat.

Concretament en diu que l’Espanya autonòmica de la cogovernança, reconeguda a la Constitució, és el millor marc possible per reconèixer l’enorme i rica diversitat territorial d’Espanya, consolidar els drets i llibertats dels nostres compatriotes, crear oportunitats i garantir la convivència d’una societat plural com és la societat catalana. Ens diu que vol reduir la distància afectiva entre catalans i entre una part dels catalans i la resta d’Espanya, un projecte comú que només pot basar-se en el diàleg i la confiança mútua.

Qualsevol règim dictatorial signaria aquesta agenda i el seus objectius. Parlen del millor marc possible, de fet en una democràcia vertadera el que es millor o possible ho decideixen els ciutadans. No fer-ho es precisament retallar els drets i llibertats de la societat. Per garantir la covivència que evidentment es basa en una societat plural, poc te a veure el model territorial amb un Estat o dos Estats, poc o res te a veure.

De fet aquesta distància afectiva que diu entre catalans, es la mentida del relat, ja que qualsevol societat normal te diferents ideològies i diferents solucions per temes cabdals que finalment la majoria els fa seus i això de cap manera suposa cap trauma. La proposta de pensament únic torna a aquests règims dictatorials que esmentava. Aquest projecte comú basat en el diàleg i la confiança és fa impossible quan es obligat i sense eines per canviar-lo si la mateixa societat ho vol com es el cas de Catalunya.

Obligar a la parella a conviure amb tú i no de voluntat pròpia no es convivència es imposició. Aquesta agènda de retrobament, és simplement això, una imposició d’una part que ha utilitzat la força amb totes les seves formes per imposar el seu criteri a un altra part que com a societat plural havia posat damunt la taula un nou model i l’havia validat amb el vot. Per tant aquesta agènda és un tractat del que ha representat Espanya al llarg de la història pels pobles que ha tingut sota el seu paraigues, no reconèixer la diversitat, ni la pluralitat i aplicar la imposició com a forma de Govern.

Una democràcia de butxaca.

SENSE TERMINIS

General

Un cop passada la Taula de diàleg, i em poso amb la pell d’algú que ho mires fredament des de fora, veuria que desprès d’un any ha vingut la segona reuníó per seguir parlant de la metodologia de treball amb pressa però sense pausa com ens han explicat.

Veuria que precisament l’acord amb la CUP per donar suport el Govern hi havia el punt concret de la Taula de diàleg amb una limitació de dos anys. El segon punt ha saltat a les primeres de canvi pels aires sense cap mena de resposta i on els cupaire anaven a fer una protesta al carrer contra la Taula quan l’havien validada anteriorment.

Per la part de Junts, podriem dir tres quarts del mateix, quan van anunciar que havien arribat a un acord desprès de llargues negociacions el punt bàsic polític era la Taula de diàleg, i ara quan arriba la rebutgen amb l’embolic dels representants de la mateixa.

Per si aquest desori no fos suficient, Esquerra que ha fet de la Taula la manera de guanyar temps amb l’esperança que la societat catalana afluixarà les seves reivindicacions i les desarà en un calaix per poder practicar els jocs de poder dins l’autonomisme, dit de pas la seva vertadera vocació. Arriba a la Taula amb tot cuinat i dictat des de Madrid, rep un no absolut per l’autodeterminació, un no absolut per l’amnistia principals apostes ens diu de la part catalana i per tant el més lògic es aixecar-se de la Taula i marxar, però no, hi segueix i apart treu la limitació de 2 anys amb un relat de mirada llarga i deixant que el relat de Sanchez i de Madrid sobre el diàleg vagi fent forat dient que ara es l’hora del diàleg, com si amb els 10 anys del procés no hagués estat aquesta l’aposta des de tots els fronts possibles fins el darrer segon i donant entendre que el 155 i la repressió ferotge que patim fos exemple de diàleg.

Tot un desgavell, que espero les entitats i societat civil comencin a combatre abans no sigui massa tard, l’enemic no es a Madrid, es a casa nostra i hem comprovat que quan resta lliure per fer i desfer li veiem la vertadera cara i les vertaderes intencions que evidentment no passen per fer efectiu el referèndum de l’1 d’octubre i validar el vot de la gent.

Un dia trist per Catalunya, i si Europa ens mira, segur que ens recomanarà tractament per l’esquizofrènia sense terminis.

LA BOMBOLLA DELS PARTITS

General

Un espectacle sense límits el que protagonitzen els nostres partits, cada cop més allunyats de la ciutadania. Una bombolla política infumable i denigrant que potser la societat catalana haurà d’aturar més d’hora que tard.

Pedro Sanchez al costat dels dirigents catalans sembla un gran estadista i que internacionalment farà valdre aquests fets per imposar el seu relat davant les misèries catalanes. Ahir Junts va proposar els membres de la Taula amb Turull i Sanchez entre els assistents i això va ser vetat pel President i afirmat clarament que si no hi havia canvis i no presentaven membres del Govern nomes hi aniria la part d’Esquerra, mesura per cert secundada pel Govern espanyol amb entusiasme. Finalment Junts no ha cedit i les acusacions i retrets mutus son la prèvia d’una Taula fake i miserable on tots saben que l’embolcall es un i el contingut real un altre.

Es bastant aclaridor quan fa un any en la primera reunió de la mateixa sense cap tipus de resultat la part catalana presentava membres dels dos partits que no formaven part del Govern Torra, i ara sembla que les condicions han canviat no se sap perquè, de fet es parla d’un acord com a referència on curiosament posa que els membres seran nomenats pel Govern, no que hagin de ser del Govern, tota una paranoia sense fre. De fet Sanchez evidentment no es pot fer la foto amb dos presos polítics indultats, i si ens fixem a marcat la data, condicions, composició i diria que resultats amb l’acatament en aquest cas d’Esquerra i el seu President que amb la seva política de submissió total es conformen com sigui amb la foto i a canvi aprovaran els pressupostos.

Un desgavell fàcilment desmuntable, ja que si els temes fossin pactar el dret a l’autodeterminació o referèndum i l’ammistia entre 2 Governs, la lògica indica que hi hauria membres tècnics de Justícia, econòmics i un mediador que certifiques els acords com en tots els processos similars. Res de tot això ho trobarem amb aquesta taula amb membres com el Ministre de Cultura i Esports Miquel Iceta que donen idea del relat autèntic de la Taula.

Aquest drama d’enganys dels nostres partits poden seguir les seves batalletes pels segles dels segles, però la ciutadania catalana es mereix un mínim respecte i sobretot sentir-se representada, cosa que ara ha quedat orfe, i potser s’hauria de començar a exigir acabar amb tanta misèria política que com es va veure a la Manifestació de la Diada viuen en la seva bombolla.

CAP LLIÇÓ

General

Demà finalment hi haurà la Taula del fals diàleg. Veiem les darreres hores com la presa de pel segueix a tota marxa. Des de la incognita de Sanchez amb la seva assistència encara no resolta, a les declaracions de Tardà titllant d’estupidesa la petició de Paluzie a la Diada per fer la independència, i les acusacions de partidisme pels xiulets a la manifestació.

Aquesta farsa humiliant cap a les institucions i la societat catalana sembla que demà culminarà amb la reunió. Aquesta passada nit un cop més s’ha constatat amb la resposta de Pedro Sanchez a la seva assistència, dient que encapçalarà la seva part, és reunirà amb el President català i saludarà a tots els membres de les delegacions, en cap moment ha dit una cosa tant senzilla com que estarà assegut a la Taula i això 24 hores abans de la mateixa fa pudor a que senzillament no hi serà, si la part catalana tingués un mínim de dignitat exigiria concreció i la presència al més alt nivell degut al que pregonen que van a parlar i no aquesta inconcreció totalment fora de lloc i de vergonya aliena.

En segon lloc la deriva de personatges com Joan Tardà, en altres temps on l’independentisme era minoritari, un bon representant a Madrid, però que quan ha arribat el moment de passar de les paraules als fets amb un gran suport darrera ha reculat fins a límits insospitats demostrant les seves misèries i dependències d’aquesta Espanya autonòmica de sempres. Ja se sap que una cosa es parlar quan saps que es impossible, i un altra molt diferent es parlar quan pot ser una realitat. El menyspreu a les paraules de Paluzie, reclamant una cosa tant senzilla com la democràcia elemental i el respecte a la societat en forma d’exigència als nostres representants es una més de la seva deriva i per desgracia de bona part de la classe dirigent d’aquest partit.

De fet, aquesta misèria ha tornat a quedar en evidència amb les acusacions entre partits pels xiulets rebuts per alguns representants concrets a la manifestació de la Diada, sense la més minima reflexió de voler saber com han arribat a aquest punt i sobretot que han fet malament per provocar el canvi de paradigma. Aquest independentisme tant autocritic en tots els sentits, ara sembla que ja no existeix i la visió del partit ha deixat en segon terme la visió de país, i aquesta seria l’explicació que no volen verbalitzar.

Per tant de lliçó cap ni una, quan es tracta de democràcia i dignitat.

PRESIDENT, FACI LA INDEPENDÈNCIA

General

La Diada ha deixat clar que una bona part de la societat catalana no pensa caure en aquest engany del pacte amb l’Estat per deixar el referèndum d’independència amb res, que ens proposa el Govern i en especial Esquerra Repúblicana, i ho han demostrat totes les persones que van assistir a la Manifestació a Barcelona i també la gran quantitat que per diferents motius es van quedar a casa però segueixen resistint.

Caldria considerar com excepcional veure com en una manifestació independentista el President de la Generalitat i la cúpula del principal partit de Govern amb Junqueras al capdavant eren protegits per personal de seguretat davant la gent, aquella que precisament hauria de ser la seva gent, això en principi no havia passat mai, i hauria de fer pensar a aquests dirigents i partit en particular que han fet per allunyar-se d’aquells que teoricament representen.

En segon lloc veure que el frau immens de la Taula de diàleg, que a la que teoricament es la setmana de fer-la visible, el dilluns no hi ha dia, no hi ha confirmada l’asssistència del President espanyol, i ni tant sols hi ha ordre del dia. Tot això dona idea de la seriositat en que es prenen la mateixa aquesta part. De totes maneres la part catalana tampoc es queda enrere, la seva submissió no te límits i com sempre han passat d’exigir la presència de Sanchez, a dir que hi aniran igual si no hi assisteix. Un altre item es la reclamació d’una proposta espanyola, quan la proposta que ens volen vendre i diuen defensaran a la Taula es autodeterminació i ammistia.

Fa riure per no plorar. Pidolar l’autodeterminació, quan es recollida a l’ONU i signada en la seva globalitat pel mateix Estat, ja es trist, però quan has exercit aquest dret democràticament, has votat el dia 1 d’octubre i has guanyat, i pretens tornar a la casella de sortida aixó ja es miserable. Per altra banda ammistia pels milers de repressaliats, saben que molts d’ells han tingut a la part acusatoria la mateixa Generalitat i saben que la repressió judicial nomes es pot aturar amb la independència, quan els Tribunals espanyols deixaran de donar cap efecte. Per tant cap proposta a l’horitzó.

De fet, nomes cal veure com els mitjant públics catalans han tractat l’èxit incomode de la Diada pel sistema mateix català quan a la nit a TV3 es va arraconar el que era la notícia del dia per parlar d’un Bisbe que ha marxat del seu càrrec, aquest es el relat que els partits ens volen vendre per fer veure que les aspiracions d’independència ja no existeixen.

Com va dir l’Elisenda Paluzie “President, faci la independència”.

UN GRAN ENGANY

General

M’ha semblat interessant transcriure aquest article escrit desprès de la Reunió d’Esquerra a Suïssa, per fer evident que anem en direcció contrària a com s’han aconseguit la majoria d’independències del món. Ens parlen de finestra d’oportunitat com si fos una cosa inevitable i màgica. Malauradament aquesta nomes ens te a nosaltres i hem de donar el pas ferm si esperem que algú ens miri, en cas contrari ningú ho farà. Per altra banda estaria bé saber com funciona el món, sobretot si es vol trencar els esquemes establerts i potser així sabriem que estem sols fins que no siguem un problema, i ara per ara no ho som.

Quan Esquerra pontifica

Jordi Galves

A Ginebra, sense la participació del president Aragonès, que altra feina tenia, es van reunir els líders d’Esquerra Republicana. Després, Oriol Junqueras i Marta Rovira van publicar un article al Punt Avui per assegurar-nos que estan a l’aguait, que ara calma, que tots quiets, que estan esperant el gran moment que ja arriba, el momentíssim en què la justícia europea aixecarà solemnement l’espasa, triarà els bons i condemnarà els dolents, com en un preludi del gran final que es desenrotllarà, com un pergamí, a la Vall de Josafat. Tu sí i tu no. D’això en diuen “finestra d’oportunitat”, que és un concepte de màrqueting, de venedors. Oriol Junqueras i Marta Rovira diuen que hi tenen posat l’ull però, malauradament, després de la reunió no van poder fer manifestacions públiques perquè van descuidar-se de demanar permís a les autoritats helvètiques. Diuen que es va presentar la policia, sense avisar, i els va dir que no i que no. I a Suïssa no n’hi ha prou amb ser bona persona, com sempre afirma Junqueras que és. Es veu que això els és igual però que s’han de seguir uns determinats reglaments.

De manera que haurem d’acontentar-nos amb l’article dels dos principals líders d’Esquerra Republicana per mirar d’entendre el que tenen pensat de fer des del Govern. Parlen del futur, que és una bona manera de no parlar del present. Diuen Junqueras i Rovira que, a partir d’ara “serà diferent perquè treballarem encara amb més determinació i força”, un panorama futurible que, per descomptat, obre tot un univers de possibilitats, vista la ingent tasca que s’ha fet fins avui, només comparable a l’stakhanovisme més esforçat. Després, segurament mal assessorats, fan servir en l’article un dels pitjors tòpics de la política i de la retòrica dels reality shows. Junqueras i Rovira diuen que tenim al davant “reptes majúsculs” com si fóssim en un film d’espadatxins o en un concurs televisiu d’aquests que els fan passar per tota una sèrie de proves i putadetes diverses en illes tropicals. Aquest aventurisme dels reptes i la grandiloqüència dels discursos no acostumen a generar bona política. De manera que tampoc esdevé gaire tranquil·litzador llegir, a continuació, que “ens queda molt camí per recórrer, però sabem que estem preparades i preparats per superar els obstacles de la repressió i la persecució política”. Ja se sap que la fe mou muntanyes però per ara l’únic argument polític que s’enuncia és aquest. Una fe talibànica en ells mateixos. I una constant apel·lació a fer-los confiança.

El dramatisme de la persecució que pateixen els més de tres mil represaliats ja és prou cru perquè no calguin més ingredients lacrimògens. Potser sigui innecessària la implícita evocació a Oliver Twist i al dramatisme de Dickens en l’article: “en embargar les nostres cases el que fan, en realitat, és embargar la llar de les nostres filles i fills. Cap democràcia del món hauria de permetre’s el luxe de represaliar les filles i els fills de la dissidència política.” Les persones represaliades, ja siguin polítics de primera línia o ciutadans anònims tenen perfectament dret a tenir i preservar una llar sense que calgui utilitzar els fills com a escuts humans en cap argumentació. Els fills d’Oriol Junqueras, per descomptat que no han de ser desnonats, com tampoc haurien de ser desnonats cap dels infants ni dels pares que no poden fer front actualment al lloguer del seu habitatge. La llar és precisament això, un espai de trobada intergeneracional i, en aquest sentit, cap nen no hauria de quedar-se sense sostre però tampoc cap dels vells combatents independentistes, cap de les iaies que amb cadira de rodes voten lliurement per Esquerra Republicana i per altres formacions separatistes. La política no necessita nens. Tampoc necessita de polítics que vulguin competir en la legítima controvèrsia pel poder i que, alhora, s’erigeixin en àrbitres o avaluadors morals del joc en el que estan participant. Esquerra ⸺ni cap altre partit⸺ no pot afirmar pomposament que és “garant” de la democràcia, ni tampoc que els militants d’Esquerra “som demòcrates, republicans i independentistes, i volem posar el futur d’aquest país en mans de la democràcia” almenys mentre es mantingui el caudillismo en absolutament tots els partits polítics catalans, exhibint una colpidora manca de democràcia interna. La fe democràtica no s’ha de proclamar, més aviat cal posar-la en pràctica a casa de cadascú.

Un altre dels aspectes que esdevenen inquietants de l’article de Junqueras i Rovira és quan s’hi afirma, potser amb un excés d’idealisme, que “la independència és un deure que tenim amb la societat si la volem plenament lliure, justa i digna.” Sobretot és una exageració perquè ni avui ni al llarg de la història, el món no ha conegut cap societat ni lliure ni justa ni digna. Però sí que coneix gairebé dues-centes nacions que avui són independents. La independència no pot ser assimilada als ideals irrealitzables si el que es pretén, al capdavall, és dur-la a terme. Ni es pot afirmar tampoc que contra la repressió Esquerra aportarà més vots quan, ara com ara, els vots independentistes s’estan reduint dramàticament després de més de tres anys de paràlisi en la iniciativa política secessionista dels tres grans partits que, teòricament, la defensen. Sempre és temerari, per a tothom, conjugar els verbs en futur. Però més encara quan parlem de política. És sorprenent que Junqueras i Rovira afirmin que, en el moment en què el tribunal europeu emeti la seva sentència, serà una sentència inequívocament favorable i aleshores “haurem sabut bastir complicitats i majories i haurem pogut treballar en tots els àmbits i en tots els territoris, sense deixar-nos-en cap”. És sorprenent, entre d’altres coses, perquè l’agressiva rivalitat política d’Esquerra no ha aconseguit esborrar del mapa el fenomen polític de Junts, ni fagocitar la CUP, ni tampoc arrossegar Comuns i Unides Podem dins de l’òrbita d’Esquerra Republicana. L’hegemonia d’Esquerra es quantifica en un sol diputat respecte a Junts. Això de les “complicitats” i les “lluites compartides”, són dos conceptes extrets dels vells llibres de doctrina comunista que ara s’exhibeixen, per part de l’actual direcció d’Esquerra, però que fins avui no han estan acompanyats de cap iniciativa unitària ni integradora, com correspondria a l’actual situació de causa general contra Catalunya, com correspondria a l’actual persecució política de l’independentisme i del catalanisme. Hem passat de les bones paraules i la paràlisi a un nou escenari: la paràlisi amb unes paraules que ni s’aguanten.

ESPANYA I LA JOGUINA CATALANA

General

Aquest episodi amb la inversió a l’aeroport no deixa de ser una jugada més de l’Estat en aquest cas representat pel PSOE per ridiculitzar l’independentisme i especialment Esquerra i intentar esborrar qualsevol dubte davant les demandes catalanes.

Efectivament, quan el Conseller Puigneró va anunciar l’acord de l’inversió de 1700 milions per ampliar la pista del Prat i convertir l’aeroport en un hub internacional, ho va fer dins la dinàmica de partit i on posteriorment l’afectació mediambiental va obrir la caixa dels trons. De fet dins el mateix Govern espanyol, el soci socialista Podemos no hi estava a favor i abans d’una nova enganxada que segueixi restant han decidit anar pel dret. De fet la decisió ja va ser unilateral, ja que recordo AENA te la paella pel mànec i ara amb l’excusa de les divergencies a Catalunya i podent deixar les culpabilitats al Govern català han decidit deixar la inversió amb res amb la postura de l’enfadat.

Per la part catalana i davant aquesta nova jugada de Sanchez, i com era d’esperar hi han caigut de quatre potes, primer per veure qui agafava més rèdit de l’acord, però el problema mediambiental amb la Ricarda i l’opinió d’experts que no era necessàri ampliar la pista per convertir-se en un hub, deixant clar que el projecte havia de ser aprovat per la Unió Europea al tractar-se d’un espai protegit ha deixat els dubtes, els canvis de discurs i la baralla partidista en primer terme. El colofó ha estat quan s’ha sabut que alguns consellers podien assistir a la manifestació contra el projecte, donant una imatge de Govern trista, sense prendre cap decisió i mantenint uns equilibris impossibles que els han deixat en evidència. Ara toca parlar de la culpabilitat de Madrid per sortir del pas com es marca de la casa.

Tanmateix, la jugada de Sanchez es la constatació del tracte cap a Catalunya, de les nul·les intencions de tractar el territori català res mès que pels seus interessos i l’objectiu d’acabar amb uns partits independentistes dividits i desorientats per acabar el problema. Per la part catalana un nou trist paper que constata el nivell tant baix d’aquest Govern, que ha passat conjuntament amb les associacions empresarials a demanar la gestió de l’aeroport, que seria el tema real a barallar-se per les engrunes de la proposta d’AENA amb aquest paper tant trist.

Espanya ens tracta com un joguina i ja veiem com ens hi posem bé.

LA MANI DE LA DIADA

General

Aquest 11 de setembre hi torna la convocatòria per part de l’ANC d’una manifestació pels carrers de Barcelona i on des de l’entitat es diu que no cal donar ales a una falsa normalitat sense sortir.

De fet i pendents de la Taula de diàleg que qualifica de parany del Govern espanyol al Català per debilitar l’independentisme. De fet volen que mentres pensem en la Taula, no pensem com fer la independència. Critica l’acord per l’autodeterminació i l’ammistia que nomes servirà per reforçar la posició dins la Taula però amb partits amb fulls de ruta diferents.

També, a les últimes hores sabem que el President Aragonès i la major part del Govern assistirà a la manifestació programada.

Cal dir, en referència a les paraules de Paluzie, que la falsa normalitat no l’ha creat l’Estat espanyol, sinò la mateixa Generalitat amb la seva actuació els darrers 4 anys, acatant el 155, tota la repressió, col·laborant amb l’Estat a Madrid, deixant l’1 d’octubre en res ja que es demana un nou referèndum acordat que no arribarà mai, i deixant el projecte per la independència en pura retòria, quan alhora de la veritat el neoautonomisme es la recepta del dia a dia per implantar.

Per altra banda el parany de l’Estat al Govern, crec que es precisament a la inversa, es un parany del Govern català a la societat catalana, ja que nomes preten fer focs d’artifici amb unes falses negociacions que saben no poden arribar enlloc ja que la posició de força no es precisament catalana, i perquè a Madrid de VOX, passant pels Populars, socialistes o Podemos no veuen cap referèndum a la vista i nomes parlaran de possibles concessions autonòmiques que com sempre la meitat no es compliran.

Tanmateix, qui pensa en la Taula com a valvula de retorn a l’autonomisme menys traumàtica i no te cap estratègia ni intenció per complir el compromís del 2017 son els nostres partits. El mateix acord descrit es una humiliació a la ciutadania, ja que se suposa que els partits independentistes ja les volen les dues coses no les han de pactar o rubricar i en aquest cas com be diu, posteriorment i a la realitat cada partit te la seva tàctica per ostentar el poder, però en cap cas per fer realitat el resultat del referèndum i posterior declaració.

De fet l’ANC, crec que hauria donat un cop damunt la taula si enguany l’1 d’octubre fos l’acte central i no l’11 de setembre que ja hauria de formar part del passat.

LA XIMPLERIA

General

Les paraules de Colau, qualificant poder fer un referèndum de ximpleria i l’acceptació del Departament d’Universitats satisfet pel canvi en el paper de les llengues en els exàmens de selectivitat son dos fets que marquen clarament la tendència que vivim.

La batllesa de Barcelona nomes fa que confirmar la deriva d’un partit com Podem que va passar de portar aire nou amb les reivindicacions del 15 M i una concepció moderna i diferent de la política caduca i ancorada en el passat espanyol a ser un simple instrument més del règim amb els mateixos conceptes que ara ja passen per deixar els conceptes democràtics en res exactament igual que Populars i socialistes. Hem vist darrerament com han passat de defensar sempre un referèndum per la ciutadania com a millor eina encara que sigui amb la boca petita a dir que no el portaran en les seves reivindicacions i com ara Colau posant en la seva boca els interessos de la ciutadania i fent-los servir com excusa per deixar la decisió sagrada d’una societat i el seu dret a decidir en una ximpleria. Aquests deuen ser els que algun diuen en tenim lluites compartides, suposo que no es deuen referir a les democràtiques, ja que aquestes son les mateixes que la resta de grans partits espanyols, de fet la seva funció ha estat blanquejar un partit com el PSOE i validant la seva funció d’esquerra espanyola que a la realitat es un simple falsedat com al llarg de la història ha quedat demostrat.

Per altra banda el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obliga a Universitats en els examens de Selectivitat a preguntar a cada alumne si vol el mateix en català o castellà i tot amb confidencialitat, deixant en res la manera que es feia fins ara, i on el català per defecte era l’opció i si algú volia el castellà ho demanava a mà alçada. Es curiós com aquest nou atac a la llengua vehicular i propia de Catalunya el vol presentar com una victòria la Generalitat.

De fet es un nou menyspreu i atac per deixar la nostra llengua sense els seus drets amb el col·laboracionisme de les nostres institucions gens preocupades pel perill que la llengua catalana va assolint. El normal era per defecte utilitzar el català, i si algú per exemple per venir de territori de llengua castellana acabant el Batxillerat aquí demanava el castellà no havia de suposar cap estigma, simplement normalitat, però no ara secretament i per les tendències que vivim o comoditat segurament la llengua catalana serà afeblida i els castellano parlants no hauran de fer el mínim esforç. Un pas enrere que vergonyosament es acceptat i presentat com un avenç.

Els relats de la ximpleria.

EL VIRUS GLOBAL

General

Veiem aquest dies que estem estancats en la vacunació en una franja d’edat concreta fins els 35 anys amb moltes dosis als congeladors emmagatzemades i que si es vol seguir avançant en la lluita contra la pandèmia s’hauria de pensar en una estratègia, ja que el raonament dels drets individuals xoca clarament amb els col·lectius.

Efectivament, amb una pandèmia mundial com es el cas i quan hi ha una vacuna amb totes les incògnites que es vulguin i tots els interessos d’aquestes grans companyies farmacèutiques i Estats que sabem, la dada es clara, conforme ha pujat el nivell de vacunació cada onada ha estat millor tant per contagis com per defuncions, i això es un fet irrefutable. Per tant si volem aprendre alguna cosa de la fragilitat que la humanitat ha demostrat i tornar a una certa normalitat que lògicament hauria d’incoporar allò que hem après d’aquesta situació, cal vacunar la població, sobretot per la gent més vulnerable i per la societat en general on compartim la nostra vida.

Trobem en aquest cas el negacionisme o simplement aquelles persones que no creuen en la mateixa i exerceixen el seu dret de no fer us de la mateixa. Pel que fa a la primera, les teories conspiradores son moltes i principalment son de control de la població, si es per això crec que el sistema no li cal això ja que el control ja l’hem permés anteriorment i en tenim molts exemples d’aquesta situació i per tant no seria massa efectiva. Pel que fa al segon, crec que la lluita en aquest cas no es individual, es global, de res serveix que un carrer es vacuni en la seva totalitat si els carrers del costat no ho fan i permeten que el virus segueixi el seu curs. Per tant es global i els drets col·lectius entren amb força. Igual que defensem per exemple el dret a l’autodeterminació d’un poble també el de la salut col·lectiva estaria en aquest nivell. Ho tots o cap.

Per tant, crec que per no entrar en el debat dels drets individuals atacats, caldria exigir un comprovant de vacunació per accedir a la cultura, viatjar o molts altres elements de la vida quotidiana que haurien d’impedir que la gent que legitimament ha decidit no ser solidar amb la resta amb el perill que suposa no tingui o no pugui gaudir del mateix que la resta. Es una manera de posar en responsabilitat les decisions i les conseqüències de cadascú sense lesionar els drets col·lectius, per recordar que no vivim sols en aquest planeta.

UNA FARSA SENSE LÍMITS

General

Escoltar ahir, al líder republicà dir que la comunitat internacional ens demana…, versió modera de l’Europa ens mira o deixant sense importància la possible no presència del President espanyol a la Taula de diàleg fa realment molta llàstima.

El líder republicà segueix defensant la Taula dient que hem de ser els campions del diàleg, amb l’exemple de Ghandi per bandera i el convenciment que hem de demostrar la voluntat negociadora, alhora reconeix que es conscient que l’Estat espanyol no te cap interes en reconeixer la independència que s’ha de guanyar pel vot de la gent en un referèndum, sent cada cop més forts.

Realment seguir insistint amb aquesta farsa fa rabia, no crec que necessitem ser els campions de res i molt menys del diàleg, aquest títol ja el tenim a les vitrines amb l’aval d’un procés de 10 anys on s’ha intentat totes les fòrmules per intentar negociar com consultar a la ciutadania la independència. Totes i cadascuna de les mateixes han estat rebutjades i alhora s’ha fet una interpretació tant restrictiva de la sagrada Constitució espanyola que lògicament es impossible. La unilateralitat del 2017 nomes es conseqüència d’entrar en un cul de sac sense sortida possible. Posar a Ghandi pel mig, crec que tampoc toca, son contexts diferents, lluites diferents i espais de la historia que poc tenen a veure. La via catalana es un altra i ho ha de ser ja que la paret que te al davant també es un altra. Respecte la voluntat negociadora crec que es suficientment amplia i avalada per no haver de seguir fins a l’infinit sense esperar cap resultat.

Tanmateix, reconeixer que l’Estat no te cap interes amb l’autodeterminació es un pas, i aquest si que be avalat tant pels fets com per les repetides declaracions dels responsables polítics per activa i per passiva negant fins hi tot el conflicte i com insistia ahir Illa reclamant un debat entre catalans. Si arribem al vot i al referèndum, un altre parany, ja que crec que l’1 d’octubre del 2017 ja es va realitzar i la societat catalana ho va donar tot per fer-ho possible amb un resultat que s’ha de respectar i fer viable, anul·lar el fet es un insult a la ciutadania i a tots aquells que ens vam jugar tot i diposats a tot per fer-ho possible i defensar-ho legitimament.

Respecte al cada cop hem de ser més, crec que es una evidència però no pot ser un obstacle infinit on sempre anirem pujant l’aposta per fer-la impossible. De fet, la comunitat internacional no ha demanat res i tots sabem que nomes actuarà quan fem el primer pas i siguem un problema. Una taula on a una banda hi ha el President i a l’altra no llença un missatge tant clar com inequivoc de que no es una taula d’igual a igual, sinó del que te al poder amb un simple subordinat.

Prou d’aquesta farsa sense límits.