ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA MOCIÓ FALLIDA

Sense categoria

La moció de la discòrdia a Ripoll, ha acabat abans d’hora pel no final de Junts a donar via lliure a aquesta maniobra, legal sí, però eticament difícil d’explicar a la societat que veu com els seus vots son un mercadeig on evidentment no en son protagonistes.

Efectivament, Silvia Orriols continuarà com a batllesa de la localitat i el no de Junts diuen que és pels resultats d’una enquesta que havien encarregat i que els deixava en mala posició, diuren que no es viable substituir un govern en minoria per un altre en minoria ja que la ciutadania o veurà com un canvi de cadires. Alhora per no reforçar la candidata d’Aliança Catalana que podria fer victimisme i donar rèdits. Esquerra ja l’acusat de tremolor de cames i fer descarrilar un acord que estava fet i posar-se al costat de PP i VOX.

És un bon exemple de la política d’avui en dia. Un partit titllat des del primer moment i per intentar no trenques el monopoli existent d’extrema dreta sense vergonya, amb tots els mitjans oficials i afins repetint el lema sense descans i volen aplicar cordons sanitaris en diuen que no son res més que la hipocresia d’aquests partits, que no ho han fet amb Populars i Socialistes, els mateixos que van avalar la violència per intentar impedir el referèndum català i que posteriorment van aplicar el 155 o cop d’Estat contra les institucions catalanes, i per si no en fos prou la repressió posterior amb judicis d’altres èpoques i jugades brutes com l’espionatge o els dubtes més que raonables sobre el que sabia o no sabia el CNI sobre l’Imam de Ripoll. Tot molt democràtic com veiem però que no es suficient per cap cordó i si per col·laborar fidelment com veiem a Madrid. En canvi un discurs sobre l’immigració alertant dels seus perills que hi son, de les expulsions als delinquents cap als seus origens o el respecte als drets humans en referència a alguns comportaments de la immigració islamica, això és titllat d’extrema dreta sense embuts, tot un cinisme.

Per altra banda, Junts ja sabia el tema de les minories abans de començar, i el gir a cop d’enquesta denota que la societat no és la prioritat i les quotes de poder evidentment si. De fet la reacció d’Esquerra tornant a distingir entre bons i dolents quan es refereix a PP i VOX però no als socialistes, denota aquest relat que ens ha portat on som en el dia d’avui i a la pèrdua de credibilitat dels nostres partits davant la ciutadania.

La lluita pel relat i no per la realitat, la moció fallida.

CORTINA DE FUM

Sense categoria

Catalunya fa temps que va arribar al màxim de les seves competències cedides per l’Estat. Aquest no està disposat a cedir res més i ho ha deixat clar a travès dels anys. Davant aquesta situació els nostres partits han seguit el joc intentant crear cortines de fum sobre grans competències que saben mai aconseguiran, però intenten vendre un fals relat en benefici propi.

Parlo de la compareixença ahir de la Consellera Paneque i el representant d’Esquerra per anunciar un pas diuen decisiu pel traspàs de Rodalies a Catalunya, un tema ciclic que com la gestió de l’Aeroport o el finançament singular va sortint com una eina política però sense cap avenç significatiu real a pesar de les iniciatives civils presentades, els consensos que diuen entre la societat catalana i tot el que els passa per la imaginació.

Ahir ens anunciaven una nova operadora de Rodalies com a filial de Renfe que es un pas que no serà realitatfins final de 2025.Una filial com a pas previ a una societat conjunta meitat Estat i meitat Generalitat amb la presidència per Catalunya i vot de qualitat. La consellera ha insistit amb la complexitat juridica de l’acord i per això l’endarreriment i tot per garantir la continurïtat dels treballadors.

Cal dir que una compareixença com aquesta amb un membre del Govern i un d’un partit no és gens usual. Ja que l’acord és entre Governs i per tant son els que intentaran treure rèdit del mateix, la presència entusiasta d’Esquerra s’explica com a gest per un Govern català sense majoria i que necessitarà els vots repúblicans per altres afers. Tots han posat l’accent amb el que he explicat sobretot els repúblicans per vendre el producte com un guany espectacular i evidentment gràcies a la seva feina.

El que no han explicat, és que ja el 2010 teoricament es va signar el traspàs de Rodalies que posteriorment i desprès de vendre a bombo i plateret és va veure que no incloia ni trens, ni vies, ni infraestructura, amb prou feines la decisició de les freqüències d’horaris i poca cosa més. Un frau en tota regla que ara ha resuscitat en un nou engany 15 anys desprès un altre cop. El parany més gran i que amaguen uns i altres seria que les decisions estratègiques, és a dir les decisions importants hauran de ser amb majoria qualificada, és a dir la Generalitat no les podrà imposar i haurà de negociar i acordar amb l’Estat qualsevol tema cabdal. Això, ni aquí ni a la Xina Popular com deia aquell és cap traspàs.

Un nou frau d’aquesta classe política que no viu de fets, sinó de relats i sobretot d’enganys que com aquest sembla estar apunt i amb una sola víctima, la societat catalana que seguirà pagant de primera per un servei de tercera.

Una cortina de fum.

ELS FULLS DE RUTA

Sense categoria

Crec que qui més qui menys comença a estar una mica fart de fulls de ruta, de nous estudis i de noves entitats per un mateix objectiu que periodicament anem descobrint. La roda del hamster fa temps que gira però sempre es mantè al mateix lloc.

Totes aquestes iniciatives, tàctiques o idees eren lògiques en el procès fins al 2017 cap a la independència, una època on tothom entrava en un món inexplorat que volia passar de la simple xerrameca partidista, un relat de fantasia o abrandat amb finalitat electoral a la realitat de trencar les cadenes que ens uneixen a l’Estat. Era un nou relat, un nou context que va agafar molts amb el peu canviat i que els més llestos van adaptar-se rapidament i segurament no per fer-lo realitat, sinó per pura supervivència personal o política. Tot era un aprenentatge, un estudi d’altres nacions que també havien anat pel mateix camí i de les reaccions dels diferents Estats i intitucions davant cada pas. En clau interna un estudi de les nostres possibilitats, les nostres febleses i un futur sense condicionament dels lligams de l’Estat i el que això comportaria.

En clau política, noves formes com el mateix Junts pel Sí i altres discursos que havien de donar resposta a la mobilització popular i alhora dialogar amb els poder factics catalans, els més lligat a l’Estat, un joc a dues bandes que fins la desobediència dels nostres partits al Resultat del Referèndum tenia tot el sentit del món.

Un cop passat i en el context actual, fa riure per no plorar aquests nous fulls de ruta que ens pretenen fer creure que han inventat allò que mai haviem descobert, o aquestes iniciatives que ara si tenen la formula exacta que mai haviem vist i que demanen una unitat que tots coincideixen com a fonamental i que alhora cap practica ni sembla en te cap intenció.

Les oportunitats o els objectius evolucionen fins arribar al climax on han de ser assolits o passen a ser derrotats i encara més trist sense lluita. Un cop passat això i amb unes actituds com hem vist els darrers anys el context queda remogut i el terreny de joc totalment enfangat per seguir amb la mateixa tàctica anterior que la societat ja no abonarà amb entusiasme fruit de l’engany rebut, així ho hem vist amb els resultats electorals o amb la mobilització mínima des d’aquelles dates. Enganyar te això i crec que l’assumpció de responsabilitats davant la ciutadania seria un bon començament abans repetir vells tics que fan vergonya aliena.

Cal assumir l’errada, nous lideratges i guanyar la credibilitat amb fets per tornar a recuperar la credibilitat, una paraula molt millor que els fulls de rutat que tots sabem de memòria.

LA FOSCOR D’UN ESTAT

Sense categoria

Els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils que van provocar 16 morts tornen a estar en dubte sobre qui havia darrera amb les declaración d’un dels protagonistes i els xiulets despistats d’un Estat que intenta amagar aquesta vergonya que malauradament no seria una sorpresa.

Efectivament, Mohamed Houli Chemlalt, un dels tres condemnats, concretament a 43 anys de presó, ha declarat a la Comissió d’Investigació dels cas “El CNI tenia coneixement de les intencions que tenia l’Imam i van permetre que vingúes i ens adoctrinés”. Ell va ser ferit a l’explosió de la Casa d’Alcanar i l’únic supervivent. De fet diu que hi havia 3 persones i es van trobar rastres de 2, confirmant el terrorista que l’Imam va ser el darrer a entrar la casa i no podia assegurar que hagués mort o hagués pogut sortir. Aquesta persona és la darrera viava del comando a Alcanar i per tant les respostes vives que ens queden.

Cal dir que la seva situació de presó fa que hi hagi pocs motius per mentir sobre l’assumpte ja que apart l’Estat és el menys interessat a reflectir aquestes paraules en el cas de que fossin certes i apant no hi te res a guanyar, i a perdre. De fet el Govern amb molts intents i peticions va desclassificar documentació sobre els atemptats, però evidentment no tota i l’opacitat sempre fa sospitar. Declaracions contradictòries de comandaments policials com Jose Manuel Villarejo, les reticències a obrir els documents i ara declaracions de responsables com aquest deixen en una evidència la sospita continuada sobre la relació real del CNI i l’Imam, i també la teoria de l’atemptat per fer fracassar la independència catalana a qualsevol preu.

Curiós també son declaracions de Houli on explica que a vegades Al Satty feia marxar a altres membres de la casa per parlar amb agents del CNI. De fet diu que l’Imam va aparèixer del no res i va començar a influir en els joves. Posteriorment al dia de l’explosió es va trobar la seva furgoneta a Sant Carles de la Rapita, apart algun canvi en les seves declaracions en respecte a les fetes anteriorment les atribueix a pressions cap a ell. Cal dir que durant la seva declaració membres del PP i PSOE han marxat de la cambra.

En definitiva, uns sospita cada cop més grossa i on sembla l’Estat no te intencions d’oferir la veritat o com a mínim no obstruir la investigació. Quan això passa normalment la culpabilitat no és massa lluny i la lògica cada cop ens du a pensar que el CNI sabia les intencions de l’Imam i ho va amagar per intentar evitar la independència catalana amb els danys colaterals que tots sabem. Aquesta és la democràcia espanyola.

La foscor d’un Estat.

ELS JOVES I LA DICTADURA

Sense categoria

Segons un sondeig recent de l’Institut de Ciències Polítiques entre joves catalans entre 18 i 24 anys 4 de cada 10 no veuria malament una Dictadura com a sistema per damunt de la democràcia. Unes dades que constaten la baixa qualitat de la democràcia actual i la fallada del sistema.

Efectivament constata la dretanització dels joves i una escletxa entre d’altres franges d’edat. Nomes un 61% creu que la democràcia es preferible, de fet el 16% son partidaris de la Dictadura i el 20% tant els fa un règim que un altra. Tanmateix del 60% favorable a la democràcia creu que està amenaçada per les notícies falses, l’extrema dreta i les desigualtat econòmiques. Cal dir que les dones temen més l’extrema dreta que els homes i el seu percentatge de preferir la democràcia augmenta fins el 73%, a la resta d’edats frega el 80%. També destaca la pregunta de quina mesura és important per viure en un país governat democràticament, nomes el 29% dels joves ho pensa.

Una enquesta que no fa més que refermar que la democràcia no pot ser una paraula buida de contingut com la percepció que molts cops ara en tenim, un sistema on el paper de la societat nomes és basa en votar cada 4 anys i prou. On la casta política preocupada pel poder i no per representar la ciutadania està a l’ordre del dia i on la corrupció del sistema s’esten per tot ell sense fre amb les grans empreses portant la batuta i on el relat i la imatge passa per davant de resoldre els problemes com protegir els drets dels ciutadans, la seva llibertat per escollir o les desigualtats socials cada cop més agudes.

Davant això no estranya que els joves, també per la fluixa explicació de la Dictadura totalment protegida a l’Estat en fa el sistema educatiu i on el desconeixement més la frustració comporten aquests percentatges favorables a un sistema dictatorial que ja no saben diferencia d’una vertadera democràcia que no han tastat. No hi ha dubte que a pesar de totes aquestes mancances la gent més gran que ha viscut i patit aquest sistema evidentment no el valida i el vol lluny. Pel que fa la dretanització com sempre he dit la culpabilitat recau en l’esquerra i el seu comportament que fa posar en auge el populisme per la desesperació d’una societat atrapada en un sistema corrupte.

Ara els mitjans es posen les mans al cap per aquests resultats, però son fruit de la democràcia de fireta que vivim i la mala gestió de l’esquerra que per força porten al jovent a buscar solucions pel seu futur.

Els joves i la dictadura.

CULPABLES DEL POPULISME

Sense categoria

La pujada de finalment 50 euros al salari mínim interprofessional porta la novetat de fer pagar l’IRPF als treballadors amb aquest salari, cosa que mai havia passat, ja que quedava exempt i que podríem dir torna a allunyar la teòrica Esquerra del que s’esperava d’ells.

Sumar i Podemos ja han posat el crit al cel i ho han tractat d’escàndol. Concretament la vicepresidenta Yolanda Diaz diu que la pregunta no és si apujar o baixar impostos, sinó qui ha de pagar els mateixos i afirma que la justícia fiscal comença per dalt i no per baix. De fet ja han anunciat una proposició de llei per revertir aquesta mesura. També altres formacions com Populars en presentaran una i tant Junts que pregunta que si el cost de la vida és més alt a Catalunya hauria de ser un factor per calcular el nou salari mínim o Esquerra i Bildu que ho veuen amb recels castigar la part més baixa de la piramide salarial.

En primer lloc, que Yolanda Diaz, que jo sàpiga membre del Govern critiqui una mesura que ha aprovat el mateix Govern del qual forma part com si no hi fos, és un cop més surrealista, resta tota la credibilitat i simplement son gests de cara a la galeria i per posar en primer pla una formació que simplement és una crossa del PSOE sense cap veu ni vot. Seria com si un cantant critiques la veu del cantant un cop acabi el concert quan és ell mateix. En segon lloc, una mesura molt miserable per les persones treballadores que cobren aquest salari mínim, on la bona notícia és la pujada encara que siguin 50 euros per posteriorment recaptar sobre aquest sou com diu la paraula mínim. Aquest IRPF sobre ingressos ha de ser proporcional i no castigar com deiem els que pertanyen a la part més baixa i que tenen prou dificultats per sortir endavant. Un engany o burla intolerable. De fet mai havia estat així i l’afany recaptatori del PSOE no pot passar per davant de l’ajut a aquesta part sensible de la població, precisament d’això van els impostos entre d’altres coses. També cal dir que si els territoris no tenen el mateix cost de vida, com per exemple Catalunya i Extremadura posem el cas el SMI no pot ser exactament el mateix, no ès just, tot va relacionat.

Amb mesures com aquestes, encara es pregunten perquè la població vota el que vota i el populisme obre camí en tants llocs. No és culpa seva, la culpa és de l’esquerra que no actua com a tal i la gent davant la desaparició de la justícia social diu prou.

Culpables del populisme.

LA TERRA DE CLARA SEGURA

Sense categoria

A la cerimonia dels Premis Goya, l’actriu catalana Clara Segura va obtenir un premi per La Casa en Flames i en el seu discurs vam viure una repetició del discurs d’Eduard Solà i el xarnego. Crec que no anem bé per aquest camí.

En el seu discurs ens diu “Tots vam ser estrangers en algun moment, la terra no ens pertany i nomes ens acompanya durant un temps”. Això va ser molt ben acollit pel públic espanyol en aquest cas i no m’estranya. Potser prou de fer el joc a l’imperialisme espanyol en aquest cas que s’atorga uns drets normalitzats que els demes se’ns neguen sistemàticament.

No tothom és estranger en algun moment, això per començar, si es refereix als immigrants o gent que ha viscut aquí per buscar un futur millor, és evident, i això ès un procès natural que anirà a menys a mesura la integració és més forta. Sempre cal puntualitzar que l’esforça ha de ser de les dues parts i no nomes d’una i que principalment la persona nova que és vol integrar en un altre cercle el seu esforça ha de ser major i sincer, crec que seria la normalitat, encara que molts cops amb la immigració espanyola per exemple, Espanya ho transforma i sembla donar a entendre que els autoctons son els que s’han d’adaptar als novinguts. La Clara també diu que la terra no ens pertany i nomes ens acompanya un temps. Deu ser el seu cas, però normalment la gent neix i creix en un context o societat amb unes costums, una llengua i una manera de fer que donen la seva identitat i aquesta va totalment lligada a la terra on viu. Forma la teva manera de ser, el que porta la diferència entre el teu grup i la resta del planeta, per tant considerar la terra com una cosa externa ens porta a pensar en un desarrelament o persona neutral que francament crec que no existeix.

Sembla que algunes persones es vulguin discupar per ser diferents i això és fer el joc a l’Estat que ens vol com una anècdota i totalment desacreditada. Nosaltres tenim una cultura, una llengua, unes costums que evidentment son diferents a Espanya i tenim tot el dret a estimar la nostra terra i voler que aquesta sigui lliure amb igualtat de condicions amb la resta de terres del món que ja ho son. Per cert això ens acompanya tota la vida i forma part de nosaltres mateixos.

Per tant no coincideixo amb el concepte de terra de la Clara.

DE MAL EN PITJOR

Sense categoria

Aquest episodi viscut aquest cap de setmana al secretariat de l’ANC per escollir un nou secretari i que va acabar de moment amb les paraules de Josep Costa un dels candidats en forma de queixa i abandonant la sessió telemàtica, no deixa de ser un més dels episodis de la trista realitat del procès.

l’Assemblea Nacional Catalana havia de ser i va ser el pal de paller del moviment hereu de les consultes populars i que havia d’aglutinar la societat sense mirar ideològies i amb un objectiu molt clar, treballar i fer pressió des de la mobilització per arribar a la independència, una mena de lobby de la ciutadania per arribar a un objectiu i desàpareixer amb la satisfacció del deures aconseguits i ja deixant tota la responsabilitat a les institucions. La veritat és que era un projecte il·lusionant del qual orgullós d’haver format part i veure com creixia el moviment que semblava imparable amb mobilitzacions mai vistes jo diria que en el món i una capacitat d’influència des de baix mai vista. Tothom aportant el seu granet de sorra desinteressadament fins fer possible el que semblava impossible.

Nomes tenia un gran enèmic, el temps. Hi ha via un límit per assolir finalment l’objectiu i frenar els intents de control polític i utilització de l’associació que evidentment eren un greu perill i la cobdicia miserable però humana de la utilització de la plataforma com impuls individual pel salt a la política i quotes de poder. Alhora un moviment amb un ascens tant formidable i amb la meta delimitada te el perill que un cop arribat a la meta i superada, la coherència, la credibilitat i la venda del producte és fa molt i molt difícil, ja que el desencís i aquella il·lusió del “momentum” no es infinita.

Un cop arribat a la no aplicació del resultat del referèndum i descobert que els nostres partits no pensaven aplicar-lo i poc havien treballat el desprès com ens deien, acabant amb les il·lusions de la majoria dels catalans, l’ANC també ha quedat atrapada en aquesta teranyina i ara qualsevol discurs balla entre les baralles miserables pel poder i per fulls de ruta de difícil credibilitat.

Aquest és el mal de l’ANC, i on fets com els de Costa nomes reflecteixen la situació d’una entitat que amb el full de ruta originari ja hauria d’haver desaparegut fruit d’haver assolit l’objectiu i que ara ha quedat amb el peu canviat i amb episodis tristos com aquests, tant tristos com el país que vivim que ha normalitzat un referèndum fet fa 8 anys i on el resultat mai va ser aplicat deixant clar el tipus de democràcia on vivim i la realitat dels nostres partits i els seus vertaders objectius.

Da mal en pitjor.

LA C DEL PSC HA CAIGUT FA TEMPS

Sense categoria

El Psc partit del Govern de la Generalitat i de moltes institucions catalanes no ha pres mesures encara contra el seu primer tinent de batlle de Rubí que ha qüestionat obertament la unitat de la llengua catalana.

Efectivament, apart d’un breu missatge del Conseller, res de res. El personatge es diu Víctor García i en el ple municipal va negar la unitat de la llengua i va acusar una regidora d’AUP de tenir una visió protoimperialista. Cal dir que García es llicenciat en filologia hispànica, i es va permetre d’assegurar que el català, el valencià i el mallorquì no són la mateixa llengua i tenen diferències molt grans. El context era una moció que demanava l’adhesió de l’ajuntament com a soci protector de les escoles en català de la Catalunya nord de la Bressola i una aportació d’una quota anual de 1500 euros, per protegir la llengua en aquell territori. El Ple finalment va tombar la moció amb el vots contraris del mateix PSC, Comuns, PP i VOX. Es dona la causalitat que fa pocs dies els socialistes van donar suport a una declaració al Parlament a favor de la Bressola i que s’instava a la promoció de la llengua.

Aquesta C teoricament de Catalunya implicaria defensar una identitat com a poble que te una base amb la nostra llengua, i com veiem no és així, malauradament cal dir que els altres tampoc la tenen com a prioritat com hem vist amb la immersió lingüística i altres mesures que mai han estat controlades, o quan vam veure el posicionament en una hipotètica República Catalana on tots defensaven el castellà com a llengua oficial al mateix nivell. Una hipocresia que els permet votar a favor de la promoció de la llengua i la gran feina de les escoles Bressola a la Catalunya Nord al Parlament i en contra en un Ajuntament, per cert al costat de Populars i VOX, per tant seguint les teories escoltades suposo serien el mateix, o nomes val per un partit concret això Sr. Rufian.

Quan un càrrec públic defensa aquesta barbaritat la seva destitució ha de ser fulminant, no pot representar ningú. Seria com si un altre defenses que la Terra és plana. Son mentides que van més enllà d’errades puntuals i en el cas de la llengua un fet inqüestionable des de fa molts segles i una base del nostre poble que aquest personatge ha volgut barrejar amb qüestions polítiques o ideològiques que nomes busquen mostrar el seu odi per la llengua catalana.

La C del PSC ha caigut fa temps.

EN TRUMP I EL SEU MÓN

Sense categoria

Cada dia ens aixequem amb idees que provenen de la Casa Blanca que ens semblen més surrealistes i que no sabem si finalment seran una realitat o simplement son ocurrencies o deliris sense fre del President americà.

La compra de Groènlandia, l’annexió del Canada com a nou estat d’Estats Units, la propietat del Canal de Panama i ara l’expulsió de la franja de Gaza i reconstrucció convertida en la Riviera del Golf amb la protecció de l’exèrcit americà. Nomes son quatre idees de les que anem coneixent i que segurament deixen desconcertats a la resta del planeta.

El primer que ens passa pel cap, es que aquest senyor es pensa que el món és el jardí de casa seva i pot fer el que li plagui. De fet cal tocar de peus a terra i veure que és la nació més poderosa del món i per tant militarment difícilment algú podria aturar qualsevol iniciativa, però hi ha unes normes o tractats internacionals que precisament son per garantir la convivència del planeta i que teoricament s’han de respectar per no convertir la Terra en un caos, encara més del que ja és. Trump sap que Estats Units no ha signat alguns d’aquests tractats però amb l’excusa de la força que ningú discuteix no pot mirar per damunt a altres parts del planeta. Comprar Groènlandia evidentment faltaria per l’acceptació danesa i entenc que els ciutadans del territori en un referèndum donessin llum verda a l’operació. Canada és un Estat sobirà i per tant no és propietat de ningú més que d’ells mateixos. Si parlem de la darrer ocurrència de Gaza, la crisi humanitària no crec se solucioni expulsant a la població del lloc per decret i fer negoci amb una mena de complexe turístic per fer negoci. La valoració de la gent no pot ser tant minsa. Primer caldria veure com és pot solucionar la vida de les persones i posteriorment veure com és pot arribar a acords per aturar aquesta guerra on evidentment Hamas no pot ser un actor principal amb les mans tacades de sang. Segurament no hi hauria una solució justa i que faci oblidar tot el que ha passat allà, però si no mirem endavant el bucle continuarà infinitament i la crisi humanitaria seguirà per sempre. Evidentment la proposta Trump no seria la solució, encara que no dubto que si vulgués tirar endavant apart de quatre escarafalls ningú ho podria evitar.

Cal veure aquestes propostes com eines de negociació al màxim i que el resultat final seran acords molt més digeribles i reals, però vist com està el món mai se sap.

En Trump i el seu món.

FINS QUAN?

Sense categoria

Aquest miserable, anomenat Henry que va agredir a un nadó i uns turistes a Montjuïc fa un temps ha tornat a actuar amb extrema violència i ha tornat a ser detingut. Fins quan haurem d’aguantar la ciutadania aquests delinquents reincidents i inadaptats.

Aquest individu, d’uns 30 any i nacionalitat equatoriana, i autor de l’agressió recordada l’octubre passat ha atacat un home de 58 anys que feia footing pel passeig marítim, la seva violència ha portat a provocar un nas trencat i un ull ferit, apart d’altres contusions que l’han dut a la seva hospitalització . Per sort un agent policial fora de servei ho ha vist i avisant a diverses patrulles l’han pogut detenir. De fet l’agressor havia estat ingressat en un hospital psiquiàtic per ordre judicial i no se sap com ja havia sortit tot hi tenir un ampli historial delictiu amb més de trenta antecedents i un de mediàtic a l’octubre per l’atac a la nena d’un any entre d’altres.

Crec que el fenòmen de la reincidència cal abordar-lo no des de la perspectiva que ha fet l’anomenat progressisme que consisteix simplement en entrar en un bucle de detenció i llibertat on el criminal torna a les seves activitats un cop i un altra, sinò des de la perspectiva de veure que persones com aquestes no poden conviure amb la resta de la societat i aquesta no te que pagar els plats trencats de la inutilitat política. En aquest cas i per la seva nacionalitat caldria expulsar del país aquest miserable i complir la seva condemna en el seu país d’origen. Seria el més normal, amb veto total per una nova entrada.

La societat paga la seva seguretat en forma d’impostos i per tant te tot el dret d’exigir una resposta a canvi que no sigui veure impotent com es pot agredir nadons o persones pel carrer impunement sense conseqüències. En aquest cas més de 30 antecedents crec son suficients per veure que no pot ser un més dins la nostra societat. Cal fermesa per no donar la sensació que aquests salvatges tenen més drets que la resta i els expressen amb total impunitat.

La immigració en aquest cas s’ha de regular, tot el suport a les persones amb la seva integració, però mai amb delinqüents com aquests que de cap manera podem protegir o mantenir. El sistema no pot donar aquests privilegis i que la societat agredida pagui la festa. Es una burla macabra intolerable.

Fins quan?

LA BURLA INFINITA

Sense categoria

Desprès de la victòria d’Oriol Junqueras en les Primàries d’Esquerra Repúblicana ara toca fixar la ponència estratègica que haurà de votar la militància. Com ha trascendit fixa el 2031 com objectiu per ser una majoria àmplia i sòlida a favor de la independència, i no inclou ni data ni condicions per a un nou referèndum. Un nou brindis al sol sense cap tipus de credibilitat.

El 2031 ens diuen hi haurà eleccions municipals i aquest partit celebrarà el seu centenari i com a valor simbòlic de la data que coincideix també amb la recuperació de la Generalitat, sense generar expectativa de ser independent, ja que diuen no volen encotillar-se en una data límit, que reconèixen com errada del passat. La idea es consolidar aquesta majoria social que és condició per fer efectiu el dret a l’autodeterminació. Respecte el 2017 ens diuen que assolir una majoria al Parlament no és suficient però si necessari, ja que en cas contrari serà difícil plantejar reptes nacionals i que el poble els doni suport.

Fa dos anys aprovaven el tema de l’acord de Claredat amb una negociació per un referèndum amb 50% de participació i 55% de si per ser efectiu. Ara no entren en les condicions i seria una segona fase. Alhora rebutgen propostes com les de Joan Tardà de deixar de ser un partit exclusivament independentista.

Realment amb propostes com aquestes encara es pregunten perquè han perdut el suport de la ciutadania. Una nova burla a la societat catalana per seguir endavant sense arribar enlloc. Una “enxamplar la base” actualitzada que fa riure per no plorar. Ara resulta que la independència a la carta la fan coincidir amb el centenari del partit, encara no han après que no es seva i que el país és molt més important que un partit polític qualsevol sigui el que sigui. No volen dates, no calen ja està passada 1 d’octubre del 2017, o potser ho han oblidat. Tornen a donar tombs amb recuperar una majoria social, que per si no ho saben ja hi és, ha quedat demostrar, no ha desaparegut, tornen a confondre suport al seu partit amb la independència. Ens volen vendre el xantatge de ser majoria un altre cop al Parlament com a condició, caldria que recordessin que la ciutadania ja els hi va donar i tenien totes les eines per arribar fins al final, i no ho van fer, per tant van demostrar que no era cap condició si no estan disposats a complir amb els seus compromisos.

l’Acord de Claredat de fa nomes 2 anys sembla que ja no val, de fet era un acord que ens deia clarament que el vot independentista tenia menys valor que el vot unionista, tota una declaració d’intencions. Igual de clar que propostes de personatges destacats com Tardà que clarament posen la independència com a secundària.

Encara recordo fa uns quants anys Junqueras i la seva frase “doneum-me 68 diputats i faig la independència”, ara ni amb 68 ni amb 135. No són números nomes. Es voluntat primer i coherència. Dues coses que durant la fase del 2017 van deixar al calaix i que ara no recuperaran.

La burla infinita.

ELS VALORS SON IMPORTANTS

Sense categoria

l’Actriu madrilenya Karla Sofia Gascon, protagonista i nominada pels Oscars per la pel·licula Emilia Perez segueix protagonitzant la polèmica pels tuits trobats de fa uns anys a les xarxes socials i que les seves explicacions no poden esborrar.

Missatges racistes i miserables que l’artista ja ha intentat tapar tantcant el seu compte de X, però que ho ha fet massa tard, ja que han estat viralitzats. Ens diu que son mentides i coses tretes de context i que se la condemnat sense judici amb l’explicació de que no guanyi l’estatueta de fons.

Missatges racistes, islamòfobs i anticatalanistes que no tenen desperdici. Diu que les formes mai han estat la seva virtud i que sempre ha lluitat per una societat més justa i lliure. De fet en referència a una Gala dels mateixos Oscars va dir No entenia la guerra mundial contra Hitler, ell simplement tenia la seva opinió sobre els jueus o titllar rates nazis i desitjar es podreixin a la presó dedicat als independentistes catalans per criticar la gestió de la pandemia a Madrid i d’altres de l’estil.

Com podem veure ni les formes ni la seva lluita que ens diu per una societat justa i lliure cap amb aquests comentaris miserables fets per ella i que han quedat constatats per molt que hagi intentat esborrar la petjada que també vol dir molt. Banalitzar Hitler i l’horror de l’Holocaust nomes ho poden fer ments malaltes i miserables com la seva. La seva llibertat no deu incloure els catalans que segons ella no poden tenir els mateixos drets que els demes en aquest de voler ser independents com qualsevol altre nació del món i titllar de nazi nomes ho fan les persones que no els fa fàstic la paraula. Les formes evidentment no son la seva especialitat, però l’excusa del context tampot te sentit, ja que son expressions molt clares i totes ben definides, no cal més context.

Ara entrariem amb la polèmica de separar la persona de l’artista pel tema dels premis, cosa que hi podria estar dacord, però marcant un límit que els valors més elementals haurien de donar i no crec es pugui premiar una persona amb valors tant mesquins com per escriure aquestes coses contra la llibertat dels poble i sobretot banalitzant més de 6 milions d’assassinats massius a les mans d’un monstre. Aquesta lìnia crec no es pot creuar i invalida qualsevol feina actual que hagi fet.

Els valors son importants.

ESGLÈSIA I FEIXISME

Sense categoria

Un calendari de sacerdots de Roma conté un text amb una llarga lloança al Dictador Francisco Franco, és a dir apològia del feixisme pel broc gros, en una organització que ja ha donat mostres de les seves amistats durant la història.

Efectivament, des de fa anys s’ha fet viral aquest calendaria on apareixen sacerdots catòlics atractius amb el nom de Calendario Romano. Més enllà de la gracia o poca gracia del mateix, el contingut aquest darrer any ens ensenya una llarga lloança a Francisco Franco qualificat de “figura exemplar” en un text per la commemoració del 50 aniversari de la seva mort. El donen com un governant recte que va sorgir d’una sagnant Guerra Civil iniciada pels seguidors de la ideologia socialista criminal i sacrilega. Va ser un defensor exemplar de l’esglèsia i va deixar un Estat en condicions millors que el va trobar i que la democràcia posterior va fer decaure amb la delinqüencia política i la corrupció intentant canviar la història i fer passar els delinqüents per victimes.

Que l’esglèsia catòlica és un cau de feixisme entre d’altres coses és una cosa sabuda, la història els delata. Sempre al costat del Dictador sanguinari, com un poder factic més per col·laborar amb el règim del terror cap a la societat. De totes maneres lloar un monstre com aquest, crec hauria de ser un delicte, ja que excedeix la llibertat d’expressió tal com la coneixem, personatges com Hitler, Stalin, Franco i molts d’altres son criminals que no es poden banalitzar com si res sobretot per ètica i per respecte a les seves víctimes. Aquí veiem aquest calendari lloant Franco com exemplar, si això ho consideren així crec que els fidels farien bé de fugir dels mateixos si es que hi son a temps i dedicar el seu temps a coses més beneficioses que fer la gara gara a aquesta organització nociva. Segueixen les teories del feixisme i obvien el cop d’Estat que va portar a la Guerra Civil amb la teoria dels dos bàndols i de l’inici per part dels governants legítims, tot un desgavell. Per si fos poc acusen la falsa democràcia espanyola de fer passar delinqüents per victimes, quan son ells precisament qui van pilotar la transició i on els botxins han estat protegits sempre portant a la indefensió total a les victimes reals, moltes encara enterrades als vorals de les carreteres.

Aquests miserables han estat i son al costat del poder sense importar els valors que teoricament pregonen o defensar els drets de la societat. Com en els casos de pederastia la seva altra ocupació no crec hi hagi gaires conseqüències reals i així seguiran embrutant la societat sense vergonya.

Església i feixisme.

LA CENSURA DE L’ODI

Sense categoria

Llegeixo que maten a trets Salwan Momika, un iraquià que ha cremat públicament l’Alcorà a Suècia. Evidentment no és el primer cas que coneixem i dona idea del fanatisme que no pot ser un valor dins Europa que d’alguna manera es fomenti.

Efectivament el refugiat d’origen iraquià a Suecia ja conegut per aquests actes ha aparegut mort a trets i es sospita l’assassinat ha estat fet mentre emitia en directe a les seves xarxes socials. De fet avui s’havia de fer publica la sentència per la seva acusació de incitació a l’odi. Estava al país nordic en situació d’asiliat polític i activista de l’extrema dreta. Les seves accions van portar Suècia a un conflicte diplomàtic amb el món islàmic que no admetia que estava emparat per la llibertat d’expressió.

Aquest trist episodi, evidentment no es aïllat, i és la conseqüència de les polítiques de la Unió Europea amb la inmigració i en aquest cas el món islàmic. Crec que una politica d’un altra manaera des del principi podia haver evitat que un monstre creixes entre nosaltres i ara amb difícil aturador. Sota un bonisme i una falsa protecció dels drets humans s’ha permés que persones reincidents amb delictes no siguin expulsats i retornats immediatament. No s’ha exigit cap deure amb aquestes persones que no havien de ser ni més ni menys que els que tenim els autoctons, com pot ser la llengua, la cultura, uns valors comuns o deixar ben clar que la Religió és un assumpte privat i no ha de sortir d’allà. No es poden defensar els drets de les dones i deixar que pels nostres carrers per exemple es vegin dones amb la cara totalment tapada, o facilitar als alumnes segons quina tradició religiosa uns permisos que son un menyspreu a la resta dels mateixos per exemple.

En el cas de la crema del llibre, s’ha de considerar un símbol i encara que mereixin un respecte la seva crema mai pot ser un delicte i si una prova de la llibertat d’expressió que hauriem de gaudir com a persones lliures. De fet en nom d’aquest llibre s’han comés autèntiques atrocitats i per tant una societat no pot viure coaccionada amb el xantatge de la violència i el pensament coartat.

Momika per desgracia no serà la darrera víctima per fer servir la seva llibertat, però no fer el que tocava des del primer moment marcant les nostres normes de convivència per tothom amb igualtat ens ha portat amb aquesta bogeria que ara lamentem.

La censura de l’odi.