M’ha semblat interessant transcriure aquest article escrit desprès de la Reunió d’Esquerra a Suïssa, per fer evident que anem en direcció contrària a com s’han aconseguit la majoria d’independències del món. Ens parlen de finestra d’oportunitat com si fos una cosa inevitable i màgica. Malauradament aquesta nomes ens te a nosaltres i hem de donar el pas ferm si esperem que algú ens miri, en cas contrari ningú ho farà. Per altra banda estaria bé saber com funciona el món, sobretot si es vol trencar els esquemes establerts i potser així sabriem que estem sols fins que no siguem un problema, i ara per ara no ho som.
Quan Esquerra pontifica
Jordi Galves
A Ginebra, sense la participació del president Aragonès, que altra feina tenia, es van reunir els líders d’Esquerra Republicana. Després, Oriol Junqueras i Marta Rovira van publicar un article al Punt Avui per assegurar-nos que estan a l’aguait, que ara calma, que tots quiets, que estan esperant el gran moment que ja arriba, el momentíssim en què la justícia europea aixecarà solemnement l’espasa, triarà els bons i condemnarà els dolents, com en un preludi del gran final que es desenrotllarà, com un pergamí, a la Vall de Josafat. Tu sí i tu no. D’això en diuen “finestra d’oportunitat”, que és un concepte de màrqueting, de venedors. Oriol Junqueras i Marta Rovira diuen que hi tenen posat l’ull però, malauradament, després de la reunió no van poder fer manifestacions públiques perquè van descuidar-se de demanar permís a les autoritats helvètiques. Diuen que es va presentar la policia, sense avisar, i els va dir que no i que no. I a Suïssa no n’hi ha prou amb ser bona persona, com sempre afirma Junqueras que és. Es veu que això els és igual però que s’han de seguir uns determinats reglaments.
De manera que haurem d’acontentar-nos amb l’article dels dos principals líders d’Esquerra Republicana per mirar d’entendre el que tenen pensat de fer des del Govern. Parlen del futur, que és una bona manera de no parlar del present. Diuen Junqueras i Rovira que, a partir d’ara “serà diferent perquè treballarem encara amb més determinació i força”, un panorama futurible que, per descomptat, obre tot un univers de possibilitats, vista la ingent tasca que s’ha fet fins avui, només comparable a l’stakhanovisme més esforçat. Després, segurament mal assessorats, fan servir en l’article un dels pitjors tòpics de la política i de la retòrica dels reality shows. Junqueras i Rovira diuen que tenim al davant “reptes majúsculs” com si fóssim en un film d’espadatxins o en un concurs televisiu d’aquests que els fan passar per tota una sèrie de proves i putadetes diverses en illes tropicals. Aquest aventurisme dels reptes i la grandiloqüència dels discursos no acostumen a generar bona política. De manera que tampoc esdevé gaire tranquil·litzador llegir, a continuació, que “ens queda molt camí per recórrer, però sabem que estem preparades i preparats per superar els obstacles de la repressió i la persecució política”. Ja se sap que la fe mou muntanyes però per ara l’únic argument polític que s’enuncia és aquest. Una fe talibànica en ells mateixos. I una constant apel·lació a fer-los confiança.
El dramatisme de la persecució que pateixen els més de tres mil represaliats ja és prou cru perquè no calguin més ingredients lacrimògens. Potser sigui innecessària la implícita evocació a Oliver Twist i al dramatisme de Dickens en l’article: “en embargar les nostres cases el que fan, en realitat, és embargar la llar de les nostres filles i fills. Cap democràcia del món hauria de permetre’s el luxe de represaliar les filles i els fills de la dissidència política.” Les persones represaliades, ja siguin polítics de primera línia o ciutadans anònims tenen perfectament dret a tenir i preservar una llar sense que calgui utilitzar els fills com a escuts humans en cap argumentació. Els fills d’Oriol Junqueras, per descomptat que no han de ser desnonats, com tampoc haurien de ser desnonats cap dels infants ni dels pares que no poden fer front actualment al lloguer del seu habitatge. La llar és precisament això, un espai de trobada intergeneracional i, en aquest sentit, cap nen no hauria de quedar-se sense sostre però tampoc cap dels vells combatents independentistes, cap de les iaies que amb cadira de rodes voten lliurement per Esquerra Republicana i per altres formacions separatistes. La política no necessita nens. Tampoc necessita de polítics que vulguin competir en la legítima controvèrsia pel poder i que, alhora, s’erigeixin en àrbitres o avaluadors morals del joc en el que estan participant. Esquerra ⸺ni cap altre partit⸺ no pot afirmar pomposament que és “garant” de la democràcia, ni tampoc que els militants d’Esquerra “som demòcrates, republicans i independentistes, i volem posar el futur d’aquest país en mans de la democràcia” almenys mentre es mantingui el caudillismo en absolutament tots els partits polítics catalans, exhibint una colpidora manca de democràcia interna. La fe democràtica no s’ha de proclamar, més aviat cal posar-la en pràctica a casa de cadascú.
Un altre dels aspectes que esdevenen inquietants de l’article de Junqueras i Rovira és quan s’hi afirma, potser amb un excés d’idealisme, que “la independència és un deure que tenim amb la societat si la volem plenament lliure, justa i digna.” Sobretot és una exageració perquè ni avui ni al llarg de la història, el món no ha conegut cap societat ni lliure ni justa ni digna. Però sí que coneix gairebé dues-centes nacions que avui són independents. La independència no pot ser assimilada als ideals irrealitzables si el que es pretén, al capdavall, és dur-la a terme. Ni es pot afirmar tampoc que contra la repressió Esquerra aportarà més vots quan, ara com ara, els vots independentistes s’estan reduint dramàticament després de més de tres anys de paràlisi en la iniciativa política secessionista dels tres grans partits que, teòricament, la defensen. Sempre és temerari, per a tothom, conjugar els verbs en futur. Però més encara quan parlem de política. És sorprenent que Junqueras i Rovira afirmin que, en el moment en què el tribunal europeu emeti la seva sentència, serà una sentència inequívocament favorable i aleshores “haurem sabut bastir complicitats i majories i haurem pogut treballar en tots els àmbits i en tots els territoris, sense deixar-nos-en cap”. És sorprenent, entre d’altres coses, perquè l’agressiva rivalitat política d’Esquerra no ha aconseguit esborrar del mapa el fenomen polític de Junts, ni fagocitar la CUP, ni tampoc arrossegar Comuns i Unides Podem dins de l’òrbita d’Esquerra Republicana. L’hegemonia d’Esquerra es quantifica en un sol diputat respecte a Junts. Això de les “complicitats” i les “lluites compartides”, són dos conceptes extrets dels vells llibres de doctrina comunista que ara s’exhibeixen, per part de l’actual direcció d’Esquerra, però que fins avui no han estan acompanyats de cap iniciativa unitària ni integradora, com correspondria a l’actual situació de causa general contra Catalunya, com correspondria a l’actual persecució política de l’independentisme i del catalanisme. Hem passat de les bones paraules i la paràlisi a un nou escenari: la paràlisi amb unes paraules que ni s’aguanten.