ALBERT CORTES MONSERRAT

La broma d’aquesta democràcia plena que cada dia escoltem ja és un insult per la ciutadania i una farsa que no s’aguanta per enlloc. Aquest cap de setmana ho hem viscut amb la tornada del Borbó emerit, aquell nomenat a dit pel Dictador i que es posat com exemple democràtic.

Un nyap on els mitjans hi han dedicat una cobertura fora de mida, inclosos els catalans i que ja dona idea del nivell de que parlem. Ha tornat com si res amb olor de multituds i amb la casa reial fent creure que mantenia unes distàncies que no son tals dins aquesta anacronia de la història.

De fet el personatge avui preguntat per si donaria explicacions. Ha respost “Explicacions de què, amb un somriure”. Per un cop dono suport al mateix, quines explicacions li demanen. Segons el sistema espanyol, la justícia li ha netejat les causes judicials, encara que digués que es perquè ja havien prescrit i per la seva inviolabilitat, per tant es un home lliure. Aquests que demanen explicacions les haurien de fer a un sistema corrupte i podrit com l’espanyol on la monarquia es la part de dalt de la piramide i la resta de tentacles de la mateixa en aquest cas han fet la feina bruta des del comenaçament com un sol home.

Tots aquests mitjans, col·laboradors i part del règim entren en totes les contradiccions fent passar fets puntuals com la noticia important, quan en realitat es el mateix sistema el que ha propiciat aquests casos. La monarquia va ser impulsada per la Dictadura a dit i posteriorment va ser inclosa amb aquell tractat anomenat Constitución i també pactat amb el mateix règim del terror que va durar 40 anys, per tant, res de democràcia per cap banda. Posteriorment les institucions de la mateixa son hereves d’aquells temps i simplement se`ls hi ha netejat la cara per fora, des dels Tribunals fins als mateixos partit polítics. De fet, aquests fa riure per no plorar el paper de Podemos amb aquest assumpte com si fos oposició, quan ells son Govern i per tant responsables com el que més.

Ara l’emerit per molta incomoditat que pugui generar vindrà molts cops i sense cap imputació, això no es culpa directa d’ells, sinó del mateix sistema i per tant tants escarafalls son una burla a la ciutadania d’un Estat de pandereta que no ha evolucionat i per descomptat, no te una democràcia plena, de fet el que no te es una democràcia.

Dit això, i deixant constància, que a mi com independentista no em preocupa que Espanya tingui reialme o no, però calia dir aquest frau.

El títol del post amb el clares, tant podrien ser per la claredat com per la Clara Ponsatí que ha lliurat una carta al President Aragonès aprofitant la seva visita a Brussel·les i on aquelles veritats incòmodes que es volen silenciar surten a la llum.

De fet, el frau o engany al 2017 es atribuible a tot el Govern de llavors, encara que cadascú amb la seva mesura justa, pel pes que hi podia tenir en aquell executiu. Segurament la persona que més legitimitat pot conservar es la Clara, el seu pas efimer de 3 mesos era bàsicament per assegurar les escoles pel Referèndum, cosa que va fer i no se li pot acusar de participar en el frau de la independència invisible i sense preparació feta, ni tant sols en la desobediència a la llei mateixa aprovada en el Parlament i que deixava ben clar les conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre i els passos a seguir.

Per tant la seva veu critica perquè ens entenguem no es com el frau de Podemos ara per exemple criticant i posant les mans al cap per la visíta del Monarca emerit com si fossin a l’oposició, quan en realitat son part del Govern i per tant coresponsables de totes les decisions. Com deia a la carta demana un canvi d’estratègia ja que la desescalada fins ara no ens acosta a la independència, ni tant sols la te com objectiu. S’hauria d’haver esmenat les errades que van impedir culminar-la al 2017, i per contra feu un retorn a l’autonomisme amb la ficció d’una negociació entre iguals que no existeix. Espanya evidentment ho ha aprofitat per seguir l’assimilació de Catalunya i retallar encara més les nostres llibertats. Un clar exemple es la petició de diàleg una paraula buida de contingut i que nomes ha denotat feblesa i deixar de ser un problema per l’Estat sent encara més dèbils. Ha afeblit la nosta posició a Europa ja que ja no ens presentem com un problema. Es mostra contrària a uns Jocs Olimpics espanyols que encara afavoriran més la sensació de que el problema ha acabat, i ho rebla dient que la democràcia espanyola fa aigues per tot arreu i ara seria el moment d’aprofitar-ho amb una revolta generalitzada que no es podria aturar. Si seguim el camí actual la Generalitat no serà un aliat, sinó un entrebanc per l’autodeterminació.

Paraules clares cap un Govern autonomista a la deriva que cada cop enfonsa més el nostre procés nacional, les coses clares.

Avui, juntament amb el conseller @toni_comin, m'he reunit amb el MHP @PereAragones a l'@Europarl_EN.
He expressat les meves preocupacions sobre el rumb del govern, que també li he traslladat en aquesta carta. pic.twitter.com/72rDqDBYnz

— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) May 19, 2022

Les revelacions que anem escoltant cada dia amb els famosos audios de Villarejo no fan res més que confirmar la nul·la democràcia espanyola, i també haurien de fer posar vermell la societat catalana per haver caigut de quatre potes en totes les trampes posades per l’Estat per dividir l’independentisme i accentuar les barralles, apart de manipular els resultats electorals, cosa d’una gran gravetat.

De fet, en aquest últim apartat recordem que l’Alcalde Trias de Barcelona va ser difamat per la premsa sobre pressumptes comptes a Suïssa que posteriorment van ser un dels motius per donar la victòria a Colau, i així tergiversar unes eleccions municipals i que posteriorment amb la demostració de la mentida mai van ser rectificades pels mateixos mitjans i el silenci va ser total. També trobariem acusacions d’aquest tipus pel President Mas i que van ser una de les causes de perdre 12 escons a la Generalitat o del mateix President Pujol i uns comptes a Suïssa que mai van ser demostrats posteriorment. Tots aquests fakes van alterar segur els resultats electorals sempre amb la mateixa finalitat alterar l’ascens del projecte independentista i dividir el mateix. De totes maneres apart de l’autor, també cal un col·laborador necessària que cregui la notícia i la difongui com a certesa, en aquest cas els nostres partits i bona part de la societat catalana que va actuar de corretja de transmissió per fer efectiva els seus desitjos sobre Convergència en base a falsedats i crear un corrent d’opinió, tot amanit pels adversaris polítics que evidentment van utilitzar això com argumentari en benefici propi.

Estem parlant de que l’Estat, o millor dit les seves clavegueres van alterar la voluntat real popular, la base de qualsevol democràcia, i parlem que un cop més el poble va anar amb el lliri a la mà per caure de quatre potes en aquest parany.

Tanmateix, amb aquests audios de Villarejo, podem veure que molt abans d’explotar l’anomenat procés, l’Estat ja preveia aquesta possiblitat i utilitzava tot el seu poder per evitar que fructifiques encara que fos a canvi d’alterar les eleccions. Això també explica que a mesura l’amenaça aparentment era més real les seves solucions han estat més agressives fins arribar a la repressió actual. Alhora havent aconseguit que determinats partits posin per davant la seva pretesa ideològia a la independència catalana. Nomes Junts pel Sí va intentar trencar aquesta maledicció i tots sabem com els partits van actuar perquè el seu pas fos efimer i les batalletes de partit i el poder autonòmic tornes a ser l’objectiu.

El President espanyol Pedro Sanchez va tornar a despatxar la sessió de control a Madrid amb el seu cinisme habitual i segur que no tindrà contestació, ja que no te cap rival a l’altre costat, i així tot es més fàcil.

Sanchez va retreure els Populars fer servir les institucions de l’Estat per perseguir adversaris polítics. Per la seva part, es vanta d’haver millorat el clima dient que els Populars enviaven piolins a Catalunya i amb ell la selecció espanyola ha tornat a jugar en territori català sense problemes, apart el 70% no considera la independència com una prioritat, i s’ha mostrat a reprendre el diàleg quan la part catalana ho consideri.

La vella tàctica de fer creure la diferència entre la teorica esquerra representada per ell i la dreta Popular, quan en realitat son el mateix sistema, dues cares de la mateixa moneda. Cal recordar que els dos partits van assumir el 155, un autèntic cop d’Estat a la democràcia i que els segons han fet ulls tancats a la repressió brutal contra Catalunya i contra els atemptats als drets de la ciutadania més elementals. Ara s’han vist esquitxats per l’escàndol més gran d’espionatge a Europa sense assumir cap responsabilitat, impedint la comissió d’investigació i fent marxar de cara a la galeria la directora del CNI com si no anes amb ells. Davant totes aquestes actuacions diu que ha millorat el clima, cosa fàcil, primer a cops de porra, i desprès amb la repressió judicial per bandera, això no es millorar, es diu imposar per la força. Alhora treu pit d’una enquesta sense cap context per donar-li una validesa real i basar la seva victòria en uns percentatges que evidentment no son equiparables a la realitat i poden ser molt esbiaixats. Per últim està disposat a reprendre un diàleg que no ha existit mai, que s’ha reunit dos cops en 2 anys sense cap resultat i afirmant sempre per activa i per passiva que mai parlaran dels temes fonamentals com son l’autodeterminació i l’ammistia.

Una farsa amb majúscules que lògicament per poder reeixir necessita els col·laboradors necessàris, com son els partits catalans i en especial Esquerra que hi donen perfecte validesa i que aviat veurem com obliden l’espionatge i tornen a treure salivera per una futura reunió de la Taula de la vergonya que ens vendran com la vuitena meravella del món i com diu la dita catalana “qui dia passa,any empeny”.

Com molt bé diu en Jordi Galves en el seu escrit, ja es pot tancar la Generalitat, o deixar d’enganyar la societat catalana. Tal com va dir el President Torra, “l’autonomia es un obstacle per la independència”. Ho sabem i ho hem vist, es una part més de la teranyina institucional d’Espanya en un sistema molt allunyat de qualsevol democràcia normal i amb un poder centralitzat que mai han cedit.

Per tant, si aquesta farsa es la que defensen i no pensen canviar els nostres partits i Governs, caldria pensar que la societat potser vol originals reals que males còpies per benefici d’uns quants.

Va, tanqueu la Generalitat

Jordi Galves

Si és veritat que l’autonomia és un obstacle per a la independència ja podeu tancar la Generalitat. Que és un obstacle, i dels grossos, ho ha dit molta gent, per exemple, el president Torra, en un d’aquells atacs de sinceritat que té de tant en tant. Al capdavall, la Generalitat és l’Estat espanyol a Catalunya, és Espanya i només Espanya. El president de la Generalitat és el representant ordinari de l’estat a Catalunya, el senyor virrei. I tots els funcionaris de l’autonomia són tots funcionaris de l’Estat espanyol, començant pels Mossos que apallissen activistes LGTBI, - que van estar a punt d’arrestar el president Puigdemont - i acabant pels dòcils funcionaris que cobren del Parlament de Catalunya sense anar a treballar, acabant també pels dòcils funcionaris d’Educació que volen acceptar la sentència d’almenys un 25 % d’espanyol a la nostra escola. A tothom li sap molt de greu el que està passant, arronsa les espatlles, mira al cel i toca l’ase. Però és que no hi poden fer res. Hi ha una llegenda urbana que assegura que, quan ets funcionari, es veu que ho sacrifiques tot per arribar com sigui al cap de setmana, als ponts festius, a les vacances. Heroicament. El calendari és sagrat. Et sap tot molt de greu, però la platja t’està esperant i la teva negra consciència tampoc no pesa tant com perquè no puguis nedar una mica i acabis al fons de la Mediterrània.

La llei, a Espanya, és clara i rotunda. És la llei de l’embut, de gran qualitat. Una llei pura d’oliva. No serveix de res el que digui o pugui dir la Constitució, ni l’Estatut ni la Llei de Política Lingüística ni la llei d’Educació. Re. Aquí l’important són els exegetes, els intèrprets de la llei, els torsimanys, els bruixots de la tribu, els savis. I si aquests senyors, els jutges, que van vestits foscos com els bruixots, avui proclamen que la llei diu blanc, aleshores dirà blanc. I si demà diuen que la llei diu negre, dirà negre. És el més semblant a un miracle perquè això ho fan sense necessitat de canviar la llei. El que canvia, diuen, és la doctrina del tribunal, canvia la interpretació de la llei. I es queden tan satisfets. D’aquesta manera hem arribat a l’absurd segons el qual, avui, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es considera competent per determinar quina ha de ser la política lingüística a casa nostra. Legalment competent i tècnicament competent, com si quatre jutges fossin equivalents a quatre sociolingüistes, a quatre pedagogs. Com si l’amenaçador poder legal que tenen d’enviar-te la policia a casa i d’empresonar-te, de destrossar-te la vida, fos equivalent a tenir raó. Pensem en Valtònyc i en Pablo Hasél. Com si el poder que tenen de clausurar un diari o de condemnar un periodista - jo vaig estar a punt de neu- volgués dir que tothom renunciarà a fer política o a expressar la seva opinió.

El pacte constitucional, en el qual participà la immensa majoria del nacionalisme català, establia un principi de reconeixement mutu i de reconciliació entre excombatents de la guerra civil. Així, Espanya reconeixia la legitimitat de la Generalitat de Catalunya a l’exili a canvi del reconeixement de l’Espanya constitucional com a democràcia. Per això el restabliment de la Generalitat del president Tarradellas és anterior a la Constitució espanyola de 1978. Perquè els franquistes necessitaven legitimar-se internacionalment per poder entrar en l’aleshores Mercat Comú i l’OTAN. I, per legitimar-se internacionalment, també havien de reconèixer les minories nacionals. Per això Euskadi i Catalunya obtingueren l’autonomia. Una descentralització administrativa acompanyada de contingut polític. La del País Basc protegia, blindava, el concert econòmic. La de Catalunya protegia, blindava, la llengua catalana.
Tothom sap avui què passaria si l’Estat espanyol suprimís el concert i fes que el poble basc pagués impostos a Espanya com paguen tots els altres espanyols. Tot el nacionalisme basc, PNB i Bildu, diria que s’ha trencat l’acord constitucional, que han rebentat l’autonomia i que no estan disposats a acceptar-ho de cap de les maneres. Euskalerria tornaria a posar-se en peu de guerra, sense terrorisme, però bloquejarien i sabotejarien tot el que poguessin perquè Madrid reculés.

A Catalunya acaben de fer això mateix, destruir l’autonomia catalana, el contingut polític de l’autonomia i aquí no passa res de res. Perquè la classe política independentista està disposada a acceptar qualsevol cosa mentre no perillin les nòmines que alimenten els partits polítics i les organitzacions que en depenen. L’independentisme català està distret en l’escàndol de l’espionatge, en la noia cubana d’Eurovisió i considera que la protecció de la llengua catalana és una qüestió sectorial, que és cosa dels mestres i prou. Que el pobre González i Cambray s’espavili.

Quan el que hauria de passar és que el president de la Generalitat hauria de dir que prou. Pere Aragonès hauria de sortir i dir que, en aquestes condicions, s’ha acabat el bròquil i que queda anul·lat el pacte constitucional. Que retornem totes les competències a l’Estat. Que si volen decidir-ho tot des de Madrid, que si volen manar els jutges i els polítics de Madrid, que ho facin. Però sense la cobertura dels polítics catalans. Sense la complicitat dels polítics catalans. Oi que l’autonomia és una enganyifa? Doncs digueu-ho al poble i deixeu de blanquejar aquesta estafa política. Ho fareu els partits polítics independentistes? De cap de les maneres. Aleshores, per què demano que ho feu? Perquè aleshores, a les pròximes eleccions al Parlament espanyol, l’únic parlament amb autèntic poder, us podríem tornar a votar massivament. Amb només trenta diputats independentistes bloquejaríeu Espanya. Ja n’hi ha ben bé prou.

Aquest Junts o res, s’explica perfectament per aquest Estat que s’autoanomena constantment de Democràcia plena, i que cada dia s’esforça a demostrar que l’actualització de la Dictadura de 40 anys, es simplement això, una actualització.

Ara veiem com un lloc tant important com la capital catalana també va ser manipulat per les clavagueres de l’Estat per evitar que un alcalde independentista fos la seva cara visible amb tot el que això comporta per la imatge del moviment. De fet recordem aquelles acusacions a Xavier Trias de Convergència sobre els seus diners a Suïssa i que van ser ràpidament acceptades per l’actual alcaldessa Colau i la resta de partits per enfonsar la seva imatge. De fet posteriorment es va descobrir que era una falsedat, però ni els mitjans evidentment, i molt menys les formacions polítiques van demanar disculpes i com moltes altres falsedats ja han quedat a l’imaginari col·lectiu amb una taca sense rectificació. Aquells pocs milers de vots a les eleccions van fer pedre l’alcaldia a Trias i en molta part ho podem atribuir a aquesta jugada bruta de l’Estat.

Ara sabem que les eleccions darreres a Barcelona, el mateix CNI va autoritzar les escoltes telefòniques als candidats, especialment Ernest Maragall per Esquerra van servir per manipular aquelles negociacions privades, que ja eren sospitoses amb el candidat Manuel Valls que va venir de Paris i encara ningú sap molt bé per quin motiu, ja que mai es va adaptar a la ciutat i no va semblar que li preocupes massa, més enllà de donar els seus vots a Colau per impedir de nou un alcalde independentista a Barcelona. La prova es que ja ha marxat altre cop i sense que es recordi que hagi fet res, ni proposat res per la ciutat.

Tornant a les escoltes, veiem com l’Estat ha fet i farà tot per impedir la seva única obsessió que es la unitat d’Espanya que van veure trontollar i que ara sembla tenen més controlada, encara que continua la seva preocupació, ja que més enllà de controlar als partits i les institucions amb la por, el joc brut i els Tribunals, la gent continua allà i pot estar més decebuda, però no crec hagi canviat d’idea.

Aquest es l’Estat que tenim, i tard o d’hora hem d’obligar als nostres representants a seguir el camí marcat per la societat i oblidar aquest partidisme vergonyós i col·laboració amb l’Estat repressor.

La piulada de Joan Tardà desprès de conèixer la decisió de Junts de no donar suport a l’acord per reformar la Llei de Política Lingüística, ha estat de dir als Republicans que han de continuar donant suport a aquesta entesa amb PSC i Comuns.

Res de nou amb aquest personatge, amb els seus objectiu republicans, però de República espanyola. Per sort ja els coneixem i amb el temps s’han anat desemmascarant ells solets i fent caure mascares d’independentista de país per davant del partit que en podiem tenir. Per evitar confusions i per aclarir als hooligans de partit, no soc militant de Junts ni d’Esquerra i per tant puc opinar amb total llibertat de pensament.

Crec que la decisió de Junts de no donar suport es basa en certeses, com es que no hi ha consens amb qui hauria d’haver com son linguistes, entitats defensores de la llengua i el sector educatiu que serien els referents per qualsevol canvi amb aquest àmbit, quants cops hem escoltat que no hem de polititzar la llengua i ara aquest consens que defensa Tardà nomes es polític, una gran contradicció. En segon lloc el Tribunal ja diu clarament amb la seva ordre del 25% que la reforma de la llei que es preten no influeix en res, ni canviarà la mateixa, per tant a la pràctica no tindrà cap conseqüència per modificar la mateixa i en tercer lloc una cosa molt greu com es que la reforma per arribar al consens amb PSC sobretot introdueix per primer cop el castellà com a llengua vehicular, un pas enrere que mai hem donat.

Per tant, li diria al Joan Tardà que malgrat els seus desitjos, no ens podem tirar un tret al peu, hem d’escoltar el sector i els experts, no als polítics i buscar consensos diferents, aquest no es inamovible encara que ens ho vulgui vendre així, de fet l’alternativa a pactar amb els del 155, cosa que veig que li sembla perfecte, si mirem el món independentista en aquest moment, qüestions partidistes a banda, tant la CUP com Junts van per un costa i Esquerra per un altre amb minoria de diputats en aquest cas dins aquest bloc.

La contradicció a Junts es que primer hi donava suporta i finalment escoltant les reaccions va canviar de parer, però encara que sigui per partidisme parlem de la supervivència de la nostra llengua, i benvingut sigui. Aquesta passa molt per davant de les questions partidistes d’en Tardà i les seves ganes de fer nous blocs conjuntament amb els del 155 que tant li agraden.

Quan s’ha renunciat a plantar cara i a acceptar amb sumbmissió qualsevol cosa que vingui de Madrid, el problema entre d’altres es normalitar el que no es normal ja que l’ocupació principal de Govern i partits es intentar fer una cortina de fum per tapar les vergonyes constants.

Ara veiem com el Tribuna imposa la segona inhabilitació al President Torra per 15 mesos de durada i 24 mil euros de multa. La mateixa es per la pancarta penjada al balcó de la Generalitat en defensa dels presos polítics i a favor del retorn dels exiliats amb un fet que ha passat desapercebut, que aquesta era fora del periode electoral, el principal argument per la primera inhabilitació per la pretesa neutralitat política. Alhora les reaccions dels partits han estat pràcticament zero, un nou fet de vergonya aliena. Al mateix temps veiem com el TS ara si podria admetre a tràmit els recusos sobre els indults dels presos polítics pels canvis de majories en el mateix Tribunal i arrel de les reclamacions del feixisme d’entitats com Convivència Civica Catalana, partits com VOX o PP i persones individuals com Arrimadas, Millo o Carrizosa entre d’altres.

El cas del President Torra es simptomàtic. Tots sabem que va quedar-se força sol en el seu periode de Govern, tant pel seu partit, com sobretot les desavinences amb Esquerra, però aquestes barralles de curta volada que caracteritzen els nostres partits, no haurien de ser raó per no declarar contundentment la injustícia a tot un President de la Generalitat. Aquesta segona condemna encara te menys raó de ser. La primera es totalment fora de lloc en qualsevol democràcia, però la segona fins hi tot contradiu els arguments de la primera, ja que com deia abans aquesta pancarta apart del contingut era fora de periode electoral i per tant no era subjecte d’aquesta pretesa neutralitat que el Tribunal va argumentar. Tot un desgavell que els partit han acatat amb normalitat i pràcticament sense cap comentari, o sigui amb normalitat absoluta.

Respecte el segon tema, es un nou cop a l’independentisme de conseqüències imprevisibles pels presos polítics i que tampoc sera cap causa per seguir col·laborant amb el Govern espanyol i reclamar Taules de diàleg inexistents, exactament igual que amb l’afer de l’espionatge i seguint aquest camí de la submissió permanent sense fissures.

Normalitzar la injustícia, es el climax d’aquesta manera de fer i una manera de validar aquesta democràcia de fireta espanyola.

Si parlem de l’última vergonya que el Govern ens ha obsequiat amb la nul·la defensa del català i les seves sentències contràries, hi ha una pregunta incòmoda com ens diu el Bernat Dedéu, i es perquè mai s’ha controlat el 75% de català que li correspondria en els Centres segons el TSJC. Que han fet els inspectors de la Generalitat per fer el seu compliment i quina política ha portat la institució per donar certesa que aquest percentatge era un fet. La resposta, es senzilla, no han fet res i això fa vergonya aliena.

Un 75% en català

Bernat Dedéu

Davant dels enèsims planys mortuoris per la immersió i el català a l’escola, posarem una mica de llum a la histèria fúnebre de la tribu. Comencem amb el més elemental: la imposició del 25% d’espanyol a les aules (com, de fet, totes les sentències precedents de la judicatura enemiga pel que fa a la llengua) no es complirà mai. Puc assegurar que l’amenaça del TSJC no serà efectiva pel simple fet que l’administració espanyola compta només amb dos inspectors per vigilar i auditar els programes escolars dels centenars d’instituts que hi ha al país. Aquest parell d’ànimes funcionarials deixades de la mà de Déu són un producte del pacte del Majestic entre Pujol i Aznar: reduint els inspectors quasi a la nul·litat, el 126 s’assegurà que l’administració espanyola mai no podria grapejar la immersió i el presidente que els jutges anirien corregint l’omnipresència del català a l’escola (que el PP català, per cert, trobava la mar de bé), bo i emparant casos molt aïllats.

Cal aturar-se en aquest punt del pacte del Majestic, car explica molt bé el nucli procedimental de com Barcelona i Madrid aprofitaren l’autonomia per vendre les respectives motos, fer una mica de soroll, i que ningú no acabés prenent mal. Pujol sabia que la millor forma de contrarestar la legalitat espanyola era fortificar una idea de poder immune a Catalunya mentre intentava que CiU fos imprescindible al Congrés (per això mai gosà canviar l’Estatut d’Autonomia i sempre va intentar arrasar al Parlament, fent-se necessari a Madrid). Aznar va entendre perfectament que el tema de la immersió era un afer menor en la política espanyola i escoltà molt bé la perfecta transició musical de les seves bases quan passaren del “Pujol, enano, habla castellano” al “Pujol, guaperas, habla lo que quieras”. El 126 sabia que no podia contrarestar la força de Madrid i les seves togues a través d’una administració espanyola com és la Generalitat; l’important era tenir poder.

La història mai no es repeteix de la mateixa manera; en l’actualitat, i amb Ciutadans preparant el seu propi funeral, el PP ha abanderat la lluita contra la immersió (que es practica religiosament, by the way, al país del seu màxim mandatari), els partits catalans no tenen cap mena d’idea de país ni de poder que sustenti la seva demagògia, i els convergents envien a Madrit unes noies ben estranyes que no servirien ni per cambreres. L’estructura de l’autonomisme, al seu torn, es repeteix amb el plus d’una judicatura molt més polititzada que fa lustres. Però dels fantasmes de la repetició del passat emergeixen les particularitats d’un nou present. Sense referents polítics i trinxada per les mentides del procés, la població catalana ha rebut la notícia del 25% amb una maduresa i determinació molt positives: tant la comunitat educativa com els pares de la nació han entès que això de la nostra llengua, com sempre ha passat, ho salvarem els ciutadans.

De fet, sabem del cert que molts instituts del país (especialment de l’Àrea Metropolitana de Barcelona) caminarien de genollons a Montserrat si la nostra patrona fosqueta els assegurés que l’espanyol només té un 25% de presència a les seves aules. Si ens allunyem del focus ploricó del processisme amb aquest famós percentatge (la immersió, insisteixo, no perilla per un quart del temari en espanyol ni per afegir una troncal en l’idioma de l’enemic al pla d’estudis, com servidor la tingué en cada un dels seus anys formatius), aquí l’important és parlar de l’altra cara de la moneda de la qual tothom calla: a saber, un 75% de català a les aules que sabem del cert que la Generalitat no està fent respectar. Aquesta és la pregunta incòmoda que cal fer a la classe política. Per què no es compleixen els percentatges que marca la llei? Quines directrius segueixen els inspectors de la Generalitat —que no són dos, ni tres, ni quatre— perquè la immersió s’acabi complint a les aules?

Si parlem de xifres (tema menor, insisteixo; car la llengua no respon a quotes, sinó a una idea de fons que la fortifiqui, provinent de la política), a mi el que m’exalta és aquest 75% de català que tothom sap fictici però que l’administració no pot ni assumir sense que li quedin les costures a la vista. Si us preocupa el català, en definitiva, pregunteu als vostres responsables per aquest 75%. Entenc que faci molta mandra de xerrar amb els farsants que, tot just fa quatre dies, havien aprovat els pressupostos al PSOE a canvi de blindar la llengua i de no sé quina conya dels subtítols a Netflix. Tot seguit, quan la resposta sigui el silenci, prepareu-vos per no votar-los mai més i procedim com més aviat millor a una regeneració de la classe política tribal. Car si la mesura del nostre poder la marca aquesta genteta, com us podeu imaginar, serà molt millor que ens anem apuntant a classes de xinès. Que compleixin el 75% i, si no poden, que cardin el camp.

El TSJC ha dictat sentència, res que no sigui estrany amb aquesta Espanya que davant la claudicació absoluta dels nostres partits i Govern, cavalca desbocada per culminar la destrucció de la nostra identitat i imposar per fi una harmonització que busca des de fa 300 anys.

Donen 15 dies per fer efectiu el 25% de castellà als nostres centres educatius amb una materia troncal més en llengua castellana. Alhora ja diuen que la modificació de la llei de política lingüística que discuteixen els partits catalans tampoc seria suficient per fer cap canvi, i per finalitzar mostren el menyspreu pels inspectors educatius de la Generalitat i imposen els Inspectors depenents del Ministeri per vigilar el compliment. Davant això, el fals victimisme de sempre, el passar la pilota als Centres i el recurs anunciat pel Conseller, curiosament a la mateixa Justicia que busca la desaparició de la llengua catalana des de sempre.

De fet l’escrit amb català de la sentència per part del Tribunal es la darrera humiliació, ja que està farcit de faltes sense cap vergonya. Dit això, veiem la reacció dels nostres representants, que per si algú no ho te clar, ni faran, ni pensen fer res al respecte, i acataran mirant de dissimular davant la societat aquesta nova humiliació, i alhora demostraran que la llengua catalana tampoc els importa gens, o almenys res en comparació amb les seves pagues autonòmiques i el seu poder limitat dins l’autonomia espanyola.

Es una vergonya que els nostres representants segueixin justificant pedagogicament la immersió lingüística o segueixin el curs d’una justícia com l’espanyola, validant la mateixa quan tots sabem que no representa res que es pugui dir justícia. Seguint aquest engany hem comprovat com el sistema espanyol encapçalat per la seva branca judicial ha tret o posat diputats, ha dit qui podia ser i qui no president, ha anul·lat sistematicament lleis catalanes, va decidir la data electoral catalana i ara busca amb l’excusa d’una entitat feixista que ho ha impulsat la destrucció del català en l’ensenyament. Tot això ha estat acceptat per vergonya de tots els càrrec que han anat passant deixant el poder real de les nostres institucions en res. Ara no sembla que res hagi de canviar, una cortina de fum, però res que faci suposar que la llengua catalana es una línia vermella que cap Tribunal politic podrà modificar.

Anunciar recursos a la mateixa sentència, es un insult a la intel·ligència de la ciutadania, orfe de representants que la defensin davant tants atacs als seus drets fonamentals més elementals.

Cal dir prou, com a poble i amb la força del vot no tornar a donar suport aquesta farsa que diuen representar les nostres institucions.

El rumor del cesament de la directora del CNI, Paz Esteban sembla va prenent cos i podria formar part d’aquesta comèdia per tornar Esquerra a la seva posició de suport al Govern de Sanchez a canvi de res.

Crec que dins aquest despropòsit, tots sabem que la directora del CNI pot ser una responsable, però evidentment la responsabilitat més alta existeix o ha d’existir i el Govern de torn es la peça clau. Per tant oferir una peça menor per no assumir cap responsabilitat dona fe del tipus de democràcia que l’Estat practica. Alhora hi hauria la pregunta que si Esteban dimiteix es que assumeix part de culpa i ho hauria d’explicar evidentment. Per altra banda veure com les forces independentistes, en aquest cas Esquerra actua amb cinisme per sortir de situacions que requeririen solucions exigent i drastiques i que acaben en res buscant la manera de que tothom surti airos d’una situació on hi hauria molts cadavers polítics pel camí en qualsevol lloc, menys a Espanya.

De fet ja vam veure com el President Català va perdre tota la dignitat saludant Pedro Sanchez a Barcelona, implorant audiència i tot davant Von der Leyen que segur per dins va prendre la impressió que aquí no passa res de res. Aquest teatre permanent culminarà de nou amb el PSOE sortint d’una situació que faria descavalcar un Govern amb una dimissió d’una peça menor i fent propaganda de la seva trasparència i actuació, alhora Esquerra tornarà a donar suport treient pit per donar imatge de força per un cas greu que ha provocat una dimissió, tornant al discurs de la Taula de diàleg i entre tots intentant passar full d’aquest escàndol, de la mateixa forma que intenten enterrar l’1 d’octubre i la independència des de fa 5 anys.

Tota una comèdia que sempre compleix un guió que segueixen al peu de la lletra en diverses fases adreçades no a solucionar el tema i assumir responsabilitats, sinó a fer veure que es fa alguna cosa de cara a la galeria i que tothom ho pugui justificar davant la seva claca per seguir igual que abans i intentant esborrar el tema ràpidament amb l’ajut dels mitjans afins com sempre. Tot plegat molt trist.

Aquest afer d’espionatge que en qualsevol Estat normal comportaria un daltabaix, continua donant titulars i comprovant el nivell dels nostres representants, com el cas de Salvador Illa o el mateix President Aragonés.

Efectivament, aquest Catalangate, apart de la farsa de la Comissió des Secrets oficials, on per cert ja ha quedat clar l’espionatge ordenat per un jutge a diverses persones independentistes, cosa que hauria de ser delicte també, i alhora la majoria de casos sense cap explicació, cosa encara més surrealista. En Salvador Illa, líder del PSC en una entrevista ens diu que l’espionatge, malauradament són coses que passen i es queda tant ample, com li ha contestat l’advocat Boye, coses que passen, però no en una democràcia plena com tantes vegades escoltem com una cantarella falsa i ridícula davant els esdeveniments.

Per altra banda, l’enuig del President català demanant responsabilitats entraria dins el normal, però ja no ho es tant quan diu que no els farm el regal d’aixecar-nos de la Taula. Aquest cinisme ja passa de mida, es parla de la Taula com si fos una eina que en algun moment hagués estat útil i hagués donat mai cap fruit tangible. De fe tampoc pot demostrar que la part espanyola mai ho hagués pres seriosament i amb intenció de solucionar democràticament el tema de Catalunya. Nomes hem vist com hi va haver una reunió a Barcelona després de molts mesos sense cap acord concret i deixant a l’aire qualsevol reunió més si no hi havia acords per rubricar. També hem escoltat per activa i per passiva de que es pot parlar i de que no, entre les darreres per cert l’autodeterminació i l’ammistia, o sigui els principals temes. Davant aquestes evidències el President ens diu que no els regalaran aixecar de la Taula i trencar el diàleg, quan la part d’Espanya mai hi ha estat realment i tampoc es pot trencar el que mai hi ha hagut voluntat de fer-lo.

Ja n’hi ha prou d’alimentar aquesta fantasia per poder deixar el referèndum del 2017 en res, la culminació de la independència en l’oblit i el reciclament dels partits davant la gent amb el seu autonomisme 2.0 reciclat.

Aquests dos exemples ens mostren el tarannà democràtic dels nostres representants d’un sistema corrupte allunyat de qualsevol democràcia standard actual i que intenta justificar el que senzillament es injustificable.

Coses que passen.

La Democràcia plena espanyola que tant ens volen vendre cada dia i que demostra cada cop que evidentment es molt defectuosa, hauria de ser totalment diferent a la República catalana on la transparència i el servei públic honest hauria de ser la marca d’identitat homologable a les millors democràcies. En la nostra autonòmia actual ja es podria començar a veure aquestes diferències amb l’Estat i no la opacitat per convertir els nostres representants en servei a si mateixos.

Co diu en Tian Riba el tema de les dietes per exemple vergonyosament cobrades de desplaçament amb un cotxe oficial pel seu us, o els funcionaris descoberts que cobraven ja sense estar en actius son fruit de simplement voler aprofitar-se del sistema i de pas de la ciutadania i de poca vocació de servei públic. En definitiva una democràcia defectuosa, i d’això no en te la culpa Espanya.

Democràcia defectuosa

Tian Riba

Laura Borràs va cobrar, fins al gener, 1.414 euros al mes en dietes de desplaçament tot i disposar de cotxe oficial, amb el qual porta 235 viatges. Roger Torrent en va cobrar 2.154 al mes, malgrat tenir també cotxe oficial i fer-lo servir 300 vegades a l’any. Carme Forcadell va cobrar 2.006 euros al mes en dietes de desplaçament, tot i fer exactament el mateix ús del cotxe oficial que els seus successors.

Els grups parlamentaris es van comprometre a reformar el sou dels diputats perquè aquestes dietes ―la quantitat que cobren depèn del lloc on viuen― passin almenys a tributar, perquè ara no paguen IRPF. Una cara molt dura, que encara és més marmòria en el cas dels membres de la Mesa, que tenen un cotxe oficial a la seva disposició. Cosa que em sembla magnífica. Però o una cosa o l’altra.

Ara, Laura Borràs diu que al gener va renunciar a les dietes, perquè veu que els grups no es posen d’acord en la reforma que van prometre. La resta de membres de la Mesa cobren entre 1.414 i 1.839 euros al mes en dietes i han fet servir el cotxe de manera desigual. 103 vegades Alba Vergés (ERC). 39 Aurora Madaula (Junts). 33 Assumpta Escarp (PSC). 8 Ruben Wagensberg (ERC). I 3 Ferran Pedret (PSC). L’únic que no ha fet servir el cotxe oficial és el cupaire Pau Juvillà. Les dades i la informació les va publicar Núria Orriols a l’Ara dilluns passat. Però, esclar, va ser el dia que Félix Bolaños va fer de Mago Pop i ens va explicar que a Pedro Sánchez també l’espien. I no només va tapar unes hores l’espionatge a l’independentisme, també va tapar un escàndol més del Parlament. El grau de cara dura de cadascú ja el jutjaran vostès amb aquestes dades. Però demostren, una vegada més, que el Parlament i la política professional —amb les excepcions evidents— està massa allunyada de la realitat. Ah, i la notícia no és que Borràs hagi renunciat a les dietes. La notícia és que les hagi cobrat durant nou mesos, perquè no cal ser gaire espavilat per veure la contradicció entre que et portin amunt i avall i cobris com si fessis aquest recorregut pel teu compte.

La CUP proposa, amb bon criteri, que els diputats només cobrin pel desplaçament que facin i es justifiqui, com passa a les empreses privades. Això les que ho paguen. Perquè la immensa majoria dels ciutadans que cada matí fan cua a les entrades de Barcelona, més aviat paguen per fer la cua i gastar temps i benzina. Però els senyors i senyores de la Mesa no s’han posat d’acord, així que ha hagut d’aprovar un canvi d’estructura del pressupost de la cambra i s’han passat 815.000 euros d’un capítol a un altre. Del capítol de remuneracions al de béns i serveis. Els senyors i senyores diputats haurien d’acceptar amb gust que les dietes passin a formar part del seu sou i que paguin IRPF. Perdran poder adquisitiu (no pateixin per ells, cobren entre 60.000 i 160.000 euros bruts a l’any), però els impostos aniran al bé comú que diuen defensar. El problema és que això només ho defensa la CUP. Els de Junts, ERC i el PSC voldrien que el Parlament assumeixi l’IRPF perquè els diputats puguin cobrar el mateix. Però, esclar, seria més sou brut i, per tant, més despesa en sous. I no queda bé. Ho volen fer, però que no se’ls pengi el mort. Si creuen que han de cobrar més, que ho defensin. Potser tenen raó. El debat no és aquest. El problema no és aquest. El problema són jubilats del Tribunal de Comptes cobrant triennis, funcionaris del Parlament que cobren sense treballar, parlamentaris que cobren dietes i tenen cotxe oficial i diputats que no volen pagar impostos. La democràcia defectuosa no és patrimoni de ningú.

Aquella frase que el nacionalisme ranci espanyol moltes vegades acusa l’independentisme de voler “quan pitjor, millor”. En un altre aspecte que explico tot seguit no hi ha dubte que es així, encara que la societat catalana quedi perjudicada.

Segons un estudi en el llibre “Conseqüències econòmiques i financeres dels diferents escenaris de la relació Catalunya-Espanya”, de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, coordinat per l’exconseller Antoni Castells i escrit a nou mans per economistes i politòlegs destacats com Guillem López Casasnovas, Núria Bosch o Maite Vilalta, analitza els efectes econòmics i financers per a Catalunya en vuit escenaris de major autogovern, i amb u increment de recursos des del 3929 milions en un federalisme dèbil fins als 47339 milions en un escenari independent, un +135%, entremig altres escenaris com un federalisme moderat, un 34% o un federalisme potent i acord bilateral 49%, o fins hi tot un pacte foral com Euskadi amb un increment del 91%. Cal dir que en els models federals o forals aquest augment manté la necessitat de despeses derivades d’assumir més competències, en canvi en escenaris confederals i independència el traspàs es total. De fet la Generalitat assumiria la despesa que fa l’Estat a Catalunya i aquesta estalviaria el que aporta al mateix i que ara no retorna amb el deficit crònic fiscal tant explicat.

Una nova dada que afecta directament a l’estat del benestar de la gent, tant els independentistes com els que no ho volen. La marxa enrere dels nostres partits i lideratges desprès del Referèndum de l’1 d’octubre, la posterior repressió espanyola i els darrers anys de col·laboració autonomista i oblidar precisament el procés cap a la independència d’esquena al vot de la gent per part dels nostres dirigent propicia aquest quan pitjor, millor per la gent que viu al territori. De fet no son dades noves, però si un nou estudi que les complementa i que dona idea de la màgnitud de la tragedia i tot allò que hem renunciat o que podriem somiar per no anar endavant fins al final.

Més de 47000 milions més per un territori com Catalunya es un increment que per molt dolenta gestió que hi pugués haver, serviria per augmentar els serveis i la qualitat del país exponencialment i veure un futur molt més engrescador per les noves generacions. Això no son sentiments, son temes materials i quantificables i per tant ningú hauria de renúnciar a viure millor si hi ha una sortida que ho pot fer possible.

Es el quan pitjor, millor dels nostres partits.

La notícia de que el President Puigdemont ha decidit no presentar-se a la presidència de Junts, crec es una decisió totalment encertada per començar a endreçar els espais independentistes i donar una mica de credibilitat.

Efectivament, no es presentarà a la reelecció segons ha fet saber amb una carta dient que la nova presidència participi a fons en les decisions polítiques que calgui adoptar. Desitjant una renovació dels càrrecs de la formació. Com també explica arriba a la conclusió que l’estratègia de l’exili no ha de ser la de cap partit en particular. Apart dona el seu suport a la persona que finalment surti escollida.

Crec que el President Puigdemont, com a president des del 2017 i mai cessat ni dimitit pel conducte reglamentari i si pel cop d’Estat del 155, ha de ser o ha de prendre consciència amb totes les contradiccions que vulguem, que ha d’estar per damunt del partits existents i com un sìmbol del procès i la memòria fins el 2017 de les nostres institucions. No era lògic que es parles del Consell de la República com un organ independent i fora de les urpes de l’Estat i el seu president coincidis amb el President d’un partit. Una cosa es la seva influència, el seu lideratge amb o sense càrrec i l’altre assumir-lo oficialment.

l’Exili es un punt on ha pivotat les esperances del procés cap a la independència i la lluita contra la repressió de l’Estat espanyol, i on hi ha hagut les úniques victòries des de fa 5 anys. Evidentment dins a Catalunya ja hem vist tant per la repressió que ha triomfat com pel comportament vergonyos dels nostres partits la submissió i la renúncia ha estat el pa de cada dia.

No hem faig il·lusions de processos en partits que no siguin dirigits i controlats com passa sempre, però coincideixo que els càrrecs no es poden eternitzar en cap lloc. De totes maneres es una excusa menys per aquells que criticaven aquest fet i menystenien el Consell de la República, un instrument que si volem que sigui útil, evidentment cal que tothom sigui representat en el mateix. Per altra banda i partits a banda, el President Puigdemont cal ser preservat de les accions dels partits i esdevenir una figura per damunt d’això i amb un rol diferent que no hi ha dubte ha d’ajudar en aquest llarg procés. Transversalitat, unitat i pluralitat, son tres conceptes que l’independentisme hauria de recuperar urgentment per poder avançar i renovacions de lideratges de gestió per recuperar credibilitat.