ALBERT CORTES MONSERRAT

Tornem a saber d’una violació a una menor de 13 anys per part d’un grup de nois a Badalona, la majoria dels quals no podran ser imputats ni pagaran cap preu per aquest delicte al ser menors de 14 anys, i seguim així aquesta xacra consentida per una societat i un sistema totalment pervers.

Efectivament, la noia va patir aquestes agressions en un descampat, i els Mossos ja han identificat la majoria d’agressors menors de 14 i per tant inimputables per la Justícia, no podran ser detinguts ni imputats seguint la llei actual. De fet ja es la quarta violació a una menor per joves menors en la seva majoria en els darrers mesos a Badalona, recordem el del Centre Comercial Màgic on la família de la víctima va rebre amenaces i ha acabat marxant de la ciutat.

Caldria que la societat potser digués prou a un sistema corrupte, a uns representants polítics que no son capaços de dir les coses pel seu nom, mirant de quedar bé amb tothom i a uns mitjans que els fan d’altaveus. En aquest cas el que anomenem l’Esquerra i el seu bonisme mal entès en te part de culpa i amb el cinisme habitual que gasten desprès alerten de que la dreta o extrema dreta molt més directe en els temes agafi posicions de poder.

Crec que la societat te dret a exigir i encara més com a pares o mares que els nostres fills estiguin protegits i salvats de delinquents depravats com aquests tinguin l’edat que tinguin. No crec que sigui una excusa, tot hi que els pares i entorn segur que no deu ser el millor en molts casos, però personalment els agressors si son prou grans per fer aquesta monstruositat on per molt poca cultura que hi hagi, el sentit comú ja porta a pensar que no seria la conducta ideal, per tant també son prou grans per pagar pels seus actes davant la societat i ser perseguits, jutjats i condemnats en cas de demostrar la seva culpabilitat.

Han adormit una societat que sembla han convençut que no es la protagonista principal, que el poder i sistema no es establert per la seva convivència i benestar, sinó per dominar-la i això es la perversitat del sistema.

Cal aturar això, i deixar d’acusar a tothom de racisme, xenofòbia i no se quantes fòbies, quan aquets petits delinquents poden fer el que vulguin i com vulguin.

Fins quan?

Salvador Illa ha denunciat una campanya d’insults i deshumanitzada contra Pedro Sanchez, especialment per part de la dreta, quina llàstima que la memòria li falla i no recorda el que ha arribat a sortir de les seves boques sobre l’independentisme.

El que anomenen president a l’ombra, una conya que el Programa Polònia de TV3 ha sabut explotar perfectament, diu que en política no tot val per debilitar el contrari, hi ha línies que no s’haurien de creuar mai. Demana els mitjans de comunicació i els qui es dediquen al servei públic reflexionar sobre la nostra responsabilitat amb la societat i la democràcia. Precisament el President Puigdemont ja ha replicat dient que els que han dedicat anys a deshumanitzar-nos, ara ploren, no ho justifica, però tampoc accepta un victimisme fals qui ha sembrat de manera entusiasta, al costat d’altres miserables. Una vicepresidenta del Govern també ha denunciat que s’insulta, es menteix i es menysprea, i no es raona, ni s’entra en debat, no hi ha sistema democràtic que es mereixi això.

El cinisme es de grans proporcions, que els del “a por ellos” es facin el victima davant els atacs fa riure per no plorar. Com diu el President Puigdemont no vull justificar la falta de respecte a ningú, però d’aquí a fer-se el victima i va un bon tros. Voldria recordar quins raonaments, quin debat van proposar per abordar les reclamacions democràtiques catalanes que van esgotar totes les vies i propostes sense cap resultat i on la resposta final de l’Estat va ser la violència policial, la imposició i posteriorment el cop d’Estat del 155 i tota la deriva repressiva que va provocar i segueix provocant. Aquest va ser el seu debat i el seu respecte al sistema democràtic.

Que el partit dels GAL i crossa del 155 amb els Populars parli del sistema de la democràcia es d’un cinisme sense fronteres. Ells conjuntament amb els Populars formen la part dels partits d’una falsa democràcia hereva del franquisme i que porten 40 anys amb la catalanofòbia per bandera com a eina per captar vots i l’odi a Catalunya com a forma de fer dels partits. Apart hem comprovat recentment la cara d’aquests dirigents amb el repte democràtic que ha plantejat Catalunya i per tant el botxí mai pot ser victima.

Es el cinisme del President a l’ombra.

Continua la presa de pel per un costat i el voler fer el ridícul per un altra, que encara em sembla molt més greu. El cas d’Ada Colau a Barcelona i el la petició de rodalies per un altre.

El cas es que a Barcelona Ada Colau sembla que encara no llença la tovallola i vol intentar pactes o denunciar resultats amb un intent desesperat per mantenir una cadira que els electors li han denegat. Per altra banda el conseller català de torn ha tornat a demanar dins la Cimera Mundial del Transport Públic la voluntat de decidir i gestionar les infraestructures ferroviaries per donar millor servei als ciutadans, la resposta de la Ministra ha estat que no es pot traspassar Rodalia perquè és d’interès nacional, ha recordat que la Generalitat es titular del servei des del 2010 i que s’inverteix com mai, acabant dient que no es qüestió de cedir competències sinó de millorar el servei.

No han aprés res de la lliçó electoral i segueixen igual. La gran activista que ens venia els seus mèrits com a lluitadora al carrer i contra les classes dirigents ara no vol abandona la seva cadira de poder perduda a les urnes. Primer va acceptar els vots de la dreta de Valls sense rubor i ara pretén fer mil maniobres per prendre la cadira a Trias, el guanyador real i futur alcalde de Barcelona. Tot això diu molt d’aquest personatge fals i on la mobilització i la samarreta tant sols eren instruments per arribar al poder, res a veure amb la gent i sobretot cap diferència amb aquells que criticava.

Per altra banda, tornar a reclamar rodalies un cop més, en deuen anar mil i amb la mateixa resposta negativa de sempre, mani que mani des de Madrid, es fer el ridícul i un intent d’engany permanent a la societat, enllo de dir la veritat que es que mai gestionarem rodalies sinó som un Estat independent. La resposta ha estat clara un cop més no per ser d’interés nacional que es veu que comporta que no es pot traspassar a la Generalitat que no deuen considerar nacional, per seguir amb l’engany del Conseller Saura i el seu traspàs sense vies, estacions, ni trens i fent propaganda d’una inversió que no existeix, parlant de millorar el servei com a prioritat, quan ni volen trapassar per una gestió més eficient com Ferrocarrils de la Generalitat, ni inverteixen, per això les averies dia si i dia també, sort que els preocupa la millora del servei, que deu ser per art de màgia.

Es fer el ridícul sense sentit.

La ciutadania ha de prendre nota com els seus partits han convertit les institucions catalanes en un no res. Un Parlament, recordo la cambra de representants del poble, i que ha perdut tota la dignitat i el poder que tenia, desvirtuant el mateix mandat de la societat. Una vergonya democràtica d’uns partits que encara es pregunten per la retirada del vot de la gent.

La retirada ahir de l’escó de Laura Borrás torna a ser un atemptat contra la democràcia i un insult a la ciutadania i els seus drets democràtics. Aquest con no han esperat ni el requeriment de les JEC per dur-ho a terme. Independentment del seu judici i que ens creiem la seva culpabilitat o no, un diputat en principi es inviolable i porta darrera uns vots de la societat catalana que l’ha escollit com a representant seva, i això en una democràcia normal hauria de tenir molt més valor que qualsevol requeriment de cap Junta Electoral.

Tanmateix ja sabem que no es el primer cas, ni segurament el darrer i forma part de la deriva dels nostres partits per deixar el prestigi de la cambra i la burla a la societat com a producte de la submissió total des del 2017. Recordo el cas del President Torra o el més recent de Pau Juvillà, precisament autoritzat per la mateixa Borràs i que per tant les seves critiques al seu cas ara les veig amb un cinisme espectacular, es a dir no pots criticar que et facin segons que, quan tu mateixa ho has autoritzat abans.

Els nostres partits han prioritzat la seva batalla partidista autonòmica, que inclou eliminar els obstacles que es troben al seu pas , per damunt de complir amb una societat que com hem vist ha començat per sort a retirar la seva confiança com a mesura de control i davant tanta incompetència, mediocritat, i falta de compromís.

Qui son ells per permetre que el nostre Parlament s’arrossegui pel fang i perdi qualsevol valor, és la nostra cambra de representants, el símbol del nostre vot democràtic i que ara uns partits mediocres i interessats han convertit en res, precisament ahir Arrimades anunciava el seu adèu de la política, però els seus objectius els han complert perfectament els nostres tres partits que sense escrúpols i nomes amb benefici propi, han portat la seva submissió a pervertir la democràcia, mentrestant Daniel Gallardo haurà d’entrar a presó 4 anys amb una repressió que ja avalen sense embuts aquests partits de la vergonya.

El Parlament del no res.

Algú encara es pregunta perquè l’ANC posarà a votació dels socis aquestes opcions per les properes eleccions espanyoles. De fet escoltant Junqueras, Tardà, Feijoo o Sanchez per exemple les darreres hores, allà te la resposta.

Junqueras ja ens diu que no descart tornar a investir Pedro Sanchez com a President i dependrà de les circumstàncies que es donin, ja que parla del suport socialista al PP i que la garantia que no serà així es el seu partit, argumentant que que Sanchez es millor que el PP i que han aconseguit una Taula que incomoda. Tardà insta a ERC fer alcaldessa Colau a Barcelona i entrar en els govern municipal demanant majories progressistes i contra una possible sociovergència. Si escoltem Sanchez ahir ja va començar a aquell argument de la catastrofe total amb un Govern Popular i Vox, i si escoltem Feijoo veiem que assumia errada en el passat per pensar que el problema de Catalunya no es podia abordar i ho van tractar com si fos crònic i ha lloat Catalunya dient que es un dels motors d’Espanya i que ha d’anar bé perquè en global el dos funcionin.

No hi ha dubte que els partits no han entés o no volen entendre res dels resultats electorals recents i Junqueras no es una excepció, torna a dir que no tant sols no en tenen prou, sinó que encara pot tornar a regalar els seus vots al PSOE a canvi de res com hem vist. Parla de garantia de no votar els populars i si seguim això el millor seria votar l’original, el PSC, per últim posa com exemple de la Taula com a fet aconseguit cosa que ja denota un cinisme i una burla intolerable. En Tardà ja veiem que posa el seu retoric progressisme davant la independència, i això es un fet greu que explica moltes coses en aquest partit que ha perdut el rumb venen el que no era i amb una lògica autonomica dreta i esquerra com a finalitat. Si anem als líders espanyols, Sanchez el representant del partit dels GAL, de la calç viva alertant del feixisme de PP i VOX, tot una declaració d’intencions, i Feijoo lloant Catalunya com ja va fer Rajoy, Aznar i altres dirigents en el seu moment, amb un exercici de cinisme de grans dimensions.

En definitiva, i amb aquest panorama demanar el vot nul o abstenció, es un exercici de dignitat i de denuncia a tant de cinisme.

El front comú que demana el President Aragonés per la lluita contra PP i VOX i els moviments de Junts posteriors a les Eleccions ens donen un altre cop la visió dels partits teoricament independentistes, que no han entés res i que segueixen amb la seva mentalitat del 155.

Un Front amb un nexe d’objectiu com ja he dit i per si no fos poc amb la participació dels Comuns. Alhora Junts ens diu un dels seus candidats principals a encapçalar la seva llista, en Jaume Giró i la seva tàctica basca amb PNV o Bildu com referents i el pensament que entre Res i un referèndum hi ha moltes coses. El tercer en discordia, la CUP, ni hi és, ni se l’espera.

La tàctica de la submissió absoluta dels nostres partits no ha canviat amb l’avis electoral. El dia següent ja hem vist que no han variat la seva identitat i tornaran a apel·lar al xantatge emocional que molts i espero cada cop més ja ens hem alliberat. Ara toca la pastanaga del front comú, però alerta, no per la independència, per la lluita contra una victòria de PP i VOX a Espanya, de fet aixó per qualsevol elector si ho creu, es una invitació a votar al PSOE com antidot, no cal ser politoleg. Un altre tema es afegir els Comuns, ells legitimament ja tenen els seus interessos a Madrid, que evidentment no passen per la independència catalana, per tant no tindria cap sentit o més ben dit es destaparia el nou engany. En tercer lloc, ningú es pot creure que la lluita fraticida autonomista dels nostres partits i una al·lergia constant a cap unitat, ara de cop i volta faci un canvi tant radical.

Pel que fa a Junts, Giró ens torna a vendre un lideratge a l’estil Trias i en aquest cas amb el mirall basc, una greu errada històrica, ja que com sabem el seu context i situació poc te a veure amb el nostre i apart ens vol vendre un peix al cove actualitzat que diu te molt de recorregut, o sigui tornem al passat i guanyem 30 anys més pel cap baix. Ens diu que 10 anys de lluita, unes lleis aprovades, un referèndum guanyat i una Declaració congelada al Parlament ara ens porta un altre cop al 77 i l’autonomisme de sempre.

No hi ha dubte que la mentalitat del 155 impera en els nostres partits, i la societat catalana no pot caure en aquest nou engany i ha de seguir amb les properes eleccions aquesta revolució del vot com a pas imprescindible i de dignitat per acabar amb aquesta farsa.

El missatge de la societat catalana a tots els partits independentistes, i en especial a Esquerra que ha perdut més de 300 mil vots en les eleccions municipals no sembla que sigui suficient per les nostres formacions i l’intervenció d’avui del President Aragonés es un exemple molt clar.

Ens diu que l’hora es greu i cal defensar Catalunya davant de l’arribada d’un Govern de la dreta i l’extrema dreta, que ha donat per fet. Demana un front comú per la defensa de la democràcia i de la llibertat per fer front els atacs de la Moncloa, no ha concretat com hauria de ser el front i ha assegurat que no avançarà les eleccions catalanes ja que la situació requereix institucions fortes. Parla d’una entesa imprescindible per la llengua, la sanitat, els drets civils o el dret a escollir lliurement com a poble. No ha concretat cap resposta de l’oferta de candidatura conjunta feta per Junts que Marta Vilalta ja ha descrit com començar la casa per la teulada.

Cal molta barra per seguir amb aquest discurs després de la patacada electoral i sense escoltar la veu del poble un cop més. Com a bon Govern de submissió compra el relat que ara el partit socialista escamparà als quatre vents amb l’espantall de la dreta i tots els mals que ens vindran damunt com si el seu comportament no fos si fa no fa el mateix. Al mateix temps i com a visió autonomista clara ho basa tot en la defensa de les institucions espanyoles com el nostre problema. El front comú no gaire clar que ha presentat Junts que alhora fa Primàries per encapçalar la seva candidatura ja l’ha contestat Vilalta dient que comença la casa per la teulada. De fet el posicionament d’Esquerra no ha canviat mai amb la seva al·lergia per la unitat, i aquesta no entenc que hagi de ser tant complicada quan teoricament els uneix la independència com a fita o es que tampoc es així.

Ens parla amb catastrofisme de la defensa de la llengua, drets o el dret a decidir, i aquí torna a l’engany, això mai ens ho garantirà Espanya, ni ho ha fet, ni ho farà sigui el partit que sigui, i el dret a decidir ja l’hem exercit, cal executar-lo no demanar-lo en una paret durant 300 anys més. Per últim ens parla d’institucions fortes amb un Govern de 30 diputats sobre 135, com a broma es dolenta i en qualsevol Estat democràtic això significaria donar la veu al poble, cosa que no volen fer.

En definitiva una burla rera l’altra que requerirà d’una nova patacada ara a les Eleccions espanyoles i potser finalment on els faria més mal, al Parlament.

Continuen igual.

Dins la tristesa, una de les coses que han estat molt positives, han estat que una bona part de la societat aquella que no cedeix al xantatge emocional d’uns partits que nomes miren els seus interessos personals ha triat i analitzant els fets ha castigat com no podia ser d’altra manera.

La davallada dels partits independentistes, especialment d’Esquerra, però també de la resta nomes s’entén per l’abstenció o el vot nul d’una part molt important del seu electorat fart d’aquesta presa de pel i que senzillament no els deu res.

La segona cosa es la victòria a nivell global del PSC es deu a l’abstenció abans descrita i saber acumular aquest retorn que els propis partits independentistes s’han esforçat a tornar 10 anys enrere, una època plenament autonomica on el socialisme juntament amb Convergència eren els partits hegemònics, i la combinació de les dues coses ha estat triomfal per ells.

En tercer lloc el que ara ens volen vendre de l’entrada de l’extrema dreta amb força, no deixa de ser una nova mentida, ja que aquesta ja hi era amb unes altres sigles anomenades Ciudadanos i ara substituïdes per VOX. Res de nou, i prou de blanquejar al partit de l’odi feliçment desaparegut.

La victòria de Trias a Barcelona serà aprofitada per Junts per tapar uns resultats i manera de fer, però caldria recordar que el futur alcalde de Barcelona no es independentista i forma part de la facció del partit més convergent, i per tant ara no l’apuntem al sobiranisme .

Per mi, aquests serien els grans titulars, la gent lliure que ha dit prou i ja no compra més aquesta farsa dels partits teoricament independentistes, les seves taules de diàleg i les seves giragonses amb col.laboració total amb Espanya i el retorn a una autonomia com abans, esborrant l’1 d’octubre com si mai hagués existit i amb un engany rere un altre acceptar la repressió i la humiliació constant. A l’altre costat ara veurem si els partits entenen el missatge i tornen a buscar una unitat esguinçada i amb un objectiu molt clar conjunt i un referent com el referèndum del 2017 a la ment per acabar el procés engegat. Segurament una renovació de lideratges seria una bona opció, però no soc optimista amb aquest sentit i potser caldrà un nou avís les properes eleccions per buscar la seva reacció.

Bona part de la ciutadania ha dit prou, nomes entenen aquest llenguatge, el del vot, i a pesar dels mitjans, del hooliganisme, i del votar amb la pinsa al nas com demanen molts, com si fos la cosa més normal del món, avui hem fet un pas endavant per l’alliberament d’aquesta burla macabra en que s’han convertit els nostres partits.

Últim dia de campanya, i veiem com el partit socialista ha estat esquitxat en diversos escàndols de compra de vots i fins hi tot de segrest per silenciar una denúncia de corrupció. Tot molt típic d’una democràcia plena i d’una baixesa ética fora de mida. Aquest es nomes un dels problemes que hem presenciat i com diu José Antich en el seu escrit ha infectat tant a Pedro Sanchez, com el seu partit.

La compra de vots infecta la campanya socialista

José Antich

La campanya dels socialistes, inclòs l’acte de tancament del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Barcelona, acaba d’ensopegar amb diversos casos d’aquells que no desitja cap candidat a la recta final i poques hores abans de les eleccions del 28 de maig. Una autèntica pilota de merda sobre la teulada dels socialistes, que emmetzinarà les hores que resten fins que els ciutadans dipositin el vot a les urnes i que inclou des de diversos casos de compra de vots —des de Múrcia fins a Almeria— amb dirigents del partit detinguts en les dues comunitats autònomes. Per si això no fos prou, el secretari d’Organització del PSOE d’Andalusia i número tres del partit en aquella comunitat autònoma, Noel López, s’ha vist implicat aquestes últimes hores en l’intent de segrest d’una regidora del seu partit a Maracena (Granada) per intentar silenciar una denúncia de corrupció que aquesta volia presentar. A la interlocutòria del jutge que porta el cas i notificada aquest dijous a les parts, hi ha indicis prou rellevants de la participació activa de Noel López en l’intent de segrest, en el qual també haurien participat l’alcaldessa i el responsable d’Urbanisme de Maracena.

La campanya del PSOE acaba d’entrar definitivament en el fang de la sospita d’irregularitats i, pel que sembla, sense prou material per regirar-se contra els adversaris. Quan no és compra de vots prometent 100 euros o un contracte de treball, que és la situació de Mojácar, és la detenció de la candidata a l’alcaldia en un municipi de Múrcia, i fins a 13 detinguts en un municipi de 1.300 habitants. No és estrany que enmig de tot aquest embolic al sud d’Espanya, Sánchez hagi optat per Catalunya Tarragona i Barcelona per al tancament de la campanya, trencant així la tradició socialista que les eleccions es tancaven a Madrid i Sevilla, dues places avui molt difícils, perquè a la primera la comunitat és inabastable amb Ayuso al capdavant i la capital molt difícil davant Almeida. A Sevilla, els socialistes no ho tenen fàcil i moltes de les grans ciutats andaluses han esdevingut impossibles, i han deixat de ser el gran graner d’abans.

Un cop perduda Madrid i sent molt difícils les capitals andaluses —a les quals sens dubte aquesta bola de males notícies no ajuda— Sánchez ha girat la mirada a la Mediterrània: Barcelona, València i les autonòmiques del País Valencià. Aquí hi haurà la seva victòria o derrota el 28-M. A la capital catalana davant Trias i Colau i en les altres dues eleccions davant el PP. Per això ha posat tota la carn a la graella a Barcelona, on, a més, les notícies que llasten de la resta d’Espanya sempre arriben amb retard. Òbviament, l’aparició de Xavier Trias amb opcions reals de guanyar la partida a totes les enquestes —les prohibides, però que es publiquen des de l’estranger, el situen primer— complica i molt l’equació de la direcció del PSOE a Madrid, que tampoc no veu amb especial desgrat la continuïtat de Colau si l’alternativa ha de ser Trias.

Sánchez ve, així, a donar-li l’última empenta a Collboni, però el seu capital val una mica menys enmig de tantes notícies negatives que li han esclatat en les últimes hores. I, per si no en tingués poc, la influent revista nord-americana Político, que acostuma a tractar el líder del PSOE amb bons ulls, traça aquest dijous una anàlisi molt crua del dirigent socialista. Pronostica una derrota del PSOE a destacades localitats i autonomies i el culpa a ell personalment. El presenta com un líder qüestionat i assegura que es veurà d’aquí a tres dies. Tot això sota el títol “Els socialistes espanyols tenen un problema amb Sánchez”. Massa plom a les ales en un moment que tots els partits, també el PSOE, necessiten tots els vots. Una oportunitat per a Colau, però també per a Trias si aconsegueixen pescar al calador socialista o dels abstencionistes.

BUTLLETA-VOT-NUL

Ara que la campanya municipal està apunt d’arribar a la seva fi, adjunto la meva opció que es el vot Nul i simbòlicament amb la papereta de l’1 d’octubre.

Crec que aquest serà el meu vot en totes i cadascuna de les eleccions que vagin succeint, si no hi ha canvis en la direcció presa pels nostres partits. Primer de tot el vot nul a diferència del blanc o abstenció no afavoreix a cap partit i es un vot de protesta amb reconeixement que ningú es pot atribuir, per tant des d’aquest punt de vista un vot honest. En segon lloc si el poble i principalment tot el sector independentista i tots aquells que vam participar al referèndum de l’1 d’octubre per damunt de tot i tothom, i que posteriorment vam escoltar la Declaració d’independència ho seguim creient, evidentment no podem donar suport a tots aquells partits que lluiten per desar i oblidar aquests fets en un calaix i tornar a la seva placidesa autonòmica de sempre.

Una gran estafa com aquesta, una societat madura no la pot ni oblidar, ni perdonar, més de 10 anys de procés fins arribar al referèndum sota les porres policials no es poden acabar amb el cinisme actual dels nostres partits i col·laborant activament amb aquells que ens van aplicar un 155 i que la nostra classe política va acceptar per tornar enrere a velles reivindicacions autonòmiques com si res hagués passat.

Senzillament aquesta farsa no la podem acceptar, i una societat exigent ha de demanar responsabilitats i aquestes nomes es poden donar amb el nostre vot cada quatre anys, i ara seria una oportunitat per tornar a posar els nostres representants com a nostres representants i no com a representants d’un partit lluny dels seus votants.

Si de veritat volem ser respectats i exigir el que tenim dret, hem d’acabar aquesta farsa per damunt d’ideològies i partidismes estèrils i fer escoltar la nostra veu. Una opció de dignitat.

Ara que està de moda interessadament el debat del racisme, ahir per exemple en el debat de TV3 de les eleccions municipals a Barcelona amb els candidats de cada partit vam tornar a veure el poc respecte a la nostra llengua per part d’alguns d’ells.

Crec que la Televisió Pública de Catalunya en el seu llibre d’estil hauria de deixar ben clar si no ho fa que el català es la llengua emprada en la cadena i no permetre que el castellà es converteixi en una llengua utilitzada com si res.

Una de les funcions de la Televisió Pública es vetllar per protegir la llengua propia del País, recordo una llengua fortament atacada i amb l’engany del bilinguisme, arraconada per l’altra llengua dominant. Com deia ahir principalment tres dels candidats van utilitzar diversos minuts la llengua castellana per explicar els seus arguments o rebatre els contrincants sense cap mena de toc d’alerta i això demostra la situació on ens trobem.

No estem parlant de prohibir res, però si de protegir i fomentar la nostra llengua, que menys i aquí, veiem com hi ha desenes d’altres mitjans on el castellà es la llengua d’ús i evidentment qualsevol paraula en català seria vetada i en moltes institucions com podria ser el Congreso a Madrid prohibida directament, igualment i per majoria de tots els partits espanyols mai reclamada per la seva oficialitat a la Unió Europea.

Ara ens trobem que arrossegats per la dessidia dels nostres partits alhora de la defensa de la llengua, en aquest mitjà principal trobem tertulians en castellà, entrevistes sense fer traducció com tocaria i directament en castellà i debats on desacomplexadament els partits nacionalment espanyols utilitzen aquesta llengua sense pudor, arribant a límits hilarants com Ciudadanos i la seva lluita contra le català amb Arrimadas i ara amb Grau per exemple amb frases on barregen els dos idiomes forçadament sense que ningú els digui res, encara que sigui per llàstima.

De fet, aquesta permisivitat disfressada de normalitat no fa res més que perjudicar el nostre idioma, el que en una campanya a Catalunya i pel mitjà públic hauria de ser d’ús normal. Això ens porta a demanar a tots aquells que han aixecta el dit pel racisme mal entès, ara també ho haurien de fer pel racisme a la nostra llengua, encara que sabem que no ho faran ni els esperem, principalment, com dia perquè els nostres partits tampoc mouran un dit, més enllà de quatre promeses de campanya que el vent s’emporta amb rapidesa.

Es el racisme de la llengua.

Que el control de la societat en mans d’uns quants es un fet irrefutable, i que els mecanismes de control son coneguts i diversos també. Un d’ells es la religió i el fet de jugar amb la nostra fragilitat com sers vius amb la promesa de fantasies eternes.

Malauradament, la notícia que comento es habitual i repetida en el temps, però no per això deixa de ser molt greu. La notícia ens diu que 234 exalumnes de l’escola Jesuïtes de Casp de Barcelona exigeixen a la congregació una condemna pública pels pressumptes abusos d’un sacerdot que van quedat destapats en una investigació. Va ser denunciat el 2021 al Vaticà i a la Conferència Episcopal espanyola, però a dia d’avui no hi ha cap posicionament ferm i públic de condemna per part de la institució. Sembla ser que els abusos van començar a Barcelona i van seguir a Bolivia on un tal Francesc Peris havia estat traslladat desprès dels primers fets. La queixa dels demandants es que la Companyia de Jesús no hagi actuat de manera decidida per facilitar la investigació, encara que ha fet un comunicat am bel compromís de crear entorns segurs.

Com deia, i llastimosament es un cas més i no serà el darrer d’aquesta plaga que suposen aquestes organitzacions religioses i la seva relació amb els abusos a menors en la seva historia. Evidentment amb això no vull dir que tots siguin així, però el cert es que molts cops han mirat a un altre costat i han fet la vista grossa amb aquests delictes miserables. Organitzacions protegides i que amb impunitat han permés que aquests monstres fessin els seus delictes amb total lliberat. En aquest cas el trasllat de Barcelona a Bolivia es molt sospitós de saber exactament que passava i les traves a la investigació com a resposta no tenen res a veure amb crear entorns segurs. Aquests es donen quan els culpables son perseguits i posats davant la justícia per ser condemnats, i no sense fer res amb milers de menors al món que han hagut de patir els vicis d’aquests autèntics miserables.

A pesar d’això veiem com molta gent obvia el tema i segueix amb la dèria que li han introduït al cervell i que no li permet valorar la realitat i alliberar el seu cervell d’aquesta plaga, un mecanisme més de control per mantenir la societat justament allà on la volen i no permetre el lliure pensament, el que resultaria més perillós pel poder.

Entorns segurs.

Diu el diccionari que Racisme, és el fet d’afirmar que la gent de diferents ètnies difereix en valor, que les diferències poden ser amidades o catalogades jeràrquicament, i que en resulta l’avavantatge econòmic, polític i social d’un grup en relació als altres.

Aquest cap de setmana en el partit de futbol a València entre l’èquip local i el Reial Madrid, en vam tenir una mostra. El jugador blanc Vinicius va senyalar amb el dit un espectador que li havia dit insults racistes i davant els cantics de les grades va valorar abandonar el camp. De fet posteriorment en una tangana va agredir a un jugador de l’èquip valencià i va ser expulsat encarant-se al sortir amb el públic i la senyal de dos dits en referència a la segona divisió.

Le acusacions posterior del jugador a la Liga i comportant-se com la víctima de totes les batalles i el defensor d’aquesta batalla del racisme, amb suport de molts dels mitjans miserables que ho poden justificar tot fan riure per no plorar. Caldria dir que aquest jugador si no fos jugador de l’èquip blanc i a la Lliga Espanyola hauria rebut moltes expusions, però com molts altres casos en l’èquip protegit pel Règim tot s’hi val i així es converteix una situació anormal en normal. Tots veiem partit rera partit com independentment de la qualitat del jugador com a persona la seva qualitat es sota zero, burles als rivals, mala educació i provocació amb tothom, agressions que son obviades cada cap de setmana i un gran victimisme que alimenta aquest odi que transmet i com es consentit va alimentant les ganes dels rivals. Que ara es presenti com la victima del racisme em sembla demencial. En contra evidentment de la falta de respecte a qualsevol, però un professional ha d’estar per damunt de qualsevol crit d’alguna aixelabrat d’una grada i alhora ha de predicar amb l’exemple. La seva actitud i fets si que son de racisme per la resta de jugadors, ja que te bula per fer segons quines coses sense sanció que la resta no tenen.

Per tant rebre la seva medicina un cop no em sembla cap disbarat. Alhora diria que Espanya es un país racista per definició amb un pensament únic que fa que ser català no es el mateix que ser extremeny per exemple, ni amb el tracte econòmic, ni cultural, ni social. No cal treure exemples sobre la llengua, les inversions o els drets socials per afirmar el racisme espanyol. Per tant no es estrany que aquests fenomen sigui més ample que en llocs més civilitzats.

Per últim respecte aquest jugador, cap llàstima, primer s’ha de ser persona i posteriorment hi ha el dret a queixa.

Un altra condemna de l’ONU per Espanya, aquest cop per haver violats els drets polítics del President Puigdemont, havent suspés en el seu dia el seu mandat com a diputat al Parlament de Catalunya sense cap condemna pel mig i impedint reeditar la seva presidència.

De fet el Comite de Drets Humans de les Naciona Unides aha donat parcialment la raó al President, ja que no hi havia raons a la llei per suspendre el seu càrrec de parlamentari i candidat a la presidència. Espanya va violar els drets de tot ciutadà a participar en la direcció dels afers públics, el dret a votar i ser escollit. Davant això demana una reparació dels seus drets i dona 180 dies per la resposta espanyola.

Per part del Govern espanyol la vicepresidenta Nuria Calviño interpreta que la resolució diu que el President ha de tornar per ser jutjat i celebra que l’actual Catalunya res te a veure amb la del 2017.

Un nou cop a la credibilitat internacional d’aquesta falsa democràcia anomenada Espanya, cal dir que Espanya com a membre signat de les Nacions Unides hauria de complir amb totes les seves relacions, però ja sabem que no serà així i que seguirà amb la seva deriva autoritaria fent cas omís dels seus compromisos signats. Es una realitat que aquestes condemnes es converteixen en simbòliques per Espanya i prou. Un cas flagrant que evidentment Espanya no estava disposada a consentir desprès del 2017, la seva violència i el seu cop d’Estat en forma de 155, el President no podia tornar-ho a ser i a més va comptar amb la col·laboració del mateix Parlament obeint cegament, codsa que ha fet fins ara per cert. La primera reacció del Govern espanyol ja veiem que continua la burla a la ciutadania interpretant amb la seva dèria autoritaria que el President ha de tornar per ser jutjat, cosa que evidentment no s’esmenta en tota la resolució de l’ONU, però es igual, quan la democràcia no existeix i la llei nomes s’aplica amb el nostre propi interès poden passar aquestes coses i de fet aquí acabarà aquest tema, ja que els mateixos partits actuals posats amb les seves batalletes autonòmiques i intentant esborrar el 2017 de la memòria col·lectiva son els principals interessats en l’oblit immediat.

Nomes la societat catalana pot agafar aquest nou argument i posar-lo amb la resta de greuges per aixecar la veu i donar una gran advertencia en forma de vot a les properes municipals i de pas començar acabar amb aquesta farsa de la democràcia plena.

Es la relació ONU-Espanya.

La investigació pel Tsunami democràtic segueix ben viva i Espanya segueix la seva persecució política implacable per damunt de tot. De totes maneres i en aquest cas han topat amb el món real fora de les fronteres.

Efectivament, Suïssa ja ha dit que es nega a donar informació a l’Audiència Nacional sobre el tema, ja que es una causa política. Espanya busca saber quins son els promotors de Tsunami que van engegar una campanya de mobilitzacions de gran abast degut a la condemna dels polítics catalans. La Guàrdia Civil en realitat te poca cosa i ha intervingut centenars de telefons del món independentista per trobar respostes. Les incògnites van ser demanades apart de Suïssa a altres Estats com Canada, Països Baixos o Estats Units que tampoc han donat cap informació concloent. De fet les imputacions son encara sense concretar i no saben quines persones investigar. Els participants en accions ja detinguts en el seu dia i absolts, ara no poden ser investigats altre cop i pel que fa a les persones públiques com Xavier Vendrell o David Madí per exaemple tampoc hi ha proves concloents i per tant estan a l’espera de l’arxivament de la causa contra ells.

Realment el Tsunami va a dur a terme una sèrie d’accions com la de l’Aeroport de Barcelona o la del Tall de la frontera a la Junquera de gran impacte i que mostraven realment com la situació no era normal i el procés d’independència seguia endavant, però malauradament tot va acabar i desperta seriosos dubtes sobre qui estava al darrera i els interessos que hi havia per part de les formacions polítiques.

De totes maneres la repressió espanyola veiem que segueix molt viva i no s’atura. De fet la rendició ens ha portat la mateixa i amb un Estat tant feble democràticament això es una invitació a la persecució per damunt de qualsevol dret. La seva gran dificultat com també l’ha tinguda el Jutge Llarena amb la seva persecució als nostres exiliats es a l’hora de traslladar aquesta deriva fora de les fronteres on normalment distingeixen molt bé que es un delicte jurídic i quin es una persecució política a l’estil de les millors dictadures, i això ha estat el que han topat un cop i un altra sense remei.

De totes maneres, crec que entitats com l’ANC o Òmnium en el seu dia, i es senzill dir-ho ara quan ha passat davant l’acabament amb fugida i la renúncia a culminar la independència havien d’haver liderat les protestes civils dia si dia també per mantenir la anormalitat que acabavem de viure.

En definitiva, una persecució sense fi.