ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MUNTATGE FALS

General

Un nou muntatge espanyol contra el procés d’independència de Catalunya ha quedat desmuntat gràcies als exiliats europarlamentaris. La trama russa que tanta cua ha portat, va deixar a Borrell, molt al seu pesar confirmar la seva part de la mentida.

Efectivament, el New York Times acusava al President Puigdemont i el seu cap d’oficina d’havr viatjat a Rússia per obtenir el seu suport al procés. El mateix mitjà assegura la informació contrastada per un informe de la intel·ligència europea assegurat per alts càrrecs espanyols. Ara Borrell ha hagut de negar qualsevol informe d’aquest tipus i la mentida queda en evidència.
Ara cal veure com un rotatiu tant prestigiós es va empassar un informe on darrera hi havia el Ministeri d’Afers estrangers espanyol i algun informe de la Guàrdia Civil tot passat com un informe del Servei d’intel·ligència europeu. Recordem com es va arribar a la paranoia del suport de 10 mil soldats russos que venien a Catalunya. Molts mitjans espanyols i d’aquí van donar credibilitat entusiasta a aquest fake, i molts partits com Esquerra Repúblicana hi van donar veracitat per atacar al President Puigdemont, tota una vergonya més en aquest procés.

Realment, el muntatge espanyol per blanquejar la violència espanyola i la repressió posterior ha estat construir un relat amb informes prefabricats que han estat claus per justificar els judicis de la vergonya, i de cara a l’exterior amb muntatges com aquest que gràcies a l’exili en aquest cas han quedat en res. El més greu no es que aquesta Espanya casposa i antidemocràtica i dones cobertura amb els seus mitjans que hi donen bombo i que finalment han quedat en res amb tots les bufetades judicials i els relats desmuntats. El més greu es que mitjans d’aquí i donessin veracitat immediata i sobretot que partis teoricament independentistes també per aprofitar el cas per interessos partidistes. Una vergonya més que ara molts càrrecs repúblicans haurien de rectificar, cosa que ja sabem no faran mai.

Finalment, caldria deixant el relat inventat a banda, que cal aprendre que un país tant petit com Catalunya sota un Estat tant poc democràtic com Espanya disposat a tot, cal buscar aliats per la nostra causa, i han de ser poderosos independentment de les nostres preferències. Es una lliçó que cal aprendre per una nova ocasió. De totes maneres cal ser molt miserable per comprar el relat espanyols per aprofitar-lo per finalitat partidista quan se suposa que l’objectiu es el mateix. No es pot caure més baix.

Un muntatge fals, i una nova demostració del pa que s’hi dona.

SER DEL CLUB, PERÒ PER LLIURE

General

La primera reacció i resposta del Tribunal Suprem a la decisió del Tribunal General de la Unió Europea deixant en desactivades les euroordres del President Puigdemont, Comin i Ponsatí, ha estat dir que si trepitgen territori espanyol seran detinguts. Una nova mostra com diu Jose Antich de fer un Polònia, deixant les normes dels socis de la Unió Europea en res. Ja seria hora de que aquesta es fes respectar o prengues decisions dràstiques utilitzant els fons europeus per exemple com a moneda de xantatge, No pot ser que aquest club de burocrates faci la vista grossa amb els socis que van per lliure.

El Suprem vol fer un Polònia

José Antich

Costa de creure, o no, el que aquest dimecres ha filtrat el Tribunal Suprem a l’agència Europa Press, en la seva primera reacció a la interlocutòria del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) de divendres passat, que establia que és el procediment d’origen el que està suspès i, en conseqüència, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no poden ser detinguts. Diu el Suprem quatre coses realment sorprenents: que si trepitgen territori espanyol, seran detinguts; que el text fet públic és un extracte i que caldrà llegir la resolució completa; que Pablo Llarena respondrà tant al TGUE com a l’equip jurídic dels tres eurodiputats, sense pressa, quan l’hagi llegit, i, en una sorprenent advertència, que el dret espanyol no està sotmès a l’europeu.

Vaja, que aquell avís del TGUE des de Luxemburg que no li fessin un Polònia amb la legislació europea ―el mes d’octubre passat el tribunal constitucional d’aquell país va establir que la Unió Europea no té competències per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament, la qual cosa ha donat ales al govern per no sotmetre’s a la legislació comunitària― ha servit, aparentment, de ben poca cosa quan ha travessat el Pirineu i ha arribat fins a Madrid. Veurem com posa negre sobre blanc el Suprem a la comunicació que redacti i enviï Llarena en aquesta cursa cap al precipici que fa temps que ha iniciat i fins quan pot mantenir el pols d’una situació que, evidentment, traspassa la frontera de la justícia fins a aterrar de ple en les relacions de la Comissió Europea amb Espanya.

Si el camí és una multa a Espanya d’un milió d’euros per dia per no implementar decisions de la justícia europea, algú haurà de carregar amb la sanció, molt més enllà que l’estat espanyol quedi alineat en el reduït pool de països on l’autarquia judicial i política supera el llindar del desacatament per apropar-se al que ja s’esdevé a Turquia o la mateixa Polònia. Crida també l’atenció que en ple segle XXI la lectura de les sentències en anglès per part dels magistrats del Suprem no sigui en temps real i hagin de passar per un equip de traductors, com si fóssim als anys cinquanta del segle passat. Algú els hauria de fer saber que així no es trasllada a Brussel·les la millor imatge del Suprem i que l’anglès dista molt de ser, per exemple, el xinès o el rus, i qualsevol empresa mitjana té avui al capdavant persones per a les quals l’anglès és, a aquests efectes, pràcticament el castellà. Potser, així s’entén la posició amb altres llengües oficials com el català si un acaba pensant que amb el castellà només s’arriba fins a la fi del món.

En qualsevol cas, serà interessant veure si aquesta filtració és simplement un globus sonda o és la posició final. Perquè el Suprem, més enllà d’aquesta actitud, aparentment decidida, de confrontació amb la justícia europea, no ho té fàcil. Mantenir-se en aquest carril de desacatament de les instàncies europees té un doble cost judicial i polític. El primer, l’alta magistratura espanyola, Constitucional, Suprem i Consell General del Poder Judicial, fa temps que el tenen assumit. Però i el ridícul polític? La palanca dels fons europeus potser acaba obrant miracles. No es pot ser un soci a temps parcial d’Europa i, a més, a Brussel·les no li interessa que s’escampi la idea que cadascun dels països pot fer el que vulgui amb la seva legislació.
També és comprensible que per Llarena rectificar no és fàcil, ja que se li desmunta tota l’arquitectura jurídica que ha construït. Però, de vegades, a l’hora d’elegir entre el dolent i el pitjor és millor decantar-se per la primera opció.

LA BURLA AUTONÒMICA

General

Aquest nou engany que ha sortit a la llum pública sobre les quotes del català a l’audiovisual, que a la pràctica queda en res, torna un altre copa a posar el focus en aquest cas sobre la tàctica mesquina d’Esquerra amb el seu suport al Govern a canvi de fum pel país, i potser ja seria hora de deixar de burlar-se de la ciutadania d’aquesta manera.

Ara sabem, que aquell 6% de quota de llengua catalana a la llei d’audiovisuals, venuda per Esquerra com la lluita més titànica pel català i un avenç de grans proporcions cosmiques que justificava aprovar el Pressupost espanyol en el Congreso, era i sap greu dir-ho com sempre, simplement fum. De fet si repassem la llista d’incompliments dels Governs espanyols amb Catalunya, ja entraria en el procediment normal: inversions promeses, infraestructures, lleis i un llarga llista de la qual suposo el Sr. Rufian es coneixedor i que de cap manera avalaria cap acord mai.

Ara resulta que aquell 6% de les llengues cooficials que sortia a partir del 30% del cataleg que havia de ser obra europea, i que si dividim queda en un 2 % pel català, ja que son tres llengues cooficials. Això no es tot, ara sabem que les plataformes que no tinguin residència a l’Estat espanyol no entren en aquesta obligatorietat, o sigui Netflex, HBO o Amazon Prime per posar un exemples de les més vistes quedarien fora i nomes Filmin que de fet ja ho compleix i Movistar serien dins, acabant aquest frau del Govern de Sanchez a un partit que em resisteixo a creure no tingues coneixement del tema, ja que llavors seria ineptitud i dimissió per dignitat. De fet es el mateix partit que va assegurar que blindava el català aprovant la Llei Celaa, i ara ja veiem com la immersió lingüística a les escoles penja d’un fil. No es ineptitud, es mala fe.

Escoltar la seva portaveu a Catalunya dient que seguiran defensant la llengua i batallaran en el tràmit d’esmenes amb amenaces de fireta en forma de bloqueig del Pressupost, fa llàstima i zero de credibilitat. La seva gran propaganda en aquest tema en concret i presentant la seva formació com la guardiana de la llengua i la salvadora de la mateixa sempre acaba topant amb la realitat, que malauradament molts cops la mala memòria de la ciutadania i la gestió mediatica de la mentida que en fan deixa en l’oblit.

Crec que els demanariem com a societat, que deixin la llengua en pau, ja sabem que els importa poc o gens, i que el partidisme, les quotes de poder autonòmic es clar son la seva vertadera batalla, i aquesta malauradament no inclou la defensa de la nostra llengua.

Una nova burla autonòmica.

DIGNITAT O CINISME

General

Ahir vam veure les dues maneres d’actuar davant l’Estat espanyol. La mesquinesa de demanar al monarca un Referèndum com Escòcia amb un sopar a Barcelona i per altra demanar a Llarena des de l’exili que comuniqui a les forces policial i interpol que les euroordres no estan en vigor i per tant no poden ser detinguts.

Per un costat ahir el Borbó, aquell del discurs del 3 d’octubre, aquell que va triar i no va ser democràcia precisament, ni tant sols una ciutadania a la qual es deu com qualsevol altra, i que va rebutjar i avalar la violència policial i la repressió posterior col·laborant activament en fer fugir empreses de Catalunya durant el procés d’independència. Com deia en un sopar de Fomento a Barcelona que va comptar amb la presència de l’alcaldessa Colau i el President de la Generalitat. Ens els discursos la cantarella de sempre del monarca defensant una societat forta i cohesionada, de la ministra dient que es respira un ambient diferent al de fa tres anys i lloant la recerca de pactes per un progrés col·lectiu, davant la demanda d’un nou referèndum d’autodeterminació com Escòcia per part del President Aragonés.

Des de Brussel·les Gonzalo Boye li ha comunicat a Llarena la Resolució del Tribunal General europeu segon el qual el procediment penal contra el President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí queda suspés, li demana si ha fet cas que les euroordres no son actives i no els cal immunitat ja que no poden ser perseguits. Demana si ja ho ha fet saber a la policia de conformitat amb el principi de cooperació lleial i comunicant als cossos de seguretat, al sistema d’informació Schengen i a Interpol.

Dues cares de la moneda catalana, la primera la de la claudicació i gests estèrils sense cap transcendència i la segona de posar tothom al seu lloc, en un terreny on el feixisme i la impunitat espanyola no te cabuda. Amb cap aspiració nacional i la submissió per bandera, el President va assistir al sopar amb el Borbó demanant amb tot el cinisme del molt un objectiu que sap mai assolira per aquesta via i on la resposta ja la sabem el dia 1 d’octubre del 17, aquell que volen enterrar per sempre i que tant molesta encara a la classe política catalana per poder imposar el seu nou relat autonomista efectiu, i de reclamació virtual. Cal dir per no fer més el ridícul que intentar blanquejar Espanya amb la comparació amb Gran Bretanya i Escòcia es ofensiu, i escoltar que hi ha un ambient diferent, segur que es el més doloros i encertat que es va escoltar.

Tanmateix, la no rendició i el terreny de joc sense cartes marcades com es Europa porta a posar un jutge com Llarena en el seu lloc i que la seva prepotència, impunitat i protecció quedi despullada, ja que per sort, fora de les nostres fronteres els criteris son uns altres, i la dignitat ho agraeix.

Dignitat o cinisme.

LA CIVILITZACIÓ I LA MEDIOCRITAT

General

Aquest cap de setmana tenim dos exemples, de la civilització on la societat es l’eix central i pren les decisions amb els Governs com a corretja de transmissió per fer efectiu aquestes decisions com es Suïssa i per altra banda un Estat espanyol on la societat es una nosa a evitar i on representants xenòfobs segueixen com tants i tants anys abocant el seu racisme i ineptitud per la seva boca quan es tracta de la llengua.

Efectivament, Suïssa ha votat en referèndum si s’imposava el passaport covid, en un estat amb un 65% de vacunats, i el 61% de participants ha votat favorablement, cosa que farà que el Govern apliqui aquesta obligatorietat. Evidentment, no es el primer referèndum que han fet aquest any i ja han decidit per exemple sobre la llei climatica. Un sistema normal en una societat normal. A l’altre costat una Espanya que ja veiem com reacciona amb els referèndums amb frases dels nostres representants com que “els referèndums no son bons, ja que divideixen”, o representants mediocres que diuen sense vergonya que segons quins temes la societat no els pot decidir. Si això hi sumem autèntics mediocres com Pablo Casado que torna a questionar perquè un metge que bé a Catalunya ha de saber el català i en canvi un metge català pot exercir a Leon, defensant la llengua vehicular del castellà com objectiu obligatori.

Son dos models, un respectuos amb la societat, tractada com adulta i que porta les regnes del seu futur, on el seus representants la majoria de cops son els executors de les decisions col·lectives d’aquells que representen, com seria la normalitat democràtica. La societat en el centre i les eines per executar les decisions en forma de representants, tots clarificats en el seu paper i amb una consigna clara, la majoria guanya i la minoria accepta el resultat com no pot ser d’altra manera.

Espanya, com deia, els representants o classe política han confós les seves atribucions i s’han separat de la societat que els ha escollit formant un nucli que pren les seves decisions deixant de banda precisament el poble que els ha escollit. Ataquen els referèndums amb arguments ridículs com que divideixen o tractant com autèntics analfabets la població que sembla te nivell per escollir els seus llocs i forma de vida, però no per prendre decisions de país i no de partit. Alhora això provoca autèntics estúpids com Casado encara intentant imposar la seva llengua per damunt de tot i intentant deixar la resta de llengues en res, a ser possible desaparegudes i anorreades de totes les esferes, en una clara mostra de feixisme autoritari que ja fa massa temps que dura.

La civilització i la mediocritat.

PROTEGINT EL FEIXISME

General

Veient les càrregues dels Mossosccontra els estudiants de la UAB que protestaven per un acte en el mateix recinte del feixisme espanyol, fa veure un altre cop com aquest es protegit sistemàticament, quan hauria de ser un enèmic a combatre sempre.

Un acte organitzat per l’entitat “S’ha acabat” amb l’etiqueta de constitucionalista i amb el suport de PP, Ciudadanos, Sociedad Civil Catalana i Vox brandant banderes espanyoles amb aquesta Universitat i que davant el rebuig d’estudiants antifeixistes, s’ha vist com les forces policials els reprimien davant la total impunitat de l’entitat esmentada. S’han vist pots de fum, requisació de pancartes, i tot quan al costat i venin del sector dels organitzadors de l’acte s’escoltaven crits o amenaces com “Arran us il·legalitzarem”. El portaveu de Ciudadanos Carlos Carrizosa reivindicava la llibertat d’expressió i la convivència, demanant no cedir cap espai públic als totalitaris.

En una democràcia de tant baixa qualitat com l’espanyola i tutelada pel feixisme des del seu començament, passen aquestes coses més de 40 anys desprès de la mort del Dictador. Les forces d’ordre un i altre cop protegeixen el feixisme sense manies. Aquesta plataforma revestida del que ells anomenen constitucionalisme, nomes cal veure qui hi dona suport, els partits de l’extrema dreta i una organització xenofòba i catalanofoba com Sociedad Civil Catalana, per veure que el seu únic objectiu es estimular el feixisme i no permetre que la democràcia en aquest cas a Catalunya vagi endavant.

Les paraules de Carrizosa precisament defineixen tot allò que volen eliminar, com es la llibertat d’expressió, la convivència a Catalunya que entre persones democrates mai ha estat cap problema i sobretot la tàctica habitual del totalitarisme que es acusar als demes precisament del que ells defensen. Una imposició sense fissures del seu nacionalisme espanyol i el seu models de societat sense dret a replica, de fet es el que seria una definició de Dictadura o de feixisme que es el que pregonen amb provocacions constants contra una societat impotent per aquest fenomen.

Tanmateix, el que es inadmissible, es que mitjans públics com poden ser TV3 els doni veu per sobre de la seva representació i qualsevol codi étic acceptable, com vam poder comprovar amb l’entrevista amb Cayetana Alvarez de Toledo i que les forces policials antiavalots sempres estiguin al costat d’aquest feixisme i en contra de la reacció lògica de la ciutadania que no vol admetre aquesta anòmalia.

Protegint el feixisme.

ELS JUDICIS DE LA VERGONYA

General

Avui a l’Audiència Nacional comença el judici als set activistes encausats per les mobilitzacions al voltant del Parlament el dia que s’havia de restituir en el càrrec al President Puigdemont, i com en moltes ocasions la Generalitat en la part acusadora com a part de la repressió

De fet en aquest cas concret ja es va acordar per part de l’àntic Govern la retirada que no ha estat efectiva. Ens van dir que nomes serien acusació si hi havia lesions a agents dels Mossos i es pugués acreditar adequadament. Van comunicar amb diversos escrits la retirada i l’Audiència els va respondre negativament. Es va al·legar que no es podia demostrar qui havia exercit la violència sobre la policia i per tant no es podia demanar responsabilitats als encausats. Davant això el Jutjat ha comunicat que el Judici no s’ajorna i que avui mateix es decidirà la qüestió, per tant segueix l’acusació de moment.

Acabi com acabi aquest judici en concret, la veritat es que ja ens hem acostumat a aquesta vergonya de veure en la part acusadora la Generalitat col·laborant així amb la repressió espanyola sense vergonya. Tanmateix no seria tant anormal quan ja es veu l’acció política dels nostres representants amb plena col·laboració amb un Estat repressor i sense cap rubor per tota mena de pactes. Aquesta contradicció flagrant entre teòricament defensar-se de la repressió espanyola plantant cara i col·laborar activament marca el nivell de burla a la ciutadania desprotegida per les seves propies institucions.

Si mirem el cas concret, ja te un pecat original, com es la restitució promesa en les eleccions que quan va arribar l’hora i amb en Roger Torrent com a braç executor va ser frenada i aquesta si portada a la paperera de la història, cosa que ja marcava el rumb que els nostres representants pensaven dur en les properes legislatures, amb embats imaginaris i acceptacions efectives deixant la sobirania del Parlament en un no res i deixant la societat catalana atrapada en les mentides dels seus representants. Davant això era de preveure reaccions que també han estat perseguides per les mateixes institucions que teoricament les defensaven.

La repressió continua, i els nostres continuen sent col·laboració necessària amb judicis de la vergonya com aquests que mereixen la màxima repulsa.

ES VENEN EL PAÍS A CANVI DEL SOU

General

Dies tristos per Catalunya, que veu com els seus teorics partits independentistes es venen el país sense cap tipus de vergonya amb un espectacle lamentable a tots els nivells i una burla a la societat catalana que sinó reacciona pot veure com l’assimilació intentada des del 1714 per l’Estat espanyol triomfa finalment.

Els tres partits son parodia de si mateixos i de cara als seus votants. Si em centro amb Esquerra nomes cal dir que ho han tornat a fer, donaran suport als Pressupostos espanyols com si res, i a canvi de res comparat amb el que teoricament haurien de defensar. Ara es venen com els grans defensors de la llengua amb una quota del 6% a les plataformes audiovisuals, i posteriorment uns acords de traca anul·lant la partida per la comisaria de Via Laietana, elevar la inversió per arribar al 19% o Iniciar un Traspàs de Rodalies per vuitantena vegada a la història. Una burla en tota regla, tenin en compte que tots aquests suposats acords es fien a la voluntat del Govern de Sanchez que primer tindrà el Pressupost aprovat, i tots sabem com acaba això normalment. De fet i degut a la sentència del Tribunal espanyol amb la quota del 25 % de castellà a les escoles fent miques l’immersió lingüística, recordem com aquest mateix partit ens deia que la nova llei Celaa blindava el català i per això votaven favorablement en una nova mentida que ara observem amb cruesa.

Tot això arriba desprès de l’espectacle lamentable amb els Pressupostos acordats finalment amb els que mostraven la papereta del no el dia de la Declaració d’independència del 2017, a canvi de votar a l’Ajuntament de Barcelona uns pressupostos que el seu cap de files Ernest Maragall ja va dir que votaria negativament. Ara per rematar la jugada es venen un cop més la dignitat i el país votant el pressupost a canvi de res per mantenir l’estabilitat espanyola per gloria dels repressors.

Per part de Junts, tot va ser molt surrealista, denuncien la deriva dels socis de Govern, però segueixen en ell i voten els Pressupostos com si res. Alhora el seu Conseller els defensa, el seu orador Joan Canadell fa un atac descarnat per Esquerra en la seva intervenció que provoca la marxa de la sala del President i el no aplaudiment de part del seu propi grup. Una comèdia insuportable, en la que la CUP tampoc surt ben parada amb les seves mil i una contradiccions.

En definitiva, nomes es pot frenar aquesta deriva si la societat diu prou, ens hi juguem el futur, la llengua i la credibilitat com a poble.

HONORAR A UN DICTADOR

General

Aquest 20 de novembre passat va ser l’aniversari de la mort del Dictador Franco i com una prova més de que tot va quedar “atado y bien atado”, l’actual cap de l’oposició a Madrid, Pablo Casado va assistir a una missa en honor del mateix amb cap tipus de conseqüència en una democràcia de baixa volada com l’espanyola.

Una missa a Granada en honor del Dictador, es l’origen de la polèmica, de fet una de les onze que es van celebrar a tot l’Estat espanyol. Desprès dels escarafalls de l’esquerra espanyola, l’única excusa que hem escoltat es que no sabia que es realitzava l’homenatge en aquell centre de culte. Cap explicació i evidentment poc convenciment, ja que de 23 mil esglésies al territori anar una de les onze es molt d’atzar.

Un fet que com sempre portem a altres estats de la Unió Europea, es impensable. La cancellera alemanya assistint a un homenatge a Adolf Hitler no el veiem per enlloc, i suposant que arribes a succeir les conseqüències serien la seva mort política en forma de petició de perdó i dimissió. Aquí el silenci es la recepta com si fos el més normal. Dir que no ho sabia, no es creible, ja que anar justament a una de les esglèsies que es feia l’homenatge del gran nombre no pot ser casualitat, i si de debó fos així, un cop sabut podia simplement abandonar el recinte i denunciar-ho, cosa que no va fer. La felicitació de la Fundació Francisco Franco encara hi posa més verí a una democràcia de fireta.

Es un fet molt greu, i que lògicament requeriria la dimissió immediata i el perdó a totes les víctimes del monstre homenetjat i la seva inhabilitació com a representant democràtic. No es així, ni ho serà, simplement perquè aquest Estat no ha fet un traspàs de la Dictadura a la Democràcia abordant les responsabilitats del Dictador i els seus suports. La realitat es que aquests han estat els que han dirigit aquesta transició i han seguit amb els seus privilegis i dominant les estructures d’aquesta farsa democràtica. Alhora seguint subvencionant una església en un país teoricament laic i que es pot permetre fer homenatges a un monstre sanguinari com Franco amb total impunitat i sense cap conseqüència, com seria la retirada d’aquestes subvencions i obrir una investigació per buscar els responsables del fet, com seria el normal en una entitat privada com seria la Fundació Francisco Franco que no seria real en cap Estat democràtic del món.

En definitiva, una nova anormalitat i burla a les víctimes de la dictadura i a tots els vertaders democrates, que han de patir aquesta burla sense final.

MAJORIA DEL 52%?

General

Quants cops vam escoltar la cançoneta que superar el 50% de vot independentista era un salt imprescindible per donar un impuls i una legitimitat independentista irrefutable. Un cop assolida amb el 52% ha estat un terme recurrent utilitzat pels nostres partits.

Ara, per exemple amb els Pressupostos del Govern, veiem com aquesta es númerica però no real, la CUP esmenarà els mateixos a la totalitat, Junts no ha volgut negociar els mateixos amb els Comuns, i Esquerra sense comptar amb els seus socis els ha negociat fora dels socis independentistes. De fet les contradiccions son constants des de la formació del Govern. Recordo que la CUP va arriba a un acord amb Esquerra per formar Govern, però no va voler entrar al Govern. En el punt de vista nacional, la principal aposta es la Taula de diàleg, amb la qual ni Junts, ni CUP hi son dacord, per altra banda socialment també son projectes que xoquen en diferents àmbits.

Vist això, insistir amb preservar el 52% de vot independentista, simplement es una mentida que no ha existit mai. En principi, perquè una majoria independentista es per fer la independència, en aquest cas per culminar-la, una intenció que ni hem vist ni se l’espera per part dels nostres partits que parlen de falsos diàlegs amb un Estat repressor, que obeeixen la repressió, que col·laboren amb aquest mateix Estat i que demanen nous referèndums per deixar l’1 d’octubre en res. O sigui direcció contraria al que suposadament els votants els han demanat, en segon lloc no son un bloc, ja que com s’ha vist ara amb els pressupostos les diferències son clares i els suports globals son inexistents. No es el primer cop, i ja hem vist que cada partit actua de forma independent i sense cap consciència de projecte comú a defensar.

Aleshores, la fal·lacia del 52% es una gran mentida que forma part del cataleg de les mateixes per intentar convèncer a una societat desorientada de fets que realment no son el que semblen. Es pot afirmar que no hi ha una majoria amb aquest percentatge al Parlament, bàsicament pel primer motiu que he esgrimit i en segon lloc pels diferents projectes de cadascú. Una burla més a la societat catalana ja acostumada amb aquest parodia del neo autonomisme que ha fet que en molta part hagi desconnectat del seus representants com es pot comprovar aquests dies amb un tema tant cabdal com el pressupostari i tant poc seguit per la població.

Majoria del 52%.

DEMOCRÀCIA TANCADA

General

Em sembla molt entenedor l’article de José Antich sobre el Tribunal Constitucional, quins personatges han estat substituits i les seves motivacions ideològiques i els seu successors que van pel mateix camí amb la unitat d’Espanya com a lema i el manteniment del franquisme funcional com a part fonamental de les estructures de l’Estat.

De fet, ahir parlava d’aquesta esmena a la llei de la Memòria històrica i aviat hem sabut per boca del mateix Govern que en tot cas no serviria per enviar a judici els crims del franquisme, que seguiran amb tota la impunitat, alhora que a Europa serien perseguits com a responsable de les atrocitats de la Dictadura. Una teòrica esquerra part del sistema corrupte espanyol i que no es alternativa de res com ens volen vendre molts cops, per vergonya de l’Europa democràtica.

Manual del TC per salvar la unitat d’Espanya

José Antich

Acaba de cedir el testimoni com a president del Tribunal Constitucional el magistrat Juan José González Rivas, al capdavant d’aquest organisme des del 2017, membre del mateix des del 2012 i magistrat del Tribunal Suprem des de 1997. Als 70 anys, deixa el càrrec havent-lo enfonsat una mica més en aquest fangar en què s’han vist implicades moltes de les institucions espanyoles; i que, tristament, han ofert la pitjor imatge d’una Espanya que podia haver aspirat a ser tinguda en compte com un dels estats moderns d’Europa i ha acabat sent irrellevant en el concert internacional i molt allunyada dels paràmetres democràtics d’altres països.

Serveixi per conèixer el ja expresident del TC, considerat conservador i, segons s’explica d’ell “de sensibilitat religiosa accentuada”, el seu vot particular en relació amb la sentència que avalava la legislació reguladora del matrimoni homosexual a Espanya. En ella va escriure que la unió de les persones del mateix sexe com a matrimoni desnaturalitzava l’essència de la institució. O la seva oposició també a les adopcions per part de parelles formades per persones del mateix sexe ja que “atempta al prevalent interès del menor”. N’hi hauria més, però el cert és que González Rivas ha estat president del TC un temps important, la qual cosa ofereix en aquest terreny una idea de la seva manera de fer bastant aproximada.

Però per als catalans i, en general, a tothom qui hem viscut amb perplexitat com ha actuat el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional la qüestió del procés, la complicitat entre uns i d’altres a l’hora d’accelerar o frenar en els temes, dictar sentències des de la més absoluta autarquia i que patiran una rebolcada sense precedents a Europa, el TC ha protagonitzat aquests anys una etapa negra. Quan aquest dijous he escoltat González Rivas explicar la seva funció durant els anys que hi ha estat, parlava de la imparcialitat i l’ètica, i afegia que en el tema del procés s’havia actuat amb celeritat, mesura i prudència, sense un bri d’autocrítica, no feia més que evidenciar que la justícia entre Madrid i Europa es dona l’esquena.

O quan va explicar que el que ells havien de fer i van fer amb els recursos dels presos polítics del procés, o els exiliats en els seus diferents procediments judicials, era preservar la supremacia de la Constitució i la unitat de la nació espanyola, tot era molt més fàcil d’entendre. La unitat per davant de tot encara que la justícia hagués de pagar tants peatges que la seva imatge a Europa quan es tracta d’abordar aquesta qüestió no passa el filtre de cap país, ni de cap institució europea.

I està bé que tota la crítica es posi en els que vindran, com l’inefable Enrique Arnaldo Alcubilla, però és que els que se’n van no eren gaire diferents. Els qui arriben amb els acords entre PSOE i PP, i l’aval amb el nas tapat, diuen, de Podemos -els últims a pujar-se al tren de l’ampli consens- no són gaire diferents dels que se’n van. Perquè el gatopardisme és això: canviar tot perquè res no canviï.

SIMPLEMENT LA JUSTÍCIA

General

Quan Estat es construit sobre els fonaments foscos del passat i quan una nació submisa no te dignitat, els esdeveniments passen a ser molt surrealistes com hem vist recentment aquí o allà en dos casos amb punts en comú.

Ahir el Govern espanyol anunciava un projecte de llei de la Memòria que acota la lleis d’ammnistia del 1977 i eventualment podria jutjar crims del franquisme. Avui veiem portades de diaris molt enfadats per la proposta, recordant l’esmentada llei del 77 amb el socialisme de Felipe Gonzalez al capdavant validant aquell oblit i punt i final. Acusant de voler dinamitar el llegat de la Transició, allò que en diuen l’esperit de la Transició modelica.

Per altra banda l’Ajuntament de Sant Cugat volia declarar Pablo Llarena persona non grata, aquesta proposta ha estat tombada amb el vot contrari d’Esquerra Repúblicana amb l’excusa de que no volen medir el grau d’independentisme de cada partit i que el seu partit lliçons les justes amb aquest tema, criticant la política de gestos que no porten cap benefici a l’independentisme.

Realment, fa tuf de feixisme aquests mitjans escandalitzats per voler fer una cosa tant normal com poder jutjar els autors de crims contra la humanitat i tortures a la població amb un nul respecte als drets humans. La farsa de la Transició amaguen que va ser dirigida precisament per aquest règim criminal i que per tant va impedir qualsevol judici futur i alhora deixar totes les famílies franquistes en el poder, en els mateixos llocs en les teoriques estructures democràtiques com hem anat veient tant amb la justícia, com estructures polítiques, com l’anomenat deep state que controla aquesta democràcia podrida. De fet una llei que en el seu sistema judicial certifica que no hi va haver cop d’Estat i que Franco era el cap d’Estat el 1936 per exemple.

El que es proposa es una cosa tant normal com adaptar la llei del 1977 al dret internacional que preveu que aquest crims contra la humanitat no prescriuen com es normal. Una cosa tant elemental que l’estructura corrupta i podrida amb tics democràtics hauria de quedar com el que es, una gran farsa on una Dictadura feixista ha dirigit la seva transició fins els nostres dies sense cap culpa pels seus crims i la col·laboració de tot el sistema establert des dels Tribunals als partits polítics.

En el segon cas, voler declarar persona non grata aquest jutge corrupte i amb una ideològia com ha quedat clar amb els seus afers amb la classe política independentista, seria el més normal, no es cap competició entre partits, ni buscar cap benefici, simplement dignitat, i sí, d’això potser unes quantes lliçons no anirien gens malament.

Simplement la justícia.

OBVIETATS

General

La presa de pel dels nostres partits i polítics a la ciutadania no te aturador. El Conseller Giró ahir culpava de menyspreu a la sobirania del Parlament a l’Estat per tombar la rebaixa de l’IRPF, al mateix temps el Conseller Puigneró es queixa del retard del Corredor Mediterrani i de les Rodalies com si fos un altra novetat mundial.

El conseller d’economia acusa l’Estat d’aquest menyspreu ja que via Tribunal Constitucional tomba la rebaixa de l’IRPF a les rendes més baixes aprovada a Catalunya. Un fet que afavoria les families més vulnerables, dient que menysprea les diferències entre territoris per preservar la unitat. De fet afirma que tot el que aprova aquest Parlament s’ho carreguen si atempta contra el seu poder, en aquest cas la Ministra d’Hisenda va argumentar aquesta eliminació de la llei dient que les autonomies no poden crear categòries noves.

Per altra banda el vicepresident Puigneró critica contundentment a l’Estat per la inversió de Rodalies i també pel Corredor Mediterrani. Ho titlla d’escàndol com s’ha anat posposant el Corredor per més de 10 anys. Ha dit que la política es evitar la unió entre Catalunya i el País Valencià posant l’exemple que Madrid esta connectada a les dues i entre elles no. Ha tornat a demanar també el traspàs de Rodalies i el compliment de les inversions que mai es compleixen.

Es com un bucle que mai acaba, la queixa de Girò sembla que hagi baixat d’un altre planeta i no hagi vist el que ha anat passant sistemàticament els darrers deu anys sobretot amb la majoria de lleis aprovades al Parlament, no nomes les nacionals, sinó les simplement socials que han acabat als Tribunals i a la paperera. No es res nou. No ens podem queixar de la política sistemàtica del Govern espanyol de torn amb el Parlament Català, ja que es la normalitat institucional instaurada, i més que menyspreu, es la consideració que en prenen d’un Parlament buidat de poder real per legislar pels seus ciutadans. Quan el 2017 es va fer un pas enrere i es va acceptar el cop d’estat del 155, tot això anava amb el pack i amb el que es l’autonomia catalana dins l’Estat.

El mateix podríem dir de Puigneró i un Corredor que tots sabem que no volen per Catalunya i unes Rodalies que un cop acceptat el traspàs vergonyos que no incloia res, això no es culpa de Madrid, es un tema recurrent que també l’octubre del 2017 havien de pensar que seguiria així pels temps dels temps.

Tots sabem que Catalunya es una autonòmia de segona dins l’Estat i amb un tracte diferencial, ho sabem tots. Fer escarafalls d’això simplement es cinisme.

NO ES EL MATEIX

General

Avui sabrem si finalment la CUP amb les seves votacions assemblearies decideix donar suport als Pressupostos, deixar la negociació oberta o expressar el seu vot negatiu. Com es pot comprovar en el pols de la societat l’expectació no es rellevant com si ho va se en èpoques passades.

Tots recordem aquelles decisions de la CUP per donar suport al Govern de Junts pel Sí o en els mateixos pressupostos que eren seguides amb neguit per bona part de la societat catalana que volia preservar aquella revolució catalana per anar endavant i no quedar-nos encallats amb discussions partidistes que sempre ens han afeblit. Situacions com enviar el President Mas a la paperera de la història com ho van qualificar o aquell empat esperpèntic en una votació que no crec que ningú el pugui donar per res més que una presa de pel. Ara busquen marcar un paquet que ja bé marcat des de l’inici pel seu paper posterior al 2017 i en les negociacions d’aquest Govern. Ells van arribar a un acord amb Esquerra per aquesta legislatura on acceptaven deixar aparcada la independència durant dos anys en benefici de la farsa de la Taula de diàleg, un gripau tant difícil d’empassar com de ser presents a Madrid perdent la seva virginitat electoral, i el seu paper trist en aquesta legislatura, que ara volen fer veure bel·ligerant i que amb la credibilitat perduda com la resta de partits independentistes ja no espanta a ningú.

Massa contradiccions, no es pot defensar l’1 d’octubre com essència i alhora demanar un nou referèndum que evidentment deixa el primer en res. Una peça més que ha caigut del trencaclosques amb aquesta deriva neo autonomista dels nostres partits que volen passar full del procés i intenten esborrar tot allò que els fa recordar aquell temps. Sobretot el referèndum o el Consell per la República per exemple amb el seu suport tebi per dir-ho suaument.

Un partit que es presentava rupturista, d’esquerres, feminista i molts altes iste que ha acabat sent una caricatura de si mateix i que crec que amb el paper de David Fernandez com a lideratge va arribar al seu cim i prestigi. Des de llavors el declivi es evident i com deia, no hi ha res pitjor que perdre la credibilitat amb el desencis d’una societat que també els ha arrossegat i han deixat de ser una pedra a la sabata o molts cops la veu de la consciència que es mantenia ferma.

La seva decisió dels pressupostos ja no es el mateix.

EL CINISME DEL SEU PROJECTE DE PAÍS

General

Aquest cap de setmana Yolanda Diaz, Oltra, Coulau, Hamed i Garcia feien un acte on explicaven el seu projecte de país per part d’aquestes cinc dones. Com les han anomenat 5 lideratges d’esquerra i feministes per fer noves polítiques.

Parlen que es el començament d’alguna cosa meravellosa. Diuen d’una nova forma de fer política allunyada del soroll i fartes de la crispació, on escoltar ha de ser el principal per fer el dialeg. Han passat de puntetes per les contradiccions de Podemos dins el Govern del PSOE i han reafirmat les seves polítiques feministes i enfortint els serveis socials. Parlen d’enfortir la democràcia per damunt de tot i de les institucions per canviar la vida de la gent. Colau per la seva banda diur que hem d’oblidar la batalla de les sigles per un projecte de país.

El cinisme no te límits, aquestes 5 dones d’entrada ja presenten això com una dada important i cabdal amb una mena de superioritat moral lligada al sexe intolerable. No ens parlen d’igualtat, ens parlen de la dona per damunt de tot, equiparant llavors aquest feminisme mal entès com un masclisme al que diuen combatre. Parlen de nova forma de fer política, quan el moviment Podemos va neixer de la revolució del 15 M amb unes inquietuds que ho podien canviar tot i han acabat al llarg del temps en un partit més del sistema amb els mateixos tics que aquells que criticavent. Suposo que per nova política no es deuen referir canviar uns feixistes del TC per uns altres, quan han tingut l’oportunitat de plantar-se, però no ho han fet i son tant culpables com la resta. De fet aquesta suposada esquerra que gasten, quan han tingut responsabilitats de Govern com a Madrid ja hem vist on ens porta i que allunyada està del que seria l’esquerra, amb exemples com la llei mordassa o altres posades per la dreta i que simplement matisaran per seguir igual.

Parlen d’enfortir la democràcia, quan no han donat suport a Catalunya a la revolució de la ciutadania que va culminar el dia 1 d’octubre del 2017, governant amb els botxins i acceptant la repressió i la imposició per damunt de la paraula de la ciutadania, aquest enfortiment del sistema precisament no es de la democràcia i per suposat no canviarà mai la vida de la gent. Tanmateix Colau per exemple que ja parla de no fixar les sigles apuntant segurament el seu no destí desprès del seu catastrofic pas per l’Ajuntament de Barcelona i buscant nova ocupació per seguir vivint del sistema sense vergonya.

Si aquests personatges han de fer un nou projecte de país, anem arreglats.