ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA VERGONYA DE BLANQUERNA

General

La no entrada a presó dels ultres feixistes que van assaltar Blanquerna, ja jutjats i condemnats, és una prova més que el feixisme es protegit a l’Estat espanyol i que la via judicial es totalment oposada a la que segueix l’independentisme democràtic per exemple. Com diu José Antich aquests casos i aquesta protecció vergonyosa s’ha accentuat i ha mostrat tota la cruesa d’aquests casos i un cop més la impossibilitat de diàleg amb aquest Estat que juga unes altres regles.

Blanquerna, vuit anys de vergonya judicial

José Antich

La nova suspensió de l’entrada a presó dels ultres que van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid mentre se celebrava la Diada Nacional de Catalunya el 2013, que han estat jutjats i condemnats, suposa una burla i un exemple més que la justícia no és igual per a tothom. Que a hores d’ara cap dels condemnats no hagi passat una nit a la presó és un escarni permanent per a tots aquells que sí que han patit una actuació estricta —també exagerada— pel simple fet de ser independentistes. Que hi ha dues vares de mesurar, és evident. Però quan això es porta als extrems dels ultres que van propiciar aquell assalt i les estructures de l’estat espanyol i els mitjans de comunicació del règim ho accepten sense donar-li importància, com una cosa natural, s’entra en una altra fase que té poc o res a veure amb la justícia.

La nova i sorprenent paralització de la sentència té a veure amb el fet que és ferma des del mes de juliol passat. L’ha dut a terme l’Audiència Provincial de Madrid en espera de com es resolen els recursos d’empara al Tribunal Constitucional i les peticions d’indult tramitades a través del Tribunal Suprem. Desconec el temps que portarà tot això —ni el Suprem ni el Constitucional no passen per ser els més ràpids del món quan no els interessa— però si sé, en canvi, el temps que porten a la presó els líders independentistes catalans amb una condemna exageradament injusta i les revocacions del tercer grau que es realitza cada vegada que se’ls concedeix per part de les juntes de tractament de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras i, tot això, amb les explicacions més peregrines possibles.

Dels catorze condemnats, un ja estava en ordre de recerca i captura i, pel que sembla, un altre més ha aprofitat també per fugir. No són prou motius per ordenar l’immediat ingrés a la presó de la resta del grup per a l’Audiència. I és molt fàcil recordar casos en els quals justament es va al•legar el contrari per evitar que els acusats fugissin. Els sona? Un altre més dels que haurien d’haver ingressat aquest dijous a la presó encapçala la llista de Falange a les eleccions de la Comunitat de Madrid i un quart l’acompanya en la llista electoral. I davant de tot això, un silenci eixordador de la classe política espanyola, dels intel•lectuals i dels mitjans de comunicació.

No és l’únic cas de la deriva que estan agafant algunes coses a Espanya. Exemples com el dels aldarulls de Vallecas pel míting de Vox que es va saldar amb gairebé una quarantena de ferits o les agressions ultres del passat 9 d’octubre a València comencen a ser cada vegada menys excepcionals. Moltes vegades, davant de la passivitat o la indiferència policial i la sorprenent posició de la justícia. No fa falta esperar que el problema sigui irresoluble per reconduir-lo. Ni és bo mirar permanentment cap a un altre costat ja que, en el fons, el que es deteriora són els paràmetres democràtics d’una societat que poc o res no pot fer si el poder polític roman insensible.

LES CADIRES DE LA VERGONYA

General

La CUP ha anunciat que donarà suport a la candidata a la Mesa de Junts per substituir Cuevillas per mantenir la majoria independentista, una actitud diferent de la que hem vist amb Esquerra i que cal aclarir.

Efectivament, escoltem dels portaveus republicans que davant la presentació per part dels Comuns d’un candidat, havien de decidir a qui donar suport i si ho feien per la candidata de Junts això hauria d’estar lligat a la investidura de Pere Aragonès com a President.

Aquests dubtes son simptomàtics, ja que si es vol fer efectiu aquesta majoria independentista amb una Mesa ja acordada, ara no te sentit donar entrada a un membre d’un altre partit que no sigui independentista, i que explica moltes coses, apart posar com a condició la investidura, crec que no seria una estratègia adequada de negociació, allunyada de la qüestió principal, com es el full de ruta cap a la independència, com a avançar si el diàleg es impossible com es constatat i sobretot els passos per evidenciar el trencament amb l’Estat sense retards i no seguir amb el col·laboracionisme autonòmic de sempre com si res hagués passat.

En aquest apartat entraria l’estratègia a Madrid, on entenc que el més real i adequat seria la retirada dels diputats, però si encara no es vol com a mínim la nul·la col·laboració amb temes de l’Estat amb vots contraris conjunts allunyats de la lògica de partit que quedaria en un segon pla, i donaria la imatge d’unitat cap un objectiu irrenunciable que evidentment ja no passa per una autorització o acord amb l’Estat espanyol que tots sabem que no arribarà mai, i que es l’excusa perfecte per amagar la covardia de no complir els mandats del poble.

Pel que fa a la Mesa, crec que més enllà dels temes socials o el fals mentrestant hauria de quedar en segon terme, ja que aquest també es l’excusa per no complir amb els mandats exigibles. De fet la legislatura hauria de servir per això, i no hi ha mentrestant si els passos son per culminar una independència ja votada i combinada entre l’acció política i la de la societat. Prou de xantatges amb cadires i plans socials amb uns diners que no tenim i no tindrem mai en l’autonomia de sempre.

Les cadires de la vergonya, no poden ser prioritat, els mandats del poble i la culminació sense enganys del que ja es un camí, evidentment sí.

UN ESTAT REPRESSOR

General

Ahir vam tornar a evidenciar amb tota la seva cruesa la crueltat d’un Estat opressor que no descansa amb el seu espirit de venjança augmentat per la rendició incondicional de la nostra classe política amb les persones de Carme Forcadell i Dolors Bassa.

Tornar a revocar el tercer grau que ja gaudien per segon cop per part de la Fiscalia que com sabem depèn del Govern dit més progressista de la història d’Espanya, un cop ha ho havien fet amb els presos de Lledoners es simplement crueltat infinita, una crueltat que nomes un Estat amb tant poc respecte per la democràcia com l’espanyol pot realitzar.

Veure ahir les imatges d’aquestes dues dones tornant a la cel·la amb justificacions com la falta de penediment, son senzillament inacceptables. Un Estat que permet que en les seves presons hi hagi presos polítics, evidentment mereix el rebuig de la resta d’Estats democràtics europeus, malauradament ja sabem que els interessos polítics i econòmics no es guien per aquests criteris. El que es molt lamentable es veure com les representacions dels nostres partits fan el paperot acomiadant aquestes victimes del sistema un cop i un altra amb una normalització que fa esborronar del cinisme que comporta.

Cap reacció, cap pas endavant, cap cop damunt la taula, cap posar l’objectiu per davant de la lògica de partit. Res de tot això. Una imatge davant les presons, i fora la col·laboració absoluta amb l’Estat, obviant els mandats del poble un cop i un altra, participant en els organs o institucions espanyoles com si tal cosa, demanant un diàleg inexistent, demanant ampliar bases que ja han parlat i amb prou claredat, assumint que la violència es irreversible i la preocupació es com dissimular l’acatament de cara al valor del vot de la gent, i no assumint que el principal problema de Catalunya no son els problemes social normals en qualsevol territori, es precisament poder gaudir de les eines per fer front els mateixos, i això nomes passa per fer efectiu el mandat democràtic de la independència per damunt de tot, per acabar amb el patiment dels presos polítics i els exiliats i per poder fer polítiques per la gent amb totes les garanties.

Li han posat molt fàcil a un Estat que nomes entén de violència i imposició, com deia aquell nomes el poble pot salvar el poble i en aquest cas la frase pren més força que mai.

L’AFER CUEVILLAS

General

Sense Govern, ni acord independentista al Parlament, l’afer Cuevillas a la Mesa del mateix ha estat un fet que denota aquesta bombolla que alguns pretenen fer veure que viuen i que de sobte el pes de la realitat els cau al damunt.

Efectivament Cuevillas es va desmarcar de donar validesa al vot de Lluís Puig i també s’ha mostrat partidari de no tramitar resolucions sobre el Rei i l’autodeterminació, cosa que ja ha portat una querella a la mesa anterior. Ens diu que no es una confrontació intel·ligent, ja que no te eficàcia, i recorda que les propostes de resolució són merament declaratives i no tenen cap eficàcia jurídica, per tant defensa denunciar aquesta aberració jurídica simplement per no ser inhabilitat sense pena ni gloria que es que la fiscalia buscarà immediatament. Respecte el vot del Conseller Lluís Puig, ha afirmat que si el TC l’invalida, és evident que el vot no valdrà encara que la Mesa hi doni validesa.

La resposta ja ha esta la proposta de Junts de canviar el càrrec i substituir Cuevillas i ha provocat reaccions irades com la de Josep Costa dient que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya no es cap bestiesa, i s’ha d’assumir aquests riscos.

Crec que Cuevillas ha donat un bany de realitat a la fantasia que alguns volen vendre. El Parlament és buit de poder, per damunt seu hi ha l’Estat espanyol amb la seva Fiscalia sempre alerta per deixar sense validesa lleis, resolucions o càrrecs amb rapidesa com hem vist aquests darrers 3 anys amb l’acceptació dels nostres partits per cert. Per tant vendre fum no ens portarà a la República. Tramitar resolucions de fireta simplement per blanquejar la submissió absoluta dels nostres representants i amb el perill de la querella damunt els seus caps, evidentment no te cap sentit, el mateix amb el conseller Lluís Puig que per molt que venguin com una heroicitat de la Mesa validar el seu vot, aquest nomes durarà mentres la Fiscalia no el tombi, i per tant en Cuevillas ha destapat aquest miratge en el que els nostres partits volen viure per fer autonomisme amb gests revestits de rebequeria sense sentit ni eficàcia.

Com diu Josep Costa, defensar la sobirania del Parlament no es cap bestiesa, hi estic dacord, però fer veure que es defensa si que ho es, i per tants els riscs s’han d’assumir quan hi ha un full de ruta i una determinació ha anar endavant amb totes les conseqüències. Cosa que com veiem en els nostres partits no hi és, i per tant un cop han denigrat les nostres institucions al màxim, la ciutadania es mereix encara un mínim respecte.

BLANQUEJAR UNA DICTADURA

General

Avui amb el partit classificatori pel Mundial entre Espanya i Kossove veurem com els intents patètics de blanquejar una dictadura en el sud d’Europa arriben a límits insospitables.

Un partit amb una forta carrega política, ja que Espanya com sabem no reconeix Kossove com Estat, i de fet és l’únic territori que no ho fa que no tingui límits territorials o interessos amb ell.

La raó es simple, Kossove va declarar unilateralment la independència respecte Sèrbia l’any 2008, una declaració avalada per la Cort Internacional de Justícia, i que es un precedent per exemple per Catalunya, aquí entenem la rebequeria de no reconeixer el territori i que fins hi tot el Parlament Europeu ha instat als 5 membres que no ho fan a donar el pas. De fet als Jocs del Mediterrani passats es va amagar la bandera a la cerimònia inaugural i es va substituir Kossove per Comité Olímpic Kossovès, denegant visats i que finalment davant les pressions del COI va haver de cedir.

Ara el Ministeri davant el partit sembla ha recomanat als mitjans fer referència a Kossove de manera neutral com territori Kossove i que va rebre la resposta de la federació Kossovesa irònica de que jugarien contra l’àntic territori d’Al Andalus.

Tot plegat fa riure per no plorar, un Estat amb tant poca predisposició democràtica per mantenir el seu territori unit per la força i amb jugades internacionals com aquesta que cada cop reben més critiques del món civilitzat i dona idea que la unilateralitat no es cap cosa estranya i de fet és l’únic camí per Catalunya si de veritat vol la independència, tota una lliçó pels nostres partits i els relats que compren molts cops interessadament provinents de l’Estat i que com veiem veiem son falsos.

La jugada pel relat te aquestes coses, però blanquejar una dictadura i obviar les resolucions que ens donen força haurien de ser una lluita constant.

I LA LLENGUA

General

Escoltant Carme Junyent, una eminent lingüista i que desenvolupa la seva investigació en el tema de les llengues amenaçades, com el català, ens porta a preguntar que estem fent.

Ella ens explica que la immersió lingüística a les escoles funciona raonablement bé fins a 5è de Primària, més enllà i sobretot a la següent etapa el desori i la disbauxa es total i el català no exerceix com a llengua vehicular, en bona part per la nostra gestió i permissivitat que disfressada d’educació ens porta a una mort lenta però segura.

Els indexs de la nostra parla han anat baixant i el domini del castellà cada cop és més evident. La nova llei Celaa que els Populars han portat al Constitucional ja que diuen amenaça el castellà a l’Estat, quan saben perfectament que ni tant sols blinda la nostra immersió ja que exigeix un 25% de llengua castellana que sembla Esquerra ha acceptat sense pensar, i ens diuen clarament que per la via de la Llei voldrien fer-la també llengua vehicular per deixar el català ja arraconat en un calaix i complir el seu somni humit de desaparició de la nostra llengua.

Nomes cal veure el món que vivim i podem comprovar el nivell de la nostra llengua en la vida quotidiana, en àmbits com el cinema, l’etiquetatge o els mitjans audiovisuals per exemple, i veiem com l’Estat prem l’accelerador en aquest sentit.

Caldria preguntar quines mesures pensen prendre els nostres partits per revertir la situació i defensar la nostra llengua. Si l’objectiu es defensar una llengua castellana oficial en una Catalunya independent com així ha estat no anem en bona direcció, però si veritablement volen defensar-la i veure que nomes ens te a nosaltres caldrien polítiques actives ja, abans no sigui massa tard.

Per tant, també en aquest aspecte d’identitat com a poble tant vital cal deixar de fer política autonomista i cortines de fum i assumir la realitat, no per molestar a ningú, sinò per actuar com faria tot aquell que es sentis amenaçat amb allò principal que ens defineix com a poble i que un Estat amb la nostra col·laboració busca destruir des de fa uns quants segles.

ELS PINXOS DE LES XARXES

General

Escoltant ahir a TV3 Elsa Artadi i Marta Vilalta em queda la sensació que l’acord encara es lluny, i que la segona volta dimarts es segurament inconscient portar-la a terme.

De fet em quedo amb el que va dir Artadi per Junts que volen un programa acordat de Govern sobre tots els temes de legislatura, tant el nacional com el social. Això i si mirem les coalicions internacionals o la simple lògica, seria el més normal, sobretot per evitar el que ha passat aquests darrers tres anys amb un desgavell i una imatge tant trista del Govern català.

Tanmateix, els partits son els partits i tots utilitzen el que està al seu abast per vendre el seu producte i el seu missatge, de fet això que he expressat abans segurament per alguns es equivalent a ser de Junts, adorar Puigdemont i fins hi tot ser un convergent de tota la vida, de fet res més lluny de la realitat, però el relat avui en dia per les xarxes socials ja sabem que es una eina poderosa que pot enderrocar Governs o crear opinió dins la societat.

Aquestes setmanes especialment i davant les negociacions pel Govern, veiem els que jo anomeno pinxos de la xarxa, poden ser càrrecs públics, que la cosa es més greu, ja que com a representants escollits pel poble es deuen a ell i encara que defensin evidentment el seu sou o la seva empresa o partit, èticament no poden insultar, menysprear o llençar falsedats parcials constantment, cosa que demostra que el sistema polític falla ja que no serien aptes per representar a ningú més que a ells mateixos.

També trobem tot un exercit de tots els partits i que no son càrrecs orgànics disposats a llençar missatges, la majoria fakes nomes per crear opinió favorable a la seva causa o partit com si d’una secta es tractes i normalment amb un respecte nul per aquells que els deixen en evidència i que no els atorga aquesta veritat absoluta que pregonen i que evidentment no te ningú.

Aquests pinxos de les xarxes, no deixen de ser el reflex, primer del baix nivell dels nostres representants polítics i segon de la falta de respecte a una societat que volen adulterada i sense cap versió global de cada tema. Una xacra més per revisar en una futura República on la meritocracia i l’apropament del representant davant la ciutadania i especialment el seu territori te que ser clau per fiscalitzar la seva tasca i comportament.

A LA PRIMERA NO PODRÀ SER

General

Avui viurem un episodi més de la diferència entre la societat civil i els nostres partits, pagarem el preu de diversos anys on la democràcia ha estat substituida per la partitocràcia i on els mandats de la gent son anècdota i en canvi les quotes de poder i les guerres internes de partit passen al primer pla.

Es trist que després de posar el llistó del 50% com la vuitena meravella del món i gairebé un contracte d’independència garantit on tothom assumiria resignadament que no hi havia alternativa, un cop aconseguit assistim a aquesta comèdia on els nostres tres partits dits independentistes, entenc havien de celebrar l’esdeveniment, reunir-se conjuntament i elaborar un full de ruta per complir el mandat popular que teòricament els tres tenen en l’horitzó.

Això seria el que la ciutadania veuria amb normalitat, però com hem comprovat tot al contrari. Els dos partits principals separats per un diputat, el guanyador ha fet un preacord amb el tercer que es a molta distància i després quan ho ha aconseguit ha intentat la maniobra de presionar al segon per acceptar l’acord i no quedar com el que no dona suport a la investidura, cal dir una maniobra estranya i lletja perquè no dir-ho. Aquest tercer accepta en una votació interna aquest acord de mínims com diu, però que en una segona pregunta registra un 80% de votants que el veuen insuficient, també estrany i posteriorment demana responsabilitat al segon, quan en el seu currículum ja sabem la llarga llista que podríem fer el darrers 10 anys. Per últim el segon que sembla ha venut les seves intencions més clarament per complir el mandat interromput tampoc mai ens ha explicat com pensava fer-ho i per moments sembla més interessat a defensar el President a l’exili i la seva figura que la proposta en sí, també estrany.

De fet, la quadratura del cercle arriba, quan saben perfectament que han de pactar si volen un Govern, ja que la raresa d’un acord amb el Comuns, nacionalment en sentit contrari ja ha passat a la història, o això o eleccions novament per astorament d’una societat ja cansada d’aquesta comèdia que sembla allargarem els propers 2 mesos a l’estil del que ja hem viscut altres vegades i que amb l’acceptació del 155 i la repressió sembla s’ha aguditzat.

Per tant avui, a la primera el que per lògica haurà de ser el President, Pere Aragonés per ser la força més votada, no podrà ser,i apart dels retrets de curta volada, la pregunta es si ho arribarà a ser o com sempre el partidisme autodestructiu en sortirà vençedor altre cop.

EL PAPER DEL CONSELL

General

Sembla ser que un dels esculls per la investidura i acord de Govern a la Generalitat, es el paper del Consell de la República, Junts el vol com a principal i en canvi Esquerra pretén crear un nou organisme de Coordinació suposo amb la idea d’equiparar el Consell al President Puigdemont.

De fet segons ens va explicar Jordi Sanchez el Consell de la República havia de ser l’òrgan d’impuls del procés independentista i direcció on estiguin representades totes les forces independentistes. Esquerra no veu clar això i planteja i planteja canvis en la composició amb representació dels 3 partits i les dues entitats principals de la societat civil i que tots hi estiguin còmodes. Actualment ja representació de diferents formacions polítiques.

Tanmateix, anem a petar al rovell de l’ou, aquell de dir clarament que volem fer per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre saben i verbalitzant que no podrà ser acordat amb un Estat espanyol que nomes entén de repressió i violència i molt poc de democràcia. Un cop desmuntem aquesta farsa del diàleg i pel mateix concepte veure que les institucions catalanes estan sota vigilància absoluta i censura permanent, cal un orgàn fora d’aquest abast i que pugui prendre i liderar el procés per desencallar-lo amb plena llibertat i sense la repressió espanyola damunt el cap. Aquí entra el Consell de la República, que si emana de la legitimitat del Govern que ens va portar al Referèndum i posteriorment fer una Declaració seguint la llei aprovada que no es va fer efectiva presidida pel President Puigdemont, te la lògica que hi tingui un paper destacat, igual que els nostres polítics a l’exili, a partir d’aquí tothom ha de ser representat i si de veritat es creu que es pot anar endavant no hi ha d’haver un problema per la comoditat i la pèrdua de protagonisme dels nostres partits autonomistes.

El problema ja bé de quan el Govern en ple no es va quedar a l’exili seguint amb la legitimitat de la societat catalana, de quan es va participar en les eleccions organitzades pel 155 i per tant donant tota la validesa i quan no es creu que es pot arribar al final i les prioritats son les minses quotes de poder dels partits per damunt de tot tornant a la placidesa i comoditat de l’autonomia espanyola. Aquest es el problema real més enllà del poder del Consell. El creure i voler arribar al final o no.

LA RESPOSTA

General

Ahir veiem a Jordi Sanchez en format Conferència, recordant aquelles famoses conferències d’Oriol Junqueras i Artur Mas ja fa uns quants anys per explicar els seus projectes, i tal com diu en Bernat Dedéu amb el seu estil habitua i irònic, podrien fer President Illa per afavorir aquest diàleg absurd que tots beneeixen quan avui veiem com la Llei d’Ammnistia ni tant sols es discuteix a Madrid amb el vot contrari del PSOE, i com la Llei Mordassa tampoc es toca amb el vot PP, vOx i PSOE en la mateixa direcció per posar un exemple recent.

No pot sortir el representant de Junts dient que acceptarà aquest diàleg, quan tots sabem que es l’excusa de la covardia i el retorn progressiu a l’autonomisme disfressat. Prou d’enganyar a la gent, qui vulgui seguir enganyant amb un diàleg amb Espanya que mai existirà que ho faci, però com menys cómplices millor. De fet el que aconsegueixen amb aquest nou sainet es allunyar encara més la ciutadania dels partits i no m’estranya gens.

Guanyar un espai de diàleg
Bernat Dedéu

Darrerament, als polítics catalans els ha tornat el regust de fer allò tan pompós del comunisme madrileny consistent a comunicar-se a través de conferències. Després de la xerrada de Pere Aragonès, ahir fou el torn de Jordi Sànchez que, a diferència del futur molthonorable, va tenir la delicadesa de vendre’ns la moto juntista del seu “govern per fer, govern per ser” amb poc més de trenta-cinc minuts de xapot. Els partits de la tribu deuen anar curts de calé, perquè els seus speechwriters cada vegada reciclen amb més barra els discursos banals de campanya electoral. Abans d’anar a la teca sobre el pacte de Govern, Sànchez va repassar tots els greatest hits d’aquest tipus de salmòdies: exigí a ERC impulsar un nou pacte nacional per a la indústria, convertir Catalunya en el hub logístic del sud d’Europa, dur a terme la transició energètica del país, lluitar contra l’emergència habitacional, gestionar amb seny els fons europeus Next Generation, entre d’altres clàssics com ara blindar el model d’immersió lingüística.

Pel que fa a aquest darrer punt, és l’opinió d’aquest (escassament humil) ciutadà que això de blindar el català hauria de començar per no sepultar-lo a còpia de repetir verbs execrables com ara interpel•lar o implementar com va fer en Jordialapresó, però això són coses de perepunyetes. Bé, deixem els preàmbuls i anem a la cosa important: pel que fa al Govern, Sànchez va reclamar un pacte sòlid que derivés en una administració “forta i estable” per evitar qualsevol temptació tripartida de Dragon Khan (com que la metàfora de la muntanya russa no deu ser prou comprensible pels boomers, els juntistes darrerament hi afegeixen que el Govern no pot convertir-se “en un Vietnam”, que és una cosa igualment intensa però amb molta més carnassa). Amb aquest objectiu, i citant el llibre Tornarem a vèncer d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, Sànchez comprà l’enèsim intent de la taula de diàleg bo i dient que, en cas de fracàs, el Consell per la República hauria de ser l’encarregat d’afrontar un nou embat contra l’enemic.

Aquesta, com veieu, és la nova paraula estrella de l’idiolecte cursi-processista: embat. Segons la canònica de la partitocràcia indepe, i en això sembla que tant Junts com Esquerra hi estarien d’acord, tornem al punt de partida de regalar als espanyols l’oportunitat de ser dialogants amb les nostres súpliques sota amenaça d’enfadar-nos molt i molt si no ens fan cas. Tornem, en definitiva, a demanar un pacte polític amb una administració que ha declarat manta vegada que no té cap mena d’incentiu per dialogar. Això Sànchez ho sap perfectament, i els conciutadans també entenen que incrustar el Consell per la República (és a dir, un organisme privat, no governamental ni votat pels catalans) és un simple artifici perquè la tènue llum de l’exiliat de Waterloo no acabi d’apagar-se durant la presidència Aragonès. Sigui com sigui, el secretari general juntista no va acabar gaire lluny dels republicans, comprometent-se a “guanyar un espai de negociació” amb el Gobierno del PSOE si cal, literalment, pencant-lo “dia, tarda i nit”.

Així doncs, i vist que Sánchez i Aragonès estan perfectament en sintonia a l’hora de lluitar per un nou espai de diàleg amb el PSOE, encara que sigui per última vegada i t’ho juro que no hi tornarem mai més, jo els faria una pregunta ben simple: per què no pacten amb el PSC i investeixen directament Salvador Illa? Si, en definitiva, el compromís que hom adopta és crear un nou espai de diàleg amb una formació política (acabi o no en un referèndum), per què no comences negociant amb aquesta mateixa força que, de fet, és la que ha guanyat les darreres eleccions del país? Els lectors pensaran, amb tota la raó del món, que això comportaria regalar el Govern a un partit no independentista. Sí, responc: exactament com els que hi tenim ara, que presenten una fulla d’incompliments pel que fa al tema absolutament impol•luta. Hom continuarà dient que si es vol pressionar pel diàleg és millor fer-ho amb els partits indepes a la Generalitat. Torno a respondre: en absolut, com palesen clarament els governs dels últims deu anys.

Si Jordi Sànchez (o qui sigui) vol treballar “dia, tarda i nit” amb el PSOE ho té ben senzill. Que comenci intentant-ho amb la seva sucursal catalana, que té més vots que la seva formació i total legitimitat per formar govern. A l’hora d’interpel•lar i d’implementar coses, Jordi, res millor que un socialista de tota la vida. Si tens dubtes, vés a la Diputació de Barcelona, que allí els convergents hi han negociat ben ràpid i amb fruits molt tangibles. Això sí que és guanyar un nou espai de diàleg, creu-me. I gràcies de nou per la brevetat.

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

General

Els que durant aquest anomenat procés hem seguit les diferents evolucions dels partits, ara ens sorprèn la CUP, considerada sempre com la guardiana de les essències en matèria nacional, aquell gra pels dos grans partits que no queia en el joc de paranys i que temes socials apart, no deixava apagar la flama.

De fet, encara recordem aquella imatge icònica del nostre procés d’alliberament amb l’abraçada entre Artur Mas i David Fernandez desprès de la Consulta per la independència i que simbolitzava com dos pols oposats però amb un mateix objectiu eren capaços de treballar plegats tal com reclama crec la majoria de la societat catalana des de fa molt de temps. De totes maneres els darrers anys també han fet canviar algunes coses a la formació anti-capitalista. Primer va ser la seva presentació a les eleccions espanyoles entrant en un sistema que sempre havia criticat i predicat amb l’exemple i ara amb un preacord amb Esquerra per la investidura i el nou Govern on deixant de banda la qüestió social amb temes tant importants com els serveis públics, la salut, els mossos o l’habitatge, nacionalment avalen la Taula de fum a Madrid fins el 2023 i prepararan un nou embat preferiblement en forma de referèndum.

Francament decebedor, un brindis al sol perillòs, ja que fa el joc als republicans que ara pretenen posar el dit sobre Junts, el partit que pels resultats hagués esta lògic negociar abans, i ara intentar una mena de pressing Junts per no quedar com els culpables d’una no investidura aquesta setmana. Una jugada crec que mesquina, de partit i molt poc de país. Tornant a la CUP, crec que en el context de repressió, de poder nul de les nostres institucions vigilades, exiliats i presos, es segueix el joc de la Taula que no porta a cap lloc, amb un partit a l’altre costat que ha trigat unes hores a rebutjar el preacord perquè insinua el referèndum que ells rebutgen com antítesi del diàleg, una farsa autonòmica sense fre que de cap manera els cupaires poden avalar.

Per altra banda a l’horitzó confús, un nou referèndum, que tots sabem que en cas de poder-se realitzar, saben que seria en les mateixes condicions que el primer i saben de la col·laboració de la ciutadania com a clau, i que ara segurament ja no seria tal, alhora, i apart de no servir per res, enterraria definitivament l’1 d’octubre, aquell que no s’atreveixen a fer efectiu i que no te substitut possible.

Un frau a una societat que va donar una majoria de vots i escons, no per l’habitatge o la salut per exemple, problemes bàsics que sempre ho seran, sinó per fer efectiva la República, un marc nou on llavors si aquests temes podran ser els primers de la llista.

Com deia, no és això companys, no és això.

ACORDS TÀCTICS

General

Anuncien un acord ERC-CUP per la investidura catalana on nacionalment es contempla un diàleg amb l’Estat per resoldre el conflicte i alhora anar preparant el terreny per un nou referèndum.

Crec que es parteix d’una base equivocada, la lògica indica que les 3 forces independentistes si realment tenen l’objectiu comú de la República i diferents versions de com arribar-hi,haurien de seure en una Taula a tres, per posar les seves propostes en comú i buscar un acord. El fe de que dos arribin a un preacord i posteriorment posin presió a la que ha quedat fora per acceptar no seria el millor senyal de que un nou frau s’acosta.

Ja sabeu, que rebutjo anar amb un nou referèndum alhora que es contempla el diàleg, això es exactament el mateix que vam fer fa 3 anys i els resultat ja els hem vist per part espanyola, i res fa pensar que ara serien diferents. Al mateix temps fer això significaria deixar l’1 d’octubre en res i la declaració posterior i les lleis aprovades que l’acompanyaven en una broma, i aixo seria una burla a la ciutadania que no ens podem permetre.

Fer aquesta tàctica sembla molt més una nova excusa per fer política autonòmica que es realment el que es la seva zona de confort i fugir del projecte que cap partit sembla que vulgui. Pel que fa a la manera de fer-ho encara reforça més aquesta idea de vida autonòmica posant a l’imaginari l’eix dreta-esquerra que ara amb aquest preacord es reforça i amb l’impuls de tots els hooligans opinadors com llegiem avui mateix en Sergi Sol insistint en no pair un resultat, un flac favor al projecte independentista i si un fanatisme de partit que seria la vida autonomista de sempre i que ens allunya de la resolució del conflicte de país.

El temps s’esgota i crec que es hora de posa les cartes damunt la taula, i fins hi tot considerar una evidència com es que les nostres institucions estan controlades i censurades, sense cap poder real i per tant, no es pot centrar tot en les mateixes. Aquí el Consell per la República fora de l’abast espanyol ha de prendre un paper rellevant amb representació de tots. Per tant les cadires haurien de passar a segon terme i això s’ha de demostrar i exercir. Pensar que per exemple Junts renuncii a entrar el Govern i donar suport podria ser un impuls en aquest sentit.

Aquests acords tàctics nomes fan que reforçar el parany autonòmic.

EL DRET A LA VIDA ÉS PRIVAT

General

Ahir es va efectiu, cosa que malauradament es l’excepció perquè serveix la política, aprovant la llei de l’eutanàsia, i donant solució a un problema que reclamava la societat des de feia molt de temps.

Com deia, això no es habitual, però benvingut sigui quan passa. Realment un sistema ideal per la societat, es aquell que tria els seus representants i aquests es dediquen a buscar solucions pels problemes de la mateixa, legislant i fent possible els canvis i actualitzacions que requereix, blindant i ampliant els drets de la ciutadania.

El problema de la mort digna, es que forma part de la vida mateixa, aquesta seria una obvietat que no tothom comparteix, el segon problema es clarificar que la vida d’una persona nomes pot dependre de la mateixa persona i ell ha de poder decidir quan acaba. Evidentment la legislació ha de permetre evitar morts interessades per tercers o clarificar els motius i la voluntat inequivoca del protagonista. Fet això, com recull aquesta llei, no hi hauria d’haver cap ingerència en nom de res, i molt menys de cap qüestió privada i personal com la religió o les creences.

En època de denúncia de desigualtats constants en els àmbits socials, no podem permetre que per exemple un animal es sacrificat per evitar el seu patiment quan ja no hi ha solució, i una persona quan no hi ha solució mèdica i el dolor i l’allargament artificial nomes és la solució ha de poder dir prou i acabar amb aquesta mena de tortura permesa i que una societat no es pot permetre de cap manera.

La dreta retrograda sembla ho portarà als Tribunals, perquè es creu amb superioritat moral i física respecte la ciutadania per decidir en la seva vida i alhora esgrimeix qüestions religioses que haurien de ser privades i acotades als creients, però mai normalitzades com regla de la societat en general i molt menys com a base per decidir temes fora d’ella.

En definitiva és una victòria de la societat i els seus drets fonamentals, on no caldria destacar que nomes hi ha 5 o 6 estats al món que ho han contemplat, sinó la vergonya que en ple 2021 encara no s’hagués trobat solució i protecció per aquest dret inalienable a la persona humana.

Com deia el dret a la vida es privat.

TENIM PRESSA

General

Veiem que la CUP ha recuperat aquell “Tenim Pressa” i per primer cop sembla disposada a assumir responsabilitats i marcar un full de ruta, que no es a Madrid en cap taula, sinó amb la taula catalana per poder fer un nou embat a l’Estat.

La música sona bé, però hi ha una nota que desafina, com es el nou referèndum proposat abans del 2025 com a culminació d’aquest embat i desobediencia progressiva. Això grinyola i molt, primer de tot que deixa a l’oblit el mandat de l’1 d’octubre amb una participació i resultats crec validats i una declaració d’independència del Parlament avortada pel 155 però seguint les lleis aprovades per la Cambra. Si validem un nou referèndum, evidentment donem la raó aquells que el consideren una anècdota sense cap valor i el deixem en res, deixant la societat que va fer tot i molt per guardar les urnes, protegir els centres de votació i posteriorment patir la violència policial amb tota la seva contundència. La segona part seria que quina garantia nova tindria aquest que neguem a l’1 d’octubre. Crec que segons l’Estat espanyol serà prohibit igual, repel·lit igual i patit la repressió judicial de tots aquells que hi col·laborin, per tant no te cap sentit tornar a repetir-lo amb el que això comporta.

Aquest objectiu, no pot ser més que un cul de sac en aquest procés interminable que no ens porta enlloc. Es segur que cal desobediència i determinació per arribar al final es la fòrmula amb un Estat del qual no podem esperar res. El que no podem es comprar els relats interessats que infravaloren els passos ja fets i ens volen tornar a la casella de sortida amb la nostra col·laboració. Ara crec que el més convenient i el que reclama la societat es un Govern a tres que per força ha de posar damunt la taula un full de ruta compartit que posi el debat a Catalunya i fugi de taules de diàleg i solucions com si l’Estat espanyol fos un Estat democràtic normal que resol els problemes polítics amb política i que aplica la democràcia com a base amb la ciutadania com a primer element.

En definitiva, el tenim pressa es vàlid, però cal un full de ruta acordat i real per arribar-hi.

AMNISTIA FAKE

General

Els partits independentistes presenten a Madrid una llei d’amnistia per poder resoldre el conflicte a Catalunya saben perfectament que es de cara a la galeria i sense cap possibilitat de prosperar.

De fet cal dir que el Régim del 78 en ple ja ha anunciat el seu sentit negatiu del vot a la proposta, el mateix PSOE no tindrà cap inconvenient a votar en contra amb rotunditat, i Podemos ja ha dit que podria abstenir-se, però tampoc serà favorable com ja han anunciat, al mateix temps i a interpel·lacions parlamentaries, Pedro Sanchez ens diu que espera tornar a posar en marxa la Taula de diàleg per canalitzar el conflicte català dins les vies polítiques i democràtiques.

Una presa de pel constant, un sainet que no es mereix la societat catalana en aquest cas. Cap dels dos partits de Govern votarà favorablement a l’Amnistia i com ja han dit els indults el més calent està a l’aiguera, mentres la fiscalia s’acarnissa deixant sense efecte per segon cop el tercer grau i fent anar a la presó novament als presos polítics, amb la sensació que la venjança es l’únic motiu de la Justícia espanyola per justificar la repressió i la vida dels nostres presos. Com en les pel·licules del poli bo i el poli dolent, Podemos intenta fer el primer paper, però la realitat es que segueix jugant tant amb els presos com les seves families anunciant coses que saben no es compliran i trobant excuses per anar també contra l’Amnistia sense complexos.

Cal ser molt barrut per avalar la repressió, no moure un dit per solucionar el conflicte, nomes amb la recepta de la imposició i alhora tornar a dir que espera posar en marxa la Taula per solucionar per la via política i democràtica, cosa que ni una ni l’altra han utilitzat mai, i que tant sols com un decorat han posat una Taula de diàleg buit sense cap contingut per entretenir al seu suport a Catalunya, que de fet ja ha donat aquest tant a la investidura i els pressupostos a canvi de res. Una Taula que senzillament es inútil i no existeix. El mateix que aquesta llei presentada condemnada al fracàs i simplement per salvar la consciència d’alguns que saben perfectament que l’amnistia nomes serà possible amb la culminació del procés cap a la República Catalana, no hi ha altra forma.

Prou de funambulisme inútil i proposicions fake sense cap efecte pràctic. Ni la societat s’ho mereix, ni els presos i les seves famílies tampoc.