ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA LLISTA CÍVICA

General

Les misèries dels nostres partits des de fa 5 anys, han portat a desfer aquesta majoria amb un objectiu ben clar i a portar la centralitat a la sucursal catalana del PSOE a Catalunya amb un Salvador Illa com a molt possible guanyador de les properes eleccions.

Efectivament el PSC representa el partit d’ordre, profundament antidemocràtica ja que avala l’actuació policial de l’1 d’octubre per impedir el vot del poble, avala el 155, un autèntic cop d’Estat a les nostres institucions i ha avalat amb energia la repressió deixant clar que no hi ha dret a l’autodeterminació ni a cap referèndum. Tot això queda soterrat per la seva imatge de intencions de diàleg, encara que sigui buit, de lleis o promeses que podrien sonar a cesió però que acaben en res i ara de centralitat pactant uns Pressupostos que ens diran que son per Catalunya i la seva gent com a prioritat. La col·laboració miserable dels nostres partits ha estat clau, una submissió absoluta d’Esquerra a canvi del seu minso poder al territori i de critiques de Junts que no lliguen amb els seus pactes per exemple a la Diputació de Barcelona. Aquell corredor sanitari que van dir per VOX, no l’han aplicat mai pels autors de la repressió a Catalunya i així li han posat en safata aquesta realitat i el seu blanqueig constant, alhora que la perdua de la seva credibilitat a passos gegants.

Per això, precisament crec que una cuarta llista cívica amb noms potents i mediàtics que puguessin contrarrestar ni que sigui en part tots els mitjans i control de les forces actuals per no acabar sent com Primaries a Barcelona, pot ser una solució i segons el resultat i volum aconseguit un incentiu necessàri per les altres 3 forces per tornar a girar el rumb i allunyar-se de l’autonomisme encara que sigui a contracor, però com única alternativa per perdre quotes de poder. De fet l’ANC i aquest pla ja va ser votat pels associats en el seu dia, i davant la situació cal un pas valent endavant, es poden buscar les fòrmules que convingui, però cal una llista estil Junts pel Sí però aquest cop de la societat i sense partits que ho puguin controlar.

Entenc que els interessos des de fora son contraris, i també dels de dins, bellugar el sistema mai es senzill si es vol reformar, però la oportunitat s’ho val i desmuntar aquesta farsa i tornar a la democràcia i al 2017 requereix un nou esforç de la mateixa societat o el bucle s’acabarà tancant.

Com diu la frase “nomes el poble pot salvar el poble”.

L’ENTERRAMENT DEL 52%

General

Definitivament, i desprès de servir com excusa dels partits independentistes, superar el 50% de representació al Parlament per donar un pas ferm endavant, el poble els va atorgar aquest 52% que avui queda definitivament en l’oblit i deixa indefensa una societat amb un pam de nas.

Ens diu el President Aragonés que el Pressupost acordat amb el PSOE, de fet assumit pel partit de Govern, seria la millor definició, reforça el rol del de Govern i el projecte de legislatura, i rebutja que es dilueixi aquesta majoria esmentada i insta a Junts a sumar-se a aquest nou 51% amb el comandament pel socialisme espanyol. Diu que no es un acor de legislatura i que son disponibles per dur a terme les iniciatives per dedicidir el futur de Catalunya democraticament. Mentrestant les grans infraestructures imposades en el mateix i la centralitat ara posada en Salvador Illa i la sucursal catalana del PSOE on per cert es recorda un i altra cop a mode d’humiliació escoltem com posen els interessos dels ciutadans per davant i la seva prosperitat afirmant que no hi haurà un referèndum a Catalunya, cosa que diu Aragonès no ha demanat.

Realment del que havia de comportar aquest 52% tant esperat i demanat al que hem vist es un món totalment diferent. No tant sols no hem fet efectiu el mandat popular del referèndum de l’1 d’octubre, sinó que hem enterrat aquest mateix, hem pactat amb els nostres repressors a canvi absolutament de res, hem col·laborat amb un Estat que teniem desbordat i contra les cordes, i ara a Catalunya hem trencat aquesta majoria posant Esquerra a les mans del socialisme espanyol i donant-li ales de centralitat de país imposant les seves polítiques per un pressupost que en una legislatura normal seria el més important, però recordo que a Catalunya hi havia un altra prioritat ara oblidada en un calaix i cada cop més desvirtuada com diu el President per reforçar un Govern de fireta i un projecte de legislatura que evidentment no inclou la culminació del procés, ni assumeix el que va votar el poble.

Ens refreguen per la cara que no hi haurà referèndum, i tenen raó, no n’hi ha perquè Espanya mai el pactarà, i perquè donen també per enterrat l’1 d’octubre com a validació del poble de Catalunya per l’autodeterminació, i tot això amb la col·laboració interessada del que creiem una part de l’independentisme, i nomes per acabar una legislatura autonòmica i recollir les engrunes de poder el màxim temps possible.

Han enterrat el 52%.

ARA SOM EL GOI

General

El dia desprès de la sentència del TJUE, ja sabem que som un Grup Objectivament identificable, i maltractat dins un Estat, com un apartheid que Europa ja contempla. Avui de fet i en clau interna la parodia dels pressupostos ha acabat tal com s’esperava i es curiós les renúncies des de dins i els passos endavant des de fora.

Si resumim la farsa de la clau interna, l’acord pressupostari amb clars girs de rumb per part d’Esquerra, com el projecte de la B-40 o l’ampliació o modernització de l’aeroport, de fet aquest darrer depèn d’AENA i no del Parlament. La supervivència en el poder te aquestes coses. Avui un tuit de Jose Zaragoza s’ha mostrat cofoi dient que el partit del Govern assumeix aquestes infraestructures i no tindrà referèndum. Molt significatiu aquesta darrera frase per evidenciar com un polític d’un suposat partit democràtic està content per prohibir donar la paraula a la gent, potser ara alguns entendran millor aquell gag del Manel Vidal a Zona Franca i la reacció del partit per amagar-lo amb col·laboració amb TV3.

Pel que fa a la sentència d’ahir veiem les reaccions dels mitjans espanyols donant per fet la detenció dels nostres exiliats, la del mateix President del Tribunal Suprem amb satisfacció i dient que no es poden oposar a les euroordres espanyoles i negant cap problema sistemic. Més anecdotic podriem dir es la reacció de Ciudadanos per boca de Arrimadas, afirmant que els colpistes son més a prop de rendir comptes a Espanya, fins hi tot TV3 primer comprava el relat espanyol i posteriorment ho havia de matisar.

Pel que fa Arrimadas es el viu exemple de l’odi i la incompetència, de fet cap visible d’un partit que agonitza i que personatges tant miserables com aquest no es cansen de fer el ridícul i mostrar com l’ignorància i el nacionalisme xenofob son molt atrevits. La veritat es que la sentència es llarga i podriem caure a la temptació d’agafar nomes el paragraf que ens interessa i tot seria donat per vàlid, però igual que diu que es poden tramitar novament euroordres a Bèlgica, també dona munició de sobres per rebutjar-la, demostrant aquesta via judicial paral·lela pel que fa a l’independentisme i que pot retorçar la llei per les seves finalitats. Crec que no pot ser difícil demostrar que la Justicia espanyola descrimina l’independentisme respecte la resta de la societat, i això no s’en diu democràcia i dona la raó per no reconèixer aquest aparell judicial, i dona la raó per haver anat a l’exili i no seguir el joc per blanquejar la mateixa.

Ara som un GOI, i com a tal cal aprofitar aquesta oportunitat que Europa ens dona per fer valer la democràcia i el referèndum del 2017.

PUTA NIT I BONA ESPANYA

General

La televisió pública de Catalunya ha comés un acte de censura crec intolerable en una societat plenament democràtica i que vol uns mitjans públics que respectin els drets més bàsics com la llibertat d’expressió o la no inclinació davant els partits polítics de torn i els seus interessos.

Crec que una televisió com aquesta ha de veure que es cou al país, com respira i informar sense censura i dient les coses pel seu nom. De fet si es vol fer una televisió parcial, ja hi ha les privades que lògicament marquen la línia que decideixen i tenen el públic que vol aquesta línia.

El programa Zona Franca, era un programa d’horari molt nocturn amb humor irreverent i amb visió de Catalunya sense complexos adreçat a un tipus de públic segurament fart del políticament correcte i per tant dins l’humor i en aquest context s’emmarca el famós gag de Manel Vidal on lliga clarament la posició nacional del PSC amb l’extrema dreta i amb la polèmica de la creu gammada en el mateix. De fet això ha provocat també la dimissió del presentador Joel Diaz, que realment l’honora com a professional.

Realment, a mi no m’agrada el tema de la simbologia nazi, però entenc que en el context d’un programa d’humor pot ser introduït. De fet Espanya te cantants a la presó simplement per dir coses sobre la monarquia i els democrates ens hem posat les mans al cap, ara no es pot seguir la mateixa línia. De totes maneres no deixa de ser curiós que un partit com el PSC ara dominador a la Corpo hagi pressionat per amagar una realitat com es el gag, un partit que no condemna la violència policial de l’1 d’octubre, que esta en contra del Referèndum i que avala la repressió contra Catalunya, apart de ser el partit dels GAL i del saqueig d’Andalusia amb els ERO, efectivament seria extrema dreta.

Per altra banda fer escarafalls per la seva relació amb el nazisme del gag quan tenim mil i un exemples de representants seus que ho han fet d’una manera o un altre contra l’independentisme un cop i un altra, això es ser un miserable cínic. Persones com Miquel Iceta, actual ministre, Jose Zaragoza, diversos senadors, càrrecs com Javier Lamban president d’Aragó o més enrere personatges com Alfonso Guerra, Juan Carlos Rodriguez Ibarra i molts altres han qualificat l’independentisme, els partits independentistes o la societat independentista al nivell de l’Alemanya nazi un moment o altra i aquí no ha passat res.

Per tant i com deia Joel Diaz al començar cada nit “Puta nit i Bona Espanya”

EL POBLE NO HO POT PERMETRE

General

No hi ha dubte, que l’eina que més por els fa als Partits polítics en una democràcia, es el veto del poble, aquell que volen amansit per la propaganda del mateix partit, i que volen visualitzar cada quatre anys per la renovació del poder, i ara és la prova del cotó de l’independentisme per reconduïr la situació i acabar amb aquesta farsa.

El Congrés d’Esquerra a Lleida, més enllà de demanar unitat i que tots els actors se sumin al seu projecte, parlen de l’únic damunt la taula ens porta a pensar amb un cercle tancat que simplement no vol veure ni accepta altres camins. Demanar que tots se sumin a tu, quan principalment ells gairebé mai ho han fet en els darrers anys i no son exemple d’unitat ni amb els millors moments de l’independentisme, son fets i la història no menteix es de vergonya aliena i parlar d’un projecte únic, ni que així fos, no vol dir de cap manera que per aquest condicionant hagi de ser validat obligatoriament.

De fet la proposta del partit aprovada i emmarcada amb l’anomenat full de claredat que defensen i que recordo es basa en la via del Canada i que si alguna cosa ha aconseguit es frenar l’independentisme al Quebec, malament anem. Per si això no fos prou es basa en un Referèndum inspirat en Montenegro, un cas singular dins de tots els referèndums del món i no precisament favorable a l’independentisme, una dada curiosa. Ens parla d’un pacte amb l’Estat per la seva celebració i marca el 50% de participació i un 55% de Si per poder negociar la llibertat posteriorment. Això ja es de traca. Primer que es nota que tenen ganes d’anul·lar el referèndum del dia 1 d’octubre del 2017 que amb una gran participació va ser la victória del Sí que s’havia de defensar fins al final com marcava la llei. Ara es vol insistir amb un pacte que tots sabem es impossible i no passarà, i no tant sols això sinó que pretenen validar que el vot independentista tingui menys valor que el contrari a la independència, cosa naturalment antidemocràtica i insultant per la mateixa població, obviant que es basa en un cas amb un context determinat al Balcans amb Serbia i Montenegro i amb aquest últim denunciant aquesta proposta de la Unió Europea.

Les continues renúncies dels darrers 5 anys van amb aquesta línia i aquesta ja creua totes les línies vermelles existents que de cap manera es pot permetre i el poble com deia hauria d’aplicar el seu dret a veto en forma de vot i que tanta por fa als partits tancats en si mateixos.

LA GENERACIÓ DEL 155

General

Aquesta generació, en la que es troben els nostres partits i representants es basa en l’ocultació de la realitat passada, allò que va passar fins el 2017 i que lògicament portava a unes conseqüències que no han caducat, i també es basa en la compra del relat interessat de l’Estat espanyol sobre el tema en una realitat paral·lela insuportable.

Veiem com per exemple Esquerra ahir donava suport al conegut com a quart Cinturò, una infraestructura que sempre havia estat contrari amb la seva posició i bel·ligerant en tot moment per sorpresa del mateix territori, no es un tema qualsevol, es passar del blanc al negre amb un tema molt definit, tot per accedir a aquest xantatge i humiliació per part dels socialistes catalans. El projecte no el vol ningú del partit al territori i el President ho resumeix que la vida es gestionar contradiccions.

Per altra banda la deriva de TV3 per pressions dels socialistes ha portat al acomiadament de Manel Vidal del Programa d’humor Zona Franca per fer sortir en un gag el PSC i una esvàstica. Al mateix temps el Director assumeix la decisió com a propia per apel·lar a uns límits que no es poden travesar, al mateix temps la salutació “Puta nit i bona Espanya” també serà revisada o censurada.

Realment la vida es intentar que no arribin aquestes contradiccions i que la coherència sigui la normalitat, allò que ens dona credibilitat es precisament no caure sovint en contradiccions i més si son punts cabdals com podia ser per aquest partit el posicionament historic sobre aquesta infraestructura, i tot per uns pressupostos d’un Govern a la deriva, dèbil i que ha virat en rodó en el seu objectiu de la independència i lligant el seu futur als pactes i humiliacions precisament amb un dels botxins de la repressió contra el poble de Catalunya. Deu ser la contradicció major.

Pel que fa a la Televisió Pública de Catalunya segueix la seva deriva del 155 i on la imatge del President Puigdemont i les rates s’ha resolt amb una disculpa, però en canvi en clau d’humor el gag comentat acaba amb l’acomiadament del col·laborador per pressions del partit col·laborador necessàri del 155 i entusiasta de la violència del dia 1 d’octubre per part d’uns salvatges en busca de les urnes a cops de porra, com també líder de la repressió contra Catalunya. Alhora expressions del mateix programa seran revisadas, no sigui que obrin consciències per expressar de forma desacomplexada la realitat que Espanya i els seus socis volen amagar.

Tot plegat, la generació del 155.

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

General

Trobo molt encertat l’article de José Antich que basat en la història esperpèntica de voler reformar Espanya per la part catalana, com han acabat tots els intents i sempre han anat al mateix lloc, una gran presa de pel i un pitjor per Catalunya.

Des del famós ribot a l’Estatut d’Alfonso Guerra, a la modificació de l’Estatut validat pels catalans per part del TC a la darrera ocasió com es la reforma del Codi Penal que no faràr res més que perjudicar els perseguits per la repressió espanyola com veiem aquests dies amb les interpretacions que en faran els magistrats canviant uns delictes per uns altres i prou. El més trist de l’escrit es això de que tothom ho sabia i el pitjor es que Esquerra en aquest cas també, i això es imperdonable i la societat catalana no ho hauria de permetre i comprar segons quins relats interessats que es desmenteixen sols amb la història que ens acompanya.

Passar el ribot a la reforma del Codi Penal

José Antich

Les hemeroteques continuen sent un autèntic pou de ciència. Allà hi ha els errors comesos, però també les lliçons que s’haurien d’aprendre per no tornar a cometre’ls. Sembla mentida com és d’oblidadís el polític que una vegada i una altra pren el camí equivocat pensant que amb ell serà diferent, que doblegarà la decisió de l’estat espanyol perquè li responen els whatsapps i hi té una certa interlocució. Però la història és tossuda, molestament obstinada i recalcitrant. Va ser un 6 de maig de 2006 que el llavors president de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, Alfonso Guerra, amb el seu llenguatge esmolat i menyspreador cap a tot el que fos català, sentenciava: “Hem passat el ribot a l’Estatut”. I agregava, sense immutar-se: “El projecte que va arribar del Parlament [amb el 80% dels vots de la Cambra] era realment pèssim”.

Caldria esperar fins al 2010 per tenir-ne noves notícies, que arribarien a través de la imatge de diversos magistrats del Tribunal Constitucional —Ramon Rodríguez Arribas, Manuel Aragón Reyes i Guillermo Jiménez— pur en mà a la plaça de la Maestranza de Sevilla. Allà, darrere d’una barrera, els toros van desembrollar el que els llargs i intensos debats del carrer Doménico Scarlatti, a Madrid, no havien aconseguit i es va forjar la humiliant sentència del TC que va donar pas a l’onada de protestes i la primera gran expressió de desafecció del catalanisme.

Transformar Espanya, que, en paral·lel al d’aconseguir la plenitud de Catalunya, havia estat l’objectiu proclamat d’aquest moviment durant moltes dècades, va deixar de ser un propòsit. I d’allà es va passar al concert econòmic, l’estat propi i, més tard, a la reivindicació d’una República catalana. És un guió succint, fet més aviat amb traç gruixut que amb pinzell, però imprescindible per entendre per què l’Estat, o sigui, el Suprem, la Fiscalia i el deep state han fet miques la reforma del Codi Penal acordada entre el PSOE, Unidas Podemos i Esquerra Republicana.

Va sentenciar Jordi Pujol quan Pasqual Maragall va posar en marxa la reforma de l’Estatut que hi havia riscos que acabés sent un “tret al peu” o un autogol, que ve a ser el mateix. Les raons eren molt senzilles: lluny de millorar i ampliar les competències, es podien posar en risc algunes de les ja existents, a més d’obrir un confús debat en el qual el catalanisme quedaria embarrancat per la piconadora que sempre acaba sent Madrid. La voluntat dels ponents que van treballar el nou Estatut era bona però el resultat va ser horrorosament dolent. No hi ha, en el fons, gaire diferència amb la reforma del Codi Penal i la supressió del delicte de sedició, la modificació de la malversació i l’aparició d’un nou delicte de desordres públics agreujats. Ha estat una jugada de dimensions còsmiques.

Esclar que hi ha hagut un cop d’estat de la judicatura espanyola, si se’n pot dir així, utilitzant l’expressió d’Esquerra Republicana, però això ja era previsible. Tot Madrid ho sabia. El govern espanyol ho sabia. Els dos grans partits, PSOE i PP, ho sabien. El PNB ho sabia i ho havia advertit. Tots els diaris de Madrid ho sabien. Tots els empresaris de l’Ibex també ho sabien. Era una reforma morta, almenys, pel que fa a l’ampli paquet relacionat amb la carpeta judicial de l’1 d’Octubre. No pot ser que els únics que no ho sabessin fossin els catalans. En quin moment s’ha oblidat el que va fer el Tribunal Suprem amb els condemnats del procés? O les diferents ordres d’extradició dels exiliats del jutge Pablo Llarena? Perquè també hi havia un Codi Penal, que es va retorçar tot el que va caldre per encaixar-hi tot el que s’estava fent.

Ara n’hi ha un de nou i veiem com es gira el mitjó com si els legisladors no haguessin fet res. Que pot acabar en un autogol. Els primers efectes ja els estem notant. I de quina manera! Res no canvia per als presos, contra els qui la Fiscalia demana una inhabilitació similar en un joc de mans en el qual se substitueix el delicte de sedició pel nou de desordres públics agreujats. Pel que fa a la malversació, la instrucció del fiscal general de l’Estat deixa poc marge en ordenar que s’acusi de malversació greu encara que no hi hagi enriquiment personal. Si el Suprem està en la mateixa línia, i res no fa pensar el contrari, es mantindran els 13 anys d’inhabilitació de Junqueras i els 12 de Turull, Romeva i Bassa. Se’n beneficiaran mínimament Forcadell (9), Forn i Rull (8) i els Jordis, Sànchez i Cuixart, amb cinc. En el cas de Junqueras i Turull, els dos màxims líders d’ERC i Junts, els bloquejaria un retorn ràpid a una candidatura electoral.

De totes maneres, la bomba expansiva del decret d’unificació de criteris després de la modificació del Codi Penal és bastant més letal que una primera lectura quant als presos. Afectaria la situació dels dirigents republicans Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, acusats de prevaricació, malversació de fons públics i revelació de secrets, que tenien un escenari amb la reforma del delicte de malversació al nou Codi Penal i un altre de molt diferent amb la instrucció del fiscal general de l’Estat. La posició contundent de la Fiscalia, tan inconsistent com esperable, desbarata, sens dubte, plans polítics. Però el PSOE després de tirar endavant la reforma ha deixat els seus socis a mercè de les decisions judicials, insistint que no es despenalitzava l’1 d’Octubre i que el seu objectiu era extradir el president Puigdemont. I Pedro Sánchez ha sortit disparat, com una llebre, a predicar aquesta bona nova per les Espanyes. Que sigui creïble és ja una altra cosa. Però el problema ja no el té ell. Vaja, com sempre.

ENGANY A LA DEMOCRÀCIA

General

Veure com Jaume Collboni, primer tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona a 4 mesos de les eleccions municipals, abandona el consistori amb l’excusa de fer campanya electoral, es un nou engany a una democràcia de baixa qualitat i una burla per la ciutadania.

Aquesta burla a la ciutadania dona idea del poc control que la mateixa te amb els seus representants, de fet nomes pot amb el seu vot escollir cada quatre anys i a partir d’aquí no te cap mecanisme de control per seguir validant la decisió o poder vetar la decisió, en alguns Estats ja hi ha mecanismes mitjançant un nombre de signatures per poder retirar la confiança del representant i poder acabar la seva funció, cosa que seria el més just. Quan una democràcia es preocupa més de les facilitats en el poder dels representants i poc o gens dels drets dels que els han escollit, alguna cosa no funciona.

El cas de Collboni, és un exemple de les errades d’un sistema viciat i corrupte. Crec que si volia visualització ha tingut més de 3 anys des del seu càrrec i èquip de Govern per poder fer-se valorar i que la ciutadania pogués controlar la seva bona gestió. Si ha de sortir per fer visible no se sap ben be qué vol dir que poca cosa te per destacar cosa que ens portaria a la reflexió anterior. En segon lloc quan el seu partit va decidir pactar la governança de Barcelona des del seu Govern local, ara es molt poc ètic abandonar en aquesta recta final per visualitzar una cosa tant esperpèntica com voler fer creure que totes les polítiques fetes en aquesta legislatura no anaven amb ell, i encara ho és més, quan nomes es promoció personal per la seva candidatura i en canvi el seu propi partit segueix on estava. Això no s’aguanta per enlloc i es una burla extrema al poble que pretén el torni a refrendar.

Recordo que els socialistes en més d’una ocasió hem pogut comprovar quan amb alcaldies controlades per ells a mitja legislatura han canviat de cara, precisament per promocionar la nova cara que presentaran en les eleccions següents, una estratègia també molt miserable i que torna a deixar el sistema en entredit.

En Collboni, crec hauria de rebre el rebuig de la gent per aprofitament del sistema i falta d’ètica ja d’entrada. La ciutadania no hauria de permetre que els representants puguin fer el que vulguin i per tal d’assegurar el seu mode de vida i el poder del seu partit utilitzin aquestes maneres de fer. Entre tots el sistema cada cop és més viciat i la distància entre representants i representats es va allunyant sense remei.

Engany a la democràcia.

EL CAS ALVES

General

No hi ha dubte que el cas Alves ha emplenat tots els mitjans i molts cops tractats d’una manera injusta o interessada, un bon exemple va ser la petició de perdó de Xavi Hernàndez per unes declaracions anteriors i que marquen el nivell de la societat que estem creant.

Davant de tot, i per deixar-ho molt clar, si Alves o qualsevol altra persona ha comés una violació ha de ser condemnat i la societat ha de tenir els mecanismes per donar suport a la víctima. Dit això i en el cas anunciat, davant la notícia, Xavi diu estar en estat de xoc i que li sabia malament pel Dani. El següent dia i davant l’allau de critiques sobre que no va dir ni una paraula de la víctima, el club li va demanar rectificar i ho va dir dient que no va estar afortunat i demanant disculpes a la víctima i les victimes de violència de genere i violacions.

Realment, i primer de tot cal dir que crec que Xavi més que poc afortunat, va ser humà, davant aquesta notícia i tractant-se d’un company de professió dins el camp i també un any d’entrenador a jugador, un amic es normal que et sorprengui i que et quedis en xoc, crec que això li passaria a tothom que tingui un mínim de sentiments i humanitat, en segon lloc dir que et sap malament per ell amb el record de l’amistat que explicava també es normal, no implica que sigui culpable o innocent, però si que no t’agrada el fet en sí, això res te a veure amb empatitzar amb les víctimes per violacions ni molt menys, cosa que qualsevol persona podriem dir normal es dona per fet, i no era la pregunta. Per tant no entenc les rectificacions i explicacions donades per simplement mostrar els teus sentiments davant un fet que el pots sentir proper pel protagonista.

Crec que prou ja de censurar tot el llenguatge, i de caminar sempre sobre el políticament correcte sense replica. En aquesta línia ahir escoltava que el Museu British de Londres ja no diria momia sinó persona momificada per no ofendre, com si Ramses II en el seu sarcòfag estigués enfadat per la paraula. Es una deriva que una societat madura hauria de rebutjar de ple i no deixar-se arrossegar per aquesta tendència que ens fa anar enrere a cada pas més ridícul.

Per últim i amb el tractament dels mitjans del cas mediàtic d’Alves el veig molt diferent per exemple el de Saul Gordillo també acusat, i això fa veure la hipocresia en grau majúscul, i sobretot la pressumpció d’innocència que qualsevol justícia d’un Estat democràtic ha de ser fonamental i amb tot el respecte per la pressumpta víctima aquí hem oblidat amb molta facilitat i sense remei.

EL VODEVIL DELS PRESSUPOSTOS

General

Llegim en Salvador Illa com ens diu que Catalunya només tindrà pressupostos si Aragonès ho vol, el joc continua i tots saben com acabarà. El conte de mai acabar i un vodevil que es podrien ben be estalviar.

Diu que el PSC no es mourà amb els Pressupostos. No culpa al Govern, assenyala al President i diu que seran aprovats quan ho vulgui, de fet recorda que la seva formació fa temps que s’ofereix per negociar els mateixos. Si els accepten l’oferta de desembre no hi haurà problemes i sinó hauran de buscar altres suports. Una proposta amb un document on es planteja un augment de 691 milions de despes i altres increments amb reindustrialització i renovables i sobretot l’aposta per l’ampliació del Prat, el Hard Rock i la B-40 com irrenunciables. Critica que Esquerra amenaci al PSOE a Madrid per la seva propia debilitat de Govern i parla de la generositat seva de no posar condicions polítiques com la reprovació del Conseller d’Interior o una llei electoral catalana.

Realment es obvi la debilitat del Govern d’ERC amb 33 diputats i que per tant nomes te 2 alternatives pactar amb Junts o amb el PSC. El pacte amb Junts ja sabem que despres de sortir del Govern i denunciar l’incompliment de l’investidura com a factor decisiu, en clau partidista i amb eleccions a la vora seria molt estrany ara arribar a l’acord amb la llei més important d’una legislatura com son els pressupostos i per tant l’alternativa nomes queda una. De fet el suport cec dels republicans a Madrid per correspondencia es lògic sigui a Catalunya com a contrapartida per fer sobreviure un Govern agonic com el que tenim. De fet els socialistes diuen que Esquerra no sap negociar, però ells van presentar una proposta concreta que no han variat ni ho pensen fer, segur que això tampoc es negociar, ja que precisament tothom cedeix per arribar a un lloc comú en una negociació normal. Per altra banda dels tres items irrenunciables, veiem com El Prat no depèn de la Generalitat, per tant es paper mullat, l’altre es una carretera, una d’aquelles obres que mai s’acaben d’executar i l’altre el projecte del Hard Rock que Esquerra vol passar de puntetes per fer igual que amb la cimera, estar a tot arreu sense cap definició al millor estil convergent, de fet el que s’han convertit.

No hi ha voluntat d’abordar temes polèmics, en definitiva de governar i decidir, com en la vergonya de la llei electoral, que no tenim pel càlcul de vots dels partits. De fet i segons el President no seria tant greu no aprovar els Pressupostos i encara que més lent podrien assolir igual els objectius com ens va confessar en una entrevista, però ara sembla que son vitals pel país.

Aquest estira i arronsa imaginari, tots sabem que acabarà amb pacte, per la supervivència d’uns i per pagar deutes i pujar el rèdit electoral dels altres. Prou de vodevil.

EL RELAT DE L’ENGANY

General

Un cop passada la cimera hispano francesa a Barcelona, ara toca vendre i imposar un relat interessat que nomes buscar manipular la realitat en benefici propi i del projecte que defensen i que sembla no es el de la ciutadania.

Trobem uns quants exemples del que esmento, la Marta Vilalta per Esquerra celebra que el moviment es ben viu, i excusa la xiulada a Junqueras amb una trobada que ja tenia prevista encara que lamenta els retrets entre independentistes, més enllà va Roger Torrent que considera la xiulada injusta ja que el líder va ser 3 anys a la presó per defensar l’autodeterminació. El mateix Junqueres enten que hi hagi gent enfadada ja que encara no hem aconseguit el que volem. Per la part espanyola el Ministre Iceta diu que l’independentisme està més dèbil i enfrontat que mai, qualificant la concentració de tret al peu, alimentant la teoria de la violència entre independentistes i la fi del procés. Pedro Sanchez per la seva part ens diu cofoi que la Constitució es compleix a Catalunya i compara la manifestació amb una ultra de dissabte a Madrid. Defensa una Espanya unida en la diversitat i lloa la seva agenda del retrobament que ha portat a la fi del procés.

La Marta celebra que som vius, quan la seva estratègia i enterrament de l’1 d’octubre nomes ha buscat entre d’altres coses desmobilitzar la gent que fins hi tot per primer cop va portar a no donar suport a la manifestació per la Diada, i excusar la xiulada i haver de marxar com abans els hi ha passat a altres lideratges repùblicans, lluny de fer-los reflexionar i buscar les causes s’inventa excuses per convertir això en una anècdota, que alhora Torrent ho reafirma i condemna amb la coacció sentimental de la presó, que es un xantatge que no es un aval per fe el que es vulgui, algú li hauria de dir. De fet Junqueras parla de no haver aconseguit el que volem i suposo que una part petita o gran de responsabilitat també serà seva.

Pel que fa la part espanyola, Iceta simplement abona el relat de la divisió independentista i el fracàs de reunir 30 mil persones emplenant del tot l’Avinguda Maria Cristina, que curiosament per les campanades de cap d’any l’espai era de 120 mil persones i ara per la Guardia Urbana 6 mil, tot un ridícul. Un relat que guia Sanchez i el relat de la fi del procés sense veure la realitat i comparant el feixisme amb l’independentisme, aquest es el seu nivell democràtic que també el demostra amb l’alegria del compliment de la Constitució, que per ell es per damunt de la voluntat popular i confon agenda del retrobament amb violència, repressió i imposició, tot molt digne d’aquesta democràcia plena espanyola.

El relat de l’engany.

VERGONYA ALIENA

General

Estem vivint un dia important amb la cimera a Barcelona, per demostrar que el procés com volen molts d’aquí i d’allà no s’ha ha acabat i segueix ben viu esperant una resolució final que nomes pot ser acceptar el resultat de l’1 d’octubre i culminar la independència. Es diu democràcia i respecte a la ciutadania.

Quan deia els d’aquí i els d’allà. En la segona opció trobariem Espanya, la seva estructura i ara amb la punta de llança del seu Govern encapçalat per Pedro Sanchez, que desprès de creuar totes les linies vermelles per reprimir la població com qualsevol Dictadura, es a dir amb la violència policial i posterioment amb la persecució i repressió a l’ampara d’un sistema judicial que ha quedat desacreditat per mitja Europa. Malauradament també en trobariem en la primera i avui en la manifestació hem vist una part que temps enrere era a primea línia en les manifestacions independentistes i que ara ha de sortir escridassada i xiulada, cosa que hauria de fer reflexionar, no es el primer cop que passa, recordo un cop que Rufian també va fer una sortida similar en un altre manifestació.

Deixant de banda la part partidista i interessada, que segur entre els que xiulen i esperonen la resta n’hi deu haver una part, no crec es pugui reduïr aquest fet a aquesta gent que parlant clar el procés els importa ben poc. Una majoria no es així i veu les contradiccions dels nostres partits alhora d’afrontar el procés català. Avui que el President tingués un minut per saludar als dos mandataris com un favor de Sanchez i acabés el seu paper era una humiliació en tota regla i això no es compatible amb que la resta del partit de Govern estigui a la Manifestació contra la mateixa cimera, dir això es un insult a la ciutadania que no ens mereixem. A partir d’aquí ser foragitats d’allà on hauria de ser el seu lloc natural forma part primer de la llibertat d’expressió ciutadana i segon d’aquest sentiment d’engany on el relat venut als quatre vents fa temps que fa aigues i ha volat pels aires pels fets reals.

Ara, aquesta imatge previsible i trista per l’independentisme, hauria de fer reflexionar aquests dirigents i no haver de suportar la dosi de cinisme del victimisme pels mitjans a mode de martirs ja que no ho son, ni en tenen cap vocació com ens han demostrat sobradament. Dins el seu interés personal i el seu ego, haurien de buscar que han fet malament per arribar en aquest punt i que no tot s’hi val o com a mínim no es étic per arribar a les quotes de poder o el benestar personal.

Ningú els va obligar amb el seu compromís amb la independència, un cop el van fer esplicit, toca arribar fins al final, sense excuses ni més enganys a un poble que no es mereix aquest tracte dels que considerava els seus representants.

INTOLERABLE

General

La imatge de demà serà molt il·lustrativa del moment on ens ha portat aquest Govern de la Generalitat i els partits en general, una imatge que sense cap visió partidista, dol i molt, veure com s’arrossega pel fang la nostra màxima institució en benefici d’uns quants.

Com era d’esperar, el President de la Generalitat tindrà un paper de donar la benvinguda als presidents espanyol i francès i un cop fet això desapareixerà de l’escena. Ni una reunió amb els mantadataris, ni cap tipus de protagonisme tret del seu paper humiliant de segona fila d’un territori sense cap valor que no sigui el ser ocupat precisament pels dos Estats que representen Sanchez i Macron.

La portaveu del Govern, ens deia que no poden deixar cap espai sense representació i no es pot desaprofitar cap oportunitat, potser darrera tanta paraula caldria dir-li que la representació no es basa en portar les begudes als convidats, cal un paper per treure un rèdit de l’acte i estar a la mateixa alçada que els convidats. Respecte l’oportunitat també es una eina que te un profit i una imatge i aquesta com podrà comprovar el món serà la de dos mandataris de dos Estats del món i la d’un representant local insignificant que els rep i els presenta com a rang superior.

Per acabar d’arrodonir aquest nou frau històric, a l’altra part hi haurà el partit que forma aquest Govern a la manifestació contra la mateixa, i que malauradament adduint la seguretat ha estat allunyada prou per no sortir a les imatges que es filtrin oficials de l’acte podent tergiversar l’actitud catalana amb la mateixa.

Un nou èxit de l’estratègia d’Esquerra i dels nostres partits per seguir humiliant Catalunya i allunyar aquell ensurt que van patir quan la ciutadania va estar al seu lloc i va validar la independència l’octubre del 2017 sense confusions i volen deixar enrere aquest periode colonial per sempre, en definitiva fer-se gran i prendre les nostres decisions que es el que comporta ser un adult. Malauradament precisament això es el que no volen fer els nostres representants i partits, que no dubten en fer mans i mànigues per fer oblidar els fets i seguir amb les seves quotes minses de poder deixant les institucions i la societat que representen en un calaix tancat amb clau.

Realment, i a pesar que costa molt lluitar contra el relat dels mitjans afins que ens inunden cada dia, cal dir que es senzillament intolerable.

ELS DRETS PERDUTS

General

En un vertader país democràtic, organitzar una manifestació hauria de ser un dret sagrat de la ciutadania, on la societat exercis el seu paper amb total confiança amb el sistema i sense cap por de repressalies ni indefensió. Evidentment l’Estat espanyol no ho presenta així.

El grup de juristes anomenats Dretes, ja han ofert uns consells als manifestants que el proper dia 19 de gener estaran rebutjant la humiliació de la cimera entre Sanchez i Macron a Barcelona, si, aquest es el motiu Sr. Junqueras, no es pot tergiversar aquest esperpent de ser davant i darrera de la manifestació. Com deia i davant el reforç de la presència d’antiavalots per l’activitat i preveient la repressió policial propia de qualsevol Dictadura ens diu:

Tenir sempre a mà el contacte d’un advocat en cas de detenció, suggereixen deixar el mòbil a casa o limitar-lo portant-lo net de qualsevol informació personal i amb una contrassenya segura, per evitar l’obrin si ens el requisen i que haurem de demanar ràpid l’acta d’objectes requisats. Dins les dependències policial mai parlar amb ells, ni signar res que ens ofereixin sense el nostres advocat, ja que segurament ho intentaran, aixì com no acceptar proves corporals com ADN. En cas des ser agredits cal informe metge per perseguir-los penalment. Tenim dret a una trucada i tenim el dret de ser portats immediatament davant d’un jutge per poder exposar possibles vulneracions a la detenció. Per últim si es possible captar imatges de les actuacions policials.

Encara que sembli mentida no parlem de qualsevol detenció a Estats llunyans amb manca de respecte als drets humans, parlem d’Espanya i del 2023. Aquesta es la democràcia plena que ens volen vendre, on la ciutadania ha de prendre prevencions pel simple fet d’exercir els seus drets i on la policia, no son funcionaris públics per protegir-nos i al servei de la ciutadania, sinó un instrument utilitzat pel poder per reprimir-nos o coaccionar-nos com en qualsevol i vulgar dictadura.

Un context de repressió com el que viu Catalunya, fa difícil d’explicar com els nostres partits s’han lliurat a la col·laboració i blanqueig d’aquest sistema corrupte, però la societat no pot caure en el parany i ha de defensar els seus drets i denunciar totes les vulneracions del sistema, on internacionalment puguin comprovar la realitat en aquest moment i no el relat oficial d’una democràcia exemplar on el control i el xantatge sembla pot ser el metode per frenar la llibertat de la seva gent.

Son els drets perduts.

IGNORÀNCIA O MESQUINESA

General

Els darrers dies podem trobar dos exemples d’alló que podriem dir que es simple ignorància, fet que ja seria molt greu ja que pretenen representar a una societat o també simplement ser uns miserables, que encara pot ser més greu, per utilitzar les seves posicions per arribar a objectius molt llunyans del bé comú que haurien de defensar.

Efectivament, per una part la pregunta del President Puigdemont a ERC, en forma de si sabien que Sanchez volia extradir-lo amb la reforma penal. La decisió del jutge Llarena per mantenir-li el delicte de malversació agreujada aplicant la reforma del codi penal pactada entre Esquerra i el PSOE vinculada amb les afirmacions del Govern de Sanchez que veuen més a prop que mai de poder extradir-lo. La confirmació de presa de decisions per provocat efectes judicials en contra seu. La segona el pas per diferents mitjans de Sonia Sierra, exdiputada de Ciudadanos assegurant que Franco mai va perseguir la llengua catalana i això es utilitzat per l’opressió del castellà a casa nostra.

Respecte la primera i com deia al princip, si Esquerra no sabia les intencions del Govern espanyol amb la reforma, denota ineptitud i posicionar-se en contra de la mateixa immediatament, si pel contrari era conscient del que podia comportar la mateixa, el seu servilisme i cinisme quedaria constatat, i demostraria que el President Puigdemont es la darrera pedra a la sabata que volen eliminar per enfortir el relat de fals diàleg amb l’Estat, oblit de la independència i autonomia amb el poder pel seu partit a canvi deixant la societat catalana al marge i sense efecte.

Pel que fa a la segona, Sonia Sierra no puc creure sigui tant ignorant com per dir aquestes barbaritats i segurament crec més en la seva baixesa moral i mesquinesa sense límits moguda per un odi en aquest cas contra la llengua catalana totalment irracional i que per suposat l’hauria d’inhabilitar per qualsevol càrrec públic i molt menys per representar a ningú que no sigui ella mateixa. Sortida d’aquesta factoria ultra en periode de desaparició anomenada Ciudadanos nega els fets de la persecució franquista del català obviant els arguments i sobretot la història que en aquest cas no menteix i no es cap opinió, i tot per trobar un argument per la suposada persecució del castella que nomes pot residir dins de mentalitats carregades d’odi com aquestes pero sense cap base, entre d’altres coses perquè no existeix, i això es molt greu. Es pot mentir i ho veiem cada dia en un programa electoral, en una promesa per exemple, però no en fets provats i vistos que no admeten cap opinió possible.

Com deia ignorància o mesquinesa.