ALBERT CORTES MONSERRAT

El cas del Conseller del Govern de Múrcia es un exemple clar del que representa l’Estat espanyol, una classe política plena de privilegis amb permís per fer tot, i sobretot el pitjor que pot passar a una democràcia separada de les seves funcions, que son servir i representar al poble.

Aprofitar el seu càrrec per vacunar-se a ell i 400 persones més per davant de gent més necessitada es miserable, però encara ho és més la seva justificació impossible com si la societat fos completament imbècil i sense empatia. Com diu Iu Forn es negacionisme invers.

Vacunar-se per la cara (negacionisme invers)

Iu Forn

És la nova pandèmia. Càrrecs i més càrrecs polítics de tots els colors que apareixen llançant-se en planxa a per una vacuna contra la COVID. Però no per administrar-li a persones que viuen en residències i al personal que les atén, no. Ni a qui treballa en serveis d’UCI, urgències i centres de salut, o són pacients amb alt risc. No, no, van a per les vacunes com la gent va a pels caramels durant la cavalcada de Reis. Sap aquells que posen un paraigües del revés per arreplegar-los com si allò fos pesca d’arrossegament? Doncs això però en comptes de caramels són vacunes i per posar-se-les ells. I elles. El penúltim ha estat un tal Manuel Villegas, ja exconseller de Salut de Múrcia, “que bonita eres y no tienes ninguna culpa de tener gente así”.

Això de despistar vacunes cap als despatxos va començar amb aquell cas de Riudoms. A la residència dels padrins (i padrines) van sobrar dues vacunes i van posar-les a l’alcalde i a un regidor, perquè resulta que van trucar al mossèn i era fora del poble. Va quedar explicat i va semblar raonable, però des de llavors hem anat augmentant l’aposta fins arribar a això de Múrcia on no és que en sobressin dues i per no llançar-les van buscar algú, no. És que van vacunar-se 400 alts càrrecs i funcionaris del departament de Salut. QUATRE-CENTS!!! L’un darrere l’altre!!! Vagin passant que al fons encara hi queda lloc! O sigui, som davant d’un cas de negacionisme invers multitudinari. SEN-SA-CI-O-NAL!

El millor de tot és que en aquesta primera fase, el protocol del Ministeri de Sanitat limita la vacunació a persones “que treballin en centres sanitaris”. I aquest matí el senyor Villegas ha sortit explicant que ell és cardiòleg i que el seu equip directiu “són part essencial en la gestió de la pandèmia”. I s’ha quedat tan panxo. Bé, i també s’ha quedat sense memòria, perquè no ha recordat que sí, que és cardiòleg, però que quan es va vacunar no exercia com a tal. Bàsicament perquè feia de conseller i dubto que es produís allò de les pel•lícules: “La doble vida de Villegas, conseller de dia i cardiòleg de nit”. Però és que a més ha fet allò que està tan de moda consistent en demanar perdó a qui s’hagi pogut sentir ofès. En aquest cas en la variant “als que s’hagin pogut sentir decebuts”. Això sí, a aquella hora no ha dimitit perquè ha dit que no era “moment de fugir”.

El moment de fugir ha estat a primera hora de la tarda, quan la polseguera política generada l’ha obligat a dimitir a una velocitat que ni en Nani Roma i la Laia Sanz pel desert. El president de Múrcia, Fernando López Miras, ha aparegut per fer-li allò de l’enterrament polític del “era tan bon home” consistent en dir que “la seva gestió ha estat exemplar” i “la seva actuació ha estat irreprotxable”. Villegas, de cos present, duia 56 punyalades a l’esquena, 32 dosis de verí al seu cos i 48 trets al cor. Vaja, el que vindria a ser un dissortat accident. En aquests enterraments de quarta, la pregunta sempre és: si ho ha fet tot tant bé, per què el fan plegar? Què ha canviat en tres hores? Ràpidament, però, ha aparegut un “i tu més” de manual del Presidente dient que no volia entrar en el joc polític però esperava “que la vara de mesurar sigui igual per a tothom”, en referència a l’alcaldessa socialista de Molina de Segura, Esther Clavero, una altra de les vacunades. Que aquest també és un tema apassionant. El del “no vull entrar en el joc polític, però…” que és com al clàssic “No parlo mai dels àrbitres, sóc pacífic i no m’agrada amenaçar, però ens han robat el partit i si em trobo l’àrbitre pel carrer li trencaré la cara i mataré la seva família perquè sé on viuen.

I Villegas, què ha dit? Doncs que el procés de vacunació s’ha fet des del convenciment que no podien “excloure ningú”, però ha lamentat “que no hagi estat entès així per la societat”. O sigui, plega perquè no l’hem entès? No, no, plega per impresentable, mentider, farsant, insolidari, per ser un galtes i per aprofitar-se del càrrec. Entendre’l l’hem entès perfectament. Massa i tot.

I ara el problema és que per no perdre’s la vacuna, hauran d’administrar-li la segona dosi, mentre personal que està en primera línia encara haurà d’esperar uns dies. Ho entenem?

Arran de la decisió del TSJC de suspendre el decret d’ajornament electoral català i mantenir de moment a falta d’entrar al fons del tema la data de 14 de febre, veiem com les forces independentistes i el Govern en particular tornen a posar el crit al cel i posen el victimisme de sempre en primera posició.

Veient ahir el Vicepresident Aragonés amb un posat enfadat i parlant de les bondats del decret avalat pels juristes i sobre la seva prioritat amb la nostra salut em va fer riure per no plorar. De fet si han arribat a aquest punt es pel nyap de decret per justificar les seves misèries polítiques. De fet el Tribunal com avui ens deia per exemple en Bernat Dedeu ha fet el que havia de fer, davant la petició d’un ciutadà que veu vulnerat els seus drets per un acte administratiu, d’entrada aturar el mateix per no crear un mal irreparable i ara demanar al·legacions a les parts per decidir definitivament, crec que democràticament impecable o es que ara tampoc volen que la ciutadania pugui aixecar el dit de tant en tant encara que sigui contra els interessos dels nostres representants.

El desori d’aquest Govern es tant gran que ja no ens sorpren res. Des del gener passat el Govern havia arribat a la seva fi en paraules del President Torra, per simple electoralisme de tots, han deixat passar un any i on sembla que no han treballat les mesures extraordinàries per celebrar unes eleccions en un context extraordinàri, i finalment al·ludint a controvertides raons sanitàries, entenc que parcials, ja que hem escoltat experts que no avalen la nova data de 30 de maig proposada i a sobre justificant tota aquesta comèdia amb un nyap jurídic ja difícil d’explicar i que al final sembla que nomes vulgui estirar el xiclet d’un Govern nefast buscant el millor moment per conservar les cadires.

De fet i com deia avui Vicent Partal, la Generalitat ja no es res, però no per culpa del 155, sinó per la submissió cega dels nostres partits, que han acatat vergonyosament absolutament tot i han deixat buit de poder la nostra institució. Els últims 3 anys tant sols s’han dedicat a això i ara no s’han de sorprendre si no poden ni donar la data dels comicis, de fet els darrers del 21 D de fa 3 anys tampoc ho van fer i els van validar amb la seva participació entusiasta enterrant ja cap engruna de dignitat de la mateixa institució que volien representar.

Per tant i davant la misèria de tots i en especial d’aquells que encara clamen per un diàleg de fum, veure que la Generalitat ja no tornarà a ser res en el Context autonòmic que volen mantenir pels segles dels segles.

El decret d’ajornament de les eleccions ja es una realitat, però les peticions per impugnar el mateix també, i podem entrar en una espiral surrealista que en definitiva te el mateix origen, la incompetència del Govern per preparar unes eleccions que ja fa mesos sabien que eren un objectiu.

Ajornar les mateixes adduint raons sanitàries i de posar els ciutadans per damunt de tot frega un cinisme que ja estem acostumats, amb experts que diuen que els hi han posat en safata i amb un guirigall de relacions polítiques on cadascú ha navegat a cop d’enquesta i finalment veiem com s’ajorna 3 mesos i mig.

Ara la segona part, son les impugnacions, algunes vergonyoses per ser de l’orbita del PSOE, que com a tal no s’ha atrevit a fer el pas, però envia els seus companys per fer la feina bruta, tot bastant lamentable. Per altra banda si ara resulta que el TSJC deixa sense efecte el decret i el 14 F torna ser la data arribarem al final de la qüestió.

Cal primer dir que el 30 M es una data on hi ha alguns experts ens diuen que es pot estar en la 4a onada i que les dates bones entre onades serien el març. Si la situació es la mateixa que fàrem llavors. Segur que si estem pitjor el cost polític farà que llavor la salut passarà a segon terme en benefici dels resultats electorals. De fet les excuses de les competències i la llei electoral per fer modificacions que no poden fer, s’hauria de dir que no tenim llei electoral catalana per la vergonya i els càlculs electorals dels nostres partits, de fet l’únic territori que no en te de l’Estat. Apart d’això, poder fer una estructura com altres territoris en une eleccions en plena pandèmia i mesures excepcionals era una cos així com fer les estructures d’Estat i les dues amb el mateix resultat, simplement fum i cap feina feta.

Tanmateix, vot electrònic, col·legis més grans, mitja jornada a la gent escollida per les meses electorals, distància, franges horaries, diversos dies, urna mòbil. Crec que de reformes en podrien ser moltes, però francament veure com la falsa excusa de la salut ens anul·la la democràcia, i veure com per exemple Portugal exerceix els seus drets aquest proper cap de setmana, dona idea de la nostra misèria democràtica.

Una incompetència on la pandèmia es perfecte per tapar-ho tot.

Les declaracions de Pablo Iglesias posant l’exili dels Repúblicans espanyols amb igualtat amb Carles Puigdemont, i la convicció de que els presos polítics haurien de ser lliures i a primera línia política per resoldre precisament un problema polític en un Estat amb clars components feixistes portaran cua.

De fet ja hem vist com líders de VOX, Populars, Ciudadanos i PSOE han mostrat el seu desacord i ofensa per les paraules d’Iglesias. Des de Lorena Roldan, Albert Rivera, Ines Arrimadas a Eva Granados han demanat respecte per l’Estat de dret espanyol i la falta de veritat del líder de Podemos.

De fet parlem del Régim del 78 aquell que defensa una Transició inexistent que ha fet perdurar i enquistar les estructures franquistes dins l’Estat espanyol, aquell que defensa una monarquia corrupte i posada a dit pel Dictador mirant cap un altre costat amb el cas flagrant del Rei emèrit i aquella que defensa un Estat de dret antidemocràtic i una justícia que ja des d’Europa se’ls ha recordat que es un perills pels drets dels ciutadans. Tot això amb ells no els importa i el seu nacionalisme cec i defensa del sistema pervers espanyol amb una cortina de fum anomenada democràcia on es senten molt a gust i en son ferms col·laboradors.

Pel que fa Iglesias, es curiós que forma Govern de coalició a Espanya amb un d’aquests partits que curiosament no està dacord amb les seves paraules i que recentment ha votat en contra d’investigar una monarca corrupte, per tant en sigui plenament còmplice amb l’excusa de no donar a la dreta el gust de trencar un Govern teòric d’esquerres però que es comporta igual que un de dretes. Alhora per marcar perfil propi, de tant fer les declaracions que correspondrien a un partit d’esquerres engolit per un ancorat cap a la dreta rància com el PSOE, defensor del 155, instigador de la repressió contra Catalunya, i allunyat de qualsevol comportament democràtic per un conflicte polític com Catalunya.

De fet hem vist com aquesta suposada esquerra pura de Podemos ha navegat entre dos aigües i no ha donat suport explicit al dret a l’autodeterminació i en concret al de Catalunya. S’ha convertit en una nova eina del Règim del 78 per legitimar-lo, per molt bones intencions que Iglesias de tant en tant exhibeixi en platos de televisió bàsicament per fer veure una mica de perfil propi, que llastimosament han perdut del tot engolits per la teranyina del socialisme de fireta espanyol.

Iglesias veu que en aquest Estat, podia seguir fidel als seus ideals o nedar i guardar la roba per una quota de poder. Ha triat la segona.

Escoltar el President de la Comissió parlamentària de l’Eurocambra pel Suplicatori al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí. Diputat per Ciudadanos dona idea del nivell que Espanya ofereix a Europa.

Clama per la seva neutralitat com no hauria de ser d’altra manera i per l’altra fa declaracions dient que la sentència belga contra el Conseller Puig que la defensa esgrimirà no te res a veure, i recorda que Bèlgica ja ha estat condemnada altres cops per denegació arbitraria d’una ordre de detenció. Tot totalment impresentable. De fet el mateix que descriu José Antich amb peticions com la de Casado per desviar el fons rebuts de la Unió Europea per la lluita contra el Covid per altres finalitat com es el temporal de neu, acostumat suposo al nul control espanyol en aquest tema.

Com voleu que confii Europa en Espanya!

José Antich
Només des de la ineptitud es pot fer una proposta com la que ha fet el president del Partit Popular, Pablo Casado, que ha plantejat que una part dels Fons Europeus de Reconstrucció per lluitar contra els efectes de la Covid-19 es dediquin als efectes del temporal Filomena. La desconfiança europea respecte a Espanya per la manera com dilapida un cop i un altre els diners que rep de Brussel•les queda perfectament avalada amb declaracions com la de Casado. Hi ha una part d’Europa, la que conformen els països centreeuropeus i nòrdics, clarament refractària a continuar donant diners a fons perdut a països del sud, com Espanya i Grècia, perquè consideren que una vegada i una altra els diners no es destinen a la modernització, sinó que es fan servir per a moltes altres coses. Per això, amb diferent intensitat, països com Àustria, Alemanya, Finlàndia o els Països Baixos van imposar un control estricte sobre més de la meitat —uns 70.000 milions— dels diners que rebrà Espanya en fons europeus.

Casado demostra una gran barroeria en una qüestió clau i que provoca una gran preocupació a moltes cancelleries que, al final, no saben ben bé com acaben gastant-se els diners de la pitjor manera possible. Barrejar la Covid-19 amb el temporal Filomena reforça aquesta idea i és d’una gran graponeria. Una altra cosa radicalment diferent és si s’han de produir ajuts especials pel temporal i aquí veurem la cintura del govern espanyol per oferir uns ajuts que no té, o per reclamar-los a la bústia corresponent de la Comissió Europea. Encara que molt em temo que allà no acaben d’entendre ben bé com és que hi va haver tan poca previsió en una nevada que havia estat anunciada amb molta antelació, i que l’únic que va passar és que es van complir els pronòstics dels homes i dones del temps.

La confiança de les autoritats europees i dels ciutadans quan coneixen aquestes notícies és lògic que s’esquerdi. Per exemple, hem sentit aquest dijous el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, assegurar que estan estudiant recórrer la sentència de la justícia belga que denega l’extradició del conseller a l’exili Lluís Puig. Unes declaracions si més no sorprenents, perquè es tracta d’una sentència ferma després que la fiscalia belga declinés recórrer a la Cort d’Apel•lació de Brussel•les. Campo, magistrat des del 1989 i vocal del Consell General del Poder Judicial entre el 2001 i 2008, no pot anar confonent la gent amb situacions impossibles, perquè el cas està arxivat. Pot expressar, com així va fer, la seva discrepància amb la justícia belga —no és el més convenient per a un ministre, però ja s’ho farà— i quedar contra les cordes quan se li pregunta la seva opinió un cop el tribunal ha deixat escrit, com un dels motius per no concedir l’extradició, els dubtes que es respectés la presumpció d’innocència.

Un Campo atribolat només aconsegueix contestar que la justícia belga no coneix la realitat de l’estat del dret a Espanya. Justament, senyor ministre, és el contrari: cada vegada hi ha més països que tenen una idea clara de com s’ha comportat la justícia espanyola amb l’independentisme català. I comença a pesar com una llosa, encara que el disgusti.

Hem comprovat com PP, PSOE i VOX com un sol home a Madrid votaven conjuntament per no investigar la corrupció monàrquica, alhora afegim els Comuns que tampoc estan massa lluny ja que aixecar la llebre però seguir al Govern al costat del Règim del 78 et converteix amb el mateix. Amb aquest panorama alguns defensen un diàleg impossible.

Escoltem el President d’Esquerra des de la presó i ens diu que el seu partit son els més independentistes i els més dialogants del món i encara que no espera cap gest del Govern espanyol allà estaran oferint la mà. Vol ajudar a que cada cop siguem més i confia en la Taula de diàleg on diu ja han aconseguit que l’altra part consideri que es un conflicte polític i que evidentment guanyen amb el seu discurs posant els exemples de Sudàfrica o Irlanda per exemple. Parla del mentrestant fina que la societat catalana sigui prou majoritària, i que amb un 50% en contra cap país ha arribat a la independència, ja que no es una qüestió simplement declarativa, sinó de poder implementar-la.

Crec que cal veure com el processisme elevat al màxim impregna els nostres partits, de fet per un costat ens parlen del mandat de l’1 d’octubre i per l’altra CUP i ERC ja proposen nous referèndums i Junts una majoria de més del 50% a les eleccions per reprendre la implementació de la República, o sigui tots 3 deixen l’1 d’octubre en res i sense cap validesa. De fet escoltant Junqueras ens grinyolen unes quantes coses, d’entrada la prepotència de declarar-se els més independentistes, es veu que ja un medidor del tema i ningú més els pot superar, desprès de confondre el terme diàleg amb una part que no vol, ni voldrà dialogar mai sobre el tema i que apart no et considera res, destapant la mentida de reconeixer que es un conflicte polític, quan han utilitzat la violència i la repressió per ofegar el tema i la seva posició es com Estat davant un territori del mateix Estat sense cap poder de decisió, excepte el que li atorga el primer.

També grinyola el tema del 50% contrari i les comparacions, crec que no es pot validar un 50% contrari i invalidar un 50% a favor. No té cap lògica i deixa la democràcia en un no res ja que un possible 51% queda en minoria amb un 49%, tot un despropòsit que ens fa pensar que el mentrestant es bastant indefinit i no te cap data concreta, apart de deixar tot un procès que va culminar amb el referèndum en un no res i la seva promesa implementació en una gran mentida com vam poder veure.

En definitiva, cal veure aquests girs de guió com una via paral·lela per mantenir la situació actual per molts anys i deixant el procés com un gran frau a una població que no es mereix aquest tracte per part del seus representants.

Aquesta setmana coneixerem si les eleccions al Parlament del proper 14 de febrer finalment es faran o no. Escoltem els missatges dels nostres partits i líders polítics i necessàriament la sensació es de cinisme absolut i de crear debats on no n’hi ha gaires amb el Covid com eina excusa perfecte.

Algun com el PSC amb el seu nou líder vintage no veu motiu per ajornar-lo, sobretot amb les enquestes favorables de creixement i amb temença que la gestió sanitària a Madrid del candidat vagi restant credibilitat a mesura avanci la nova onada de la pandèmia, altres deixen les consideracions al Govern i altres com Comuns amb enquestes contràries ho voldrien ajornar diuen per responsabilitat. De fet tots ens diuen que el primer es la salut dels ciutadans i no els resultats electorals amb un exercici de cinisme que esgota molt a una societat ja cansada dels seus representants.

Ens diuen que per la Salut i el risc és fa difícil la jornada, però el cert es que han tingut un any per muntar la infraestructura necessària, i veiem com podem anar al teatre o cinema en un lloc tancat, fer cua a les botigues, anar a treballar cada dia, portar els nens a escola amb 30 alumnes a cada aula i per exemple en un diumenge on estan previstes les eleccions i amb el confinament municipal podem sortir a donar un passeig, dinar en un Restaurant o prendre alguna cosa en una terrassa sense problemes evidents, però ves per on no podem anar a perdre 2 minuts anant a votar amb les mesures habituals de mascareta, mans i respecte a la distància entre persones. No veig el problema.

La mobilitat es dins el municipi, i es pot recomanar un horari concret per les persones de risc i habilitar espais més amplis com a centres de votació per exemple. Alhora per les persones que estan a les meses, una pantalla per evitar contactes i una distància amb la resta de mesures habituals no ha de suposar més problema que en els llocs de feina habituals. De fet ja veiem com les votacions han estat en diferents llocs en els darrers mesos sense problemes especials.

Per tant tota la comèdia que escoltarem es basa simplement en els mesquins càlculs electorals de partit i res més. Com ja hem vist la nostra salut no es ni ha estat mai la prioritat, per això no s’han pres les mesures més radicals en aquest sentit i quan s’ha tret el tema excusa de no hi ha diners, comprovem que els 16 mil milions anuals que marxen a Madrid sense retorn son acceptats, la credibilitat es posa a zero, si fa no fa com ara.

La frase de l’Adri Carrasco ahir desprès del seu retorn ja lliure “No podem esperar més, tots hem d’assumir riscos”, reflecteix clarament quina ha de ser l’estratègia per culminar l’alliberament nacional o perdre l’oportunitat per molts anys i potser definitivament.

Efectivament segons l’Audiència Nacional, aquest Tribunal hereu de l’ordre franquista i que en qualsevol Estat democràtic, evidentment no existiria el va acusar amb ell i Tamara Carrasco de terroristes, cosa que els ha fet passar un calvari, la Tamara amb una història que ja coneixem i un exili a Brussel·les de gairebé 3 anys per l’Adri que avui amb l’arxiu de la seva causa per part del Jutjat ha acabat feliçment. De fet no hi ha hagut cap prova sòlida, i les presentades eren una parodia d’un Estat feixista disposat a l’escarment a l’independentisme trepitjant tots els drets dels ciutadans, que ja vulnerats veurem com aquí no ha passat res, cap responsabilitat pels jutges, els mateixos que alguns diuen sempre amb solemnitat que respecten les sentències judicials i afegeixen com no pot ser d’altra manera.

Aquest es el parany, una claca en els mitjans que ara fent hemeroteca veuriem les barbaritats que en el seu dia van dir i escriure de la Tamara i l’Adri i que ara no mereixeran cap disculpa, cap nota de rectificació en els seus mitjans i simplement han fet la seva funció. Pel que fa la justícia evidentment no els pot tornar el temps, però si assumir la seva errada i despropòsit, i no, no es poden respectar totes les sentències i menys si son de Tribunals d’Estats amb tantes mancances democràtiques com Espanya, i si, si pot ser d’altra manera. Evidentment la persecució i repressió a l’independentisme per part del sistema espanyol no pot ser respectada mai i en qualsevol democràcia la societat ha de poder estar per damunt d’aquests elements repressius contra la mateixa.

Com un altre exemple avui veiem, com l’Audiència culpa l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis de les destrosses de la Guàrdia Civil el dia del Referèndum i rebutja la indemnització demanada. En una nova prova del que parlem. El mateix sistema envia uns salvatges en forma de policia a usar la violència contra la gent indiscriminadament i destrossar tot el que barrava el seu pas, en aquest cas al lloc on havia de votar el President Puigdemont i això queda validat com el més normal del món tornant els botxins amb víctimes i a l’inreves.

Una tàctica molt típica de les Dictadures i que com ha dit l’Adri per damunt de partits col·laboradors i porucs que tenim ja arriba l’hora d’assumir riscos per guanyar.

Vam escoltar perfectament com Oriol Grau al FAQS de TV3 demanava no blanquejar el feixisme amb claredat i he de dir que no hi puc estar més d’acord.

En el Programa FAQS i altres hem vist repetidament com partits feixistes com VOX podien expresar directament la seva veu i gaudir d’unes quotes de pantalla injustificades fins hi tot abans de gaudir de representació en les institucions, cosa que per altra banda partits independentistas en la mateixa situación no han estat tractats igual.

Per altra banda, donat que el sistema permet que es presentin formacions com la mateixa Falange o d’altres amb postulats totalment fora de qualsevol règim democràtic, cosa ja difícil d’entendre, de no ser per un Estat com Espanya amb mancances tant greus en la seva democracia. Per aquí podría ser normal.

El que ja no es normal, es en nom de la falsa pluralitat permetre que suposades periodistas com per exemple Anna Grau puguin escampar la seva bilis d’odi amb arguments basats en falsedats repetidament. Tornar a escoltar el tema dels comissaris polítics a les escoles per vigilar que als patis es parla català repetidament es francament humiliant, i una televisió pública no ho hauria de permetre mai. La pluralitat es la confrontació d’idees basades en arguments i tots poden ser defensat i debatuts, però si la base es una mentida marcada en aquest cas per l’odi a la llengua catalana d’aquest personatge no es de rebut. Deixant de banda la seva mala educación i prepotencia sense fi, cal dir que ha triat el partit perfecte per la seva entrada a la política, Ciudadanos, un partit creat per lluitar contra la nostra llengua i per escampar l’odi i la falsedat sobre Catalunya i el seu projecte independentista. Si surt escollida podrem veure una gran concentració d’odi en dos cadires amb Carrizosa i Grau de costat.

Tanmateix criticar els viratges ideològics dels polítics per mantener les seves cadires quan aquest personatge va començar escrivint al diari AVUI i ha acabat a la xenofobia de Ciudadanos es francament curiós. Dir que falta ética a la política ja es insultant pels espectadors.

Tornant a l’inici, seguir blanquejant el feixisme d’aquesta manera no hauria de ser la manera de fer d’una televisió pública que desprès posa el crit al cel pels populismes i l’auge del feixisme a molts racons del món.

El poder segueix bellugant els fils amb les seves diferents formes per controlar una societat que en un percentatge gran pot ser manipulada amb docilitat, tot un caramel pel sistema.

Ho veiem amb les tristes imatges de l’invasió del Capitoli a Washington per part de seguidors de Trump i que tantes imatges ens ha donat. Els partits espanyols s’han afanyat a comparar aquests seguidors de Trump amb l’independentisme i defensar un suposat ordre i llei, sempre la seva i la que no permet canvis per una societat encara que els reclami.

S’ha incidit molt amb la barbarie d’aquests personatges i el populisme fatxenda de Trump, però res es diu sobre la legitimitat de la gent que en el seu dia el va votar i portar a la presidència, amb el missatge que semblaven vots de segona davant la puresa dels altres encara que fossin menys. Per altra banda ningú sembla que es pregunti com una acció ja avisada fa setmanes a les xarxes va poder entrar i passejar com si res amb el teòric edifici més vigilat del món, com es el Capitoli que amb una dotació molt minsa no va oferir cap resistència, tot plegat fosc i incomprensible.

Com molts capítols de la història, alguns fets semblen incomprensibles, però evidentment el sistema es darrera per seguir amb la seva manipulació i relat interessat.

Es parla de Trump com un feixista, però cal dir que el proper President no seria precisament un exemple de social democràcia, igual com no ho era en el seu dia Hillary Clinton, fills de l’establihment del poder.

Vull dir amb això que fraus electorals per demostrar a banda, les coses sempre tenen dobles lectures i sobretot veure el focus des de lluny per poder destriar la intencionalitat de la realitat.

A Catalunya ara tindrem eleccions, de fet les darreres eren il·legitimes, ja que van ser convocades pels mateixos que han fet un cop d’estat en forma de 155 i els partits independentistes hi van participar validant aquest frau en tota regla, ara hi ha molta publicitat pel vot per correu amb la pandèmia com eina per argumentar, però caldria estar alerta amb la fàcil manipulació del mateix i en un context com l’Estat seria convenient prendre precaucions per evitar noves tupinades, que el vot presencial en urna no deixa.

No vull crear alarma, ni assegurar res, però si que se que això es l’Estat espanyol, el context es el que es, i ja hem vist com la repressió i les condemnes sense cap base sòlida son a l’ordre del dia, res ens ha d’estranyar ja dels tentacles d’aquest poder.

Al mateix temps que els nostres partits a Catalunya segueixen la seva guerra autonomista per esgarrapar quatre vots més en una institució totalment enfonsada com la Generalitat de Catalunya, en canvi a Europa veiem com les notícies diem legals sempre ens reforçan encara que sigui per visualitzar que l’Estat espanyol no pot ser mai tractat com una democràcia.

Efectivament, la justicia belga ha denegat l’extradició del Conseller Lluís Puig i així ha tombat novament l’euroordre espanyola. Apart ha constatat que el Tribunal Suprem no es competent per demanar aquesta ordre i al mateix temps i molt important que es constata el risc de violació de la presumpció d’innocència de l’encausat per les declaracions públiques de jutes, fiscals i autoritats en general que vulnerarien els drets de Puig.

Una gran notícia, sobretot per l’últim punt, la constatació que aquest Estat de la Unió Europea no pot jutjar un encausat pel risc de no ser respectat amb els drets més bàsics i la constatació que el sistema democràtic ja no es tal. No hi ha dubte que això no ens donarà la independència però seguirà obrint els ulls del que vertaderament estem parlant quan esmentem l’Estat espanyol.

Alhora que això passa als Tribunals europeus on arribaran tard o d’hora totes aquestes causes, observem amb tristesa com les engrunes electorals autonomistes son la única preocupació dels nostres partits amb baralles com hem vist avui a la Diputació per part d’Esquerra demanant desfer el pacte del PSOE amb Junts que hi governa i la negativa d’aquest mantenint aquesta vergonya. De totes maneres els repúblicans sembla obliden que a Madrid ja han donat suport als del 155 amb la seva investidura i els Pressupostos a canvi de res i per vergonya aliena de la societat catalana, per no esmentar els pactes diversos per Catalunya que afecten els dos partits i que no han trencat tampoc.

Una baralla autonòmica i cínica on els gurus de cada partit ens venen que son els més purs o els més vertaders, sense cap intenció en el fons de demanar perdó per no complir amb el que la societat catalana els ha demanat i perdó per seguir tractant Espanya com una democràcia qualsevol, quan ha quedat demostrat que res més lluny d’això i que per tant no hi ha res a parlar amb aquest sistema repressiu i dictatorial existent.

Una legitimitat europea que no ens portarà a la República, però que segurament ens assenyala el camí que els de dins no volen seguir, i així el que guanyem per un costat ho perderem per l’altre amb el risc que això suposa.

Prop de 50 personalitats mundials, com Yoko Ono i Premis Nobel inclosos han signat el manifest d’Òmnium per l’ammistia dels presos polítics i el dret a decidir dels catalans. Un fet potent com ens comenta la Silvia Barroso, però que com veiem res canviarà a l’anomenat Govern espanyol més progressista de la història i que hores d’ara tothom veu que es més del mateix amb diferents colors, pur règim del 78 amb una disfressa diferent.

Imagina que Pedro Sánchez és progressista

Sílvia Barroso

Encara deu haver de néixer la persona que pugui enredar Yoko Ono (i els seus assessors) perquè faci res que no vol o que no li convé. Si una cosa és segura d’aquesta dona, sobre la qual s’han dit tantes coses a favor i en contra, és que té les idees clares. Possiblement per la barreja ben travada de conviccions i interessos amb què ha forjat el seu personatge, lligat a icones tan potents i comercials com Imagine, la cançó que va convertir amb John Lennon en himne. I, tenint en compte tot això, ha signat el manifest impulsat per Òmnium Cultural per reclamar una amnistia per als presos polítics de l’1-O. Ella, cinc premis Nobel i 44 personalitats del món més. Un text que no es limita a demanar una via per alliberar líders polítics i socials que fa més de tres anys que estan reclosos. No es tracta només d’un acte humanitari, sinó que també reivindica un diàleg per trobar una solució política al conflicte i que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur.

Mentrestant, Pedro Sánchez i els seus socis del govern més progressista de la història, Podemos-Comuns, estan confortablement parapetats darrere del pèrfid Tribunal Suprem que té retinguts els informes sobre els indults. I s’agafa amb calma la reforma del Codi Penal que polirà l’article sobre la sedició perquè la pròxima vegada no generi dubtes a Europa i, de passada, ara permeti als presos sortir dels centre penitenciaris quan, potser, ja tinguin el tercer grau.

Al govern espanyol no li dona la gana parlar d’amnistia sobretot perquè va lligada a la discussió sobre com emprendre el camí cap a l’aplicació del dret a decidir. I aquesta negativa, filla del PSOE, arrossega els Comuns, que es van veure al Parlament de Catalunya abstenint-se en la votació per reclamar-la. Un vots contraris al que pensen, segur, la majoria dels diputats del grup de Jéssica Albiach. Posicionar-se a favor de l’amnistia voldria dir haver de lluitar per fer-la possible i seria una greu via d’aigua al govern de coalició espanyol. Però si Podemos no és al govern de Pedro Sánchez per aconseguir coses com aquesta, per a què hi és? Quines altres coses progressistes en favor del comú de la gent han aconseguit fins ara o tenen perspectives d’assolir realment?

Pablo Iglesias ha agafat el costum de negar-se a parlar de segons què en públic per, suposadament, avançar en una feina interna i discreta que a l’hora de la veritat no dona cap fruit. Precisament per això s’ha de continuar fent soroll, encara que a Madrid facin veure que és com si sentissin ploure, i Òmnium ho té clar. El recordatori constant de la suposada falta de realisme de la reclamació de l’amnistia és un “no molesteu que estem fent coses importants” insultant, que mai serà acceptable.

Per la part nacionalment espanyola i contra la democràcia més elemental, o sigui el vot de la ciutadania, tenim com a nou lideratge al fins ara Ministre de Sanitat Salvador Illa, un autèntic home de partit, gestió pessima i passat fosc.

Aquella foto del diumenge 18 d’octubre del 2017 amb la manifestació de la plataforma Sociedad Civil Catalana, amb tot alló que fa tuf a naftalina, Carrizosa, Rivera, Arrimadas, Mejias, Millo, Borrell, Dolors Montserrat, Albiol, Iceta, Casado, Mario Vargas Llosa i el nostre protagonista Salvador Illa entre d’altres personatges.

Aquest es el nou lideratge del PSOE a Catalunya el que vol ser segons els cartells la vacuna contra els del llaç groc, es veu que ara som un virus. Un feixista més que se li veu el llautó amb imatges d’una Manifestació i uns fets que demostren senzillament el que son, i quin pla te per Catalunya, amb el veto a la democràcia més elemental i la imposició gris per sistema, per cert tant gris com la seva gestió al capdavant del Ministeri de Sanitat. De fet no deixa de ser curiós que el partit que va tancar la Generalitat amb el 155 i que ara abandera la repressió per sistema, la vulgui presidir amb un canvi de cromos on Iceta segurament acabarà a Madrid en algun ministeri i els dos seguiran per cert sense cap referència laboral en tota la seva vida, una dada per desgracia habitual en molts polítics professionals i que ens hauria de fer reflexionar per un sistema que te aquests vividors del sistema de partits i de la representació de la ciutadania.

A l’altre costat, llegeixo preocupat en Raúl Romeva amb unes reflexions que ens deixen glaçats, dient que s’ha d’aconseguir el 50% de suport en les properes eleccions, però que meitat i meitat no es pot obtenir la independència, i que el seu objectiu com el del seu partit es arribar al 80% entre partidari i no detractors.

Francament, trobo cinic dir-nos que la meitat del no com sempre te més pes que la del si, com una excusa per no fer el pas i deixar la democràcia que parli com hauria de passar en qualsevol societat madura i democràtica, i alhora parlar d’un 80% es ja arribar al límit de la perversió de l’impossible per no atrevir-se a dir potser que el seu veritable pla es no arribar-hi mai, apart de ser un condicionant sense sentit en cap societat.

Son perills del 14 F que cal tenir en compte.

Última nit de l’any, i esperança per un 2021 que sigui millor en tots els aspectes. El tram final de la pandèmia i espero el tram final per fer efectiu la independència catalana ja votada i proclamada.

Alhora que l’espanyolisme fa els seus moviments amb un PSC on Iceta segurament el veurem ministre i Salador Illa vol aprofitar el seu poder mediàtic per intentar millors resultats a Catalunya, i on personatges com Lorena Roldan salten del vaixell mig enfonsat de Ciudadanos cap als Populars. A l’altre costat un partit resisteix encara el procés viscut els últims 10 anys a Catalunya amb la mateixa recepta de sempre en forma de la Convergència antiga que pactava a Madrid en una Catalunya autonomista per sempre més, ara però amb la paraula independentista com a penyora a pagar per intentar no desapareixer definitivament, aquest es el PDeCAT com el descriu perfectament en Victor Alexandre.

Espero com en el seu dia Unió, desapareixi definitivament i sigui una víctima més d’una societat que ha evolucionat i no vol més remores del passat.

PDeCAT: retorn al pujolisme

Víctor Alexandre

Aquests dies, l’exconsellera i candidata del PDeCAT a les eleccions del Parlament, Àngels Chacón, recorre Catalunya amunt i avall per promocionar-se mediàticament i, sense voler, deixa ben clares les raons per les quals no podia continuar essent consellera d’un govern independentista. Autonomista, sí. Però independentista, no. Com ella mateixa afirma “no per més dir-ho, ets més independentista”. És clar, també podríem dir que n’era la vella Convergència, d’independentista. L’únic matís, és que retrogradava la independència a la generació dels nostres rebesnéts. Deia que en aquell moment no tocava. Passa, tanmateix, que si veritablement ets independentista vols la independència en vida teva, no quan siguis mort. Aquell que proclama que vol convertir-se en exfumador, però que afegeix tot seguit que no deixarà de fumar fins al cap d’uns quants anys, és obvi que no té cap intenció, o com a mínim cap pressa, de fer el que diu. D’excuses, moltes; de ganes, poques.

Diguem les coses pel seu nom: PDeCAT són avui les sigles que recullen l’esperit de la vella Convergència, la Convergència de l’“ara no toca” que s’ha vist desbordada per la presa de consciència de la societat catalana i de la majoria de membres d’aquell partit. S’ha produït una evolució que el PDeCAT no ha fet. Si Espanya els serveix la independència en safata, no hi tenen cap inconvenient i la subscriuran; però si hi ha brega, ells no hi seran. El seu eslògan “som realistes”, que vol dir “tranquil·litat i bons aliments”, ho diu tot. No és estrany que vulguin desacreditar Junts per Catalunya presentant-la com una força al marge de la realitat. La senyora Chacón i Artur Mas sí que són realistes. Ells sí. Junts per Catalunya, per tant, seria gent que no hi toca, un partit massa radical per al seu gust. Ves per on és el mateix discurs de Carlos Carrizosa. Només cal veure la complaença amb què el nacionalisme espanyol acull el PDeCAT. El submís revestit de ‘realista’ sempre ha estat molt útil a Espanya. L’axioma de Jordi Carbonell, ‘que la prudència no ens faci traïdors’, li provoca dissonància cognitiva.

Estic d’acord amb la senyora Chacón que ‘ens cal unitat’. Per descomptat que sí. Si la tinguéssim no seríem on som. Però ella, paradoxalment, dinamita aquesta unitat des de dins sense aportar absolutament res, res de res, dispersant encara més el vot i, per tant, empetitint-lo. Afirma també que ‘no volem una confrontació violenta’ amb l’Estat espanyol. Ho diu en clau de futur, com una conseqüència possible, sense acceptar que la confrontació violenta ja fa anys que dura i que no és pas de Catalunya contra l’Estat espanyol, sinó de l’Estat espanyol contra Catalunya. La violència, senyora Chacón, no la determina la sang. Altrament, sense ganivetades, no podríem considerar víctimes de maltractament les dones que pateixen violència masclista. L’assetjament sexual o laboral, així com els maltractaments psicològics, les vexacions, les repressions, les humiliacions… són formes de violència, i aquesta violència l’Estat espanyol l’exerceix dia rere dia contra Catalunya a través dels seus governs, tant del PP com de PSOE-Podemos, dels seus cossos armats i dels seus tribunals. Tenir persones innocents a l’exili o a la presó és violència, senyora Chacón. És violència. I apallissar la gent quan està votant, també. És terrorisme d’Estat. I el terrorisme, sigui de la naturalesa que sigui, és violència. Quin és el pla d’Àngels Chacón i d’Artur Mas per alliberar Catalunya d’aquesta violència? Ja sé que hi ha altres independentistes al govern que prediquen l’“ara no toca”, i que frisen per governar amb el PSC i Podemos, dues formacions que formen part de l’opressió, però no és d’ells que parlem aquí, sinó del PDeCAT.

El pla Chacón-Mas és el pla d’aquella vella Convergència autonomista el lema de la qual era: “Hem de ser decisius a Madrid”. La mateixa frase exacta que ara diu Àngels Chacón. És a dir, la vella política de peix al cove. Però aquesta política, que podia ser acceptable en els dies de Jordi Pujol, després de la mort d’en Franco, provoca vergonya aliena en la Catalunya del segle XXI després de l’U d’Octubre.

Sobta força, per tant, que algú, a aquestes alçades, gosi presentar-se com a alternativa de govern amb un programa basat en la idea “d’intentar ser decisius a Madrid”. Una ‘idea’ que ens retorna al 1980, quaranta anys enrere! Recordem que ni tan sols en el cas hipotètic que tots els vots catalans al Congrés espanyol, absolutament tots!, fossin independentistes, tampoc no podríem ser decisius. Ni tampoc sumant-hi tots els dels Països Catalans, ni tampoc afegint-hi tots els d’Euskal Herria, de Galícia i de Canàries. Continuo? L’aritmètica no ho permet perquè Franco i la Constitució espanyola ho van deixar ‘atado y bien atado’. La política de la senyora Chacón és bona per esgarrapar engrunes autonòmiques, però mai per ser un país lliure. Mai. L’única via és la confrontació amb l’Estat. Significa això que nosaltres hem de ser violents? No, és clar que no. Nosaltres hem de ser pacífics i democràtics, que és el que som. La violència, no en tinguem cap dubte, la continuarà posant l’Estat espanyol. Però com pensem menjar nous, sense trencar-ne la closca?

Finalment, tan sols parar atenció en el nombre de vegades que Àngels Chacón repeteix la frase ‘som independentistes’. Només en la breu entrevista que li va fer recentment la revista Tot Sant Cugat, Chacón la va repetir quatre vegades. Quatre. Malament rai, quan has d’insistir tant en allò que vols que els altres pensin de tu. Vol dir que no tens credibilitat. La insistència delata el teu fracàs. Oi que si la senyora Chacón repetís quatre vegades en una entrevista ‘em dic Chacón’ conclouríem que té un problema de personalitat? Doncs ja som al cap del carrer. Si dius que saps volar, has de bategar les ales.