ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta paraula que tant de valor te, precisament per la seva dificultat en acatar-la, un terme bastant de moda últimament, es l’única cosa que demano als nostres partits que habiten pel Parlament. Han perdut qualsevol credibilitat, i mentrestant l’Estat ha anat  trinxant els nostres petits passos en l’autogovern, sense compassió fins arribar a marcar el límit d’aquest esser estrany anomenat Autonomia, i que desprès de 30 anys, es veu clarament que es una pura façana sense cap més utilitat que aigualir al País Basc, i a Catalunya entre tots els territoris.

Desprès de destrossar el moll de l’os, de l’anomena’t pacte entre Catalunya i Espanya, cosa totalment falsa, ja que no n’hi ha cap de pacte ni ara, ni tampoc en el passat, ja que la imposició o la cessió mai pot ser interpretada així, però l’expresident Pujol ho va vendre d’aquesta manera, i li va funcionar durant molts anys, juntament amb el també mal anomenat encaix amb Espanya, cosa que ja es veu que si amb gairebé 300 anys no s’ha aconseguit, es que segurament deu ser inviable, i menys desprès de l’actualització del Decret de Nova Planta en versió constitucional.

A aquests partits catalans els demano com a ciutadà que sent vergonya aliena amb les seves reaccions, que simplement ens donin una mica de dignitat, no es pot acatar la sentència i prou, fer una manifestació amb tots els caps visibles davant, els mateixos que han fet possible arribar a aquest atzucac on es troba Catalunya, al no haver estat prou valents per plantar-se, i fer una declaració institucional des del Parlament molt florida , què vagi directament a les escombraries de l’Estat, i a pensar en les eleccions.

Tots aquests partits que segueixen la via autonòmica escrupolosament, han de reconèixer que aquesta ha arribat al final, i que amb el que tenim no arriba ni a les engrunes de les nostres necessitats, per tant insistir amb concerts econòmics, el català a Europa o seleccions esportives es perdre el temps, i al mateix temps una gran irresponsabilitat, ja que dins l’estat espanyol mai seran escoltades.

Un altra via es la independència, i aquesta ha de ser el nostre cavall de batalla, obrir les nostres fronteres, i prendre les nostres decisions amb els nostres diners, una única solució que els partits actuals no volen contemplar, i que excepte ERC i amb un bagatge que no convida a la seva credibilitat son incapaços d’assumir.

Es un dolç moment per l’independentisme, i davant aquestes agressions tant greus de l’esta, cal actuar amb intel·ligència, però amb passos ferms cap a l’objectiu amb una candidatura amb Laporta i Carretero al capdavant, i una suma darrera que conformi aquesta llista unitària que faci entrar aire nou i un projecte clar al Parlament.

En definitiva, tal com han fet avui a l’acte de Sobirania a la Plaça Sant Jaume, on s’ha brindat amb cava per la fi autonòmica i el seu estatut, s’ha de traslladar aquesta sensació a la població, i anar per feina per treure els traïdors o covards que ara ens seguiran fent avergonyir, aquesta es la vertadera resposta catalana, i la que més tem l’estat espanyol.

El tribunal de la inquisició espanyola ha dictat sentència, i hores d’ara fa anar de corcoll a tota la colla de partits defensors del regim autonomista que habiten en el Parlament, i que els veurem fent grans escarafalls, gesticulacions i propostes de pa sucat amb oli, per passar el mal tràngol, i confiar que el poble accepti que els seus representants sobirans hi va haver un dia que van decidir que la seva paraula no valia absolutament res, i uns magistrats a 600 quilometres de distancia tenien el poder suficient per deslegitimar-los.  Els llibres d’història han de dedicar un capítol de la historia de Catalunya, a aquests hipòcrites miserables i covards que no volen fer cap pas per por de perdre les seves petites parcel·les de poder, i pensen aguantar humiliació rere humiliació fins a la fi dels nostres dies.

Els magistrats han anul·lat directament 14 articles, i interpreta i modifica 27 més, i com diu l’Alfons Lopez Tena, això es la fi de la via autonòmica, ja que no es la quantitat, sinó la qualitat, i la sentencia toca la fibra i el cor ja de per si molt mal ferit d’aquesta llei, què a cada bugada ha perdut un llençol. El terme nació, una obsessió malaltissa des de les Espanyes queda al preàmbul, i amb una especificació de que no te eficàcia jurídica, així com els símbols nacionals que associant a nacionalitat. La llengua catalana ha quedat tocada ja que s’ha eliminat el seu us preferent en les administracions publiques. El Consell de Garanties estatutàries ha perdut el seu caràcter vinculant en relació amb els projectes de llei del Parlament. També ha caigut la solidaritat limitada en una sèrie de conceptes, i un anivellament controlat, o sigui via lliure a l’espoli com fins ara. El síndic de greuges perd l’exclusivitat per controlar l’administració catalana, el control de les caixes des de Catalunya tampoc ha passat el tall, i l’ultima instancia judicial ja no serà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, entre d’altres coses, a més ha inclòs el terme de  la indissoluble unitat de l’estat, per deixar clar qui te el poder i qui l’exerceix.

Les reaccions de la mediocritat, i còmplices d’insistir per aquesta via morta han començat, en Puigcercos defensa que han atacat la dignitat, i que l’únic camí es la independència.  El President diu que acata però no comparteix, i diu no sentir-se vençut ja que defensarem el text integrament, i ens diu que cap part fonamental ha estat tocada, i que no defensarà foguerades que porten a la frustració.  Mentrestant la Sanchez Camacho expressava la seva satisfacció per la decisió del TC, i De la Vega deia que era una  completa derrota del PP, i que mai havien dubtat de  la vigència del model autonòmic, per la seva banda en Mas es mostrava indignat i també feia promoció per una gran manifestació ideada per Omnium.

Realment la sentencia deixa pocs dubtes que l’estatut del 2006, ara podem dir que segurament ha estat un pas enrere respecte el del 1979, i amb la peculiaritat que això es el final, a la Constitució espanyola no hi cap res més, i temes tant sensibles com la bilateralitat, la llengua, l’economia o la identitat han quedat profundament escapçats, i converteixen a Catalunya en una província més com qualsevol altra, com vol l’Estat espanyol que a traves de la seva actualització de “Una grande y libre”, ara dit “la indisolubilidad del estado”, demostra que la dictadura segueix ben present, i poca cosa ha canviat.

Les reaccions, la mes lamentable es la del President que destaca el percentatge que no han tocat, com si fos un mèrit, i diu que acata però no comparteix, o sigui que no hi pensa fer res, menteix descaradament quan diu que cap part important ha estat tocada, per ell no ho deuen ser, i menys quan al cap de 24 hores d’aprovar-te al Parlament ja presentava esmenes al text., a més te la barra de tornar a qualificar l’estat propi de foguerada que porta a la frustració, paraula per cert que la podria actualitzar amb el seu atzucac autonòmic, fa pena sentir l’Alicia i la De la Vega, una contenta per tenir menys poder de decisió que ahir, cosa que si que demostra gran immaduresa, i l’altra intentant amb cinisme enganyar al personal, i donar el tomb a la situació qualificant-la de favorable a Catalunya. Per últim en Mas ara vol anar de Manifestació, si tant indignat esta,no haver pactat amb Zapatero aquest paper sense cap valor, i ara fer una crida a manifestar-nos per salvar els mobles.

En definitiva, Espanya ha mostrat la seva vertadera cara, ha passat de plural a indissoluble, i els partits catalans de moment també, jo recordo que 68 diputats al Parlament son la clau per donar per acabada l’època estatutària, i començar la constitucional, que es quan et fas gran i prens les teves decisions.

No hi ha res com uns dies a la muntanya per agafar aire, renovar idees, i fugir de la  rutina diària, així que un cop retornat torno a la fidelitat amb el meu bloc amb força temes damunt la taula, com es la victòria de la selecció catalana d’hoquei a la Copa Amèrica per vergonya de l’estat espanyol, les acusacions i esquitxades del cas Millet als diferents partits politics, la sentència del mini estatut català, o altres misèries.  De totes maneres em crida l’atenció el document aprovat per la Conferència Episcopal espanyola, què diu molt d’aquest sinistres personatges.

 Han aprovat un document sobre l’exposició pública de símbols religiosos a Europa, en que demana que el santcrist es mantingui a les escoles per transmetre identitat i valors, ja que ens diuen que posar-se en contra dels símbols que modelen la història d’un poble, deixaria pas a societats contradictòries.  Es la resposta dels bisbes catòlics a la propera resolució del tribunal europeu dels drets humans, què ha de donar resposta a la denuncia d’un ciutadà italià per la presencia de santcristos en un col·legi públic. Aquestes autoritats de l’església diuen que les societats de tradició cristiana, no haurien d’oposar-se a l’exposició pública dels seus símbols religiosos, sobretot en llocs on s’educa als infants, ja que sinó difícilment podran transmetre la seva identitat i valors, i es converteixen en societats que rebutgen la seva herència espiritual i cultural, tancant-se el camí del futur, i deixant el poble indefens davant altres fonts culturals no sempre benefiques, finalitzant dient que el buit que deixi la creu, haurà d’omplir-se amb símbols ateus o d’altres religions.

Crec que en un estat laic i modern, cap símbol religiós ha d’exposar-se a les escoles, ja que la paraula laic significa això, que la religió es retorna a l’àmbit personal, i als llocs de cultes don no havia d’haver sortit mai. Ja que trobo d’una presumpció absoluta apoderar-se de la identitat i els valors en exclusiva, passant per damunt l’humanisme i els grans corrents de pensament de tota la humanitat, que en definitiva son els que han marcat aquests valors que parlen.  La religió simplement s’apropiat aquests valors en el seu benefici, i ha comes un frau que ja fa mes de 2000 anys que dura. Pel que fa a les societats contradictòries, crec que si associem la creu amb el suport al feixisme, i als òrgans de poder sempre que han pogut, beneir els tancs o avions militars en les guerres, els escàndols constants de pedofília amagats durant dècades, anar contra la educació sexual més elemental, o la intolerància absoluta en nom d’una divinitat per posar uns exemples, això si que genera societats contradictòries. Precisament els infants van a l’escola per formar la seva ment, i embrutar-la amb falses histories que mai ningú ha demostrat, però si que s’ha demostrat que els seus representants han fet molt de mal durant tota la humanitat, això es fer-los un mal innecessari. Precisament el futur marca la lliure decisió de la persona a pensar, i prendre les seves decisions sense coartar-les amb histories que no porten enlloc. Els catòlics, i concretament aquest document dels sinistres, i perquè no dir-ho en una bona part hereus del feixisme més brutal, bisbes espanyol tornen a fer un acte de poca modèstia quan es volen atorgar l’exclusiva, ja que el buit de la creu no cal omplir-lo amb res, simplement amb criteris ètics  que no necessiten el suport de cap invenció divina, per formar una persona en el bon camí.

En definitiva, fora símbols religiosos a les escoles publiques, i fora subvencions publiques concentrades concretament en una religió, la catòlica, què desprès de beneir durant 40 anys al dictador,continua amb els seus privilegis, cosa realment fora de lloc.

Llegeixo informacions en alguns diaris digitals, se’ns dubte interessades i amb un objectiu ben clar sobre la propera assemblea de Reagrupament, què ha de servir per confeccionar les llistes electorals, i donar aquest impuls de l’independentisme transversal que tanta falta fa, també es vol aprovar donar la conformitat a que la junta actual tingui la potestat d’arribar a acords amb altres grups per arribar a la tant desitjada llista unitària, i que sembla segons les informacions ja ha provocat en alguns uns atacs crec totalment injustificats

Una llista transversal i una unitat de voluntats amb ideologies diferents, i units per un objectiu tant noble, com es fer arribar al Parlament la voluntat decidida de la declaració unilateral d’independència, requereix sobretot generositat, i cap afany de protagonisme i sobretot cap ambició personal. Aquestes veus critiques sembla que lamenten que el que s’aprovi aquest dia quedi amb paper mullat, i que quedi en mans de la junta fer i desfer en funció dels seus interessos.  Aquest punt de l’ordre del dia adquireix i dona la facultat de procedir a acords electorals amb altres entitats associatives, partits, o coalició de partits per formar una única candidatura, i que modificaria les llistes aprovades prèviament, segurament amb persones com en Joan Laporta o altres persones rellevants del món de la independència.  Aquests crítics exigeixen la dimissió de la junta, i que s’escolli una de nova més transparent i democràtica.

Com a membre de Reagrupament, crec que ja n’hi ha prou de fer sortir les misèries personals en aquest tema de les llistes electorals, la majoria crec que tenim molt clar, què una coalició o llista unitària el més amplia possible i transversal, es la millor opció per treure els millors resultats, i superar aquesta divisió que sempre ha caracteritzat l’independentisme català, per tant es del tot impossible fer un procés normal d’una elecció de llistes, simplement es pot escollir les persones que nosaltres creguem millors al nostre abast en el projecte, després, i desitjant la suma més amplia possible amb el mateix objectiu, per força es modificarà la llista inicial, i serà la llista de tots, i la més desitjada.  No veure això tant clar i senzill, segurament es no haver entès res del projecte, i crec que els interessos son comuns de tots. Això no es un partit polític normal on hi ha les seves quotes, o les afinitats amb el poder regnant que donen els primers llocs a les llistes, això es una associació que te que recollir moltes sensibilitats diferents, i que desprès es te que sumar a altres associacions també amb diferents sensibilitats, i tots junts amb les persones millors per l’objectiu que ens uneix, que es l’estat propi, ser la nostra opció, i recordar que un cop assolit, immediatament desapareix per deixar lloc als partits professionals que han de gestionar el nou estat.  No hi tenen lloc les vanitats personals, ni les ambicions polítiques, qui això no ho tingui clar, crec que s’ha equivocat plenament d’opció, i se’ns dubte la independència no es la seva prioritat.  Per tant veig perfectament legitimada la junta per prendre les decisions posteriors que cregui oportunes per enfortir el projecte.

En definitiva, crec amb la bona feina amb els seus encerts i errades d’aquesta junta actual, encapçalada per en Joan Carretero, i que crec que amb les dificultats d’haver de lluitar contra l’anomenat establishment i els propis mitjans, aquest cop per responsabilitat i sobretot per dignitat, posarem la cirereta al pastis per donar el pas definitiu al Parlament català.

Des del mes de març que esta aprovada la Llei de Consultes al Parlament, una llei que ha passat tots els filtres, i que deixa en mans de l’estat l’autorització final, per tant a la pràctica es més una llei estètica que efectiva.  Tot hi així l’admissió a tràmit de la IP pel Referèndum d’autodeterminació ha portat a l’estat a moure fitxa, i  reivindicar la competència exclusiva per convocar referèndums, iniciar una negociació de sis mesos amb el govern català previ a obrir un conflicte de competències davant el Tribunal Constitucional, i sotmetre un cop més la democràcia a un regim més proper a la dictadura que a l’època actual.

El govern espanyol entra en acció, i no esta disposat a que el tema se li escapi de les mans, i obre aquest procés negociador per alguns dels articles d’aquesta llei, fonamentalment quan parla de consultes populars, què podria tocar el principi de convocatòria de referèndums, per la seva banda el conseller Ausas ha destacat la pulcritud competencial de la llei, i el rigorós encaix, i ha recordat que el consell de Garanties estatutàries ja va validar la serva constitucionalitat, i son una de les competències de l’estatut vigent, per la seva part des de Madrid es te dubtes sobre la definició de consulta, qui la pot convocar, i amb quines majories, l’objecte de la pregunta, i altres temes que podrien acabar al tenebrós Tribunal Constitucional, un organisme fet a mida d’aquesta democràcia de fireta espanyola, i especialista en retallar la capacitat de decisió de la gent.  De moment sembla que això no afectarà la tramitació de la IP de Tena i Bertran, i el procés seguirà amb normalitat.

Aquesta escletxa democràtica aprofitada per recollir signatures per un dret internacional recollit a les nacions unides, com es el dret a l’autodeterminació, validat democràticament i pacíficament per la gent, i que suposant que alguns superessin els problemes d’immaduresa, i votessin a la cambra Parlamentaria favorablement, i tot seguit amb la negativa espanyola, arribes el moment de posar la democràcia per damunt de la legalitat imposada, pot tenir els seus dies comptats, ja que l’estat no en te prou en ser l’últim a decidir, que no vol arribar en aquest moment, i demostrà al món com llegia l’altre dia, què si havia de triar entre  ser el Regne Unit o Birmània, l’ultima opció seria la triada, i obre un conflicte competencial, cosa que te gracia, ja que des de l’estat central no han tingut mai cap problema en envair les competències de les comunitats autònomes com si fossin paper  mullat, i ara es queixen del contrari. La futura sentencia del TC, i aquesta retallada de la llei de consultes posarà punt i final a l’estat autonòmic.  Davant d’això tant sols hi ha dues opcions, resignació i ser una regió més de segona categoria dins l’estat, o ser valents i responsables, i votar a les properes eleccions una llista unitària compromesa amb la declaració d’independència, i que posi fi a aquest espoli i presa de pel intolerable.

La IP segurament ja no farà falta, si una majoria al Parlament trenca amb els lligams establerts, i aplica una declaració unilateral ja validada per exemple en Kosovo, i que desprès pot ser referendada per la població.

Espanya ens ha ensenyat quina es la seva democràcia, i no pensa afluixar gens ni mica, davant aquesta perspectiva nosaltres tenim la paraula  d’impedir aquest atropellament constant, i fugir d’aquesta presó que utilitzarà tota la seva força per impedir la nostra llibertat.

Aquests dies han passat alguns fets que demostren, si es que calia, que el nostre principal enemic per aconseguir l’estat propi som nosaltres mateixos, i les nostres actituds, em refereixo concretament a l’entrega de 32 mil signatures en suport de l’oficialitat del català a les institucions europees rebudes pels nostres parlamentaris, la candidatura que s’intenta formar a partit de l’esquerra independentista, i que no acaba de quallar, i les patètiques declaracions d’en Felip Puig, què no fan més que referendar la presa de pel que ens vol sotmetre l’Artur Mas.

Els eurodiputats catalans, inclosa la representant del PSOE-C Maria Badia, han rebut a la cambra europea les signatures recollides per Miquel Català, què amb el suport d’òmnium ha estat un exemple d’activisme a favor de la llengua, tots han manifestat el seu suport, i la Badia ha proposat demanar una reunió amb el president de l’eurocambra per donar més pes a la recollida, tot hi així la resta han denunciat la manca de voluntat de l’estat espanyol.   La CUP definitivament rebutja incorporar-se a una candidatura d’esquerres, ecologista i independentista, anomenada Crida a la Unitat Popular pels propers comicis, i deixa aquesta proposta trontollant i amb poc futur. Per la seva banda en Felip Puig creu que el TC ja te decidida la retallada estatutària, i així Espanya diu no al camí intentat durant 30 anys, tot hi que comparteix amb en Mas que un referèndum s’ha de plantejar amb garanties de guanyar-lo, però s’ha de mirar més cap Europa que cap a Madrid. Ha donat com a positiva la transició per les dues parts, i demana una resposta social amb una manifestació, i demana les eleccions com un test per saber que defensa millor Catalunya. Creu que el prioritari es l’economia, i no vol portar el debat a la tensió que finalment perdria Catalunya.

Pel que fa a les signatures es lloable l’esforç, però malauradament es un esforç inútil, ja que l’estat espanyol ha incomplert tots els acords en matèria de català, i ara retallarà  el dret i deure com el castellà en el nou estatut, per  seguir convertint aquesta llengua en la segona divisió actual, cal destacar el cinisme de la representant socialista, i el seu suport interessat, quan fa quatre dies el Congrés, amb els vots de la seva formació va rebutjar donar un impuls al català, i el seu govern no respecta cap conveni sobre el tema.  Cal tenir molta barra per ara mostrar interès quan son totalment contraris a la normalització de la nostra llengua.

La formació independentista Crida a la Unitat Popular, evidentment te tot el dret a presentar-se a les eleccions, però en un moment d’emergència nacional, i on el projecte de l’estat propi requereix unitat, no es pot fer un altre petit front i menys barrejant l’ecologisme i l’esquerra com a condicions per la independència, crec que el moviment ha de ser transversal, i el tema dreta i esquerra ha de quedar totalment secundari, i mai com una condició, aquest es el model de Reagrupament, i crec que ens uneix un sol objectiu, la resta es totalment sense cap tipus d’importància, prou de posar condicions a l’estat propi, una vegada l’aconseguim ja decidirem com ho gestionem.

Per la seva banda en Puig, per una banda enterra l’estatut, i per l’altre lloa la falsa transició que diu positiva pel país, es deu referir a l’estat espanyol, ja que per Catalunya no ho ha estat pas, i ho podem comprovar a cada pas que donem, creu que es prioritari l’economia, però no se n’adona que per superar  aquesta mancança nomes s’aconseguirà amb l’estat propi, la resta es validar l’espoli actual, i a més enganyar la gent, i això ho sap molt be en Puig.  Prou deposar topalls per pur interès i electoralisme barat, la propera elecció hauria de ser la de l’independentisme, i CIU no esta disposada a liderar-ho. Mentrestant l’estat ja ha alçat la veu, i reivindica com exclusiva la competència per convocar referèndums, i ha acordat iniciar negociacions amb el govern català per modificar articles de la llei de Consultes, la qual servei de base per la IP recentment aprovada sobre el referèndum.

En definitiva tres exemples de gestos inútils, i taps cap a l’estat propi, i més quan l’altre costat no amaga les cartes, i segueix amb el seu tarannà antidemocràtic davant la ingenuïtat catalana.

La quarta onada de consultes independentistes que s’ha celebrat en un total de 47 municipis, i una bona part en el cinturó metropolita de Barcelona dominat pel socialisme, ha tornat ha ser un exemple de democràcia en estat pur, i mobilització de la societat civil, amb una participació mitjana del 14 %, i acumulant 580 mil vots en les seves urnes, sense els 3 milions d’euros de la Consulta de la Diagonal, sense els mitjans públics, però superant la participació. De totes maneres això sembla incomodar a la classe política catalana, què treu mil i un arguments per desacreditar-les.

La participació ha baixat en aquest territori més difícil, però la bona feina organitzadora, i el voluntariat, han desmuntat el tòpic de que la independència no interessava per aquestes contrades, i amb un 89 % de SI, i tant sols un 7,5 % de NO, la victòria ha estat clara, i han destacat la participació d’un 23,7% de Mataró capitanejada per en Lopez Tena, o el 78 % de vots favorables a Cornella. Pel que fa al global, l’índex participatiu es d’un 20 %, recordem que l’actual partit que governa a la Generalitat va obtenir un 15 % de vots, per tant les xifres comencen a fer patxoca, quan encara falta la meitat de la població per consultar.  De totes maneres son dades que en res afecten el discurs del que podia ser un líder per Catalunya, i ha perdut la seva oportunitat, com es Artur Mas i la seva població immadura, aquests arguments patètics li passaran factura a les properes eleccions on segurament guanyarà, però no com creia ell que ho faria. Per la seva banda Alicia Sanchez Camacho pel PP, considera que CIU i ERC utilitzen les consultes com a banc de proves per un futur pacte que inclogui el referèndum d’abast nacional, i considera un fracàs el percentatge obtingut. Critica la dualitat d’en Mas, i el fet d’haver donat suport a la tramitació de la IP pel referèndum, cosa que el ciutadans tenen que saber. Pel PSOE-C, el ministre de treball, Celestino Corbacho, ha dit clarament que votaria NO, i ens diu que no creu que sigui el moment d’aquestes iniciatives, ja que hi ha altres coses que preocupen més a la gent, com sortir de la crisi, i  no la captació de votants per part de convergents i republicans.

Crec un gran mèrit els vots obtinguts, i que ajuden a desmuntar aquesta mentida de la Catalunya endins, i l’àrea hostil metropolitana, posant cadascú al seu lloc, la força de votants seria la tercera en el Parlament, i amenaçant la segona quan encara falta la meitat del cens per exercir el seu dret, cosa que hauria de fer pensar i molt sobre la viabilitat del projecte. Bé, a tothom no, ja que en Mas segueix faltant al respecte a la gent atrapat en les seves pròpies intencions i covardia, què l’han portat a no confiar en la societat que l’ha de portar a governar Catalunya, i que ara li hauria de donar l’esquena merescudament per no aportar absolutament res diferent de la mediocritat del tripartit. La líder popular segueix amb la seva actitud antidemocràtica, i mostrant por per les consultes a la població, en aquest cas sobre la independència, i qualifica de fracàs la participació, quan crec faria be en revisar el seu percentatge de votants per callar per sempre. Quan no hi ha arguments sòlids, la demagògia i la mentida son els millors aliats, i si afegim el caràcter d’aquest partit popular mancat  dels mínims democràtics exigibles, ja ho tenim tot. Per la seva banda en Corbacho, amb total legitimitat votaria no, però ho acompanya d’una mentida que ja no cola, amb el tema de la importància de la crisi pels ciutadans davant l’estat propi, el que no diu es que aquest solucionaria l’altre, i engloba molts problemes que ara pateix el territori català, principalment relacionats amb l’estat del benestar.

Son unes reaccions sobre un fenòmens que els han descol·locat, i que els deixa en evidència, ja què la societat va uns quans passos per davant dels partits, i això no ho volen admetre.

A pesar de les noves dades de l’enquesta del Periodico d’ahir, en Mas ens segueix tractant d’adolescents, i nega un referèndum fruit de la seva covardia, i els seus propis interessos, Montilla amb tota la raó l’acusa de tenir un discurs de dilluns a divendres, i un al cap de setmana per no donar la cara, Rivera critica el PSOE-C, per haver permès les consultes populars, per una persona amb tant poc respecte a la democràcia i la societat catalana en general, li deu fer de mal pair, i per últim Joan Laporta sembla que dona el tret de sortida a la seva entrada a la política, amb l’objectiu ben clar de l’estat propi, una noticia llargament esperada.

l’Artur Mas segueix dient que Catalunya no esta preparada pel referèndum d’independència, amb l’excusa de la previsió de la derrota i d’immaduresa de la societat, tant li fa el que passi al seu voltant, això si segueix apostant pel concert econòmic, un fet impossible, i que de fet si que demostra el seu tarannà autonomista, i a més no explica com ho pensa aconseguir si el que ho ha d’acceptar evidentment no vol. Si aquest es el canvi anem arreglats. Per la seva banda el líder de Ciudadanos, Albert Rivera, titlla Montilla de president col·laboracionista amb l’independentisme traint els seus votants, i lamenta la irresponsabilitat de permetre les consultes, i que una minoria porti Catalunya a un abisme. El president presenta un projecte clar i transparent, i acusa Mas de ser un independentista que s’avergonyeix de dir-ho, i ha contraposat la seva opció catalanista i federalista o un independentista que s’avergonyeix, per últim ha tornat a titllar la independència de drecera insegura i ocurrència sobiranista de salo. En un altra banda Joan Laporta, ha anunciat que es l’hora de fer un pas endavant, i ha anunciat que crearà un nou partit que garanteixi treballar per l’estat propi, i això s’ha d’aconseguir amb una majoria al Parlament. amb un projecte que creu la millor solució per Catalunya.

Pel que fa en Mas, crec que hores d’ara tots els seus militants i votants sobiranistes s’hauran adonat que no es la seva opció, i que el retorn a aquest peix al cove actualitzat sense prendre cap tipus de risc no ens porta enlloc, i no porta cap diferencia al tripartit actual, se’ns dubte ha perdut la seva oportunitat de ser un vertader líder per Catalunya, i ara passarà a la historia com un més dins la mediocritat actual, sense cap ambició, ni programa d’horitzó per Catalunya, i amb un tema, el del concert que per repetitiu i indignant ja sembla una presa de pel absurda, que per molt que siguem immadurs ja no entra en cap cervell amb dos dits de coneixement. En Rivera amb el seu nul sentiment democràtic, prohibiria les consultes a la població, ja que en una dictadura que segur enyora evidentment no son permeses, i la societat nomes esta per obeir el poder, i el seu nacionalisme acèrrim el porta a titllar de minoria el projecte de l’estat propi, sense contemplar la realitat que suposo se li deu fer molt dura. Aquests ultres disfressats de polítics, aviat abandonaran el Parlament i hauran d’estendre la seva xenofòbia catalana des de la societat civil. El president Montilla en aquest cas, i sobre el seu rival convergent te tota la raó, ell si que te un projecte clar com es l’autonomisme espanyol pels segles dels segles, i rebutja qualsevol projecte que ell considera drecera insegura, presentant aquest federalisme que pregona com una opció possible, quan sap ben be que això no arriba ni a drecera, ja que senzillament es impossible.  Fora de tots aquests personatges que simplement volen remenar les cireres de l’autonomia, arriba en Laporta, amb un projecte molt clar i directe, desprès del seu pas exitos pel Barça, ara tocaria encapçalar el projecte amb la col·laboració de Reagrupament, i la seva estructura, i totes les forces independentistes que vulguin formar aquesta llista unitària que ha de donar el cop definitiu al lloc on es decideix la sobirania popula,r i deixar en evidencia aquesta mediocritat que amb diferents formats habita al Parlament, i que no pensa fer cap salt endavant.

Les opcions estan servides, o l’autonomisme de sempre o l’estat propi, la societat ara li tocarà donar el pas, i decidir amb els seus vots quina drecera vol prendre, la resta son enganys per distreure el personal.

.

El pamflet socialista El Periodico, ha publicat el seu baròmetre polític, i on es reflexa que davant  la pregunta sobre la Independència, el 48,1% es afirmatiu, i el 35,3% es contrari, una diferencia de 13 punts, quan el desembre la diferencia era d’un punt, però pels que volen seguir a l’estat espanyol.  Son dades que agafades en pinces, en el fons donen idea que l’establishment i l’estat Espanyol veuen amb preocupació com la ruptura s’apropà sense remei, tot hi els intents per la seva part, com les amenaces de la dirigent xenòfoba Rosa Diez (UPy D), que amenaça amb boicots als productes catalans.

Ens diu aquest mitjà clarament unionista, què cada cop més catalans arriben a la conclusió que Espanya es un mal negoci, i que en mig any el percentatge de catalans que trencarien amb Espanya ha augmentat 9 punts, tot hi que contradictòriament dos terços no els sembla oportú a curt termini, experimentar amb nous models d’estat. Ens parla que l’enquesta es va fer quan la mesa del parlament va aprovar la IP pel Referèndum, i quan TV3 va triomfar amb el documental “Adéu Espanya”, respecte la Iniciativa el 51,6 pensa que l’aprovarà el Parlament, tot hi que nomes un 8,8% creu que també ho farà l’estat. Pel que fa a les formacions dona gairebé majoria absoluta a CIU, i un fort descens del PSOE-C I ERC.  Mentrestant els representants socialistes, de Ciudadanos i Populars, han demanat explicacions a la Mònica Terribas pel documental abans esmentat, i el bon tracte rebut per damunt d’altres coses, què ha estat replicada  dient que el debat estar al carrer, i l’han acusada de voler propagar nomes una idea,,cosa que també ha estat rebutjada. Per últim la Rosa Diez ens diu que amb l’estat propi patirem el rebuig espanyol, tot hi reconèixer que nomes una quarta part de productes van a parar a l’estat, i ha demanat que es voti a tota Espanya la qüestió de la secessió.

Els percentatges que ens ofereix son encoratjadors, i traslladats al cens superaria el 55% que la Unió Europea va demanar a Montenegro per la seva independència, respecte a la conclusió del mal negoci, difícilment algú amb dos dits de coneixement pot dir el contrari. Curiosament un mitja que  menysprea les consultes, i relativitza les dades de participació, ara ens ven la majoria independentista, tot hi que en un intent groller d’endarrerir la situació per donar temps a anar sortint de la crisi, i fer abaixar el fenomen, ens diu que ara no es el moment, i a més ho fa pagar a la IP, i al documental de TV3, que per cert no va aportar novetats argumentals, nomes obvietats. Respecte la iniciativa no pregunta que es vol fer amb la previsible negativa espanyola, i ho deixa a l’aire. Pel que fa  a les critiques del nacionalisme espanyol, al documental i la seva visió única, s’ha de dir que el documental anava d’això, i les dades econòmiques no son inventades, son reals i es poden consultar, per tant son fets i no opinions, defensar el contrari simplement es racisme espanyol de primera.

En el tema de la dirigent feixista Rosa Diez i el seu boicot, simplement es producte d’una ment malaltissa i plena de nacionalisme espanyol,  què ens fa retrocedir molts anys enrere. La democràcia es el poder de la decisió de la població per molt que amb ella, se’ns dubte  enyorada d’un regim que va durar quaranta anys no ho pot entendre  i a més pretén que les decisions del color de les parets de casa meva les decideixi tot el veïnat, es senzillament delirant i absurd.

En definitiva  i a un dia de la quarta onada de Consultes, les dades son favorables, i potser demostra que la maduresa es va assolint per desgracia d’en Mas, què haurà de buscar una nova excusa per tornar al peix al cove.

En Millet i en Montull han ingressat a la presó pel cas de l’hotel del Palau.  La fiscalia ha demanat presó incondicional desprès de les seves respectives declaracions per tràfic d’influències, i apropiació indeguda en el citat cas.  Sembla que van aconseguir el canvi d’usos de la finca, signant convenis amb l’Ajuntament de Barcelona i la Conselleria de la Generalitat, per vendre-la a l’empresa Olivia Hotels. Tot un entramat que s’afegeix a les xifres astronòmiques de frau en el Palau de la Música, i que desprès de molts mesos de llibertat, com si res hagués passat, han fet el pas que ningú entenia no s’hagués produït.

La jutgessa veu indicis en els dos acusats, què van impulsar l’operació urbanística que tenia com a finalitat la construcció de l’hotel, una operació inscrita en el registre, i que comportava que el Palau pagués les obres de restauració de La Salle Comtal per un valor  de 4,48 milions d’euros.  Millet assegurava que les dificultats per la construcció de l’hotel van anar apareixent progressivament.  Montull afirmava desconèixer els obstacles, però que algú del consistori li va assegurar que es podien utilitzar els edificis seus per fer una transferència dels aprofitaments urbanístics. Més tard la Generalitat, li va assegurar que era possible la descatalogació d’immobles protegits. També consten la correspondència dels dos personatges amb alts càrrecs politics, demanant el seu suport. Sí l’operació hagués reeixit, en Millet i en Montull s’haguessin embutxacat 3,6 milions amb comissions. La fiscalia veu perill de destrucció de proves, i per això s’ha decidit a l’empresonament. Els advocats dels dos diuen que les imputacions no existeixen, i que son una estratègia per empresonar-los, i diuen que desprès de confessar les irregularitats del Palau son uns marginats socials que no surten de casa, ni poden influenciar a ningú. La realitat es que els càrrecs més poderosos agafaven el telèfon a Millet, cosa que dona idea del seu poder.

Francament dona una molt bona idea de quint tipus de democràcia s’ha plantejat l’estat espanyol, basada en una actualització del període franquista, però sense arribar ni de lluny als estàndards de democràcia europeus, i amb un silenci sepulcral sobre aquest període.  Aquesta societat, que en el seu àmbit polític ha entrat en una espiral de corrupció, precisament fruit de no haver canviat gaire el sistema dictatorial, te casos com els d’aquests dos personatge,s que havent confessat, i on cada dia sembla que la xarxa de corrupció creada al seu voltant es fa més extensa, seguien en plena llibertat com si res hagués passat, bastants mesos més tard d’haver destapat el tema.

L’advocat defensor ha de fer el seu paper, però presentar-los com a víctimes amb aquesta definició de marginats de la societat, em sembla d’un cinisme que sobrepassa tots els límits. La xarxa sembla arriba a càrrecs molt importants, però a l’investigació creada al Parlament, sembla que el tripartit es protegeix, i no vol analitzar les proves contra els seus, i si contra els seus rivals polítics, cosa que dona idea de l’honestedat, i el servei a la societat com a vocació dels partits que tenim.

En definitiva, es una bona noticia veure aquests dos estafadors a la garjola, i així sortiran de la seva marginació social, a una bona temporada entre reixes purgant els seus delictes, què tant bona vida els ha  donat.

Segons ha explicat la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, l’estat espanyol acumula uns 200 milions d’euros impagats en concepte de prestacions per la llei de la Dependència, cosa que a la Generalitat li suposa una despesa exagerada, amb una llei que recordo envaïa les postres competències, i que a sobre hem de finançar amb els nostres diners, ja que l’estat no esta per la feina, i si per una reforma laboral des d’un partit teòricament d’esquerres, i que precisament no afavoreix als treballadors.

La llei de la dependència estableix que un cop descomptat el copagament de l’afectat, l’estat i la Generalitat han de cobrir les despeses a parts iguals, de moment i com sol ser habitual, quan parlem de l’estat espanyol, què mai ho ha complert, i la Generalitat com també sol ser habitual, ha hagut d’assumir aquests impagaments. Es calcula que de cada 2,25 euros que aporta la part catalana, l’estat només n’assumeix un, quan hauria de ser la meitat.   Per altra banda el govern Zapatero ha donat llum verda al decret d’una reforma laboral, què no te garantida la seva votació al Congrés, i que com a proposta estrella es abaratir l’acomiadament al treballador de 45 a 33 dies, i on el govern eximirà d’una part de la factura a l’empresa per l’acomiadament, ja que l’estat abonarà 8 dies de tots els acomiadaments. Es a dir el treballador cobrarà el mateix, però l’empresa pagarà menys per despatxar-lo. Amb aquesta mesura es facilita l’acomiadament de fixos no disciplinaris, i incentiva les causes procedents o improcedents. Aquesta entitat que es diu FOGASA que nomes servia per pagar els empleats en empreses en fallida, ara es desbordarà, i entra en la contradicció de bonificar la contractació i també l’acomiadament.

Pel que fa a la llei de dependència, l’estat espanyol un cop més es passa pel forro totes les lleis, primer amb el permís de tots els partits autonomistes que habiten al Parlament, envaeix les competències catalanes, cosa que no tenen cap inconvenient a fer sempre que volen, i desprès no compleix amb la seva part, i fa que la part catalana es vegi retallada del poc poder que li correspon, i a damunt paguen la festa amb les endeutades arques catalanes, un negoci rodo per l’estat, què considera les autonomies com els seus enemics, i no te cap problema en perjudicar-les sempre que pot.

En el tema laboral, crec que aquesta no es la manera de crear ocupació, ja que donar facilitats als empresaris per acomiadar als treballadors sense motius justificats, i amb una part de la indemnització pagada per l’estat, es una barbaritat, a més aquest fons d’ajuda als treballadors ara veurà com es redueix ràpidament, i perdrà el seu propòsit inicial. Per quan mesures per fer pagar les rendes més altes, o per protegir els llocs de feina amb penalitzacions pels empresaris que aprofitant la situació fan acomiadaments improcedents. Els treballadors paguen la crisi, i uns dels principals culpables com son les entitats bancàries reben tot tipus d’ajuda, es ben be el món al reves.

En definitiva, aquesta es la situació que tenim amb aquest llast anomenat Espanya, què no ens deix aixecar el cap.

El líder convergent descarta per la propera legislatura un referèndum sobre la independència si es que arriba a ser president, això ho ha dit en una conferencia dedicada a la nació, i ha considerat una prioritat el concert econòmic, ja que l’opció de l’estat propi creu que el país no es proa madur, i no te una majoria social clara per fer una operació així, encara que no va voler tancar els horitzons.

Segons Mas al catalanisme li cal projecte, lideratge, horitzons i objectius.  El primer objectiu es el d’una nació plena assumida per una part important de la gent, i queda molt de camí per fer. El dret a decidir no es en un referèndum sobre la independència, sinó en el concert econòmic ja que ens diu que un govern no es de veritat sinó recapta els seus impostos.  Es parla de la manca de maduresa del país, i el perill de sumar una derrota més. En un altre partit amb horitzons pel que sembla semblants, el PSOE-C, la consellera Marina Geli s’ha atrevit a dir que el federalisme es menys utòpic que l’independentisme, i que es l’hora de lluitar pels estats units d’Europa, i on Catalunya ha de jugar un paper important dins l’estat espanyol.  Per una altre costat la inutilitat i vergonya dels diputats socialistes catalans a Madrid, ha tornat ha quedar en evidencia en votar en contra d’una proposició de CIU, que demanava treballar perquè el català, basc i gallec es posin es posin al mateix nivell que les llengües estatals, i siguin oficials a les institucions europees. Aquesta es l’oferta d’aquests dos partits.

Crec que els que encara estan a l’adolescència no son  el poble català, sinó aquests dos partits amb mentalitat regionalista i d’anar per casa. El seu horitzó nacional es semblant. Per una banda el PSOE-C, segons Geli considera més utòpic l’independentisme que el federalisme, quan sap perfectament que el primer nomes depèn de nosaltres, i el segon necessita dos actors, i un ni vol ni li fa falta fer aquest paper, per tant es impossible, d’altra banda el seu respecte pel país s’ha demostrat un cop més amb el menyspreu a la seva llengua votant amb tota la caverna socialista i popular la negativa a la oficialitat europea del català, en un acte més de cinisme i inutilitat dels 25 diputats obtinguts pel socialisme català, i sempre a les ordres del seu mandatari espanyol. Pel que fa en Mas, titllar d’immadura la societat catalana per tapar les seves vergonyes o incapacitat, es d’un cinisme fora de mida, ara resulta que el dret a decidir no es fer un referèndum d’independència, però si demanar un concert econòmic condemnat al fracàs, si amb el nou estatut, el nou i venut com a brillant finançamen,t simplement mante l’espoli fiscal, i depèn directament del Consell General de política financera, i a més això es el màxim que l’estat pot donar, un cafè per tots com sempre, ara ens be el Sr. Mas amb un concert que nomes gaudeixen al Poble Basc, i que evidentment l’estat mai acceptarà per Catalunya.   Ens diu que un govern no es real sinó recapta els seus impostos, segurament ho va oblidar el dia que va anar a la Moncloa a pactar l’estatutet amb Zapatero, un oblit força car per cert.  Ens adverteix del perill d’una derrota, de totes maneres no es un perill, que ho preguntin al Quebec ja ho han intentat dos cops, i no ho han aconseguit i segueixen ben vius, deixant clar que segons les enquestes les postures son més properes que mai, per tant un altra excusa barata per seguir remenant l’autonomisme de fireta.

En definitiva, les dues opcions han mostrat els seus horitzons nacionals, i això la gent ho te que tenir en compte alhora d’emetre el seu vot, serà una papereta en qualsevol d’aquestes dues opcions que condemna a Catalunya a seguir sent una regió espanyola qualsevol  i amb uns ciutadans de segona categoria, per tant aquest no es el canvi que es pregona a CIU, el vertader canvi serà la força que aposta per la independència,  davant tanta covardia i submissió davant l’estat espanyol, s’ha de donar les gracies al Sr. Mas per haver-ho deixat tant clar, i ensenyar quin es el seu projecte.

Davant de la propaganda espanyola i col·laboradors sobre les misèries que patiríem amb una Catalunya independent, cada dia son més les veus que evidentment raonades, posen el pes que tindria el territori català a Europa en una zona privilegiada, l’últim ha estat, el premi nobel d’economia 2004 Finn Erling Kydland, que ha augurat una confiança econòmica similar  a la que va permetre créixer Irlanda espectacularment durant 20 anys. Per la seva banda l’Estat, en el seu afany de tractar-nos com si no existim, ara ens ha vetat l’entrada a l’Associació Europea del Carnet Jove, sense cap tipus d’explicació amb un mínim de coherència, cosa que tampoc ha tingut l’eurodiputat del PP Mayor Oreja, al vincular ETA i les consultes populars.

Els premi nobel d’economia 2004, creu que en una Catalunya independent el govern català podria mostrar la seva credibilitat molt millor que el govern espanyol, i ha lloat la capacitat econòmica catalana que es podria desenvolupar.  Ha demanat les mesures a llarg termini per fer créixer la productivitat i el capital, cosa que no succeeix, quan tant sols es mira a dos anys vista, com el Pla E espanyol.  Per la seva banda l’estat espanyol vol esborrar qualsevol visualització catalana al món, ara amb l’Associació europea del carnet jove, on la Generalitat va sol·licitar d’ingrés que serà rebutjat pel veto espanyol, tot hi ser una entitat privada, i que es líder a Europa en aquest carnet amb un 10 % del total, i que veu com nacions sense estat com Escòcia, Flandes o Valònia hi son presents. Per la seva banda el portaveu popular a Europa, Mayor Oreja, ens diu no nomes s’ha de mesurar la fortalesa d’ETA pel nombre de comandos operatius que disposa, sinó pel nombre de referèndums d’autoderminació que s’han produït a Catalunya.

Que la viabilitat econòmica catalana seria real i prometedora, nomes recuperant l’espoli fiscal i aplicant les nostres decisions, es un fet que hores d’ara no cal ser un nobel d’economia per ratificar-ho, tot hi així, aquest es el cas i es d’agrair, en aquest món global esta demostrat que els estats petits tenen mes possibilitats de conjunció interna, i de poder superar la situació, hi ha molts exemples a Europa on el PIB dels recents estats independents s’han multiplicat en poc temps.

Pel que fa l’estat, segueix el seu genocidi i persecució a qualsevol diferencia de l’Espanya unitària, i particularment si prové de Catalunya, primer es la croada contra les seleccions esportives per tot el món, amb casos tant flagrants com la federació de patinatge i la de rugbi, un amb grans irregularitats i pressions diplomàtiques, i l’altra basat en una llei franquista.  Ara fins hi tot el Carnet jove te que pagar aquesta xenofòbia anticatalana que mostren, quan hi ha molts territoris en la mateixa situació catalana, i que en formen part, i quan a més representa un 10% del total. Per rematar-ho en Mayor Oreja vincula el terrorisme i les consultes catalanes organitzades per la societat civil, unes opinions que demostren el seu tarannà feixista, i la seva falta d’arguments.  Criticar voler saber la opinió de la gent sobre un tema organitzat des de la societat civil, ja que els politics no volen, es simplement la base de la democràcia, això mai a la vida es pot comparar amb el xantatge de les armes. Relacionar les dues coses demostra la foscor d’aquest personatge digne de la democràcia de fireta espanyola.

En definitiva, arguments per l’estat propi cada dia mes sòlids, i la política espanyola que nomes busca la nostra desaparició com a poble.

Les eleccions han dictat sentència, i la victòria de Rosell ha estat inqüestionable, una preparació meticulosa i llarga, una campanya a veure-les venir, i no cometre errades, i uns contrincants que no han donat massa la talla, amb la sorpresa de Benedito en segona posició, i els discrets resultats d’Ingla i Ferrer, aquest últim l’apadrinat de Laporta, què ha pecat de falta de ritme, i de poc convenciment entre la massa social de ser l’hereu del millor Barça de la historia.

He de dir abans que res, que desprès d’una campanya discreta, on les acusacions han estat a l’ordre del dia, i sense massa arguments, girant entorn d’un model que funciona perfectament i pocs canvis pot admetre. El soci ha tingut una bona resposta, i les primeres declaracions han estat respectuoses per tothom, volent destacar la presencia i posterior abraçada de Laporta i Rosell, segurament enemics irreconciliables, però fent un gest que els honora, per saber no barrejar les coses, i deixar la institució al lloc que li pertoca.

En Rosell ja ha dit que la catalanitat del Barça es innegable, i no hi pensa renunciar, però sense barrejar-ho amb cap opció política, i obrint el club. Ha comes la primera contradicció quan ha dit que respectaria l’acord de la junta amb la Coordinadora de consultes per ser seu electoral el proper abril, assegurant que qualsevol acte democràtic esta bé, però ha deixat entreveure que amb ells a la junta no es segur haguessin acceptat. Si per una banda lloa un acte democràtic, no es pot posar en dubte que el Barça agafa aquests valors, i això no significa cap posicionament. Ens diu que en Laporta ja s’ha posat a la seva disposició per fer el traspàs de poders, i crec que desprès del fracàs de l’opció que ha triat, fruit d’un nefast plantejament canviant de candidat a mitja cursa, cosa que ha desorientat totalment al soci, ara te que sortir amb els seus encerts i errades com un dels millors presidents de la historia del Barça.  Rosell ha dit que l’1 de juliol tirarà endavant la demanda contra Laporta a títol personal, per l’afer de les comissions cobrades, i crec seria bo s’ho repenses ja que segur que el Barça en sortirà esquitxat, i s’ha de valorar tot plegat. Ha remarcat els seus objectius, i un es curiós ja que diu que es tracta que al cap de sis anys diguin de tots els membres de la nova junta que son gent normal, que insinua que els actuals no ho son.  S’ha d’anar amb cura amb les paraules, i comprendre que un líder com Laporta, te aquest punt d’ego personal, què fa que de la mateixa manera que la gent el segueix, molts que no combreguen amb ell, surtin per la porta del darrere, precisament per aquest caràcter tant marcat.

En Rosell ens diu que vol obrir el club i no barrejar-lo en política, crec que la catalanitat del Barça es inqüestionable, i en Laporta ha transmès aquesta identitat a tots els estaments del club amb normalitat, com ho pot fer el Manchester Utd o el Milan per posar dos exemples, amb les seves identitats respectives, no ens hem d’avergonyir de ser el que som, i menys amb un món globalitzat com aquest, si això suposa que un senyor de  Murcia no li agrada que el club sigui català, francament les coses son com son, i per això te molts més clubs al món que s’adaptin a les seves necessitats. No podem deixar de ser el que som per tenir més aficionats espanyols, es una visió provinciana que no te res a veure amb el món global que vivim.

La visió independentista desacomplexada de Laporta, ara demana que faci aquest servei que tanta gent demana, i que es traslladar aquest magnitud en la seva persona per liderar aquesta llista unitària amb l’objectiu de l’estat propi, i entrar amb força al Parlament.  La solució definitiva d’aquí a pocs dies, i se’ns dubte l’establishment ja tremola pensant en la possibilitat de l’efecte mediatic que tindria la seva  incorporació, per la causa independentista.

Segons els sondejos, els independentistes flamencs del N-VA, haurien aconseguit la victòria a Flandes i a tot Bèlgica, a l’espera que finalitzi l’escrutini. Per tant es probable que davant la presidència de torn de l’Unió Europea que ostentarà Bèlgica, el president comunitari podria ser l’independentista Bart de Wever. Aquests comicis han arribat desprès que la coalició d’aquest estat fos incapaç de mantenir el govern, i sembla que l’escletxa al cor d’Europa podria ser un exemple a seguir.

Aquest partit durant la campanya, i per captar l’electorat flamenc, ha arribat a proposar un canvi d’estat federal a confederal, on els flamencs i els valons conviurien amb els seus propis estats amb gairebé competències plenes, una proposta que pot haver estat clau per la possible victòria. Han baixat els crits del catastrofisme que alguns interessadament auguraven per la independència de Flandes, i així asseguren que amb pocs anys la independència total serà un fet que caurà pel seu propi pes. La independència unilateral semblava l’excusa, per tal que els valons davant la comunitat internacional extirpessin Brussel·les de Flandes, i així impedir la independència de la totalitat de territori. Tota aquesta situació ja ha portat a dir als líders valons,  que davant aquesta ruptura també se’n podrien sortir. De totes maneres el procés encara es pot allargar, ja que les negociacions per formar govern en aquest territori acostumen a ser llargues, i amb la perspectiva de la presidència comunitària, la resta de partits podrien unir les seves forces i impedir el trencament.

Aquest procés, tot hi ser llunyà per Catalunya, pot posar la primera pedra de creació de nous estats en l’Europa occidental, i comprovar com funcionen les coses en forma d’integració a la comunitat europea, i validació internacional sense escarafalls, tota una lliçó pel nostre propi procés, i un exemple clar per trencar moltes pors que hores d’ara no deixen decidir una part de la població per l’opció de l’estat propi.  La internacionalització del conflicte es un punt bàsic en el procés, i els casos d’Escòcia, Flandes o Grenlàndia poden ser exemples molt vàlids per les nostres terres.

El nostre moviment va cremant etapes, i ahir mateix tot i les dificultats, intents de boicots, i potser una data no molt encertada, la manifestació de la PDD va obtenir una bona nota, i una convocatòria de gent notable, fet que dona visibilitat a la bona salut de l’opció independentista.  Ara cal veure en aquest mes proper, si fructifica la llista unitària per l’estat propi, tant reclamada, i que ha de ser el pal de paller per encendre la flama dins el mateix Parlament, i fer del somni una realitat, com sembla esta a punt de produir-se als nostres veïns belgues.

.