ALBERT CORTES MONSERRAT

Segueixen marejant la perdiu dels indults per part del Govern espanyol, amb uns indults que ara diuen serna parcial i reversible. Alhora el trio de Colon fa el seu paper ultra amb recollida de signatures i imatges del seu odi i xenofòbia sense límits.

De fet, la Ministra Nadia Calviño, diu que decidiran pensant en l’interès general, i que la seva aposta es pel diàleg, la concòrdia i per no tornar als enfrontaments que només ens duen al fracàs.

La jugada, cada cop és veu més clara. Calviñó ens para de l’interès general, quan realment vol dir la manera d’acabar amb l’independentisme conjuntament amb la predisposició del nou executiu a la Generalitat, i poder deixar enrere aquest malson per Espanya que han vist que fins hi tot aplicant la violència i la repressió desfermanda no han pogut resoldre, gràcies a la resistència de la societat catalana i dels costos d’haver de mostrar la vertadera cara de l’Estat que es tant lluny de qualsevol democràcia normal que Europa ha pogut comprovar-ho amb tota la seva amplitud. Aposta pel diàleg i concòrdia, es deu referir a enviar les forces policials el dia 1 d’octubre per apallissar la gent amb un vot a la mà o a intentar arruinar moltes famílies i seguir amb la repressió total que no ha afluixat mai.

Aquesta mateixa democràcia consolidada, com els agrada repetir, ara ens presenta un indult reversible, o sigui una mena de burla macabra, que no en te prou ha utilitzar aquesta mesura simplement per finalitats polítiques, sinó amb una mena de llibertat condicional que per una banda dependrà del Govern de torn per interpretar-la i fer-los tornar a la garjola o perquè es tanquin a casa directament per por a fer un pas en fals i tornar a la presó. Un desgavell que ningú hauria d’acceptar.

Alhora, pretenen iniciar un diàleg que ni volen, ni voldran amb aquesta base, i amb l’interès conjunt de fer oblidar el procés cap a la independència amb pastanagues com els indults qua a banda siguin propaganda per dividir el poder espanyol en bons i dolents un cop més, quan tots sabem que son exactament iguals. De totes maneres encara hem de veure més maniobres per intentar esborrar un procés que si la societat vol no pot ser derrotat i d’ella depén no perdre l’objectiu de vista i no caure en aquest nou parany que fa tuf d’Estatut nou a la llarga i un frau de grans dimensions que aquest cop no hauriem de permetre.

Diu el nou Govern català que percep un gir estadista a la Moncloa per resoldre el conflicte. Detecten moviments en el bon sentit a Madrid com ens relata la mà dreta del President Aragonès, Laura Vilagrà.

El debat dels indults damunt la taula i les reaccions de bona part dels barons socialistes plenes de testosterona contraria, deixant les reclamacions de cap perdò de la dreta en un joc de criatures, ens diu que no son la primer opció, però serien benvingudes encara que la solució es ammistia i referèndum pactat. Sobre la taula de diàleg encara no te data però esperen sigui abans de les vacances d’estiu i noten ganes d’obrir una nova etapa, on tothom s’ha de moure amb un to positiu. Pel que fa al Pla B diu que depén de com evolucionin les coses.

Lamento dir, que aquest canvi estadista nomes es a la imaginació d’alguns, ja que els fets els desmenteixen descarnadament. El PSOE actua com a tal, una peça més del règim, el partit més conservador de la Unió Europea anomenat socialista i amb personatges tant sinistres com Guerra o Gonzalez per donar dos exemples bramant contra els indults, encara que tinguin a la seva motxilla crims de sang com els del GAL amb els seus responsables indultats, o Militars que van fer un cop d’Estat també indultats. Una repressió via Tribunal de Comptes que no atura la seva sagnia constant i una judicial on els repressaliats van augmentant amb número cada dia que passa.

De fet i com a exemple Múrica aprova l’himne espanyol, la bandera i el retrat del Rei a les escoles, en un gest que dona fe de la nul·litat democràtica espanyola, on nomes falta tornar a convertir “Cara al Sol” en un himne per cantar els alumnes al millor estil feixista.

No hi ha cap canvi, ni es preveu que n’hi hagi. Les dues opcions catalanes no estan damunt la taula, ni hi seran mai. El seu estadisme es la violència policial, la repressió amb la toga i el menyspreu i maltractament constant, aquesta es la manera de resoldre els problemes Espanya, sigui quin sigui el partit. Crec que a aquestes alçades intentar enganyar a la societat catalana fent veure el que no es no te cap sentit i es una falta de respecte per la mateixa i per totes les persones i les seves famílies que pateixen aquesta repressió en la seva propia pell.

Canvi d’actitud?

Aquesta regressió del procés per esborrar qualsevol rastre de les reivindicacions legitimes de la ciutadania, ara viurà un nou capítol amb els indults. Un tema que sembla pactat per darrere i amb una escenificació que poc te a veure amb culminar la República ja votada.

El pamflet del Tribunal Suprem dirigit per Marchena evidentment ha rebutjat de ple aquest indult amb components de venjança i elements polítics que continuen la farsa del mateix judici inicial, cap sorpresa. Pere Aragonés ens diu que benvinguts siguin però l’objectiu es l’ammistia i aprofitar els dos anys que queden amb el Govern espanyol abans de comicis electorals per fer inevitable el Referèndum acordat, i dient clarament que la derrota no l’acceptaran mai. Tot això amanit amb un Govern ple d’organs de Coordinació i tractes signats amb un partit i alhora no iguals amb l’altra que misteriosament ens diu que son compatibles. Per acabar desitjant anar a rebuf d’Escòcia i parlar de mil projectes, tot cal dir-ho sense recursos garantits, que com tots sabem depenen de l’Estat espanyol.

Efectivament, si el Govern no es engrescador, veient ahir el President confirmo que encara que s’ha de donar un temps com a qualsevol executiu per poder parlar amb propietat, parlar de projectes i bones intencions sense la clau de la caixa, es vendre fum, ara i sempre. Parlar d’un sol Govern que necessita una coordinació per cada despatx per no acabar malament, costa de creure que no son dos en un, parlar d’Escòcia, com si l’Estat espanyol fos la Gran Bretanya, gairebé es un insult a la ciutadania i parlar d’aprofitar els 2 anys de Pedro Sanchez a la Moncloa per fer inevitable un referèndum acordat que ja han dit per activa i per passiva que no en parlaran i que es impossible de totes totes, es francament una burla que aquestes alçades no ens mereixem.

Ara toca els indults, un perdó per no haver fet res. Per part espanyola els mateixos que el van concedir a Barrionuevo i Vera per ser creadors d’una banda terrorista amb crims de sang estatal o al Tinent Coronel Armada per organitzar un Cop d’Estat militar ara o neguen als nostres presos traspuant venjança i xenofòbia catalana pels quatre costats, res de nou. De fet, si el pacte ocult que potser es cou per deixar enrere la causa catalana hi ha indults, posteriorment amb els recursos ja anunciats podria tornar enrere i tornar al parany dels bons i dolents, de la desviació d’objectiu de Govern i ciutadania pels presos en comptes d’exigir el que sembla ningú vol realment com es culminar el procés.

Un nou engany a l’horitzó, on sembla oblidat que la repressió seguirà pels quatre costats i que l’única opció d’alliberament pels presos es la independència. Una obvietat que ara tothom pretén amagar, ja que els indults no son el tema.

La imatge de Jordi Cuixart anant a fer una abraçada a Miquel Iceta i compartint una estona amb ells de conversa animada conjuntament amb Salvador Illa fa mal a la vista, i crec és una indignitat que va més enllà d’un gest.

En Cuixart és una persona de referència en la lluita per assolir la llibertat d’aquest país, no en tinc dubtes, i de fet és una de les persones amb prou capacitat de lideratge per poder fer ombra amb la nostra mediocre classe política, però aquests gests confonen i son un símptoma gens engresacador.

Segurament, com a persona individual, tindria tot el sentit que fes el que li vingues en gana, inclos el perdó o la relació amb qui vulgui, però hauria de ser conscient que la seva figura es un referent per molta part de la societat i que per tant els seus actes ja no nomes son seus, sinó que tenen conseqüències i per tant han de ser més curosos. Personalment abraçar la persona que representa el Govern espanyol i que representa un partit com el PSOE, col·laborador entusiasta del 155 i ara que ostenta el poder a Madrid, instigador de la repressió i venjança descarnada a Catalunya, inclosa la seva injusta condemna, es fa estrany i alhora indigne.

No dubto que la presó fa el seu efecte, ho hem vist amb altres dels nostres presos polítics, i segurament es humà, de totes maneres, encara hi ha un segon motiu, el personatge en qüestió mai ha anat a visitar els seus excompanys de Parlament, i per tant la seva ideològia repressora si suma una inhumanitat manifesta que no es pot blanquejar amb abraçades immerescudes.

Al final, els gests nomes son això, però aquests donen validesa al relat o els fets encara que siguin injustos. El paper dels nostres presos al Judici va anar amb aquesta línia, tractar aquella farsa amb tota la normalitat i sense cap gest que servis per denunciar aquella injusticia en plena Unió Europea. Per tant van donar legalitat, el que no ho era de cap manera. El mateix passa amb l’abraçada, dona normalitat a una sèrie de personatges que haurien de ser marcats per sempre. Un altr exemple el podriem trobar amb Jessica Albiach i el seu paper abans de l’acord de Govern, la seva papereta del NO a la Declaració d’independència l’hauria de perseguir sempre i no es pot blanquejar amb un tracte igual que qualsevol diputat.

Aquests abraçades indignes no ens fa millors persones, ens fa blanquejar l’imposició, el feixisme i la intolerància que seria tot un altra cosa.

El 132 President de la Generalitat ja és una realitat, i crec que cal destacar alguns detalls que ens donen a entendre cap on camina la societat, i fins on podem arribar de lluny amb el control de la mateixa.

En Pere Aragonés ha volgut posar l’accent en l’esquerra, ens diu que vol treballar per la felicitat de la ciutadania, perquè Catalunya aixequi el cap i obrir una nova etapa. fer quatre grans revolucions com son social, verda, feminista i democràtica, com podem veure la paraula independència ha desaparegut.

Realment, entrem en el món dels tòpics ja passats de rosca com es aquests inputs que l’esquerra es veu porta incorporada i que hauriem de matissar. Una revolució social segons el concepte de país ideològic seria d’esperar, encara que com ja sabem les el·lits no entenen d’ideologies, i els canvis son molt limitats avui en dia. Una verda, no hi ha dubte que s’ha de buscar aquesta taula de salvació del planeta que molts cops sabem xoca amb els mateixos interessos del sistema i queda en res, o simple propaganda. Pel que fa la feminista, aquí arribem a un punt on sembla que ens diuen que l’estupidesa humana no te límits, crec que confonen feminisme amb paritat, i veiem allò tant discutible i trist de posar els membres de Govern per genere i no per capacitats o mèrits com reclamaria qualsevol societat avançada, això no fa un favor a dones, ni a homes, fa un flac favor a una societat que simplement vol els millors en cada lloc, siguin homes, dones, alts o baixos. En aquest cas van arribar a un extrem que cal destacar, com es la interpretació de l’Himne de Catalunya, canviant la lletra en termes femenins amb les Segadores, cosa que apart de ridiculitzar la dona, res te a veure amb el feminisme de fireta que la falsa esquerra o progre ens pretén vendre, i que arriba a una absurditat com aquesta. Un cop més, canviar la lletra original d’una cançó o himne en termes de genere o d’altres conceptes no es fer feminisme, es fer el ridícul.

Per últim, la revolució democràtica, crec que aquesta ja l’hem feta i l’hem guanyada, el que falta es aplicar el resultat, no fer un bucle infinit per no aplicar-lo mai.

La felicitat ja la buscarem cadascú, el Govern el que ha de fer simplement es complir els seus compromisos amb la ciutadania, i gestionar de la millor manera els mateixos, i això poc te a veure amb l’ideologia o en aquest cas les segadores.

Vull creure que es una broma, i per cert de mal gust. Escoltar com a pregunta en un possible referèndum acordat la possibilitat d’un nou Estatut, i que el futur President ho accepti com una opció si la ciutadania ho vol, es una paradoxa.

Saber que el full de ruta existent, es marejar la perdiu durant 2 anys amb una Taula de diàleg inexistent ja es prou pesat, escoltar que una de les prioritats es endreçar els fons europeus amb l’Estat Espanyol, quan sap perfectament i de fet ja ho han dit que aquest fons no passaran per la Generalitat, i els gestionarà el Govern espanyol, es el que te ser una autonòmia de l’Estat espanyol i no volem que ens enganyin amb falsedats com aquesta. Tanmateix escoltar la proposta de l’Estatut que posats a pensar malament podria ser la proposta que acordessin amb els partits catalans per desencallar el procés, renunciant a l’autodeterminació per un nou Estatut ple de promeses que tots sabem posteriorment mai es compliran, en tenim experiència, i de fet no ho han fet mai, però que podria ser una sortida perquè totes les parts sortissin airoses i deixessin aquest periode en via morta.

Un Estat que cridaria als quatre vents les seves bondats i oferiments per Catalunya amb mil i una millores que no pensen complir realment, però que la gent democràticament validaria, alhora pels partits catalans d’aquí ho vendrien com uns rèdits obtinguts com la vuitena meravella, i guanyarien encara més temps per arribar on volen arribar, que es la desmobilització de la gent, i l’oblit del procés que els ha posat contra les cordes a tots plegats.

Ho presentaran com un acord, ja que les dues parts han hagut de cedir les seves pretensions inicials, i repetirem una història vergonyosa que la ciutadania no ha demanat mai, ja que la Independència res te a veure amb un Estatut de fireta autonòmic, i més amb l’experiència que en tenim, on vam passar del peix al cove a les promeses de fum que ni tant sols arriben al cove.

Com sempre la ciutadania, més que mai ha de demostrar la seva maduresa, per si arribat el cas ens trobem en aquest context, i rebutjar clarament qualsevol engany, en el cas que es produeixi.

Ahir el futur president de Catalunya Pere Aragonés ens diu que l’objectiu principal de la legislatura es la culminació de la independència de Catalunya, com a frase queda esplèndida, però grinyola molt, quan no hi ha cap full de ruta per dur-ho a terme.

Efectivament, aquesta va ser la frase, amb el mirall escocés de fons, un diàleg de dos anys amb l’autodeterminació i l’ammistia com a elements claus, i esperant que Espanya es comporti com la Gran Bretanya amb un nou referèndum. Alhora Sabater per part de la CUP parla del nou referèndum i la necessitat de poder sostenir el resultat per ser efectiu.

Aquestes son les propostes, i francament totes parteixen de conceptes equivocats que les fan inviables. Evidentment que desprès de tot el viscut i la repressió patida, culminar el procés en un Govern independentista seria el més lògic, ara bé, quan això es converteix en simple retòrica ja sona a engany rere engany. Intentar encara dir que Madrid actuarà com Londres en el primer referèndum escocés es no conèixer res, actuar amb mala fe, o ser un babau. Pensar en els dos objectius descrits com a claus, quan la part que precisament te el poder i ha de decidir ha dit mil i un cops que no en vol ni parlar, es senzillament inventar una fantasia que la societat catalana no es mereix altre cop. La realitat es que la Taula es simplement autonòmica, on no es contemplarà cap cessió a Catalunya i on es tornarà a repetir que la independència no es tema de debat a l’Estat amb la violència i la repressió judicial com a recepta. Apart comparar la tradició democràtica anglesa amb l’espanyola es no haver aprés res de la història del món.

Per part Cupaire, parlar d’un nou referèndum, sostenint el resultat, ens porta a preguntar, perquè no validen el que ja s’ha fet i es compleix la llei ja aprovada al Parlament, en comptes de repetir un nou comici impossible, i ho ès perquè saben perfectament que Espanya mai el validarà, per tant una nova burla a la societat.

Quina pressa a enterrar l’1 d’octubre i tornar al victimisme autonòmic com sempre l’hem conegut per no anar enlloc. Una legislatura que partirà amb aquesta vergonya i vull creure que un poble que si vol culminar la independència, i que sap perfectament que allà on vivim, l’únic camí es unilateral i democràtic, i on a banda sap que els partits no poden ser al capdavant d’aquest moviment altre cop, sinó volem acabar al mateix lloc.

Desprès del pacte de Govern, i aquest retorn a l’autonomisme per part dels partits, si es que algun cop havien tingut alguna altra idea, enterrem l’1 d’octubre, el President legitim, el Consell per la República, i tornem a un horitzó polític amb molts anys per endavant, on les proclames a la Diada seran tant simbòliques com sempre.

Ara bé com diu Jordi Galves, la gent te una bona part de responsabilitat, al tornar a casa el dia 3 d’octubre o amb el Tsunàmi com pregunta en Galves. Com a lectura positiva, es que el poble ara més que mai te la paraula, si exigeix, si surt massivament i no demana permís als partits o institucions, nomes llavors la victòria pot ser una possiblitat ben certa. Si això no es produeix, i no aprenem la lliço, no cal despenjar l’estelada del balcó, però serà un símbol més sense cap eficàcia.

Xerrar només és xerrar

Jordi Galves

Un independentista que conec ha decidit de treure l’estelada del balcó. He quedat parat. Després de més de vint anys amb la blanca i sagrada estrella solitària de la independència damunt les quatre barres, ara casa seva, per fora, és una casa anodina, com les altres, sense cap identificació càlida. Es veu que la raó és el pacte de govern entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya que, al·lucina veïna, és per fer autonomia i no independència. He quedat parat. Perquè a mi em sembla que tan autonomista és aquest govern que ara comença com el govern del president Torra. O el govern del president Puigdemont que va culminar amb el primer d’octubre. El govern d’Artur Mas va posar les urnes, com li exigia la presidenta Forcadell, ben cert, però l’únic independentisme real el va posar el poble, votant massivament pel divorci amb Espanya. Si la bona gent de Catalunya s’hagués quedat a casa cap separatisme hagués estat possible i el govern colonialista de Madrid s’hagués fet un tip de riure, alleujat perquè els catalans no gosàvem decidir. Com ara, que es deuen fer un tip de riure veient aquests catalans que diuen que pleguen, que despengen banderes separatistes, que diuen que se’n van a casa. És exactament el que vol Madrid. Quan en realitat aquest govern Aragonès és el govern autonomista que neix més condicionat per la pressió de l’independentisme popular, el govern que li té, ara com ara, més por al poble i que ha hagut de començar demanant perdó als electors. En realitat aquest govern ha tirat endavant només perquè Pere Aragonès i Jordi Sànchez van agafar por del que podria passar si no arribaven a un acord. Si no arriba a ser per la irritació de l’opinió pública, si no arriba a ser per l’emprenyada monumental que es va generar arreu, anàvem de pet a un tercer tripartit o a la repetició de les eleccions. No en tingueu cap dubte, aquest govern no és el que volien la majoria dels polítics però ha nascut perquè els votants independentistes de la majoria del 52 per cent l’han imposat. Francament, jo m’estimo més un govern que li tingui més por als seus electors que a la Guàrdia Civil, jo vull un govern que estigui condicionat, pressionat, fiscalitzat permanentment per la gent que l’ha votat. Un govern que no pugui fer el que vulgui. Aquests senyors polítics no faran la independència, la farà el poble quan aconsegueixi arrossegar els polítics.

Reivindicar el primer d’octubre no es fa amb proclames solemnes, amb actes de fe, perquè xerrar i xerrar encara més no és fer política. De bones intencions en tenim tots però només l’acció revoltada del poble pot, realment, continuar amb el primer d’octubre. El president Quim Torra feia i fa discursos molt bonics però amb això no n’hi ha prou, perquè sembla que quan sentim discursos molt independentistes al palau de la Generalitat la gent deixa d’apretar, es relaxa, pensa que ja ho tenim fet. Hi ha independentistes radicals que han decidit despenjar l’estelada del balcó i inhibir-se de la política perquè en realitat el seu únic projecte polític és fer mala cara, és protestar i queixar-se, tot esperant que la feina la facin els altres. Encara és hora que m’hagin d’explicar per què allò del Tsunami es va aturar només perquè els dirigents de l’invent van donar l’alto. Si la gent diu que continua, que no se’n torna a casa, ni Aragonès ni Sànchez no tenen res a pelar.

El nou Govern autonòmic de la Generalitat i sense cap aspiració per fer complir el mandat de l’1 d’octubre, i si amb totes les ganes de fer-lo oblidar per sempre, tal com ens escriu en Iu Forn, en un dels seus enginyosos articles, te gairebé més òrgans de coordinació dins el Govern que Conselleries per evitar que no es noti la malfiança entre els dos socis. Al mateix temps i amb aquest retorn al que podriem anomenar peix al cove actualitzat, l’Estat espanyol segueix la burla i humiliació a la societat catalana nomenant a Baena o Tacito com vulguin a la Comandancia de la Guardia Civil a Catalunya, un dels personatges exemple de la repressió que patim i amb premi, com no podia ser d’altra manera.

La coordinació coordinada del nou govern (coordinat)

Iu Forn

Al final seran catorze conselleries, que no són ni moltes ni poques sinó les justes perquè n’hi hagi set per cada Partit Pactador del Pacte de Govern (PPPG). Però el que realment destaca de l’acord de entre Esquerra i Junts són els òrgans de coordinació. Si no m’he descomptat ni me n’he deixat cap, n’hi ha nou. I tot seguit els hi presento. Aquí una persona humana lectora (PHL), aquí una Estructura de Coordinació Coordinada (ECC). I, que consti, que tot el que ve ara és real i està extret del Document de l’Acord (DDA)

Per ordre d’aparició a l’Acord (A), hi tenim 1/ L’ECP (Equip de Coordinació Parlamentària), format per presidents i portaveus dels dos grups parlamentaris (PPDGP). Es reunirà cada setmana i prendrà les decisions per consens, 2/ L’ECG (Equip de Coordinació Governamental), format per sis alts càrrecs del Govern (ACG), tres de cada partit i que “alertarà de possibles desencontres amb l’objectiu d’evitar polèmiques i conflictes”. Es reunirà cada setmana i les decisions les prendrà per consens. Si el conflicte no es resolt “s’elevarà al Consell Executiu”, 3/ El CC (Coordinació de Comunicació) que crearà “un únic relat” i farà que tothom l’expliqui de manera “coordinada, coherent i consistent”. Es trobarà “amb una freqüència no inferior a una reunió trimestral” i prendrà les decisions per consens “però no es renunciarà al mètode de votació per majoria en cas que assolir-lo no sigui possible”, 4/ L’ESA, (Equip de Seguiment de l’Acord), que es reunirà cada quinze dies, 5/ El CDP (Comitè de Direcció Política) que es reunirà excepcionalment per revisar els Termes de l’Acord (TA) no resolts per l’ESA i les discrepàncies en la interpretació, 6/ Els GTS (Grups de Treball Sectorial) aprofundiran en el seguiment polític i parlamentari del desplegament del PG (Pla de Govern), 7/ La RMA (Reunió de Monitorització de l’Acord) es reunirà semestralment i els caps de setmana amb “totes les persones membres del CEG (Consell Executiu del Govern) les presidències i Portaveus dels Grups parlamentaris (PPGP) i dos participants designats pels respectius partits socis de govern”, 8/ L’OCI (Òrgan de Coordinació Institucional) que el formen el President Aragonès i la vicepresidenta Artadi i que, com queda clar, és un òrgan modest que pot reunir-se en una moto. Perquè el formen dues persones. L’Acord de Govern (AG) no especifica qui hauria de conduir-la, en cas que es decidís aquest format, però és que amb Tanta Coordinació (TC) no pots estar per tot, i 9/ L’ECCDEI (Espai de Coordinació Consens i Direcció Estratègica de l’independentisme), que reuneix tots els actors indepes del Govern i de fora.

Bé, amb tanta reunió espero que tinguin temps per governar. O al menys per coordinar-se en la governació (CELG). Ara bé, si vostè em pregunta què em sembla aquest format coordinatiu, li diré que el trobo escàs. Pobre, diria jo. Crec que li manca coordinació (MC). Proposo que aquests nou Organismes de Coordinació (OC) estiguin coordinats d’alguna manera o altra. Per tant, seria molt oportú crear el CC (Comitè de Coordinació), que hauria d’estar coordinat pel CCC (Comitè de Coordinació Coordinada), que dependria de l’ECCCC (Espai de Coordinació del Comitè de Coordinació Coordinada) i que estaria coordinat per l’ECTTCCDLC (Equip de Coordinació Total de Tota la Coordinació Coordinada de la Coordinació). Naturalment, tot aquest petit organigrama dependria de la Direcció General de Coordinació (DGC). I dos ous durs (IDOD).

Aquest acord de Govern a Catalunya, més enllà del repartiment de Conselleries i espero evitar disfuncions i baralles continues amb la seva acció de Govern, cosa que vull comprovar, hi desitjo resolta, en el full de ruta per culminar el procés comprovem com l’esforç per deixar enrere l’1 d’Octubre i donar-lo per enterrat definitivament es l’objectiu.

Efectivament, aquests dos anys d’esper d’un diàleg que serà inexistent, perquè com ja ens hem cansat de dir, per haver una negociació, les dues parts han de partir en igualtat de condicions, i aquí una te el poder i l’altra es subordinada i no reconeguda com a subjecte per la primera, per tant ja ens imaginem com aniran aquests dos anys que apart, no veig que en les lleis aprovades abans del 2017 figurin en cap lloc i que la societat crec tampoc ha demanat. El pla B per quan passi aquesta prorroga gratuita senzillament no existeix en l’acord signat, no figura la paraula independència, i molt menys unilateralitat. En qualsevol cas forçar amb pressió per un nou referèndum acordat es la proposta que deixa si no ho estava enrere el mandat de l’1 d’octubre, que contemplem amb rabia com els que va incomodar més, es precisament als nostres partits.

Demanar un nou referèndum, es no donar validesa al ja fet i així veiem com els nostres partits consumen el frau que van cometre davant la societat amb uns costos molt alts en forma de presó i exili, apart del desencis d’una societat que va fer tot i disposada al que calgui per acabar descobrint que tot era en va. Que no es contemplava donar continuïtat al resultat del mateix, ni obeir les lleis aprovades al nostre Parlament. Una crua realitat que cal pair.

Ara, aquesta societat enganyada pels seus propis representants ha de veure que nomes la seva mobilització permanent i massiva prescindint del full de ruta dels seus partits i amb les exigències, no cap a l’Estat espanyol, sinó precisament cap amb ells, es l’única sortida per culminar un procés on les lliçons son valuoses, i els aprenentatges de com funciona el sistema han de servir per madurar un poble que no pot tornar a cometre les mateixes errades.

Aquesta patada endavant, tirant pilotes fora, es la culminació d’un final d’etapa, d’un fracàs del procés on els partits han dimitit de les seves obligacions amb la ciutadania i tant sols busquen una sortida per tornar a una casella de sortida retòrica en un bucle infinit que provoca més vergonya que altra cosa.

Ens llevem avui amb un principi d’acord entre els dos grans partits independentistes que demanen disculpes per la demora i que suposem ens anunciaran amb detall en breu, deixant així la possiblitat d’eleccions en simple fum.

Segurament, ens hauriem d’alegrar d’aquesta notícia, però la realitat es que segurament formar o no Govern i de la manera que hi han arribat ens produeix vergonya aliena i passa a un segon pla, en comparació amb el full de ruta per culminar la independència com es la seva obligació.

De fet si comparem les propostes sembla que tot serà comèdia, ja que per part d’Esquerra es vol seguir negociant amb els botxins pels segles dels segles i deixant el procés per d’aquí a vint anys com manifestava el seu líder des de la presó, per l’altra banda ens diuen que la confrontació ha de ser la ruta a seguir, però tampoc es concreta com i quin paper hauria de jugar cadascú. Programes antagònics que un acord de conveniències no faran desapareixer.

Ens demanen disculpes, i crec que han creuat totes les línies vermelles de la irresponsabilitat i la vergonya aliena. Una negociació de fireta, on un partit on hem escoltat amb la propaganda dels seus hooligans oficials havia guanyat i l’altre partit no ho acceptava, i una llei treta de la manega amb una serie de suports a votacions presidenciables en el futur que per força havien de forçar l’altre partit a fer el mateix. Alhora comèdies com plantar-se i flirtejar amb els Comuns, cosa ja de jutjat de Guàrdia. Per l’altre costat també, estratègies que encara no s’han definit per molt bones intencions que hi hagi i canvis de posició en la mateixa negociació i campanya fruit d’aquesta indefinició.

Tanmateix, hem escoltat fins l’avorriment l’importància de superar aquest 50% màgic de vot independentista, i ara no tant sols no significa res, sinó que segons hem escoltat no faculta per fer servir la unilateralitat i no es un percentatge suficient sembla per fer res. Cap canvi, la pregunta seria dons perquè el reclamaven tant. Alhora acusacions de fireta on tots dos poden trobar exemples recents de la seva culpabilitat i per postres un cop més desvirtuant aquest valor percentual que la ciutadania els havia atorgat, tornant a deixar el seu vot en res, i amb amenaces catastrofistes com la necessitat d’un Govern, quan hem vist com la quantitat de mesos d’interinatge no han suposat cap daltabaix, més que res per com s’han portat els socis en el Govern i pel poder real de canviar les coses que sabem es gairebé nul.

En definitiva mentides i més mentides que la ciutadania ha hagut de pair i un acord de conveniencia que segons els termes que ens expliquin tampoc significarà res.

Davant la desorientació que patim entre els partits independentistes a Catalunya, unes possibles eleccions vergonyoses i una societat totalment astorada i amb rabia, hi ha un tercer actor que vol acabar la feina i incidir amb aquest desori per acabar definitivament amb el procés legitim cap a la independència.

Dues coses hem vist els darrers dies, curiosament una enquesta del CIS on el tripartit entre ERC, Comuns i PSC era la fórmula millor i més desitjada pel nou Govern català. Ahir l’ordre de detenció contra Laia Estrada de la CUP per part de la Justicia pels desordres que hi van haver amb la Reunió del Consell de Ministres a Barcelona de fa un temps.

Res es casualitat, per Espanya es l’oportunitat per proposar una cosa que no es nova, com un tripartit que deixaria l’objectiu independentista desactivat. Posaria l’accent en altres temes socials i una total col·laboració amb el Govern de l’Estat, apart d’un control més efectiu de la Generalitat i una Esquerra totalment desactiva i fora de joc en el tauler d’objectius cap a la independència i amb el caramel dels presos polítics com a objectius.

El segon tema, francament no es normal, que justament ara i quan la CUP sembla fa tot el possible per activar altre cop les negociacions entre Junts i Esquerra per formar Govern, s’intenti distorsionar amb aquesta ordre de detenció, per uns fets que tots sabem van ser una simple i nova humiliació a Catalunya per part de Pedro Sanchez amb un Consell de Ministres a Barcelona en plena repressió, amb un fort desplegament policial per dur-ho a terme, i tot per arribar al gran acord de canviar l’aeroport del Prat com a gran fita. Un parany de grans proporcions.

El paper de l’Estat en definitiva, no ha canviat, i si amb una mà utilitza la violència policial i judicial per creuar totes les barreres democràtiques i castigar Catalunya amb tota la seva força, amb l’altra mà aprofita el desgavell que ha creat entre els partits independentistes per culminar un final de procès que com sempre, sembla que oblida que es del poble, i aquest segueix amb més o menys força, amb més o menys por, però no està desactivat i es la clau per tornar un cop acabada la pandèmia allà on erem, exercint la pressió que ens ha portat a un camí sense retorn per damunt dels nostres partits.

En els moments que vivim, ens trobem orfes de referents, de lideratges que es deguin al poble i entenguin la situació més enllà del partidisme i la covardia intolerable que hem viscut els darrers anys, i no tinc dubtes que un d’ells, es en Jordi Cuixart.

El President d’Òmnium va participar en un acte de la entitat a l’Hospitalet aprofitant un permís penitenciari, i crec va dir allò que molts pensem i no tenim un altaveu tant gran com ell per fer-ho present. Va se critic amb els partits independentistes i va dir que volen avisar a la classe política, que si s’imposa la disputa estèril entre partits, que no comptin amb l’entitat que presideix. Que parin els insults i linxaments entre companys de lluita. Cal dir tot davant la presència dels representants dels 3 partits. Ha demanat una sortida a l’atzucac creat, ja que les conseqüències poden ser irreversibles. Finalment, ho ha reblat dient que nomes si som capaços de tornar a ocupar places i carrers, serem escoltats un altra vegada, que la repressió i l’exili no poden ser límits a les nostres aspiracions i que l’1 O es un patrimoni a preserva i el 3 O haviem d’haver arribat més lluny.

Tota una arenga que per força havia d’avergonyir a la classe política present. La situació que vivim astorats i indignats la societat, per culpa d’unes cupules dels partits que no han superat encara l’ètapa autonomista i on el partit es la seva nació per damunt de tot. No hi ha dubte que la pandèmia ha estat un gran aliat per ells ja que el seu principal mal de cap, com es la gent ha hagut de quedar-se a casa i així deixar de pressionar als mateixos.

Molt ben fet, dir que no comptin amb l’entitat si nomes hi ha disputa partidista, no ens podem barrejar amb aquests jocs miserables de poder. Demanar aturar les desqualificacions es un altra mesura obvia i on nomes veient els trolls que emplenen les xarxes per difondre missatges miserables ja es veu clar els seus objectius que res tenen a veure amb els de la societat. Un altra veritat es la covardia, i dir ben clar que per damunt de presos polítics i exiliat ja l’objectiu final, no pas a l’inreves. Una cosa portarà l’altra, no hi ha altre camí. Per últim la gran clau de tot, el 3 O no vam saber anar molt més lluny i fer impossible no culminar el procés, aquí la responsabilitat es de tots i sobretot que nomes hi ha una manera de sortir endavant, hi es tornar a emplenar els carrers tant aviat es pugui per exercir aquesta pressió que els nostres mai voldrien tornar a veure.

La dignitat de Jordi Cuixart, ha de ser la nostra dignitat i responsabilitat.

Davant aquesta comèdia dels nostres partits amb un espectacle denigrant, ens faltava per veure com la CUP convocava ERC i Junts fent el paper de mediador i proposant els punts a pactar. Segurament es el que ens faltava per veure.

Els cupaires s’han caracteritzat en passades legislatures per ser la força que posava el límit els acords de Govern i les legislatures, enviava presidents a la paperera de la història com diuen ells, ho forçava mocions de confiança a mitja legislatura per posar uns exemples.

Ara en una volta més, va pactar un acord de mínims amb Esquerra, quan per responsabilitat havia d’exigir respectar aquest 52% tant demanat, i iniciar des del primer dia unes negociacions a tres per poder fer que aquest nou percentatge oferis un canvi d’espectacle i una salt endavant i sòlid en el procés cap a la independència. La seva postura va ser la contrària, acceptar l’acord a dos i pretendre que el tercer, peça clau i molt més nombrós acceptes aquest acord.

Apart, ens diuen que no volen eleccions en cap cas, ja que seria una irresponsabilitat que el país no es pot permetre, i que haurien de parlar de quatre punts: Donar resposta a la crisi social i econòmica, un mur de defensa dels drets que no caben a l’Estat, una reunió de l’acord nacional d’autodeterminació i les estratègies independentistes fora de les negociacions de Govern. El que anomenen un nou embat democràtic.

Realment aquest sainet, cada dia fa més llàstima. Els actors sembla que desprès d’haver enganyat als seus votants corresponents, ara com si res, intenten fer creure de la seva responsabilitat i segueixen donant a entendre que no es posen dacord amb el més senzill i base de tot el vot rebut. Precisament donar sortida a la culminació del procés cap a la independència. Parlen de plans per donar resposta a la crisi social i econòmica, quan saben perfectament les limitacions absolutes de la Generalitat, parlen de defensa de drets quan han acceptat absolutament totes les injusticies provinents de l’Estat i ens venen el concept embat democràtic que en si no vol dir res i que fins ara no hem vist per enlloc.

Una mediació d’un partit que ha acceptat una prorroga del país de 2 anys i ara veure com a nous companys de viatge pels Comuns, que tots sabem contraris a la independència. En definitiva una nova fase d’aquest gran frau als catalans.

El trencament dels dos principals partits independentistes és un fet, però tampoc hem de dramatitzar, més enllà que des de la societat ens indigni la seva irresponsabilitat i la constatació dels seus vertaders interessos amb la utilització fraudulenta del nostre vot.

Un cop assumit això, i deixant per endavant que tots els partits poden veure en el seu currículum, fets que els haurien d’avergonyir, arribem a allò que anomenem final de cicle. Un cop avortat per part d’Espanya la culminació de la independència catalana, amb una bona part gràcies a nosaltres i les falses expectatives aixecades pels nostres representants amb una resposta per part de la societat que va superar les seves espectatives clarament. Dues maneres de fer que per força no poden unificar-se, ja que son dos camins amb el parany de la validació del nostre vot i que no han estat ben explicats, amb el que arribarem a dir que son un frau democràtic pel poble.

Per part de Junts, amb l’estandard de l’actitud que ha desafiat el catalanisme poruc i submís clàssic des de l’exili i deixant a l’Estat en mala posició judicialment, ens explica la culminació del procés com objectiu, però sense deixar clar com i de quina manera abordar-lo. A l’altre costat Esquerra sembla ja ha abandonat aquesta idea i dòcilment ha col·laborat activament amb la governabilitat estatal i ha prioritzat la sortida d’aquells que es van entregar a la Justícia espanyola validant un sistema corrupte i que ho han pagat amb escreix llastimosament.

Veient ahir les negociacions amb Podem, un partit no independentista i sobretot veient la seva portaveu Jessica Albiach, aquella que va aixecar la papereta del NO el dia de la Declaració d’Independència bellugant la cua per entrar un Govern que diuen d’esquerres com a prioritat i exigint els vots necessàris de Junts vetats i gratis. Al mateix tems veiem a Madrid Rufian i Diaz molt comodes intentant lligar el tema amb els presos de fons com objectiu.

Arribats a aquest punt, no podem deixar podrir el procés, per tant unes eleccions amb totes les cartes damunt la taula podria ser una opció per retrobar el camí, aquí Junts en aquest cas te una gran responsabilitat, així com les entitats de la societat per un projecte tipus SNP a Escòcia i que agafi el relleu obert a tots aquells que independentment de la ideologia tinguin clar l’objectiu final i com arribar-hi, que nomes passa per la unilateralitat i la no col·laboració amb un Estat que ja sabem com les gasta. Donar peu a una legislatura en format tripartit autonomista i deixant passar el temps en la nostra contra seria una errada imperdonable.