ALBERT CORTES MONSERRAT

He preferit deixar l’article de José Antich sobre la reunió de Vilagrà i Bolaños i aquestes bases imaginaries que es busquen per acords que ni existeixen ni existiran. De fet es una gran burla a la ciutadania catalana que no es mereix i que el nostre Govern i partits sistemàticament porten com a full de ruta per deixar l’independentisme en res i les seves cadires autonòmiques blindades.

Com deia prou, prou, prou.

Focs artificials de Sant Joan a la Moncloa

José Antich

La visita de la consellera Laura Vilagrà a la Moncloa per reunir-se amb el seu homòleg Félix Bolaños ha servit per ben poca cosa, més enllà de la pirotècnia dialèctica que sol acompanyar aquest tipus de reunions. Cap avenç a l’agenda del Govern que es va constituir fa més d’un any i que se sustentava en l’amnistia, un referèndum acordat i la fi de la repressió. Tampoc cap resposta satisfactòria que permeti girar full al CatalanGate, l’escàndol més gran d’espionatge il·legal conegut a Europa i que només podria passar per la creació d’una comissió d’investigació independent al Congrés dels Diputats i l’assumpció de responsabilitats polítiques. La famosa taula de diàleg sembla haver anat directament a alguna de les fogueres d’aquesta nit de Sant Joan ja que cap dels dos governs no va tenir especial interès a convocar-la. L’única concessió de la Moncloa a la Generalitat ha estat una reunió, sense data, quan l’agenda de Pedro Sánchez ho permeti, amb el president Aragonès. Una cita que la consellera Vilagrà va situar abans de les vacances d’estiu i que, evidentment, no ha timbrat com una carpeta urgent atès que la va sol·licitar el 6 de maig passat.

El fet que Vilagrà i Bolaños compareguessin davant de la premsa separadament i en llocs diferents -la consellera a la delegació de la Generalitat a Madrid i el ministre a la Moncloa- ja donava una idea de la necessitat que tenien ambdós d’enviar missatges diferents i de què no s’era davant d’un gran anunci a realitzar. I menys encara, positiu. Les vaguetats de Vilagrà ressaltant que s’havia de treballar en les garanties i que eren una condició mínima per a restablir el marc de negociació -que no ha existit mai- i la seva insistència en l’agenda antirepressiva no van tenir una concreció. Sí, en canvi, la preocupació perquè el Tribunal Suprem pugui modificar la seva doctrina sobre els indults concedits pel govern espanyol i, en concret, als presos polítics catalans. Amb massa antelació i potència, la carpeta dels indults ha reaparegut en el marc d’un diàleg entre ambdós governs.
El ministre Bolaños, tocat com tot el govern espanyol i el PSOE pels desastrosos resultats electorals de diumenge passat a Andalusia, va utilitzar la trobada per fer un exercici, així ho va dir, d’estabilitat institucional i política, una cosa de la qual els socialistes van mancats al Congrés dels Diputats. I emetre el discurs buit que el govern espanyol fa servir per desactivar el moviment independentista. Així, Bolaños va repetir diverses vegades la necessitat que es generi confiança entre Catalunya i Espanya ja que la societat catalana necessita acords. Va parlar de la necessitat d’un temps nou que miri al futur i que projecti nous acords, i va ressaltar que en aquest marc mai no s’ha de tornar a la tensió insuportable que es va generar a Catalunya el 2017. En aquesta Catalunya idíl·lica del futur basada en una agenda autonòmica, podrà tornar al lideratge econòmic, a parlar de protecció social i d’inversions estratègiques. Tots els conceptes són del ministre Bolaños i una còpia de l’agenda per a la reconciliació de Pedro Sánchez.

Fins aquí, en línies generals, el que van dir uns i altres des dels seus respectius faristols. A l’agenda oculta, a més dels indults, segur que hi ha els pressupostos generals de l’Estat per al 2023. El govern espanyol desitja saber si es donen les condicions per comptar amb Esquerra abans d’obrir un meló per al qual no sap si té aliats però que, en canvi, sí que sap que necessita que siguin expansius davant de la crisi econòmica del pròxim hivern. Mentre s’obre aquesta via, la Moncloa i els barons socialistes hauran d’avaluar si de cara a les eleccions municipals de maig vinent l’aliança d’aquests últims anys que tanta estabilitat li ha donat al PSOE és el camí adequat davant del seu retrocés electoral andalús. Retrocés que projecta a Espanya una més que probable derrota electoral quan se celebrin els comicis que han de decidir el pròxim inquilí de la Moncloa.

Ahir al Congrés espanyol vam tornar a veure aquells numerets que de tant en tant ens tenen acostumats els nostres diputats i que a base de repetir-los son ja més un ridícul per ells mateixos i una presa de pel a la ciutadania catalana que altra cosa.

Efectivament ahir un cop més a Madrid i amb el vot de PP, VOX, Ciudadanos i com no el PSOE es va rebutjar l’ús de llengües oficials diferents al castellà a la cambrea parlamentària. Tot seguit Montse Bassa per Esquerra ha començat la intervenció dient si imaginen no poder parlar la seva llengua pròpia en el seu país, dient que estan fartes, començant a parlar en català parlant de la mentida de l’Espanya plural i dient que els independentistes no han vingut a reformar Espanya. Finalment se li ha retirat la paraula. Nogueras per part de Junts ha dit que si al Congrés no hi cap la nostra llengua tampoc hi cabem nosaltres i ha tingut la mateixa sort. Finalment Botran per la CUP ha explicat que els catalans son bilingues i en canvi molts castellanoparlants son monolingües i també ha acabat silenciat.

Veient això, i veient un cop més com els amics d’Esquerra, el PSOE vota exactament igual que la dreta que tant ens diuen com amenaça futura, ens podem tornar a preguntar el perquè del seu suport incondicional i humiliant per Catalunya. Bassa parla d’imaginacions de no poder parlar la teva llengua al teu país. Potser algú li hauria de dir que no son imaginacions, que son una realitat des de sempre i que no canviarà. Diu que està farta i que no han vingut a reformar Espanya, donç potser hauria d’explicar que fan encara a les institucions espanyoles, és una contradicció tant flagrant que fa pudor. S’han plantejat mai no presentar-se ni col·laborar amb l’Estat, mentres ho facin validen cada llei i cada institució i han de complir les normes que son les que son, no son noves, prou de cinisme. Al mateix podriem dir a Miriam Nogueras, li agafo la paraula i li comunico que el català no hi cap, per tant també pot agafar el tren de tornada. Finalment Botran no ha descobert res, això passa de sempre.

Francament, aquests numerets sense solta ni volta denunciant coses que malauradament son norma a l’Estat espanyol i que tothom sap, nomes es hipocresia pura i serà cert, quan abandonin les seves cadires d’una vegada i deixin de validar un Estat que mai serà el seu.

Prou de numerets sense sentit.

La paraula dimissió o assumpció de responsabilitats no existeix a l’Estat espanyol, i el que amb altres llocs seria normal, aquí es inexplicable, i si deixem al marge casos puntuals, la majoria forçats per la situació mai ningú assumeix res.

El darrer cas es Ines Arrimadas, la líder del partit de l’odi i la xenofòbia per la llengua catalana i per tot el que representi la identitat del país, que va emigrar a Madrid amb aires de grandesa i que ha vist com aquest cadaver polític camina ràpid cap a la desaparició amb desfeta rera desfeta.

Si a Catalunya pràcticament va quedar en res, ara veiem com a cada elecció autonòmica endarrereix notablement els seus resultats i Andalusia definitivament desapareix, de 21 diputats a 0. Es veu que això no es motiu per presentar la dimissió i aquest personatge ens diu que el seu partit ja no es percebut com una opció útil i que calia una reformulació del mateix, una mena de refundació, tot ho deslliga de la bona feina feta i de les persones que l’han dut a terme, finalment fins hi tot critica no haver pactat a Madrid amb el PSOE com opció estratègica i en culpa el seu predecesor.

Tot molt normal dins la mediocritat, la pregunta seria que si la feina ha estat bona i la gent que l’ha executada ho ha fet correctament, com es que la societat ha retirat el seu suport fins deixar-lo a la vora del precipici. De fet, no fer autocritica en una situació aixó ja es prou greu, i parlar de refundar un cadaver es simplement paranoic. La honestedat requereix una dimissió immediata com a màxim responsable i assumir que ser el “tonto util” de l’espanyolisme ranci contra Catalunya es una feina que ja ha quedat amortitzada i per tant cal passar full. Un partit sense cap altre objectiu que anar contra la llengua catalana i contra la identitat catalana sense més. Odi per l’odi te un recorregut per força limitat. Darrera no hi ha res més, i per molt que es vulgui disfressar d’ideològia o propostes socials, la veritat es que el seu pas serà recordat com una política de baixa estopa amb personatges mediocres que un cop han fet el seu paper seran retirats de la circulació sense contemplacions com estem veient per retornar, el que de fet no ha marxat mai a l’Estat espanyol, el bipartidisme que prové del franquisme, amb Populars i Socialistes com dues cares de la mateixa moneda.

Ningú recordarà el seu nom, desprès de desaparèixer, si no es per ser exemple del que no es de rebut.

Les lliçons que ens venen d’Andalusia, son diverses i dos partits han fracassat i confirmen un la seva baixada imparable i l’altre la seva mort definitiva, em refereixo a PSOE per una banda conjuntament amb l’anomenada esquerra i l’altra la del partit de l’odi Ciudadanos amb una defunció anunciada.

Per primer cop, el que era una autonomia sempre socialista ha rebut una majoria absoluta dels Populars i una victòria en totes les provincies. Una pujada moderada de VOX que serà irrellevant i un resultat negatiu del socialisme i de la resta de la part esquerra. Per últim la desaparició dels 21 diputats de Ciudadanos definitivament. Tot un avís pel que vindrà a les Eleccions Generals espanyoles amb Feijoo al capdavant i avalat per aquests resultats tant exitosos i una tendència de fi de cicle de Sanchez sense majoria actual en el Congreso i pendent de que Esquerra segueixi exercint del que es coneix com a “pagafantes”.

No cal ser un gran politoleg per veure les tendències de les darreres eleccions autonòmiques amb la culminació a Andalusia, per veure que els Populars amb Feijoo al capdavant son els candidats número u per ocupar la presidència espanyola les properes eleccions, els números ho avalen i que l’anomenada esquerra, això a Espanya fa de mal dir ja que no deixa de ser molts cops una dreta camuflada s’ha anat desinflant i la sort de Sanchez sembla arribar a la seva fi. També cal dir que Podemos sembla no remuntarà els seus resultats i quedarà arrossegada com a crossa socialista encara que hi hagi nous lideratges, de fet ells també son corresponsables de l’acció de Govern, encara que a vegades intentin fugir d’aquesta responsabilitat. VOX seguirà creixent, amb la pujada Popular segurament a poca velocitat, però pot ser una crossa perfecta si no hi ha majoria absoluta i finalment Ciudadanos arribarà a la seva fi. Un partit fundat per l’odi, per intentar destruir la nostra llengua i que apart de la seva xenofobia i paranoia absoluta no haurà aportat res de res.

Amb aquest panorama, cal veure si encara seguim escoltant allò de que no ens aixecarem de la taula, per cert una taula imaginària, o el diàleg com a resolució que si ara es inexistent, amb el nou panorama ja serà una utopia. Un canvi que ens permetrà veure fins on pot arribar el cinisme interessat dels nostres partits i la seva ficció espanyola per seguir mantenint les seves cadires. No hi ha dubte que la ciutadania te que forçar aquest nou cicle i castigar aquests representants porucs i hipocrites que han ostentat el poder fins ara. Toca decidir si volem arribar al final o no, no hi ha mitges tintes.

ERC, PSC, Comuns i la CUP dins la Comissió d’Acció Exterior aproven una resolució carregant contra Israel amb l’acusació d’apartheid als territoris ocupats de Cisjordània. Una nova mostra d’un Parlament de fireta i uns partits totalment irresponsables.

De fet dona la coincidènica que es l’únic Parlament europeu que ha pres aquest posicionament. Un cop més aquesta teorica majoria independentista del 52% veiem que simplement no existiex i llencen una resolució amb l’acusació indicada i aferrant-se a la resolució en aquest sentit de la Cort Penal Internacional. Des de Junts en aquest cas han votat negativament argumentant que l’impacte de la posició sera zero i no afecta al Govern escollit democraticament a Israel, apart les relacions entre Catalunya i Israel tindran un perjudici incalculable. Per Esquerra diuen que el que està passant a Israel dista per ser una aposta de resolució democràtica del coflicte. Carles Porta per la CUP va més enllà i parla de que Sud-Àfrica ja va ser un camp de proves per la manera de fer d’Israel.

Tanmateix a Gaza no hi ha presència israeliana des de la retirada de Ariel Sharon, i a Cisjordània hi ha els règims acordats d’Oslo amb diferents controls en solitari per part Palestina, en solitari per part d’Israel i les zones mixtes. Hi ha s’han aixecat veus contraries amb aquest acord i que denoten que mai deixaran de ser un simple Parlament d’una regió sense cap poder.

Una nova prova de la mediocritat d’un Parlament autonòmic sense cap poder i sense cap aspiració de tenir-ne amb uns polítics independentistes sense cap sentit d’Estat i el que es pitjor posant la seva ideologia per davant dels interessos d’un país, on la ciutadania en majoria va decidir ser un Estat amb tot el que això comporta. Fer un posicionament com aquest que cap Estat normal europeu ha fet, es esperpèntic, fer un favor a l’Estat espanyol, per això el vot socialista i de Comuns, ja que un possible aliat poderos quan arribi el moment, ara prengui amb tota la raó un posicionament contrari, o sigui acaben de fer el joc a l’Estat en contra nostre. Aquests il·luminats d’Esquerra i la CUP en aquest cas haurien de saber que Palestina serà un suport sense cap pes en un procés d’Independència, però la posició d’Israel si que es molt important, recordo que fins hi tot en el seu moment es parlava de crèdits monetaris per resistir els primers mesos de la separació.

Un nou ridícul d’uns representants que tornen a demostra que no estan a l’alçada i que nomes poden estar en una cadira d’un Parlament sense cap poder ni responsabilitat.

El líder socialista català Salvador Illa ha fet campanya a Andalusia i compara les queixes del President Juanma Moreno dels Populars amb l’independentisme, en un nou gest hipocrita i cinic del mateix.

Efectivament, les queixes del president d’Andalusia amb nul·la autocritica sobre la seva gestió, han estat equiparades amb l’independentisme i el Govern català. Ha critica com les peticions i responsabilitats cap al Govern espanyol son les mateixes que a Catalunya on no fan mai res malament, diu que està bé que et queixis en matèria d’inversions, però diu estaria millor no paralitzar la línia 9 del metro de Barcelona durant 10 anys, sense parlar en cap moment del deficit d’inversions. Posteriorment ens diu que Catalunya i Andalusia son entrellaçades, i diu que Catalunya no s’entendir sense les aportacions importantíssimes dels andalusos, dient que es pot ser català, andalús i espanyol.

Aquest vividor de la política, deixa anar la seva consciència nacionalment espanyola i d’odi a Catalunya per justificar el que no es pot justificar. Com sembla tota la campanya andalusa ha girat al voltant de Catalunya atacant pels quatre costats i oblidant que precisament s’havia de parlar d’Andalusia que es el tema en unes Eleccions andaluses, i que jo sapiga a Catalunya no hi votem a les mateixes. La seva defensa del seu partit, el PSOE li serveix de coartada per atacar al President andalús quan reclama al mateix i ja de pas el seu vertader objectiu l’independentisme. De fet a mi tampoc m’agrada a aquestes alçades de la pel·licula el victimisme constant, considero que ja ha estat denunciat molts anys i ara toca un pas més, si no el fas, ja no tens dret a seguir una queixa que es obvietat del sistema. De totes maneres quan treu l’exemple de la línia 9 del metro, en cap moment parla dels incompliments flagrants amb les inversions del seu Govern que nomes s’executen un 38% com ha constatat la Hisenda Pública, crec que es un motiu suficient, conjuntament amb els incompliments sistemàtics de cada any, un cas crònic on la part de culpabilitat del Govern en aquest cas socialista es molt alta, i on li podem sumar el seu cinisme negant una realitat contrastada com han fet.

Per últim el mantra del nacionalista espanyol excloent, dient les aportacions dels andalusos a Catalunya, unes aportacions que van ser per ells mateixos, no per Catalunya, prou de dir aquesta mentida com si haguessim de donar les gràcies per haver vingut a guanyar-se la vida aquí. Ningú diu que els que per exemple van anar a Alemanya, la van aixecar, però amb Catalunya tot s’hi val, i no es el normal ser espanyol, andalús i català, com no ho es ser Alemany, Italià i suec per exemple.

Es la hipocresia d’Illa.

Ahir Vilagrà pressionava al COE per valorar una candidatura olimpica catalana en solitari ja que compartir-la amb Aragó sembla definitivament avortada.

El punt de no retorn es el concepte de la candidatura conjunta amb Aragó, ens diu que no es culpa de la Generalitat i assenyala la part aragonesa. Parla de l’esforç de fer projectes i propostes que han estat totes rebutjades amb un anticatalanisme evident. Blanco per part del COE si be en un princip va valorar la candidatura solitaria ha virat com a prioritat la conjunta. Vilagrà ens parla de propostes de Lamban diferents i contradictories entre si. Valorant que s’han d’obrir noves alternatives. Aquesta hauria de ser en solitari, i ja ha topat amb l’opinió negativa del Govern espanyol bàsicament per temes polítics que podrien passar fàctura per la interpretació de favor a Catalunya. El COE decidirà, però es una mort anunciada que ja no admet més teatre.

Aquest despropòsit arriba al final, i tots sabem quin serà, la no presentació de la candidatura simplement perquè en solitari no pot ser Catalunya, encara que tots sabem que qualsevol altra no tindria problemes. Entenc que independentment de la meva opinió i de la decisió final de la gent. Reuneix tots els protocols i treballs previs per anar endavant, però un cop més la catalnofobia es posarà en marxa, i el que havia de quedar amagat sota el paraigues d’Aragó per amagar qualsevol visibilització catalana a l’exterior, evidentment en solitari no podria ser així. Crec que Vilagrà ja ho sap això i per tant un Govern serios denunciaria el tema i deixaria de fer volar coloms amb propostes que saben aniran a la paperera per les opinions que ja s’han filtrat. Aquest menyspreu constant mereixeria per guardar una mica la dignitat, una retirada de la part catalana definitiva i aparcar qualsevol petició sota el paraigua d’Espanya. No hi ha noves alternatives i sabem la decisió final del COE.

Cal dir prou a tant de cinisme i fer veure que Espanya es un Estat normal on tot va pels conductes normals, no ho es i Catalunya sabem quin paper hi juga i que li espera dins aquest Estat. Prou de col·laboració i blanquejar aquest franquisme sociologic i aquest odi sense límits.

En aquest cas, prou d’enganys olímpics i de defensar els interessos del capital per aquests jocs, i aguantar una humiliació rere l’altre per blanquejar un Estat.

Avui han començat les proves de les PAU i ja sabem que per l’Estat espanyol i concretament per un sector ranci i d’odi a la nostra llengua la preocupació no es el nivell dels alumnes, sinó posar traves en el tema de l’idioma.

Desprès que la Justícia dictamines que no es podia fer per defecte en Català i que qui ho sol·licites se li donaria en castellà, cal dir que la proporció era de 9 a 1 a favor de la llengua catalana i amb l’excusa d’estigmatitzar l’alumne que demanava canvi d’idioma. La Generalitat com sempre ha obeit fent veure que defensava la llengua i aquest cop cada alumne es trobarà un formulari a la taula per marcar si vol els exàmens en castellà o en català i els examinadors el recollirant, serà anonim diuen i així resolen el tema.

Cal dir, que si de veritat la immersió lingüística era tant ideal i sempre es defensava amb l’argument de que els alumnes aprenien el català com a llengua vehicular i sortien amb un nivell a l’alçada dels millors de l’Estat en llengua castellana. Apart aquest model comença a les escoles, segueix als Instituts i se suposava que era d’una aplicació total que ara amb la sentència del 25% hem descobert que mai ningú s’ha preocupat de controlar, i la disbauxa era absoluta, una façana institucional que durant 30 anys ha complert una funció que simplement era fum.

Dit, això i amb aquest sistema en marxa, no te sentit que les proves de les PAU no segueixin el mateix sistema amb el català com a llengua vehicular i normal i atenent algun cas excepcional per alumnes amb poc temps a Catalunya. La resta se suposa que han crescut amb una llengua vehicular que haurien de dominar perfectament i no te cap sentit al final de trajecte abans de començar la vida universitaria canviar el rumb.

Es una mostra més, d’aquest teatre dels nostre partits, una submissió absoluta sense cap respecte per la nostra llengua, com hem vist amb el decret aprovat posant per primer cop el castellà com a llengua a l’alçada del català, amb l’eufemisme del curricular. Amb aquest precedent no es estrany doncs aquest nyap a les proves de les PAU, que denota un cop més quina es la llengua de primera i quina la de segona per les nostres institucions.

Anormalitat per tot arreu.

Sempre hem escoltat aquella frase de que els Reis son els pares i molt encertadament en Germà Capdevila ho aplica amb el blindatge. Aquell frau dels nostres partits que obviant la historia que es repeteix un cop i un altre ens anuncien lleis que ens protegeixen a prova de bomba quan saben que no es veritat i que l’Estat mai en farà cas, deixant la fantasia de poder per la via autonòmica creixer com a poble en res.

El blindatge són els pares

per Germà Capdevila

Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, el mariscal Josep Joffre va proposar la construcció d’un sistema de defensa al llarg de la frontera francoalemanya per evitar una nova invasió germànica. L’heroi nord-català havia lluitat a la guerra franco-prussiana de 1870-71 i a la Gran Guerra de 1916-19. Sabia que el alemanys hi tornarien tard d’hora, i no s’equivocava.

André Maginot, el ministre de Defensa francès d’aleshores, va fer-se seva la idea de Joffre i va fer-la realitat. Així, França va construir una xarxa de més de 100 fortificacions a 15 km de distància entre si al llarg de la frontera entre les dues potències europees. D’aleshores ençà es coneix amb el nom del polític que la va fer possible: la Línia Maginot, un prodigi de l’enginyeria destinat a blindar França d’una invasió germànica. L’esforç tècnic i el cost material va ser enorme i el resultat, nefast. Quan les previsions del militar català es van fer realitat i va esclatar la Segona Guerra Mundial, els exèrcits de Hitler senzillament van fer la volta per Bèlgica i van conquerir França sense ni tan sols apropar-se a la Línia Maginot.

Els episodis recents destinats a aturar els atacs judicials a l’educació catalana i l’imposició del castellà a les escoles fan recordar la fallida Línia Maginot. Hem tornat a sentir que la llei del Parlament blindava els directors i el català al sistema educatiu català. Només cal una ullada ràpida a les hemeroteques per comprovar que els blindatges “Maginot” han estat una constant a Catalunya. El 2006, els partits catalans declaraven tot cofois que el nou Estatut blindava el finançament de Catalunya. Pocs anys després, una majoria sòlida del Parlament aprovava la Llei d’Educació de Catalunya, que blindava el sistema d’immersió lingüística a les escoles. La llei del cinema també estava cridada a blindar la presència del català a les pantalles. De fet, cada cop que algun partit català acorda quelcom a Madrid, declara tot cofoi haver blindat alguna competència, alguna inversió, algun dret dels catalans.

Els francesos es van equivocar de ple amb la Línia Maginot, però no van tornar a caure en el mateix error. Els catalans, tanmateix, no n’aprenem. Bastim defenses com l’Estatut-Maginot, la Llei d’Educació-Maginot, o ll’Acord d’Investidura-Maginot, pensant que evitarem els atacs espanyols. Una vegada i una altra, però, les Panzerdivisionen de l’Estat fan la volta per Bèlgica i deixen en ridícul les nostres defenses. Una de les herències dels fets d’octubre de 2017 és l’enterrament definitiu de qualsevol gradualisme per avançar cap a la llibertat de Catalunya. L’Estat aplica amb consistència un programa destinat a diluir Catalunya, la seva llengua i la seva cultura dins una matriu castellana uniforme que no admet diferències ni matisos: España una y no 51. Els blindatges no existeixen, són els pares. L’únic antídot és la independència i no hi ha cap alternativa gradual per evitar la plasmació del programa estatal de dissolució total de Catalunya. Cal ser-ne conscients i actuar en conseqüència.

Hem conegut el cas d’una noia britànica que es troba en perill d’expulsió per participar en la protesta contra la sentència del procés. Un nou cas esperpèntic amb la repressió de l’odi espanyola.

La fiscalia li demana per moure dos contenidors 2 anys de presó substituits per l’expulsió del país. Ella veina del Clot a Barcelona es acusasda per les protestes independentistes del 2019 per desordres públics i l’expulsió seria per vuit anys. Es dona el cas que la noia als 6 anys va venir a viure a Alacant, i fins hi tot a treballat per la Generalitat. El cas va ser per la condemna als líders independentistes i amb les manifestacions de rebuig que es van produïr. Diuen segons els Mossos d’Esquadra que va moure dos contenidors al mig de la calçada per evitar el pas dels furgons policials i la seva identificació diuen es pel seu serrell. De fet hi ha moltes persones amb aquests trets físics i no hi ha imatges que recullin la seva presència, i de fet hi ha un precedent d’absolució ja que l’acció no provoca alteració de la pau pública, del que se l’acusa amb ella.

Aquesta es la doble vara de mesurar de la justícia espanyola i el context on ens trobem, aquell que vergonya de tots nosaltres veiem com els nostres partits hi col·laboren, validant aquesta manera d’actuar i blanquejar la mateixa. Pel que fa al cas no hi ha proves amb imatges i per tant nomes es la paraula d’un mosso sobre el de la noia i això es molt perillós ja que no te cap lògica que la paraula d’una persona prevalgui sobre la de l’altre cosa que podria portar a situacions d’indefensió total per part de la ciutadania, dir que te un serrell, això es ridícul, ja que hi ha milers de persones amb un serrell, apart tenim el cas resolt d’un altre judici que va comportar absolució pel mateix tipus de delicte. Si mirem la condemna per suposadament moure dos contenidors de 2 anys o 8 anys d’expulsió ja es demencial per la seva exageració en comparació amb altres delictes molt més greus.

De fet i en un context més polític, els nostres representants i institucions van ser incapaços de condemnar la farsa de judici que vam viure a Madrid i per descomptat la ciutadania que encara conservava un mínim de dignitat havia d’expressar la seva indignació d’alguna manera amb aquest sistema podrit. De fet van posar amb molta dificultat la policia i van estar a punt de revifar el conflicte amb tots els nostres partits en contra, els mitjans en contra i el sistema rebutjant les seves accions.

Aquí veiem com l’odi no te fronteres i que nomes el poble pot salvar el poble.

Les paraules del líder a Madrid d’Esquerra, Gabriel Rufian un altre copa amb el President Puigdemont en el seu punt de mira han traspassat totes les linies vermelles possibles, amb la paraula tarat per declarar la independència com a qualificatiu.

En una entrevista a TV3 i preguntat pels seus tuits com el famós de les 50 monedes quan es debatia si declarar la independència o convocar eleccions el 2017, ha contestat que el tarat era el que va declarar la independència i no el que feia un tuit, i el més important sense voler rectificar en directe. Posteriorment i davant la polseguera ha demanat mitges disculpes poc creibles.
De fet en els últims temps en la cambra espanyola ja va validar les acusacions de mitjans espanyols sobre la trama russa i el President Puigdemont, titllant-los de jugar a ser James Bond i dient que no els representen, o més properament dient a Jaume Asens que no vagi tant a Waterloo.

De fet el President Aragonés s’ha desmarcat de les declaracions encara que sense concretar res de res. Crec que agafant les declaracions de Vilalta, on trobaria estrany per Junts que deixes el Govern i marxes d’un Govern independentista, aplicant aquesta màxima, que coi fa Gabriel Rufian a Madrid com a teoric representant de l’independentisme, insultant constantment a un President de la Generalitat. Realment, el més normal seria la seva substitució immediata, però evidentment confirma que els teorics partits independentistes no tenen tal objectiu i nomes es centren en el partit i la promoció personal. Cal dir que les contradiccions s’acumulens, la pregunta ja seria que hi fan uns diputats de partits independentistes a les institucions de Madrid, quan Espanya ha fet un 155 a Catalunya, ens ha pegat el dia 1 d’octubre i patim una repressió ferotge per part estatal, el més normal i sense que això suposi cap risc legal per ells, hauria estat la seva retirada i la nul·la col·laboració, a partir de fer el contrari, ja res es normal.

La paraula tarat de Rufian per atacar el seu màxim adversari, el President Puigdemont, va en la línia dels Tardà, Sergi Sol i companyia i el seu gust per acostar-se a PSC i Comuns com aliats que en plantar cara per la independència que crec ni veuen ni creuen. De fet el seu cinisme es tant gran que ahir aquest menyspreu vergonyos va tapar en part un altre atemptat contra la llengua per part dels nostres partits i que sembla tothom intentar tapar per seguir aquesta obra dolenta dels nostres partits i que pot acabar en drama.

Rufian, no es independentista, es un personatge que utilitza el menyspreu i el cop de tuit per la seva promoció personal, el que coneixeriem per un vividor de la política on la teorica aspiració del seu partit li queda molt lluny.

El tarat de torn.

La nova ponència de Junts parla de posar a criteri de la militància la continuitat en el Govern de Catalunya. Aquest fet ja ha portat a dir a Esquerra que els semblaria estrany posar en risc un Govern independentista i republicà.

De fet la ponencia parla de valorar el grau de compliment de l’acord amb ERC i prendre les decisions oportunes sense descartar-ne cap. Diuen que fa un any es va tancar un acord per culminar el mandat de l’1 O i preparar un embat democràtic. Destaca que la Taula de diàleg ha arribat al final per la nul·la voluntat del Govern espanyol, deixant clar que moltes accions encara pendents poden accelerar el procés i per tant el Govern ha de fer el seu rol en el mateix. Esquerra ja ha dit que els sorprendria posessin en risc un Govern independentista.

En el context general veiem com el cas flagrant d’espionatge va perdent força i les reclamacions quedaran en res i escolten des de Madrid com Sanchez aposta per l’agenda del retrobament i nega el deficit d’inversions a Catalunya, alhora que al Parlament donen suport a la nova llei lingüística que per primer cop posa el castellà com a llengua curricular amb el suport del Govern català.

La hipocresia d’aquests partits no te límits, parla la portaveu d’Esquerra de posar en risc un Govern independentista i republicà, crec que un Govern amb aquests qualificatius no te res a veure amb el Govern actual a la Generalitat, amb col·laboració total amb l’Estat, assumint la repressió amb naturalitat i acceptant absolutament qualsevol fet o decisió que prové de les estructures de l’Estat siguin judicials o d’altres. Han acatat absolutament tot deixant la institució buida de qualsevol poder, ni que sigui autonòmic. El Catalangate ha estat assumit sense que ningú assumeixi cap responsabilitat i davant el decret contra la llengua catalana a l’escola han introduït per primer cop el castellà com a llengua curricular com a defensa de la llengua diuen.

Per tant, i en base als fets no es un Govern independentista i molt menys republicà. Què Junts posi les decisions en mans de la militància hauria de ser una cosa normal, encara que com tots sabem el funcionament dels partits no es democràtic i els interessos de càrrecs en un Govern no quedaran en res per la decisió dels militants. Si aixi fos ja no haguessin arribat a cap acord de Govern assumint totes aquestes contradiccions i sense un full de ruta per culminar el procés.

Igual que Sanchez i la seva agenda del retrobament, no se sap amb qui, i la negació dels propis números donats per la Hisenda Pública, la mentida es per damunt de tot.

Com diu en Jordi Galves donar una patada endavant i esperar una nova jugada futura no es responsable. No ho es pels partits o representants de la societat que han dimitit de les seves funcions per no assumir cap responsabilitat que no sigui assegurar les seves cadires autonòmiques al cost que sigui. De totes maneres tampoc ho es per una societat que no pot mostrar-se impassible veient com es destrueix el país i ara la seva llengua, segurament el bé més preuat de la nostra identitat.

Crec que no som conscients que el deixar fer als nostres partits i Govern autonòmic ens pot portar a una situació irreversible i cal actuar amb rapidesa per tornar a mostrar que la societat es molt per damunt dels interessos dels partits i no podem esperar una nova generació o no hi haurà res per salvar.

Catalunya està fent història

La societat catalana, en el seu conjunt, ha preferit delegar la protecció de la llengua catalana en una escola despullada

Jordi Galves

La societat catalana, en el seu conjunt, ha preferit delegar la protecció de la llengua catalana en una escola despullada i descontrolada. I en les noves generacions. És una manera ben hipòcrita de treure’s la responsabilitat del damunt. Per a alguns polítics la independència de Catalunya també és problema dels que vindran al nostre darrere. Com si per aquest camí tan bo que anem fent tots fos segur que, d’aquí uns anyets, quedi alguna cosa per independitzar o alguna llengua per preservar. El cert és que despreocupar-se no és mai una bona idea. D’aquí ve que un bon dia descobrim, consternats, que un rei és un vividor, que un president de la Generalitat amic seu és un altre vividor i que la llengua i la cultura del nostre país s’estan marcint per falta de miraments i de rec. La nostra societat, en conjunt, és la responsable del futur del català i de deixar que els polítics facin el que els doni la gana. No, la nostra societat no pot permetre que un individu sense formació ni atenció per l’interès general de Catalunya com Salvador Illa i el seu PSC tinguin la darrera paraula en la polèmica sobre la llengua catalana.
Cal recordar que fou precisament el PSC qui va organitzar unes jornades sobre la llengua catalana, els passats 28 i el 29 de gener a Barcelona per dir que el català no pot estar millor i que el que necessiten els nostres alumnes és encara més i més castellà, que es veu que no estan prou castellanitzats. Amb la participació estel·lar d’Irene Rigau que ara s’ha fet partidària de tot el que diguin els senyors jutges. Unes jornades d’experts, cal recordar, que van ser inaugurades per aquest altre gran especialista en català anomenat José Montilla, el president de les xuletes a la butxaca. I clausurades per aquest gran gestor anomenat Salvador Illa, el que diu “bones tardes” i el que va inflar en un 52% el cost final de la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Són els representants d’una manera feliç i despreocupada d’entendre la política. “Això ja ho pagarà algú”, pensen. O “això del català ja se’n cuidaran uns altres”. La societat catalana ho aguanta tot. Són una mena de gent molt ben educada.

Qui diu el PSC diu Convergència i Unió i diu també Esquerra Republicana. Aquí tots els tres grans espais polítics han estat responsables de la cartera d’Educació i Ensenyament i tots han fet la mateixa política consistent en no aplicar les lleis que podien ser conflictives. Concretament les lleis de Normalització i de Política Lingüística, per exemple, que tant irriten Ciutadans i als que sempre és fàcil d’acontentar amb una renúncia i una altra i una altra, sempre a costa de la llengua catalana. La veritat és que tota la nostra classe política i periodística, que en depèn, ha volgut convèncer-nos que és igual una llengua que l’altra. Com si les dues tinguessin la mateixa força. Que la paritat i l’equilibri entre català i espanyol és una decisió salomònica i sàvia. I que, tot i que l’Estatut proclama el català com a única llengua pròpia de Catalunya també ho és, d’alguna manera, l’espanyol. Quan les dades cada cop són més alarmants i ens deixen a tots, com a societat, en una situació ben vergonyosa. En recordaré una i prou: només un 30% dels alumnes arriben avui amb el català après a casa quan s’incorporen a l’escola. Aquest sí que és un rècord històric.

Les paraules del líder Popular, Alberto Núñez Feijoo dient que a Catalunya hi ha un apartheid lingüístic, ja que els nens no poden tenir coneixement del castellà a les aules. De pas acusa el Govern de no ser garant de la Llei i ho contraposa amb el Govern Popular que va posar els líders independentistes a la presó i que ara immediatament demanaria la suspensió del Decret lingüístic aprovat pel Govern català.

Cal dir que molts periodistes i opinadors sobre el lideratge de Feijoo, ens deien que la moderació tornava en aquest partit amb el líder gallec. Els fets evidentment han posat les coses a lloc, amb els seus pactes amb el feixisme de VOX i ara amb aquesta gran mentida del apartheid. Sembla que els líders espanyols no els importa el significat de les paraules i les banalitzen com el més normal del món, cecs pel seu odi a Catalunya i sense aturar-se a pensar les comparacions fetes. Cal dir que si revisem a Sudafrica, l’apartheid amb la població negre va ser un dels periodes més foscos de la història i una vergonya per la humanitat que va causar molts morts. Utilitzar això per atacar la llengua catalana en comparació amb el castellà, es senzillament molt miserable i per desgracia la normalitat espanyola.

Fabricar un missatge de la opressió constant al castellà per accelerar el seu objectiu des de fa 300 anys, com es destruir i arraconar la llengua catalana al no res. Aquest missatge fabricat amb l’ajuda dels mitjans i de la mentida constant evidentment el desmenteix la realitat, aquella que amaguen i que no els interessa. En qualsevol cas si parlessim d’apartheid i no m’agrada aquesta paraula es el que ha estat fent l’Estat espanyol amb Catalunya socialment, economicament i historicament un cop i un altra amb uns espanyols de primera i uns de segona quan ens referim a Catalunya, aquest ha estat el tracte i les proves i els números freds ho avalen.

De fet, d’un Estat on la Justícia no fa cas a les resolucions europees com en el cas que hem conegut de Xabier Atristain, membre d’ETA que ja dorm a la presó en contra de les resolucions judicials fora de les fronteres espanyoles i a instàncies de la Fiscalia, aquella que depén del Govern, en aquest cas del PSOE, demostra la disbauxa d’un Estat sense regles, ni respecte a la democràcia amb la benevolència de la Unió Europea que sembla mira un altre costat, quan en el seu cor viu instal·lat el feixisme sense rubor, ni vergonya.

Això si que es un apartheid.

Estem en uns temps de baixada pel que fa al nostre paper com a país i defensa dels nostres drets. En tenim dos exemples més amb la carta de Vilagrà a la Ministra i amb les noves declaracions delirants d’Anna Grau sobre la Plataforma per la llengua.

La carta de la consellera diu que els acords son paper mullat i demana reunions urgents, així com el compliment de la totalitat de les inversions acordades despres de constatar l’execució del 35% i reclamar la paraula donada. Parla d’un compromís bilateral on els dos s’hi impliquen en el mateix grau i s’indigna per la deslleialtat existent i que afecta encara més la confiança. Per altra banda la diputada de Ciudadanos Anna Grau en seu parlamentària i seguint amb el seu deliri i odi irracional habitual demana a la Plataforma per la llengua que es disolgui i entregui les armes, dient que actuen com a matons del monlingüisme i com a canibals del consens. Això en la comissió de cultura i seguint aquest deliri incomprensible fent intervencions repetides en català i castellà.

El problema de voler intentar amagar les intencions reals d’aquest Govern, que no es res més que la submissió total i absoluta, es que quan s’ha de fer algun gest que seria normal, se li nota la falsedat i acaba quedant hipocrita i ridícul. La carta de la consellera mostra sorpresa pels acords com a paper mullat, com si fins ara els acords amb el Govern espanyol de torn no fossin gairebé sempre així. Demana una paraula i implicació que per la part espanyola no ha existit ni existirà mai. Parla d’una confiança que nomes ella deu tenir, ja que no hi ha hagut motius per fer servir aquesta paraula, no confondre amb interessos per seguir aquest frau autonòmic pels segles dels segles. Una carta que no exigeix res i nomes constata el que tots sabem del tracte d’Espanya a la Catalunya autonòmica, pura hipocresia.

Per la part d’Anna Grau, ja estem acostumats amb aquest odi profund per Catalunya i especialment per la seva llengua, es podria tractar d’un problema personal, mental o que simplement compleix el teatre de Ciudadanos creat recordo per aportar el seu granet de sorra amb l’aniquil·lació del català, el seu objectiu màxim. Parlar d’una Plataforma que simplement denuncia els atacs constants a una llengua com la nostra per part de l’Estat i la seva situació com si fos un grup terrorista es demencial, parlar de matons del monolinguisme, que precisament es el que son ells amb la llengua castellana es esperpèntic i per rematar el deliri fer una intervenció repetida en castellà i català al Parlament crec que sobren els qualificatius i donen idea d’un personatge que fa llàstima.

En definitiva, en decadència.