ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA HIPOCRESIA SENSE LÍMITS

La trobada en la mateixa sala de Sanchez i Puigdemont ens ha deixat alguna frase que directament es una burla i un menyspreu a la ciutadania en benefici d’aquesta classe política que defensa el seu status diferèncial amb la resta de la societat i que deixa veure com ha canviat la democràcia.

No parlaré del xou mediàtic muntat per la dreta i extrema dreta en el Parlament Europeu i els seus deliris de trencament de l’Estat de dret i d’Espanya per la llei d’ammnistia. De fet es curiós que els preocupi un Estat de dret que ells mai han defensat ja que l’únic dret que defensen es el seu per damunt de la resta de la societat, i amb la Dictadura com ideal per aconseguir-ho. Sanchez ens diu que avui la situació a Catalunya es infinitament millor i la seguirem millorant en oposició al 2017 amb situacions de discòrdia i enfrontament a Catalunya. Per la seva banda el President Puigdemont en la seva intervenció va dir que les oportunitats s’han d’aprofitar quan es presenten i si es deixen passar les conseqüències poden ser desagradables en referència al fracàs de la petició del català a Europa.

Es curiós veure com la hipocresia viu instal·lada en la classe política. Sanchez entén per millor la situació actual que la del 2017. La imposició via policial i judicial d’un Estat contra la lliure voluntat d’una societat per decidir amb el seu vot, això per Sanchez es millor. Que una societat sigui interperlada i exerceixi els seus drets amb el joc de les majories i minories com mana el sentit comú, es vist com situació de discòrdia, de fet suposo la mateixa de qualsevol votació com les que cada 4 anys escolleixen les cambres legislatives i que no son llavors questionades per Sanchez. Tot un disbarat democràtic que diu molt del tarannà de Sanchez que decideix ell quan la societat pot decidir i quan no. Per la part del President Puigdemont parlar de les oportunitats desaprofitades, quan es el President que no va obeir les lleis aprovades al Parlament sobre el resultat del referèndum del 2017, una oportunitat perduda per Catalunya i la seva societat que havia decidit i fet la seva part, ho trobo d’un gran cinisme. De fet es veritat, te conseqüències, i les hem vist aquests darrers 6 anys en forma de repressió a la població i frau en massa a la mateixa com si no existis.

La hipocresia no te límíts.

PRIMER PAS SENSE SOLUCIÓ

Avui hem vist com entrava per primer cop l’amnistia a Madrid, veient un PP i VOX desbocats i amb odi pel broc gros, un PSOE obligat a defensar-la sense cap credibilitat com va demostra Patxi Lopez en el seu discurs i amb el paper galdós dels partits catalans. Per la part de Junts amb el meravellós argument que aquesta seria beneficiosa per Espanya ja que netejaria la seva imatge davant els tribunals internacionals, cal tenir pebrots per dir això, i Rufian per Esquerra parlant de que estan preparats per assumir el resultat d’un referèndum i preguntant si Espanya ho estava, també cal tenir barra quan el 2017 no el va assumir ningú. Veure per creure.

En Bernat Dedéu fa un retrat perfecte de la figura adorada de Pedro Sanchez i la tossuda realitat del seu cinisme amb uns partits catalans obedients i sense cap nivell.

Estimar Pedro Sánchez

Bernat Dedéu

El lector deu haver coincidit amb més d’un camarada de militància independentista que, d’ençà del pacte d’investidura amb el PSOE, es desfà de lloances a Pedro Sánchez. Els catalans som un animal polític adorable i, a banda d’acceptar amb alegria que ens donin pel sac, ho celebrem encara més si el botxí en qüestió sembla la reencarnació de Maquiavel. És així com, d’una forma més aviat freudiana, la majoria dels conciutadans admiren que el líder del PSOE hagi aixecat la camisa de Puigdemont i Junqueras amb una sèrie de promeses que, com es veu a dia que passa, sempre amagaran una quota important de lletra petita; s’ha esdevingut amb el tema català a Europa (el qual, una vegada closa la presidència de torn espanyola a la UE, té escasses possibilitats de prosperar) i també quan es palesi que la llei d’amnistia tindrà un desplegament molt més costerut del que imagina tot déu.

Però l’independentista decebut s’expressa d’una manera molt particular, que demana un divan amb extra de coixí. Entén que Sánchez és una persona sense cap mena de principis, però que, a diferència dels líders del procés (que comparteixen el mateix defecte), aconsegueix sobreviure a les seves pròpies mentides. La cosa té la seva conya, perquè la dreta espanyola té tota la raó del món en subratllar els tics autocràtics del presidente i el seu cinisme (a saber, recalcant que l’Executiu no para de contaminar el poder judicial a base d’endollar-hi exministres i aprovant una amnistia que Sánchez va perjurar que no signaria mai, desplegada amb una remarcable opacitat parlamentària), i també la tenen els votants socialistes a qui s’ha fet empassar l’indult general sense cap consulta. Però això tant li fot, perquè Sánchez es quedarà temps a La Moncloa i té gran part de Catalunya bavejant.

L’electorat català ja té prou experiència per no enamorar-se de la gent equivocada, la qual cosa inclou els líders de l’esquerra espanyola i els falsos profetes de l’independentisme
El PSOE és ben conscient d’aquest fet (tampoc no cal ser un geni, però què hi farem) i aprofita l’esplendor del seu líder fent coses com ara denunciar Santiago Abascal a la Fiscalia per delictes d’odi arran de les famoses declaracions sobre la possibilitat de “penjar Sánchez pels peus” i també ideant performances tan catxondes com ara posar al mateix escenari el presidente amb Jorge Javier Vázquez perquè facin uns hihis sobre això de tenir un mediador salvadoreny. Mentre el capatàs va guanyant-se una certa fama entre els catalans, com ho va fer ZP tot just arran de l’aprovació de l’Estatut, el processisme estira el carro de la mamella afirmant una cosa tan delirant com que l’amnistia serà el preludi del referèndum. La idea encara té més gràcia, car si Sánchez va indultar els polítics del procés i ara els amnistia és justament perquè els veu incapaços d’imposar-lo com a condició.

De fet, i això explica l’acostament de Sánchez a Zapatero, l’actual inquilí de La Moncloa està intentant repetir el clima de falsa concòrdia que va preludiar el tripartit a Catalunya. Salvador Illa no té un carisma excessiu ni una ambició desmesurada, però en té prou amb veure com el Govern fa el ridícul admetent que no sap ni llegir els resultats de l’informe PISA per anar ratificant-se en l’opció més sensata per la gent de seny. Seguint amb el paral·lelisme, els nostàlgics de Convergència somien amb l’establiment d’un nou govern que exclogui el món de Junts de la Generalitat per reagrupar-se de la mateixa manera que va fer Artur Mas durant la regència de Maragall i Montilla. La política catalana té tan poca esma que la majoria dels seus petits líders només pensen a xutar la pilota el més endavant possible. L’únic que els pot fer trontollar és que persistim més en l’abstenció.

Estimar Pedro Sánchez serà una operació similar a adorar Zapatero. La diferència, no obstant, és que l’electorat català ja té prou experiència per no enamorar-se de la gent equivocada, la qual cosa inclou els líders de l’esquerra espanyola i els falsos profetes de l’independentisme. L’únic que no poden controlar, insisteixo, és que decideixis no formar part dels fonaments d’aquesta pantomima. Hi ha poc marge, és cert, però això si més no és a les teves mans.

PRIMERA MENTIDA DEL PACTE

Finalment, en la darrera oportunitat del Govern espanyol per portar a votació el català en el Consell de la Unió Europea dins la seva presidència, ha estat retirada, i es consuma una nova presa de pel per aquells dos partits que han donat suport a Sanchez, i on algun apostava sempre per cobrar per avançat.

Es confirma la retirada, i com excusa el ministeri argumenta que mai van donar per fet que seria avui, ja que els informes comporten temps. Cal recordar que la unanimitat dels 27 ha de ser un fet per aprovar la qüestió. De fet hi han recels i la proposta espanyola es incloure català, basc i gallec dins el Règim lingüístic de la Unió i així evitar un efecte contagi en altres Estats. El cert es que aquesta proposta va ser enviada poques hores abans de la trobada i això ha causat malestar entre els socis europeus.

El problema afegit es que l’1 de gener acaba la presidència espanyola amb el que això comporta per aprovar iniciatives. De fet el rum rum ens deia que les coses no s’estaven fent bé per aconseguir l’aprovació i la sensació de que amb la investidura aprovada, aquest interés forçat, no per convicció com sempre havien demostrat en sentit contrari, ja no era massa entusiasta, ni eficient. De fet recordo que especialment Junts i el seu cobrament per avançat per diferenciar-se d’Esquerra en va fer bandera a canvi del vot favorable a la Presidència socialista de la Mesa del Congreso, i si això li sumem declaracions del mateix Sanchez aquest cap de setmana en to de broma amb el mediador salvadorenc de la Reunió de Suïssa, veiem com la primera mentida dels acords surt a la llum, res que no sigui previsible, i norma habitual en les negociacions del PSOE amb els partits catalans.

Ni el PSOE ni els Populars han volgut mai la oficialitat del català a Europa, i això era una evidència que no cal ser molt llest, ara amb la investidura a la butxaca i 6 mesos a Europa d’anar fent veure que miraculosament havien canviat d’opinió, veiem que no, i si amb la presidència no hi ha hagut cap interés, imagino sense ella. El més vergonyós com sempre l’actitud dels nostres partits amagant la realitat i seguint amb el conte creat un cop més. La dignitat hauria de ser la pèrdua de votacions de Sanchez, però sap que això no succeirà, ja que pot seguir amb la farsa indefinidament i on els nostres partits participen activament amb la mateixa, amb la societat i aquest cas la llengua com a víctima.

Primera mentida de moltes del pacte de la vergonya.

LA VERGONYA DE L’INFORME PISA

Encara cueja l’Informe Pisa que ha deixat l’educació catalana en uns nivells molt avall i a la cua de l’Estat espanyol. Això ja es prou greu, però la reacció i les excuses del nostre Govern encara és més trista i decebedora.

Cal dir que a nivell mundial la caiguda ha estat generalitzada en aquests indicadors i que referents com per exemple Finlàndia han perdut pistonada posteriorment a la Covid i en bona part per la seva culpa. Dit això, si tornem a Catalunya la caiguda es profunda i la primera reacció dient que la quantitat d’alumnes nouvinguts a la mostra per fer l’informe era molt elevada, ha fet tanta llàstima i vergonya que poc després ja ha estat rectificada, substituida pel silenci i per mesures com una cortina de fum.

Realment, la clau és caure en el parany d’aquesta societat que ens volen vendre i on la cultura de l’esforç desapareix, i on els alumnes son tractats com a criatures on qualsevol mal resultat pot ser un trauma i cal ser dissimulat, on el fracàs escolar s’ha d’amagar i on els alumnes superen cursos sense aprovar les matèries. Una mica com la llengua catalana alhora de donar les classes, en principi no era cap opció i posteriorment ho ha semblat ja que ningú ho ha controlat deixant la immersió molt tocada.

No s’ha pres consciència de l’importància del sistema educatiu i dels valors i maneres de fer que havien de consolidar l’èxit i la preparació de l’alumnat. Enlloc d’això s’ha traslladat aquest tipus de societat idiotitzada a les aules més preocupats per ensenyar uns resultats, que veritablement arribar-hi per mèrits propis. En aquest cas els nostres Governs en son responsables i no haurien d’amagar el cap sota l’ala.

Evidentment la Covid ha fet estralls, la immigració es excessiva i no es vol abordar el tema com caldria i no hi ha dubte que fa més difícil els resultats, però la clau es el mateix sistema i aquest ha perdut els papers, afavorint el fum per davant el resultat treballat, i els números encara que siguin falsos i dissimulats “No assolit” enlloc de donar els números i les idees clares que mai seran excel·lents per tothom com a la mateixa vida.

Aquella escola repúblicana, enveja del seu temps ha quedat en l’oblit i la baixa qualitat dels nostres governs també ha fet estralls en un tema tant essèncial com l’Educació i decisions no educatives, sinó polítiques que ho han embrutat tot i els crus resultats son aquests.

La vergonya de l’informe Pisa.

ICETA: EL VIVIDOR DE LA POLÍTICA

El nou nomenament de Miquel Iceta com ambaixador espanyol davant l’Unesco, deixa prou clar com de podrit estar aquest sistema en que vivim. Persones que ja no son servidors públics, sinó simplement fent de la política la seva forma de vida, i això sempre és nociu.

Per desgracia no és cap cas únic, però si ens centrem en Miquel Iceta es un exemple prou clar de com no hauria de ser un sistema democràtic. Aquest personatge va iniciar les carreres de Ciències Químiques i de Ciències econòmiques però va abandonar els estudis per dedicar-se a la política afiliant-se al PSC. Va sortir escollit com a regidor a l’Ajuntament de Cornella i home de confiança de Narcis Serra va anar ocupant diversos càrrecs inclosos el de Diputat a Madrid i al Parlament de Catalunya, sent líder dels socialistes catalans i candidat a la Presidencia de la Generalitat, candidat a presidir el Senat cosa que va provocar el rebuig del Parlament a la seva designació com a senador. Membre executiva federal del PSOE i nomenat Ministre de Política Territorial durant 7 mesos i posteriorment Ministre de Cultura i Esports a la darrera legislatura.

Ara amb aquest nou nomenament amb seu a París també substituint un exministre i com sabem per l’UNESCO, una organització per la pau i la cooperació internacional.

Com podem veure una vida plena de càrrecs diversos. Una persona que va fracassar en els seus estudis universitaris, parlariem de poca formació, cosa crec imprescindible per ocupar responsabilitats públiques, i apart amb una nul·la experiència laboral a l’empresa privada, un altre dada que ja l’hauria d’invalidar com a representant de la societat. Amb aquest currículum, les agències de col·locació amb les que s’han convertit els partits, allunyany-se de les seves funcions originals, han proporcionat amb habilitat per acostar-se a qui tens que fer-ho en cada moment una vida en aquesta bombolla anomenada política de per vida encadenant càrrecs un rere l’altre i diversos, cosa que també deixa constància d’una altra anomàlia, ja que una persona no pot ser experta amb tot i per tot. Ara un cop acabada la seva vida de ministre, les portes giratòries tornen a rodar per un càrrec d’ambaixador de l’Unesco, bàsicament un retirada daurada amb una opacitat de la seva feina considerable i una nova vergonya per la democràcia real.

Autèntics vividors de la política, el que hauria de ser un espai de la vida d’una persona delimitat com a servidor públic i tornar a la vida real, es converteix en tota una vida sense cap mèrit destacable, apart com deia d’haver estat al costat de qui havia d’estar i obeir el partit en tot moment, amb un currículum desat al calaix i inhabilitat com a mèrit

Son els vividors del sistema.

LES 2 TAULES

La Taula i negociació a Suïssa amb verificadors internacionals independentment dels avenços que hi hagi i intencions dels partits, sona a seriosa, la Taula de diàleg d’Esquerra amb el PSOE que ha fracassat els darrers anys sona a presa de pel sense sentit.

Realment, i un cop passat el Referèndum del 2017, aplicació del 155 i acceptació dels partits del seu rol autonomista dins Espanya i integració en les seves institucions, si realment es vol solucionar el problema polític, el que més s’assembla a una negociació seriosa es la Taula a Suïssa, per una banda el partit de Govern a Espanya, per l’altra i amb el reconeixement de la primera, d’igual a igual, la representació de Junts i controlant una verificació internacional, que més enllà del nom del portaveu salvadorenc queda en el secret. No se el que en pot sortir i que passarà quan es posi l’autodeterminació i el referèndum damunt la taula i si es superaran les pressions per les dues bandes, o si seran prou valents per anar endavant fent politica amb majúscules.

El que no te ara ja cap sentit, més que un estrictament partidista es la Taula apart d’Esquerra amb el PSOE, on una part no reconeix l’altra i ja va deixar clar des del principi de que es parlava i de que no, amb unes reunions escasses i sense cap acord per cap part. El mateix President espanyol ha reconegut que li agradaria els dos partits a la mateixa Taula com marcaria la lògica. La credibilitat augmentaria considerablement i suposem que els objectius dels dos haurien de ser compartits en materia nacional i de tracte del 2017. Seguir amb aquesta lluita partidista miserable, aquesta competició per veure qui sembla que aconsegueix això o allò nomes fa que crear desencís i donar una idea externa de nul sentit d’Estat i de presa de pel il·limitada per la societat catalana.

Ja seria hora, potser que algú fes el pas per tornar a la unitat per damunt de partidisme autonòmic sense sentit. En aquest sentit i amb el suposit que aparquin la unilateralitat pel moment, caldria una estratègia conjunta amb visió d’Estat per abordar la negociació amb l’Estat, fora de protagonismes i envejes de poca volada. Els militants dels partits haurien d’entendre que el tema va molt més enllà dels límits d’un partit i apartar aquells lideratges que actuen en sentit contrari. No es temps de partits, hauria de ser temps de país.

Les 2 Taules no fan res més que augmentar el nostre descredit i donar ales a la part contraria que tant sols ha de seguir aquest teatre.

ELS TRES PODERS

Un Estat democràtic normal està estructurat amb tres poders com son el legislatiu, executiu i judicial. Cadascú amb les seves funcions delimitades i part d’un engranatge que fa funcionar el sistema. En el cas d’Espanya com veiem la distinció no existeix i les accions que veiem haurien de comportar una alerta a la mateixa Unió Europea.

Exmagistrats del Constitucional criden a desobeir i presentar batalla contra el desafiament de l’amnistia. Diuen que han de fer servir manifestacions, boicots o no compliment de les lleis que els altres no les compleixen, tot això amb un acte contra l’amnistia organitzat pels Populars. Parlen d’una llei que vulnera el principi de seguretat jurídica i d’igualtat. Ens diuen que la carta magna prohibeix els indults generals i que es vol donar la benvinguda a un pròfug en referència al President Puigdemont i critiquen que la Moncloa accepti el relat de la judicialització del conflicte polític de Catalunya amb Espanya i ho defensa dient que l’Estat de dret funciona.

Realment aquesta anòmalia democràtica anomenada Espanya permet que un dels poders cridi a la insubmissió com si tal cosa i que concretament l’aparell judicial i Tribunal Constitucional que simplement han de vetllar pel compliment de la Constitució faci judicis previs de valor amb una llei que recordo ni tant sols s’ha aprovat a les cambres com es de rigor. Per tant parlem d’una llei que encara no es definitiva i que ni tant sols ha sortit del Congreso i Senado aprovada. Nomes llavors qui le denuncii als Tribunals, aquests podran estudiar-la i donar sentència com qualsevol altra, no abans, ni amb opinions personals que els hauria d’apartar de la seva suposada imparcialitat. Que els magistrats o exmagistrats cridin a desobeir la llei, s’en diu Cop d’Estat, no te altra nom. Diuen que vulnera la igualtat i que està prohibida, suposo que de l’amnistia vergonyosa als torturadors i assassins de la Dictadura no en diuen res, i recordo aquests tacats de sang i posteriorment participan i protegits dins la democràcia. Pel que fa al pròfug com diuen, suposo que les sentències a Bèlgica, Alemanya o Itàlia per posar uns exemples no les accepten i apart deixen sense sentit el terme pròfug.

Respecte la judicialització, evidentment l’Estat ha utilitzat l’aparell judicial per la repressió i acabar amb l’independentisme amb judicis farsa com hem vist que no passarien el filtre a cap lloc normal, això no es fer funcionar l’Estat de dret, es manipular l’Estat de dret a conveniència i amb una idea sobre la unitat espanyola a defensar per damunt de la societat i de la pròpia democràcia.

Els tres poders que estan dinamitant un Estat amb peus de fang, i sembla que aquí tampoc aprofitarem aquesta ocasió.

ODI SENSE FRE

Europarlamentaris de l’extrema dreta europea i pares espanyolistes faran una missió del Parlament Europeu a les escoles catalanes aquest desembre per avaluar la situació del castellà. Cal dir que la petició ha estat de Populars i Ciudadanos i concedida per la coneguda ultra Dolors Montserrat que presideix el Comite de Peticions.

El més esperpèntic del cas es que les institucions europees no tenen competència amb la matèria, i la llum verda de Montserrat xoca frontalment quan des de la Comissió Europea ja s’ha repetit diversos cops que no es competent ni te autoritat per interferir en el règim lingüístic dels Estats membres que son els que l’han de garantir. A pesar d’això la faran igualment donant protagonisme als pares que aquests darrers anys han imposat mitjançant els Tribunals més hores de castellà en els centres. Personatges com la presidenta de l’Assemblea per una Escuela Bilingüe Ana Losada i pares com per exemple Javier Pulido de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar que ha fet que tots els companys del seu fill hagin de fer més hores de castellà, cal dir que va ser candidat de Ciudadanos. Altres pares que han imposat el 25% de castellà a les seves aules via Tribunals o el Jutge Javier Aguayo que ha signat totes les sentències contra la immersió lingüística i nomes una defensora del sistema, la portaveu de l’USTEC seran a les seves reunions previstes.

Com es pot veure, el que guia aquesta representació d’europarlamentaris es l’odi a la llengua catalana i la missió que tenen des de fa 300 anys d’afeblir i eliminar la llengua catalana per fer una substitució imposada de la llengua castellana. El feixisme ja ho te això, i les reunions en la seva gran majoria com veiem son o amb associacions feixistes amb l’objectiu únic d’eliminar la nostra llengua i pares molts d’ells que formen part de partits del mateix tarannà que utilitzant els Tribunals sempre al servei d’anar contra Catalunya i la seva identitat imposar a tot un grup els deliris d’un, cosa ja greu i per altra banda un perjudici per l’alumne que ha de saber on viu i quina es la seva llengua pròpia del territori amb un sistema d’immersió que ha estat lloat molts cops i que amb les proves diverses realitzades ha donat uns nivells de les dues llengües per damunt d’altres sistemes monolingües de l’Estat espanyol.

Un nou aprofitament de càrrecs de poder en aquest cas a la cambra europea per seguir la seva lluita contra Catalunya, i que denota que les institucions haurien de gaudir de mecanismes de control per evitar que ultres com aquests o d’altres s’aprofitin dels llocs que ocupen.

Odi sense fre.

ES FAN DIR DEMOCRATES

Aquest dimecres s’ha inaugurat la legislatura espanyola amb la presència del Monarca espanyol i la no presència de Junts, ERC, Bildu i BNG que li neguen la legitimitat i no li reconeixen cap funció política.

De fet, Felipe VI ha instat Sanchez a protegir la unitat d’Espanya i lloa la Constitució apel·lan la convivència democràtica. La protagonista ha estat la llei d’amnistia que es farà per aquells que el monarca va animar a perseguir el 3 O. Diu que la obligació de les institucions es garantir als més joves una Espanya sólida i unida sense enfrontaments. Els partits abans esmentats en una declaració conjunta diuen que no te cap legitimitat i no li reconeixen cap funció.

De fet els poders de l’Estat son una disbauxa, en aquest cas el judicial amb el Jutge Pablo Llarena dient que l’amnistia va contra la igualtat de una societat democràtica i desactiva la llei per alguns, tota una declaració d’intencions d’un estament que sembla te permís per anar per la seva pròpia via.

Cal dir que el gest propagandistic dels partits esmentats, és simplement això, pura propaganda. Aquests partits participen del sistema i per tant assumeixen tota la seva estructura i lleis, si no hi estan d’acord el més honest seria no presentar-se, ni participar en les institucions espanyoles. Des del moment que ho fan no te cap sentit que posin o treguin legitimitats. Seria una mica com parlar català al Congreso saben que seràs prohibit amb el teu mig minut de gloria davant les camares. Una farsa total.

Pel que fa al Rei, la seva principal preocupació es la unitat d’Espanya i la convivència democràtica, la convivència a la seva mida i sense preguntar a la ciutadania, una unitat per força, no es unitat, és imposició i sona molt més aprop a la Dictadura, que el que entenem per una democràcia, com sempre el monarca del miserable discurs del 3 d’octubre i la seva democràcia a mida prescindint de la ciutadania.

Dins aquest marc mental veiem com un jutge expressa opinions polítiques en aquest cas sobre l’amnistia, una llei que encara no ho és i que evidentment hauria de comportar la seva destitució per trencar la seva imparcialitat i apart critica aquesta futura llei perquè trenca la igualtat de la societat, potser se li hauria de preguntar perquè aquesta no i la del 78 protegint als torturadors i assassins de la Dictadura si que es vàlida. Tota una paranoia d’un Estat podrit.

Sort que es fan dir democrates.

LA BOGERIA DE LA JUSTÍCIA PLENA

El Jutge García-Castellón ha començat una sèrie de requeriments per tot el planeta buscant incidències de les protestes del Tsunami democràtic a l’Aeroport del Prat, i potser seria hora que algú atures aquesta bogeria absoluta encara que sigui en una democràcia tant deficient com l’espanyola.

Efectivament, demana informació a l’OTAN i també que declari la dona del ciutadà francés mort aquell dia per causes naturals. Busca totes les incidències d’aquell dia per justificar la condemna per terrorisme, incidències en l’espai aeri nacional i internacional per incorporar-les a la causa. Ha sol·licitat a les autoritats franceses la busqueda de la família del ciutadà mort per una aturada cardiaca, diagnosticat com una persona que patia cardiopatia i deixat dit per la seva filla que no vol remoure més el tema. Tot en contra de la resolució d’una jutgessa de l’Hospitalet de Llobregat el 2019 que ja va dir que no era delicte. Per damunt d’això vol un comprovació de la distancia entre les Terminals i l’Hospital de Bellvitge i les incidències comptabilitzades en aquest sentit. Per últim acusa Tsunami de interferir en les eleccions del 10 de novembre 2019, ja que va organitzar actes a la jornada de reflexió, activitats culturals i festives que ara vol amb informes i saber qui els va autoritzar, tot això 4 anys desprès dels fets casualment.

Realment, si no fos que es cert, semblaria una paranoia fantàstica o la obra còmica d’algun comediant. Crec que internacionalment deuen estar en estat de xoc amb les peticions d’aquest jutge. Vol trobar com sigui qualsevol cosa que al Planeta haguès succeit per relacionar-ho amb la protesta del Tsunami a El Prat aquell dia, crec que es dret de manifestació i en qualsevol Estat democràtic seria normal i protegit, però esclar, parlem d’Espanya. Tots sabem que això es simplement un altra farsa, i el més trist i miserable es implicar la família del ciutadà mort aquell dia i per culpa d’un ultra irresponsable com aquest tornar a reviure uns fets dolorosos per ells i sense cap problema criminal.

La gent es mereix un respecte i més en aquestes circumstàncies, de fet en un Estat normal aquest jutge ja no seria en el seu lloc, ja que es un perill per qualsevol societat democràtica. Ara ja no fa riure, és preocupant que aquesta gent tingui el poder de la vida de la gent i la indefensió sigui el resultat.

Deu ser la bogeria de la justícia plena.

ELS FONS RESERVATS

Les clavegueres de l’Estat no s’aturen i ja sabem que el Govern de Pedro Sanchez va pagar amb fons reservats una confident de l’Operació Catalunya, concretament Victoria Alvarez fins a finals del 2018.

Aquella idea que amb la sortida dels Populars amb Mariano Rajoy al capdavant havia acabat la guerra bruta contra l’independentisme queda desmuntada i amb un protagonista com el Ministre Marlaska al capdavant. Alvarez passava informació sobre la familia Pujol i l’entorn convergent a la polícia patriotica espanyola amb uns sous nets de 2500 euros mensuals. Altrament altres confidents infiltrats rebien diners pel seu treball brut, diners totalment opacs ja que provenien dels fons reservats de l’Estat. El silenci ha estat la resposta del Ministeri, encara que ens diuen que els fons reservats es una materia confidencial, i que Marlaska un cop va arribar al Ministeri va encarregar una revisió completa de l’us dels mateixos i es va descobrir aquests pagaments que tanmateix van trigar sis mesos a ser aturats.

Aquestes son les clavegueres d’un Estat podrit i on PP i PSOE en son còmplices, no hi ha bons ni dolents, son al mateix bàndol de la corrupció espanyola i de les estructures d’origen franquista que no han canviat amb el temps. Marlaska tot hi el seu passat fons amb les tortures segueix al capdavant en el nou Govern i ara afegim l’us d’aquest diner públic per aquestes pràctiques mafioses i brutes de lluita contra l’independentisme. De fet la coartada de ser un tema confidencial no pot significar total opacitat quan parlem de diner públic que hauria de ser transparent al màxim com passa en les democràcies exemplars. Dir que es va aturar en una auditoria quan va estar 6 mesos més cobrant del Govern es una excusa que evidentment no es pot creure ningú.

Descobriments com aquest son bons per despertar aquella gent que encara defensa la idea del poli bo i el poli dolent i que defensa el PSOE per no fer entrar els Populars i VOX al Govern com si hagués diferències en el fonamental, no parlem de les formes que simplement son formes i res més. La impunitat que els representants de la societat fan servir per jugar amb els recursos de tots, no es gestió, és abús de poder i això quan es tracta de Catalunya encara és més greu i el tot s’hi val s’imposa amb unes estructures fetes a mida per aquesta disbauxa pel broc gros.

Aquests son els que els nostres partits han atorgat la confiança, que ho tinguin clar.

LA XACRA DE LA SOCIETAT

Ahir els Mossos d’Esquadra van fer balanç en aquest any sobre els casos i denúncies de violència masclista, i la veritat es que les dades son preocupants per poder dir que aquesta societat te una malaltia.

Les denúncies han augmentat un 10 %, amb 6056 homes detinguts, un 13,2% més que l’any passat. De fet s’han instruït 14187 denúncies. Tal com diu el cos policial no significa que hi hagi un augment ja que amb les campanyes de conscienciació hi ha més denúncies que abans. La dada més trista son les 14 dones assassinades enguany de les quals no hi havia cap denúncia per violència masclista. Si ho dividim diuen que prop d’un 40% son violència a la llar, un 23% trencament de la condemna i violència física habitual un 14%. Per últim les franges d’edat amb més víctimes van dels 21 als 50 anys amb un 70% de les víctimes.

Una autèntica xacra per la societat que vivim, hereva d’un passat fosc i d’una educació deficient en molt bona part. De fet el respecte a les persones amb tota la seva amplitud de paraula seria suficient per erradicar aquesta bogeria macabra on ens trobem. Sempre podriem trobar gent malalta que com en qualsevol crim exerciria aquesta actitud, però en general el respecte cap a les persones sigui qui sigui seria suficient. Per la part de la generació hereva del franquisme veiem interioritzat en molts casos que l’home i la dona estan a un diferent nivell amb el primer per damunt del segon i amb dret a maltractar psicològicament i en els pitjors dels casos físicament a la víctima amb normalitat, i aquest seria un problema. Segurament encara més greu son la generació jove influenciats en part pels pares amb aquests problemes de percepció i per altra banda pel seu consum tecnològic o audiovisual, per exemples les pel·licules porno on la submissió de la dona cap a l’home es presentada sempre com una normalitat i que molts traslladen a la vida normal.

Per altra banda, la por en molts casos de la víctima a la denúncia per les repressalies i per certs conceptes posats a foc amb les seves mentalitats, en part per la religió i en par per la costum que els obliga a suportar tot com si això fos normal i no tinguessin vida pròpia.

En darrer terme l’ultradreta que no condemna aquests casos dient que n’hi ha dels dos tipus de violència, quan saben perfectament que tota es condemnable però l’inmensa majoria es de l’home cap a la dona, i per altra banda d’aquest feminisme mal entés que ha aprofitat en alguns casos aquesta situació per venjança cap a l’altre part.

Una xacra de la societat.

LA DECADÈNCIA

Un espectacle lamentable a la Cambra Europea intentant fiscalitzar la llei d’amnistia i amb els arguments de quatre ultres espanyols que van portar el caos dins la seva frontera al cor d’Europa per vergonya aliena.

Es van escoltar coses com precs als diputats socialistes que havien defensat l’Estat de dret a Polònia i Hongria que ara també ho fessin. De fet Iratxe Garcia la portaveur eurodiputada socialista que fins fa quatre dies anomenava al President Puigdemont profug de la justícia ara en virtut del pacte d’investidura i a contracor va callar. Mentrestant escoltavem com uns quants ultres traslladaven la seva paranoia anticatalana al Parlament europeu els portava a dir el nom del porc al pacte espanyol, més enllà de la llei d’amnistia que per cert tant sols ha estat registrada a la cambra espanyola i no debatuda encara. Populars, Ciudadanos i VOX van deixar anar la seva bilis contra els exiliats catalans amb els que han intentat des del minut zero silenciar i calumniar de mil i una formes. Comparacions amb Stalin, paraules com terrorisme o fugat de la justícia eren les més educades que es podien escoltar i sobretot “colpistes” i trencament de l’Estat de dret.

Una bona intervenció ha estat la eurodiputada irlandesa Clare Daly que ha criticat durament fer aquest debat, dient que patètic li semblarà a la gent i quina imatge estaven donant parlant sobre una llei interna amb el trasfons de l’odi anticatalà d’aquests ultres espanyols. Deixant clar que l’autodeterminació i la fi de la persecució política son demandes democràtiques bàsiques garantides per la carta de Drets fonamentals de la UE.

Una vertadera vergonya que les institucions europees també siguin utilitzades per aquests ultres per uns afers interns i que provenen d’un Estat sense cap respecte a drets fonamentals teoricament protegits per la Unió Europea i un sistema corrupte que utilitza la nul·la separació de poders pels seus fins amb una dèbil evolució posterior a la Dictadura i una defensa per damunt de tot del “Una grande y libre” actualitzada però que permet el nul respecte als drets com deia i que curiosament es acceptada al grup de socis de la Unió Europea anant en sentit contrari als documents signats per la seva incorporació a la mateixa com la mateixa carta de drets fonamentals que esmentava la eurodiputada irlandesa.

Es la decadència de la Unió Europea.

PAPER MULLAT

Les acusacions per terrorisme sobre el President Puigdemont i Marta Rovira entre d’altres pel Tsunami son una prova més que els acords amb Espanya sempre son paper mullat si a l’altre costat hi ha una part catalana. Com diu José Antich es un lawfare de manual i un avís del camí que prendran qualsevol concessió a l’independentisme. Un Estat sense separació de poders te aquestes coses i ningú podrà dir que no ho sabien els nostres partits, quan ells mateixos ho han denunciat.

El cas Tsunami, un ‘lawfare’ de manual, ja és camí del Suprem

José Antich

Primera lliçó: quan es tracta de l’independentisme i el seu trànsit per la justícia espanyola, situar-se sempre en la pitjor de les hipòtesis estalvia molt de temps. Per als càndids, que encara n’hi ha, aquest dimarts s’ha revelat el que era més que evident: el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García Castellón ha traspassat al Tribunal Suprem la investigació per delicte de terrorisme de la causa de Tsunami Democràtic, que inclou, entre d’altres, el president a l’exili, Carles Puigdemont, i la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira. No són els únics, però és la manera com la justícia expressa l’oposició a l’acord d’investidura de Pedro Sánchez amb l’independentisme català.

Segona lliçó: l’objectiu final de la justícia espanyola no és cap altre que deixar en paper mullat el que acabin decidint les Corts Generals sobre l’amnistia. Ells, com a garants imaginaris de la Constitució i vigilants de l’estat de dret que Sánchez ha posat en risc. Amb el cas Tsunami al Suprem, és fàcil que s’iniciï el camí judicial a Europa una vegada el jutge del tribunal, amb el suport dels fiscals (vells coneguts de l’independentisme, els del judici del procés) elevi el cas al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). No comptarien, en principi, amb el suport de l’Advocacia de l’Estat, però no sembla exagerat concloure que els fiscals de Sala del Suprem se sentirien interpel·lats a restablir el presumpte ordre constitucional en perill.

Tercera lliçó: la frase de José María Aznar animant cadascú a fer el que pugui, té múltiples crides i el seu efecte avança com un rellotge suís. No hi ha dia que algun estament o sector de la societat no es consideri interpel·lat. L’informe d’aquest dimarts assenyala que el TSJC ha fixat per a l’abril el judici a Jové, Salvadó i Garriga per l’organització de l’1-O i que el Suprem ha rebolcat el fiscal general de l’Estat per la promoció a fiscal de Sala de Dolores Delgado. En aquest pronunciament contra la llei d’amnistia, a més, hi ha la utilització del Senat, controlat pel PP amb majoria absoluta, com a ariet contra la llei: bloqueig legislatiu i altaveu a Europa, aconseguint així el màxim retard i un altaveu prou important que ajudi a la campanya que ja ha posat en marxa la formació d’Alberto Núñez Feijóo al parlament d’Estrasburg. De fet, aquest dimecres al migdia arribarà el debat al plenari de l’Europarlament i ho farà després d’una forta picabaralla entre els grups popular i socialista.

Quarta lliçó i última: que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc. Hi ha en marxa un procés, gens dissimulat, de desestabilització de Pedro Sánchez i per escurçar el màxim possible la legislatura. El PSOE farà el que hagi de fer, perquè, sens dubte, ho haurà de fer. Té prou poder i un entramat d’interessos per evitar quedar tocat i enfonsat. La capacitat de supervivència de Pedro Sánchez s’ha comprovat àmpliament aquests mesos, en què ha preferit un acord que semblava impossible que fer un pas enrere. Aquest instint assassí no el té l’independentisme català, capaç, en part, de ser seduït per qualsevol cant de sirena i de posar-se abans en el problema de l’altre que d’anar de cara a barraca. Anar al gra.

LA CRIDA PER LA TAULA

Ahir el President Aragonès cridava a Junts i la CUP per unir-se a la Taula de diàleg per demanar el referèndum i la recaptació integra dels impostos, cosa que varia el seu relat que ha fet fins ara, però que ja ha estat desmentit des de Junts. Segueix aquest miratge sense fre i aquesta burla constant sense aturador.

Efectivament, parlar de la Taula a aquestes alçades fa riure per no plorar, una Taula venuda com el gran trumfo de l’independentisme que s’ha reunit 3 cops en 4 anys i sense cap resposta que n’hagi sortit, i nomes una cosa clara que no es parlaria d’autodeterminació. Es una broma macabra morta i enterrada i voler ara arrossegar des d’Esquerra a la resta de partis per no morir sols em sembla ja un gra massa.

De fet les intencions del Govern al qual donen suport a Espanya tots plegats com hem vist ha mantingut els dos ministres de la repressió, Marlaska i Robles tot una declaració d’intencions que no pot passar per alt i uns passats foscos i que ens apropen massa al Règim del 78. Per altra banda avui veiem com Raquel Sanchez la ministra de Transports, mobilitat i agenda urbana sortint, ens deixa un panorama dessolador on en els darrers 2 exercicis ha deixat d’invertir a Catalunya prop de 2500 milions d’euros, una xifra astronomica que es el resultat de la pressupostada i no executada, sense entrar en que si serien les xifres que Catalunya hauria de rebre pel seu pes de població o PIB. Ha seguit la tendència de ser el territori on menys s’inverteix en execució. De fet es calcula que entre 2013 i 2020 l’execució era d’un 67% i els darrers anys coincidint amb Sanchez han estat més baixos encara, tot un presagi.

Amb aquests fets avaluables i comprovables, el President ens diu que en una Taula que mai ha existit realment pretenen demanar recaptar tots els impostos, una reclamació ja ancestral i que saben mai serà una realitat, ni tant sols motiu de discussió. El mateix en podriem dir del Referèndum, un altra broma sense solta ni volta per passar el temps i amagar que la unilateralitat es l’únic camí que ens pot portar a la independència.

Per tant unes respostes tristes del President, sense cap ambició, validant aquesta farsa i convidant a tothom a pujar en aquest carro i aquesta competició de vendre concessions falses a preu d’or i anuncien que esgotarien la legislatura pel 2025 amb un Govern amb 30 diputats de 135, una posició dèbil en qualsevol democràcia, però es veu que no a Catalunya.

Es la crida per la Taula.