ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

BLANQUEJANT EL RÈGIM

Els nostres partits simplement blanquegen el règim espanyol i cada dia en tenim exemples com les paraules del Ministre Bolaños ahir en sessió de control o les reaccions per la repetició del judici a la Mesa de Carme Forcadell.

Bolaños admet ahir en la seva intervenció en resposta a les ascusacions dels populars de pretendre revisar les condemnes dels colpistes en referència als polítics catalans, els pregunta si Catalunya està millor ara o el 2017. Defensa la reforma ja que facilita la coooperació judicial i ho emmarca en la recerca de solucions, ja que l’any 2017 la majoria de catalans volia abandonar Espanya i ara una majoria vol el contrari precisament per aquestes solucions. Treu pit pels èxits de posar fi al procés sobiranista i la via lateral, normalitzant la convivència.

Per altra banda l’anul·lació del judici a la Mesa del Parlament i la seva repetició per la recusació per imparcialitat dos membres del Tribunal ens fa escoltar frases dels protagonistes com “ho tornarem a explicar amb garanties d’imparcialitat” o “Arguments, feina, persistència. No hi havia delicte, ho tornarem a explica, hi tenim dret”.

Seria molt greu en qualsevol democràcia, que un Ministre ens digues que el 2017 hi havia una majoria de catalans a favor de la independència, i valides implicitament que la resposta a les reclamacions d’una societat es la violència policial, la repressió política i ciutadana i la intervenció de les institucions validades i que representen la mateixa societat, es vantà com un gran feixista d’haver amb aquestes mesures ara si que la societat pensi el contrari que coincideix amb els seus desitjos per damunt evidentment de la societat que representa. Ens diu que la gent encara que sigui majoria pot pensar i reclamar algunes coses sí i altres no. Això en resposta a les barbaritats cavernaries dels Populars, no se que em sembla més alarmant. Diu que han normalitzat la convivència quan a Catalunya mai hi ha hagut cap problema de convivència, precisament per això el referèndum i la decisió de la gent amb respecte a tothom. Aquest es el tarannà que els nostres partit troben normal i segueixen col·laborant activament.

Pel que fa a la segona qüestió i la repetició del judici, de quines garanties em parlen tractant-se de la Justícia espanyola, no n’han tingut prou amb aquests darrers 5 anys. Persistència per fer que, per tornar a viure una farsa de judici amb una sentència semblant. A qui volen enganyar els nostres membres de la mesa. El principal mal l’han fet ells blanquejant aquest judici farsa, col·laborant amb la seva part i actuant com si fos un país democràtic normal amb una justícia imparcial i normal.

Prou de blanquejar el règim.

DIGUEM MALPENSAT

Ara toca la reforma del delicte de malversació, un objectiu que sembla una nova maniobra de distracció entre el Govern espanyol i català, ja que a la pràctica i judicialment no comportarà cap canvi.

Cal dir que el President Mas per la consulta del 9N no va ser poder condemnat per malversació, però posteriorment el Tribunal de Cuentas va fer la feina bruta. Com he escoltat també podriem canviar la llei electoral, ja que la JEC com sabem actua amb finalitat política, i així aniriem trobant molts exemples, que el problema no es una llei concreta, sinó el sistema en global que sempre troba la manera d’escapolir-se de qualsevol control democràtic, i aquí una Catalunya pendent de culminar la seva independència, evidentment no hi hauria d’entrar, de fet des d’Europa de tant en tant ja arriben tocs d’atenció ja que com hem vist la justícia espanyola poc te d’homologació amb l’europea.

El que em fa creure que aquest interés ara per la reforma de lleis que en realitat no son tal reforma, amaga altres intencions. En primer lloc donar trumfos a Esquerra per exhibir alguna cosa que hagi sortit del frau de la Taula de diàleg i poder vendre això com la vuitena meravella, per la part del Govern del PSOE i Podemos exhibir un tarannà de falsa Esquerra democràtica que ho puguin contraposar a la dreta rància de Populars i VOX, quan en realitat son dues cares de la mateixa moneda, i malauradament en el fons una manera de voler acabar definitivament amb el procés cap a la independència amb un Govern espanyol com ara ben apuntalat i una Esquerra amb tot el poder a Catalunya amb Oriol Junqueras ja en actiu i que pugui arribar a la presidència, autonomica esclar.

Tot això sembla possible, ja que la condemna als nostres polítics, com ara Junqueras amb una inhabilitació de 13 anys que enlloc especifica quin percentatge anava a la sedició i quin a la malversació, ara amb la desaparició del primer per una nova llei, el Tribunal haurà de revisar les penes ja posades i decidirà sobre les inhabilitacions i les seves rectificacions que podrien fer per exemple que Oriol Junqueras pugués presentar-se com a presidenciable a tots els efectes a les properes eleccions. Com que no crec amb les casualitats i com diuen pensa malament i encertaràs i més si es tracta del nostre sistema de partits i institucions, sembla que hi podria haver uns favors a banda i banda que podrien acabar amb benefici per les dues parts i amb la societat catalana com a damnificada.

Diguem malpensat.

EL RELAT MISERABLE

Llegeixo avui un article d’en Sergi Sol, comissari polític d’Esquerra i rei dels tertulians del règim a la Televisió Pública que un cop més ens alliçona amb un article anomenat “Traició” i on en pla parodia ens parla d’aquesta paraula cap al seu partit per signar la Reforma de la sedició en contrats amb aquells que guarden les essències en referència a Junts, CUP o ANC per exemple.

La tasca d’aquest personatge es donar-nos lliçons sobre la vida política, però sempre amb el seu partit digne d’elogi i on totes les culpes son dels seus rivals, molts cops intentant des de la seva plataforma i posició de privilegi al mitjà televisiu vendre un supremacisme sobre la resta que evidentment no es de rebut, alhora fer notar que la campanya recent contra el Diputat Dalmases i el seu masclisme, farien bé de veure algunes de les seves intervencions contra alguna tertuliana, amb quin to, grolleria i falta de respecte l’hem vist i que tampoc es de rebut ni per ell, ni per ningú.

Ens parla en aquest article dels Judes que han gestat derogar el delicte de sedició en contrast amb la puresa patriotica d’altres, potser caldria recordar-li per exemple les 30 monedes de Rufian dirigides al President Puigdemont com exemple. En definitiva per allò de que a tot arreu hi ha misèries per si ja no ho recorda. Insisteix amb el relat de la derogació del delicte, una nova mentida, es una reforma cap a un nou delicte, no una anul·lació que deixaria la lliure democràcia del dia 1 d’octubre com el que és, un exercici democràtic. Parla de diàleg, que potser hauria de veure que quan es entre dues parts, no vol dir la submissió constant d’una part. No es pot començar com objectiu l’ammistia i l’autodeterminació i acaba acceptant com ahir ens recordava el Ministre Bolaños el compromís de fidelitat a la Constitució o a acceptar que el procés va ser un delicte es digui com es digui i amb un nou delicte que s’assembla més a la llei mordaça que a altra cosa.

De fet ahir escoltavem Sanchez dient que el cop d’Estat del 155 hauria de ser abans, per això no s’entén aquest mantra del perill del Govern dels Populars, com també ens deia l’obsessió amb els exiliats existents, en especial amb el President, o la portaveu al senat socialista Eva Granados que un cop més ens nega l’utilització del català amb excuses sense fi, de fet la mateixa gran democrata que ens va dir que la societat no pot decidir sobre l’autodeterminació, feixisme en estat pur.

Aquests son els que hi ha a l’altre costat de la taula, els mateixos que van validar la violència i els mateixos que porten la repressió extrema contra Catalunya, i que ara ens presenten una nova llei reformada que podrà perseguir molts més ciutadans que abans. Davant tots aquests fets, titllar aquest partit de traició no es gens estrany, a pesar de la manipulació que ens vol sotmetre personatges com en Sol.

Un relat miserable.

UN NOU ENGANY. RES A CELEBRAR

Aquest anunci de Pedro Sanchez per reformar el delicte de Sedició i dir-se “Desordres públics agravats” amb penes de presó menors i mes homologablae a la Unió Europea torna a ser un parany on ara els mitjans sobretot del Govern català abocaran esforços per vendre un fet miserable com la vuitena meravella del món.

El President espanyol, ha negat que el gest sigui per seduir Esquerra i si per posar les penes de presó homologables a Europa, diu que sempre ho han defensat i recorda que des de Catalunya es demana l’ammistia i això no te cabuda dins la Constitució. Des d’Esquerra ja ho han valorat molt positivament per acabar amb la repressió i es fruit del diàleg per arribar a poder votar i l’ammistia, de la mateix manera el President Aragonés diu que es un pas imprescindible per la desjudicialització. El president Puigdemont ja recorda que serà un nou engany i no hi veu cap guany polític, per la seva part Oriol Junqueras ho veu positiu i diu que aporta justícia allà on hi havia injusticia.

Una nova presa de pel per la societat catalana. El Govern amb la seva alegria ens diu que es un gran pas, quan el cert es que de les 4000 persones que han patit repressió, el 99% no els beneficiarà en res. Apart dona entendre que els fets del 2017 som culpables i ara ens alegrem que les penes havien de ser menors, però penes en definitiva. Ens diu que fer la independència no es pot ja que el pensament es amb els riscos i les penes de presó que comportaran, es com intentar un castell i pensar des del minut zero el mal que ens farem a la caiguda.

En l’anunci es torna a dir que l’ammistia pilar bàsic de la Taula de diàleg segons ERC, no cap dins la Constitució i ara a canvi s’accepta el canvi de nom d’un delicte inexistent, i unes penes de presó per cap delicte que quan sàpiguem la lletra petita de l’anunci d’aquest embaucador anomenat Pedro Sanchez no derivaran massa canvis excepte l’estètica del nom, cosa que ja estem acostumats. Dir com ha dit en Junqueras que posa justícia on hi havia injustícia quan posa com a culpable fer un referèndum democràtic es d’un cinisme brutal.

Ara els mitjans afins i el mateix Govern ja tenen l’excusa per donar suport als pressupostos socialistes i vendre aquest fake com l’objectiu del segle per Catalunya. La realitat celebrar un càstig menys sever d’un no delicte, esperpèntic i digne d’aquesta època misèrable que ens ha tocat viure.

Un nou engany, res a celebrar.

LES ENQUESTES

Una nova onada del CEO, constata que el gran beneficiat de la renúncia independentista per part dels partits independentistes i les seves baralles autonòmiques, es el PSC i amb un líder tant gris com Salvador Illa fregant-se les mans sense fer res.

De fet, si creiem els pronostics, que tot s’ha d’agafar sempre en pinces i vigilant els interessos existents. Crec que Esquerra no ha calculat amb el seu afany se servir al PSOE a Espanya i renúnciar i amagar al calaix l’1 d’octubre del 2017 en benefici d’un poder hegemònic autonòmic a Catalunya, que la seva lluita constant amb Junts sense respir que poc a poc ha provocat aquest trencament emocional amb l’independentisme i que en les properes eleccions es pot traduïr en un vot de càstig o una opció nova d’una societat farta de veure aquest frau i que de retruc provoqui que el PSC, el partit líder de l’espanyolisme, del 155 a Catalunya pugui accedir al poder. Segurament aquest càlcul les ments pensants repúblicanes no el tenen massa en compte.

No ho veig com una opció negativa, i segurament com un bany de realitat, que exemplificarà el divorci entre representants i ciutadania. La diferència real entre polítiques aplicades ara i les possibles per un Govern amb el PSC al capdavant no variaran gaire i per tant des d’aquest punt de vista no hi hauria cap daltabaix. De fet i amb diferents direccions seria el mateix. Ara veiem com Esquerra s’esforça en molts temes per vendre un discurs quan en realitat els fets van en un altra direcció i amb aquest futur hipotètic aniria igual amb un discurs i uns fets que no anirien alhora.

Pel que fa a Junts, i pel que observem a l’enquesta el seu pas a l’oposició i les seves contradiccions entre discurs i fets també el passarien factura pel desencís que provoquen com no pot ser d’altra manera.

La clau de tot plegat es que la societat demostri maduresa i sobretot sentit democràtic, ja que quan la representació escollida va en direcció contrària per allò que va ser escollida ha de ser penalitzada, o el frau es validat deixant la democràcia participativa en res. Cal defensar els nostres drets davant uns representants que han sortit del guió que tenien assignat i han deixat un cop més el protagonista, o sigui la gent guardada en un calaix com si no existis.

Un CEO que pot donar pistes d’aquest despropòsit instal·lat a la Generalitat.

EL GOVERN DE VICHY

El Govern de Vichy a França, era com es coneixia el Govern francés que ho feia sota l’ocupació nazi i a les seves ordres. Si ho traslladem a la Catalunya actual, trobariem la similitud del Govern de la Generalitat com un col·laborador submís a l’Estat espanyol que ens espia i reprimeix sense contemplacions.

La Comissió del Parlament Europeu que analitzava l’espionatge a diferents Estats ja ha presentat les seves primeres conclusions en un informe que assenyala clarament l’Estat espanyol com a culpable darrera l’espionatge dels líders independentistes, ha criticat la poca informació donada pel mateix, i no veu el motiu esgrimit de seguretat nacional. El dona com a primer client europeu de Pegasus. Critica la seva gestió tant del CNI com del reconeixement de nomes 18 casos dels 165 així per la diferència de tracte per les denúncies del Govern espanyol per espionatge i pels líders independentistes.

Tanmateix el que més indigna en aquest assumpte, es la reacció tèbia del Govern català esperant les conclusions definitives i col·laborant al silenci d’aquest monumental escàndol democràtic espanyol, resumit amb les declaracions de Diana Riba, eurodiputada d’Esquerra i que ens diu que l’informe corrobora la Taula de diàleg. Recordo les paraules del President Aragonès un cop va esclatar el Catalangate en el sentit que les relacions quedaven congelades i reclamant responsabilitats, ara es passa a seguir a una Taula de diàleg amb els espies i assumint amb normalitat el cas.

Una nova presa de pel d’Esquerra i el seu Govern, que defensa una estratègia miserable i ja insultant amb la ciutadania per davant de la defensa dels mateixos drets humans, un comportament cínic que ja no s’aguanta per enlloc, un blanquejament d’un règim espanyol vergonyós que no li ha suposat cap cost, la violència policial, la repressió judicial sense fre, l’espionatge a líders polítics i de la societat civil vulnerant els drets més elementals, i ara ratificats per la Unió Europea al més pur estil de les Dictadures repressives. Una oportunitat per donar un cop damunt la taula, per acabar aquesta parodia sense fí.

No hi confiem, l’estratègia es seguir intentant manipular amb els mitjans i les paraules buides una col·laboració lleial a Madrid per la Catalunya autonomica de sempre i el seu poder institucional garantit, cojuntament amb el pagament dels indults als seus líders. Una venda vergonyosa que ja no respecta res.

El Govern de Vichy s’ha traslladat a Barcelona i de nosaltres depén aturar-lo.

CAL AIXECAR LA VEU

Vivim plens de xantatges emocionals que ens condicionen, el xantatge de la presó i el xantatge del vot als partits independentistes ja no te més recorregut si volem arribar al final. El poble ha d’aixecar la veu, ja no com a venjança com diu en Jordi Galves, però si com a prova de maduresa i de saber el camí que hem triat i l’objectiu clar que hem decidit entre tots per damunt de tot i tothom.

El sagrat nom de la venjança
Jordi Galves

Té raó el professor Agustí Colomines quan diu que, pel que fa a Catalunya, tant és l’espanyolisme de dreta com el d’esquerra. Ell en diu unionisme però jo no, perquè el que busquen els partidaris d’Espanya no és la unió sinó la submissió dels catalans als espanyols. Ho explico perquè com més clars més amics. És una submissió que veiem cada dia i que ha acabat trencant el vincle dels representats independentistes amb els seus representants. Al nostre país està passant més o menys el mateix que passa al Regne Unit. Al final, després de molta paciència, els votants conservadors britànics ja no volen saber res dels actuals dirigents del seu partit, als que han acabat perdent-los el respecte. Els han descobert conills, tal com són: una col·lecció de criatures aviciades que no es representen ni a elles mateixes, una classe endogàmica de vividors i d’impostors, de falsos patriotes, de traïdors al mandat democràtic que van rebre a les urnes.

Per a molts votants que se senten enganyats no hi haurà major satisfacció que la venjança dels electors a les properes eleccions. La venjança és una paraula emotiva, molt bella i en el món real fa funcionar tota una colla de coses importants, com ara la famosa novel·la d’Alexande Dumas, El comte de Montecristo, o la política exterior d’Ucraïna. Si per venjança les institucions de Catalunya, els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions i la Generalitat, acaben en mans dels partits espanyolistes es produirà un alliberament, un descans, una gran alegria col·lectiva. Perquè tocarem més de peus a terra. I perquè ja no ens farem vergonya a nosaltres mateixos. Al poble, o se’l respecta o que n’acceptin totes les conseqüències.

Som al cap del carrer i l’experiència ens demostra que és igual quan governa l’espanyolisme o l’autonomisme. Tant és que governi Pere Aragonès amb el 155 o sense el 155, les diferències són microscòpiques. Ja va dir Quim Torra, en una ocasió, que l’autonomia és un entrebanc per a la independència. Serà una viva alegria quan els polítics no siguin uns simples intermediaris i manin a cara descoberta els que manen de veritat. Aleshores el vot independentista deixarà, per fi, de ser un vot captiu, un xantatge col·lectiu. Els vots captius sempre són per als cacics i tenen una dubtosa legitimitat democràtica. Deixeu-me recordar que, en una democràcia, els electors han de poder votar lliurement qualsevol opció legal i, per tant, tan democràtic és que guanyi Vox les eleccions, com la CUP, com el Partit Animalista. I, en canvi, el que no és gens democràtic és que guanyin sempre els mateixos disfressats amb noms diferents. Catalunya s’enfonsa dia a dia econòmicament i s’espanyolitza cada cop més gràcies a uns partits retòricament patriòtics però subornats. Tota la gent que viu econòmicament de la mamella autonomista ens vol convèncer del vot obligatori, imprescindible, a uns partits suposadament independentistes que, al capdavall, són més autonomistes i més espanyols que Ximo Puig o que Juan Manuel Moreno Bonilla. Els funcionaris són així.

Sense intermediaris serà més difícil que ens aixequin la camisa, sense exindependentistes que treballin amorosament per a Espanya com Oriol Junqueras o Jordi Sànchez, veurem qui ens governa realment. L’intermediari aixeca la bandera de la independència però, d’alguna o una altra manera, viu dels pressupostos de l’estat espanyol. Sense intermediaris serà més fàcil trencar amb Espanya perquè som persones passionals i emotives. I com a persones passionals i emotives serà més clar, impossible d’empassar que s’estigui espanyolitzant la nostra escola si el conseller d’Educació és Alberto Tarradas fent la mateixa política que Josep González i Cambray. Fixeu-vos en una cosa que acabem d’aprendre. Quan Junts deixat el govern de la Generalitat n’hi ha qui s’hi resisteix amb una valentia que no imaginàvem que tinguessin. Quan els toques la butxaca veus qui són, en realitat. Per a aquest partit és la ruïna econòmica.
I ara imagineu-vos que fem el mateix amb Esquerra, Junts i la CUP i que són esborrats de les nostres institucions per escandalós incompliment del seu contracte amb el poble. Cap llista independentista i alternativa sense diners podrà superar mai de la vida els partits instal·lats al sistema. Tot està organitzat perquè sigui impossible. I tampoc cap partit independentista ja instal·lat acceptarà mai nous militants que facin perillar el domini d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès, de Laura Borràs i Jordi Turull. Els partits, tots els partits, són institucions dictatorials, antidemocràtiques. I tenen reservat el dret d’admissió. Hem de tornar a l’alegria que ens dóna el poder del poble. Allò tan sabut que qui paga, mana, ho hem de tornar a imposar ara mateix. Avui dia l’única, enorme, vergonyosa, sagnant, diferència entre els polítics espanyolistes i els independentistes és que els polítics espanyolistes són autèntics patriotes i no enganyen el poble que els dóna de menjar.

LA IMPUNITAT DELS MONSTRES

No es pot passar per alt les declaracions de l’exministre Barrionuevo sobre el seu coneixement dels GAL i les seves pràctiques. Un autèntic monstre sense escrúpols que la inexistent democràcia espanyola ofereix amb tota la normalitat i impunitat.

Aquesta transició modèlica que ens volen vendre i la democràcia plena, com més coses surten a la llum, més clar queda que els que ostentaven el poder a la Dictadura, ho van organitzar tot per seguir a l’ombra bellugant els fils d’Espanya amb un teatre de modernitat democràtica i exemplaritat que fets com el socialista Barrionuevo deixa totalment en evidència. Aquesta guerra bruta anomenada els GAL i dirigida pels Senyor X o parlant clar Felipe Gonzalez, un altre dels personatges sinistres sortits d’aquest periode fosc i amb la patina de democrata d’esquerres totalment falsa com ja hem pogut veure.

En definitiva, i amb els delictes prescrits, aquest exministre socialista admet estar al corrent del grup creat a la policia espanyola per fer la guerra bruta contra ETA i amb total impunitat i protecció de l’Estat. Ens parla com si res del segrest de Segundo Marey, detingut per error pensar que era un dirigent etarra i que va ser segrestat i torturat durant 9 dies i que al ser conscient de l’errada es va valorar alliberar o simplement assassinar-lo com si tal cosa. Ell es declara com el capità del vaixell i el que decidia i jugant a ser una divinitat, va deixar en vida al segrestat. De fet 27 persones assassinades va ser el saldo sota la consciència d’aquest criminal sense cap moral i que dels 10 anys posteriors de condemna nomes va estar-hi 3 mesos i de la posterior condemna de 1110 dies en va complir 9 hores amb un indult miserable que marca aquest Estat.

Res de nou en un Estat on un criminal com aquest pot explicar les seves atrocitats en els mitjans com si tal cosa i ens dona el missatge que la ciutadania en realitat no te cap dret, i simplement està molt per sota de monstres com aquest parlant de decidir si algú mor o no, de torturar gent amb total impunitat i tacats de sang sense cap càstig, més enllà de la paròdia de la seva condemna. Quan veieu les imatges de Felipe Gonzalez en el seu iot disfrutant de la vida podem pensar de quins personatges parlem i que el mateix que els criminals de la Dictadura han estat protegits pel sistema fins al final de les seves vides i que els que descansen als vorals de les carreteres enterrats seguiran allà, aquests simplement han seguit el mateix sistema i tampoc pagaran res pels seus delictes amb un Estat que els protegeix.

Es la impunitat dels monstres.

ELS ULTRAS DE LA JEC

Nou cop esperpèntic de la Junta Electoral Central espanyola que davant la petició europea de la llista dels 59 eurodiputats, ho respon sense passar la llista i anant contra la mateixa jurisdicció europea quan nega la condició d’eurodiputat al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí. Una nova lliçó de que aquests ultres no poden estar al mateix sac que la resta de la Unió Europea.

Recordo que davant la sentència per Oriol Junqueras que va ser escollit com eurodiputat i el TJUE li va aprovar la seva condició i deixava ben clar que aquesta s’aconsegueix pel vot de la gent i no per cap jurament a cap Constitució com reclama Espanya. De fet això va donar com a conseqüència que Puigdemont, Comin i Ponsatí aconseguissin la seva credèncial i de facto ocupessin els seus càrrecs i la consequent immunitat. De totes maneres el feixisme no aten a raons i per tant han seguit insistint fins portara la Presidenta del Parlament europeu ha demanar la llista dels eurodiputats escollits a la JEC, cosa que ha rebut la resposta esperpèntica i sense cap fonament de la mateixa. De fet el 2019 la mateixa JEC els va reconeixer com a eurodiputats, però finalment no els va incloure a la llista enviada i ara els reclama que passin per Madrid a jurar la Constitució espanyola com a requisit fonamental, tot hi que com deia aquest punt l’Alt Tribunal europeu ja el va deixar molt clar que no era així.

De totes maneres, dir a un Estat pre-democràtic com Espanya que els càrrecs son vàlids pel vot lliure de la gent i no per cap formalisme burocràtic, evidentment es demanar massa. Les democràcies de fireta no tenen mai en compte a la gent, son una nosa que simplement no te cap dret, ni cap valor. El més important es l’estructura del mateix que mana sobre totes les coses i les imposa sense més.

Aquesta persecució malaltissa als nostres eurodiputats exiliats no ha parat de topar amb la Justícia europea, que sembla no funciona a l’Estat espanyol, ja que si ho fes, els 3 podrien retornar a l’Estat espanyol i no podrien ser detinguts ja que tenen immunitat com eurodiputats a tota la Unió i això encara que sembli mentida inclou el territori espanyol. De totes maneres seguir insistint a aquestes alçades que la JEC està per damunt del bé i del mal davant Brussel·les fa riure per no plorar i fa que aquesta tant anomenada democràcia plena es consolidi com el que es, un Estat pre-democràtic i sense vocació d’anar endavant.

Son els ultres de la JEC.

PARTITS XENÒFOBS

PP i PSOE, dues cares de la mateixa moneda, les eines emprades pel règim franquista per fer veure que la democràcia espanyola era normal, però a la pràctica res més que la continuació actualitzada de l’anterior model amb els tics autoritaris i xenòfobs respecte a la llengua o els drets de la ciutadania.

Ahir els dos partits van vetar l’oficialitat del català i l’euskera a la Unió Europea. Era una iniciativa de Junts a la Comissió d’afers exteriors del Senat i que es va topar amb la negativa Popular i l’abstenció socialista. Es volia equiparar castellà i català a la Unió, però encara que el PSOE es va comprometre a la Taula de diàleg a impulsar l’us del català al Parlament Europeu, avui ha tornat a demostrar un cop més que el respecte a la llengua catalana es nul i la vocació de les dues formacions es atacar-lo sense fi. Apart els socialistes nomes parlaran respecte el codi penal de rebaixar la sedició i no entraran en els delictes de llibertat d’expressió com demanava el seu soci Podemos.

Realment, caldria tornar a preguntar que fan a Madrid els tres teorics partits independentistes i que sobretot els Republicans amb l’objectiu de blanquejar un partit com el PSOE com a bo i venen el relat de que l’alternativa es terrible. Ahir vam poder veure com la llengua catalana mai avançarà ni serà reconeguda si depén d’ells i seguirà patint aquesta xenofòbia lingüística que patim des de fa 300 anys sense fre. Nul compromís i nou engany de la Taula farsa amb titulars que mai seran una realitat i la constatació que nomes un Estat independent podria garantir la supervivència de la nostra llengua davant la resta. Alhora veiem com la llibertat d’expressió segueix sent tabu en una democràcia de tant baixa qualitat com l’espanyola amb l’aval socialista i on cantants per exemple seguiran sent empresonats o jutjats per opinar de segons que, i on per imperatiu legal de segons que no es pot parlar i per damunt del be o del mal la societat queda censurada a l’estil de les millors dictadures, que li preguntin a Valtònyc per dir que “el Borbon es un ladrón” per exemple.

Un nou frau d’aquests tres partits i el seu autonomisme sense límits amb falsos anuncis que tots sabem que l’estructura de partits espanyols mai permetran. El PSOE no deixa de ser dins aquesta ficció, la teorica esquerra d’una suposada democràcia, nomes cal repassar molts dels seus fundadors i dirigents, apart del seu historial de Govern per veure que son un instrument més de la farsa democràtica espanyola.

DINS I FORA

La vida fora les nostres fronteres evidentment i relacionat amb el nostre procés cap a la independència poc te a veure i això ho veiem cada dia amb molts exemples que semblaven impossibles fa pocs mesos.

El diari alemany Die Welt parla del President Puigdemont i del Consell de la República amb els termes de “Govern a l’exili” i pregunta si hi haun segona oportunitat per la independència catalana, a Barcelona veiem com el nostre Govern ha incorporat persones com Nadal, Campuzano o Ubasart, tots contraris a la independència, i ara en els segons nivells que a la pràctica volen dir uns 90 mil euros de sou anual, persones com la Mireia Boia que com molts d’altres ha deixat els principis que ens havia venut al calaix per formar part d’un Govern autonòmic a les ordres de Madrid i sense cap altre aspiració.

Si parlem d’Alemanya amb l’obertura de la primera delegació del Consell en aquest Estat porta a les referències que abans he esmentat i parla de les batalles judicials hagudes i del futur de la immunitat dels nostres europarlamentaris. Alhora adverteix que Catalunya no pot comptar amb la Unió Europea, com tampoc ho podia fer el 2017 ja que el tema es massa perillós pel conjunt d’Estats. De fet el problema no es aquest, ja que tenim quantitat d’exemples del passat per saber que no es pot vendre una fantasia que no ha passat amb ningú i per voler treure la principal responsabilitat de donar el pas endavant, que nomes es nostra i es el pas imprescindible per desencadenar tot el que vingui. Si aquest no es fa, mai ningú el farà per nosaltres, la lògica es aplastant. Un cop fet, segurament, podrem veure com les reaccions es van succeint i n’hi haurà de tot tipus, les desitjades i les que no, però en qualsevol cas sempre amb el nostre pas donat previament. Es important que aquest Consell encapçalat pel President sigui vist com una mena de Govern a l’exili, cosa que hauria de ser lògica un cop constatat el cop d’Estat del 155 a les nostres institucions.

Per altra banda a l’interior veiem com no nomes hi ha hagut obediència plena al Cop d’Estat, sinó que els nostres partits hi han col·laborat activament des del començament i han tornat enrere a l’autonomisme obedient sense fissures i sense cap aspiració a res més, un poder limitat autonòmic que evidentment xoca amb qualsevol altre relat com el Consell de la República i per tant en fa impossible l’entesa. Mentrestant veiem com el missatge es que tothom te un preu i la desobediència es dilueix amb l’oferta economica espanyola i el qui dia passa any empeny.

Res a criticar especialment a Boya, ja que cadascú pot fer el que cregui convenient i segurament molts dels que ara la critiquen, han fet el mateix en el seu moment, per tant de lliçons en podne donar poques, però no deixa de ser paradigmàtic com la humiliació i l’obediència dins el relat autonòmic ho empastifa tot, i nomes la ciutadania ho pot revertir amb Consell o sense.

EL PARANY DE LA SEDICIÓ

Ara ens tenen entretinguts amb el Debat del delicte de Sedició, i la proposta en aquest cas de Sanchez ja ha avisat porta el suport dels Pressupostos per part d’Esquerra i el reconeixement del delicte per la part catalana. Un parany i una vergonya de grans dimensions que ja veurem com mitjans i opinadors del règim intentaran disfressar per presentar com una victòria.

En primer lloc si l’objectiu era la independència, i aquesta ha estat votada i declarada, poc o gens ens hauria d’importar els delictes tipificats de l’Estat espanyol, per cert un delicte que no figura a molts Estats de la Unió Europea i en d’altres amb penes molt més petites. Si això es tant important, es una prova més de que l’objectiu de l’Estat propi es un fake pels nostres partits i especialment per Esquerra, no tindria cap sentit.

En segon lloc la proposta del PSOE de rebaixar a la meitat les penes per aquest delicte i a canvi d’assumir el delicte i aprovar els Pressupostos es senzillament humiliant. El silenci d’Esquerra fa preveure que això es vendrà com la vuitena meravella per blanquejar l’aprovació dels Pressupostos espanyols, igual que ja es va fer amb el fake del Català a l’escola o a les plataformes. Una nova vergonya a la vista. Acceptar això vol dir primer acceptar que un Referèndum es delicte, en aquest cas el català, i per tant donar la raó a Espanya i el seu relat i contra la democràcia més elemental, i segon deixar al calaix la reclamació lògica per la repressió espanyola, com era l’ammistia per cert una de les dues coses que deien volien parlar a la Taula de diàleg conjuntament amb l’autodeterminació i molts cops negada per la part espanyola i en aquest cas seria acceptada per la catalana.

En el cas d’una reforma, es tractaria d’apropar la justícia espanyola a l’europea no de fer una operació de maquillatge, i per cert posar la democràcia per davant de la unitat del territori, aquesta es la base, sense això tot es paper mullat i la vertadera cara espanyola no haurà canviat en res i la democràcia seguirà sent tant miserable com ho era abans i ancorda en el règim del passat.

Com deia el principi, es intolerable com els nostres diputats segueixen a Madrid, desprès de tot el que ha passat a Catalunya els darrers anys, i encara ho es més quan es col·labora amb un Estat repressor i fins hi tot se li dona suport per la seva governabilitat caminant de parany en parany.

NI OBLIT NI PERDÓ (5 ANYS)

Avui fa 5 anys que el Parlament de Catalunya va Declarar la independència en base als resultats del Referèndum de l’1 d’octubre. Un dia historic, on vam viure una de les decepcions més grans de la nostra història i on encara en patim les conseqüències.

Efectivament, el resultat aclaparador a favor del Si a un Estat propi en el referèndum i tal com marcava la llei aprovada en el Parlament portava a la Declaracio formal d’Independència, el que anomenen DUI i que jo rebutjo, ja que simplement trasllada la voluntat ciutadana i per tant no es unilateral o capritx de ningú, es voluntat ciutadana i això cal deixar-ho ben clar per anul·lar aquests relats que han anat agafant cos i assumint la ciutadania amb normalitat. Ja sabem les pressions dels poders factics d’aquí i d’allà, partits, líders com Urkullu, empresaris i d’altres tots guiats pels seus propis interessos. També sabem com les pressions des dels nostres mateixos partits ara haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un. Les 55 monedes de plata de Rufian al President Puigdemont per la temptació de convocar eleccions també son de vergonya aliena per posar un exemple.

El mateix dia 27 d’octubre a les 15.20 i un cop vist com es pot arribar a ser de miserable quan alguns diputats de Podem van ensenyar la papereta amb el NO, vam escoltar el resultat de la boca de Carme Forcadell i vam viure una emoció indescriptible que ens feia per fi lliures, però posteriorment vam veure com la bandera espanyola no baixava del seu lloc, com no s’executaven els primers decrets on a la primera reunió del Govern republicà el seu vicepresident Junqueras ja no va assistir-hi i com tot es convertia en fum per no seguir els passos previstos fins al final. Espanya a aplicar el 155, un cop d’Estat que va ser acceptat i va provocar l’exili per una part, i l’entrega d’un altre part acceptant el rol autonomic i el frau de la Justícia espanyola.

Posteriorment hem vist com els relats que ens han venut han estat acceptats i els paranys espanyols acatats. Primer desviant l’objectiu de la independència per l’alliberament dels presos polítics, desprès dividint l’independentisme cosa que es evident i posteriorment amb la col·laboració dels nostres portant temes com les inversions de l’Estat, la Taula falsa de diàleg, el català a les escoles, la revisió del delicte de sedició i d’altres que ens tornen a posar en la roda autonomica altre cop, alhora que la repressió segueix amb tota la virulència.

En definitiva, ara en perspectiva veiem com els nostres partits ens van enganyar al final i no van complir amb la seva responsabilitat deixant la societat indefensa i enganyada. Ni oblit ni perdó.

EL CAS DALMASES

Opinadors, mitjans, partits i gent interessada porta moltes setmanes parlant del cas Dalmases com si fos pràcticament un criminal sense escrúpols i desvirtuant crec el que la gent de moment sap que va passar i que s’allunya d’aquest afant per destruir una peça i de retruc afeblir un altra, que com tots sabem es Laura Borràs.

Fa vergonya un cop més escoltar segons quins opinadors, i ja nomes em refereixo als afins als partits d’aquí, no els nacionalment espanyols que evidentment hi suquen pa, ja hem escoltat el PSC o Podem demanant la dimissió com a diputat de Dalmases i presentant l’afer com una pressió al periodisme intolerable en una democràcia, de fet això ho diuen un partit signant d’un cop d’Estat anomenat 155 i que una de les seves caras més visibles ens va dir que la societat no era ningú per decidir l’autodeterminació, i l’altre que demà farà 5 anys va ensenyar davant la camara el vot del NO en la Declaració d’Independència saben que això podia perjudicar greument a molts diputats presents a la cambra catalana. Tot un exemple democràtic vaja. Ja no parlem d’Esquerra i la CUP fent més grossa la bola per una qüestió de batalleta autonòmica entre partits autonòmics com ens tenen acostumats i poder castigar sobretot Laura Borrás, la peça que més volen perjudicar.

Si obviem tota la bola grossa que s’ha generat i anem al cas, podem observar algunes coses interessants i sembla oblidades. Primer i fonamental que es parla de pressions a una periodista, quan precisament ja s’ha fet l’entrevista, per tant de pressió res. En segon lloc es parla de crits dins una habitació, que evidentment son censurables, però es dona per fet que son d’una banda cap a l’altre i no d’una discussió pujada de to per les dues parts. També es diu de maneres del diputat com un pinxo de baixa estopa, cosa que no vol dir que en el fons i veien l’entrevista, la periodista no hagués estat tendenciosa en la manera de formular les preguntes i fins hi tot perdent la neutralitat que se li hauria de suposar amb la mateixa.

Dit això de cap manera defenso Dalmases, les seves possibles maneres, ni el fet desafortunat sigui del nivell que hagi estat, però el que em sembla clar que aquesta política miserable del pim pam pum per desacreditar rivals desvirtuant els fets per tots els mitjans possibles, marca elnivell de la política catalana en aquest moment i malauradament el cas Dalmases no serà l’últim que veurem.

UN EXÈRCIT DE ROBOTS

Si alguna cosa ens ha portat la repressió espanyola entre d’altres son informes esperpèntics i surrealistes dels cossos policials espanyols que en un afany de treure delictes com si el planeta estigues en perill han portat la seva imaginació i fantasies extremadament lluny.

La Guàrdia Civil creia que l’ex conseller de Polítiques digitals, Jordi Puigneró preparava un exèrcit de robots i drons de combat, alhora que un sistema de defensa contra missils per una Catalunya independent. Aquesta es la conclusió del cos desprès de veure el projectes de Big data que treballava. En Puigneró màxim responsable de l’Agència de Ciberseguretat catalana, sembla que aquest activitat ha estat excusa per operacions com la Judes o el cas del Tsunami per posar dos exemples. Alhora se li atribueix el sistema informàtic per fer possible el referèndum i el projecte de República digital catalana amb un Parlament virtual o el bitcoin com a moneda.

Res de nou quan hem vist detenir gent per tenir una careta de cartró a casa o persones que per una olla i quatre elements inofensius han estat acusats de terrorisme o de fabricar explosius directament. Per tant aquesta es la línia dels informes de la Guàrdia Civil. Ara veiem com en Puigneró pràcticament preparava una Guerra de les Galàxies amb drons, robots i missils que encara no s’han vist mai. Una paranoia més enllà de la fantasia que indica clarament el nivell de la Justìcia espanyola basada en molts judicis amb aquests informes de literatura fantàstica com a eines per dictar condemnes i amb la vista cap un altre costat de la Unió Europea per vergonya aliena.

Una repressió descarnada que no es molesta ni a fabricar proves de delictes amb un mínim de realisme, sinó que es capaç de fer volar la imaginació donant validesa absurda a uns informes sense solta ni volta, llavors apart veiem com en el judici dels nostres polítics que es van entregar els vídeos reals no es podien exhibir per no xocar la realitat amb la invenció. Aquesta es la realitat d’un Estat sense respecte als mínims standards democràtics exigibles a Europa.

Davant aquesta farsa, fins hi tot l’exèrcit de robots sembla real.