ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA LLIÇÓ

En una entrevista la Ministra de Politica Territorial espanyola opina sobre la Taula de diàleg i la comissió bilateral, deixant una frase que ja marca el seu tarannà “el sobiranisme, hauria d’haver après la lliçó”.

A la Comissió diu que es tractaran els temes que més importen els catalans com ara beques o transports, l’altre te un caràcter més polític però amb línies vermelles. No es negociarà un referèndum d’autodeterminació, dient que en el marc de la Constitució hi cap tot, fora no hi ha res. Deixant anar la frase de la lliçó i reclamant gestos a la Generalitat per recompondre primer la concòrdia dins de Catalunya com ells han fet amb els indults. Volen deixar enrere un conflicte que ha trencat famílies i amics i toca retrobar-se personalment i socialment. Pel que fa als exiliats, si tornen s’aplicarà la llei i la Constitució amb ells.

Aquesta es una de les persones que representarà el Govern espanyol al seu costat de la Taula de diàleg. Com podem veure cap diferència en si ocupes el carrec la dreta més extrema. Cap respecte a la democràcia. Repeteix la cantarella del poder de saber que importa als catalana i que no, com una tutela per menors, un recurs fàcil quan els nivells democràtics i ètics son tant baixos. Insisteix per si algú encara no ho ha escoltat que del Referèndum no se’n parlarà, i que no em vingui el Rufian de torn dient que també deien el mateix dels indults, ja que saben no es el mateix, la pregunta seria si això val una espera de 2 anys quan l’interlocutor i qui realment ostenta el poder et diu que la teva proposta no es parlarà escudant-se amb una Constitució per damunt del be i del mal i interpretada com més convé.

Parla de recompondre la convivència entre catalans, un hit que ja cansa, primer perquè es mentida, i segon perquè qualsevol discrepància en una societat l’enforteix i no la debilita. Des del model imposició i autoritari espanyol evidentment prefereixen el pensament únic.

Cap respecte per la justícia europea i les seves resolucions amb els exiliats, es veu que no va amb ells. Finalment el xantatge i menyspreu amb les advertències d’aprendre la lliçó. Si, hem aprés com la recepta contra les urnes i el respecte a una societat, es la violència i la repressió com qualsevol dictadura normal.

En definitiva, una lliçó més per aprendre.

EL VIRUS I EL FOC NO TE FRONTERES

Recordem aquella frase a l’inici de la pandèmia de Pedro Sanchez, dient que el virus no entén de territoris i que nomes ens sortirem units. Ara es torna a repetir amb l’afer dels hidroavions francesos per l’incendi de Llançà.

Realment, la visió de l’Estat espanyol pel que fa les seves fronteres es miserable, antiga i totalment fora de lloc. Una obsessió malaltissa que ha portat a que la petició de la Generalitat per demanar dos potents hidroavions francesos per lluitar amb eficacia en un incendi que ha cremat més de 400 hectàrees i afectat el Cap de Creus. Aquests estaven a Perpinyà i per tant podien arribar al foc amb quinze minuts i ajudar a controlar el mateix. El Govern espanyol no ho ha autoritzat i va preferir enviar unitats d’Osca, Pollença o Saragossa molt més lluny descartant demanar ajuda a França.

Es mesquí com entenen la Unió Europea que teòricament es un espai de col·laboració i que no hauria d’entendre de fronteres ni de banderes, sinó de vides humanes i de territori conjunt. De fet hauria d’haver la prioritat de poder lluitar contra una desgracia així amb la màxima rapidesa i fiabilitat independentment de la procedència de persones i mitjans que hi colaboren.

Una nova mostra d’un Estat que viu en el seu context particular, i una visió de curta volada en un afer que el sentit comú mostrava com a molt clar i que evidentment han politizat, i més si es tracta de Catalunya. Avui mateix veiem les portades dels mitjans espanyols criticant l’independentisme per l’esbombament amb critica que s’ha fet del tema en contra de l’Estat. Una nova volta per fer política interessada allà on no hi pinta res com es el cas i desprès vendre un relat totalment diferent i tot per treure rèdit polític deixant la zona devastada, i per sort les no víctimes humanes en un segon pla miserable.

Aquest es l’Estat, i alguns encara confien en una Taula de diàleg amb peticions democràtiques que saben mai seran acceptades, ja que el respecte als drets i la mateixa vida de la societat catalana en aquest cas no val res per ells, i evidentment la bandera, la frontera i la unitat passa per damunt. Amb aquestes coordenades es evident que no es pot parlar, i es impossible d’arribar a cap acord que no sigui unilateral per fugir de la repressió sense fre que patim i patirem.

ELS JOCS PERILLOSOS

El pas fet pel Govern de la Generalitat demanant els Jocs Olímpics del 2030 no pot ser un parany o una excusa per tractar-lo per part del Govern espanyol com un favor o concessió que faci que s’oblidi el tema fonamental, com és la independència.

Deixant de banda, les controvèrsies en el territori que han de quedar ben resoltes crec abans de fer qualsevol pas, de cap manera com diu José Antich no poden ser moneda de canvi autonomista, com seran promeses d’inversions o infraestructures que mai veuen la llum. Això serien converses normals autonòmiques, el tema res te a veure amb això.

Uns altres Jocs Olímpics, 38 anys després?

José Antich

El Govern de la Generalitat ha fet oficialment el pas imprescindible perquè el 2030 hi pugui tornar a haver uns Jocs Olímpics a Catalunya, en aquesta ocasió, a diferència de 1992, d’hivern. Una carta del president de la Generalitat, Pere Aragonès, al president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco certifica l’arrencada de la precandidatura Pirineus-Barcelona que si supera tots els esculls del Comitè Olímpic Internacional (COI), el 2023, en una data encara per concretar, seria ciutat olímpica en una votació que se celebrarà a Bombai, a l’Índia.

La candidatura té actius importants al seu favor i també obstacles significatius que fan que, ara com ara, sigui un projecte que neix amb una divisió important entre els grups polítics i també amb una gran apatia per part de la ciutadania. El compromís de Pere Aragonès de dur a terme una consulta -sense que se sàpiga, ara per ara, si serà entre els habitants del Pirineu, de Barcelona o de tot Catalunya- introdueix a més un motiu més d’incertesa i vaticina un fort debat ideològic sobre si es tracta d’un projecte de creixement sostenible del territori o, al contrari, d’un d’especulatiu.

Molt a favor estan clarament les organitzacions empresarials i PSC, Junts, PP i Ciutadans; en contra, la CUP i els comuns; a favor, amb molts matisos, Esquerra Republicana. Aquesta amalgama vaticina un debat acalorat en els pròxims temps. Res gaire diferent de l’ampliació de la tercera pista de l’aeroport del Prat, com ja s’ha vist recentment. La història dels Jocs Olímpics de 1992 celebrats a Barcelona no hauria de servir com a exemple per analitzar el projecte de l’any 2030 ja que, en tots els aspectes, ha plogut molt des d’aquella època.

Els Jocs Olímpics d’hivern arrosseguen també un debat gens menor sobre la cristal·lització de les seves expectatives, que han quedat bastant per sota de les previsions inicials en les últimes ocasions. També el fet que moltes ciutats importants hagin declinat allotjar-los, bé per renúncies directes bé per referèndums perduts pels seus promotors. El govern espanyol de Pedro Sánchez també avala el projecte olímpic i, segurament, allotja en el seu fur intern que sigui un element amb prou pes inversor que contribueixi al desglaç de les relacions entre Catalunya i Espanya.
No és cap secret que el govern espanyol intentarà aigualir la taula de diàleg amb sortides per la tangent davant de la rotunda negativa a parlar d’amnistia, referèndum i independència. Serà, en tot cas, tasca de la part catalana de ser bel·ligerant en les seves peticions i no confondre una taula política per a la solució del conflicte amb una de tall inversor en infraestructures exclusivament autonomista. Per descomptat que es pot exigir un referèndum sobre la independència de Catalunya i estar a favor o en contra dels Jocs Olímpics. Són dos plans completament diferents sempre que no ens deixem fer passar bou per bèstia grossa.

NOMES ERA INDEPENDÈNCIA

El President Aragonès i la consellera d’exteriors reivindiquen en un acte ahir davant els cònsols l’ammistia i el referèndum, seguint amb una cantarella que poc te a veure amb el que vam viures fins el 2017.

En aquesta recepció diuen que s’obre una nova etapa en que es vol resoldre de manera acordada i dialogada el conflicte entre Catalunya i Espanya ha dit el President. La proposta es la Taula de diàleg amb l’Estat amb el referèndum i l’ammistia com a proposta catalana i referma que el Govern mantindrà el principis bàsics de la democràcia i llibertat. La consellera ha fet seva una frase d’un jutge americà que diu que la lluita per les coses que t’importen però fes-ho de manera que impulsi els altres a seguir-te. Han parlat del Consell d’Europa i l’obertura al món de Catalunya.

Realment seguim amb el mateix joc de sempre que ens te acostumats la Generalitat. Sembla que se’ls ha esborrat de la memòria una paraula clau “independència”. Simplement això. Seguir insistint amb una ammistia que amb la primera quedaria resolta i un referèndum que no arribarà i que deixa en res la lluita del poble per fer possible l’1 d’octubre es un engany de grans proporcions.

No hi ha una nova etapa, hi ha una continuació d’un procés d’alliberament de més de 10 anys que va culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre i la victòria del si i la declaració posterior avortada pel 155 i la marxa enrera del nostre Govern. Diuen que aquesta etapa es vol resoldre de manera acorda i dialogada, de fet sempre ha estat així, ha estat la primera intenció i s’han provat totes les formules per fer-ho possible i totes les alternatives que els juristes van exposar per aprofitar la Constitució, demanar la transferència per fer el referèndum, exposar el tema al Congreso amb votació inclosa i totes les opcions, per tant no es cap novetat. La via unilateral nomes es la conseqüència de la negativa de totes aquestes temptatives que es van mantenir obertes fins el darrer segon amb la resposta de la violència i la repressió per part espanyola.

Els principis que exposen sempre han estat cabdals, respecte la frase, es ni més ni menys que el relat del procés fins el dia 1 d’octubre amb les grans mobilitzacions i la defensa de les urnes de tot un poble.

Per tant demanaria no enganyar més en aquest cas als cónsols, no volem ammistia i referèndum, volem simplement independència.

MINISTRE A LA FOSCOR

Escoltem el relat esfereïdor de les tortures rebudes pels advocats dels presos d’ETA sense sorpresa, i confirmant si es que calia el tipus d’Estat que parlem i la seva nul·la democràcia i respecte als drets més elementals de la ciutadania.

Efectivament, el cas Halboka va ser un cas que va marcar l’actual Ministre de l’Interior Grande Marlaska on el magistrat va posar setge aquests advocats i va fer cas omís a les tortures denunciades. De fet l’Audiència espanyola els torna a jutjar per uns fets ja condemnats, un cas insòlit i impossible amb un Estat normal. El 2010 va enviar a presó preventiva 5 advocats dels presos d’ETA acusats de formar part de l’organització com enllaços de la part activa de l’organització. Casualment la justícia francesa en deixava en llibertat un per falta de proves, en canvi ves per on, Marlaska si que en va trobar, 8 mesos de presó preventiva desprès, l’Audiència va ordenar l’alliberament per baix risc de fuga, però Marlaska novament els va enviar a la presó adduint un document nou trobat. No van trobar mai lligams suficient però van passar 3 anys de presó preventiva i finalment un pacte de sortida. Per acabar el serial macabre ara tornen a ser jutjats per formar part de banda armada amb penes de molts anys demanades per una causa ja jutjada i amb els relats de tortures explicats pels acusats que Marlaska va arxivar.

Aquest Ministre que va ignorar i per tant ser cómplice de tortures denunciades, com en el seu dia va fer Baltasar Garzon amb els independentistes detinguts el 92 per les Olimpiades de Barcelona, segueix ara en un Govern amb aquest passat tant fosc i sense cap tipus d’investigació per aquestes causes tant greus en el passat. De fet, una democràcia normal, la seva branca judicial ha de ser transparent i amb un total control donat el seu poder davant la ciutadania i que no pot ser utilitzat amb finalitats personals o parcials. Si parlem de tortures, això en qualsevol Dictadura reconeguda es evident que es un fet usual castigar la dissidència o les persones que no segueixen el sistema amb aquestes pràctiques i que en trobem casos per tot el món. Espanya es evident que els drets humans son trepitjats constantment, i la protecció dels botxins del franquisme i la seva impunitat es una prova, i la lluita contra la banda terrorista ETA es un nou exemple de la impunitat total d’un cos policial i un Govern que pot estar a la foscor com el Ministre esmentat amb la ciutadania sense defensa.

LA CULPABILITAT

Escoltem sovint de la gent més gran acusar als joves i tractar-los gairebé com a delinquents i amb tota la responsabilitat sobre el COVID i la seva nova onada que ha fet prendre mesures marxa enrere per frenar el seu gran augment.

Evidentment, les imatges dels mitjans mostrant les reunions a les platges amb alcohol pel mig, els festivals plens, les festes al carrer repetidament fan que sobre una part de la població la idea agafi forma desmesuradament sense anar més enllà.

De totes maneres, es evident que hi ha joves irresponsables, els que per la seva edat surten més i per tant es veuen més, de la mateixa manera que hi ha gent més adulta irresponsable que passa mes desapercebuda. Si anem al fons de la qüestió qui ha permès els festivals multitudinaris a l’estiu, qui ha deixat de vigilar les platges i permès reunions grans, qui ha obert la mobilitat total, qui ha deixat la mascareta com element a retirar en espais oberts, qui ha obert l’oci nocturn amb unes mesures totalment impossibles de complir, qui ha incentivat que els turistes puguin venir, i que nomes no ho han fet en massa per les recomanacions dels seus Estats d’origen, i així una llarga llista de mesures de desescalada que apunta directament al nostre Govern i a Madrid per la part que li toca. Ells i no cap altre han decidit que es pot fer i que no es pot fer, ells i ningú més han prioritzat la part econòmica a la part de salut, ells i ningú més han pres mesures a l’esquena dels epidemiòlegs prioritzant els vots i la imatge per damunt de tot.

Per tant, deixant de banda que irresponsables en una societat sempre n’hi haurà, amb aquesta situació i en qualsevol altra. El gran culpable son els nostres Governs, ells han pres mesures molts cops amb contradicció entre elles i ara ens han venut que amb la vacunació ja tot s’havia acabat, i la veritat es que en aquest cas el mentrestant si que es molt important, ja que la vacunació avança, però ha d’arribar a uns nivells elevats per ser efectiva en tot el grup, cosa que no vol dir deixar de ser responsable i prendre unes mesures fins que tot això estigui sota un control.

Una desescalada, que ara es veu massa ràpida, i nomes feta per la temporada estival en un país que malauradament viu en bona part del turisme i que no ha pogut compensar a tota aquella part de la societat que ha hagut de tancar els seus negocis com si han fet altres Estats.

Per tant, la culpabilitat no es pot desviar.

INDEFENSIÓ TOTAL

Ens assabentem que la Fiscalia demana presó per protestat contra el jutge Llarena mentre sopava a l’Empordà i estem davant un nou cas de vulneració de drets absoluta.

El mes de juliol de 2018 uns quants integrants del CDR van protestar al veure Llarena sopant en un Restaurant a Mont-ras. Aquest jutge instructor de la causa de l’1 O sopava amb el líder Popular de l’Ajuntament de Barcelona quan a escassos dos quilòmetres es feia un acte d’homenatge a Jordi Sanchez.

Com deia, alguns membres amb crits com “els carrers seran sempre nostres” van protestar. El Fiscal argumenta que van buscar el cotxe del magistrat i el van envoltar perquè no poguès sortir de l’aparcament i un va pujar dalt del mateix amb una ampolla de vidre menyscaban el principi d’autoritat del jutge. Ara es demana un any i mig de presó i 1500 euros de multa acusat de delicte d’atemptat contra l’autoritat i incitació a l’odi. Uns delictes que l’advocat nega ja que no es va agredir a ningú i no pot ser d’odi ja que es per protegir minories.

Un nou cas de vulneració de drets contra la ciutadania. Aquest magistrat tots sabem com va instruir el cas contra els nostres presos polítics posant una rebel·lió que nomes estava en el seu cap i com a passat vergonya a cada euroordre tombada contra els nostres exiliats, unes bufetades europees que ningú li ha questionat dins l’aparell judicial espanyol, aquest si, que cec d’odi i lluny de la justícia més elemental.

Ara, com el cas d’Altsasu per exemple, ens trobem la paraula d’uns que val més que la dels altres, ja que no hi ha proves. Perquè la paraula d’un policia, d’un magistrat en aquest cas val més que la de qualsevol ciutadà, això vulnera qualsevol principi de legalitat i democràtic respecte la societat i els drets individuals de cada persona.

Aquesta persona sap que es el responsable de l’aparell d’odi de l’Estat, i de la posterior farsa de judici que van patir els nostres presos per un Estat autoritari que no va trobar proves de res, no en va voler escoltar cap en contra i que nomes el guiava un nacionalisme i odi a la causa que evidentment els impedia fer la seva feina, impartir justícia.

Els drets de les persones a Espanya no valen res davant de determinats personatges es veu superiors a la resta i que poden fer i desfer amb la vida dels demes sense cap vigilància que els impedixi fer aquestes funcions i amb el poble amb indefensió total.

GOVERN DE COALICIÓ?

Que l’Estat espanyol no te cultura democràtica, es un fet, que no la vol exercir, també, però això porta que tampoc te cultura de Govern de coalició, i ho veiem des del minut zero amb el Govern Sanchez entre PSOE i Podemos.

Ahir, un episodi més amb el Ministre Garzon i el consell de menjar menys carn de vedella i que va ser contestat indirectament pel mateix President en forma irònica i que comporta humiliació. De fet no es un capítol nou, ja hem vist les rectificacions que han sofert el mateix Pablo Iglesias o altres ministres per part de la majoria socialista. Un tracte com si el Govern fos monocolor i a base d’humiliació pública constant al soci minoritari.

Es evident que un Govern de coalició la força majoritària, i en aquest cas per molt ha de marcar la pauta, però l’acord que arribin ha de ser consensuat i adoptar propostes de la part minoritària i deixar clar els eixos i les polítiques que nomes poden ser una i defensada per tots. Aquests passos nomes han estat fum, i portem veient com es un Govern monocolor de dos, i això dona aquests dèficits entre moltes altres coses de credibilitat.

Per la part de Podemos, la seva imatge pels seus votants també queda totalment tocada, ja que entrar en un Govern es per incidir amb les teves propostes en la mesura de les teves possibilitats, i no per pur poder sense cap resultat davant els teus propis electors. De fet crec que això el moviment 15 M era una de les reformes del model polítics que es demanaven entre moltes altres, i els que s’anomenen els seus hereus son els primers que han agafat el sistema i optat per fer allò que tant criticaven amb el que en deien vella política que es amb el que s’han convertit.

Aquest instrument nou, igual que Ciudadanos sembla te un recorregut limitat, i ha estat un més dels col·laboradors necessàris del règim, però sense cap canvi efectiu. El sistema els ha empassat i s’han convertit amb el que ells anomenaven “casta” sense cap intenció de canviar les coses i si d’aprofitar el poder com qualsevol altra.

TEORIES OPOSADES

Crec que l’atreviment d’Illa dient que no es pot ser d’esquerres i independentista es el cim del seu cinisme. Ho reflecteix molt bé en Carod Rovira, una persona sempre a escoltar en el seu article i que qüestiona com no pot ser d’altra manera les contradiccions d’un partit com el PSC que nacionalment defensa per Espanya el que no fa per Catalunya i que qüestiona que l’Esquerra avali la llibertat dels ciutadans anant sempre de bracet amb la dreta més extrema en aquestes qüestions.

Un engany que ja fa massa temps que dura i que hauria de posar a cadascú al seu lloc, i el PSC no estaria ni al que anomenem esquerra, ni amb la defensa de la democràcia més genuina i la llibertat dels ciutadans.

D’independència i ideologies

per Josep-Lluís Carod-Rovira

La construcció d’una nació es fa des de totes les ideologies democràtiques. Cap d’elles no en té l’exclusiva, ni es pot permetre lliçons de superioritat moral, ni el segrest simbòlic de l’imaginari nacional, ni el monopoli de la gestió governamental més competent. La nació és de tothom i a tothom pertany, perquè no és propietat exclusiva d’un partit concret, una classe social determinada o una ideologia específica.

Les societats democràtiques s’articulen mitjançant les votacions dels ciutadans per a formar els diferents nivells de govern, estatal, nacional, supramunicipal o local, segons els casos. Així, hom opta, en cada elecció, per les candidatures que creuen adir-se millor a la seva concepció del món, forma d’Estat i model de societat, valorant l’amplíssim ventall de possibilitats i preferències que poden plantejar-se, en tots els àmbits. En ocasions particulars, però, és possible que hom voti opcions que no són les habituals i que, tanmateix, el context singular del moment aconselli de fer-hi confiança.

D’aquesta manera hom té en compte les propostes o opinions de cada partit en l’àmbit fiscal, el mercat de treball, la protecció social, el medi ambient i el canvi climàtic, la priorització del sistema públic o privat, la política cultural i lingüística, la protecció del territori, les desigualtats de gènere i la violència domèstica, el transport públic i l’ordenació del territori, el suport als autònoms i a les empreses petites i mitjanes, el posicionament davant la immigració, el racisme, la xenofòbia i l’acolliment de refugiats, la política exterior, el sistema electoral, la concepció més participativa o no del sistema democràtic (referèndums, llistes obertes, incompatibilitats, etc.)…

En el cas de les nacions que disposen d’una estructura sobirana estatal pròpia, totes les forces polítiques sense excepció són independentistes, tant se val si són de dretes que d’esquerres, progressistes o conservadores, demòcrata-cristianes, liberals, socialdemòcrates, ecologistes, socialistes o comunistes. Cap partit, de cap dels 27 estats de la Unió Europea, per exemple, tan europeistes, cosmopolites i moderns com diuen que són, cap ni un està en contra de la independència del seu país. I cap no en proposa la seva fusió amb un altre de veí o la dependència d’una altra sobirania nacional, ni tan sols amb el potentíssim argument que junts són més forts i, a més, que, compartint estat, poden gaudir de la satisfacció indescriptible de viure en comú.

Un candidat a presidir el nucli geogràfic central de la nació catalana acaba d’amollar, sense envermellir de galtes, que no es pot ser d’esquerres i independentista, alhora. L’afirmació no és, en absolut, allò que podríem anomenar una aportació innovadora en el terreny de les idees, sinó la repetició rància d’una cantarella més vella que l’anar a peu. Curiosament, el partit del candidat en qüestió, una força que assegura que sí que és d’esquerres i hi ha qui encara s’ho creu, defensa, paradoxalment, la independència d’Espanya davant de qualsevol altre estat i no en reclama la fusió, per exemple, amb Portugal, ni l’annexió a França, ni la dependència d’Alemanya, tot i que és obvi que, amb unes mesures així, i junts amb la població d’aquests llocs, inqüestionablement, serien més.

No tan sols estan en contra que hom pugui defensar la conversió en estat independent com a solució política legítima, democràtica i útil per resoldre un conflicte de caire nacionalitari, sinó que s’oposen que el futur d’un país puguin decidir-lo a les urnes els ciutadans d’aquest país. Crida l’atenció tanta ignorància, tant de cinisme i un nivell tan elevat de duresa facial. La ignorància és atrevida, diuen, però no pot ser mai un argument. És cert que el nom clau en la independència de Malta fou Giorgio Borg Olivier, del conservador Partit Nazzjonalista, i qui més s’hi oposà fou Dom Mintoff del Partit Laburista, fins que, al final, reconegué que no hi havia més sortida que independitzar-se de la Gran Bretanya. I que qui liderà la independència de Noruega en relació amb Suècia, tot i disposar Noruega de forces armades pròpies, va ser el liberal-conservador Christian Michelsen.

Tan cert com que, en molts altres casos, han estat dirigents i forces d’esquerres les que han dirigit el procés d’emancipació nacional fins aconseguir la independència del seu país o bé hi han tingut un pes decisiu. Segur que qualsevol que no sigui illa política deu haver sentit a parlar d’algun d’aquests noms: James Connolly (Irlanda), Amilcar Cabral (Guinea Bissau), David Ben Gurion (Israel), Agostinho Neto (Angola), Eduardo Mondlane i Samora Machel (Moçambic), Frantz Fanon (Algèria), Ho Chi Minh i Vo Nguyen Giap (Vietnam), Patrice Lumumba (Congo), Aristides Pereira (Cap Verd) o Ruben Um Nyobè (Camerun), per esmentar-ne només uns quants.

L’esquerra catalana té una tradició autodeterminista inqüestionable, ja des del segle XIX, com la tenen tots els partits catalans de tradició democràtica, d’esquerres o no, inclòs un que un dia es digué PSC i també organismes unitaris com l’Assemblea de Catalunya. Ben mirat, però, el que segur que no és gaire d’esquerres és anar sempre de bracet amb Vox, PP i Cs com a únics aliats en contra del dret de Catalunya a decidir el seu futur en llibertat i fer-se còmplice de la política repressiva de l’Estat espanyol a través de tots els instruments de què aquest disposa, començant pel govern del qual formen part i l’estratègia del qual avalen, des del silenci, l’omissió o l’acció. Si de les esquerres hom n’espera lluitar contra totes les formes d’explotació, domini i opressió, inclosa la nacional, és evident que no és d’esquerres qui se’n diu, sinó qui, sense dir-se’n, en fa.

Anar contra el mateix poble, els seus interessos col·lectius i la millora de la seva qualitat de vida material, cultural i democràtica, pot ser qualsevol cosa, però no d’esquerres, sobretot si es fa sempre a la vora dels franquistes de tota la vida i remant a favor de les elits paràsites de sempre. És una sort que Andreu Nin, Jaume Compte, Joan Comorera, Jordi Arquer, Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans o Manuel Ferrer Sanxis ja no hi siguin, perquè, en cas de ser vius, s’haurien mort de vergonya.

CEDIR I VICTIMISME

Quan s’ha cedit tot i s’ha admés qualsevol injusticia de l’Estat sense oposició, el més fàcil es acabar amb una repressió permanent que la víctima simplement fa seva i que te un difícil relat per convèncer la societat que regeix.

Això mateix passa amb aquest fons creat per pagar aquests darrers repressaliats pel Tribunal de Comptes o d’inquisició. De fet es un simple ajornament, ja que com marca el decret quan hi hagi sentència ferma, hauran de retornar aquests diners, i de fet l’excusa es no caure en la malversació que els grups inquisidors espanyols de la Cambra ja han denunciat ràpidament. De fet aquesta nova col·laboració amb l’Estat i els seus poders macabres es la continuació de l’acció de la Generalitat. El mateix podriem dir del recurs de la Generalitat contra la sentència de l’activista Marcel Vivet on rebaixa la seva petició de presó inicial, però en segueix sent acusació.

Podriem dir, en definitiva que la farsa continua i sense vergonya la ciutadania es va empassant aquesta submissió amb el botxí revestida de victimisme i proclames buides de contingut. De fet els darrers 3 anys han estat això, i tot i desitjar el millor per tots els encausats, nomes faltaria, el xantatge emocional ja no aguanta tanta política miserable. Tots sabem i per les primeres reaccions del Govern espanyol alineats amb el que en diuen les diferents cupules judicials com acabarà, i això serà impugnant el decret de la Generalitat, i potser alguna responsabilitat judicial extra i com ja hem vist activant la Caixa de Solidaritat per poder fer front els pagaments i pagar un cop més la ciutadania tanta covardia.

El cinisme mai es bon conseller, i el recurs per la condemna de Vivet es una nova estafa, ja que un cop comés un nou delicte judicial espanyol amb escarni, ara per blanquejar demanen menys condemna, però segueixen sent part acusadora sense escrúpols.

De fet el cedir i victimisme com a manera de fer política es el que tenim, i la població hauria de dir prou ja definitivament abans no ens trobem votant un nou Estatut autonòmic que per suposat tampoc es complirà mai.

EL PAÍS QUE VOLEM

M’ha semblat interessant l’article de Iu Forn, perquè reflecteix la gran tragèdia d’aquest país, quan els talents tenen que marxar fora per la manca d’oportunitats aquí. Aquest es el model que malauradament tenim i així un país no pot anar endavant ja que no aprofita els potencials interns de la seva ciutadania.

Es el mateix cas de l’obertura desmesurada a pesar de la pandèmia per viure del turisme, cosa que altres Estats amb un teixit productiu intern potent no els fa falta i per tant poden prendre decisions exclusives per la salut de la ciutadania.

Es el gran drama dels models econòmics com l’espanyol que ens arrossega sense remei a ser un Estat de serveis.

Un dels grans fracassos com a país

Iu Forn

Al TN de TV3 de diumenge hi van passar una peça d’aquelles que els mitjans hauríem de fer més sovint. Un gènere que podríem anomenar “I després del gran titular, què va passar?”. Sap allò que ara s’ha posat tan de moda de fer vídeos amb els joves que han tret les millors notes a la selectivitat d’aquell curs? Els pregunten un parell de coses i elles i ells (normalment són elles) acostumen a dir que tampoc estudien tant i aquestes coses. Però tenint en compte que treuen una mitjana de 9,98 sobre 10, caldria redefinir el concepte “estudiar poc”.

Doncs bé, els protagonistes de l’any 2007 van ser la Berta i l’Òscar. A la peça els veiem llavors parlant dels seus projectes, de què voldrien fer i de com veien el seu futur. Els tornem a veure el 2014, quan van acabar la carrera. I els veiem ara, catorze anys després. Sap on? La Berta a Berlín i l’Òscar a París. Ella fent una cosa molt diferent al que pensava i ell clavant el seu projecte professional d’aquell moment. I cap dels dos sense intenció de tornar. Però més enllà de la història personal, que està molt bé, hi ha una història vital que els uneix i que, crec, és la gran reflexió que hauríem de fer-nos com a societat.

Alguna cosa no funciona quan els dos alumnes que fa 14 anys van treure millor nota de selectivitat estan treballant fora. I sembla ser que de manera irreversible. Per suposat que cal sortir a escampar la boira, a aprendre, fer d’esponja, veure món i intercanviar experiències i d’altres coses amb gent molt diversa i si pot ser de tot el planeta, millor. Però en un món “idíl·lic”, aquesta gent que marxa a aprendre encara més del que ja sap, hauria de poder tornar per compartir-ho i per enriquir-nos amb la seva experiència. I ara això no és així. Cada cop més joves es preparen per poder marxar tant bon punt tinguin una petita oportunitat i sense cap intenció de tornar. Pel sou, però sobretot pel respecte professional que rebran i per les possibilitats de millora. Vaja, que van a buscar una oportunitat que aquí no veuen possible.

El tòpic autodespectiu diu que som un país de cambrers. Però escoti, ser cambrer és un ofici que no pot fer qualsevol. Ser un bon cambrer no està a l’abast de tothom i transportar cerveses d’una barra a una taula no vol dir ser-ho. Vol dir això, ser un transportista de líquids. Potser seria més adequat afirmar que, en general sempre en general, som un país de destralers. On l’excel·lència no és el que més es busca ni es valora i tant se val cent com mil. I, escolti, si volem ser un país de serveis, hauríem de tenir els millors cambrers, no gent que uneix un punt A i un punt B amb una safata plena. I, sí, potser a fora no és tot tan de color de rosa, però aquesta no és la sensació que té el jovent. I si tampoc sabem transmetre’ls un mínim d’il·lusió i d’esperança, vol dir que encara funcionem pitjor del que ens creiem.

Els països han de ser competitius. I si volem ser les dues coses, un país i competitius, hem de saber retenir el talent. Tot. Perquè ens cal, però sobretot per una qüestió d’egoisme econòmic i de rendibilitat. Si invertim milers d’euros en preparar estudiants que després oferiran el seu valor afegit fora d’aquí perquè allà saben fitxar a la gent vàlida i saben mimar-la i donar-los oportunitats, estem fotent el préssec. I estem llançant els diners. I, sobretot estem fracassant com a país.

LA CAIXA DE SOLIDARITAT

El tic tac del rellotge va passant i les hores per dipositar les fiances milionaries que el Tribunal de Cuentas ha dictat es van esgotant i el Govern català ja no pot mirar més a un altre costat.

Els advocats veuen les vies del pagament del Govern de les mateixes, però creuen que el millor es la Caixa de Solidaritat. Mentrestant el Govern català que sota la lupa judicial i dels partits espanyols com Ciudadanos o el PSC diu que busca una formula per poder abonar les quantitats i no ser encausat per malversació, de fet Esquerra ja ha dit que prefereix que surti de la Caixa de Solidaritat.

Aquesta Caixa que amb els abonaments de la ciutadania ha cobert fins ara molts i molts diners robats per l’Estat espanyol en la seva cursa de repressió contra l’independentisme ara evidentment no te la quantitat desorbitada que aquest Tribunal de la Inquisició reclama i crec que ha de dir prou. De fet això no deixa de ser un xantatge, i tots sabem que si l’acceptes pararas el cop de moment però el problema seguirà allà com un bucle, fins que hi ha un moment que cal dir prou, no es pot tenir la barra d’exigir a la societat catalana que es torni a gratar la butxaca per abonar aquestes quantitats, es simplement indecent, no hi ha xantatge emocional que valgui.

La covardia i misèria d’aquests partits catalans que ens han ofert el brillant pla de donar 2 anys de marge per seguir patint la repressió policial i judicial i al mateix temps aquestr autèntic atracament que no s’atura. La responsabilitat es d’aquells que l’últim moment no van saber gestionar la victòria al referèndum i simplement es van retirar deixant el poble en mans d’aquesta mafia, i que a sobre ara hi col·laboren sense escrúpols sent acusació particular, no fent boicot sistemàtic a Madrid o fent el joc a la farsa del Govern espanyol. Ja n’hi ha prou.

El Govern que busqui la fòrmula que vulgui i aboni aquests diners amb la seva paranoia de submissió infinita i com que li agrada aquest joc, qua assumeixi les conseqüències que ja ha acceptat des de bon començament.

Avui escoltavem Carme Forcadell com rebutjava també la via unilateral i alimentant aquesta fantasia de la Taula de diàleg i les vies acordades que miraculosament faran que Espanya accepti totes les propostes com si res.

La caixa de solidaritat crec que s’ha de guardar per tots aquells repressaliats que necessiten pagar els costos dels judicis i que malauradament no s’aturen amb solidaritat o sense.

EL PARANY ICETA

El Ministre Iceta amb el seu cinisme habitual ahir ens parlava d’un referèndum sobre acords d’autogovern i financiació, defensant les possibilitats de la Constitució per aquestes mesures i deixant clar que el vertader referèndum que reclama Catalunya no es viable.

Vol que la ciutadania voti un gran acord d’autogovern, financiació i participació de les comunitats en el disseny de les polítiques estatals. Ho defensa com una proposta raonable i més desitjable. Una solució construida entre tots. Avisa que Catalunya no ha desenvolupat encara totes les competències autonòmiques de l’Estatut del 2006 amb uns problemes de finançament reconeguts per tothom, i un camí per un Estat vertaderament federal. No vol res per Catalunya que no pugui gaudir tothom encara que es poden fer tratjes a mida gràcies a la Constitució i sobre el referèndum d’autodeterminació diu que algun creuen que parlar de tot es donar la raó amb tot.

Cal tenir molta barra per proposar el que proposa, ens parla de que la gent voti el que ningú ha demanat i que res te a veure amb el clam de la mateixa i votat el dia 1 d’octubre del 2017. Diu que ha de ser una solució entre tots, i que proposar una cosa com vol la part catalana no vol dir que et donin la raó. De fet, es el que ens proposa ell, directament diu no al tema essencial que es proposa i ho avala la ciutadania, i ens parla d’un referèndum sobre temes que ningú ha demanat i que ens retornen més de 10 anys enrere. Iceta no sap el procés des del 2010 amb la gran manifestació pel frau d’un Estatut retallat inclus posteriorment a la validació per la ciutadania i que per cert mai s’ha complert com els 7 anys d’inversions de l’addicional tercera, no se si ho recorda, per tant hauria de saber que l’Estat ni compleix una llei orgànica com l’Estatut ni dona cap valor al vot de la ciutadania quan es tracta de Catalunya.

Per tant el seu deja vu, es totalment fals i simplement amaga el problema real que planteja Catalunya amb propostes amb parany que l’Estat gestiona com vol i sense cap credibilitat. Crec que Iceta hauria de veure que aquesta pantalla ja es passat i que no podem tornar enrere més de 10 anys obviant tot el que ha passat per poc que li agradi.

Les receptes del passat, son passat i ara el context per molta disfressa que vulgui fer, ja es diferent i requereix acceptar simplement la democràcia, res més.

NUNCA JAMAS

Ahir al Congreso a Madrid vam veure com Pedro Sanchez deixava un altre cop ben clar i contundent que no hi hauria cap Referèndum a Catalunya, utilitzant el terme “nunca jamas”, suposo una influència de Peter Pan que crec ja va fer el fet.

Va deixar un altre cop ben clar que si no es convencia a les 3 cinquenes parts de la cambra no hi hauria res a fer i avisava que el PSOE sempre serà al costat del NO. La reacció per la part del Govern català i concretament del President Aragonès va ser tornar a treure a la llum el 150.2 o sigui que Madrid traspassi la competència a Catalunya per fer el Referèndum i així no tocar res de la Constitució, caldria recordar que això ja es va fer i evidentment va tenir el recorregut que tothom esperava, o sigui un gran NO. Per altra banda Rufian en el seu temps de resposta li deia que també es negaven fa un temps als indults i ja son una realitat per tant no es creia el no al Referèndum. Caldria recordar al portaveu republicà a Madrid, que els indults es una cosa i un referèndum oficial i pactat es una cosa molt diferent. Un entra dins el context polític i sense repercusions legals en el tema nacional i fruit dels acords per darrera per obtenir i garantir suports a banda i banda i l’altre es el punt cabdal de l’Estat espanyol “una grande y libre” o la versió actualitzada de la indivisibilitat de l’Estat.

Per tant veiem com aquesta tàctica va ensenyant les vergonyes una rere l’altre, ja que no te cap tipus de recorregut, i la incògnita es quan la societat catalana aguantarà aquesta farsa abans d’esclatar.

No es pot seguir recuperant velles tàctiques que tots sabem on acaben, i es amb la negociació segurament a mig termini d’un nou Estatut on tot quedara “atado y bien atado” com deia aquell, i que suposarà un nou parany en aquest camí de vergonya. De fet nomes cal veure com per la part Popular parlen encara de la Guerra Civil com l’enfrontament de dos bàndols amb la mateixa legitimitat, aquest es el concepte democràtic que Madrid ens porta i que deixa ben clara la falsedat de la Transició espanyola per si algú en tenia cap dubte.

Crec que aquesta expressió del Nunca Jamas, defineix clarament el paper de l’Estat i la seva vocació democràtica i alhora la submissió per la part catalana fins a límits encara desconeguts.

OBVIETATS

Un cop passat la reunió tant anunciada entre Pedro Sanchez i Pere Aragonés, constatem segons hem sabut dels protagonistes que 2 hores i mitja de reunió han donat per reunir la taula entre Governs per tractar temes de traspassos i la reunió de la Taula Política pel mes de setembre.

En definitiva, una gran presa de pel, que encara augmenta quan el President de la Generalitat ha constatat que les posicions son antagòniques quan parlem del dret a l’autodeterminació i de l’ammistia. De fet avui Sanchez ha tornat a dir al Congreso que no hi haurà cap referèndum, per si algú que viu en un altre planeta encara no s’havia assabentat.

Aquesta gran escenificació, segons els partits ha de durar 2 anys assumint cada cop de repressió, cada injusticia que provingui de l’Estat, assumint totes les conseqüències, francament em sembla molt indignant i una presa de pel a la ciutadania, que no hauria de suportar, ni admetre ni un minut més.

Crec que una reunió per acordar la data de la propera reunió ja es un fracàs en tota regla, però destacar les obvietats de que les teves propostes principals seran vetades ja es de traca. Qui pot avalar això durant 2 anys, a qui pretenen enganyar.

La comissió de traspassos es una simple taula autonòmica on es tracten temes que en el cas de Catalunya poques vegades son acceptats i quan ho fan son a mitges i amb paranys com Rodalies. De fet Sanchez destaca com acords i esperit entre administracions el suport a la candidatura Olimpica de Barcelona Pirineus pel 2030. Ens ven aquest gran tema com una concessió quan simplement es obvi que si una part de l’Estat vol accedir a organitzar aquest event esportiu, seria normal rebre el suport de l’Estat, aquest es el punt de cinisme al qual hem arribat.

Crec que els últims 10 anys cap lema de cap manifestació ha estat per les Olimpiades de Barcelona Pirineus, i si per la independència, justament del que no es vol parlar mai. No podem esperar res de la Generalitat catalana i no hi ha dubte que la societat ha de reaccionar i prendre la iniciativa d’una vegada per totes per damunt de partits i els seus aparells de propaganda, que simplement volen allargar l’agonia per acabar oblidant el que es essencial i conservar aquell victimisme sense fre que ens caracteritza i que irrita per l’obediència en cada injusticia com a forma de fer.