ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES PROMESES BUIDES

Sense categoria

Ara ja sabem que les eleccions son properes i el Govern misteriosament ara ens diu que està tot preparat i que seran totalment segures, quan fa quatre dies amb la proposta d’ajornament precisament ens deia el contrari. Es el que te la memòria curta de la població.

Comencem a escoltar les primeres frases per emmarcar, en Pere Aragonès referint-se a Illa, diu que mai faran de la Generalitat un despatxet de la Moncloa. Francament això ja es una burla intolerable, quan hem vist que han acceptat un cop d’Estat a les nostres institucions en forma de 155, participar en unes eleccions convocades per l’Estat, i en els últims 3 anys han acceptat absolutament cada cacicada que des de Madrid era ordenada, com acceptar que ja no trien el President, que no trien qui es diputat i qui no, quan es fa fora un President, la sentència dels presos polítics, que es publica i que no quan s’aprova una resolució al Parlament o acceptar que cada llei es paper mullat un cop surt enllestida i votada des del Parlament, es a dir han convertit el Parlament català en una simple gestoria de Madrid col·laborant amb la repressió en el cas dels Mossos i les acusacions amb la Generalitat a la part acusadora contra l’independentisme.

En definitiva han deixat les institucions en res i al servei del despatxet de Madrid que ara ens vol vendre com a línia vermella pel candidat socialista.

Avui encara va més lluny i ens diu d’expulsar l’IBEX35 dels serveis públics quan el contracte de rastrejadors amb Ferrovial encara cueja i l’han mantingut per damunt de tot amb la ineficàcia demostrada i el clam per canviar-ho. Ja n’hi ha prou de burlar-se del personal.

Un apunt que m’agradaria fer i que va per tots els partits es la utilització que volen fer dels presos polítics, si la seva exposició es excessiva pot donar a entendre que son utilitzats nomes per la part sentimental del vot, i crec que ara Catalunya necessita sobretot cap fred per culminar allò que va començar i votar per majoria, i que per descomptat amb el cor sol no aconseguirem. Per tant caldria una estratègia comuna, i uns nous parametres per un nou Govern amb un objectiu molt clar i una base sòlida per damunt dels mateixos partits.

Crec que si no es així les promeses buides seguiran fins el dia de les urnes.

ELS COMUNS SON 155

Sense categoria

Ara que comença la campanya i sobretot com avís a aquells que es creuen que Podemos es territori neutral, fins hi tot un possible suport a l’independentisme o simplement al dret a l’autodeterminació, de fet alguns el voldrien com a socis de Govern, fariem bé com ja Jordi Galves a recordar l’episodi de l’Octubre del 2017 quan una part del grup a la votació de la Declaració d’independència van ensenyar el seu vot negatiu, un gest que va servir com a prova per les acusacions posteriors, per trencar el grup amb aquells que no obeien aquestes ordres en aquest cas de Joan Coscubiela i eren solidaris amb el moment.

Com diu bé Galves, ells també volen les engrunes del pastís d’Arrimadas i el seu compromís amb el PSOE a nivell estatals des de dins el Govern espanyol fa veure que han estat engolits pel Règim del 78 i juguen el seu paper allunyat totalment de les manifestacions del 15 M i de la defensa dels drets i la democràcia més elemental.

Albiach vol ser la nova Arrimadas (I)

Jordi Galves

Com que, a Catalunya, comparteixen el mateix electorat espanyolista, el PSC (o simplement el PSOE), Vox (també dit Mocs, pel sinople heràldic que gasten), el PP i les Comunes, tots s’han llençat a devorar, com a autèntiques piranyes, el cadàver electoral d’Inés Arrimadas, la filla del policia. De manera que, per un grapat de vots, estem veient i encara veurem episodis formidables, que embruten els diaris d’un poètic regueró de sang. Un d’aquests episodis més intensos és que les Comunes ja han oficialitzat definitivament que abandonen el catalanisme polític.

Pam. Han clavat un sorollós cop de porta i, com en qualsevol tràmit de divorci, ara proclamen la seva versió, la seva veritat. Mereix de ser escoltada. Si hem de creure Jéssica Albiach avui no hi ha enemistat amb els vells amics i aliats independentistes. Reiteradament, les Comunes repeteixen la idea que l’independentisme català és xenòfob, de dreta, insolidari, antisocial, inhumà, equiparable al nazisme i a la ultradreta, però això no implica cap acarnissament especial. Fins i tot en una recent entrevista concedida a Laura Aznar i Sergi Picazo a Crític (19 de novembre de 2020) la cap de llista Albiach es presentava conciliadora i empàtica, disposada a treballar per l’alliberament dels presos polítics i negava que ella fos cap delatora. Que no és cert que fos coautora de l’intent de criminalització de la majoria dels diputats independentistes en el Parlament de 2017. De l’intent que es va poder veure per televisió. Que tot plegat és “una llegenda urbana segons la qual, si nosaltres ensenyàvem el vot, estàvem col•laborant amb la repressió. És fals: ningú ha estat perseguit per la seva orientació de vot aquell dia.” És a dir, que l’acusació que jo vaig publicar en un article de fa dos dies (Urgent: Illa necessita nazis catalans) on denunciava que fos una col•laboradora de la repressió espanyolista estava equivocat. Que no és pas veritat que fos una “senyora de fer feines brutes” com la vaig qualificar, una criada de la bruta ofensiva espanyolista de Joan Coscubiela. Segons Albiach “Nosaltres ensenyem el vot; és una decisió col•lectiva, perquè entenem que la ciutadania mereix saber que nosaltres hi votem que no. I sobretot, perquè tenim clar que en cap cas això tindria efectes sobre ningú”.

Costa molt demanar perdó i reconèixer que t’has equivocat però, quan cal, s’ha de fer. La premsa lliure i independent no pot perdre la credibilitat, que és l’únic capital que té. De manera que, quan aconsegueixo parlar amb Albano-Dante Fachín, li pregunto què va passar aquell dia. Fachín era el líder de Podem a Catalunya, per sufragi, en l’any de la proclamació de la fallida República Catalana, el 2017. Un líder que fou destituït, purgat, per Pablo Iglesias, acusat de situar-se excessivament a prop dels partits independentistes. L’atrapo sortint d’un programa de televisió quan em respon al telèfon. “No, no, Galves, no vam ensenyar el vot Joan Giner, Àngels Martínez Castells, Joan Josep Nuet i jo perquè els diputats independentistes no fossin perseguits, aquesta és la veritat. Per això no van poder castigar ningú. I Jéssica Albiach, al contrari, va ensenyar el vot perquè va obeir les ordres directes de Joan Coscubiela per fer exactament el que va fer. En el nostre grup parlamentari no havíem votat ni decidit res i alguns diputats del nostre grup van actuar coordinadament, seguint ordres.”

La temptació és massa grossa i li demano: “¿Penses, sincerament, que l’expressió que vaig fer servir al meu darrer article, ‘dona de fer feines, feines brutes’ referit a la diputada Albiach és classista i masclista?” A l’altra banda de la línia hi ha un silenci, una pausa, per un moment penso que la comunicació s’ha tallat. “Mira, amb sinceritat, no ho sé. El que sí que sé és que Albiach va estar en tot moment a les ordres de Coscubiela, amb una actitud gens feminista. El que em crida poderosament l’atenció és que Albiach et digui masclista a tu però, en canvi, no es preocupi gens del masclisme imperant als Comuns. Et puc assegurar que els Comuns, internament, són una estructura política masclista, una organització perfectament antifeminista. Només et posaré un exemple, molt dur, que recordo ara, l’actitud intolerablement agressiva, d’anar a matxacar, d’assetjament verbal d’Adrià Alemany, el poderós marit d’Ada Colau, contra dues companyes del partit, Rut Moreta i Noèlia Vall, per imposar el seu pensament polític. Va ser molt violent”. (Continuarem demà)

LA PERVERSIÓ DEL SISTEMA

Sense categoria

Dos fets confirmen que un sistema podrit sempre es pot superar a si mateix i pervertir cada cop més la democràcia en contra d’aquells als que precisament hauria de servir, que no es altra que la societat.

Ahir veiem com Miquel Iceta passava a ser Ministre a Madrid i així amb diversos càrrecs vivint de la política des de gairebé fa 40 anys, que es diu aviat, com molts altres no se li coneix cap relació laboral a l’àmbit privat, i els seus estudis no son per tirar coets, però ha fet de la política el seu mode de viure, de fet la seva ètica li ha permès, això seria discutible, però el problema es que el sistema i el servei a la ciutadania durant un temps limitat com es la política també li ha permès. Per altra banda veiem com el Govern català sense rubor i amb l’excusa de defensar els nostres drets, com la participació política ens diu que ens podrem saltar el confinament municipal per assistir als mitings electorals, ole tu.

Pel que fa Iceta, dona idea com exemple de convertir la representació ciutadana amb un contracte de drets i deures amb els representats amb una forma de viure al marge de la ciutadania, sense meritòcracia i simplement amb la bombolla dels partits convertits en maquinàries de poder totalment allunyades de les seves originals funcions i com una empresa, mirar pels seus beneficis al marge de qualsevol gestió per la societat que els ha escollit. Seria la perversió absoluta de la democràcia, podrida des de dins i totalment desvirtuada allunyant cada cop més la ciutadania dels seus representants i el que es més greu amb un recel cada cop més gran amb dos mons paral·lels que haurien de compartir el mateix camí.

En el tema dels mitings, no deixa de ser paradoxal que les eleccions que havien de ser un desastre per la nostra salut, ara fins hi tot podem augmentar la nostra mobilitat per acudir als sermons mitings de cada partit, per suposat això no ho podem fer per exemple per gaudir de la cultura. De fet la diferència es molt gran. Una activitat ens pot activar el pensament i el sentit crític cosa que al sistema no li interessa gens i l’altre simplement ens adoctrina com a bons ciutadans al servei del sistema sense cap critica, com podem veure molts cops per les xarxes amb els hooligans de cada formació atacant constantment al contrari i alçant la seva opció a nivells de puresa absoluta.

Es senzillament la perversió del sistema.

LES MISÈRIES DE LES CAMPANYES

Sense categoria

La campanya oficial és a punt de començar i ja veiem els primers missatges cabdals de la mateixa. De fet veiem les mateixes misèries que aquest últim cicle polític a Catalunya.

En primer lloc la insistència amb exercir el dret a vot per Correu a la ciutadania. Per motius de la pandèmia seria aconsellable i fins hi tot encertat fer insistència per protegir els més vulnerables, però tot això en un Estat democràtic seria normal, però de debò ens podem refiar en un Estat corrupte i podrit com aquest de la destinació del nostre vot i la seva inviolabilitat, jo crec que no, teories conspiratories a banda, s’han guanyat a pols els recels amb la puresa dels comicis i per tant ho desaconsellaria totalment.

Pel que fa als nostres partits, veiem com la CUP ens proposa un referèndum pel 2025, cosa que deixa el mandat de l’1 d’octubre enterrat i contradiu el que han estat defensant fins ara, en una nova decisió desconcertant, de fet una més que afecta la coherència de la formació.

Junts X Cat ens diu que si s’assoleix la xifra màgica de superar el 50% de vots independentistes aniran endavant amb el mandat de l’1 d’octubre. Els últims 3 anys de legislatura no donen moltes esperances d’aquesta via, i sobretot es contradictòria, ja que si defensen la legitimitat del Referèndum de fa 3 anys com un mandat de la ciutadania, ara no caldria refrendar-lo amb una nova majoria de vots parlamentàris, ja que això inevitablement li treu la validesa del primer, i el que es més important no ens expliquen com ho faran, i perquè ara sí i fins ara ho havien oblidat.

Finalment Esquerra i el seu eslogan de via àmplia cap a la independència contraposant a la via estreta que diuen defensa ser pocs i purs en comptes de ampliar la base per assolir l’objectiu. Un nou parany a la vista, ja que deixen el mandat del Referèndum en res, i defensant que el 50 més 1 no es suficient però si el 50 menys 1 negatiu deslegitimen totalment la democràcia, amb una base a ampliar indefinida i que no fa res més que allargar el cicle sense fer cap pas tangible. No crec que es tracti de ser més purs o no, simplement d’obediència al poble que ja ha parlat, aquesta es l’única via, ni ample ni estreta. Donar excuses de mal pagador mai ha portat a assolir res en aquest món.

Com esperavem les primeres misèries de campanya ja les veiem i malauradament no seran les últimes.

EL FEIXISME ES FEIXISME

Sense categoria

Les declaracions de Felipe González sobre l’equiparació de l’independentisme i el Trumpisme se sumen a les dels Populars, Ciudadanos, Vox i Comuns com no podia ser d’altra manera, igual que el rebuig de la comparació d’Iglesias sobre l’exili del President Puigdemont i dels republicans a la Guerra Civil.

Aznar va ser el primer desprès de l’assalt al Capitoli en fer comparacions i com veiem tots s’han apuntat al carro dient que el mètode es el falsejament de la història i culpar a un enemic de tot el més proper possible. Pel que fa al segon tema diu sentir vergonya de les paraules del dirigent de Podemos i li produeix dolor pel terrible exili a conseqüència del cop d’estat i la guerra civil.

Realment les paraules d’aquest personatge sinistre reflecteixen com el feixisme sigui de dretes o esquerres prové del mateix lloc. De fet d’una persona amb un grup terrorista d’Estat amb crims de sang i tortures a la seva esquena sota la seva presidència no ens hauria d’estranyar res. Pel que fa al tema ideològic, ja veiem que la seva porta giratòria ha estat la mateixa sense cap mania a altres companys de teòriques ideologies contràries. Dir que es comença falsejant la història quan molts dels arguments son basats en fets demostrables i alguns reconeguts pel mateix estat com l’espoli fiscal o la lluita contra la llengua amb la prohibició de que sigui llengua oficial a la Unió europea o creant noves llengues per dividir-la per exemple, son base suficient per veure qui falseja la història i qui no. Per altra banda i per la creació de l’enemic, crec que hauria de veure que ha fet Espanya amb Catalunya des de fa més de 300 anys i com s’ha comportat per un simple moviment de la societat majoritàri i amb voluntat de refrendar-lo a les urnes, i com la recepta ha estat la violència i la repressió sense fre.

En el tema de l’exili, crec que els dos casos van marxar pel mateix en contexts diferents, veure com els seus drets i les seves vides estaven en perill i totalment desemparades, amb un fons de diferència ideològica no permesa que els va obligar a marxar. Per tant el denominador comú es el mateix, un Estat que ho va fer un cop i ara ho ha tornat a fer, cosa que demostra un cop més que aquest Estat no ha canviat, que la transició va ser una farsa i que els sistema es el mateix amb cares noves, no hi ha dubte un sistema allunyat de qualsevol democràcia standard i on per exemple Felipe Gonzalez s’hi troba molt a gust.

ELS CONCEPTES BÀSICS DEMOCRÀTICS

Sense categoria

En una democràcia normal hi ha un tema bàsic i sagrat, com és la separació de poders i sobretot el paper de la Justícia que ha de ser independent i allunyada dels interessos polítics del moment donada la seva transcendència amb les seves decisions.

A l’Estat espanyol com hem vist a Catalunya els darrers anys, aquesta línia esta trencada absolutament, en part perquè la part política ha dimitit de les seves funcions amb un problema polític amb Catalunya que es resolia com diu la lògica amb política i sobretot respecte a la ciutadania. De fet aquest últim apartat ha estat esborrat i la societat, que havia de ser protagonista principal i eix de qualsevol sistema ha passat a ser un element distorsionador i sense drets davant els seus representants i el sistema creat precisament per servir-la. Alhora la Justícia totalment polititzada, amb tribunals hereus de la Dictadura i agafant unes funcions amb un rumb i intencions clares que deixaven el com amb secundàri.

Així doncs, davant un repte democràtic com el que ha plantejat Catalunya, la resposta ha estat la repressió, la violència i utilitzar els resorts de l’Estat per sufocar el que ells en diuen rebel·lió, deixant de banda la gent i la pròpia democràcia, per construir relats que han acabat amb judicis farsa i condemnes de tot tipus sense cap justificació i trepitjant drets fonamentals com de fet han marcat ja Tribunals europeus que en poques paraules no es refien que es compleixin dins l’Estat.

Tanmateix, amb presos polítics, exiliats i milers de repressaliats no n’hi havia prou per acabar amb el tema, faltava redirigir les urnes dins les institucions catalanes. El 21 de desembre del 2017 en va ser el primer exemple, amb un cop d’Estat suspenent el Parlament anomenat 155, un control total de funcions i finalment convocant il·legitimament unes eleccions que malauradament els nostres partits amb la seva participació i van donar una validesa que naturalment no en tenia i obrien la porta a assumir un control antinatural que ha donat en 3 anys, el nomenament de Presidents, el seu cessament, la pèrdua de la representació com a diputat, esborrar qualsevol llei o resolució parlamentària que no anava amb la línia marcada, i un Parlament amb estat d’excepció i totalment inutilitzat.

Ara hi ha una segona oportunitat amb unes noves urnes on han agafat el control un cop més i amb decisions inversemblants i que evidentment distorsionen els drets dels electors, intentant de nou el control polític definitiu per mitjà d’eines fosques, i un cop més veiem com el comportament dels nostres torna amb la seva obediència i col·laboració validar el que mai hauria de ser vàlid.

La conclusió es que l’Estat te un objectiu clar i no te topalls per intentar-lo, però la nostra classe política i la seva obediència cega ha estat un element actiu en la mateixa assumint aquest desgavell i sense somiar ni per un segon seguir el mandat de l’1 d’octubre i plantar l’Estat definitivament.

Pervertint activament també els conceptes bàsics democràtics.

UN ESTAT DE PANDERETA

Sense categoria

El cas del Conseller del Govern de Múrcia es un exemple clar del que representa l’Estat espanyol, una classe política plena de privilegis amb permís per fer tot, i sobretot el pitjor que pot passar a una democràcia separada de les seves funcions, que son servir i representar al poble.

Aprofitar el seu càrrec per vacunar-se a ell i 400 persones més per davant de gent més necessitada es miserable, però encara ho és més la seva justificació impossible com si la societat fos completament imbècil i sense empatia. Com diu Iu Forn es negacionisme invers.

Vacunar-se per la cara (negacionisme invers)

Iu Forn

És la nova pandèmia. Càrrecs i més càrrecs polítics de tots els colors que apareixen llançant-se en planxa a per una vacuna contra la COVID. Però no per administrar-li a persones que viuen en residències i al personal que les atén, no. Ni a qui treballa en serveis d’UCI, urgències i centres de salut, o són pacients amb alt risc. No, no, van a per les vacunes com la gent va a pels caramels durant la cavalcada de Reis. Sap aquells que posen un paraigües del revés per arreplegar-los com si allò fos pesca d’arrossegament? Doncs això però en comptes de caramels són vacunes i per posar-se-les ells. I elles. El penúltim ha estat un tal Manuel Villegas, ja exconseller de Salut de Múrcia, “que bonita eres y no tienes ninguna culpa de tener gente así”.

Això de despistar vacunes cap als despatxos va començar amb aquell cas de Riudoms. A la residència dels padrins (i padrines) van sobrar dues vacunes i van posar-les a l’alcalde i a un regidor, perquè resulta que van trucar al mossèn i era fora del poble. Va quedar explicat i va semblar raonable, però des de llavors hem anat augmentant l’aposta fins arribar a això de Múrcia on no és que en sobressin dues i per no llançar-les van buscar algú, no. És que van vacunar-se 400 alts càrrecs i funcionaris del departament de Salut. QUATRE-CENTS!!! L’un darrere l’altre!!! Vagin passant que al fons encara hi queda lloc! O sigui, som davant d’un cas de negacionisme invers multitudinari. SEN-SA-CI-O-NAL!

El millor de tot és que en aquesta primera fase, el protocol del Ministeri de Sanitat limita la vacunació a persones “que treballin en centres sanitaris”. I aquest matí el senyor Villegas ha sortit explicant que ell és cardiòleg i que el seu equip directiu “són part essencial en la gestió de la pandèmia”. I s’ha quedat tan panxo. Bé, i també s’ha quedat sense memòria, perquè no ha recordat que sí, que és cardiòleg, però que quan es va vacunar no exercia com a tal. Bàsicament perquè feia de conseller i dubto que es produís allò de les pel•lícules: “La doble vida de Villegas, conseller de dia i cardiòleg de nit”. Però és que a més ha fet allò que està tan de moda consistent en demanar perdó a qui s’hagi pogut sentir ofès. En aquest cas en la variant “als que s’hagin pogut sentir decebuts”. Això sí, a aquella hora no ha dimitit perquè ha dit que no era “moment de fugir”.

El moment de fugir ha estat a primera hora de la tarda, quan la polseguera política generada l’ha obligat a dimitir a una velocitat que ni en Nani Roma i la Laia Sanz pel desert. El president de Múrcia, Fernando López Miras, ha aparegut per fer-li allò de l’enterrament polític del “era tan bon home” consistent en dir que “la seva gestió ha estat exemplar” i “la seva actuació ha estat irreprotxable”. Villegas, de cos present, duia 56 punyalades a l’esquena, 32 dosis de verí al seu cos i 48 trets al cor. Vaja, el que vindria a ser un dissortat accident. En aquests enterraments de quarta, la pregunta sempre és: si ho ha fet tot tant bé, per què el fan plegar? Què ha canviat en tres hores? Ràpidament, però, ha aparegut un “i tu més” de manual del Presidente dient que no volia entrar en el joc polític però esperava “que la vara de mesurar sigui igual per a tothom”, en referència a l’alcaldessa socialista de Molina de Segura, Esther Clavero, una altra de les vacunades. Que aquest també és un tema apassionant. El del “no vull entrar en el joc polític, però…” que és com al clàssic “No parlo mai dels àrbitres, sóc pacífic i no m’agrada amenaçar, però ens han robat el partit i si em trobo l’àrbitre pel carrer li trencaré la cara i mataré la seva família perquè sé on viuen.

I Villegas, què ha dit? Doncs que el procés de vacunació s’ha fet des del convenciment que no podien “excloure ningú”, però ha lamentat “que no hagi estat entès així per la societat”. O sigui, plega perquè no l’hem entès? No, no, plega per impresentable, mentider, farsant, insolidari, per ser un galtes i per aprofitar-se del càrrec. Entendre’l l’hem entès perfectament. Massa i tot.

I ara el problema és que per no perdre’s la vacuna, hauran d’administrar-li la segona dosi, mentre personal que està en primera línia encara haurà d’esperar uns dies. Ho entenem?

LA TRISTA OBRA DE GOVERN

Sense categoria

Arran de la decisió del TSJC de suspendre el decret d’ajornament electoral català i mantenir de moment a falta d’entrar al fons del tema la data de 14 de febre, veiem com les forces independentistes i el Govern en particular tornen a posar el crit al cel i posen el victimisme de sempre en primera posició.

Veient ahir el Vicepresident Aragonés amb un posat enfadat i parlant de les bondats del decret avalat pels juristes i sobre la seva prioritat amb la nostra salut em va fer riure per no plorar. De fet si han arribat a aquest punt es pel nyap de decret per justificar les seves misèries polítiques. De fet el Tribunal com avui ens deia per exemple en Bernat Dedeu ha fet el que havia de fer, davant la petició d’un ciutadà que veu vulnerat els seus drets per un acte administratiu, d’entrada aturar el mateix per no crear un mal irreparable i ara demanar al·legacions a les parts per decidir definitivament, crec que democràticament impecable o es que ara tampoc volen que la ciutadania pugui aixecar el dit de tant en tant encara que sigui contra els interessos dels nostres representants.

El desori d’aquest Govern es tant gran que ja no ens sorpren res. Des del gener passat el Govern havia arribat a la seva fi en paraules del President Torra, per simple electoralisme de tots, han deixat passar un any i on sembla que no han treballat les mesures extraordinàries per celebrar unes eleccions en un context extraordinàri, i finalment al·ludint a controvertides raons sanitàries, entenc que parcials, ja que hem escoltat experts que no avalen la nova data de 30 de maig proposada i a sobre justificant tota aquesta comèdia amb un nyap jurídic ja difícil d’explicar i que al final sembla que nomes vulgui estirar el xiclet d’un Govern nefast buscant el millor moment per conservar les cadires.

De fet i com deia avui Vicent Partal, la Generalitat ja no es res, però no per culpa del 155, sinó per la submissió cega dels nostres partits, que han acatat vergonyosament absolutament tot i han deixat buit de poder la nostra institució. Els últims 3 anys tant sols s’han dedicat a això i ara no s’han de sorprendre si no poden ni donar la data dels comicis, de fet els darrers del 21 D de fa 3 anys tampoc ho van fer i els van validar amb la seva participació entusiasta enterrant ja cap engruna de dignitat de la mateixa institució que volien representar.

Per tant i davant la misèria de tots i en especial d’aquells que encara clamen per un diàleg de fum, veure que la Generalitat ja no tornarà a ser res en el Context autonòmic que volen mantenir pels segles dels segles.

LA INCOMPETÈNCIA

Sense categoria

El decret d’ajornament de les eleccions ja es una realitat, però les peticions per impugnar el mateix també, i podem entrar en una espiral surrealista que en definitiva te el mateix origen, la incompetència del Govern per preparar unes eleccions que ja fa mesos sabien que eren un objectiu.

Ajornar les mateixes adduint raons sanitàries i de posar els ciutadans per damunt de tot frega un cinisme que ja estem acostumats, amb experts que diuen que els hi han posat en safata i amb un guirigall de relacions polítiques on cadascú ha navegat a cop d’enquesta i finalment veiem com s’ajorna 3 mesos i mig.

Ara la segona part, son les impugnacions, algunes vergonyoses per ser de l’orbita del PSOE, que com a tal no s’ha atrevit a fer el pas, però envia els seus companys per fer la feina bruta, tot bastant lamentable. Per altra banda si ara resulta que el TSJC deixa sense efecte el decret i el 14 F torna ser la data arribarem al final de la qüestió.

Cal primer dir que el 30 M es una data on hi ha alguns experts ens diuen que es pot estar en la 4a onada i que les dates bones entre onades serien el març. Si la situació es la mateixa que fàrem llavors. Segur que si estem pitjor el cost polític farà que llavor la salut passarà a segon terme en benefici dels resultats electorals. De fet les excuses de les competències i la llei electoral per fer modificacions que no poden fer, s’hauria de dir que no tenim llei electoral catalana per la vergonya i els càlculs electorals dels nostres partits, de fet l’únic territori que no en te de l’Estat. Apart d’això, poder fer una estructura com altres territoris en une eleccions en plena pandèmia i mesures excepcionals era una cos així com fer les estructures d’Estat i les dues amb el mateix resultat, simplement fum i cap feina feta.

Tanmateix, vot electrònic, col·legis més grans, mitja jornada a la gent escollida per les meses electorals, distància, franges horaries, diversos dies, urna mòbil. Crec que de reformes en podrien ser moltes, però francament veure com la falsa excusa de la salut ens anul·la la democràcia, i veure com per exemple Portugal exerceix els seus drets aquest proper cap de setmana, dona idea de la nostra misèria democràtica.

Una incompetència on la pandèmia es perfecte per tapar-ho tot.

IGLESIAS: DIR I FER DIFERENTS

Sense categoria

Les declaracions de Pablo Iglesias posant l’exili dels Repúblicans espanyols amb igualtat amb Carles Puigdemont, i la convicció de que els presos polítics haurien de ser lliures i a primera línia política per resoldre precisament un problema polític en un Estat amb clars components feixistes portaran cua.

De fet ja hem vist com líders de VOX, Populars, Ciudadanos i PSOE han mostrat el seu desacord i ofensa per les paraules d’Iglesias. Des de Lorena Roldan, Albert Rivera, Ines Arrimadas a Eva Granados han demanat respecte per l’Estat de dret espanyol i la falta de veritat del líder de Podemos.

De fet parlem del Régim del 78 aquell que defensa una Transició inexistent que ha fet perdurar i enquistar les estructures franquistes dins l’Estat espanyol, aquell que defensa una monarquia corrupte i posada a dit pel Dictador mirant cap un altre costat amb el cas flagrant del Rei emèrit i aquella que defensa un Estat de dret antidemocràtic i una justícia que ja des d’Europa se’ls ha recordat que es un perills pels drets dels ciutadans. Tot això amb ells no els importa i el seu nacionalisme cec i defensa del sistema pervers espanyol amb una cortina de fum anomenada democràcia on es senten molt a gust i en son ferms col·laboradors.

Pel que fa Iglesias, es curiós que forma Govern de coalició a Espanya amb un d’aquests partits que curiosament no està dacord amb les seves paraules i que recentment ha votat en contra d’investigar una monarca corrupte, per tant en sigui plenament còmplice amb l’excusa de no donar a la dreta el gust de trencar un Govern teòric d’esquerres però que es comporta igual que un de dretes. Alhora per marcar perfil propi, de tant fer les declaracions que correspondrien a un partit d’esquerres engolit per un ancorat cap a la dreta rància com el PSOE, defensor del 155, instigador de la repressió contra Catalunya, i allunyat de qualsevol comportament democràtic per un conflicte polític com Catalunya.

De fet hem vist com aquesta suposada esquerra pura de Podemos ha navegat entre dos aigües i no ha donat suport explicit al dret a l’autodeterminació i en concret al de Catalunya. S’ha convertit en una nova eina del Règim del 78 per legitimar-lo, per molt bones intencions que Iglesias de tant en tant exhibeixi en platos de televisió bàsicament per fer veure una mica de perfil propi, que llastimosament han perdut del tot engolits per la teranyina del socialisme de fireta espanyol.

Iglesias veu que en aquest Estat, podia seguir fidel als seus ideals o nedar i guardar la roba per una quota de poder. Ha triat la segona.

UN PUNT NEGRE A EUROPA

Sense categoria

Escoltar el President de la Comissió parlamentària de l’Eurocambra pel Suplicatori al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí. Diputat per Ciudadanos dona idea del nivell que Espanya ofereix a Europa.

Clama per la seva neutralitat com no hauria de ser d’altra manera i per l’altra fa declaracions dient que la sentència belga contra el Conseller Puig que la defensa esgrimirà no te res a veure, i recorda que Bèlgica ja ha estat condemnada altres cops per denegació arbitraria d’una ordre de detenció. Tot totalment impresentable. De fet el mateix que descriu José Antich amb peticions com la de Casado per desviar el fons rebuts de la Unió Europea per la lluita contra el Covid per altres finalitat com es el temporal de neu, acostumat suposo al nul control espanyol en aquest tema.

Com voleu que confii Europa en Espanya!

José Antich
Només des de la ineptitud es pot fer una proposta com la que ha fet el president del Partit Popular, Pablo Casado, que ha plantejat que una part dels Fons Europeus de Reconstrucció per lluitar contra els efectes de la Covid-19 es dediquin als efectes del temporal Filomena. La desconfiança europea respecte a Espanya per la manera com dilapida un cop i un altre els diners que rep de Brussel•les queda perfectament avalada amb declaracions com la de Casado. Hi ha una part d’Europa, la que conformen els països centreeuropeus i nòrdics, clarament refractària a continuar donant diners a fons perdut a països del sud, com Espanya i Grècia, perquè consideren que una vegada i una altra els diners no es destinen a la modernització, sinó que es fan servir per a moltes altres coses. Per això, amb diferent intensitat, països com Àustria, Alemanya, Finlàndia o els Països Baixos van imposar un control estricte sobre més de la meitat —uns 70.000 milions— dels diners que rebrà Espanya en fons europeus.

Casado demostra una gran barroeria en una qüestió clau i que provoca una gran preocupació a moltes cancelleries que, al final, no saben ben bé com acaben gastant-se els diners de la pitjor manera possible. Barrejar la Covid-19 amb el temporal Filomena reforça aquesta idea i és d’una gran graponeria. Una altra cosa radicalment diferent és si s’han de produir ajuts especials pel temporal i aquí veurem la cintura del govern espanyol per oferir uns ajuts que no té, o per reclamar-los a la bústia corresponent de la Comissió Europea. Encara que molt em temo que allà no acaben d’entendre ben bé com és que hi va haver tan poca previsió en una nevada que havia estat anunciada amb molta antelació, i que l’únic que va passar és que es van complir els pronòstics dels homes i dones del temps.

La confiança de les autoritats europees i dels ciutadans quan coneixen aquestes notícies és lògic que s’esquerdi. Per exemple, hem sentit aquest dijous el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, assegurar que estan estudiant recórrer la sentència de la justícia belga que denega l’extradició del conseller a l’exili Lluís Puig. Unes declaracions si més no sorprenents, perquè es tracta d’una sentència ferma després que la fiscalia belga declinés recórrer a la Cort d’Apel•lació de Brussel•les. Campo, magistrat des del 1989 i vocal del Consell General del Poder Judicial entre el 2001 i 2008, no pot anar confonent la gent amb situacions impossibles, perquè el cas està arxivat. Pot expressar, com així va fer, la seva discrepància amb la justícia belga —no és el més convenient per a un ministre, però ja s’ho farà— i quedar contra les cordes quan se li pregunta la seva opinió un cop el tribunal ha deixat escrit, com un dels motius per no concedir l’extradició, els dubtes que es respectés la presumpció d’innocència.

Un Campo atribolat només aconsegueix contestar que la justícia belga no coneix la realitat de l’estat del dret a Espanya. Justament, senyor ministre, és el contrari: cada vegada hi ha més països que tenen una idea clara de com s’ha comportat la justícia espanyola amb l’independentisme català. I comença a pesar com una llosa, encara que el disgusti.

DIÀLEG AMB EL RÈGIM DEL 78?

Sense categoria

Hem comprovat com PP, PSOE i VOX com un sol home a Madrid votaven conjuntament per no investigar la corrupció monàrquica, alhora afegim els Comuns que tampoc estan massa lluny ja que aixecar la llebre però seguir al Govern al costat del Règim del 78 et converteix amb el mateix. Amb aquest panorama alguns defensen un diàleg impossible.

Escoltem el President d’Esquerra des de la presó i ens diu que el seu partit son els més independentistes i els més dialogants del món i encara que no espera cap gest del Govern espanyol allà estaran oferint la mà. Vol ajudar a que cada cop siguem més i confia en la Taula de diàleg on diu ja han aconseguit que l’altra part consideri que es un conflicte polític i que evidentment guanyen amb el seu discurs posant els exemples de Sudàfrica o Irlanda per exemple. Parla del mentrestant fina que la societat catalana sigui prou majoritària, i que amb un 50% en contra cap país ha arribat a la independència, ja que no es una qüestió simplement declarativa, sinó de poder implementar-la.

Crec que cal veure com el processisme elevat al màxim impregna els nostres partits, de fet per un costat ens parlen del mandat de l’1 d’octubre i per l’altra CUP i ERC ja proposen nous referèndums i Junts una majoria de més del 50% a les eleccions per reprendre la implementació de la República, o sigui tots 3 deixen l’1 d’octubre en res i sense cap validesa. De fet escoltant Junqueras ens grinyolen unes quantes coses, d’entrada la prepotència de declarar-se els més independentistes, es veu que ja un medidor del tema i ningú més els pot superar, desprès de confondre el terme diàleg amb una part que no vol, ni voldrà dialogar mai sobre el tema i que apart no et considera res, destapant la mentida de reconeixer que es un conflicte polític, quan han utilitzat la violència i la repressió per ofegar el tema i la seva posició es com Estat davant un territori del mateix Estat sense cap poder de decisió, excepte el que li atorga el primer.

També grinyola el tema del 50% contrari i les comparacions, crec que no es pot validar un 50% contrari i invalidar un 50% a favor. No té cap lògica i deixa la democràcia en un no res ja que un possible 51% queda en minoria amb un 49%, tot un despropòsit que ens fa pensar que el mentrestant es bastant indefinit i no te cap data concreta, apart de deixar tot un procès que va culminar amb el referèndum en un no res i la seva promesa implementació en una gran mentida com vam poder veure.

En definitiva, cal veure aquests girs de guió com una via paral·lela per mantenir la situació actual per molts anys i deixant el procés com un gran frau a una població que no es mereix aquest tracte per part del seus representants.

LA NOSTRA SALUT

Sense categoria

Aquesta setmana coneixerem si les eleccions al Parlament del proper 14 de febrer finalment es faran o no. Escoltem els missatges dels nostres partits i líders polítics i necessàriament la sensació es de cinisme absolut i de crear debats on no n’hi ha gaires amb el Covid com eina excusa perfecte.

Algun com el PSC amb el seu nou líder vintage no veu motiu per ajornar-lo, sobretot amb les enquestes favorables de creixement i amb temença que la gestió sanitària a Madrid del candidat vagi restant credibilitat a mesura avanci la nova onada de la pandèmia, altres deixen les consideracions al Govern i altres com Comuns amb enquestes contràries ho voldrien ajornar diuen per responsabilitat. De fet tots ens diuen que el primer es la salut dels ciutadans i no els resultats electorals amb un exercici de cinisme que esgota molt a una societat ja cansada dels seus representants.

Ens diuen que per la Salut i el risc és fa difícil la jornada, però el cert es que han tingut un any per muntar la infraestructura necessària, i veiem com podem anar al teatre o cinema en un lloc tancat, fer cua a les botigues, anar a treballar cada dia, portar els nens a escola amb 30 alumnes a cada aula i per exemple en un diumenge on estan previstes les eleccions i amb el confinament municipal podem sortir a donar un passeig, dinar en un Restaurant o prendre alguna cosa en una terrassa sense problemes evidents, però ves per on no podem anar a perdre 2 minuts anant a votar amb les mesures habituals de mascareta, mans i respecte a la distància entre persones. No veig el problema.

La mobilitat es dins el municipi, i es pot recomanar un horari concret per les persones de risc i habilitar espais més amplis com a centres de votació per exemple. Alhora per les persones que estan a les meses, una pantalla per evitar contactes i una distància amb la resta de mesures habituals no ha de suposar més problema que en els llocs de feina habituals. De fet ja veiem com les votacions han estat en diferents llocs en els darrers mesos sense problemes especials.

Per tant tota la comèdia que escoltarem es basa simplement en els mesquins càlculs electorals de partit i res més. Com ja hem vist la nostra salut no es ni ha estat mai la prioritat, per això no s’han pres les mesures més radicals en aquest sentit i quan s’ha tret el tema excusa de no hi ha diners, comprovem que els 16 mil milions anuals que marxen a Madrid sense retorn son acceptats, la credibilitat es posa a zero, si fa no fa com ara.

HEM D’ASSUMIR RISCOS

Sense categoria

La frase de l’Adri Carrasco ahir desprès del seu retorn ja lliure “No podem esperar més, tots hem d’assumir riscos”, reflecteix clarament quina ha de ser l’estratègia per culminar l’alliberament nacional o perdre l’oportunitat per molts anys i potser definitivament.

Efectivament segons l’Audiència Nacional, aquest Tribunal hereu de l’ordre franquista i que en qualsevol Estat democràtic, evidentment no existiria el va acusar amb ell i Tamara Carrasco de terroristes, cosa que els ha fet passar un calvari, la Tamara amb una història que ja coneixem i un exili a Brussel·les de gairebé 3 anys per l’Adri que avui amb l’arxiu de la seva causa per part del Jutjat ha acabat feliçment. De fet no hi ha hagut cap prova sòlida, i les presentades eren una parodia d’un Estat feixista disposat a l’escarment a l’independentisme trepitjant tots els drets dels ciutadans, que ja vulnerats veurem com aquí no ha passat res, cap responsabilitat pels jutges, els mateixos que alguns diuen sempre amb solemnitat que respecten les sentències judicials i afegeixen com no pot ser d’altra manera.

Aquest es el parany, una claca en els mitjans que ara fent hemeroteca veuriem les barbaritats que en el seu dia van dir i escriure de la Tamara i l’Adri i que ara no mereixeran cap disculpa, cap nota de rectificació en els seus mitjans i simplement han fet la seva funció. Pel que fa la justícia evidentment no els pot tornar el temps, però si assumir la seva errada i despropòsit, i no, no es poden respectar totes les sentències i menys si son de Tribunals d’Estats amb tantes mancances democràtiques com Espanya, i si, si pot ser d’altra manera. Evidentment la persecució i repressió a l’independentisme per part del sistema espanyol no pot ser respectada mai i en qualsevol democràcia la societat ha de poder estar per damunt d’aquests elements repressius contra la mateixa.

Com un altre exemple avui veiem, com l’Audiència culpa l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis de les destrosses de la Guàrdia Civil el dia del Referèndum i rebutja la indemnització demanada. En una nova prova del que parlem. El mateix sistema envia uns salvatges en forma de policia a usar la violència contra la gent indiscriminadament i destrossar tot el que barrava el seu pas, en aquest cas al lloc on havia de votar el President Puigdemont i això queda validat com el més normal del món tornant els botxins amb víctimes i a l’inreves.

Una tàctica molt típica de les Dictadures i que com ha dit l’Adri per damunt de partits col·laboradors i porucs que tenim ja arriba l’hora d’assumir riscos per guanyar.

BLANQUEJAR EL FEIXISME

Sense categoria

Vam escoltar perfectament com Oriol Grau al FAQS de TV3 demanava no blanquejar el feixisme amb claredat i he de dir que no hi puc estar més d’acord.

En el Programa FAQS i altres hem vist repetidament com partits feixistes com VOX podien expresar directament la seva veu i gaudir d’unes quotes de pantalla injustificades fins hi tot abans de gaudir de representació en les institucions, cosa que per altra banda partits independentistas en la mateixa situación no han estat tractats igual.

Per altra banda, donat que el sistema permet que es presentin formacions com la mateixa Falange o d’altres amb postulats totalment fora de qualsevol règim democràtic, cosa ja difícil d’entendre, de no ser per un Estat com Espanya amb mancances tant greus en la seva democracia. Per aquí podría ser normal.

El que ja no es normal, es en nom de la falsa pluralitat permetre que suposades periodistas com per exemple Anna Grau puguin escampar la seva bilis d’odi amb arguments basats en falsedats repetidament. Tornar a escoltar el tema dels comissaris polítics a les escoles per vigilar que als patis es parla català repetidament es francament humiliant, i una televisió pública no ho hauria de permetre mai. La pluralitat es la confrontació d’idees basades en arguments i tots poden ser defensat i debatuts, però si la base es una mentida marcada en aquest cas per l’odi a la llengua catalana d’aquest personatge no es de rebut. Deixant de banda la seva mala educación i prepotencia sense fi, cal dir que ha triat el partit perfecte per la seva entrada a la política, Ciudadanos, un partit creat per lluitar contra la nostra llengua i per escampar l’odi i la falsedat sobre Catalunya i el seu projecte independentista. Si surt escollida podrem veure una gran concentració d’odi en dos cadires amb Carrizosa i Grau de costat.

Tanmateix criticar els viratges ideològics dels polítics per mantener les seves cadires quan aquest personatge va començar escrivint al diari AVUI i ha acabat a la xenofobia de Ciudadanos es francament curiós. Dir que falta ética a la política ja es insultant pels espectadors.

Tornant a l’inici, seguir blanquejant el feixisme d’aquesta manera no hauria de ser la manera de fer d’una televisió pública que desprès posa el crit al cel pels populismes i l’auge del feixisme a molts racons del món.