ALBERT CORTES MONSERRAT - EL DRET A DECIDIR

MONTORO I MARGALLO, MANIPULACIÓ SENSE LÍMITS

31 de gener de 2013

Sense categoria

Aquests dos personatges ens volen vendre amb cinisme unes dades i afirmacions que saben perfectament que no son certes. El primer manipula les dades de recaptació dels impostos per fer creure que la seva es una gran tasca, i el segon amb molt de cinisme es dirigeix a Mas per fer una tria entre delegacions exteriors o ambulatoris amb la seva croada contra el dret a decidir dels catalans el seu futur, i ignorant les dades econòmiques de cada partida per contrastar les seves afirmacions. Son un bon exemple del govern espanyol que ens vol escanyar econòmicament, i manipular intel·lectualment.

Com explica molt be el professor Xavier Sala Martín en l’article que adjunto més avall, el Ministre Montoro es creu que som ximples, manipulant les dades a la seva conveniència com l’impost de societats per vendre uns números que no corresponen a la realitat, posant un altre exemple amb la previsió superada de la recaptació per l’augment de l’IVA, quan realment es va fer abans que l’impost fos apujat. Tot això quan l’extresorer Luis Bàrcenas, esta esquitxant bona part de la cúpula Popular actual, cosa que va lligada amb l’amnistia fiscal del ministre que va negar per aquest personatge, quan ara ha sortit a la llum la contradicció flagrant. Per altra banda Margallo fa aquesta curiosa tria al president català, sense esmentar que el seu únic objectiu es impedir el dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur, i ignorant les quantitats irrisòries de Catalunya destinades a l’exterior en relació a altres comunitats o la despesa desorbitada de l’Estat amb per exemple 300 mil euros en estovalles per posar un exemple, i alhora amagant que els deutes no pagats, i l’espoli obliguen a tancar aquests ambulatoris que ara defensa aferrissadament.

Cinisme i mentida amb majúscules per justificar el que ja no es pot justificar, i sobretot per impedir el procés català.

El ministro Montoro se cree muy listo. Una vez más intenta engañar a la gente a base de presentar montañas de datos, esperando que a nadie se le ocurra analizarlos. Esta vez ha hecho una rueda de prensa en la que ha anunciado a bombo y platillo el gran éxito recaudatorio de su política fiscal que el PP hizo al empezar su mandato hace poco más de un año.

Según el ministro, los aumentos impositivos han logrado que la recaudación fiscal aumente en 11.237 millones, un 4,2% adicional. El aumento de la recaudación se ha repartido entre el IVA, IRPF y, sobre todo, el impuesto de sociedades.

Vayamos por partes. De entrada, lo que debería explicar Montoro es que ese aumento de la recaudación confirma que la propaganda ofertista que él mismo vendió durante la campaña electoral era MENTIRA. Recordad que, durante la campaña (y durante los 20 años anteriores a la campaña), el Partido Popular vendió la idea de que los aumentos de impuestos perjudicaban tanto la actividad económica que reducen la recaudación fiscal. La rueda de prensa de Montoro confirma que eso no era verdad. En este punto, y dada la beligerancia con la que había defendido la teoría ofertista cuando mandaba Zapatero, estaría bien que el ministro mostrara un poco de honradez intelectual.

Segundo, el aumento de los tipos del IVA ha generado unos 2.773 millones más de los presupuestados. El problema es que el presupuesto se hizo antes de que se decretara el aumento del IVA, un aumento que no entró en vigor hasta setiembre.

Tercero, en cambio cuando se hicieron los presupuestos para 2012 sí que se sabía que el IRPF subiría. Lo había anunciado el mismo Rajoy solamente horas después de haber prometido lo contrario en campaña electoral! Y, una vez en el gobierno, el ministro Montoro nos dijo que la recaudación del IRPF pasaría de los 69.803 millones de euros de 2011 a 73.106 millones en 2012. Es decir, el ministro “ofertista” convertido súbitamente al “keynesianismo”, anunció que los aumentos de los tipos impositivos del IRPF generarían un aumento de recaudación de 2.487 millones de euros. Y no sólo lo anunció sino que así lo puso en los presupuestos. Como es habitual en los “kenyesianos”, su análisis olvidó tener en cuenta los efectos de los propios aumentos impositivos sobre la actividad económica, cosa que haría que la recaudación acabaría siendo mucho menor de la presupuestada tal y como advertimos en este blog cuando analizamos los presupuestos. A pesar de que el ministro haya presentado HOY los datos como un gran éxito, ahora ya podemos confirmar que la recaudación adicional conseguida por el gobierno no ha sido de 2.487 millones de euros sino SOLAMENTE de 816 millones: una TERCERA PARTE DE LO PRESUPUESTADO. ¿¿¿Recaudar una tercera parte de lo que se espera es un gran éxito, señor Montoro???

Cuarto, y más importante, la mayor parte del aumento de la recaudación proviene del impuesto de sociedades, cuya recaudación aumentó casi un 30% en relación al año anterior. Que el aumento sea del 30% ya debería levantar sospechas entre los periodistas y analistas que seguían la rueda de prensa algo raro hay en los números: un aumento del 30% no es normal. Y efectivamente, los números esconden el truco del almendruco. Esta vez el PP ha intentado disfrazar un endeudamiento haciéndolo pasar por nueva recaudación fiscal. Aquí está el truco: las empresas abonan en Abril, Octubre y Diciembre de cada año una declaración parcial del impuesto de sociedades. La liquidación final se hace en julio del año siguiente. Una de las medidas que adoptó el gobierno de Montoro fue aumentar el pago fraccionado. Es decir, al aumentar el ADELANTO de los pagos que las empresas realizan al estado el gobierno no aumenta la recaudación final ya que los pagos de más que se realizan ahora ¡se tendrán que restar en julio del año que viene! De alguna manera, pues, lo que hizo el gobierno fue “pedir un adelanto o un préstamo” a las empresas a cuenta de los impuestos que éstas van a acabar pagando.

Resumiendo, una vez más Montoro ha hecho una rueda de prensa cínica en la que ha presentado como éxito lo que sin lugar a dudas es un monumental fracaso de su política fiscal: la recaudación no ha subido tanto como había presupuestado. Por eso, a mitad del ejercicio tuvo que aumentar el IVA para disimilar el fracaso (a pesar de haber despotricado contra el PSOE cuando éste hizo lo mismo un par de años antes) y por eso ha tenido que disfrazar un adelanto de los impuestos pagados por las empresas y hacerlo pasar por aumento de recaudación.

El gran problema de Montoro no es que intente engañar sistemáticamente a todo el mundo (algo que ya había criticado aquí). Su gran problema es que, además, se cree que todos somos tontos.

Xavier Sala Martin

UN SISTEMA PODRIT, ARMA CONTRA EL PROCÉS

30 de gener de 2013

Sense categoria

Aquests dies veiem clarament com, i sobretot des de l’Estat espanyol, i els seus mitjans es titlla Catalunya d’un territori corrupte, on el sistema i en general els catalans tenen una societat podrida, amb constants exemples com el Cas Palau, Mercuri, Clotilda i altres que degudament embolcallats i tractats de determinada manera molt diferent a la corrupció existent a l’Estat, son una nova arma perfecta per ser utilitzada contra el procés democràtic de la nostra sobirania. De fet des de Catalunya en determinats mitjans i accions amb poca ètica atiem més un foc, d’una classe política que la mateixa societat ja comença a estar farta de tanta presa de pel.

Des del ja llunyà cas Palau, amb un Millet encara pendent de sentència, les acusacions de corrupció del Mundo amb els falsos comptes bancàris a Suïssa, el cas Mercuri amb l’alcalde de Sabadell al capdavant, el cas Pallarols amb el vergonyós pacte d’Unió amb el jutge, el cas ITV o el recent cas Clotilde a Lloret amb l’alcalde Xavier Crespo al capdavant entre molts d’altres, sumat a la quantitat de vergonyoses retribucions que es van descobrint d’aquest món polític en forma de dietes, comissions, càrrecs, i altres paranys que donen idea de la podrimenta en que s’ha convertit el sistema. De fet l’Estat, quan es tracta de Catalunya, i tapant les seves pròpies vergonyes que proporcionalment son molt més amplies en aquest capítol, tracta diferent a base de sorprenents filtracions de sumaris secrets, i acusacions sense cap tipus de pressumpció d’innocència, per presentar un panorama de cara a la societat espanyola i catalana totalment inhabilitat per iniciar el procès de sobirania.

Realment, no cal dir que la societat amb aquesta crisi aguda ha anat descobrint com el sistema polític i judicial s’ha de reformar de dalt a baix, i com s’ha convertit amb un frau en tota regla ,que paguem tots amb els nostres impostos per benefici d’uns quants. No descobreixo res de nou, ara bé, això res te a veure amb el procès cap a la sobirania catalana, i que es aprofitat com en molts altres temes per barrejar-ho tot amb l’únic objectiu no de modificar el sistema, sinó impedir que segueixi endavant la lliure elecció catalana. De fet des de Catalunya, per exemple amb el recent nomenament del diputat Xavier Crespo com a vicepresident de la Comissió d’Empresa i Ocupació, i votat per tots els partits excepte CUP i ICV, deixant clar que no esta imputat encara pel cas de corrupció a Lloret, però per simple ètica, i en benefici de la transparència no es oportú aquest nomenament, que de cara a la societat sembla més una burla que altra cosa.

Es molt clar que no volem grans discursos, sinó una llei clara del finançament dels partits, una nova llei electoral amb llistes obertes i pròximitat dels diputats en circumscripcions més petites o una llei de transparència que no sigui un brindis al sol, sinò que realment posi límit als mandats, als càrrecs diversos en una mateixa persona, i pugui destituir fulminantment qualsevol irregularitat per malversació de diners o aprofitament dels mateixos càrrecs per finalitats personals, això jutament amb un sistema judicial agil i ràpid. La finalitat d’això es uns partits oberts a la ciutadania, transparents i sobretot al servei de la societat, i no simplement una cacera del votant en època electoral, i alhora uns mecanismes que tornin a fer valorar a la societat els representants que han escollit.

Aquesta ha de ser una de les bases del nostre nou estat, en tenim l’oportunitat, i no podem caure en els mateixos paranys, ja que tot te un límit. Per altra banda no seguir el joc brut veient la dimensió global del problema seria convenient per no barrejar un procés clar, pacífic i democràtic amb un sistema que reclama un canvi total abans no creí una escletxa massa gran entre la societat i els seus representants legítims.

RETRAT DE LA FARSA EXTREMENYA

29 de gener de 2013

Sense categoria

Evidentment el poble extremeny no en te la culpa, però la seva classe dirigent ha utilitzat la falsa propaganda contra Catalunya per vendre el seu projecte obviant la realitat, i creant en part la mala imatge del territori català condemnat per gràcia divina a ser el gran perjudicat, i sacrificat en benefici d’altres territoris com precisament Extremadura, en diuen solidaritat, i malauradament hem conviscut amb aquest parany durant molts i molts anys sense fi. Realment Agustí Bordas ens fa una acurada aproximació amb aquesta tasca exemplar de perjudicar per llei a un territori, i alhora ser mal vist, vivint en una espècie de mon a l’inrevés que ara amb el nostre procés d’alliberament en marxa veuen com s’acabarà sense remei. Com diu la data no hi ha mal que 100 anys duri, en aquest cas hauran estat 300, excepció que confirma la regla.

Non bis in idem

Agustí Bordas

El president d’Extremadura, el popular José Antonio Monago, sap guanyar-se portades i titulars mitjançant declaracions com les dedicades a Xavier Trias –”Si ten ‘cullons’ que me lo diga a la cara” (sic)– quan el moderat batlle de Barcelona qualificà com a “catàstrofe” infraestructures com el pas de l’AVE per Extremadura.

En comptes d’explicar el perquè cal construir un TGV Lisboa-Madrid –condemnat a no ser rendible– en lloc d’inversions estratègiques com la millora de la sortida de mercaderies del port de Barcelona, Monago optà per un patètic histrionisme per evitar justificar una obra faraònica que el govern portuguès ja havia cancel·lat el març de 2012, tot seguint les indicacions del Tribunal de comptes lusità. De fet, l’executiu portuguès decidí concentrar les seves inversions en els enllaços de transport de mercaderies des de Sines i Aveiro per millorar la competitivitat de les exportacions portugueses.

El President de la Junta d’Extremadura, una ment preeminent en el món de l’anàlisi econòmica –“Catalunya demana i Extremadura paga!”–, es mostrà lleugerament menys radical en l’entrevista de El Periódico d’aquest diumenge, pensada per a un públic català. Aquesta entrevista provocadora justifica el meu article d’avui; davant l’agressió i la confrontació, el millor que es pot fer és aportar dades per evitar un debat de caire populista.

Segons aquest polític de Quintana de la Serena, antic bomber i fill de Guàrdia Civil, “Catalunya no ocupa precisament la primera posició en solidaridat”. Desconec el rànking emprat per Monago, però les úniques balances fiscals publicades amb la fórmula del flux monetari pel Ministeri d’Economia espanyol l’any 2008, van estimar el dèficit fiscal català en un 8.7% del PIB català mentre Extremadura gaudí d’un superàvit fiscal del 17.78% respecte el seu PIB. Certament, Catalunya és el segon país més solidari de tot l’Estat espanyol, només per darrere de Balears i Pitiüses. No obstant, en termes absoluts, el volum del dèficit fiscal català fou, de llarg, el més elevat a l’Estat espanyol.

Fou precisament el president extremeny qui, demostrant una franquesa digna d’elogi per part d’un polític unionista, validà la xifra dels 16.000 milions de dèficit fiscal català quan, a més, afirmà que el pacte fiscal català era un “brau que calia retornar als corrals”. Sa Excel·lència coneix perfectament els efectes perniciosos dels mecanismes d’anivellament imposats per PP i PSOE, tot violant el principi d’ordinalitat que, en teoria, hauria de garantir el manteniment de l’ordre o rànking que tenen les comunitats autònomes en ingressos impositius per habitant abans i després de rebre els fons d’anivellament. Actualment, l’ineficient i opac model espanyol no ofereix incentius fiscals a les comunitats receptores perquè, mentre romanguin relativament pobres, acabaran disposant de més recursos totals que les comunitats solidàries.

Segons es desprèn de les declaracions de Monago, l’economia productiva catalana és quelcom afortunat com un guany en la loteria. L’esforç, la tenacitat, la iniciativa empresarial i l’esperit productiu deuen ser, segons qui defensa aquest punt de vista, factors negligibles. Malauradament, haig de manifestar el meu desacord amb aquest punt de vista. No obstant, mentre és cert que la deessa fortuna castiga les províncies de Càceres i Badajoz amb una taxa d’atur combinada del 34.06%, la bondadosa sort solidària canalitzada pel Govern Rajoy permetrà incrementar la cobertura del Plan de Fomento Agrario (encara conegut com a PER) tot reduint el nombre el nombre de jornals (‘peonadas’) mínim per accedir al subsidi, de 35 a 20. De ben segur, tal ventura serà àmpliament debatuda en els bars de l’Extremadura rural.

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Guillermo Fernández Vara i José Antonio Monago, tres il•lustres presidents extremenys, han aconseguit crear un relat històric peculiar: d’una banda, han denunciat un presumpte abandonament d’Extremadura en matèria pressupostària per part del Govern central mentre, al mateix temps, han estat testimonis d’excepció del creixement exponencial del nombre d’empleats públics a la seva comunitat. A tall d’exemple, Catalunya té un 12.9% de sous públics, el nivell més baix de l’Estat espanyol, mentre Extremadura en té un 40.5%, el nivell més elevat. Segurament, l’anunci per part de la Ministra Pastor de construir 333 nous quilòmetres d’autovies a Extremadura devia agreujar aquesta percebuda situació inequitativa. Certament, no tots els ciutadans administrats per l’Estat espanyol són iguals.

Hores d’ara potser es pregunten quina és la tesi d’aquest article i, per no desviar-me massa del seu tema central, els volia parlar del principi “Non bis in idem”, utilitzat en dret penal per impedir condemnar dues vegades per la mateixa malifeta. Segons el relat històric d’alguns polítics meridionals, Catalunya gaudí d’una inversió privilegiada i fou industrialitzada gràcies al Franquisme. Malauradament per a aquests creadors d’opinió, Catalunya ja era plenament industrialitzada el 1936 i les dades del BBVA sobre creació de stock de capital públic provincialitzat (1955-2000) desmentiren el mite sobre infraestructures. Malgrat aquests fets, tant Extremadura com Andalusia han reclamat amb insistència l’anivellament interterritorial en els pressupostos de l’Estat espanyol per esmenar aquesta percebuda discriminació. Sorprenentment, la incapacitat de les elits socio-econòmiques extremenyes i andaluses per invertir i demostrar iniciativa empresarial no han estat mai debatudes en profunditat per aquests mateixos teòrics de la discriminació.

En cas que donéssim validesa a la teoria que defensa un clar favoritisme del Generalíssim envers Catalunya –malgrat la seva inversemblança– aquesta suposada malifeta hauria justificat les ingents transferències fiscals dels darrers trenta anys de Catalunya cap a Extremadura, uns fons que han sobrepassat amb escreix el propòsit original de garantir nivells semblants de prestacions ofertes pel sector públic arreu de l’Estat. No obstant, tant Andalusia com Extremadura han exigit –i plenament aconseguit en el cas andalús amb més de 1.200 milions d’Euros– rebre una indemnització addicional, coneguda com a “deute històric”. Així doncs, la molt discutible argumentació política provinent d’Extremadura i Andalusia –reflectida, per exemple, com a disposició addicional en l’Estatut d’Autonomia extremeny de 2011– ha generat dos remeis redundants. Dues indemnitzacions per una mateixa –i molt discutible– malifeta.

Tal com explicà Francesc de Carreras, la Disposició addicional 3a. de l’Estatut de Catalunya de 2006 fou buidada de contingut pel Tribunal Constitucional (TC) espanyol ja que, segons de Carreras: “És evident que una llei territorial com l’Estatut no pot determinar una matèria d’exclusiva competència estatal com és l’elaboració i aprovació dels seus propis pressupostos, és a dir, les seves partides d’ingressos i despeses.” La pregunta que emergeix és doncs: si Catalunya no pot exigir –i no rebrà– els 1.689 milions d’Euros per infraestructures pendents segons la disposició addicional 3a., com s’entén que Extremadura hagi rebut un avenç de 20 milions d’Euros i 20 milions més en els PGE de 2013 a compte del fictici i eteri “deute històric”, també inclòs en una disposició addicional de l’Estatut extremeny de 2011? La resposta és fàcil: cal que Extremadura sigui protegida políticament per l’Estat pel fet de disposar d’un govern del PP mentre que Catalunya ha de ser ofegada per la seva desafecció al Règim. De ben segur que de Carreras i Ciudadanos deuen estar indignats.

PER TERRA MAR I AIRE

28 de gener de 2013

Sense categoria

Des de l’Estat espanyol, les mesures re centralitzadores es van succeint una rere l’altra, unitat de mercat, i ara llei de control per les accions exteriors de les comunitats, tot amb un clar objectiu en forma del territori català. Alhora des de dins Foment de Treball volia aprofitar l’acte del 14 de febrer anomenat “Anem per feina”, no per intentar crear ocupació, sinò per frenar i mostrar clara oposició al procès sobiranista, cosa que sembla ha quedat avortada ja que la mateixa PIMEC ha amenaçat en no assistir si segueix aquest camí. Son pedres al camí que el mateix procès ens anirà portant i posant a prova per culminar el nostre anhel.

Rajoy ara vol impedir l’acció exterior catalana, punt clau per la independència catalana. Es una llei d’Acció i Servei exterior, on el ministeri tuteli i validi les relacions internacionals de les autonomies. Les comunitats podran actuar en altres estats, però informant al govern espanyol de totes les visites que vulguin dur a terme, i aquest decidirà si dona validesa o no amb uns principis d’unitat d’acció i lleialtat institucional i coordinació. Si no l’avala, el president autonòmic rebrà el buit de les ambaixades espanyoles, i alhora controlarà els acords que vulgui signar amb organismes estrangers per verificar la seva constitucionalitat i competències. La creació d’oficines a l’exterior també es sotmetran a un informe del govern espanyol, i serà vinculant en les comunitats que superin el dèficit com casualment Catalunya. Per altra banda, l’intent de Foment de Treball de fer un posicionament antisobiranista aprofitant l’acte que prepara pels empresaris al febrer ha fracassat, ja que moltes parts hi veien una maniobra política ja que era una estratègia del govern espanyol perquè la patronal catalana frenes el dret a decidir amb el títol “Anem per feina”. Tant Pimec com el Cercle d’Economia ja han mostrat la seva oposició davant les intencions de demanar una represa de les negociacions pel pacte fiscal.

Realment, l’Estat espanyol esta espantat i darrera aquesta capa impermeable de menyspreu, amenaces i coaccions, hi ha por de que la gallina dels ous d’or ha iniciat un procès que no podien preveure i que veuen que dificilment te aturador. Això no es el Pla Ibarretxe, ni cap acció que amb la justificació de la violència i les lleis pot ser aturada. Aquesta iniciativa be d’un clam de la societat que ha dit prou i que ha enviat directament un mandat als seus representants polítics per fer-ho efectiu, cosa que ja han començat a fer. Una de les claus del procés tots sabem que es la validació internacional, i per tant l’Estat amb la seva croada bruta i regressiva vol agafar les regnes del tema, bàsicament per vigilar Catalunya i tots els seus moviments en aquest sentit i que un cop aconseguit seria el semàfor verd pel nostre referèndum, apart volt controlar la creació del que ells anomenen ambaixades, creades precisament perquè les espanyoles no han fet, ni faran la seva feina pel que fa al nostre territori. Tot això amb el cinisme de que serà vinculant per les comunitats que superin el dèficit justament per culpa dels deutes no pagats pel mateix govern espanyol, espolis apart, es el tancament del cercle viciós on estem instal·lats amb l’Estat espanyol. Per altra banda pretenien que Foment del Treball, que no es la patronal majoritària, ja que Catalunya predomina la petita i mitjana empresa fonamentalment i que ja s’ha plantat, tornar a treure la pols al pacte fiscal i segurament avisar-nos de tots els perills de prendre les nostres decisions, donant per tancada el que deuen considerar una aventura desafortunada, sobretot pels seus interessos amb l’Estat espanyol, que es veurien greument alterats. De totes maneres s’ha vist clarament que l’empresariat ja no serà un tap al procès.

En definitiva, cada dia que passa noves mesures per deixar-nos sense el poc poder que gaudim i avortar el procès per ofec constant. No podem perdre temps i denunciar cada maniobra bruta que desgraciadament no han acabat.

ICETA I LES FALSES EXCUSES

27 de gener de 2013

Sense categoria

Iceta recorda als diputats socialistes contraris a la majoria que el partit te dret a decidir, i fa reflexions en el sentit de que a Catalunya no tots pensem igual, ja que te la pots estimar molt i no ser independentista, i treu la retòrica de la fractura social irreparable que ens portarà el proces cap a l’Estat propi. Es un clar exemple d’aquest partit que ja ha decidit a quin bloc vol estar, i malauradament no es el de la democràcia, i el de la defensa del territori dels seus votants.

L’exportaveu socialista considera que la declaració ens portarà a fractures irreparables, i critica aquells diputats que van trencar la disciplina de partit, i reclama que el partit socialista te dret a decidir, i els minoritaris han d’acatar la decisió de la majoria, ja que sinó ens carreguem el dret a decidir. Ens diu que el seu partit es un dels més transversals pel que fa a la identificació nacional, i que tots tenim dret a no pensar igual, afegint que Catalunya te la pots estimar molt i no ser independentista, ja que això no ho cura tot, amb exemples com Grècia i Irlanda que son independents i tenen molts problemes.

Crec que Iceta resumeix totes les excuses i joc brut per no acceptar que Catalunya te dret a ser normal i exercir la seva pròpia voluntat. Parla de fractures socials, un tema recurrent del nacionalisme espanyol es totalment maliciós i fals. Es curiós que si ens fixem amb la votació de la declaració de sobirania, que la minoria de 41 membres que neguen el dret a decidir se la doni com a majoria i camí a seguir, no provoca res, i ho consideren normal democràticament, en canvi que una majoria de 85 diputats sigui escoltada provoca totes les divisions del món. Es francament una gran mentida mal intencionada. A qualsevol estat democràtic del món, si una majoria vol una cosa, el més normal es agafar aquesta via i la minoria ho accepta. De fet en una democràcia qualsevol votació provoca divisió ja que hi ha diverses opcions, però precisament pel mateix sistema democràtic la societat es prou madura per acceptar-ho. El partit socialista evidentment que te dret a decidir, ningú ho discuteix, com tota la resta, però es falta de nivell democràtic que la minoria no pugui expressar la seva opinió al Parlament ja que el trenca. Segurament resumeix la manera que te d’entendre la democràcia el Sr. Iceta, que s’allunya bastant de la realitat. Defensa la transversalitat davant la identificació nacional, crec que qualsevol partit identificat amb el territori on es presenta i la seva societat, per força es te que identificar amb la identitat que representa, altra cosa es una anormalitat o un frau amb tota regla a l’electorat. Diu que et pots estimar molt el país i no ser independentista, es cert, però desprès de 300 anys de submissió ,i maltractament al nostre territori i especialment els últims 30 anys de suposada democràcia que ens han portat a aquest carreró sense sortida amb mil i un arguments, i cap mínimament argumentat en contra, per tant es bastant incoherent estimar algú i validar que sigui maltractat sense contemplacions. Finalment els exemples d’Estats amb problemes ja son el típic recurs per no tenir argumentació viable, evidentment, que hi ha estats amb problemes i altres que funcionen molt millor, però no parlem d’això. Parlem de decidir a favor nostre i d’aprofitar tota la nostra potencialitat a favor nostre. Això ho tenen tots els estats, i simplement volem això.

Per últim, dir que el dret a decidir de la declaració era d’obligada aprovació per qualsevol partit democràtic, i més dels partits anomenats catalans que sempre han considerat una nació a Catalunya, i per tant gaudir de la sobirania es completament normal, sinó seria una total incoherència o un frau allargat durant molt de temps.

En definitiva ,unes consideracions d’aquest dirigent del partit que ens dona totes les pistes sobre els arguments per negar la nostra existència ,i certificar la nostra submissió com una condemna pels temps dels temps, i que ara arribarà a la seva fi, com no podia ser d’altra manera tard o d’hora.

EL CINISME DE VINCULAR ATUR I INDEPENDENTISME

25 de gener de 2013

Sense categoria

Que l’Estat espanyol esta mostrant la seva vertadera cara molt llunyana al que se suposa d’un estat democràtic europeu, es una evidència, però com que el cinisme no te límits, i els arguments contraris al procés pel nostre Estat propi son inexistents, es tracta d’embrutar-lo amb falsedats o amb cinismes que personatges com Carme Chacon o De Cospedal amb el seu nacionalisme espanyol caspós s’atreveixen a vincular la taxa d’atur amb el que ells anomenen la deriva independentista. Naturalment no aporten dades d’aquesta reflexió, ni arguments, ja que senzillament no hi son. En Josep Ginesta amb el seu article dona aquestes dades i demostra com precisament es al contrari, i demana un marc de relacions laborals propi com una necessitat per aturar aquesta xacra de la societat.

Optimisme: L’independentisme, no és la causa de l’atur, i millorar l’autogovern, una solució (dades EPA 2012)

Començo per dues coses ràpides. La primera, trobareu un recull de dades d’atur dels Països Catalans al hastag #aturPPCC o al meu compte de twitter @josepginesta. La segona, les dades, com ja podeu imaginar, no són bones.

Però dins de la retòrica depriment en que ens hem instal·lat quan parlem d’atur, deixeu-me que en faci una lectura positiva, des del punt de vista dels conceptes “necessitat d’autogovern” i del de “deriva independentista” en relació a l’estudi de les dades.

Les dades d’atur ingent que patim als Països Catalans ens el fan situar en 1.729.400 persones al 2012, amb un increment de 166.100 persones aturades més que al 2011. Per territoris, l’atur es situa a Catalunya en 885.100 persones, al País Valencià en 700.200 i a les Illes Balears en 144.100. El darrer trimestre ha estat especialment dur a les Illes Balears, si bé, tanca l’exercici 2012 amb dades positives, essent dels únics territoris de l’ estat espanyol en aquesta tessitura (2.400 aturats menys). Si bé el País Valencià va iniciar l’any amb dades extremadament dolentes, en aquest darrer trimestre ha aconseguit dada positiva, de forma que ha aturat, en part només, la sagnia en ocupació. En taxa d’atur, els Països Catalans es situa en el 25,50 % per sota de l’estatal del 26,02%, com també per territoris Catalunya, amb el 23,94% (superant el màxim històric del 1-T-1985) i Illes Balears amb 24,30%. No és el cas del País Valencià que amb un 28,10% es situa en la franja alta en desocupació. Aquestes xifres podrien ser superiors, sinó fos que hi ha una davallada del nombre de persones actives (disposades a treballar), ha disminuït. I és simptomàtic que ho faci en dades importants (per sobre de la davallada d’habitants general), doncs de no ser així ens trobaríem, a Espanya per sobre dels 6 milions d’aturats, i en el nostre cas, al llindar dels 1,8 milions.

La primera lectura positiva de la que us parlava i que en podem extreure és que si fem una revisió ràpida de les taxes d’atur ens trobem que a Espanya hi conviuen territoris amb taxes d’atur oscil·lant entre el 38 % de Ceuta i el 16 % del País Basc. Des d’un punt de vista de mercat de treball, tant en polítiques actives com passives, però també de regulació, és absolutament irracional que hi hagi un marc normatiu únic. Com altres vegades s’ha explicat, el Marc català de relacions laborals, té raó de ser en la mateixa lògica que la UE té diferents mercats de treball per cada país membre, molts d’ells, inferiors en nombre al nostre o l’ andalús. I l’atur és un dels resultats de la ineficient estructuració del mercat de treball. Dit d’altra forma, una noticia positiva dins de les misèries que ens toquen viure, és que l’atur justificaria des d’avui mateix i per si mateixa una descentralització immediata de la normativa bàsica i recursos en diferents marcs laborals territorials. No podem pensar en resoldre el nostre atur amb les mateixes eines i regulació que Andalusia (35,86%) o Extremadura (34,06%), per posar dos exemples. I això dona cos a la lògica de transició nacional que hem endegat, i que té com objectiu final, la lògica transició social i de cohesió (sense contracte social no hi ha transició nacional, però sense transició nacional no hi ha contracte social possible tampoc). Per tant, en aquest camp, el camí, és encertat.

La segona noticia que hem de prendre amb optimisme és que, en contra del que esbomben a tort i a dret els defensors de la suposada “justícia social” i que fan sinònim del seguir pertanyent a Espanya, de que la deriva independentista està ensorrant el país, no és certa. O dit d’altra forma, l’ independentisme no és més crisi. Si premem dades d’atur del darrer trimestre del 2012, que son les que s’han fet públiques avui amb l’ EPA de l’ INE, ens trobem que, per una banda, la taxa d’atur a Catalunya, segueix essent inferior a la de l’ Estat, però que a més, la destrucció d’ocupació a Madrid (2,7%), Navarra (3,2%), Múrcia (3,2%), Castella la Manxa (3,0%), Castella i Lleó (4,2%) ha estat superior que a Catalunya (2,5%). De forma que no es pot atribuir al procés de transició nacional obert al setembre un pitjor comportament en termes d’ocupació, d’atur, i en definitiva, crisi que a d’altres territoris.

No podem tirar coloms, doncs l’any que ens espera i els ajustos que ens imposa l’espoli fiscal el faran més social que mai. Però mirem amb optimisme i esperança que més que mai, el procés endegat justifica la fi per la que es va iniciar, doncs les competències per resoldre el problema de l’atur son a Madrid i ens calen, perquè ells no ho resoldran, i també, que l’argumentari els comença a flaquejar, especialment, a la Presidenta de Castella la Manxa, Maria Dolores de Cospedal, que amb una taxa del 30 % d’atur, ha destruït més ocupació que el que ells anomenen “deriva independentista catalana”.

JOSEP GINESTA

UN PRIMER PAS PER LA HISTÒRIA

24 de gener de 2013

Sense categoria

Catalunya ha donat el primer pas dins el seu Parlament, el procés tot just comença, ja som un subjecte polític i jurídic per si algú en tenia algun dubte, i afirmem l’objectiu del dret a decidir mitjançant una consulta per decidir el nostre futur. Ara be, el que vam veure ahir al nostre Parlament ens dona idea de la dificultat del projecte i de les reaccions de cada partit, cosa que precisament volia destacar en aquestes ratlles com a fets puntuals per prendre nota a mesura avanci el full de ruta marcat i sense aturador.

El primer que volia destacar, es la imatge impròpia, i que per si sola ja qualifica un partit de dubtós respecte a la democràcia, abandonant la sala en bloc abans d’anunciar el resultat. Una falta total de respecte, i com deia deixa veure aquest esperit dubtosament democràtic, o en qualsevol cas amb una cara si es favorable, però perdent els papers i les formes si la majoria es un altra. No hi ha dubte que els orígens d’aquest partit no s’esborren d’un dia per l’altre, i els seus referents en molts casos sabem son d’èpoques passades. Ahir no es discutia la independència, cosa que permetria respectar per igual totes les respostes, es declarava que Catalunya es una nació, o sigui un subjecte polític, i el dret a decidir de la ciutadania per tots els marcs legals que sigui possible, preferentment, encara que no serà així, en l’espanyol com ja tenim molts exemples i propers pel món. La negació va ser total, i el to d’amenaça barrejat amb la cultura de la por, i les mil desgracies que patirem si fóssim un estat independent son els seus pobres arguments, i la sagrada Constitució la seva llei sagrada per damunt de tot ,i un to que s’apropa com deia més èpoques d’imposició i ja superades, que a un vertader partit democràtic, per no parlar de la llengua emprada amb una opció en castellà fins la meitat, i un canvi sobtat al català a mitja frase que francament fa riure per no plorar. De Ciudadanos es podria afegir la seva falta de respecte a la institució que representa, a la seva historia, a la nació catalana amb mil anys darrera seu, a la majoria de diputats comparant la declaració amb un teatre, i de pas a la part important i majoritària de la població que va sortir per la Diada, i va donar suport electoral. En definitiva la falta habitual de respecte a la democràcia.

Pel que fa als tres partits que en la seva totalitat van donar suport a la declaració (CIU, ERC i ICV). Crec que amb diferències, van explicar clarament en que consistia el dret a decidir, i el mandat de la ciutadania catalana que intentaven sigui al Parlament el més ampli possible, i qualificaven el dia com històric, fent justícia al moment viscut.

Capítol apart mereix les CUP, i aquest SI i dos si crítics transformats amb abstenció. Es difícil de comprendre aquesta estratègia. Respectable, però sincerament crec que no tocava. Ara no podem permetre dividir-nos, cosa que no vol dir cap xec en blanc. La referència al Països Catalans, un dels motius d’aquesta situació, ara per ara es inviable, i si te alguna possibilitat es precisament amb la independència del Principat, crec que es una evidència força clara, i pel mateix principi democràtic del dret a decidir no podem decidir nosaltres per ells. Tothom ha de fer renuncies per arribar a un objectiu ja prou complicat en si.

Per últim el PSC, la cara del seu líder Pere Navarro escoltant com Ciudadanos i Populars el donaven la benvinguda en el seu bloc era tot un poema. Realment han perdut el nord, i amb la figura de Carme Chacon bellugant els fils, i alhora de triar han demostrat un cop més el seu sucursalisme davant el PSOE, i la seva falta de respecte a Catalunya i als seus mateixos votants, es una vertadera llàstima, ja que l’oportunitat per estar al costat de la majoria parlamentaria pel dret a decidir era perfecte, i l’han desaprofitada amb mil i una excuses. El trencament intern era previsible, i el seu paper galdós en aquest inici de legislatura pot certificar la seva defunció a la nostra terra. De fet la seva immolació l’han decidit ells solets.

En definitiva, una jornada històrica que ha donat la volta al món, i que ara te que seguir el seu curs sabent de les dificultats que ens trobarem, i que demanaran generositat i fermesa per arribar a l’estació final.

EL CONCEPTE LEGAL I LA SEVA NEGACIÓ

22 de gener de 2013

Sense categoria

Finalment CIU, ERC i ICV presentaran conjuntament la declaració sobre el dret a decidir i esperant la decisió de la CUP per sumar 87 vots, uns dos terços del nostre Parlament , crec que molt ampli, i deixant clar alguns punts claus, com per exemple l’empara a totes les legalitats existents per arribar a bon port, i que es un dels punts claus on el PSOE-C, no vol cedir, ja que només reconeix la legalitat espanyola de la qual mai en podríem sortir. Crec que això els porta directament al costat dels partits que es mereixen, i apart dona idea que viure sempre en el passat, sense voler avançar ja no forma part del nostre imaginari, i la situació actual requereix, i que sembla els ha superat totalment per pròpia convicció o per simple esclavitud política. El text d’Antoni Maria Piqué ens defineix molt bé aquest concepte que mai pot ser un parany per seguir avançant.

Els diputats del NO

Antoni Maria Piqué

Ple de l’Ajuntament de Barcelona del 4 de març de 1975. Divuit regidors voten contra la moció del seu col·lega Jacint Soler Padró, que proposa a l’alcalde d’aleshores, Enric Masó, que es dediquin cent milions de pessetes a l’ensenyament del català. Aquests divuit han passat a la història com “els regidors del no”. Fins i tot “La Trinca” els hi va dedicar la cançó “Divuit jutges”.

En Soler Padró havia proposat una il·legalitat. Es va encarregar de recordar-li el secretari municipal de l’època, emparat en una llei de… 1930.

La millor història s’ha escrit tants cops a còpia d’il·legalitats. La història gran i la petita. El derrocament de Jaume II a Anglaterra, el 1688, va ser una il·legalitat amb invasió holandesa incorporada. Cop d’estat i alta traïció? Els historiadors ho veuen més aviat com l’inici de la democràcia parlamentària moderna.

La Declaració d’Independència votada al 1776 pels representants de les Tretze Colònies americanes també va ser una il·legalitat. És l’origen dels Estats Units d’Amèrica.

La Revolució Francesa arrenca el 1789 amb la revolta jurídica del Tercer Estat, que es constituí en Assemblea Nacional, que proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari i promulgà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Una il·legalitat.

A banda d’aquestes “grans il·legalitats” diguem-ne “fundacionals” n’hi ha de petites que no són menys transformadores i que aquests dies s’han recordat a les xarxes socials. La d’Antoni Gaudí, que va ser arrestat i apallissat per anar a una església i parlar català a un policia. La de Mildred Jeter I Richard Loving, una que es van casar el 1958 contra la llei de segregació racial de l’estat de Virgínia que prohibia als blancs casar-se amb negres. La de Rosa Parks, un any abans, seient a les places reservades a blancs a l’autobús. La d’Oskar Schindler fent la seva famosa llista. La de Muhammad Ali negant-se a anar a la guerra del Vietnam. Les de Gandhi, Mandela, Aung San Suu Kyi… La il·legalitat de l’Assemblea de Catalunya, de la Caputxinada, de… Suresnes.

Tantíssimes il·legalitats petites. Gairebé podríem dir que tot i tots venim d’una il·legalitat o altra.

La legalitat tal com s’invoca al PSC fa flaire d’excusa, de pretext. És condemnar-se pel dogma. Si no volien la declaració de sobirania i pel dret a decidir era més noble dir-ho de bon començament. Ara, si no canvien les coses, els 20 diputats del PSC es convertiran en els Diputats del No. Aquest és el destí que s’hauran triat ells solets.

LEGALITATS I RECUPERACIONS SENSE SENTIT

21 de gener de 2013

Sense categoria

El que teòricament havia de ser un pas senzill en les formes i en el fons, s’ha convertit amb un vodevil de tacticisme polític que la ciutadania no entén, i no vol seguir acceptant. Els conceptes son clars, el poble ha parlat, i tothom ha d’explicar quina es la seva posició i els seus raonaments. El PSOE-C en boca d’en Pere Navarro, ara vol supeditar-ho tot a la legalitat espanyola, i fins hi tot parla de recuperar els llençols perdut en l’Estatut, sembla com si el temps no passes per aquest partit, i viu amb una mena de bucle sense sentit que no pot entorpir més el procés.

Com ha dit molt bé, Oriol Junqueras, no podem deixar que ens abarateixin els somnis. Els socialistes no en tenen prou amb eliminar les referències a l’Estat propi, que ara també volen passar-ho tot pel sedàs de la legalitat espanyola amb un acord entre governs i reforma de la Constitució, també amb la seva total desorientació han llençat propostes fora de lloc, com crear comissions parlamentaries per reformar la Constitució amb un caire federal, i fins hi tot recuperar els aspectes perduts de l’Estatut a traves de reformes de lleis orgàniques, ja que diu es el votat lliurement pels catalans, alhora vol tornar a negociar una millora del finançament. Tot un reguitzell d’incoherencies que semblen una presa de pel a tota la ciutadania.

Efectivament, no podem marejar més la perdiu, PP i Ciudadanos han estat molt clars, no som ningú, i no tenim dret a decidir res, en aquesta opció molt propera als socialistes catalans sembla que volen mantenir una ambigüitat que ja no toca. S’ha eliminat les referències al nou estat que volem consultar, cosa ja esperpèntica, ja que es precisament el que demana la societat i els que ens ha portat fins aquí, no ens volen acceptar com a subjecte polític, de fet si no ho som, donem ales a les tesis espanyoles que ens consideren res i per tant sense els drets dels que son alguna cosa. Ara ho volen per la legalitat, i no qualsevol, la legalitat espanyola. Haurien de saber que el proper pas es demanar poder fer el referèndum dins aquesta opció, i tots sabem la resposta i el cop de porta. Per tant ens hem d’amparar amb la democràcia, la legalitat internacional, i la nostra pròpia amb la llei de consultes. Altra cosa es donar el procés per acabat abans de començar. Ens proposen fer una comisió per reformar un text que qui al final te la potestat per reformar ja ha dit no mil i una vegades, i amb dos partits majoritàris que tenen la mateixa visió de determinats temes, sobretot nacional, seria una feina estèril, i sense cap sentit, i on ja es superen es volent recuperar l’Estatut que les corts espanyoles, i el TC van deixar en mort i enterrat. Que no ho saben que aquest tema ja es tancat i passat, que no evolucionen, si els dos ents que acabo d’esmentar van deixar-lo com el tenim actualment, no hi ha res més que parlar, per molt que el poble votes el que votes o que els seus representants votessin un text molt diferent. Aquesta es la legalitat que defensen, i que diuen ens hem de basar tot el nostre futur. Realment la desorientació es tant gran en aquest partit, que no crec que valgui la pena perdre un minut més. La declaració te majoria folgada, i crec que tant Iniciativa com CUP encara li donaran més per responsabilitat.

La població catalana no vol més jocs i tàctiques de baixa volada, ha parlat al carrer i a les urnes, ara toca els polítics complir la misió que se’ls ha encomanat i no podem permetre aquests espectacles lamentables que tergiversen la imatge del nostre país.

ELS NÚMEROS DE L’ESTAT ESPANYOL

18 de gener de 2013

Sense categoria

Avui es reuneixen els partits per intentar pactar la declaració de sobirania, i trobar aquests anhelats 107 diputats. De totes maneres això no implica rebaixar el text, cosa que ja faria inservible aquesta xifra o qualsevol altra, i també haurien de recordar que l’Estatut amb 120 diputats favorables va ser aniquilat a Madrid sense contemplacions i sense cap recança. Per tant potser valdria la pena no capficar-se amb la quantitat i si amb la qualitat del text. No volem números a qualsevol preu, com tampoc volem insinuacions de que la consulta podria constar de més d’una pregunta. Crec que seria un frau al poble i els seus anhels, hi ha una pregunta clara sobre poder ser un nou estat a Europa i dos possibles respostes, no hi hem de donar més tombs. Per si us calen més raons per respondre si a aquesta futura pregunta, adjunto el vídeo del programa Singulars on Agustí Bordas amb càrrec a l’administració canadenca dona una bona mostra de la claredat de la nostra resposta.

VA DE BANDERES I DE CINISME

17 de gener de 2013

Sense categoria

La delegada del Govern a Catalunya, Llanos de Luna, ja sabem que te com ocupació pública vetllar perquè la “rojigualda” onegi fins hi tot al menjador de cada llar de cada persona, ara ha fet un pas més, amb Corbera de Llobregat on no en te prou amb el consistori, sinó que vol les quatre banderes oficials amb els seus pals a totes les dependències oficials, com escoles, pavelló esportiu, biblioteca o camp de futbol, tots municipals, i ho ha portat per la via judicial davant l’astorament de la població per aquest episodi de deliri sense més. Per altra banda l’ex senador i ex tresorer del PP Luis Barcenas, el qual s’ha conegut els comptes a Suïssa de 22 milions d’euros, hem comprovat que la reacció ha estat molt diferent a les insinuacions de moment sense proves fetes contra el President Mas o altres alts càrrecs. El cinisme no te límits.

Efectivament, la delegada ha obert un nou front en la seva persecució a Ajuntaments catalans, i dona aquest pas més. El consistori de Corbera va al·legar que no disposava dels pals, ni infrastructura per complir el requeriment, i menys en temps de crisi com el que vivim. Es pregunten si per exemple al cementiri també cal, i ho veuen un intent barroer de la dèria espanyolitzadora dels Populars, i es qüestionen que passa si es gasten els diners per fer-ho possible en famílies que no arriben a final de mes per valorar aquest esperpent. Per altra banda aquest ex tresorer dels Populars, i aquesta quantitat tant important de diners evadits a Suïssa no sembla motiu d’escarafalls ni de dimissions com ja va dir en el seu moment a la campanya electoral catalana Maria Dolores de Cospedal, en referència als suposats casos catalans que van fonamentar part de la seva campanya.

Realment, caldria veure, com podem suportar més temps aquestes rèmores del passat, com Llanos de Luna, un càrrec públic pagat amb els diners de tots els ciutadans, i que com sempre diuen s’oblida de la crisi, i dels temes que preocupen als ciutadans com diuen ells quan es parla d’independència, i es dedica a buscar banderes espanyoles per tot el territori. Ara no en te prou amb els consistoris, haurem de guarnir totes les poblacions de banderes espanyoles, i cadascú al jardinet de cada casa si en té, o davant la seva porta o balcó haurà d’onejar ben gran i lluent aquesta bandera, posats a fer podríem recuperar “el yugo i las flechas”, que suposo deuen ser molt del seu agrat, i així retrocedir uns quant anys enrere, de fet jo crec que a la ment de moltes persones no els cal retrocedir, ja que mai ha marxat de la seva ment. Cal dir prou a tanta bestiesa que ja passa de mida, i els consistoris amb el suport de la ciutadania ho han de fer per dignitat i també per democràcia, coses que segurament Llanos de Luna entén d’una manera molt diferent, francament s’ha equivocat de segle. Per alta banda trobem que 22 milions d’euros d’evasió i frau fiscal de Barcenas no son tractats de la mateixa manera, quan s’apropa a les quantitats a personatges com Millet, i durant la campanya com una guerra bruta constant alimentada des de la caverna, i mitjançant esborranys falsos han fet forat a persones concretes a Catalunya amb l’únic propòsit de perjudicar el procés sobiranista, s’han omplert la boca com la vicepresidenta del govern dia si i dia també sobre aquest afer, i inclòs en campanya va arribar a dir que amb casos així no dubtaria a dimitir, doncs be ara silenci es la resposta. Es ja un costum polític prometre dimissions per assumptes que desprès quan es converteixen en realitat les paraules enregistrades se les emporta el vent.

En definitiva, tot s’hi val contra Catalunya, per fer desaparèixer la nostra identitat i per aturar un procés democràtic.

NO ELS FEM ENFADAR

16 de gener de 2013

Sense categoria

Les paraules del portaveu socialista Maurici Lucena, fent referència a que la declaració afirmant que som subjecte polític i jurídic podia fer enfadar l’Estat espanyol, i no era una bona manera de començar a negociar res, semblen un acudit, sinó fos perquè formen part de la trista realitat que vivim dia si i dia també a la nostra vida política. De fet els que s’enfaden avui han tallat les ales a l’euro per recepta, igual que han fet amb altres impostos creats precisament per intentar contrarestar els impagaments del mateix estat i les seves exigències sense fi, tota una paradoxa, això si, no els fem enfadar.

Efectivament, l’esmentat portaveu afirma que la legalitat de la consulta es una línia vermella que no volen creuar, ja que la declaració topa frontal ment amb la llei, posant exemples com Canada i Regne Unit, i ha reclamat una negociació entre governs que no duri més de dos anys per acordar un referèndum legal, i l’afirmació com a subjecte es una mala manera de començar, ja que provocarà l’enuig de l’altra part. Al mateix temps, l’Estat segueix el seu ofec implacable sobre les finances catalanes, i ara el TC ha admès el recurs sobre l’euro per recepta i queda suspès automàticament, igual que el nou impost sobre dipòsits bancàris, o les taxes judicials amb l’excusa que envaïa competències, quan havia reduït la despesa farmacèutica amb un 21%, i ingressat vora 47 milions d’euros en poc temps, amb una previsió global dels nous impostos de més de 600 milions d’euros que ara amb els deutes impagats de l’Estat, sense poder crear noves fonts d’ingressos, i obligats a complir el límit de dèficit, nomes quedarà el camí de la retallada directament al ciutadà i una dependència total de l’Estat per sobreviure, sent la comunitat que aporta més, tot un cicle diabòlic.

Realment trist el paper d’aquests polítics que ja d’entrada volen continuar pels segles dels segles dins l’Estat espanyol, cosa respectable, però assumint que tenim menys drets que la resta, i el nostre paper es simplement secundari sense dret a replica, això ja no es respectable, que vol dir que s’enfadaran per aprovar una declaració parlamentaria que diu com a mínim que som alguna cosa, pas necessàri per poder decidir el nostre futur, que ens vol dir que ells tenen dret a enfadar-se, i nosaltres amb molts motius més no podem de cap de les maneres, es francament indignant i de pati d’escola. Ens diu que la seva línia es la legalitat posant exemples, però esclar, parla d’Estats amb tradició democràtica que son capaços d’adaptar les seves lleis, i ens diuen que la voluntat de les persones es per damunt d’aquestes, cosa que l’Estat espanyols evidentment no tolera, ni ho farà, per tant dins la legalitat espanyola no podríem ni plantejar aquest pas, ja que la sagrada Constitució està per damunt de la mateixa democràcia. De totes maneres sense possibilitat de reforma per la via de la legalitat espanyola, cal cercar un altra legalitat o crear-la per fer possible que les lleis serveixin a les persones i no a l’inreves. Seguint aquestes teories, l’esclavitud encara seria legal ja que mai es podria canviar, i evidentment el món evoluciona, encara que alguns sembla que no. De fet l’Estat segueix la seva tàctica de l’ofec fins al límit, i deixant de banda si era just o ben aplicat l’euro per recepta, aquest junt amb d’altres nous impostos podien proporcionar uns ingressos que l’Estat ens nega sistemàticament sense rebaixar la seva exigència, i per suposat sense pagar els seus deutes. Per tant aquests defensors de la federació amb el nostre botxí haurien d’acceptar que renunci em encara més al nostre estat del benestar, tot hi produir suficient riquesa com per no fer-ho, amb les retallades directament als ciutadans com a sistema per sobreviure davant un estat a la nostra contra, ho haurien d’explicar, i alhora veure com defensen aquesta condemna estúpida sense sentit, de totes maneres sobretot no els fem enfadar.

DECLARACIÓ DE SOBIRANIA LIGHT

15 de gener de 2013

Sense categoria

Sembla que finalment davant les pressions i actituds partidistes de la majoria de partits a la cambra que encara segueixen jugant a captar el vot per les properes eleccions, sense voler adonar-se que ens estem jugant el futur del país, i no les batalletes de partidets en una legislatura normal. Com deia s’ha suprimit l’horitzó de l’Estat propi del text, i amb aquesta rebaixa pretenen incloure ICV i PSOE-C, i de pas tot sigui dit incomplir els anhels i l’esperit de la manifestació de l’11 de setembre, que precisament i únicament demanava això.

Crec que cal aclarir els conceptes, ja que aquesta rebaixa per buscar consens, vol recorda l’Estatut, i tots sabem com va acabar, una cosa es intentar buscar majories amplies, que dona una imatge potent del pas que es vol anar a fer, l’altra es a canvi de que, llavors ja no interessa. Estem d’acord que el primer pas es convocar un referèndum, però aquest no es eteri, es sobre una qüestió concreta, i que ja va esmentar la manifestació, com voler o no voler ser el proper estat d’Europa, res més. Intentar modificar això, es adulterar la voluntat popular sobre la que s’ha edificat aquest nou panorama a Catalunya amb les passades eleccions incloses. Crec que es pot matisar conceptes com ja he dit amb algun altre post per intentar que si sentin còmodes els partidaris del no i els del si, ara be, no sobre la pregunta o l’objectiu final. Es a dir ningú es planteja una separació d’una parella si els dos son feliços, la idea sorgirà per trobar una sortida a una situació ja insuportable, negar això es tractar de criatures la societat catalana, que tard o d’hora tornarà a sortir al carrer per tornar a repetir el que vol, i aquest cop qüestionant la gestió dels seus representants si segueixen jugant amb els conceptes o no es veuen preparats per aquesta empresa.

Diuen que la nova proposta de CIU i ERC es centra en desenvolupar els conceptes de dret a decidir i del poble català com a subjecte polític i jurídic, i confien arribar als 107 diputats a favor d’això, i no de la voluntat de ser un nou estat, segurament aconseguiran amb aquesta mena de comèdia aconseguir aquesta majoria, però no han entès que no es tracta d’això, si volen seguir aigualint el text, segurament poden arribar als 135 i fer el ple, però això no serveix de res. El canvi de rumb forçat per la societat catalana va cap a un horitzó, a més aquest te majoria al Parlament, per tant es pot ser flexible, i com deia evidentment que totes les opcions de resposta estiguin a gust, però la flexibilitat s’acaba aquí, ja que una resolució a favor del dret a decidir no es l’objectiu. El mateix parlament ja ha aprovat al llarg de la seva historia resolucions a favor del dret a l’autodeterminació, amb gestos simbòlics que han quedat reflectits. La situació actual ja no es la mateixa, i l’objectiu ha de quedar ben focalitzat, qui estigui a favor o votarà i qui no, evidentment no ho farà, però barrejar conceptes amb un tant estèril i difós com el dret a decidir, amb el de voler exercir la nostra sobirania per ser un estat poc te a veure, i això supera a tots els grups, i ha de fer reflexionar que no es cap partida estratègica, sinó un full de ruta ben concret que torno a recordar ja te majoria al Parlament. El pacte i consens sempre es positiu en democràcia, i especialment els catalans el tenim molt arrelat, però sense perdre el rumb, dins uns paràmetres, i si eliminem l’essencial no en queda res.

En definitiva, no volem creure que això es el projecte d’un estatut d’una autonomia de segona dins l’Estat espanyol, i caiem als mateixos paranys, cal canviar de mentalitat, i dir les coses pel seu nom amb línies vermelles que no es puguin creuar.

CAL POSAR ELS PUNTS BEN CLARS

14 de gener de 2013

Sense categoria

Les reaccions dels diversos partits i personatges no deixa de ser curiosa en determinats moments, la desorientació socialista es una evidència, però altres partits insisteixen amb donar tombs i tombs a les coses, parlo del dret a decidir, crec que tard o d’hora, en una simple regió espanyola que vol convocar una consulta per decidir el seu futur com a poble, en principi es amb l’objectiu de convertir-se en un estat, sinó hi ha aquest anhel o realitat social evidentment a ningú se li acudeix, per tant arribem a la conclusió de que dret a decidir es un eufemisme de volem ser un estat, no podem fer volar coloms a l’aire eternament. Un altra cosa es donar cabuda als partidaris del no i del si per igual en qualsevol pas que es faci, com ha de ser democràticament, però no ens podem enganyar indefinidament, com ja he dit altres cops, la manifestació de l’11 de setembre anava en una sola direcció, no en invents, matisos i preguntes alternatives que ningú ha demanat. Per tant demanaria flexibilitat i bons gestos per grans majories si, enganys o invents no. En segon lloc demanaria als partits que hauran de prendre posició i no poden viure en l’ambigüitat o el fugir del tema de per vida com ens explica Vicent Sanchis amb el PSC, la pregunta es senzilla i te dues respostes: si o no.

Liderar el “no”

Vicent Sanchis

La posició del PSC en aquests moments és asprament difícil. Els socialistes han anat perdent posicions en cada nova elecció i de ser el partit que controlava totes les grans institucions del país han passat a tercera força política al Parlament i a perdre gairebé tots els ressorts de poder que controlava. Tot això coincideix, a més, amb un liderat no gaire consolidat –el de Pere Navarro com a primer secretari del partit– i amb una forta contestació interna i externa. Hi ha la discrepància oberta dels dirigents considerats “catalanistes” que durant anys van tenir un protagonisme important dins el partit i hi ha també la protesta d’alguns noms més tebis nacionalment que semblava que serien importants en aquesta etapa postMontilla però que Navarro ha descartat.

La direcció actual considera que ha salvat el mal resultat de les darreres eleccions apuntant cap al “fracàs” d’Artur Mas, però aquesta estratègia de distracció no ha convençut ningú. Ni dins ni fora del partit. I encara menys quan les darreres enquestes –per molt tocades que hagin quedat després dels enormes errors de percepció del 25-N– alerten que la caiguda en picat del PSC es manté. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, ningú encara, ni al socialisme català, ni a l’espanyol, ni a l’europeu, ha estat capaç d’estructurar un model alternatiu i creïble al de la severitat pressupostària que inspiren i imposen Brussel·les i Berlín. Per molt que els socialistes estigmatitzin “la dreta”, l’“esquerra” que ells representen ni és creïble ni és alternativa.

És en aquest context, ben complicat, que l’actual direcció del PSC ha de buscar un espai al centre de la política catalana que defineixi una posició pròpia al costat i enfront del sobiranisme que inspiren Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una pretensió també difícil, perquè l’alternativa del PSC continuava sent el federalisme. I a Catalunya en el federalisme que tant va impulsar Pasqual Maragall ja no hi creu gairebé ningú. Senzillament perquè és increïble. Les incomoditats de Pere Navarro són ben comprensibles. Però, si hi ha un camí que no hauria de triar el líder del PSC, és el del frontisme, que el situa al costat del PP i de Ciutadans.

El primer secretari del PSC ha declarat aquest cap de setmana que liderar el “no” a la independència no li fa por, sempre que sigui des del matís “federal”. El matís federal no salvarà els socialistes catalans de les enormes contradiccions que hauran de suportar si se l’alineen amb un unionisme excitat. Per molt complicada que resulti, la posició del PSC hauria de ser d’equidistància entre el sobiranisme de CiU i Esquerra i l’espanyolisme desbocat del Partit Popular i Ciutadans. Si Pere Navarro pretén liderar-la, és possible que la tropa del “no” se l’emporti per davant.

ELS ENÈMICS DE CATALUNYA NO DESCANSAN

13 de gener de 2013

Sense categoria

Aquest 2013, com diu el text de l’Anna Salvador, tenim molta feina, convèncer i bastir d’arguments i fer arribar-los on encara tenen dubtes, no caure en provocacions i teixir una majoria tant aclaparadora que sigui incontestable als ulls del món. Mentrestant vigilar d’aprop els nostres representants que no desviïn el camí, i en especial aquells que segueixen jugant el seu paper contra Catalunya, dins la nostra mateixa societat, en concret i com a gran exemple, en Duran i Lleida, que continua escampant als quatre vents que ell votaria no en una consulta amb una sola pregunta de si o no, jo li preguntaria si hi ha alguna altra opció o que quantes preguntes hem de fer més. Segurament no ho sap, ho donaria un altre tomb amb alguna d’aquelles invencions o ambigüitats que ja formen part del passat. Crec que la seva formació va signar un programa electoral prou clar, i defensar el contrari es una estafa, i una burla que ja no te cabuda. Prou de federalismes, confederacions i bestieses que ningú ha demanat, simplement volem un estat, res més.

Objectiu: tres milions d’independentistes

Hem entrat en un any de vigília. Un any que hem de bastir d’arguments, de forces i d’optimisme per encarar el que ha de ser, ara sí, el primer pas d’una ruta d’una sola direcció cap a l’estat propi. El primer pas serà, doncs, la consulta, i malgrat sempre he dit –i ho continuo creient- que el sol fet de fer-la ja serà una victòria, ja que ens hi posem, si la guanyem, millor. I per a poder-la guanyar ens cal ser més, i més convençuts. Hem d’explicar que ens cal un estat per a poder garantir-li a tothom drets bàsics com l’educació i la sanitat, com un habitatge digne, o com més i millors oportunitats laborals per a més gent. Ens cal un estat propi per a sanejar i millorar els estaments administratius, judicials i policials. Ens cal un estat propi per assolir la plena normalització de la nostra llengua. I potser, fins i tot, per a guanyar un mundial. I ens cal explicar-ho a més gent.

Hem d’aclarir que el referèndum el celebrarem per un principi democràtic bàsic. I que això no comporta cap fractura, perquè el que fractura són les amenaces totalitaristes, militaristes i antidemocràtiques que no tenen més arguments que la força i la por. Les raons, les explicacions, les preguntes, les respostes i les decisions no fracturen. Nosaltres no, que no volem fracturar; nosaltres volem unir, volem sumar, volem ser més per a fer un país de tots. I per això, hem de fer arribar el debat sobre l’estat propi a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

I ens caldrà insistir més, encara, en el que s’ha començat a anomenar la Catalunya indecisa. Allà on el suport a les opcions sobiranistes és menor i on cal picar més pedra per convèncer els que veuen amb recança la Catalunya independent. Més enllà de continuar buscant suports i aliances fora del Principat, i sense oblidar els ànims que ens hem de seguir donant entre els convençuts, ara cal incidir allà on es multipliquen les possibilitats de vèncer prejudicis fent que arribi el missatge que un Estat català serà millor per a la vida de tots els catalans i catalanes.

I no hi ha temps per perdre. L’ANC i Òmnium ja han posat fil a l’agulla; ara cal que tots hi anem al darrera i que ningú es quedi fora de joc.

Anna Salvador