La carta enviada pel President Mas al president espanyol demanant la convocatòria de la consulta catalana i carregada de raons per exercir el nostre dret a decidir, de moment no te resposta. De fet no te precedents anteriors una petició d’aquestes caràcteristiques, i molt poques a nivell europeu. Es un pas més del procés i crec que totalment necessàri, ja que les coses es poden pensar, dir en veu alta o baixa, però s’han de fer els gestos oficials per fer constar aquestes sense cap mena de fugida endavant. Els partidaris de que no decidim res ara ens diran mil i una excuses, ja que arguments raonables no en tenen per desacreditar el gest, però es un pas més que ja ens permet passar al següent amb els deures democràtics fets.
Com no es estrany en ell, en Rajoy segueix mut davant la carta, i el govern espanyol nomes ha obert boca per desacreditar el Consell Assessor de la Transició Nacional i el seu informe, ja que per ells no te cap validesa constitucional, suposo que amb el Tribunal Constitucional com a referent poques coses queden per dir. La prova no te precedents, i pot ser una bona arma quan totes les portes estiguin tancades per la democràcia. Mentrestant Camacho per no parlar del tema sembla que vol validar un 1,7 de déficit que com ja anunciat Mas ens abocaria a grans retallades inassimilables, i amb la prorroga del pressupost a la cantonada. De fet Camacho recorda que referent a la carta es una trampa ja que es el Congrés de Diputats i no el president el que hauria d’autoritzar una consulta i amb això no desvia el tema central com son la crisi i les retalladles.
Aquesta parodia, anomenada democràcia espanyola fa riure per no plorar, crec que la carta es prou formal i important com per gaudir d’un respecte. La primera resposta amb les vísceres de De Cospedal dient que no te cap validesa les conclusions d’un consell no reconegut per ells, es la prova de que poca cosa hi ha per fer. El seu TC totalment polititzat es l’organ únic que te la clau i evidentment això es com jugar amb les cartes marcades cosa que de cap manera es pot acceptar. Han suspés una declaració que no es una llei i es pensen que tot el que pengi directament a partir d’alli queda invalidat automaticament, cosa que davant el món no s’aguanta per enlloc.
Camacho ja ha qualificat de trampa per no parlar de crisi i retallades, quan per altra banda pretén validar un límit de déficit que sap deixaria a la malmesa societat catalana en unes condicions totalment insuportables. Es un discurs xenòfob i ultra nacionalista que no admet matisos, i que no l’importa en absolut la democràcia i l’estat del benestar de Catalunya. Ho hem vist amb les reaccions a la paraula merda per definir la societat catalana en general i la tebior de la resposta, de fet ultres com la Carme Chacon ni tant sols ho han criticat, ja que la seva preocupació ha estat que dona ales al que ella anomena fanatisme català.
Tota una paranoia, que no ens pot fer caure en aquest joc, i seguir avançant en la mateixa direcció fent els passos democràtics per arribar en les millors condicions al nostre dret a decidir el nostre futur, que malauradament per tots aquests personatges tant sols depèn de nosaltres mateixos.
Com una glopada d’història ressorgeix la lluita d’un poble que se sabia lliure i que volia viure lliure. L’aferrissada defensa dels catalans del que consideraven que formava la seva personalitat –les Institucions, els drets, les Constitucions- s’alça avui encara com una gesta memorable i èpica. Fineixi la nació amb glòria!, cridava el cavaller Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços. I probablement va caldre aquesta fi honorable per poder renéixer, gairebé un segle i mig després , i començar un exercici de recuperació de la memòria que dura fins avui, en aquest llarg, tenaç i alhora ondulant viatge que venim fent els catalans per trobar-nos a nosaltres mateixos. Sí, havíem mort, i la Renaixença va ser la guspira que va tornar a encendre una torxa en aquella nació que s’havia fos a negre.
Aquestes dies estem sentit ( i només és, ai Senyor!, el començament del que ens espera) un degoteig de crítiques per aquesta obsessió “malaltissa” dels catalans en la seva història. I és que res no fa més poble que la història del poble. Acostumo a citar la frase del nostre més gran historiador, Ferran Soldevila, que dedicà la vida sencera a l’aprofundiment del coneixement de qui vam ésser. Ell mateix va explicar que el guiava en aquesta ardida piràmide només un objectiu: “Fer de Catalunya un poble normal”.
Un poble normal és un poble que es coneix a sí mateix, que els seus joves estudien a les escoles i instituts, i que les seves televisions programen en regularitat programes d’història. És evident, doncs, que encara ens falta recórrer unt tros del camí, perquè encara la desmemòria és massa present en els nostres compatriotes.
Per això, un dels pilars del procés de normalització nacional –això és, la independència- és la història i la cultura. Sense aquestes arrels nostres, cap estranger no entendrà mai les nostres reivindicacions.
Tenim una oportunitat extraordinària, en un any que ressonarà com mai aquell crit de llibertat que és el setge de Barcelona. Aprofitem-lo. És l’única manera que l’exercici de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i transformador, interpel•lador. És així com ens semblarà sentir el so d’unes campanes que retrunyen lluny. I una fabulosa estrebada us regirarà. Pertanyem a aquesta terra. És el crit d’aquest terra. Les campanes, és clar, toquen per nosaltres. Per recordar-nos qui hem estat i qui serem.
El líder d’Iniciativa a la Cambra de Comerç de Barcelona, va tornar a esgrimir la seva duresa per combatre la corrupción i defensar un canvi de mesures socials que trenqui amb les polítiques actuals de dalt a baix, però davant la pregunta de que votaria en una futura consulta sobre la independència, ha respost que com no coneix la pregunta no ho pot contestar. Es una actitud que no porta enlloc, que no li dona rèdits polítics i que no es adient amb el context on ens trobem i amb formacions serioses que no es poden permetre tornar a reviscolar al famosa “puta i ramoneta”.
Efectivament davant les preguntes de Jordi Barbeta, ens respòn el no sap no contesta. Crec que els caldria la reflexió que ara no es moment de tàctiques de partit de pa sucat ambo li i si es el moment de país. Herrera es resisteix a donar prioritat a la independència, quan molts sectors del seu partit en son favorables i quan el recent creat Procès constituent els pot anar erosionant i fer forat entre els militants desorientats per la indefinició.
De fet aquesta táctica sumada a la desfeta total del socialisme no els aporta un transvasament de vots que seria el normal, i que les enquestes no reflecteixen tampoc. Ara toca mullar-se i si es lícit aquesta croada per un canvi social, això no esclou definir-se amb el tema central que ens envolta i que precisament ha de fer possible si la majoria ho vol aquests canvis que pregona.
Davant l’empresariat català i amb preguntes Claus i clares no es pot jugar a l’ambiguitat sense sentit amb excuses de mal pagador. Evidentment no sap la pregunta paraula a paraula, però sap que anirà sobre validar o fer el pas cap un estat propi o no. Això ho sap tothom, es la demanda de la societat, que ha propiciat aquest procès a Catalunya, no hi ha més preguntes, entre altres coses perquè ningú les demana, i per tant no pot al·legar desconeixement ja que provoca ridícul i incapacitat de lideratge que no agrada a ningú.
Tanmateix, tenen una prova real d’aquesta mesquina táctica, i no es positiva, per tant seguir per aquest camí es incomprensible. No es pot tenir content a tothom, i ara toca respostes clares a preguntes Claus de país sense més embuts.
De fet la famosa Puta i la ramoneta que CIU ha utilitzat durant molts anys, sembla Duran a banda, que ha fugit, i per tant no es pot fer una mala còpia, ja que mai es millor que l’original i no es el que la societat reclama i que castigarà electoralment arribat el cas.
Aquesta transformació social i lluita contra la corrupción nomes será possible començant de zero, i això no es possible sense un nou estat, i caldria deixar-ho molt clar.
Aquest ex-cap de comunicació en l’època Montilla, en una tertulià a Catalunya Radio, demostra que simplement no hi ha arguments contra la independència, i escampa una mentida rere l’altre sense res que les justifiqui. És una tàctica que jo crec molta part de la societat catalana ja acull amb un somriure per no plorar, al quedar demostrat que totes les afirmacions apocal·liptiques no tenen cap font ni argument de pes que les avali, i no fan res més que enfortir el projecte cap a l’Estat propi.
En Bolaño ens diu que ens deixem d’utopies, i deixem d’enganyar, assegurant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Alhora demana deixar d’enganya amb el dret a decidir, que en realitat es dret a la independència. Per acabar la paranoia ens diu que els bancs catalans no podran anar a buscar recursos als bancs europeus en el cas d’una independència, amb tot un seguit d’afirmacions de la cultura de la por per espantar una societat catalana ja curada de qualsevol ensurt, ja que n’ha sentit de molt gruixudes durant aquest últim any, i curiosament cap avalada amb fets reals.
Realment fa pena que la ignorància, mala fe o simplement la falta d’arguments contrastats, amb la manipulació de la gent com única arma per desmuntar la democràcia siguin elements que personatges com en Bolaño utilitzin dia si i dia també en benefici del seu objectiu. Parla d’utopies, que com tots sabem es un món paralel i alternatiu amb una gran idealització i criticant el vertaderament real. Potser caldria que fes una ullada al planeta i anés a comprovar tots els estats que cada any han anat sorgint com a bolets, si son reals o nomes una fantasia, una cosa greu,quan la seva defensa es que Catalunya segueixi igual que ara com si res pels segles dels segles, això si que es una utopia.
Ens parla d’enganys, quan ell no en diu ni una sola de veritat, i tots els seus arguments no tenen cap validació, més que en el seu cervell i en el seu objectiu d’esborrar un procés que la societat demana i que l’ha desbordat. Torna a dir que ens faran fora de la Unió, caldria dir que cap dels protagonistes reals s’ha pronunciat, no hi ha jurisprudència clara, i per si no fos poc el sentit comú ens diu que uns 7,5 milions d’europeus, pel simple fet de votar en una suposada democràcia no seran castigats pel que es ven com la gran democràcia europea, no entra al cap de ningú. Apart s’ha de veure de que ens parla, de l’espai Schengen, del lliure comerç, de les institucions. Caldria puntualitzar i alhora veure que una sortida com per exemple Suïssa no seria cap mal negoci. Per altra banda i segons el personatge, els bancs catalans no podran demanar recursos a bancs europeus, una teoria que deu ser pel seu propi desig, però que malauradament per ell es mentida, j que les nostres entitats evidentment que podran demanar crèdit a Europa, no s’ha donat el cas contrari i seria difícil d’explicar.
En definitiva, l’home del sac que ens torna a visitar, però amb unes arengues tant sentides i rebutjades que ja no donen més de si, i cauen pel seu propi pes, fent un flac favor als partidaris del no en la consulta, per cert aquesta que en un estat normal, no hauria de ser qüestionada, ja que el dret a decidir es una eina bàsica en qualsevol sistema democràtic, i en aquest cas volem decidir independència. Per tant i per desgracia, encara em de construir les condicions necessàries per defensar en aquest cas el si a l’Estat propi.
Tots els catalans són una merda
És la segona vegada en la història recent que un càrrec oficial es deixa anar i diu en veu alta que els catalans són una merda. El primer va ser Luis de Galinsoga, “periodista i polític”, mentre dirigia La Vanguardia sota la marca “española”. El general Franco el va destituir. El segon ha estat Juan Carlos Gafo, “diplomàtic i militar”, director adjunt de Marca España. El ministre García-Margallo l’ha fet dimitir. Tots dos, periodista i diplomàtic, polític i militar, han rebentat per les costures escaldats per la diferència. Galinsoga no va poder suportar que un capellà fes un sermó en català. Gafo no ha pogut aguantar que una part del públic assistent a la inauguració dels Mundials de Natació xiulés l’himne espanyol.
Per què els capellans catalans, fins i tot sota el franquisme més cru, s’expressaven en català? Luis de Galinsoga ni ho entenia ni ho permetia. Tenien la possibilitat de dissoldre’s en pau dins el magma espanyol. Per què els catalans s’obstinaven a parlar català si podien deixar-ho córrer i expressar-se en l’únic idioma digne? El director imposat de La Vanguardia no ho entenia. L’única resposta que se li va ocórrer és que renunciaven a la glòria perquè eren una merda.
Per què els catalans, en democràcia constitucional, xiulen l’himne d’Espanya? Juan Carlos Gafo ni ho entén ni ho permet. Per què no se senten identificat en la tocada que representa tots els espanyols? Per què s’obstinen a demostrar que no s’hi identifiquen? El director adjunt de Marca España no ha pogut assumir-ho. I ha arribat a la conclusió que els catalans són una merda.
Les respostes a les dues preguntes són idèntiques. Tan idèntiques com l’insult. Els catalans parlaven català sota el franquisme i protesten ara perquè volen continuar sent. Sent com són. Sent diferents. Si en aquest Mundial de Natació hi hagués la possibilitat que els esportistes catalans poguessin representar el país que consideren propi, ningú no xiularia cap himne. Perquè ningú xiula cap himne, sinó una imposició. Luis de Galinsoga no entenia per què els capellans catalans parlaven català. Juan Carlos Gafo no entén perquè els catalans rebutgen unes seleccions obligades. Incomprensió marca España.
PER:
Mr. Jacques Rogge, President del COI
SI NO HI HA CATALUNYA 2014, NO HI POT HAVER MADRID 2020
La majoria del poble de Catalunya ha expressat clarament la seva voluntat de decidir democràticament si vol esdevenir un Estat independent l’any 2014. Ho ha fet mitjançant grans mobilitzacions populars, i també a través de les urnes tot creant una majoria parlamentària a casa nostra favorable a aquesta idea. Donar la paraula als catalans ha esdevingut la premissa política que aglutina més adhesions entre la nostra gent. Aquest és el triomf de l’independentisme que ha perseverat amb coratge i intel·ligència durant els darrers anys.
Avui la idea d’una Catalunya independent és l’eix del debat polític, i exigim que es tanqui d’una vegada per totes amb urnes i dues paperetes: la del SÍ o la del NO. És la fórmula civilitzada del segle XXI que utilitzen els estats moderns (com és el cas del Regne Unit) per tal de resoldre aquest tipus de litigis. Però mentre els catalans apostem per la democràcia per solucionar-lo, Espanya continua negant-la. Les constants invocacions catalanes al diàleg i a la negociació són contestades amb repetides amenaces i coaccions.
Però ara la situació ha esdevingut insostenible. El govern del PP, sobretot des de l’Onze de Setembre passat, ha engegat una ofensiva en tots els ordres adreçada a posar fi definitivament a les aspiracions catalanes. Per fer-ho està decidit a dinamitar la nostra convivència amb lleis i decrets que posen en perill la nostra personalitat com a poble i les nostres possibilitats de desenvolupament econòmic. Davant d’aquests atacs continuats, què hem de fer? Continuem posant sempre l’altra galta?
Aquest és ja un conflicte obert, en què hem d’actuar amb dignitat per defensar la pàtria, la democràcia i, el que és més important, el futur dels nostres fills. Del nostre capteniment d’avui en dependrà l’esdevenidor de les generacions que ens seguiran. Per tant, ha arribat l’hora de dir amb rotunditat que si el govern d’Espanya continua negant-nos la possibilitat de votar el nostre futur col·lectiu, nosaltres farem el que calgui (pacíficament, però amb fermesa i constància) perquè la seu olímpica del 2020 no sigui la capital d’aquell Estat que està en contra de la legitimitat democràtica dels catalans.
Per assolir-ho aprofitarem tots els mitjans al nostre abast per fer saber als membres del COI i a l’opinió pública internacional que un Estat que nega els drets democràtics d’una part important dels seus ciutadans i els amenaça amb l’ús de la força (com han fet alguns dels seus dirigents polítics i membres de l’exèrcit) no pot mai acollir un esdeveniment de fraternitat universal com ho són uns jocs olímpics.
A més a més, és una bogeria intolerable que un Estat arruïnat pels quatre costats vulgui assumir una despesa de la magnitud que suposaria Madrid 2020. Qui ho acabarà pagant? Els catalans ja n’estem farts, de sufragar la megalomania dels governs espanyols que només persegueixen projectes faraònics que serveixen tan sols per voler treure pit davant la resta del món i perquè s’enriqueixin alguns dels seus dirigents polítics i l’oligarquia de sempre.
No ens plau haver de prendre aquesta decisió, però els catalans en aquesta lluita ens hi estem jugant la nostra supervivència com a poble i donarem la cara. La majoria de la nostra societat i dels nostres representants polítics estan actuant de forma escrupolosament democràtica, i davant d’això se’ns neguen els nostres drets i ens acusen, en moltes ocasions, de feixistes. Doncs ara responem fermament i convidem tots els nostres compatriotes a fer el mateix tot sumant-se a aquesta iniciativa. Si no hi ha Catalunya 2014, no hi pot haver Madrid 2020.
El delegat de la Generalitat a Madrid, exdiputat i exsenador de CIU Jordi Casas ha dimitit del seu càrrec carregant contra el President Mas i la política de la Generalitat cap a l’independentisme que considera un gran embolic per la societat catalana. Aquest personatge es famós per la seva falta d’educació, per exemple qualificant de merda el programa de Vila d’Abadal al Congrès d’Unió i mostrant en tot moment la seva espanyolitat, sense importar les conseqüències per el nostre territori. Una molt bona noticia el seu relleu, evidentment no es apte per representar-nos, primer cal tenir diplomàcia i també estimar i respectar qui representes, ni una cosa ni l’altra seria la seva singularitat.
En Jordi Casas, situat en l’orbita d’Unió Democràtica i de confiança de Duran Lleida, qualifica la política de la Generalitat de cínica i errática, dient que la deriva sobiranista es un error majúscul, i considera culpables Mas i també Pujol de portar la societat a un camí sense sortida. Reivindica la sensatesa de Miquel Roca, dient que els autors de la Constitució i del pacte amb Catalunya han estat expulsats de la mateixa política. Suposo deu ser la sensatesa de seguir enganyant al poble català. Alhora denuncia la política antiespañola des dels mitjans oficials que cap s’atreveix a defensar aquesta espanyolitat catalana, al mateix temps es sotmeten a l’independentisme que es manifesta al carrer i executa les polítiques mes antisocials conegudes amb els més humils. Per últim va critica les consultes fetes a Catalunya, i la participació d’alguns dels nostres polítics.
Efectivament, una gran noticia que un personatge com aquest deixi de representar-nos, de fet no ho ha fet mai. Aquest embolic que critica suposo que no li deu semblar tal si segueix la parodia que hem viscut fins ara on som i em estat l’ase dels cops de l’Estat español, suposo que aquesta sagnia económica del 10% del PIB a fons perdut, aquesta discriminació amb inversions, la retallada d’oportunitats, els vetos al nostre aeroport principal, la falta de competències blindades, els Estatuts mutilats i retallats desprès del vot de la gent,els atacs constants a la nostra llengua i una llarga llista de greuges deu considerar que es el nostre paper normal dins l’Estat espanyols. Com es així, em sembla perfecte que abandoni el vaixell que teòricament representava.
De fet, una persona que titlla de merda un programa alternatiu a la dictadura de Duran al seu partit, tampoc sembla que defensa la simple democràcia. Parla de camí sense sortida defensant la nostra participación a fons perdut en un estat totalment asfixiat i a la nostra contra, això si que es veu que te sortida.
Defensa i critica qui no parla de l’espanyolitat catalana, un concepte que deu ser llei segons ell i que de pas elimina la nostra identitat pròpia, cosa que suposo poc li importa. Alhora parla de polítiques antisocials de l’independentisme evidentment amb l’oblit que les retallades son producte del deute d’Espanya amb nosaltres i l’espoli premeditat,cosa que tampoc esmenta per cert.
En definitiva, un currículum prou explícit per esborrar-lo de la llista dels nostres representants.Ell ho justifica i nosaltres també.
OPINIÓ. Agustí Bordas
Credibilitat i responsabilitat
Mentre el darrer informe del FMI ha confirmat l’abast de la Depressió espanyola i la continuació de la implosió immobiliària a l’Estat espanyol, Madrid viu una conxorxa política promoguda per una extrema dreta còmodament integrada, des de fa dues dècades, dins el Partido Popular. Talment com en el conte de Hans Christian Andersen, ja no és únicament el rei qui va nu, sinó que el gran frau de la Transició espanyola ha quedat al descobert i, actualment, el miratge d’un Estat de dret ha quedat substituït per la visió d’un estat de pànic. Molt probablement i en cas de reeixir, el procés de derrocament de Mariano Rajoy afavorirà l’arribada d’un executiu encara més populista i dogmàtic.
L’enèsima conspiració palatina en terres castellanes ha fet augmentar l’angúnia de les forces pro-espanyoles a Catalunya. La credibilitat institucional espanyola continua la seva erosió accelerada i, actualment, cap polític nacionalista espanyol –ja sigui integrant del PP, PSC-PSOE o bé del moviment neolerrouxista ciutadà– es pot atrevir a presentar l’Estat espanyol com un àmbit de progrés econòmic i una garantia de llibertats ciutadanes. Ben al contrari, la inexistent separació de poders, l’acreditada activitat de l’espionatge del CNI, la insolvència del bipartidisme hispànic, la discriminació fiscal de Catalunya, la política siciliana de les elits centrals i l’unilateralisme del Tribunal Constitucional han esdevingut exemples irrefutables de l’autoritarisme espanyol. Certament, hom hauria de sentir commiseració vers els unionistes, romàntics hispanocèntrics que “van topant de cap en una i altra soca” com la malaurada vaca invident.
L’esfondrament de l’imaginari espanyol –condensat en la perniciosa “Marca España”– està evidenciant les múltiples febleses de la Transició espanyola, un procés que preservà el modus operandi ancestral de les elits centrals, caracteritzat per la impunitat i l’opacitat. Malauradament, la Catalunya autonòmica també mimetitzà alguns d’aquests trets característics de l’activitat política post-franquista.
37 anys després de la mort del dictador feixista i ben entrat el segle XXI, l’Estat autonòmic espanyol se’ns presenta com una jurisdicció amb una façana moderna i una estructura arcaica de bigues corcades. 3 dècades han estat suficients per permetre l’emanació del tuf pútrid amagat rere el sepulcre blanquejat del franquisme. Així doncs, en contrast amb el conservadorisme de PP, PSC-PSOE i Ciudadanos, un procés sobiranista caracteritzat per l’autoexigència s’erigeix com l’únic projecte polític progressista capaç de garantir un veritable canvi de l’statu quo i l’emergència d’un Estat homologable amb la resta de l’Europa occidental.
Una dècada després de l’inici del procés de negociació estatutària i davant les propostes de re-centralització o re-etiquetatge granadí del disfuncional autonomisme, el catalanisme ha de continuar apostant per estratègies racionals, pacífiques, democràtiques i constructives. Tal com demostren les enquestes –fins i tot les manipulades pel govern espanyol– la Catalunya real, representada per una àmplia majoria gens silenciosa, és partidària del dret a decidir, és a dir, vol responsabilitzar-se del futur del país. El repte per als polítics catalanistes serà entendre que acceptar la responsabilitat de crear i gestionar un nou Estat requerirà, indefectiblement, castigar la corrupció amb un nivell de severitat inèdit al Principat.
La compareixença del president espanyol d’ahir, esperada amb ansietat per tots els mitjans i esperant fins hi tot una dimissió per les acusacions de Barcenas i aquests pagaments amb sobres, va quedar en res, ja que ens diu que Espanya es una democràcia seriosa i no cediran a cap xantatge, amb la pressió del PSOE demanant una moció de censura i un afany de diversos partits catalans demanant la dimissió de Rajoy i apuntant aquesta moció. Francament i com deia aquell, que tal si pensem en nosaltres per variar i en el nostre procés cap a la consulta per l’Estat propi, i no intentem fer de salva pàtries d’un estat que ja ha demostrat sobradament que no cedirà en les nostres demandes i que simplement ens negarà el pa i la sal com ha fet sempre.
El president espanyol va acceptar nomes dues preguntes i entre altres perles per riure per no plora va dir el tema de la democràcia seriosa i que un estat de dret no pot admetre un xantatge. Les acusacions de Barcenas i les nous descobriments sembla esquitxen a dreta i esquerra d’aquest partit que segueix tancat en el seu bunker de majoria absoluta. Lògicament el socialisme espanyol aprofita el tema per demanar moció de censura, i oblidant el frau de la seva gestió anterior. La corrupció es va escampant en diversos fronts, i al mig alternatives com la reforma federal de Navarro. De fet des les reaccions de la majoria de partits catalans exigint dimissions donen cobertura a tota aquesta trama. Mentrestant sembla que la Llei de consultes es tramitarà per via d’urgència el mes d’octubre, i la famosa petició en forma de carta pel referèndum arribarà aquest mateix mes, amb les opcions de cedir les competències de referèndum, aplicar la llei de consultes actuals amb permís de l’Estat o la nova llei sense necessitat del mateix.
Crec que hi ha una errada de base, aquesta obsessió en demanar dimissions i participar en aquesta gran corrupció posada al descobert, quan sabem prou be que la resposta al dret a decidir català dels Populars serà un nou cop de porta com fins ara, però l’alternativa amb una moció dins els Populars seria la mateixa, i en unes eleccions on el PSOE dones la volta a la partida i governés seria exactament la mateixa negació, de fet el dret a decidir ni es contempla en el famós pacte de Granada, i les declaracions d’alguns barons d’aquest partit son de bel·ligerància extrema. Es a dir ens quedem exactament on érem.
Ja va sent hora de pensar que els problemes dels espanyols son dels espanyols, i nosaltres no podem tornar a caure en el parany de ser els grans sacrificats per fer-los nostres també. Cap partit català que estigui compromès amb el dret a decidir i la consulta per decidir el nostre futur ha de participar d’aquesta parodia, i en tot cas si es demana suport per una moció de censura, sempre a canvi de l’autorització de la consulta dins la legalitat espanyola. Si no senzillament no hi ha res a parlar.
Toca pensar en Catalunya, enviar la petició formal tal com he esmentat i accelerar com he explicat la nova llei de consultes per esgotar totes les vies abans de prendre altres. No ens hauria d’importar massa tota aquesta trama i els possibles canvis que pugui comportar, ja que pel que fa al nostre cas no n’hi haurà cap de canvi.
Dos exèrcits
Hi ha, almenys, dues classes d’exèrcits. Els que han estat conseqüència d’una revolució democràtica o s’han consolidat en un sistema democràtic i els que s’han definit o justificat històricament per rebentar-los, és a dir, els que ho són com a resultat d’una dictadura o l’han propiciada. Els primers estan subordinats del tot al poder civil i consideren lògic i natural que sigui el poble qui decideixi. Els segons tenen valors inalterables, immortals, per sobre de qualsevol altra consideració, també democràtica. La democràcia és relativa. Dijous passat, a l’acadèmia de suboficials de l’exèrcit de terra de Talarn es van lliurar els despatxos als membres de la 38a promoció. El director de l’acadèmia, el coronel Luis Coscuera, va fer inflar pits i rodolar llàgrimes galtes avall quan va proclamar a la manera castrense que “Catalunya és naturalment Espanya”. Al darrere, un monòlit concretava el darrer sentit de la frase: “A España servir hasta morir.” Primera o segona classe? Es queden a Talarn perquè Talarn ho ha demanat.
El primer secretari del PSC, Pere Navarro, ens diu que ara mateix una consulta a Catalunya no triomfaria, però curiosament si que ho faria la Declaració de Granada, i la seva aposta del model federal. Es perillós fer aquestes afirmacions al buit i sense xarxa, quan no hi ha cap argument contrastat al darrera que les pugui avalar amb un mínim de garantia. De fet des que va començar el nostre procés cap al dret a decidir, els brindis al sol sense cap base son a l’ordre del dia, sobretot per aquells contraris a la consulta o que defensarien un no, i cal denunciar aquesta practica i ridiculitzar aquests personatges o embaucadors sense raons.
Navarro ens diu que l’enquesta recent del CIS amb un 40% de recolzament per la independència, opció majoritària amb aquesta enquesta espanyola, i per tant poc sospitosa de inflar xifres per la posición sobiranista, i ho atribueix a la situación de malestar, puntualitzant que hi ha una part de catalans per la independència que han existit sempre, però un altre que respon a l’enuig per la sentència del TC contra l’Estatut. Alhora a criticat al nacionalisme català per ser independentista en referència a CIU, i dir que si assolis l’Estat propi sortiria de la crisi amb el tema dels 16 mil milions robats als catalans anualment i que la gent s’ha cregut precisament per la situación que vivim.
Efectivament, cal tenir molta barra per intentar vendre aquestes històries sense cap argument real que les avali, com si la ciutadania patis una estupidesa mental transitòria i una amnèsia sense cura. Diu que la consulta no triomfaria, quan es la base de qualsevol democràcia amb una majoria social que la vol, i una majoria amplia al Parlament que la defensa, en canvi l’opció federalista que ningú ha reclamat, i com es sol dir fan falta dos, i un no ho vol, i l’altre mai ha mostrat cap clam per aquesta opció, però ell dona com impossible la primera i possible la segona, una gran paranoia.
Per altra banda s’ha de tenir barra per menysprear aquest 40% del CIS que aposta per l’opció sobiranista i que es majoritària, i atrevir-se a dir les motivacions que es veu li han confessat per triar-la, naturalment i segons ell la majoria es per l’enfadament per la sentència del TC a l’Estatut. Sense esmentar que allò va poder ser la guspira final, però de cap manera el motiu bàsic de la majoria de gent que es molt divers, per motius de tot tipus i que be de molt lluny. Alhora diu que el nacionalisme s’ha convertit en independentisme acusant un partit concret, de fet que Catalunya es una nació sent una simple regió o autonomia limitada dins un Estat que normalment actua a la Nostra contra no te cap sentit, en canvi ser nació i voler arribar a Estat te tota la lògica del món.
Com no nega els 16 mil milions de dèficit anual amb Espanya, aquells Diners que marxen i mai més tornen, ni en forma de Diners, ni amb infraestructures, ni amb Inversions, i amaga que això ja son dades oficials precisament espanyoles quan per primera vegada i de moment última van ensenyar les balances fiscals clarament nefastes per Catalunya, i com que no sap o no troba arguments els falseja criticant allò de que sortiríem de la crisi amb Estat, esclar que s’oblida que recuperaríem el robatori abans esmentat, decidiríem les postres prioritats, i seríem amos del nostre destí, cosa que ja per si sola dona garanties o possibilitats d’anar molt millor si el futur Govern català fa mínimamente be les coses, però amb una certesa no anirà a la nostra contra, cosa que com veiem ara el que dirigeix les postres vides si que hi va.
En definitiva, demagògia barata i afirmacions no comprovades, i sense base al darrere que demostren la seva impotència per aturar un procés democràtic que no vol de cap manera, i menys acceptar el previsible resultat.
Borrell i el «federalisme»
Francesc Puigpelat
Josep Borrell és un personatge únic en la seva espècie. És l’expressió dura i rocosa d’un jacobinisme espanyol d’arrel aparentment racional i no sentimental. Per la banda del jacobinisme, connecta perfectament amb el nacionalisme espanyol, tant del PSOE com del PP. Però, en no ser un espanyol sentimental, de vegades pateix problemes amb l’Espanya eterna: vegi’s com, quan era ministre d’Obres Públiques, se li van tirar a damunt quan va pretendre treure tots els toros de les carreteres espanyoles.
La veu de Borrell sempre és interessant, perquè és un català no catalanista situat en algun indret indeterminat a mig camí del PSC i del PSOE. I, en relació a les discrepàncies entre sectors del PSC respecte a la recent Declaració de Granada del PSOE, ha declarat: “Es difícil que un partit pugui mantenir posicions tan diferents en un tema tan fonamental com aquest [és a dir, el suposat federalisme]. En un moment o altre s’haurà d’aclarir. Fins quan podrà aguantar el PSC aquesta dualitat interna?”.
És a dir que les dues ànimes, per més que ho neguin els dirigents i els ideòlegs oficials del PSC, existeixen. I la posició de Borrell és de pur sentit comú: els socialistes catalans no poden seguir així. No té cap sentit que Pere Navarro digui que la Declaració de Granada és històrica i implica un cop de timó radical del PSOE, mentre que els dirigents de tot el sector catalanista (amb l’argumentació destacada de Jordi Marí al capdavant) repliquin que és pura adaptació cosmètica del mateix de sempre: centralisme, explotació fiscal de Catalunya i cafè per a tothom.
En el fons, i a mesura que van passant els dies, es detecta que la Declaració de Granada ha estat tot un gol per l’escaire del PSOE i que Pere Navarro no ha assolit cap dels objectius del PSC en el sentit que el “federalisme” sigui alguna cosa més que una etiqueta buida de contingut. Fet i fet, després d’aquesta declaració, el PSC és més PSOE que mai. La qüestió és: ¿fins quan pot durar aquest desgavell sen se dur a la ruptura?
La resposta la donen els càlculs electorals. El dia que l’hortet de vots del PSC sigui tan escarransit que ningú no li doni valor, potser uns i altres es decidiran a trencar i volar sols. I serà millor per a Catalunya: clarificarà el panorama.