ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

OPERACIÓ PUIGDEMONT

La decisió de la Junta Electoral Central de vetar a les llistes per les Europees al President Puigdemont, conjuntament amb Comin i Ponsatí, evidentment no te res de jurídic i si tot de polític i un objectiu ben clar de culminar la liquidació de la revolta catalana.

Crec que aquest entramat d’un Estat sense escrúpols ni caràcter democràtic per acabar i passar pàgina del procés te un escull en el President Puigdemont que evidentment volen eliminar políticament amb aquestes decisions. Juridicament no hi ha tema, quan un altre membre del Govern exiliat, en Lluis Puig va poder presentar-se a les eleccions de diumenge sense entrebancs i ara en el mateix cas els hi posen tots. Alhora i pels seus drets censals, el President va rebre la seva tarjeta censal per les espanyoles a la seva residència amb normalitat i al mateix temps els seus drets polítics i com a ciutadà son intactes tant personalment com amb la seva resposta judicial on cada cop que ha estat requerit s’ha presentat a les instàncies judicials que han resolt inclosa la petició de tornada espanyola rebutjada dos cops pels motius que el jutge espanyol demanava i concedida per coses menors que Espanya va rebutjar de fer efectiva.

Per tant nomes hi ha motius polítics d’un altre organ com la JEC deslegitimat com la Justícia espanyola en general. Un organ que hauria de ser neutral i de caràcter tècnic i que s’ha convertit en una nova arma política espantola sense miraments, prohibint debats, expressions a les televisions públiques o símbols en edificis públics com en la millor de les dictadures.

Crec que aquest objectiu a gran escala amb la repressió total com a punta de llança ha provocat el fre del procés democràtic, la divisió independentista, la submissió del Parlament català, i on nomes una peça queda fora l’abast, el President legítim, que volen silenciar i condemnar a l’oblit, alhora que afavoreixen el triomb d’Esquerra a Catalunya per culminar la jugada i l’avortament democràtic del procés cap a la independència legitima de Catalunya.

Aquesta marginació ja va començar amb la negativa de la Mesa del Parlament a investir el President legítim i a continuat amb les negatives a candidatures conjuntes i si a actuar de manera autonòmica en benefici de partit, de fet ara hem vist la tèbia reacció davant aquest fet gravissim.

Els ciutadans però encara tenim el poder del vot, i aquest el podem fer servir a Europa amb consciència i pensant més amb l’objectiu i molt menys en els partits.

VALORACIONS PRIMER ROUND

Moltes consideracions es poden fer d’entrada, però no hi ha dubte que aquests resultats electorals espanyols deixen constància d’alguns punts importants en el present i futur.

Podem veure com el tripartit del 155 ha obtingut les tres primeres places i el gruix dels representants. Pedro Sanchez ha rentabilitzat com ningú el seu pas per la presidència i també alló tant conegut de que si ells marxen be el llop, en aquest cas l’extrema dreta i el tripartit ultra que posava el blanc i negre un altre cop en el territori. S’ha de reconèixer els mèrits d’aquest polític que va estar gairebé mort i que ha aconseguit dominar el seu partit i ara accedir amb el vot a governar. Pel que fa al segon lloc, una davallada històrica del PP que ara suposo veu com ha errat la tàctica de voler competir amb els ultres cavernaris, i lògicament la gent prefereix l’original a la còpia i no haver centrat els seus esforços en ser un partit liberal moderat per buscar l’espai central de l’electorat, per cert amb les no dimissions de la cúpula es demostra alló de que “Spain is different”. En tercer lloc els Ciudadanos que també recull part de l’electorat perdut pels Populars i aspira a agafar el lideratge de la dreta espanyola. Podem no hi ha dubte amb un candidat que en els debats ha estat segurament el més centrat i coherent perdent suports en part pel vot útil cap al socialisme i l’entrada de VOX, ja prevista i un problema per qualsevol democràcia com ja veiem a molts Estats i que no busquen culpables, per no descobrir que son el mateix sistema.

Pel que fa a Catalunya. Esquerra ha guanyat per primer cop, però això no es cap garantia de que el procés cap a la independència doni passos endavant que crec seran amb altres batalles i no una moderació i partidisme que conjuntament amb la continuitat de Junts per Catalunya augmenta representants en una cambra on poder ser figures decoratives sense concreció i amb el que resulta més preocupant. l’oblit de l’1 d’octubre i el retorn del partidisme autonomista que tant agrada als partits.

Arribats aquest punt, la pressió de l’IBEX i el sistema econòmic i de comunicació espanyol pressionarà pel pacte PSOE-Ciudadanos, on no crec l’obstacle principal sigui el canvi de criteris expressat en campanya, malauradament cosa habitual per tristor de la democràcia. Com tampoc el desig dels votants que passen a ser una peça rebutjable fora de la jornada electoral cada 4 anys. No hi ha dubte que aquest pacte, Catalunya en formaria part i no positivament, per cert.

En definitiva un primer round amb les espases a l’aire i uns aguris per Catalunya preocupants amb una societat que hauria de ser molt més exigent amb els seus representants i promeses. Un mes i els municipis i sobretot Europa haurien de ser la batalla no entre partits i si per la causa de la República i el mantat de l’octubre a nivell internacional.

FINAL DEL PRIMER ROUND

Avui acaba una pesada campanya a les Eleccions espanyoles, la primera comtesa electoral de les tres o quatres segons quins territoris en l’espai d’un mes. La conclusió es trista i veure com el sistema ha convertit les campanyes en tot menys informació a la ciutadania sobre les propostes a fer.

Realment la festa de la democràcia, com seria l’oportunitat de triar els nostres representants, escoltar les seves propostes i retre comptes de les promeses incompletes i actuacions de la passada legislatura, contrastant diferents idees per enfortir el sistema i la confiança de la ciutadania amb les seves institucions, s’ha convertit en un qui la diu més grossa sense mesura. Un Estat que no ha debatut sobre la seva preocupant situació econòmica per exemple i si sobre Catalunya que ha estat l’ase dels cops pel seu atreviment a posar urnes i posar damunt la taula el desig d’una part molt important de la seva ciutadania. La resposta ja la sabem, a la turca en una democràcia de fireta i falsa on els jutges, la violència policial, unes estructures corruptes i una sagrada llei que la seva principal preocupació es la unitat per damunt de la ciutadania. Aquí acaba tot.

De fet, ahir escoltavem per exemple davant la pregunta a Albert Rivera, de que fer amb els més de 2 milions de catalans que volen marxar. La resposta res, conviure tots amb respecte a la llei, i si no estan contents no tenen perquè viure a Espanya. Aquest es el nivell. Una bogeria de grans proporcions que conviden a marxar de la seva terra als ciutadans que no vulguin acatar per llei divina aquesta unitat o vulguin aplicar la legitima llibertat d’expressió.

Pel que hem vist als debats, zero propostes, la paraula diàleg com un bluf sense cap sentit ja que els condicionants son massa forts i la coacció als ciutadans, de si no vens, ells es queden o coses similars per fer el vot en contra de, i no a favor de. Cap projecte, cap solució i insults gratuits amb un pim pam pum inacceptable.

Aquests son els estimuls que ens proposen per anar a votar, polítics professionals que han fet en la majoria de casos no per vocació i si per mode de viure sense complexos i amb la complicitat d’una ciutadania amb molts casos amb un nivell baix on el sistema es troba molt a gust.

El millor, el final del primer round. Paciència.

LA IMPUNITAT TOTAL

El cas de Sandro Rosell deixa un altre cop en evidència aquest Estat podrit i amb una Justícia per damunt del be i del mal. Un nou episodi on es deixa constància que es un Estat on les persones son l’últim esglaó i una simple peça més davant el sistema.

Efectivament, aquests 21 mesos de presó preventiva conjuntament amb Joan Besolí amb l’acusació d’haver blanquejat comissions sense proves clares i amb una inhumanitat esfereidora. Cal posar l’exemple del fill de Besolí, monitor en un club d’hipica i que degut a un accident ha acabat en una cadira de rodes per sempre i ni tant sols aquest motiu ha servit perquè el seu pare aconseguis sortir de les reixes per visitar-lo amb l’excusa del perill de fugida. Fins 13 vegades en Sandro va demanar l’alleberament mentres es resolia el judici i així ha tingut el dubtós honor de ser el que més temps ha passat en presó preventiva per delictes econòmics.

De fet al arribar al judici, la mesura de lliberta durant la seva tramitació ja era estranya, i ara finalment amb l’absolució per falta de proves s’ha vist clar com aquest autèntic terrorisme d’Estat ha robat 21 mesos de la vida d’aquestes persones i ha provocat aquest trasbals a familiars i entorn que ja mai podran ser retornats.

Aquest cas deixa veure la cruesa d’una justícia totalment injusta, amb un poder desmesurat, i en aquest cas la Jutge Lamela que podrà dormir per les nits amb aquesta atrocitat a la seva esquena sense càstig. La pregunta de qui jutja al Jutge es utòpica. Aquest Estat ha basat la seva estructura amb una Constitució validada pel franquisme i el poder militar en el seu dia, on la indivisibilitat del mateix es el seu mantra, això ja ho diu tot, i on institucions feixistes com la monarquia han estat imposades i la Justícia ha passat a un paper per damunt de tot sense fre, i sense control, on no cal rendir comptes de cada pas i cada decisió davant ningú.

La democràcia hauria de tenir un pilar fonamental, precisament la societat, i aquesta es la víctima del sistema sense poder ni sense defensa possible, en un Estat hereu de la Dictadura i on el control i la nul·la responsabilitat son el pa de cada dia.

Un impunitat total, que mai podrà ser reparada, i com hem vist amb els torturadors del franquisme, seran protegits fins al final dels seus dies, i les víctimes ho seguiran sent també fins al final, això en diuen justícia garantista.

PARTITS DAVANT DE LA SOCIETAT

Quan Catalunya ha avançat nacionalment i socialment es quan els partits han passat darrera de la ciutadania amb l’exemple clar del clam d’independència al carrer que cap partit hagués per si sol posat damunt la taula i en canvi la supervivència els va obligar a fer-ho.

Ara la truita s’ha girat i els partits tornen al lloc que els agrada més, per davant de la societat i amb un objectiu en primer lloc, el partit. Ho veiem en aquestes eleccions clarament i la seva comoditat deixa orfes a la gent i posa de relleu les mancances del sistema i també el difícil que es fa lluitar contra el mateix amb una estructura tant ben travada com aquest.

En Ramon Cotarelo ens analitza les eleccions i sempre es una opinió interessant de llegir.

El quadre final

per Ramón Cotarelo
En aquesta campanya electoral que entra en el darrer tram, els esdeveniments han anat tan ràpids que potser no hem avaluat a fons el significat d’alguns ells. Circumstàncies estranyes i peregrines que no s’han interpretat en tot el seu abast.

Per exemple, les compareixences i rodes de premsa dels presos polítics han deixat patent aquesta condició de presos polítics i desmentit per tant el discurs oficial del govern que no existeixen i que es tracta de polítics presos. Sí, polítics presos per fer política, no per delinquir. Per això són presos polítics i no delinqüents i l’Estat ha de reconèixer-ho oferint la seva imatge al costat dels seus propis símbols, la bandera i el Borbó.

Des del punt de vista mediàtic, gairebé exclusivament audiovisual, les imatges i els discursos dels dirigents independentistes empresonats han estat la prova evident que la seva presó és innòcua. Ha pogut veure-ho tot el món i el Tribunal Suprem ja no es molesta en dissimular la seva parcialitat, la seva malvolença cap els acusats i el seu talant franquista. Però cap moviment prosperarà mai si fia les seves expectatives de triomf al fet que l’adversari sigui un immoral o reconegui la injustícia del seu comportament.

Tard o d’hora, el PSOE acceptarà un referèndum negociat, sosté Jordi Sánchez. Sens dubte. I no només el PSOE —també l’Estat, obligat per la pressió internacional. Però el punt no és deixar constància de quelcom evident, sinó com ho encaixem en l’activitat cap a la independència. Perquè també tard o d’hora, tots calbs, com va dir J. M. Keynes en una ocasió memorable. Però això no ens ajuda a avançar en les nostres aspiracions, que no poden dependre de que el PSOE o la resta de partits espanyols reconeguin el fet inevitable de posar fi a la situació colonial a Catalunya. Per ells mateixos no ho faran. Se’ls ha d’ajudar. I, per això, res millor que perseverar en l’objectiu ignorant-los.

La campanya ha servit per deixar clares les opcions de l’independentisme. I el que resta, encara les deixarà més clares. Hi ha una opció de bloqueig de la política espanyola de forma que no s’investirà cap govern que no reconegui expressament el dret d’autodeterminació dels catalans. N’hi ha una altra que no parla de bloqueig, sinó que postula algun tipus de col•laboració, negociar amb el govern la sortida en forma de referèndum. Aqueta comprèn al mateix temps dues: els que posen el compromís a una negociació amb vistes al referèndum com a condició “sine qua non” i els que prefereixen ometre condicions i, diuen, “línies vermelles”.

La campanya ha rebut l’impacte d’una presència nova, que ningú hagués donat per segura fa un mes, la del Front Republicà de Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya. Un impacte que només permet especulacions donada la seva novetat. L’abstenció cupaire va semblar orientar part del vot CUP cap a JxC pel seu major perfil independentista. El Front Republicà absorbirà probablement part d’aquest vot, però no en tan gran mesura com ho farà amb ERC. Aquesta té dues vies de fuga: els votants tradicionals que no volien votar als hereus dels convergents i els que se’ls havien afegit de la CUP. Però tampoc s’ha de menystenir l’impacte en els mateixos Comuns, dels que absorbirà una bona quantitat en funció del compromís independentista del front.

En una situació llunyanament anàloga a la Transició espanyola, a cinc de les eleccions tenim tres posicions clarament identificades: una posició de bloqueig, però no necessàriament independentista (Front Republicà); una altra independentista amb algunes gotes de reformisme pactista si hi ha amenaça d’un altre govern encara més feixista a Espanya (JxC); i, per últim, un altre reformista, partidària de no bloquejar ni de les “línies vermelles” (ERC).

En pocs dies tindrem el resultat dels suports populars a cada opció. El penúltim debat a la televisió espanyola ja ha demostrat que Catalunya no ha d’esperar res de cap dels quatre partits del règim; ni del règim; ni dels votants que el sostenen, tots ells, en el fons, partidaris de tractar els catalans com al president Puigdemont a Coripe.

LA VICTÒRIA DEL NO RES

En una entrevista donada ahir per Oriol Junqueras ens deia que l’autorització de la Junta Electoral per oferir una roda de premsa des de la presó era la primera victòria contra la repressió.

De fet ens parla de diversos temes, com de la causa general contra l’independentisme que representa el judici, la indefensió que pateixen, la petició de la resposta de país com el dia 3 d’octubre un cop sorti la sentència, la reflexió que una victòria de l’independentisme a les eleccions espanyoles voldria dir que Catalunya torna a dir que vol ser lliure, respecte el paper d’Esquerra a la cambra posa la defensa del dret a l’autodeterminació i el no posar línies vermelles per un diàleg entre d’altres coses.

Cal dir que no comparteixo aquesta victòria del que em parla. La normalitat mai pot ser una victòria, sinó el que fem es sobrevalorar el que una societat democràtica i de respecte te com habitual. Cada cosa te els seus termes justos i quan aquests son vulnerats amb la força que ho ha fet l’Estat espanyol no es pot baixar el nivell de l’acceptable, ja que llavors estem validant la repressió.

Aquesta ha triomfat en el sentit de que 1 any i mig desprès del Referèndum evidentment no som una República com se’ns va dir si la victòria era del Sí, patim més repressió individual i col·lectiva que mai, el nostre Parlament ha cedit la seva sobirania a les estructures espanyoles que han triat el President o han vetat els representants escollits per posar dos exemples i ha inoculat la por en molts sectors i el més fonamental, la divisió de l’independentisme i la falta d’un horitzó compartit que ha portat a la paràlisi parlamentària, deixant simplement els símbols com a eina inòcua d’expressió. Si això no es una victòria de la repressió, no se pas el que es.

Per altra banda, guanyar les eleccions espanyoles no es cap missatge de llibertat, es acceptar que res ha canviat i que el marc mental segueix instal·lat a Madrid com ho era abans del procés. Dir que es defensarà un dret que la majoria de la cambra nega i no acceptarà es enganyar-se indefinidament, i alhora dir que no hi haurà línies vermelles quan precisament aquest dret es en joc es fer trampes al solitari.

La repressió desprès de recular el dia 27 d’octubre i no defensar el promés per llei, nomes es pot fer des de la fermesa i la unitat d’acció. Coses precisament que han quedat molt malmeses i sembla en direcció contrària al desitjable.

Es la victòria del no res.

PARLEM DE VIOLÈNCIA

Aquest vídeo de la Bea Talegon simplement posa de relleu com un dels testimonis al Judici Farsa a Madrid, concretament el segon del Tinent Coronel Baena, més conegut per Tacito, va reconèixer haver estat processat per tortures i absolt de la causa.

La Bea ens descriu els fets dels membres d’ETA que van ser detinguts i torturats sense pietat per aquest personatge. Aquests son els que ens diuen dia si i dia també qui es violent i qui no, i com una ungla trencada pot ser un drama de grans proporcions provocat pels agressius votants amb una papereta a la mà.

De fet, l’actuació policial del dia 1 d’octubre en qualsevol Estat normal no s’hagués produït mai, i si algú hagués tingut la temptació estaria no com a testimoni i si com acusat.

Com sempre he dit les forces policials no estan per reprimir la població al servei d’altres, estan per protegir-la i sevir-la com qualsevol funcionari públic. Evidentment l’Estat espanyol encara no ha arribat a aquesta conclusió i son un arma més per aconseguir els seus fins.

ELS ARBRES I EL BOSC

Allò de que els arbres no ens deixin veure el bosc, es pot aplicar perfectament amb els cicles electorals que vivim i com diu una veu que sempre s’ha d’escoltar per la reflexió que proposa, en Josep Lluís Carod Rovira, potser algú hauria de pensar més enllà dels resultats de cada partit i les quotes de poder que n’obtindran, que passa amb el país i on volem portar-lo. Encara més important, com.

Per quan passi tot això

per Josep-Lluís Carod-Rovira

La cursa electoral vertiginosa en la qual estem immersos no sembla pas el paisatge més adient per tal de reflexionar, amb serenor, sobre el destí futur del nostre poble i no sols sobre els resultats immediats a les urnes, de cada sigla. Talment les temporades de fitxatges futbolístics, les candidatures intenten impactar amb els noms que, finalment, integraran cada opció. D’aquesta manera, hi trobem els noms previsibles, les presències insospitades i les absències inesperades i aquells noms desconeguts que són el caprici personal o la quota privilegiada dels líders. Ara, doncs, tot gira a l’entorn dels resultats electorals del 28 d’abril i aquesta circumstància passa per davant de qualsevol altra consideració. Es tracta de fer el millor resultat possible, tant a les Corts espanyoles com, aquí, a les Corts Valencianes I, superada aquesta etapa, vindrà la segona, la del 26 de maig: Parlament Europeu, Parlament Balear i eleccions municipals. D’aquí en sortiran també Diputacions, Consells Comarcals i els diferents Consells Insulars. Llàstima que, en el cas de les europees, es desaprofiti l’oportunitat de presentar la batalla cabdal en aquests moments per a l’independentisme -saber la força que té en el seu conjunt i exhibir-la davant Europa i el món- i s’hagi preferit mesurar qui pesa més -si Junqueras o Puigdemont.

Aquest ritme accelerat, tanmateix, continuarà durant setmanes i mesos per tal d’establir majories de govern a Madrid i València, primer, i més tard a les Balears, a les set diputacions peninsulars del país i als 1.556 municipis dels Països Catalans al sud dels Pirineus. La plana major dels partits, a la presó, a l’exili o en llibertat vigilada, estarà abocada al que serà l’activitat més prioritària de totes: obtenir el màxim de vots per tal de fer-los valer després en els pactes postelectorals per configurar els diferents governs. I amb això tindrem ja l’estiu al damunt, les vacances i la sentència del judici polític als dirigents independentistes. Tal i com va tot, no és pot descartar que el president Torra acabi sent inhabilitat i, doncs, que en no poder continuar en el càrrec institucional màxim per més temps, no quedi més opció que dissoldre el Parlament i, a la tardor, s’hagi d’anar a noves eleccions a Catalunya. No deixa de ser pel cap baix ben trist, però alhora significatiu de la nostra pròpia feblesa, que la desobediència de què s’acusa el màxim representant del país sigui per haver col·locat unes pancartes al balcó del seu palau presidencial. Francament, si no es té prou poder com per penjar el que es consideri oportú a la plaça de Sant Jaume, potser que ens comencem a plantejar unes quantes coses.

Durant tot el que ens resta d’any, doncs, tot fa pensar que no sortirem de la sínia electoral i que hi anirem fent tombs fins a l’extenuació, ja que a això dedicaran els partits tots els esforços. Seria desitjable, però, que les forces sobiranistes tinguessin, tanmateix, algunes persones capaces de sostreure’s a l’exclusivitat electoral per pensar en el dia de demà, per quan passi tot això i s’acabi el cicle electoral. Si no volem continuar, un any sencer, com fins ara (sense lideratges, sense carta de navegació i sense estratègia unitària que ens dugui a la victòria nacional i no sols electoral) necessitem sortir de la sensació general de desorientació, improvisació i absència de brúixola col·lectiva, clara, entenedora i creïble. Perquè es pot donar el cas que hi hagi qui guanyi les eleccions, però que hi continuï perdent el país.

CAP ON ANEM?

Escoltant els discursos dels nostres partits per les eleccions espanyoles, cada cop tinc més clar que la prengunta cap on anem? es difosa i malauradament en sentit contrari on jo voldria.

Llegir mantras com “Hem de ser presents en qualsevol lloc on pugui estar representada Catalunya”, “bloquejarem l’Estat ja que serem decisius”,”Volem un referèndum pactat”,”Donarem suport al PSOE a canvi de diàleg” i tot un seguit que provoquen indignació i estupefacció a parts iguals.

De fet, estar present en qualsevol lloc on Catalunya sigui representada no està malament, ara la pregunta seria per fer què, i quin paper ens correspon. A la primera pregunta es per ser irrellevants i la segona es el paper de crossa autonòmica de sempre i el famós peix al cove pujolista que ara in tants sols poden vendre. Pel que fa a bloquejar i ser decisiu, es insultant. Decisius de què, ens podem imaginar que el tripartit de dretes sumi, o que Socialistes amb Podemos i potser PNV sumin, dos hipotesis res estranyes tal com pinten les enquestes, em podeu dir que faran els nostres partits amb els seus escons, suposo que calentar la cadira i pagar les quotes de partit i els càrrecs com sempre. Encara que els seus llocs fossin necessaris i enllaçant amb el famós i engany pels segles dels segles amb el referèndum, ja d’entrada vol dir tirar a la paperera de la historia l’1 d’octubre i de pas allargar el xiclet del processisme fals fins a límits insuportables amb un tema que saben que mai es pactarà i que uneix una majoria contrària de la cambra.

El tema del suport al socialisme ja es de traca, amb la mentalitat autonomista de sempre i comprant l’argument de barrar el pas a la dreta ja ens predisposen a vendre els seus vots a canvi de diàleg, o sigui de fum tal com van fer amb la investidura de Pedro Sanchez. Un desgavell de grans proporcions.

Sembla com si els últims 10 anys no haguessin existit, les reclamacions de la ciutadania catalana tampoc, i fossin una peça més per passar pàgina d’aquest embolic on estan posats. Els presos i això es especulació suposo també son font de la negociació i com diu aquell, ahi lo dejo.

En definitiva, la direcció dels partits i entitats no hi ha dubte que no van amb la direcció del mandat de l’1 d’octubre i això diu molt poc a favor del nostre poble.

LES MENTIDES INDIGNANTS

Ja tenim la campanya espanyola en marxa i em criden l’atenció dues propostes dels nostres principals partits. Per part d’Esquerra proposaran a Madrid un Referèndum sobre la monarquia i per part de Junts per Catalunya proposaran un salari mínim català.

Crec que el grau d’indignació no fa més que començar i hauria de servir per veure la conveniència d’anar a votar a les eleccions a Madrid en base a mentides sense sentit, bé si, de molt sentit per aquells que amb la boca plena asseguren uns grans sous durant 4 anys amb quatre proclames i donant l’esquena per cert a l’1 d’octubre i el mandat democràtic de la gent catalana de bona fe.

Per part d’Esquerra veiem en el programa que recuperen un cop més i sense vergonya la petició de Referéndum acordat, un mantra impossible i que es l’excusa perfecte per viure 4 anys més del sou públic i de pas amb total falta de respecte per la ciutadania, ja que implicitament queda dit que el dia 1 d’octubre va ser una festa infantil en forma de gran engany a la població adulta catalana, per si això no fos poc ho uneixen a un Referéndum sobre la Monarquia espanyola que res te a veure amb el desig de República Catalana, i si amb les ganes i la mentalitat autonomista de tornar a un passat polític que segur enyoren disfressat això si de proclames a l’Estat propi, una presa de pel de grans proporcions.

A l’altre costat Junts per Cat reclama un salari mínim català, no hi ha dubte que una proposta lloable en un context autonòmic normal, i on el major nivell de vida del territori exigeix unes prestacions més altes. Nomes hi ha un problema, que això es incompatible amb el mandat democràtic d’independència, o una cosa o l’altra. Les dues en un mateix pack no son possibles. Apart podríem discutir que la proposta es electoralista ja que Espanya mai acceptarà aquesta mesura a Catalunya, i qui ho fes possible seria el seu suicidi política a l’Estat on tots sabem el paper que hi tenim reservat. Pregunte a Cayo Lara i els que paguen el PER i segur que us en fa cinc cèntims.

Per tant, demanaria que ja que malauradament volen seguir presents a Madrid, intentin no burlar-se més del poble que no s’ho mereix.

Son les mentides indigants.

ELS DRETS DEL NO RES

El Jutge Marchena ha denegat la petició dels presos polítics per poder participar a la campanya electoral. Considera que la presó es proporcional i no vulnera el dret a la participació política dels acusats.

Així doncs, Sànchez, Turull, Rull, Romeva, Junqueras i Forn seguiran com fins ara. Diuen també que en el moment del judici que ens trobem no es pot donar aquesta petició ja que podrien desatendre la crida judicial i provocaria disfunció en el desenvolupament de la vista malgrat reconeixer l’actitud col·laborativa dels processats i considerant apart que encara que hagin posat el seu patrimoni com a garantia no poden assegurar la no fugida dels mateixos.

Realment, un Estat així fa por i llàstima alhora. Crec que un Estat ha de vetllar principalment pels drets dels seus ciutadans, respectar-los i protegir-los. Aquest no es el cas, la presó proporcional que ens diu es per uns presos per motius polítics, no violents i sense cap càrrec criminal. Unes persones pacifiques empresonades per les seves idees amb un relat que encara avui no s’ha provat senzillament perquè no existeix. La presó provisional hauria de ser acceptada per presos violents i perillosos per la societat que no poden estar convivint amb ella fins que hi hagi sentència, però no per un Estat que malauradament te presos polítics, es a dir per les seves idees. Més d’un any de presó sense cap justificació amb els greuges que això provoca amb ells i les seves families.

Ara es segueixen vulnerant els seus drets com el de defensa per les condicions en les que enfronten el judici, i ara per no poder exercir com a candidats en igualtat de condicions. Si ho son vàlids per presentar-se, també ho han de ser per ser igual que la resta i des de la presó evidentment no ho podran fer. Una nova cacicada d’un Estat podrit.

Reconeixent la seva col·laboració i alhora diuen que tenen risc de fuga, quan gent com Joaquim Forn van tornar de Brussel·les per presentar-se a la Justícia espanyola, no te ni cap ni peus aquesta por injustificada.

Estant tractant com uns criminals a unes persones de pau amb l’únic delicte de viure en un Estat no democràtic i on la imposició i els tics autoritaris son als seus gens i en tota la seva estructura.

Son els drets del no res.

EL CICLE ELECTORAL

La meva posició a les eleccions espanyoles es clara, si els partit assumissin el mandat de l’1 d’octubre, l’efectivitat de la República i la lluita contra la repressió ferotge de l’Estat, la seva participació seria inexistent a Madrid. El que veiem es la lluita autonomista de sempre, les reclamacions infinites d’un Referèndum impossible pactat, la sospita fonamentada que tornaran a donar suport a canvi de res a Madrid venen fum més o menys com sempre. Dit això i com diu Bernat Dedéu, les europees seran crucials per veure cap on camina l’independentisme. La incapacitat d’un partit per fer la unitat desitjada ens posa en la cruïlla que pot ser decisiva pels propers mesos i el rumb que pren el país.

Les europees són les catalanes
Bernat Dedéu

En això de les eleccions acostuma a passar com amb els derbis entre Barça i Madrit; cada cita per votar esdevé ben ràpid el partit del segle i se li atorga l’estatut de final. Certament, les eleccions del 28-A i les municipals del maig tenen alguna cosa de particular. Pel que fa a l’electorat català, fa tota la pinta que el retorn a la parsimònia neo-autonòmica (i per tant a la submissió nacional) provocarà un creixement de l’electorat socialista a Catalunya. Per altra banda, l’auge espectacular d’Esquerra convertirà el partit republicà en el principal interlocutor del catalanisme a la capital del regne. Al seu torn, les eleccions a Barcelona tenen l’innegable interès de saber si Ernest Maragall tornarà a la casa que va ajudar a cimentar com a alcalde o bé com a maquinista en cap d’un govern d’Ada Colau i de si Jordi Graupera salvarà l’escassa intel•ligència que li resta a l’independentisme.

Aquest possible canvi d’hegemonia (acompanyat d’un retorn a l’esquerra de pluja fina) no és una mutació menor. Però diria que és a la suposada marietad’aquesta tríada, precisament a les europees, on trobarem la veritable carn d’olla de la política tribal i del seu futur. Car, en efecte i més enllà d’aquesta cursilada que s’anomena la internacionalització del procés, serà a les europees on finalment s’enfrontaran Puigdemont i Junqueras. De fet, l’únic que pot fer perillar l’hegemonia d’ERC amb una triple victòria és, ara per ara, la pervivència de la figura del president 130. D’aquí que Puigdemont no només s’autodesignés candidat a Europa, sinó que hagi tornat a especular amb un possible retorn al país. Aquesta hipòtesi és una autèntica trola, com sap tothom, però també és igualment sabut que les mentides mai no et passen factura en aquest petit racó de món.

Si Puigdemont sura, la derrota de Junqueras continuarà impossibilitant que els antics convergents enterrin al líder i tornin al somni humit de configurar un partit autonomista-pactista amb Madrid

Les europees seran unes eleccions netament catalanes, i Puigdemont s’hi juga el perviure com a referent del sobiranisme, la possibilitat de continuar actuant com a cap de files del centre-dreta català i, sobretot, seguir exercint de mosca collonera del tema nostru en l’àmbit de la Unió Europea. Malgrat tots els errors comesos pel 130, el seu exili forçós i la llibertat de moviment polític que li regala és el seu principal trumfo. No és tampoc casualitat que Marta Pascal hagi fet un cafè amb Enric Juliana per especular amb la creació d’un nou partit que ressusciti l’antiga Convergència en aquests precisos instants: si Puigdemont sura, la derrota de Junqueras no només pot provocar moviments a Calàbria, sinó que continuarà impossibilitant que els antics convergents enterrin al líder i tornin al somni humit de configurar un partit autonomista-pactista amb Madrid.

De fet, la millor opció per acabar amb aquesta actual oligarquia independentista que s’ha mostrat tan amateur i mentidera és engreixar Esquerra a Madrit, perquè les bases dels republicans explotin d’ira tot veient el seu partit convertit en una nova crossa del PSOE, després alimentar l’estrangeria de Puigdemont a Europa i trencar-ho tot a Barcelona amb Graupera. És la millor forma de ratificar la massa de votants independentistes i, en paral•lel, començar a viatjar pel camí de líders millors.

TRES EXEMPLES

La mentida i la incomprensió cap a Catalunya no te límits, i tres exemples recents ho poden configurar i de persones tant diferents com la Candidata Popular Álvarez de Toledo, el president espanyol Pedro Sanchez i el diputat d’ERC Joan tardà.

La candidata popular ens diu que l’actuació policial el dia 1 d’octubre a Sant Julià de Ramis va ser pulcre i gentil i que l’errada va ser acceptar el nacionalisme com animal de companyia. En Pedro Sanchez diu que li ofen que Guardiola digui que Espanya es un país autoritari i repressiu, ja que se li va oferir ser seleccionador espanyol. Joan Tardà diu que per exercir l’autodeterminació cal que hi hagi una hegemonia de les esquerres.

Cayetana segueix amb el seu discurs xenòfob contra Catalunya i aquests tics de feixisme que li coneixem cada dia. Qualificar l’actuació salvatje de Sant Julià el dia del referèndum com a pulcre es ofensiu. Tothom ha vist les imatges de la violència policial desmesurada i sense control que van exercir contra la població i les escoles simplement per la seva obsessió malaltissa i antidemocràtica d’impedir la democràcia com sigui. Alhora i des de la seva mentalitat repressora dir que tolerar el nacionalisme català va ser una errada, dient clarament que nomes es vàlid el seu nacionalisme excloent espanyol es un perill per qualsevol societat moderna i que valori els valors de la democràcia i el respecte.

En Sanchez es fa l’ofes per una cosa evident, si un Estat es comporta d’una determinada manera quan te un repte polític i democràtic com el català, amb la violència, el càstig i utilitzant les estructures de l’Estat per ofegar els drets de la ciutadania no es pot esperar que es digui que no es un Estat autoritari. De fet l’excusa del càrrec ofert de seleccionador, poc te a veure, ja que com sempre diuen no es pot barrejar política i esport, quan curiosament son els primers en fer-ho.

Pel que fa Joan Tardà, no es veritat els drets com el d’autodeterminació s’exerceix des de tots els posicionaments, de dreta a esquerra i units per aquesta causa demanada per la ciutadania. l’Esquerra no te cap superioritat moral sobre la dreta com ens vol fer veure. Sembla que no hagi aprés res del procés i parla amb clau autonomista i partidista que aquesta si que mai ens portarà a l’autodeterminació.

Son tres exemples clarificadors.

RETORN AL PASSAT

Marta Pascal i les seves critiques al President Puigdemont, dient que no es pot governar Catalunya des de Waterloo, unit als rumors de creació d’un nou partit amb les persones de la vella Convergència, un espai de catalanisme moderat com defineixen es simplement una involució antinatural.

De fet, Pascal sembla no ha pait sortir dels llocs de direcció del PDCat i esl postulats que aquest defensen. Crec que la seva visió encara que segurament amb suport de mitjans que voldrien que mai Catalunya hagués sortit del seu paper autonòmic de sempre i peix al cove no pot resultar.

Ja hem escoltat noms possible com el President de Sociedad Civil Catalana i que voldria ressucitar un catalanisme sense futur i totalment fora de lloc que representava la vella Convergència o la desapareguda Unió, aquesta última ja va intentar aquesta aventura però els resultats ja vam veure van ser desastrosos. Ara un possible nou intent senzillament es fora de la realitat, la sacsejada dels últims 10 anys i tot el que ha passat hauria de fer veure a tothom que la vella recepta autonòmica com si res hagués passat es una mentida que ja no tornarà i no te cabuda entre la societat catalana, que opta pel pas endavant de la República Catalana i una desafecció definitiva a Espanya per la repressió i la gestió de la democràcia a Catalunya i els que volen una Catalunya sotmesa amb retallada de drets i el graner d’una Espanya amb total assimilació, no crec que hi hagi llocs per camins del mig.

Aquest fals catalanisme moderat ja no te sentit i encara que molts es fregarien les mans per ressucitar un mort, es fora de la realitat. Els context evoluciones i les societats també. Els fets tenen consqüències i aquestes son les que son.

Marta Pascal va voler aferrar-se a la vella idea convergent de sempre, on el pujolisme era la màxima representació i aquest senzillament es mort. El catalanisme d’ara es independentisme en una gran majoria i vol senzillament ser ell, no va contra ningú, però vol volar sol i no renúncia a la nostra manera de ser ni a les nostres possibilitats. El peix al cove es mort, no hi ha peix ni cove i Pascal faria bé de reflexionar i acceptar l’evolució dels espais i que es pot fer tot, però mai hi haurà un retorn al passat. Catalunya mai tornarà a la seva posició de fa 10 anys.